PLATÓ 1) Dualisme Món sensible Món intel·ligible IDEES 1. entitats lògiques

PLATÓ
1) Dualisme Món sensible
Món intel·ligible IDEES 1. entitats lògiques
2. entitats metafísiques
2) Reals subsistents:
• 1. Les idees són entitats lògiques, tenen definicions universals. Ex. Home: animal racional.
2. Entitats metafísiques. Definicions que expressen l'essència i està en totes les coses. Són definicions
universals essencials i reals. Les coses físiques són ombres d'aquestes essències. Ex. Pepe és un individu que
té cos i per tant és més vertadera la idea d'home que no és material, és perfecte. Pepe no és perfecte perquè té
cos per tant no és vertader.
• Les idees són subsistents, existeixen per elles soles, les coses depenen de les idees però no a la inversa. Ex.
Pepe depèn de la idea d'home però la idea d'home no depèn de Pepe. Si Pepe desaparegués la idea d'home
seguiria.
Característiques
Les idees admeten les 4 característiques o atributs de l'ésser de Parmènides.
MÓN IDEES
1. Una i única
2. Eternitat
3. Immòbils: sempre les definirem igual
4. Continuïtat: és contínuament essència
Real + subsistent
MÓN SENSIBLE
1. Diversitat
2. Contingència: principi i final
3. Mòbil: canvia contínuament
4. Discontinuïtat: és cos
Copia + dependents
Teoria de la participació
Punt central de la filosofia és el dualisme. La teoria de la participació és un lligam del món de les idees i el
món sensible.
Participar: prendre una part.
Les coses del món sensible no són idees però participen de la idea corresponen.
Totes les coses són el que són perquè participen de la idea corresponent.
Les coses sensibles copien o imiten les idees. Ex. Idea de bellesa ideal (perfecció) original. Tots els ideals són
perfectes. Les coses del món sensible imiten les idees però mai aconsegueixen ser l'ideal.
Les imitacions són imperfectes. La matèria fa que les coses siguin imperfectes (es fa malbé, s'arruga...)
Epistemologia Platònica − Com es coneixen les idees?
1
Mite de l'ànima (Fedre)
Al principi, les animes habitaven, vivien en el món de les idees, eren felices.
El destí de les animes: totes són cridades i obligades a baixar al món sensible i a introduir−se dintre d'un cos i
realitza la seva funció, animar al cos. Ho fa a contracor i pateix un xoc traumàtic i s'oblida del món de les
idees i així l'ànima si vol recuperar el coneixement de les idees haurà de recordar No t'estranyi Fedre que per
conèixer s'hagi de recordar.
• Teoria de l'afirmació de la immortalitat de l'ànima.
Tots els humans tenen una ànima immortal Dualisme antropològic
Cos − físic − mortal
Ànima − metafísica − immortal
• Teoria de l'afinitat entre l'ànima i les idees.
Afinitat: comparteixen moltes coses en comú.
Entre el cos i l'ànima no hi ha afinitats, en canvi entre l'ànima i les idees hi ha moltes afinitats.
• Afinitats metafísiques
• Afinitats epistemològiques
• L'ànima és metafísica, immaterial, immortal, abstractes, són fetes del mateix gènere que les idees.
• L'ànima és un principi, element, facultat intel·lectual i les idees son intel·ligibles. L'ànima és la via per
conèixer les idees.
Principi intel·lectual: ens permet conèixer, les idees es deixen conèixer per l'ànima.
Els sentits serien el principi sensible i captaran coses sensibles.
• Teoria de l'innatisme de les idees.
Per Plató els coneixements són innats, el problema és que no ens recordem, el xoc fa que perdem la memòria.
Per poder−lo recuperar ens haurem de recordar.
• Teoria de la REMINISCÈNCIA conèixer és recordar mite de l'esclau (Menó).
Per recordar s'ha de fer catarsi, fent reminiscència , amb la maièutica.
Mite de l'esclau Plató pretén demostrar amb fets reals que els coneixements no s'aprenen a fora.
• Teoria de la intuïció intel·lectual.
Acabarem coneixent les idees fent reminiscència.
Intuïció. Captació immediata d'alguna cosa o contingut.
Intuïció immediata a través dels SENTITS − SENSIBLE
2
immediata a través de la RAÓ − INTEL·LIGIBLE
Símil de la línia Final llibre VI de la República
La dialèctica
La pujada pels 4 graus de coneixement, aquesta ascensió és la dialèctica ascendent; procés per el qual algú
s'educa, agafa coneixements ( la sortida de la cova). Un diàleg és un procés Sòcrates: procés per arribar al
coneixement.
També hi ha una dialèctica descendent, del coneixement ja assolit torna a entrar a la cova.
L'impuls eròtic
L'amor un desig de saber, desig de l'ànima de saber, l'ànima estima al saber. Amor per la saviesa.
DESCARTES
• Fonaments bons. S'ha de trobar un bon punt de partida. Criteri de veritat cartesià (evidents, clares,
diferents). No dubtós. Criteri: norma que serveix per descartar la falsedat.
+ Criteri d'evidència: marca les idees clares i diferents. Ex. El triangle té 3 angles
− Criteri del dubte: dubte metòdic = el mètode del dubte. Idees dubtoses idees falses.
• Analitzar regles. Examinar el que hi ha, el que tenim.
• Síntesis. Resoldre el problema proposat.
• Revisar. Revisar el problema.
Meditacions metafísiques 6 dies
6 dies tancats per meditar. Es concentra en si mateix.
1 dia: medita sobre si mateix. Agafa el criteri de la veritat/dubte.
En la primera meditació pren el dubte metòdic (idea dubtosa falsa)
• Criteri de veritat veritats sensibles − SENTITS −
veritats racionals − RAÓ −
♦ sentits − motius engany 1) Il·lusió sensible
2) Somnis: no sap distingir la veritat d'un somni.
♦ raó − motius engany 3) Geni maligne: es pot plantejar si existeix i no dona vertaderes les
suposades veritats.
Descartes no dedueix. Troba axiomes que són punts de partida.
2 dia: s'adona que hi ha vertadera veritat, sap que ell existeix.
3
La seva existència és una veritat clara evident, indubtable. Si no es veritat l'existència no pot pensar que és
dubtós.
Cogito existencial: Jo soc, jo existeixo. Arriba aquesta conclusió amb la raó. Ex. si no existeixo el geni no té
a qui enganyar, per tant necessita existència per poder enganyar. Cal existir per poder dubtar.
Cogito cartesià
Cogito essencial: Res cogitano = Raó, ment, ànima, esperit.
Al final d'aquest dia acaba en el SOLIPISME. Es descobreix a si mateix pensant. Posa en dubte el seu cos
perquè es constata a través dels sentits.
1ª veritat: Cogito existencial − Essencial
2ª veritat: el què pensa una cosa que pensa?
♦ en si mateix
♦ Res extensa − matemàtica.
3 dia: troba la 3ª veritat.
3ª veritat: Res infinita: cosa infinita déu
Analitza l'origen:
• Idea adventícia: fora de mi
• Idea fictícia: fabricada per mi
• Idea innata: nascuda en mi
Es queda amb la tercera idea perquè no hi ha altra solució. Té la idea de Déu, innata perquè déu li ha posat.
Aquesta idea innata serveix per demostrar l'existència de déu.
Tres proves per demostrar l'existència de déu:
• Prova cartesiana: Tots tenim la idea innata. Perquè Déu introdueixi la idea, ha d'existir. L'únic que ens pot
posar la idea és ell.
Déu garant: déu garanteix (ell no vol que les coses ens enganyin):
♦ Sentits sota control.
♦ Que no és un somni.
♦ Geni maligne no existeix perquè déu no permet que alguna cosa ens enganyi.
Es fia dels sentits de nou, l'existència de déu l'ajuda a no dubtar dels sentits, somnis o geni maligne. Tot és
vertader gràcies a Déu. Amb déu no hi ha cap problema els sentits no enganyen.
• Prova tomista: l'home ha sigut creat per algú i per tant déu existeix.
• Prova anselmiana: déu es perfecte, l'existència és la perfecció, per tant déu existeix.
HUME
4
Empirisme
El coneixement vertader només ha de ser extret o partir de l'experiència.
Si volem la veritat ha de sortir de l'experiència.
• Tot coneixement vertader s'origina de l'experiència.
• Tot allò que no és experiència no és vertader.
El coneixement no surt de la raó, la raó s'omple amb l'experiència.
La metafísica no té res a veure i no l'admeten, si no és comprovable o experimentable.
El recurs de l'experiència és bàsic.
Sense experiència cap cosa es pot conèixer suficientment.
Negació de les idees innates, no surten de nosaltres.
• L'origen del coneixement és l'experiència
• l'experiència és limitada
• el coneixements són les idees
Quan coneixem les coses no coneixem coses, sinó les idees de les coses.
Epistemologia
• Principi empiriste: l'experiència és l'origen, però només la material. Tots els continguts de la ment
surten/originen en l'exterior. La ment no produeix una idea. Nega les idees innates. Primer passa pels
sentits. Quan naixem som TABULA RASA NO idees innates.
• Principi immanent: coneixem les idees de les coses, no les coses. Tenim a la ment la representació de les
coses a través de les idees. No es tenen les coses dintre de la ment.
• Criteri de veritat empiriste: si primer no hi ha una impressió no hi ha la idea vertadera. Idea copia debilitada
de la impressió. El lligam permet construir idees vertaderes, separar les veritables i falses. Ex. Si es
localitza la impressió de la taula tinc la idea vertadera.
Una idea és vertadera quan es localitza la impressió que la causa.
Una idea és falsa sinó hi ha una impressió prèvia.
• Principi d'associació d'idees: totes les idees són connectades per la ment a traves de: semblança, contigüitat,
causa−efecte.
• Principi de negació de les idees generals i abstractes: allò que existeix és allò que es pot tocar. Els noms
generals com fruita no amaguen la veritat, són abstractes, engloba molts significats.
La connexió causa−efecte sempre s'ha complert en el passat diu Hume que no la veiem.
Criteri de veritat IDEES Impressions
Principi de causalitat crítica al ppi de causalitat
(causa−efecte) A PRIORI
5
crítica al ppi de casualitat
A POSTERIORI
L'experiència acumulada s'anticipa al futur.
Del passat tenim experiència acumulada.
Tenim anticipacions/suposicions del futur.
Mai sabem res del futur, sinó que suposem que l'experiència acumulada del passat serà/seria igual al futur.
A totes aquestes suposicions Hume les anomena CREENÇA.
Totes les anticipacions del futur poden ser reversibles.
Mai s'ha percebut que entre el foc−cremada és una causa−efecte. Els lligams de causa−efecte no es veuen.
Connexió necessària: el lligam entre foc causa no es veu.
Seqüència espai−temporal: foc cremada.
Les seqüències sempre són en el mateix ordre.
Costums i creences.
El lligam de connexió necessària no es pot demostrar empíricament.
Totes les ciències utilitzen el principi causa−efecte excepte les matemàtiques.
Racionalista cartesiana
3 pilars de la metafísica racional.
Triangle racionalista cartesià.
Mates: joc mental que depèn de la ment.
Critica amb:
• Criteri de veritat empirista.
• Crítica al principi de causalitat.
Res infinita (Déu)
• Hume diu que Déu no és una idea vertadera segons el criteri de veritat empirista, no tenim impressions
prèvies d'ell.
• El principi de causalitat serveix per dir que Déu és la causa de tot i no es pot veure el lligam causa−efecte i
sinó es pot veure vol dir que Déu no existeix.
Res cogitans (jo)
6
• No hi ha una impressió empírica de l'ànima, no és una substància vertadera empírica. És una idea
directament falsa.
• Som memòria de mi mateix jo (causa) menja (efecte). Som conjunts, suma d'efectes que estan a la
memòria. El jo és una causa de tot això.
Res extensa (món)
• Tot el que està fora de mi és món: Hume diu que del món no es pot tenir la impressió empírica, tenim
impressions de coses del món, però no en la seva totalitat, hauríem d'estar fora d'ell per poder veure'l i tenir
impressió prèvia.
• La causa de la impressió d'alguna cosa és el principi de causalitat. Percebem alguna cosa (causa) i l'efecte
és la impressió. Entre alguna cosa i la impressió no es pot establir una relació de causa−efecte perquè no
sabem en certesa que les coses existeixen. Creiem que la causa la veiem, toquem, etc.
Ética
La ética de Hume és:
• Emotivista: Refusa la pretenció de basar la moralitat en la naturalesa de l'ésser humà.
• Utilitarista. Allò que és util és bo i allò inútil és dolent
NIETZSCHE
EL Ressentiment.
El ressentiment és la característica distintiva de la moral de l'esclau. El dèbil, ressentit per la seva mateixa
impotència, amaga els seus defectes creant una imatge deformada de qui no és feble (bo amoral),
imaginant−lo sota el concepte de maldat, i així, de forma secundària, arriba després a creure que ell és bo.
D'aquesta manera va tenir lloc el capgirament dels valors que s'ha produït en la història humana. Gràcies a
aquesta transmutació la moralitat va arribar a marcar amb el signe positiu els actes altruistes, i amb el signe
negatiu el concepte originari de bondat.
La moral de l'esclau, en una versió que en dóna el cristianisme, neix de la debilitat i condueix a una visió
pessimista de la vida que enalteix tan sols allò que val per a preservar els dèbils i fer la seva existència més
portadora. En conseqüència el valor més important resulta ser la pietat.
El concepte de voluntat lliure (Nietzsche passa de parlar del cristianisme a parlar de Kant) és també una
invenció característica de la moral dels esclaus. Gràcies a ella els inferiors són capaços de creure que els
nobles són responsables de les seves accions. Així és com poden atribuir−los males intencions i fer−los sentir
culpables pel fet de ser foros i poderosos. D'acord amb Nietzsche, la forma com hem après a entendre el
comportament moral, distingint el subjecte de l'acció i l'acció mateixa, és el resultat de la revolea dels febles i
ressentits, que han intentat, d'aquesta manera, deformar el sintet que per als nobles tenen la força i el poder,
presentant−los com a responsables de ser el que són.
El superhome i l'etern retorn
Seria un error pensar que la forma com Nietzsche explica la seva tipologia de les dues morals significa, sense
més matisos, que ell està a favor de la moral dels amos i encontre de la moral dels esclaus. Cal al·legar
almenas dues raons a favor d'aquesta interpretació. En primer lloc, encara que Nietzsche defensi que la
revolea dels esclaus ha instituït allò que ell anomena la gran política de la venjança, també reconeix que la
història humana no tindria cap sentit sense la espiritualitat (manifesta sobretot en la noció de la voluntat lliure)
que els esclaus hi ha introduït. En segon lloc, no es pot dir que Nietzsche proposi restaurar cap forma de
7
moralitat precristiana ni molt menys que prediqui el retorn de l'aristocràcia pagana de les bèsties rosses . Allò
que exigeix Nietzsche es que la humanitat se superi a si mateixa, que de l'antic model d'home neixi el
superhome , en qui ha de ser assimilat i transformat tot el que ha estat necessari en el desenvolupament
històric de la cultura, i en particular els conceptes de voluntat i llibertat.
L'etern retorn, el present, tot i que se'ns escapa sempre de les mans és l'únic temps que tenim ( qualsevol
temps futur en una vida no terrenal resta exclòs. Per saber allò que val aquest temps i reconèixer si acceptem o
no la nostra voluntat de poder− algú podria dir la nostra forma d'actuar−) Nietzsche ens proposa que
imaginem el següent: si un dimoniet s'assegués a les nostres espatlles i ens preguntes Estaries disposat a que
aquest instant en que ara vius es repetís eternament? que li respondríem? Quantes vegades hem estat capaços
de desitjar que un instant fos etern? Quines maneres d'obrar, si és que aquesta expressió té sentit en aquest
context, passarien aquesta singular prova, mític substituït de l'imperatiu categòric kantià?
8