Hasta que llegó su hora; Sergio Leone

Anàlisi i lectura del film pel que fa a la banda sonora
• Títol: Once upon a time the West (Hasta que llegó su hora).
• Director: Sergio Leone
• Any: 1968
• Banda sonora: Ennio Morricone
• Intérprets: Claudia Cardenale, Charles Bronson, Henry Fonda.
Ennio Morricone
Els seus primers treballs per al cinema daten de 1960 i en la seva carrera, que supera els 400 films, ha escrit
obres com La Battaglia di Algeri (1965), Teorema (1968), Two mules for sister Sara (1970), Sacco e Vanzetti
(1971), The mision (1986), The untouchables (1987) i Átame! (1990). La seva fama internacinal va trascendir
quan va omplir els silencis dels westerns de Leone amb les seves hipnótiques melodies. La col.laboració entre
director i músic va ser atípica: Leone donava l'argument dels films a Morricone, aquest composava la música i
sobre aquesta, Leone dirigia el seu film, suprimint en moltes ocasions el diàleg a favor de la partitura.
• Tractament de la paraula.
Al llarg del film no trobem monólegs interiors en cap personatge. Això afecta principalment en el sentit que
els primeríssims primers plans dels personatges prenen la seva importància com a imatge, amb una càrrega
dramàtica important.
Tampoc no trobem cap veu en off que ens narri la història, sinó que aquesta ens ve explicada només pels fets
que veiem a la pel.lícula.
Els diàlegs, tot i que no són en absolut abundants, hi són presents al film.
• Sons amb funció dramàtica.
Al film trobem multitud de sons que afegeixen valor dramàtic a determinades accions, com pot ser el só
mecànic i potent de la màquina de vapor del tren, que resalta el valor simbólic del tren a la pel.lícula.
Apareixen també sons dramàtics, per exemple, a l'escena en que el Bronson pren una trampa als dolents
mitjançant la Cardinale, exactament quan li trenca la roba.
• Tractament dels sons.
Dins del film trobem com Leone ambienta les escenes introduïnt o anticipant numeroses accions amb sons de
fora de camp. Un exemple clar és l'entrada dins el camp de la imatge de la locomotora, mentre que el so ja
havia entrat; i de la mateixa manera, percivim per l'oïda com s'allunya la locomotora, ja que el so varia de
volum en funció de la posición dins o fora del camp de l'objecte.
Leone utilitza també els sons com a medis de transició temporals o espaials. De la mateixa manera, la música
acompanya a les transicions mitjançant talls simples.
• Tipus de música utilitzada.
La música està totalment acompassada amb el ritme de les imatges i de la narració en general. Quan la
narració demana una partitura alegre, Morricone la hi posa, de la mateixa manera que posa una música lenta i
dramàtica quan un duel la requereix, o bé quan la mort d'un personatge carismàtic demana una sintonia triste i
1
melancòlica.
Trobem també una relació entre música i personatge, de manera que amb la aparició (explícita o implícita)
d'un personatge apareix també la música que s'hi relaciona. Trobem un exemple en que Leone ens diu que
Bronson ha estat present en una escena, però només ens ho diu amb el so de l'armónica que caracteritza a
aquest personatge.
• El leitmotiv.
El leitmotiv apareix durant tota la pel.lícula, però amb tonalitats diferents, com camuflat. Però apareix
clarament a l'escena del duel final, com una partitura amb molta força i contundència. Aquest leitmotiv és en
realitat la barreja de les melodies dels dos personatjes que intervenen dins el duel final.
• Opinió.
És una banda sonora que realment ajuda a narrar l'història. Morricone li dona a Leone unes melodies que
distribueixen clarament a tots els personatges, i els defineix alhora d'una manera que pot passar desapercebuda
en cas que un no si fixi realment en aquest aspecte.
El tracte dels sorolls es veu molt clarament; s'aprecia com Leone insereix sons off i sons in, com utilitza la
música com a medi de transició, o com ambienta les situacions amb sons d'ambient, suaus en uns casos, i
potents en altres.
Personalment, em costa de seguir l'estructura musical del film, aquest o qualsevol altre, suposadament per la
falta d'experiència i pràctica. Segurament no hauré apreciat realment, en tota la seva magnitud, allò que arriba
a significar la partitura en aquest film; em fa falta veure−ho un altre cop.
EMAV Realización 1 23/11/1999
2