La meva Cristina y altres contes; Mecè Rodoreda i Gurgi

Índex
Introducció..................................................................................................................pg. 2
Un element a escollir per a tots els contes..................................................................pg. 3
Un conte a escollir......................................................................................................pg. 8
Bibliografia.................................................................................................................pg.11Introducció
El conte:
El conte és una narració escrita en prosa, normalment d'extensió breu, amb caràcter artístic i amb gran
intensitat emotiva. Es narren un o una sèrie de fets que poden ser reals, llegendaris o ficticis a partir de les
accions d'uns personatges que es troben en un ambient determinat. Els contes, a més a més, solen tenir uns
fins morals o educatius, o simplement d'entretenir al lector.
Aquest gènere té orígens al folklore de cada cultura, on es poden trobar models de conte molt semblants en
punts geogràfics molt allunyats. Tot i que aquests relats podien anar dirigits per a un públic infantil, el conte
modern ha arribat a l'actualitat creant diferents estils per a cada tipus de públic.
L'autora:
Mercè Rodoreda i Gurgui és possiblement una de les escriptores de llengua catalana més coneguda i de més
prestigi, amb obres traduïdes a més de vint−i−cinc llengües i guardonada amb nombroses distincions catalanes
i d'arreu d'Europa.
Va néixer a Barcelona el 1909, i des de ben jove ja va començar l'activitat literària amb col·laboracions a
diaris i revistes i amb les seves primeres novel·les, com Sóc una dona honrada?, Del que hom no pot fugir,
Un dia de la vida d'un home i Crim, escrites entre 1932 i 1936, però que més tard rebutjarà. La primera obra
on ja s'apunten ja alguns dels elements que es repetiran al llarg de la seva producció és Aloma, publicada el
1938, amb una temàtica femenina i una acció centrada en unes relacions amoroses, protagonitzades per una
noia jove.
La seva carrera quedarà trencada per la guerra civil, i Mercè s'exilia primerament a París, i quan arriben les
tropes alemanyes marxarà cap a Bordeus, on patirà la II Guerra Mundial. Durant aquest període no escriu res,
fins al 1958, amb l'obra Vint−i−dos contes. Un cop superada aquesta crisis, Mercè Rodoreda publicarà la peça
clau de la seva narrativa, La plaça del Diamant (1962), novel·la que combina psicologia i història i amb un
fort component simbòlic. Poc més tard, al 1966, també publicarà El carrer de les Camèlies, premi Sant Jordi, i
el Jardí vora el mar, al 1967.
La meva Cristina i altres contes, escrit entre el 1957 i 1964 i publicada el 1967 mostrarà un estil evolucionat
cap a una narració més fantàstica, tot i que a vegades combinada amb la realitat més crua.
Finalment, Mirall trencat (1974) és la culminació d'aquesta evolució, amb una novel·la psicològica però
mítica, ja que els personatges principals es presenten com a immortals. El 1980 publicarà Viatges i flors, amb
que guanyarà el premi Crítica Serra d'Or i premi Ciutat de Barcelona, any en el que també rebrà el Premi
d'Honor de les Lletres Catalanes. Tornarà a guanyar el premi Crítica Serra d'Or amb l'obra Quanta, quanta
guerra..., on s'accentua encara més el caràcter mític i simbolista.
1
Mercè Rodoreda morirà a Girona el 1983, però encara es publicaran dues novel·les més, al 1986 La mort i la
primavera, tot i que no va ser acabada, guanyadora del premi Crítica Serra d'Or, i Isabel i Maria (1991).
Un element a escollir per a tots els contes: La mort
En el quadre que hi ha a continuació apareixen les diverses referències que l'autora fa sobre la mort al llarg de
la novel·la.
1
Pg. 21
2
Pg.30
3
Pg. 36
4
Pg. 40
5
Pg. 41
6
Pg. 43
7
8
Pg. 59
Pg. 64
9
Pg. 64
10
Pg. 66
11
12
Pg. 69
Pg. 72
13
Pg. 78
14
Pg. 82
15
Pg. 86
16
Pg. 86
• A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir−se i
ensopir−se I en el punt de néixer ja t'has de preparar a morir. Perquè
les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho
senten.
• Ja senten què?
• L'olor que hi ha escampada de la mort.
I quan ja estava a punt de morir−me, es va desfer. Vaig pensar: ja és mort. Ha
mort a la guerra. Però no era veritat. Era un avís.
Potser ens dirà que se li acaba de morir el marit escanyat o té la lepra.
De dos anys ençà tot ha canviat. La cosa va començar quan va morir el meu
marit.
La branca va fer crec! i el meu marit (...) ja era mort. El metge (...) em va dir
unes quantes paraules de consol i a més a més va venir a l'enterrament
Vaig pensar: tot sembla mort; si els corbs estiguessin quiets, tot semblaria
mort. El cavall va parar i la veu se'm va fondre a la gola. (...) Vaig estar així
qui sap l'estona, potser una hora, morta dalt del carro amb el cavall mort, i tot,
al voltant, glaçat.
M'he passat tardes senceres passejant pels cementiris...
Així que la meva mare es va morir ja em van venir ganes d'anar−me'n
Anava fins a la pila de les escombraries i buscava bocins de plat trencat. I
llaunes de sardina. Amb els bocins de plat clavats a terra per la banda més
punxent feia els camins del cementiri i les separacions. (...) Les llaunes de
sardines eren les caixes dels morts: les omplia d'aigua fins al mig, caçava
formigues i les anava tirant a dintre. Havia començat el cementiri només amb
una llauna i de mica en mica es va anar fent gran.
Quan la meva mare es va posar malalta, la sentia respirar des del meu racó
com si em respirés ran d'orella, i les veïnes deien que la febre l'arborava. I
quan va morir deien que havia pogut més la febre que no pas ella.
Ara que (...) fa anys que són morts, vull que...
El vell Bearn va morir, (...) i el jove Bearn semblava que no fos d'aquest món.
...li deia que li faria un bes als ulls perquè pogués dormir totes les nits de la
seva vida, i li anava explicant que quan ell es moriria ella encara seria viva...
Havien trobat el jove senyor estirat al peu de la finestra, bocaterrosa i amb
l'escala al damunt. Vaig anar−hi corrent i panteixant. Estava ben mort, voltat
de criats.
Vaig anar a caza d'una tia que viu a trez horez lluny de caza i allí vaig tenir
una nena. Així que va rezpirar ez va morir perquè no tenia ozzoz.
En Miqueló ja era a l'Àfrica... El dia que ze'n va anar em va dir que
l'embarcaven cap a lez càbilez i que allí el matarien a copz de zabre i que no
2
17
Pg. 96
18
Pg. 102
19
Pg. 106
20
Pg. 109
21
Pg. 119
22
Pg. 123
23
Pg. 124
24
Pg. 128
25
Pg. 131
26
Pg. 133
27
Pg. 133 i 134
28
Pg. 134
29
Pg. 137
30
Pg. 139
31
Pg. 139
32
33
Pg. 140
Pg. 143
34
Pg. 144
35
36
37
Pg. 147
Pg. 149
Pg. 151
enz veuríem mai mez, i va dir que zi el mataven, mentre ez moriria penzaria en
mi...
Però tanta son dormida alhora i tantes morts i tants naixements i tant el nostre
pa de cada dia...
Un any abans de morir es va tornar trapella... (...) Pobreta! De vegades em
penso que me la vaig estimar poc. (...) Quan ja va ser morta vaig llegir no sé
on que les persones grans no entenen ales criatures
El primer raig de sol filtrat per entre les branques moria sota l'aigua
Sentia una pressió terrible, i jo estava sol amb aquella mort que em creixia per
dintre, de pressa, com una herbota verinosa.
Dintre de mi només hi ha coses tristes que se't queden a dintre estirades i
planes com els morts a dintre de la terra... Cementiris i cementiris... A dintre de
la terra. Sí senyor. A dintre de la terra.
Jo anava pels carrers d'un poblet mort
i a la nit, sota la meva finestra, dos homes van dir ben alt perquè pogués
sentir−ho, que m'havien d'haver cremat de petita, junt amb la meva mare
i vaig començar a resar per mi perquè a dintre meu, tot i que no era morta, no
hi havia res viu del tot
Jo era a dues bandes: entre el llot amb les anguiles i una mica en un món que
no acabava de morir−se
Jo havia hagut d'obrir el balcó del menjador, que donava a l'eixida i feia
corrent d'aire amb les finestres, de la banda del carrer, perquè la mort, de
seguida d'haver−se'm endut la Balbina, em va omplir tota la casa amb la seva
olor a flors podrides.
I el seu últim alè me'l vaig beure, tot abocat al seu damunt, quan els ulls ja li
sortien del cap, perquè s'anava ofegant, per robar−li la mica de vida que li
quedava i que jo volia per a mi. I amb aquella vida acabada dins la meva boca,
vaig anar a obrir el balcó quan em vaig adonar que la mort no se n'anava. (...)
vaig recordar que havia esperat la mort de la Balbina mesos i mesos, sempre
espiant que els ulls se li tanquessin de son per despertar−la: perquè, per
acabar−la més de pressa, no la deixava dormir.
Aquella senyora venia a encarregar una làpida de marbre gris per a la tomba
del seu marit
i vaig dir a en Cosme que la Balbina era morta, i no es va poder tornar més
blanc de desmai perquè (...) la sang li havia perdut el color vermell i se li havia
tornat tota aigualida.
ara la Balbina és morta i, que sigui morta, m'agrada i m'agrada i
m'agrada.(...) I tocava la trompeta amagada per fer tornar boja a la Balbina i
anar−la matant a poc a poc i per poder−la enterrar...
I al quant d'uns quants dies, perquè tenia resistència, (...) va engegar l'ànima
cap amunt (...) i a la nit vaig sortir a enterrar el gat...
D'ençà que se't va morir la dona encara ho fas més malament...
Tot el mar un gemec (...) dels qui es morien per l'aigua...
perquè em vaig recordar del que m'havia dit la meva mare en el seu llit de
mort.
i, abraçat al meu tauló, vaig saludar la mort i vaig cantar l'himne.
i vaig sentir un bramut que semblava l'orgue del dia dels morts.
3
va quedar encallada al damunt d'una roca i en aquella roca va morir, tota
marcada per dintre.
La mort com a element en l'obra:
Al llarg de la novel·la la mort apareix molt sovint, de vegades com un element molt transcendental i altres
vegades tant sols una pinzellada més de les narracions, però que fan que la mort sigui present en major o
menor importància en la majoria dels contes.
Aquesta presència de la mort al llarg de la novel·la reflecteix potser el paper de la mort a la vida real: La mort
és una etapa més de la vida per la que tothom ha de passar, i no només passar, sinó quedar−s'hi. És inevitable i
no es pot lluitar contra ella, però al mateix temps que tothom la té present i sap de la seva existència, segueix
sent un misteri. Els humans hem viscut sempre amb la incertesa sobre el moment de l'arribada de la mort i tot
el que hi pugui haver al darrera, una incertesa que possiblement ha provocat el principal temor de l'ésser
humà.
Tot i que la autora no es planteja la mort com a un dels temes a tractar d'una manera directa, fent un
desenvolupament profund del tema, s'encarrega de que vagi apareixent en la lectura, per tal que al acabar el
llibre ens hagi transmès la seva idea de la mort, que ha anat construint a base de referències més o menys
interelacionades. Aquesta idea es centra en dos aspectes: la omnipotència i la omnipresència de la mort.
• La mort és omnipotent perquè lluitar contra ella és absurd. Ningú se'n pot escapar, ni tant sols la
llum, com expressa en la metàfora de la referència número 19. La llum, símbol de vida i d'energia,
també acaba caient en les urpes de la mort. Molts dels personatges de la novel·la veuen en un moment
o altre com s'aproxima la mort i no s'hi pot fer res, especialment a la referència 35, on l'home saluda a
la mort. La saluda perquè la té al davant i veu com s'acosta però no pot fugir, ni fer−la retrocedir; ell
sap que no hi ha res a fer. La referència número 13 descriu especialment bé la sensació que hi ha al
fons de molts personatges, que temen la seva mort però ho veuen com un fet inevitable. També
reforça aquesta idea la referència número 31, on la autora ens demostra que ningú pot evitar la mort,
simplement oposar resistència per tal de fer més llarg i agonitzant el camí cap a la mort, que sempre
acaba vencent.
• L'altre aspecte que la autora vol remarcar és la omnipresència de la mort. Diem que la mort és
omnipresent perquè la podem trobar a tot arreu. Molts dels personatges arriben a tenir algun contacte
amb ella. Els més desafortunats moren en la novel·la, com el cas de Bearn, a la referència 14, i la de
Balbina ,27, i no només humans sinó també la de la balena Cristina, a la 37, o el gat de la Balbina, 31.
Però la presència de la mort arriba a molts personatges, que en algun moment la senten, que noten
com hi és. La poden veure, com en la referència 6, sentir−la dins del propi cos, en les 20,21 i 24 i fins
i tot olorar, com en la referència 26 o en la referència 1, on ja la oloren els nouvinguts.
I la mort va estenent−se i obrint camí. Encara que no morin, hi ha un nombre important de personatges que
queden afectats per la mort d'altres, com si una petita part d'ells mateixos s'hagués mort. Això es pot veure en
un seguit de referències com les 4,8,11,12,17, 29 o 32, i també en el conte de l'Elefant i la referència 18, ja
que al llarg del conte es veu com el pare va quedar marcat per la mort de la seva filla. Però l'autora mostra
aquest fet d'una manera més contundent en el conte de La Gallina, on el pare de la família queda
profundament trasbalsat per la mort de la seva dona, fins arribar al punt de iniciar una relació amorosa amb
una gallina.
L'autora ens vol deixar clar que la mort està a tot arreu, i que la pots presenciar en qualsevol moment, com ho
fan alguns dels personatges de la novel·la, com en la referència 5, on una dona presencia la mort del seu marit
des de la finestra, i en la 27, on el marit de la Balbina va presenciant cada segon de la seva expiració. Fins i tot
hi ha personatges que presencien morts d'éssers propers, com el marit, en la 5, o la dóna , en la 27.El cas de
Zerafina és també molt trist, ja que poc després de veure com el seu marit camina cap a la mort presencia la
4
mort de la seva filla en el mateix instant de néixer (referències 15 i 16).
Finalment, altres personatges (com es pot veure en les referències 23, 27 i 30), tot i no arribar a tenir un
contacte directe amb la mort, destaquen pel seu desig de mort aliena i s'alegren de que aquesta es faci amb una
nova presa. Aquesta actitud al mateix temps contrasta amb les de por i rebuig a la mort, mostrant així com, tot
i que la mor estigui a tot arreu, cadascú en fa una interpretació i li provoca unes reaccions i sentiments propis.
Per a emfatitzar aquestes característiques de la mort, l'autora mostra dues reflexions fetes per alguns dels
personatges. Una d'elles, que es pot veure en les referències 22, 25 i 33, expressa una sensació de que la mort
ocupés un espai físic, com si el mar, els pobles, els camins... i el món en el seu conjunt estigués impregnat de
mort i per tant, que una part d'aquest món fos mort. Com si a la mort li pertoqués un volum concret i tot l'espai
que quedí allà dins restarà mort. Així un poble, si hi arriba la mort, resta mort, equiparant la mort d'un espai
físic a la d'un ésser viu.
L'altra reflexió és la que apareix just al començament del llibre (referència 1), amb un diàleg on dos homes
parlen de la mort i diuen que és present des del moment de néixer. En aquest curt diàleg apareix la frase: I en
el punt de néixer ja t'has de preparar a morir, que curiosament sembla que després el destí la apliqui amb la
filla de Zerafina, a la referència 16. Aquesta nena, tal com narra la seva mare, mor en el instant en que respira,
com si hagués respirat la mort, la mort que els nens oloren al néixer, que està present en tots els naixements
per tal de presenciar l'arribada al món de noves víctimes. La relació que s'estableix en referències com la 1 i la
16 donen consistència als propòsits de l'autora, com si es tractés de mostrar−nos una part teòrica (la 1) i una
altra aplicada a la pràctica en un altre context (la 16).
Per acabar, podríem parlar d'un altre element que està associat a la mort i en el llibre també se'n fan algunes
referències. Es tracta dels cementiris, que apareixen en les referències 7, 9 i 28, i contribueixen a donar forma
a aquesta idea de que la mort és a tot arreu, a tots els racons i forma part de les nostres vides, com si tots
estiguéssim una mica impregnats de tanta mort, una mort que ens envolta i ens va perseguint, i que en
qualsevol moment se'ns pot emportar per sempre més.
Un conte a escollir: La gallina
Tema: La soledat i la misèria vista des d'un nen, el pare del qual ha perdut la noció de la realitat a partir de la
mort de la mare.
Argument: Un noi, fill d'una família humil, explica els fets que han passat a casa seva en els últims anys. La
dèbil economia de la família els porta a canviar un conill per una gallina que els pugui dona ous. En un
moment determinat la mare comença a emmalaltir i acaba morint. El pare i el fill queden sols i al principi els
hi costa refer les seves vides. L'home intenta pal·liar l'absència de la seva dona amb el fill, però aquest rebutja
la pretensió del seu pare, a qui li comença a veure una conducta estranya. Les relacions es van distanciant
degut a l'afecte que el pare està agafant a la gallina i el rancor que el fill comença a sentir per aquest animal.
Cada cop el pare la cuïda més i dorm amb ella, mentre que el fill intenta fer−li tot el mal possible per que
marxi. Finalment, un dia el fill torna a casa i troba al seu pare, que ja ha perdut el sentit de la realitat, parlant
amb la gallina i dirigint−se a ella amb el nom de la seva difunta esposa.
Característiques de la narració:
És una narració relativament curta, amb alguns fragments íntegrament descriptius, però també amb altres de
narració que serveix per a descriure, per explicar la situació en que es troba la família: La vida en una barriada
construïda a base de barraques, a prop d'una antiga pedrera, ara morta, de la que en el seu moment devien
extreure mineral. Un paisatge desolador ple de misèria. El noi, a falta de joguines, jugava amb les
escombraries i amb les deixalles. El fragment que explica com jugava a fer cementiris transmet una sensació
d'una infància trista i grisa.
5
El conte està narrat en primera persona, i tot i que comença en temps present, la major part de la narració és en
passat. El temps real que transcorre és molt breu, ja que el noi està assegut a les roques de la pedrera, des d'on
recorda i va narrant els fets que li han succeït últimament i l'han portat fins on és ara. Des d'aquí fa un retrocés
en el temps i va narrant en un ordre cronològic, centrant−se més en els últims dies. En realitat no dona gaires
referències temporals, és a dir, no posa dates concretes ni indica quant temps transcorre entre un fet i un altre.
Tot i així, la narració es va accelerant a mesura que s'acosta al punt de partida, es dir, el present. Al final torna
a narrar en present, i ara s'entén que està fent: Ha fugit de casa seva i no pensa tornar; s'ha assegut en unes
roques per a reflexionar i mirar enrera, per tal d'esbrinar en quin moment les coses van començar a anar
malament.
Al mateix temps que la narració s'accelera, en el moment en que mor la mare, hi ha dos processos més que
també s'acceleren. Un d'ells és el desequilibri que comença a afectar al pare i el seu progressiu afecte per la
gallina, i l'altre, l'exepticisme que comença a sentir el nen vers al seu pare i l'odi creixent cap a la gallina.
Els recursos:
En aquest conte es poden trobar una sèrie de recursos, que la autora utilitza per tal d'emfatitzar el missatge que
ens ha d'arribar.
Un dels més destacables és el paper de les mongeteres en la història. Aquestes plantes que cada any plantava
la mare tornen a ser plantades un cop més pel fill, intentant així mantenir viu l'esperit de la mare per a que no
desaparegui del tot.
Així, la mongetera simbolitza el record de la mare. Podem veure una metàfora en el moment en que la gallina
intenta menjar−se les mongeteres, com si tractés d'acabar amb qualsevol vestigi que quedi de l'existència de la
dona. En realitat l'animal fa el que hauria fet qualsevol altre, però simbolitza com una innocent gallina,
inintencionadament, acaba desplaçant a la dona del cor del seu marit per a posar−s'hi ella. I és que al final de
la narració és el propi pare qui li dona les flors de la mongetera a l'animal, fet que simbolitza com el pare
acaba rendint−se a la gallina i li ofereix tot el seu cor, oblidant−se per complert de la seva difunta muller.
Un altre recurs el podem trobar a l'hora de descriure l'entorn en el que viu la família del conte. El nen, a l'hora
de relatar una breu història del seu territori, parla d'una antiga pedrera que abans era molt rica en pedres, però
que finalment va quedar abandonada perquè va deixar de donar aquest mineral. Possiblement aquesta zona va
tenir un període de desenvolupament econòmic important que va donar vida als seus habitants. Aquí utilitza
una altra metàfora, la dels colors. La pedrera estava plena de mineral de colors, simbolitzant la prosperitat del
terreny, però, un cop s'acaben els colors de les pedres queda només la roca grisa i estèril. Un cop s'esgota el
material al territori desapareixen les activitats econòmiques i cau en una llarga recessió econòmica, es a dir,
tot queda gris, com la roca.
El conte en relació a l'autora i a la novel·la:
Tenint en compte la biografia de l'autora podem dir que aquest conte segueix la línia de moltes de les seves
obres, on es combina una narració psicològica amb molts elements fantàstics i altres de realistes, que pretenen
mostrar una realitat cruel i inhumana. Aquest conte té, sens dubte, un rerafons surrealista, però està relatat de
manera que sembla real, com si es tractés d'un cas existent. A més a més, l'entorn descrit en el conte reflexa la
vida de zones que si que podem trobar en la nostra realitat, com ara suburbis i barriades del tercer món, on
viuen milions de persones en condicions molt pobres. Tot i que la història tingui un component d'irrealitat, si
que reflexa una realitat molt dura.
En quant a la relació amb tota la novel·la, aquest conte manté un estil molt semblant als demés contes, un estil
que defineix tota la novel·la. Apareixen els elements que surten en molts dels contes, que són:
6
• La soledat, que en aquest cas és la del nen, que sempre no només s'ha sentit sol sempre, sinó que ha
trobat el refugi en la soledat.
• La mort. En aquest conte mort la mare i tant el fill com el pare queden profundament afectats. També
apareix la mort en la descripció de l'entorn, un entorn que resta mort des de que la vida (la prosperitat
econòmica) va decidir abandonar−los.
• La follia. Molts dels personatges de la novel·la pateixen algun tipus de trastorn psicològic o hi ha
alguna situació que els afecta profundament fins a fer−los tornar bojos. Aquí és el pare el que acaba
tornant−se boig amb la mort de la seva muller i acaba enamorant−se d'una gallina i anomenant−la
Matilde, com si es tractés de la seva esposa.
Bibliografia:
http://www.uoc.edu/lletra/
http://www.catradio.es/inf/especials/rodoreda/bibliografia.html
http://www.tvcatalunya.com/aleph/2000/rodoreda/cronolog.htm
Gran Enciclopèdia Catalana
Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans
22/07/2004
10
7