Pàgina 208— Dissapte, 19 d'Agost de 191$. siguení sords a l'amenaça que pesa sobre nosaltres? £No hi ha a Olot una veu enèrgica qu'estimuli a una intervenció amorosa, que forsi les voluntats envers una solució? El repàs d'una petita reflexió ens posarà de relleu tots els perills que anonciem plens de temensa. Fins avui mes de 250 obrers vivien a Olot a l'ampar dels tallers d'estatuària relligiosa; 250 famílies que en major o menor grau depenen del treball laborat, d'un sou obtingut en l'indústria esmentada. La vaga esdevé i aquestes 250 famílies senten la carestia i veuen apropar-se la misèria. Per pròpia salvació cerquen remeis per vies fins avui no seguides, i heus aquí que comensa una nutrida emigració d'obrers que marxen d'Olot per no tornar-hi. Des de el dia que va iniciar-se la vaga han marxat a Vic 5 pintors i 2 retocadors; a Barcelona 9 pintors, 6 retocadors i 4 «vaciadors»; a Valencià 2 pintors; a Girona 1 retocador i han abandonat l'indústria per dedicar-se a altres oficis 33 obrers, total 60 baixes. i E s precís que anyadim cap comentari per a compendrer tota la eloqüència d'aquets datos? Els obrers marxen cercant treball, i amb això no fan sols resten a Olot un element de producció, sinó LA COMARCA que contribueixen a multiplicar la forma d'altres focos de la mateixa indústria que proporcionalment iran prosperant mentres decaigui la nostra. I no es això tan sols, els mateixos patrons se decidiran a traslladar els seus tallers aon rrovin medis mes adecuats que a Olot pel seu treball, i heus aquí com totes les probabilitats ens mostren el camí d'una segura ruina per l'indústria que tan be havia arrelat a Olot i que tan podíem esperar d'ella. Aquesta es la realitat, la crua realitat que s'imposa. Nosaltres no podem descendir a l'entranya mateixa del conflicte, no devem fer-ho mentres permaneixin en gestació generosos intents d'arreglo. La nostra missió deu limitar-se a posar de relleu el perill perquè estigui en la conciencia de tots, a mourer l'opinió i a inquietar els esperits, i si després de tot això no s'interposen entre patrons i obrers voluntats generoses per aproximar-los, si segueix la indiferència i el quietisme, si Olot contempla fredament com marxen els seus fills cercant lluny de nosaltres el pa que devien trobar a casa llur, allavors sentirem jal menys la satisfacció d'un deber complert i plorarem l'isolament d'Olot amb la conciencia íranquila. C. BADIA RESCENCIO DE "LA CIUDAD ALEGRE Y CONFIADA" Se descorre la cortina devant de la mes viva expectació i's comensa a desfilar la trama viventa de la nova farsa. S'ha parlat d'ella insistentment, s'han vessat els elogis sens mesura i per altre part una crítica càustica i agresiva n'ha fet la direcció despiatada com si's tractés d'una ploma vanal, ciaont es la veritat? La farsa benaventina bona o mala, sincera o astuta ha mogut la opinió, ha espolejat els esprits, i a son entorn hem sentit vibrar una ànima que jeia en la placidesa del quietisme. La farsa benaventina ha sigut parsejada per Espanya com l'antiga carreta íarandulera de les velles pantomimes, avensant tràgicament i plena d'ardidesa, i la seva veu ha vibrat Diputació de Girona — Servei de Biblioteques amb un accent prenyat d'acusacions, i ha posat al descovert Hagués incurades i velles ferides que el temps i l'oblit no han sanat encara. L'altre dia la gent comedianta arrivà a la nostra plassa: a son entorn ens acoblàrem i heus aquí que sentírem la veu del desterrat que aixís parlava: EL DESTERRADO «Vuelve el tinglado de la antigua farsa. Al traqueteo y los chirridos de la carreta desvencijada, a tirones penosos de una mula anatòmica, endosados los destefiidos colorines de sus írajes escénicos, se entra por la plaza del lugar la faràndula. Any IV. Núm. 184 Si el dia es triste, con cerrazón de rormenta o entoldado el cielo de nubes o sucia polvareda de ventisca y en el lugar es dia de trabajo, y el ano fué de calamidades, y la gente mohina no esta para fiestas ni farsas, nada mas triste, descolorido y Iacio que la carreta íarandulera, sin la luz del sol que avive sus colorines, sin vítores que presagien monedas, sin mozos que palmoteen a las damas, ni mozas que sonrían a los galanes, ni muchachos que aturdan al gracioso con griterío. Bajo la pesadumbre de un cielo, como lona mojada, al horizonte tierras sin promisión; entre las casas color de barro, sin humear las chimeneas, porque estan sin lumbre los hogares y vacías las ollas bajo el humero, la faràndula pasa, y es una trisíeza mas en la íristeza... —A buena paríe vienen, — piensan todos. iQuién les habra enganado? Y los pobres í'aranduieros ni a mirarse se atreven unos a oíros corridos y afrentados. Mas si el dia es alegre y el raso azul del cielo se desgarra en resplandor de luz vibrante y es fiesta en el lugar, y las tierras en torno son como caíïamazo que bordan los olivos de plata y los trigales de oro, de luciente esmeralda los vinedos, y humean los hogares y los hornos con sabroso olor de cochura, y es todo serial de abundància, henchidas las paneras, repletos los arcones úz hogazas, y, bajo la campana, en las cocinas, en sarta los peruiles i embuíidos... Enfonces, al llegar la carreta, acude la gente bulliciosa y todo es palmoteo y alborozo. La luz deslumbradora, anima los colores desvahídos, enciende lentejuelas y talcos, y la pobre faràndula se viste del esplendor íriunfal del dia; la polvoreda misma .que la envuelve a su paso, es el plumaje de una nube de oro en ascención gloriosa y, los faranduleros, hijos vergonzantes del Apolo, pueden creerse en aquel punío transfigurados, como si la carreta desvencijada, fuera el mismo carro del Dios. que es Dios del Sol y la Poesia, y, por serio, es piadoso con todas las criafuras, y mas si son sus hijos arfistas y poetas, y son pobres y humildes. Por donde pase, adonde se encamine, hoy sabé la faràndula, que es todo el mundo lugar de misèria, todos los días írisíes. Y, aunque de alegrar a las gen-