FdR226 | 2013_març

elfull@eartvic.net
SETÈ ANY
FEBRER de 2013
EL BUTLLETÍ INFORMATIU DE LA COORDINACIÓ DE BATXILLERAT DE L’EASD DE VIC
EDITORIAL
COMUNICACIONS GENERALS
Es comunica que...
Núm.
POEMA OBJECTE
Doncs això. Que a veure si ens posem les piles. En aquesta
casa hi ha una Associació d’Alumnes, que funciona déu n’hi
do. I es tracta que tothom s’hi senti representat perquè tothom
hi sigui representat. I perquè tothom hi sigui representat cal
que hi hagi representats de tothom. I, per tant, també,
representants de la gent del matí, de Batxillerat i de mòduls.
I per això caldria que s’hi intervingués més, i de manera més
foirmal i oficial i potser no tant esporàdica i individual i
voluntària.
Els cursos tenim delegats. I si ens plantegéssim de debò la
participació en aquesta Associació? Per a tot, i no només per
les festes i fire. Que l’Associació hi és per moltes més coses, i
més importants i transcendents per a l’Escola.
Queda dit
FdR
JA LA TENIM AQUÍ !!!!!
226
Cília Comella
(i això que no som elcortinglès)
FdR
TAL COM EREM ABANS
(Tempus fugit)
Aquesta nova secció ha de ser una bona ocasió perquè els
descreguts que no creuen que el pas del temps afecta tothom,
siguin conscients que d’ aquest drama barroc no s’escapa ni Déu!
COOLS I CULS
Això de ser “cool” és molt bonic, o molt capullo, I, sobretot,
s’assembla molt a ser “cul. Cada vegada que apareix un nom
“modernillo” i una nova manera de fer el merda pensant-se que
s’és molt bo i molt modern i molt guapo, cada vegada s’està més
a la vora del cul. Volem dir, més a la vora de ser un cul. Menys
mal que una de les darreres denominacions idiotes és la de “cool”,
que és exactament un “cul”. Doncs això: per fer el merda no hi ha
manera més eficaç que voler ser molt “cool”
I, per mostra, aquest gràfic que algú volia posar al FdR:
Us presentem en primer lloc una imatge entranyable: la actriu i
directora de cinema Lidia Zimmermann, coautora del film Aro
Tolbukhin i mare de la protagonista a la pel·lícula ELISA K, entre
altres treballs, en una foto presa a l’estiu de 1979 a l’edat de
tretze anys
LA LLIÇÓ D’ANATOMIA
Versió 2013
Aro Tolbukhin: en la mente del asesino és un film en clau
documental rodat a sis mans pels directors Agustín Villaronga,
Isaac P. Racine i la Lidia Zimmermann, fet que fa que el contingut
se’n ressenteixi. No està, però exempt d’interès. No apte per a no
cinèfils.
En la següent fotografia la directora apareix fotografiada a la seva
casa del Montseny ara fa una mica més d’un any.
Trenta-tres anys separen les dues imatges. Al llarg d’aquest
temps la Lidia ha hagut de lluitar dur en un terreny difícil, com és
el de la cinematografia al nostre país. No sembla pas, però, que
la vida l’hagi amargat!
L’ANY QUE VE – 2
El que diuen:
Berta –Veieu? Això no és una pilota del quaternari. És un crani
foradat.
Marina –Oohh!!!!
Ester –I com es va foradar?
Berta –Fixeu-vos en la forma del forat. Té la forma del perfil de
Catalunya. El que va passar és que…
El que pensen:
Ester –(Em sembla que ens està trolant)
Marina –(Ai, que se m’escapa un badall)
Berta— (Quin rotllo que els estic fotent! Això d’inventar-se les
coses no és per a mi. Ara no sé pas com acabar aquesta
explicació)
COMPTE!! QUE S’ACOSTA!!!
QUI S’ACOSTA? LA PRIMAVERA?
LA PRIMAVERA…? NOOO!
S’ACOSTA…
Per cert, sabeu qui és el xitxarel·lo que hi ha al seu costat a la
fotografia en blanc i negre?
EL FINAL DE CURS!!!
SELECCIÓ POÈTICA
Andreu Vidal (4)
Avui us posem uns poemes del llibre que va donar a Andreu
Vidal el Premi Carles Riba, el més prestigiós premi de poesia
en català, el 1992. El llibre es titula L’animal que no existeix.
Passen, ingràvids, espectres sobre el mar.
El món s'acaba
en cada extrem de roca, cada còdol
beu l'aigua negra de l'Oblit,
i res no es queixa.
Trement, en la fondària,
la cega fauna s'arrombolla
al voltant dels defallents,
pro res no esquinça: intactes,
els membres disgregats
dins el silenci vaguen com un rés,
amb dòcil gesta badant la pau obscura.
Amb freda dansa,
algues i serps celebren un desfici:
els déus traginen
amb gran desassossec, la seva llengua blana
baveja sang d'ocell.
La porta segellada s'ha entreobert,
la pedra alena.
I aquells que en somnis veuen dunes, barrs,
llunys i costures,
per cada buit de carn supuren
una aspra sal roent, afollat crúor.
I així que algú, desobtadament, canta.
I els salzes morts, dins el desclòs espai,
cobren membrança
i el nom d'un antic vent murmuren,
entremesclant gemecs.
QUIMERES
Hi ha un rom antic pel qual bé donaria
tots els alcohols de França, un rom molt vell,
que entenebreix i esbalça, esput vermell
d'un déu malalt, sol de l'estrangeria.
No hi ha a l'Infern beuratge més serè
ni dins els Cels més impura ambrosia,
avorta parts i engendra bogeria
i al fons dels sots als morts torna l'alè.
I cada cop que el bec em sembla viure
fa dos-cents anys, o dos mil, tant se val:
Som serf d'Odi, d'Ashaqlun tinc el riure;
fa fred, som a París, em dic Nerval.
HO HEM ROBAT D’INTERNET:
Un individu, reflexionant sobre el món, decideix fer una pregunta
clau a la societat.
La pregunta és:
“Per què el pollastre va creuar la carretera?”
I les respostes que la societat li donà són prou diferents::
DESCARTES: Per anar a l’altra banda.
PLATÓ: Pel seu bé. A l’altre banda s’hi troba la “veritat”.
KARL MARX: Era inevitable. Va ser empès per la lluita de classes
aviàries.
MARTIN LUTHER KING JR: He tingut un somni, on tots els
pollastres eren lliures per creuar la carretera sense ser
jutjats pels seus actes.
BUDA: Preguntar això és negar la teva pròpia naturalesa de
pollastre.
MOISÈS: Déu va baixar del paradís i li va dir al pollastre: “ creua
la carretera”. I el pollastre la va creuar i va veure que era bo.
SÒCRATES: Només sé que no sé res.
BILL CLINTON: Juro sobre la constitució que no ha passat res
entre el pollastre i jo.
BARAK OBAMA: El pollastre ho sabia: We Can.
PROFESSOR D’ESO: No facis preguntes tontes.
PROFESSOR DE PRIMÀRIA: Si els ho expliqués, tampoc ho
entendrien.
PROFESSOR DE BATXILLERAT: I a Batxillerat encara no ho
sabeu, això?
PROFESSOR D’UNIVERSITAT: Per saber perquè el pollastre va
creuar la carretera, tema que s’incluirà en el parcial de la
setmana vinent, llegiu l’antologia de la pàgina 20 a la 3560.
DISSENYADOR GRÀFIC: ↔ ∩ ♀ ≠ ‡
UN HIPSTER: El pollastre va tirar-se una foto al centre de la
carretera i la va pujar a l’Instagram.
NEIL ARMSTRONG: Creuar la carretera va ser un petit pas per el
pollastre, però un gran pas les classes aviàries.
RALPH: Mi pollo se llama Guantes.
―――――――――――――――
A partir d’aquí, proposem que el personal enviï respostes
alternatives. Per exemple: Com seria la resposta d’un alumne
d’arts escèniques? Com seria la d’en Santi? Com seria la d’en
Joan? Com seria la resposta d’un estudiant de Batxillerat artístic?
Com seria la resposta d’en Justin Bieber? I la d’en Chuk Norris? I
la resposta de...?
Animeu-vos i envieu el que sigui.
I si no ho envieu, no us estranyeu que el FdR desaparegui.
Hola trapezi,
. Magnesi Florenci,
dispensi.
Vaig al poble, moble,
m’omple la compra
del rombe i l’ombra.
Adéu, treu peu,
seu i jeu.
EL FULL DE RUTA HISTÒRIC
MÉS PROFES VIATGERS
A començaments del curs 2005-2006 el nostre estimadíssim
profesor de català se’n va anar a un poblet petitó d’itàlia,
Sant’Oreste, al Lazio, a uns 40 quilòmetres de Roma, ben a la
vora del Monte Soratte, un massís calcari molt especial. Es
veu que havia de reposar de tant d’estrés que els alumnes li
donaven. Des d’allí, de tant en tant enviava al FdR unes
petites cròniques on explicava el lloc on era i què feia, i altres
curiositats.
En el número 50, el desembre de 2006, es va publicar aquesta
crònica doble. Pe run cantó parla d’un personatge peculiar dle
poblet on s’estava i per altra banda explica una peculiaritat
històrica del poble.
CRONICHE DALL MONTE SORATTE (9)
Del Falomí d’aquí
Igual que el Falomí. L’aspecte, la cara, els pèls, la barba, la
figura... Igual. Carregat d’anells, brut, vestit de qualsevol
manera, va rondant pel poble. No increpa ningú ni emprenya, ni
demana tabac ni euros ni diu “vaffanculo” (s’escriu així, de
debò; ho he buscat al diccionari) com ho diu, en català, el
Falomí de Vic. És tranquil i va fent la seva. La gent el suporta i
així tot va tirant. Als bars li donen un cafè, una cervesa i tots
contents. Si entra al bar on vaig a esmorzar, a la que surt la
mestressa agafa l’esprai de l’ambientador i ho ruixa tot. Perquè
no és que faci bona olor, precisament.
He anat demanant qui és i què fa, i la cosa és molt seriosa:
Aquest personatge era militar i treballava en una base
italo/americana (americana) a Sicília, dedicada a l’observació
de vols per radar. Fa quinze o vint anys, no ho recordo, hi va
haver un cas, mai aclarit, d’un avió de passatgers italià que van
fer caure per allà a Sicília. La realitat (que s’ha demostrat i que
es va dir en veu molt baixa i al cap de molt temps) és que va
ser atacat per un avió “caça” de Líbia que li va disparar un
míssil; es diu que l’exèrcit feia servir l’avió per fins militars
escudant-se en el fet que com que era un avió regular de
passatgers no seria atacat.
Doncs aquest personatge estava allà, i pel radar va veure tot el
que va passar. De seguida el van traslladar a un altre base i al
cap d’un temps va arribar al poble en aquest estat. A partir
d’aquí hi ha dues hipòtesis. Una: que el xoc del que va veure i
les pressions que va haver de suportar el van fer enfollir.
L’altra: que li van provocar aquest estat perquè callés o bé que
el que li van fer per esborrar-li la memòria el va deixar així.
Sigui el que sigui, no té nom. Quan diem “no a la guerra” hem
de tenir present també que cada dia cada hora cada minut
milers de persones treballen per la guerra, i no hi ha pietat ni
raó.
Pensaments d’una tarda plujosa al banc de primer...
Patata Bullida.
RENOUS
No és un exèrcit que de sobte es desperta
Feliç i fort entre les venes
del seu sentit, crèdul i lliure:
són les onades, el simple
gest de l’aigua deixant cabre
en el seu si
ELCONTE CURT
DISCRECIÓ
Van convidar-lo a pensar i digué que no volia donar molèsties,
que ja pensaria a casa.
El Falomí local
Pere Calders
L’Estatut
A Catalunya tenim un estatut, i abans a Barcelona hi havia el
“Consell de cent”. Doncs aquí també van per aquesta via. El
1576 el poble era feu d’un Cardenalat, però la tradició era que
el cardenal (que era, de fet, el senyor feudal) no decidia mai
res del poble sense fer una audiència i escoltar tothom, cosa
insòlita en aquells moments i en aquella gent. I el 1576 aquesta
tradició es va posar en paper i va ser una llei; un estatut que
conferia al poble una sèrie de drets i pràctiques que ara en
diríem “democràtiques” i de representació, amb uns consells,
un representats escollits i tot de legislacions per donar veu a la
gent. Bé, oi?
Víctor
ANECDOTARI
A classe d'història de la filosofia:
JOANA: Però Joan, és que J. S. Mill era superdotat?
JOAN: No ho sé, no hi ha cap document que digui quina mida
li feia!
Comentari: A vegades hi ha preguntes difícils de contestar. I
a vegades hi ha intervencions difícils d’interpretar. I a
vegades hi ha respostes donades amb intencions ocultes.