Qüestions à Maria Barbal - Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes

Qüestions a Maria Barbal
Carles Cortés
Carles Cortés. Voldria començar recordant com vaig conèixer Maria Barbal: quan feia el
batxillerat, el professor de literatura catalana ens va donar com a lectura Pedra de tartera i
ens va dir: « aquest llibre us agradarà perquè entendreu més paraules de l’habitual; és com si
fóra valencià, és de Lleida ». Nosaltres vam agafar el llibre i vam dir: « mira, diu escurar, com
nosaltres, no diu rentar plats! ».
Ara, molts anys després, per a mi és un honor tenir Maria Barbal al costat.
Pedra de Tartera va representar la benvinguda de Maria Barbal a les lletres catalanes,
amb el reconeixement rebut als Països Catalans i en l’àmbit internacional, cosa que sens dubte
va marcar la seua trajectòria.
Crec però, que és de justícia que recordem altres fills literaris de l’escriptora. Pedra de
Tartera va ser una primera obra dins l’anomenat Cicle del Pallars, amb Mel i metzines
publicada l’any 1990 i Càmfora el 1992. Maria Barbal també ha desenvolupat una trajectòria
considerable de narrativa breu en diversos llibres de reculls de contes, des d’Ulleres de sol el
1994 a Pradi el 1998. També ha cultivat el relat a Escrivia cartes al cel de l’any 1996. Les
seves últimes novel·les, Bella edat, del 2003, i País íntim, del 2005, han ofert d’ella una nova
imatge, que si bé d’una banda resta fidel a moltes característiques estilístiques de les primeres
obres, també innova de forma important, sobretot en el canvi d’espai, que esdevé un espai
urbà, quotidià, possiblement més pròxim al que en l’actualitat viu Maria Barbal. Aquestes
novel•les són testimoni d’una trajectòria llarga i intensa que, sens dubte, seguirà donant altres
fruits.
En una entrevista que vaig tenir el gust de realitzar fa un temps a Maria Barbal, ens va
dir coses que poden ser una bona síntesi de com veu la seva pròpia obra. Per exemple, i
aquesta frase serveix ja com a primera qüestió, digué: « Vaig escriure la primera novel·la,
Pedra de Tartera, sense cap consciència ni cap pretensió ».
Què ens podries comentar, d’això? Com vas escriure Pedra de Tartera?
Maria Barbal. Abans de respondre’t, voldria donar les gràcies a moltíssimes persones :
en primer lloc a totes les que han permès que aquest llibre avui sigui rebut a França pels
estudiants i que han fet possible que estem aquí reunits i el meu llibre rebi l’interès
1
d’estudiosos i de professors, a més de la calidesa que m’heu donat tots. També a l’Anne
Charlon, aquí present, una traductora molt discreta però que sempre em dona suport. I
a tots vosaltres, a cadascun de vosaltres.
Pel que fa a la teva pregunta, manca un adjectiu: « sense cap consciència
d’escriptora ». Jo vaig escriure la meva primera novel·la d’una manera força
espontània, sense pensar que l’havia d’acabar per publicar, que és un element
característic quan tens aquesta consciència d’escriptora. Per què? Doncs perquè com ha
quedat palès en moltes intervencions, el llibre sorgeix de la necessitat d’expressar una
ferida que ve de la història del nostre país i que va tenir conseqüències individuals i
familiars. La necessitat d’expressar una cosa tan senzilla com la vida d’aquesta
protagonista em va moure a escriure la novel·la. Com que jo era una persona amb uns
estudis relacionats amb la llengua, que estimava la lectura i la literatura oral, vaig
escriure un llibre. La meva consciència d’escriptora comença a partir de la rebuda de
Pedra de Tartera, després de la publicació i amb les primeres crítiques.
Quant a la “pretensió”… no n’hi havia cap, si no és la d’escriure la novel·la.
Enric Sullà. Hi ha però una cosa que pot sorprendre. El llibre el vas presentat a un premi de
literatura juvenil, el Joaquim Ruyra. Com s’explica?
MB. Una mica per inexperiència i manca de coneixement del panorama literari del
moment. Podria haver anat a una editorial i proposar-ne la publicació, però això em
semblava una mica fred perquè jo no estava connectada amb cap editorial, ni amb cap
editor o autor. Presentar-la a un certamen literari suavitzava la proposta, però el llibre
no arribava al centenar de pàgines i els certàmens destinats a adults especificaven que
calia una extensió mínima de 200 folis. Fins que vaig veure al Serra d’Or una proposta
de Joaquim Ruyra, de l’editorial Laia, que demanava llibres que parlessin del món, de
la història, de les persones, i l’extensió havia de ser al voltant de 100 a 150 fulls. Vaig
pensar que hi cabia, tot i tractar-se d’un premi juvenil. Per a mi va ser una sortida i un
gran pas.
CC. S’ha dit que a la novel·la hi trobem molts elements biogràfics o reals que pertanyen al teu
passat i al teu present, ja que no has trencat el lligam amb Tremp. En la nota biogràfica que
se’t consagra a la pàgina web de l’Associació d’Escriptors de la Llengua Catalana es llegeix :
« va passar la seva infantesa al Pallars, un fet que va marcar les seves primeres
2
narracions i que amb l’amor per la terra que li va transmetre el seu pare li va ajudar a
veure el món d’una altra manera ». Quina és aquesta altra manera de veure el món ?
Procedir de Tremp dóna una altra manera de veure’l?
MB. Penso que sí. Qualsevol lloc on haguem passat part de la nostra vida, sobretot si es
tracta de la infantesa i dels anys que l’hi segueixen, encara més si hi hem tornat,
determina, marca i configura una manera de veure el món.
En el meu cas no és que aquesta visió hagi de ser molt diferent de les altres, però una
mica sí, per totes les característiques de paisatge, d’economia i de moviment humà que
tenen i han viscut comarques com el Pallars Jussà, la capital de la qual és Tremp, i el
Pallars Subirà, que és la pròpiament pirinenca i seria l’escenari de la novel·la.
CC. Segurament per això, en publicar-la, vas incorporar un pròleg en el qual justificaves
l’opció lingüística, i que va desaparèixer en les edicions posteriors. Què ha canviat en el
mercat editorial o en el lector català perquè aquest pròleg ja no tinga sentit?
MB. Quan el llibre obtingué el premi, des de l’editorial se’m va comentar que potser el
títol era una mica problemàtic perquè molta gent no entendria el mot tartera. Van
començar a trobar dificultats i volien que facilités la tasca a un possible lector ciutadà
que se sentís sorprès i no sé si una mica agredit per un vocabulari que li seria estrany.
Aquesta nota respon fonamentalment a això. Sona potser a disculpa i per això després es
va retirar. M’ha estranyat saber que en algunes edicions ha tornat a aparèixer. Això pot
ser resultat d’una meditació de la gent de l’editorial o bé d’una distracció, sincerament
no he controlat prou aquest tema.
En tots aquests anys jo vaig revisar el text dos cops ; un, quan va passar de Laia a
Empúries ; i l’altre crec que va ser quan va passar d’Empúries a la Magrana. Aquí vaig
fer algunes modificacions, vaig treure alguns mots i alguna descripció que em va
semblar que no s’avenia amb la protagonista. De fet, a mesura que em parlaven del
llibre jo anava prenent consciència d’haver-lo escrit i d’algunes d’aquestes qüestions. Us
confesso que a mi em costa llegir-lo, perquè fa més de vint anys que el vaig escriure i jo
ara l’escriuria d’una altra manera. No canviaria l’argument, ni els personatges, només
alguna sintaxi, substituiria o eliminaria alguns mots. Crec, però, que he de respectar
l’escriptora que vaig ser. Alhora, aquests plantejaments me’ls faig precisament gràcies a
què el llibre ha tingut vida fins ara, per tant ho considero una fortuna. El que passa és
3
que en aquests anys jo he fet un entrenament com a escriptora i ara hi ha un cert
distanciament amb aquesta manera d’escriure.
CC. Enllaçant amb algunes d’aquestes idees, hem parlat dels premis que va guanyar Pedra de
Tartera. Aquí és interessant recordar que Maria Barbal no s’ha presentat pràcticament a cap
premi literari. Em va cridar l’atenció que en una ocasió Maria Barbal va destacar que « és
obvi que els premis donen més facilitat de difusió », parlant de la novel·la, però
curiosament els llibres posteriors no els va presentar a cap certamen. Les excepcions són
Pedra de Tartera i País íntim, la primera i l’última novel·les. Pot ser sigui una coincidència,
però pot ser interessant comentar que País íntim, que va guanyar el Premi Prudenci Bertrana,
coincideix amb Pedra de tartera també en la temàtica. País íntim no és una segona part de
Pedra de Tartera, però sí que hi ha una voluntat de revisió històrica o d’abordar un mateix
període. Quina relació real hi ha entre País íntim i Pedra de tartera?
MB. A País íntim la història és explicada per la néta d’aquesta Conxa. No és una
continuació, la història de Conxa només és un rerafons. La neta explica la seva
experiència amb la mare, l’Elvira, aquesta filla forta que apareix a Pedra de tartera. A
País íntim, l’Elvira parla alhora de la seva experiència amb la seva mare. Al darrere hi
ha la història, que condiciona inevitablement la relació. No és una continuació, però el
passat hi és present, condicionant. Jo no el volia tornar a treure, pero vaig veure que era
indispensable.
CC. Hi ha una qüestió que em sembla interessant en relació amb l’element històric,
fonamentalment a Pedra de tartera però aplicable també a altres novel•les. Un cop vas parlar
sobre la possible utilitat de la literatura en els processos de revisió històrica. Deies : « Estic
d’acord amb la funció didàctica que té la literatura encara que no escric per alliçonar ».
És una expressió molt interessant que voldria que ens comentares. Per què en aquestes
novel·les, la primera i l’última, has volgut abordar un tema històric com el de la Guerra Civil?
Hi havia, al darrere, una voluntat didàctica, una finalitat de divulgació històrica, o només
buscaves fer ficció?
MB. Aquesta paraula, alliçonar, em sona molt dura. Crec que en general l’escriptor de
novel·la no busca ser didàctic. No dic que no pugui existir en algun cas, però en general
no és l’objectiu. La meva intenció no és dir com haurien de ser les coses, però sóc molt
4
conscient que enraono sobre el tema de la injustícia, que és un gran tema, present arreu,
que sovint es relaciona amb la guerra però no sempre. Aquest tema a Pedra de Tartera
queda molt subratllat, com a rerafons de la vida de la protagonista; a País íntim també
hi és molt present, perquè la noia es planteja sempre el perquè: per què la seva mare es
comporta amb ella com es comporta; i mentre, la mare es planteja per què li ha passat el
que li ha passat. Les respostes a aquests perquès només les té la vida, és a dir ningú. Sóc
conscient que parlo d’això però no vull que ningú es vegi obligat a pensar d’una manera
determinada.
Montserrat Prudon. Dius que no hi havia voluntat d’alliçonar. Jo crec, però, que no escrius
per a ser moralista, és a dir per donar lliçons. Però vulguis que no, en el teu text, la intenció de
cara al lector hi és. Ell fa la interpretació; copsa alguna cosa, que potser no és exactament en
la direcció que tu li donaves, però ell sí que hi veu la intenció. El que tu no fas és dir que una
cosa estava bé o malament.
A mi, per exemple, una de les coses que em va sobtar és quan Conxa diu: « ens volien fer
sentir dolents », però en canvi ella no diu mai : « els dolents em van fer això ». La teva
intenció de denúncia per boca de Conxa potser tu no l’has volguda, però el lector sí que l’ha
captada. El que expliques tu, nosaltres ho interpretem a través de la lectura i, a la lectura, el
lector hi va amb el seu cistell, amb el mocador de fer farcells i caminant…
MB. Hi estic totalment d’acord. Aquesta és l’altra part, en la qual jo no m’hi vull posar,
però en sóc molt conscient. A més hi poden haver lectures molt diferents d’un mateix
text. Normalment no són gaire diferents, però n’hi poden haver. Justament pel farcell.
Alguna persona em va arribar a dir: « Oh és clar, és que tu expliques la història des
d’un bàndol determinat! ». I tant ! No he dit mai que no!
CC. Has dit que intentes no rellegir Pedra de Tartera perquè canviaries moltes coses. Però
com que de tant en tant ho has hagut de fer, tinc curiositat per saber quina escena de la
novel·la s’ha imposat i s’ha convertit en la teva preferida.
MB. Això connecta amb el que ja s’ha dit avui sobre un altre llibre meu, Camins de
quietud, que és un llibre de no-ficció, de recorreguts per pobles abandonats. I a Pedra de
Tartera hi ha precisament un moment en què la protagonista recorda que la tia li diu:
« vosaltres ja no morireu en aquesta casa ». Quan ho escolten, pensen que s’ha trastocat
5
perquè és una persona gran i està a les acaballes. La tia parla de la casa que s’anirà
cobrint de pols, i on s’anirà obrint la primera escletxa... Connecta amb el que tu dius
sobre aquestes dues visions aparentment molt distanciades d’aquests pobles. A Camins
de quietud jo vaig parlant del meu recorregut, en un to desenfadat, però el rerafons de
Pedra de tartera hi és present, sobretot cap al final, que és el moment del viatge últim cap
a Barcelona, quan abandonen la casa i el poble.
Antoni Martí. Aprofitant que parlem de Camins de quietud, m’agradaria que ens
expliquessis com sorgeix aquest llibre, precisament perquè trobo molt interessant la funció de
les imatges en la narració.
MB. De fet Camins de quietud sorgeix purament del gust de caminar, de conèixer pobles
de les comarques que considero meves, els dos Pallars i alguna més que queda a prop;
per aquest gust d’estar en la natura, de fer un trajecte que ja no es pot fer en vehicle
normal i repensar la història a través de la visió d’un poble en runes amb algunes cases
en peu que es renoven. Cases que s’han rehabitat a partir de famílies que tenien orígens
en aquests llocs o bé famílies de fora, sovint joves. Sorgeix de les ganes de conèixer
aquests pobles i, és clar, de reflexionar després. I d’aquí surt, probablement, la part més
literària.
Enric Sullà. Quin és el poble de la Conxa? Hi ha algun poble que faci de referent de Pallarès
o és un poble inventat, barreja de molts de diferents?
MB. De fet, podria ser qualsevol poble del Pallars Subirà o, per què no, de l’Alta
Ribagorça o de l’Alt Urgell. Podria ser fins i tot d’alguna altra banda. Ara, en la meva
imatge interna, hi ha una vall en concret del Pallars Subirà, però podria haver estat una
altra; hauria pogut ser la Vall de Cartabòs, la Vall Farrera, la Vall d’Àneu, la Vall
d’Àssua… Qualsevol d’aquestes valls, perquè els pobles s’hi assemblen. De fet, quan
Conxa és a l’església a Pallarès i pensa en l’ermita, diu que els àngels de l’ermita la
miraven amb els seus ulls i li preguntaven si havia fet bondat. Si hi ha ulls probablement
és Àneu.... Això vol dir que ella ha anat de la Vall d’Àneu a una altra vall. Però a una
altra vall pròxima, perquè caminant amb l’oncle triga aproximadament un dia.
CC. Hi havia una Conxa tal qual o és una barreja de diversos personatges?
6
MB. Hi havia una Conxa tal qual, i jo partia de la imatge d’una persona real i d’un
argument verídic d’uns fets històrics. Però és clar, aquí recordaria el que ja s’ha dit, que
vaig escriure la vida i la història de moltes persones, de moltes famílies en una època
determinada.
CC. Potser el personatge existia, però també hi trobem coses teues. Tot i que són èpoques
diferents, la protagonista arriba a Barcelona igual com vas fer tu, tot i que en el teu cas hi vas
anar a estudiar i molt més jove… Però en els dos casos hi ha un canvi de lloc. En aquest
sentiment de trasllat, no creus que hi poden haver elements teus biogràfics, conscients o
inconscients?
MB. Segur que sí. Justament en l’últim capítol crec que vaig traspassar la meva vivència
de noia jove de Tremp, que va a estudiar a Barcelona i que veu les coses diferents, a
aquesta protagonista, que és una dona vella i que té unes circumstàncies molt diferents i
que es troba també en aquesta gran ciutat. Potser allò de la llet, dels gossos passejant,
eren més experiències meves aplicables a la protagonista.
CC. Has comentat que si haguessis d’escriure ara aquesta novel·la, canviaries coses, tot i que
no ho faràs per fidelitat als teus orígens com a escriptora. Però si tinguessis la possibilitat de
canviar alguna cosa, què canviaries?
MB. Crec que no he pensat. No canviaria res, precisament perquè vaig ser molt fidel a la
història d’una persona i després vaig veure que havia escrit una història molt semblant a
la de moltes altres, tot i que ingènuament jo em pensava que escrivia una historia molt
particular i molt personal.
ES. De fet, quan apareix la novel·la l’any 1985, aquestes històries les coneixíem perquè a casa
ens les havien explicades i sabíem que hi havia un bàndol dels vençuts. Aleshores un dia
t’adonaves que tu formaves part d’aquest bàndol, t’ho trobaves, perquè tu no ho havies
decidit, i en prenies consciència.
Hi ha dues coses en particular que trobo molt interessants en la novel·la: d’una banda, la
manera de presentar situacions que es podrien generalitzar. Això és el que potser explica que
la novel·la pugui tenir èxit a Alemanya o a França, aquesta capacitat de no caure en un excés
7
de detall. Hi ha una proporció molt equilibrada entre categoria i anècdota: la categoria seria la
vida d’una dona que ha passat per una situació prou generalitzable; alhora, hi ha prou
anècdotes que li donen un detall local i una convicció personal molt important.
L’altre aspecte que m’ha semblat molt interessant és el fet que no calgui dir les coses sinó que
les situacions dels personatges es van creant a partir de situacions dramàtiques. Hi ha una
escena en particular que m’ha agradat molt de la novel·la perquè està molt ben construïda;
veus com se sent la protagonista pel que fa. Però hi ha una atenuació molt gran, una cosa que
els anglesos dominen molt bé, que és l’ under staitemant. Les coses són dites d’una manera
molt atenuada, i pel meu gust una escena que està molt ben feta és la de la temptativa de
suïcidi, quan la tia entra i diu “que no pots agafar el son?”. La intensitat la sents en la
descripció de l’escena, no cal insistir en ella; la Conxa no diu en cap moment que es vol
suïcidar, fa el gest. És una escena molt ben resolta, que a més és simptomàtica de com la
novel·la va construint situacions i les va posant en escena. L’escena explica les situacions, les
emocions i les tensions.
AM. A més, segueix la mateixa estructura amb què se’ns explica la Guerra Civil: ni morts ni
esclats de violència. Res. I en canvi, la intensitat de la guerra no s’esvaeix, la tens molt
present.
CC. Jo vaig tenir la mateixa sensació quan poc després vaig llegir Quanta, quanta guerra, de
Mercè Rodoreda, que és quatre o cinc anys anterior. Les dues protagonistes no tenen res a
veure l’una amb l’altra, però en certa manera sí que aborden la guerra sense dir la guerra. La
diferència és que Mercè Rodoreda crea un món de ficció simbòlic tan distint que el lector pot
arribar a no interpretar-lo. A Pedra de Tartera hi ha moltes escenes que més o menys pots
localitzar, seguint el que les padrines o les àvies ens han contat, mentre que a Quanta, quanta
guerra no saps ni on ets. Convenia que els escriptors ens parlaren d’aquest període, que ens
explicaren coses que havíem sentit a casa però que no havíem viscut.
També et volia preguntar: com a lectora, quins són el teu gènere i els teus autors privilegiats,
en literatura?
MB. De gènere, sens cap dubte, narrativa: novel·la i conte, per aquest ordre. I d’autors,
de tot arreu, però amb una atenció especial pels que escriuen en català.
8
E. Beaumatin. I de petita quins llibres llegies? Tenies accés a la literatura catalana o era més
aviat literatura castellana, o estrangera…?
MB. A Tremp vaig començar a llegir els llibres que hi havia a casa. Alguns eren llibres
d’aventures, com els de J. Mallorquí. També hi havia part de la col·lecció “A Tot vent”
de Proa, l’altra part la van cremar durant la guerra per prevenció. Però en realitat, tota
la meva educació va ser en llengua castellana i els referents van ser en castellà. I quan
em vaig matricular en Filosofia i Lletres a Barcelona vaig llegir sobretot els clàssics
medievals. El meu coneixement dels autors catalans comença en realitat molt tard. És un
interès creixent, paral·lel al del coneixement de la llengua, al que només havia tingut
accés a través d’algunes lectures en català, com aquestes que tenia a casa. La part més
gran de literatura catalana recuperada és ja gairebé dels anys setanta.
CC. Entrem en recta final. Voldria introduir alguna reflexió sobre la recepció del llibre per
part del lector. Llegiré una breu ressenya de l’any 1985, poc després que sortís la novel·la, que
aparegué a La Vanguàrdia:
« En Pedra de tartera Maria Barbal demuestra unas aptitudes más que considerables como
narradora, que se complementan con su pericia al señalarse unos límites. Por ello ha
conseguido una novela donde no sobra ni falta nada. Conxa -que no Barbal- cuenta su
existencia (es decir, los momentos más significativos e intensos, que no son muchos) desde la
vejez. Sabemos que quien habla ha vivido toda una vida, pero su voz es tan verosímil que en
cada episodio tiene la edad de la protagonista. La descripción atiende a detalles mínimos que
crean el ambiente; esto no es un simple recurso literario, sino que responde a los dos rasgos
más notables del carácter de Conxa: la intuición y la sencillez ».
Això servirà per a preguntar-te si consideres que Pedra de Tartera ha estat valorada com
pertocava per la crítica. Creus que els crítics i els lectors, en un primer moment, van saber
captar el que tu cercaves? Això serviria per enllaçar amb una qüestió que també em sembla
important: quina importància ha tingut Pedra de Tartera en la teva trajectoria posterior ?
MB. Crec que des de bon començament la novel·la va ser molt ben valorada, com ho
demostra aquest text de La Vanguardia d’un grup de joves que evidentment jo no
coneixia. Si tenim en compte que jo no esperava res de concret, ni guanyar el premi, ni
9
publicar l’obra, ni tenir crítiques, i que vaig crear aquest text com una cosa personal
pensant que no interessaria a ningú, que fos així de ben rebuda va ser per a mi un gran
regal.
Quant a si Pedra de Tartera ha pesat o no en la meva trajectòria literària, evidentment
que sí, i molt, i jo en faig un balanç molt positiu. És cert que pot haver fet una mica
d’ombra als meus llibres posteriors, però jo no ho veig ben bé així, perquè per altra
banda veig que aquest primer llibre també va donar interès als meus llibres posteriors.
Sense aquest primer llibre probablement els altres haurien passat molt més inadvertits i
per tant jo crec que aquesta novel·la m’ha donat moltíssim: de fet és el que va fer que
decidís continuar escrivint i em convertís en escriptora.
CC. Amb tants lectors de Pedra de Tartera com hi ha hagut, segurament tindràs alguna
anècdota d’algun lector o lectora que ens puguis explicar.
MB. D’anècdotes, n’hi ha hagut moltíssimes. Hi ha hagut sobretot molta identificació
amb la novel·la, gent que em deia: « Jo tenia una àvia que va viure una cosa molt
semblant; sentia que explicaves la vida de la meva àvia ». Aquesta emoció és evident que
te la traspassen. També hi ha una anècdota molt còmica, de fa poc, que em va explicar
un llibreter: un jove estudiant que havia de comprar Pedra de Tartera va anar a la
llibreria i va demanar que li donessin Perdre la cartera.
CC. Si em permets, Maria, m’agradaria que recordares una cosa curiosa que va passar fa uns
deu anys durant la presentació teatral del teu llibre, que va fer Joaquim Vilà Folch a Cornellà.
MB. Sí, tot i que no es tracta d’una anècdota divertida. Una senyora del públic es va
començar a trobar malament perquè el que veia a l’escenari l’estava afectant moltíssim
perquè s’havia sentit molt identificada amb la història, i al final la van haver d’atendre.
MP. Hi ha algun altre grup que hagi representat Pedra de tartera?
MB. Hi ha hagut tres o quatre grups més, pero sempre de teatre d’aficionats. Una
vegada la van incloure en la programació del Grec i, a la Tantarantana antiga, també hi
va estar una setmana, però mai no ha estat representada en un teatre de sala.
10
Quant a la representació de Vilà Folch, consistia en tres dones a l’escenari que
representaven la Conxa jove, la madura i la vella. En cada una de les parts una de les
actrius era la protagonista i les altres dues representaven els altres personatges.
Aparentment pot semblar estrany, però en realitat tenia un efecte molt positiu. Els
textos havien estat seleccionats per Joaquim Vilà Folch. La veritat és que, vista, l’obra
era molt dramàtica. Encara queda més subratllat el dramatisme de la novel·la.
CC. Per acabar, només em queda preguntar-te quin és el proper projecte, i si tornarà el Cicle
del Pallars.
MB. Em trobo en un moment molt agradable. He acabat una novel·la i ja és a l’editorial,
una novel·la que no pertanyeria de cap manera al Cicle del Pallars perquè està treta
d’una notícia de diari, d’un succés que em va sorprendre molt, sobre l’agressió a una
dona que vivia al carrer. Es diu Emma.
11