Teixit de pensaments.Un mètode per a presentar i comentar material psicoanlític en un grup d´iguals 2006.Vol.XXIII/Núms.1-2,pp.53-71
Anuncio
Teixit de pensaments. Un mètode per a presentar i comentar material psicoanalític en un grup d’iguals. Revista Catalana de Psicoanàlisi Vol. XXIII/1-2 Johan Norman i Björn Salomonsson Stockholm Els autors afirmen que hi ha bones raons per a considerar seriosament la dinàmica del grup d’iguals quan discuteix material clínic psicoanalític. El marc i el procediment han de protegir i facilitar al pre-sentador i als membres del grup el treball conjunt. L’objectiu d’aquest treball és discutir els problemes connectats amb la presentació i la discussió de material clínic psicoanalític en un grup d’iguals i descriure un mètode específic que els autors han anomenat “el mètode de l’entramat de pensaments”. El disseny d’aquest mètode està inspirat en la formulació de Bion dels “Pensaments en cer-ca de pensador” Els participants del grup reflexionen sobre el material clínic presentat d’una manera que els autors descriuen com la creació d’un entramat de pensaments que emergeix del material. L’objectiu d’aquest mètode és facilitar un clima de grup de treball que permeti als pensaments de vagar i que evita que els membres del grup discuteixin comprometent la integritat dels membres ma-teixos fent que els supòsits bàsics agafin el poder. El mètode és descrit des del punt de vista teòric i pràctic, amb dues il•lustracions de seminaris realitzats d’acord amb aquest projecte, i una discussió final dels avantatges i inconveni-ents del mètode. Paraules clau: psicoanàlisi de nens, presentació de casos, psicologia de grup, supervisió Un dels objectius d’aquest treball és discutir els problemes que sorgeixen de vegades quan un psicoanalista presenta material clínic en un grup. Si bé el nostre punt de mira és el grup d’iguals, alguns d’aquests problemes són vàlids també per als grups de supervisió. Ens hi acostem amb l’ajut de la teoria dels grups desenvolupada 54 Revista Catalana de Psicoanàlisi Vol. XXIII/1-2 a partir del llibre Experiences in Groups (1961) de Bion. La pregunta central del treball és aquesta: és possible desenvolupar un mètode per tractar amb els problemes del grup? Pensem que és possible, i el segon objectiu del nostre treball és descriure aquest mètode, que anomenem mètode de l’‘entramat de pensaments’. Proposem de tractar els problemes esmentats abans i de promoure una situació de grup que faciliti, a qui presenta el material i al grup de participants, arribar a una comprensió més profunda del procés psicoanalític en el material presentat. Això és possible gràcies a un marc curosament dissenyat per al grup de treball, marc que elaborarem amb detall. Presentar i discutir material clínic psicoanalític en un grup Les presentacions de material de casos psicoanalítics en un grup poden respondre a diferents objectius. Delimitarem el nostre treball a aquells grups que tenen el propòsit d’aprendre quelcom sobre psicoanàlisi clínica. En la formació psicoanalítica, la supervisió és una clau de volta. De vegades la supervisió es realitza en un marc de grup. Un aspecte decisiu de la supervisió és que el supervisor és proposat per l’institut i/o per l’analista. L’objectiu és fer que l’analista s’adoni de tots els aspectes rellevants per a la comprensió del cas i que siguin útils per a les seves capacitats professionals. En una supervisió regular setmanal el supervisor pot triar de no comentar alguns aspectes del material. Podria preferir esperar-se a la propera supervisió per tal de veure com l’analista manejarà la situació analítica. Un supervisor vingut de fora que vegi l’analista només un cop en un llarg període de temps no es troba però en una situació privilegiada per quedar-se a l’espera. En aquest cas podria intentar lligar els caps de la presentació perquè es pugui donar una mirada panoràmica sobre el cas i sobre el treball de l’analista amb el cas. La creació imaginativa de vegades pot resultar molt interessant i útil per a l’analista i pot funcionar com un ‘mite’ que conté alguns aspectes centrals del cas. Un supervisor amb experiència generalment protegeix el treball del grup. Però, si el supervisor no maneja amb cura les dinàmiques del grup, uns processos grupals malignes corren el risc d’influir en la discussió. Si això passa, la vàlua del presentador i dels participants en podria resultar seriosament minvada. Quan un grup de col•legues es reuneix sense un supervisor amb l’objectiu de discutir una presentació de material clínic, hi ha una sensible diferència amb la situació d’una supervisió. Ningú en el grup és proposat com a líder i des d’aquest punt de vista tots els participants són iguals. Aquest tipus de grup, doncs, és sovint anomenat ‘un grup d’iguals’. El propòsit de les discussions en un grup d’iguals és més ampli que el d’una supervisió. En moltes societats psicoanalítiques es considera com una manera de desenvolupar i consolidar una bona pràctica professional, oferint ajut en la reflexió sobre els punts cecs de l’analista i sobre peculiaritats en la tècnica, així com una possibilitat de compartir opinions sobre experiències difícils. Aquests grups d’iguals estan sovint composats per col•legues que s’han triat mútuament sobre la base de la confiança recíproca. Sovint es tracta de grups petits que es reuneixen regularment durant un temps llarg. Teixit de pensaments. 55 Problemes amb els models tradicionals de presentacions en grups d’iguals De totes maneres, la situació és diferent i més arriscada quan el grup es composa de membres que no s’hagin escollit mútuament. Aquest cas es dóna sovint quan una societat psicoanalítica organitza unes jornades. De vegades pot ser que els membres del grup ni es coneguin. Aquest sol ser el cas en els congressos psicoanalítics regionals i internacionals. Avui en dia els seminaris de presentació de casos poden jugar un rol prominent en els programes dels congressos. Els membres del grup poden ser iguals des del punt de vista de que ningú s’hagi proposat com a líder. Però, des de molts altres punts de vista els membres no són iguals ja que poden tenir experiències professionals dispars, diferents reputació, aspiracions, necessitat de ser reconeguts, etc. Ara il•lustrarem el tipus de problemes als quals ens referim. Vinyeta 1: Em varen convidar a presentar unes sessions d’un cas d’un pacient adult en un petit grup d’analistes didàctics en un congrés internacional. El congrés tenia lloc en una ciutat lluny del meu país, així que no coneixia ningú a banda del moderador, que considerava una persona de confiança. Després de la meva presentació hi va haver unes breus preguntes. Després un dels membres va fer un llarg comentari i va posar en qüestió si això era o no psicoanàlisi. Vaig respondre tan bé com vaig poder. Els altres membres d’entrada es varen mantenir callats però després van demanar esclariments al col•lega sobre alguns punts del seu comentari. Aquest va continuar amb ulteriors elaboracions, se’m va dirigir i va qüestionar diferents aspectes de la meva presentació. Vaig sentir que no hi havia lloc per a un intercanvi de pensaments i que això era més aviat un interrogatori, que va continuar sense interrupció i jo vaig haver de defensar-me, a mi mateix i al meu treball. Al final de la sessió el col•lega de la discussió em va sorprendre dient-me que el meu treball li semblava realment sòlid. Aquesta experiència va ser un condensat de totes les pitjors coses que poden aparèixer en una presentació en un grup. Els altres membres del grup van actuar en el seu paper d’alumnes que fan preguntes a la saviesa del discutidor. En el següent paràgraf, en el qual presentem la teoria de Bion dels supòsits bàsics en els grups, discutirem com es poden entendre aquestes experiències des d’un punt de vista teòric. Vinyeta 2: Vaig presentar una sessió d’una anàlisi amb un noi adolescent. Sabia que era difícil comprendre aquest noi i que el diàleg, que els membres del grup podien seguir a través de la transcripció de la sessió analítica, era molt estrany. Després de la meva presentació, els participants semblaven bastant perduts i ningú no va intentar entrar en el text de la sessió que havia presentat o en el diàleg. Els membres del grup es van posar a parlar de quin podia ser el diagnòstic d’aquest noi. Una de les persones més importants del grup va dir que el noi devia patir esquizofrènia i jo vaig confirmar que sí, que havia estat en un hospital psiquiàtric quan havíem començat l’anàlisi. Era evident que aquesta persona mai no hauria agafat aquest cas en anàlisi. Va seguir una llarga discussió sobre diversos problemes de diagnòstic. Altres membres del grup varen intentar entendre els detalls de la sessió, però amb un sentiment de desesperança. Els comentaris es van convertir en pensaments poc realistes sobre la psicoanàlisi i els desigs omnipotents dels analistes. Semblava que els membres lamentessin el meu desig de treballar amb aquest cas i implícitament me’n critiquessin. 56 Revista Catalana de Psicoanàlisi Vol. XXIII/1-2 Per sort, havia presentat aquest cas en un altre grup, on havia dut a una discussió molt interessant. La meva sorpresa es referia ara a la dinàmica dels grups. Quelcom havia passat durant la meva presentació i la discussió successiva, que havia dividit els papers entre una seguretat autoritària i morta (la col•lega important), els altres que potinejaven i jo mateix, que em sentia abandonat i criticat. Hem portat aquestes dues vinyetes per tal d’il•lustrar que hi ha molts problemes en la presentació d’una sessió d’anàlisi (cfr. Tucket, 1993), especialment en un grup. En primer lloc, la sessió presentada no és l’anell d’una cadena indiscutible de fets. Més aviat, l’analista presenta a través del seu filtre allò que recorda de la sessió. En segon lloc, el record de l’analista és condicionat pel marc en el qual presenta el seu cas. En tercer lloc, cada membre del grup filtra les impressions i les transforma en conglomerats de comprensió que s’organitzen d’acord amb l’estat emocional del grup. En efecte, el clima del grup afecta no només l’atmosfera durant la presentació, sinó també la manera com el grup rep i interpreta el material clínic. Mirant com a exemple les dues vinyetes, en la 1 veiem que el discutidor no va considerar el material com a presentació per part de l’analista des seu treball a la sessió. El va considerar més aviat com “la” sessió, que va escodrinyar sense compassió. En la vinyeta 2, no es va fer cap lligam explícit entre el clima que es desenvolupava en el grup i el treball analític amb el noi. Llavors, el clima del grup era deixat lliure d’influenciar la discussió, que esdevenia vaga i subtilment crítica envers l’analista. Hi havia doncs bones raons de considerar seriosament la dinàmica de grup i d’assegurar-nos que el marc i el procediment facilitin el treball conjunt de qui presenta i del grup. Alguns analistes semblen refractaris a posar en discussió la manera com el material d’un cas de psicoanàlisi és presentat en un grup. Una visió renunciatària afirma que qualsevol problema que sorgeixi depèn del material del cas presentat i que, per tant, no prové del grup. Una actitud contraposada eleva el procés grupal a la categoria d’una “via règia” per a la comprensió del material presentat. I per acabar, alguns mantenen un punt de vista “nihilista” . Donat que els processos grupals varien de forma incontrolable, no hi ha cap marc definit prèviament que els pugui evitar. De vegades un grup funciona bé, de vegades no, i només queda esperar que tot vagi de la millor manera! Aquests punts de vista no tenen prou en compte el risc que comporta presentar un material en un grup. Cap d’ells dóna valor al potencial inherent a un mètode de presentació del material que sigui fruit d’una bona reflexió. Si bé les nostres dues vinyetes procedeixen de grups creats ad hoc durant un congrés, no creiem que un grup d’iguals composat per col•legues que es coneixen i s’aprecien seria exempt de problemes. Quins problemes es pot trobar un psicoanalista quan presenta el material d’un cas en un grup d’iguals? Començarem amb una taula basada en la nostra experiència d’anys. L’analista es pot trobar: Teixit de pensaments. 57 Taula 1 Elitisme i formació de faccions en el grup Preguntes a l’analista Mentalitat tancada en la discussió Autoritarisme cap a l’analista i els membres del grup Creença en l’autoritat entre els membres del grup Competició entre els membres del grup Desesperança per part de l’analista o el grup Idealització del grup o per part del grup en comptes d’una participació conjunta en comptes de curiositat pel treball en comptes de mentalitat oberta en comptes de respecte mutu en comptes de pensament lliure i igualitari en comptes d’ intercanvi amistós en comptes d’esperança en comptes d’una acurada percepció de les possibilitats i de les limitacions Per tal d’aconseguir eines teòriques que permetin enfocar els problemes del grup d’iguals, ens adreçarem ara a les teories sobre grups. Aplicació de les teories sobre grups al grup clínic d’iguals. Supòsits Bàsics. En el mateix moment d’entrar en un grup, hom es troba implicat en els processos grupals. Didier Anzieu (1975) afirma: ‘quan es submergeixen en la vida de grup, els éssers humans de vegades redescobreixen els seus poders creatius i altres vegades comparteixen una subjugant il•lusió autodestructiva’ (1975, p.159) Els inconscients dels membres del grup ‘interactuen i produeixen construccions fantasejades que poden ser de curta durada o bé estables, paralitzadores o estimulants’ (p. 134). Bion va afirmar que fins i tot quan el grup té objectius i tasques específics, ‘aquests objectius són sovint obstaculitzats i de vegades postergats a causa de pulsions emocionals d’origen obscur... el grup actua emocionalment com si tingués uns supòsits bàsics en referència amb els seus objectius (Bion, 1961, p.188) Els supòsits bàsics són uns patrons de funcionament inconscient que s’estableixen en un grup i que li impedeixen de funcionar de manera òptima. Bion va formular tres d’aquests supòsits: ‘dependència’, ‘aparellament’ i ‘atac i fuga’. Amb el seu ajut podem caracteritzar tres models de malfuncionament formulats en la part esquerra de la taula anterior: Hi ha també diferents potencials en les presentació en un grup, que hem delineat en la part dreta. Aquí, es pot aplicar la teoria de Bion del funcionament dels grups. El primer supòsit bàsic es dóna quan el grup s’orienta cap a la Dependència, ‘sbD’. Els membres cerquen un líder. Si aquest paper no s’assigna a ningú, el grup intenta trobar-ne un entre els seus membres. Ja que inevitablement ell o ella despertarà desil•lusió, el grup intentarà reclutar-ne un altre. SbD encaixa amb autoritarisme i fe en l’autoritat en la nostra taula. En els grups de presentació de casos, un membre famós dins de la cultura psicoanalítica, o bé el moderador, semblen aptes per assumir aquestes característiques. Aquest fou el cas del “membre prominent” de les dues 58 Revista Catalana de Psicoanàlisi Vol. XXIII/1-2 vinyetes anteriors. És interessant que l’analista que presenta assumeix rarament aquest paper, probablement a causa de la seva posició de buscar ajut. El segon model és anomenat ‘sbP’, on P està per Parella. Dos participants estableixen una comunió amb tonalitats eròtiques, per exemple, en la ment dels membres del grup. SbP pot actuar quan en el grup regna la competitivitat. Una parella, dotada de perspicàcia psicoanalítica, desperta idealització i gelosia. La competitivitat sorgeix entre els membres del grup. L’atmosfera fa que el presentador senti que el grup ja no està intentant treballar amb la sessió que ha presentat. Les espectatives de trobar noves perspectives sobre el treball analític queden decebudes i el presentador se sent desolat. Un exemple especial de sbP és la idealització general del grup. Es difon l’opinió que el grup està fent una feina molt bona i està arribant a les arrels del cas. L’analista, que sap ‘de debò’ com tocar aquest cas difícil, també sent com li diuen que està fent una gran feina. Aquest és un aparellament entre el grup i el presentador. Hi ha un supòsit subjacent, que la gent externa al grup no entén el cas, és a dir que han sigut víctimes d’una desidealització. El tercer model, ‘sbF’, es refereix a Fuga i Atac. Un grup tria de fugir d’un tema desagradable, deixant que el líder s’espabili. L’objectiu final és preservar el grup a tota costa i condemnar l’oposició. L’elitisme i la constitució de faccions són exemples de sbF. El mateix passa quan una interrogació inquisidora substitueix la curiositat constructiva. Això dóna pas a un pensament reduït enlloc d’una mentalitat oberta. Probablement les dues vinyetes contenen exemples de sbF. Es va desenvolupar una atmosfera que pot haver fet que, a més del presentador, altres persones desitgessin escapar-se del grup. Sovint, un supòsit bàsic regna mentre els altres dos existeixen en els nivells ‘protomentals’ del grup (Bion, 1961, p. 1029 Aquests exerceixen una influència negativa i produeixen ‘malalties del grup’. L’individu no pot evitar de ser afectat i influït per la ‘mentalitat grupal’, ja que ‘l’expressió unànime de la voluntat del grup, alimentada per l’individu de maneres de les quals no és conscient... És doncs una maquinació de la intercomunicació que és designada per tal d’assegurar la vida del grup d’acord amb els supòsits bàsics’ (Bion, 1061, p.65) Els supòsits bàsics són ‘unes formacions secundàries d’una escena primària extremadament primitiva que s’expressen en un nivell d’objectes parcials, associades amb ansietat psicòtica i mecanismes de clivellament i identificació projectiva’. (Bion, p.164). El repte del grup de treball El grup d’iguals s’afronta amb un repte, que pot ser formulat de manera negativa: com el grup pot evitar de trobar-se empastitfat o fragmentat per la protomentalitat arcaica? També ho podem formular com un repte: el grup pot ser inspirat per la mentalitat arcaica si no troba maneres de contrarestar-la. Com pot el grup trobar aquestes maneres? Un grup d’iguals que es troba amb el propòsit de compartir experiències clíniques intenta conscientment formar un grup de treball. Aquest tipus de grup està caracteritzat pel costat dret de la taula 1; participació de tothom, curiositat, mentalitat oberta, respecte mutu i intercanvi, pensament lliure i igualitari, esperança, percepció de la disposició del grup i dels seus membres, i de les seves limitacions. Amb les paraules de Bion: ‘Algunes idees juguen un paper predominant en el treball del grup: no solament la idea de ‘desenvolupament’ enlloc que ‘equipament instinc- Teixit de pensaments. 59 tual’ n’és part integrant, sinó també la idea del valor d’un plantejament racional o científic a un problema’ (1961, p.99) Això inclou que el grup accepta ‘la validesa d’aprendre de l’experiència’ (ibid.) Quan discutim el funcionament d’un grup d’acord amb les línies del grup de treball i del grup de supòsits bàsics, no volem fer una classificació estèril de bo i dolent. ‘L’activitat del grup de treball és obstruïda, distorsionada i ocasionalment assistida, per algunes altres activitats mentals que tenen en comú la característica de pulsions poderoses. Aquestes activitats sorgeixen... dels... supòsits bàsics’ (Bion, 1961, p.146, cursiva de l’autor). La pressió de la protomentalitat derivada dels supòsits bàsics està sempre present. Com pot ser transformada en un funcionament de grup de treball o donar-hi suport? La nostra solució és que el grup ha de tenir unes normes de procediment establertes. Les normes han de ser reconegudes pels membres del grup perquè puguin complir la seva funció. Les regles de procediment poden ser vistes com una contenció que salvaguarda que el material clínic sigui tractat amb respecte. Les regles faciliten una atmosfera en la qual cadascú se sent lliure de dirigir la seva atenció als seus propis pensaments, imatges i conjectures imaginatives (Bion, 1987), tot i mantenirse en contacte. El material clínic assumeix la forma d’un objecte estètic (Meltzer, 1988) en la ment dels participants, i aquests s’hi poden relacionar amb un interès apassionat sense una penetrar-hi de manera irrespectuosa. Ara passarem a descriure un mètode amb detall i il•lustrarem com té en consideració aquests aspectes. Seguidament presentarem dues sessions dutes a terme d’acord amb el mètode. El procediment del mètode del teixit de pensaments Va se Johan Norman qui, en 1997, va desenvolupar i introduir el mètode en un seminari clínic en la formació d’anàlisi de nens a l’Institut de Psicoanàlisi Suec. El seminari havia estat funcionant des de 1990 i encara es reuneix cada segona setmana de mes. Una inspiració del mètode va venir d’un seminari al congrés sobre Bion a Torí en 1997, quan un grup d’analistes brasilers va treballar, juntament amb els assistents, a partir de les seves associacions sobre un mite antic (Camargo et al., 1997). El mètode del ‘teixit de pensaments’ s’usa també en combinació amb discussions tècniques en els seminaris clínics de la formació en anàlisi d’adults, a l’Institut. Des de l’inici en 2001 de l’ Annual Nordic Conference on Child and Adolescent Psychoanalysis, el mètode hi va ser utilitzat. I per acabar, des de 2002 el president del grup adhoc per l’anàlisi de nens en el marc de la Federació Europea de Psicoanàlisi, Björn Salomonsson ha introduït el mètode en el precongrés de Psicoanàlisi Infantil. Actualment tenim l’experiència de més de 200 sessions en settings diferents. Ha estat usat per analistes d’àrees culturals lingüístiques i geogràfiques diferents, de diverses cultures psicoanalítiques i diferents punts de vista teòrics, tan amb sessions de nens com d’adults. L’objectiu. L’objectiu del mètode és crear un marc per a les presentacions de material clínic en un grup d’iguals. Protegirà la integritat de l’analista i la seva capacitat de reflexionar i d’aprofitar les subtileses del material clínic, de tal manera que la sessió de grup serà caracteritzada com un grup de treball que aprèn de l’experiència. 60 Revista Catalana de Psicoanàlisi Vol. XXIII/1-2 La mida del grup. El grup treballa de la millor manera amb aproximadament entre 5 i 10 membres. La durada de la presentació. Habitualment, una hora i mitja. De vegades s’utilitza tota la sessió per la presentació de dues hores analítiques, de vegades només per una. En els seminaris de casos que tenen una continuïtat, intentem treballar amb el mateix cas dues vegades seguides. Això, naturalment no és possible als congressos. El presentador. Es demana d’antemà a l’analista que prepari una presentació detallada d’un tros de material d’un cas d’anàlisi, generalment dues sessions. Tots els membres del grup n’hauran de tenir una còpia al moment de la trobada. D’aquesta manera tots podran seguir el text mentre el presentador el llegeix. Les còpies seran retornades al presentador al final de la sessió. La presentació. L’objectiu és proporcionar als membres del grup un material fresc, sobre el qual puguin reflexionar amb tant poc de memòria i desig com sigui possible, i sobre el qual puguin associar amb tota l’atenció lliurement flotant que es pugui. La presentació hauria d’incloure detalls del va-i-ve de la sessió, és a dir el que han dit i fet analista i analitzat. De vegades, l’analista que presenta prefereix incloure allò que ha sentit i comprés a la sessió. Caldrà donar informació sobre el marc, la freqüència, els dies de les sessions, l’edat i el sexe de l’analitzat i quan va començar l’anàlisi, per exemple: ‘El pacient, que anomenaré Don, és un nen de 5 anys, en anàlisi amb 4 sessions per setmana, de dilluns a dijous, des de fa 2 anys i mig. Aquesta és una sessió de dimarts’. No s’incluorà cap material de la història. Anamnesi, diagnòstic o altres informacions, certament valuoses, circumscriuen la percepció psicoanalítica de l’oient i dirigeixen la seva atenció cap a una informació fàctica. Les dades biogràfiques tendeixen a ‘explicar’ els esdeveniments de manera contaminada. Orienten l’atenció lliurement flotant i la reflexió. Si no es revelen dades de la història, la ment de l’oient ha d’estar per l’impacte de la presentació i ha d’elaborar les seves pròpies conjectures imaginatives. Si, per exemple, l’analitzat és un infant adoptat, l’adopció serà naturalment un fet important en la seva vida i probablement estarà subreptíciament present en la sessió. Però, si i com l’adopció està present en la ment del nen, es veurà millor amb una atenció no focalitzada. Si ens haguessin donat la informació prèviament, estaríem temptats d’usar-la com una explicació omnicomprensiva. Els comentaris a la presentació. Quan l’analista ha acabat de presentar una sessió sense ser interromput, els membres del grup es submergeixen en el text i reflexionen. Quan algú vol fer un comentari fa un senyal al moderador. El presentador roman callat i segueix les associacions del grup sobre el material. Això pot significar que el presentador s’endinsa profundament en pensaments i emocions, que poden ser molestos, per exemple quan els comentaris de la gent són crítics o basats en un malentès dels fets. Però pot també passar que el presentador se senti comprès i enriquit. El presentador podria pensar que és més fàcil manejar les emocions contestant al grup. Tanmateix, hem trobat que la millor manera de contenir les emocions i aprendre de l’experiència és romandre en silenci mentre el grup qüestiona, comenta, reflexiona i potser aprecia, malentén o critica el treball. La nostra idea és que, en la situació analítica, l’analista és ben conscient de com ha d’evitar de donar a l’analitzat informació concreta, per tal de poder seguir el flux de material inconscient. De manera semblant, en el marc del ‘teixit de pensaments” la manca de resposta Teixit de pensaments. 61 per part de l’analista que presenta permetrà que emergeixi en el grup més material associatiu. Pot semblar paradoxal que la no-informació sobre fets rellevants pugui incrementar el coneixement. Però hem de tenir present que, com en la situació analítica, el que busquem específicament aquí és el significat i el coneixement psicoanalític. Esperem descobrir els processos inconscients que operen en la transferència ien la contratransferència. Mentre escolten la presentació, els membres del grup ja han esdevingut conscients de pensaments, imatges i sensacions connectats amb un fragment del diàleg o un aspectes dels esdeveniments. En la nostra experiència, la sessió de grup és més fructífera quan els comentaris dels membres estan lligats en detall amb la sessió analítica presentada. El text escrit proporciona un suport que permet tornar enrera i mirar més de prop el passatge que ha despertat l’atenció de l’oient. Considerem una prova del vincle entre el procés analític i el grupal quan els membres del grup que reflexionen sobre el material presentat desenvolupen un discurs contemplatiu, reflexiu. Per exemple: ‘El que em crida l’atenció cap al final de la sessió és com n’és de trist, terriblement trist’. El fet que els participants comencin a parlar de l’analista en tercera persona, significa sovint que el grup funciona en el nivell d’un grup de treball: ‘Sento que l’analista està desbordat pel torrent de paraules de l’analitzat, sobretot estic pensant en la pàgina tres del text’. Aquest canvi es veu sovint acompanyat per un canvi en la direcció de la mirada. Els membres del grup miren menys als ulls de l’analista que presenta i es miren més els uns als altres, o miren més enlaire. És com si el grup s’oblidés temporalment de la presència de l’analista. Això indica que la comprensió analítica del material per part del grup s’està fent més profunda. El grup ara funciona com un/a analista en el seu millor moment. Diferents membres són receptius i atents a diferents aspectes; les ments dels individus estan treballant simultàniament sota l’impacte de la presentació. Els pensaments no continguts de la sessió poden ser vistos com pensaments que cerquen entre els membres del grup uns pensadors que siguin receptius i que els puguin pensar i transformar en un comentari verbal. Degut a la llista de torns de paraula, pot passar algun temps abans que un membre pugui oferir el seu comentari. Al mateix temps, potser s’han formulat altres comentaris i encara n’hi ha a l’espera. No hi haurà un esforç conscient d’organitzar els comentaris: només són fils del teixit. A mesura que es va teixint, es va veient el patró. El moderador. Un dels membres del grup és triat d’antemà per a moderar. El moderador obre i tanca la sessió, presenta el presentador i conté la discussió. Contenció vol dir, aquí, bàsicament fer que el presentador i el grup respectin el marc, una tasca no sempre fàcil. Igualment important, i un prerequisit per a la contenció del moderador, és que ell també prengui part en la receptivitat i la reverie i contempli les imatges i els pensaments evocats per la presentació. Però el moderador no pren part en l’intercanvi verbal del grup sobre el material clínic. Quan el presentador ha acabat, tothom que vulgui parlar ho assenyala al moderador. El moderador hauria de tenir una llista de les intervencions, per evitar que les persones s’interrompin. El moderador té un paper essencial en minimitzar el risc d’una discussió que transformi el clima del grup de treball en un supòsit bàsic. Un dels ingredients que desperten més perplexitat és que les preguntes adreçades al presentador o a membres del grup romanguin sense resposta. Les preguntes són tractades com qualsevol altre pensament que sorgeixi durant la sessió de grup. El moderador ajuda a evitar que 62 Revista Catalana de Psicoanàlisi Vol. XXIII/1-2 una no-resposta esdevingui un supòsit bàsic en el grup i, al revés, intenta donar suport al funcionament com a grup de treball. Si cal, el moderador pot fer-ho mitjançant un comentari que reforci el marc del mètode, per exemple: ‘Sembla que aquest material convida el grup a preguntar informacions concretes. Proposo que ens limitem a considerar les preguntes com a pensaments que sorgeixen del material clínic’. Generalment amb això n’hi ha prou perquè els participants continguin les seves preguntes. Si l’ansietat sorgeix tan en l’analista que presenta com en els oients, això pot posar a prova les capacitats de contenció del moderador. Però, si la situació és manejable, normalment hi ha una recompensa en forma d’una comprensió més profunda del nivells inconscients del material. Quan el moderador protegeix els participants evitant que es forci l’analista a donar informacions per tal de ‘penetrar’ en el cas, sorgeix la possibilitat de donar deixar-se anar a associacions i conjectures imaginatives. El moderador és llavors un guardià de l’objecte estètic. Un altre exemple, que pot produir ansietat i que actualitza el paper del moderador, és quan el diàleg del grup es transforma en un silenci opressiu. Naturalment, el silenci podria significar la necessitat del grup de contemplar, però pot també significar hostilitat i confusió. La tasca del moderador no és decidir quina mena de silenci regna, sinó únicament contenir la situació. Quan l’analista participant descobreix gradualment l’analogia del mètode amb la situació psicoanalítica, sovint el silenci perd les seves característiques inquietants. D’altra banda, també sorgeixen situacions en que el silenci és senyal d’un malestar no contingut en el grup i en l’anàlisi. Això podria ser degut, per exemple, a un procés persecutori, típic, en termes de Bion, de sbF. El grup vol lliurar-se del material que provoca ansietat i deixa que el tracti (manegi) el moderador. Donat que no es tracta d’un grup terapèutic, el moderador no pot fer res més que descriure, en un nivell fenomenològic, el clima silent del grup i preguntar si pot estar relacionat amb el material. De vegades hi ha membres del grup que basen les seves idees en tergiversar allò que diu concretament la presentació. Això podria donar peu a la formació de supòsits bàsics. Si algú diu ’Em pregunto perquè l’analista tota l’estona parla de X’ i el text ho contradiu, pot caldre que el moderador demani a aquesta persona que ho mostri en el text. Els supòsits bàsics tendeixen a formar-se a partir de nuclis d’afirmacions projectives, i quan un comentari no està arrelat en el text, s’ha d’aclarir. Per l’analista que presenta, és una qüestió de dignitat. Pel grup, això senyala que un tros del material s’ha tractat a través de una projecció enlloc que a través de la reflexió. Si el presentador vol presentar una segona sessió, el moderador decideix quan és el moment. Generalment és a la meitat del temps, i es repeteix el mateix procediment. Quan manquen pocs minuts, el moderador anuncia que s’ha acabat el temps pels comentaris. El moderador no fa cap resum, ni convida l’analista que ha fet la presentació a valorar els comentaris, sinó que li pregunta només si vol dir alguna cosa sobre la seva experiència d’haver escoltat. El moderador ha de vetllar que d’aquí no en surti una discussió en el grup, ja que això podria fàcilment donar lloc a un funcionament de supòsit bàsic. Finalment, el moderador pot convidar els altres membres del grup a reflexionar breument sobre com ha sigut el treball del grup. Un comentari final sobre el procediment. Hi pot haver situacions en que el moderador senti que és necessari permetre al presentador de corregir un malentès sobre Teixit de pensaments. 63 els fets que hagi sorgit en el grup. Tanmateix, totes les regles s’han de fer servir amb sentit comú i és el paper del moderador adaptar-les al context. Una sessió de “Teixit de pensaments” Il•lustració 1 Hem escollit aquesta sessió per a mostrar com l’analista pot ser ajudat a fer-se conscient d’un problema most seriós, a través de l’impacte de la presentació en els membres del grup. El presentador, un dels autors, llegeix el text següent: ‘Bill’, un nen de 8 anys, ha estat en anàlisi amb 4 sessions setmanals durant dos anys, de dilluns a dijous. Aquest material és d’una sessió de dimecres. Bill està vestit de negre. Diu que representa que és un mag del conte de Harry Potter. Se’l veu una mica estrany. Està emocionat, parla amb mitges frases i sembla que barreja noms i fets. Sento que jo i Bill tenim una relació una mica rara. No entenc res i penso que Bill se’n adona. Dic a Bill: ‘Entenc que m’estàs explicant una llarga història, que em costa d’entendre. I tu saps que aquesta és una situació en que pots sentir-te malentès’. Bill segueix amb una veu artificial de narrador: ‘Sí, és cert, i després...’ Continua la narració acompanyant-la amb gestos, com si es tractés d’un secret, signes màgics, molt afectat. En aquest moment, quan fa tots aquests gestos, em ve al cap la por que Bill tenia quan vam començar l’anàlisi. Tenia por de que quelcom l’agafés, hi ho havia d’empenyer per no ser capturat. Aquesta imatge, de ser totalment controlat per un poder extern, va desaparèixer després d’un any d’anàlisi, però jo penso que torna a estar aquí entre nosaltres. Bill fa signes màgics dirigint-se cap a mi. Emana poder i desig de ser admirat com glorificant-se. Li dic: ‘Et mofes de mi i és cert que no puc entendre gran cosa del que està passant entre nosaltres avui, que potser t’entenc al revés, i que et sents enfadat, ferit i deixat sol, i que jo sóc un tonto que no s’entera de res’. Ha passat la major part de la sessió i Bill es limita a continuar fent gestos màgics amb molta energia, com si intentés identificar-se amb un poder dolent i destructiu. A. (com parlant amb mi mateix, pensant en veu alta): ‘Em pregunto perquè tot això està passant precisament avui’ P: ‘Volia una disfressa de mag i la mare me’n ha comprat una. He pensat que seria divertit anar a l’escola i també venir aquí amb la disfressa’. Bill camina sobre la taula a la qual m’assec i ordena uns llapis de color, de tal manera que queden arrenglerats, lleugerament separats els uns des altres. A: ‘Veig que els teus colors han d’estar a prop els uns dels altres, però no massa a prop. P: ‘Han d’estar així. Estic molt, molt enfadat amb el papa. Odio l’entrenament de futbol perquè m’he de saltar el programa de nens a la tele. Però no puc deixar el 64 Revista Catalana de Psicoanàlisi Vol. XXIII/1-2 futbol, ho ha decidit el papa, el papa s’equivoca. Ocupa tant de temps que no me’n queda per passar-m’ho bé. A: ‘El teu papa ha estat treballant lluny de casa per molt de temps i tu t’enfades quan sents que t’ha deixat sol, sense ell. També l’anàlisi ocupa molt temps, i també et sents deixat per mi. P: ‘Però jo he de venir. La mama i el papa ho han decidit. A: És difícil per tu veure que, de fet, som tu i jo qui hem decidit continuar. Si la mama i el papa decideixen que has de deixar-ho... P: ‘Llavors no em faria falta venir –i... (crida) una aranya! treu-la! Em fan por les aranyes! Bill corre cap a l’altre cantó de l’habitació, fa un gran xou per una aranya mig morta que penja del sostre. Respira acceleradament, com si anés a tenir un atac d’ansietat. Tinc la impressió que no és del tot sincer. Està clar que hi ha quelcom que el trastorna i que afecta també el vincle emocional amb mi, així que no puc arribar a ell. P: ‘Oh, potser no és tan perillós. A: ‘Estàs intentant escapar-te quan tens por i no te’n pots fiar de mi. Ara podem parlar-ne junts, de vegades, i això està millor. La sessió s’acaba. Ara el grup comença a comentar (els pensaments de l’analista estan entre parèntesi). El primer comentari és que ‘de vegades és difícil ser un analista de nens. Sembla que Bill està desbordat i està usant el conte del Harry Potter¸ porta confusió a la sessió per intentar sortir-se’n’. (Jo em sento molt més confús que això; era molt difícil arribar a ell). El segon comentari és que ‘l’analista no pot copsar cap significat, ja que hi ha dos aspectes –un desig de ser comprés, que és espatllat pel desig contrari, de no ser comprés, ell s’espanta de ser comprés. (Sí, aquest comentari pesca alguna cosa que és important per a mi: que jo he de no comprendre). Molts comentaris van en la mateixa línia: ‘No hi ha un problema amb la simbolització, en el sentit que Bill no pot distingir entre Self i Objecte, intern i extern? L’ús del llenguatge i de les paraules pot ser un mitjà possible per ajudar-lo a desenvolupar la simbolització’. ‘Sento que Bill no suporta ser qui és. Intenta trobar un mag, per a ser envaït per un Harry Potter i tenir un self omnipotent, però aquesta solució no li dóna seguretat. L’analista intenta ajudar-lo a tractar amb això que significa realment’ (Bill està realment envaït –per mi? Per la seva mare? El mag omnipotent és una defensa contra nosaltres?). ‘He pensat que Bill està envaït per/està envaint al mag Harry Potter. Està dins l’objecte en un claustrum. L’analista, però, no està inclòs en el claustrum màgic, està fora, intentant obrir un diàleg. Però, mentre Bill tingui tendència a envair o a ser envaït, un diàleg podria significar que hi ha alguna cosa amenaçadora en l’anàlisi i en l’analista, plena d’aranyes i d’impotència. Llavors Bill vol marxar, però és confrontat amb la seva por de ser llençat fora.’ (Sí, realment em sento fora i Bill em té por. Està envaint i està envaït per l’amenaça mútua). Teixit de pensaments. 65 Segueixen altres comentaris: ‘L’aranya, no voldria dir que Bill no pot pensar els seus propis pensaments, i llavors crea l’enactment?’ ‘Em ve al cap la formulació de Bion “l’objecte absent és el lloc del persecutor present”. ‘L’objecte és un analistaaranya espantós, persecutori i sense vida, però en la relació emocional amb l’analista és possible transformar-lo i tenir-ne cura’. (Sento que els comentaris sovint són d’ajut, però el problema és que no sento que em faci càrrec del seu espant. Hi ha quelcom tan evasiu en Bill.) Una altra línia de comentaris es refereix als pares: ‘Em sento enfadat de debò amb els pares, semblen tan imprevisibles’. ‘Quan poden deixar que Bill vagi a l’escola amb la disfressa, també poden interrompre l’anàlisi’. (És realment cert, una interrupció està sempre en l’aire, i aquest és un altre tipus d’omnipotència. A pesar de que s’hagi dit que Bill i jo hem de decidir, jo em sento molt inquiet per la seva insinceritat.) Després de la sessió, em sentia ple de pensaments sobre ‘qui està fent què a qui?’ Em sentia crític respecte del meu treball amb Bill; sentia que mancava profunditat. Pensava que ningú no havia dit res sobre quan Bill arrenglerava els llapis a distàncies iguals. Pensava que havia de mantenir les coses juntes i separades, i descobria que estava furiós per aquesta balança en va-i-ve continu entre Bill, jo i la seva mare. Vaig tenir una imatge visual de Bill com a guardià omnipotent d’aquesta balança. Vaig esdevenir conscient que em trobava davant d’un dels problemes més difícils que havia afrontat en l’anàlisi de nens: una folie à deux. Bill havia desenvolupat una habilitat de fer enfadar la seva mare amb mi dient-li quelcom crític. Podia dir-li: ‘El meu analista ha dit...’que sovint era un pensament seu, i després dir-me ‘La meva mare està enfadada amb tu...’La rèplica de la mare tindria origen en els seus propis pensaments i en la resposta de la mare als seus pensaments. Va caldre més d’un any d’anàlisi per comprendre el funcionament mental d’aquest sistema i fer possible després parlar amb més sinceritat. En els casos de folie à deux entre l’analitzat i un partner extern a l’anàlisi, com en aquest cas entre Bill i la seva mare, l’analista-presentador i el grup tenen un problema difícil. La teoria del mètode de l’entramat de pensaments dóna per fet que els pensaments que sorgeixen en el grup a partir del material presentat neixen d’una comunicació intersubjectiva entre l’analitzat i el seu analista. En el cas de la folie à deux, es crea un camp psíquic fora de l’anàlisi, que funciona com un vas comunicant en el camp analític. Cada paraula d’analista i analitzat i cada esdeveniment de l’anàlisi passa també entre el nen i la seva mare, i entre la mare i l’analista, i viceversa. Fins que l’analista no descobreixi que el nen, i indirectament l’altre partner de la folie à deux, són els autèntics capitans que porten les regles del marc i de l’anàlisi, el grup no pot tractar la presentació d’una situació psicoanalítica d’una tal complexitat i amb un marc que fa aigües. Això passa també si es fa tot l’esforç possible per salvaguardar el marc del mètode. Un procés semblant al de la folie à deix pot desenvolupar-se en el grup qual una part psicòtica de la personalitat està actuant en la sessió analítica. Els membres del grup tendeixen a deixar el text i la tasca de l’entramat de pensaments fora del material presentat. Aquest fou el cas de la vinyeta 2 que hem vist abans, quan els participants abandonen el text i comencen una discussió sobre diagnòstic. Enlloc de pensaments que sorgeixin de la sessió presentada, els comentaris estaran basats en el que hagi dit un 66 Revista Catalana de Psicoanàlisi Vol. XXIII/1-2 altre participant, o en la teoria psicoanalítica. Llavors es formarà una xarxa de comentaris sobre comentaris. Aquesta és la manera com el grup tracta el dolor psíquic intolerable de pacient i analista, i els trencaments del marc analític. Evidentment, com menys l’analista s’ha adonat d’aquest dolor i d’aquestes dificultats en el treball que presenta, més gran serà la tendència del grup a fragmentar-se en supòsits bàsics. Il•lustració 2 Ara hem seleccionat un tema d’una sessió d’anàlisi que fou discutida durant una trobada de ‘teixit de pensaments’. Volem mostrar com el procediment ajuda l’analista a evitar de romandre atrapat per allò que sent com a observacions crítiques. Anirem seguint com el marc prevé el desenvolupament en cap a un grup d’assumpte de base. Suggerirem que els comentaris dels membres del grup poden inspirar en l’analista una reflexió sobre el seu treball d’una manera que no hauria estat possible en el marc tradicional de grup. Per tal d’il•lustrar la nostra tesi, posarem entre parèntesi els pensaments callats sobre els comentaris del grup. És el cas d’una nena de 3 anys. L’analista havia demanat a la mare que assistís a la sessió perquè la nena estava molt inquieta quan estava sola amb ell. Aquest fet, i la durada i la freqüència de l’anàlisi, són les úniques informacions donades al grup abans de llegir les sessions. L’analista explica com la nena durant la sessió va estirant la bossa i l’abric de la mare fins a fer-los caure, de manera desapercebuda. Es nega a recollir-los, però vol jugar amb l’analista. Ell rebutja jugar i li recorda que les coses de la mama estan al terra i que la nena no hi fa cas. Més tard, ella posarà les coses de la mare sobre el moble, on es quedaran fins que demanarà a l’analista d’ajudar-la a penjar-les un altre cop. El grup comença a comentar la presentació. Anne diu: ‘Penso en la manera com l’analista formula la seva intervenció. Sembla que treballi en una ... línia pedagògica, d’una manera oposada a ... intervencions més psicoanalítiques. Em refereixo als seus comentaris freqüents sobre les coses de la mare al terra. (Em sento criticat. Penso que Anne no ha comprés la importància de mantenir el marc psicoanalític amb la nena). Ara Ben fa un comentari. Parla d’unes observacions que la mare havia fet abans. Per a ell, aquestes indiquen l’odi de la mare pels homes, així com la seva confusió respecte dels rols de gendre. ‘És com si volgués una vida de família sense un home, però també mostra com el necessita íntimament i desesperadament per ajudar-la amb la nena.’ Carrie parla de com s’haurien de classificar les intervencions de l’analista. Són pedagògiques? Creu que més aviat es tracta de mantenir el marc. ‘Què passaria si l’analista hagués ignorat la roba i hagués jugat amb la nena?’ (Jo començo a reflexionar sobre la diferència entre fer pedagogia i mantenir el marc psicoanalític). Ben reprèn: ‘L’analista enfoca la roba perquè vol ajudar la mare amb una funció paterna?’ Dorothy es pregunta perquè la mare està present a la sessió. ‘No pot deixar la nena amb ell?’ (Em sento malentès. Jo he convidat la mare a prendre part en la sessió. El pànic de la nena era incontrolable quan treballava sol amb ella.) Algú evoca la imatge de les coses de la mare, que la nena havia deixat sobre el moble. Quan visualitza aquesta escena, Evelyn veu la imatge d’un úter amb les trompes de Fal•lopi. Ho connecta amb la discussió sobre el paper del pare i es pregunta si l’analista desitja inconscientment protegir, amb la seva funció paterna, els Teixit de pensaments. 67 atacs de la nena a la funció materna. (Jo reflexiono que si jo hagués tingut la imatge de l’úter abans en la discussió, l’hauria trobat rebuscada. Ara, puc escoltar com si fos un somni. Sembla una condensació evocativa d’un procés primari d’allò amb que està lluitant la nena). Presentem aquesta vinyeta per mostrar com les regles del procediment ajuden l’analista a abstenir-se del diàleg amb el grup. És possible que les observacions d’Anne i Dorothy continguessin el nucli d’un supòsit bàsic: L’analista o bé és autoritari, o bé és impotent. Per això recorre a la pedagogia. També potser que les seves observacions continguessin una crítica valuosa i justificada a la seva tècnica. Com no es va encoratjar el diàleg, l’analista va poder ponderar les raons de les col•legues amb una actitud interessada i no defensiva. Va comprendre que deien quelcom important sobre la transferència de la mare sobre ell i sobre el pare de la nena. De manera semblant, l’analista inicialment es va trobar a considerar Anne i Dorothy com a exponents del sexe femení. Aquest era un altre supòsit bàsic, una varietat d’Aparellament, sbA, quan una parella en el grup s’uneix en un principi crític. L’analista que presenta va sentir aquesta tendència a posar-se en la línia dels comentaris d’Anne i Dorothy. Havent-se adonat que Ben era el primer que parlava d’ell de manera positiva, el seu supòsit bàsic va assumir la forma de ‘bon home versus dones malicioses en una guerra de sexes sense esperança’. El moderador podria haver considerat aquesta situació com una expressió i com una defensa de la rivalitat i l’ansietat primitiva. De totes maneres, el moderador no formularia obertament aquesta intuïció. Gràcies al procediment del mètode, el grup va poder trobar el camí de tornada cap al funcionament de grup de treball. Es va deixar en pau l’analista, que pogués descobrir el seu supòsit, i va poder comprendre’l com la seva forma de contrarestar la transferència materna negativa –i el seu reflectir-se en la necessitat de la nena de bones figures masculines. Havia entrat en una discussió, el resultat del qual hauria probablement sigut el mateix de totes les guerres: cap guanyador, només vençuts. Una discussió no pot contenir aquests supòsits, ja que s’ha d’evitar que siguin actuats. De manera semblant, l’absència de discussió va fer possible que cada membre del grup reflexionés sobre els supòsits bàsics que anaven sorgint en ell/ella. Un altre tema del qual volem parlar és la imatge de la Evelyn, de l’úter. De vegades emergeixen en la ment dels membres del grup visions del procés primari. Dins d’una atmosfera competitiva, un principiant podria sentir-se apressat a presentar especulacions prematures arrelades en la seva ment, enlloc que en el material clínic. Aquí, d’altra banda, el comentari de l’Evelyn, arrelat naturalment en el seu món intern, està a prop i expressa un important aspecte inconscient del material clínic. La prova està en els sentiments de l’analista de novetat i sorpresa, a més del seu reconeixement del lligam amb la situació interna de la nena. La nena té una intensa relació ambivalent amb la mare, que està representada per la imatge d’un úter que pot ser atacat o protegit. La imatge de l’Evelyn exemplifica un objecte estètic que pot ser creat gràcies al procediment. Emergeix en l’inconscient d’un dels participants i reflecteix un aspecte important de l’inconscient de l’analitzat. 68 Revista Catalana de Psicoanàlisi Vol. XXIII/1-2 Discussió Per tal de comprendre el funcionament del mètode del ‘teixit de pensaments’ i el vincle entre el procés psicoanalític i el procés en el grup d’iguals, hem de plantejarnos-ho des de la perspectiva tan del grup com de cada membre individualment. L’analista que transcriu una sessió no és conscient de tots els aspectes amagats de la sessió i de la presentació, encara que aquesta aspectes amagats puguin tenyir la sessió i la presentació. Una sessió analítica és infinitament complexa i és impossible presentar-la amb tota precisió. Cada moment de la sessió està connectat amb tot el que ha anat passant des del començament de l’anàlisi. Alguns aspectes poden haverse quedat fora del vincle emocional continent entre analista i analitzat. Altres aspectes poden ser sentits com evitats, evocatius, atractius, etc., depenent del pensament de l’analista, de la seva formació, experiència i personalitat. Quan l’analista té una ‘experiència emocional d’un sentit de descobriment de coherència’, allò que Bion anomenà un fet seleccionat (1962b, p.73) això durà ordre i un sentiment de seguretat i formarà la matriu per a la interpretació. És tanmateix possible que el fet seleccionat ‘neutralitzi el sentiment d’inseguretat’ i que l’analista no sigui conscient que ‘aquell descobriment ha exposat visions ulteriors de problemes no solucionats –“pensaments” en busca de pensador’ (Bion, 1967a). L’analista pot haver ja rebut aquests pensaments sense adonarse’n: ‘A la vora de la consciència, em semblava que se’m digués amb una imatge visual allò que encara no em podia dir amb paraules’ (Gardner, 1983, p.54) ‘...perquè desitjava atordir la meva vigilància’ (p.70). Com amb tots els aspectes inconscients, no continguts de la personalitat, la recerca de la contenció continua. Aquests aspectes són allò que Bion anomenà ‘pensaments sense pensador’ (Bion, 1962b, p.83, 1967a, pp165-6, 1992, pp.309, 326). Es pot entendre la psicoanàlisi com una mena de treball en grup: ‘la situació psicoanalítica no és “psicologia individual”, sinó “de parella” (Bion, 1961, p.131). L’analista que presenta en un grup sotmet un treball que fou realitzat en un minigrup de dos: l’analista i l’analitzat. Llavors, descobrirem els mateixos supòsits en la situació analítica que en un grup més gran. Hi pot haver la desconfiança i la lluita i la fuga de sbF; la dependència, la idealització i la denigració de sbD; i la transferència erotitzada i gelosa de sbA. El grup d’iguals que escolta la presentació és un instrument sensible que respon a l’impacte de tota mentalitat de supòsit bàsic en el material clínic. La qüestió crítica pel grup, de totes maneres, és si podrà mantenir els objectius d’un grup de treball que aprèn de l’experiència, o bé actuarà la seva angoi-xa i es transformarà en un grup de supòsit bàsic. ‘el supòsit bàsic del grup, entra en conflicte de manera molt aguda amb la idea d’un grup que es troba per a fer un treball creatiu’ (Bion 1961, p.64). De totes maneres, no és únicament el grup que està responent al material; són més aviat els membres individuals que responen al material i als comentaris dels altres membres. Les respostes individuals i els intercanvis mutus s’uneixen en una mentalitat de grup. Des del vèrtex de l’individu en el grup, cadascú s’apropa a l’impacte del material clínic presentat amb les mateixes eines teòriques i tècniques que quan està treballant com a analista. Els membres del grup són analistes amb formació i experiència en escoltar en un ‘estat psicoanalític de la ment’ (Green, 2000, p.63), amb una atenció lliurement flotant (Freud, 1912, 1923, p.239), sense memòria ni desig (Bion, 1967b), Teixit de pensaments. 69 amb reverie i amb transformació en el treball del somni (Bion, 1962a, 1962b, 1992). L’impacte de la presentació fa treballar la ment dels oients receptius. Aquí, el paper del grup es fa evident. Els membres s’ofereixen com a pensadors per als pensaments fins ara no pensats. Tanmateix, els participants no són receptius als mateixos aspectes quan escolten amb la seva ment inconscient i conscient. Llavors, els comentaris dels participants poden ser contradictoris. Precisament com en la situació analítica, no es fa cap esforç per a salvar les contradiccions. Qualsevol comentari pot contribuir a ulteriors perspectives i a la comprensió i per això no es fa cap esforç per a organitzar un focus dels comentaris. L’únic ordre és la llista de les intervencions. Tots els caps queden sense lligar. A mesura que això continua, passa sovint que apareix un seguit interessant de pensaments. Al final de la sessió, s’evita tot esforç de recollir les impressions i de lligar els caps. Quan s’ha treballat bé, això pot donar a l’analista un sentiment de mirar-s’ho tot amb uns ulls nous, quan torna al treball, una nova perspectiva en l’anàlisi. Consideracions conclusives Tots els grups corren el perill de que les espectatives conscients dels seus membres d’un funcionament com a grup de treball es transformin en supòsits bàsics, que reflecteixen l’inconscient dels membres. Hem suggerit que en les presentacions psicoanalítiques de casos en un grup, cal prendre’s seriosament les dinàmiques del grup i el marc i el procediment han de protegir i facilitar al presentador i als membres del grup el treball conjunt. En conseqüència, hem elaborat el mètode del “teixit de pensaments” per a poder realitzar aquest treball. Pren en consideració les dinàmiques de grup amb un disseny que permet que els pensaments circulin i evita que les persones entrin en debat les unes amb les altres. L’objectiu és la garantia d’un clima de grup de treball, enlloc de comprometre la integritat dels seus membres permetent als supòsits bàsics de fer-se amb el poder. El prerequisit és l’acord de tothom des del començament que es tracta d’un procediment especial amb regles definides. L’objectiu de les regles no és només la protecció dels participants del potencial destructiu del funcionament per supòsits bàsics, sinó que, amb la seva semblança amb les regles del marc psicoanalític, afavoreixen l’emergir d’una actitud psicoanalítica en cada participant del grup. Això ajudarà a que tots els participants aportin eines psicoanalítiques quan fan comentaris sobre el material presentat. Escoltant-se els uns als altres, el presentador, el moderador i els membres del grup descobriran noves perspectives sobre el treball presentat i sobre el treball de cadascú. Ens sembla fins i tot que, per a l’analista que presenta, l’impacte dels comentaris dels membres del grup pot ser més gran que la suma total dels seus comentaris. Això passa probablement perquè l’analista no rep només uns comentaris interessants sobre el seu treball, sinó també aprecia com el grup comparteix la contenció de les postures sovint difícils d’analista i analitzat. Per tot això, el mètode del “teixit de pensaments” facilita als participants d’aprendre més un de l’altre. 70 Revista Catalana de Psicoanàlisi Vol. XXIII/1-2 Dedicatòria. Després d’escriure junts la primera versió d’aquest treball, Johan Norman es va posar malalt. Va lluitar amb la seva malaltia que el va dur a la mort el mes d’ Abril de 2005. Dedico aquest treball nostre a la seva memòria. Björn Salomonsson. RESUMEN El propósito de este artículo es discutir los problemas relacionados con la presentación y discusión de material clínico psicoanalítico en un grupo de pares y describir un método específico, que los autores denominan "tejiendo pensamientos". El diseño se inspira sobre todo en la formulación de Bion sobre "pensamientos en busca de un pensador". El objetivo del método es facilitar una atmósfera de trabajo grupal que permita que los pensamientos vaguen y evitar que los miembros del grupo discutan y comprometan la integridad del grupo dejando que los supuestos básicos terminen prevaleciendo. Se describe el método desde el punto de vista teórico y práctico, y se presentan dos ilustraciones de seminarios que siguieron esta metodología. Por último se discuten las ventajas y desventajas del método. SUMMARY The aim of this paper is to discuss the problems connected with presenting and discussing clinical psychoanalytical material in a peer group and to describe one such specific method, which the authors call "weaving thoughts" method. The design is primarily inspired by Bion's formulation "thoughts in search of a thinker". The aim of the method is to facilitate a work-group climate that allows thoughts to wander about, and to avert group members from debating and compromising the integrity of its members by letting basic assumptions come into power. The method is described from theoretical and practical points of view, with two illustrations of seminars according to this design and finally a discussion of the advantages and drawbacks of the method. (Traduit de l’anglès per Elena Fieschi) BIBLIOGRAFIA ANZIEU, D. (1975). The group and the unconscious. London: Routledge & Kegan Paul, 1984 BION, W.R. (1961). Experiences in groups. London: Tavistock, 1983. (1962a). A theory of thinking. En: Second thoughts, London: Karnak Books, 1967. Teixit de pensaments. 71 ──(1962b). Learning from experience. London: Karnak Books, 1987. ──(1967a). Second thoughts. London: Karnak Books, 1984. ──(1967b). Notes on memory and desire. En: Bott Spillius E, editor. Melanie Klein today. Vol.2: Mainly practice, p. 17-21. London: Routledge, 1988. ──(1987). Clinical Seminars and four papers. Abingdon: Fleetwood Press. ──(1992). Cogitations. London: Karnak Books. CAMARGO,C.A.V., SANDLER,E.H., BOTELHO,E.Z.F., SEREBRENIC,F.T., CESAR,G.L.M.S., MATTOS,L.T.L, et. al. Nine psycho-analysts in search of a mith. Presentation at the 1997 Conference on the work of W.R. Bion, Turin. C.1997 (citat 6 Set. 2005). En http://www.sicap.it/merciai/bion/papers/camar.htm. FREUD, S. (1912). Recommendations to Physicians practising psycho-analysis. SE 12 ──(1923). Two encyclopaedia articles. (A) Psycho-analysis SE 18. GARDNER,M.R. (1983). Self inquiry. Boston, MA: Little, Brown & Co. Ltd. GREEN,A. (2000). Science and science fiction in infant research. En: SandlerJ, Sandler A-M, Davies R, editors. Clinical and observational psychoanalytic research: Roots of a controversy, p. 41-72. London: Karnak Books. MELTZER, D. (1988). The apprehension of beauty. Perthshire, Scotland: Clunie Press. TUCKETT, D. (1993). Some thoughts on the presentation and discussion of the clinical material of psychoanalysis. Int. J. Psychoanal 74: 1175-89
