comunicacions orals

C01
Dia: DIVENDRES 8
Sala: SALA 3
Sessió: COM. ORALS 1
Horari: DE 17:00 A 18:30 H
NEFRECTOMIA BILATERAL SIMULTÀNIA EN PACIENTS AMB RONYONS POLIQUÍSTICS EN
SITUACIÓ PRE- I POST- TRASPLANT RENAL. REVISIÓ DELS NOSTRES RESULTATS
LAIA PUJOL GALARZA1 , HELENA VILA REYES1 , LLUÍS RIERA CANALS1 , BEGOÑA ETCHEVERRY
GIADROSICH1 , RAUL COCERA RODRÍGUEZ1 , FRANCESC VIGUÉS JULIÀ1
1) Hospital Universitari de Bellvitge
Introducció
La poliquistosi renal autosòmica dominant (PQRAD) és la malaltia renal hereditària més freqüent, amb una prevalença
del 1/800-1000 habitants i sent responsable d’un 7-10% dels pacients en tractament renal substitutiu. La major part dels
pacients amb PQRAD no requeriran la realització de nefrectomia a lo llarg de la seva vida, existeix controvèrsia sobre
les seves indicacions, el moment idoni per realitzar-la, la via d’abordatge i la necessitat de practicar-la uni o
bilateralment.
L’objectiu del nostre estudi es revisar els resultats i complicacions dels pacients amb PQRAD sotmesos a nefrectomia
bilateral simultània (NBS) al nostre centre.
Material i mètode
Entre 2008 i 2015 hem realitzat 18 NBS de pacients amb PQRAD mitjançant laparotomia mitja. En 13 pacients en
programa de diàlisi la NBS es va realitzar pretrasplantament, per conflicte d’espai per l’implant (8), complicacions
hemorràgiques (4) o infeccioses (1). En 5 pacients ja trasplantats renals (TR), es va indicar per complicacions
infeccioses (3) o discomfort abdominal (2).
Resultats
En el grup pre-TR el temps mig operatori va ser 213 min (150-270). En un pacient va ser necessari realitzar
esplenectomia intraoperatòria i un altre va ser reintervingut per sagnat del llit quirúrgic. Set pacients van
requerir transfusió sanguínia en el període peroperatori (mitja de 5 unitats). El pes mig de cada unitat renal va ser
3.280gr (1.310-5.500) y la hospitalització de 16 dies. En el grup post-TR, el temps operatori va ser 229 min (210-285).
Un pacient amb severa vasculopatia perifèrica va presentar un postoperatori tòrpid per fístula intestinal requerint dues
reintervencions i estança en unitat de crítics. En un altre pacient amb ili paralític perllongat es va realitzar una
laparotomia exploradora sense troballes patològiques. El pes mig de cada unitat renal va ser de 2.913gr (2.265- 3.510).
La hospitalització mitja en aquest grup va ser de 29 dies. No hem observat mortalitat postoperatòria en la nostra sèrie.
Conclusions
La nefrectomia de ronyons poliquístics en la PQRAD és obligada quan per mida condicionen un conflicte d’espai per a
la ubicació del trasplant o ocasionen problemes mèdics de repetició. En els casos de grans masses renals
poliquístiques, la realització de la NBS està justificada amb un grau de mobilitat acceptable.
C02
Dia: DIVENDRES 8
Sala: SALA 3
Sessió: COM. ORALS 1
Horari: DE 17:00 A 18:30 H
RONYÓ DE PAGE: ANURIA I HIPERTENSIÓ ARTERIAL EN EL TRASPLANTAT
Raul Cocera Rodriguez1 , Lluis Riera Canals1 , Begoña Etcheverry Giadrosich 1 , Edgar Rodríguez Ramírez1 ,
Francesc Vigués Julia1
1) Hospital Universitari de Belllvitge
INTRODUCCIÓ: El ronyó de Page suposa un quadre de constricció parenquimatosa renal deguda a un hematoma
subcapsular o un gran hematoma perirrenal que altera la microcirculació intrarrenal alterant l\'equilibri hemodinàmic i
provocant fenòmens isquèmics, que provoquen la activació del eix Renina-Angiotensina-Aldosterona (R-A-A). El
ronyó de Page és una patologia molt poc freqüent, registrant poc més d\'un centenar de casos a la bibliografia mèdica
des de la seva descripció en 1955. Amb el pas dels anys, l\'etiologia d\'aquesta malaltia ha anat evolucionant de
aparèixer generalment després d\'importants traumatismes directes sobre la fossa renal, a ser actualment
l\'hematoma subcapsular derivat de la biòpsia renal, en els pacients trasplantats, la causa més freqüent.
OBJECTIU: Presentar un cas de ronyó de Page postbiòpsia renal en un pacient trasplantat i revisió de la
fisiopatologia així com de l\'evolució de l\'etiologia i del tractament en els darrers anys d’aquesta patologia.
CAS CLÍNIC: Home de 57 anys amb Fibril·lació Auricular en tractament amb Acenocumarol. IRC no filiada reben un
1r trasplantament renal (TR) al 2007 amb rebuig crònic humoral reiniciant diàlisis. Posteriorment rep un 2n TR al 2013
. El 4/8/2014 per proteïnúria de 2.5g amb funció renal correcta es realitza biòpsia renal del injert. 12 hores després el
pacient presenta anúria, creatinina de 404µmol/l i TA de 160/100. Es realitza ecografia que mostra hematoma
subcapsular de 82x33 i alta resistència vascular al doppler. Es realitza TC que mostra absència de sagnat actiu amb
permeabilitat de vena renal. 24 hores després es realitza gammagrafia evidenciant captació alentida sense excreció.
Es demana nou TC que evidencia fístula arteriovenosa al pol inferior. Es realitza embolització mitjançant arteriografia
amb èxit.
Curs posterior favorable amb recuperació de diüresis. Posteriorment reabsorció de l’hematoma mantenint-se el
pacient normotens.
CONCLUSIONS: El ronyó de Page és una causa tractable d\'hipertensió arterial a causa d\'una compressió
extrínseca del parènquima renal, ja sigui de manera aguda o de manera crònica. En pacients monorrens o sotmesos
a trasplantament suposa un quadre greu, ja que la funció renal es veu amenaçada per la isquèmia produïda, per la
qual cosa cal intentar resoldre el quadre de manera urgent. Actualment l\'etiologia més freqüent és la biòpsia renal
post-trasplantament, encara que els traumatismes segueixen sent un important factor etiològic de la malaltia així
como la litotrípsia extracorpòria per ondes de xoc. Tècniques d\'imatge com ecografia-Doppler o TC resulten de gran
utilitat en el diagnòstic precoç del procés. El tractament percutani associat o no amb embolització i el tractament amb
IECA són la primera escala terapèutica, tot i que a vegades la capsulotomia i el drenatge quirúrgic són tècniques
necessàries per a la resolució del quadre.
C03
Dia: DIVENDRES 8
Sala: SALA 3
Sessió: COM. ORALS 1
Horari: DE 17:00 A 18:30 H
REALIZACION DE TRASPLANTE RENAL EN PACIENTES DIAGNÓSTICADOS DE CÁNCER
DE PRÓSTATA
ALONSO NARVAEZ BARROS1 , RAUL COCERA RODRIGUEZ1 , LLUIS RIERA CANALS1 , JOSE SUAREZ NOVO1 ,
MANUEL CASTELLS ESTEVE1 , FRANCESC VIGUES JULIA1
1) Hospital Universitario de Bellvitge, L'Hospitalet de Llobregat (BARCELONA)
Objetivo: La decisión de inclusión en lista de trasplante renal (TR) de pacientes con antecedente de un cáncer de
próstata (CP) es una decisión difícil. El objetivo del presente estudio fue analizar nuestra experiencia en el manejo de
estos pacientes.
Material y métodos: Análisis retrospectivo de base de datos con recogida prospectiva desde Mayo del 2007 a Enero
del 2015. Se incluyeron pacientes tratados de CP que luego recibieron un TR. Estudio descriptivo, centro terciario.
Variables revisadas: demográficas, tipo de tratamiento, resultados oncológicos y evolución.
Resultados: Se revisaron 9 pacientes, edad media al diagnóstico de 62 años (rango 52-70); edad media al TR de 68
años (rango 59-79). Mediana de PSA al diagnóstico 17 ng/ml. Tipo de tratamiento oncológico: a) Prostatectomía
radical (n=7): evaluación histológica reveló pT2a (n=1), pT2b (n=3), pT2c (n=1) y pT3a (n=2); linfadenectomía (n=3) y
b) Radioterapia Radical (n=2). Causa de IRC: No filiada (n=5), NTI (n=1), GNMB (n=1), nefropatía diabética (n=1) y
nefropatía IgA (n=1). Tipo de TR: cadáver (n=7) y vivo (n=2). Inmunosupresión: terapia sin mTOR (n=8), terapia con
mTOR (n=1). Media de tiempo desde el tratamiento hasta el TR 63 meses (rango 31-96). a) Grupo tratado con
Prostatectomía Radical: Recidiva bioquímica que requirió RT+HT (n=2); Complicaciones: fístula urinaria (n=1) y
eventración que requirió reparación quirúrgica (n=1); b) Grupo tratado con Radioterapia radical: No se registraron
recidivas; Complicaciones: Estenosis de la arteria renal que requirió angioplastia (n=1). Evolución en ambos grupos:
recidiva de CP post-TR del 22% (n=2), favorable del 78%% (n=7). Exitus por otras causas sin evidencia de recidiva
de CP (n=2). Mediana de seguimiento: 62 meses (rango 12-128).
Conclusiones: El trasplante renal en pacientes tratados de un cáncer de próstata es factible y presenta una tasa de
recidiva baja. Según nuestra experiencia no se debería prolongar excesivamente el tiempo de inclusión en lista de
espera ya que no se evidencia diferencias respecto a pacientes sin esta patología. El tratamiento con radioterapia
radical no parece estar asociado a un mayor riesgo de recidiva en comparación con el tratamiento quirúrgico.
C04
Dia: DIVENDRES 8
Sala: SALA 3
Sessió: COM. ORALS 1
Horari: DE 17:00 A 18:30 H
¿ES AUN LA ESCLEROTERAPIA UNA OPCIÓN TERAPEUTICA EFICAZ EN EL MANEJO DE
LINFOCELES POST-TRASPLANTE RENAL?
ALONSO NARVAEZ BARROS1 , JAIME FERNANDEZ-CONCHA SCHWALB1 , LLUIS RIERA CANALS1 , RAUL
COCERA RODRIGUEZ1 , EUGENIA DE LAMA SALVADOR1 , FRANCESC VIGUES JULIA1
1) Hospital Universitario de Bellvitge, L'Hospitalet de Llobregat (BARCELONA)
Objetivo: El linfocele es la complicación más frecuente tras el trasplante renal (TR) con una incidencia elevada.
Varias técnicas de manejo se han descrito, entre ellas la marsupialización laparoscópica la cual actualmente es
considerada como el gold estándar en el manejo de esta patología; sin embargo la escleroterapia continúa siendo una
técnica válida. El objetivo de nuestro estudio es valorar nuestra experiencia con el manejo conservador mediante
drenaje percutáneo y escleroterapia con povidona yodada.
Material y métodos: Estudio de inclusión prospectivo y consecutivo en centro terciario de pacientes trasplantados
renales diagnosticados de linfocele mediante clínica, pruebas de imagen y análisis de líquido de drenaje. Período
Diciembre/2010-Febrero/2015. Parámetros evaluados: comorbilidades y factores asociados; éxito clínico (mejoría y/o
resolución) y complicaciones.
Resultados: Durante el período del estudio se realizaron 517 trasplantes renales, diagnosticándose la formación de
un linfocele en 41 pacientes(8%, 27H/15M); edad media de 59 años (rango 41-77). Comorbilidades y factores del
receptor: IMC>30 (n=20), Trasplante previo (n=12), DM (n=11), transplantectomía previa (n=3), rechazo agudo (n=5),
dosis altas de diuréticos (n=1), dosis altas de corticoides (n=2). Causas de IRC: Poliquistosis (n=9), GMN (n=9), DM
(n=8), NTIC (n=7), nefroangioesclerosis (n=4), otros (n=4). Tipo de TR: Cadáver (n=38), vivo (n=3). Localización: FID
(n=21), FII (n=20). Inmunosupresión: 41 pacientes llevaron anticalcineurínicos, 35 micofenolato y 4 inhibidores mTOR.
Tiempo desde el TR al dx: 35 días (7-150). Clínica: HTA (n=5), elevación creatinina (n=8), masa FI (n=2), lifedema
ipsilateral (n=12), uropatía obstructiva (n=17). Tamaño: 8cm (4-20). Localización: Superior(n=5), Perihiliar(n=9),
Inferior(n=27). Manejo: escleroterapia (n=38), observación (n=3). Resolución con escleroterapia: 21 días (4-112);
Complicaciones: sobreinfección (n=3). Evolución: favorable 93 % (n=38), persistencia 7% (n=3). Mediana de
seguimiento: 31 meses (rango 7-60).
Conclusiones: El manejo conservador mediante drenaje percutáneo y escleroterapia continua siendo a nuestro
criterio el tratamiento de elección del linfocele post TR al ser este un método seguro, eficaz y sencillo.
C05
Dia: DIVENDRES 8
Sala: SALA 3
Sessió: COM. ORALS 1
Horari: DE 17:00 A 18:30 H
CANCER DE PRÓSTATA EN EL TRASPLANTADO RENAL: NUESTRA EXPERIENCIA EN EL
MANEJO DE ESTA PATOLOGIA
ALONSO NARVAEZ BARROS1 , JAIME FERNANDEZ-CONCHA SCHWALB1 , LLUIS RIERA CANALS1 , JOSE
SUAREZ NOVO1 , MANUEL CASTELLS ESTEVE1 , FRANCESC VIGUES JULIA1
1) Hospital Universitario de Bellvitge, L'Hospitalet de Llobregat (BARCELONA)
Objetivo: El manejo del cáncer de próstata (CP) en pacientes inmunosuprimidos portadores de un trasplante renal
(TR) es un reto dado que se cree que tienen una mayor morbilidad post-operatoria y una mayor tasa de progresión
del tumor. Actualmente no existen guías o consensos sobre la detección y el manejo de esta patología en
trasplantados renales por lo que el objetivo del presente estudio fue analizar nuestra experiencia.
Material y métodos: Análisis retrospectivo de base de datos con recogida prospectiva desde Enero del 2003 a Enero
del 2015 de pacientes trasplantados renales a quienes se le diagnosticó de Cáncer Próstata. Estudio descriptivo,
centro terciario. Variables revisadas: demográficas, comorbilidades, tipo de tratamiento, resultados oncológicos y
evolución.
Resultados: Se revisaron 28 pacientes, TR de cadáver (n=26) y vivo (n=2). Terapia inmunosupresora: cuádruple
(n=4), triple sin mTOR (n=14), triple con mTOR (n=5) y doble (n=5). Edad media de 66 años al diagnóstico de CP
(rango 51-78), meses desde el TR al diagnóstico de CP de 131 meses (rango 29-288); mediana de PSA al
diagnóstico de 9,6 ng/ml y PSA ratio 0,19. Tratamiento: a) Prostatectomía radical (n=20): abordaje perineal (n=16),
laparoscópica (n=2), Robótica (n=2)/ linfadenectomía (n=1); b) RT+HT (n=6); c) Vigilancia activa (n=2). Éxito técnico:
100%. Histología: ≤pT2 (n=15), pT3a (n=4) y ≥pT3b (n=1). Incidencias: Recidiva bioquímica tratada con RT rescate
(n=4). Complicaciones: Incontinencia post-prostatectomía (n=2), Estenosis de la anastomosis (n=2), Fistula Urinaria
(n=1). Evolución: Remisión (n=25), Exitus por otras causas sin evidencia de recidiva (n=11), vigilancia activa (n=2),
pérdida de control (n=1). La mediana de seguimiento fue de 61 meses (rango 12-132). No se observó ninguna muerte
específica por CP. Supervivencia a los 12 meses del 100%.
Conclusiones: La tasa de complicaciones en pacientes trasplantados renales con CP es baja, la evaluación
histopatológica es comparable a pacientes no trasplantados y el tratamiento inmunosupresor no parece dar lugar a un
aumento de la incidencia ni a una peor evolución del tumor.
C06
Dia: DIVENDRES 8
Sala: SALA 3
Sessió: COM. ORALS 1
Horari: DE 17:00 A 18:30 H
Cirugía percutánea de la litiasis en el injerto renal
BEGOÑA ETCHEVERRY GIADROSISH1 , CARLOS TORRECILLA ORTIZ1 , SERGI COLOM FEIXAS1 , JOSÉ MARÍA
CUADRADO CAMPAÑA1 , CRISTINA FERREIRO PAREJA1 , EDGAR RODRÍGUEZ RAMÍREZ1 , LLUIS RIERA
CANALS1 , FRANCESC VIGUÉS JULIÀ1
1) Hospital Universitario de Bellvitge
Introducción:
La patología litiásica es de 0.2 a 1.7 % en los pacientes trasplantados. Dentro de su tratamiento la cirugía percutánea
aparece como una alternativa.
El objetivo de nuestro estudio es revisar nuestra serie de nefrolitotomías percutáneas realizadas en injertos renales.
Materiales y métodos:
Se realizó un estudio observacional retrospectivos de las nefrolitotomías percutáneas realizadas en 2753 pacientes
trasplantados, desde enero de 1980 hasta septiembre de 2015. Se recogieron datos quirúrgicos y del postoperatorio.
Resultados:
Ocho pacientes requirieron cirugía percutánea para la litiasis. Con una media de 53 años, 80 meses tras el trasplante.
Dos pacientes presentaron insuficiencia renal aguda, y 6 pacientes presentaron hidronefrosis en la ecografía rutinaria,
complementado con tomografía.
Cinco pacientes requirieron una nefrostomía previo a la cirugía.
El tamaño promedio de la litiasis fue de 16 mm ( 10 a 30 mm).
La cirugía se realizó en supino. El acceso se obtuvo con ecográfica en 5 casos, uno con fluoroscopia y dos utilizando
la nefrostomía preexistente. La dilatación se hizo con Alken o Amplatz y uno fue dilatado con balón; hasta 24 Ch en
su mayoría.
Se utilizó nefroscopio sólo o combinado con ureteroscopio flexible por vía anterógrada en los casos de litiasis ureteral.
Todos quedaron con nefrostomía, uno con catéter ureteral.
Observamos como complicación un sangrado renal que requirió embolización, Clavien-Dindo IIIa.
El tiempo de hospitalización medio fue de 14 días ( 4 a 26 días).
Tres pacientes tuvieron litiasis residual en la ecografía de control. Uno de ellos recibió litotricia extracorpórea con
buena respuesta.
El estudio metabólico de estos pacientes destaca la hiperuricemia y la hipocitraturia, y la litiasis más frecuentemente
encontrada fue de oxalato cálcico monohidrato, junto con litiasis de ácido úrico.
El seguimiento medio es de 62 meses. No ha sido necesaria nueva intervención quirúrgica.
Conclusión:
La ecografía de control para pacientes trasplantados es necesaria para realizar el diagnóstico oportuno de la litiasis
del injerto, porque ésta puede ser una patología silente. La cirugía percutánea es segura y efectiva en el tratamiento
de las litiasis en este grupo de pacientes. Esta cirugía puede ser un complejo procedimiento, requiriendo la experticia
adecuada del cirujano puesto que se trata de un paciente monorreno y con una vía urinaria difícil.
C07
Dia: DIVENDRES 8
Sala: SALA 3
Sessió: COM. ORALS 1
Horari: DE 17:00 A 18:30 H
CISTINÚRIA: EXPERIÈNCIA A l’HOSPITAL UNIVERSITARI DE BELLVITGE
Cristina Ferreiro Pareja1 , Carlos Torrecilla Ortiz1 , Jose Maria Cuadrado Campaña1 , Sergi Colom Feixas1 , Francesc
Vigués Julia1 , Begoña Etcheverry Giadrosich1
1) Hospital Universitari de Bellvitge
Introducció:
La cistinúria és una malaltia autosòmica recessiva que ocasiona una elevada excreció urinària de cistina i d’altres
aminoàcids dibàsics. Ocasiona urolitiasi recurrent (0,21% de les litiasis de l’adult al nostre centre) degut a una
deficient solubilitat de la cistina a pH baix. La recurrència de litiasi als pacients amb cistinúria és alta i multifactorial.
Material i mètodes:
S’ha realitzat un estudi observacional retrospectiu de 19 pacients amb cistinúria, diagnosticats entre 1975 i 2015.
S’han recollit dades del tractament mèdico-quirúrgic i del seguiment tant clínic com analític.
Resultats:
L’edat mitja d’aparició del primer esdeveniment litiàsic és de 30,4 anys, en un rang entre els 6 i els 60 anys.
Tots els pacients van requerir tractament quirúrgic després de l’aparició del primer esdeveniment. Quatre d’ells es
van sotmetre com a primera intervenció a nefrectomia, cinc a pielolitotomia oberta (un d’ells bilateral), cinc varen ser
tractats mitjançant nefrolitotomia percutània (NLP), dos mitjançant ureterorrenoscòpia (URS), un mitjançant
cistolitotomia i un amb litotrípsia extracorpòria per ones de xoc (LEOC).
Un cop diagnosticats de cistinúria, es van indicar mesures higiènico-dietètiques (hidratació amb 4 L d’aigua al dia i
consum de sodi inferior a 2 g/dia) a tots els pacients. Cinc van rebre tractament únicament amb citrat potàssic, sis
amb citrat potàssic i D-Penicilamina, tres amb citrat potàssic i α-Mercaptopropionilglicina i dos amb bicarbonat i DPenicilamina.
Es disposa del nivell de cistina en orina d’onze pacients amb una mitja de 218,7 mmol/mol de creatinina (en un rang
de 40 a 734 mmol/mol de creatinina). També s’ha mesurat la funció renal mitjançant el valor de creatinina en l’últim
control, sent la mitja de 98,25 µmol/L, en un rang entre 63 y 175 µmol/L.
La majoria de pacients han presentat recidiva litiàsica múltiple excepte dos que només han presentat un episodi.
A la revisió dels tractaments successius, dos pacients han requerit LEOC i nou tractament endourològic mitjançant la
combinació de diverses tècniques (URS, NLP i un cas de cistolitotomia). Cinc pacients no han requerit més
intervencions.
El seguiment mig dels pacients ha estat de 16,7 anys amb un rang entre un i 40 anys. S’ha perdut el control de dos
dels pacients.
Conclusió:
La cistinúria és una malaltia que precisa d’una alta adherència al tractament i un seguiment estricte per part de
l’uròleg a Stone Centers. L’alta taxa de recidives descrita a la literatura es compleix a la nostra sèrie, fent
imprescindible un seguiment de per vida mitjançant la mesura de la cistinúria anual i del pH mensual.
La D-Penicilamina és el tiol que més es fa servir com a primera elecció, sempre sumat al tractament alcalinitzant i a
les modificacions de l’estil de vida.
La preservació de la funció renal és prioritària degut a la gran quantitat d’esdeveniments litiàsics que presentaran
aquests pacients al llarg del temps i, en conseqüència, al notable nombre de cirurgies a les que es veuran sotmesos.
C08
Dia: DIVENDRES 8
Sala: SALA 3
Sessió: COM. ORALS 1
Horari: DE 17:00 A 18:30 H
MANEIG DE LA PERFORACIÓ DE CÒLON COM A COMPLICACIÓ DE LA NEFROLITOTOMIA
PERCUTÀNIA
Laia Pujol Galarza1 , Carles Torrecilla Ortiz1 , Sergi Colom Freixas1 , José María Cuadrado Campaña1 , Begoña
Etcheverry Giadrosich1 , Francesc Vigués Julià1
1) Hospital Universitari de Bellvitge
INTRODUCCIÓ
La nefrolitotomia percutània (NLP) es considera la tècnica d’elecció pel tractament de la litiasi renal > 2cm. És un
procediment invasiu no exempt de complicacions, una de les més greus és la perforació d\'òrgans intraabdominals,
principalment el còlon. Pot tenir conseqüències greus com septicèmia, peritonitis, formació d’abscessos i fístules, o
l’èxitus.
MÈTODE
Entre gener de 2011 i desembre 2015 hem realitzat 743 NLP al nostre centre. Tots els pacients estaven estudiats
amb tomografia computeritzada (TC). La posició del pacient utilitzada va ser tant en prono com en supí i la punció va
ser guiada amb fluoroscòpia.
RESULTATS
Durant el període analitzat vam assistir 3 casos de perforació colònica (PC). De les quals 2 van ser intraperitoneals i
van requerir intervenció urgent; 1 va ser extraperitoneal i es va resoldre de manera conservadora.
DISCUSIÓ
La PC es una complicació no habitual de la NLP amb una incidència del 0’004% a la nostra sèrie. L’estudi
preoperatori amb TC ens ajuda a prevenir complicacions, donat que evaluem la finestra d’accés percutàni.La PC es
detecta durant la cirurgia quan s’evidència la mucosa colònica o al postoperatori si el pacient presenta hematoquecia,
signes de peritonitis o sortida de contingut intestinal a través de la nefrostomia.
Dels 3 casos de PC, dos d’ells eren del costat esquerre i un dret. L’IMC dels pacients era de 20, 25 i 31.
En 2 casos la NLP es va realitzar de manera satisfactòria, i els pacients van presentar empitjorament clínic amb dolor
abdominal i irritació peritoneal a les 24 hores; un d’ells amb sortida de material intestinal perinefrostomia. Es va
realitzar TC que va mostrar la PC, precisant intervenció quirúrgica urgent. Un dels casos va requerir una
segmentectomia i l’altre resecció de bores i sutura primària de la lesió per la resolució.
En el tercer cas la PC va ser detectada durant la NLP, es va deixar una sonda a l’interior del còlon i un catèter
ureteral. Es va realitzar una TC urgent que va confirmar la PC extraperitoneal. Donada l’absència de peritonitis ni
signes d’alarma es va realitzar un maneig conservador mitjançant dieta hídrica, nutrició parenteral i antibioteràpia. El
16º dia postoperatori es va retirar la sonda de colostomia comprovant l’absència d’extravasació de contrast del còlon.
CONCLUSIONS
La PC és una complicació poc freqüent de la NLP.
En els casos que s’associa a peritonitis, caldrà la intervenció quirúrgica urgent per reparar la lesió intestinal. Quan es
tracta d’una perforació extraperitoneal és possible realitzar una conducta conservadora.
Creiem que és imprescindible l’estudi previ a la NLP amb TC per valorar la finestra d’accés, que pot estar reduïda en
pacients amb escàs greix perirrenal o còlon retrorrenal. Quan aquesta sigui insuficient substituïm la NLP convencional
per la laparoasistida.
En grups que realitzen la punció mitjançant guia ecogràfica, també descriuen casos de PC, per lo que hem de
respectar les marques de seguretat que ens indica la TC per la punció.
C09
Dia: DIVENDRES 8
Sala: SALA 3
Sessió: COM. ORALS 1
Horari: DE 17:00 A 18:30 H
Maneig percutani de les litiasis després d’una derivació urinària. Un desafiament quirúrgic?
Maria Fiol Riera1 , Carlos Torrecilla Ortiz1 , Raúl Cocera Rodríguez1 , Sergi Colom Freixas1 , Jose María Cuadrado
Campaña1 , Francesc Vigués Julià1
1) Hospital Universitari de Bellvitge
Introducció i objectius
La formació de litiasis urinàries es considera una complicació frequent en la derivació urinària, amb una etiologia
descrita multifactorial. La dilatació crònica del sistema col·lector, les alteracions metabòliques i la bacteriúria crònica
amb infeccions recurrents semblen jugar un paper fonamental en la formació de càlculs en aquests pacients.
Es va realitzar un anàlisi descriptiu del maneig quirúrgic de la litiasi en pacients amb derivacions urinàries en quant a
complicacions postoperatòries al nostre hospital en un període de 5 anys.
Materials i mètodes
Des d’octubre de 2011 a febrer de 2016 a la nostra institució, es realitzaren 653 nefrolitotomies percutànies (NLP). 13
NLP en 12 pacients amb derivació urinària, 8 per càncer vesical, 1 per extròfia vesical, 1 per traumatisme pèlvic, 1 per
cistitis ràdica secundària a càncer ginecològic i 1 per infiltració vesical per càncer coloproctològic. El tipus de
derivacions urinàries fóren ureteroiliostomia tipus Bricker, neobufeta ortotòpica tipus Studer i colostomia humida en 7,
3 i 2 pacients respectivament.
Les tècniques quirúrgiques fóren NLP en 7 ocasions i la combinació NLP més ureteroscòpia anterògrada en 6
pacients .
Es va realitzar un anàlisi descriptiu de la població, de les característiques de la litiasi, i les complicacions amb la
classificació Clavien modificada.
Resultats
11 homes i 1 dona, amb una mitja d’edat de 67,07 ± 12,85 anys. L’interval mig entre la cistectomia I la intervenció de
la litiasi fou de 12,75 anys.
53,84% dels pacients (7) presentaren litiasis calicilars amb un tamany mig del càlcul de 28,85 ± 8,69 mm. També
s’evidenciaren litiasis ureterals en un 53,84% dels pacients (7), amb un tamany mig de la litiasi de 8,14 ± 4,52 mm.
S’observà estenosi ureteral distal en 4 pacients (30,77%).
No es va descriure cap complicació intraoperatòria. La tasa de complicacó postoperatòria fou de 27,07%, essent un
7,7% per al grau I, un 7,7% per al grau II I un 7,7% per al grau IIIa segons la classificació Clavien modificada.
Conclusions
El tractament percutani de la litiasi urinària després de derivacions urinàries ofereix una tècnica quirúrgica factible
amb tases de morbilitat minims, a pesar de les alteracions anatòmiques i la complexitat general d’aquests pacients.
C10
Dia: DIVENDRES 8
Sala: SALA 3
Sessió: COM. ORALS 1
Horari: DE 17:00 A 18:30 H
ACTIVITAT PERICIAL JUDICIAL UROLÒGICA “DE PART”: OBJECCIONS, RECUSACIONS I
INCOMPATIBILITATS.
CARLOS PELLICÉ i VILALTA1 , ROGER BRUGUERA i VILLAGRASA2
1) CLÍNICA DE N.S. DEL REMEI DE BARCELONA2) AREA DE PRAXI DEL COL.LEGI DE METGES DE
BARCELONA
OBJECTIUS: Saber de mes a prop de la activitat pericial judicial urològica “de part”. Hom fa l’incís envers les seves
objeccions, recusacions i incompatibilitats.
INTRODUCCIÓ: El peritatge “de part” es l’acció d’un expert contractat per les parts en un judici (Actora i/o
Demandada) el qual subministra informació o opinió fundada als Tribunals de Justícia sobre els punts en litigi.
Comenta sobre la exactitud o inexactitud de les afirmacions aportades que les assumeix com a pròpies des del punt
de vista de la ciència i de l’art que ell coneix i practica.
METODOLOGIA: Suport ofrenat per l’Àrea de Praxi del COMB.
RESULTATS:
1. IMPLICACIONS MEDICOLEGALS ALS “PERITATGE DE PART”:
I. Actitud en dictaminar no tenint una adequada formació mèdica així com de coneixements jurídics que l’hi permetin
captar exactament el sentit de les missions confiades.
II. L’error o la lleugeresa en l’elaboració pericial sense tenir en compte la totalitat de les circumstancies concurrents i
la documentació del cas.
III. Quan emeti perícia saben que l’hi afecta causa de recusació i no ho posa en coneixement del Tribunal.
IV. La vulneració del deure del secret professional. El pèrit l’ha de guardar del tot el confiat, vist, deduït i de la
documentació que ha conegut
2.
OBJECCIONS ALS “PERITATGE DE PART”:
I.Relacions de parentiu, amistat,enemistat o dependència.
II.Existència de relació assistencial del cas prèvia al peritatge sol·licitat.
III.Reconèixer la falta de formació suficient en las matèries a dictaminar
IV. Reconèixer una manca de metodologia i Técnica Pericial.
V. Acumulació actual d’encàrrecs a peritar.
VI.Manca del cobrament de la provisió de fons.
VII.Manca d’accés al material assistencial sobre el que versaria la perícia.
CONCLUSIONS:
I. El pèrit deu de posseir uns coneixements teòricopràctics extensos sobre la matèria específica a peritar i actuar
sempre amb: Objectivitat, reflexió, seny, prudència, imparcialitat i veracitat.
II.Es altament recomanable que els metges sense una deguda formació mèdica teòricopràctica i que a mes no tinguin
coneixements suficients jurídics se’n abstinguin d’acceptar encàrrecs pericials.
C11
Dia: DISSABTE 9
Sala: SALA 3
Sessió: COM. ORALS 2
Horari: DE 9:00 A 10:30 H
CANVIS EN EL PATRÓ DIAGNÒSTIC DEL CÀNCER DE PRÒSTATA A LA NOSTRA ÀREA DE
REFERÈNCIA (2010-2015)
Blanca Gasa Galmes1 , José María Abascal Junquera1 , Lluís Fumadó Ciutat1 , Cristina Cámara Moreno1 , Marc Cosa
Planells1 , Lluís Cecchini Rosell1
1) Servei d’Urologia i Unitat Quirúrgica Trasplantament Renal Parc de Salut Mar, Barcelona
Objectius:
Abans de la introducció del PSA com a mètode de cribatge del càncer de pròstata (CaP) als anys 90, la incidència de
CaP metastàtic al diagnòstic era superior a CaP localitzat, havent-hi series que descriuen fins a un 40-80% dels
diagnòstics.
El Registre Nacional de CaP va objectivar a Espanya al 2010 aproximadament un 4% de CaPs metastàtics al
diagnòstic. L’edat i la raça, són altres factors que junt amb el criatge del PSA, han influït en aquesta migració de
l’estadiatge al diagnòstic de la malaltia.
Hem revisat la incidència de càncer de pròstata, localment avançat i metastàtic en els últims cinc anys en la nostra
àrea de referència.
Mètode:
Hem revisat retrospectivament tots els tumors prostàtics diagnosticats i atesos en el nostre centre mitjançant el
Registre de Tumors de l’Hospital del Mar entre gener de 2010 i juny de 2015. Les variables analitzades van ser l’edat
al diagnòstic, grau de Gleason a la biòpsia de pròstata i estadiatge tumoral (N,M). També es va recollir el número total
de sol·licituds de PSA per any des dels Centres d’Atenció Primària del SAP litoral durant aquest període. Es van
categoritzar els pacients majors o menors de 75 anys, Gleason ≤7 o ≥8 i N0/N1, M0/M1.
Resultats:
S’han revisat un total de 658 tumors de pròstata. Els pacients amb Gleason ≥8, representaven el 5% a l’any 2010; a
l’any 2015, pràcticament representaven el 40%. El percentatge de pacients amb tumors avançats (N1) o metastàtics
(M1) al diagnòstic representaven un 4% al 2010, i pràcticament un 20% al 2015. El número total de sol·licituds de
PSA per any des dels Centres de Primària ha disminuït un 20% en aquests últims cinc anys.
Conclusions:
Hem detectat un augment substancial en el percentatge de pacients metastàtics al diagnòstic en la nostra àrea de
població en els últims 5 anys. Aquests canvis en el patró diagnòstic de la malaltia, coincideixen amb un descens en
l’ús del PSA com a mètode de cribatge per part dels Centres d’Atenció Primària.
C12
Dia: DISSABTE 9
Sala: SALA 3
Sessió: COM. ORALS 2
Horari: DE 9:00 A 10:30 H
Vigilancia Activa versus Radioterapia (externa o intersticial): Calidad de vida relacionada
con la salud de los pacientes con cáncer de próstata localizado
BEGOÑA ETCHEVERRY GIADROSICH1 , CRISTINA CÁMARA MORENO2 , XAVIER BONET PUNTI1 , HELENA
VILA REYES1 , LLUIS FUMADÓ CIUTAT2 , MANEL CASTELLS ESTEVE1 , JOSÉ FRANCISCO SUÁREZ NOVO1 ,
FRANCESC VIGUÉS JULIÁ1
1) Hospital Universitario de Bellvitge2) Hospital Parc de Salud Mar de Barcelona
Introducción
La calidad de vida relacionada con la salud (CVRS) que tendrán los pacientes diagnosticados de cáncer de próstata
localizado (CLP) es un aspecto fundamental a tener en cuenta en el momento de aconsejar la mejor opción terapéutica.
Nuestro objetivo será comparar el impacto de los efectos secundarios de la radioterapia (externa o intersticial) con la
vigilancia activa (VA) en la CVRS de los pacientes con CPL.
Métodos
Estudio observacional multicéntrico transversal con reclutamiento en dos hospitales de pacientes diagnosticados de
cáncer de próstata localizado de riesgo bajo o intermedio incluidos en un programa de vigilancia activa. Previa
autorización del paciente, la evaluación de la CVRS se realizó con el Expanded Prostate Cancer Index (EPIC). Se
realizó el emparejamiento de estos pacientes con pacientes de la cohorte del ‘Estudio Multicéntrico Español de Calidad
de Vida en Cáncer de Próstata Localizado’ tratados con braquiterapia (BQT) o radioterapia externa (RTE), de acuerdo
a las siguientes variables: grupo de riesgo, edad (+-5 años) y tiempo desde el diagnóstico hasta la evaluación de CVRS
(+/- 1 año). La comparación de los 3 grupos de tratamiento se realizó con pruebas Chi2 o ANOVA.
Resultados
De los 135 pacientes reclutados en tratamiento con vigilancia activa, se pudieron aparear 126 con pacientes de BQT
o RTE de la cohorte.
Con un seguimiento medio desde el diagnóstico de 2,6 años para el grupo de VA y de 2,7 años para los grupos RT y
BQT (p=0,73) se observaron los siguientes resultados:
Una menor puntuación en el dominio sexual EPIC en los grupos de tratamiento con radioterapia; 36,0 (30,7) en
RTE y 43,2 (32,3) en BQT; comparado con el grupo en protocolo de VA, 54,5 (29,7) (p< 0.001)
No se observaron diferencias significativas en las puntuaciones entre grupos de los dominios EPIC urinario,
intestinal ni hormonal (p >0.05).
Conclusiones
La CVRS de los pacientes en VA respecto a los tratados con RTE o BQT es mejor en la esfera sexual. En cambio, no
se aprecian diferencias significativas en las puntuaciones del resto de dominios (urinario, intestinal y hormonal).
Creemos necesario un mayor tiempo de seguimiento para valorar la evolución de dichas puntuaciones a medio/largo
plazo.
C13
Dia: DISSABTE 9
Sala: SALA 3
Sessió: COM. ORALS 2
Horari: DE 9:00 A 10:30 H
COMPARACIÓ ENTRE CEFOXITINA MÉS CIPROFLOXACINO, I FOSFOMICINATROMETAMOL EN MONODOSI COM A PROFIL·LAXI EN LA BIÒPSIA TRANSRECTAL DE
PRÒSTATA
Blanca Gasa Galmes1 , Lluís Fumadó CIutat1 , José María Abascal Junquera1 , Juan Pablo Horcajada Gallego2 ,
Santiago Grau Cerrato3 , Lluís Cecchini Rosell1
1) Servei d’Urologia i Unitat Quirúrgica Trasplantament Renal, Parc de Salut Mar.2) Servei de Malalties Infeccioses,
Parc de Salut Mar.3) Servei de Farmacologia, Parc de Salut Mar.
Objectius: La pauta antibiòtica profilàctica més adequada en les biòpsies transrectals de pròstata es motiu de debat
continu degut a les resistències dels microorganismes que poden variar segons àrea geogràfica, i també la necessitat
d’aplicar
polítiques
per
evitar
l’ús
excessiu
d’antibiòtics.
Hem comparat la incidència de complicacions entre la profilaxi amb cefoxitina pre-procediment + ciprofloxacino pre i
post-procediment versus fosfomicina-trometamol pre-procediment.
Mètode: Entre gener i desembre de 2015 es van realitzar 121 biòpsies transrectals. El grup 1 (n=57), va rebre profilaxi
amb cefoxitina 1g e.v. una hora abans del procediment i ciprofloxacino 750mg v.o. el matí abans i la nit després, d’altra
banda, el grup 2 (n=55) va rebre profilaxi amb Fosfomicina-Trometamol 3g v.o. la nit abans del procediment. En tots els
casos es va realitzar urinocultiu o tira reactiva d’orina prèvia al procediment. Es van excloure pacients amb al·lèrgies
als antibiòtics o altres règims profilàctics (n=9). Es van recollir les complicacions agudes.
Resultats: Al grup 2 hi va haver dos pacients amb símptomes del tracte urinari inferior, sense febre i amb sediment
patològic, als 9 i 17 dies post-biòpsia. Al grup 1 no hi va haver cap cas d’ITU afebril. Hi va haver un cas de febre amb
símptomes del tracte urinari inferior al grup 1, als 17 dies post-biòpsia, que es va tractar de forma ambulatòria amb
correcta evolució. No hi va haver cap cas de febre al grup 2. En el total dels casos, no hi va haver cap cas de sèpsia.
Van presentar complicacions no infeccioses (hematúria, RAO, rectorràgia, hemospèrmia, dolor perineal) un 7% dels
pacients del grup 1 i un 11% dels pacients del grup 2. Cap pacient va requerir ingrés hospitalari per cap causa.
Conclusions: En la nostra experiència, la Fosfomicina-Trometamol en monodosi és una pauta profilàctica igual
d’efectiva que Cefoxitina associat a Ciprofloxacino. Amés, contribueix en disminuir resistències a cefalosporines de
tercera generació i quinolones. És una opció que ofereix avantatges en quant a via d’administració i facilitat en el
compliment del tractament per part del pacient.
C14
Dia: DISSABTE 9
Sala: SALA 3
Sessió: COM. ORALS 2
Horari: DE 9:00 A 10:30 H
VALOR DE LA RESONANCIA MAGNÉTICA MULTIPARAMÉTRICA EN LA SELECCIÓN DE
PACIENTES CON CANCER DE PRÓSTATA LOCALIZADO CANDIDATOS A VIGILANCIA
ACTIVA
Alexandros Sertsios Belmar1 , Jorge Huguet Perez1 , Laura Mateu Arrom 1 , Ignacio Asiain Iraeta1 , Caterina
Fernández Ramón1 , Antonio Alcaraz Asensio1
1) Hospital Clínic de Barcelona
Introducción
La vigilancia activa (VA) reduce el sobretratamiento de pacientes con cáncer de próstata (CaP) insignificante. El uso
de la resonancia magnética (RMN) se está imponiendo en VA, tanto en la selección inicial como en el seguimiento de
los pacientes.
Objetivos: describir la aportación de la RMN en la selección de candidatos a VA en nuestra serie.
Material y métodos
Estudio prospectivo de pacientes incluidos en VA de diciembre 2012 a diciembre 2015. Criterios de inclusión: CaP
Gleason 3+3, PSA ≤10 , estadio clínico ≤ T2a , ≤ 2 cilindros positivos con una afectación < 5mm y RMN sin lesiones
PI-RADS 4-5 mayores a 1cm (PI-RADS versión 1). Seguimiento: PSA, tacto rectal y biopsias al año, 3er y 5º años con
RMN previa. Tratamiento activo: ante la reclasificación por progresión anatomopatológica en biopsias.
Resultados
De 55 pacientes con criterios histológicos de entrada en VA, 4 (7,3%) la rechazaron por temor y 11 (20%) fueron
excluidos por los hallazgos de la RMN inicial. Siete de los once fueron tratados con prostatectomía radical,
presentando todos tumores significativos: Gleason ≥ 6 con un volumen superior a 0,5cc (más de 1cm de diámetro).
Entraron en VA 40 pacientes con medianas de edad y PSA de 67 años y 7,1ng/ml respectivamente.
La RMN inicial fue negativa o con lesiones PI-RADS 1-2 en 27 pacientes (67,5%). Solo 2 (10%) de 20 pacientes con
biopsia al año de este grupo, fueron reclasificados (1 por >2 cilindros Gleason 6 y 1 por Gleason 7).
La RMN mostró lesiones ≥ PI-RADS 3 en 13 pacientes (32,5%). Cinco (45%) de 11 pacientes con biopsia al año de
este grupo, fueron reclasificados (2 por >2 cilindros Gleason 6 y 3 por Gleason 7).
Conclusiones
La RMN es una buena herramienta en la selección de candidatos a VA. Ayuda a excluir tumores significativos de
entrada y apunta como candidatos idóneos a aquellos con una RMN inicial sin lesiones.
C15
Dia: DISSABTE 9
Sala: SALA 3
Sessió: COM. ORALS 2
Horari: DE 9:00 A 10:30 H
LA PRECISIÓ DIAGNÒSTICA DE L’ÍNDEX DE SALUT PROSTÀTICA PER AL CÀNCER DE
PRÒSTATA AGRESSIU. UN ESTUDI DE VALIDACIÓ INSTITUCIONAL
Enric Miret Alomar1 , Mercè Cuadras Solé1 , Aina Salazar Gabarró1 , Lucas Regis Placido1 , Ana Celma Domenech1 ,
Juan Morote Robles1
1) Hospital Universitari Vall d'Hebrón
Introducció i objetius: Les noves generacions de marcadors tumorals per a diagnosticar precoçment el càncer de
pròstata (CP) haurien de poder discriminar entre pacients portadors de tumors agressius i aquells sense càncer o
amb tumors de baixa agressivitat. L\'objectiu d\'aquest estudi ha estat validar en una institució acadèmica l\'Índex de
Salut prostàtica (PHI) com a marcador de tumors agressius de pròstata.
Mètodes: Es va determinar el PHI en 357 homes sotmesos a biòpsia prostàtica entre Juny de 2013 i juliol de 2014.
Posteriorment, un subgrup de 183 homes menors de 75 anys, amb PSA entre 3.0 i 10.0 ng / ml i programats per a la
seva primera biòpsia van ser seleccionats per a aquest estudi. En tots ells es va dur a terme una biòpsia prostàtica
transrectal, guiada per ultrasons i sota anestèsia local, obtenint 12 cilindres de la zona perifèrica. En tots els casos es
va determinar abans del procediment: PSA total (TPSA), PSA lliure (fPSA), [-2] proPSA (p2PSA) i el volum prostàtic.
Es va calcular el percentatge de PSA lliure (% fPSA), densitat de PSA (PSAD) i PHI. Es van considerar tumors
agressius aquells que van tenir algun patró 4 a la biòpsia. Es va comparar PHI amb% fPSA i PSAD a través de
l\'anàlisi de corbes ROC. Es van establir llindars per detectar 90% i 95% de tots els tumors i 95% i 100% dels tumors
agressius i es van calcular les taxes de biòpsies evitades amb cada un d\'ells.
Resultats: La taxa global de detecció de CP va ser del 37.2% i la de tumors agressius del 24.6%. L\'àrea sota la corba
(AUC) de PHI per a detectar qualsevol tipus de tumor va ser superior a la de %fPSA i PSAD (0.749 vs 0.606 i 0.668
respectivament). Tot i això, quan es van considerar només els tumors agressius no es van trobar diferències
significatives en les AUC (0.786 vs 0.677 i 0.708) . La taxa de biòpsies evitades per a detectar el 95% dels tumors
agressius va ser del 20.2% per PHI, 14.8% per %fPSA i 23.5% per PSAD. Per a detectar el 100% de tumors
agressius la taxa de biòpsies evitades va caure al 4.9% per PHI, 9.3% per %fPSA i 7.9% per PSAD.
Conclusions: PHI sembla un bon marcador per al diagnòstic de CP. No obstant, quan l\'objectiu és detectar almenys
el 95% dels tumors agressius no sembla més eficaç que el% fPSA o la PSAD.
C16
Dia: DISSABTE 9
Sala: SALA 3
Sessió: COM. ORALS 2
Horari: DE 9:00 A 10:30 H
ELS EFECTES DE LA HIPERGLICÈMIA SOBRE EL CÀNCER DE PRÒSTATA
ALMUDENA BADENES GALLARDO1 , XAVIER RUIZ PLAZAS1 , ARNAU SERRA DEOLA1 , ARIADNA FABIÀ
MAYANS1 , CLARA CENTENO ÁLVAREZ1 , JOSEP SEGARRA TOMÁS1
1) HOSPITAL UNIVERSITARI JOAN XXIII DE TARRAGONA
OBJECTIUS
La relació entre els factors de l\'estil de vida i alguns càncers està ben establerta. En els darrers anys, diversos estudis
han associat positivament l\'obesitat o la hiperglicèmia com a factors de risc pel càncer de pròstata. En el present estudi,
s\'analitza l\'associació entre hiperglicèmia i diverses característiques clíniques del càncer de pròstata en la nostra
població, així com una revisió de la literatura.
MÈTODE
El nostre grup d\'estudi implica tots els pacients intervinguts de prostatectomia radical (n=233) entre 2009-2015 en el
nostre centre (Hospital Universitari Joan XXIII de Tarragona). Es van obtenir els nivells de glucosa a partir d\'una
analítica sanguínea al diagnòstic de càncer de pròstata. Aplicant un anàlisi bivariant (Chi cuadrado) es va determinar
l\'associació entre nivells de glucosa i grup de risc d\'Amico, el Gleason en la peça quirúrgica i la presència de recidiva
bioquímica. També es va analitzar la correlació entre nivells de glucosa i nivells de PSA al diagnòstic amb la prova de
Rho Spearman.
RESULTATS
Els nivells mitjos de glicèmia van ser 104\'69mg/dL, 104\'49mg/dL i 122\'80mg/dL per a grups de baix (n=114), intermig
(n=68) i alt (n=20) risc segons la classificació d\'Amico, malgrat la diferència entre mitges, aquestes diferències no es
van demostrar estadísticament significatives. Amb el nostre anàlisi, sí s\'ha trobat associació entre nivells de glicèmia
en rang diabètic (glucosa >126mg/dL) amb càncer de pròstata d\'alt risc d\'Amico (p<0\'05). No s\'ha pogut demostrar
diferències entre nivells de glucosa amb nivells de PSA, així com tampoc amb el Gleason i l\'aparició de recidiva
bioquímica.
CONCLUSIÓ
Els nivells de glucosa en rang diabètic en el moment del diagnòstic de càncer de pròstata podria ser un factor predictor
per càncer de pròstata d\'alt risc. Són necessaris estudis més amplis i amb major temps de seguiment per poder dilucidar
els mecanismes que expliquen aquesta relació i l\'impacte del control glicèmic en el pronòstic del càncer de pròstata a
llarg termini.
C17
Dia: DISSABTE 9
Sala: SALA 3
Sessió: COM. ORALS 2
Horari: DE 9:00 A 10:30 H
CAMBIOS HORMONALES TRAS EL TRATAMIENTO DEL CÁNCER DE PRÓSTATA
LOCALIZADO. COMPARACIÓN ENTRE PROSTATECTOMÍA RADICAL Y RADIOTERAPIA
EXTERNA
MERCÈ CUADRAS SOLÉ1 , AINA SALAZAR GABARRÓ1 , ADRIÁN TORRES VELAZQUEZ1 , LUCAS REGIS
PLÁCIDO1 , JACQUES PLANAS MORIN1 , JUAN MOROTE ROBLES1
1) HOSPITAL UNIVERSITARI VALL D'HEBRON
INTRODUCCIÓN
Varios estudios han evaluado los cambios en los niveles de gonadotropinas y testosterona tras la
realización de prostatectomía radical o radioterapia externa en pacientes con cáncer de próstata
clínicamente localizado. Se ha objetivado una tendencia hacia un hipogonadismo hipergonadotrópico tras
la extracción de la glándula prostática y también después de la radioterapia externa, pero los resultados no son
consistentes. A pesar de los datos obtenidos a partir de estos estudios, se sabe poco sobre el papel que la próstata
puede jugar como órgano endocrino y su influencia en el eje hipotálamo- hipofisario-gonadal.
OBJETIVOS
Determinar la influencia de la prostatectomía radical (PR) y de la radioterapia externa (RT) sobre el eje
hipotálamo-hipofisario de 120 pacientes con cáncer de próstata (CaP) clínicamente localizado y tratados con PR o RT
exclusiva.
MATERIAL Y METODOS
Estudiamos 120 pacientes con CaP localizado. 92 pacientes sometidos a PR y 28 tratados con RT
exclusiva. Medimos los niveles séricos de hormona luteinizante (LH), hormona folículo estimulante (FSH),
testosterona total (T), testosterona libre (TL) y estradiol (EST) basalmente, a los 3 y 12 meses tras completar
el tratamiento.
RESULTADOS
Los pacientes sometidos a PR eran más jóvenes y presentaban mayor volumen prostático (64.3 vs 71.1
años, p< 0.0001 y 55.1 vs 36.5 gr, p< 0.0001; respectivamente). No encontramos diferencias en los
niveles hormonales basales. Los niveles de LH y FSH eran significativamente superiores en los pacientes
tratados con RT a los 3 meses (LH 8,54 vs 4,76 U/L, FSH 22,96 vs 8,18 U/L, p< 0,0001) y los niveles de T y
TL significativamente inferiores (T 360,3 vs 414,83 ng/dl, p 0,039; FT 5,94 vs 7,5 pg/ml, p 0,018). A los 12 meses los
niveles de FSH permanecían significativamente superiores en los pacientes tratados con RT comparado con
pacientes tratados con PR (21,01 vs 8,51 U/L, p< 0,001) y los niveles de T permanecían significativamente inferiores
(339,89 vs 402,39 ng/dl, p 0,03).
CONCLUSIONES
El tratamiento del CaP influye en el eje hipotálamo-hipofisario. La influencia parece más importante en los pacientes
tratados con RT.
Necesitamos más estudios que eluciden el papel que la próstata puede jugar cómo órgano endocrino.
PALABRAS CLAVE: cáncer de próstata, radioterapia, prostatectomía radical, gonadotropina, testosterona.
C18
Dia: DISSABTE 9
Sala: SALA 3
Sessió: COM. ORALS 2
Horari: DE 9:00 A 10:30 H
TRATAMIENTO GUIADO POR LA IMAGEN DE LA RECIDIVA GANGLIONAR DESPUÉS DE
PROSTATECTOMÍA RADICAL POR CÁNCER DE PRÓSTATA LOCALIZADO
Anat Melnick1 , Jorge Huguet1 , Francesc Xavier Casas2 , Juan M Corral Molina1 , Mª José Ribal Caparrós1 , Antonio
Alcaraz Asensio1
1) Servei d´Urologia. Hospital Clínic de Barcelona2) Servei de Radiologia. Hospital Clínic de Barcelona
INTRODUCCIÓN
El avance en técnicas de imagen está permitiendo el diagnóstico y localización precoz de recidivas tumorales
después del fracaso a un tratamiento local. En este contexto, autores sugieren que pacientes con recidiva ganglionar
después de prostatectomía radical (PR) pueden beneficiarse de una linfadenectomía de rescate (LDNR) o de
radioterapia (RT).
Objetivos: analizar nuestra serie de pacientes con diagnóstico de recidiva ganglionar después de PR tratados con
LDNR o RT
MATERIAL Y METODOS
Entre 2013 y 2015 se incluyeron 13 pacientes con edad media de 67 años. Estadio patológico de la PR: 6pT2, 7 pT3
y todos menos 2 ,Gleason ≥ 7. Diez recibieron RT de rescate. El diagnóstico se hizo mediante PET-Colina en 10
pacientes. La LDNR fue extendida y bilateral y la RT se aplicó sobre las adenopatías afectas con 3-6 meses de
deprivación androgénica (DA) adyuvante. Se definió respuesta bioquímica tras LDNR como: PSA<0,2ng/ml y tras
RT: disminución del PSA >50% (sin efecto de la DA) respecto al valor pre-tratamiento. Se definió recidiva bioquímica
tras LDNR como: PSA >0,20ng/ml y en aumento, y tras RT: aumento >10% del PSA respecto al valor pre-tratamiento.
RESULTADOS
Las recidivas ganglionares se diagnosticaron a una mediana de 33m de la PR, mediana de PSA de 2,5ng/ml (rango
0,57-4,18) y se localizaron todas en pelvis.
LNDR (n=4): se resecaron una media de 15 ganglios (rango 6-25) siendo una media de 8 (rango 0-24) positivos. Se
obtuvo un PSA inferior al pre-quirúrgico en 3 pacientes y ninguna respuesta bioquímica. Con un seguimiento medio
de x meses todos presentaban recidiva bioquímica.
RT (n=9): se obtuvo respuesta bioquímica en 7 pacientes y con un seguimiento medio de 22 meses, 7 se
encuentran libres de recidiva bioquímica.
No se observaron complicaciones ni toxicidad destacables durante ambos tratamientos.
CONCLUSIONES
La LDNR y la RT en pacientes con recidiva ganglionar después de PR son factibles. Es preciso un seguimiento más
prolongado para objetivar su potencial beneficio. Será difícil comparar ambos tratamientos por los diferentes criterios
de respuesta utilizados y por el uso de DA en tratados con RT.
C19
Dia: DISSABTE 9
Sala: SALA 3
Sessió: COM. ORALS 2
Horari: DE 9:00 A 10:30 H
TESTOSTERONA LIBRE: UN MEJOR MARCADOR QUE LA TESTOSTERONA TOTAL PARA
PREDECIR LA SUPERVIVENCIA LIBRE DE RESISTENCIA A LA CASTRACIÓN
Lucas Regis Placido1 , Enric Miret1 , Ricardo Lopez1 , Ana Celma1 , Jacques Panas1 , Juan Morote1
1) Departamento d'Urología - Hospital Universitari Vall d' Hebron
Introducción y objetivos: Los pacientes con cáncer de próstata (CaP) bajo supresión androgénica (SA) presentan
mayor intervalo libre de progresión y supervivencia si mantienen bajos niveles de testosterona. Castración ha sido
definida históricamente como testosterona total (TT) inferior a 50ng/dL, aunque los niveles óptimos de supresión
están por definir. Dado que la testosterona libre (TL) es la forma biológicamente activa de la hormona, creemos que la
TL se correlaciona mejor con los niveles intraprostáticos de testosterona que la TT. El objetivo de éste estudio fue
analizar si la TL es mejor predictor de la supervivencia libre de resistencia a la castración (SLRC) que la TT.
Material y métodos: TT (método de quimiluminescencia, sensibilidad 10 ng/dL) y TL (RIA, sensibilidad 0.05 pg/mL)
fueron determinadas a los 6 meses de tratamiento con agonistas de LHRH en 126 pacientes con CaP. El seguimiento
medio fue de 67 meses (9-120). Se realizó un análisis multivariante y un análisis de supervivencia utilizando como
puntos de corte 50, 32 y 20ng/dl de TT, y 1,7, 1,1 y 0,7pg/ml de TL.
Resultados: Un total de 75(59,5%) eventos de resistencia a la castración fueron detectados. En el análisis
multivariante, la presencia de metástasis fue el factor predictor más importante de SLRC (OR: 2,09; IC95% 1,183,72), p=0,012, además del score Gleason, PSA basal y PSA a los 6m. Tras ajustar el modelo según el status
metastásico, TL demostró ser un factor predictor independiente de SLRC en el subgrupo de pacientes no
metastásicos, HR:2.12 (95%CI:1.16-3.85), p=0.014. Pacientes con TL mayor que 1,7pg/mL presentaron una media
de SLRC de 60,4m (IC95% 41,3-79,5) y supervivencia mediana de 43,1m (IC95% 31.5-574,7), mientras que la media
de SLRC para TL menor que 1.7 fue 92,3m (IC95% 82,9-101,7) y la mediana de supervivencia no fue alcanzada a los
120m de seguimiento, p=0,003. Ningún nivel de TT fue capaz de demostrar diferencias significativas en SLRC
Conclusiones: La determinación sérica de TL a los seis meses de tratamiento con agonistas LHRH en pacientes con
CaP no metastásicos es mejor predictor de SLRC que la TT. El nivel más bajo de TL que demostró correlación
clínica fue de 1,7 pg/ml.
C20
Dia: DISSABTE 9
Sala: SALA 3
Sessió: COM. ORALS 2
Horari: DE 9:00 A 10:30 H
NORMALIZACIÓN DE LA TESTOSTERONA Y LA HORMONA LUTEINIZANTE TRAS LA
RETIRADA DE LA SUPRESIÓN ANDROGÉNICA DE LARGA DURACIÓN
MERCÈ CUADRAS SOLÉ1 , AINA SALAZAR GABARRÓ1 , ADRIÁN TORRES VELAZQUEZ1 , LUCAS REGIS
PLÁCIDO1 , JACQUES PLANAS MORIN1 , JUAN MOROTE ROBLES1
1) Hospital Universitari Vall d'Hebrón
INTRODUCCIÓN
La normalización de los niveles de testosterona (T) y hormona luteinizante (LH) tras la retirada de
supresión androgénica de largo curso (SA) en pacientes con cáncer de próstata es variable. La edad
avanzada es un factor que se asocia a un mayor tiempo de recuperación. Se ha hipotetizado que la SA a
corto plazo puede inducir un hipogonadismo permanente en pacientes añosos, por lo tanto, sería
innecesaria su continuidad en el tiempo.
OBJETIVOS
Evaluar los factores que influyen en la recuperación hormonal después de la interrupción de la SA en un
grupo de pacientes de edad avanzada con cáncer de próstata.
MATERIAL Y MÉTODOS
40 pacientes con cáncer de próstata localmente avanzados o metastásico y con una edad media de 71,5
años (IC del 95%: 69,1-73,9) fueron tratados con SA durante un tiempo medio de 74,6 meses (IC 95%:
59,7-89,5). El tiempo medio de seguimiento tras el cese de la SA fue de 36,5 meses (IC 95%: 30,642,3). Determinaciones séricas de T y LH se obtuvieron a intervalos de 6 meses tras la interrupción SA.
RESULTADOS
Después de 18 meses de seguimiento todos los pacientes habían recuperado niveles de LH normales,
mientras que el 38% de los pacientes todavía presentaban niveles de castración T (T <50 ng / dl). Se
realizó un análisis multivariante con el fin de encontrar los factores de recuperación relacionados con la T
(T> 50 ng / dl). Ni la edad al inicio de la SA ni el estadío clínico alcanzaron significación estadística. Sólo el tiempo
bajo SA se correlacionó con la recuperación de T (p = 0,031).
Se obtuvieron curvas de Kaplan Meier. El tiempo medio para la recuperación de T fue de 14,5 meses (IC del 95%: 6,5
a 22,6) en pacientes tratados con SA durante menos de 60 meses, frente a 29,3 meses (IC 95%: 19,6-39,1) en los
pacientes tratados con SA durante más de 60 meses (log rank p = 0,029).
CONCLUSIÓN
La edad no se correlacionó con la recuperación de T en un grupo de pacientes de edad avanzada con
cáncer de próstata en los que se detuvo la SA.
La recuperación de T después del cese de la SA se correlacionó significativamente con el tiempo de
tratamiento bajo dicha SA.
PALABRAS CLAVE: testosterona, hormona luteinizante, supresión androgénica.
C21
Dia: DISSABTE 9
Sala: SALA 3
Sessió: COM. ORALS 3
Horari: DE 15:15 A 16:45 H
ANÀLISI DE LA RECURRÈNCIA DEL CÀNCER DE BUFETA NO MÚSCUL-INFILTRANT. COM
REDUIR CISTOSCÒPIES INNECESSÀRIES EN EL SEGUIMENT?
Aina Salazar Gabarró1 , Enric Miret Alomar1 , Ricardo Lopez del Campo1 , Lucas Regis Placido1 , Carles Raventós
Busquets1 , Juan Morote Robles1
1) Hospital Universitari Vall d'Hebrón
Introducció i objectius: Existeix controvèrsia sobre quina pauta de seguiment cistoscòpic
requereixen els pacients amb càncer de bufeta no múscul infiltrant (CBNMI). El grau de risc
individual, els riscos de recurrència i progressió a curt i llarg termini han de ser predits i
el programa de seguiment adaptat. L\'objectiu ha estat analitzar quines característiques de la
resecció transuretral (RTU) prèvia en pacients d\'alt risc poden predir el moment
de la recidiva per tal de reconstruir el nostre programa de seguiment.
MÈTODES: Es van analitzar 96 pacients amb tumors de bufeta recurrents ressecats durant
dos anys i el seu seguiment en cinc anys al nostre centre. El temps de recurrència es va definir
com el temps des del diagnòstic inicial de CB (o de la darrera recurrència) fins a la data
de resecció de la recurrència. Es va analitzar edat, gènere, multiplicitat, mida tumoral,
estadi patològic i grau. Per tal d\'analitzar quines cistoscòpies podien evitar-se en
pacients d\'alt risc, es va estratificar el temps fins a la recurrència en dos grups (punt de
tall 24 mesos). La predicció de recurrència a curt i llarg termini es va realitzar mitjançant un
anàlisi univariant i multivariant (mètode Bstep (LR)).
RESULTATS: El 32% de les recurrències van ser casos inicials, el 35% abans dels 24 mesos de seguiment, mentre
que el 65% va tenir una recurrència tardana. Les variables estadísticament significatives en l\'anàlisi univariant van
ser multiplicitat (p < 0.001), mida tumoral (< ,> 2 cm) (p < 0.012) i la recurrència prèvia (p < 0,05). L\'anàlisi
multivariant va mostrar que només multiplicitat (OR 6,3) i tamany (OR 3,2) són predictors independents de recurrència
primària.
Les recurrències amb progressió amb una lesió inicial única de < 2cm van ser sempre després de 24 mesos de la
RTU (de pTa a pT1a i PTX). Utilitzant aquest criteri, podríem evitar els controls cistoscòpics cada 6 mesos durant
aquest període, disminuint un 23% de les cistoscòpies sense perdre cap cas de progressió.
CONCLUSIONS: En el maneig diari de CBNMI proposem un nou seguiment en pacients d\'alt risc. Tenint en compte
la multiplicitat, la mida, i la recurrència prèvia, podríem evitar gairebé una quarta part de les nostres cistoscòpies
sense perdre cap progressió.
C22
Dia: DISSABTE 9
Sala: SALA 3
Sessió: COM. ORALS 3
Horari: DE 15:15 A 16:45 H
IMPLEMENTACIÓ DE LA CIRURGIA AMBULATÒRIA EN LA RESSECCIÓ TRANSURETRAL
DE TUMORS VESICALS. PRESENTACIÓ DE LA SÈRIE.
SANTIAGO CAPDEVILA QUEROL1 , MARTA PIQUERAS BARTOLOMÉ1 , AINOHA LABORDA1 , CESAR VARGAS
BLASCO1
1) Hospital de Viladecnas
Paraules clau: Ressecció transuretral, bufeta, cirurgia ambulatòria.
El tumor vesical representa un percentatge elevat de la nostra activitat quirúrgica.
Al 2010 va suposar el 50 % de la nostra activitat quirúrgica programada amb ingrés.
Fruit de l’aplicació dels successius protocols ens trobem, cada vegada més, tumors de menor tamany i nombre.
Davant aquesta evidència, a principis del 2012 ens plantejarem com a objectiu establir un circuit de cirurgia
ambulatòria en la ressecció transuretral de bufeta ; preservant els estàndards oncòlogics i la seguretat del malalt.
Els criteris d’exclusió vàren ser:
-
Tumors majors de 3 cm.
Nombre tumoral major de 5.
Malalts anticoagulats.
Contraindicació anestèsica per a realitzar el procediment en règim ambulatori .
Des de Març del 2012 fins a Octubre del 2015 es realitzaren 160 procediments ( 142 en varons i 14 en dones ). El
31.4% de malalts estaven antiagregats. En el 87% dels procediments el nombre tumoral era igual o menor a 3. La
mitjana de tamany tumoral ha estat 11.74 mm ( 2 - 30 ) . El 26.9 % dels casos vàren ser tumors de debut,
el 46.8% recurrències i el 25 % biòpsies vesicals múltiples ( diagnòstiques o de protocol).
El percentatge de reconversión de procediment ( de règim ambulatori a ingrés ) ha estat d’un 2.6% , i el percentatge
de complicacions postoperatòries inmediates que han condicionat reingrés ha estat del 5.8%. La taxa de transfusió
ha estat del 0.6% . La mitjana de temps de sonda vesical ha estat de 48h.
.
CONCLUSIONS:
L’abordatge en règim ambulatori de determinats tumors vesicals és factible en el nostre entorn.
El protocol permet donar un servei oncològicament correcte i amb una taxa de complicacions acceptable.
C23
Dia: DISSABTE 9
Sala: SALA 3
Sessió: COM. ORALS 3
Horari: DE 15:15 A 16:45 H
POLARIZACION INMUNE (Th2/Th1) DEL TEJIDO TUMORAL COMO MARCADOR
PRONOSTICO DE RESPUESTA AL TRATAMIENTO CON BACILO CALMETTE GUERIN EN
PACIENTES CON TUMOR VESICAL NO MUSCULOINVASIVO DE ALTO GRADO.
Roberto Martinez Rodriguez1 , Gemma Garcia de Manuel1 , Alba Hernandez-Gallego2 , Gustavo Tapia Melendo2 , Luis
Ibarz Servio1 , Cecilia Cabrera3
1) Hospital Univ Germans trias i Pujol. Servicio Urologia2) Hospital Univ Germans trias i Pujol. Servicio Anatomia
Patologica3) Fundación IrsiCaixa. IGTP. Hospital Germans Trias i Pujol, Badalona. Universidad Autónoma de
Barcelona
Introducción
El mecanismo de acción y los mediadores moleculares del control del cáncer de vejiga tras el tratamiento con BCG
intravesical se desconocen, por lo que actualmente no se dispone de ningún predictor fiable de respuesta. BCG es un
potente inmunomodulador que polariza la respuesta inmunológica hacia una respuesta de tipo Th1. El objetivo de
nuestro estudio es determinar el tipo de respuesta inmune (Th1 o Th2) presente en el tejido tumoral de pacientes con
tumor urotelial de alto grado, no músculo invasivo, antes del tratamiento con BCG y establecer si el tipo de células
inmunes pre-existente determina la posterior respuesta clínica.
Material y Métodos
Evaluamos tejido tumoral obtenido en la RTU diagnóstica de 19 pacientes con tumor urotelial no músculo invasivo y
posterior tratamiento con BCG (inducción y mantenimiento 1 año), y clasificados como respondedores (n=11) o no
respondedores (n=8) al tratamiento (ausencia de recidiva y/o progresión en 24 meses). Se determinó el número de
células inmunes peritumorales de tipo Th1 (T-bet+) y Th2 (GATA-3+) mediante inmunohistoquímica.
Resultados
En todos los tejidos estudiados se observó la presencia de linfocitos del estroma peritumorales. Los pacientes que
respondieron al tratamiento con BCG (R) presentaron una mayor infiltración de células de tipo Th2 (GATA-3+) y una
menor presencia de células Th1 (T-bet+) (mediana de 151 y 28 células/campo, respectivamente) que los pacientes
que no respondieron (NR) (mediana de 93 y 46 células/campo, respectivamente). La ratio Th2/Th1 (GATA3+/T-bet+)
fue significativamente mayor en los pacientes respondedores que en los no respondedores a BCG.
Conclusiones:
La presencia de una respuesta inmune infiltrante de tipo Th1 en el tejido tumoral antes del tratamiento con BCG
podría estar asociada con la falta de respuesta al tratamiento. La determinación de la polarización inmune
(determinado como la ratio Th2/Th1) podría tener utilidad como un marcador pronóstico al tratamiento con BCG estos
pacientes.
.
C24
Dia: DISSABTE 9
Sala: SALA 3
Sessió: COM. ORALS 3
Horari: DE 15:15 A 16:45 H
EFECTES SECUNDARIS DE L’ADMINISTRACIÓ DE MITOMICINA C ENDOVESICAL:
DERMATITIS PER HIPERSENSIBILITAT RETARDADA
ANNA COLOMER GALLARDO 1 , ROBERTO MARTÍNEZ RODRIGUEZ1 , CARLOS CASTILLO PACHECO1 ,
MAURO SBRIGLIO1 , GEMMA GARCIA DE MANUEL1 , ORIOL CALAF PERISÉ1 , CARLOS GONZÁLEZ SATUÉ 1 ,
LUIS IBARZ SERVIO 1
1) Hospital Universitari Germans Trias i Pujol
EFECTES SECUNDARIS DE L’ADMINISTRACIÓ DE MITOMICINA C ENDOVESICAL: DERMATITIS PER
HIPERSENSIBILITAT RETARDADA
OBJECTIU: avaluar els efectes adversos derivats de l’ús de la mitomicina C (MMC) endovesical en pacient amb
tumors vesicals no múscul invasius.
MÈTODES: estudi retrospectiu i descriptiu d’efectes adversos recollits durant les instil·lacions de MMC en pacients
amb tumors vesicals de risc intermedi des de gener del 2013 al decembre del 2015. Esquema de tractament: una
instil·lació setmanal durant 8 setmanes. Manifestació, clínica, etiopatogenia i tractament són descrits.
RESULTATS: Dos pacients van presentar un tipus d\'afectació dermatològica, que consistia en . r descamació
palmoplantar en ambdós casos. Es descriuen dos tipus d’etiopatogenia de la dermatitis durant el tractament amb
MMC endovesical, dermatitis per contacte i dermatitis per hipersensibilitat retardada. Es va instaurar tractament amb
corticoides amb ressolució completa. La seva aparició no va influir en la recurrència de la malaltia.
CONCLUSIONS: La dermatitis per contacte d’etiologia no al·lèrgia es un efecte secundari freqüent. La dermatitis per
mecanisme d’hipersensibilitat retardada tipus IV és molt menys freqüent, provoca episodis autolimitats i que poden
requerir tractament amb corticoides.
C25
Dia: DISSABTE 9
Sala: SALA 3
Sessió: COM. ORALS 3
Horari: DE 15:15 A 16:45 H
RATIO ENTRE NEUTRÒFILS I LIMFÒCITS PREQUIRÚRGICA COM A PREDICTOR DE
RESULTATS ADVERSOS EN PACIENTS SOTMESOS A CISTECTOMIA RADICAL PER
TUMOR VESICAL INFILTRANT
Ariadna Fabià Mayans1 , Helena Ascaso Til1 , Almudena Badenes Gallardo1 , Arnau Serra Deola1 , Clara Centeno
Álvarez1 , Josep Segarra Tomás1
1) Hospital Universitari Joan XXIII
Introducció i objectius
La ràtio entre neutròfils i limfòcits (NLR) és un marcador preoperatori d’inflamació sistèmica que s’ha associat a pitjors
resultats oncològics i supervivència en una gran varietat de patologies malignes.
En aquest estudi es pretén avaluar l’associació entre la NLR preoperatòria i diferents aspectes clínico- patològics en
pacients sotmesos a cistectomia radical (CR) per tumor vesical infiltrant i la seva utilitat com a biomarcador
prequirúrgic de pronòstic.
Material i mètodes
Es realitza una revisió retrospectiva de 152 CR realitzades al nostre centre entre 2009 i 2016. S’obtenen els valors de
neutròfils i limfòcits a partir de l’analítica preoperatòria i es calcula la NLR de cadascun d’ells. Es divideixen els
pacients en dos grups segons els resultats d’anatomia patològica (AP), catalogant-los en AP de bon pronòstic i AP de
mal pronòstic (T3-4 ó N>1). Es comprova si existeixen diferències en la NLR segons aquesta divisió (U Mann
Whitney) i es determina un punt de tall de la NLR (corba de ROC). Es realitza una anàlisi bivariada per a estudiar
l’associació entre la NLR i altres característiques clínico- patològiques (BCG prèvia, hemoglobina preoperatòria,
hidronefrosi, etc.) amb pitjors resultats oncològics i supervivència càncer específica (Chi quadrat o T-student).
Finalment es realitza una anàlisi de supervivència comparatiu segons el grup d’NLR (Kaplan Meier).
Resultats
S’analitzen 152 pacients (135 homes i 17 dones) amb una edat mitjana de 68’8 anys (33- 85) i un seguiment
postoperatori mitjà de 23’42 mesos (0- 76). El valor d’NLR que mostra una àrea sota la corba de ROC del 63% (p=
0’006) si s’estableix com a punt de tall és el 2’7. Una NLR> 2’7 s’associa a AP de mal pronòstic (p= 0’001) i a una
tendència a major mortalitat càncer específica (p= 0’129), a més, la prova de distribucions de supervivències segons
la NLR mostra diferències estadísticament significatives (p= 0’019).
Conclusions
El valor de la NLR preoperatòria por resultar un marcador pronòstic econòmic i de fàcil obtenció que, juntament a
d’altres variables clíniques, ajudi a estratificar els pacients en grups de risc i així facilitar la presa de decisions com per
exemple la quimioteràpia neoadjuvant. No obstant, es precisa d’estudis prospectius i que incloguin a major número de
pacients per a augmentar la potencia estadística dels nostres resultats.
C26
Dia: DISSABTE 9
Sala: SALA 3
Sessió: COM. ORALS 3
Horari: DE 15:15 A 16:45 H
COLOSTOMÍA HÚMEDA EN DOBLE BARRA: NUESTROS RESULTADOS EN 64 CASOS
(1980-2015)
Alonso Narváez Barros1 , March Serrallach Orejas1 , Josefina Lopez Dominguez1 , Jose Contreras Garcia1 , Thomas
Golda Golda1 , Francesc Vigues Julia1
1) Hospital Universitario de Bellvitge, L'Hospitalet de Llobregat (BARCELONA)
OBJETIVOS
La colostomía húmeda en doble barra está considerada como un procedimiento con mayor indicación en casos de
pacientes que requirieren de una derivación urinaria y fecal, los cuales por lo general son pacientes con patología
neoplásica localmente avanzada con invasión rectal y de vejiga urinaria. El objetivo de este estudio fue el de describir
nuestra experiencia en el manejo de esta patología con esta técnica quirúrgica.
MÉTODO
Entre Enero de 1980 y Noviembre del 2015 se intervinieron 64 pacientes con patología neoplásica pélvica con
invasión de la pared vesical, sin lesiones metastásicas a distancia a quienes se les realizó una exanteración pélvica.
El procedimiento quirúrgico realizado fue una colostomía en escopeta con anastomosis urinaria en su extremo distal.
RESULTADOS
El 45,3% fueron mujeres. Edad media 50 años (18-85). Indicaciones: enfermedad ginecológica 15,4 %, colorrectal
33% y urológica 36%. Tiempo medio de cirugía 278 min. Cirujanos: 1 urólogo y 2 colorectales. Estancia media
hospitalaria: 32,9 días. Patología: benigna 15,8% y maligna 81,2%. Tumor primario 36,5 % y recurrencias 63,5%; la
mayoría adenocarcinoma 53,8%. Complicaciones urinarias: estenosis ureteral (n=3, 1,57%), fístula urinaria (n=7,
3,66%) y anulación renal (n=11, 17,2%). Complicaciones no urinarias: un éxitus post-operatorio a los 30 días por
isquemia intestinal masiva. La creación del muñón distal con sutura reabsorbible resolvió la formación de litiasis
presente en la sutura mecánica. Evolución: 13 pacientes libres de enfermedad y 42 éxitus a consecuencia de
progresión local del tumor o metástasis a distancia. Mediana de supervivencia fue de 465 días (15,5 meses) (11-43).
CONCLUSIONES
La colostomía húmeda en doble barra es un procedimiento quirúrgico en el que se consigue reducir comorbilidades,
lo cual en un aspecto a tener en cuenta en pacientes en mal estado general, siendo su ventaja principal el conseguir
una única bolsa. El hecho de reducir el número de suturas intestinales y limitar el contacto entre la orina y el material
fecal, consigue reducir la incidencia de infecciones del tracto urinario y evitar la diarrea acuosa. En nuestra
experiencia, gracias a la buena preservación de la función renal y el aspecto práctico de portar una sola ostomía, nos
hemos planteado a extender su indicación, no solo como tratamiento paliativo, sino también en aquellos casos de
mejor pronóstico que requieran de una doble derivación.
C27
Dia: DISSABTE 9
Sala: SALA 3
Sessió: COM. ORALS 3
Horari: DE 15:15 A 16:45 H
SLING DE INCISIÓN ÚNICA ALTIS®: UNA ALTERNATIVA AL TOT CONVENCIONAL?
Clara Centeno Álvarez1 , Arnau Serra Deola1 , Manel Prados Saavedra1 , Almudena Badenes Gallardo1 , Ariadna
Fabià Mayans1 , Josep Segarra Tomas1
1) Hospital Universitari Joan XXIII
INTRODUCCIÓN: La incontinencia urinaria de esfuerzo es una patología con alta prevalencia en nuestro medio. Su
tratamiento definitivo es, en muchas ocasiones, quirúrgico. En la actual situación económica cobran importancia las
alternativas minimamente invasivas y ambulatorias.
OBJETIVO: Evaluar si el tratamiento quirúrgico mediante Sling de incisión única Altis® (Coloplast) se trata una
alternativa equiparable al sling transobturatriz libre de tensión (TOT).
MATERIAL Y MÉTODOS: Estudio descriptivo retrospectivo de 32 pacientes consecutivas que se someten a cirugía
anti-incontinencia con Sling con antestesia local (Grupo 1) vs TOT con raquianestesia (Grupo 2). Se revisan los datos
epidemiológicos, urodinámicos, tiempo quirúrgico y estancia en reanimación. Se evalua la respuesta a cuestionarios
validados ICIQ-SF y King’s Health pre y post cirugía.
RESULTADO: No se observan diferencias estadísticamente significativas entre el grupo 1 y el grupo 2 respecto a
edad, paridad, años de evolución de incontinencia y características urodinámicas. Hay diferencias estaditivamente
significativas respecto al IMC (IMC mayor en grupo 1). No se observan diferencias estadísticamente significativas
entre el grupo 1 y el grupo 2 respecto a los resultados en ICIQ-SF y KH-SF previo a IQ. No hay diferencias
estadísticamente significativas en cuanto a tiempo quirúrgico ni estancia en REA. No se observan diferencias
estadísticamente significativas entre el grupo 1 y el grupo 2 respecto a los resultados en ICIQ-SF y KH-SF posterior a
IQ a los 6 meses. En un caso fue imposible la colocación del Sling de incisión única por obesidad mórbida de la
paciente. No se registran complicaciones perioperatorias.
CONCLUSIÓN: En nuestra experiencia, el Sling de incisión única constituye una alternativa segura, eficaz,
económica y con resultados equiparables al TOT. Es necesario mayor número de pacientes y seguimiento a más
largo plazo para obtener resultados definitivos.
C28
Dia: DISSABTE 9
Sala: SALA 3
Sessió: COM. ORALS 3
Horari: DE 15:15 A 16:45 H
EXPERIENCIA INICIAL EN EL TRATAMIENTO DE LA INCONTINENCIA URINARIA DE
ESFUERZO CON SLING DE INCISIÓN ÚNICA ALTIS®
Clara Centeno Álvarez1 , Arnau Serra Deola1 , Manel Prados Saavedra1 , Almudena Badenes Gallardo1 , Ariadna
Fabià Mayans1 , Josep Segarra Tomas1
1) Hospital Universitari Joan XXIII
INTRODUCCIÓN:
La incontinencia urinaria de esfuerzo (IOE) es una patología con alta prevalencia en nuestro medio. Su tratamiento
definitivo es habitualmente quirúrgico. Actualmente cobran importancia alternativas minimamente invasivas y
ambulatorias.
OBJETIVO:
Presentamos nuestra experiencia en el tratamiento de la IOE mediante Sling de incisión única Altis® (Coloplast).
MATERIAL Y MÉTODOS:
Estudio descriptivo prospectivo de 17 pacientes consecutivas intervenidas mediante Sling de incisión única bajo
antestesia local. Se revisan las características basales de nuestra muestra y se evalúan los resultados de los
cuestionarios ICIQ-SF y King’s Health (KH).
RESULTADOS:
La media de edad de las pacientes es de 57.83 años. Su IMC medio es de 29.93. El 47.06% de ellas son hipertensas,
17.65% son diabéticas en tratamiento con antidiabéticos orales y 17.65% tienen dislipemia. El 93.33% de las
pacientes han estado embarazadas, con una media de 3.07 hijos. Además de incontinencia de esfuerzo, el 58.82%
de las pacientes refiere urgencia miccional. A todas ellas se les realizó un estudio urodinámico (EUD) previo a la
cirugía, valorando la capacidad vesical máxima (media 404.75ml, sd 137.08), Qmáx (media 22.81, sd 9.07), presión
del detrusor en Qmáx (media 20.37, sd 14.82) y presencia de detrusor hiperactivo en el EUD (6.25%).
El tiempo quirúrgico medio fue de 49 minutos, incluyendo la administración de la anestesia local, y la estancia media
en reanimación fue de 2 h 52 min, con un EVA medio de 2,13/10.
El valor medio del ICIQ-SF previo a la cirugía es de 16.81 puntos y a los 6 meses es de 3.5 puntos. La media del KH
previo es del 60.94% en el grupo 1, del 57.32% en el 2 y de 14.31 puntos de media en el 3; y en el posterior es del
24.99% en el grupo 1, del 7.57% en el 2 y de 2.08 puntos de media en el 3.
CONCLUSIÓN:
En nuestra experiencia, el sling de incisión única constituye un tratamiento seguro, eficaz y económico en el
tratamiento de la IOE. Creemos que son necesarios estudios con una mayor muestra y mayor tiempo de seguimiento
para validar nuestros resultados.
C29
Dia: DISSABTE 9
Sala: SALA 3
Sessió: COM. ORALS 3
Horari: DE 15:15 A 16:45 H
ESFÍNTER URINARIO ARTIFICIAL AUS 800® : NUESTRA EXPERIENCIA EN EL MANEJO DE
LA INCONTINENCIA URINARIA DE ESFUERZO SEVERA
ALONSO NARVAEZ BARROS1 , NARCIS CAMPS LLOVERAS1 , VIRGINIA MARTINEZ BAREA1 , JAIME
FERNANDEZ-CONCHA SCHWALB1 , LLUIS RIERA CANALS1 , FRANCESC VIGUES JULIA1
1) Hospital Universitario de Bellvitge, L'Hospitalet de Llobregat (BARCELONA)
Objetivos: El esfínter urinario artificial (EUA) representa el gold estándar para el tratamiento de la incontinencia
urinaria de esfuerzo (IUE) de grado severo después de una cirugía prostática. Este dispositivo implantable es una
prótesis hidráulica de elastómero de silicona que se utiliza para el tratamiento de la IUE causada por una deficiencia
intrínseca del esfínter o incompetencia esfinteriana. El objetivo de nuestro estudio es valorar nuestra experiencia con
la utilización de este sistema en el manejo de esta patología.
Material y métodos: Inclusión prospectiva, consecutiva, en centro terciario, de pacientes con IUE severa tras
intervención quirúrgica de próstata de más de 12 meses de clínica persistente. Periodo Noviembre 2008-Mayo 2015.
Inclusión de pacientes sometidos a cirugía de inserción de EUA. Evaluación pre-operatoria sistemática según grado
de IUE por historia clínica, examen físico, prueba de la compresa (PAD-test 24h) y estudio urodinámico. Análisis
retrospectivo, descriptivo y observacional. Parámetros evaluados: Mejoría y/o resolución de la IUE y complicaciones.
Resultados: En el período de estudio se realizaron 38 procedimientos quirúrgicos de inserción de AUS 800® en 35
pacientes, edad media de 67 años (rango 50-91). Grado de IUE severa en todos los casos. Causas de IUE: a) postprostatectomía radical por cáncer de próstata (n=31): Retropúbica (n=13), laparoscópica (n=15) y robótica (n=3). b)
post-RTU próstata (n=7). En 3 casos se realizó simultáneamente implante de prótesis de pene. Éxito clínico: curación
(0-1 PAD): n=23 y mejoría (2 PAD): n=4 representando el 71% (n=27). Fracaso 29% (n=11); Causas no mecánicas:
sobreinfección (n=1), erosión uretral (n=3); Causas mecánicas: malfuncionamiento (n=5); No definidas (n=2). La
mediana de seguimiento: 42 meses (rango 8-92).
Conclusiones: El sistema de esfínter urinario artificial es el tratamiento de elección en la incontinencia urinaria
masculina severa por insuficiencia esfinteriana, fundamentalmente iatrogénica después de una cirugía prostática, con
una eficacia y seguridad elevada.
C30
Dia: DISSABTE 9
Sala: SALA 3
Sessió: COM. ORALS 3
Horari: DE 15:15 A 16:45 H
La realización de biopsias testiculares dirigidas por ecografía doppler aumenta la tasa de
recuperación espermática en pacientes afectos de azoospermia no obstructiva
Anat Melnick1 , Juan M Corral Molina1 , Laura Mateu Arrom 1 , Rafael Salvador2 , Caterina Fernández Ramón1 ,
Antonio Alcaraz Asensio1
1) Servei d´Urologia. Hospital Clínic de Barcelona2) Servei de Radiologia. Hospital Clínic de Barcelona
Introducció i Objectius:
Los pacientes afectos de infertilidad secundaria a azoosperrmia no obstructiva (NOA), pueden ser fértiles a
través de la recuperación de espermatozoides mediante biopsia testicular (TESE) seguida de inyección
(ICSI). Sin embargo, la tasa de recuperación varía entre el 30-50% debido a la realización aleatoria de las
biopsias y a la particular arquitectura histológica testicular, caracterizada por la presencia de islotes de
espermatogénesis. Se conoce una relación directa entre perfusión arterial intratesticular y focos de mayor
espermatogénesis. Objetivo: Aumentar la tasa de recuperación espermática mediante la biopsia dirigida de areas de
parénquima testicular con mayor perfusión arterial detectadas por ecografía doppler.
Metodologia:
Estudio prospectivo entre junio 2014 y diciembre 2015 en 30 pacientes afectos de NOA. Previo al TESE se
realiza estudio eco doppler para identificación de la zona de mayor perfusión arterial. En cada testículo se
tomaron dos muestras de parénquima, una dirigida a la zona de mayor perfusión y otra aleatoria sobre la
zona de menor perfusión, analizándose un total de 120 biopsias, 60 ecodirigidas y 60 aleatorias. En caso
de obtenerse espermatozoides viables para ICSI se procedió a criopreservación.
Resultats:
Obtuvimos espermatozoides en 48 de 60 biopsias eco dirigidas (80%), mientras que sólo se recuperaron en
10 de 60 de las biopsias aleatorias (16,67%). Por tanto, la ecografía doppler presenta una sensibilidad y
especificidad del 82,76% y 80,6% respectivamente, mostrando un valor predictivo positivo del 80% y un
valor predictivo negativo del 83,33% (p < 0.05)
Conclusió:
La realización de biopsias tesiculares dirigidas por eco doppler aumenta de forma significativa la tasa de
recuperación espermática. El alto valor predictivo negativo indica que se podría evitar la realización de biopsias en
zonas de baja perfusión donde la probabilidad de recuperación espermática es baja.
C31
Dia: DISSABTE 9
Sala: SALA 3
Sessió: COM. ORALS 3
Horari: DE 15:15 A 16:45 H
RESULTATS ESTÈTICS I FUNCIONALS DE LA CORPOROPLÀSTIA MODIFICADA AMB
PRESERVACIÓ NEUROVASCULAR EN EL TRACTAMENT DE LA MALALTIA DE PEYRONIE
Anat Melnick1 , Meritxell Costa1 , Alexandros Sertsios1 , Eduard García-Cruz1 , Juan Manuel Corral1 , Antonio Alcaraz1
1) Hospital Clínic de Barcelona
Introducció
La cirurgia és el tractament d’elecció en la malaltia de Peyronie. Les tècniques varien en funció de la localització, el
grau d’incurvació i la funció erèctil preoperatòria. La majoria d’aquestes tècniques inclouen la denudació complerta
peniana, podent comportar un dany neurovascular i un post-operatori complex.
Objectiu
Avaluar els resultats estètics i funcionals en d’una tècnica de corporoplàstia modificada sense denudació completa
peniana amb preservació neurovascular.
Material i mètodes
Estudi retrospectiu entre gener de 2010 i juny de 2015 de 53 pacients amb malaltia de Peyronie en fase estable, amb
un temps de seguiment mig de 28 mesos. Els criteris d’inclusió van ser els següents: incurvació entre 30-45 graus,
funció erèctil conservada (Erectile Hardness Score EHS entre 3-4) i disfunció coital (qüestionari Índex Internacional de
Funció Erèctil IIEF entre 1-11).
Tècnica: Sota anestèsia local i sedació, es realitza una incisió longitudinal d’uns 2cm en el lloc la incurvació. Es
realitza dissecció neurovascular i punts correctors amb Prolene 2/0. En cap pacient es va realitzar una denudació
complerta ni exèresis de la placa.
Durant el seguiment es van utilitzar els mateixos qüestionaris realitzats en el preoperatori, IIEF i EHS, i es va
determinar el grau d’incurvació final. Per l’estudi estadístic es va utilitzar la prova de Khi-quadrat amb un nivell de
significació inferior a 0,05.
Resultats
50 dels 53 pacients (94%) referien estar satisfets des d’un punt de vista de funció sexual, amb puntuació EHS entre 34 i IIEF 22-25, amb p<0.05. Tots els pacients van ser donats d’alta el mateix dia en règim de Cirurgia Major
Ambulatòria. Durant el seguiment, 12 dels pacients van referir escurçament (22,6%) i 16 (30%) sensació de molèsties
en el punt de plicatura. No es van presentar complicacions de tipus hematoma o sagnat.
Conclusió
Aquesta tècnica es presenta com una opció de tractament en pacients amb malaltia de Peyronie amb incurvacions
inferiors a 45º, podent-se realitzar de manera ambulatòria amb resultats semblants a les tècniques estàndards.