ANOREXIA Y BULIMA QUÈ ÉS?

ANOREXIA Y BULIMA
QUÈ ÉS?
L'anorèxia nerviosa és una malaltia mental, que consisteix en una pèrdua voluntària de pes per un desig
patològic d'aprimar, un intens temor a l'obesitat I una alteració greu de la percepció de la pròpia imatge. La
pèrdua de pes és aconseguida per la persona malalta mitjançant un o més dels següents procediments:
• Reducció de l'alimentació, especialment dels aliments que contenen més calories.
• Exercici físic excessiu.
• Utilització de medicaments reductors de l'apetit, laxants o diurètics.
• Vòmits provocats.
D'aquesta manera, es produeix una desnutrició progressiva i trastorns físics i mentals que poden ser molt greus
i fins i tot conduir a la mort.
QUINS SÓN ELS COL·LECTIUS DE RISC?
Preferentment, noies joves d'edats compreses entre 14 i 18 anys; aquest col·lectiu agrupa el 90% dels casos.
En el 10% restant, es troben nois adolescents, nens, nenes i dones madures.
QUIN TIPUS DE MALALTIA ÉS?
L'anorèxia nerviosa no és una mania ni un mal comportament: és una malaltia psiquiàtrica. La seva descripció
es recull en la Classificació Internacional de Malalties de l'Organització Mundial de la Salut, com "Transtorns
Mentals i del Comportament", i en la Classificació dels Trastorns Mentals de l'Associació Psiquiàtrica dels
Estats Units.
QUINES SÓN LES SEVES CAUSES?
La malaltia no té una causa única, sinó que existeixen elements biològics, psicològics i socials que
predisposen a patir−la o la desencadenen directament. Els factors predisposants que configurarien un grup de
risc serien un o varis dels següents:
• Ser dona jove.
• Tenir antecedents familiars d'anorèxia, bulímia, trastorns depressius, obsessius o alcoholisme.
• Sofrir prèviament un problema d'obesitat (o simplement una mica de sobrecàrrega).
• Posseir determinats trets de caràcter: ser perfeccionista, excessivament responsable per a l'edat o
situació, sofrir d'inseguretat, timidesa o introversió, o tenir una baixa autoestima.
Els factors desencadenants de la malaltia solen ser un o varis dels següents:
• Haver guanyat pes recentment i estar a règim.
• Patir alguna malaltia que dificulti o impedeixi menjar durant uns dies (amigdalitis, gastroenteritis,
etc.).
• Haver incrementat l'exercici físic.
• Rebre crítiques sobre el tipus o el pes, en qualsevol ambient.
• Haver d'enfrontar−se a situacions noves o difícils, perdre a éssers benvolguts, trobar−se en situacions
d'aïllament o solitud.
1
Els factors socials que predisponen a la malaltia, i fins i tot la desencadenen, són molts i molt complexos. La
pressió social i mediàtica que existeix entorn de la línia i l' aprimamenta té un paper decisiu en l'aparició i
desenvolupament de la malaltia; la moda i la publicitat inciten més freqüentment a aprimar que a mantenir una
bona salut.
Pautes culturals Les pautes culturals determinen que la primesa sigui sinònim d'èxit social. Molts joves lluiten
per assolir el físic ideal, motivats per models o artistes o per la publicitat comercial. Ells creuen que el món és
dels prims. Les quei excedeixen l' standard de primesa que la societat imposa, es deprimeixen i se senten
perdedores i desvaloritzades. "Avui dia es valora molt a la dona que té un cos molt prim. Llavors, això té molt
a veure en el model que es formen les jovenetes", admet el doctor Ortellado. La dissenyadora Chiqui Jacks
confessa que "creiem que la moda i els diaris i revistes de moda són els principals causants. Perquè les models
avui dia són pràcticament etèries, belles i un veu alguna cosa així com la dona ideal. Llavors, a causa d'això
un se sotmet a grans dietes que deriven després en anorèxia". A l'anorèxia nerviosa i a la bulímia s'arriba
sempre pel camí de la dieta. La pressió social és molt gran. No hi ha reunió en la qual no es toqui el tema del
pes o la dieta de moda. La gent està preocupada per la figura. El culte del cos forma part dels interessos
prioritaris. La nostra cultura és el brou de cultiu on la malaltia brolla i s'expandeix. La imatge física de la dona
light és la d'un cos aprimat, esculpit i congelat en l'eterna joventut. per a assolir−lo compte amb dietes,
programes d'exercicis, cirurgies, siliconaes, lipoaspiracions i els invents de la cosmètica. Una dona comuna,
sense estar grossa, pesa 10 quilos més que una model de la seva mateixa alçària. En la societat llatina,
aproximadament 1 de cada 25 adolescents té aquesta patologia. A l'anorèxia la hi coneix també com la
malaltia de la voluntat. Perquè la anorèxica té una voluntat fèrria per a negar−se a menjar encara sentint fam.
Segons la doctora María Eugenia Escobar Argaña, no totes les anorèxies són iguals. Ella distingeix tres
classes. La primera és episòdica, la menys greu, i la hi associa amb quadres histèrics. La segona, la qual duu a
una dissociació sicòtica, pot ser mortal, doncs la víctima fa veritables sacrificis i literalment es mor de fam. La
tercera té relació també amb disturbis i alteracions de la personalitat. Però les lesions que es produeixen a
nivell nerviós central, moltes vegades ja són irreversibles. La distància que hi ha entre la dona comuna i les
models, fa que cap dona se senti satisfeta amb el seu cos. Segons l'Organització Mundial de la Salut, el 60 per
cent de les dones fa dieta i un 75 per cent se senten grosses encara que no ho estiguin. El 85 per cent de les
persones que paguen tractaments per a estar flaques i el 60 per cent de les quals se sotmeten a alguna classe de
cirurgia estètica són dones. La necessitat d'aprimar a tota costa sosté un negoci que genera 50 milions de
dòlars a l'any en tot el món. La recerca de la bellesa mai havia obligat a tantes dones a lluitar contra la seva
pròpia biologia.
Els factors predisposants i socials interactuen entre si determinant una sèrie de canvis en la personalitat i
conducta que, en la pubertat i sota l'influx dels factors precipitants, condueixen al desig d'aprimar mitjançant
la realització de dietes i/o exercici físic exagerat, el que en efecte produeix una pèrdua de pes progressiva. La
desnutrició resultant provoca trastorns mentals que reforcen el desig de seguir aprimant, instaurant−se
d'aquesta manera un terrible cercle viciós psíquic del que és molt difícil escapar.
FACTORS DE PREDISPOSICIÓ FAMILIARS
• Model de dinàmica familiar: clima tens, agressiu, distant, escassament afectuós, sobreprotector, poca
comunicació.
• Altes expectatives familiars.
• Mares sobreprotectores.
• Canvis de rols familiars.
• Preocupació excessiva pel pes i les dietes del pare o la mare.
• Obesitat d'algun membre de la família.
Per al tractament d'aquestes malalties és indispensable comptar amb la col·laboració de la família. El camí que
porta a compendre aquesta malaltia és sempre llarg i dolorós, i és necessari per poder ajudar a curar−la. Els
anomenats grups de pares ajuden la familía dels malalts a compendre la malaltia de les seves filles, gràcies a
2
compartir les seves experiències amb d'altres persones amb la mateixa situació. Al principi, els pares busquen
informació sobre la malaltia de les filles i demanen solucions per a determinades conductes; els altres pares
poden ajudar amb les seves experiències. L'objectiu bàsic d'aquests grups és formar els pares perquè siguin
elements terapèutics.
ÉS MOLT FREQÜENT LA MALALTIA?
En els països desenvolupats, l'anorèxia nerviosa afecta aproximadament a 1 de cada 200 o 300 noies d'edats
compreses entre els 12 i els 24 anys.
SÍMPTOMES DE L' ANORÈXIA NERVIOSA
En una persona anorèxica, poden observar−se diversos dels següents símptomes (o tots):
• Alteracions del comportament: Desig clar de perdre pes (fins i tot estant dintre del pes normal per a
l'edat, o fins i tot inferior).
• Eviten determinats aliments: suprimeixen dolços, pa, patates, arròs, fregits, etc. Més endavant van
eliminant de la seva dieta cada vegada major nombre d'aliments, fins a arribar en ocasions a prendre
únicament verdures o fruites (i cada vegada en menor quantitat), si és possible consumint solament
aliments *light. Poden arribar a evitar fins i tot els líquids.
• Es preocupen exageradament pel contingut en calories dels aliments i per les dietes d' aprimamenta;
vigilen la preparació dels menjars familiars o amistosos, i poden tenir un marcat interès per la nutrició
dels restants membres de la família, cuinant−los plats suculents que ells mai prendran.
• Augmenten l'activitat física per a afavorir la pèrdua de pes: van caminant a totes parts, pugen escales,
estudien passejant, fan abdominals, corren, van al gimnàs...
• Es queixen amb freqüència de "estar grassos" o de "tenir celulitis".
• Prefereixen menjar tot sols. Sofreixen sentiments de culpabilitat després d'haver menjat.
• S'oposen a menjar en quantitats normals a pesar dels precs, recomanacions, ordres o amenaces
familiars i fins i tot mèdiques.
• Utilitzen laxants o "herbes per aprimar".
• Vomiten d'amagat després dels menjars.
• Es passegen freqüentment, fins i tot diverses vegades al dia.
• Signes i símptomes de desnutrició: Pèrdua de pes. Detenció del creixement si la persona malalta està
en edat de créixer. Menstruació escassa o irregular, o desaparició de la mateixa.
• Fredor de mans i peus. Sequedat de la pell. Restrenyiment. Pal·lidesa. Marejos. Caiguda del cabell.
Sensació de plenitud i pesadesa després dels menjars.
• Símptomes psíquics: Canvis ràpids de caràcter i humor. Irritabilidat. Ansietat. Tristesa. Decaïment.
• Tendència a l'aïllament de la família i de les amistats. Desinterès per tot el que no sigui l'estudi o
treball. Excessiva dedicació a l'estudi o treball.
QUINES CONSEQÜÈNCIES POT TENIR UNA ANORÈXIA NERVIOSA?
De no tractar−se la malaltia, a més de les manifestacions de desnutrició i alteracions psíquiques adalt
indicades, de forma progressiva es produiran trastorns de tot l'organisme: digestius, hematològics, circulatoris,
cardíacs, metabòlics, hepàtics, ossis, renales, genitals i cerebrals, que poden arribar a ser molt greus i
irreversibles. Addicionalment, les persones que pateixen anorèxia nerviosa són especialment proclius a tenir
problemes amb l'alcohol o les drogues i a sofrir tendències suïcides.
QUÈ FER DAVANT D' UN CAS D' ANORÈXIA?
Quan sospitem o sapiguem que una persona té una anorèxia nerviosa, hem de consultar com més aviat millor
3
amb el metge de capçalera (o pediatra, si cal) perquè aquest li remeti a un mèdic psiquiatra expert o
especialitzat en aquesta malaltia. O acudir directament a un psiquiatra d'aquestes característiques.
EN QUÈ CONSISTEIX EL TRACTAMENT?
El metge psiquiatra farà un diagnòstic de l'estat físic i mental de la persona malalta, i segons el resultat
aconsellarà un tractament ambulatori o el seu ingrés en un hospital o clínica. El tractament en ambdós casos té
com objectiu corregir les anomalies metabòliques que ja s'hagin causat, normalitzar curosa i progressivament
l'alimentació i pes de la persona malalta, i tractar els trastorns físics i mentals que existeixin; tot això es deurà
acompanyar de tractament psicoterapèutic. La família i persones íntimes de la malalta també hauran de rebre
orientació i ajuda.
QUIN ÉS EL PRONÒSTIC?
És variable segons diverses estadístiques, però en línies generals un 40% de les persones anorèxiques es curen
totalment, del 1% al 3% moren per desnutrició, fallada cardíaca o suïcidi, i les restants no aconsegueixen una
curació total, evolucionant en major o menor grau cap a una cronificació. La durada del tractament és
variable, podent oscil·lar entre 2 i 4 anys, o més quan a l'anorèxia s'associen altres pertorbacions
psiquiàtriques tals com trastorns de personalitat, depressions, obsessions, fòbies, etc. El diagnòstic i
tractament precoços sempre milloren el pronòstic.
TESTIMONIS D' ANORÈXIQUES
Maria Juliana Franco, una jove de Colombia que actualment té 20 anys explica el seu testimoni:
Jo vaig començar a patir d'anorèxia als meus 14 anys d'edat, sempre vaig ser prima però quan la meva mare va
morir, vaig donar inici a menjar compulsivament per a omplir aquest buit, vaig pujar 15 quilos de pes en una
temporada de 4 mesos, les meves amigues em rebutjaven, els nois de la meva edat no em miraven com a les
altres noies, així que vaig començar a investigar com baixar de pes i vaig trobar les pàgines pro anas a Internet
i en una d'elles vaig conèixer a una noia que em va començar a donar consells per a baixar de pes, així que
iniciï per deixar per a mejar un poc, però aquesta obsessió per ser prima es va convertir en tota la meva vida,
en el dia sol prenia aigua i menjava 5 trossos de meló, i de nit prenia mes aigua, i dues cullerades de laxants i
de vaselina líquida; quan sentia fam menjava un poc, però immediatament anava al bany i em provocava el
vomit, m'estrenyia l' estómag fins a vomitar−ho tot ,vaig durar 7 dies sense menjar gens en absolut, únicament
bevia aigua i laxants, en aquest moment vaig creure que era el meu major assoliment, però de cop i volta vaig
començar a sentir novament ansietat per menjar, em sentia tan fastigosa i tan culpable pel sol fet de sentir fam,
que em tallava les cames i el abdomen amb un ganivet, i amb el dolor m'obligava a oblidar la fam, vaig
intentar llevar−me la vida almenys 3 vegades i mai ho vaig aconseguir, fins que vaig arribar a pesar 31 quilos,
vaig estar a la vora i la mort fins a, que el meu pare va decidir contractar a un nutricionista, amb el qual em
vaig entendre molt bé, Ell, em va treure d'aquest maleït infern, infern que ens crea la gent amb una imatge
falsa de la dona.
Sóc na Fernanda i tinc anorèxia. M'estic tornant boja des d'un mesque fa que em van donar d'alta després
d'estar sis mesos en un tractament a Cuba amb Alejandra Tallis la meva doctora ella és una de les persones
que s'encarreguen de l'associació Cubana de trastorns d'alimentació, aquí em van ajudar però la veritat és que,
tots creuen que estic guarida però no és així jo segueixo tenint anorèxia, necessito parlar amb algú tinc 18
anys i ja no es que fer, això ha empitjorat ,perquè sempre he volgut ser model i vaig anar a un casting i em van
escollir per a anar a una convenció en la qual vaig a passar davant de totes les agències de models mes forts
del món i això m'aquesta empitjorant perquè es que he d'estar súper bé. He baixat pes de (43 quilos) i de mida
1.70 i així m'he conservat, com bé però faig exercici perque vull estar més prima per a anar a la convenció de
4
models no se m'estic tornant boja i no se si aquest va a se la meva forma de vida sempre, sempre preocupada
pel que he de menjar jo no es que faig aquí perquè jo mateixa la hi guareix d'això però jo no vull o no se si
vulgui m'agrada estar flaca i així vull s ser sempre.
TEST D' ANORÈXIA
Contesti les següents preguntes sobre la base de les observacions fetes al pacient durant l'últim més a casa.
Posi SI o NO únicament si està segur (per exemple, si va veure que això succecía). Contesti (?) si no ha pogut
observar−lo, però ho ha escoltat o suposa que ha succeït. ATENCIÓ Cada SI: 2 punts Cada NO: 0 punts Cada
?: 1 punt. Quan s'arriben a els 19 punts deu consultar amb un especialista.
• Evita menjar amb uns altres o es retarda el màxim possible a acudir a la taula. SI NO ?
• Mostra clars signes de tensió durant els menjars. SI NO ?−
• Es mostra agressiva o hostil durant els menjars. SI NO ?
• Comença tallant el menjar en trocets molt petits. SI NO ?
• Es queixa que és massa menjar o massa rica en calories. SI NO ?
• Té \"capritxos de menjar\" inhabituals. SI NO ?
• Tracta de pactar coure el menjar (exemple: "menjaré d'això, sinó com d'allò altre"). SI NO ?
• Picoteja el menjar o menja molt a poc a poc. SI NO ?
• Prefereix productes de dieta (amb baix contingut calòrico). SI NO ?
• Rarament diu tenir fam. SI NO ?
• Li agrada cuinar o ajudar en la cuina però evita provar o menjar. SI NO ?
• Vomita després dels menjars. SI NO ? SI NO ?
• Oculta el menjar en tovallons, bosses o robes durant el menjar. SI NO ?
• Tira menjar (finestra, galleda d'escombraries, excusat ...) SI NO ?
• Oculta o atresora el menjar en la seva pròpia habitació o en algun altre costat. SI NO ?
• Menja quan està sola o "en secret" (per exemple: a la nit). SI NO ?
• No li agrada anar de visita ni a festes per la "obligació" per a mejar. SI NO ?
• De vegades li és difícil parar per a mejar o menja grans quantitats de menjar. SI NO ?
• Es queixa molt de restrenyiment. SI NO ?
20−Pren laxants freqüentment o els demana. SI NO ?
21−Diu estar molt grossa sense tenir en compte el pes perdut. SI NO ?
22− Sovint parla sobre la primesa, les dietes o les formes del cos ideal. SI NO ? 23− Sovint es va de la taula
durant els menjars (exemple: a fer una mica en la cuina). SI NO ?
24−Està dempeus, camina i corre sempre que li és possible. SI NO ?
25− Està el més activa possible (neteja la taula, les habitacions, etc.). SI NO ?
26− Fa molt exercici físic o practica algun esport. SI NO ?
27− Estudia o treballa molt. SI NO ?
28− Rarament es cansa i descansa molt poc o gens. SI NO ?
29− Reivindica estar "normal", sana" i fins i tot "millor que mai". SI NO ?
30− Es resisteix a anar al metge o rebutja els exàmens mèdics. SI NO ?
5
LA BULÍMIA
QUÈ ÉS?
La bulímia és un trastorn mental que es caracteritza per presentar episodis d' "atracones" seguits d'actes de
purgació (la qual cosa significa ingerir compulsiva i desmesuradament grans quantitats de menjar en un temps
molt curt, seguit de variats intents de desfer−se de les calories), amb la finalitat d'auto−castigar−se per allò de
la qual cosa de forma arbitrària es culpen.
CONDUCTES
• El dejuni.
• L'exercici físic excessiu i de forma compulsiva.
• Utilització de medicaments laxants io diurètics.
• Provoca vòmits.
La persona que pateix bulímia té un intens temor a engreixar, al costat d'una falta de control sobre la seva
alimentació i sentiments de culpabilitat i autodespreci. Els símptomes de la bulilmia tenen una relació directa
amb l'acte imatge que perceben d'ells mateixos, com es veuen o com se senten sobre situacions particulars que
creen angoixa i ansietat. Aquests episodis sorgeixen igualment, per a evitar o deixar sortir sentiments de ràbia,
decepció o depressió. L'estrès, la ansiedat o fins i tot la infelicitat, poden ser les claus detonants que precipiten
aquests episodis. Les dones i homes amb bulímia, són generalment conscients que els seus hàbits alimentaris
no són normals. Fascinats per l'efímer plaer que els produeix el menjar, es fan creditors de revistes i llibres de
cuina que contenen receptes i gaudeixen amb les discusions sobre temes relacionats amb dietes
extraordinàries. En ocasions, els bulímics poden presentar quadres d'anorèxia nerviosa entre perídes de
atracones i purgacions, la qual cosa representa un perill addicional. Recorreguts episodis en els quals
s'ingereixen grans quantitats de menjar ràpidamente, els precedeix un agut sentiment de culpa seguits de
purgacions, amb absència total de control sobre els hàbits alimentosos, regularment acompanyats per l'abús de
pastilles (laxants, diurètics i per a dietes), de plans d'exercici i dietes rigoroses i una permanent preocupació
pel cos i les seves dimensions. Tots aquests preceptes, poden ser símptomes d'alerta, que indiquin que algú
probablement sofreix de bulímia nerviosa. Igual que l'anorèxia nerviosa, és més freqüent en la dona que en el
varó, en una proporció de 10 a 1, presentant−se al voltant dels 20 anys i molt especialment després d'haver
patit una anorèxia nerviosa o haver fet règims d' aprimament.
En la majoria dels casos, la bulímia comença després d'haver realitzat dietes d' aprimament excessives o sense
control mèdic o en el curs d'una anorèxia nerviosa (se sap que un 50% aproximadament dels casos d'anorèxia
evolucionen cap al patiment d'una bulímia). En ambdós casos, l'excessiva restricció alimentosa condueix al
desig imperiós i patològic d'ingerir grans quantitats de menjar. Freqüentment, existeix l' antecendent d'obesitat
i hàbit per a mejar a l'excés, i patiment de trastorns de personalitat, d'ansietat, conductes
impulsives/compulsives o depressions. La bulímia és més freqüent que l'anorèxia nerviosa. Els estudis sobre
la seva freqüència en la població juvenil femenina varien, indicant que entre 3 i 10 noies de cada 100 la
pateixen.
QUIN TIPUS DE MALALTIA ÉS?
La bulímia no és una mania ni un mal comportament; és una malaltia psiquiàtrica. La seva descripció es recull
en la Classificació Internacional de Malalties de l'Organització Mundial de la Salut, com "Transtorns de la
Conducta Alimentària" i en la Classificació dels Trastorns Mentals de l'Associació Psiquiàtrica dels Estats
Units.
SÍMPTOMES
6
És important tenir en compte, que la bulímia es manifesta en diferents formes i pot presentar signes diversos.
Les formes de purgació varien igualment de persona a persona. Algunes víctimes, després de sofrir atracones,
fan exercici compulsiu com jogging o aeròbic, amb la finalitat de cremar les calories ingerides. Uns altres
s'acte−indueixen al vòmit, prenen laxants o dejunen els dies següents a l'episodi. No és estrany que homes i
dones amb bulímia, utilitzin pastilles per a llevar l'apetit amb la finalitat de controlar la seva ansietat i evitar l'
atracón, o que igualment, utilitzin diurètics per a perdre pes. (l'efecte del qual és fals, doncs la utilització
d'aquests mitjans, realment produeixen una sensació momentània de perdre pes, però el cos al rehidratar−se
torna al seu estat normal, desapareixent així, la sensació produïda). Qui sofreixen de bulímia nerviosa,
probablement comprarà i guardarà menjar per als atracones posteriors de forma secreta, sofrint grans
fluctuacions en el seu pes.
BIBLIOGRAFIA
• webs.ono.com/usr021/anorexia/
• www.tuotromedico.com/temas/anorexia.htm
• www.bulimarexia.com.ar/
• www.paidopsiquiatria.com/anorexia/anorexia.htm
• www.tuotromedico.com/temas/bulimia.htm
• www.aluba.org/
• www.psicoenlinea.com
www.adolescentesxlavida.com.ar/a&b.htm
• Diverses webs a internet
• Cercador google
• Diccionari enciclopèdic salvat
7