ÍNDEX. EXPLICACIÓ DE LA MALALTIA. Definició. Epidemologia.

ÍNDEX.
• EXPLICACIÓ DE LA MALALTIA.
• Definició.
• Epidemologia.
• Diagnòstic
• Clínica.
• Alteracions cognitives.
• Alteracions conductuals.
• Aspectes psicopatològics.
• Signes fisiològics.
1.5. Complicacions.
• Sistema circulatori.
• Aparell respiratori.
• Sistema nerviós central.
• Aparell digestiu.
• Funció renal i equilibri electrolític.
• INFLUÈNCIA DE LA SOCIETAT EN LA MALALTIA.
• Factors socioculturals.
2.1.1 Característiques epidemològiques.
• Incidència i prevalència.
• Sexe.
• Edat.
• Nivell socioeconòmic.
• Raça.
• Professió.
2.1.2. Model estètic actual.
2.1.3. Continuo des de la normalitat.
• RELACIONS INTERPERSONALS.
• TRACTAMENT.
• Recuperació ponderal.
• Tractament dietètic.
• Tractament psicològic.
• Tractament farmacològic.
• PREVENCIÓ EN L'ANORÈXIA NERVIOSA.
• Prevenció primària.
• Prevenció secundària.
• Prevenció terciària.
• TERÀPIA FAMILIAR.
• Estratègies familiars.
• Teràpia de grups de pares.
• EXPLICACIÓ DE LA MALALTIA.
1
1.1DEFINICIÓ: L'anorèxia nerviosa es defineix per una intensa por a guanyar pes, és un temor extrema a la
possibilitat de ser obès, amb pensaments peculiars relatius al menjar i/o a la figura. No tenen consciència de la
malaltia i mantenen una preocupació permanent del pes, figura o dieta.
1.2 EPIDEMOLOGIA: L'anorèxia nerviosa es manifesta lligada al sexe femení i l'edat d'aparició sol ser al
final de la infància, durant l'adolescència i a l'inici de la edat adulta.
1.3 DIAGNÒSTIC:. La APA ( Associació Psiquiàtrica Americana) i la OMS (Organització Mundial de la
Salut) van elaborar uns manuals pel diagnòstic de l'anorèxia nerviosa:
• Pèrdua significativa de pes.
• Pèrdua de pes originada pel propi malalt per no voler consumir aliments ja que creu que engreixen, i per un
o més d'un dels símptomes següents: vòmits autoprobocats, purgues intestinals, exercici excessiu o consum
de diürètics.
• Distorsió de la imatge corporal, amb infravalorització pròpia, por davant a l'obesitat o a engreixar−se, de
forma que el malalt s'imposa a sí mateix estar per sota d'uns límits de pes determinats.
• Trastorns endocrins generalitzat que afecta al eix hipotàlem−hipofisari−gonadal, manifestant−se a la dona
com amenorrea.
• Si és anterior a la pubertat, es retarda el seu desenvolupament.
1.4 CLÍNICA:
• alteracions cognitives:
Els primers desitjos i valoracions ( no vull engreixar, no m'agrado, peso massa) estan seguits de les actituds i
conductes: he de fer exercici, menjaré menys. Això no és diferent en la majoria d'adolescents, però les
anorèxiques ho fan de manera més reiterativa, de forma anòmala i progressiva. Per elles al més important de
la seva vida és tenir un pes cada cop més baix i una figura més esvelta. Al principi el seu interès per
aprimar−se és per estar socialment millor acceptades, després és per acceptar−se elles mateixes. No
estableixen uns límits de pes, el seu pes ideal sempre està per sota del pes aconseguit, és una carrera on la
meta és cada cop més llunyana.
Una sèrie de alteracions cognitives reforcen i donen peu a les conductes anòmales de l'anorèxica. Els seus
pensaments distorsionats atenen contra coneixements bàsics de la fisiologia: creuen que el procés d'augment
de pes és indefinit, que els aliments es converteixen en greix per les seves característiques i no pel seu valor
calòric...
Desenvolupen una sensibilitat diferent front a estímuls procedents del medi intern, tenen una percepció
extrema per detectar les menors variacions de la mecànica digestiva: l'omplida i buidada de l'estómac, el
procés de la digestió, els moviments intestinals i les variacions de pes. Elaboren cada cop més pensaments
allunyats de la realitat. Les anorèxiques presenten alteracions en la valoració de la figura, avaluen erròniament
les dimensions del seu cos. No valoren el estat greu en el que es troben i durant el tractament provoquen
resistències a la seva recuperació.
• Alteracions conductuals:
S'inicien quan les pacients comencen la dieta restrictiva: rebutgen els greixos i els hidrats de carboni i utilitzen
sacarines per reduir el número de calories. La progressiva restricció alimentària desperta l'alarma de la família
i la pacient oculta la conducta de rebuig del menjar, dient que no té gana, o que ja ha menjat abans. Però en
realitat, menja a deshores, llença el menjar, l'amaga,...
També s'alteren les formes de menjar. Sembla que les malaltes no es recordin de les normes socials relatives a
2
la taula, utilitzen les mans, mengen lentament, es treuen el menjar de la boca per posar−lo al plat, l'escupen, el
fan a trocets petits i el fan malbé. Algunes d'elles cuinen de forma excel·lent per als altres, mentrestant elles
malmengen d'amagat. Com que la restricció d'aliments provoca estrenyiment, l'anorèxica utilitza habitualment
laxants, l'ús d'aquests compleix dos objectius: precombatre el estrenyiment i buidar l'aparell digestiu per pesar
menys i sentir−se més lleugeres.
Una altre conducta perillosa de les anorèxiques és l'utilització de diurètics. La mala utilització d'aquests
fàrmacs, provoca greus trastorns electrolítics.
Una alteració conductual que es dona a la majoria de malalts és la hiperactivitat; les anorèxiques deixen
d'utilitzar els medis de transport, van a peu, no utilitzen l'ascensor i passen la major part del dia sense seure.
L'activitat física té per objectiu aconseguir un major consum calòric i inhibeix a curt termini la gana. Al
principi practiquen aquestes activitats de forma manifesta, però quan la família s'alarma, les practiquen
d'amagat.
• Aspectes psicopatològics.
L'anorèxia es manifesta sempre amb una gran psicopatologia: l'ansietat està present des de el principi de la
malaltia. La por a engreixar, la valoració crítica del seu cos, la pèrdua de l'autoestima, la pressió de la família,
l'aïllament, la por a les complicacions i les intervencions terapèutiques generen ansietat. L'ansietat es pot
manifestar amb una autèntica por o fòbia a engreixar. La malalta té actituds fòbiques respecte a l'alimentació:
por a menjar, a engullir i a certs aliments; fòbies relatives al cos: mania a les seves cuixes, caderes o a
mirar−se al mirall; por a situacions o a persones vinculades a la seva patologia: la cuina, el menjador, els
pares, etc. També presenten una fòbia social: por a parlar, a posar−se vermella, a menjar o beure en públic, a
sentir−se observada, a fer el ridícul... La depressió també sol presentar−se associada a l'anorèxia com la
tristesa, l'aïllament, el plor, els sentiments de minusvalorització, l'insomni, sentiment de culpa i desesperança.
L'anorèxia nerviosa és una forma de trastorn obsessiu compulsiu, la malalta després de menjar sent com un
desig compulsiu de fer exercici o de contar contínuament el contingut calòric dels aliments ingerits.
• Signes fisiològics.
La malalta anorèxica presenta una pèrdua progressiva de pes, pèrdua de la menstruació (amenorrea),
pal·lidesa, caiguda del cabell, sensació de fred i dits blavosos, debilitat i mareig.
1.5 COMPLICACIONS:
• Sistema cardiocirculatori.
Moltes anorèxiques es queixen de tenir les extremitats fredes i cianòtiques, degut a la hipotensió arterial, la
disminució del volum circulatori i la vasoconstricció. Sembla que el cor sigui més petit, amb parets més
primes i situat en una posició més vertical, cavis que es deuen a la pèrdua de pes i a la disminució del volum
sanguini circulant. Les pèrdues de potassi, secundàries als vòmits o a l'abús de laxants i diürètics, provoquen
importants alteracions del ritme cardíac i són les responsables de la mort súbdita d'algunes de les malaltes.
• Aparell respiratori.
La pèrdua de capacitat inmunitària permet l'aparició d'infeccions oportunistes. Aquelles malaltes que
s'esforcen per vomitar augmenten la pressió intratoràcica i poden presentar neumotòrax o enfisema
mediastínic. A més a més els vòmits mal controlats poden provocar neumoníes per aspiració amb les seves
complicacions.
3
c) Sistema nerviós central.
Es creu que les malaltes d'anorèxia pateixen signes d'atròfia cerebral (dilatacions ventriculars i eixamplament
dels surcs cerebrals), un EEG anòmal i s'observa defectes neuropsicològics ( falta de concentració, disminució
de la velocitat de reacció, disminució de la intel·ligència...). Moltes de les alteracions desapareixen amb la
recuperació de pes. A nivell perifèric s'observa miopaties, atrofia de les fibres musculars, problemes
parestèsics per la exposició dels nervis perifèrics o compressions,...
• Aparell digestiu.
No tenen gana, estrenyiment, disfàgia, nàusees i vòmits gairebé sempre autoprobocats. Són freqüents les
hemorroides i el prolapse rectal. Tenen les dent malmeses i callositats als dits a causa del HCl dels líquids
gastrointestinals. Pot haver−hi una hipertròfia de les glàndules parotídees associada a les conductes de vòmit,
deshidratació i hipopotasèmia. Es queixen amb freqüència de dolor abdominal, flatulències i estrenyiment.
Presenten tasses de colesterol elevades. La pell de les anoèxiques presenta una pigmentació de color groc.
• Funció renal i equilibri electrolític.
La funció renal també es troba alterada: les xifres de urea són variables amb relació al consum de proteïnes,
les contínues deshidratacions provoquen una disminució del filtratge glomerular, la hipovolèmia i la
vasoconstricció provoquen alteracions a la concentració i la dilució de la orina. Les malaltes poden presentar
una alcalosi metabòlica (amb nivells baixos de Cl i K) i una hipopotasèmia. Aquestes poden ser
diagnosticades a partir dels símptomes de pèrdua de força muscular, parestèsies, poliuria, polidipsia i nicturia.
Alguns diürètics poden augmentar la pèrdua de Mg pel ronyó o pel còlon (hipomagnesèmia). En alguns casos
pot haver−hi problemes de còlics nefrítics per una existència de càlculs renals. Moltes poden presentar
osteoporosis i osteopènia (pèrdua de la densitat osea) a causa d'una deficiència de Vit. D. (1)
2. INFLUÈNCIA DE LA SOCIETAT EN LA MALALTIA.
2.1. FACTORS SOCIOCULTURALS EN L'ANORÈXIA NERVIOSA.
2.1.1. CARACTERÍSTIQUES EPIDEMOLÒGIQUES
• Incidència i prevalència: Els treballadors sanitaris cada cop es donen més compte de la gran demanda que
hi ha dels trastorns alimentaris. També, es pot observar clarament el caràcter epidèmic que té la malaltia, ja
que s'està incrementant a escales enormes. Tot i així aquesta malaltia, no és una cosa nova, sinó que ja fa
temps que es va descriure. Des de aleshores es coneixen casos d'anorèxia per tot el món, en totes les
cultures i races però no és fins fa poques dècades que ens adonem de la gran problemàtica. A estat en
aquests últims anys quan la incidència de la malaltia s'ha multiplicat a xifres immesurables. Ha hagut un
alarmant augment en la prevalència d'aquesta en Europa, Estats Units i Canadà, Suècia, Suïssa, Gran
Bretanya,..
• Sexe: Encara que l'anorèxia es dona també en els homes, el 90−95% dels cossos són dones. Sembla ser que
en aquesta predisposició, més que intervindre factors genètics o hormonals, intervenen factors
socioculturals, relacionats amb el rol sexual que es té en una comunitat. Per una banda la dona assumeix el
rol de ser atractiva i bonica, i per un altre la dona que s'integra en el món laboral assumeix un rol més
professional. Equilibrar els dos rols tant diferents és molt difícil per elles, per tant, per poder assumir els
dos rols recurreixen a ser primes. Per aquesta raó concluir que el canvi de rol que experimenta la dona en la
societat actual, referent en la competivitat laboral, la fa molt més vulnerable en front als trastorns en
l'alimentació.
Per un altre, el rol femení també té integrades unes actituds determinades cap a l'alimentació i la silueta
corporal. Per exemple és valorarà diferent la manera de menjar en públic entre u home i una dona. Si un home
4
comença a menjar com un porc i en gran quantitat això és una demostració de la seva masculinitat i fora, en
canvi si això ho fa una dona és vergonyós. I un exemple en quant a la silueta és que l'home per naturalesa
tendeix al màxim desenvolupament corporal això és una demostració de la seva potència. En canvi la dona ha
de seguir un model corporal on sobresurti una figura esvelta i prima.
Per això podem concluir que és molt més difícil por la dona que por l'home seguir aquests models.
Hem de tenir en compte aquests factors socioculturals sobretot en l'adolescència, perquè és una època on es
dona molta importància al propi cos, ells s'identifiquen amb el seu cos i el rol sexual, en la dona pot arribar a
confondre autoimatge amb el seu cos. Això és molt perillós perquè l'autoimatge engloba molt més, no només
el cos, i si arriben al punt de veure tota la seva persona identificada amb el cos desembocarà a l'anorèxia. Hem
de tenir en compte que la societat actual, mitjançant la publicitat, fa una gran pressió sobre el ser prim i ara no
només en noies sinó que els missatges també són cap a la població masculina. Per tant podem esperar un
augment en la incidència dels malalts d'anorèxia masculins.
• Edat: Sempre s'ha assenyalat que el grup més afectat el constitueixen les noies joves entre 15 i 25 anys,
però sembla ser que en l'actualitat tendeix a ampliar−se l'edat d'inici, que pot ser més joves de 15 o més
grans de 25.
Ja que l'adolescent és el més afectat és bo saber perquè és l'adolescència el millor període per l'inici d'aquest
trastorn. Durant aquesta etapa té lloc una crisi de valors i identitat, i aquests busquen l'autoestima i aprovació.
Per aconseguir això l'adolescent necessita sentir−se incorporat, seguir uns models. També és una etapa de
canvi: canvi de nen a adult, les característiques corporals, els estudis.. el nen ha d'elegir com serà en un futur i
com serà la seva vida, i entre tot això pensa que el seu cos també el podrà elegir. La societat dona importància
al fet d'estar prim i això afecta molt més al adolescent ja que ell s'identifica molt amb al seu cos.
A més a més, les noies per una banda es senten presionades a mantenir el rol femení tradicional de ser
atractiva i bonica, així com de fer les feines de casa i la maternitat, i per un altre banda es sent presionada per
arribar a ser unadona professional. Dins d'aquests dos rols diferents que s'han d'assumir es pensa que el
control de pes equival a autocontrol i això li donarà èxit.
• Nivell socioeconòmic: Els diferents estudis fets coincideixen que la malaltia és més freqüent en les classes
mitges−altes i urbanes.
Però amb la expansió de la malaltia aquestes diferències de nivell econòmic tendeixen a ser menys
pronunciades, i cada cop s'observen nous casos en les classes baixes, perquè tenen menys oportunitats, por
d'afrontar−se a la realitat en que vivim i volen fugir d'ella.
• Raça: En els primers estudis que es van fer, pràcticament era absent la presència de la malaltia entre la
població de raça negre. Però amb el augment d'interès per aquesta malaltia hi ha un increment en la
descripció de casos en cultures no occidentals.
Al igual que el sexe, la raça no es veu influenciada per factor biològics sinó més bé culturals. Això es suposa
perquè la incidència del trastorn augmenta sobretot paral·lelament a cultures que es van occidentalitzant.
• Professió: Si al principi hem dit que l'inici de l'anorèxia influeix la pressió social, doncs en aquelles
activitats en les quals el tenir un pes baix i una figura esvelta, sigui una part per tenir èxit, els trastorn serà
més freqüent. Així que professions com ballarina, gimnasta, model...es veuran molt afectades.
S'han fet estudis per veure el grau d'incidència en aquestes professions en comparació amb altres que no
necessitaven de una figura esvelta i s'han donat compte que els casos d'anorèxia són molt més , simplement
perquè l'activitat implica o dona molt de valor al cos prim. (1,2)
5
2.1.2. MODEL ESTÈTIC ACTUAL.
Constantment ens estant insistint amb missatges sobre la necessitat i convivència de ser prims i estar en
forma. Però és tant alt el grau amb el que trobem aquests missatges, que ningú es planteja si el fet d'estar prim
ens condueix a la felicitat, l'èxit i el benestar. Vivim en uns societat on només interessa el culte al cos més que
altres valors, com l'autocontrol. Avui socialment, estar prim, tenir treball,...és més important que la vida
familiar, ser feliç o buscar un destí d'estabilitat.
Avui en dia tenir un cos prim s'ha convertit en un símbol de dona lliure i emancipada.
Ara les models de passarel·la són més altes, primes i andrògines que les de les últimes dècades. Ara han
disminuït de 2'6 a 3'4 el seu pes i les seves mides també han canviat molt, per tant en l'actualitat l'estàndard de
figura és l'anorèxia.
El fet de que les noies avui en dia caiguin en aquesta brutal malaltia, l'ANORÈXIA, es deu molt a la
influència:
• Dels mitjans de comunicació i també als missatges que porten les revistes sobre les promocions de fer
règim, una promoció que en poc temps ha augmentat. La malaltia no està en la persona, sinó que està c,
com ja hem dit, en les revistes , la televisió, en la roba de les model... Per tant si la malaltia està en la
societat, la cultura no la podem medicar.
Un altre factor que tenim que tenir en compte en els mitjans de comunicació és que en aquests últims anys ha
hagut un increment sobre els trastorns alimentaris. Tot i que el propòsit d'això és informatiu i d'advertència,
estem en una societat on la gent vol autoidentificar−se, té curiositat, o vol imitar a persones que hagin patit
aquesta malaltia. Últimament el que s'estan proposant les agències de model i tota la societat en si, és fer un
augment de les talles, és a dir, ja no s'accepten model amb talles més petites de 36, sinó que han de ser més
grans d'aquesta talla, ja que d'aquesta manera s'intenta evitar que les persones puguin caure en la temptació de
patir aquesta malaltia, l'ANORÈXIA.
• Pels canvis socials dels últims anys, ha canviat el rol de la dona i de l'home, la dona busca treball i deixa el
seu rol de mestressa de casa per buscar nous oritzonts. Les unions transitòries han augmentat a la societat
en general, la societat es torna inestable. Hi ha molta inestabilitat en les parelles i s'ha perdut la tradició de
la família, de la història familiar.
2.1.3. CONTINUO DES DE LA NORMALITAT.
En la població en general, sobretot en les adolescents de classe mitjana−alta occidentals, és freqüent i normal
tenir actituds i conductes alimentàries pròpies del trastorn de l'alimentació, sense que això provoqui l'anorèxia.
La nostra cultura ha adoptat aquestes conductes com normals i pròpies.
Com a conclusió podem dir que ens trobem amb un trastorn tant lligat a la nostra manera de viure actual, que
els trastorns de l'alimentació es podrien considerar una malaltia sociocultural.
Temps enrrera aquesta malaltia la patien més gent de la classe alta, erò avui en dia, en el món en que vivim, la
pateixen totes les classes, i sobretot les de classe baixa, la gent de diferent raça, perque tenen menys
oportunitats, de diferents cultures,...perquè tenen més por de ser adults, d'enfrontar−se a la realitat a la que
vivim i volen fugir d'ella. Aquestes persones que tenen por de ser adults, a viure, primer se'ls ha d'ajudar a
afrontar aquesta por i un cop superada, ajudar−ler en la negació cap el manjar, ja que si no s'ha superat la por,
segur que tornen a recaure en la malaltia.
L'anorèxia és una tapadera de la realitat, no de la bellessa.
6
3. RELACIONS INTERPERSONALS.
A part dels factors socioculturals, hi ha altres factors que poden predisposar, precipitar o mantenir el trastorn
alimentari, i un d'aquests és l'afectació de les relacions interpersonals, i dins d'aquestes la més important és la
relació familiar.
En les pacients anorèxiques s'han de tractar els aspectes patològics de la personalitat i alteracions en les
relacions temporals, la falta de seguretat, problemes d'identitat, por a l'abandó i a la falta d'habilitats socials.
Qualsevol ésser humà encara que estigui en condicions difícils, busca la salut. Els objectius de la fundació
GABA, per tal de que les anorèxiques es recuperin són quatre, i es fan per etapes:
• Capacitat de comunicar−se amb efectivitat.
• Capacitat d'equilibrar les emocions.
• Capacitat de regular les relacions familiars.
• Fer projectes propis.
Les característiques pròpies de les malaltes amb trastorns de l'alimentació són: la baixa assertivitat, baixa
autoestima, la percepció del control extern i hostilitat autodirigida. Els trastorns de l'alimentació es produeixen
per una interacció familiar particular, i aquesta interacció particular pot ser amb un membre de la família o
amb la família en conjunt.
En general la família de l'anorèxica es descriu com a perfecte, però amb interaccions superficials, amb poc
afecte i amb poca calidesa. No tenen costum d'expressar els problemes, sentiments,...i si els expressen ho fan
d'una manera hiperintelectualitzada. Hi ha una baixa tolerància al patiment familiar, amb sobreprotecció cap
els fills.
No hi ha possions indibidualitzades ni concretes en front el trastorn, és a dir, la família actua com si no passes
res, com que no saben que fer i no troben cap relació ho rebutgen.
No hi cap model de la família estàndard, ja que a cada casa la dinàmica familiar és diferent, i no se'n pot posar
cap.
Trobar un model de família en l'anorèxia nerviosa no significa establir una connexió entre la família i la
etiologia del trastorn.
La alteració de la dinàmica familiar actua com un factor mantenidor del trastorn. La família és un aspecte molt
important en la evolució i el tractament en els trastorns alimentaris.
Alhora del tractament es reuneixen amb la família per tractar els factors interpersonals i extrapersonals de la
malaltia.
4. TRACTAMENT.
Aquest tractament implica l'associació dels tractament mèdics, amb la psicoteràpia individual o grupal y la
teràpia familiar. És un procés llarg en el que paulativament aniran desapareixent els pensaments alterats. La
depressió, l'apatia i els trastorns de la conducta al temps que millora la relació familiar.
• Recuperació ponderal:
La rehabilitació nutricional i la normalització dietètica corregeixen les seqüeles físiques i psíquiques que
provoca a malnutrició. És l'objectiu inicial del tractament. El pes normal, és aquell pes òptim determinat
7
individualment per cada malalt, d'acord amb les taules estandarditzades, i permet la recuperació de la funció
ovàrica i de la mineralització. La recuperació de l'equilibri biològic millora l'estat d'ànim, els trastorns de
conducta i els pensaments alterats relacionats amb el menjar, el pes i la figura.
• Tractament dietètic:
La majoria de malaltes poden acceptar molt pocs dies la dieta normal (desprès d'haver−ne fet una
hipocalòrica), ingerida en un temps normal i amb un hàbits urbans correctes.
L'alimentació parenteral i nasogàstrica no està indicada, solament en casos molt extrems, i en pacients amb
conductes de rebuig a la alimentació, mai en psiquiatria.
• Tractament psicològic:
El tractament psicològic és molt important en el tractament i cura de l'anorèxia. És ben sabut que en etapes
greus de la malaltia, l'ajuda psicològica és molt efectiva, les malaltes malnutrides i amb baix pes no reposen
positivament a la psicoteràpia i no s'observen canvis cognitius fins que no s'ha recuperat una mica. Però tot i
així, és bo començar l'ajuda psicològica a l'inici de la hospitalització encara que els resultats siguin escassos,
perquè la malalta no es trobi sola i separada del seu ambient També els tractament pot servir per facilitar el
programa de modificació de conducta. En aquest sentit, la psicoteràpia, les tècniques de relaxació i les
sessions psicoeducatives facilitaran que el pacient no vegi el programa com un mètode per que guanyi pes. En
l'actualitat hi ha proves en que es veu que la psicoteràpia és ineficaç en períodes més greus de la malaltia, però
pot ser útil en el procés de maduració del pacient o quan els trastorns de la personalitat contribueixen al procés
de la malaltia o interfereixen en els programes de modificació de la conducta.
En conclusió hem de tenir en compte que la recuperació de la seva figura, del seu pes i dieta que junt amb els
factors ambientals, afectaran al malalt, afavorint la recaiguda; per tant els tractaments psicològics i seguiments
hauran de ser a llarg plaç.
• Tractament farmacològic:
Aquest tractament està indicat per ajudar en les tècniques de modificació de la conducta, com a tractament de
la depressió, capacitat d'estimular la gana i potenciar l'augment de pes
El primer fàrmac que es va utilitzar va ser la Clorpromazina, desprès es va utilitzar la Ciproheptadina.
Els que han tingut més amplia difusió han sigut els antidepressius, tant la Amitriptilina com la clomipramina
que han sigut molt efectius sobretot quan hi havia una depressió associada a la malaltia. El efectes secundaris
d'aquests són els inconvenients més importants, excepte l'augment de pes.
Finalment s'utilitzen els inhividors de la recaptació de serotomina que s'han utilitzat per combatre la depressió
i el trastorn alimentari. (1)
5. PREVENCIÓ EN L'ANORÈXIA NERVIOSA.
Hi ha tres tipus de prevenció que incidèixen sobretot en tots aquells aspectes comuns de la població, com els
factors socioculturals.
• Prevenció primària.
Atén als aspectes del desenvolupament de la malaltia reduint la incidència.
8
Encara que no es coneixen en profunditat els factors que desencadenen la malaltia, existeixen uns factors que
han sigut comuns a la majoria dels malalts, com la submissió als estereotips culturals, la reducció de la dieta,
el desig de ser prims i la desinformació dietètica.
Un programa de prevenció primària abordarà els següents aspectes:
• Informació: Aquesta informació es dirigirà en primer lloc als subjectes de risc i a les seves famílies i
en segon lloc a la població en general (llar, escoles i universitats).
• Modificació de conductes precursores de la malaltia: La conducta que s'han de corregir amb més
freqüència és la que estableix que aquests nens o adolescents variïn la seva dieta, per millorar la seva
figura.
• Identificació dels grups de risc: Hi ha enquestes que han pogut identificar els grups de risc, on es
deurà incidir amb unes mides que poden anar des de la informació fins al seguiment, intentant evitar
l'aparició del trastorn. Els grups de risc cada cop són més joves, tant nois com noies.
• Acció sobre els estereotips culturals i el body business: Són intervencions encaminades a
sensibilitzar a la població del risc que comporta l'actual pressió cultural dirigida a potenciar els
aspectes estètics, la promoció d'una figura inaccessible per a moltes adolescents, la vinculació de la
bellesa física amb l'èxit i sobretot intervenir en l'existència d'un control sobre l'anomenat body
business.
• Educació escolar: Prevenir els trastorns de l'alimentació pot significar l'obligació d'establir mides
molt avançades, i els programes d'educació alimentàries en les escoles són un bon mètode per
prevenir−los.
• Prevenció secundària.
Facilita les intervencions encaminades a reduir el temps entre el diagnòstic del trastorn i l'inici del tractament
Per dur a terme això s'ha de fer:
• Diagnòstic i tractament precoç: Quan la pèrdua de pes alarma a les famílies que també han observat
la presència d' amenorrea, peculiaritat en l'alimentació i preocupació per la figura i el pes, llavors van
al metge.
• Tractament correcte: Una autèntica prevenció secundària comença quan s'inicia un tractament
efectiu que atengui a les diferents àrees compromeses: dieta, pes, figura, cognicions i relacions
interpersonals.
• Diagnòstic assistencial eficaç: La formació d'opinions multidisciplinàries, l'atenció hospitalària a
aquestes malalties i la creació d'hospitals de dia (GABA) són termes pendents en la majoria dels
hospitals de l'estat.
c) Prevenció terciària.
Intenten eliminar o reduir alguns dels símptomes o complicacions greus de la malaltia. (1).
• TERÀPIA FAMILIAR.
La anorèxia nerviosa és una malaltia que avarca moltes disciplines en la seva etiologia, és per això que
requereix un abordatge terapèutic multidisciplinari.
El tractament d'aquest trastorn no només deu d'incloure una teràpia individual o grupal amb els malalts, sinó
que deu englobar també a la família. Les relacions familiars poden estar condicionant els comportaments
desadaptats dels malalts, però la família no té perquè ser la desencadenant de la malaltia, encara que pot
complicar el trastorn. Els familiars dels malalts evolucionen i actuen de forma paral·lela a com evoluciona i
9
actua el malalt d'anorèxia. (ANEXES).
6.1 ESTRATÈGIES FAMILIARS.
En la teràpia familiar s'han de tractar aspectes bàsics com:
• Participació activa de la família en les decisions terapèutiques i que aquesta assumeixi el paper de
coterapeuta o copacient.
• Informació exhaustiva sobre el tractament i el trastorn.
• La valoració del funcionament familiar.
El primer pas en la teràpia amb els pares és la identificació, en el qual es té que fer una detecció de la
malaltia, és el primer pas en prevencions secundàries.
D'altra banda és molt important la informació de la família sobre el riscs físics de la restricció alimentària, ja
que el malalt d'anorèxia sol amagar la seva restricció alimentària i la percepció del trastorn per part dels pares
pot tenir importants implicacions terapèutiques.
A més a més, l'autoprotecció de la família és la raó més important que sustenta la negativa de sol·licitar ajuda
als professionals. També és usual que pares alarmats per la pèrdua de pes o per descobrir signes d'anorèxia
com l'amenorrea, s'assabentin de que el seu fill està sofrint alguna estranya malaltia somàtica i no acceptin els
aspectes psicològics sobre els que descansa l'anorèxia nerviosa.
L'altre etapa és la informació, en el que el terapeuta ha d'informar als malalts i a les famílies dels riscs físics
de la restricció alimentària, de la autoinducció del vòmit i de l'abús de laxants i diürètics. Habitualment
accepten de bon grau l'ajuda directa i objectiva per part del terapeuta. El primer pas és convèncer als malalts i
als pares de que deuen participar en el programa del tractament. El suport dels pares és essencial en el
programa i és necessari dedicar unes sessions per explicar−los les raons i propòsits del tractament amb
l'objectiu d'assegurar la seva cooperació. La majoria dels pares es senten culpables dels problemes dels seus
fills, encara que aquests sentiments deuen ser desviats fins la trobada d'estratègies i solucions operatives que
ajudin en el canvi del malalt.
Altre pas en la teràpia familiar és la intervenció, on es tenen que fer diverses coses:
• Emfasitzar la responsabilitat del malalt, fent−se càrrec de la seva malaltia.
• Donar−li als pares pautes concretes, d'aquesta manera disminueix la seva ansietat i desesperança en
les relacions amb el fill anorèxic.
• Ajudar a evitar l'autoderrota i neutralitzar el problema del contracop del menjar o l'amenaça de la
pèrdua de pes.
La família deu aprendre a reanudar als menjars com un esdeveniment social, el que significa que deuen
recuperar els seus hàbits normals com menús no especials per un membre més de la família. A més a més, en
comptes de parlar sobre menjar o pes corporal, s'ha d'establir una conversació durant els menjars que de nou
es converteixi en una trobada familiar agradable.
L'últim pas en la teràpia familiar és la teràpia intensiva, en que en alguns casos significa una separació
intencional, i és quan es planteja la hospitalització. La opció del ingrés hospitalari deu estar contemplada amb
la opinió de la família i encara que la seva col·laboració sigui indirecta deurà involucrar−se en el tractament.
6.2. TERÀPIA DE GRUPS DE PARES.
La teràpia grupal de família ajuda a reduir els sentiments d'aïllament en els pares o en els altres membres de la
10
família; aquestos tendeixen a canalitzar la descàrrega emocional quan descobreixen que existeixen problemes
similar en altres famílies. Alguns pares senten que no són entesos i recolzats pel seu entorn, i en els grups de
pares es troben amb persones que mostren els mateixos sentiments de culpa i desesperança.
Un altre potencial important de la situació de grups és l'actitud de la família en front el terapeuta, diferent a la
seva actitud en la teràpia individual, on poden contemplar−se com una figura omnipotent, o com un rival
usurpador del fill.
En el grup senten tranquil·litat per la presència d'altres pares, de fet, ells contribueixen, la majoria, en front al
terapeuta i això els fa sentir−se menys vulnerables.
Els grups de pares ofereixen la oportunitat de fer aquests sentiments més tolerables , i evitar confrontacions
directes amb el terapeuta, dirigint la interacció als altres membres del grup.
Durant i després de les sessions de grup, els pares il·lustren, intercanvien la informació entre ells. Tot i això, el
més important és compartir les experiències; els membres de grup assumeixen progressivament de manera
més activa els rols; donen consells, reconstrueixen experiències passades i es fan conscients dels seus propis
problemes.
CONCLUSIONS.
Els malalts d'anorèxia tenen una predisposició a la malaltia, ja que, tenen una baixa autoestima, vulnerabilitat,
aïllament social, por a fer−se gran i a les conseqüències que això comporta..., però un factor determinant per
l'evolució d'aquesta malaltia és la cultura industrialitzada i occidental en la que vivim.
Creiem que el tractament per l'anorèxia és molt important, però el que es tindria que tractar seriosament és la
cultura, ja que pot incidir en l'augment de incidència de la malaltia.
En els mitjans de comunicació, cada cop, apareixen models més primes i aspecte anorèxic, i cada cop més
joves. Com que l'adolescent el que fa és idealitzar a la dona prenent com a patró a aquestes models, elles
intenten imitar−les, sense saber les conseqüències que pot portar aquest camí.
El pitjor de tot es que aquest problema es troba cada dia en el carrer i en la societat en la que vivim, ja que les
noies estem molt limitades alhora de comprar certes peces de roba, ja que les talles que més abunden són les
inferiors de 40.
D'altra banda també cal considerar que la família també és un factor determinant en la curació de aquesta
malaltia, i que, per tant, és la que més té que col·laborar, després de la pròpia malalta, en la curació de
l'anorèxia.
És, per tant, una cosa de tots, ja que tots tenim que contribuir, no tan sols a la curació d'aquesta malaltia, sinó
que també a la seva prevenció, mitjançant l'educació a nivell social, i la ràpida detecció de possibles factors de
risc, que poden portar a aquella persona a desenvolupar ANORÈXIA.
Pot ser hi hagi una espècie de camí que ens porti a terme [ ], perquè mentres tinguem el cos i estigui barrejada
amb semblant mal, mai arribarem de manera suficient al que desitgem,. I diem que el que desitgem és la
veritat. [ ] Ens omple d'amors, de desitjos, de temors, d'imatges de totes les classes... de tal manera que, com
es diu, per culpa seva no ens és possible tenir mai un pensament sensat. Per tant, som esclaus del seu
manteniment. (PLATÓ, Fedó )
BIBLIOGRAFIA.
11
• ANOREXIA Y BULIMIA.
La familia en sus génesis y tratamiento
Walter Vandereychen, Josefine Castro i Johan Vanderlinda; Ediciones Martinez Roca, S.A.; Col·lecció
Avances, Biblioteca de psicología, psiquiatría y salut; Serie, clínica infantil y juvenil; 1.991.
• TRANSTORNOS DE LA ALIMENTACIÓN.
Anorexia nerviosa, bulimia y obesidad.
Vicente José Turón Gil; MASSON, S.A.; 1.997.
• ANOREXIA NERVIOSA.
Josep Toro, Enric Vilardell; Ediciones Martínez Roca, S.A.; 1.987.
• GUIA TEÓRICO−PRÁCTICA DE LOS TRANSTORNOS DE LA CONDUCTA ALIMENTARIA:
ANOREXIA NERVIOSA Y BULIMIA NERVIOSA.
Alfonso Chinchilla Moreno; MASSON, S.A.; 1.995.
• ANORÈXIA NERVIOSA: CAUSAS, CONSEQUENCIAS, TRATAMIENTO Y RECUPERACIÓN.
Karen Way; HARRINGTON PARK PRESS; 1.993; Editorial que la va traduir, Bellaterra ; Any de la
traducció, 1.996.
• DIRECCIÓ D'INTERNET:
http: // www.aluba.org/bulimiacat.htm
UN PROBLEMA DE TOTS
12