Context i cotext

CONTEXT I COTEXT
CONTEXT COMUNICATIU ( fora )
Elements no lingüístics que no es situen dins del text però que mantenen una relació. ( Emissor, receptor,
temps, espai... )
TEXT CONTEXT
Relació COTEXTUAL ( dins )
El COTEXT contribueix a delimitar el significat de les paraules i oracions. El llenguatge reflecteix i s'adapta
als contextos perquè de fet està contribuint a construir−los.
Les il.lusions formen part de les nostres vides. Aquestes fan que pugam viure més animats.
ADEQUACIÓ, COHERÈNCIA I COHESIÓ
L'ADEQUACIÓ ( pragmàtica textual )
Dòna compte de les relacions que s'estableixen entre el text i el context corresponent i té a veure, per tant,
amb les relacions entre emissor i receptor, la seua posició en el text, les intencions comunicatives i el temps i
l'espai de producció.
LA COHERÈNCIA ( semàntica del text )
S'ocupa del significat del text, el tema qué tracta, la selecció i el procesament de l'informació, la manera
d'organitzar−la en una determinada estructura i també el seu desenvolupament des del principi fins al final del
text com a encadenament d'informació compartida i informació nova.
LA COHESIÓ ( sintàxi del text )
Fa referència als mecanismes que es fan servir per a articular les diferents unitats lingüístiques ( sintagmes,
oracions, paràgrafs... ) que integren el text.
TEXT / CONTEXT ENUNCIAT / ENUNCIACIÓ
Resultat Procés
Objecte lingüístic TEXT
Elements que defineixen L'ENUNCIACIÓ
Aquests són l'emissor, el receptor, el temps i l'espai. Són elements no lingüístics que formen part del context
comunicatiu.
1
Es representen en l'enunciat a través de marques lingüístiques observables ( dixi o deixi ), que ens permeten
saber no solament el que transmet l'enunciat, sinó també en les circumstàncies en què es va produir.
COMENTARI DE TEXT
A.− Aproximació al text
1.− Àmbit d'ús, finalitat i génere.
AMBIT D'ÚS Lloc en què es produeix la comunicació ( literari, periodístic, acadèmic, administració pública
o privada, publicitat... )
FINALITAT Alló que es vol transmetre ( informar, orientar en l'opinió i en la conducta, regular la vida
social, estètica, convèncer, persuadir, criticar... )
GÉNERE Els gèneres són clixés textuals reconeguts pels parlants que presenten una estructura i unes formes
lingüístiques prefixades i així qualsevol parlant reconeix qualsevol gènere ( resum, notícia, anunci, novel.la,
article d'opinió, poema, assaig literari... )
2.− Funcions del llenguatge.
Si hem parlat de que als textos hi ha una intenció comunicativa o finalitat, doncs bé, aquestes intencions es
reflexen als textos gràcies a les funcions del llenguatge.
A.− FUNCIÓ EXPRESSIVA ( Emotiva )
Pretén expressar sentiments, opinions, crítiques de l'emissor.
B.− FUNCIÓ APEL.LATIVA ( D'iniciació o persuasiva )
Pretén provocar una resposta en el receptor adreçant−li una ordre, una prohibició, una recomanació,
convèncer−lo d'alguna cosa. Predominen els imperatius i construccions d'obligació ( haver de ).
C.− FUNCIÓ INFORMATIVA ( Referencial o denotativa )
Pretén transmetre informacions objectives sobre el referent. Predomina l'ús de la 3ª persona i construccions
impersonals.
D.− FUNCIÓ FÀTICA ( De contacte )
Pretén establir, mantenir o interrompre el contacte entre els parlants i assegurar el bon funcionament del canal
de comunicació.
E.− FUNCIÓ POÈTICA ( Retòrica o estètica )
Pretén posar en relleu la forma del mateix missatge, jugar amb la manera de com usem la llengua.
F.− FUNCIÓ METALINGÜÍSTICA
Pretén aclarir o explicar el codi. Ara bé, les llengües són els únics codis que permeten referir−se a elles
mateixes.
2
3.− Tipologia textual.
JM Adams ( francés ) fou el pare de la tipologia textual i fa aquesta classificació.
A.− TEXT CONVERSACIONAL
Té la funció de qüestionar, prometre, agrair, excusar, amenaçar... Es caracteritza per l'interacció entre dos o
més interlocutors que construeixen conjuntament discursos. Es la forma primigènia de la comunicació cara a
cara, tot i que es dòna també en textos escrits ( teatre, entrevista, debat, trascriure, Internet, cartes al
director... )
B.− TEXT DESCRIPTIU
Informa sobre l'estat de les coses i té una estructura espacial ordenada. Apareix quasi sempre dins d'altres
textos com una part de la seua estructura.
C.− TEXT NARRATIU
Informa sobre accions i fets ocorreguts o imaginaris. Té una estructura temporal i es divideix en cinc parts:
situació inicial, fet que trenca la situació inicial, desenvolupament, desenllaç i situació final. S'utilitza el temps
verbal del passat.
D.− TEXT DIRECTRIU O INSTRUCTIU
Té per funció dirigir, ordenar o aconsellar. S'utilitza l'imperatiu, condicional, perífrasi d'obligació...
E.− TEXT PREDICTIU
Informa sobre fets o estats futurs. El arqueotípic de verb és el futur.
F.− TEXT EXPLICATIU O EXPOSITIU
Informa per fer entendre alguna cosa, idea, concepte... a algú amb un esperit didàctic. Utilitza les tècniques de
la reducció i amplificació de textos ( síntesi i anàlisi ). La seua estructura sol ser: introducció,
desenvolupament i conclusió. Els recursos típics són: l'exemplificació, les il.lustracions, títols, subtítols,
majúscules, negretes, cursives, numeració de paràgrafs, subratllat... i tot tipus de recursos gràfics. Son
d'aquesta mena: fullets explicatius, discursos polítics i religiosos ( part ), conferències, articles científics i la
majoria de textos acadèmics ( llibres de text, exams,... )
G.− TEXT ARGUMENTATIU
Serveix per a exposar opinions, rebatre−les, convèncer, persuadir o fer creure alguna cosa a algú. La seua
estructura és com l'explicativa amb un desenvolupament en arguments i subarguments, també contrarguments
( contrargumentar la tesi d'un altre ). Usa frases llargues amb abundants coordinacions i subordinacions; i els
textos que apareixen són: l'assaig, l'oratòria judicial i política, articles d'opinió, taules rodones...
H.− TEXT RETÒRIC
Té per funció jugar amb el llenguatge per crear bellesa o per aconseguir determinats efectes en el receptor (
gaudi, humor, memorització i altres ). Utilitza les figures retòriques i pot arribar a tenir estructures molt
rígides ( estròfes ). Aquests texts són: endevinalles, refrans, eslògans publicitaris, embarrussaments...
3
B.− Adequació ( relació del text amb el context comunicatiu )
4.− Canal.
ORAL / ESCRIT Es el mode com es produeix la comunicació. ¿ Cóm ens comuniquem ?
TEMPS Si l'emissor i el receptor comparteixen el temps de la comunicació direm que és un text EN
SITUACIÓ, del contrari direm que és DIFERIT.
DIXI TEMPORAL Es determina des del temps en què l'emissor es comunica.
Marques díctiques
1.− Adverbis temporals ( avui, demà... ) amb referència a l'ara enunciatiu.
2.− Sintagmes nominals ( SN ) amb demostratiu ( aquesta tarda ).
3.− Morfemes verbals
• Present d'indicatiu ( simultaneïtat amb l'ara )
• Perfet d'indicatiu ( abans d'ara )
• Futur d'indicatiu ( després d'ara )
ESPAI Si l'emissor i el receptor comparteixen l'espai on es produeix la comunicació direm que l'espai
és COMPARTIT, del contrari direm que és NO COMPARTIT.
DIXI ESPACIAL Es determina des de la perspectiva de l'emissor i del receptor.
Marques díctiques
1.− Demostratius espacials
• Determinants ( aquest, aqueix, aquell )
• Pronoms neutres ( això, açò, allò )
• Proformes adverbials ( ací, aquí, allí, allà )
2.− Adverbis i locucions adverbials ( espacials )
TEXT ESPONTANI / PREPARAT El text PREPARAT ha tingut una revisió per evitar errors, a més de que
és un text escrit i l'emissor i el receptor no comparteixen temps ni espai. I el fer que un text semble
ESPONTANI, vol dir que es semble a la comunicació oral i que faja l'impresió de que es comparteix temps i
espai entre l'emissor i el receptor.
DIRECCIÓ DEL TEXT Es parla d'un text UNIDIRECCIONAL quan l'emissor es dirigeix al receptor sense
esperar una resposta per part del receptor ( monòleg ). En canvi, si l'emissor es dirigeix al receptor i aquest
últim fa després funció d'emissor i així successivament, direm que es tracta d'un text MULTIDIRECCIONAL
( diàleg ).
5.− Participants.
Els participants són les persones que participen a la comunicació, i són l'emissor i el receptor.
4
EMISSOR És aquell que vol transmetre una informació.
RECEPTOR És aquell que rep l'informació.
La relació entre l'emissor i el receptor s'anomena: FORMALITAT.
FORMALITAT
1.− Dixi social ( com ens adrecem ): tú, vosté, vós, il.lustríssim, senyor, carinyo...
2.− Fòrmules de cortesia: Per favor, si no t'importa, si molt convé...
3.− Fòrmules de confiança: No fotes !, no mareges !...
Aquests tres elements de la formalitat es diferencien per graus ( segons Josep M. Castellà ).
SOLEMNE FORMAL FAMILIAR VULGAR
PRESÈNCIA O ABSÈNCIA DE L'EMISSOR I EL RECEPTOR
• Marques díctiques de 1ª persona ( emissor ) i de 2ª persona ( receptor )
• Marques díctiques de 3ª persona ( quan es fa una crida fora del text −context− )
• Anàfores de 3ª persona ( fa referència a allò que ja ha aparegut abans )
Són marques: els pronoms, els verbs...
− VERBS Les desinències de 1ª i 2ª persona ( morfemes verbals ): ja vaig !, veiem...
− PRONOMS PERSONALS ( forts i febles ) de 1ª i 2ª persona.
− PRONOMS POSSESSIUS ( forts i febles ) de 1ª i 2ª persona.
• Díctics
1.− Si el posseïdor és l'emissor
El meu, els meus, la meua / la meva, les meues / les meves, mon, ma.
2.− Si el posseïdor és el receptor
El teu, els teus, la teua / la teva, les teues / les teves, ton, ta.
3.− Si hi ha diversos posseïdors, un dels quals és l'emissor
El nostre, la nostra, els nostres, les nostres.
4.− Si hi ha diversos posseïdors, un dels quals és el receptor
El vostre, la vostra, els vostres, les vostres.
• Anafòrics ( 3ª p. )
5
1.− Si el posseïdor és una 3ª persona
El seu, els seus, la seua / la seva, les seues / les seves, son, sa.
2.− Si hi ha diversos posseïdors de 3ª persona
El seu, els seus, la seua / la seva, les seues / les seves, llur, llurs.
PRONOMS PERSONALS
S'utilitza molt la 1ª persona del plural: Nosatres ( ens, −nos ).
DIXI DE PERSONA ( 1ª persona del plural Nosaltres )
• Majestàtic
És el nosaltres que utilitzen els Papes i els Reixos.
• Modèstia
Propi dels textos tècnics i científics. És un nosaltres fals, ja que el responsable de l'enunciació és una sola
persona. S'utilitza per objectivitzar i donar credibilitat al text.
• Inclusiu +tú ( +tú )
Manifesta el desig de l'emissor d'implicar al receptor en el seu discurs. La interpretació inclusiva es produeix
quan qui parla es refereix a ell i als qui l'escolten.
• Exclusiu +ell ( +ell )
No compta amb el receptor, sinò amb terceres persones que l'emissor considera solidàries del seu missatge.
• Global +tu +ell ( +ell )
Es pot incloure al receptor i terceres persones.
• Universal + tota la humanitat
IMPERSONALITZACIÓ ( Marca l'absència de l'emissor i el receptor al text )
FORMULES LINGÜÍSTIQUES DE LA IMPERSONALITZACIÓ
1.− Impersonals reflexes
Construccions amb un subjecte genèric que contenen el pronom es com a marca d'aquella mancança de
subjecte determinat que hi apareixen sempre en 3ª persona del singular. ( Es parla constantment de la
pobresa, però no es fa res per solucionar−la ).
2.− Construccions de subjecte indeterminat
Corresponent a hom o a sintagmes nominals de caràcter genèric com la gent, tothom, algú, el poble... ( Hom
dirà que fa fred, La gent parla així, Tothom ho dirà ).
6
3.− Construccions esdevenimentals
Es caracteritzen perquè descriuen successos i no accions realitzades per algun subjecte en concret. Es tracta
d'oracions amb predicats com haver−hi, caldre, fer falta... ( Hi va haver molta gent a la platja, Cal estar−hi al
sol ).
4.− Construccions amb els verbs semblar o parèixer
Sembla que tindrem un bon dia
5.− Interpretació impersonal d'un verb conjugat
Les persones que poden manifestar aquest valor de subjecte indeterminat són: la 3ª persona del plural ( toquen
a la porta ), la 1ª persona del plural ( en aquesta empresa atenem amb amabilitat ), la 2ª persona singular o
plural ( quan penses en com passa el temps, et cau el món a sobre i no parleu fort ). El caràcter indeterminat
del subjecte pot donar−se per ignorància per part del parlant, per indiferència, perquè hom el vol ocultar
intencionadament o simplement perquè es vol fer referència a un agent global.
6.− Algunes construccions d'infinitiu
El subjecte semàntic d'aquest verb infinitiu s'interpreta com a genèric ( cridar no ajuda a resoldre els
problemes ).
7.− Oracions passives i passives reflexes
També manifesten impersonalitat les passives i sobretot, les passives reflexes que en alguns casos conflueixen
amb les impersonals reflexes.
POLIFONIA És quan l'emissor es desdobla, és a dir, que hi ha manifestacions comunicatives que provenen
de diversos emissors.
DISCURS CITAT
• ESTIL DIRECTE
L'emissor fa com si li donés la paraula a un altre emissor alhora que marca una certa distància entre les seues
paraules i les de l'emissor citat. Es caracteritza per una clàusula subordinada al verb de locució ( explicà,
contestà... ) introduïda sense cap conjunció que faça de nexe. Se separen les dues enunciacions mitjançant: dos
punts ( : ), cometes ( ), i guió llarg ( _ ). Els díctics del discurs citat solament poden analitzar−se per les
indicacions lingüístiques ( Ahir Juanjo va dir Estudieu per a l'examen ).
• ESTIL INDIRECTE
Hi ha un únic emissor en actiu. L'enunciat citat es presenta sota la forma de subordinada sustantiva introduïda
per un nexe subordinant. Les marques díctiques que hi apareixen s'interpreten a partir de la situació
d'enunciació de l'emissor que fa la cita. ( Ahir Juanjo va dir que estudiareu per a l'examen ).
MODALITZACIÓ Segons el grau de modalització que tinga un text podem dir que és més o menys
subjectiu, és a dir, el lector s'adona de que l'autor expressa la seua opinió al text.
ELEMENTS QUE MARQUEN LA MODALITZACIÓ
7
1.− Recursos prosòdics ( entonació ) típics de la comunicació oral.
2.− Elements lèxics valoratius ( són substantius, adjectius, verbs valoratius, verbs de sentiments de l'emissor,
adverbis i complements circumstancials de manera i expressions quantitatives )
3.− Perífrasis verbals: de probabilitat ( deure + inf. ) deuen de ser les quatre, d'obligació ( haver de + inf. )
han de fer els deures, ( caldre + inf. ) cal anar a comprar.
4.− Posicionament de l'emissor ( interjeccions, invocacions i renecs, adverbis i locucions − potser, sens
dubte... − )
5.− Crides al receptor ( interjeccions, insults o expressions connatives alerta! )
6.− Signes de puntuació Propi del llenguatge escrit ( parèntesi, cometes, punts suspensius, exclamacions... )
7.− Altres Interrogació retòrica, ironia, canvi de registre o varietat de la llengua...
APROXIMACIÓ AL TIPUS D'EMISSOR I DE RECEPTOR
• Coneixements enciclopèdics
Allò que deuen de conèixer tant l'emissor com el receptor per a poder comunicar−se i que ha d'estar al
diccionari.
• Coneixements marc
Allò que deuen de conèixer tant l'emissor com el receptor per a poder comunicar−se i que no està al
diccionari.
LES PRESSUPOSICIONS La pressuposició és allò que està implícit. La negació ens ajuda a
assabentar−nos que encara hi ha pressuposició.
Aquestes permeten la coherència del text ja que alhora d'anar avançant en la informació, allò que primer
apareix com explícit es converteix en implícit.
La pressuposició pot ser una informació ja apareguda o bé que l'emissor pressuposa que el receptor ja coneix.
SUPORTS LINGÜÍSTICS DE LA PRESSUPOSICIÓ
1.− Lèxic carregat semànticament d'una informació pressuposada.
2.− Verbs factius i contrafactius que pressuposen la veritat o falsetat de l'oració completiva.
3.− Verbs o marcadors aspectuals: deixa de treballar, treballa de nou.
4.− Sintagmes nominals definits ( definització )
5.− Les interrogatives parcials: Què has comprat al mercat ?.
6.− Epítets no restrictius: la blanca neu, els irresponsables joves només pensen en passar−s'ho bé.
7.− Oracions de relatiu explicatives: Els joves, que són irresponsables.
8
8.− Les nominalitzacions: La caiguda del mur de Berlín.
VARIACIONS LINGÜÍSTIQUES Els participants de la comunicació ( l'emissor i el receptor ) es
comuniquen mitjançant el llenguatge. Segons espai, temps... la llengua canvia. És l'actitut de l'emissor
davant de l'acte de comunicació que emet. La llengua comú és la VARIETAT ESTÀNDARD.
• VARIETAT DIACRÒNICA ( o històrica )
Estudia l'evolució de la llengua, la seua història. Es pot estudiar l'estat de la llengua en un moment determinat.
Hi ha diferències temporals, i ens podem ajudar dels arcaismes i els neologismes.
• VARIETAT DIATÒPICA ( o geogràfica )
Manifesta la llengua des del punt de vista geogràfic o territorial ( dialectes ).
• VARIETAT DIASTRÀTICA ( o social )
Presenta la llengua tenint en compte els estrats socials a què pertanyen els parlants. Circumstàncies
extralingüístiques: L'hàbitat ( rural o urbà ), l'edat, el sexe, la professió, el nivell sòcio−cultural...
• VARIETAT DIAFÀSICA ( o funcional )
Estudia les funcions concretes del discurs lingüístic en cada context o situació d'ús. Depén de la postura que
prenga l'emissor davant del seu receptor ( Registre lingüístic ).
REGISTRE LINGÜÍSTIC ( Varietat diafàsica ) Es detecta segons la relació que tenen l'emissor i el
receptor. És la variació del llenguatge en funció de la situació d'ús o context situacional. També s'anomena:
nivell de parla.
NIVELLS DE PARLA
1.− CULTE Es conèixen les normes de la llengua i es respecten. L'utilitzen les persones d'alt grau cultural en
ambients científics, literaris, professionals, artístics... Les seues característiques són:
• Posa èmfasi per a resaltar frases i conceptes importants.
• No fa ús de frases interjectives que manifesten els seus sentiments.
• Utilitza els temps verbals amb precisió i varietat de formes.
• Construccions sintàctiques clares i correctes amb gran quantitat de nexes.
• Gran riquesa lèxica amb abundants termes abstractes i tecnicismes.
• Evita l'ús de falques ( paraula o frase que es repeteix innecessariament ) i de paraules jòquer.
• Utilitza paraules, expressions i cites cultes.
2.− COL.LOQUIAL Es conèixen les normes però no s'utilitzen. És un nivell de parla que s'utilitza en
l'ambient familiar o entre amics. Els seus trets característics són:
• És un nivell molt expressiu ( interrogacions retòriques per a afirmar, exclamar, plantejar un dubte...,
exclamacions... )
• Omissió d'elements lingüístics per comoditat. Exemple: Ah !, doncs bé... d'acord.
• S'utilitzen construccions impersonals.
• Ús reduït d'oracions subordinades.
• Es fa ús de diminutius i augmentatius per expressar afecte, menyspreu, ironia...
• Apòcopes ( paraules a les quals hi ha supressió d'algunes lletres ): tele, profe, cole...
9
• Lèxic imprecís i amb paraules jòquer: cosa, xafarderia...
• Utilització de refrans, proverbis i frases fetes.
3.− VULGAR Es cometen incorreccions perquè es desconeix la norma lingüística o simplement per descuit (
vulgarismes ). Les seues característiques són:
• Desplaçaments accentuals.
• Alteracions a les vocals.
• Reducció de diftongs a una vocal i formació de diftongs amb vocals que formen un hiatus.
• Supressió i addició de sons ( ultracorrecció )
• Confusió i desplaçament de consonants.
• Incorreccions a l'ús de les formes verbals.
• Alteració de l'ordre dels pronoms ( se m'ha caigut, se t'ha caigut ).
• Dequeísme ( pense de que aniré al parc )
• Ús incorrecte de preposicions i conjuncions.
• Tendència a fondre paraules ( vine p'acà )
C.− Coherència
• Per a estudiar la coherència ens ajudarem d'alguns elements que pertanyen al discurs com poden ser:
el títol, les paraules temàtiques, els camps semàntics, els paràgrafs...
6.− Tema, problemàtica i intenció comunicativa.
TEMA Dir de què tracta el text.
PROBLEMÀTICA Des de la qual aborda el tema ( o aspecte del tema que tracta ).
INTENCIÓ COMUNICATIVA Finalitat amb la qual l'autor ha escrit el text, per a què ?
7.− Estructura.
TIPUS D'ESTRUCTURES
* DEDUCTIVA La idea inicial es desenvolupa per demostrar la seua validesa. Es proporcionen dades que
aporten credibilitat al text ( de general a particular ).
* INDUCTIVA S'exposen idees de les quals s'obté una conclusió ( de particular a general ).
* DIALÈCTICA Introducció Tesi Antítesi Conclusió
* PARAL.LELA Sucessió de idees del mateix valor.
* CIRCULAR Comença i acaba el text amb la tesi.
* CONTRARGUMENTATIVA Parteix d'una antítesi, text d'argument per rebatre una tesi ( contra la tesi ).
8.− Progressió temàtica.
Manera com el tema o el significat global avança a través d'un procés que juga amb informacions, conegudes
pels interlocutors, i amb la introducció de informacions noves que fan progresar els continguts textuals.
10
TEMA Informació coneguda.
Les informacions conegudes ( temes ) són quan l'emissor pressuposa en el seu receptor un coneixement marc
o enciclopèdic, o quan l'emissor ja ha explicat la informació abans.
REMA Informació nova.
La informació nova ( rema ) és una informació que no s'ha mencionat anteriorment al text i que l'emissor
pressupossa que els receptors no tenen perquè conèixer−la.
TIPUS DE PROGRESSIÓ TEMÀTICA
PROGRESSIÓ LINEAL T1 R1 (T2) T2 R2 (T3) T3 R3 (T4)
CONSTANT Sempre hi haurà un tema i diferents remes. T1 R1
T1 R2
T1 R3
DERIVADA Hipertema. T1 R1
T2 R2
T3 R3
D.− Cohesió
9.− Els connectors.
La connexió és una relació cohesiva de tipus semàntic entre enunciats. És una manca sintàctica superficial que
reflecteix les relacions semàntiques i pragmàtiques ja existents. Els connectors actuen entre oracions, entres
paràgrafs i entre una oració i un fet contextual.
ELEMENTS QUE PODEN SER CONNECTORS O NEXES
1.− CONJUNCIONS ( i, o, però, perquè... )
2.− ADVERBIS I LOCUCIONS ADVERBIALS ( colocats al començament d'una oració o només precedits
per complements circumstancials ) Exemples: contrariament, consegüentment, de sobte, doncs, després,
mentrestant, primerament...
3.− SINTAGMES PREPOSICIONALS I LOCUCIONS PREPOSITIVES, i fins i tot ORACIONS
SENCERES sempre que funcionen com a organitzadors del discurs. Exemples: Entre altres..., en altres
paraules..., al mateix temps..., es per això que..., com ja sabem..., si no m'equivoque...
4.− I en general les EXPRESSIONS que contenen MOTS com: conclusió, iniciar, afegir, previ, següent...
CONJUNCIONS
A.− Connecten en el nivell oracional on sempre manifesten una relació estructural. Exemple: La casa era
ampla i solejada. La conjunció i estableix una relació sintàctica de coordinació i una relació semàntica
11
copulativa o additiva.
B.− Connecten en el nivell textual les relacions semàntiques o pragmàtiques, pero mai sintàctiques. Exemple:
− Estava molt preocupat, − I qué li vas dir ? ( semàntica ) Però qué fas ! ( pragmàtica ).
MATISADORS Mots o locucions que realitzen una funció connectiva dins de l'oració com en el nivell
textual.
A.− Es combinen amb les conjuncions si són compatibles semànticament i així precisen el significat de la
conjunció. Exemple: Les sabates eren lletges, i, a més, cares, Les sabates lletges que, a més, costaven cares.
B.− Van en posició inicial de la frase quan no hi ha cap conjunció. Exemple: Eren unes sabates lletges; a més,
costaven cares.
C.− Sempre van entre comes i són prescindibles sintàcticament.
D.− També actuen en els textos. Exemple: Eren unes sabates lletges. A més, costaven cares.
E.− Poden ser utilitzats com a connectors textuals i relacionarien semànticament dues oracions dintre d'un text
( D.− ).
La connexió la poden realitzar:
• Els connectors gramaticals ( conjuncions, matisadors i algunes interjeccions )
• Els connectors lèxics
• Els connectors gràfics
• INDEXS GRÀFICS
Són elements ordenadors que apareixen al llenguatge escrit i poden ser:
1.− Elements no lingüístics ( lletres, nombres, guions, tipografia... )
2.− Signes de puntuació ( punt i apart − per indicar ordre entre paràgrafs −, punt i coma, punt i seguit, dos
punts, parèntesi, ratlla − per indicar ordre i relació entre les idees dins del paràgraf )
10.− Referència endofòrica
( Reprendre dins del text un referent )
• Anàfora d'identitat referencial
La represa anafòrica és un dels principals recursos de cohesió textual. Per que un text siga coherent cal que els
continguts es vagen reprenent al llarg del seu desenvolupament. Hi ha coherència entre l'element referidor (
pronom, demostratiu... ), i el mot a qué es refereix ( es una crida al receptor a buscar en una altra banda la
informació per interpretar−la ). Exemple: Joan s'ha comprat un llibre sobre la segona guerra mundial. Sí, ja
l'he vist al seu prestatge.
• Anàfora sintàctica
Es realitza amb recursos sintàctics com els pronoms febles i forts, possessius de 3ª persona i l'article o el
demostratiu quan abans ha estat precedit per un/una.
12
• Anàfora semàntica
És una disposició més del parlant per referir−se al que ja ha esmentat. Relacions semàntiques de sinonimia i
hiponimia ( hipònims/hiperònims ) Exemple: Mobles − armari, cadira, taula...
• Anàfora pragmàtica
Anàfora léxica on la recuperació de l'antecedent no es fa a través del coneixement lingüístic ( sinònims ), sinó
del saber enciclopèdic del parlant. És un recurs de modalització. Exemples: El president del Zaire, Mobutú,
L'alt mandatari zairés, El benvolgut president, L'incombustible president, El corrupte, El sanguinari, El
dictador...
• Anàfora d'identitat de sentit
L'anàfora d'identitat de sentit reprén una relació conceptual i no una referència al mateix objecte que s'ha
esmentat. És per tant, una anàfora sense correferència, estableix una relació de cosignificància.
a) Referència comparativa
Mots com altre, igual, idèntic, mateix, similar, semblant, diferent, major, menor, més + adj. ( més gran, més
petit )... remeten sempre a un altre mot tot establint una comparació o un contrast entre ells relacionats pel
sentit ( antonimia ).
• Relació enciclopèdica
Paraules relacionades per compartir el marc.
• Anàfora d'identitat de forma
L'anàfora d'identitat de forma es dona en els enunciats metalingüístics ( utilitzen la llengua per parlar de la
llengua )
• Extensió de la referència
Referència d'un mot cap a un altre segment més extens. Exemples: o, aquest fet, aquesta iniciativa, aquest
desgraciat esdeveniment... És una anàfora pragmàtica un recurs de modalització.
• Catàfora
Sol donar−se en l'estructura oracional i en l'organització del discurs. La catàfora fa referència a un element
que vé darrere. Exemples: La que vull es la de la dreta, Les oracions següents... , En aquests exemples..., ...
• El.lipsi
Prescindir d'un element que s'entén sense posar−ho. El.lipsi nominal: ( ell ) ha vingut
. El.lipsi verbal: Mari consulta el diccionari i tu ( consultes el diccionari ) també.
11.−Marcadors textuals de connexió.
PER ESTRUCTURAR EL TEXT. Afecten un fragment relativament extens de text ( paràgraf, apartat, grup
d'oracions... ). Estableixen ordre i relacions significatives entre frases:
13
• INTRODUIR EL TEMA DEL TEXT
L'objectiu principal de Aquest escrit tracta de
Ens proposem d'exposar Ens adrecem a vostè per
• ENCETAR UN TEMA NOU
Respecte a Quant a Amb relació a
Pel que fa a Sobre
Un altre punt és El punt següent tracta de
• MARCAR ORDRE
1r en primer lloc primer primerament d'entrada
2n en segon lloc segon segonament d'antuvi
3r en tercer lloc tercer tercerament per començar
4t en quart lloc quart
... ...
en darrer lloc finalment
en últim terme
• DISTINGIR
D'una banda De l'altra D'altra banda
Per un costat Per l'altre Per una altra part
Al contrari En canvi
• CONTINUAR SOBRE EL MATEIX PUNT
A més a més Després Tot seguit
Endemés Així mateix D'altra banda
A més Tanmateix Així doncs
• POSAR ÈMFASI ( REFORMULADORS )
És a dir Cal insistir O sia
En altres paraules El més important Això és
14
Dit d'una altra manera La idea central és En efecte
Tal com s'ha dit Convé destacar
Val la pena dir S'ha de tenir en compte
• DONAR DETALLS ( EXEMPLIFICADORS )
Per exemple En particular Com a mostra
P.ex. En el cas de Com és ara
Cf. A saber Així
• RESUMIR
En resum Breument Recollint el més important
Resumint En pocs mots En conjunt
Recapitulant Globalment
• ACABAR
En conclusió Per acabar Així doncs
Per concloure Finalment En definitiva
• INDICAR TEMPS
Abans Al mateix temps Després
Suara Simultàniament Més tard
Anteriorment En el mateix moment Més endavant
Poc abans Llavors A continuació
Tot seguit
• INDICAR ESPAI
A dalt i a baix A la dreta/esquerra Al centre/costats
Més amunt i més avall Al mig/centre Endins i enfora
Davant i darrere A prop i lluny A l'interior i a l'exterior
Sobre i sota De cara i d'esquena
PER ESTRUCTURAR LES IDEES. Afecten fragments més breus de text ( oracions, frases... ) i connecten les
idees entre si a l'interior de l'oració. Són les conjuncions de la gramàtica tradicional.
15
• INDICAR CAUSA
Perquè ( + v.ind. ) Ja que Car Atés que
Vist que Puix que Com que Considerant que
A causa de/que Gracies a/que A força de A còpia de
A raó de Per culpa de
• INDICAR CONSEQÜÈNCIA
En conseqüència Per tant De manera que Per això
A conseqüència de Així és que Per aquest fet Doncs
Per consegüent Cosa que
• INDICAR CONDICIÓ
A condició de/que Amb que Només de/que Posat de/que
En cas de/que Si
• INDICAR FINALITAT
Perquè ( + s.sub. ) Per tal de/que A fi de/que La finalitat del qual
Amb l'objectiu de/que
• INDICAR OPOSICIÓ ( adversatives )
En canvi Ara bé Amb tot Nogensmenys
Ans ( al contrari ) En contra Al contrari Tanmateix
No obstant
• PER INDICAR OBJECCIÓ ( concessives )
Encara que Malgrat de/que Per bé que Tot i que
Mal que Baldament
12.− Procediments per condensar informació.
LA NOMINALITZACIÓ
Permet organitzar en un sol enunciat el que hauria estat objecte de dos enunciats succesius, ja que transforma
una frase en un grup nominal. S'hi substitueix el verb per un substantiu postverbal abstracte que transforma
l'acció en un fet ja realitzat, purament mental:
16
Al final del segle XV es va consolidar la monarquia autoritària. La monarquia autoritària va assentar les
bases de l'estat modern.
La consolidació, al final del segle XV, de la monarquia autoritària va asentar les bases de l'estat modern.
1.− DE REPRESA. Poden fer el paper de substituir un element anterior, i per tant el referent és conegut.
• Reprén el mateix radical del verb o substantiu anterior.
• Ús del demostratiu com a lligam ( al principi d'oració ).
• Apareix a l'inici de la frase com a subjecte ( tot presentant−se com a element conegut ).
2.− No fa el paper de substitut, sinó que aporta una INFORMACIÓ NOVA.
• Remet parcialment al context lingüístic ( lligam possible a través del complement del nom )
• Presenta una realitat totalment nova.
L'APOSICIÓ
Recurs per introduir una informació que facilite o amplie la comprensió d'un element del text per part del
receptor. No hi ha temps verbals i va entre comes.
LES REFORMULACIONS PARAFRÀSIQUES
Ampliacions explicatives d'un enunciat amb la finalitat de fer−lo més intel.legible. Introduïdes per connectors
de reformulació que contenen una informació ja donada.
LES EXEMPLIFICACIONS
Mena de paràfrasi que recorre al saber compartit amb el receptor. Solen anar introduïdes per connectors
d'exemplificació.
LES ORACIONS DE RELATIU EXPLICATIVES ( entre comes )
Introdueixen una informació aclaridora sobre allò de què s'està parlant. Exemple: Els estudiants, que estudien,
aniràn d'excursió.
LES ORACIONS DE RELATIU ESPECIFICATIVES
Restringeixen l'extensió del substantiu i en destaquen una característica. Exemple: Els estudiants que estudien
aniràn d'excursió.
13.− Verbs.
TEMPS VERBALS DÍCTICS
Són temps díctics: Present, Perfet simple, Perfet perifràstic i Futur imperfet. Indiquen simultaneïtat,
anterioritat i posterioritat a l'ara de l'enunciació, respectivament. Exemples: Avui no faig els deures, Ahir no
vaig fer els deures ( no fiu ), Demà no faré els deures...
TEMPS VERBALS ANAFÒRICS
Expressen simultaneïtat, anterioritat o posterioritat respecte al passat de l'enunciació amb el Pretèrit imperfet
17
d'indicatiu, el Pretèrit plusquamperfet d'indicatiu i el Condicional, respectivament. Exemple: Et vaig dir
que aquell dia no feia els deures, Et vaig dir que aquell dia no havia fet els deures, Et vaig dir que a l'endemà
no faria els deures.
USOS METAFÒRICS I MODALS
A.− PRESENT
* Valor atemporal S'utilitza en definicions, proverbis i descripcions. Exemple: les aparences enganyen.
* Valor passat S'utilitza en el present històric. Exemple: Jaume I entra en València.
* Valor futur S'utilitza en expressions amb un horari fixat. Exemple: L'avió arriba a les set i mitja.
B.− FUTUR
* Per donar ordres Faràs el llit !
* Per expressar dubte Ho faré bé ?
C.− IMPERFET
* Per afirmar Ell cantava bé, Jo volia una moto
* Per demanar Per favor, volia un pà
* Per imaginar Val que jo era la mestra i tú... ?
D.− INCONDICIONAL
Metafòricament s'utilitza per a suavitzar ordres, desitjos, i com a marca modalitzadora de cortesia en compte
del present.
Exemple: Voldria dir−li una cosa i no m'agradaria ofendre'l: seria tan amable de canviar−me el periòdic,
aquest està trencat.
1
19
(Elements)
18