Jordi de Sant Jordi

Vida i obra:
Jordi de Sant Jordi es creu que va néixer a València a finals del segle XIV. Considerat com un dels autors
importants de la literatura catalana, va ser un cavaller de la cort d'Alfons el Magnànim, qui va afavorir
l'esperit emprenedor del poeta. Els documents de l'època el situen sempre on es decidia la sort del regne. Així
ens el trobem en viatges a França o al front de missions comercials entre Sicília i Aragó. El Magnànim va
reunir al seu voltant els joves poetes de l'època i també es tenen notícies de la predisposició del rei vers
Andreu Febrer i Íñigo López de Mendoza, entre altres.
Els fets millor documentats de la seva vida van tenir lloc quan l'expedició del Magnànim a Còrsega i
Sardenya. El rei li va atorgar durant aquell viatge l'alcaidia de la Vall d'Uixó i també el va anomenar cavaller.
Durant els anys posteriors va viatjar també a Sicília i Nàpols. En aquesta última ciutat va caure pres de
l'exèrcit de Francesco Sforza, experiència que donarà lloc al poema Presoner o Desert d'amics.
La continua presència d'intel·lectuals i homes de ciència que va viure la cort li va permetre de conèixer el
Marqués de Santillana, qui va lloar la seva poesia a més de destacar les seves capacitats musicals. El Marqués
diu de Jordi de Sant Jordi que era un cavaller prudent i un músic excel·lent, destacant la compilació de
cançons antigues que són l'origen de la Passió d'amor.
Els seus poemes neixen de la reflexió amorosa, però vista sempre des de l'ideal cavalleresc. Sovint exalta
figures femenines del seu entorn, com ara la seva germana Isabel o Margarida de Prades, vídua de Martí
l'Humà. Riquer i Badia, els estudiosos que més i millor s'han ocupat de la seva obra, opinen que l'èxit del
poeta, tot i tenir lloc en una cort que traspuava modernitat, es van generar, sobretot, per la seva atenció als
ritmes i formes clàssiques.
Un document de l'època sembla indicar que va morir el 18 de juny de 1424, sense que s'hagi pogut concretar
el lloc. De la seva obra es conserven 18 poemes que han estat suficients per a determinar la seva posició
central en la poesia de l'Edat Mitjana.
Entre aquests poemes destaquen: Desert d'amics, Estramps i Lo setge d'amor.
Adjunto també el següent poema, rescatat de la immensitat de la xarxa:
ESTRAMPS
Jus lo front port vostra bella semblança
de què mon cors nit e jorn fa gran festa,
que remirant la molt bella figura
de vostra faç m'és romasa l'empremta
que ja per mort no se'n partrà la forma;
ans quan serai del tot fores d'est segle
cells qui lo cors portaran al sepulcre
sobre ma faç veuran lo vostre signe.
1
Si com l'infants quan mira lo retaule
e contemplant la pintura ab imatges
ab son net cor, no lo'n poden gens partre
− tant ha plaser de l'aur qui l'environa −;
atressí em pren davant l'amorós cercle
de vostre cors, que de tants béns s'enrama,
que mentre el vei mas que Déu lo contemple;
tant hai de joi per amor qui em penetra!
Així em té pres e lliats en son carçre
amors ardents com si estés en un cofre
tancat jus claus e tot mon cors fos dintre,
on no posqués mover per null encontre.
Car tant és grans l'amor que us hai e ferma
que lo meu cor no es part punt per angoixa,
bella, de vós, ans estai ferm com torres
en sol amar a vós, blanxa colomba.
Bella sens par ab la presençanoble,
vostre bell cors, bell fec Déus sobre totes,
gais e donós lluu plus que fina pedra,
amorós, bells, plus penetrants que estella;
d'on, quan vos vei ab les autres en flota
les jutge menys, si com fai lo carboncles
que de virtuts les fines pedres passa:
vós ets sus lei com l'astors sus l'esmirle.
L'amor que us hai en totes les parts mascles
no foncs jamais en null cors d'hom ne arma,
2
¿quan no n'amec pus coralment nulls hòmens
tan forta amor com cesta que el cor m'obre?
Mas sui torbats que no fonc Aristòtils
d'amor qui m'art e mos cinc senys desferma,
co'l monjos bos que no es part de la cetl.la
no es part mon cors de vós tant com dits d'ungla.
Oh cors d'honors, net de frau e delicte!
prenets de me pietats, bella dona,
e ne sofrats que's amant−vos peresca,
per què eu vos am mais que nulls homs aferma;
per que us suplei, a vós, que ets le bells arbres
de tots los fruits on valor grans pren sombra,
que em retenyats en vostra valent cambra,
pus vostre sui e serai tant com visca.
Tornada
Mon ric balais: cert, vós portats lo timbre
sus quantes són e'l mundanal registre
car tots jorns naix en vós cors e revida
bondats, virtuts, més que en Pentasilea.
3