ORIGENS DE LA LITERATURA CATALANA

ORIGENS DE LA LITERATURA CATALANA
La llengua catalana, com les altres llengües romàniques, deriven del llatí vulgar. El Concili de Tours de l'any
813 va decretar que la predicació de les homilies es fes en les llengües vulgars (romàniques) per tal de que tots
els fidels ho poguessin entendre millor. però aquest acord no es va aprovar fins 40 anys més tard. El català
preliterari només es limitava a nivell oral.
Els primers textos escrits en català podem parlar d'un document redactat el 839, el Capbreu de l'Acte de la
consagració de la catedral de la Seu d'Urgell que, està escrit en llatí, però inclou toponímia en català. Tret
d'aquesta referència, el text més antic és el FORUM IUDICUM, traducció d'un llibre legislatiu visigòtic del
segle VII. El primer text que podem dir que està escrit directa i íntegrament en català són les HOMILIES
D'ORGANYÀ, de principis del segle XII, són la primera prova escrita del català. Aquests textos són vuit
sermons destinats a la predicació de l'evangeli trobats a la parròquia d'Organyà (Alt Urgell). Tot i que el text
està ple de provençalismes la base catalana és evident.
ELS PRIMERS POETES CATALANS. ELS TROBADORS
Les corts occitanes del s. XII van donar origen a la lírica trobadoresca. Aquesta poesia fou la primera mostra
de poesia culta expressada en una llengua romànica. La poesia trobadoresca va establir lligams polítics entre
les corts catalanes i occitanes.
La poesia catalana s'inicia amb l'aparició dels trobadors catalans que escrivien les seves composicions en
llengua occitana. La literatura medieval catalana, es caracteritza per la separació lingüística entre poesia i
prosa. La prosa s'escrivia en català i la poesia de caràcter culta en una llengua no autòctona, l'occità.
Els JOGLARS eren unes persones que es dedicaven a entretenir i divertir les corts explicant i cantant textos de
l'època i cançons de gesta. L'ENSENHAMENT era un tipus de composició que relacionava els trobadors i les
joglars.
· Generes poètics de l'època:
• Cançó: Va ser el gènere per excel·lència de la poesia trobadoresca i constituí el vehicle més important
de la poesia amorosa
• Serventes: Tractava de l'atac, l'ira, la polèmica literària o política i el més important era el discurs
moralitzador
• Alba: Poema amorós que expressava el moment quan els amants tornaven a separar−se després
d'haver passat tota la nit junts.
• La pastorel·la: Composició que pertany a l'àmbit de poesia amorosa.
• La tençó (joc, partit) i el tornajament: Generes que expressaven debats literaris entre trobadors.
RAMON LLULL
Ramon Llull va ser una figura excepcional de la literatura catalana i també en el pensament occidental del
segle XIII. Va viure prop de 80 anys i mai va tenir residència estable. Va renunciar a tots els seus béns
materials i així viatjar per tot el món conegut fins aleshores i aquest fet li va suposar molts enfrontaments amb
els savis de l'època. Al llarg de la seva vida va escriure un total de 243 obres en diverses llengües però la més
comuna era el català.
• · Característiques de l'art de Llull:
•
1
• Ideologia i objectius: Coherència, sistema filosòfic, labor missional i creació d'escoles.
• Classificació de la seva obra: Prosa filosòfica i científica, art de predicació, obra narrativa i obra
poètica.
• Llengua i retòrica: Ramon Llull va escriure la seva obra en diverses llengües, això significa que
utilitzava la llengua com a vehicle comunicatiu. Llull va ser el creador de la prosa literària catalana i
això va comportar que ell fos el primer autor en escriure en català.
CRÒNIQUES HISTÒRIQUES
L'origen de les cròniques es troba en els càntics de gesta, narracions en vers i en llengua vulgar sobre fets
heroics d'interès general.
La crònica més important de l'època és El llibre dels feits de Jaume I. Relata la vida i les gestes del rei
basant−se amb els records del monarca va començar a escriures a principis del segle XIII i va acabar−se al
segle XV. Aquesta crònica juntament amb la de Pere el Cerimoniós, són l'únic testimoni autobiogràfic de
monarques medievals. Cal destacar que l'autor fa parlar personatges no catalans, reproduint paraules pròpies
de la seva modalitat lingüística.
ELS SEGLES XIV i XV: EL CATALÀ EN LA POESIA. INICIS DEL RENAIXAMENT
A principis del segle XIV, la poesia catalana continua ancorada a la vella tradició que l'identifica amb l'estil
dels trobadors i escrita en provençal. En aquell temps a Itàlia neix un nou estil que s'estén per tot Europa,
Dolce Still Novo.
Durant el s XIV i els primers decennis del XV la lírica segueix un procés de desprovençalització tant temàtica
com lingüística. Alguns catalans concorregueren als certàmens de l'escola poètica de Tolosa (creada el 1323),
aquests esforços de diletants amb vista a fer ressorgir la vella poesia trobadoresca no donaren resultats de preu
literari, i les festes floralesques de Barcelona dugueren una vida intermitent i somorta. En canvi, motivaren
dues importants obres didàctiques de poesia, el Llibre de concordances, de Jaume Marc, i el Torsimany, de
Lluís d'Averçó, aquest darrer, llarg tractat de preceptiva, seguit d'un diccionari de la rima, tots dos redactats a
la darreria del s XIV. En aquest temps tot intent de retorn al passat trobadoresc era ja una actitud envellida i
que oblidava o ignorava els guanys assolits per la lírica romànica a Itàlia. Al pas d'un segle a l'altre, alguns
poetes secundaris, revelen alguna tènue influència de la lírica en italià, per bé que les cançons i els sirventesos
originals d'Andreu Febrer segueixen fonamentalment la vella direcció trobadoresca.
En la breu i delicada obra de Jordi de Sant Jordi, mort molt jove el 1424, hom ja no pot parlar de provençal
amb catalanismes, sinó de català amb solucions provençals, i encara que hi persisteixen els temes i l'estil
trobadoresc hom hi observa una certa renovació, més per raó de la personalitat del poeta que no pas pel seu
lleuger italianisme. La cort de Margarida de Prades, és un dels darrers aglutinants de poesia cortesana de tall
medieval. La cort d'Alfons el Magnànim, en canvi, ja té un caràcter renaixentista i plural, car s'hi reuneixen i
hi conviuen escriptors en llatí, en italià, en català.
Encara que pertanyia a la seva cort, en la qual ostentava el càrrec de falconer, el gran Ausiàs Marc escriví la
seva extensa obra lírica, a partir del 1425, a les seves possessions del Regne de València. Ausiàs Marc
representa una autèntica superació en la lírica catalana, exposa els problemes morals d'una manera humana i
crua, bé que sempre amb premisses escolàstiques, però que dóna com a resultat una valenta introspecció, tot
plegat expressat en un estil sec i ferreny, sense concessions a la retòrica i a l'agençament formal, però sempre
amb puixança i forta originalitat. Ausiàs Marc no tingué successors de la seva categoria entre els nombrosos
poetes del s XV.
En aquesta centúria les discòrdies i les guerres civils catalanes, arran de la persecució i la mort de Carles de
Viana, trobaren ressò en la poesia, i la poesia es convertí novament en arma d'atac intel.lectual usada
2
vigorosament i eficaç pels dos bàndols contundents.
Bé que el Renaixement italià arribà tardanament a la poesia catalana, a la prosa, per contra, ho féu molt d'hora.
La cancelleria reial, mercès a l'ordenació imposada per Pere el Cerimoniós, es preocupà extraordinàriament de
la precisió i de la bellesa de la llengua escrita, fent una tasca depuradora de dialectalismes i unificadora
semblant a la que s'imposaren les acadèmies europees del s XVIII. Els documents reials, en estendre's
constantment per tots els dominis de la llengua amb l'autoritat de llur procedència, crearen una mena de
llengua culta i oficial a la qual, de bon grat, se sotmeteren els escriptors, la qual cosa fa que sigui tan difícil
d'assenyalar trets dialectals en escriptors catalans en la segona meitat del s XIV i del XV. Als dos darrers
decennis del s XIV, als documents de la cancelleria apareix l'estil de la prosa renaixentista recentment
inaugurat a Itàlia, gràcies a l'actitud moderna i al sentit literari dels secretaris i els escrivans que la componien.
Entre ells es formà Bernat Metge, el qual, amb Lo somni (1399), introduí definitivament l'estil nou de la prosa
en la literatura catalana, la qual és la primera entre les romàniques a produir un diàleg de tipus platònic o
ciceronià, tot i que en aquest tractat és debatut fonamentalment el problema de la crisi política i religiosa de la
darreria del s XIV. Bernat Metge, no res menys, és el cas típic de l'home que, a causa de mèrits intel·lectuals,
intervé activament en política i que, gràcies al seu talent d'escriptor, s'enriqueix extraordinàriament, bé que la
seva manca de moral el faci caure i després es redreci al regnat de Martí I.
Es tracta d'una típica mentalitat renaixentista, molt avançada, que no prosperà en temps posteriors, car els
escriptors catalans que hom podria anomenar humanistes, que el seguiren, o bé cercaren una conciliació entre
classicisme i cristianisme, com fra Antoni Canals, o bé foren mers traductors d'obres llatines, com Ferran
Valentí, o bé fixaren llur intenció en el filigranament estilístic, com és el cas de la bella i marmòria prosa de
Joan Roís de Corella, mort el 1497.
A part l'humanisme, hi ha la singular figura d'Anselm Turmeda, franciscà renegat, que mantingué una curiosa
duplicitat en la seva producció literària, principalment al llibre La disputa de l'ase (1417), en prosa, i als seus
colpidors versos del Llibre de bons amonestaments, i una actitud francament anticristiana a la Tuhfà, escrita
en àrab. Contemporàniament, a Barcelona predicava fra Felip de Malla, teòleg famós a Europa, orador
recargolat i autor d'un simbòlic i preciosista Memorial del pecador remut, extensa i abarrocada renovació
d'una temàtica típicament medieval. Ell, fra Pere Martines, sor Isabel de Villena i Roís de Corella, en llur obra
sacra, són els més destacats representants de la prosa religiosa del s XV.
Ja al s XIV es traduïren al català les principals novel·les cavalleresques de la matèria de Bretanya, llegides
amb entusiasme a tot Europa. Al s XV, en declinar la cavalleria com a estament i en fer−se freqüents les
batalles privades entre els nobles, sobretot al Regne de València, i en augmentar el nombre de cavallers
errants catalans que viatjaven per llunyanes terres en cerca d'aventures, hom pot comprovar que la literatura
cavalleresca influí sobre la vida real i el capteniment dels homes. Però aquests homes de carn i ossos, al seu
torn, esdevingueren models literaris per als escriptors, i així aparegué l'anònim Curial e Güelfa, i així el
cavaller valencià Joanot Martorell emprengué la llarga tasca de la redacció de Tirant lo Blanc. Aquestes dues
novel·les cavalleresques, de pujats mèrits i de lectura sostinguda fins avui, es caracteritzen per llur fidelitat a
una realitat ambiental. El Tirant és la darrera manifestació optimista, llampant i humana, del món dels
cavallers en declivi; i simultàniament, a València, el metge Jaume Roig escriví l'Espill, prototipus de novel·la
burgesa, puix que té com a tramat principal l'aburgesament del protagonista; l'obra és colpidora per les seves
notes crues, negres i pessimistes i per la seva tan medieval misogínia.
A la vetlla de la gran caiguda de la literatura catalana, aquesta donà, a València, aqueixes dues tant
contradictòries i tan importants manifestacions. No manquen altres mostres de narrativa, com, a la darreria del
s XIV, Viatge al purgatori, de Ramon de Perellós, obra interessant pel que té d'aventura meravellosa i d'intent
de frau, i l'anònim Jacob Xalabín, novel·leta oriental entre sentimental i bel·licosa.
3