PRÀCTICA 1) [ ‘d o b b l ə ] Ens trobem en un context formal, probablement en un mitjà de comunicació. En primer lloc, veiem que aquesta paraula acaba en vocal àtona: ‘e’; una pronunciació neutra típica del català central. I en segon lloc, veiem que el parlant pronúncia l’oclusiva bilabial sonora [b] de manera geminada perquè es troba entre una vocal tònica i una consonant lateral alveolar sorda, així doncs, és correcte en el model de llengua oral estàndard. 2) [ d i ‘a b b l ə s ] Aquest cas és similar a l’anterior (‘doble’) ja que tornem a trobar una vocal àtona ‘e’, el qual forma el plural -es. Per tant, estem davant d’una geminació de la oclusiva bilabial sonora. Una forma correcte en el català estàndard. 3) [ i r e s p o n ‘s a p p l ə ] * Encara que també ens trobem en un context formal, la pronunciació del parlar en aquest cas és incorrecte. El principal error que hi ha és la doble pronúncia d’una consonant oclusiva sorda (‘p’) quan en l'escriptura s’escriu gràficament amb oclusiva bilabial sonora. A més a més, aquest emmudiment no és recomanable en la llengua oral estàndard. 4) [ d i s p o ‘n i b b l ə s ] En aquest cas, ens trobem amb un parlar que pronúncia la consonant oclusiva com a sonora. És similar a l’exemple de “doble”, és a dir, es troba entre la vocal ‘i’ àtona i la consonat lateral sorda ‘l’. Així doncs, ens trobem amb el fenomen fonètic anomenat “geminació”. 5) [ s i ɾ k u n s ‘t a n s i ə ] * En aquest cas, el parlar pronúncia de manera incorrecte la nasal degut a que no realitza la pronunciació en el punt d'articulació adequat. La forma correcte de dir-ho és amb una bilabial sorda. Així doncs, es tracta d'un procés d’assimilació ja que la consonant nasal pren les característiques pertinents del punt d'articulació de la ‘s’, la consonant que li precedeix. És a dir, la “n”, que és una nasal alveolar, es veu influenciada per la sibilant “s”, que és també alveolar sorda. 6) [ a β i ‘t a ʤ ə ] El parlar pronúncia de manera correcte aquesta paraula. Podem veure que conté una aproximant bilabial sonora entre vocals i una africada palatal que representa la grafía ‘tg’. A més, sabem que es tracta d’una persona que parla un català oriental ja que la ‘e’ final l’articula com una vocal neutra. 7) [ d i s o ɾ t a δ a ‘m e n ] Aquesta pronúncia és correcte perquè amb la grafia ‘ss’, la cual s’escriu entre vocals, la pronunciació adequada és amb una fricativa alveolar sorda. També ens trobem amb un procés d'emmudiment a final de mot, després de nasal. 8) [ a g ɾ ə ‘z i o ] * En aquest cas, ens trobem amb un cultisme. La pronúncia del parlar és incorrecte degut a que com ja hem dit en el mot anterior el so de la grafia ‘ss’ sempre ha de ser sord i aquí la pronunciació és sonora. Podem distingir, doncs, un procés fonològic conegut com sonorització perquè un so sord esdevé sonor. 9) [ d i s k u ‘s i o ] Es tracta d’un cultisme, per tant, la seva pronúncia ha de fer-se amb un so sord. Aquí el parlar ho pronúncia de manera correcte ja que es poden distingir dues sibilants alveolars sordes. 10) [ ə g z ə k u ‘t i u s ] En aquest cas, el parlar pronúncia de manera correcte aquest adjectiu ja que podem distinguir que la grafía ‘x’ està representada pel grup consonàntic sonor [gz] sempre que va seguit de vocal. 11) [ ‘m e k s i k ] En aquesta paraula, que fa referència a un país de Sud Amèrica, el parlar pronúncia la grafia ‘x’ com un so consonàntic sord. Això vol dir que es realitza amb [ks] i, per tant, la forma de pronunciació que s’observa aquí és correcte. 12) [ b i ‘a d͡ʒ ə ] En primer lloc, ens trobem amb un so bilabial sonor a inici de mot que no pas una fricativa labiodental. I en segon lloc, el grup consonàntic < tg > on el parlar fa una pronunciació sonora entre vocals. Així doncs, podem dir que la pronúncia és correcte perquè el so que representa a aquestes consonants mai ha de ser sord. 13) [ ‘k a n o n ] Ens trobem davant d’una paraula plana ja que la síl·laba tònica recau en la penúltima i el parlar pronúncia l’accent de manera correcte degut a que segons l’ortografia catalana s'accentuen aquells mots que no acaben en vocal, en o in; i aquest mot acaba en -on. 14) [ i n t e ɾ ‘ɛ s ] Aquesta paraula és aguda perquè acaba en vocal + ‘s’ i la síl·laba tònica recau en l’última posició. Així que el parlar pronuncia la vocal ‘e’ desde una posició fonèticament semioberta. Per tant, és correcte. 15) [ p ə ɾ ‘i o ð ə ] * Podem veure que desde un punt de vista gràfic aquesta paraula porta accent a la vocal ‘i’ que és on recau la síl·laba tònica. No obstant, hi ha un hiat ‘io’ el qual el parlar el converteix en un diftong creixent i pronúncia la síl·laba més forta cap al final de mot. Encara que la adequat és fer un hiat i col·locar la tònica en avantpenúltima posició perquè es tracta d’un mot esdrúixol i sempre porta accent. Per lo tant, ho pronúncia de forma incorrecte. D’això se'n diu desplaçament de l’accent i és degut a una influència externa —la qual en desconeixem la causa— i no és acceptable segons la gramàtica, és a dir, hi ha una interferencia i el parlar crea una paraula plana. 16) [ ə t ɾ ə k ‘t i w ] Aquest adjectiu està ben pronunciat pel parlar perquè la pronunciació no cau ni en el fenòmen de l’assimilació —en el cas de la segona oclusiva dental sonora— ja que el grup consonàntic intervocàlic ‘-kt-’ es manté, ni en una geminació d’aquest ni en la debilitació de les consonants interiors. També cal destacar que hi ha una velarització final de la vocal ‘u’. 17) [ ‘m a s e s ] * Aquesta pronunciació és incorrecte perquè es fa una relaxació de les consonants sibilants. La manera correcte sería pronunciar-ho amb una ‘s’ sorda. 18) [ a i ‘∫ o s ] * Aquí podem veure una pronúncia sorda, per tant, en posició interior de mot ens trobem amb el que correspon a un so sord fricatiu. Però és incorrecte ja que afegeix una ‘s’ final, cambiant de número gramatical la paraula i es tracta d’un adverbi invariable. 19) [ a i ‘∫ i s ] * El parlar pronúncia correctament la síl·laba tònica en el lloc que toca, doncs es tracta d’una paraula aguda que porta accent perquè acaba en vocal ‘i’. No obstant, afegeix una sibilant sorda final i això fa que sigui incorrecte. Aquest és un fenomen recurrent en l’època medieval conegut com epèntesis paragògica i és un recurs fonològic que serveix per facilitar la pronunciació dels mots. 20) [ t ɾ a s s e n d i t ] * Aquesta pronúncia és incorrecte perquè sí que és cert que en registres informals és acceptable fer un emmudiment de la nasal o el què es coneix com una ‘síncopa’, en sufixos com trans–, però ens trobem davant d’un context formal; osigui el parlar sembla ser un presentador de les notícies i no és una pronunciació adequada. 21) [ i n s t a ‘ɫˈɫ a t ] Aquesta paraula conté una lateral geminada la qual es pronuncia correctament ja que el parlar fa una petita pausa entre les dues consonants. 22) [ ‘r e ] * Ens trobem amb una pronunciació incorrecte degut al context en el que el parlar es sitúa, és a dir, en un context informal de la oralitat és comú que el so consonàntic final es perdi –un fenomen conegut com apócope– ja que és un monosíl·lab, i per tant, que el seu significat desapareixi. Però, de nou, com és el cas de ‘transcendit’, no és adequat. 23) [ ɾ ə p r ‘ɛ n d ɾ ə ] Ens trobem amb un grup consonàntic sonor ‘nd’. El parlar evita qualsevol tipus de fenomen fonètic que normalment surgiría com ara bé la dentalització o la nasalització, per tant, la pronúncia d’aquest verb és correcte. 24) [ ‘p ɾ o ] La pronúncia d’aquesta conjunció és correcte però cal destacar un fenomen fonètic que es realitza en la llengua oral i és acceptable. Es tracta d’un emmudiment de la vocal ‘e’ pretònica ja que aquesta cau quan està en contacte amb una vibrant sonora. 25) [ p e ɾ ə k s p l i ‘k a ] La pronunciació d’aquest fragment també és correcte. Podem observar un apócope o un emmudiment ja que el so consonàntic de la rótica final es perd a causa de la posició en la que es troba. 26) [ ɛ m ø ‘n a t ] * Ens trobem davant d’una afèresis ja que s’ha perdut el so vocàlic ‘a’ del verb “anar”, més concretament d’una reducció fonètica pròpia de l’àmbit col·loquial. D'aquesta manera és incorrecte de fer perquè el context on es situa el parlar no és l’estàndard oral. 27) [ k a p / p e r / b a ʎ ] * En registres formals es pronuncia la lateral palatal, i aquí el parlar respecta la norma. No obstant, com en el cas anterior ens trobem amb una reducció fonètica de la vocal ‘a’ i això només es permet en un context informal. Per tant, la pronunciació d’aquest fragment és incorrecte.
