Breu història de la Societat Espanyola de Psicoanàlisi.50 anys d´existència a la IPA.2010.Vol.XXVII/Núm.1,pp.51-62

Anuncio
Breu història de la Societat Espanyola de Psicoanàlisi. 50
anys d’existència a la IPA
Revista Catalana de Psicoanàlisi Vol.XXVII/1
Blanca Anguera
Barcelona
L’article narra breument la història de la Societat Espanyola de Psicoanàlisi, des de la primera traducció d’un escrit de Freud realitzada a Barcelona i publicada a la Revista de Ciències Mèdiques l’any 1893, que va ser la
primera traducció mundial d’un text de Freud, fins el naixement del “Centre
d’Estudis Antropològics i Humanístics Erasme” i tot el treball i les múltiples
dificultats a superar sota la dictadura per aconseguir l’acceptació per la IPA
de la primera societat psicoanalítica a la península Ibérica l’any 1959 que es
va anomenar Societat Luso-Espanyola de Psicoanàlisi. També és descriu el
posterior desenvolupament de la SEP.
Paraules clau: Centre d’Estudis Antropològics i Humanístics Erasme, International
Psychoanalytical Association, Sociedad Luso-Española de Psicoanálisis, Societat Espanyola
de Psicoanàlisi.
L’any 2009 la Societat Espanyola de Psicoanàlisi (SEP) celebrà els seus 50 anys
d’existència com a membre de la International Psychoanalytical Association. Per
primera vegada, al 1959 la IPA va reconèixer una societat psicoanalítica a la península ibèrica. Després de cinc dècades és bo recordar, encara que sigui breument, la
història de la SEP, però reconeixent des de l’inici que no hi ha cap història completa,
total i tancada. Totes queden obertes perquè sempre poden sorgir fonts noves i
Revista Catalana de Psicoanàlisi Vol.XXVII/1
d’altres interpretacions, més pròximes o allunyades del que realment va succeir en el
passat, ja que en definitiva la història la fan éssers humans amb els seus límits. Però,
malgrat aquests buits i imperfeccions, la història és memòria i, com va escriure
Freud i ens ensenya l’experiència, recordar és quelcom que ens permet elaborar.
La història del desenvolupament d’un coneixement en un marc geogràfic determinat es por fer des de moltes òptiques: des del marc polític, econòmic, social, des
del desenvolupament d’altres coneixements, del zeitgeist imperant en aquell moment
determinat, i totes aquestes dimensions estan enllaçades. També es pot fer a través
de les persones que encarnen les noves idees i les impulsen endavant. Les idees, el
motor de la ciència, viuen en la ment (on, si no?) de dones i homes que les fan seves
i que hi dediquen això que és el teixit de la vida: el seu temps vital. Aquestes idees
marquen les seves vides, les seves accions i també el curs de la història en un context concret. Per això, com escriu Rosa et al. (1996), les narracions històriques tenen
protagonistes, tensió dramàtica, triomfs i derrotes, i és així com es converteixen en
un teixit narratiu amb sentit, justament al no ser només un llistat de referències documentades.
En el cas de la història de la psicoanàlisi també és important conèixer la genealogia analítica dels analistes didàctics, perquè la qüestió és saber quan, en quin marc,
i sobretot de qui es pot esperar una posició suficientment externa i abstinent (G.
Jappe,1998). Afegim que, com escriu J. L. Tizón (1995), al tractar de fer història de
la institucionalització de la psicoanàlisi hi ha implícits elements confidencials i privats que dificulten conèixer un tema tan complex. Tenint en compte aquests factors,
mirem com entrà la psicoanàlisi aquí.
El viatger S. Freud mai va visitar la península Ibérica, però la seva obra quasi
completa va ser molt aviat traduïda al castellà. Gràcies a V. Bermejo (1991) ara
queda clar que la primera vegada que es va publicar un text de Freud a Espanya va
ser a la Revista de Ciències Mèdiques de Barcelona al 1893 i, al cap de poc temps i
utilitzant la mateixa traducció, apareix també aquest article de “El mecanisme psíquic dels fenòmens histèrics” a la Revista Médica de Granada. La recepció d’aquest
text va tenir poca ressonància, encara que alguna en deuria tenir quan es reprodueix
aquest treball en la revista granadina. Però la recepció no és allò històricament més
important. El significatiu de cara a la història de la SEP és que la versió de la Revista
de Ciències Mèdiques de Barcelona va constituir la primera traducció mundial d’un
treball psicològic de S. Freud feta un mes després de la publicació del article original de Breuer i Freud, mentre que la segona versió va ser una reproducció literal.
Això significa que al 1893 hi havia a Barcelona, ciutat que sempre ha estat la seu de
la SEP, persones interessades a conèixer i publicar el text d’un aleshores desconegut
S. Freud.
Ara bé, cal dir que aquesta trobada tan precoç d’aquest país amb la psicoanàlisi
no anirà acompanyada d’un continu interès per l’obra de Freud. Serà a poc a poc i
anys després que es farà la gran entrada de les obres de Freud a Espanya, gràcies a la
traducció de l’alemany al castellà feta per Luís López Ballesteros a qui el mateix
Freud (1923) va felicitar amb aquesta carta: “ M’admira com no sent vostè metge ni
Breu història de la Societat Espanyola de Psicoanàlisi. 50 anys d’existència a la IPA
psiquiatra de professió, ha pogut assolir un absolut i precís domini d’una matèria
prou intricada i a vegades fosca ”(p. XXV). Les seves obres s’anaven publicant des
de 1922 fins a 1934 per Biblioteca Nueva. En aquesta tasca va tenir un paper fonamental la intuïció del filòsof Ortega y Gasset (1883-1955), que volia trencar
l’aïllament cultural i científic espanyol i va ser qui des de 1917 recomanà a l’editor
la traducció dels llibres de Freud.
L’edició dels disset volums de les obres de Freud van ser un best seller per
l’editorial. Aquest fet ens permet pensar que en el país hi havia aleshores un major
interès per les idees psicoanalítiques i que això es manifestava no sols en les publicacions, sinó que també, malgrat molt fortes resistències, començava a introduir-se a
la Universitat, com expressà Juan Rof Carballo en el seu llibre Biología y Psicoanálisis a l’escriure: “ En el curso de 1923 a 1924, estudiando Fisiología en Barcelona
con Augusto Pi y Suñer, oí el primer curso en España sobre Freud, Jung y Adler.
Fue dado por el psiquiatra Mira y López ” (Rof, J. 1984, p. 44).
En la seva tesi, Carles Egea, F. (1983) va explorar aquest període d’introducció
de la psicoanàlisi que va des de la primera traducció de 1893 fins a 1922 i són a tenir
en compte algunes de les conclusions que realitzà: assenyala que la producció científica en matèria de psicoanàlisi recollida en publicacions espanyoles durant aquests
anys va ser reduïda: en tota Espanya només 47 autors es van ocupar de la psicoanàlisi durant aquest període. També escriu: “ Por Catalunya aparece una incipiente
pero importante apertura al psicoanálisis con la publicación de algunas traducciones que tratan el tema en extensión (A. Rouvillard, Lowenfeld) y el primer trabajo
de un autor español que se ocupa del psicoanálisis: Luis Dolsa en 1897. La psiquiatría madrileña no se encontrará con el psicoanàlisis hasta 1908 en que Cesar Juarros hace la primera cita. Miguel Gayarre es el introductor más importante en este
periodo, cuyos textos críticos ejercerán mayor influencia para un rechazo inicial del
Psicoanálisis por parte de la clase médica en general y de los psiquiatras en particular.” (op. cit., p. 684).
Caldrà esperar fins el 1918, quan una nova generació de psiquiatres siguin més
receptius a la psicoanàlisi i aleshores sorgiran diversos autors que aportaran més
escrits per introduir-lo, com G. Rodríguez Lafora (1886-1971), que considerà la
psicoanàlisi com una tècnica complementària i va fer una incorporació reductiva i
simplificada d’aquest nou coneixement; C. Juarros (1879-1924), que realitzà un
treball de divulgador i fou pioner en la pràctica psicoanalítica amb una tècnica no
ortodoxa; Sanchís Banús (1890-1932), que abordà la psicoanàlisi amb un criteri més
ampli i comprensiu; i Mira i López (1896-1964), que serà el primer psiquiatre espanyol que s’ocupi acadèmicament de la psicoanàlisi en el context del coneixement
psiquiàtric.
En la mateixa tesi l’autor també assenyala diversos obstacles que van dificultar
la penetració continuada de la psicoanàlisi a Espanya: l’estructura social del país,
que era rural i mínimament industrialitzada, la inestabilitat política, la manca d’una
burgesia estable, la vigència d’una moral tradicional catòlica no sotmesa a una evolució crítica, l’absència d’una contemplació distanciada sobre el cos i el desig, i la
Revista Catalana de Psicoanàlisi Vol.XXVII/1
pobresa cultural general del país. Afegeix la influència del treball de Ramón y Cajal
perquè els psiquiatres espanyols de l’època van quedar impactats amb l’esperança
neuronal, de la qual s’esperava l’explicació de tots els processos psíquics, i això
desplaçà la seva atenció d’altres visions possibles. En definitiva, com assenyala
l’autor: “ Pese a la labor de los introductores del psicoanálisis en España, o más
bien, a causa de dicha labor, no hubo hasta 1922 ninguna afiliación española a la
causa psicoanalítica así como tampoco una práctica ortodoxa del psicoanálisis.
España no estuvo dentro del movimiento psicoanalítico. Recibió su impacto pero
elaboró sus propios mecanismos de defensa, que hicieron posible la circulación de
una información sobre el psicoanálisis sin establecer ninguna relación de compromiso con el mismo.” (Carles Egea, 1983, p. 695).
De fet i com veurem, la institucionalització de la psicoanàlisi a Espanya tardarà
molt més temps a realitzar-se que en d’altres països europeus. Només a tall
d’exemple: la Societat de Berlín va ser reconeguda per la IPA al 1910; la Societat de
Londres al 1913; La Holandesa al 1917 i la Suïssa al 1920. A Espanya, malgrat
moltes dificultats, les idees de Freud s’anaven obrint camí.
Durant els anys vint i la dècada dels trenta augmentà l ’interès per la psicoanàlisi
i no sols en el camp mèdic, també en el pedagògic, jurídic i en l’àmbit sociocultural.
Així, l’octubre de 1928 el psicoanalista Sandor Ferenczi va venir a Espanya de vacances i va donar dues conferències a la Sociedad de Cursos y Conferencias de la
Residencia de Estudiantes de Madrid. Després de l’estada a la capital va visitar
Toledo, Sevilla, Granada i Barcelona, on va tenir una trobada amb R. Sarró. (Talarn,
A. 2003). Des de quan estudiava medicina, Ramón Sarró (1900-1994) va quedar
impactat per la lectura de Freud i això el decidí a viatjar a Viena per conèixer-lo i
psicoanalitzar-se, cosa que farà amb Helene Deutsch (1884-1982) des de 1925 a
1927, però, per raons familiars, haurà de tornar a Barcelona 1.
Quant al 1931 arribi la República, el canvi polític influirà notablement perquè “
La República favorece la circulación del psicoanálisis en estos años y permite un
discurso social más abierto y un cambio en la situación de la psiquiatría. En los
proyectos de la ley sobre el divorcio, las Jornadas Eugénicas, las Semanas de Higiene Mental, etc. se debaten las ideas psicoanalíticas.” (Muñoz González, J. 1986,
p. 818). També alguns artistes seran molt receptius a la psicoanàlisi, especialment
Buñuel i Salvador Dalí. Aquest últim, a més de visitar Freud, li va fer un retrat.
Afegim que Picasso i Dalí van formar part del grup de 191 escriptors i artistes que,
organitzats per Stefan Zweig i Thomas Mann, varen realitzar l’any 1936 un homenatge a Freud pel seu vuitanta aniversari (Gay, P., 1989).
Tots aquests moviments a favor de l’obertura cultural i de canvis democràtics i
socials van quedar tallats amb la guerra.
1
Comunicació personal durant l’entrevista que va fer amb l’autora al 1976.
Breu història de la Societat Espanyola de Psicoanàlisi. 50 anys d’existència a la IPA
Perquè l’obstacle més gran a una normal progressió de la psicoanàlisi en aquest
país va ser l’esclat de la guerra civil (1936-1939) i les seves conseqüències. Després
del desastre, a més de les pèrdues humanes, el dolor, la destrucció i l’exili de molts
milers de ciutadans, el país restaria sotmès a una cruel dictadura durant 40 anys que
provocà un retard cultural, social i científic general. Emigrà E. Mira y López, catedràtic de Psiquiatria de la Universitat Autònoma de Barcelona, qui va fer una activa
difusió de la psicoanàlisi en publicacions i cursos. També Ángel Garma (19041993), el primer psicoanalista espanyol que abans de la guerra s’havia format a Berlín, s’exiliarà a l’Argentina, on impulsarà la psicoanàlisi, i el mateix farà Miguel
Prados Such (1894-1969) al Canadà. A més de totes aquestes pèrdues, cal afegir
l’augment d’una ideologia antipsicoanalítica dins de la psiquiatria i psicologia espanyola. És en aquest difícil context de política repressiva i d’universitat empobrida
que sorgiran els inicis del que més tard seria la SEP.
Malgrat la foscor i opressió del país, quelcom quedava que va motivar que a
Barcelona sorgís un grup anomenat “ Centre d’Estudis Antropològics i Humanístics
Erasme ”, que va funcionar des de 1946 fins la dècada dels anys 50 i que estava
interessat per Freud i la psicoanàlisi. A les reunions hi havia bastants metges i psiquiatres, entre ells hi eren els pioners que després ingressarien oficialment en el
moviment psicoanalític internacional: Pere Bofill Tauler (1920-2009), Júlia Coromines Vigneaux i Pere Folch Mateu. Es reunien i estudiaven les idees psicoanalítiques, però s’anava fent evident que si volien fer psicoanàlisi s’havien d’analitzar
personalment.
Al 1950 van anar al Congrés Mundial de Psiquiatria que es feia a París el Dr. Bofill, la Dra. Coromines i el Dr. Folch. Allí van conèixer A. Freud i M. Klein. Folch i
Bofill s’entrevisten amb membres de la Comissió d’Ensenyament de la Societat
Psicoanalítica de París: amb Nacht, Lacan, Bouvet, Cenac, Schlumberger, entre
d’altres. De París, Folch i Bofill van anar a Suïssa, on els dos van començar la seva
anàlisi amb el Dr. Charles Odier. Al morir Odier, Bofill va continuar amb el Dr. E.
Krapf i després amb Reding (Bermejo, V.1993, p. 224). També va estar en aquest
país un altre pioner de la península: Alvim de Lisboa. Més tard, també hi van ser
Rallo, de Madrid i Luzes de Lisboa.
La Dra. Coromines iniciava una altre via. Al 1947 aconsegueix una beca del
Consell Britànic i es trasllada a Londres. Allí realitza estudis clínics i teòrics a la
Clínica Tavistock i va poder assistir als seminaris de J. Bowlby, famós pels seus
estudis sobre la vinculació i la pèrdua afectiva, i amb E. Bick, impulsora de
l’observació de nadons. També visità el “Cerebral Paralysis Unit” del Hospital
Queen’s Mary for Children de Surrey, als afores de Londres, que era el primer centre amb escola de rehabilitació de paràlisi cerebral que existia a Europa. Aquesta
experiència germinarà anys després a l’organitzar el Centre Pilot de Paràlisi Cerebral
de Barcelona.
Quan ella va tornar a Espanya, primer es va analitzar amb Margarita Steinbach a
Madrid, experiència que inicià l’octubre de 1953 i que va durar pocs mesos degut a
la mort de la seva analista. M. Steinbach (1894-1954) s’havia format com a analista
Revista Catalana de Psicoanàlisi Vol.XXVII/1
a l’ Institut de Berlín i treballà a Madrid des de 1951 fins abril de 1954, quan sobtadament va morir. Aleshores Júlia Coromines va viatjar a París, on s’analitzarà amb
M. Bouvet des de 1955 fins al Maig de 1957. Durant aquell temps treballa a
l’hospital de la Salpêtrière amb els Dr. R. Diatkine i S. Lebovici. A la dècada dels
anys seixanta realitzà un nou tram d’anàlisi personal, aquesta vegada amb S. Resnik,
primer a Barcelona, i quan el seu analista va marxar d’aquí, ella farà viatges quinzenals a Londres des de 1965 fins a 1970 per continuar la seva anàlisi amb ell, cosa
que significa el compromís a perseverar en el seu coneixement i en la psicoanàlisi.
Totes aquestes energies dels pioners cristal· litzarien a partir de la dècada dels
anys cinquanta. L’any 1958, en plena dictadura franquista, es realitza a Barcelona el
IV Congrés Mundial de Psicoteràpia, congrés que pels iniciadors de la psicoanàlisi a
Catalunya serà important ja que hi participaran un bon nombre de psicoanalistes
com F. Alexander dels Estats Units i R. Diatkine i J. Lacan de França, entre molts
d’altres. Els analistes catalans que van presentar treballs van ser Júlia Coromines i
Pere Bofill. Les comunicacions presentades van ser publicades a la revista del departament de Ramón Sarró, que aleshores ja era catedràtic de Psiquiatria de la Universitat de Barcelona i en el seus cursos i seminaris s’organitzaven diverses activitats
amb psicoanalistes, especialment el curs sisè dedicat al “ Centenario de Sigmund
Freud (1856-1956) ”.
Un escrit publicat després d’aquest congrés de Psicoteràpia reflecteix l’augment
d’hostilitat vers la psicoanàlisi succeït a Espanya després de la guerra. D’un país que
va traduir i editar molt més aviat que d’altres les obres de Freud, a trobar-se davant
l’hostilitat de molts psiquiatres: “ Es indudable que en el pasado Congreso de Psicoterapia de Barcelona, una vez más, los psiquiatras españoles oficialmente más representativos, se han manifestado de una manera hostil hacia el psicoanálisis;
hostilidad fundada a mi entender, en un mal conocimiento del mismo.” (Gállego
Meré, 1959, p. 20).
Malgrat aquest ambient i els entrebancs, els pioners espanyols estaven representats en la IPA a través del Grupo Luso-Español de Psicoanálisis, reconegut com a tal
en el Congrés Psicoanalític Internacional realitzat al 1957 a París. Naturalment, la
construcció d’aquest grup no va caure del cel com el manà, sinó que va requerir
molta tenacitat, perseverança, paciència i treball. Bofill va ser el primer psicoanalista
espanyol que després de la guerra civil va ser acceptat com a membre de la IPA, al
març de 1956. Un mes després va ser reconegut P. Folch en la mateixa Societat
Suïssa de Psicoanàlisi que havia acceptat P. Bofill.
Va ser aquest 1956 quan es van reunir els doctors Bofill, Folch, Alvim, Abelló,
Luzes, Rallo i Pertejo –tots ells vinculats a la Societat Suïssa– i les doctores Carolina Zamora i Júlia Coromines -vinculades a la Societat Psicoanalítica de París-, per
junts realitzar la petició de ser reconeguts per la IPA. L’any 1959, al Congrés de
Copenhaguen, la Sociedad Luso-Española de Psicoanálisis fou admesa com a Societat component de la IPA amb plenitud de drets. Després d’anys de treball i perseverança aquest petit grup de pioners aconseguien finalment el reconeixement.
Escoltem com ho recorden dos protagonistes d’aquell moment. Pere Folch, davant la
Breu història de la Societat Espanyola de Psicoanàlisi. 50 anys d’existència a la IPA
pèrdua aquest any del seu amic i col· lega, escrivia el següent: “ Pere Bofill no es
desanimava en la interminable carrera d’obstacles que suposava l’organització i
legalització d’una Societat de Psicoanàlisi a la península, en plena dictadura, quan
la psicoanàlisi resultava encara tan suspecta pels estaments inquisidors de
l’època.” (Folch, P. p. 144).
En un país on la repressió externa era intensa, es necessitava audàcia per atansarse a les repressions internes i aconseguir crear un espai on poder formar sòlidament
nous psicoanalistes sense que es necessités marxar a l’estranger.
També Júlia Coromines recorda aquell moment: “Aquest reconeixement era esperat amb emoció pels pioners de Lisboa, Madrid i Barcelona que amb tant d’esforç
havien constituït aquell Grup d’Estudis. Va ser un Congrés on es presentaven treballs importants que han esdevingut clàssics. Però el que jo més recordo és la nostra activitat febril, dirigida pel Dr. Pere Bofill, preparativa d’aquell “Bussiness
Meeting”, i la satisfacció pel ple reconeixement que ens atorgà. De la festa de la
nit, sols en servo una imatge: la d’un cotxe ple de bullit i alegria, amb els Diatkine,
Bofill i jo; alegria que contrastava amb la grisor del mar que anàvem seguint de
prop.” (Coromines, 1990, p. 13).
Alegria merescuda davant de tantes dificultats, perquè a Espanya el poder polític
estava en mans de gent que detestava el canvi i la llibertat i, menys unes poques
excepcions, la psiquiatria oficial dels anys cinquanta i seixanta menyspreava la psicoanàlisi. El 26 de setembre de 1959 la societat es reuneix a Barcelona “ previo
permiso de la autoridad gobernativa ” com es deia aleshores, i va designar la Junta
Directiva, que va quedar formada així: P. Bofill com a President; J. Coromines com
a Vice-Presidenta, P. Folch com a Secretari i Carolina Zamora com a Tresorera. El
llibre d’Actes menciona un vot d’agraïment al Dr. Bofill per tots els esforços que
han implicat organitzar, crear i ser admesa com Associació Psicoanalítica Internacional la nova societat.
Segons el Libro de Registro de Socios de la S.L.E.P, avui SEP, aquests són els
membres fundadors: “1, Pedro Bofill Tauler; 2, Pedro Folch Mateu; 3, Nuria Abelló
de Bofill; 4, Julia Coromines Vigneaux; 5, Terttu Eskelinen de Folch; 6, Jesusa
Pertejo Seseña de Alcami; 7, Ramón del Portillo; 8, José Rallo Romero; 9, Mª Teresa Ruiz López de Bascones; 10, Carolina Zamora Herrador de Pellicer; 11, Francisco Alvim; y 12, Pedro Luzes.” (Bermejo, 1993, p. 393)
Aviat, al 1962, se celebrà a Barcelona el XXIII Congrés de Psicoanalistes de
Llengües Romàniques i els Drs. Bofill i Folch presentaren la ponència principal
sobre “ Problemes clínics i tècnics de la contratransferència ”. Amb el pas del
temps, de la Sociedad Luso-Española de Psicoanálisis sorgiran les tres societats
actualment reconegudes per la IPA a la península. L’any 1966 els companys portuguesos van decidir formar un Grup d’Estudi separat, i des de aleshores s’anomenà
Societat Espanyola de Psicoanàlisi amb seu a Barcelona, societat que integrava també els analistes de Madrid. Però aquests últims van decidir l’any 1973 formar un
Grup d’Estudi i finalment al 1981, a Helsinki, van ser reconegudes les dues noves
Revista Catalana de Psicoanàlisi Vol.XXVII/1
societats com a components de la IPA: l’Asociación Psicoanalítica de Madrid i la
Societat Portuguesa de Psicoanàlisi, que té la seva seu a Lisboa. Temps després, amb
la celebració a Madrid del 33 Congrés Psicoanalític Internacional l’any 1983, es va
recuperar la col·laboració entre els grups pioners de la Península Ibérica.
Com escriu J. Coromines (1990), els fundadors barcelonins de la SEP seguiren
durant temps preocupats a ampliar la seva formació i per això, després del reconeixement oficial, van posar les seves energies i inquietuds a connectar amb analistes
de diversos països com França, Anglaterra, els Estats units i Argentina. Per tant,
vingueren a Barcelona a donar seminaris i conferències psicoanalistes com H. Segal,
H. Rosenfeld, D. Meltzer, M. Harris, B. Joseph, R. Diatkine, R. Riesenberg, I, Menzies, L. Grinberg i altres. La majoria dels analistes invitats mostren una predominança clara del model teòric de relacions d’objecte que interessa a la SEP en aquell
moment. El Dr. Campo, psicoanalista argentí que treballava en investigació a Ginebra, s’instal· là a Barcelona i s’incorporà a la SEP des de 1971 fins al final de la seva
vida, aportant tota la seva rica experiència professional i humana.
Al 1971 s’obre l’ Institut de Psicoanàlisi de Barcelona per als candidats que desitgen formar-se com a psicoanalistes i que va ser la primera institució espanyola
específicament dedicada a aquesta formació (Bofill i Tizón, 1994). Es funda també
la biblioteca de la SEP, que està subscrita a la majoria de revistes psicoanalítiques
existents. Per aprofundir més en el coneixent de si mateixos, alguns dels primers
analistes decideixen ampliar la seva formació fent un nou tram de psicoanàlisi a
Londres: ho feren Bofill amb H. Segal i Núria Abelló amb E. Jaques, Folch amb D.
Meltzer i Terttu Eskelinen, que ja s’havia analitzat a Suïssa amb G. Reding i M.
Spira, feu un nou tram a Londres amb B. Joseph. Com que aleshores ja tenien responsabilitats a Barcelona amb el primer grup que estaven formant, havien de viatjar
cada setmana de Barcelona a Londres, però la motivació era gran.
Del primer grup d’analistes formats a Barcelona, els Drs. Luis Feduchi, Josep
Beà, Francisco Calvo, Manuel Pérez Sánchez i Eulàlia Torras ben aviat compartiran
feina i responsabilitats de la societat. Més tard, els Drs. Hernández i Esteve col·
laboraran en activitats de la Societat i de l’Institut. (Pérez Sánchez, M.). Al 1973 es
crea la Comissió de Vinculacions i Aplicacions Psicoanalítiques, que realitza reunions de caràcter interdisciplinari i té contacte amb altres institucions. Aquesta mateixa dècada s’organitzà la PPIP, grup que s’encarregà de l’aplicació de la psicoteràpia
psicoanalítica en institucions públiques, i al 1986 es creà el CEPP amb la finalitat de
contribuir a la formació continuada de psicoterapeutes.
Com que el coneixement i treball clínic implica també investigació, el 1984
s’inicia la publicació de la Revista Catalana de Psicoanàlisi, que és l’única editada
en aquest idioma i que continua existint plena de vigor, per així donar a la llum
pública les investigacions i treballs clínics que es porten a terme, integrant també
escrits d’altres camps del coneixement, com l’epistemologia, filosofia, arts, neurociències, història i d’altres. A més, anys després es començà també a publicar la revista Temas de psicoanálisis en castellà.
Breu història de la Societat Espanyola de Psicoanàlisi. 50 anys d’existència a la IPA
El psicoanalista E. Jiménez, format a Barcelona, es va desplaçar a Sevilla el
1989 on va començar a formar candidats, i al 1991 van ser acceptats els primers
candidats que viuen allí. Al 1994 la SEP crea el Grup d’Andalusia, que té ara set
membres que hi viuen i hi treballen. Des d’aleshores es realitzen cada any a Andalusia les Jornades de Psicoanàlisi i Psicoteràpia Psicoanalítica.
Impossible detallar en aquestes breus pàgines totes les activitats nacionals i internacionals en què han participat els membres de la SEP durant aquests temps. Sí
cal dir que s’han celebrat nombrosos congressos nacionals (Congressos Ibèrics de
Psicoanàlisi), i també internacionals: la IPA va celebrar al 1997 el 40è Congrés
Internacional de Psicoanàlisi a Barcelona i també ho va fer la FEP al 2007. Des de
1986 cada any se celebren les Jornades de la Revista Catalana de Psicoanàlisi, amb
abundant públic assistent i amb una gran varietat de temes de treball. Aquesta continuïtat no només significa perseverança, sinó també un grau de maduresa notable.
Actualment, la SEP compta amb 50 candidats i 91 psicoanalistes que treballen
des de perspectives teòriques més pluralistes que abans i que, a més de la tasca psicoanalítica, desenvolupen diversos tipus d’activitats dins dels àmbits assistencial,
docent universitari i social i també escriuen articles i llibres. Naturalment, la SEP ha
patit moments de dificultats, perquè com en qualsevol grup social, una institució
psicoanalítica té estructures de poder, conflictes i divisions i, per molt psicoanalítica
que sigui, no hi ha institució humana que no tingui les seves insuficiències, les seves
dificultats i les seves limitacions.
És cert també que ara hi ha menys candidats que abans interessats en la formació
psicoanalítica, però front a aquesta crisi general ens vénen a la ment aquelles línies
de R. Jahanbegloo (2007) quan assenyala que els problemes globals exigeixen solucions globals, i aquestes demanen una millor comprensió entre tots. Potser justament
els treballs d’història de la psicoanàlisi poden afavorir entendre més les raons de la
diversitat psicoanalítica i així contribuir a millorar les relacions entre escoles diferents. Esperem que, amb treballs ben plurals, els psicoanalistes obrin noves vies de
creativitat.
RESUMEN
El artículo narra brevemente la historia de la Sociedad Española de Psicoanálisis,
desde la primera traducción de un artículo de Freud realizada en Barcelona y publicada en la Revista de Ciencias Médicas en 1893, que fue la primera traducción
mundial de un texto de Freud, hasta el nacimiento del “Centro de Estudios Antropológicos y Humanísticos Erasmo” y todo el trabajo y las múltiples dificultades a superar bajo la dictadura para lograr la aceptación por la IPA de la primera sociedad
psicoanalítica en la península ibérica en 1959, que se llamó Sociedad Luso-Española
de Psicoanálisis. Se describe también el posterior desarrollo de la SEP.
Revista Catalana de Psicoanàlisi Vol.XXVII/1
SUMMARY
The article briefly outlines the history of the Spanish Psychoanalytical Society (Sociedad Española de Psicoanálisis), from the first translation of Freud written in
Barcelona and published in the Medical Sciences Review in 1893 (in fact the first
translation anywhere in the world of a text by Freud), until the establishment of
“The Erasmus Centre for Anthropological and Humanistic Studies”, explaining the
work that had to be done and the many difficulties to be overcome under the dictatorship, for the first Spanish Psychoanalytical Society in the Iberian peninsula, the
Societat Luso-Espanyola de Psicoanàlisi, to be recognised by the IPA in 1959. It
also describes the subseqüent development of the SPS (SEP).
BIBLIOGRAFIA
Anguera, B.; Jiménez, E. (1989). El doble exilio de Miguel Prados. Revista de Historia de la Psicología, 10, 1-4, p.111-115.
Anguera, B. (1998). Una contribució a la història de la Psicoanàlisi a Catalunya. La
trajectòria de Júlia Coromines Vigneaux. Revista Catalana de Psicoanàlisi.
Vol. XV, nº 1, p.79-101.
Bermejo, V. (1991). La “primerísima” traducción de una obra de Freud. Revista de
Historia de la Psicología, 12, 3-4, 341-344.
Bermejo, V. (1993). “La institucionalización del psicoanálisis en España en el marco
de la A.P.I.” Tesis Doctoral. Universidad de Valencia.
Bofill, P. y Tizón, J. L. (1994). Qué es el psicoanálisis. Orígenes, temas e instituciones actuales. Barcelona: Herder.
Carles Egea, F. (1983).”La introducción del psicoanálisis en España (1893-1922)”.
Tesis Doctoral. Universidad de Murcia.
Corominas, J. (1990). Repercussions en l’àmbit mèdico-social català de la S.E.P.
Revista Catalana de Psicoanàlisi. Vol. VII, nº1, p.13-17.
Folch, P. (2009) Pere Bofill Tauler, in Memoriam. Revista Catalana de Psicoanàlisi,
Vol. XXVI/1, p.144-146.
Breu història de la Societat Espanyola de Psicoanàlisi. 50 anys d’existència a la IPA
Freud, S. (1923). Unas palabras del profesor Freud sobre la versión castellana de sus
Obras Completas. Vol.1, O.C. Madrid: Biblioteca Nueva.
Gay, P. (1989). Freud. Una vida de nuestro tiempo. Barcelona: Paidós.
Gállego Meré, A. (1959). La superación del Psicoanálisis. Archivos de Neurobiología, XXIII, nº 1, p. 19-23.
Jahanbegloo, R. (2007). Elogio de la diversidad. Barcelona: Arcadia
Jappe, G. (1998). Qu’appelle-t-on aujourd’hi transmission et diffusion de la psychanalyse? Bulletin Fédération Européenne de Psychanalyse, Nº 50, p.105.
Muñoz González, J. (1986). “Evolución de los conceptos psicoanalíticos en la psiquiatría española (1923-1936)”. Tesis Doctoral. Universidad de Murcia.
Pérez Sánchez, M. (1982). Inicis del moviment psicoanalític de Barcelona. Revista
Catalana de Psicoanàlisi, 1,1.229-247.
Rof Carballo, J. (1984). Biologia y Psicoanálisis. Ed. Desclee de Brouwer : Bilbao.
Rosa, A.; Huertas, J. A.; Blanco, F.(1996). Metodología para la historia de la Psicología. Madrid: Alianza Editorial.
Talarn, A. (2003). Sándor Ferenczi: el mejor discípulo de Freud. Biblioteca Nueva:
Madrid.
Tizón, J. L. (1995). Recensió de la tesi de V. Bermejo “La institucionalización del
psicoanálisis en el marco de la A.P.I”. Revista Catalana de Psicoanàlisi, p.
123-127.
Descargar