S U M A R I E EDITORIAL 2 AMFITEATRE 3 3 5 7 9 10 11 12 13 14 16 17 18 22 Entrevista a Enric Larreula. Entrevista a Joan Triadú. Petita història dels Jocs Florals. El Quadern de poesia. Acrósticos de segundo. L’auca d’Enric Larreula. L’escriptura i la lectura a Parvulari. El meu record del dia de sant Jordi a l’escola Thau. Una imatge. Mil paraules. The art of writing. L’art d’écrire. Reconeixement de l’art d’escriure: L’oreneta i La maquineta. L’altra. Escric... VITRALL 23 23 Els Jocs atlètics. Una assignatura especial. CALAIX DE SASTRE 24 24 El racó de l’escola: l’avet blau. 25 On anem? 26 Un joc amb lletres: l’Scrabble. PLANA OBERTA 27 27 Les nostres crítiques literàries. escola Barcelona Revista escolar Número DOTZE – juny 2010 Disseny, maquetació i impressió: Impremta Guinart, S.L. Dipòsit Legal: B-20252-04 Edició de 1.100 exemplars Consell de redacció: Mar Arbonés, Ricard Bahí, Anna Belart, Anna Brengaret, Anna de Casacuberta, Josep M Comas, Marta Fontclara, Pep Marguí, Salvador Morros, Agustí Olivares, Frederic Raurell, Maria Ribelles i Toni Rubió. www.iccic.edu revista@thaubcn.iccic.edu 2 número dotze D I T O R I A L Aquest any ha visitat l’escola un conjunt d’escriptors i il·lustradors que s’han apropat als lectors més menuts: Jordi Pàmies, Alfredo Gómez Cerdá, Pere Pons, Jaume Gubianes, Roser Ros, Ángel Burgas i Enric Larreula. Aquest contacte proper ha permès que els i les alumnes els coneguessin com a persones normals que han cultivat l’art d’escriure. En el contacte directe amb la classe han explicat per què van començar a escriure i han tractat d’infondre en els futurs escriptors aquesta passió, que indubtablement es traduirà en passió per la lectura. El reconeixement obtingut pel nostre alumnat en els diversos certàmens on han presentat els seus escrits fa pensar que anem pel bon camí. En llengua catalana hem estat guardonats en els Jocs Florals de les Corts amb el primer premi de cicle mitjà i en el Concurs Internacional de Contes de St Paul’s School hem tingut un primer premi a nivell de cicle superior. En llengua castellana hem obtingut diversos premis en poesia en el certamen convocat per l’Asociación de Jóvenes Escritores de Málaga. També hem tingut un primer premi en llengua francesa, en aquest cas per la representació d’una obra d’Alexandre Dumas. La il·lustració del text és una altra característica de l’escriptura. Jaume Gubianes va fer una demostració en directe del seu art dibuixant un magnífic Sant Jordi i els alumnes de primer d’ESO van ser creatius i realitzaren dibuixos sobre contes d’Enric Larreula. Un element que no voldríem que caigués en desús són els ex-libris. Aquesta il·lustració és la marca de propietat d’un llibre i és una tradició que a poc a poc es va perdent. L’àrea d’expressió plàstica ha convidat els alumnes d’ESO a crear els seus propis ex-libris i servir-se’n en els llibres de la seva propietat. En l’era digital que ens arriba caldrà que ens preguntem què és el que romandrà del llibre tradicional i, potser, cal que comencem a pensar en com pot ser l’ex-libris digital. Enric Larreula per Bernat Espejo A M F I T E A T R E L’ a r t d ’ e s c r i u r e ENTREVISTA A ENRIC LARREULA nric Larreula ens va poder acompanyar en una entranyable conversa el passat dijous 18 de març a l’estimada biblioteca Joan Triadú. Els nens i nenes de cinquè, després d’haver conegut part de la seva vida i les seves inquietuds, teníem ganes de saber més sobre ell, especialment sobre certs aspectes de l’escriptura. La trobada va ser emocionant i tothom va coincidir que l’Enric és una persona molt pròxima, expressiva, comunicativa, amant de la llengua i de les paraules. A continuació hem transcrit part de l’entrevista que entre tots els nens i nenes de cinquè li vàrem fer. e Quan eres petit i vivies al casc antic ja somiaves a ser escriptor? “No, pensava en aventures. Per exemple: el Tarzan” (les aventures que ell vivia quan era petit les il·lustrava; d’aquí és d’on va venir la seva afició pel dibuix i la seva carrera de dibuixant). Els teus pares et van recolzar en aquesta idea? “Els meus pares no em van recolzar en la idea de ser escriptor. Jo escrivia perquè m’agradava. Des de molt petit dibuixava i alhora feia còmics. A mesura que m’anava fent més gran vaig començar a escriure llibres, però no els publicava.” Des de molt petit li agradava molt dibuixar i quan es va fer més gran Enric Larreula s’hi va dedicar. Quan va anar al servei militar va tenir un problema a la vista que el va perjudicar i no va poder continuar amb el dibuix. A partir d’aquí va tenir la idea d’escriure. Els seus pares deien que no seria útil i que no guanyaria gaires diners, però ell pensava que no molestaria ningú. Quan escrivia meditava i alhora s’ho passava molt bé. Escrivia en català perquè li feia ràbia que en aquella època no es pogués parlar ni escriure en català i a més a més volia defensar la seva llengua. Les prohibicions et van motivar a escriure. Sense la dictadura, hauries escrit? “No, segur que no hagués escrit sense la dictadura. Quan et prohibeixen parlar una llengua, quan no et deixen expressar-te en la llengua materna,... què us he de dir, que això és ser molt mala bèstia. Vaig descobrir que qui no s’estima la llengua d’un poble, no s’estima el poble. Hi havia d’haver gent que promogués el català. Si no hagués nascut a Catalunya, si parlés castellà, possiblement no hauria tingut necessitat d’escriure en català, però la prohibició em feia sentir ràbia i per això em sentia amb l’obligació de recuperar el català i el volia ensenyar. Les ganes de viure aventures també m’han motivat a escriure; ara bé, si hagués nascut a la vostra època, si tingués tantes Play Station, Wii, Nintendos, PSP i aquestes coses que teniu vosaltres, segurament no m’hauria volat tant la imaginació i no hauria estat escriptor.” número dotze 3 L’ a r t d ’ e s c r i u r e A M F I T E A T R E Com escrivies en els teus inicis si no hi havia ordinadors? Quin era el procés d’escriptura? “Vaig començar a escriure als 22 anys. Tots els escrits que feia els passava a màquina una dona que vivia al mateix bloc que jo. Abans escrivia amb bolígraf i una llibreta i em vaig passar 25 anys fent-ho de la mateixa forma. Tu ets el qui va fent l’escriptura i penses el que penses. Jo crec que l’escriptura és el millor que ha passat a la humanitat i que la vida de cada un és una obra d’art. Les idees són la imaginació del cervell.” Com t’inspires per escriure? I si no tens cap idea al cap? Ell s’inspira en al seu voltant, en el que li agrada, en ell mateix, “ens fan éssers humans els pensaments”. Quan no li ve cap idea al cap, com qui diu “se’n va a dormir”, les idees les busca dins del seu cap, en la seva imaginació. Però si ha d’escriure un llibre per obligació, es capfica molt en ell mateix, i a vegades pot ser que li surti alguna pensada per crear un nou llibre, però ell opina: “si vols escriure i no tens cap idea al cap, el resultat és zero. Per tant no et poden explicar el que ets tu. No pots escriure si no tens cap idea”. És molt creatiu, diu que de la vida en surt una obra d’art. Cada minut es podria escriure, i en sortiria un resultat molt bo. Ell opina que les pauses són molt importants, fins i tot, a vegades, el silenci de les pauses, és més fort que la paraula. 4 número dotze Haurem de llegir contes a nens i nenes de 2n de primària, ens podries donar alguns consells? Alguns dels consells que ens va donar van ser: explicar contes que ens agradin a nosaltres, jugar amb l’entonació, exagerar una mica, prepararnos bé els llibres, llegir a poc a poc, llegir contes curts, pronunciar correctament, fer teatre, tenir gràcia en llegir-los. Quin ha estat el llibre que t’ha agradat més escriure? “No me n’agrada cap en concret, sinó que m’agraden especialment els que estic escrivint perquè en aquest moment és el que em fa més il·lusió. Per exemple: quin és el pastís que t’ha agradat més, el de fa dos anys, el d’ahir o el que t’estàs menjant ara? Doncs el que t’estàs menjant ara perquè és el que et dóna més satisfacció.” Que t’ha aportat a la vida i als teus llibres fer de mestre? “M’ha aportat molt fer de mestre, als llibres, però sobretot a la meva vida. Fer de mestre de català m’ha aportat coneixement a l’hora de fer els meus llibres i m’ha obligat a estructurar els meus pensaments. M’agrada molt tenir contacte amb la gent jove. Tenir contacte humà amb els alumnes em va fer persona, i això és genial. Combinava el fet d’ensenyar a aquells que volien aprendre, amb l’escriure que és una feina molt diferent, més individual.” Alumnes de 5è de Primària A M F I T E A T R E L’ a r t d ’ e s c r i u r e ENTREVISTA A JOAN TRIADÚ oan Triadú i Font, nascut al Ripollès, el dia 30 de juliol de 1921, és escriptor, crític literari i pedagog català. Va estudiar filologia clàssica a la Universitat de Barcelona, sent entre 1948 i 1950 professor de català a la Universitat de Liverpool. Ha desenvolupat la seva tasca de crític de literatura en les revistes Ariel (en fou un dels principals creadors), Serra d’Or i al diari Avui. És membre de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalana (AILLC), del PEN Club, de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), així com d’Òmnium Cultural i de l’Institut d’Estudis Catalans. És membre del Consell Consultiu de la Plataforma per la Llengua. El 1982 va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi; el 1992 amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i el 2001 amb la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya. j Ens acompanya Mònica Zgustova, escriptora d’origen txec resident a Barcelona i guanyadora de l’últim premi Mercè Rodoreda per la seva obra Contes de la lluna absent. 1- Què és el que vostè considera bona i mala literatura? La bona literatura és aquella que és feta, no pensant a vendre llibres, sinó aquella en què l’escriptor té coses a dir, i les diu ben dites, i pensa només en el que ell vol fer. La bona literatura s’eternitza, perdura; és aquella que és feta amb art i amb ànima. La mala literatura és una literatura feta sense prou talent, o feta amb talent però amb intenció només que el lector s’hi agafi, és literatura purament per passar l’estona, sense implicars’hi. Però el seu èxit, quan s’ha gastat, s’ha acabat. 2- Quins criteris utilitza per fer una critica d’una novel·la o d’una poesia? De sempre he llegit amb idees crítiques, o sigui amb un paper al costat, per anar apuntant coses sobre el que llegia. I a partir d’aquí vaig configurant la meva idea d’aquell llibre, i procuro que el lector de la meva crítica en tingui una idea abans de llegir. número dotze 5 L’ a r t d ’ e s c r i u r e A M F I T E A T R E Jo en crítica he estat, de vegades, bastant rigorós, i he perdut amics a vegades, o persones que s’han enfadat. La meva crítica no és, diguem, per afalagar i per fer content, és una crítica com ha de ser, rigorosa, equilibrada, respectuosa, però cal dir les veritats que un pensa. Primera condició: haver llegit el llibre, haver llegit bé el llibre. És a dir, el llibre te l’has de fer teu. 3- Cap a on creu que va orientada la literatura d’avui? En moltes direccions, la literatura d’avui és tan diversa. Hi ha èpoques que han tingut nom: el naturalisme, el realisme, el modernisme, aquí a Catalunya el noucentisme..., però ara em sembla que és difícil definir un tipus de literatura, hi ha de tot, des de literatura fantasiosa o poesia pràcticament surrealista, fins a la poesia més directa i més crua. 4- Ha notat molta diferència, a l’hora de fer crítiques, entre la literatura d’abans i la d’ara? Moltes, moltes... és clar. La d’abans té l’avantatge que la pots situar a la seva època i, per tant, tens una perspectiva de lluny, com aquell que es mira un paisatge. Quan són autors nous, que acaben de sortir, m’agrada molt donar-los a conèixer, com vaig fer amb Pere Calders, Jordi Sarsanedas, Joan Perucho, Mercè Rodoreda... Mònica Zgustova- Té la sensació que alguna vegada s’ha equivocat o que li sap greu haver dit una cosa que potser no calia haver dit tan rigorosament? Doncs, hi ha un autor a qui en l’antologia de la poesia de 1950 no vaig donar prou importància, era en Màrius Torres. A vegades, si un diari em demana fer una crítica i penso que no m’agradarà, jo no puc fer comèdia ni equilibris, no m’agrada donar garrotada, no val la pena. 5- Quina relació hi ha entre la pedagogia i la crítica literària? Doncs molta relació, en les classes de literatura que jo donava ja els vaig posar com a títol Criteri literari, no Història de la literatura, sinó criteri literari, o sigui que aprendre literatura consisteix a llegir, amb un cert ordre, amb una certa idea, però no a aprendre de memòria els autors o l’any que van néixer i com va anar. A Criteri literari, els llibres que jo descobria o sortien els explicava a classe; els feia aprendre poesies de memòria, però les explicava primer, mirava de fer-los veure aquest poeta què volia dir amb allò o almenys què podien pensar ells que volia dir; és a dir, crítica literària com a activitat. 6- Creu que és sa llegir? És sa mentalment, és sa perquè exercita el coneixement, et posa en contacte amb una l’altra cosa. Quan jo llegiré el llibre de la Mònica, aprendré coses, em trobaré amb el que ella va plantejar i va fer. Tot exercici de lectura és un exercici mental importantíssim, evita l’egoisme, evita tancar-te en tu mateix i et porta a abocar-te a l’altre, al coneixement de l’altre. Paula Carreras i Berta Martínez 4t ESO 6 número dotze A M F I T E A T R E L’ a r t d ’ e s c r i u r e PETITA HISTÒRIA DELS JOCS FLORALS p er entendre què són els Jocs Florals ens hem de remuntar als segles XII i XIII, el temps que els poetes o trobadors —trobador és literalment el qui “troba” o versifica— freqüentaven els castells dels senyors d’Occitània, un extens país situat al nord dels Pirineus. Els trobadors escrivien sobre l’amor i ho feien en occità, la llengua parlada a Occitània. La poesia dels trobadors era aleshores admirada arreu d’Europa per la seva bellesa i perfecció. La derrota dels occitans i dels seus aliats catalans l’any 1213 a Muret enfront de les tropes del rei de França, va marcar el declivi de la poesia dels trobadors. Un segle més tard —corria l’any 1323— Raimon de Cornet va tenir la pensada de celebrar uns Jocs Florals amb el propòsit de revifar el conreu de la poesia occitana, ja decadent. I va fundar a la ciutat de Tolosa la Sobregaya Companhia dels Set Trobadors. Els set mantenidors eren els encarregats d’organitzar aquells concursos anuals de poesia en què els poetes competien entre ells per posar a prova les seves habilitats. Cada vegada més la poesia esdevenia una art complexa, que exigia sobretot el domini de la tècnica de la versificació i, també, el domini de l’occità, sovint anomenat provençal o llemosí, que havia esdevingut la llengua poètica per antonomàsia. A Catalunya hi havia, és clar, poetes a qui agradava escriure poesia i que s’aplicaven a l’estudi de l’art de trobar i de la llengua amb què havien de compondre, que era encara molt aprovençalada. Pensant en les dificultats amb què els poetes es topaven, el poeta Jaume March va escriure un diccionari de rimes titulat Llibre de concordances i Lluís d’Averçó en va escriure un altre titulat Torcimany. Aquests mateixos personatges l’any 1393 van obtenir del rei Joan I l’establiment d’uns Jocs Florals a semblança dels que se celebraven a Tolosa. Eren les festes de la Gaia Ciència. número dotze 7 L’ a r t d ’ e s c r i u r e A M F I T E A T R E Però la poesia dels certàmens de Tolosa i de Barcelona no va assolir mai el nivell de la poesia dels trobadors medievals, que pertanyia a un altre temps, i ja en el segle XV sorgeix un dels nostres més grans poetes, Ausiàs March, que ni escriu en provençal (la seva poesia és escrita en català) ni concorre a les festes de la Gaia Ciència. Arribat el segle XIX, el Romanticisme desvetllà la Als Jocs Florals, que són una festa de primavera, els poetes són preconsciència que Catamiats amb flors. Hi ha una flor per a cada tema: l’Englantina d’Or lunya era una nació (tema patriòtic), la Viola de Plata (tema religiós) i la Flor Natural amb un passat i amb (tema amorós). una llengua propis. La llengua, però, havia estat bandejada del poder, la universitat i la literatura, i no tenia prestigi als ulls del poble que la parlava. Un grup de poetes va conjurar-se aleshores a escriure les seves poesies en català. Començava, així, la Renaixença. Calia, però, que aquest fet obtingués el ressò que mereixia, i va ser l’escriptor Joan Cortada, popularitzador a Catalunya de la figura del trobador a través de les seves novel·les històriques, qui va proposar la celebració d’uns Jocs Florals a imitació d’aquells que cinc-cents anys enrere s’havien celebrat a Tolosa. Els Jocs Florals de la Llengua Catalana, convocats per primera vegada l’any 1859, naixien, però, per afavorir el conreu literari del català i a fe que ho van aconseguir: gràcies als Jocs Florals va donar-se a conèixer Jacint Verdaguer, el més gran poeta català modern. I la tradició dels Jocs Florals ha continuat fins avui. A l’escola Thau van celebrar-se per primera vegada l’any 1975 a l’amfiteatre del nou edifici tot just acabat d’estrenar. Des d’aleshores s’hi han celebrat ininterrompudament, coincidint sempre amb la diada de Sant Jordi. Són, en paraules de Joan Triadú, “la flor natural d’una escola que llegeix”. 8 número dotze A M F I T E A T R E L’ a r t d ’ e s c r i u r e QUADERN DE POESIA El Quadern de poesia és un viu reflex de la nostra manera de treballar i una contundent declaració d’intencions: l’expressió de la nostra estimació per la llengua entesa com a vehicle de comunicació i, doncs, portadora d’un ric bagatge d’emocions, vivències i imaginació. Tot remenant la col·lecció d’aquesta publicació conservada a la nostra biblioteca, descobrim una petita joia: el primer recull de poemes guanyadors en uns Jocs Florals al Thau —un plec grapat de quartilles multicopiades. Això era l’any 1975, el primer any que l’escola ocupava les noves instal·lacions de l’avinguda d’Esplugues i el primer dels seus Jocs Florals escolars. En els seus Textos i pretextos de pedagogia Joan Triadú recorda així aquests primers Jocs: “Sant Jordi, des de l’any 1975, en què acabàvem d’instal·lar-nos a l’escola nova encara en temps del franquisme, doncs, el vam poder celebrar amb dos actes que aquell dia reuneixen a l’amfiteatre tota l’escola: a primera hora del matí, amb diverses activitats escolars, internes, i, a primera hora de la tarda, amb la celebració dels Jocs Florals”. Més endavant (l’any 1990) la publicació dels textos guanyadors dels Jocs Florals va adoptar la forma d’una publicació periòdica amb el títol actual de Quadern de Poesia , numeració correlativa i el format de 21 x 21 cm. Se n’encarregava un petit consell de redacció constituït per Joan Triadú, Joaquim Vilà i Francesc Orenes, responsable de l’acurat disseny gràfic de la publicació. Era il·lustrada aleshores amb reproduccions de fines xilografies; des de l’any 2005 és il·lustrat amb dibuixos originals d’Anna de Casacuberta. Afegim que coincidint amb l’aparició dels primers números del Quadern de poesia , es van fer dos llibres recopilatoris dels poemes premiats i publicats en els reculls anuals anteriors. Quan tingueu aquest número de la revista a les mans, de segur que ja haureu pogut fullejar i llegir el darrer número del Quadern de poesia , el número vint-i-u, corresponent al curs que ja s’acaba. És cert que el pas del temps esborra moltes petges, però no pas l’anuari dels nostres Jocs Florals, on el vers esdevé viu i, amb ell, també la vida de la nostra escola. Per molts anys! número dotze 9 L’ a r t d ’ e s c r i u r e ACRÓSTICOS DE SEGUNDO 10 número dotze A M F I T E A T R E A M F I T E A T R E L’ a r t d ’ e s c r i u r e L’ESCRIPTURA I LA LECTURA A PARVULARI ls més petits, els de 3 anys ja caminen dins del procés de la lectura i de l’escriptura. És fonamental en aquestes edats primeres tot el treball que es pugui fer de comprensió i expressió oral. En aquest sentit el conte del Centre d’Interès té una importància cabdal. La lectura d’imatges, el vocabulari específic treballat, les dites i els petits poemes són elements que ajuden a ampliar la riquesa del llenguatge, tant en el seu lèxic com en la seva estructura. El traç neix del gargot per anar passant progressivament a un traç més definit gràcies al fet que ells, els nens i les nenes, van adquirint una millor motricitat fina. Així, doncs, tots els treballs de prémer, pessigar, resseguir, modelar... amb diversos materials i diferents instruments de treball afavoreixen aquesta millora. En l’edat dels 3 anys s’introdueix el nen al món de la lectura i de l’escriptura a partir de la identificació del seu nom. A partir dels 4 anys aquest treball s’intensifica, tant en els aspectes del llenguatge verbal com també de l’escrit. Són més atrevits i comencen a escriure més paraules, i també són capaços d’identificar-ne més, com les dels companys de classe. Amb tot aquest bagatge els més grans de Parvulari ja són prou madurs, sempre respectant l’itinerari de cada nen, per a entrar de ple en el món de la lectura i de l’escriptura. Utilitzem un personatge motivador com el del Bruixot Pot que guia, dóna pistes, sorprèn i anima a llegir i a escriure. Aquest personatge conjuntament amb els Centres d’Interès són els eixos de treball. Aquest és una combinació entre el mètode global (frase, mots...) i el mètode analític (relació so grafia), a aquest darrer és aquell en què fem més èmfasi. Aquests són els bastons que ajuden el nen a resoldre la seva inquietud per a expressar-se amb el codi de les lletres. Es busquen situacions de comunicació, és a dir, escric perquè sé que algú s’ho llegirà i llegiré allò que algú ha escrit perquè és interessant. Així, els missatges, les comunicacions, la descripció d’imatges, una recepta de cuina... tot allò que té una finalitat comunicativa és vàlid. El traç de les lletres comença a ser el de pal perquè els més menuts es poden llançar a escriure més ràpidament. Amb l’ajut de sanefes amb la gradació pertinent, es va introduint la lletra lligada, sempre d’una manera progressiva i natural. e número dotze 11 L’ a r t d ’ e s c r i u r e 12 número dotze A M F I T E A T R E A M F I T E A T R E L’ a r t d ’ e s c r i u r e EL MEU RECORD DEL DIA DE SANT JORDI A L’ESCOLA THAU, DE BARCELONA e escrit per a adults, per a joves, i per a nens i nenes. Això m’ha portat a visitar moltes escoles on s’havien llegit coses meves i volien parlar amb mi. De cara als alumnes aquestes trobades poden ser interessants, perquè la conversa amb l’autor d’un llibre llegit a classe pot estimular-los a l’observació de les coses i a l’aventura d’escriure les seves pròpies històries. I pel que fa a l’autor, és una activitat molt agraïda, perquè, a més de ser-hi ben rebut, pots tenir la sensació que allò que havies escrit ha servit en unes classes, a uns mestres, i a una canalla. Mai, però, no m’havia sentit tan afalagat com el dia de Sant Jordi d’aquest 2010, a l’escola THAU, de Barcelona. Aquest curs m’havien triat com a personatge de l’any, i al voltant de coses que he escrit havien realitzat molts treballs, que estaven exposats per l’escola. Tots els alumnes d’Infantil, Primària i ESO hi havien intervingut: els petits, els mitjans i els grans, dirigits per mestres, o especialistes de llengua, de música, de plàstica, o d’altres matèries. L’Agustí, el director de Primària, amb un grup d’alumnes, em va acompanyar per ensenyar-me el que havien fet. Era increïble la quantitat, diversitat i qualitat dels treballs exposats. I alhora era emocionant, perquè darrere de cadascun dels objectes, muntatges, textos, dibuixos o paraules escrites, hi havia la il.lusió d’un alumne que havia creat, interpretat, assajat i après. Però, sobretot, hi havia la feina pacient, voluntariosa, incombustible, d’uns homes i dones, que han consagrat la seva vida a ajudar els nens i nenes perquè el camí que han de fer fins a esdevenir persones adultes, sigui, en la mesura del possible, una carícia per a la ment i l’esperit. Mai no agrairé prou la cordialitat amb què em van rebre, i l’emoció que em van fer sentir entre tots. Ja només em faltava tornar a veure el senyor Joan Triadú perquè aquell dia memorable, fos complet per a mi. Una abraçada. Enric h número dotze 13 L’ a r t d ’ e s c r i u r e UNA IMATGE 14 número dotze A M F I T E A T R E A M F I T E A T R E L’ a r t d ’ e s c r i u r e MIL PARAULES número dotze 15 A L’ a r t d ’ e s c r i u r e M F I T E A T R THE ART OF WRITING y ou have decided to enter a short story competition for a student magazine. It must begin with these words. I had been walking through the forest for several hours, when I suddenly heard something behind me. Write your story for the magazine. (120-180 words) I had been walking through the forest for several hours, when I suddenly heard something behind me. I could hear some quick mysterious steps and the sound of the leaves being stepped on. I turned around but I could see nothing but the path where I was walking through and, next to it, the thick vegetation which further on, where my eyes couldn’t see anything, turned into a terrifying darkness. My heart started to beat faster and faster. I was shaking and sweating. And on the spur of the moment I started to run as quickly as I could but I was struggling and I stumbled over a tree’s root and I got my leg hurt so I couldn’t stand up. Afterwards, I could feel a hand touching my back and I jumped terrified. There was a very strange animal in front of me that I had never seen before. It started to growl loudly when suddenly it took off its head and I could see my friend Mark in a costume and laughing at me! I thought that I would never forgive him for this, but then he explained that scaring me was part of the game that we were playing. It consisted in arrive the first at the other side of the forest! I can laugh about it now, but at the time, it was one of the most frightening moments of my life. Bet Esteban 3r ESO 16 número dotze E A M F I T E A T R E L’ a r t d ’ e s c r i u r e L’ART D’ÉCRIRE Selon l’article “Un livre blanc contre l’heure espagnole” publié sans le journal “Le Monde”, et écrit par Cécile Chambraud, le 29 décembre 2005, il semblerait que l’horaire espagnol est très mauvais pour la vie des espagnols. À mon avis, cet article est partiellement vrai. En effet, je dois dire que mes horaires ressemblent beaucoup à ceux du texte : je prends un second petit déjeuner en milieu de matinée, je déjeune souvent après 14 heures et je me couche très tard. Je crois donc qu’il est nécessaire de rationaliser les horaires pour améliorer la qualité du sommeil et pour permettre l’augmentation de la natalité car les parents pourraient ainsi s’occuper de leurs enfants. Toutefois, je ne crois pas que la faible productivité du travail soit dûe exclusivement aux mauvais horaires des espagnols. Pour conclure, je dirais que si on veut changer les horaires, il faudra faire un travail d’éducation sociale, parce que ces horaires sont très implantés dans la société. Cependant, il me semble que nos horaires ne sont pas seuls responsables de tous nos problèmes. Elisabet Vives 4ème ESO L’ART D’ÉCRIRE Il était une fois deux frères jumeaux exactement pareils qui s’appellaient Eliot et Eric. Les deux étaient très amis mais, un jour, quand ils ont eu deux ans, ils ont été séparés. Chacun est allé dans une famille différente : Eliot dans une famille riche et Eric dans une famille pauvre. Ils ont été élevés par des familles de cultures différentes. Avec le temps, ils ont grandi et ont oublié cette histoire. Un jour, Eliot trouve un bracelet et Eric aussi. Pendant qu’ils dormaient, ils ont commencé à rêver l’un de l’autre, ils se sont trouvés dans leurs rêves mais ils ne savaient pas qu’ils sont frères. Ce rêve, c’est dans un monde fantastique. Le jour suivant, ils se sont retrouvés dans leurs rêves, et ils se sont dits où ils vivent et ils se sont retrouvés. Leurs familles adoptives leur ont expliqué qu’ils les ont séparés pour une raison personnelle. Mais depuis ce jour, ils vivent ensemble et joyeux. Daniela Jordan 1er ESO número dotze 17 L’ a r t d ’ e s c r i u r e A M F I T E A T R E OBRES GUANYADORES EN CERTAMENS LITERARIS Enguany han estat reconegudes les obres de diversos alumnes de primària en certàmens literaris de fora de l’escola. Al XIII Premi Internacional de contes de St Paul’s School van ser finalistes els escrits de quatre nens de 6è de primària. Un d’aquests escrits fou el guanyador: L’oreneta de Laura Casasampera González. Els altres contes finalistes van ser: El millor dia d’Àlex Martorell LoCascio, Ann i l’Iricus de Marina Llansana Goset i L’Edna i els dos móns de Joana Reventós Guisnet Als XXIV Jocs Florals Escolars de les Corts ha estat triat com a guanyador en la categoria de cicle mitjà el poema: La maquineta d’en David Díaz Morist L’enhorabona a tots ells! L’ORENETA de Laura Casasampera González Hi havia una vegada una oreneta que volia ser una àligua. Pensava que les àligues podien veure més coses, viatjar molt més ràpid i dominar els altres ocells només mirant-los. Ella se sentia tan petita i tan poca cosa, tan esporuguida i feble que tenia ganes de saber com era ser un ocell poderós. Sovint, quan sortia a volar amb les seves amigues, havien d’amagar-se ràpidament perquè se’ls acostava un ocellot que se les volia menjar. D’altres, quan eren a prop de terra, menjant insectes, fugien espantades dels gats que, silenciosament, grimpaven als arbres. Estava força farta de fugir, de sentir-se petita i feble, de cansar-se volant, de no poder enlairar-se fins gairebé a les estrelles. Una nit va arribar tan amunt… enlairant-se , que fins i tot li va semblar que en tocava una. Espantada, perquè es pensava que es cremaria, va intentar començar a baixar. Llavors va sentir com l’estrella l’agafava amb força. Poruga com era, va cridar. L’estrella va apaigavar-la amb afecte. 18 número dotze A M F I T E A T R E L’ a r t d ’ e s c r i u r e -No tinguis por -li va dir– no et vull fer mal, però com que has arribat tan amunt, més amunt que qualsevol altre ocell, crec que et mereixes que s’acompleixi el teu desig. -Podré ser una àliga?- va respondre amb un fil de veu, l’oreneta. -Sí, ho podràs ser durant un dia. Després tornaràs aquí i decidiràs si vols tornar a la teva natura anterior o quedar-te amb la nova. Quan es va despertar gairebé va caure. Era tan gran que no s’ho podia creure. Les seves companyes, en veure-la, van córrer espantades i van desaparèixer abans que poguessin sentir: -Ei, noies, que sóc jo, una estrella m’ha deixat convertir-me en una àliga, no tingueu poooooooooooor… siusplaaaaau. Sóc com vosaltres, no us faré mal… Però no li van fer cas, i així va començar el dia. Tot i sentir-se trista, va començar a moure aquelles ales enormes que mai havia portat i va veure que tenien una potència increïble. Es va enlairar amb tanta força que aviat va ser molt més amunt que les seves companyes, tan amunt que va plorar i tot d’emoció. Es va passejar per sobre les muntanyes i llacs, va travessar núvols. Pensava que serien com el cotó fluix i va veure que no es notaven gens, va arribar tan amunt que plovia sota seu mentre on era ella tot estava assolellat. Se sentia immensament feliç, però també, immensament sola. De sobte, va veure com una altra àliga se li acostava: -Quina por! -va pensar-. Se’m menjarà! Però l’àliga reia i cridava animadament: -Ei, que podem anar a jugar? No t’havia vist mai aquí, com et dius? D’on véns? Ostres! Ella ara era una àliga, podien jugar juntes de debò! I se li va apropar. Van presentar-se i van començar a volar plegades. Van jugar a veure quina era més ràpida, quina s’envolava més amunt, quina queia més ràpidament, quina parava més a prop del terra… Al final, estaven tan cansades que es van posar a reposar a dalt de tot d’un penya-segat. Llavors la seva nova amiga li va dir: -Tinc gana! Tu, no en tens? Hauríem d’anar a caçar alguna cosa per sopar; veus aquelles orenetes d’allà a baix, deuen estar delicioses! Va, acompanya’m. I ella, tan excitada pels jocs, tan contenta de sentir-se forta i volar tan amunt, tan orgullosa de ser poderosa, va trobar que la idea era formidable. I van baixar, totes dues plegades, i van sentir com cridaven espantades les orenetes, com fugien mentre elles les perseguien sense pietat. En van caçar unes quantes i se les van menjar. No va ser fins que van haver acabat, que l’oreneta es va adonar del que havia fet. S’estimava molt les seves germanes i les havia devorat! Quan l’àliga li va dir «Demà podem tornar a quedar! Ha estat molt divertit, no trobes?», ella li va respondre amb un tímid «sí» i va quedar-se pensarosa, sense poder dormir. número dotze 19 L’ a r t d ’ e s c r i u r e A M F I T E A T R E Durant la nit, l’estel va tornar a aparèixer i li va demanar: -Com ha anat? Ets una àliga esplèndida! Has volat molt? Ella no va voler repondre res. -Però si he acomplert el teu desig, què et passa ara? Només has de decidir si vols continuar essent una àliga o vols tornar a ser una oreneta… -No ho sé -va respondre tímidament- Ara ja no sé qui sóc, abans era una oreneta que volia ser una àliga, ara sóc una àliga, i tot i que ha estat només un dia no puc sentir-me feliç com a tal i em fa por tornar a ser oreneta, m’he menjat algunes de les meves germanes! Què decideixo ara? I com ho decideixo? No em pots ajudar? -Ui no, això sí que no -va respondre l’estrella, molt seriosa-. Jo he acomplert el teu desig i ara has de decidir tu. L’oreneta se la va quedar mirant una llarga estona, pensava que si continuava essent una àliga mai podria tornar amb les seves companyes i que si tornava a ser una oreneta, com podria perdonar-se allò que havia fet? -I no podries fer-me oblidar el que m’ha passat avui? -va preguntar tímidement a l’estrella. -Quina pregunta més estranya, i per què ho hauria de fer? -Llavors podria tornar a ser una oreneta, sense remordiments. -Però continuaries volent ser una àliga… -Sí, però quan vols ser una cosa que és imposible tens una enveja que és com de lluny i no fa tant de mal com adonar-te que ja no ets qui realment ets… I va esperar que l’estrella decidís. Ella se sentia oreneta, ser àliga havia estat un joc divertit, però no volia tenir petites àligues que es creguessin superiors a d’altres ocells perquè eren més grans i volaven més alt, volia tornar al principi, sense recordar el que havia fet aquell dia. -D’acord -va dir l’estrella- et torno a la teva natura original i no recordaràs mai més que has estat una àliga. -Gràcies, de debò, moltes gràcies, tinc tantes ganes de tornar amb les meves companyes! I l’endemà es va despertar com sempre. Es va estranyar quan les altres li van demanar on havia estat i es van mostrar tan contentes perquè li van dir que dues àligues les havien atacades i algunes d’elles havien estat devorades. -Pensàvem que una podies ésser tu, sort que no t’ha passat res. -Jo? Que estrany, pensava que ahir havia estat un dia normal, no tinc cap record de res –els va respondre ella. No en van fer més cas, van començar a volar en estol com sempre feien i van passar el dia piulant, buscant menjar, reposant als arbres i fugint dels perills que sempre les envoltaven. I, com sempre, l’oreneta va pensar que, si fos una àliga, podria veure moltes més coses, viatjar molt més ràpid i dominar els altres ocells només mirant-los. Se sentia tan petita i tan poca cosa, tan esporuguida i feble que tenia ganes de saber com era ser un ocell poderós. 20 número dotze A M F I T E A T R E L’ a r t d ’ e s c r i u r e LA MAQUINETA de David Díaz Morist Treu una flor de color enfustat. Amb el teu cor afilat, ens dones moltes alegries per poder escriure poesies. Aprimes el llapis, l’escurces, jo l’espremo i li trec el suc per fer-te a tu, poesia. número dotze 21 A L’ a r t d ’ e s c r i u r e M F I T E A T R E L’ALTRA Jo diria que deu ser per algun fenomen quàntic que per a mi els mitjans escrits són tan imprescindiblement transcendents. Em fa por pensar que el que està escrit no s’esborra, i és per això que no puc escriure res que no soni greu, sense quedar inexorablement abocada a la solemnitat. A vegades penso que és com si tingués dues vides. Una sóc jo, jo física i palpable. Després hi ha l’altra, l’altra és la literària. Són ben bé dues entitats quàntiques: sempre hi són, existeixen paral·lelament en l’espai i el temps, però quan t’hi fixes, quan t’hi acostes, no pots afirmar que les dues entitats hi siguin alhora. Segurament això és el que som jo i l’altra, som mecànica quàntica. La literatura és el que ens uneix i alhora ens separa, és la nostra cel·la. I no seria del tot sincera si no digués que sovint tinc conflictes preocupants per saber si parlo jo o parla l’altra, conflictes entre el que és verbal i el que forma part del món intemporal de les paraules. Cada mot que pronuncio, cada lletra que escric, cada esma neguitós que exhalo m’és un repte, o més aviat un dilema. Jo puc dir que la literatura és un art, puc dir els universos literaris teixits al llarg de la història em comprometen de forma imaginària. L’altra, però, diria que no hi ha lligams més forts que els imaginaris. Bet Cahué. Ex-alumna ESCRIC... Laia Gordó Rodríguez Alumna de 3r de Primària Neil Martorell LoCascio Hi ha dies que escric al vespre, abans de sopar. Faig històries on passen un munt de coses. M’agrada fer-hi els dibuixos. De vegades escric a casa històries inventades. M’agrada fer-hi sortir animals. La darrera que vaig escriure tracta d’un gos que té poders màgics. Sergi Pascual Puig Alumne de 6è de Primària Aquest any he escrit algun conte de màgia i fantasia. Gràcies a l’Enric Larreula ara acostumo a agafar idees dels llocs on vaig habitualment. 22 número dotze Alumne de 1r de Primària Júlia Raurell Poza Alumna de 3r de Primària M’agrada escriure contes. Aquest curs he fet un conte amb dues companyes de classe, L’escorpí d’or. He après un munt d’expressions i connectors. V I T R A L L ELS JOCS ATLÈTICS. UNA ASSIGNATURA ESPECIAL ecordo que era un dia excepcional. Un d’aquells dies que teníem marcat en el calendari en color vermell, com una data única i molt esperada. Un d’aquells dies que tampoc s’obliden fàcilment, ja sigui perquè et converteixes en l’heroi de la classe o, malauradament, perquè no pots parar de donar voltes a aquell error que has comès en aquella prova determinada. En un dia com aquest, totes les sensacions es magnificaven notablement com a conseqüència dels nervis i del temps que portàvem esperant que arribés una jornada que no deixava de ser una festa per als alumnes i per a l’escola. L’ambient que es respirava el dia de les Olimpíades era comparable amb el que es podia percebre el dia que teníem un examen, ja que havíem de demostrar allò que havíem estat entrenant setmanes abans en les classes d’Educació Física, més conegudes en l’argot del Thau com “poli”. Com tota assignatura, el fet de saltar a córrer en una pista d’atletisme també requeria una preparació i un treball previ. Primer es decidia qui participava en cada prova, fet que sempre provocava controvèrsia, ja que era molt difícil satisfer els desitjos de tants alumnes. Un cop decidit qui participava en cada modalitat, començàvem a preparar-nos per al gran dia. Ens ho preníem seriosament, m’atreviria a dir que fins i tot més que qualsevol altra assignatura. El grau d’implicació i de competitivitat era molt alt. Com succeeix amb qualsevol matèria, hi havia qui gaudia d’aquest dia, i d’altres, que pensaven que el fet de córrer no estava fet per a ells, tot i així, veies que s’esforçaven al màxim de les seves possibilitats i no abaixaven els braços. Aquest era el veritable objectiu que l’escola volia transmetre als alumnes. Tot alumne havia de treure el millor de sí mateix ja sigui durant el dia a dia amb la feina escolar, o en actes com els Jocs Florals o les pròpies Olimpíades. L’esforç era el camí que els alumnes havien de seguir per aconseguir qualsevol meta. Això sí, l’únic aspecte que diferenciava l’assignatura d’aquesta jornada festiva, era que en una assignatura impartida a classe el que es valorava, a banda del treball diari a classe, era el resultat final, en canvi en les Olimpíades imperava l’esperit de superació, el respecte als rivals i el saber fer d’un esdeveniment esportiu, una festa escolar per als alumnes, els pares i els professors, independentment del color de la medalla que et penjava del coll. Eloi Tabuenca r número dotze 23 C A L A I X D E S A S T R E EL RACÓ DE L’ESCOLA: L’AVET BLAU. PICEA PUNGENS Tot i el seu nom, no és un avet, sinó una pícea. Arbre perennifoli de la família de les pinàcies, originari de les muntanyes Rocalloses d’Amèrica. La seva capçada forma un con punxegut. Té les branques verticil·lades, és a dir, d’inserció oposada i l’escorça esquamosa de color marró grisenc. Les fulles, linears, de secció quadrangular i d’un gris blavós, es disposen en espiral sobre de les branques, damunt d’una mena de coixinets. Són aromàtiques si es freguen. Les pinyes, ovoides i de 6 a 10 centímetres de longitud, pengen de les branques i queden senceres en caure. S’usa com a arbre ornamental i és apreciat per la seva fusta. Per distingir-lo de l’avet ens hem de fixar en la posició oposada de les branques, en els coixinets que tenen les fulles a la base i en les pinyes, que es disgreguen quan cauen. L’avet blau de l’escola és un arbre molt especial perquè ens recorda la nostra amiga Clàudia. Fotografies i text: Alexandra Hanganu, Guillem López, Héctor Medrano, Ariadna Rojals, Oriol Tarragó i Irene Vázquez. 24 número dotze C A L A I X D E S A S T R E ON ANEM? Vila i municipi de la comarca de l’Alt Urgell, situat entre el congost de Tresponts, al nord, i el pont d’Espia, al sud. A l’est, limita amb el riu Segre i a l’oest amb la muntanya de Santa Fe, que domina la vila. La vila s’abasta de l’aigua de la Font Bordonera. La majoria de les terres de conreu són ocupades actualment per aliment per al bestiar boví. La principal activitat del municipi és la ramaderia. És un poble estratègicament situat en la carretera que porta de Pons a Andorra, aquest pas tan concorregut ha donat molta vida als comerços i als establiments de restauració. Les Homilies que duen el nom de la població es van trobar a la rectoria el 1904, són els documents literaris més antics escrits en català, el seu llenguatge es troba entre el llatí vulgar i la llengua romanç o català. És un recull de fragments de sermons destinats a la predicació de l’evangeli, és a dir, comentaris que fa el capellà durant la missa. Segons els experts, les Homilies es van escriure entre finals del segle XII i principis del XIII. El caràcter de la lletra és el propi de l’època de transició a l’art gòtic, i la qualitat del pergamí, bastant gruixut i ordinari. Actualment el document original està guardat a la Biblioteca de Catalunya de Barcelona i en el poble on es van trobar n’existeix una còpia. Júlia Calaf (6è C d’Ed. Primària) Adrià Giménez (6è D d’Ed. Primària) La població amagada de la revista 11 era Òdena, de la comarca de l’Anoia número dotze 25 C A L A I X D E S A S T R E Un joc amb lletres L’SCRABBLE A l’Scrabble les paraules es col·loquen en un tauler lligades a les ja existents, formant una estructura travada com de mots encreuats. Cada lletra té un valor determinat i algunes parts del tauler multipliquen aquest valor. Guanya la persona que, en haver-se acabat les fitxes, suma més puntuació. Per validar una paraula jugada s’acostuma a fer servir un diccionari estàndard. En català, a la majoria de clubs de jugadors i tornejos oficials es fa servir el Diccionari Oficial de l’Scrabble en Català. Prova de fer la paraula més llarga que puguis amb les lletres de la dreta en el tauler de la imatge de dalt. Recorda que la nova paraula ha d’anar lligada a una de les que hi ha posades. No defalleixis! Joc: Quin dels ex-libris que apareixen en aquest número de la revista surt dues vegades? 26 número dotze P L A N A O B E R T A Les nostres crítiques literàries. 3r d’ESO ELS COLORS DE LA PARAULA Les paraules són com els colors. Pot MARTÍ i POL, Miquel “Antologia poética” semblar que només són d’una manera, però a cura de Pere Farrés segons com els combinis poden donar resultats ben diferents. El Garbell 9. Edicions 62, 1987 (...) L’escriptor segueix una línia poètica quotidiana, i ens parla de la seva vida i de les persones. Tot i així, també té poemes en una línia més amorosa i altres en què ens parla de la naturalesa. El fet que els seus poemes siguin tan pròxims fa que en expressar els seus sentiments la gent se senti identificada amb l’autor o, si més no, que entengui el que el poeta vol transmetre. A més a més, Miquel Martí i Pol ens transmet el que sent d’una manera no gaire complexa, tot i que, com ell mateix diu, “Si esbrineu d’un sol gest el secret dels meus versos, els heu arrabassat la meitat de la vida.” (...) Aquesta antologia està molt ben elaborada, perquè s’hi troben poemes molt representatius que ens ajuden a palpar la línia poètica del poeta i la seva evolució. Per altra banda, Miquel Martí i Pol transmet els poemes d’una manera molt clara, tant quan es parla de la mort com quan es parla de la fàbrica. El que sí que és clar, és que l’autor sap utilitzar molt bé els colors de la paraula. Lídia Serra EL QUE MÉS M’ESTIMO Aquest poeta, moltes vegades, tracta MARTÍ i POL, Miquel “Estimada Marta” temes de relacions personals amb les seves persoEls llibres de l’Escorpí. Edicions 62, 1989 nes estimades, de la naturalesa i del seu caràcter personificador, de la naturalesa de la persona, de la bellesa i de la vellesa, i de tot allò que l’envolta, des del seu gran amor fins a la mort. (...) Miquel Martí Pol expressa els més profunds sentiments envers allò que estima, d’una manera molt emotiva. No deixa indiferent el lector, ja que li planteja, contínuament, aspectes molt vivencials, molt propis de la persona reflexiva. Hi ha un caire tan optimista en la seva poesia que esdevé, gairebé, un fet religiós, molt profund i espiritual. Utilitza un vocabulari molt ric, gens repetitiu. Marta Vilaseca Les col·laboracions han d'incloure nom i cognoms i una adreça electrònica o telèfon de contacte. Podeu enviar les col·laboracions: • Per carta a: Consell de redacció de la revista de l'escola Thau. Ja sigui per correu ordinari o lliurada personalment a Secretaria. • Per correu electrònic a: revista@thaubcn.iccic.edu número dotze 27 escola Barcelona