Coses de la vida O.J.D.: 109452 E.G.M.: 608000 Tarifa: 17904 € Fecha: societat 31/10/2012 Sección: SOCIEDAD Páginas: 30,31 Dos hospitals catalans revolucionen l’ortopèdia Mans màgiques Un miler de nens amputats fan vida normal amb pròtesis tecnològiques ÀNGELS GALLARDO BARCELONA LA MÀ MIOELÈCTRICA L a mà i l’avantbraç esquerres amb què Mari Carmen Galindo, de 24 anys, tecleja l’ordinador són blancs com la neu, d’un material que reprodueix les zones dures i toves dels dits humans, i està dotada d’una mobilitat semblant a la de les extremitats de carn i ossos. És la mà artificial més evolucionada que ha arribat al mercat, capaç de subjectar amb precisió un ou fresc sense trencar-lo, però ella, quan està sola, prefereix recórrer a la increïble habilitat que durant anys va adquirir amb els terminals nerviosos que conserva el seu monyó. Galindo agraeix la destresa tecnològica, i la llueix en públic amb total normalitat, però fa molt temps que va assumir que els braços amb què va néixer –pateix amputació congènita– «són com són» i així els ha acceptat. Un miler de nens i joves que van néixer sense alguna extremitat, o que van perdre una mà, els dits dels peus o la cama com a conseqüència d’una infecció greu o per un càncer, són tractats a les unitats d’amputats dels hospitals infantils de Sant Joan de Déu, d’Esplugues i de la Vall d’Hebron, de Barcelona, que atenen pacients de tot Espanya, Portugal i Sudamèrica. En aquests centres se’ls ensinistra en el maneig d’uns estris dissenyats per facilitar-los les funcions quotidianes, i se’ls introdueix en l’acceptació de la seva peculiaritat. A això ajuda l’Associació d’Usuaris de Pròtesis Infantils (AUPI), que propicia la normalització d’aquests nens i de les seves famílies. La permanent innovació tecnològica dirigida a minimitzar la seva discapacitat i la curta edat en què la majoria d’ells van haver d’afrontar la seva amputació, han permès que aquests nois es comportin diàriament amb una destresa sorprenent a l’escola, a casa o fent esport. La dificultat suplementària davant la qual els ha situat la vida actua en molts d’ells com un impuls de superació, o així es dedueix de la perícia amb què condueixen motocicletes sense tenir dos braços propis, juguen a futbol faltant-los mitja cama fisiològica o teclegen el mòbil amb dits de porcellana. Amb la mateixa rutina normalitzada amb què cada nit posen a recarregar el seu telèfon intel·ligent, connecten a la xarxa elèctrica DESTRESA COMPLETA / Teclegen el mòbil i l’ordinador, van en moto i practiquen tota mena d’esports La pròtesi es mou gràcies a la capacitat dels elèctrodes per transformar la contracció muscular en impuls elèctric De tres dits actius Aquesta classe de pròtesis és la que sol subvencionar el Catsalut Tipus de pròtesis SUPLENT ESTÀTICA / Sigui quin sigui el A Elèctrodes Pròtesi de braç De cinc dits articulats Pròtesis d’última generació, amb canell mòbil i moviments més naturals B Com es mou A L’usuari contreu un múscul B L’elèctrode envia l’impuls elèctric a la mà C El sistema electrònic interpreta l’impuls i mou la mà C Mà ‘Michelangelo’ Prestacions bàsiques Sensibilitat És capaç d’agafar o subjectar objectes fràgils, com un ou o una fruita l’avantbraç articulat o la mà biònica que necessitaran l’endemà. Un 80% d’aquests pacients han nascut amb l’amputació que supleixen les pròtesis, un altre 19% han patit la pèrdua en accidents o per infeccions que van donar lloc a la mort dels teixits, i un 1% van ser amputats a causa d’un càncer. Subjecció motiu de la pèrdua, els metges són partidaris de substituir de manera immediata, amb algun tipus de pròtesi, la zona amputada. Abans de complir dos mesos de vida, els petits que han nascut sense una extremitat són rebuts per la doctora Marisa Cabrera, cirurgiana ortopèdica de Sant Joan de Déu, per definir quin tipus de pròtesi, exclusivament cosmètica i sense funcions, convé collocar al nadó. Si un nen que ha nascut sense un avantbraç compleix tres mesos de vida sense disposar d’aquest membre, incorporarà al seu cervell una idea de bimanualidad distorsionada, explica l’especialista. Per evitar-ho, els nadons que pateixen l’absència d’una mà –més freqüent que la falta d’un peu– són ensinistrats perquè sàpiguen fer ús d’una mà estàtica, de silicona, que els ajuda a incorporar la noció que els seus dos braços són igual de llargs. «És molt important que aquest concepte s’integri en el còrtex cerebral des que són molt petitets», afirma Cabrera. SOFISTICACIÓ CREIXENT / Al complir dos La clau Moviments La pròtesi més utilitzada pot fer 4 moviments Índex La pinça L’aspecte El mecanisme va dins d’un guant de PVC que imita de manera molt realista una mà autèntica CRISTINA CLAVEROL anys, la mà cosmètica, estàtica, és substituïda per una pròtesi que permet agafar els objectes pinçant-los amb tres dits ficticis: l’anul·lar, l’índex i el cor. I a partir dels cinc anys, el nen amputat s’inicia en el món de les mans mioelèctriques: extremitats de sofisticació creixent i diversa, que s’activen a partir d’uns elèctrodes que entren en contacte amb les terminacions nervioses del monyó de carn i ossos del nen. Aquestes pròtesis es posen en moviment quan el seu portador ho decideix mentalment i provoca una lleugera contracció nerviosa al punt d’encaix. Les mans mioelèctriques que finança el Servei Català de la Salut disposen de tres dits ficticis, els fonamentals per agafar objectes. La mà biònica –de pagament privat– disposa de cinc dits mòbils, i la denominada Michelangelo mobilitza els dits, el canell i els espais interdigitals. Costa 40.000 euros. H Mari Carmen Galindo subjecta un catàleg amb la mà ‘Michelangelo’. granO.J.D.: barcelona 109452 3 Albiol culpa David la ProPoSTa 3 El programa festes Fecha: de 31/10/2012 Gómez d’obres irregulars r P. 36 i 37 E.G.M.: 608000 de la nit de les bruixesSección: r P. 41 SOCIEDAD Tarifa: 17904 € Páginas: 30,31 LLL ÁNGEL DEL HOYO El xut del David Un nen de 6 anys, que va perdre una cama quan en tenia un, juga a futbol, a tennis i al que es proposa gràcies a una pròtesi que ha après a dominar a la perfecció David del Hoyo (dreta) amb el seu amic Pau, l’estiu passat, al pati de l’escola. FERRAN NADEU Cada nit, David del Hoyo, de 6 anys, estira amb força l’embolcall de silicona que porta perfectament adherit al genoll i es desprèn de la pròtesi d’alumini i resina, amb la forma de cama infantil, que durant el dia ha estat el seu cúbit, ràdio, panxell, taló i peu esquerres, calçats en una sabatilla esportiva amb què ha jugat a futbol, a tennis o al que s’ha proposat a l’escola. Al despertar-se al matí, el seu germà Pep, de 19 mesos, corre a buscar la pròtesi del David, la subjecta sobre els seus dos bracets estirats, i l’hi entrega al llit, com dient «¡Amunt, que és hora de llevar-se!» L’habilitat que ha adquirit el David amb la seva cama protèsica li permet fer de tot, completament, assegura el seu pare, Ángel del Hoyo. El peu, que ara calça un 29, és una ballesta dinàmica de fibra de carboni i està dotada de mobilitat i suspensió. El recobreix un embellidor que completen uns ditets fixos, com si fossin una sabata. «És molt fàcil d’extreure: es prem un botó blanc, situat al lateral, estires i la pròtesi es desconnecta i surt sencera», explica Sara Moraleda, la seva mare. Tot se li va fabricar a mida. El tub central d’alumini, el que enllaça el genoll amb el peu fictici, se li va estirant a mesura que creix, cuidant que els dos malucs avancin en equilibri quan camina. El peu de fibra de carboni se li substituirà cada dos anys fins que arribi a la mida definitiva. guen a l’estiu. El seu fill participa amb ells en aquests esports i, a més, practica el tennis i el ciclisme. El David forma part de l’equip d’esquí que Johan Cruyff dirigeix a la Molina, en què admet tot tipus de discapacitats. el peu dinàmic que el David ha de canviar cada dos anys els costa als seus pares 1.800 € En la vida d’aquest nen no predomina la quietud perquè ell ho vol així, expliquen els seus pares. «Normalment, assumeix la situació de la seva cama –comenta la Sara–. Però comença a madurar i fa preguntes. ‘Mama, ¿per què jo no tinc una cama?’ En aquests casos, nosaltres li expliquem el que li va passar i la sort que va tenir a l’hospital. I ho accepta, fins a la pròxima vegada». A l’escola, troba tota mena de companys. «Alguns encantadors, d’altres cruels», diu l’Ángel. El peu dinàmic que el David canvia cada dos anys els costa als seus pares 1.800 euros. El que finança la Generalitat, afirmen, és de goma. «Pesa molt i té una mobilitat reduïda». H El David va néixer amb les dues cames ben formades, però una infecció fulminant que va patir quan tenia un any el va privar del tram que li falta. Després de passar 48 hores en una uci i 12 setmanes hospitalitzat a la Vall d’Hebron, el David va tornar a casa amb uns pares que agraïen que seguís viu. La Sara i l’Ángel són aficionats al muntanyisme, esquien a l’hivern i nave- Encantadors o cruels L’habilitat de la Carmen Va aprendre a escriure i a realitzar totes les activitats amb la mà dreta i el monyó esquerre, i únicament va sol·licitar una pròtesi després de complir 17 anys Fins que va complir 17 anys, Mari Carmen Galindo va escriure, va menjar, va estudiar, va cuinar i va fer totes les activitats que es va proposar amb una mà dreta completa i un braç esquerre que s’acabava just abans del colze. Havia nascut així i els seus pares la van educar en la idea que el millor és acceptar-se un mateix tal com és. Ni ells, ni ella es van proposar suplir aquella absència amb una pròtesi. «No m’era necessària una mà esquerra artificial. Ho feia tot amb el meu monyó», explica. Les terminals nervioses del seu braç amputat van adquirir una sensibilitat extraordinària, i ella el feia anar mentalment amb tal habilitat que no sentia la limitació. Fins que va complir 17 anys –ara en té 24–, edat que la va enfrontar amb l’aspecte estètic de la vida. «Llavors, vaig demanar jo una pròtesi». Va descobrir el món de l’ortopèdia tecnològica, que desconeixia. Els anys transcorreguts sense mà suplent, i l’hàbit de viure així, li van passar la seva petita factura. «Em va costar molt adaptar-me a la meva primera mà mioelèctrica, però també ho passava bastant malament si sortia sense braç», recorda. «Les mirades eren inevitables, sobretot a l’estiu. Amb la pròtesi, vaig deixar de destacar –prossegueix–. Ja no anava amb la màniga llarga buida penjant». «les mirades eren inevitables, i més a l’estiu. amb la pròtesi, vaig deixar de destacar» Encara que havia estudiat dietètica, va acabar trobant feina al laboratori de pròtesis ortopèdiques on li havien fabricat la seva pròpia, el que dirigeix David Llobera, que dissenya i distribueix material per als hospitals de Sant Joan de Déu i la Vall d’Hebron. «El primer dia que vaig entrar al taller i vaig veure aquella quantitat de braços i cames, vaig al·lucinar –diu la Mari Carmen–. Cada pròtesi és una persona, vaig pensar. No em passa això només a mi. Estar aquí em va ajudar moltíssim. No tinc res a veure amb la noia que va arribar fa dos anys buscant feina». No sense ella Ara Mari Carmen Galindo porta una pròtesi Michelangelo, la més avançada, la que desenvolupa més moviments i la més estilitzada que hi ha al mercat. Si s’enfunda uns guants, passa desapercebuda l’absència de mig braç. «Faig pinça frontal i lateral –descriu–. Obro i tanco els dits, mantinc la palma oberta i els dits separats, moc i giro el canell. Ara, necessito la meva pròtesi. No surto sense ella». Només se la treu a la nit, per carregar les bateries, o quan està sola i escriu amb l’ordinador. Segueix tenint una enorme habilitat per teclejar amb el monyó i no troba cap raó que la faci decidir a prescindir d’aquesta comoditat. Però no aconsella que els amputats creixin sense pròtesi. H