IMPRESSING THE CZAR de WILLIAM FORSYTHE BALLET REIAL DE FLANDES PRESENTACIÓ El 1987, William Forsythe, el jove director nord-americà del Ballet de Frankfurt, va crear la coreografia del gran èxit, In the Middle, Somewhat Elevated per al Ballet de l’Òpera de París. Uns mesos més tard, el gener de 1988, va tenir lloc a Frankfurt l’estrena completa d’Impressing the Czar, que incloïa In the Middle. «Havia de desenvolupar el programa d’una vetllada completa en un temps rècord», explica amb senzillesa Forsythe, «i l’única manera va ser incloure-hi In the Middle. Aleshores es va plantejar la qüestió de com vincular aquesta obra amb les que la precedirien i la seguirien». Aquests vincles potser només eren evidents per a Forsythe, que va demostrar la seva brillant i extravagant creativitat teatral amb les dues cireres d’or penjades que havien donat el nom a In the Middle. Va aprofitar la seva 112 idea original d’utilitzar els objectes decoratius daurats que guarneixen les parets de l’Òpera de París i, en col·laboració amb el director escènic Michel Simon, van triar el tema de «les cireres en l’Art» i van trobar altres objectes relacionats. “Vam trobar cireres i nens, cireres i sants, sants traspassats per fletxes, nens damunt de superfícies quadriculades, superfícies quadriculades amb grans urnes, cireres prop de sants traspassats per fletxes...». Alguns d’aquests elements, sinó tots, han arribat a Impressing the Czar, on la dansa pura de In the Middle s’emmarca entre una obertura i un acte final dotats d’un arranjament teatral enlluernador de dansa, veu parlada, música (Beethoven, Eva Crossman-Hecht, Leslie Stuck i Thom Willems formen part de la mescla) i llum. El primer acte, titulat Potemkins Signature, comença en un vast espai dividit en dos per un gran tauler d’escacs que forma un escenari separat i lleugerament inclinat cap a la dreta. Alguns objectes daurats, una cadira ornamentada, personatges de conte de fades, una cortina daurada pintada amb figures mitològiques, fragments de quadres famosos i una gran silueta de les cireres ocupen l’escenari, que s’omple ràpidament de moviments fantàstics i vívids, i d’una sèrie impressionant de passos de ballet. En aquesta primera part d’Impressing the Czar, Forsythe empra els elements vitals, la tècnica clàssica, el caràcter, la narració, els vestits, el decorat, les referències històriques i les tradicions propis del ballet narratiu del segle XIX, combinant-los d’una manera brillant, absurda i al·lusiva. Hi ha dones amb vestits del segle XVIII, la figura amb el pit nu de Sant Sebastià (o potser és Cupido, o Apol·lo?) portant un arc i una fletxa d’or, escolars amb faldilles prisades pentinades com el Príncep Valent, i ballarins amb leotards arrapats i lluents. Una dona, com si fos la directora d’escena, crida i repeteix preguntes i instruccions, envoltada pel brogit de l’acció i la dansa, sense que ningú se l’escolti. Es disparen fletxes, es produeixen matances surrealistes, es desemboliquen obres d’art religioses embolcallades en peces de roba però, enmig de l’enrenou, les ràpides i virtuoses variacions que se succeeixen tenen sempre l’èmfasi que cal. Si el Potemkins Signature representa la proposta contemporània de Forsythe a l’escenografia a la manera dels primers actes d’obres emblemàtiques com La bella dorment o El llac dels cignes (totes dues peces creades expressament per impressionar el Tsar i la cort imperial russa), la segona part consisteix en la seva rèplica personal a «l’acte blanc» de dansa pura que acostuma a seguir-la. Basada en una única peça de coreografia a càrrec d’una ballarina, que tot seguit continuen i desenvolupen els altres ballarins (nou en total), In the Middle consisteix en una reconfiguració i una reorganització permanent que es basa intencionadament en medis limitats. A l’escenari lúgubrement il·luminat, els ballarins, vestits amb fosques i llampants malles verdes, executen una sèrie de pas de deux i solos impressionants al compàs de la potent música electrònica de Thom Willems mentre des dels laterals van intercanviant mirades fredes. Forsythe fa un ús diferent de la tècnica clàssica dels ballarins i la tècnica que ha elaborat, basada en el llegat de Balanchine, empeny els seus cossos a extrems de flexibilitat màxima i els fa executar els pas de deux com si es tractés d’una col·laboració empírica feta d’equilibri i gosadia. Però Forsythe també ha revisat la lògica convencional que regeix l’ordre i l’embat dels passos i la manera com s’encadenen: en qualsevol part del cos es pot iniciar l’impuls i la trajectòria, i els vincles entre els passos, que normalment són invisibles, guanyen importància i detall per transformar-se en una nova font de plaer visual i de possibilitats físiques. Aquests grans pas de deux, el virtuosisme de les variacions, la disposició dels rengles del conjunt del 113 ballet, procedeixen del context del segle XIX, i han estat reduïts i recontextualitzats per revelar-nos finalment que l’estil clàssic és rotundament nou. Al tercer acte, Forsythe recorre altre cop al món barroc i absurd de la primera part i fa reaparèixer diversos motius anteriors. Hi ha una dona que dirigeix una subhasta de personatges extraordinaris (La Maison de Mezzo-Prezzo) que desemboca en una dansa tribal desenfrenada (Bongo Bongo Nageela) a càrrec dels rengles sobtadament multiplicats de les col·legiales de l’acte I. Mentre 40 ballarins i ballarines vestits amb una indumentària idèntica de faldilles prisades, bruses blanques i perruques d’estil Príncep Valent, dansen per l’escenari al ritme de la música encomanadissa de Willems, Forsythe ens fa rememorar simultàniament les vigoroses danses de «personatge», pròpies dels ballets del segle XIX, com també els rengles poc perceptibles del seu cos de ballet. De fet, quan giren incansablement al voltant de la figura de bocaterrosa de Mr. Pnut, personatge del primer acte, les escolars podrien molt ben ser Wilis del segle XX. L’excel·lència de Forsythe com a creador de dansa es basa tant en una extraordinària aproximació física molt innovadora, que traspassa les fronteres de la tècnica clàssica codificada, com en una vívida visió escènica que li permet atorgar un context innovador a l’imaginari del ballet. Impressing the Czar ens ofereix un gran espectacle de ballet que es deleix en els moviments hàbils i la riquesa del passat, i que eixampla sàviament les nostres nocions sobre què cal que sigui la dansa. ■ Text basat en una entrevista amb William Forsythe el 1993, durant el muntatge d’Impressing the Czar al Théâtre du Châtelet de París. ALGUNES REFLEXIONS ENTORN DEL BALLET de william forsythe En realitat, assistim al final del ballet. Ens trobem en una època de transició en la qual una gran forma d’art arriba a la seva fi i en comença una altra. Crec que som testimonis del naixement d’una nova era en la dansa. Vaig veure un show de hip-hop de tres coreògrafs, amb ballarins de carrer, en un suburbi de París i, vaig experimentar una vivacitat, una joia, una inclemència i un 114 rigor com feia temps que no ho feia; s’hi complien totalment els requeriments i les exigències que tenim en relació a l’anomenada dansa artística. Per a aquesta manera de ballar encara no hi ha cap reglamentació, però els espectadors sabien exactament què era bo i què era dolent. Aquesta manera de ballar és comunicativa i fa reaccionar el públic, ja que els ballarins estan convençuts de la seva essència dansaire. És extraordinàriament complicat i refinat... com el ballet. Per a mi va ser com un “retorn al futur”. Així deu haver estat fa tres-cents anys, quan el ballet encara no estava reglamentat i domesticat per la cort. Es tenia matèria bruta, que venia de la soca més profunda de la societat, i això era perfecte. (...) Els ballarins de hiphop ja provaven d’expressar alguna cosa, no només ballar determinades figures sinó narrar alguna cosa. Aquesta narració és molt abstracta perquè és sobre la pròpia dansa, de manera que els ballarins parlaven de la dansa ballant a escena, i aquest és, certament, el meu tema predilecte. Provo, a la meva manera, de crear vivacitat. M’agrada, sé fer-ho. Però no m’interessa molt (el ballet). Al meu cap no s’hi troba cap ballarí de ballet al vol. El ballet és útil com a forma d’orientació, com a entrenament, però el ballet que coneixem és una cosa rància, obsoleta. Treballar amb el ballet i analitzar-lo és emocionant. Però el ballet no és la forma artística predo- minant. No la dansa en si, sinó el seu embolcall pertany al passat; no té més importància, llueix més com a paròdia que com a paradigma. A mi m’agrada la reality-reality, la realitat real. En teatre, ets en un espai amb el públic. L’energia és palpable. S’ha d’arrossegar la gent... intel·lectualment, emocional, física. Vénen a veure uns altres en una determinada situació, la qual cosa és una mica voyeurista; quan tornen a casa, a veure la televisió, això és més aviat un acte d’autoerotisme. La màgia del teatre rau en la interacció entre pudor i impudor. Pot ser que entris en un teatre i creguis saberne alguna cosa, però no se sap mai què veuràs, i surts i encara en saps menys. Aquest és el secret de l’art escènic. Balanchine era un músic excepcional, un músic punter, i jo no ho sóc. Jo entenc el ballet partint de dins cap enfora, això és el que tenim en comú. Jo tinc història al meu cos i puc transmetre aquesta història. Els qui em van fer classes venien de la seva escola, per això sóc dins la seva tradició. ■ Fragments d’una entrevista d’Eva-Elisabeth Fischer a William Forsythe, publicada a la revista Humboldt 128, Inter Nationes 1999. 115 ESPAÑOL ESPAÑOL DDT IMPRESSING THE CZAR de WILLIAM FORSYTHE BALLET REIAL DE FLANDES PRESENTACIÓN En 1987, William Forsythe, el joven director norteamericano del Ballet de Frankfurt, creó la coreografía de gran éxito, In the Middle, Somewhat Elevated para el Ballet de la Ópera de París. Unos meses más tarde, en enero de 1988, tuvo lugar en Frankfurt el estreno completo de Impressing the Czar, que incluía In the Middle. “Había que desarrollar el programa de una velada completa en un tiempo récord”, explica Forsythe con sencillez, “y la única forma de hacerlo fue incluir In the Middle. Entonces se planteó la cuestión de cómo vincular esta obra con las que la precederían y la seguirían.” Estos vínculos tal vez sólo fueran evidentes para Forsythe, que demostró su brillante y extravagante creatividad teatral con las dos cerezas de oro colgadas que habían dado nombre a In the Middle. Aprovechó su idea original de utilizar los objetos decorativos dorados que adornan las paredes de la Ópera de París y, en colaboración con el director escénico Michel Simon, escogieron el tema de “las cerezas en el Arte” y hallaron otros objetos relacionados. “Hallamos cerezas y niños, cerezas y santos, santos atravesados por flechas, niños sobre superficies cuadriculadas, superficies cuadriculadas con grandes urnas, cerezas cerca de santos atravesados por flechas...”. Algunos de estos elementos, si no todos, han llegado a Impresing the Czar, donde la danza pura de In the Middle se enmarca entre una apertura y un acto final dotados de un arreglo teatral asombroso de danza, voz, música (Beethoven, Eva Corssman-Hecht, Leslie Stuck y Thom Willems forman parte de la mezcla) y la luz. El primer acto, titulado Potemkins Signature, empieza en un vasto espacio divido en dos por un gran tablero de ajedrez que forma un escenario separado y ligeramente inclinado hacia la derecha. Algunos objetos dorados, una silla ornamentada, personajes de cuento de hadas, una cortina dorada pintada con figuras mitológicas, fragmentos de cuadros famosos y una gran silueta de las cerezas ocupan el escenario, que se llena rápidamente de movimientos fantásticos y vívidos, y de una serie impresionante de pasos de ballet. En esta primera parte de Impressing the Czar, Forsythe utiliza los elementos vitales, la técnica clásica, el carácter, la narración, los vestidos, el decorado, las 116 DDT referencias históricas y las tradiciones propias del ballet narrativo del siglo XIX, combinándolos de forma brillante, absurda y alusiva. Hay mujeres con vestidos del siglo XVIII, la figura con el pecho desnudo de San Sebastián (¿o tal vez Cupido, o Apolo?) cargando un arco y una flecha de oro, escolares con faldas plisadas peinadas como el Príncipe Valiente, y bailarines con leotardos ceñidos y brillantes. Una mujer, como si fuera la directora de escena, grita y repite preguntas e instrucciones, rodeada por el rumor de la acción y la danza, sin que nadie la escuche. Se disparan flechas, se producen matanzas surrealistas, se desenvuelven obras de arte religiosas enrolladas en prendas de ropa pero, en medio del revuelo, las rápidas y virtuosas variaciones que se suceden tienen siempre el énfasis necesario. Si Potmekins Signature representa la propuesta contemporánea de Forsythe en la escenografía, a la manera de los primeros actos de obras emblemáticas como La bella durmiente o El lago de los cisnes (ambas piezas creadas adrede para impresionar al Zar y a la corte imperial rusa), la segunda parte consiste en su réplica personal al “acto blanco” de danza pura que acostumbra a seguirla. Basada en una única pieza de coreografía a cargo de una bailarina, que a continuación desarrollan los demás bailarines (nueve en total), In the Middle consiste en una reconfiguración y una reorganización permanente que se basa intencionadamente en medios limitados. En el escenario lúgubremente iluminado, los bailarines, vestidos con oscuras y brillantes mallas verdes, ejecutan una serie de pas de deux e impresionantes solos al compás de la potente música electrónica de Thom Willems mientras desde los laterales van intercambiando frías miradas. Forsythe utiliza la técnica clásica de los bailarines y la técnica que ha elaborado, basada en el legado de Balanchine, empuja sus cuerpos a extremos de flexibilidad máxima y les hace ejecutar los pas de deux como si se tratara de una colaboración empírica formada por equilibrio y osadía. Pero Forsythe también ha revisado la lógica convencional que rige el orden y el embate de los pasos y la forma en la que se encadenan: en cualquier parte del cuerpo puede iniciarse el impulso y la trayectoria, y los vínculos entre los pasos, que normalmente son invisibles, ganan importancia y detalle para transformarse en una nueva fuente de placer visual y de posibilidades físicas. Estos grandes pas de deux, el virtuosismo de las variaciones y la disposición de las filas del conjunto del ballet proceden del contexto del siglo XIX, y han sido reducidos y recontextualizados para revelar finalmente que el estilo clásico es rotundamente nuevo. En el tercer acto, Forsythe recorre de nuevo al mundo barroco y absurdo de la primera parte y hace reaparecer varios motivos anteriores. Aparece una mujer que dirige una subasta de personajes extraordinarios (La Maison de Mezzo-Prezzo) que desemboca en un baile tribal desenfrenado (Bongo Bongo Nageela) a cargo de las filas sobradamente multiplicadas de las colegialas del primer acto. Mientras 40 bailarines y bailarinas vestidos con una indumentaria idéntica de faldas plisadas, blusas y pelucas estilo Príncipe Valiente, bailan por el escenario al ritmo de la música pegadiza de Willems, Forsyhte nos lleva a rememorar simultáneamente los vigorosos bailes de “personaje”, propios de los ballets del siglo XIX, y las filas poco perceptibles de su cuerpo de danza. De hecho, cuando giran incansablemente alrededor de la figura tumbada de Mr. Pnut, personaje del primer acto, las colegialas podrían ser perfectamente Wilis del siglo XX. La excelencia de Forsythe como creador de danza se basa tanto en una extraordinaria aproximación física muy innovadora, que traspasa las fronteras de la técnica clásica codificada, como en una vívida visión escénica que le permite otorgar un contexto innovador al imaginario del ballet. Impressing the Czar nos ofrece un gran espectáculo de ballet que se deleita en los movimientos hábiles y en la riqueza del pasado, y que expande sabiamente nuestras nociones sobre qué debe ser la danza. mí fue como un “retorno al futuro”. Así debió ser hace trescientos años, cuando el ballet aún no estaba reglamentado y domesticado por la corte. Se tenía materia bruta, que procedía de la cepa más profunda de la sociedad, y eso era perfecto. (...) Los bailarines de hip-hop ya intentaban expresar algo, no sólo bailar determinadas figuras sino narrar algo. Esta narración es muy abstracta porque es sobre la propia danza, de modo que los bailarines hablaban de la danza bailando en escena, y este es, ciertamente, mi tema predilecto. Intento, a mi manera, crear vivacidad. Me gusta, sé hacerlo. Pero no me interesa mucho (el ballet). En mi cabeza no se encuentra ningún bailarín de ballet al vuelo. El ballet es útil como forma de orientación, como entreno, pero el ballet que conocemos es algo rancio, obsoleto. Trabajar con el ballet y analizarlo es emocionante. Pero el ballet no es la forma artística predominante. No la danza en sí, sino su envoltorio pertenece al pasado; no tiene más importancia, luce más como parodia que como paradigma. A mí me gusta la reality-reality, la realidad real. En el teatro, estás en un espacio con el público. La energía es palpable. Se debe arrastrar a la gente... intelectual, emocional, físicamente. Van a ver a otros en determinada situación, lo que es un poco voyeurista; al regresar a sus casas, a ver la televisión, eso es más un acto de autoerotismo. La magia del teatro radica en la interacción entre pudor e impudor. Puede ser que entres en un teatro y creas saber algo de él, pero nunca sabes lo que verás, y sales y todavía sabes menos. Este es el secreto del arte escénico. Balanchine era un músico excepcional, un músico puntero, y yo no lo soy. Yo entiendo el ballet partiendo de dentro hacia fuera, eso els lo que tenemos en común. Yo tengo historia en mi cuerpo y puedo transmitir esta historia. Quienes me dieron clases procedían de esta escuela, por eso estoy en su tradición. ■ Fragmentos de una entrevista de Eva-Elisabeth Fischer a William Forsythe, publicada en la revista Humboldt 128, Inter Nationes 1999. Texto basado en una entrevista con Wlliam Forsythe en 1993, durante el montaje de Impressing the Czar en el Thêatre cu Châtelet de París. ALGUNAS REFLEXIONES ACERCA DEL BALLET de william forsythe En realidad, asistimos al final del ballet. Nos encontramos en una época de transición en la que una gran forma de arte llega a su fin y empieza otra. Creo que somos testigos del nacimiento de una nueva era en la danza. Vi un show de hiphop de tres coreógrafos, con bailarines de la calle, en un suburbio de París, y experimenté una vivacidad, una alegría, una inclemencia y un rigor como hacía tiempo que no los sentía; se cumplían en él todos los requisitos y las exigencias que tenemos en relación con la llamada danza artística. Para esta forma de bailar aún no existe ninguna reglamentación, pero los espectadores sabían exactamente qué era bueno y qué era malo. Esta forma de bailar es comunicativa y hace reaccionar al público, ya que los bailarines están convencidos de su esencia danzística. Es extraordinariamente complicado y refinado... como el ballet. Para 117