Paraules del senyor Joan Manuel Serrat Bon dia primer, senyora Presidenta, senyora Batllessa, Autoritats, senyor Rector gràcies per les seves paraules tan carinyoses, tan generoses, li vull dir que m’ha tingut en un cert punt d’inquietud, quan en temps de codis i de nous evangelis... doncs, vostè també em col·loca aquí en la picota d’aquesta història. Abans que res agrair evidentment a la Fundació Càtedra Iberoamericana el fet que hagi pensat en mi per aquest premi Juníper Serra, jo em sento molt satisfet i molt orgullós fonamentalment per dues raons: primer, per qui? i segon, per què? Per qui me’l brinda, d’on neix, neix d’una terra que estimo, d’una terra amb la que em sento molt implicat des de fa molts d’anys, d’una terra balear amb la que tinc un contacte profund des que a finals dels anys 60, vaig arribar per aquí per primera vegada. I el per què, que és la meva implicació com a ciutadà que, per qüestions de vida, per l’atzar més que per altres, per qüestions professionals, m’he trobat amb un peu a cada banda de l’atlàntic, o millor dit, m’he trobat amb els dos peus a cada costat. Jo sempre m’he manifestat com un ciutadà llatíamericà de Barcelona que és el que realment sóc, és a dir, perquè m’han passat coses prou importants a la meva vida per no sentir Amèrica com un fet casual, on hi vaig de tant en tant, per qüestions de treball, per a què m’estimin professionalment. Aquella és la meva terra també perquè allí m’ha passat tot el que li passa a un a la seva terra, allí he somiat, allí he patit, allí he estimat, allí he deixat vides, allí he deixat trossos de la meva vida i allí tinc també part del meu futur, que m’espera constantment quan hi vaig. Tocaria dir allò que jo no me’l mereixo el premi, no? I és cert, no és que no me’l mereixi, és que segur que hi ha d’altra gent; per això agraeixo que s’hagin fixat en mi perquè... perquè hi ha d’altra gent, però no penso portar la contrària perquè... perquè m’agraden molt, les argumentacions que ha fet servir el senyor rector avui. Ell parla dels meus mèrits com a artista... gràcies. Però li he de dir... que a mi no m’ha costat gaire, no, feina sí, els mentiria. Jo no he viscut de la inspiració, jo he viscut del treball, allò de la inspiració és una cosa que jo envejo molt en els artistes, que tenen rampells d’inspiració i que en aquell moment són capaços de crear coses fantàstiques, jo em quedo absolutament admirat davant del geni, però jo, el Buenos días primero de todo, señora Presidenta, señora Alcaldesa, Autoridades, señor Rector gracias por sus palabras tan cariñosas, tan generosos, le quiero decir que me ha tenido en un cierto punto de inquietud, cuando en tiempos de códigos y de nuevos evangelios... pues, usted también me coloca aquí en la picota de esta historia. Antes de nada quiero agradecer evidentemente a la Fundació Càtedra Iberoamericana que haya pensado en mí para este premio Juníper Serra, me siento muy satisfecho y muy orgulloso fundamentalmente por dos razones: la primera por quien y la segunda porqué. Por quien me lo brinda, de donde nace, nace de una tierra que quiero, de una tierra con la que me siento muy implicado desde hace muchos años, de una tierra balear con la que tengo un contacto profundo desde que a finales de los años 60, llegué por aquí por primera vez; Y el porqué, que es mi implicación como ciudadano que, por cuestiones de vida, por el azar más que por otras, por cuestiones profesionales, me he hallado con un pie en cada lado del atlántico, o mejor dicho, me he hallado con los dos pies a cada lado. Yo siempre me he manifestado como un ciudadano latinoamericano de Barcelona que es lo que realmente soy, es decir, porque me han pasado cosas suficientemente importantes en mi vida como para no sentir América como un hecho casual, donde voy de vez en cuando, por cuestiones de trabajo, para que me quieran profesionalmente. Aquella es mi tierra también porque allí me ha pasado todo lo que le pasa a uno en su tierra, allí he soñado, allí he sufrido, allí he querido, allí he dejado vidas, allí he dejado trozos de mi vida y allí tengo también parte de mi futuro, que me espera constantemente cuando voy. Tocaría decir eso de que yo no me lo merezco el premio, ¿no? Y es cierto, no es que no me lo merezca, es que seguro que hay otra gente; por eso agradezco que se hayan fijado en mi porque... porque hay otra gente, pero no pienso llevar la contraria porque… porque me gustan mucho las argumentaciones que ha hecho servir el señor rector hoy. Él habla de mis méritos como artista… gracias. Pero le tengo que decir… que a mi no me ha costado demasiado, no, trabajo sí, les mentiría. Yo no he vivido de la inspiración, yo he vivido del trabajo, eso de la inspiración es una cosa que yo meu geni, la meva inspiració, no ha arribat gaire lluny i he hagut de passar pels camins durs del treball, jo he hagut de treballar i llavors, de tant en tant, treballant venia un moment que em donava una claror determinada i me mostrava quelcom que era capaç de commoure’m a mi mateix, que és l’única manera de poder commoure els demés, però... jo tot ho he fet com a conseqüència del càstig diví, allò de la poma, que no era una poma, que era una figa, però és igual, no entrarem en aquestes discussions. He fet la feina que m’ha agradat fer, m’ho he passat bé fent-ho, la gent me la reconeix, és a dir, m’estima, valora la meva feina, la veritat és que els hi desitjo a tots vostès que els hi passi el mateix, llavors, comprendran que aquí hi ha poc mèrit. Faig meu el món que és d’altres quan escric cançons i llavors els hi torno, a vostès, els hi torno convertides en cançons, tractant de buscar una complicitat perquè és el que tracta tot artista, un artista tracta sempre de trobar complicitat amb la gent. I és aquest anar i venir de les emocions el que justifica l’existència de l’artista i fa que aquest sigui... com els diria... com quan hi ha un caramull de gent darrera d’una paret molt alta, doncs, la gent s’ajunta i llavors n’hi ha un que li diuen: «tu, puja!», aleshores aquell puja al damunt dels altres, mira què hi ha darrera la paret i va i els hi conta, doncs això és el que fa i ha de fer un artista, i això és el que tracto de fer amb la meva feina. Canto perquè cantar em dóna gust, canto pel plaer de cantar, perquè cantant espanto els dimonis i per a mi el fet de tenir l’ofici de cantar és un privilegi, a més sempre ho dic, a més em donen taula als restaurants sempre que hi vaig, és un avantatge. El senyor rector ha parlat també de la difusió cultural feta de l’obra d’importants poetes, diu ell. Tan debò que hagi estat així però la veritat és que els he de confessar que no ho he fet mai amb aquesta intenció, no he tractat de ser l’altaveu de l’obra poètica d’un altre, el que he fet és agafar aquells poemes que em van commoure, que em commouen, que diuen allò que a mi m’agradaria dir i de la manera que m’agradaria dir-ho i perquè allò sonava a cançó, cançons boniques, cançons intel·ligents, cançons que a mi m’hagués agradat escriure, per això ho he fet, si han passat altres coses... fantàstic! L’únic que espero és que si els altres artistes, si els poetes poguessin opinar, no estiguessin en un desacord excessiu respecte del que he fet. He defensat els valors democràtics perquè trobo que la democràcia és la menys dolenta de les formes de convivència que pot establir una societat, viure en democràcia és allò que està més aprop de viure en llibertat dins la imperfecció que envidio mucho en los artistas, que tienen arranques de inspiración y que en ese momento son capaces de crear cosas fantásticas, yo me quedo absolutamente admirado delante del genio, pero en mi, mi genio, mi inspiración, no ha llegado demasiado lejos y he tenido que pasar por los duros caminos del trabajo, yo he tenido que trabajar y entonces, de vez en cuando, trabajando venia un momento de lucidez que me deslumbraba con algo que era capaz de conmoverme a mi mismo, pues ésta es la única manera de poder conmover a los demás, pero… yo todo lo he hecho como consecuencia del castigo divino, eso de la manzana, que no era una manzana, que era un higo, pero es igual, no entraremos en estas discusiones. He hecho el trabajo que me ha gustado hacer, me lo he pasado bien haciéndolo, la gente me lo reconoce, es decir, me quiere, valora mi trabajo, la verdad es que les deseo a todos ustedes que les pase lo mismo, así pues, comprenderán que el mérito es poco. Hago mío el mundo que es de otros cuando escribo canciones y luego se las devuelvo, a ustedes, se las devuelvo convertidas en canciones, tratando de buscar una complicidad porque es lo que trata de hacer todo artista, un artista siempre trata de encontrar complicidad con la gente. Y es este ir y venir de las emociones lo que justifica la existencia del artista y hace que éste sea… como les diría… por ejemplo, cuando hay un montón de gente detrás de una pared muy alta, entonces, la gente se junta y luego hay uno al que le dicen: «¡eh tú, sube!», entonces aquel sube encima de los demás, mira que hay detrás de la pared y va y se lo cuenta, pues eso es lo que hace y tiene que hacer un artista, y eso es lo que trato de hacer con mi trabajo. Canto porque cantar me place, canto por el placer de cantar, porque cantando espanto los demonios y para mi el hecho de tener el oficio de cantar es un privilegio, además siempre lo digo, incluso me dan mesa en los restaurantes siempre que voy, es una ventaja. El señor rector ha hablado también de la difusión cultural hecha de la obra de importantes poetas, dice él. Qué bien que haya sido así pero la verdad es que les tengo que confesar que nunca lo he hecho con esa intención, no he tratado de ser el altavoz de la obra poética de otro, lo que he hecho ha sido coger aquellos poemas que me conmovieron, que me conmueven, que dicen eso que a mi me gustaría decir y de la manera que me gustaría decirlo y porque eso sonaba a canción, canciones bonitas, canciones inteligentes, canciones que a mi me hubiera gustado escribir, por eso lo he hecho, si han pasado otras cosas… ¡fantástico! Lo único que espero es que si los otros tenen les nostres democràcies, les quals estan subjectes en tot moment a una sèrie de necessitats i d’estímuls per ser millorades i, que hem de millorar-les i complementar-les, evidentment entre tots; però viure d’acord amb la democràcia i en oposició a les dictadures ho he fet, en primer lloc, per defensa pròpia, és a dir, en aquesta actitud no hi ha un acte messiànic, ni de servitud, ni de voler servir la societat sinó que parteix d’un principi absolutament egoista, que és el de defensar-me a mi mateix i defensar la meva família i aquest és el millor camí. Suposo que és defensant-se a un mateix d’una manera honesta, o que tracti de ser honesta, i tractant de defensar la seva família, el seu poble, que d’aquesta manera s’acaba defensant tota la societat i ens acabem defensant mútuament i col·laborant a crear un teixit social que ens faci poder caminar una mica millor. També ha parlat del fet del català/castellà i del meu bilingüisme, jo sóc bilingüe com les serps, però amb més bona intenció, perquè jo sóc el resultat de la meva realitat, jo sóc el resultat del que m’ha passat, no puc ser d’una altra manera, vaig néixer en un lloc També ha parlat del fet del català/castellà i del meu bilingüisme, jo sóc bilingüe com les serps, però amb més bona intenció, perquè jo sóc el resultat de la meva realitat, jo sóc el resultat del que m’ha passat, no puc ser d’una altra manera, vaig néixer en un lloc determinat, en unes condicions determinades, i així és el meu camí, sóc [DUQHJR, i sempre dic que quan em demanen en quina llengua m’estimo més expressar-me és per mi com si em preguntessin alguna cosa absolutament estrambòtica perquè la meva resposta no està en funció d’una funció lingüística, ni tan sols d’una funció cultural, sinó que torno una altra vegada a la defensa pròpia i dic que m’expresso millor en la llengua en què em prohibeixen fer-ho. Quan m’impedeixen fer-ho en una, aquella és la que m’estimo, i quan m’ho prohibeixen d’una manera integral, aquella, me’n vaig cap aquella, i no és per fer la punyeta, senzillament és perquè crec que l’home ha de defensar la llibertat i una manera de defensar la llibertat és enfrontar tot allò que impedeix el seu exercici. I jo també estic molt satisfet, tornem ara a la relació amb Amèrica llatina i amb el fet de la difusió del català. D’alguna manera jo he arribat a fer una mica més conegut el català a Amèrica perquè... saben, jo tinc necessitat d’estimar i de que m’estimin. Sóc molt curiós, quan vaig als llocs, jo tracto d’implicar-me allà on vaig i en implicar-me, la meva curiositat em duu a buscar, a participar, a saber... El saber et duu una mica al coneixement i el coneixement et duu a l’estimació. Llavors aquí hi ha tot un cercle que jo he aprofitat. Tot allò que jo he buscat, he tingut una gran artistas, si los poetas pudiesen opinar, no estuviesen en un excesivo desacuerdo con lo que yo he hecho. He defendido los valores democráticos porque pienso que la democracia es la menos mala de las formas de convivencia que puede establecer una sociedad, vivir en democracia es lo que está más cerca de vivir en libertad dentro de la imperfección que tienen nuestras democracias, las cuales están sujetas en todo momento a una serie de necesidades y de estímulos para ser mejoradas y, que tenemos que mejorarlas y complementarlas, evidentemente entre todos; pero vivir de acuerdo con la democracia y en oposición a las dictaduras lo he hecho, en primer lugar, en defensa propia, es decir, en esta actitud no hay un acto mesiánico, ni de servicio, ni de querer servir a la sociedad sino que parte de un principio absolutamente egoísta, que es el de defenderme a mi mismo y el de defender a mi familia y éste es el mejor camino. Supongo que es defendiéndose a uno mismo de una honesta, o que trate de ser honesta, y tratando de defender a su familia, a su pueblo, que de esta manera se acaba defendiendo a toda la sociedad y nos acabamos defendiendo mutuamente y colaborando a crear un tejido social que nos haga poder caminar un poco mejor. También ha hablado del hecho del catalán/castellano y de mi bilingüismo, yo soy bilingüe como las serpientes, pero con mejor intención, porque yo soy el resultado de mi realidad, soy el resultado de lo que me ha pasado, no puedo ser de otra manera, nací en un lugar determinado, en unas condiciones determinadas, y así es mi camino, soy [DUQHJR (inmigrante en Cataluña), y siempre digo que cuando me preguntan en qué lengua prefiero expresarme para mi es como si me preguntasen alguna cosa absolutamente estrambótica porque mi respuesta no va en función de una función lingüística, ni siquiera de una función cultural, sino que vuelvo una vez más a la defensa propia y digo que me expreso mejor en la lengua en que me prohíben hacerlo. Cuando me impiden hacerlo en una, aquella es la que prefiero, y cuando me lo prohíben de una manera integral, aquella, me voy hacia aquella, y no es por hacer la puñeta, sencillamente es porque creo que el hombre tiene que defender la libertad y una manera de defender la libertad es enfrentándose a todo aquello que impida su ejercicio. Y yo también estoy muy satisfecho, volvamos ahora a la relación con América latina y con el hecho de la difusión del catalán. De alguna manera yo he llegado a hacer un poco más conocido el catalán en América porque… saben, yo tengo necesidad de querer y de que me quieran. Soy muy recompensa, també ho han buscat en mi, i a partit d’aquí, he estat capaç de crear curiositat i llavors que passin coses d’aquestes curioses com la que explicava ell d’un cambrer o coses magnífiques també com les que succeeixen que es fan acadèmies a determinades ciutats de l’Argentina, o de Mèxic, o de l’Uruguai o de llocs d’aquests, perquè la gent vol estudiar català o perquè vol entendre les cançons de Serrat. Tot està bé, qualsevol vehicle està bé, però jo aquí no oblidaria una cosa, que és molt important, i és la gran tasca de difusió del català i de Catalunya, que va fer tota aquella gent nostra que va haver de sortir als anys 30 com a conseqüència de la Guerra Civil i va crear els grans llaços amb Amèrica llatina, ells són els que van fer la gran llavor de sembrar curiositat, d’unir esforços amb la intel·lectualitat d’Amèrica llatina, tot el que van ser els casals catalans, els nostres mestres, els mestres que ens van furtar aquí, a les nostres universitats, que el franquisme ens va arrabassar, aquells mestres van anar a parar a Amèrica, aquells van ser la gran llavor de la curiositat envers Catalunya, perquè n’hi havia, i a les Illes, i a València, perquè n’hi havia molts allí, i ells han estat els grans, els quals van sembrar aquesta inquietud i aquesta curiositat que mira, que d’altres que hem arribat més tard, doncs, d’alguna manera hem collit. Bé, jo ja no sé què més dir, que porto molta estona parlant... i res... tornar a agrair el premi i tornar a repetir les dues raons: primer perquè neix de qui, neix d’una Fundació balear, neix d’un lloc on em sento profundament estimat, vull dir correspost amb l’amor, i per raons d’un altre lloc en el qual tinc establerta una història de més de trenta anys que ha servit per fer ponts, no perquè jo els fes, els ponts, sinó perquè ells me’ls van oferir i jo els he acceptat. (Dirigint-se als músics) Gràcies també als companys que heu estat molt amables tocant, oferint-me aquest concert, vermut-concert, (dirigint-se al públic) i gràcies a tots vostès per ser aquí i per donar-me una raó més per estimar una mica més encara aquesta terra. Gràcies. curioso, cuando voy a los lugares, yo trato de implicarme allá donde voy y cuando me implico, mi curiosidad me lleva a buscar, a participar, a saber… El saber te lleva al conocimiento y el conocimiento te lleva al afecto. Entonces aquí hay todo un círculo que yo he aprovechado. Todo lo que he buscado, he tenido una gran recompensa, también lo han buscado en mí, y a partir de aquí, he sido capaz de crear curiosidad y luego que pasen cosas de éstas curiosas como la que explicaba él de un camarero o cosas magníficas también como las que suceden que se hacen academias en determinadas ciudades de Argentina, o de Méjico, o de Uruguay o en lugares de éstos, porque la gente quiere estudiar catalán o porque quiere entender las canciones de Serrat. Todo está bien, cualquier vehículo está bien, pero yo aquí no olvidaría una cosa, que es muy importante, y es la gran labor de difusión del catalán y de Cataluña, que hizo toda nuestra gente que tuvo que salir en los años 30 como consecuencia de la Guerra Civil y creó los grandes lazos con América latina, ellos son los que hicieron la gran semilla de sembrar curiosidad, de unir esfuerzos con la intelectualidad de América latina, todo lo que fueron los casales catalanes, nuestros maestros, los maestros que nos robaron aquí, en nuestras universidades, que el franquismo nos arrancó, aquellos maestros fueron a parar a América, esos fueron la gran semilla de la curiosidad hacia Cataluña, y hacia las Islas, y hacia Valencia, porque había muchos allí, y ellos han sido los grandes, los que sembraron esta inquietud y esta curiosidad que mira, que otros que hemos llegado más tarde, pues, de alguna manera hemos recogido. Bueno, yo ya no sé qué más decir, que llevo mucho rato hablando… y nada… volver a agradecer el premio y volver a repetir las dos razones: primero por donde nace, porque nace de una Fundación balear, nace de un lugar donde me siento profundamente querido, con ello quiero decir correspondido con el amor, y por razones de otro lugar donde tengo establecida una historia de más de treinta años que han servido para hacer puentes, no porque yo los hiciera, sino porque ellos me los ofrecieron y yo los he aceptado. (Dirigiéndose a los músicos) Gracias también a los compañeros que habéis sido muy amables tocando, ofreciéndome este concierto, vermut-concierto, (dirigiéndose al público) y gracias a todos ustedes por estar aquí y por poder darme una razón más para querer un poco más todavía esta tierra. Gracias.