FOLCH, P.

Pere Bofill Taulé, in Memoriam
Revista Catalana de Psicoanàlisi Vol.XXVI/1
Pere Folch
Barcelona
La mort de Pere Bofill el passat dia 26 de Març va commoure el conjunt de companys de l’ Institut de Psicoanàlisi i de la Societat Espanyola de psicoanàlisi, l’un i
l’altra fundats gràcies a l’embranzida creativa, la ferma vocació psicoanalítica i la
perseverança pragmàtica que es concertaven armoniosament en la personalitat del
nostre estimat amic. Bona part del que som com a entitat i com a professionals de la
psicoanàlisi i bona part també de l’espai que la psicoanàlisi pugui tenir avui a Barcelona en l’àmbit de l’especialitat, de la medicina i del seu predicament social es deu a
la presidència efectiva sinó formal que Pere Bofill va exercir a través de la seva
múltiple gestió, -professional, didàctica i administrativa- al llarg de tants anys.
Si haig de puntualitzar algun tret cardinal de la persona que ens endola començaré dient que Pere Bofill era essencialment un home d’esperança i això es reflectia en
múltiples facetes de la seva activitat. A la clínica , es palesava en la seva convicció
de l’eficàcia de la bona tècnica psicoanalítica.
Aquesta esperança nodria la seva tenacitat davant dels esculls que tota relació terapèutica comporta i també la seva actitud prevalent davant les dificultats i les situacions límit que la vida li pogués presentar.
Ell admirava amb entusiasme molts aspectes de l’obra i la vida de Freud i des de
ben aviat va ser sensible a la transcendència que va tenir la feconda aventura de
l’auto-anàlisi. No és extrany que una de les primeres publicacions de Pere Bofill fos
una glossa crítica de la validesa i repercussions de l’autoanàlisi freudiana.
Revista Catalana de Psicoanàlisi Vol.XXVI/1
Aquesta esperança de base la vaig seguir de prop en circumstàncies ben diverses:
per començar veient-lo lluitar en situacions extremes, a la Clínica Corachan, quan
érem estudiants, per salvar la vida de pacients amb un post-operatori accidentat; en
la vicissitud del treball psicoanalític dia a dia quan a les supervisions el vèiem practicant una difícil concordància d’intuïció polivalent, d’inquietud, de tensió i paciència. O en un àmbit ben diferent quan no es desanimava en la interminable carrera
d’obstacles que suposava l’organització i legalització d’una Societat de Psicoanàlisi
a la península, en plena dictadura, quan la psicoanàlisi resultava encara tan suspecta
pels estaments inquisidors de l’època.
També va ser aquesta esperança de base la que l’empenyia al millorament de la
nostra formació i a acostar-se als corrents psicoanalítics que, al nostre entendre,
eixamplaven horitzons teòrics i tècnics a la psicoanàlisi dels anys 50. En aquest
sentit els primers contactes de Pere Bofill amb Hanna Segal en seminaris i simposis
a Suïssa i la presència periòdica a Barcelona del nostre també tan enyorat Alberto
Campo van ser decisius per a que el petit grup inicial de la nostra Societat busqués
intercanvi i complement de formació a l’escola anglesa.
Al retorn d’Anglaterra, l’esperança i l’entusiasme i també un òptim d’ansietat inevitable van portar Pere Bofill a lluitar pel reconeixement i respecte progressiu de la
psicoanàlisi en medis universitaris i psiquiàtrics refractaris al desenvolupament que
els corrents psicoanalítics prenien a Barcelona dins i fora de la psiquiatria. Això ja
havia cristal.litzat anys enrere amb la presentació de la seva tesi doctoral a la Facultat de Medicina, la primera tesi psicoanàlitica a la nostra Universitat, que es basava
en el tractament psicoanalític de l’anorèxia mental, una recerca que recolzava primordialment en el tractament psicoanalític d’un cas. Ja és paradoxal que en Pere
Bofill, un home de tantes apetències debutés a la palestra acadèmica del país amb el
problema de l’anorèxia. I cal dir en honor d’ell que va ser incansable en estimular a
uns i altres cada vegada que ens veia desganats en la materialització de gestions
difícils. Penso en particular en la laboriosa tramitació de la fundació de la Societat,
tant pel costat acadèmic en la relació amb la IPA i la Societat Psicoanalítica de París
com en la coordinació dels diferents nuclis de psicoanalistes de Barcelona, Madrid i
Lisboa.
Totes les energies aplicades al treball organitzatiu, -en el qual va trobar la inspirada col.laboració de la Núria Abelló- i, sobretot, la intensa jornada de treball amb
els analitzats, van restar espai a la publicació escrita que s’inicià amb el report que
vam presentar al Congrés de Psicoanalistes de llèngües romàniques a Barcelona
l’any 1962 amb el tema, polèmic en aquell moment, dels problemes clínics i tècnics
de la contratransferència. Afortunadament, ultra publicacions esparses en una o altra
Revista, el seu llibre que porta per títol ‘Qué es el Psicoanálisis’, escrit en
col.laboració amb Jorge L. Tizón , ha servit per a recopilar bona part del seu pensament en una doble visió que els autors van concertar entre l’experiènca històrica,
llargament transitada , i les perspectives i exigències actuals de la psicoanàlisi.
Pere Bofill Taulé, in Memoriam
Penso però que el millor de la creativitat psicoanalítica d’en Pere Bofill i de la
seva generositat didàctica s’ha formalitzat per damunt de tot en la seva tasca quotidiana a les supervisions i als seus seminaris clínics dels quals han gaudit i beneficiat
una bona majoria d’analistes del nostre Institut que el recordaran amb profunda
admiració i agraïment.
Pere Folch