Pàgina web - Ajuntament de Badalona

Civisme i Llibertat
Civisme i llibertat
1
2
Civisme i llibertat
Seminari
Civisme i llibertat
Joan Lluís Pérez-Francesch (dir.)
Civisme i llibertat
3
© Ajuntament de Badalona, i dels textos, Jaume Aymar i Ragolta, Manuel Ballbé Mallol, Joan Delort i Menal, Ferran Falcó
Isern, Joaquim Ortiles Giménez, Josep Pera i Colomé, Joan Lluís Pérez-Francesch, Juli Ponce i Solé, José Carlos Remotti
Carbonell i Carles Sánchez Ruiz.
Dipòsit Legal: B-46.741-2009
Compost i imprès per I. G. Santa Eulàlia
Carrer de Sant Joan Bosco, 10 - 08187 Santa Eulàlia de Ronçana
4
Civisme i llibertat
Índex
Presentació del llibre
Joan Lluís Pérez-Francesch ............................................................................................................
9
Inauguració del Seminari
Josep Pera i Colomé i Joaquim Ortilles Giménez ......................................................................... 13
El activismo de la comunidad, clave para el civismo
Manuel Ballbé Mallol ..................................................................................................................... 17
Els drets i deures cívics, fonaments de la llibertat
Joan Lluís Pérez-Francesch ............................................................................................................ 25
La ciutat, font d’humanisme
Jaume Aymar i Ragolta .................................................................................................................. 33
Urbanisme i dret: com estan muntant les nostres ciutats i
com afecta això a l’incivisme
Juli Ponce i Solé ............................................................................................................................... 39
Incivismo, seguridad y delincuencia
Francesc Guillén Lasierra ......................................................................................................... 51
La gènesi de l’Ordenança de Civisme de Badalona
Josep Pera i Colomé ......................................................................................................................... 65
Plans Locals de Seguretat i Civisme
Carles Sánchez Ruiz ....................................................................................................................... 71
L’incivisme: un repte per a la llibertat
Joan Delort i Menal ........................................................................................................................ 85
Conclusiones
José Carlos Remotti Carbonell ................................................................................................... 93
Cloenda
Ferran Falcó Isern .......................................................................................................................... 99
Civisme i llibertat
5
6
Civisme i llibertat
Presentació
Pr esentació
Joan Lluís Pérez-Francesch
Civisme i llibertat
7
8
Civisme i llibertat
Presentació
Joan Lluís Pérez-Francesch
En aquest llibre trobareu les intervencions
dels participants al Seminari sobre civisme i
llibertat que va tenir lloc al Museu de Badalona
del 25 al 27 de febrer de 2009, organitzat per
l’Ajuntament d’aquesta ciutat i pel Grup de
Recerca sobre Llibertat, Seguretat i Transformacions de l’Estat, del Departament de Ciència Política i de Dret Públic de la Universitat
Autònoma de Barcelona. En les sessions del
seminari i en els debats posteriors, així com
en el present llibre, es van aportar reflexions i
elements de judici per tal de valorar la relació
entre els dos conceptes sobre els quals va tractar el seminari: civisme i llibertat.
El tema del civisme és de gran actualitat.
Darrerament diversos ajuntaments han aprovat ordenances de civisme com un element
central per regular la convivència en llibertat,
perquè, com es diu popularment, “la llibertat
d’un s’acaba on comença la del veí”. Avui en
dia, la complexitat de les relacions humanes i
socials ha obligat a regular els elements bàsics
de la convivència, sovint quan aquesta no
emergeix de la mateixa ciutadania. Avui les
idees d’espai públic i de ciutat com a espai on
es desenvolupa la llibertat també estan en crisi. Badalona no ha restat al marge d’aquesta
inèrcia general. La ciutat –i els seus barris– ha
de propiciar condicions perquè la llibertat i la
igualtat de les persones i dels grups socials es
desenvolupin de forma eficaç i eficient i, per
tant, amb seguretat. La intervenció urbanística n’és un element important, com també ho
són l’educació, la integració de la diversitat o
la creació de condicions de justícia social. El
civisme és un concepte complex en què es barregen condicionaments vitals de molts tipus. Per
això, em sembla important la col. laboració entre la Universitat i l’Ajuntament, tal com s’esdevé en les jornades que recull aquest
llibre.
Els diferents capítols que el lector trobarà
en aquest llibre reflexionen sobre punts de vista
diversos i àmbits sectorials complementaris. La
convivència en llibertat és producte de la Llei,
de l’educació, dels valors socials dominants,
de l’urbanisme que ens envolta, de la manera
de viure, de les polítiques públiques que
prioritzen els poders públics i de tot un conjunt de factors que van molt més enllà de l’actuació policial. Cal tenir en compte, a més, que
la policia quan actua gaudeix de múscul però
també de cervell, és a dir, d’una important capacitat de reflexió i anàlisi de la realitat.
És important reconèixer que han desaparegut els controls tradicionals, de la família i de
l’entorn social, la qual cosa pot fomentar actituds que podem considerar incíviques, pròpies de la crisi de la idea d’autoritat. En les
pàgines que segueixen, però, es pot observar
que no sempre una actitud d’incivisme és sinònima de delinqüència. Però això sí, genera
un malestar notable. Cal que la ciutat eduqui i
que tots en siguem una mica corresponsables,
que gaudim d’una ciutadania activa.
Civisme i llibertat
9
Presentació
I també cal que els poders públics facin els
deures. Si no hi ha coses tan senzilles com papereres o contenidors suficients o llocs on poder penjar un cartell, es pot convidar a actituds
incíviques. Podem explicar als nostres veïns
que llençar papers a terra no és correcte, però
no tots ells es voldran guardar el paper a la
butxaca i, si no troben una paperera, acabaran
llençant-lo a terra. Per tant, no hi ha una responsabilitat important dels poders públics de
facilitar els mitjans materials perquè així quedi clar que aquest comportament és incívic i
no està justificat? Si no és així, l’únic que es
genera és frustració i, evidentment, malestar.
Difícilment podrem recriminar l’actitud d’una
persona que llença les escombraries fora d’un
contenidor perquè el contenidor està ple. Per
tant, el problema de l’incivisme no és només
dels ciutadans sinó també dels poders públics.
A més, es pot arribar a una situació que s’ha
anomenat de “mala administració”, que es caracteritza perquè els responsables públics actuen “de qualsevol manera”, amb falta de
respecte vers la ciutadania. Per tant, en aquest
cas parlaríem de la deficiència en la prestació
de serveis, és a dir, no només es tracta de no
tenir prou papereres sinó també d’oblidar-se
10
Civisme i llibertat
de buidar-les. Per tant, sobre el tema de
l’incivisme han de reflexionar tant els ciutadans com els poders públics. Ara bé, ho ha de
solucionar tot l’Administració? Per continuar
amb el mateix exemple, si hi ha poques papereres i hi ha mitjans per demanar que en posin
més, cal demanar-ho mil vegades abans de llençar el paper a terra. Per tant, el civisme necessita la contribució dels poders públics, però
els ciutadans no podem ser tractats sempre
com a menors d’edat. Arriba un moment que
la responsabilitat comunitària ha d’entrar en
joc, perquè vol dir sentir-se membre d’una
col. lectivitat. I aleshores encara que sigui impossible trobar una paperera, hi haurà persones a les quals no els sortirà mai llençar papers
a terra, i en altres casos, si es llencen els papers es pot fer un advertiment i fins i tot sancionar amb total legitimitat. Allò que una
persona no faria a casa seva no ho ha de fer al
carrer. En benefici de tots. En aquest punt,
però, convindria recordar la relació entre legalitat i humanisme. És a dir, hem de saber
aplicar les normes jurídiques, i la policia la
primera; ara bé, no com si fos un càstig diví
sinó amb un sentit humà, la qual cosa vol dir
amb seny, prudència i intel. ligència.
Inauguració
del Seminari
Pr esentació
Josep Pera i Colomé / Joaquim Ortilles Giménez
Civisme i llibertat
11
12
Civisme i llibertat
Inauguració del Seminari
Josep Pera i Colomé * / Joaquim Ortilles Giménez**
Sr. Josep Pera i Colomé
En primer lloc, vull agrair a tothom l’assistència: a les persones que han vingut d’altres
municipis, del món acadèmic, als educadors
de carrer, als agents de mediació, a les persones de les associacions i als organitzadors, en
especial al Sr. Ricard Brotat i al Sr. Martí
Sánchez Pedra, que han estat l’ànima d’aquest
Seminari. Voldria agrair també la col . laboració
de la Universitat Autònoma de Barcelona i la
Diputació de Barcelona.
A continuació, la presentació oficial la realitzarà el Sr. Joaquim Ortilles, director de
l’Àmbit de Govern de l’Ajuntament de
Badalona.
Sr. Joaquim Ortilles Giménez
Us dono les gràcies a tots per la vostra assistència. Hem agafat el format de seminari
perquè volem que l’aportació de tots produeixi el resultat final. Cada dia intentem parlar
del civisme, vam intentar imposar el civisme,
vam reclamar el civisme en el nostre treball,
però el resultat que obtenim no és el que ens
agradaria. El civisme no s’obté ni per mitjà de
la imposició, ni només per mitjà de la legislació. Cada vegada més en la nostra societat existeix una gran influència de persones d’altres
cultures, amb altres tradicions i sobretot amb
una forma diferent d’entendre el civisme. No
podem pensar que totes les persones tenen la
mateixa concepció de la vida i de la convivència.
L’altre dia llegia un article de l’exalcalde
Clos que llançava una sèrie d’aportacions sobre l’espai públic, i sobre els usos de l’espai
públic, que em van interessar. Deia que si no
existís l’espai públic no podríem parlar de civisme. L’espai públic fonamentalment és
aquell sobre el qual fan més pressió les classes
populars. Les classes més benestants tenen
els seus espais privats per utilitzar. Avui hi
ha una pressió forta de les classes populars, ja
siguin de fora o autòctones, que incideixen sobre l’espai públic. El doctor Clos feia una sèrie
de preguntes: quin grau d’incivisme estem disposats a tolerar sense posar en perill la convivència? A aquesta pregunta ell després li
donava la volta i la completava amb una altra:
quins són els marges de tolerància que democràticament estem disposats a acceptar? Ens
trobem en una societat democràtica i aquest
joc constant entre civisme, acceptació i democràcia és el joc en el qual estem posats cada
dia. Nosaltres, quan implementem les ordenances de civisme acabem sancionant la gent.
Amb les ordenances intentem imposar una pauta de conducta, i en aquesta ciutat diversa el
* Regidor de Ciutadania i Convivència de l’Ajuntament de Badalona.
** Director de l’Àmbit de Govern de l’Ajuntament de Badalona.
Civisme i llibertat
13
Inauguració del Seminari
civisme es converteix en l’única oportunitat de
convivència. En el fons es tracta de racionalitzar les nostres expressions per poder habitar en pau al costat de l’altre, perquè
aquesta i no una altra és la definició de
convivència. En el món democràtic es juga
amb la pau i amb el conflicte.
14
Civisme i llibertat
Aquest Seminari intenta donar llum, ajudar
a entendre, iniciar i continuar una discussió
que sempre hem de posar en marxa; no podem
deixar de reflexionar sobre l’espai públic i la
convivència, aquest espai de joc en el qual necessitem que tots amb la vostra aportació ens
ajudeu a treballar-lo i a implantar-lo.
El activismo de la comunidad,
clave para
el civismo
Pr esentació
Manuel Ballbé Mallol
Civisme i llibertat
15
16
Civisme i llibertat
El activismo de la comunidad,
clave para el civismo
Manuel Ballbé Mallol*
Badalona, al igual que muchas de las
ciudades de la provincia de Barcelona, es un
modelo y un ejemplo que se estudia no solo
en España sino también en el extranjero.
Concretamente, la policía de Nueva York viene
a menudo a España para ver los modelos de
trabajo preventivo desarrollados en estas
ciudades con una concentración humana y una
diversidad y complejidad de problemas muy
altas y sin embargo con un nivel de seguridad
ejemplar. Esto es consecuencia de una labor
preventiva de muchos profesionales: de una
policía no represiva sino preventiva, pero
también de otros muchos profesionales como
los asistentes y los educadores sociales. Las
cifras de seguridad y criminalidad muestran el
correcto trabajo llevado a cabo por las
administraciones públicas. Para ejemplificarlo
utilizaré unos cuantos datos comparativos,
más que ilustrativos.
España es uno de los países más seguros
del mundo. Las cifras que aportaban los
organismos internacionales y Estados Unidos
nos ponían en una tasa de 1 homicidio por cada
100.000 habitantes al año. Esta cifra
demuestra que éramos y somos uno de los diez
países más seguros del mundo, sin contar
evidentemente países muy pequeños (por
ejemplo, Noruega o Suecia, en que por sus
circunstancias de estado pequeño tienen un
índice de criminalidad muy bajo). Estados
Unidos, país al que pretendemos siempre
poner como modelo, tiene al menos 10
homicidios por cada 100.000 habitantes. Esto
no quiere decir, como se piensa habitualmente,
que los norteamericanos sean más violentos
sino que allí no hay una Administración de
prevención potente y sin embargo en España
está muy desarrollada. El modelo neoliberal
de más mercado y menos Estado significa
menos policía pública y menos profesionales
sociales de prevención y no de represión, y ello
hace que los resultados sean diez veces más
de criminalidad violenta: así, México tiene 20
homicidios por cada 100.000 habitantes y en
Brasil se producen 30 homicidios por cada
100.000 habitantes.
España es una referencia, aunque como nos
invade el modelo mediático hollywoodiense,
algunos de nuestros policías jóvenes quieren
reproducir esa imagen de policía duro y
represivo que no ha dado resultado allí, entre
otras cosas porque esa policía ha quedado
aislada del apoyo de la comunidad, con lo que
se ha tenido que rectificar con los nuevos
modelos de “community policing” (policía
comunitaria) que les están dando buenos
resultados. Incluso el nivel de suicidios de
policías, que era 13 veces más que aquí, se ha
reducido. Nuestro modelo preventivo esta más
* Catedrático de Derecho Administrativo. Departamento de Derecho Público y de Ciencias Histórico-jurídicas. Universitat Autònoma de Barcelona.
Civisme i llibertat
17
El activismo de la comunidad, clave para el civismo
acorde con los valores y los indicadores de
seguridad humana que contiene el informe de
desarrollo humano de Naciones Unidas donde
España se encuentra muy bien situada y que
se representa con unas políticas de más
seguridad con más humanidad.
España es una referencia, aunque como nos invade el modelo mediático hollywoodiense,
algunos de nuestros policías
jóvenes quieren reproducir esa
imagen de policía duro.
Hasta ahora hemos hablado de cifras de
criminalidad, y a continuación analizaremos
comparativamente el número de policías. Las
cifras relativas al número de policía las
sabemos, no así las de los mediadores, los
asistentes y los educadores sociales. Los
ayuntamientos y otras administraciones
implicadas no facilitan las cifras de estos
profesionales y, por lo tanto, no hay un mínimo
reconocimiento de los mismos a diferencia de
lo que sucede con la policía. Contribuir a una
sociedad más cívica pasa por el reconocimiento
y la explicación del complejo, difícil y nada
vistoso trabajo que están realizando estos
profesionales.
En España hay 225.000 policías por unos
40 millones de habitantes. Estados Unidos
tiene unos 300 millones de habitantes, y tan
solo tiene 100.000 policías federales, 100.000
policías (autonómicos y estatales) y 700.000
locales.
Por lo tanto, son unos 900.000 policías para
300 millones de habitantes, lo que quiere decir
que les falta nada más y nada menos que un
tercio de los policías que tenemos en España
(les faltan 500.000 policías). España si tuviera
el modelo estadounidense tendría que supri-
18
Civisme i llibertat
mir o los 70.000 policías locales o los 70.000
guardias civiles. En España hay 1 policía por
cada 230 habitantes y en Estados Unidos hay
1 policía por cada 330 habitantes. Con estas
cifras de escasez de policías puede entenderse
lo que ocurre allí; el lema neoliberal “más
mercado menos Estado” tiene como consecuencia más mercado y menos policía pública. Así pues, cada vez hay más policía privada
(2.000.000).
En España hay 1 policía por
cada 230 habitantes y en
Estados Unidos hay 1 policía
por cada 330 habitantes.
Tampoco hay un reconocimiento en España
de la labor preventiva que realizan los policías.
Además el nivel de honradez es muy elevado
(es de las policías menos corruptas que hay en
el mundo).
Ahora la profesión que está en auge es la
de educadores comunitarios. Un ejemplo de
ello es el propio presidente de Estados Unidos,
que además de licenciarse en Derecho en la
Universidad de Harvard, fue “organizador
comunitario” en el barrio sur de Chicago. El
propio presidente Obama afirmó que había
aprendido mucho más durante el tiempo que
había trabajado como organizador comunitario
que en la universidad. Para todos los que
trabajan en este ámbito les recomiendo el libro
de Obama Los sueños de mi padre, en el que se
pueden comprobar las dificultades del trabajo
social y las carencias en sanidad, servicio de
desempleo, etc., que tiene la primera potencia
del mundo. Sin embargo, España no necesita
revindicarse por el movimiento comunitario,
porque las citadas prestaciones, como la
sanidad, son universales y gratuitas incluso
para los inmigrantes ilegales, a diferencia de
lo que ocurre en Estados Unidos, donde hay
Manuel Ballbé Mallol
40 millones de personas que no pueden entrar
en un hospital porque no cuentan con un sistema de protección social y sanitario como el
nuestro.
En cuanto a los presos, España tenía 125
por 100.000 habitantes. Los últimos datos
confirman que la cifra ha aumentado hasta 141
presos por cada 100.000 habitantes. Rusia, que
es un país poco desarrollado, tiene 600 presos
por cada 100.000 habitantes. Estados Unidos,
que curiosamente es un país modelo y al que
todos queremos imitar, tiene la escalofriante
cifra de 740 presos por cada 100.000
habitantes. El problema que tiene EE.UU. es
que gasta cinco veces más en prisiones, es decir
en profesionales de la represión, y cinco veces
más en jueces penales, funcionarios de
prisiones, etc. Por lo tanto, en comparación,
nosotros invertimos cinco veces más en
prevención, tenemos de cinco a diez veces
menos de delitos violentos y, por lo tanto,
tenemos cinco veces menos de presos y de
instituciones de represión.
El modelo que tiene España es inigualable:
hemos estado creciendo casi cuatro puntos por
encima de la media europea. Uno de los graves problemas al que nos enfrentamos los
españoles es que no nos valoramos y no
reconocemos el excelente trabajo de convivencia y de seguridad del que disfrutamos.
Uno de los graves problemas
al que nos enfrentamos los
españoles es que no nos
valoramos y no reconocemos
el excelente trabajo de convivencia y de seguridad del
que disfrutamos.
El caso de México es aún más conmovedor,
ya que tiene unos 200 presos por cada 100.000
habitantes en vez de los más de 1.400 que
debería tener por su índice de criminalidad violenta, veinte veces mayor que España, lo que
quiere decir que hay un 90% de impunidad en
la delincuencia. Lo mismo ocurre en Brasil, ya
que el nivel de impunidad es aún mayor. En
relación con el desarrollo económico, aunque
digan que no hay una relación directa, somos
conscientes de que cuanta más seguridad haya
a través de sistemas de prevención y seguridad
humana más desarrollo económico y social
habrá.
Para comprobar la relación existente entre la
seguridad y el desarrollo económico, tenemos el
ejemplo del número de turistas. Así, en España
tenemos 60 millones de turistas al año con solo
dos meses de clima veraniego. Brasil, con 12
meses de clima tropical y un continente de playa,
tan solo tiene 8 millones de turistas. En
consecuencia, observamos la importancia de la
seguridad preventiva frente a la seguridad
represiva. Hay que decir que Brasil tiene una
policía militar que no es eficaz y a la vez tiene
un modelo neoliberal de menos policía pública,
ya que tiene casi la mitad de policías que España,
concretamente el estado de Sao Paulo, con 40
millones de habitantes, que si fuera un estado
independiente representaría la octava potencia
económica del mundo, tiene solo 140.000
policías, frente a los 225.000 que tenía España
con la misma población. Es inimaginable para
un español pensar que además del inmenso coste
en seguridad privada muchos particulares
recuren al blindaje de los coches como algo habitual.
España se está convirtiendo cada vez más,
al igual que Florida, en un país de recepción
de la tercera edad europea y eso genera unos
ingresos tremendos. Nuestra competencia en
el mundo global también depende del modelo
de seguridad adoptado por el Estado. Cada vez
más, se produce lo que se denomina el turismo
sanitario; por ejemplo, los ingleses, aún siendo
una de las potencias más importantes del
mundo, vienen a España porque tenemos unos
Civisme i llibertat
19
El activismo de la comunidad, clave para el civismo
servicios de salud perfectos. En este sentido,
también hay que decir que los ingleses buscan
enfermeras españolas porque son más
humanas, lo que supone una ventaja competitiva de las hispanas.
España se está convirtiendo
cada vez más, al igual que
Florida, en un país de recepción de la tercera edad
europea y eso genera unos
ingresos tremendos.
Ahora pasaremos a tratar el tema del
organizador comunitario; ¿cómo hemos
conseguido los derechos que tenemos, los
derechos ambientales, los derechos de riesgos
laborales, etc.? ¿Qué han aportado los movimientos sociales, sobre todo los norteamericanos porque estaban muy mal? Estos
movimientos reivindicativos nos han hecho
ver la falta de calidad de vida, de seguridad,
de derecho a la vida, de salud y de derechos
de las mujeres que había y han contribuido a
aportar otra dimensión de los problemas
existentes. Por lo tanto, ahora nos damos
cuenta de que luchar por la seguridad es luchar
contra la criminalidad, contra los accidentes
de tráfico, por la seguridad alimentaria y ambiental, por los derechos de las mujeres, etc.
Tenemos una mejor calidad de vida gracias
al activismo de la comunidad. Un ejemplo que
podríamos poner es el del plomo. Un estudio
llevado a cabo en la década de 1980 por un
médico norteamericano relativo a madres con
graves cambios de comportamiento y niños
hiperactivos que acudían a su consulta
demostró que los niños tenían unos niveles
de plomo muy elevados. Este médico fue
perseguido por las industrias petroleras por las
graves consecuencias económicas que podía
tener el estudio. Un estudio definitivo
20
Civisme i llibertat
demostró que las mujeres que se han quedado
embarazadas a partir de la década de 1970
tienen unos niveles de plomo elevadísimos y
han dado a luz a niños (el 50%) que han estado
en la cárcel y han tenido problemas con las
justicia. La relación entre el plomo y criminalidad ha quedado demostrada. ¿Cuáles
han sido las razones por las cuales Estados
Unidos ha diminuido de catorce a diez
crímenes por cada 100.000 habitantes? El primer motivo es el plomo, que ha disminuido
considerablemente entre los niños y los
adolescentes al prohibir en la década de 1980
la gasolina con plomo, con lo que el nivel de
criminalidad también ha descendido. Hay que
destacar que la población inmigrante tiene una
mayor contaminación por plomo porque sus
países de origen no tenían las prohibiciones
que existen en Europa. Por lo tanto, se deberían
establecer políticas de prevención sanitaria
para reducir los niveles de contaminación por
plomo. Para empezar, la sanidad pública no
cubre el análisis de pelo o de sangre que
demuestra el nivel de contaminación personal,
que se puede realizar habitualmente en
laboratorios privados de Barcelona. Los
procesos de eliminación del plomo no son nada
costosos, ya que solo con calcio se frena el
daño que ocasiona el plomo en el cerebro y la
eliminación del plomo en el cuerpo se consigue
con políticas nutricionales perfectamente
demostradas, con las que reduciríamos los
niveles de violencia doméstica y de criminalidad en general, así como los problemas de
déficit de atención escolar. En Estados Unidos
estos estudios científicos demuestran que en
el año 1979 había 15 millones de niños
contaminados por plomo y en la actualidad
con las prohibiciones legales de este metal
pesado hay solo 300.000 niños contaminados,
con las consecuencias de agresividad que hemos señalado. Esto es una muestra de que
todavía tenemos pendientes políticas de
prevención que nos llevarían a obtener
resultados aún mejores en materia de seguridad
humana y de lucha contra la criminalidad.
Manuel Ballbé Mallol
Tenemos una mejor calidad
de vida gracias al activismo
de la comunidad.
Concretamente, las mujeres no cometen
más que el 10% de los delitos violentos en
todo el mundo. A modo de ejemplo, en la
policía de Cataluña, tan solo hay un 15% de
mujeres, aunque las mujeres tienen mejores
cualidades personales para ser policías, por
ejemplo, mayor capacidad de observación y
mejores comportamientos de integración y de
resolución pacifica de conflictos, como
demuestra la neuróloga de California, Brizendine, en el libro de lectura obligada El
cerebro femenino.
Al igual que se ha señalado que la criminalidad violenta tiene una relación directa con
la falta de cariño en los primeros años de niñez
y con el abandono del padre, etc., se ha
demostrado que las mujeres y los mayores son
las personas que más transmiten esta relación
humana imprescindible para prevenir esta
delincuencia violenta y que, precisamente, el
activismo de la comunidad ha configurado lo
que el psiquiatra especialista en traumas
infantiles Cyrulnik ha denominado “los patitos
feos” y ha configurado “instituciones con
afectos”. Hoy en día hay más de 1 millón de
voluntarios mayores, la mayoría mujeres, que
se relacionan en las escuelas de Estados
Unidos con niños hiperactivos y violentos,
procedentes de familias desestructuradas y que
conectan muy bien, con lo que se produce un
reflotamiento de esos niños con traumas.
Si queremos avanzar hacia un nuevo modelo de seguridad humana, tenemos que incrementar las políticas y los profesionales de la
prevención local. El indicador más representativo de este avance es evaluar el número
de mujeres que trabajan en la policía, en la
comunidad y en todos los ámbitos de la
prevención. Mientras sigamos con estas cifras
del 15% y no del 50% simplemente estamos
manteniendo una Alabama local y global que
nos impide acelerar este nuevo sistema de más
seguridad con más humanidad.
Si queremos avanzar hacia un
nuevo modelo de seguridad
humana, tenemos que incrementar las políticas y los profesionales de la prevención
local.
Civisme i llibertat
21
22
Civisme i llibertat
Els drets i deures cívics,
fonaments
de la llibertat
Pr esentació
Joan Lluís Pérez-Francesch
Civisme i llibertat
23
24
Civisme i llibertat
Els drets i deures cívics,
fonaments de la llibertat
Joan Lluís Pérez-Francesch*
Sóc el responsable principal d’un grup de recerca sobre llibertat, seguretat i transformacions
de l’Estat, que pretén estudiar la tensió actual
entre els valors de la llibertat i la seguretat. És
una tensió important que afecta l’Estat com a
forma d’organització de la vida política.
La llibertat és un gran valor de la societat
civilitzada i el gran desig de tota persona. La
seguretat és un context inevitable, on s’ha
d’exercir la llibertat. Per això, m’agradaria
aprofundir sobre aquestes dues idees –llibertat i seguretat–, a partir de la constatació que
avui en dia no hi ha llibertat sense seguretat, i
tampoc no podem entendre la seguretat en
contra de la llibertat. L’anàlisi anterior es pot
fer des de diverses perspectives, però n’hi ha
una que és la que ens interessa més destacar
en el present seminari: el civisme i la llibertat;
el civisme entès com a valor social i personal
de la ciutadania, però alhora com a virtut humana, perquè penso que l’home ha d’aspirar a
ésser cívic.
Avui en dia no hi ha llibertat
sense seguretat, i tampoc no
podem entendre la seguretat
en contra de la llibertat.
Etimològicament “civisme” ve de la “civitas
romana”, que comporta formar part d’una comunitat, i per tant aquí estaríem unint el concepte de civisme amb el de responsabilitat
comunitària i amb el de sentir-se membre d’una
comunitat. Per tant, el meu discurs anirà encaminat en la línia de reivindicar la importància dels vincles comunitaris i la responsabilitat
comunitària de cadascun de nosaltres, per tal
de col . laborar en la construcció d’aquesta comunitat cívica.
M’agradaria destacar uns aspectes, que són
els que pretenc transmetre-us, amb l’objectiu
que després puguem arribar a establir un debat en la taula rodona. Tots aquests aspectes
giren a l’entorn d’aquesta lògica: la importància del civisme, la importància de la comunitat, la importància de l’ésser humà com a
creador de civisme, com a portador d’aspiracions virtuoses; la persona que intenta ser
bona. Per tant, igual que existeixen persones
bones, n’hi ha de dolentes i d’això es desprèn
que el bé i el mal existeixen.
El civisme s’entén com un atribut que es
predica més des dels ciutadans que des dels
poders públics. Sempre es diu que els ciutadans hem de ser cívics, entenent així el civisme com una mena d’adoctrinament dels
ciutadans. Independentment que això pugui ser
veritat, de vegades hi hauria d’haver una re-
* Responsable principal del grup de recerca Llibertat, Seguretat i Transformacions de l’Estat. Departament de Ciència Política i de
Dret Públic (UAB). Professor de Dret Constitucional.
Civisme i llibertat
25
Els drets i deures cívics, fonaments de la llibertat
gulació de certes conductes. En ocasions el civisme s’entén com una mena de catecisme,
perquè els ciutadans haurien de comportar-se
millor i no sempre es té en compte el paper
dels poders públics, que a part d’adoctrinar
haurien d’intervenir per prevenir conductes
desviades. En aquest punt m’agradaria recordar un concepte molt típic del dret administratiu: “la mala administració”. La mala
administració no és un problema relatiu a l’incompliment de la llei per part de l’Administració; és actuar amb manca d’humanitat. En
conseqüència, podem dir que el civisme no és
un tema només dels ciutadans sinó també dels
poders públics –aquests també poden arribar a
tenir conductes incíviques– i aquesta seria una
primera idea que s’hauria de tenir en compte.
La mala administració no és
un problema relatiu a l’incompliment de la llei per part de
l’Administració; és actuar
amb manca d’humanitat.
El segon punt és el concepte de llibertat.
La llibertat és el gran concepte de la nostra
civilització occidental. Què entenem per llibertat? Per exemple els anglosaxons tenen clar
que una cosa és l’estàtua de la llibertat, la
Liberty, i una altra la llibertat d’expressió, és a
dir, la freedom of speech, que és un aspecte més
modest, més concret i que posa de manifest
que la llibertat es va construint dia a dia. Una
cosa és l’estatut d’una societat lliure i una altra cosa és la llibertat individual dels diferents
ciutadans. Per tant, considero que introduir
aquesta distinció és útil perquè la societat
estructuralment pot tenir un grau de llibertat
del qual no es beneficiï tothom de la mateixa
manera. Els responsables polítics es poden
deixar endur per enquestes i estadístiques. Com
han afirmat alguns estudiosos, a la vida hi ha
tres coses: les veritats, les mentides i les esta-
26
Civisme i llibertat
dístiques, ja que aquestes darreres serveixen
per a tot o per a qualsevol cosa. A vegades les
estadístiques ens poden fer creure moltes coses que potser no són ni veritat ni mentida. És
per això que hem de tenir en compte la llibertat en majúscules com un estatus de la vida, i
diferenciar-lo de les diferents llibertats concretes per a cadascuna de les persones. Ara bé,
tots dos àmbits de vida han de ser quelcom
relacionat amb la veritat, un aspecte que considero molt important en la nostra societat
tendent al relativisme ètic i l’autocomplaença.
Sobre la llibertat també s’han dit altres coses importants. Caldria distingir la llibertat
negativa de la llibertat positiva. La primera,
tal com pensaven els primers liberals, és la llibertat que em deixin en pau, una llibertat que
en principi té un cost insignificant. És, per
tant, el dret que els poders públics s’abstinguin d’intervenir en la meva vida privada. La
segona –la llibertat positiva– és una llibertat
que afecta la vida en comú i té un cost més
elevat, ja que regular la convivència costa diners. Per tant, la distinció entre la llibertat
negativa i la positiva passa per la necessitat
d’utilitzar recursos públics. També s’han diferenciant tres nivells de llibertat: la llibertat de
consciència, la llibertat social i la llibertat política.
La llibertat de consciència és la llibertat íntima, el nucli de totes les llibertats. La manipulació de la nostra consciència és la perversió
més absoluta que es pot fer sobre la persona.
Per tant, l’autèntica llibertat és aquella que és
tan íntima que consisteix en el fet que ningú
té dret a vulnerar les meves conviccions íntimes, els meus principis (en el cas que es tinguin, ja que aquest és un altre dels grans
problemes de la nostra societat).
La cosa es complica encara més quan parlem de la llibertat social. Aquesta seria el producte de l’existència de majories i minories a
la societat. Un autor que ho va posar de manifest va ser John Stuart Mill la segona meitat
Joan Lluís Pérez-Francesch
Hauríem de respectar les
minories, quant al dret que
tenen a existir.
del segle XIX. La revisió moral del criteri d’utilitat és aquest; el criteri de la felicitat com a
gran criteri per esdevenir una persona lliure és
diferent en el cas de la majoria o en el cas de
la minoria. És a dir, tothom no és lliure de la
mateixa manera ni tothom no és feliç de la
mateixa manera. Socialment hi ha uns patrons
corresponents a la majoria i uns altres corresponents a les minories. Què hem de fer? Hauríem de respectar les minories, quant al dret
que tenen a existir, establint mecanismes de
diàleg entre la majoria i les minories, perquè
tal com ja denunciava John Stuart Mill en un
altre cas es podria provocar la dictadura de la
majoria. Ara bé, hem de tenir clar que les minories no són la majoria i que cadascú, per tant,
ha d’estar en el seu lloc.
Ara bé, hem de tenir clar que
les minories no són la majoria
i que cadascú, per tant, ha
d’estar en el seu lloc.
En darrer lloc, es troba la llibertat política. Montesquieu el segle XVII ens diu, des
d’una perspectiva sociològica, que la llibertat política és complir la llei. Una persona
és lliure en la mesura que compleix la llei.
D’aquesta manera, l’esmentat autor ens diu
que si complim la llei serem lliures i, per tant,
el problema serà com fem la llei, pensant en
un model de separació de poders, en què
cada poder de l’Estat representa diferents
sectors de la societat, amb la qual cosa, la llei
és el producte de tot aquest diàleg entre diferents sectors socials en nom de l’equilibri i la
moderació.
Tenim sobre la taula, doncs, unes idees sobre civisme, unes altres sobre la llibertat i ara
crec que també és convenient aportar una tercera reflexió. Nosaltres vivim en societat però
no en comunitat. Viure en comunitat és més
profund que viure en societat. La societat és
aquella forma d’organització que han anat
adoptant les persones des de la societat liberal fins avui: una societat d’individus, que dóna
lloc necessàriament a la crispació d’uns contra els altres; una societat dividida, en la qual
alguns reestructuren el seu cap a partir del gran
fracàs del marxisme, d’altres defensen el
multiculturalisme, com a “tabula rasa” de la
història, o altres, per exemple, pretenen capgirar tota la societat a partir del dogma de la ideologia de gènere. En definitiva, sempre tenim
arguments per enfrontar-nos els uns contra els
altres. Jo penso que seria interessant treballar
per tal de construir vincles comunitaris, cosa
que vol dir bàsicament que la nostra societat
necessita més afecte i estimació entre les persones. Per a mi, l’amor és l’actitud més democràtica de totes. La gent ha de saber que és
estimada per part dels seus conciutadans i que
es treballa de forma conjunta per construir un
país millor. De fet, no m’estic inventant res, si
tenim en compte la divisa patriòtica dels patriarques de la nostra Renaixença: “pàtria, fe i
amor”.
Viure en comunitat és més
profund que viure en societat.
L’amor s’ha de considerar la màxima aspiració per construir una comunitat; estimar, és,
sens dubte, un valor profund per crear vincles
més profunds. Això implica també reivindicar
viure d’una forma més espiritual, entenent
aquesta forma de vida com un estil en el qual
pensem en els altres i en el nostre país; desenvolupant un sentiment de pertinença comunitària sabem de quin país formem part. Ara bé,
Civisme i llibertat
27
Els drets i deures cívics, fonaments de la llibertat
em pregunto si realment sabem quin és el país
que tenim. Per expressar-ho de forma gràfica,
el del toro o el del ruc?, ambdós?, perquè potser de país només n’hi ha un, com de vida només n’hi ha una, i hauríem d’aprofitar la
possibilitat de poder gaudir d’un país, sentit
de forma profunda com a propi. Crec fermament que Catalunya és un país, que hem de
construir i que es pot fer des d’elements espirituals, superant l’excés d’individualisme i de
materialisme actuals. No cal parlar de cap partit polític, és una qüestió de país. Per poder
dur-ho a terme cal parlar de drets i deures,
sobretot de deures.
comunitat. Tothom té drets, però sembla ser
que els deures no interessen. Un altre problema és el relativisme. Avui en dia vivim en una
crisi de valors, sembla que fins i tot cal que hi
hagi una crisi econòmica perquè puguem tornar a parlar dels valors humans profunds. Vivim en una època que també s’ha anomenat
de la “cultura de la desvinculació”, una època
del consumisme que no beneficia ni qüestions
espirituals ni qüestions que pretenen fonamentar el sentiment de comunitat. Una altra qüestió que també em sembla preocupant és la
massificació i la despersonalització de la societat. Tot plegat provoca un alt grau de dificultat en la integració de les persones.
Crec fermament que Catalunya és un país, que hem de
construir i que es pot fer des
d’elements espirituals, superant l’excés d’individualisme
i de materialisme actuals.
Per no ser tan pessimista, voldria dir algunes coses sobre les virtuts humanes. Jo provinc d’una formació de catolicisme cultural,
igual que una gran part de la societat. Per això,
crec que hauríem de llegir el catecisme, concretament la part que fa referència a les virtuts (teologals i cardinals). Cal tenir fe en coses
i tenir creences, és necessari tenir esperança;
cal que hagi de venir Obama per parlar d’esperança? Podríem parlar d’una altra classe de
virtuts com ara la prudència, la justícia, la fortalesa i la temperança. Això igual que tenir una
cosmovisió permetria convertir una societat en
comunitat. Tenir una cosmovisió implica tenir un sentit de la vida, ja que en aquesta societat que alguns han anomenat postmoderna
manquen elements com aquest. Seria bo també tenir sensibilitat humanística, respectant
més les persones febles i diferents, fins i tot
no tenint por a tornar a la cultura clàssica.
Seria bo parlar de l’amor entre les persones.
També seria convenient reflexionar sobre la
dignitat de la persona, un concepte cabdal a la
tradició judeocristiana, però del qual podríem
fer partícips com a fonament de tots els drets i
deures altres religions i cultures, i de la dignitat com a fonament de la persona. És molt
important educar en actituds, com s’està posant de manifest amb el pla de Bolonya; educar ha de tenir una finalitat última: crear
Vivim en una època que s’ha desenvolupat
una cultura del “no” i sembla de vegades que
dir “sí” no està ben vist en la nostra societat.
En l’àmbit social, això ens planteja problemes
per construir un país. En primer lloc, tenim el
problema del multiculturalisme que en lloc de
ser una cosa positiva, pot donar lloc a allò que
abans he qualificat de “tabula rasa”, com si
no hi hagués història de Catalunya. Així no es
pot construir un país, ja que és impossible
construir un país sense història; entesa com la
història de les persones, de la seva vida quotidiana, dels seus sentiments, de les seves vivències, una història que es construeix des de
la societat i no des dels poders públics, ni des
de l’enginyeria que aquests volen imposar a la
societat.
El multiculturalisme mal entès el considero una fal .làcia perillosíssima per construir un
país, perquè impedeix la construcció d’una
28
Civisme i llibertat
Joan Lluís Pérez-Francesch
ciutadans responsables que se sentin membres
d’alguna cosa i que siguin capaços de superar
un dels pitjors mals de la nostra societat, que
és el sectarisme.
Cal tenir fe en coses i tenir
creences, és necessari tenir
esperança; cal que hagi de
venir Obama per parlar d’esperança?
M’agradaria reivindicar, per últim, que venim d’una cultura molt antiga, procedent de
Grècia i Roma, dotada d’un fonament humanista que no hauríem d’ignorar. Aquest fonament humanista entén que no hi ha drets sense
deures i fins i tot que primer són els deures i
després els drets.
Algunes referències bibliogràfiques:
Debray, R. (2000). El civisme explicat a la meva
filla, Barcelona: Empúries.
Garrós Font, I.; Yñiguez Navas, A. (coords.)
(2008). El papel de la policía en la convivencia,
Barcelona: Duxelm.
Olives Puig, J. (coord) (1999). Idees de ciutat i
de ciutadania. Barcelona: Institut d’estudis
humanístics Miquel Coll i Alentorn..
Pérez Francesch, J. L. (2005). La política explicada al meu fill, Barcelona: Malhivern.
Schnapper, D. (2003). Què és la ciutadania? Els
drets i deures de la convivència cívica. Barcelona:
La Campana.
Civisme i llibertat
29
30
Civisme i llibertat
La ciutat,Prfont
d’humanisme
esentació
Jaume Aymar i Ragolta
Civisme i llibertat
31
32
Civisme i llibertat
La ciutat, font d’humanisme
Jaume Aymar i Ragolta*
Quan Adolfo Pérez Esquivel, premi Nobel
de la Pau, va passar per Badalona ens va explicar un conte, que potser coneixeu, però que
considero pertinent. Explicava Pérez Esquivel
que un pare de família estava molt enfeinat i
el seu fill li va preguntar: “Què fas pare?”, i el
pare li va respondre: “Deixa’m fill, que estic
intentant arreglar el món”. El nen va continuar: “Pare, i jo no puc ajudar-te a arreglar el
món?” Aleshores el pare va agafar un mapamundi d’una revista, el va tallar en molts
trossets i li va dir al seu fill: “Ja et pots entretenir”. El nen, al cap de molt poca estona, li
va tornar el mapa encaixat com si fos un puzle.
El pare, sorprès, li va preguntar: “Com ho has
fet?”. I el fill li va respondre: “Pare, és que jo
del món no entenc res, però he vist que darrere hi havia la fotografia d’una persona, i això
sí que sé com és”.
Arreglant la persona, podrem arreglar el
món. Traslladant aquesta història a la nostra
ciutat, Badalona, podríem dir que per poder
arreglar una ciutat primer cal arreglar-ne els
ciutadans.
Podríem dir que per poder
arreglar una ciutat primer cal
arreglar-ne els ciutadans.
Crec que és molt important viure en una
ciutat; en aquell diàleg ciutat-camp. En altres
temps semblava que calia fugir de les ciutats i
ara veiem que Virgili mateix va escriure les
seves “Èglogues” a la ciutat. Quan es canta la
vida idíl. lica del camp, es fa des de l’urbs, des
de la civitas.
Posem per cas que nosaltres ara sortíssim
d’aquest museu i Badalona hagués desaparegut (una hipòtesi terrible), certament els qui
som aquí no la reconstruiríem pas, perquè una
ciutat és fruit de segles o fins i tot de mil . lennis.
La ciutat ha ensenyat a conviure amb més
pau, a respectar-se i a caminar educadament
per les voreres sense molestar ni interferir. La
ciutat genera cultura i, com un gran mirall, ens
ha fet conèixer que els ésser humans són éssers contingents, enmig d’una massa d’uns altres éssers.
És veritat que la ciutat ha generat contaminació, soroll i marginació, però, històricament, per damunt de tot, ha creat humanisme
i n’ha estat la font. Les universitats, les institucions, les biblioteques, els museus i els arxius es troben a les ciutats. Aquest humanisme
es podria desenvolupar encara més per poder
evitar els mals que es deriven del simple fet
de ser ciutat. El filòsof José Luis López
Aranguren (1909-1996) es manifestava fa uns
* Professor de la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull.
Civisme i llibertat
33
La ciutat, font d’humanisme
anys davant del contrast entre la imatge ideal
que tenim de la ciutat i les ciutats on vivim.
Usava conceptes com “honestum” i “decorum” (que fan referència a les bones maneres i
a la cortesia, respectivament) i assenyalava que
a les nostres ciutats –tan plurals i, de vegades,
tan relativistes– hi havia una disparitat de criteris i, podríem dir, que hi calia una moral, que
segons la seva opinió havia de ser única. És
el mateix que ens ha succeït amb la democràcia. La democràcia ha passat de ser la més sublim de les arts a la més erosionada i denigrada.
Per tant, penso que cal recuperar una certa
autoestima. Badalona és la tercera ciutat de
Catalunya en nombre d’habitants i una de les
primeres d’Espanya. És una ciutat relativament jove com a tal, creada l’any 1897 per la
reina regent Maria Cristina. Està molt ben situada, amb mar, prop de la muntanya, disposa
de diversos monuments reconeguts i d’institucions actives i, no obstant això, molts badalonins viuen acomplexats per la grandesa de
Barcelona (fins i tot pensen que acabarem essent un barri de Barcelona). I jo em pregunto,
tot i que fos així, és que no hi ha barris de
Barcelona amb moltíssima vitalitat i personalitat pròpia, com el barri de Gràcia? El problema és que no ens acabem de valorar com a
ciutadans.
Està molt ben situada, amb
mar, prop de la muntanya,
disposa de diversos monuments reconeguts i d’institucions actives i, no obstant
això, molts badalonins viuen
acomplexats per la grandesa
de Barcelona.
Entre l’habitatge de cadascú (el pis, l’apartament o la petita residència) i la gran urbs (la
34
Civisme i llibertat
gran ciutat) hi ha un seguit d’instàncies intermèdies. Penso que la més important és el barri. El barri és, en rigor, la comunitat més
propera al ciutadà. És un conjunt de persones, d’edificis, de places i de carrers que tenen
una història comuna i una vocació comunitària. Això explica que molts barris tinguin elements irrepetibles i únics.
El barri és, en rigor, la comunitat més propera al
ciutadà.
Per exemple, aquí a Badalona tenim oficialment trenta-quatre barris, amb una topografia
que va des de les rieres, els turons, les masies,
el passat agrícola que vam tenir a la zona industrial (avui tan delmada) fins a la Rambla
(una de les poques paral . leles a la mar) i al
port.
La toponímia és molt important. Els noms
dels carrers fan perdurar la història del barri.
La vida dels barris és molt densa. Hi ha barris
dins de les ciutats que corren el risc de convertir-se en guetos, barriades amb un fort dèficit d’equipament, però, tot i així, el barri
continua essent aquella instància intermèdia
que encara falta per descobrir i valorar. Tot i
que és cert que no podem amagar sota la catifa la pobresa que hi ha entre els ciutadans, hem
de dir que aquesta pobresa corre el greu risc
de ser crònica. Cal dir que la crisi econòmica
que estem travessant corre el risc de traduirse en un deteriorament del teixit social i, per
tant, encara hem d’estar més atents.
Jo pensava, per exemple, en les nostres places, llocs de trobada dels nostres barris. Avui
en dia, les “places dures” estan en crisi perquè
s’ha demostrat que l’absència de verd crea rebuig; en una plaça dura, difícilment veurem
asseure’s persones grans o jugar-hi els infants
(llevat dels molestos monopatins!). Cal
substituir les places dures per places harmò-
Jaume Aymar i Ragolta
niques, amb gespa, amb arbres, certament més
costoses i més difícils de mantenir que les dures, però al cap i a la fi, millor inversió a mig i
a llarg termini.
Crec que cal educar els ciutadans en la civilitat, transmetent la idea que la ciutat és com
una prolongació de casa nostra. Ja en el barroc van començar a pensar en ciutats com a
conjunts de cases. Al segle XIX va aparèixer
l’urbanisme que recuperava els porxos (que,
de fet, ja existien en l’edat mitjana) i que responen a una idea generosa, renunciar a uns
metres del propi habitatge per a l’ús públic.
Penso també que caldria cosir el teixit social i cultural de les nostres ciutats. Per exemple, aquí a Badalona, l’any 2004 es va
començar a treballar en un pla estratègic de
la cultura molt interessant i que, dissortadament, ha quedat en un calaix. En molt pocs
anys està canviant acceleradament la població de les nostres ciutats. Per això, cal el diàleg amb els diferents líders. Cal crear xarxes
per poder descobrir els orígens de les nostres
ciutats.
Parlem de llibertat i oblidem que aquest
concepte sovint va lligat amb el de bellesa.
Diuen els filòsofs que la bellesa és el nord de
la llibertat. Una ciutat bonica fa que la gent
s’hi trobi a gust i pugui actuar de gust. Una
ciutat deteriorada obliga al rebuig i a la fugida. Endreçar les nostres ciutats amb bellesa
és una manera de moure la nostra llibertat per
tal de ser uns ciutadans realment dignes
d’aquest nom. I els hàbits democràtics comencen en les assemblees de veïns (cal veure el
mal clima de moltes d’aquestes assemblees).
De fet, els mediadors no sols haurien de serho de conflictes interculturals sinó d’aquest
tipus d’assemblees mancades sovint del més
mínim sentit democràtic.
Endreçar les nostres ciutats
amb bellesa és una manera
de moure la nostra llibertat.
Educar aquests hàbits des del principi ajudarà que la ciutat i la democràcia madurin de
manera que no sols tothom pugui pensar i expressar-se com vulgui sinó que tothom pugui
viure com pensa. Aquesta és la veritable democràcia i l’horitzó cap al qual hem de caminar.
Civisme i llibertat
35
36
Civisme i llibertat
Urbanisme i dret: com estan
mutant les nostres ciutats i
com aixòPafecta
a l’incivisme
r esentació
Juli Ponce i Solé
Civisme i llibertat
37
38
Civisme i llibertat
Urbanisme i dret: com estan mutant
les nostres ciutats i com afecta això
a l’incivisme
Juli Ponce i Solé*
Seré el més concís i útil possible, intentant
suscitar diverses qüestions que després puguin
ser represes en la posterior taula rodona. Per a
la meva ponència d’avui no faré servir cap
mena de suport tècnic. En tot cas, teniu diversos materials lliurats a l’organització, que
inclouen també algun article meu sobre el tema.
D’altra banda, us recomano, si teniu interès
específic en el tema, accedir a la pagina web
associada a un projecte de R+D, que desenvolupem a la Universitat de Barcelona, que jo
tinc l’oportunitat de coordinar, en connexió
amb diversos especialistes d’arreu del món,
sobre urbanisme, cohesió i sostenibilitat.
Aquesta pàgina web, d’accés lliure i gratuït, la
podeu trobar a http://www.urcosos.net.
Tenint en compte els materials esmentats,
dividiré la meva ponència en dues parts. En la
primera, faré una sèrie de reflexions sobre els
conceptes de civisme i incivisme i com aquests
conceptes entenc que s’han de posar en relació amb les mutacions urbanes que estan sofrint les nostres ciutats; d’aquesta manera
respondré al requeriment del títol escollit per
a la meva ponència.
Partint d’aquestes necessàries reflexions
prèvies, connectaré la primera part amb la segona. En aquesta segona part analitzaré com
aquestes mutacions urbanes i els conceptes de
civisme i incivisme s’han de relacionar amb
distintes polítiques públiques.
Avui em centraré en quatre àmbits específics: en primer lloc, la ciutat i els llocs de culte; en segon lloc, la prevenció dels delictes i
els actes incívics en l’àmbit de la planificació
urbana, és a dir, com els ajuntaments a través
de la planificació urbana poden prevenir i millorar la situació en la ciutat respecte d’aquesta qüestió; en tercer lloc, m’ocuparé de les
polítiques vinculades a l’habitatge assequible
i com són d’importants per lluitar contra els
fenòmens de segregació urbana; i en quart lloc,
parlaré d’escola i ciutat, escola i segregació
escolar. Intentaré en tot moment explicar com
aquestes quatre perspectives estan directament
relacionades. Les persones que treballen en
cada una d’aquestes qüestions haurien de tenir una visió sistèmica de la ciutat, perquè és
un sistema, i haurien de treballar amb una voluntat de coordinació i transversalitat, malgrat
les dificultats inevitables, ja que aquestes, a
part de paraules molt boniques, són realitats
inevitables.
La manca de visió sistèmica actual provoca molts problemes en les nostres ciutats. El
segle XXI hem de canviar aquesta visió fragmentada de la realitat urbana, de la mateixa
manera que hem de canviar una visió dels temes urbans des d’una sola perspectiva. Com
que sóc jurista, faré referències a normes jurídiques, però no únicament. Avui, en aquests
moments, es tramiten en el Parlament de
* Professor de Dret Administratiu. Universitat de Barcelona.
Civisme i llibertat
39
Urbanisme i dret: com estan muntant les nostres ciutats i com afecta això a l’incivisme
Catalunya els projectes de la Llei d’espais de
cultes i la Llei d’educació. Són dos projectes
rellevants per al món urbà. La tercera referència normativa que esmentaré serà una llei que
ja va ser aprovada, la Llei del dret a l’habitatge 18/2007, de 28 de desembre. Però el món
no funciona només amb lleis, encara que són
ben necessàries. El món funciona mitjançant
l’actuació dels ciutadans. El dret és un instrument potent, necessari en tota societat democràtica, el qual ha d’anar acompanyat d’altres
elements no jurídics, però també rellevants
(cultura ciutadana i administrativa, etc).
El segle XXI hem de canviar
aquesta visió fragmentada de
la realitat urbana.
La relació entre urbanisme i dret serà la primera part de la meva reflexió. Ja se’n va parlar
ahir amb gent més qualificada que jo. M’agradaria avui fer una reflexió sobre la moda del concepte de civisme, que ha donat lloc a ordenances
de civisme com a expressió jurídica immediata.
En totes les societats del nostre entorn, abans
de parlar de civisme, els segles XIX i XX es parlava d’una cosa de la qual ara no es parla: l’ordre
públic. Aquest ha estat un concepte legitimador
de la intervenció pública en la societat, i també
s’ha recollit a Espanya en la nostra legislació,
com un concepte jurídic indeterminat que ha
permès la intervenció pública. En el nostre entorn, amb una cultura democràtica escassa, lamentablement l’ordre públic s’ha vist de forma
negativa, entés com un instrument per reprimir
els dissidents durant períodes no democràtics. La
nostra relació amb l’ordre públic és una història
no gaire agradable, i per això a la gent no li agrada parlar-ne, com encara es fa en altres societats
del nostre entorn que sí gaudeixen d’un passat
democràtic més llarg.
Però la nostra Constitució tracta d’aquest
tema en l’article 16, quan es refereix a la lli-
40
Civisme i llibertat
bertat religiosa, considerant l’ordre públic com
un límit a la llibertat religiosa, i en l’article 21,
com un límit als drets de reunió i manifestació, motiu pel qual no és un concepte aliè al
nostre règim constitucional. A França i a altres països l’utilitzen de forma habitual, a nosaltres no ens agrada parlar de l’ordre públic i
hem intentat no fer-ho; la legislació a partir de
la Constitució ha esquivat aquest concepte i
en el seu lloc busquem altres formulacions.
Així que som fills de la nostra història. Per
aquest motiu, el concepte d’ordre púbic ha
estat substituït pel de convivència en la Llei
orgànica de protecció de la seguretat ciutadana de 1992, que en el seu article 2 parla de la
convivència ciutadana. També es fa referència a la convivència en altres normes relatives
a la potestat sancionadora dels ens locals i en
diverses ordenances de convivència. Les nocions d’ordre públic i convivència estan vinculades a idees típiques dels estats europeus
del benestar.
La nostra Constitució considera l’ordre públic com un
límit a la llibertat religiosa i
com un límit als drets de
reunió i manifestació.
El tercer concepte rellevant és el de la solidaritat, molt estès i potent a França, per exemple. A Espanya modernament també s’ha
evolucionat cap a la idea, molt europea, de la
cohesió social. Als EUA quan un europeu parla
de cohesió social el miren amb ulls estranys,
atès que aquest no és un terme propi de la seva
cultura. En tot cas, vull insistir en aquesta idea
de connectar l’ordre públic, la convivència i
la solidaritat o cohesió social, perquè són conceptes similars.
Acabo aquesta primera part amb unes poques idees com a resum. El concepte de convivència està desplaçant al d’ordre públic,
Juli Ponce i Solé
l’incivisme s’entén com una agressió, com una
posada en perill de la convivència. A França
es parla de l’ordre públic, aquí no ens agrada,
ja que té connotacions franquistes. Aquesta
concepció crec que és errònia i que transcendeix a un moment històric determinat, motiu
pel qual ressorgeix en certa manera de la mà
del concepte de civisme.
El concepte de convivència
està desplaçant al d’ordre
públic.
Ara bé, què és l’incivisme? Preparant la
ponència he repassat jurisprudència variada i
he vist que la dècada de 1960 el Tribunal Suprem dels EUA s’ocupava d’un cas de pornografia i un magistrat va dir en la sentència que
no sabia el que era la pornografia però quan la
veiés sabria que ho era... Amb l’incivisme passa una cosa semblat: no sabem exactament el
que és, però quan el veiem el reconeixem.
El Decret 274 de 2007, que crea l’Observatori Català del Civisme, el defineix en positiu com el compliment fonamentat en el
respecte de la pautes establertes en les relacions entre persones i fonamentat en el profund
respecte per llibertat individual i col. lectiva.
Si donem la volta al concepte, l’incivisme, per
tant, seria el comportament que no es fonamenta o que vulnera l’anterior. Per tant, tan
incívic és llençar un paper a terra com que els
veïns reaccionin de forma airada perquè
s’instal. li una determinada infraestructura en
una part de la ciutat: un habitatge social o un
centre de culte, per exemple (els coneguts fenòmens NIMBY o “al costat de casa no”).
La segona pauta normativa que us suggereixo és el Pla de Seguretat de Catalunya.
Aquest parla d’incivisme en les nostres ciutats i d’una correlativa sensació d’inseguretat,
intentant establir quines serien les conductes
que permeten definir un comportament com a
incívic, referint-se no només a actes, com ara
pintar les parets (els anomenats “grafits”), sinó
sobretot a la presència de determinades persones en l’espai públic que provoca inseguretat o a persones que realitzen conductes que
encara que no arriben a ser delictes poden ser
faltes o conductes que molesten i afecten la
convivència, sancionables administrativament.
Aquesta idea d’incivisme com a agressió a
la convivència es veu complementada amb la
perspectiva de nous riscos associats a noves
inseguretats, no només des de la perspectiva
de la seguretat física, sinó també de la inseguretat vital, de riscos associats a la vida moderna, de diferents tipus, econòmics, alimentaris,
personals, sanitaris, ambientals, que poden ser
entesos, al seu torn, com un risc per a la convivència i la cohesió social. Això ens duu a
intentar destacar que aquests conceptes que
utilitzo posen sobre la taula la idea que
l’incivisme associat a una sensació d’inseguretat no només és provocat per comportaments
incívics, siguin els que siguin, sinó també per
una sensació d’inseguretat i de riscos, que en
l’actualitat estan essent incrementats avui a
Badalona, Catalunya i a Espanya, en el món
en definitiva, per factors demogràfics, socials
i econòmics que estan posant a prova, naturalment, la convivència en les nostres ciutats i
la capacitat del Dret com a acompanyador de
polítiques públiques per garantir aquesta convivència i evitar l’explosió social entre diversos col . lectius vulnerables. No m’estendré amb
més dades, ja que les teniu en els materials
proporcionats.
Aquesta idea d’incivisme com
a agressió a la convivència es
veu complementada amb la
perspectiva de nous riscos
associats a noves inseguretats.
Civisme i llibertat
41
Urbanisme i dret: com estan muntant les nostres ciutats i com afecta això a l’incivisme
Insisteixo, doncs, no només per llençar un
paper a terra o buscar en els contenidors podem parlar d’incivisme, atès que hi ha altres
conductes que també ataquen el civisme al no
cercar les causes profundes dels riscos i malestars socials. Per exemple, l’Ajuntament de
Madrid vol dictar una ordenança que sancioni
el fet de buscar en un contenidor a la via pública. Malauradament, la gent que ha de fer
això és perquè té fam.
Enfront de l’incivisme, doncs, sancionem.
Però avui hi ha altres riscos que afecten la
convivència i que són, de vegades, el problema de fons. En són exemples les moltes dades
de l’Institut d’Estadística relatives als índexs
de pobresa a Espanya o el fenomen de les persones sense sostre. Sobre aquest tema és interessant un recent inf or me de Caixa de
Catalunya que porta per títol “Qui dorm al
carrer?”. I la premsa aquests dies diu que les
persones sense sostre van a dormir al barri de
Sarrià perquè se senten insegures a Ciutat Vella... Aquesta és la visualització territorial
d’aquests riscos que afecten la convivència,
l’ordre públic (una paraula que no ens agrada), la cohesió social i, en definitiva, el territori.
Una de les expressions territorials més evidents de fenòmens relacionats amb riscos
derivats de la situació econòmica és la denominada “segregació urbana” o “espacial”, la
concentració de persones de rendes baixes (en
part provinents de la immigració extracomunitària) amb risc d’exclusió social en determinades zones urbanes, un fenomen que, a
més, ara comença a tenir una coloració ètnica.
Recents estudis sobre l’àrea metropolitana de
Barcelona detecten l’augment de concentració
de persones estrangeres en certes zones urbanes. Es tracta d’un fenomen negatiu i perillós
per diferents raons, posades en relleu en les
dades empíriques de què disposem en relació
amb altres països, perquè la segregació urbana
provoca segregació escolar, problemes asso-
42
Civisme i llibertat
ciats a l’incivisme i en alguns casos a la delinqüència: s’incrementa el risc si hi ha concentració de pobresa, ja que hi ha menys eficàcia
col. lectiva i menys cohesió social. I els efectes de la segregació es fan patents sobretot a
les segones i les terceres generacions de la
immigració, com hem vist en altres països europeus. Per tant, la segregació urbana no és un
fenomen positiu, sinó un resultat negatiu del
mercat immobiliari. La pregunta és si el mercat ha de ser corregit per la intervenció pública, malgrat el que digui el Sr. Friedman _ ja
desaparegut, no així les seves idees _ . Però uns
altres opinem que sí, que es pot i s’ha intervenir si no volem una fractura social.
La segregació urbana no és
un fenomen positiu, sinó un
resultat negatiu del mercat
immobiliari.
La Constitució Espanyola, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i la legislació imposen
als poders públics intervenir mitjançant determinades mesures tècniques per garantir la lluita
contra la segregació urbana i la concentració
de la pobresa. La tesi final és que el manteniment de l’ordre públic i de la convivència, l’assoliment de bons nivells de civisme i la lluita
contra l’incivisme no només passen pel dret
administratiu sancionador i el dret penal –que
cada vegada és menys l’últim recurs–, sinó també pel desenvolupament de polítiques públiques actives de prevenció, de garantia de la
cohesió social, algunes de les quals tenen molt
a veure amb els municipis, la despesa pública,
l’existència d’un autèntic Estat social, no només amb les ordenances de regulació de la
convivència, sinó també amb instruments reguladors, que no tenen cost.
Em centraré, doncs, en instruments reguladors, a la disposició dels Ajuntaments, que
poden ajudar a garantir i a defensar la convi-
Juli Ponce i Solé
vència, ja que no tot s’acaba en les ordenances que tipifiquen infraccions, que no dic que
no siguin necessàries. Per exemple, si algú
dorm al carrer i és perquè no té opcions, cal
garantir-li un allotjament digne, com ha fet
França amb la Llei de 2007 de dret a l’habitatge, exigible en els tribunals, o Escòcia, amb la
Llei de 2003. Són, doncs, polítiques i lleis incisives que atorguen dret a un allotjament. La
Llei del dret a l’habitatge de Catalunya va en
aquesta línia, encara que és més tímida, però
hi ha línies per avançar en la garantia de la
convivència i la lluita contra l’incivisme, insisteixo, més enllà de les ordenances sancionadores, encara que no dubto de la seva
necessitat.
Si algú dorm al carrer i és
perquè no té opcions, cal
garantir-li un allotjament
digne.
Acabaré amb els quatre exemples que volia
posar, que eren, recordeu, ubicació de llocs de
cultes a la ciutat, urbanisme, delicte i incivisme, habitatge assequible i escola i segregació
escolar. Abans d’entrar-hi, recordeu dues coses, que veureu en el meu article inclòs en els
materials. 1 En primer lloc, la Constitució Espanyola, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya
i el marc normatiu de la Unió Europea imposen una sèrie d’activitats públiques en garantia de la cohesió i la inclusió socials. La segona
idea és que determinades pràctiques i polítiques públiques per acció o omissió –perquè
l’omissió també pot ser una il . legalitat– poden provocar, i de fet estan provocant, un
agreujament de la segregació urbana i, per
tant, un agreujament dels perills de la convivència.
Alguns exemples d’aquestes decisions, per
activa o per passiva, són ubicar un equipament
públic de forma segregada, la falta d’habitatges socials, la ubicació que es faci d’un equipament religiós, o a l’inrevés, la manca
d’habitatges assequibles i si es construeixen
de forma segregada. De fet, nombroses decisions urbanístiques, sigui per acció o omissió,
poden facilitar o complicar la cohesió social.
El planejament urbanístic és una decisió important en el nostre context cultural, social i
jurídic, que influeix en les nostres ciutats. Alguna cosa, doncs, li hauríem de demanar al
planejament urbanístic respecte de la nostra
cohesió social i territorial i la nostra convivència urbana.
Pel que fa als espais de cultes, moltes ciutats catalanes, espanyoles i europees presenten aquestes problemes. The Economist ha
publicat fa poc un monogràfic relacionat amb
això, que comparava el model nord-americà i
l’europeu i posava Espanya i Itàlia com a exemples de fenòmens destacables de reaccions
polítiques i populars negatives davant de
l’obertura de nous llocs de culte (específicament mesquites). Tot això ho sabem,
Badalona no és una illa aïllada, ni Catalunya,
ni Espanya, ni Europa, i els problemes de la
ubicació d’aquests llocs de culte vénen per dos
costats. En primer lloc, qui pren la decisió relativa a l’edificació d’un lloc de culte en una
parcel. la determinada i com es pren, és a dir,
les polítiques públiques urbanístiques vinculades amb el fet religiós, com dirien els
politòlegs. I en segon lloc, l’atorgament de les
llicències per construir o no el lloc de culte. A
Espanya i a Catalunya, tenim una profunda
història confessional, no estem acostumats a
la diversitat religiosa. El planejament urbanístic en un Estat democràtic i de dret, com el
nostre, ha d’aprendre a gestionar la diversitat
religiosa. Els ajuntaments han fet el que han
1. Em refereixo a PONCE SOLÉ, J, “Sociedades pluriculturales y Administraciones Locales: inmigración, diversidad y convivencia
en las ciudades. Reflexiones jurídicas”, Cuadernos de Derecho Local, núm. 11, 2006.
Civisme i llibertat
43
Urbanisme i dret: com estan muntant les nostres ciutats i com afecta això a l’incivisme
pogut. Els nostres planejaments urbanístics,
la nostra mentalitat i la gestió pública no estaven preparats. Teníem llocs de culte de tota la
vida, és a dir, catòlics. Altres països, en canvi,
s’han avançat en la gestió urbana de la diversitat religiosa. Per exemple, els EUA l’any 2000
van publicar una Llei federal sobre usos del
sòl, intentant protegir la igualtat entre totes
les confessions en l’ús del sòl per a finalitats
religioses. A casa nostra, les ordenances d’alguns ajuntaments serien perfectament impugnables, perquè restringeixen discriminatòriament la implantació de determinats nous
llocs de culte i, si s’impugnessin i jo en fos el
jutge responsable, probablement trobaria bones raons jurídiques per anul . lar-les, com a
supòsits de discriminació indirecta, en aplicació de la jurisprudència existent al voltant de
l’article 16 de la Constitució. La llei que ara
està en discussió en el Parlament en realitat
aporta ben pocs articles, alguns dedicats al
planejament urbanístic i veurem si finalment
estableix reserves de sòl per a llocs de culte.
El text és notòriament millorable, es podrien
fins i tot establir estàndards o, almenys, si no
es vol establir una reserva de sòl, es podria
establir alguna limitació de la discrecionalitat
local per justificar en cada cas les necessitats
d’ús religiós del sòl en cada municipi. Seria
qüestió d’emfatitzar el paper de la memòria
social en connexió amb les directives comunitàries antidiscriminació, especialment la 2000/
43 CE, i transposar-les en aquest àmbit, com
ja s’ha fet amb encert en l’àmbit de l’habitatge
en els articles 45 i següents de la Llei del dret
a l’habitatge. Quant a les llicències, el nostre
ordenament presenta ara llacunes i dubtes sobre si la intervenció administrativa ha de basar-se en la llicència o la comunicació prèvia,
per exemple. El projecte de llei en discussió
crea una nova llicència sobre obertura de llocs
de culte, encara que tècnicament fa una re-
missió en blanc a un futur reglament, cosa que
constitucionalment podria arribar a ser molt
discutible si es mantingués el text inicial.
S’haurà d’estar atent al resultat final que surti
del Parlament de Catalunya per poder opinar
amb més coneixement de causa.
El planejament urbanístic en
un Estat democràtic i de dret,
com el nostre, ha d’aprendre
a gestionar la diversitat
religiosa.
Cal destacar que la ubicació centralitzada i
normalitzada de llocs de culte crea ciutat,
mentre que el contrari, segregar, és una mala
política pública per la convivència i, a més, és
il. legal, motiu pel qual no s’ha de fer ni es pot
fer. Els llocs de culte, a més, segons estudis
realitzats fora del nostre país, poden ser un
factor de seguretat pública urbana.
Això enllaça amb el segon exemple proposat, la seguretat pública urbana. Aquí el meu
missatge és encara més curt i qui tingui interès específic pot consultar un llibre que hem
publicat a la Universitat de Barcelona en
col .laboració amb la Diputació de Barcelona
sobre seguretat publica i urbanisme. 2 El meu
missatge és que la planificació urbana és un
element important de la seguretat pública urbana i de la lluita contra la delinqüència i
l’incivisme. Així està reconegut per nombroses instàncies internacionals i estudis realitzats. A França ha d’existir, per imposició legal,
una avaluació criminal sobre l’impacte de certs
desenvolupaments urbans futurs. A casa nostra això està una mica deixat de la mà de Déu.
En aquest sentit us vull remetre a una novetat, al Reglament de 2006 de desenvolupament
2. ORTIZ DE URBINA, I.; PONCE SOLÉ, J. (coord.) (2008), Convivencia ciudadana, seguridad pública y urbanismo: diez textos
fundamentales del panorama internacional, Barcelona: Diputació de Barcelona-Fundació Democràcia i Govern Local.
44
Civisme i llibertat
Juli Ponce i Solé
de la Llei d’urbanisme de Catalunya. En l’article 65 estableix que la memòria social ha de
ponderar els riscs per a la seguretat urbana en
els desenvolupaments urbanístics previstos.
Estic convençut que això ha passat inadvertit, però penseu que aquesta norma existeix i
que una memòria social que no consideri
aquest aspecte es pot arribar a impugnar judicialment. Aquestes avaluacions “criminals”
són importants en casos com Badalona i altres
ciutats. En aquesta mateixa línia també hi hauria una aplicació intel. ligent de la Llei 2/2004,
l’anomenada Llei de barris, que crea una comissió formada per diversos representants,
entre ells un representant del Departament
d’Interior, que ha de valorar els projectes municipals susceptibles de rebre ajuts. Entre els
aspectes que han de ser ponderats, haurien de
tenir-se en compte els elements de seguretat,
cosa que fins ara, pel que sé, no és així.
El meu missatge és que la
planificació urbana és un
element important de la
seguretat pública urbana i de
la lluita contra la delinqüència
i l’incivisme.
Aquestes tècniques de prevenció situacional
de la delinqüència i l’incivisme (en anglès denominades amb la sigla CTPD), és a dir el disseny urbà per prevenir o ajudar a eliminar el
delicte, es componen de diverses mesures preventives: il .luminació, disseny de carrers i de
mobiliari urbà, etc. La policia a altres països
treballa colze a colze amb els equips de planificació. Per exemple, a Regne Unit existeix l’oficial policia que fa de contacte en temes
urbanístics i col. labora amb l’equip urbanístic.
El tercer exemple és l’habitatge assequible.
Pel que fa a l’habitatge social, com sabeu a
Espanya hi ha una taxa baixa d’inversió en
habitatge social. Les reserves de sòl per a habitatge protegit, de 30% en la Llei d’urbanisme estatal i de 30 o 40% o fins i tot 50% en
les zones residencials estratègiques en la Llei
catalana, poden ajudar a obtenir-ne, encara que
la crisi econòmica l’afectarà, sens dubte.
L’existència d’aquest habitatge és important,
però també ho és la ubicació.
La Llei del dret a l’habitatge té nombroses
novetats, incloent-hi reserves possibles en sòl
urbà consolidat, encara que mal conegudes.
Aquesta llei és un canvi revolucionari que millora el text anterior de 1991 i té aspectes positius, com ara la declaració de l’habitatge
social com un servei d’interès general (vegeune l’article 4), la reserva, com dèiem, per a
habitatge protegit en sòl urbà consolidat (vegeu-ne l’article 17), una millor tipificació de
les infraccions, entre elles l’assetjament immobiliari o l’establiment de l’obligació de solidaritat urbana (vegeu-ne l’article 73). 3
D’aquí a 20 anys Badalona i altres ciutats
de 5.000 habitants haurien de tenir un 15%
d’habitatges destinats a polítiques socials.
Òbviament, si em permeteu la broma, d’aquí
a 20 anys estarem tots calbs, i on estarà la Llei
del dret a l’habitatge? Però s’estableixen unes
fases quinquennals de control d’aquest objectiu. Això vol dir que el 2013 Badalona haurà
de tenir 1.600 habitatges socials més dels que
té ara, com a mínim. Aquestes obligacions legals es podran exigir judicialment, perquè la
Llei estableix, a més, una acció pública en
matèria d’habitatge.
Acabo ja amb el quart exemple proposat,
el tema de la segregació escolar, que és també
un problema europeu i internacional, com ho
3. PONCE SOLÉ, J.; SIBINA TOMÀS, D. (coord.). El Derecho de la Vivienda en el siglo XXI: sus relaciones con la ordenación del territorio
y el urbanismo. Con un análisis específico de la Ley Catalana 18/2007, de 28 de diciembre, del derecho a la vivienda, en su contexto español,
europeo e internacional. Madrid: Marcial Pons.
Civisme i llibertat
45
Urbanisme i dret: com estan muntant les nostres ciutats i com afecta això a l’incivisme
demostra una rellevant sentència del Tribunal
Suprem dels EUA de 2007, que anul . la, per
cinc vots contra quatre, l’intent de posar límits al nombre d’alumnes no blancs en les
aules dels col . legis per garantir la diversitat
racial. 4
Això vol dir que el 2013
Badalona haurà de tenir
1.600 habitatges socials més
dels que té ara, com a mínim.
En el nostre cas, l’Informe de 2008 del Síndic de Greuges sobre la segregació escolar parlava de la segregació escolar a Catalunya en
general i també de Badalona, manifestant que
a aquesta població, com a altres ciutats catalanes, hi ha fins i tot més segregació escolar
que urbana.
És dolenta la segregació escolar? En poques
paraules, la concentració d’alumnes amb baix
nivell econòmic i la concentració ètnica, si és
afegida, són negatives tant per la influència
sobre el rendiment escolar com per la falta
d’aprenentatge social i de contacte intergrupal.
Estudis empírics des de la psicologia cognitiva
així ho destaquen i donen importància al contacte intergrupal com a manera d’evitar estereotips i futurs comportaments xenòfobs. Es
important aquest tema perquè ens juguem la
gestió futura de la diversitat i el civisme. El
civisme i la convivència futura pesaran pel nivell de contacte intergrupal dels infants i per
l’aprenentatge en la convivència junts. Naturalment, ho sabem, tenim les estratègies de les
famílies que esquiven certs col .legis i per això
ens juguem a Catalunya si la classe mitjana
catalana vol tenir ciutats i escoles i barris no
segregats o ciutats i barris i escoles segregades. Jo crec que encara que els qui avui estem
aquí siguem de classe mitjana i no estem segregats, ni tampoc ho estiguin els nostres fills,
els problemes derivats de la segregació urbana
i escolar fan que aquests fenòmens ens afectin
a tots. Hem de reflexionar, doncs, com a societat, sabent en tot cas que la legislació vigent
ens obliga a lluitar contra aquests negatius fenòmens.
El civisme i la convivència
futura pesaran pel nivell de
contacte intergrupal dels
infants i per l’aprenentatge en
la convivència junts.
Acabo ja amb una referència a la Llei d’educació de Catalunya, que està en el Parlament. 5
Ha estat àmpliament comentada, existeix
fins i tot una pàgina web específica,
www.lleideeducacio.net, creada per la Conselleria d’Educació. Si us mireu el text de la Llei
veureu que hi ha articles que podrien passar
desapercebuts, i no hauria de ser així, que fan
referència a la lluita contra la segregació escolar. La vinculació entre domicili i escola, a
França, ha generat una gran discussió en relació amb les connexions de la segregació escolar i la urbana, articulades a partir de la
regulació coneguda com a Carta escolar, i en
algunes banlieus franceses hi ha en marxa un
pla pilot de busing, és a dir, trasllat de nens
fora del barri per evitar la segregació escolar
(cosa que ja s’està fent, per cert, en diverses
ciutats catalanes). El projecte de Llei d’educació de Catalunya se n’ocupa. Us animo que
llegiu els articles 40 i següents i específicament
4. PONCE SOLÉ, J. (2007). Segregación escolar e inmigración. Contra los Guetos Escolares: Derecho y Políticas Públicas Urbanas, Madrid:
Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, Ministerio de la Presidencia, Gobierno de España.
5. En el moment de revisar la meva intervenció oral en el seminari, el mes de juliol de 2009, ha estat ja aprovada pel Parlament de
Catalunya la Llei d’educació de Catalunya.
46
Civisme i llibertat
Juli Ponce i Solé
l’article 46, que s’ocupa de la corresponsabilització de tots els centres en l’escolarització de l’alumne. Aquest article diu moltes
coses, algunes molt boniques en l’àmbit
principial i abstracte, però també diu, molt
concretament, que per garantir la no-segregació i l’equilibri, l’Administració educativa ha
d’establir territorialment la proporció d’alumnes amb necessitats educatives especifiques
que puguin escolaritzar-se en cada centre en
els accessos als nivells inicials en cada etapa.
Si ho pensem i ho llegim amb calma, ens parla
de la capacitat de càrrega que les aules de determinades escoles han de tenir d’alumnes amb
necessitats especials (entre ells, i no en menor
mesura, alumnes immigrants). Naturalment,
l’apreciació de les necessitats educatives especials s’ha de realitzar alumne per alumne.
En tot cas, s’estableix la possibilitat de limitar el nombre d’alumnes amb necessitats específiques per aula, en garantia de la diversitat.
Us podeu imaginar que això planteja moltes
preguntes, algunes de les quals hauran de ser
abordades en el desplegament reglamentari
posterior de la llei. Hauríem de tenir transport públic per moure als alumnes amb necessitats educatives especials i evitar-ne així
les concentracions? Aquest moviment seria
legal? Jo, avanço, crec que sí amb rotunditat,
atès que la Llei orgànica d’educació de 2006,
en diversos articles i en concret en l’article
84 i següents, permet establir els límits
d’aquesta capacitat de càrrega per alumne en
garantia de la diversitat, que és un valor per
a garantir la cohesió territorial i el civisme.
Però, naturalment, això són figues d’un altre
paner...
En algunes banlieus franceses
hi ha en marxa un pla pilot
de busing, és a dir, trasllat de
nens fora del barri per evitar
la segregació escolar.
Civisme i llibertat
47
48
Civisme i llibertat
Incivismo,
y delincuencia
Prseguridad
esentació
Francesc Guillén Lasierra
Civisme i llibertat
49
50
Civisme i llibertat
Incivismo, seguridad y delincuencia
Francesc Guillén Lasierra*
1. Las ventanas rotas
La reflexión que haré es sobre una conexión
que se ha establecido expresamente en los
últimos decenios entre el incivismo (la conducta desordenada en la calle) y la delincuencia. El establecimiento de esta relación
evolucionó, en un segundo momento, hacia la
necesidad de hacer políticas de tolerancia cero.
Vamos a ver cómo se construye este discurso
y qué lecciones nos aporta una experiencia con
características propias como la de la ciudad
de Ámsterdam.
Hay una teoría criminológica en el ámbito
de la seguridad, que hizo fortuna y que es
mundialmente conocida, llamada “teoría de las
ventanas rotas (“broken windows” ). Se trata de
todo un planteamiento de la lucha contra la
delincuencia y la inseguridad a partir de lucha
contra el incivismo (y también el desorden
físico en la calle) que se desprende de un
artículo muy modesto, y desde mi punto de
vista, no demasiado elaborado, que publicaron
Wilson y Kelling en una revista de criminología
norteamericana en el año 1982. A partir de
aquí se desarrolla una teoría que parte de la
base de que el desorden en los espacios
públicos lleva a la delincuencia y que los
comportamientos desordenados y el desorden
físico en la calle acaban favoreciendo la
aparición de la delincuencia, incluso de la gran
delincuencia.
A partir de aquí se desarrolla
una teoría que parte de la
base de que el desorden en
los espacios públicos lleva a
la delincuencia.
Es cierto que Wilson y Kelling llevan a cabo
algunas precisiones en su artículo, pero, como
ustedes saben, una vez que se lanza una teoría,
dicha teoría no es exactamente lo que los autores han pretendido que fuera, sino lo que la
gente interpreta que es. Lo que después se
entiende y se aplica, constituye, en la práctica,
la teoría. Pues bien, broken windows vendría a
significar, y de aquí viene el nombre, que si en
un barrio hay una ventana que se rompe y nadie
la arregla, empieza con ello a aparecer el
desorden y, muy probablemente, si posteriormente además, hay un vehículo con las ruedas
pinchadas, y al día siguiente continúa y ya le
falta un retrovisor y después hay unos grafitis
en las paredes y encima hay restos de orina en
la calle, pues la situación se va degradando de
* Responsable de Proyectos y Organización de la Secretaría de Seguridad del Departamento de Interior, Relaciones Institucionales y
Participación de la Generalitat de Catalunya. Profesor asociado de Derecho Constitucional y miembro del Grupo de investigación
sobre libertad, seguridad y transformaciones del Estado del Departamento de Ciencia Política y de Derecho Público de la Universitat
Autònoma de Barcelona.
Civisme i llibertat
51
Incivismo, seguridad y delincuencia
forma que inexorablemente allá puede acabar
instalándose el crimen organizado. Es cierto
que estoy caricaturizando y simplificando un
poco lo que se ha interpretado que era el broken
windows. Es un artículo de veinte páginas que
se puede ya leer en lengua castellana porque
la Diputación de Barcelona lo ha traducido
junto con otros artículos importantes sobre la
seguridad. Aunque pueda haber algunas
contradicciones en el artículo inicial de Wilson
y Kelling, la idea fundamental es ésta: el
desorden lleva a la delincuencia.
En realidad, los autores matizan un poco
más. Según los autores la secuencia del
fenómeno es la siguiente: cuando una ventana
se rompe, las ruedas del coche se pinchan y
no se reparan, hay grafitis en las paredes y orina en la calle y nadie lo limpia ni lo repara la
gente empieza a tener miedo y, en consecuencia, a ser reticente a estar en las calles,
ya que percibe que en la calle no hay orden,
nadie se preocupa de lo que allí sucede.
Paulatinamente las personas “honradas” dejan
de utilizar las calles, excepto para transitar por
ellas cuando es absolutamente necesario. Este
vacío lo llenan personas poco deseables que
ven en esta falta de orden una posibilidad de
implantar su voluntad, extorsionando e
intimidando al resto. Las calles pasan, pues, a
las manos de los delincuentes. A partir de aquí,
el artículo ya propone cuáles han de ser la
función y la estrategia de la policía para frenar
este proceso, aunque todo esto se concretará
más posteriormente con la aparición de las
políticas de tolerancia cero. La idea de fondo,
que ya aparece en el primer artículo, es que la
policía tiene que combatir el desorden para
combatir la delincuencia, es decir, existen controles sociales que han desaparecido, que
favorecen la aparición de conductas incívicas
y que ponen en marcha el proceso que
conducirá a la delincuencia. Wilson y Kelling
lo dijeron claramente en su artículo: la policía
tiene que mantener el orden social de los
barrios, porque la pérdida de este orden es el
52
Civisme i llibertat
inicio de todos los males relacionados con la
seguridad y la delincuencia. Ahora bien, los
autores también reconocen que para mantener
este orden, la policía ha de llevar a cabo
actividades que no superarían el más mínimo
control de legalidad. Sin embargo, este es un
mal menor que hay que aceptar, porque de
hecho uno de los temas que nos han llevado a
la degradación de muchas áreas es el exceso
de judicialización de las actuaciones policiales
que ha hecho que la policía se inhiba de sus
tareas de control que son tan necesarias para
la seguridad. Si la policía se ocupa del desorden
acabará incidiendo positivamente en la
delincuencia y no hay que poner demasiadas
trabas legales a su actuación.
La idea de fondo, que ya
aparece en el primer artículo,
es que la policía tiene que
combatir el desorden para
combatir la delincuencia.
2. Hacia la tolerancia cero
Unos años después, a principios de la
década de 1990 se pone en marcha la conocida
política de tolerancia cero. Su escaparate
paradigmático será el de la ciudad de Nueva
York. Lo hará Will Bratton, primero únicamente en el metro (1991-92) y posteriormente
(1994-96) en toda la ciudad. Se trata de una
aplicación práctica de la teoría de las ventanas
rotas, a la que Kelling dará apoyo intelectual
de manera que creará un dúo muy explícito:
Bratton como jefe de policía, como operativo,
y Kelling, que escribirá dando apoyo al
proyecto. De hecho, acabarán escribiendo
juntos para defender tanto los planteamientos
teóricos como la experiencia modélica de la
ciudad de Nueva York.
Antes de seguir con la discusión sobre las
bondades de las políticas de tolerancia cero
Francesc Guilén Lasierra
hay que situar las circunstancias del momento
en que estas políticas se llevan a cabo en los
Estados Unidos. A principios de la década de
1990 los índices de criminalidad en los
EE.UU., concretamente en Nueva York, son
los más altos de la historia. En Nueva York
tenían lugar más de 2.000 homicidios o
asesinatos al año y había una preocupación
importante al respecto, ya que los índices de
la delincuencia se mantenían en un ascenso
continuo desde hacía ya bastantes años. Como
política alternativa a las habituales de la época,
que, por otra parte, habían mostrado insuficiencias, se articula la de la tolerancia cero:
Para que la delincuencia descienda hay que
combatir los escenarios que la favorecen. Es
decir, para combatir la delincuencia hay que
empezar combatiendo el desorden en la calle,
lo que incluye tanto las conductas incívicas
como el mismo desorden físico. Con este fin
la policía debe combatir el desorden con una
aplicación estricta de la normativa, sin ninguna
tolerancia, de tal manera que todas las
conductas ilícitas deben ser denunciadas y
sancionadas. En primer lugar, hay que identificar las zonas desordenadas y a partir de ahí
actuar. Es decir, en las zonas desordenadas,
hay que perseguir tanto al que pide limosna de
manera un tanto “presionante” en la calle
como al que se salta los tornos de entrada al
metro sin pagar el correspondiente billete, el
que se orina en la calle o el que ensucia las
paredes con pinturas o grafitis, etc. En esto
consiste la tolerancia cero. Esto hay que
hacerlo por varias razones:
Como política alternativa se
articula la de la tolerancia
cero: Para que la delincuencia
descienda hay que combatir los
escenarios que la favorecen.
a) Así se defienden los derechos de los
ciudadanos que son víctimas de estas
conductas. En este punto, la tolerancia
cero sí que acierta en la justificación. Las
conductas incívicas (y también los
delitos) deben ser combatidas no porque
haya que establecer un orden ideal y
estricto, sino porque infring en los
derechos de los ciudadanos que son
víctimas de ellas. Otro tema es si la defensa de los derechos de los ciudadanos
víctimas de conductas incívicas justifica cualquier reacción policial y penal. Es
en este punto donde los partidarios de
la tolerancia cero no parecen adecuarse
a los criterios exigibles de proporcionalidad. De todas maneras alguna
respuesta ha de haber, ya que, en caso
contrario, las consecuencias pueden ser
funestas y dar lugar a reacciones poco
deseables, entre ellas la propia autodefensa de los ciudadanos y el temido abandono de los espacios públicos del que
nos hablan Wilson y Kelling.
b) Con este tipo de actuación la policía
detiene muchos más delincuentes. Como
que la mayoría son pluriinfractores,
muchos de ellos llevan a cabo tanto
conductas incívicas como pequeñas
infracciones y delitos de más calado. Si
la policía interviene en estos casos, acaba interponiéndose en la carrera criminal de esta gente de manera mucho más
frecuente, detectando, por ejemplo, que
aquel tipo que molestaba a la gente
pidiéndoles dinero a la entrada del metro estaba buscado por robo o por
agresión, o que el que se saltaba los
tornos del metro sin pagar llevaba armas
de fuego de manera ilegal.
c) Los hipotéticos futuros infractores
sabrán que las infracciones no les
van a salir gratis, que tienen muchas probabilidades de ser detectados y sancionados. Se parte de la idea de que
Civisme i llibertat
53
Incivismo, seguridad y delincuencia
todos los que cometen infracciones lo
hacen después de una elección racional
a partir de los beneficios y los riesgos de
su actuación. En consecuencia, si estos
sujetos saben que con mucha probabilidad serán detectados y sancionados,
no llevarán a cabo sus actividades
ilícitas, se sentirán intimidados por la
respuesta de la policía y se comportarán
de acuerdo con la ley.
Se parte de la idea de que
todos los que cometen infracciones lo hacen después
de una elección racional a
partir de los beneficios y los
riesgos de su actuación.
d) Si los incívicos y los antisociales no
actúan, el desorden desaparece, las calles se vuelven más seguras y la gente
“honrada” las vuelve a ocupar con la
consecuente recuperación del orden y la
reducción de la delincuencia.
3. Los resultados. Más dudas que certezas
La delincuencia en la ciudad de Nueva York
experimentó en estos años un descenso considerable. Así, por ejemplo, los homicidios y los
asesinatos descendieron por debajo de 1.000
al año. Este es el dato cierto y objetivo, que
tanto Bratton como Kelling han utilizado para
defender la bondad de las políticas de tolerancia
cero puestas en marcha en el bienio 1994-96.
Ahora bien, hay que ser justos y hacer algunas
puntualizaciones:
a) El descenso de la delincuencia en la
ciudad de Nueva York empieza a partir
del año 1990. Si se consultan las
estadísticas de la delincuencia que la
policía de Nueva York ofrece al público
en su web, se puede comprobar como el
54
Civisme i llibertat
momento álgido de la delincuencia fue
el año 1990 y que, a partir de este año,
empieza una tendencia descendiente
constante y muy acentuada. Es decir
cuando Rudolph Giuliani gana las
elecciones para alcalde en el mes de
noviembre de 1993 y, posteriormente, en
1994, pone en marcha, tras la contratación de Bratton, las políticas de
tolerancia cero, la delincuencia ya lleva
tres años en recesión, aunque su predecesor en el cargo, David Dinkins, no
hubiera sido capaz de transmitirlo a los
electores y hubiera perdido las elecciones, entre otras cosas, por la alta
percepción de inseguridad que sentían
los ciudadanos.
Cuando Rudolph Giuliani
gana las elecciones para
alcalde la delincuencia ya
lleva tres años en recesión.
b) Prácticamente todas las grandes ciudades
americanas experimentaron reducciones
muy notables de la delincuencia en el
mismo período, aunque la mayoría de
ellas no hubieran aplicado políticas de
tolerancia cero. Así, por ejemplo, la
ciudad de San Diego (California) experimentó un descenso de la criminalidad
semejante al de Nueva York con una
política policial de policía comunitaria
al estilo clásico.
c) Hay factores ajenos a la policía que
influyen en la reducción de la delincuencia que Kelling y Bratton no tienen
en cuenta. Por ejemplo, la estabilización
del mercado de la cocaína significa una
reducción de los conflictos, que
entrañaban mucha violencia, entre las
bandas de traficantes en la década anterior. La reurbanización de algunas áreas
Francesc Guilén Lasierra
del barrio neoyorquino del Bronx, los
proyectos municipales de desintoxicación de drogadictos o algunas
refor mas legislativas del Estado de
Nueva York que limitan la tenencia de
armas de fuego también tuvieron, sin
duda, su influencia
Pero dejemos el caso concreto de Nueva
York y vayamos al fondo de la cuestión,
¿cuáles son los puntos débiles de esta teoría?
La teoría, bajo su apariencia de razonabilidad,
encierra algunos ámbitos oscuros:
a) La definición del desorden. Si preguntamos a los defensores del planteamiento de la teoría de las ventanas
rotas qué constituye el desorden nos
encontraremos con una relación diversa
y variada de pequeñas infracciones. En
algunos casos nos hablaran de objetos
deteriorados en los espacios públicos
que nadie retira ni repara, de personas
que utilizan el transporte público sin
abonar las correspondientes tarifas, que
se orinan en la calle, etc. Hasta aquí
ningún problema, pero si continuamos
muchos de ellos introducirán nuevas
conductas como la oferta de sexo en la
calle, el pequeño trapicheo de drogas o
los daños contra el patrimonio público o
privado. En estos últimos casos hemos
de pararnos a reflexionar un poco porque
se trata de conductas que en muchos
estados (en la mayoría de los que
integran los Estados Unidos) constituyen
delito. Es decir, si estamos de acuerdo
en que el pequeño tráfico de drogas o
los daños contra el patrimonio público o
privado son una muestra de desorden, lo
que parece fuera de toda duda, entonces
uno de los principios básicos de la teoría
deja de tener su razón de ser. Es decir si
el desorden ya incluye actos delictivos,
no tiene sentido decir que el desorden
lleva al delito, porque el mismo delito
constituye el desorden. Efectivamente
no podemos decir que el desorden lleva
a la delincuencia o a la gran delincuencia
porque ya hay delincuencia en el
desorden. En el fondo tanto el incivismo
como el delito son comportamientos
desordenados, muestran un desorden,
aunque con gradaciones diversas, es
decir, son manifestaciones cualitativamente diversas de un mismo problema.
b) El desorden no lleva a la delincuencia
necesariamente, al menos de manera
generalizada. Habrá que estudiar cada
caso de manera individual y verificar las
relaciones entre desorden y delito. Las
investigaciones empíricas que se han
llevado a cabo fundamentalmente en los
Estados Unidos solo demuestran que
algunos comportamientos desordenados
en la calle tienen relación con algunos
delitos contra la propiedad (sobre todo
con el robo de vehículos). En todo caso,
los vínculos entre las conductas incívicas
y la delincuencia dependerán siempre del
tipo de conducta incívica de que se trate
y del tipo delictivo del que hablemos. No
parece, por ejemplo, que se puedan
establecer vínculos inexorables de causa-efecto entre el impago de una tarifa
de un transporte público y la pertenencia
futura a un g r upo de delincuencia
organizada. Por otra parte, en nuestras
ciudades hay numerosas zonas que hace
ya años que plantean problemas de
comportamientos incívicos y que no se
han convertido en un semillero de
delincuencia. Además, incluso Wilson y
Kelling comienzan su artículo en el año
1982 hablando de un programa en el que
Kelly había participado en el Estado de
Nueva Jersey, donde se había promovido
que la policía patrullara a pie y entrando
en contacto con los vecinos en lugar de
hacerlo en coche. Aunque la delincuencia se había mantenido muy estable,
Civisme i llibertat
55
Incivismo, seguridad y delincuencia
la sensación de seguridad ciudadana
había subido mucho. Los autores señalan
que esto es debido al hecho de que el
contacto con la policía, su presencia,
ofrece una sensación de control y de
orden de la calle. Es decir, los habitantes
de los barrios con mayor presencia
policial a pie se sentían más seguros
porque percibían que sus calles tenían
más orden, aunque esto no tuvo ninguna
influencia en la delincuencia, que siguió
estable. Otro ejemplo clarísimo de la
dificultad de establecer vínculos fiables
entre desorden y aumento de la violencia
lo encontramos en el Reino Unido, que
experimenta desde la década de 1980 un
continuo descenso de la criminalidad (de
casi un 50%). Pues bien, en los últimos
diez años, han publicado como mínimo
tres leyes (Crime and Disorder Act, Antisocial Behaviour Act y Sexual Offences Act)
que pretenden controlar comportamientos desviados o desordenados en la
calle. Estas leyes han incremento notoriamente los instr umentos y medidas
para frenar y castigar estas conductas.
Hay una gran preocupación por las
conductas incívicas o antisociales aún
cuando la delincuencia se encuentra en
una tendencia a la baja muy estable desde
hace años.
El desorden no lleva a la
delincuencia necesariamente,
al menos de manera generalizada. Habrá que estudiar
cada caso de manera individual.
c) Algunos desórdenes no son susceptibles
de ser solucionados por medio de la
actuación de la policía. La policía puede
hacer muchas cosas, pero si una ventana
56
Civisme i llibertat
está rota no la pondrá nueva, si las
ruedas de un coche están pinchadas, la
policía no pondrá unas ruedas nuevas.
Si hay una realidad urbanística, una
situación social deteriorada en un barrio,
esto no lo puede alterar la policía. En
cambio las políticas de tolerancia cero
sólo están pensadas para la actuación de
la policía. Es evidente que aquí falla alguna cosa, que hay muchos eslabones
que quedan sueltos.
d) La experiencia nos demuestra que las
políticas de tolerancia cero que únicamente se centran en la policía y que lo
hacen de manera muy agresiva tienen
efectos secundarios. Al final de la época
de la tolerancia cero en Nueva York,
hubo una manifestación muy importante,
que incluía personajes relevantes de la
vida pública, que se quejaban de los abusos de la policía. Algunos grupos pertenecientes a los sectores menos favorecidos, por decirlo de una manera simplista, los sectores de las minorías afroamericana e hispana se planteaban que
la policía en la época de la tolerancia cero
había ocupado sus barrios y los había
castigado a ellos especialmente. Hay
ejemplos muy concretos de personas que
padecieron abusos de la policía. De
hecho, el número de denuncias contra la
policía creció de manera exponencial
durante el período de la tolerancia cero.
Esto no significa que todos los policías
de Nueva York de la época fueran
violentos ni que no hicieran nada positivo. Significa simplemente que si la policía
recibe unas instrucciones extremadamente enérgicas y se la presenta como la
única solución al problema, algunos
miembros del servicio de policía se lo
acaban creyendo de manera exagerada.
Es decir, hay que tener presente que uno
de los efectos colaterales de este tipo de
políticas es que si no se explican de ma-
Francesc Guilén Lasierra
nera adecuada, pueden dar a entender a
los agentes menos aventajados o más
predispuestos a este tipo de mensajes que
todo vale, que los límites legales no se
aplican en el ámbito de estas políticas.
Las políticas de tolerancia
cero que únicamente se centran en la policía y que lo
hacen de manera muy agresiva tienen efectos secundarios.
4. Las aportaciones que hay que tener
en cuenta
Las inconsistencias de la teoría de las
ventanas rotas, y de las políticas de tolerancia
cero que se han derivado, no han de hacernos
olvidar algunas de sus aportaciones, que no son
desdeñables:
a) En primer lugar, el desorden en la calles,
ya sea a causa de conductas incívicas o
simplemente por la presencia de objetos
o espacios deteriorados, afecta considerablemente la calidad de vida de los
vecinos y, en consecuencia, su sensación
de seguridad. Un espacio donde hay
zonas físicamente deterioradas y usos
contradictorios que entran en conflicto,
los ciudadanos no se encuentran seguros,
los niños no pueden jugar tranqui-
El desorden en la calles, ya
sea a causa de conductas
incívicas o simplemente por
la presencia de objetos o
espacios deteriorados, afecta considerablemente a la
calidad de vida de los vecinos.
lamente, las personas mayores no se
pueden sentar a tomar el sol, etc. es un
problema nada desdeñable. En muchos
casos una situación así puede afectar la
sensación de seguridad mucho más que
los índices de delincuencia.
b) La policía desempeña un papel tanto en
la lucha contra el desorden como contra
la delincuencia y en el mantenimiento de
la seguridad de las ciudades y barrios. En
la década de 1980, cuando aparece el
famoso artículo de las ventanas rotas, la
opinión científica dominante, es decir,
los criminólogos, habían establecido de
manera prácticamente unánime que la
policía no podía hacer nada contra la
inseguridad o contra el delito, ya que eran
fenómenos causados por factores
complejos que escapaban al ámbito de
actuación de la policía. En cambio, toda
esta corriente que acaba en las políticas
de tolerancia cero le ofrece un papel muy
relevante. Efectivamente, si llevamos a
cabo algunas matizaciones es cierto que
la policía tiene que desempeñar un papel
en la lucha contra el incivismo y la
inseguridad. Si la política de seguridad
no se centra en la actuación de la policía,
sino que enmarca la actuación policial
en estrategias más amplias, donde
inter vengan también otros actores,
puede ser de gran utilidad. Por ejemplo,
puede dar buenos resultados el hecho de
diseñar una política que incluya, entre
otras cosas, una actuación policial intensa en una zona muy deteriorada, con
comportamientos antisociales que impiden una pacífica ocupación de los
espacios públicos. En determinados contextos puede ser cierto que representa un
factor disuasorio el hecho de que el infractor sepa que un día sí y el otro
también cuando vaya a cometer una
infracción estará la policía y lo denunciará. Pero si solo se hace esto y
Civisme i llibertat
57
Incivismo, seguridad y delincuencia
no se crea un medio donde no se incrementen cada día las infracciones, solo
con la policía no se arregla la situación,
sino que al final se acaba produciendo
una crispación de la situación. No nos
engañemos, ni las leyes penales ni las
leyes administrativas están hechas para
que se sancione a todo el mundo, porque
sería inconcebible e insostenible desde
los puntos de vista social y político. Las
leyes penales y las administrativas están
hechas para que las personas sepan de
su existencia y para que no cometan
infracciones, con la hipotética amenaza
de que el peso de la ley puede caer sobre
ellas si incumplen sus preceptos. Es decir,
si creamos un delito y al cabo de un año
hemos metido en la cárcel a 3.000
personas por haberlo cometido, estaremos haciendo algo mal, porque la
función de la normativa sancionadora no
es castigar todas las infracciones. No
podemos sancionarlo todo y todos
sabemos que ni la fiscalía, ni los jueces
ni la policía pueden aplicar cada día la
ley en sentido estricto y sancionar toda
aquella conducta que la infringe. Es
imposible, socialmente durísimo y desde
un punto de vista económico, carísimo.
Tengamos en cuenta todo esto, para
relativizar esta historia de la tolerancia
cero, que, bien utilizada, puede contribuir a la recuperación de situaciones y
espacios degradados. Pero la idea y el
objetivo de fondo han de ser precisamente la recuperación de los valores
que permiten un uso pacífico y sostenible de los espacios públicos. Hay que
hacer entender a todo el mundo que estos lugares constituyen un espacio común
y que ha de haber otros colectivos, como
los poderes locales, las asociaciones de
vecinos, los comerciantes, etc., que participen en su buen funcionamiento y que
aporten su contribución al efecto.
58
Civisme i llibertat
Si no se crea un medio donde
no se incrementen cada día
las infracciones, solo con la
policía no se arregla la situación, sino que al final se
acaba produciendo una crispación de la situación.
Seguir al pie de la letra la función que Kelly
y Wilson atribuyen a la policía, que viene a ser
la de sustituir los mecanismos de control social que han ido desapareciendo en nuestra
sociedad, puede resultar sumamente peligroso
e inconveniente. Los controles informales son
precisamente eso, informales. Tratarlos de
sustituir por mecanismos formales de control,
como es la policía, puede pervertir los roles y
convertir nuestros estados en estados policiales. Los controles sociales desaparecidos
son probablemente irrecuperables, pero sí es
cierto que teniendo en cuenta la vida y los
valores actuales en nuestras ciudades es
posible facilitar el establecimiento de nuevos
mecanismos de control que contribuyan a
hacer de los espacios públicos lugares seguros,
pero que lo hagan de manera informal, sin los
formalismos institucionales y legales propios
de los órganos administrativos. Esto se puede
hacer desde la planificación, desde la
organización de la vida en la ciudad, pero no
exclusivamente desde la policía.
Teniendo en cuenta la vida y
los valores actuales en nuestras ciudades es posible
facilitar el establecimiento de
nuevos mecanismos de control que contribuyan a hacer
de los espacios públicos
lugares seguros.
Francesc Guilén Lasierra
5. La “street wise” (sabiduría en la calle)
de la policía de Ámsterdam
En los años posteriores a la experiencia de
tolerancia cero en la ciudad de Nueva York se
multiplicaron por todo el mundo experiencias
similares. De todas maneras, las versiones
europeas mostraron, en general, algunas
diferencias con el modelo teórico neoyorquino
que partía de la doctrina de las ventanas rotas
con todas sus consecuencias. Un ejemplo
interesante es el proyecto Street Wise Policing
de la policía de Ámsterdam, que se puso en
marcha en el año 1999. En los años previos,
la policía de la ciudad de Ámsterdam llegó a
la conclusión de que tenía un problema de
orden en las calles. Es decir, aunque los niveles
de delincuencia estaban bajo un control
razonable, la percepción de la seguridad no era
buena debido sobre todo al desorden físico y
conductual en las calles (en algunas zonas, no
en todas). Aunque existía normativa municipal que establecía como infracciones muchas
de las conductas desordenadas en la calle, la
policía no denunciaba estas conductas.
Estamos hablando de normativa que establecía
como infracciones, por ejemplo, consumir droga en la calle, orinar en espacios públicos, aparcar los vehículos en doble fila o impidiendo la
circulación de otros o ensuciar las vías
públicas. En el año 1998 deciden que se ha
acabado lo que tradicionalmente se había
calificado como política de tolerancia de la
ciudad y deciden aplicar la normativa en
sentido estricto porque piensan que es
necesario para recuperar los valores cívicos en
el uso de los espacios públicos. El proceso se
pone en marcha a finales del año 1998 y se
plantean las consecuencias que puede tener la
implantación de esta nueva política. Intuyen
que la nueva política no va a dejar indiferentes
a los ciudadanos, que hasta aquel momento
estaban acostumbrados a la tolerancia policial
en aquellos ámbitos. Es decir, prevén que
algunos ciudadanos pueden violentarse contra la policía. Para hacer frente a esta más que
posible realidad llegaron a un acuerdo con la
fiscalía y la justicia para obtener la colaboración de la fiscalía a la hora de proceder
contra aquellos ciudadanos que se mostraran
violentos contra los policías que aplicaban la
normativa que había estado “adormecida”
hasta aquellos momentos.
En el año 1998 deciden que
se ha acabado lo que tradicionalmente se había calificado
como política de tolerancia
de la ciudad.
En el proceso de preparación de la nueva
política “Street Wise” la Policía lleva a cabo
una campaña publicitaria (interna y externa)
anunciando la nueva línea de actuación con
especial hincapié en los policías que la tenían
que implantar. Eran conscientes de la necesidad de que tanto el público como los
policías de a pie, que luego tenían que llevar a
cabo las nuevas directrices, conocieran lo que
se esperaba de ellos y las condiciones bajo las
que tenían que actuar. Por lo que respecta a la
percepción por parte del cuerpo de policía,
unos lo vieron como algo positivo, pero otros
eran reticentes, ya que o bien en sus zonas de
trabajo no veían la necesidad de cambiar la
política operativa porque las cosas funcionaban
razonablemente o bien temían la respuesta de
unos ciudadanos que estaban acostumbrados
a una policía de baja intensidad. Uno de los
problemas fue que esta nueva política se
decidió para toda la policía de Ámsterdam,
centralmente. El grado de discrecionalidad del
policía disminuía porque las instrucciones
venían de la dirección central de la policía de
Ámsterdam y eran unifor mes para toda la
ciudad. Esta disminución de la discrecionalidad chocaba bastante con los modelos
más tradicionales de policía comunitaria en los
que la discrecionalidad del policía (el buen uso
Civisme i llibertat
59
Incivismo, seguridad y delincuencia
de ella) constituía uno de los elementos de una
buena estrategia policial. En consecuencia, el
servicio de policía no recibió, en general, la
nueva política de manera positiva.
En el proceso de preparación
de la nueva política “Street
Wise” la Policía lleva a cabo
una campaña publicitaria
(interna y externa) anunciando la nueva línea de
actuación.
De todas maneras, ellos no calificaron en
ningún caso la nueva política como de tolerancia
cero. Tampoco creían que fuera a tener ningún
efecto relevante sobre la delincuencia, simplemente se trataba de recuperar algunos barrios
que estaban muy degradados a causa de las
conductas desordenadas y el deterioro físico.
Asumían que no denunciar estas conductas había
convertido las calles en espacios hostiles, sin
cohesión social, donde a nadie parecía importarle
nada y, por lo tanto, nadie se cuidaba de nada.
Solo seis meses después de la puesta en marcha
de la nueva política (en junio de 1999) los índices
de delincuencia se mantenían estables, pero los
vecinos de algunas zonas degradadas del centro
manifestaban sentirse más seguros y tranquilos.
Uno de los resultados esperados de la
ejecución de la nueva política fue un incremento de las denuncias. Desde su puesta en
marcha hasta el año 2005, las denuncias por
actividades incívicas llevadas a cabo por la
policía de Ámsterdam se incrementaron en un
60%. Desde este punto de vista, realmente
consiguieron recuperar algunas zonas. Una
parte del programa tenía éxito, de hecho, ellos
todavía siguen manifestando estar globalmente
satisfechos con aquella política. Obviamente,
como ya se había previsto, se incrementaron
también el número de situaciones en que los
60
Civisme i llibertat
ciudadanos reaccionaron de manera violenta
contra la policía. Fundamentalmente en los
primeros momentos, mucha gente que creía
haber cometido una “tontería” acababa
detenida y era llevada a la Fiscalía donde se
ponía en marcha un proceso.
Finalmente la política se dio por finalizada
en el año 2005. ¿Por qué? ¿Cuáles fueron los
problemas? Las dificultades fueron diversas:
a) En primer lugar, todo acabo traduciéndose en una cuota. Los policías
tenían que presentar un número determinado de denuncias por actos incívicos
para “sobrevivir” profesionalmente
hablando, más allá de si la situación en
sus áreas de trabajo había mejorado o no.
Incluso a escala nacional se llegaron a
plantear, más o menos explícitamente,
este tipo de cuotas de denuncias por
actos incívicos. Obviamente esta no
puede ser la manera de recuperar los valores cívicos en los espacios públicos.
Tienen que ponerse en marcha políticas
más complejas y ambiciosas.
b) En segundo lugar, después de algún
efecto positivo muy localizado en un
primer momento, como la política se
decidía centralmente y para todo el
municipio sin tener en cuenta las preocupaciones específicas de los vecinos de
los diversos barrios o zonas, los vecinos
no percibían las mejoras que aportaba
el trabajo de la policía. Por ejemplo, si
en un barrio determinado gracias a la política agresiva de la policía disminuía el
número de gente que consumía droga en
la calle, pero no lo hacía el r uido
nocturno que era lo que preocupaba a
los vecinos, estos no veían ninguna
mejora derivada de la actuación policial.
Esta constatación significó una dificultad importante para la policía, que
veía como una necesidad inexorable la
implicación de los vecinos en la solución
Francesc Guilén Lasierra
de los problemas de civismo y de
recuperación de las calles, pero al tener
que seguir directrices marcadas centralmente los vecinos no veían reflejadas sus
expectativas en la actuación de la policía
y se mantenían al margen.
Los vecinos no percibían las
mejoras que aportaba el
trabajo de la policía.
Estas son básicamente las razones que
empujaron a las autoridades policiales a abandonar esta política, ya que consideraron que se
había burocratizado demasiado y que no
incrementaba la sensación de seguridad de los
vecinos. Continúan pensando que el desorden
afecta a la calidad de vida y a la seguridad, pero
han tratado de reformular sus respuestas al problema. Creen que hay que implicar a los
ciudadanos en la detección de los problemas y
hay que aplicar soluciones específicas a los diversos problemas que presentan los diferentes
espacios públicos de una ciudad. En este sentido
las políticas americanas de tolerancia cero eran
más flexibles, ya que preconizaban aplicar las
actuaciones policiales intensas únicamente en las
zonas o áreas previamente definidas como
desordenadas o problemáticas y no a ciudades o
barrios enteros. En esta dirección, la policía de
Ámsterdam puso en marcha el año 2008 un
nuevo programa de policía de barrio, que
pretende detectar las problemáticas y necesidades de seguridad en cada barrio y zona, a
partir de las prioridades establecidas por los
vecinos, y ofrecer respuestas específicas para cada
uno de ellos. De esta manera se piensa incidir
sobre aquellas situaciones o conductas incívicas
que los vecinos identifican como más dañinas
para la convivencia en los espacios públicos que
ellos utilizan. La idea es clara: si son los
ciudadanos los que identifican los problemas,
percibirán las mejoras derivadas de la actuación
policial.
Este es un balance rápido de lo que ha
aportado la experiencia de Ámsterdam, que,
por una parte, se ha resistido a identificar
incivismo con delincuencia, pero, por la otra,
ha aplicado directrices uniformes para toda la
ciudad, sin implicar adecuadamente a los
vecinos en la identificación de los problemas
específicos de sus correspondientes barrios, lo
que ha hecho que no percibieran la eliminación
o la mejora de problemas que ellos no habían
detectado como tales. Habrá que esperar a ver
cómo evoluciona la nueva orientación a partir
de los nuevos equipos de policía de barrio.
Bibliografía
BRATTON, W. J.; KELLIG, G. (2006) There
are no cracks in the broken window, a National.
Review online. Accesible en: http://
w w w. n at i o n a l re v i e w. c o m / c o m m e n t /
bratton_kelling200602281015.asp
BRATTON, W. J.; KNOBLER, P. (1998).
Turnaround: How American’s top cop reversed
the crime epidemic. New York: Random House.
GAU, J. M.; PRATT, T.C. (2008). “Broken
windows or window dressing? Citizens’
(in)ability to tell the difference between
disorder and crime”, en Criminology and
Public Policy, Vol. 7, num. 2, 2008, pág. 163194.
GUILLEN LASIERRA, F. (2000). “Utilitat de
les legislacions i polítiques dures com a
polítiques de seguretat ciudadana”, en
Revista Catalana de Seguretat Pública, núm. 67, junio-diciembre 2000, pág. 93 a 115.
HINKLE, J. C.; WEISBURG, D. (2008) “The
irony of broken windows policing : a micro-place study of the relationship between
disorder, focused police crackdowns and
fear of crime”, en Journal of Criminal Justice
36 (2008) pág. 503-512.
HOPKINS BURKE, R. (ed.). (2004). Hard
Cop, Soft Cop. Dilemmas and Debates in con-
Civisme i llibertat
61
Incivismo, seguridad y delincuencia
temporar y policin. Cullompton; Portland:
Willan Publishing.
JANG, H.; HOOVER, L. T.; LAWTON B. A.
(2008). “Effect of broken windows enforcement on clearance rates”, en Journal of
Criminal Justice, 36, (2008) pág. 529-538.
KELLING, G. L.; COLES, C. M. (1996) Fixing Broken Windows. Restoring order and reducing crime in our communities. Nueva York:
Touchstone.
KUBRIN, C. E. (2008) “Making order of disorder: a call for conceptual clarity”, en
Criminology and Public Policy, vol. 7, num. 2,
2008, pág. 203-214.
MOORE, M. H. (2005). Siz ing up
COMPSTAT: An important administrative innovation in policing, en NEWBURN, T. (ed.),
Policing. Key Readings, Cullompton; Portland:
Willan Publishing, 2005.
ORTIZ DE URBINA, I.; PONCE, J. (coord.)
(2008). Convivencia ciudadana, seguridad
pública y urbanismo. Diez textos fundamentales
del panorama internacional. Barcelona:
Fundación Democracia y Gobierno Local.
Diputació de Barcelona.
SAMPSON, R. J., (2008). “Vecindario y
comunidad: Eficacia colectiva y seguridad
ciudadana”, en ORTIZ DE URBINA, I.;
PONCE, J. (coord.) Convivencia ciudadana,
seguridad pública y urbanismo. Diez textos
fundamentales del panorama internacional. Barcelona, Fundación Democracia y Gobierno
Local. Diputació de Barcelona, pág. 235 a
247.
SAMPSON, R. J.; RAUDENBISCH, S. W.
(1997). “Neighbourhoods and violent
crime: A multilevel Sutdyof Collectie Efficacy”, en Sciences, 277 (1997), pág. 918-925.
62
Civisme i llibertat
SAMPSON, R. J.; RAUDENBISCH, S.W
(ANY) “Systematic Social Observation of
Public Spaces: A new look at disorder in
urban neighbourhoods I”, en The American
Journal of Sociology, 195 (3).
SAMPSON, R. J.; RAUDENBISCH, S.W.
(1997) “Neighbourhoods and violent crime:
A multilevel Sutdyof Collectie Efficacy”,
Sciences, 277, pág. 918-925.
SAMPSON, R. J.; RAUDENBISCH, S. W.
(2004). “Seeing disorder: neighborhood
Stigma and the social Construction of Broken Windows”, en Social Psychology Quarterly,
Vol. 67, num. 4, diciembre 2004, pág. 319342 (24).
SKOGAN, W. (1990). Disorder and Decline: crime
and Decline Crime and the Spiral of Decay in
American Neighbourhoods. Nueva York: Free
Press.
SILVERMANN, E. B. (1999). NYPD battles
crime. Innovative strategies in Policing. New
York: Northeastern University Press.
TAYLOR, R. B. (1999). “The incivilities Thesis: Theory, measurement and Policy”, en
LANGWORTHY, R. H. (edit), Measuring
what works: Proceedings from the police research
institute meeting, US Department of Justice.
National Institute of Justice and Office of Community-Oriented Policing Services, Washington
Dc, 1999, pág. 65-88.
WILSON, J. Q.; KELLING, G. L. “Ventanas
rotas: la policía y la seguridad vecinal”, en
ORTIZ DE URBINA , I.; PONCE, J.
(Coord.) Convivencia ciudadana, seguridad
pública y urbanismo. Diez textos fundamentales
del panorama internacional. Barcelona:
Fundación Democracia y Gobierno Local.
Diputació de Barcelona, pág. 307-325.
La gènesi de l’Ordenança
de Civisme
de Badalona
Pr esentació
Josep Pera i Colomé
Civisme i llibertat
63
64
Civisme i llibertat
La gènesi de l’Ordenança de Civisme
de Badalona
Josep Pera i Colomé*
No els aportaré una conferència, sinó algunes reflexions sobre l’elaboració i el procés
participatiu de l’Ordenança de Civisme de
Badalona. Vam fer l’ordenança amb un doble
objectiu. El primer, més intangible, era el de
posar el civisme a l’agenda social i política
de la ciutat, atesa la percepció de deixadesa
existent sobre la pròpia ciutat. Aquest objectiu anava acompanyat de la voluntat de recuperar l’autoestima –que teníem força baixa– i
de promoure l’exigència i l’autoexigència de
tots plegats. L’altre objectiu, més tangible, era
el de proveir la Guàrdia Urbana d’un instrument que els permetés actuar de manera efectiva sobre situacions que no podien evitar. Era
el cas, per exemple, de l’excés de soroll als
domicilis (havent de recórrer al sonòmetre,
quan s’arribava a l’immoble denunciat el soroll ja no existia, perquè el veí baixava el volum). Ara, amb l’Ordenança deter minades
denúncies es poden fer amb la presumpció de
veracitat de la Guàrdia Urbana i això, sens
dubte, és un pas endavant prou important.
Ara, amb l’Ordenança determinades denúncies es poden fer amb la presumpció
de veracitat de la Guàrdia
Urbana.
Avui ja disposem de l’ordenança, però a
més de la seva utilitat, ens sentim satisfets
perquè hem evitat que fos només un text dels
serveis tècnics municipals –de despatx–. Crec
que hem aconseguit que amplis sectors de la
ciutat sentin com a pròpia l’ordenança, en gran
part per l’ampli procés participatiu a que l’hem
sotmès.
El procés participatiu ha sigut possiblement
el més gran que s’ha fet en molts anys a la ciutat. Vint-i-cinc reunions i/o jornades de debat amb cadascun dels consells del districte
de la ciutat (una de presentació, una de debat
i una de retorn, en cada cas); reunions de treball amb la comissió redactora municipal; múltiples reunions amb entitats, FAVB, associacions professionals, col . lectius diversos (inclosos els qui s’oposaven a la seva elaboració)
i ciutadans particulars que hi volien dir la seva;
més una adreça electrònica a disposició de la
ciutadania... Tot això va provocar més de cent
esmenes rebudes i negociades i molts comentaris de correu electrònic. El debat va ser molt
ric i tal com preteníem des del principi, el text
inicial va canviar a la recerca del comú denominador de tots plegats.
Els regidors anàvem a aquelles reunions per
escoltar la veu del veïnat profundament preocupat per la convivència al seu barri. Fruit d’això va sorgir un text molt debatut, on entitats
* Regidor de Ciutadania i Convivència de l’Ajuntament de Badalona.
Civisme i llibertat
65
La gènesi de l’Ordenança de Civisme de Badalona
d’un barri expressaven la seva preocupació per
les bicicletes i els monopatins, d’altres per les
conseqüències de l’oci nocturn, d’altres per la
brutícia o els grafits...
bans, arreglar o rentar cotxes al carrer, abocar
olis a la via pública, els usos dels skates, bicis
i monopatins, embrutar parets... i de moltes
altres qüestions.
Hi va haver molt consens. Un dels resultats
més positius de tot aquest procés va ser el de
comprovar com, a partir de la baixa consideració de si mateixa que tenia la ciutat, entre
tots vam posar el civisme a l’agenda política i
social de Badalona. També vam insistir a recordar que l’Ordenança és només un instrument, una part del civisme. Vam interpretar
que la ciutat de Badalona reclamava acció i
per això el procés participatiu va ser intens però
no massa llarg. No volíem caure en fer primer
una jornada, després encarregar un pla estratègic, després iniciar el debat i finalment aprovar i desenvolupar l’Ordenança de civisme.
Ens haguéssim situat al 2011 i és per això que
vam iniciar tots aquests processos simultàniament.
Alguns articles podrien ser durs segons com
s’apliquessin però es va acordar aplicar-los en
funció de certes circumstàncies. En el Plenari
de Consell de Ciutat que posava punt i final al
procés participatiu tot va arribar consensuat
menys alguns temes que van generar més discrepàncies i que calia acabar de tancar en
aquest Consell. Aquest va ser el cas del consum d’alcohol a la via pública davant la preocupació dels veïns de la zona d’oci de Canyadó.
En aquest punt, va quedar clar que es parla de
sancionar el consum col . lectiu quan provoca
molèsties a la gent.
Hem intentat posar en joc els elements necessaris per al civisme: diàleg, ordenança, pedagogia i reflexió. A més, el projecte educatiu
de ciutat acompanya el desig de fer transversal la feina pedagògica. La participació i el diàleg han estat dues constants abans de
l’aprovació de l’ordenança i ho segueixen sent
després.
Hem intentat posar en joc els
elements necessaris per al
civisme: diàleg, ordenança,
pedagogia i reflexió.
I el text de l’ordenança, de què parla? Doncs
del que entre tots vam acordar: el comportament a la via pública, el respecte al mobiliari
urbà, l’ús del foc i del material pirotècnic, la
tinença d’animals, alguns usos de la platja, el
soroll a les comunitats de veïns, la publicitat
comercial al carrer, la neteja i els residus ur-
66
Civisme i llibertat
Per mantenir el procés participatiu, després
de l’aprovació de l’ordenança es va constituir
una Comissió ciutadana de civisme que està
integrada per entre una i dues entitats de cada
districte, per representants del Consell de la
Joventut, de la FAVB, del Consell Escolar i de
la Gent Gran. No és una Comissió reglada,
perquè existeix la voluntat política que funcioni amb la finalitat de fer un seguiment del compliment de l’Ordenança i de proposar i
debatre-hi accions i programes sobre civisme.
Les diferents zones de la ciutat tenen problemes diversos: a Morera, el soroll dels cotxes i
motos; a Sant Roc, la brutícia i a Canyadó, l’oci
nocturn. Volem establir una prioritat per a cadascun dels districtes de la ciutat i fer un treball conjunt entre la societat civil i l’administració.
La Comissió de Civisme, doncs, és qui recull les propostes que arriben des dels districtes per tal de buscar actuacions concretes en
un espai públic determinat per evitar conflictes com, per exemple, els que ens van explicar
uns veïns de Montigalà entre un grup de joves
skaters, la gent amb gossos i els avis que comparteixen una mateixa plaça. Un dels treballs
que s’hi ha proposat és el de triar uns espais
Josep Pera i Colomé
concrets de la ciutat i dur-hi a terme una feina
intensiva de caire comunitari a fi d’aconseguir
que en aquests espais públics s’hi puguin desenvolupar diversos usos i es resolguin els conflictes que es poden donar, i evitar l’“especialització” o l’ús només sectorial d’aquests
espais.
La Comissió de Civisme és qui
recull les propostes que arriben des dels districtes per tal
de buscar actuacions concretes en un espai públic determinat per evitar conflictes.
Per anar acabant, voldria destacar tres coses. Una és que l’aplicació de les sancions previstes a l’ordenança va precedida, durant
aquests primers mesos, d’uns avisos i de la seva
distribució a tots els espais i equipaments públics de la ciutat. Una altra és que dels acords
d’incoació resolts fins ara, en destaquen els
relacionats amb reparacions del cotxe a la via
pública, per beure al carrer, per enderrocs al
carrer i per tinença d’animals. Aquí és de justícia remarcar el treball de la Unitat de civisme de la Guàrdia Urbana sobre la qual recau
una tasca molt important. I la tercera cosa a
destacar és que aquest projecte d’ordenança
ha tingut també els seus detractors, principalment, col . lectius organitzats al voltant d’alguns casals joves. Però també hem estat
nosaltres els qui hem a anat a buscar als joves
per parlar del civisme i de la ciutat als instituts. En aquest sentit, hem fet ja moltes xerrades amb joves escolars que ens han permès
desmuntar positivament certs mites i tenim
previst fer-ne moltes més per obrir encara més
el debat amb el col. lectiu jove.
Acabo amb dues reflexions. En primer lloc,
i ho repetim en cada xerrada que fem als instituts, vull deixar clar que en la nostra visió de
ciutat l’incivisme no depèn de l’origen, ni de
la renda, ni de l’edat, ni del lloc on viuen les
persones. Tots podem ser incívics en algun
moment i ens hem d’exigir col. lectivament no
ser-ho.
Tots podem ser incívics en
algun moment i ens hem
d’exigir col·lectivament no
ser-ho.
La segona reflexió fa referència al poder
polític i les seves relacions amb la ciutadania.
El debat al llarg de tot el procés participatiu
ha millorat les relacions amb el ciutadà. Hem
promogut un canvi en la manera de relacionar-se amb la política: de la bilateralitat a la
xarxa. És a dir, que les entitats no és relacionin una per una amb l’administració per buscar solucions als seus reptes, sinó que abans
elles o l’administració les posi en contacte amb
altres amb les quals poden sumar; que la informació sobre el capital social de la ciutat no
sigui un privilegi de l’administració, sinó que
es posi a disposició de tothom.
I tanco la meva intervenció tornant al civisme. Quan debatem amb els veïns sobre defecacions de gossos, els sorolls de les motos,
papers a terra o bicicletes abandonades... sempre acabem parlant de valors. Parlem d’allò
que particularment preocupa o molesta, però
alhora parlem del bé comú. I això té a veure
també amb l’exercici que estem fent en aquest
seminari.
Moltes gràcies.
Civisme i llibertat
67
68
Civisme i llibertat
Plans Locals
de Seguretat i Civisme
Pr esentació
Carles Sánchez Ruiz
Civisme i llibertat
69
70
Civisme i llibertat
Plans Locals de Seguretat i Civisme
Carles Sánchez Ruiz*
La inseguretat (o la seguretat) és una realitat polièdrica que es fonamenta en diferents
percepcions o problemes derivats de les temences personals o col. lectives de les persones o
els grups socials (el mite de l’aldea urbana,
local i global) que interactuen en els espais de
convivència: ciutat, territori, relacions socials,
etc.
Aquests factors no estan relacionats, únicament, amb la delinqüència i la criminalitat i
gairebé sempre hi estan amb les interaccions
de convivència en els espais públics de concurrència: l’àgora comuna de la civis, on es conciten totes les percepcions socials amb la
càrrega emocional dels individus a partir de la
seva valoració fonamentada en els tres nivells
o àmbits d’interacció (públic, privat i íntim),
que generen tal ventall de percepcions sobre
la inseguretat ciutadana que requereixen un
tractament que supera l’espai d’actuació merament policial i ens aboca a una actuació interdisciplinària i intersectorial, sobretot en
l’àmbit preventiu.
Evidentment, quan es detecta una infracció, la policia està obligada a intervenir en els
termes previstos per la normativa vigent, però
quan l’acció policial està orientada a la prevenció, sovint s’ha d’inscriure en el marc d’uns
programes de caràcter més general i desenvolupar actuacions transversals, la qual cosa com-
porta, típicament, reforçar la coordinació i la
col. laboració no jeràrquica amb d’altres operadors, públics o privats.
Qualsevol de les grans problemàtiques que
afecten els serveis policials, per exemple, la violència domèstica, el tràfic de drogues o la inseguretat ciutadana estan determinades per
factors demogràfics, socials o culturals que sobrepassen l’àmbit d’intervenció dels serveis de
seguretat pública i, en conseqüència, l’actuació preventiva de la policia ha de participar o
estimular una acció concertada dels diferents
operadors afectats. Com s’afirma més endavant,
l’eficàcia i, fins i tot, la legitimitat dels serveis
de seguretat pública no depenen únicament de
la seva acció, sinó també de la qualitat de les
seves interaccions amb altres operadors. I
aquest fet no constitueix una característica exclusiva dels serveis de seguretat pública sinó
que caracteritza l’evolució actual del conjunt
de les administracions a escala internacional.
La legitimitat dels serveis de
seguretat pública no depenen
únicament de la seva acció,
sinó també de la qualitat de
les seves interaccions amb
altres operadors.
* Subdirector general de Coordinació de la Policia de Catalunya
Civisme i llibertat
71
Plans locals de Seguretat i Civisme
En aquest sentit, volem parlar de l’evolució i les diferències en responsabilitat sobretot de l’administració a la governança de la
seguretat i descriure l’evolució general de l’Administració pública assenyalant la seva transformació en tres grans etapes:
• L’administració burocràtica, que es fonamenta en els principis de legalitat i de
jerarquia.
• La gestió pública, que emfatitza la importància de l’economia, l’eficàcia i l’eficiència.
• La governança, que destaca la importància de les relacions entre les administracions i la societat.
En l’àmbit de seguretat pública, aquestes
etapes no comporten la substitució d’uns models per uns altres, sinó l’ampliació de les funcions del sistema i la complexificació de les
tasques directives. Evidentment, no es tracta
d’afeblir els principis de legalitat o de jerarquia, sinó de reforçar-ne la legitimitat i l’eficàcia a través d’una gestió eficient dels
recursos propis i d’un impuls decidit a la coordinació i a la col. laboració no jeràrquica amb
tots els operadors rellevants del sistema de
seguretat pública.
I a Catalunya, amb independència de les
xarxes informals que puguin resultar oportunes, el sistema formal de seguretat pública està
regulat per la Llei 4/2003.
L’ordenació del sistema de seguretat pública de Catalunya està regulada per la Llei 4/
2003, aprovada el 7 d’abril de 2003. Aquesta
norma encara està en diferents fases de desplegament però constitueix el marc en el qual
els serveis de seguretat pública han d’abordar
els reptes de la governança i, molt particularment, la coordinació entre els diferents operadors i les relacions amb els ciutadans.
En conseqüència, “El sistema de seguretat
pública de Catalunya” presenta esquemàtica-
72
Civisme i llibertat
ment una llei que no es limita a ordenar el sistema de seguretat existent sinó que, de fet,
n’impulsa la constitució. Tal com indica el
preàmbul de la Llei 4/2003, es tracta de “dotar Catalunya d’un marc flexible i participatiu
en el qual els diversos agents públics i privats,
des de les respectives aportacions i responsabilitats, puguin contribuir a l’elaboració i l’execució de polítiques públiques de seguretat
eficaces al servei dels ciutadans”.
Naturalment, la presentació esquemàtica
d’una llei no dispensa de consultar el text original sempre que s’hagi d’actuar en un àmbit
que la regula. No obstant això, en aquest tema
s’ha intentat fer un resum prou ampli per familiaritzar-se amb la norma i orientar les lectures de l’original que puguin requerir-se en la
pràctica professional. L’articulació del tema
s’ha inspirat parcialment en els capítols de la
llei:
• Autoritats i cossos policials.
• Òrgans de participació i coordinació.
• L’administració general i territorial.
• Relacions entre administracions o serveis
(els convenis). Transversalitat.
• Participació ciutadana.
• Pla de seguretat.
En aquest punt, hem de fer un esment especial als plans de seguretat general, locals o
sectorials, previstos a la nova normativa, ja
que comporten novetats i reptes per a les administracions. Més concretament, la Llei 4/
2003 preveu un pla general de seguretat que
establirà les directrius i els criteris tècnics per
a l’elaboració dels plans locals i regionals.
Aquest pla general en procés d’implantació en
la seva segona edició i, en la fase actual, sembla convenient estimular-ne la reflexió prèvia
de tots els operadors i, si escau, la realització
d’experiències pilot convingudes entre el Departament de Seguretat Pública i les adminis-
Carles Sánchez Ruiz
tracions locals, inspirades en processos de decisió multilaterals, amb directrius i objectius
adaptables a les circumstàncies, i amb sistemes d’avaluació i estratègies compartides.
Així, d’acord amb la llei, el sistema de seguretat pública es fonamenta en els principis
de cooperació, col .laboració, lleialtat institucional i auxili mutu entre les autoritats, les
administracions i els serveis públics amb responsabilitats en l’àmbit de la seguretat; de prevenció dels riscos i de les amenaces;
d’adequació del servei públic a la demanda
social, de proximitat als ciutadans i descentralització dels serveis públics; d’eficàcia de
l’acció pública i d’eficiència en l’assignació de
recursos i mitjans; de planificació i d’avaluació de les actuacions; de proporcionalitat de
la intervenció pública; de corresponsabilitat i
complementarietat d’autoritats i administracions; i de transparència i informació als ciutadans.
La llei incorpora, doncs, una cultura de la
corresponsabilitat, mitjançant la qual la Generalitat i els ajuntaments, principalment, com
a administracions, desenvolupen espais, com
les juntes locals de seguretat i les comissions
regionals de seguretat, i instruments de planificació i coordinació, com els convenis de
col. laboració i els diferents plans de seguretat,
que han de garantir un sistema de seguretat
més eficaç i eficient per al país, tant en l’assoliment dels resultats desitjables com en l’ús racional i sostenible dels recursos públics
disponibles.
La llei incorpora, doncs, una
cultura de la corresponsabilitat.
Les autoritats i les administracions locals
(els alcaldes i els ajuntaments) tenen un paper
destacat en la configuració del sistema, tant
amb la participació en el disseny i el seguiment
de les polítiques locals de seguretat com en l’execució de les competències que els són pròpies
en aquest àmbit, sobretot per mitjà dels serveis
municipals, especialment les policies locals.
Les autoritats i les administracions locals tenen un
paper destacat en la configuració del sistema.
L’objectiu i els instruments del sistema consisteixen a dotar Catalunya d’un marc flexible i
participatiu, en el qual els diversos agents públics i privats, des de les respectives aportacions i responsabilitats, puguin contribuir a
l’elaboració i l’execució de polítiques públiques
de seguretat eficaces al servei dels ciutadans.
Amb l’ordenació del sistema de seguretat
pública, el país aspira a dotar-se plenament
d’un model que transcendeixi la concepció tradicional de la seguretat i l’ordre públic, a favor d’una orientació que es fonamenti en la
prevenció, la participació i la implicació dels
diferents serveis públics i de la societat civil.
Com s’ha posat de manifest, les organitzacions policials no són l’únic instrument o operador dins el sistema de seguretat pública, però
si una peça clau. En aquest sentit, els principis que inspiren la llei han de presidir, alhora,
les relacions entre els cossos de policials. Així,
els convenis de col . laboració i coordinació en
matèria de seguretat pública i policia que es
signen entre el Departament d’Interior i els
ajuntaments a mesura que la Policia de la Generalitat- Mossos d’Esquadra es va desplegant
territorialment en substitució de les forces i
els cossos de seguretat de l’Estat, estableixen
els principis que han de regir totes les iniciatives i activitats policials.
D’aquests principis, n’hem de destacar els
següents:
Civisme i llibertat
73
Plans locals de Seguretat i Civisme
• El de lleialtat institucional, que es
concreta en la transparència d’actuacions d’ambdós cossos policials que
actuen al municipi, Mossos d’Esquadra i Guàrdia Urbana, i de les administracions de què depenen, el
respecte al marc competencial, la potenciació de la coordinació, la cooperació i la col . laboració i l’intercanvi
d’informació d’interès per a l’òptim
desenvolupament dels serveis.
• El principi de seguretat global ha de
permetre a ambdós cossos policials,
en tant que formen part del mateix
sistema de seguretat pública, l’accés
a la formació i a la informació que
necessitin per desenvolupar amb coherència, rigor i garanties suficients les
seves funcions, així com l’establiment
d’estratègies i mecanismes de funcionament que possibilitin una homogeneïtzació tècnica dels seus recursos.
• El principi d’actuació en benefici
del ciutadà, que comporta que ambdós cossos han de vetllar perquè l’actuació dels seus serveis esdevinguin
en benefici de la comunitat i l’atenció al ciutadà.
• La intervenció obligada en primera instància del cos policial que, per
raons de proximitat o disponibilitat
immediata, actuï davant d’un fet del
qual no tingui competència obligada,
fins que el cos competent se’n faci càrrec.
• El principi de l’eficàcia com a objectiu, que a més s’ha de plasmar en la
racionalització de les activitats dels
cossos policials l’economia dels mitjans i l’optimització dels recursos disponibles, quan hi hagi dues alternatives disponibles igualment vàlides
per a resoldre qualsevol conflicte, problemàtica o requeriment.
74
Civisme i llibertat
Les organitzacions, en general, per a la consecució de les seves finalitats, disposen de diferents recursos considerats estratègics: els
materials, els financers, els humans, etc. La
qualitat o la quantitat d’aquests seran factors
decisius per a l’assoliment dels objectius encomanats. En aquest sentit, la policia no és
gaire diferent d’altres organitzacions, si bé, la
principal diferència s’observa en la rellevància que es dóna a l’element humà com a recurs
estratègic.
La policia com a organització ha de ser
l’instrument essencial del sistema de seguretat pública, el seu eix vertebrador. I quan parlem de la policia com a organització, parlem
tant de recursos humans –persones–, com de
recursos o sistemes tecnològics, d’ètica –principis i valors–, de sensibilitat social vers les
realitats de l’entorn per part dels agents de
base, però també, i especialment, per part de
l’estructura directiva, que ha d’imprimir una
deter minada cultura de servei, una cultura
organitzativa basada en els valors de la democràcia.
La cultura organitzativa és un element fonamental en les organitzacions, en especial en
les organitzacions productores de serveis com
el de la seguretat de persones i béns, respecte
de les quals parlem de cultura de servei públic
de seguretat.
Una definició errònia dels valors identitaris
de les organitzacions pot fer que el model grinyoli –un trencament de la pretesa cadena de
valor– més enllà dels mitjans de què disposin,
de la sofisticació dels recursos tecnològics
posada en mans dels agents, si aquests agents
no són capaços de comprendre què els demana la ciutadania, quin són els seus problemes i
quina és la millor estratègia per resoldre’ls. Així,
doncs, podem dir que en l’element humà resideix tota la complexitat de l’activitat d’una
organització com la policial, la qual és cridada
a servir la societat, una societat cada cop més
complexa i diversa.
Carles Sánchez Ruiz
Així, doncs, podem dir que en
l’element humà resideix tota
la complexitat de l’activitat
d’una organització com la
policial.
En tot cas, els plans de seguretat han de
basar-se en la manera de satisfer les necessitats de seguretat de la població i a millorar la
convivència i la qualitat de vida dels ciutadans,
han d’avaluar-se en funció dels objectius as-
solits, i han de fer-ho de manera participativa i
a un cost raonable. El desenvolupament
d’aquests plans de seguretat requereix, doncs,
uns sistemes de relació i gestió d’informació
fiables i diversificats, diferents, que enregistrin
les necessitats de la població i quantifiquin els
resultats finals, l’avaluació dels serveis i permetin desenvolupar i corregir futures accions
mitjançant la innovació i l’aprenentatge permanent. En rigor, la cultura d’utilització d’aquests
sistemes d’informació encara no està prou arrelada al nostre país, llevat de tímides experiències i la seva implantació requerirà esforços.
Civisme i llibertat
75
Plans locals de Seguretat i Civisme
76
Civisme i llibertat
Carles Sánchez Ruiz
Les activitats nuclears de les administracions públiques estan orientades a la satisfacció
d’interessos generals (satisfacció d’usuaris que
en ocasions són indivisibles i, per tant, difícils
de quantificar). Aquest és el cas de les administracions de seguretat pública, molt particularment quan es tracta de protegir les persones
i els béns, els drets i les llibertats. No sempre
és possible mesurar de manera àgil i precisa
l’acompliment de funcions d’aquesta naturalesa i, generalment, ens hem de conformar amb
indicadors indirectes.
Els indicadors convencionals en l’àmbit de
la seguretat interior, com ara els delictes coneguts, els delictes resolts o les detencions
realitzades són d’una utilitat indiscutible, però
enregistren allò que fa la policia i no el seu
impacte sobre els problemes que cal resoldre.
Podríem dir que no mesuren els resultats finals de les actuacions (outcome) sinó la producció dels serveis (ouput).
Qualsevol professional sap, per exemple,
que un increment dels delictes coneguts no
equival sempre a un increment dels delictes
perpetrats. Un increment dels delictes coneguts també pot ser el resultat d’una millora dels
serveis que faciliti la interposició de denúncies o d’una intensificació de les tasques de
vigilància i control.
En conseqüència, el tercer tema del mòdul
(“La importància dels instruments de mesura”) tracta d’un àmbit en el qual s’haurien de
produir progressos significatius durant els propers anys. Un sistema orientat a concertar i
planificar l’actuació de diferents operadors
requereix, com a mínim, compartir un diagnòstic i establir uns objectius en el temps, i ambdues condicions es fonamenten en l’existència
d’informació, preferiblement quantitativa, rellevant i de qualitat. Amb altres paraules, difícilment s’estendrà la cultura dels resultats si
no comptem amb instruments fiables per enregistrar-los.
La filosofia d’aquesta planificació s’orienta a la creació de valor compartit, la cadena
de valor de la seguretat en tres grans àmbits
d’acció associats a tres àmbits paral . lels de risc
social:
1.- Protecció de persones i béns: riscs de
seguretat ciutadana.
2.- Seguretat viària: riscs de mobilitat.
3.- Convivència i civisme: riscs de fractura
social.
Aquests tres àmbits poden ésser un bon
punt de partida com a programes bàsics dels
plans de seguretat contemplats en gran mesura al Pla General de Seguretat de Catalunya.
Parlaré a continuació del Balanced Scorecard
i el Quadre de Comandament Integral o eines
de mesura de la qualitat com el model EFQM
o similars adaptats a les administracions públiques (CAF o EVAM) o qualsevol altra eina
orientada a la Bussines Intelligence.
BALANCED SCORECARD I QUADRE
DE COMANDAMENT : ESTRATÈGIA I
MEDICIÓ
• Control de gestió actual i gestió del control?
• Disseny d’estratègies i la medició dels
objectius.
• El QCI com a complement del BSC.
• Altres models alternatius al BSC.
ASPECTES FONAMENTALS DEL
BALANCED SCORECARD
• El Balanced Scorecard com a element bàsic
de la planificació estratègica
•
Elements essencials:
• Missió i visió
•
Valors, competències, perspectives i
línees estratègiques
Civisme i llibertat
77
Plans locals de Seguretat i Civisme
•
Anàlisi del mapa estratègic
•
Indicadors i fites. Iniciatives estratègiques. Responsables i recursos
• Les perspectives fonamentals del BSC:
creixement i desenvolupament
(infraestructura- recursos), processos interns, clients, finances
• Confecció de mapa estratègic
CONCEPTUALITZACIÓ I DISSENY
D’ESTRUCTURES A TRAVÉS DEL
BSC
• Selecció dels objectius estratègics
millora. Aquest és un procés que s’ha de repetir indefinidament en el temps.
Una de les claus del model és
el concepte de millora contínua.
El model EFQM es fonamenta en nou criteris, dels quals, cinc són criteris facilitadors i
quatre són resultats.
A continuació presentem un breu resum dels
criteris facilitadors:
• Cadena de valor en cada una de les perspectives
• Visió. Una empresa ha de definir el motiu de la seva existència i els seus objectius. La visió ha de ser breu, clara i global.
• Anàlisi de mapes estratègics
•
Persones. Les persones de l’organització han d’estar implicades en les polítiques i les estratègies de l’empresa. Com
en tot model de qualitat, l’empresa ha
de mostrar evidències sobre formació
continuada, implicació i assumpció de
responsabilitats, diàleg entre l’organització i les persones, recompensa, reconeixement i atenció a les persones de
l’organització.
• Política i estratègia, mitjançant la qual
l’organització implanta la visió i la missió.
•
El model EFQM (European Foundation for
Quality Management) és un sistema de qualitat que sorgeix a Europa l’any 1988. És un instrument que ajuda les organitzacions a establir
un model, mesurar les diferències que les separen d’una gestió excel. lent i establir les accions correctores oportunes.
Una de les claus del model és el concepte
de millora contínua. L’organització ha de definir els resultats que vol obtenir, planificar les
accions per aconseguir aquests resultats, implantar-les, avaluar els resultats de les accions
i, en funció dels resultats, establir accions de
78
Civisme i llibertat
Aliances i recursos. L’empresa no pot
actuar aïllada, necessita aliats i l’establiment d’acords amb altres organitzacions.
• Processos. Ha d’haver-hi normes i procediments que permetin que les coses es
produeixin de forma ordenada i enfocada, amb la finalitat d’aconseguir uns objectius. Cal definir un responsable de cada
procés.
• Resultats. Els resultats en una organització excel. lent han de mostrar tendències positives, ser coherents amb els
objectius fixats i, comparativament, han
de ser millors que en altres empreses. Han
Carles Sánchez Ruiz
de ser la conseqüència de l’esforç i de la
planificació i no de la casualitat o de la
sort.
En relació amb els resultats, el model
EFQM avalua les àrees següents:
•
•
•
•
Resultats en les persones
Resultats en els clients
Resultats en la societat
Resultats clau
L’avaluació dels resultats es fa mitjançant
mesures de percepció i indicadors de rendiment.
Les mesures de percepció ens indiquen com
la valoren els nostres clients, la societat i les
persones de l’organització.
Els indicadors de rendiment els defineix la
mateixa empresa i els realitza internament.
Aquestes mesures afecten processos, recursos,
economia i finances, equips i tecnologia, informació i coneixement.
En relació amb les persones de l’organització, les mesures de percepció s’apliquen a
l’avaluació de la motivació i de la satisfacció.
Com a indicadors de rendiment s’utilitzen: productivitat adequada, absentisme controlat,
rotació i nivells de formació adequats.
En el model EFQM les persones tenen un
paper clau i, per tant, el responsable de recursos humans té una gran responsabilitat en la
implantació del model EFQM a les organitzacions.
De fet, la dificultat de mesurar els diferents
resultats (activitats o accions, grau de satisfacció dels usuaris i percepció de la seguretat)
explica, en gran part, la tendència de les administracions públiques a controlar els procediments. En l’àmbit de la seguretat interior
aquest fenomen és particularment intens. Pot
adoptar formes predominantment gestores
–sobretot en el món anglosaxó– però, generalment, tendeix a basar-se en controls formals
de caràcter normatiu. I, en tot cas, es caracteritza per prestar una atenció preferent a la problemàtica dels mitjans (tècnics, organitzatius,
normatius, etc.) i una atenció insuficient a la
problemàtica dels resultats o de les finalitats i
al grau de participació i satisfacció qualitativa
final.
De fet, la dificultat de mesurar els diferents resultats
explica, en gran part, la tendència de les administracions públiques a controlar els
procediments.
Modificar aquesta situació constitueix una
qüestió de primera importància en la modernització del sistema català de seguretat pública i hauria d’estar present com a eix estratègic
en totes les polítiques públiques locals de seguretat.
L’evolució general de les administracions
públiques afecta inevitablement les organitzacions executives; podríem dir que es tracta
de manifestacions diferents d’un mateix procés. De fet, ja poden detectar-se un seguit de
tendències al canvi organitzatiu en la línia comentada anterior ment (increment de la
transversalitat, impuls a la coordinació no jeràrquica, augment de la participació ciutadana en el disseny dels programes de seguretat,
etc.) que, lògicament, afecten les diferents organitzacions de manera desigual. El seu impacte sobre la policia és encara incipient, però
serà previsiblement creixent i, per tant, resulta necessari estudiar-lo.
En conseqüència, això afectarà les noves
formes d’organització i de relació de la seguretat, des d’un punt de vista general i,
específicament, les organitzacions policials
i els seus grups o clients d’interès preferencial :
Civisme i llibertat
79
Plans locals de Seguretat i Civisme
•
Les estructures organitzatives
• Les institucions públiques
• Canvis a les organitzacions: nova cultura de planificació de la seguretat. Estratègica, tàctica i operativa
•
Transversalitat, participació i prevenció
a diferents nivells
• Organitzacions en xarxa
• Metodologia innovadora de dissenys estratègics
Aquesta visió global sobre les noves formes d’organització ens ha de permetre reflexionar sobre les tendències de canvi que ja es
manifesten en les organitzacions policials. Més
enllà de la transversalitat i la participació, que
afectarà progressivament el conjunt del sistema, i del reforç de les estructures de doble
entrada (dependències funcionals i orgàniques,
competències dels alcaldes i del conseller, etc.)
es tracta, molt especialment, d’impulsar el pensament estratègic i facilitar la creació d’organitzacions que milloren els seus coneixements
contínuament, és a dir, “d’organitzacions intel.ligents”.
Aquesta visió global sobre les
noves formes d’organització
ens ha de permetre reflexionar sobre les tendències de
canvi que ja es manifesten en
les organitzacions policials.
Naturalment, aquestes noves perspectives
han d’adequar-se a l’entorn normatiu i professional dels cossos policials, és a dir, han d’enriquir-lo sense generar confusions. Les nostres
deficiències organitzatives no deriven dels
principis generals de la cultura administrativa, sinó de la seva aplicació indiscriminada i
excessiva. Així, els principis de jerarquia i
80
Civisme i llibertat
d’especialització, de formalisme i d’actuació
impersonal han tingut un sentit en el passat i
tindran un sentit en el futur ja que formen part
del nostre sistema de drets i llibertats, en constitueixen una de les garanties i són, per tant,
irrenunciables.
L’administració de seguretat pública haurà, doncs, d’harmonitzar el respecte escrupolós als procediments amb garanties amb un
èmfasi renovat per la innovació estratègica. En
aquest sentit, i amb l’objectiu d’exemplificar
l’aplicació d’aquests nous enfocaments en
l’àmbit professional de la policia, resumirem
el debat actual sobre innovació estratègica als
serveis policials.
Ja hem assenyalat que els fenòmens delinqüencials o d’inseguretat tenen generalment
moltes causes i la contribució específica de la
policia a la seva resolució sempre és parcial i
pot ser limitada. En aquest sentit, fins ara hem
ressaltat la necessitat d’impulsar la transversalitat i la coordinació amb altres operadors,
però resulta igualment important reflexionar
sobre l’aportació específica dels cossos
policials a la millora de la seguretat interior,
és a dir, resulta igualment important valorar la
seva contribució neta a la disminució de les
infraccions o a l’increment de la satisfacció
ciutadana i a millorar els nivells de convivència. En relació amb això, hem d’avaluar
específicament l’eficàcia de les estratègies
d’actuació de la policia.
Resulta igualment important
valorar la seva contribució
neta a la disminució de les
infraccions o a l’increment de
la satisfacció ciutadana i a
millorar els nivells de convivència.
Carles Sánchez Ruiz
Civisme i llibertat
81
Plans locals de Seguretat i Civisme
Les estratègies d’actuació policial afecten
tots els aspectes clau de l’organització, fins i
tot les relacions amb d’altres operadors, però
en aquest tema ens ha semblat preferible centrar l’atenció en la seva dimensió operativa, ja
que té una major capacitat de diferenciar les
opcions existents i de sintetitzar les implicacions organitzatives, formatives i sistèmiques.
En conseqüència, hem dedicat l’últim tema
d’aquest article a resumir un conjunt d’estratègies operatives que són objecte de debat en
la comunitat professional.
Esquemàticament, poden presentar-se de la
manera següent:
• Les estratègies tradicionals:
- Les estratègies de patrullatge
- Les estratègies d’investigació
• Les noves estratègies:
- La policia orientada als problemes
- La policia comunitària
- Les finestres trencades
- Convivència i civisme
Tots els estudis sobre aquestes estratègies
provenen dels entorns anglosaxons, sobretot
dels EUA. I això es deu al fet que s’ha optat
per descriure cada una de les estratègies a partir d’estudis avaluatius d’un rigor metodològic reconegut. I, lamentablement, les anàlisis
avaluatives, sobretot els dissenys quasi experimentals, encara són infreqüents al nostre
entorn geogràfic i professional.
82
Civisme i llibertat
Tots els estudis sobre aquestes estratègies provenen dels
entorns anglosaxons, sobretot dels EUA.
En l’entorn europeu també s’han produït
algunes experiències notables en el marc de les
polítiques públiques de seguretat: Regne Unit,
França (Contrats Locaux de Securitè), Bèlgica
o mitjançant xarxes de cooperació urbana com
el Fòr um Europeu de Securitè Urbaine
(FESU).
Aquests dissenys permeten avaluar una determinada estratègia d’inter venció policial
mesurant l’evolució d’un conjunt de variables
significatives (per exemple, la victimització, els
sentiments d’inseguretat, etc.) en diferents
poblacions comparables, com a mínim en dues.
Una d’aquestes poblacions o territoris és sotmesa durant un cert temps a l’estratègia d’intervenció que es vol avaluar i l’altra no. Si el
disseny metodològic és rigorós, les diferències en els nivells de victimització i de satisfacció entre les poblacions experimentals i les de
control poden ser raonablement atribuïdes a
l’actuació policial estudiada. Aquest tipus
d’anàlisi pot atenuar els problemes que dificulten actualment la mesura de resultats en
l’àmbit de la seguretat interior. No obstant això,
són d’execució lenta, costosa i la generalització requeriria una renovació de la nostra cultura administrativa.
L’incivisme:
un repte per a la llibertat
Pr esentació
Joan Delort i Menal
Civisme i llibertat
83
84
Civisme i llibertat
L’incivisme: un repte per a la llibertat
Joan Delort i Menal*
En els últims anys, les agendes locals han
incorporat progressivament la paraula “seguretat” associada a convivència i civisme.
Algunes propostes i programes de gestió local l’han abordat posant l’accent en l’àmbit
de l’experiència, l’intercanvi i la reflexió sobre la convivència. No ha estat una irrupció
casual o aleatòria, cada vegada més la preocupació sobre nous fenòmens que afectaven
o podien amenaçar la convivència són percebuts com una clara i explícita amenaça a
la tranquil . litat i a la seguretat de la ciutadania.
En molts butlletins municipals s’ha iniciat
l’abordatge de la seguretat a partir de la convivència i poc a poc ha ocupat un major
protagonisme junt a l’espai públic com a àmbit en què se’n produeix la major expressió
col . lectiva. I és així com a partir d’aquestes
reflexions s’ha conclòs que a partir de comportaments cívics es pot obtenir un nivell satisfactori de seguretat.
Una mostra recent d’aquesta irrupció l’hem
pogut observar en la darrera campanya de les
eleccions municipals de 2007. La major part
dels programes electorals dels partits polítics
catalans han parlat no només de l’augment de
la policia local –l’element central i reduccionista fins no fa gaire– sinó de plantar cara a
les actituds incíviques per tal de garantir la con-
vivència. Alguns anaven més enllà i es comprometien a crear agents cívics per millorar la
convivència en el cas de resultar elegits per
formar govern. Fins i tot TV3 va organitzar
un especial electoral en el programa Àgora sobre seguretat i civisme. També algunes pàgines web dels partits polítics catalans presents
en el Parlament de Catalunya parlen de civisme i comunitat.
La major part dels programes
electorals dels partits polítics
catalans han parlat no només
de l’augment de la policia
local sinó de plantar cara a
les actituds incíviques per tal
de garantir la convivència.
I el 7è Simposi d’Antropologia Viària, celebrat el novembre de 2007, va tenir per títol
Seguretat i civisme: el gran repte de l’espai viari. Podem, doncs, concloure que dins l’espai de seguretat, el civisme i la convivència han de tenir
–i de fet, el tenen– un clar protagonisme. Arribats a aquesta primera i fàcil conclusió, és
pertinent plantejar-se un interrogant: Què ens
ha passat, què ha succeït de diferent els darrers anys per arribar a aquesta situació, aquest
nou plantejament?
* Secretari de Seguretat del Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat de Catalunya
Civisme i llibertat
85
L’incivisme: un repte per a la llibertat
Les paraules “civisme” i “convivència”
s’han associat a la seguretat, paraula que històricament tenia, si em permeten, un ampli
marge d’autonomia. De fet, des de l’ortodòxia
de la seguretat aquesta sempre s’ha llegit des
de la visió tradicional de l’amidament a través
de les infraccions delictes o faltes registrades:
com més delictes menys seguretat i com menys
delictes més seguretat. I prou. En el nostre
àmbit geogràfic alguns encara continuen avaluant-la, només, a través d’aquesta regla tan
simple.
Al marge de les característiques pròpies del
cicle evolutiu de la delinqüència, els últims
anys ha crescut de manera progressiva una
demanda ciutadana que alertava de la degradació de l’espai públic i que reclamava als poders públics mecanismes capaços de mantenir,
contenir i garantir la convivència que a tota
llum estava perdent solidesa i harmonia. La
problemàtica creixent d’incivisme en l’espai
urbà s’ha mostrat molt eficaç a l’hora d’interferir molt negativament en la convivència i
alhora ha perjudicat la percepció de seguretat
i episòdicament ha afavorit un augmentat de
la por.
Els últims anys ha crescut de
manera progressiva una
demanda ciutadania que
alertava de la degradació de
l’espai públic.
A Catalunya fa temps que hem optat per
mesurar la seguretat d’una altra manera, tot
cercant la perspectiva ciutadana: què pensa la
ciutadania? Quina és la seva percepció? Primer va ser l’Enquesta de Victimització de la
ciutat Barcelona, a mitjan la dècada de 80, i
després l’Enquesta de Seguretat Pública de
Catalunya (ESPC), des de fa deu anys, que
mesura la victimizació i també la percepció i
l’opinió ciutadana sobre la seguretat, més en-
86
Civisme i llibertat
llà de les mesures estadístiques. La informació i les dades que ens han aportat l’ESPC i
l’edició específica per a Barcelona palesen un
comportament no sempre similar ni homogeni
entre els registres de delictes i faltes i la percepció que relaten els ciutadans amb la
victimització i amb la percepció de la seguretat i els factors que hi influeixen i els preocupen.
A Catalunya fa temps que
hem optat per mesurar la
seguretat d’una altra manera,
tot cercant la perspectiva
ciutadana: què pensa la
ciutadania? Quina és la seva
percepció?
Hem incorporat nous elements de diagnosi
al sentiment d’inseguretat i a la por i també a
la percepció sobre les conductes considerades
incíviques i a la manera en la qual aquestes
acaben afectant la sensació de seguretat. La
sèrie construïda al llarg d’aquests anys ens ofereix dades eloqüents. Les enquestes dels últims 4 anys mostren una preocupació ciutadana
creixent en relació amb l’incivisme en el seu
municipi: mentre poc més de 5 de cada 10 ciutadans entrevistats diuen que l’evolució del
civisme es manté constant, creix la proporció
dels que diuen que ha empitjorat.
És clara, doncs, la percepció que té el ciutadà en relació amb la ”salut” de la convivència en la seva vida quotidiana, i ens mostra
una gran fragilitat del concepte de civisme a
l’entorn de les nostres comunitats.
El desembre passat un mitjà de comunicació feia pública una enquesta en la qual 8 de
cada 10 barcelonins opinaven que els comportaments incívics a la ciutat són habituals i reclamaven mà dura com proposta per afrontar
aquest fenomen. Com a solucions per abordar-
Joan Delort i Menal
ho, es plantejaven treballs en beneficis de la
comunitat, mesures educatives, multes i obligar als incívics a fer un curs de bona ciutadania. No vull centrar la qüestió en el fet que
això sigui un problema de la ciutat de
Barcelona, ni en la validesa científica d’aquesta
enquesta. En qualsevol cas era un petit mostreig. Però el que ens diu l’ESPC i el motiu
central d’aquest mateix seminari de Badalona
acrediten la preocupació per l’incivisme, cada
vegada més present arreu i amb majors símptomes de preocupació i, també, per què no dirho, de rebuig i violència.
Un altre aspecte que també vull destacar
d’aquesta enquesta és que qui rep una dura
crítica per la situació de Barcelona és l’Ajuntament. Els ciutadans atribuïm la situació de
degradació a l’acció o la inacció dels governs
locals, malgrat l’evident complexitat d’aquesta perversa trilogia de seguretat, civisme i convivència, amb una importància creixent que
l’acaba convertint en un problema clau per als
governs locals al que cal plantar cara.
Els ciutadans atribuïm la
situació de degradació a
l’acció o la inacció dels governs locals, malgrat l’evident complexitat d’aquesta
perversa trilogia de seguretat,
civisme i convivència.
En el debat d’aquests anys, són diferents
els elements clau que els experts han fet emergir sobre el civisme i les raons que hi influeixen. Uns parlen de la història de les comunitats,
altres, de les raons culturals i del xoc de cultures, de raons de caràcter estructural i de barris
degradats, d’urbanisme, i uns altres senzillament de raons d’ordre moral, del que és acceptable o no ho és; del nivell de tolerància
que canvia com la mateixa societat. Són
aquests elements i contrastos els que han por-
tat els investigadors a l’anàlisi del binomi llibertat vs. seguretat, de la problemàtica del binomi civisme i seguretat.
Ens diuen que malgrat que l’espai públic
acostuma a monopolitzar el debat en les comunitats privades, també hi ha tensions entre
individus per raons de convivència i d’incivisme. D’aquesta manera podríem parlar de
tres grans blocs en els quals es manifesta en la
vida quotidiana l’incivisme: un primer, el de
les actituds incíviques associades al vandalisme: grafits, brutícia en general, excrements de
gossos, incivisme en els llocs d’oci; un segon,
la no-observació de les normes comunament
acceptades pel conjunt de la societat: circulació, aparcament, excés de velocitat, o en un
sentit que no té a veure amb el trànsit, el botelló,
el consum d’alcohol en l’espai públic; i un tercer, l’aparició d’actituds que perjudiquen la
convivència, com podrien ser els factors d’intolerància, les actituds racistes, les actituds
xenòfobes o la por al que és diferent.
Pel que fa a l’acció des de les administracions públiques, s’observen dues formulacions
tot i que s’utilitzin les mateixes paraules, ja
que tenen significats diferents. No és casual.
El mateix concepte de civisme admet diferents
concepcions. Políticament les propostes per
afrontar aquest fenomen han estat molt variades, des de les més proactives a les més reactives i, el que és pitjor, hi ha discursos polítics
que tenen per finalitat, només, obtenir rèdits
polítics. Això planteja problemes. Hi ha d’haver marcs de referència clars i concrets. Les
conductes i les actituds incíviques són maneres de ser actives i reactives interdependents
que són i han de ser complementàries. L’una
sense l’altra no ens aportarà res de positiu a
mig termini.
Es tracta de poder aplicar de manera eficient i ben administrada la política del pal i la
pastanaga. És freqüent que en l’àmbit de les
administracions públiques sigui l’àrea de seguretat sobre la qual recaigui l’exigència d’ela-
Civisme i llibertat
87
L’incivisme: un repte per a la llibertat
borar un pla de seguretat per a l’abordatge del
fenomen, com si només des del vessant de la
seguretat s’hi pogués i s’hi hagués de fer front:
vet aquí una part del problema per a l’acció.
Afecta la seguretat, cert, i és això, només això,
el que explica que una part principal (però no
en exclusiva) s’hagi d’abordar des de les estructures de seguretat. I a l’àmbit local és ben
conegut que el principal instrument amb què
es compta és el policial.
Políticament les propostes per
afrontar aquest fenomen han
estat molt variades, des de les
més proactives a les més
reactives i, el que és pitjor, hi
ha discursos polítics que
tenen per finalitat, només,
obtenir rèdits polítics.
Si realment fos aquest el context amb què
operar, vol dir que totes les accions han de
girar a l’entorn de l’àrea de seguretat? I si és
així, significa que estem davant una fractura
en tota regla de la convivència que només pot
ser abordada policialment? O és que la nostra
llibertat està amenaçada? O és que els darrers
anys hem obert molt les finestres i ara l’aire fa
pudor a casa? O és que ni una cosa ni l’altra
són certes?
Recordo que fa trenta anys un ciclomotor
era un bé molt preuat per a molts joves. En
poc temps n’hi va haver més i de millors. Un
conegut ciclomotor fabricat a Catalunya era el
bé preuat que es volia aconseguir i alhora la
font de no pocs maldecaps per a molt altres:
conflictes pel soroll, el casc, alguns morts per
accident, etc. Els ajuntaments hi van haver
d’intervenir, perquè s’havien trencat les normes de convivència i es va obligar als conductors de ciclomotor a dur casc i les policies
locals van endegar llargues campanyes per controlar els trucatges i els sorolls que provoca-
88
Civisme i llibertat
ven. Ho recordeu? Els ajuntaments s’hi van
posar a treballar i la transgressió va tornar al
nivell acceptable o tolerable. Ara se’ls obliga
a passar l’ITV, la transgressió del soroll ha durat
molt però finalment hi ha directrius i normes
referencials que són necessàries i mesures de
contenció que poden ser aplicades amb eficàcia des dels ajuntaments.
Però quan parlem de fenòmens nous que
han assolit una dimensió que transgredeix el
que es considera socialment acceptable, o tolerable és quan apareix el conflicte. Us en posaré alguns exemples: la prostitució que
travessa límits i apareix en llocs on xoca amb
el que és acceptable per a la ciutadania, barris
que es degraden per l’excessiva representació
de nouvinguts amb actituds i comportaments
diferents; o noves formes d’utilització de l’espai urbà que augmenten l’oferta d’aquests comportaments i actituds. Podria seguir amb més
exemples de casos que afecten diferents llocs
del país i de manera diferent. I els ajuntaments
sovint poden fer poc més que emprar molts
més recursos en les tasques de contenció, però
no de resolució, perquè la naturalesa i l’origen
del conflicte també desborden el mateix Ajuntament.
Però quan parlem de fenòmens nous que han assolit
una dimensió que transgredeix el que es considera
socialment acceptable, o
tolerable és quan apareix el
conflicte.
Però la ciutadania segueix sent molt crítica. I és aquí quan apareix de manera més crua
la realitat d’un fenomen que és polièdric i que
requereix una acció integral i global per
construir allò que és més favorable per a les
nostres comunitats. Per tant, no hi ha dubte
Joan Delort i Menal
que l’incivisme sí que afecta la convivència i,
evidentment, doncs, sense convivència no hi
ha seguretat.
Per viure tranquils, sense por i segurs, es
necessita una bona convivència i una bona
salut cívica, i sense aquests ingredients la nostra llibertat individual i col. lectiva i la dels
nostres ciutadans estarà amenaçada. Per aconseguir-ho el gran repte és ser capaços de traslladar a l’agenda local la problemàtica en la
qual viuen els ciutadans dels nostres municipis, veure com es mostra el fenomen i que el
conjunt dels poders públics participin en la
resolució. Si no és així, difícilment es podrà
plantar cara al problema. Cal, doncs, esbrinar
les causes i els orígens d’aquests conflictes tot
reconeixent-los sense dramatismes ni exageracions.
De ben segur que en aquests dies de jornades altres ponents han aportat una anàlisi més
exhaustiva sobre molts dels ingredients que
són presents a l’hora de construir les realitats
sobre les quals es desenvolupen les actituds
incíviques, les experiències més reeixides per
fer-hi front i bones pràctiques locals. És un
fenomen present a les societats desenvolupades i és un gran repte per a nosaltres. Si no
s’afronta en el seu conjunt i des dels diferents
àmbits de competència i gestió no podrem assegurar i garantir la tranquil. litat i la seguretat
dels ciutadans.
Per ser més concret i explícit, la ciutadania
aborda l’absència o no de delictes com a motiu de preocupació a partir de la percepció de
tranquil. litat i del sentiment de seguretat. Bona
part de les autoritats públiques d’altres països
també ha començat a centrar els seus objectius i les seves polítiques en la millora de la
seguretat i la tranquil. litat ordinàries de la ciutadania, no en la cerca dels resultats sobre
objectius estadístics, sinó intentant traslladar
al conjunt de l’Administració pública i amb la
complicitat necessària dels ciutadans la millo-
ra de la percepció i del sentiment de tranquil . litat i seguretat. El repte obliga tots els poders i
les administracions públics. Les estratègies i
les polítiques orientades a la millora de la seguretat pública han de ser més concertades
entre la diferents administracions, perquè les
causes i l’oportunitat de resoldre-les són
multifactorials. És amb la complicitat de ciutadania i actuant sobre els problemes que estan situats més enllà de la pura estadística quan
acabarem obtenint millors resultats per a la
convivència.
És amb la complicitat de
ciutadania i actuant sobre els
problemes que estan situats
més enllà de la pura estadística quan acabarem obtenint
millors resultats per a la
convivència.
Recentment, en la junta local de seguretat
d’una ciutat important de l’Àrea Metropolitana, quan s’estava preparant les estadístiques
per informar els membres, els comandaments
policials estaven satisfets perquè els delictes
s’havien contingut en general i altres baixat.
Davant aquesta efímera satisfacció l’alcaldessa els va etzibar: “Ja podeu dir missa, ja. Una
enquesta ciutadana recent ens diu que entre
els tres problemes principals els associats a la
inseguretat i la por han augmentat i han passat a ser la primera preocupació ciutadana”.
El repte és aquest, conciliar a l’agenda local
les dues visions i provocar que la resta d’institucions inclogui la dimensió local en els seus
plans i programes.
Si d’aquí a uns anys seminaris com el d’avui
a Badalona ja no són necessaris, i, de seguretat i civisme, ja no se’n parla podrem dir que
haurem fet una bona feina.
Civisme i llibertat
89
90
Civisme i llibertat
Conclusiones.
Los valores cívicos constitucionales
como elementos esenciales para
la convivencia
democrática
Pr esentació
José Carlos Remotti Carbonell
Civisme i llibertat
91
92
Civisme i llibertat
Conclusiones.
Los valores cívicos constitucionales como
elementos esenciales para la convivencia
democrática
José Carlos Remotti Carbonell*
Quiero comenzar estas breves conclusiones,
como lo he hecho estos días, felicitando al
Ayuntamiento, a la Regidoría y a los organizadores, por el acierto de abordar en este
Seminario un tema importante para el presente
y futuro, como es la garantía de la convivencia
democrática en nuestra sociedad. El civismo
debe ser reforzado como marco de convivencia,
tenemos que aprender a convivir en democracia y, pues, con valores democráticos.
El civismo debe ser entendido como un
conformador de la calidad de vida. No somos
libres, aunque nos lo reconozcan la Constitución y las leyes, si el hecho de salir a la calle
puede ser un problema o causa estrés, temor
o angustia. Es importante transmitir valores
cívicos. Una sociedad democrática implica el
respeto a la dignidad de las personas y a los
derechos fundamentales pero también requiere
civismo y cierto grado de disciplina social, que
no puede ser confundida con el autoritarismo.
No somos libres, aunque nos
lo reconozcan la Constitución y las leyes, si el hecho
de salir a la calle puede ser
un problema o causa estrés,
temor o angustia.
La democracia no puede ser entendida como
caos o desorden. Por ejemplo, asumir como de
todos los espacios públicos y no tirar papeles
o basura, respetar a las personas mayores o
no hacer ruido por las noches para que los
vecinos puedan descansar no puede ser
considerado autoritarismo. También se ha
puesto de relieve la importancia de abordar los
efectos y determinar qué pasa con el incivismo.
Se ha intentado abordar en el Seminario las
causas por las que se genera el incivismo, desde
varias perspectivas. Se ponía el ejemplo de los
países centroeuropeos o los nórdicos, porque
en ellos hay poca visibilidad de policía, puesto
que cada uno de los ciudadanos cumple una
función social y cívica. Son sociedades
plenamente democráticas, ordenadas y limpias,
donde los ciudadanos mismos se llaman la
atención unos a los otros. En esas sociedades
se mantiene un cierto respeto, si un ciudadano
mayor llama la atención a un joven normalmente se le hace caso, no nos encontramos con
una reacción violenta. En la búsqueda de las
causas de las grandes dosis de incivismo que
actualmente sufre nuestra sociedad alguno de
los ponentes ha apuntado lo que desde su perspectiva ha calificado como la falta de cariño y
de amor. Desde esta perspectiva, lo cierto es
que los padres, en cierto modo, han abandonado la obligación de transmitir valores, y
difícilmente dicen no, por muchos motivos,
* Membre del grup de Recerca sobre “Llibertat, seguretat i transformacions de l’Estat” (UAB). Professor de Dret Constitucional.
Civisme i llibertat
93
Conclusiones
entre ellos que trabajan mucho y están poco
tiempo con los hijos, que van creciendo con
cierta sensación de que lo pueden hacer todo.
Recuerdo que hace años, en una visita a un
colegio, los niños saltaban sobre la mesa. Le
pregunté a la profesora el porqué de esa
situación y me dijo que no les podía llamar la
atención, que la vida ya les educaría, que si
les decía algo le contestaban mal, vendrían los
padres y tendría un problema.
Lo cierto es que los padres,
en cierto modo, han abandonado la obligación de
transmitir valores.
Los padres en cierta forma encubren a sus
hijos hagan lo que hagan; como están poco
tiempo con los hijos por razones de trabajo
intentan compensar (o comprar el cariño o
afecto) con regalos o aspectos materiales,
generalmente los niños se forman solos en casa
pasando horas y horas ante la televisión, donde
se transmite el “todo vale”. En la escuela se
aprueba sin esfuerzo. Los chicos ven que
pasan de curso tanto si estudian como si no lo
hacen. No hay disciplina entendida en el buen
sentido de la palabra, no de autoritarismo sino
de respeto a las mínimas reglas de convivencia
democrática. Se volvía a incidir, en una de las
ponencias finales, en la importancia de las
conductas cívicas, como dejar sentar en el
metro a una persona mayor o embarazada,
ceder los asientos para minusválidos, no hacer
No hay disciplina entendida
en el buen sentido de la
palabra, no de autoritarismo
sino de respeto a las mínimas
reglas de convivencia democrática.
94
Civisme i llibertat
ruido a altas horas de la noche, respetar el
derecho al descanso, evitar los coches con
música a todo volumen, las motos ruidosas o
la tenencia irresponsable de animales, no dejar
chicles en los bancos de los parques, y en la
evitación de las conductas incívicas, tales
como arrojar basuras o colillas en espacios
públicos, hacer grafitos, apropiarse del espacio
público, hacer botellón, escupir en la calle,
quemar contenedores, llevar a cabo actitudes
racistas y xenófobas, etc. Desde esta perspectiva se tiene que inculcar que vivimos en una
sociedad en la que se tienen derechos, que se
deben exigir, pero que también se tienen
deberes y responsabilidades. En la actualidad
generalmente las personas son conscientes de
sus derechos pero no lo son de sus deberes y
obligaciones sociales.
En la actualidad generalmente
las personas son conscientes
de sus derechos pero no lo son
de sus deberes y obligaciones
sociales.
Así, tenemos una sociedad en la que de
tanto luchar contra el autoritarismo nos hemos quedado sin autoridad. Cuando la
autoridad es democrática, cuando se fundamenta en unos valores democráticos, y
actúa democráticamente resulta legítima, no
hay que negarla, sino todo lo contrario, hay
que asumirla. Si una persona considera que
puede hacer todo lo que quiera, de manera
ilimitada, sin pensar en los efectos, sin
importarle los demás, y a un niño desde
pequeño nunca se le ha dicho no, haga lo que
haga, no se le han señalado límites a su conducta y no se le han marcado normas de
convivencia y de respeto, cuando sea mayor y
salga a la calle podrá tener y originar, cuando
menos, serios problemas de comportamiento
y de incivismo.
José Carlos Remotti Carbonell
A lo largo de este Seminario se ha hablado
de que no siempre el incivismo genera
delincuencia, de la teoría de la tolerancia cero
y la de las ventanas rotas. Efectivamente, el
incivismo no siempre genera delincuencia pero
ello no quita que en muchos casos tales
comportamientos, sin llegar a constituir ilícitos
penales, impliquen una clara afectación,
limitación o vulneración de derechos
fundamentales, lo que obliga a actuar para
garantizar los derechos de los ciudadanos.
Además, el incivismo potencia la sensación de
inseguridad percibida por los ciudadanos, y esa
sensación es casi tan peligrosa como la falta
de seguridad. Si debemos pasar por una calle
con las farolas rotas, llena de grafitos, basura
esparcida en las aceras, con grupo de personas
pinchándose drogas, aunque nos digan que no
tengamos miedo al pasar, la sensación que
tendremos será de miedo y de angustia, incompatible con una sociedad democrática. En este
sentido, por ejemplo, todos hemos oído
referencias sobre determinados barrios o calles. La sensación de inseguridad genera estrés
ciudadano, a pesar de que Barcelona y
Badalona son de las ciudades más seguras en
el mundo, pero aun así tenemos esa sensación
de inseguridad y esa angustia. La sensación de
inseguridad llega a todos los niveles. Por
ejemplo, esta sensación está originando la
instalación generalizada de videovigilancia en
las calles, de alarmas en los domicilios o de
contratación de guardias de seguridad, o se
proyecta en el urbanismo en el que actualmente
a la hora de diseñar las edificaciones y las
nuevas urbanizaciones se utilizan también
criterios de seguridad. Es un ejemplo de ello
la construcción de nuevos edificios cerrados
diseñados con patio, jardín y piscina interior,
en donde la vida se hace en el interior y solo
hay una entrada y todos los vecinos desde sus
ventanas controlan la entrada y todo lo que
pasa en el interior, lo que recuerda a los
castillos medievales. Así, también se ha
comenzado a cerrar los pasos a las urbanizaciones dejando abierto solo un acceso, y
de esta forma todo el que entra o sale es más
controlable y se le puede identificar en caso
necesario.
El incivismo potencia la
sensación de inseguridad
percibida por los ciudadanos,
y esa sensación es casi tan
peligrosa como la falta de
seguridad.
Se ha hablado también de la importancia
de los medios de comunicación en la
formación de esta sensación de inseguridad.
Es de destacar que, por ejemplo, en los
noticieros junto a los deportes y algunos
aspectos políticos, un número importante de
las noticias diarias son de violencia en la calle
(lo que se denomina la crónica negra). Se les
da mucha más importancia de la que en
realidad les correspondería en una sociedad
bastante pacífica, con lo que se alimenta esta
sensación de inseguridad, cuando en realidad
nuestras ciudades, poblaciones, barrios y calles son de las más seguras del mundo.
Es de destacar que, por
ejemplo, en los noticieros, un
número importante de las
noticias diarias son de violencia en la calle.
Otra conclusión muy importante señalada
en este seminario es que ni la sensación de
inseguridad ni el incivismo son problemas solo
de policías; sino que hay que recordar la
importante labor de trabajadores sociales,
monitores y agentes cívicos, a los que hay que
apoyar plenamente. Es un trabajo transversal
de los poderes públicos, para evitar que se formen guetos, que se concentren determinados
colectivos incívicos en ciertas zonas.
Civisme i llibertat
95
Conclusiones
También se ha hablado del activismo de la
comunidad como elemento preventivo. No
podemos esperar a que se produzcan las
conductas incívicas sino que hay que
prevenirlas y eso supone for mación y
transmisión de valores, debemos rescatar la
función de la familia, cierto grado de disciplina social, la cultura del trabajo, del esfuerzo y
de la responsabilidad. Tenemos deberes,
obligaciones y responsabilidades. No debemos
esperar a que los problemas los solucione la
policía, puesto que los problemas son de todos
y todos debemos afrontarlos y ayudar a
solucionarlos.
En este seminario se ha hablado de si el
civismo puede implicar imponer unos criterios
morales, unos principios o una forma de
entender la sociedad cuando la sociedad
democrática ha de ser respetuosa de la
pluralidad y la diversidad. Se debe señalar que
no se trata de imponer una moral religiosa o
ideológica, ya que ello sería claramente
antidemocrático, pero sí se ha destacado la
96
Civisme i llibertat
necesidad de hacer respetar los valores y
principios constitucionales, los derechos
fundamentales o el respeto a la Ley. Y esta
obligación ha de ser igual para todos, ya que
las diferencias de cualquier tipo, incluso
religioso, no pueden ser utilizadas como
justificación para cometer actos incívicos o no
cumplir las nor mas. Los valores cívicos
constitucionales y el respeto a los derechos
fundamentales tienen que ser transversal a
todos los colectivos, y el hecho de ser
diferentes no puede ser un pretexto para no
cumplir la ley o vulnerar los derechos de las
personas. El civismo es un atributo de todos;
nos estamos jugando la convivencia democrática para los próximos años.
El civismo es un atributo de
todos; nos estamos jugando
la convivencia democrática
para los próximos años.
CloendaPr esentació
Ferran Falcó Isern
Civisme i llibertat
97
98
Civisme i llibertat
Cloenda
Ferran Falcó Isern*
En nom de l’ajuntament vull donar les gràcies a tots els organitzadors. Tenim l’objectiu de convertir el civisme en un intercanvi
de conversa amb tots els ciutadans; parlar de
civisme i de valors, ho fem en aquest seminari igual que ho hem fet amb les associacions de Badalona, els casals, les comunitats
de veïns i les escoles. Estem fermament compromesos a parlar de valors, tal com ha relatat el sr. Remotti.
És veritat que els ciutadans no poden renunciar a ser agents actius del civisme, però
molts ho han deixat estar per l’augment de la
violència o de l’individualisme. El discurs sobre el civisme ha de restablir un equilibri que
s’ha trencat en els últims anys per molts factors. No ens pot passar el que succeeix amb
autobusos que surten de la zona d’oci i que
han de ser escortats per la policia, com si ens
haguéssim tornat bojos. Hem perdut el nord.
El civisme no és de dretes ni d’esquerres. Ha
estat un error pensar que era antagònic amb
una certa visió progressista de la societat. Cal
defensar, en canvi, coses tant bàsiques com
ara “allò que no vulguis per a tu no ho vulguis
per a uns altres”, “viu i deixa viure”, “la llibertat d’un acaba on comença la dels altres”,
o per dir-ho de forma gràfica, una ciutat no
pot funcionar sense semàfors, són necessaris;
aquest és l’interès que té l’Ajuntament.
La majoria silenciosa al final guanya la
partida de la bona convivència a la minoria.
Per acabar, ningú vindrà de fora a fer aquesta ciutat més neta, hem d’estimar-la, val la
pena posar-nos en la pell dels altres per
construir una ciutat per viure-hi en llibertat
i posar-nos d’acord en el mínim comú.
L’incivisme no és exclusiu d’un barri, d’una
llengua, d’una religió ni d’estatus social, no
ens equivoquem; si parlem de civisme anirem a qualsevol lloc.
Gràcies.
* Tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Badalona.
Civisme i llibertat
99
100
Civisme i llibertat