S UPERVIVIENTES: LAS S UPERVIVENTS: LES ADAP TACIONS ADAP TACIONES DE LES PLANTES DE LAS P LANTAS AL MEDIO AL MEDI Gabinet de Didàctica Jardí Botànic Gabinet de Didàctica Jardí Botànic 1 ADAPTACIONES ADAPTACIONS Una adaptación es un cambio/modificación que se ha dado en una célula, tejido u órgano para hacer frente a cambios que se han dado en el clima a lo largo del tiempo. No es una modificación puntual sino que es un proceso evolutivo. Una adaptació és un canvi o modificació que hi ha hagut en una cèl·lula, un teixit o un òrgan per a afrontar canvis que s’han donat en el clima al llarg del temps. No és una modificació puntual, sinó un procés evolutiu. La gran diversidad de hábitat que encontramos en el planeta ofrece a los seres vivos diferentes dificultades para vivir en ellos. Con el paso de millones de años, sólo han sobrevivido los mejor adaptados, de manera que las especies van cambiando con el tiempo, adaptándose a las peculiaridades de cada medio (humedad, temperatura, luz…). La gran diversitat d’hàbitats que trobem al planeta ofereix als éssers vius diferents dificultats per a viure-hi. Amb el pas de milions d’anys, només han sobreviscut els més ben adaptats, de manera que les espècies van canviant amb el temps i adaptant-se a les peculiaritats de cada medi (humitat, temperatura, llum…). Ejemplos de adaptaciones: PLANTAS QUE VIVEN PRÓXIMAS AL MAR: Las plantas que vi ven en lugares cercanos al mar, el agua que absorben por las raíces es agua salada. La abundancia de sal es tóxica para los organismos vivos, por lo que estas plantas han de intentar solucionar este problema. • Un ejemplo es el Limoniastrum sp., la cual excreta la sal a través de sus hojas mediante las glándulas de sal (forman puntos blancos en la superficie de las hojas). Exemples d’adaptacions: PLANTES QUE VIUEN PRÒXIMES AL MAR. Les plantes que viuen en llocs pròxims al mar absorbeixen per les arrels aigua salada. L’abundància de sal és tòxica per als organismes vius, per tant aquestes plantes han d’intentar resoldre aquest problema. • N’és un exemple el Limoniastrum sp., que excreta la sal a través de les fulles mitjançant les glàndules de sal (formen punts blancs a la superfície de les fulles). 2 PLANTAS ADAPTADAS AL CLIMA FRÍO: Las plantas que viven en climas fríos donde nieva abundantemente en invierno están adaptadas para soportar estas condiciones. • Un ejemplo son las coníferas (abetos, cipreses…), normalmente tienen forma piramidal para que la nieve resbale, además tienen las hojas muy pequeñas y no contienen casi agua para que no se congele debido al frío y rompa las hojas (suelen tener forma de aguja). Otra de sus adaptaciones a este tipo de clima es tener las ramas muy flexibles para evitar roturas debidas al peso de la nieve. • Otras plantas como el Edelweiss (típica de los Pirineos), tienen los pétalos cubiertos de pelos y de esa manera se protegen del frío. PLANTES ADAPTADES AL CLIMA FRED. Les plantes que viuen en climes freds on neva abundantment a l’hivern estan adaptades per a suportar aquestes condicions. • En són un exemple les coníferes (avets, xiprers…), sobre les quals la neu rellisca perquè són de forma piramidal; també tenen unes fulles molt petites (solen ser en forma d’agulla), que no contenen quasi aigua i així no es trenquen per efecte de la congelació. Una altra de les adaptacions que presenten a aquest tipus de clima és el fet de tenir les branques molt flexibles, que eviten trencaments deguts al pes de la neu. • Altres plantes com la flor de neu o edelweiss (típica dels Pirineus), tenen els pètals coberts de pèls i d’aquesta manera es protegeixen del fred. 3 PLANTAS CRASAS: en los climas de extrema sequía y temperaturas extremas, como los desiertos, las plantas presentan unas características concretas que les permiten vivir en estos medios. • Acumulan agua en su interior en un tejido llamado “parénquima acuífero” en forma de mucílago (no está en forma líquida). • Muchas de estas plantas no tienen hojas, ya que intentan evitar al máximo la pérdida de agua por transpiración. Por tanto, en estas plantas la fotosíntesis no la hacen las hojas, ya que no tienen, sino que la hacen los tallos. • La mayoría presentan espinas, las cuales la única función que tienen es proteger las plantas ante los animales herbívoros para que no les “roben” el agua. Hay que tener en cuenta que las espinas no hacen la fotosíntesis ya que son incoloras (no tienen clorofila). • Algunas tienen las raíces muy profundas para encontrar el agua de los acuíferos. • Ceras que recubren toda la planta y evitan las pérdidas de agua por evaporación. • Pelos blanquecinos que limitan la acción secadora del viento y reflejan la luz del sol. En el Jardín, estas plantas están separadas en tres grupos según su procedencia: plantas africanas, plantas de la Macaronesia (Islas Canarias) y plantas americanas. Las plantas africanas, incluidas las de las Islas Canarias, ocupan la mitad sur, entre ellas destacan las especies del género Aloe, con las hojas sentadas, estrechas, suculentas, bordeadas de dientes no espinosos, que forman una roseta. También son interesantes las especies arborescentes de Euphorbia, con sus tallos sin hojas, con frecuencia espinosos que segregan látex irritante al ser heridos. PLANTES CRASSES. En els climes d’extrema sequera i temperatures extremes, com els deserts, les plantes presenten unes característiques concretes que els permeten viure en aquests medis. • Acumulen aigua en forma de mucílag (no està en forma líquida), en un teixit anomenat parènquima aqüífer. • Moltes d’aquestes plantes no tenen fulles i així la pèrdua d’aigua per transpiració és mínima. Per tant, en aquestes plantes la fotosíntesi no la fan les fulles, ja que no en tenen, sinó que la fan les tiges. • La majoria presenten espines, l’única funció de les quals és protegir-se enfront dels animals herbívors perquè no els «roben» l’aigua. Cal tenir en compte que les espines no fan la fotosíntesi, ja que són incolores (no tenen clorofil·la). • Algunes tenen les arrels molt profundes per a trobar l’aigua dels aqüífers. • Ceres que recobreixen tota la planta i eviten les pèrdues d’aigua per evaporació. • Pèls blanquinosos que limiten l’acció eixugadora del vent i reflecteixen la llum del sol. Al Jardí, aquestes plantes estan separades en tres grups segons la procedència: plantes africanes, plantes de la Macaronèsia (illes Canàries) i plantes americanes. Les plantes africanes, incloent-hi les de les illes Canàries, ocupen la meitat sud; entre aquestes destaquen les espècies del gènere Aloe, amb les fulles sèssils, estretes, suculentes, vorejades de dents no espinoses, que formen una roseta. També són interessants les espècies arborescents d’Euphorbia, amb les tiges sense fulles, ben sovint espinoses que segreguen làtex irritant en ser ferits. 4 Las aizoáceas, crasuláceas y algunas compuestas suculentas completan la colección de las plantas propias de los desiertos sudafricanos. Les aïzoàcies, crassulàcies i algunes compostes suculentes completen la col·lecció de les plantes pròpies dels deserts sudafricans. Las especies más características de los desiertos americanos se concentran en la mitad norte de la colección. El género Agave está representado por algunas de las más de 100 especies que lo componen, conocidas vulgarmente como pitas o piteras. Todas son originarias de Centroamérica y su gran roseta sentada de hojas coriáceas, generalmente espinosas en el borde y cuyo ápice es muy característico. Como lo es también la larga inflorescencia que provoca la muerte de la planta por agotamiento. En la colección, además de los grandes ejemplares de Agave americama, A. alb icans, A. horrida y A. attenuata, se pueden ver algunas de las pitas enanas, como Agave victoriaereginae, A. filifera y A. parviflora. Les espècies més característiques dels deserts americans es concentren a la meitat nord de la col·lecció. El gènere Agave està representat per algunes de les més de 100 espècies que el componen, conegudes vulgarment com a pites o piteres. Totes són originàries de l’Amèrica Central i presenten una gran roseta sèssil de fulles coriàcies, generalment espinoses al marge, amb un àpex molt característic. Com ho és també la llarga inflorescència que provoca la mort de la planta per esgotament. En la col·lecció, a més dels grans exemplars d’Agave americana, A. albicans, A. horrida i A. attenuata, es poden veure algunes de les pites nanes, com a Agave victoriae-reginae, A. filifera i A. parviflora. 5 Destaca por su tamaño Yucca elephantipes y por sus hojas estrechas aplicadas al tallo la Y. rostrata. Ambas pertenecen a un género exclusivamente americano, que vive de forma natural en los desiertos centrales del continente. Por su rareza es interesante la Beschorneria yuccoides, con su característica inflorescencia rojiza y las hojas azules sin espinas, y Dasylirion texanum, D. longifolium y D. serratifolium, con sus estrechas hojas y su vistosa inflorescencia, todos ellos originarios de los desiertos mejicanos. Per les seues dimensions destaca Yucca elephantipes, i per les seues fulles estretes aplicades a la tija, la Y. rostrata. Totes dues pertanyen a un gènere exclusivament americà, que viu de forma natural als deserts centrals del continent. Per la seua raresa és interessant la Beschorneria yuccoides, amb una característica inflorescència rogenca i les fulles blaves sense espines, i Dasylirion texanum, D. longifolium i D. serratifolium, amb fulles estretes i una inflorescència vistosa, totes les quals són originàries dels deserts mexicans. Las cactáceas forman una gran familia natural de plantas, que agrupa a unas 2.000 especies. Todas del contienen americano, donde se extienden de Alaska a Chile. La mayoría de los cactus carecen de hojas o las pierden en los primeros momentos del desarrollo y los tallos tienen que mantenerse verdes para poder realizar la fotosíntesis. Tienen tallos cilíndricos capaces de plegarse o hincharse según su contenido de agua, con frecuencia cubiertos de pelos o de ceras blanquecinas que disminuyen su transpiración y siempre protegidos con espinas del ataque de los herbívoros. Les cactàcies formen una gran família natural de plantes, que agrupa unes 2.000 espècies, totes del continent americà, des d’Alaska fins a Xile. La major part dels cactus no tenen fulles o les perden en els primers moments del desenvolupament, i les tiges s’han de mantenir verdes per a poder dur a terme la fotosíntesi. Tenen tiges cilíndriques, capaces de plegar-se o inflar-se segons el contingut d’aigua, ben sovint cobertes de pèls o de ceres blanquinoses que disminueixen la transpiració i sempre protegides amb espines de l’atac dels herbívors. Plantas Crasas de la región Macaronésica: tenemos el Drago como planta típica así como los Bejeques. Entre les plantes crasses de la regió macaronèsica hi ha el drago com a planta típica i els b ejeques. 6 PLANTAS TROPICALES: Las altas temperaturas y la gran humedad de las zonas en torno al ecuador, propicia unos bosques muy frondosos, con varios estratos de vegetación y mucha diversidad de especies. En el interior del bosque la luz es escasa, por lo que la mayoría de plantas tropicales compiten por conseguir luz. Las plantas presentan: • • • • • • • Hojas grandes para tener una máxima superficie fotosintetizadora. Muchas plantas trepan sobre otras en busca de la luz (por ejemplo lianas). Otras desarrollan una gran altura del tronco. Plantas epífitas (son plantas que viven encima de otras plantas pero no son parásitas, solo las utilizan como soporte). Ej. Orquídeas. Hojas con perforaciones para permitir el paso de la luz a hojas mas bajas y para que no se acumule agua encima y rompa la hoja. Raíces aéreas (no son raíces verdaderas Velamen Radicum. Funcionan como una esponja absorbiendo humedad ambiental). Colores diferentes al verde en las hojas para absorber otras longitudes de onda. Las lianas y los epífitos son las formas vitales más típicas de las pluvisilvas. Las líanas son plantas enraizadas en el suelo pero que poseen tallos flexibles de rápido crecimiento, que utilizan otras plantas leñosas como soporte. Los epífitos, en cambio, nunca tienen contacto con el suelo y forman su propio ecosistema sobre las ramas de los árboles, las cuales usan únicamente como soporte. PLANTES TROPICALS: Les altes temperatures i la gran humitat de les zones entorn de l’equador, propicia uns boscos molt frondosos, amb diversos estrats de vegetació i molta diversitat d’espècies. A l’interior del bosc, la llum és escassa, per això la majoria de plantes tropicals competeixen per aconseguir llum. Les plantes presenten: • • • • • • • Fulls grans per a tenir una màxima superfície fotosintetitzadora. Moltes plantes s’enfilen sobre altres a la recerca de la llum (com les lianes). Altres plantes desenvolupen una gran alçada del tronc. Plantes epífites (són plantes que viuen sobre altres plantes però sense parasitar-les; només les utilitzen com a suport), com les orquídies. Fulles amb perforacions per a permetre el pas de la llum a fulles més baixes i perquè no s’hi acumule aigua damunt i es trenque la fulla. Arrels aèries (no són arrels vertaderes velamen radicum; funcionen com una esponja absorbint humitat ambiental). Colors diferents del verd a les fulles per a absorbir altres longituds d’onda. Les lianes i els epífits són les formes vitals més típiques de les pluviïsilves. Les lianes són plantes arrelades al sòl, però posseeixen tiges flexibles de creixement ràpid, que utilitzen altres plantes llenyoses com a suport. En canvi, els epífits no tenen mai cap contacte amb el sòl i formen un ecosistema propi sobre les branques dels arbres, les quals usen únicament com a suport. 7 Invernadero de los helechos: Los helechos aparecieron en la tierra hace aproximadamente 400 millones de años en el Devónico. Fueron las primeras plantas vasculares que recubrieron con inmensos bosques la tierra firme. Son vegetales muy primitivos pues carecen de flores, frutos y semillas. Sin embargo son capaces de alcanzar alturas considerables, erguidas sobre el suelo, ya que poseen verdaderos vasos leñosos, que les permiten transportar agua y los nutrientes a las zonas altas de la planta. Los helechos se reproducen sexualmente mediante esporas que se encuentran dentro de los esporangios que forman los Soros. Los soros suelen encontrarse en el envés o en los márgenes de las hojas. Hivernacle de les falgueres. Les falgueres van aparèixer a la Terra fa aproximadament 400 milions d’anys, durant el devonià. Van ser les primeres plantes vasculars que van recobrir la terra ferma de boscos immensos. Són vegetals molt primitius, perquè no tenen flors, fruits ni llavors. Tanmateix, són capaces d’arribar a alçades considerables, dreçades sobre el sòl, ja que posseeixen vasos llenyosos veritables, que els permeten transportar aigua i els nutrients a les zones altes de la planta. Les falgueres es reprodueixen sexualment mitjançant espores que es troben dins els esporangis que formen els sorus. Els sorus solen trobar-se al revers o a les vores de les fulles. 8 Invernadero de plantas carnívoras: La mayoría de los vegetales toman dióxido de carbono del aire, y absorben agua y minerales del suelo para elaborar su alimento. Hay otra clase de vegetales que además utilizan sus hojas para cazar insectos y otros pequeños animales; éste es el caso de las llamadas plantas carnívoras. Estas plantas habitan en turberas o lagos de alta montaña dónde la materia orgánica no se descompone, por lo que son medios pobres en Nitrógeno. Toman este elemento y muchos otros de los insectos que capturan. Hivernacle de plantes carnívores. La majoria dels vegetals prenen diòxid de carboni de l’aire i absorbeixen aigua i minerals del sòl per elaborar l’aliment. Hi ha una altra classe de vegetals que també utilitzen les fulles per a caçar insectes i altres animals petits; aquest és el cas de les anomenades plantes carnívores. Aquestes plantes habiten en torberes o llacs d’alta muntanya, on la matèria orgànica no es descompon i, per tant, són medis pobres en nitrogen. Prenen aquest element i molts altres dels insectes que capturen. Dionaea muscípula: Atrapamoscas Tiene las hojas divididas en dos piezas que se cierran al introducirse un insecto. El margen de estas hojas está recubierto de unos “dientes” que encajan unos con otros como si fuera una mandíbula. Para que la trampa se active el animal tiene que tocar dos pelos disparadores o dos veces el mismo pelo y esto es para evitar falsas alarmas. Dionaea muscípula, atrapamosques Té les fulles dividides en dues peces que es tanquen quan s’hi introdueix un insecte. El marge d’aquestes fulles està recobert d’unes «dents» que encaixen les unes amb altres com si fóra una mandíbula. Perquè la trampa s’active l’animal ha de tocar dos pèls disparadors o dues vegades el mateix pèl i això és per a evitar falses alarmes. Drosera capensis presenta la parte superior de las hojas cubierta por una capa de tentáculos de color rosado y recubiertas de un fluído que reluce al sol. Drosera capensis Presenta la part superior de les fulles cobertes d’una capa de tentacles de color rosat i recobertes d’un fluid que lluu al sol. 9 Nepenthes sp. son epífitas y sus hojas teminan en una estructura en forma de jarra y con paredes internas resbaladizas. Atrae a los insectos por la coloración del contorno de la jarra y una vez dentro se ahogan en el agua acumulada en el interior. Nepenthes sp. Són epífites i les fulles acaben en una estructura en forma de gerro i amb parets internes esvaroses. Atrau els insectes per la coloració del contorn del gerro i una vegada dins s’ofeguen en l’aigua acumulada a l’interior. Pinguícola (Grasillas) es un género con 46 especies. Sus hojas en roseta están recubiertas de pelos pegajosos que dan un aspecto brillante a la superficie de éstas y con los que atrapan a los insectos. Pinguicula (viola d’aigua) És un gènere amb 46 espècies. Les fulles en roseta estan recobertes de pèls apegalosos que els donen un aspecte brillant a la superfície i amb els quals atrapen els insectes. Invernadero de las Orquidáceas: Constituyen una de las familias más grandes del mundo vegetal. Son plantas herbáceas distribuídas por todo el mundo. Habitan tanto en las zonas de clima tropical como en las de clima templado. En las zonas tropicales viven principalmente de forma epífita (mientras que en las zonas templadas son terrícolas). Su polinización es muy especializada, por ello las flores adoptan formas y colores muy llamativos para atraer a los polinizadores. Hivernacle de les orquidàcies. Constitueixen una de les famílies més grans del món vegetal. Són plantes herbàcies distribuïdes arreu del món. Habiten tant a les zones de clima tropical com a les de clima temperat. A les zones tropicals viuen principalment de forma epífita, mentre que a les zones temperades són terrícoles. La pol·linització és molt especialitzada, per això les flors adopten formes i colors molt cridaners amb què atrauen els pol·linitzadors. 10 Vanilla planifolia (de la cuál se obtiene la vainilla). Vanilla planifolia, de la qual s’obté la vainilla. Invernadero de las Bromeliáceas: A esta familia pertenecen especies tan importantes como la piña tropical, el “clavel del aire”... Carecen de raíces verdaderas y toman directamente el agua y los nutrientes acumulados en el centro de la planta. Hivernacle de les bromeliàcies. A aquesta família pertanyen espècies tan importants com la pinya tropical, la «clavellina d’aire», etc. No tenen arrels vertaderes i prenen directament l’aigua i els nutrients acumulats al centre de la planta. 11 PLANTAS DE CLIMA MEDITERRÁNEO: Una característica típica del clima mediterráneo es la sequía estival (coincide la época más seca con la que más calor hace). Eso hace que esa zona se comporte en verano como un “desierto”. PLANTES DE CLIMA MEDITERRANI. Una característica típica del clima mediterrani és la sequera estival (coincideix l’època més seca amb la més calorosa). Això fa que aquesta zona es comporte a l’estiu com un «desert». El objetivo de las especies que soportan este tipo de clima es evitar al máximo la pérdida de agua y mantenerse con un mínimo coste energético. Las plantas se han adaptado perfectamente a estas condiciones. L’objectiu de les espècies que suporten aquest tipus de clima és evitar al màxim la pèrdua d’aigua i mantenir-se amb un cost energètic mínim. Les plantes s’han adaptat perfectament a aquestes condicions. • Reducir al máximo su actividad y permanecer durante la época adversa en diferentes formas de latencia, como bulbos. • Reduir al màxim l’activitat i restar durant l’època adversa en diferents formes de latència, com bulbs. • Otras, como las plantas anuales que han florecido y fructificado durante la primavera, pasan el verano en forma de semillas que germinan con las primeras lluvias de otoño o de primavera del año siguiente. • Altres, com les plantes anuals que han florit i fructificat a la primavera, passen l’estiu en forma de llavors que germinen amb les primeres pluges de tardor o de primavera de l’any següent. • Reducción de las hojas para evitar una excesiva transpiración y la consecuente pérdida de agua. La mayoría tienen HOJAS PEQUEÑ AS. Ej romero. • Reducció de les fulles per a evitar una transpiració excessiva i la conseqüent pèrdua d’aigua. La majoria tenen FULLES PETITES, com el romaní o romer. 12 • Presentan pelos blancos en el envés de las hojas para proteger los estomas y evitar la pérdida de agua. • Presenten pèls blancs al revers de les fulles per a protegir els estomes i evitar la pèrdua d’aigua. • Hojas cubiertas de ceras formando la cutícula para impermeabilizar las hojas y evitar al máximo la pérdida de agua. • Fulles cobertes de ceres que formen la cutícula per a impermeabilitzar les fulles i evitar al màxim la pèrdua d’aigua. • Algunas tienen pelos glandulares que contienen dentro aceites esenciales que repelen a los insectos y demás herbívoros. • Algunes tenen pèls glandulars que contenen olis essencials que repel·leixen els insectes i la resta d’herbívors. Otros ejemplos de adaptaciones: Altres exemples d’adaptacions. Cojinetes espinosos: La forma de cojinete esférico que han adoptado estas plantas les permite mantener una temperatura y microclima interior más fresco del que han de resistir sus partes más expuestas al sol. También suelen reducir las hojas y en ocasiones presentan espinas como defensa frente a los herbívoros. Coixinets espinosos. La forma de coixinet esfèric que han adoptat aquestes plantes els permet mantenir una temperatura i un microclima interior més fresc que no el que han de resistir les parts més exposades al sol. També solen reduir les fulles i a vegades presenten espines com a defensa enfront dels herbívors. Astragalus b alearicus Astragalus b alearicus. 13 Esclerofilia: Los vegetales esclerófilos tienen las hojas duras y verdes durante todo el año. La dureza permite que los estomas puedan abrirse y cerrarse sin que se rompan los tejidos que los forman. De esta manera se controla la transpiración según la humedad y la temperatura ambiental, evitando así la pérdida de agua. Un buen ejemplo de esclerofilia es el género Quercus y otro el boj (Buxus sp.) Esclerofil·les. Els vegetals esclerofil·les tenen les fulles dures i verdes durant tot l’any. La duresa permet que els estomes es puguen obrir i tancar sense que es trenquen els teixits que els formen. D’aquesta manera es controla la transpiració segons la humitat i la temperatura ambiental, i s’evita la pèrdua d’aigua. Un bon exemple d’esclerofil·le és el gènere Quercus i un altre el boix (Buxus sp.) La encina (Quercus ilex) es un buen ejemplo de vegetación mediterránea. La transpiración se regula por las hojas ya que la parte superior de la hoja es de un tejido duro, que no se arruga si le falta agua, y el reverso de la hoja está cubierta de pelos que evitan la excesiva transpiración, además de mantener un microclima más húmedo alrededor de los estomas. L’alzina (Quercus ilex) és un bon exemple de vegetació mediterrània. La transpiració és regulada per les fulles, ja que la part superior d’aquestes és d’un teixit dur, que no s’arruga si li falta aigua, i el revers de la fulla està cobert de pèls que eviten la transpiració excessiva, a més de mantenir un microclima més humit al voltant dels estomes. Cub ierta de pelos: La jara candilera (Phlomis italica) está completamente cubierta de pelos que la protegen de la pérdida de agua por transpiración y que además reflejan la luz como en muchas otras plantas mediterráneas de color plateado. Cob erta de pèls. El ble de frare (Phlomis italica) està completament cobert de pèls que la protegeixen de la pèrdua d’aigua per transpiració i que a més reflecteixen la llum com en moltes altres plantes mediterrànies de color platejat. 14 Márgenes revolutos: el romero (Rosmarinus officinalis) tiene unas hojas lineales con los márgenes revolutos para controlar la transpiración. Posee además sustancias volátiles que forman parte de la estrategia de la planta para evitar la excesiva pérdida de agua, evitando además de la depredación por parte de los herbívoros que también sufren sed durante el verano. Marges revoluts. El romaní o romer (Rosmarinus officinalis) té unes fulles lineals amb els marges revoluts per a controlar la transpiració. També posseeix substàncies volàtils que formen part de l’estratègia de la planta per a evitar una pèrdua excessiva d’aigua i a més la depredació per part dels herbívors, que també pateixen set a l’estiu. Germinación activada por fuego: la jara blanca (Cistus alb idus) es muy inflamable, pero como contrapartida, los incendios activan rápidamente la germinación de las semillas. Germinació activada per foc. L’estepa blanca (Cistus alb idus) és molt inflamable però, com a contrapartida, els incendis activen ràpidament la germinació de les llavors. Pérdida de hojas: La Euphorb ia dendroides, durante el verano, pierde casi todas sus hojas y acumula agua en sus tejidos. Cuando llegan las primeras lluvias de otoño, le vuelve a brotar el follaje. Pèrdua de fulles. La lleterassa (Euphorbia dendroides), a l’estiu, perd quasi totes les fulles i acumula aigua als teixits. Quan arriben les primeres pluges de tardor, li torna a brotar el fullatge. 15 Otra especie con esta estrategia es la Ephedra fragilis que pierde sus hojas y realiza la fotosíntesis por sus tallos verdes. Una altra espècie amb aquesta estratègia són els candelers (Ephedra fragilis) que perden les fulles i duen a terme la fotosíntesi per les tiges verdes. PLANTAS ACUÁTICAS: Las plantas acuáticas están especialmente adaptadas para vivir en charcas, arroyos, lagos, ríos y albuferas. De modo general, se habla de plantas acuáticas, pero entre ellas puede haber plantas sumergidas o flotantes, enraizadas o no en el fondo, con hojas sumergidas y emergidas de aspecto y forma distintos, y otras que sólo mantienen sumergidas las raíces. PLANTES AQUÀTIQUES. Les plantes aquàtiques estan especialment adaptades a viure en tolles, rierols, llacs, rius i albuferes. En general, es parla de plantes aquàtiques, però entre aquestes pot haver-hi plantes submergides o flotants, arrelades o no al fons, amb fulles submergides i emergides d’aspecte i forma diferents, i altres que només mantenen submergides les arrels. La mayoría de plantas acuáticas tienen en común su estructura herbácea. Las que se encuentran sumergidas o son flotantes apenas desarrollan raíces ni cutícula en las superficies en contacto con el agua, para poder tomar de ella directamente los gases y los minerales que necesitan para vivir, y tampoco tienen tejidos mecánicos porque su capacidad de flotación las mantiene erguidas. Las que desarrollan sus raíces en lugares encharcados y mantienen los demás órganos separados del agua, suelen tener tallos huecos, para poder transportar el aire hasta las raíces. La major part de plantes aquàtiques tenen en comú una estructura herbàcia. Les que es troben submergides o són flotants a penes desenvolupen arrels ni cutícula a les superfícies en contacte amb l’aigua, per a poder prendre d’aquesta directament els gasos i els minerals que necessiten per a viure, i no tenen tampoc teixits mecànics perquè la seua capacitat de flotació les manté dreçades. Les que desenvolupen arrels en llocs entollats i mantenen els altres òrgans separats de l’aigua, solen posseir tiges buides, que transporten l’aire fins a les arrels. 16 Entre las adaptaciones encontramos: - Algunas apenas desarrollan raíces ni cutícula, ya que toman directamente del agua los gases y los minerales que necesitan para vivir. - No tiene tejidos mecánicos sino que suelen presentar formas que les permiten flotar. Ej. Lechuga de agua. - Las que desarrollan sus raíces en lugares encharcados y mantienen los demás órganos separados del agua (ej. Nenúfar), suelen tener tallos huecos, para poder transportar el aire hasta las raíces. En los canales aéreos existen astroesclereidas, las cuales evitan que se cierren estos canales con la presión del agua y la succión del aire. Además, suele haber varios canales, porque si solo hubiera uno y se rompiera, la planta moriría. Entre les adaptacions que presenten hi ha aquestes: − Algunes a penes desenvolupen arrels ni cutícula, ja que prenen directament de l’aigua els gasos i els minerals que necessiten per a viure. − No tenen teixits mecànics, sinó que solen presentar formes que els permeten flotar, com l’encisam d’aigua. − Les que desenvolupen les arrels en llocs entollats i mantenen els altres òrgans separats de l’aigua (per exemple, el nenúfar), solen tindre tiges buides que transporten l’aire fins a les arrels. Als canals aeris hi ha astroesclereides, que eviten que es tanquen aquests canals amb la pressió de l’aigua i la succió de l’aire. A més a més, sol haver-hi diversos canals, perquè si només n’hi haguera un i es trencara, la planta moriria. - Algunos tienen pneumatóforos (raíces que salen del suelo para respirar). Ej. Ciprés de los pantanos (Taxodium distichum). − Algunes presenten pneumatòfors (arrels que ixen del sòl per a respirar), com el xiprer dels pantans (Taxodium distichum). 17