El nadó: entre la competència i la vulnerabilitat Revista Catalana de Psicoanàlisi Vol.XXV/1 Jaume Aguilar Barcelona L’autor es proposa en aquest treball un aprofundiment teòric sobre els conceptes de competència i vulnerabilitat en el nadó, emfasitzant la dificultat per integrar ambdós conceptes en un diàleg científic més profitós. Després passa a examinar possibilitats de diàleg entre la patologia que implica problemes de vulnerabilitat primària i manca de mentalització i la psicopatologia psicoanalíticament conceptualitzada a partir de la noció de conflicte i defensa psicològica. Exposa un cas clínic que il·lustra la dificultat per arribar al conflicte esquizoparanoide quan existeixen vies d’estimulació autosensorial. Paraules clau: vulnerabilitat, competència, autosensorialitat, desmentalització, conflicte psíquic. El nadó competent Per a Cramer (1987), la teoria biològica–evolucionista ha desenvolupat evidències que il·lustren, en el seu conjunt, una preadaptació de l’infant a la interacció amb un ambient humà, tals com la reciprocitat (Brazelton, 1974), la sincronia (Condon & Sander, 1974), la preferència per una gestalt visual de la cara (Fantz, 1963), la veu femenina i l’olor materna (McFarlane, 1975), dades, totes elles, que il·lustren la hipòtesi de l’existència d’una predisposició biològica innata dirigida vers la vinculació humana al servei de la supervivència. Revista Catalana de Psicoanàlisi Vol.XXV/1 L’existència d’un sistema d’atenció que regula la capacitat de filtratge sensorial i de tractament de la novetat i la redundància, així com la capacitat de transposició modal en l’àmbit de la percepció, que implica una capacitat de codificació amodal de l’experiència perceptiva obtinguda des de diferents modalitats sensorials (Bahrick, 1983 i Meltzoff & Borton, 1979), són contribucions recents al tema de les competències del nadó desenvolupades a partir de la psicologia evolutiva. Tal com diu Kagan, (1987), la hipòtesi de la transferència intermodal fa necessària una reelaboració de les teories tradicionals sobre la cognició primerenca, donat que ens posa davant d’un infant cognitivament més analític que global en la seva aproximació a l’experiència. Un infant més proper a l’abstracció que al pensament concret, en el si mateix de l’acte perceptiu. Per altra banda la capacitat d’atenció selectiva i filtratge sensorial ens porten a la necessitat de reconèixer que l’infant és, des del començament, un agent eminentment actiu en l’organització de les seves experiències perceptives i cognitives. Un agent molt actiu enfront del camp estimular (1) sensorial, com també ho és enfront de les seves emocions i ansietats de caràcter primitiu, tal com han evidenciat nombrosos autors psicoanalítics i en especial Klein (1946). El nadó vulnerable: Funció de contenció materna De forma coherent amb el punt de vista psicoanalític, el punt de vista bio-social prevalent sobre el desenvolupament emocional aporta dades que evidencien, en el seu conjunt, que la mare i l’infant constitueixen un sistema de comunicació afectiva des del moment mateix del naixement (Bowlby, 1969; Brazelton et al, 1974; Sander, 1977; Stern, 1977; Trevarthen, 1979; Tronick, 1982). Un sistema de comunicació en què les mares són usualment molt bones lectores dels estats emocionals dels infants i mostren una bona capacitat de sintonitzar el seu propi estat afectiu amb el del nadó o el del lactant (Tronick, 1982). Papousek i Papousek (1987), en una línia coincident, han aportat evidències de com el món de les persones adultes que cuiden de l’infant sembla, també, innatament programat per facilitar la mentalització. En efecte, han analitzat abundants observacions que posen de relleu el que ells denominen les intervencions didàctiques dels pares a favor de la integració mental. Aquestes intervencions consisteixen en missatges preverbals que tenen una duració que oscil·la entre 200 i 600 mil·lèsimes de segon. Es tracta de missatges que es vehiculen a través de conductes intuïtives no controlades ni racionalment ni conscientment, que es donen de forma universal més enllà de l’edat, el sexe i el context cultural. Es tracta de senyals vehiculats a través de l’expressió facial, el to i la musicalitat de la veu, l’actitud postural, i el nivell d’aproximació o distanciament del cos. Es constitueix així una xarxa de comunicacions preverbals amb significat, que comporta més de 200 senyals o unitats de significació diferenciades. Es tracta, doncs, d’un procés que integra l’infant en una xarxa de comunicació social significativa que podríem conceptualitzar com de caràcter protosimbòlic. Tornant a la nostra línia discursiva inicial, ens sembla evident que totes aquestes dades apunten vers la noció d’un equipament de base, d’acord amb l’afortunada El nadó: entre la competència i la vulnerabilitat expressió de Julián de Ajuriaguerra. Un equipament de caràcter innat i inconscient que prepara els dos protagonistes de l’encontre postnatal, la mare i el seu nadó, vers una trobada afavoridora del desenvolupament emocional i cognitiu. Què passa, doncs, quan aquest impuls vital vers la relació, la simbolització i la conscienciació s’estronca? Sabem molt bé que una mare greument deprimida amb un pare absent i una manca de suport familiar i social; uns pares amb malaltia mental greu; una relació de rebuig parental, amb o sense abús físic o sexual; determinades lesions neurològiques i /o vulnerabilitats genètiques; un traumatisme físic o psicològic primerenc; un nivell innat d’agressivitat o d’intolerància a la frustració o d’enveja inconscient en el nadó -per citar solament algunes poques variables, descrites des dels àmbits de la neurologia, la psiquiatria i la psicoanàlisi- poden comportar un fracàs important (2) de la funció de contenció materna pel que fa a les ansietats més arcaiques, i abocar l’infant a una psicopatologia de caràcter més o menys visible. Aquí és on es dibuixa de manera freqüentment dramàtica la vulnerabilitat d’aquest nadó que ens és presentat a partir de les seves capacitats o competències. Un nadó dependent i vulnerable que necessita de la funció contenidora de la mare, entesa, d’acord amb Bion (1962), com la capacitat de rebre el malestar, el dolor i l’ansietat de l’infant, per retornar-lo transformat en quelcom realment més benigne i sostenidor del desenvolupament mental i la vinculació afectiva. Penso que existeix una dificultat emocional important per integrar les idees de vulnerabilitat i competència, especialment quan la vulnerabilitat forma part d’un sistema competent. Aquesta pot ser una de les raons per les quals els estudis científics del desenvolupament del nadó, que han emfasitzat un o altre aspecte, han tendit a desenvolupar-se dintre d’àrees que considerem massa separades. Laura: Un cas neuro-psicopatològic1 Laura tenia aleshores entre 4 i 5 anys. Es tractava d’una nena bonica amb els cabells daurats i uns ulls de color blau intens. Havia estat portada a un servei de neurologia degut al fet que la seva conducta era clarament inusual. Sempre que podia agafava un full de paper que immediatament arrugava entre les mans. Aleshores, després d’acostar-lo a la seva orella, produïa sons, amb el dit índex, polsant les arrugues del paper com si es tractés de cordes de guitarra. A les 4 o 5 pulsacions, experimentava una pèrdua de consciència i del to postural d’uns segons de duració. Un cop recuperada de l’episodi, tornava a polsar novament les arrugues del paper repetint-se de forma cíclica el mateix fenomen. Realitzant un traçat EEG en el transcurs d’aquests episodis, es descartà l’existència d’un fenomen purament psicològic donat que es posà en evidència l’existència de veritables crisis epilèptiques de tipus reflex, denominades així perquè 1 Dec essencialment la interpretació psicoanalítica d’aquest cas al Dr. Josep Oriol Esteve, psicoanalista titular de la Societat Espanyola de Psicoanàlisi, amb qui jo m’estava formant en aquells moments a l’hospital del Sagrat Cor de Barcelona. La interpretació neurològica de les dades la dec al Dr. Oller Daurella, cap del servei de neurologia del mateix hospital. Revista Catalana de Psicoanàlisi Vol.XXV/1 la mateixa persona se les pot induir a partir d’alguna porta d’estimulació sensorial. Com a conseqüència d’una descàrrega sincrònica del cervell en el transcurs de la crisi, es provoca inevitablement una breu pèrdua de consciència de caràcter orgànicfuncional transitori. La recerca activa d’aquests estats mentals -que fan pensar en l’estimulació autosensorial de caràcter autístic descrita per Frances Tustin, (1981) i Júlia Coromines (1991)- desconnectava greument Laura de la relació amb els pares i germans, danyant de forma molt seriosa el seu progrés emocional i cognitiu. Un cop diagnosticada l’epilèpsia reflexa, consistent en crisis atòniques de tipus generalitzat, es va procedir al seu tractament farmacològic amb tres conseqüències de tipus psicològic que es pogueren observar ja al cap de poques setmanes. En primer lloc la nena abandonà, bastant de pressa, les seva conducta reiterativa de desconnexió, donat que els seus esquemes sensoriomotrius d’autoestimulació no tenien ja cap efecte sobre ella, degut al bloqueig farmacològic de les crisis. En segon lloc, es va poder observar l’inici de comportaments dirigits a la interacció amb els pares i, en tercer lloc, es començà a fer evident l’aparició de conductes d’evitació enfront de l’estrany. L’aparició d’ansietat persecutòria enfront del personal sanitari, que fins aleshores semblava invisible als ulls de la nena, es traduïa en intents d’amagar-se sota de la taula quan entrava al despatx una persona aliena. Klein (1946) teoritzà que és precisament l’existència d’ansietat persecutòria, definida com aquella ansietat que s’experimenta com una amenaça dirigida a la integritat del jo, la que dóna lloc a fenòmens complexos de dissociació i identificació projectiva intensa, que juntament amb una relació d’objecte parcial configuren el que ella denominà com a posició esquizoparanoide. Aquesta, si pot evolucionar vers la posició depressiva, és concebuda com estructurant del progrés mental del bebè, en primer lloc perquè contribueix a separar, diferenciant-les progressivament, les experiències bones de les dolentes, i en segon lloc perquè produeix, d’acord amb Bion (1962) moviments comunicatius, a través d’identificacions projectives de caràcter rudimentàriament realista, que permeten que es desenvolupi, gràcies a la funció alfa de la mare -és a dir, gràcies a la seva capacitat d’elaboració mental- les funcions de rêverie i contenció materna tan essencials pel desenvolupament mental del bebè. És molt evident que en el cas de Laura l’estimulació autosensorial portava a una alteració orgànica de la consciència, que estimulava una compulsió repetitiva clarament bloquejadora del seu progrés mental. Júlia Coromines (1991) ha aprofundit molt en la importància de l’autosensorialitat com una expressió d’intolerància al procés de diferenciació subjecte-objecte, degut a l’existència d’ansietat catastròfica lligada al mateix. Aquesta provoca en determinats infants que qualsevol intent de diferenciació objectal es transformi en una ansietat difícilment modulable o contenible. El fracàs en el procés de diferenciació objectal dificulta de manera considerable la introjecció d’un objecte El nadó: entre la competència i la vulnerabilitat contenidor, que posi en marxa la possibilitat gradual de moviments d’amor i reparació vers els objectes primerencs. En el cas de Laura no va ser possible realitzar un aprofundiment psicoanalític de la gènesi de les seves conductes autosensorials. Desconeixem si van existir ansietats de separació importants i quina va ser la resposta o el possible fracàs en les funcions de contenció dels objectes de relació primaris. No obstant això, té molt d’interès verificar com la constitució de la posició esquizoparanoide no és un fet que es doni de manera automàtica i garantida des del començament de la vida. En realitat, la seva estructuració pot estar distorsionada o dilatada en el temps, si existeixen comportaments d’autoestimulació sensorial que organitzen zones de desmentalització i desconnexió afectiva. Entre la desmentalització i el conflicte El problema de l’empobriment mental, com un fenomen de tipus defensiu de caràcter molt actiu, ha preocupat a tota una generació de psicoanalistes centrats en la comprensió d’aquells moviments interaccionals que acaben per empobrir els continguts mentals a disposició del pacient i del treball terapèutic. En efecte, l’existència de nuclis de desmentalització actius a partir de la combinació de defenses de tipus narcisista, defenses maníaques i importants moviments d’escissió i identificació projectiva de caràcter hostil o idealitzat, està orientada a evitar aquell tipus de diferenciació en la relació d’objecte que comporta la necessitat de tolerar la presència d’un tercer i, amb ella, la conflictivitat de caràcter edípic, lligada al reconeixement de la dependència i a la necessitat d’enfrontar sentiments de vulnerabilitat (solitud, gelosia, sentiments d’exclusió, pors a la pèrdua de l’amor, enveja, odi, etc). En la meva opinió, ha existit una certa dificultat teòrica per visualitzar amb claredat la relació existent entre el que podríem denominar “nuclis de desmentalització primària”, produïts com a conseqüència de la suma de la immaduresa de l’aparell mental del bebè amb falles molt primitives de la capacitat de contenció dels seus objectes primaris (possible en el cas de Laura), del que serien fenòmens d’empobriment mental secundaris a l’existència d’atacs contra la capacitat de vinculació afectiva i la capacitat de pensar, relacionats amb mecanismes de defensa tals com la repressió, la identificació projectiva i l’existència d’estructures narcisistes de caràcter destructiu (cas del tractament psicoanalític de Cristina, no inclòs en aquest treball escrit per raons de confidencialitat). Alguns estudis científics sobre els processos de la memòria, tal com reporta Jiménez (2006) i també Ramón Echevarría en el treball que presenta avui en aquesta jornada, han suggerit que les experiències primitives que estructuren els models de relació objectal tenen lloc massa aviat per poder ser recordades. En la mesura que passen a formar part de la memòria procedimental són vivències buides de representació mental que impliquen, però, la memòria de seqüències d’acció o de relació. Es Revista Catalana de Psicoanàlisi Vol.XXV/1 tracta d’una memòria primitiva de com estar amb els altres, que no és integrable fàcilment als processos de simbolització. Per a Jiménez (2006), la memòria implícita sobre l’experiència d’un mateix amb un altra persona, podria formar part del que Sandler i Joffe (1969) varen denominar com “non-experiential realm”, intrínsecament incognoscible, excepte quan pot ser conegut a través de l’esdeveniment d’un fenomen o d’un succés en el domini de l’experiència subjectiva. D’acord amb aquests autors, aquesta àrea no experiencial solament pot arribar a ser coneguda quan dóna lloc a un enactament (enactment) del terapeuta, o es configura en una fantasia inconscient, que sovint sols poden ser comunicades via identificació projectiva. Jiménez conclou que és precisament aquesta àrea no experiencial la que no pot ser emmagatzemada com una àrea de representació d’objectes absents. Més aviat ha de ser considerada com una àrea emergent en el context de la relació presencial i física entre dos subjectes: l’analista i el pacient que interaccionen en un temps present. Un temps present que paradoxalment sovint es barreja o solapa amb un temps arcaic encara mai representat i que, des d’una conceptualització kleiniana-bioniana, diríem que sols es pot comunicar per identificació projectiva a través de canals d’expressió preverbal, fet que obliga l’analista a desenvolupar un treball de rêverie i de negociació, de característiques particulars i sovint penoses, entre les seves posicions PS ↔ D. Penso que potser una part d’aquestes experiències no representables de com estar amb l’altre, funcionen com una mena de continent buit que espera ser habitat i animat, no tan sols per la vivència relacional del present, sinó també pel precipitat de fantasies inconscients constituïdes al llarg del desenvolupament biogràfic, com un emergent del diàleg entre el món pulsional-instintiu i la relació emocional amb els objectes primaris. Relació que es reconfigura novament en el contacte presencial de la sessió. Aquesta reconfiguració possiblement implica fer de l’experiència passada i recuperada en el moment transferencial de l’aquí i l’ara, una nova construcció de caràcter participatiu i bidireccional, en el temps present de la sessió analítica. L’existència de nuclis o experiències mai simbolitzades origina zones de vulnerabilitat en l’aparell mental, que poden constituir-se en un veritable estímul per a què una part dels recursos i competències de la persona s’esmercin a erigir defenses de caràcter més o menys pervers o narcisista, dirigits precisament a evitar l’experiència de vulnerabilitat. RESUMEN El autor se propone en este trabajo una profundización teórica sobre los conceptos de competencia y vulnerabilidad en el lactante, subrayando la dificultad para integrar ambos conceptos en un diálogo científico más provechoso. Después pasa a examinar posibilidades de diálogo entre aquella patología que implica problemas de vulnerabilidad primaria y falta de mentalización y la patología conceptualizada El nadó: entre la competència i la vulnerabilitat psicoanalíticamente a partir de la noción de conflicto y defensa psicológica. Expone un caso clínico que ilustra la dificultad para llegar al conflicto esquizo-paranoide cuando existen vías de de estimulación auto-sensorial. SUMMARY In this paper the author proceeds to a theoretical immersion into the concepts of competence and vulnerability, emphasizing how difficult it is to integrate them in a more profitable scientific dialogue. Next, it is examined the difference between the psycho-pathology based in problems of primary vulnerability and difficulties to be aware of feelings, emotions, or more generally speaking, the own psychological experience, and the psychopathology based on psychological conflicts and defenses. It is exposed a clinical case that helps to see the difficulty to arrive to the paranoid schizoid position, if there are problems of auto-sensorial stimulation. BIBLIOGRAFIA Bahrick, L.E. (1983). Infants perception of substance and temporal synchrony in multimodal events. Infant Behavior & Development, 6, 429-451. Bion, W.R. (1962). Learning from experience. William Heinemann Medical Books Ltd. London. Bowlby. J. (1969). Attachment and Loss (Vol.1). New York: Basic. Brazelton, T.B. Koslowsky, B; & Main, M. (1974). The origins of reciprocity: The early mother-infant interaction . In M. Lewis & L.A. Rosenblum (Eds). The effect of the infant on its caregiver. New York: Wiley. Condon, W.S. & Sander, L.W. (1974). Neonate movement is synchronized with adult speech: Interactional participation and language acquisition. Science, 182, 99-101. Coromines, J. (1991). Psicopatologia i desenvolupament arcaics. Assaig psicoanalític. Espaxs. Barcelona. Cramer, B.G. (1987). Objective and subjective aspects of parent-Infant relations: An attempt at correlation between Infant studies and clinical work. In Joy Doniger Osofsky (editor). Handbook of Infant Development. New York: Wiley. Fantz, R. (1963). Pattern vision in newborn infants. Science, 140: 296-297. Jiménez J.P. (2006). After pluralism: Towards a new, integrated psychoanalytic paradigm. Int. J. Psychoanal. 87: 1487-507. Kagan, J. (1987). Perspectives on Infancy. In Joy Doniger Osofsky (Editor). Handbook of Infant Development. New York : Wiley. Klein, M. (1946). Notes on some schizoid mechanisms. Int. J. Psychoanal., 27 (III). Macfarlane, A. (1975). Olfaction in the development of social preferences in the human neonate. In Ciba Foundation Symposium 33, Parent- Infant interaction. Amsterdam: Elseviere. Excerpta Medica. North Holland. Associated Scientific Publishers. Meltzoff, A.N. & Borton, RW (1979). Intermodal matching by human neonates. Nature, 282, 403-404. Revista Catalana de Psicoanàlisi Vol.XXV/1 Papousek, H. & Papousek, M (1987). Intuitive Parenting: A dialectic counterpart to the infant’s Integrative Competence. In Joy Doniger Osofsky (editor). Handbook of Infant Development. New York: Wiley. Sander, L. (1977). The regulation of exhange in the infant-caregiver system and some aspects of the context-content relationship. In M. Lewis & L. Rosenblum (Eds.), Interaction, conversation and development of language. New York: Academic. Sandler J, Joffe W.G. (1969). Towards a basic psychoanalytic model. Int. J. Psychoanal.50: 79-90. Stern, D. (1977). The first relationship: Cambridge, MA: Harvard University Press. Trevarthen, C. (1979) Communicationand cooperation in infancy. A description of primary intersubjectivity. In M. Bullowa (Eds.), Before speech: The beginnings of human communication. Cambridge: Cambridge University Press. Tronick, E., Ricks, M. & Cohn, J. (1982). Maternal and infant affective exchange: Patterns of adaptation. In T. Field & A. Fogel (Eds.), Emotion and early interaction. Hillsdale, NJ: Erlbaum. Tustin, F. (1981). Autistic states in Children. Routledge and Kegan Paul. London.