E S P E C T A C L E S / t e l e v i s i ó MANUEL HUERGA la memòria i l’exploració per Albert Elduque Què passaria si a la televisió s’emetés un programa només amb imatges d’arxiu? Es podria fer que la gent del carrer parlés quan li vingués de gust, instal·lant càmeres i donant un minut de glòria? I si poséssim la tele a la matinada i trobéssim una peixera? Són preguntes que podrien canviar la televisió catalana, i, de fet, així ho van fer. Qui se les va plantejar i les va dur a la pràctica fou Manuel Huerga, autor d’una extensíssima carrera que inclou també el cinema de ficció, el documental, la direcció de grans esdeveniments i fins i tot l’òpera. En aquestes línies repassarem només la seva trajectòria a la petita pantalla, fonamental, perquè va protagonitzar experiències insòlites que, avui dia, semblen irrepetibles. El setembre de 1983, quan començava Televisió de Catalunya, Manuel Huerga tenia només vint-i-cinc anys, però ja acumulava una amplíssima experiència en el món audiovisual: havia enregistrat els esdeveniments de les Jornades Llibertàries Internacionals de Barcelona el 1977 i diverses obres de teatre de la companyia de Lind­say Kemp, era el responsable del departament de vídeo de la Fundació Joan Miró i s’havia fet un nom en el món del cinema experimental, organitzant projeccions i happenings amb convidats de renom, com Nico i Philippe Garrel, i participant amb les seves pròpies pel· lícules a mostres d’arreu del món. Coneixia bé el Súper 8 i el vídeo, la cultura pop i el món de l’art. Per tot això va ser cridat a Televisió de Catalunya perquè fos el realitzador d’«Estoc de pop» (1983-1985), un magazín de tendències culturals que combinava la filmació d’espectacles amb una agenda d’activitats. Malgrat l’experiència, Huerga mai no s’havia assegut en una unitat mòbil fins que hagué de gravar el soundcheck del concert de Tina Turner a Studio 54. Foren uns temps d’aprenentatge i intuïcions, no sols per a Huerga, sinó també per a tota la televisió catalana, un començar des de zero en què tot era possible. De tota manera, Huerga i el seu equip xocaven sovint amb Elena Posa, directora i presentadora del programa, i decidiren fer el que ell recorda com un cop Esp ectacles | m arç / 14 Manuel Huerga: «Fèiem ostentació que no ens agradava la tele i que, per tant, fèiem la tele que ens agradaria veure.» (Foto: Cristina Guillamón Sanz) d’estat: «Vam dirigir-nos a Lluís Maria Güell, que era el cap de programes, i li vam dir: “O ella o nosaltres. No ens entenem.” I li vam presentar un programa que es diria “Arsenal”. La nostra proposta era en un full en blanc perquè a “Arsenal” hi cabia de tot: no tenia un format concret, no tenia un temps concret, no tenia ni presentador... Vam demanar que ens posessin al final de la graella, per no estar limitats a durades determinades. Cada programa seria monogràfic sobre un tema, però la manera d’abordar-lo canviaria. Bé, ens van dir que sí.» El novembre de 1985 se n’emetia el primer capítol, titulat «Souvenir» i dedicat al cinema com a registre d’experiència, de memòria: un tema molt estimat per Huerga des de la seva època de cineasta experimental, quan filmava els esdeveniments de la Barcelona de la Transició. I, de fet, «Arsenal» va ser sobretot un programa de memòria, de regirar a l’arxiu d’imatges que tots portem a dins i fer-lo visible. Huerga s’assenyala el cap quan recorda d’on sortia l’arsenal: del seu bagatge i el dels 64 / 224 seus companys Jordi Beltran, Juan Bufill i Jorge Déniz, que s’asseien al voltant d’una taula i evocaven, a partir del tema triat, pel·lícules, imatges, possibles entrevistats... Tot hi cabia, a «Arsenal»: un recull de la cultura dels anys seixanta, un remuntatge de pel·lícules sobre el sinistre acompanyat del filòsof Eugenio Trías, un assaig visual sobre el crit... En un cas, es van permetre el luxe de doblar, amb textos de Quim Monzó i Carles Hac Mor, velles sèries de televisió americanes, un autèntic divertiment sobre les imatges que no era nou (Woody Allen ja ho havia fet temps enrere), però que resultava absolutament insòlit a la televisió catalana. «Ho vam provar tot. Volíem, en certa manera, explorar el límit de les coses que es poden fer en televisió, jugar amb el llenguatge i explorar, experimentar. Per a nosaltres era un laboratori, i disposàvem del nostre carisma perquè fes gràcia, però també perquè l’espectador es trobés amb coses que no havia vist mai. Sempre fèiem ostentació que no ens agradava la tele i que, per tant, fèiem la tele que ens agradaria veure.» «Arsenal» va tenir èxit i ràpidament es va convertir en un espai de prestigi, però la infraestructura de producció era massa feble, massa artesanal, i només va durar un any i mig. L’equip estava cansat i es va plantejar un nou projecte per a agafar aire: fer la volta al món i enregistrar-la. Van proposar a Televisió de Catalunya filmar el viatge amb la càmera Vídeo 8, que acabava de sortir, a canvi que els pagués transport, dietes i estades. Així ho van fer, i en tres mesos van visitar l’Índia, la Xina, Àfrica i Austràlia. En sortiren tretze programes sota el títol «Arsenal Atlas» (1987). «És el món vist pels nostres ulls. El viatge, el recordo tal com es veu al programa: és el que jo veia. Per a mi, és de les coses més maques que he fet, i ha estat poc entesa. És una visió poètica del món i està muntada de tal manera que no és el viatge, sinó el record, l’evocació d’aquell viatge: les coses no són com eren, sinó com les recordes.» Cada capítol tenia, a més, una peça inèdita d’un músic reconegut, com ara Michael Nyman o John Lurie, que acompanyava les imatges filmades per Huerga i el seu equip. Nous territoris «Arsenal Atlas» tancava l’etapa de Huerga a TV3, tot i que les col·laboracions puntuals s’han produït al llarg de tota la seva carrera (la seva pel·lícula Gaudí, per exemple, va inaugurar les emissions regulars del Canal 33, el 1989). Tot i això, uns anys després, la seva feina a la televisió pública trobava un altre front: el 1997, després d’un concurs públic, va assumir la direcció de Barcelona Televisió, creada tres anys abans. Era el moment de fer aquelles coses que a Televisió de Catalunya ja no eren possibles, com «Boing Boing Buddha», un laboratori audiovisual creat juntament amb Andrés Hispano i Félix Pérez-Hita que recuperava el format d’«Arsenal». D’aquella època són, per exemple, les emissions del «Moebius», aquelles imatges de peixeres o altres elements hipnòtics durant les hores nocturnes que es convertiren en decoració en moviment i en remei per als insomnes. Foren també els anys del «Videomaton Show», en què els qui passejaven per la ciutat podien inserir una moneda de cent pessetes i fer el seu comentari o queixa, sovint etílic, a tota l’audiència. Tant «Moebius» com «Videomaton Show» estaven inspirats en experiències de televisions estrangeres i van donar un segell particular a l’època de Huerga al capdavant de BTV, que va durar fins al 2003. Tal com havia passat a Televisió de Catalunya, la seva tasca havia obert en el si del canal un espai d’avantguarda que li havia donat prestigi, però que, després de la consolidació de la cadena, es deixava de banda. «Quan fèiem BTV, la gent sabia on era BTV. Una altra cosa és que tenia les seves limitacions per a la difusió o l’emissió, però sortíem als diaris, se’n parlava... tenia notorietat. Ara segurament el senyal està molt més difós, però tinc la impressió que BTV és invisible. Potser hi ha gent que la veu, però no se’n parla.» Passant revista a la seva carrera a la petita pantalla, Huerga està satisfet de no haver-se convertit ni en un personatge mediàtic ni en una figura gris i invisible, sinó en algú que ha deixat una empremta. «Els programes, en general, no són obres de creació, són d’usar i llençar, són passatgers, són efímers. I jo sempre he intentat que tot el que passava per les meves mans tingués una certa permanència en el temps, que deixés una petjada en els espectadors, perquè és una pena que la televisió, amb el potencial que té, s’utilitzi d’una manera tan banal i tan frívola. No dic que això no hi hagi de ser, però que estigui més repartit: ara és noranta-nou contra un, la desproporció és brutal.» L’experiència de Huerga a la televisió és, doncs, la dels pioners, els qui arriben a un territori verge i creen a partir del no-res, recorrent, això sí, a tota la memòria audiovisual que porten a la motxilla. La dels qui creuen que la televisió, en lloc d’oferir programes que s’obliden, pot recuperar l’arxiu i dialogar-hi, o bé buscar imatges noves, de viatges filmats amb llibertat, de rostres que parlen dient el que pensen o de peixos que es mouen encisant la mirada. Pioners que, després de l’assentament, han de retirar-se a d’altres territoris, o continuar l’exploració en solitari, enyorant aquells moments de creació irrepetibles però, a la vegada, buscant-ne sempre de nous. 65 / 225 E s p e c ta c l es | ma r ç / 14