La desconnexió de l’Estat

La desconnexió de l’Estat
Després de les eleccions catalanes del 27 de setembre, en què l'opció
secessionista no va aconseguir la majoria de vots però si una àmplia majoria
d'escons, semblava lògic imposar un temps d'espera per conèixer els resultats
de les eleccions generals del 20 desembre i, a continuació, obrir una
negociació amb el Govern estatal resultant amb la finalitat de buscar una
solució al conflicte amb Catalunya.
No ha estat així. La manca de majoria parlamentària suficient de Junts pel Si ha
permès, a la CUP, sorprenentment, amb només 10 diputats, imposar el seu full
de ruta. D'aquesta manera s'ha abandonat la idea d'un procés negociador cap
a la independència que pogués estar sustentat en la força d'un partit
independentista amb ampli suport popular, per a optar per una via rupturista i
revolucionària.
Aquesta nova full de ruta és la que dissenya la Resolució del Parlament Català,
pactada per Junt paper Si i la CUP, aprovat el passat 9 de novembre. En la
mateixa s'afirma que les eleccions del 27 setembre 2015 van atorgar al
Parlament català un mandat democràtic per procedir a declarar solemnement
l'inici del procés de creació de l'Estat català independent en forma de
República. Al costat d'aquesta declaració solemne el més rellevant és que en el
mateix Acord s'insta el futur Govern a iniciar, en un termini màxim de 30 dies, la
tramitació de les lleis del procés constituent de Seguretat Social i d'Hisenda
Pública. Alhora s'afirma que el Parlament Català, com a dipositari de la
sobirania i expressió del poder constituent, ha de dur a terme un procés de
desconnexió democràtica amb l'Estat espanyol, sense supeditar-se a les
decisions de les institucions de l'Estat espanyol, en particular del Tribunal
Constitucional, al qual considera deslegitimat i sense cap competència.
S'afegeix també que s'insta el Govern català a complir exclusivament aquelles
normes que emanin del Parlament català.
Aquesta declaració del Parlament no suposa una declaració formal
d'independència, sinó la voluntat d'exercir una pretesa plena sobirania del
poble català que vagi conformant per la via dels fets la realitat d'un Estat
independent actuant totalment al marge de l'ordre constitucional constituït.
D'aquesta manera es tracta d'avançar cap a la independència a través d'una
clara i voluntària provocació, d'un acte de força, que en última instància pretén
forçar la inevitable reacció del Govern de l'Estat amb la finalitat última que
aquesta intervenció estatal pugui generar més rebuig a un Estat que es
qualificarà de opressor, tractant d'aquesta manera de guanyar més adhesions
al procés separatista. També es pretén aconseguir el suport internacional per a
la resolució del problema polític català.
Òbviament la Resolució del Parlament és manifestament inconstitucional, serà
impugnada davant del Tribunal Constitucional, es suspendran immediatament
els seus efectes i el Tribunal Constitucional més tard declararà la seva
inconstitucionalitat. El Parlament Català, poder constituït, ha d'actuar dins dels
límits que marca la Constitució, i el poble català no té la sobirania que pretén
autoatribuir. No hi ha una legitimitat democràtica que pugui imposar-se a la
Constitució. La legítima reivindicació a la independència ha d'articular, si escau,
de forma pactada i pel procediment de la revisió constitucional. Però és que a
més, els resultats de les eleccions del 27 setembre 2015 neguen l'existència
d'una majoria de vots a favor de la independència, el que deslegitima també
democràticament la Resolució del Parlament.
Els riscos d'aquesta opció són immensos. S'incrementa el fraccionament de la
societat catalana, es tanquen portes per a futurs acords, i tot es basa en la
provocació a l'Estat espanyol amb la finalitat que el procés sobiranista avanci
gràcies a l'ampliació de l'enfrontament entre Espanya i Catalunya.
S'ha imposat un camí de ruptura mitjançant una perillosa prova de força al
poder del Govern de l'Estat, ignorant que aquest poder no només compta amb
la força del dret, la Constitució i els instruments d'acció llocs a les mans, sinó
també amb la legitimitat d'oposar-se a una Resolució d'un Parlament que no
tenen compte la voluntat dels seus propis ciutadans i que se situa frontalment
fora de l'ordenament jurídic.
Mentrestant el futur immediat pot oferir un nou escenari. Ni hi haurà Declaració
Unilateral d'Independència, ni desconnexió, ni acord amb el Govern de l'Estat.
El més segur és que els ciutadans catalans siguin cridats a les urnes de nou en
un futur no llunyà.