Marta Mata Garriga La Marta va posar-li a la Fundació, el nom de la seva mare Àngels Garriga, per honorar la mare, la mestra i la seva generació de mestres que van fer escola i història. Així ens ho explicava ella mateixa amb motiu del centenari del naixement d’Àngels Garriga que celebràrem l’any 1998: Àngels Garriga era una mestra que volia que els nens i nenes de la seva classe, els seus deixebles, l’entenguessin bé i per això no només explicava lliçons, també els ensenyava poesies- que és allà on els poetes posen les paraules més boniques- explicava contes, assajava comèdies, jugava, anava d’excursió, parlava per ràdio. Tot això va durar 20 anys. Són molts anys, i per tant va aprendre molt de parlar amb els infants, tant que després li va resultar senzill escriure llibres, alguns d’escola com “Ardilla”, “Beceroles”, “Estels”, a l’editorial Teide, o contes a les diferents col·leccions de la Galera. Personalment, vull destacar el primer llibre de lectura per a nens i nenes que vaig utilitzar el meu primer any com a mestra en una classe de nens i nenes de 7 a 11 anys que, amb la seva autora Àngels Garriga, em va portar fins a Saifores: “Un rètol per a Curtó”. No és un conte inventat, sinó la vivència d’uns nens i nenes que ella coneixia bé, els de Saaifores, per aconseguir un rètol amb el nom del seu poble. Poca cosa més puc aportar jo d’aquella època i per això he anat a cercar informació en la documentació que la Marta ens deixà de la seva mare amb motiu, com he dit, del centenari del seu naixement. La Marta ens deia1: Com a mestra, la seva personalitat optimista és a la base de la seva creativitat; mestra de classe, però en el context d’escola feta en companyia, en col·laboració amb els companys. Aquesta serà la font del seu treball, per al canvi, per a la renovació de l’educació; va ser profundament una mestra d’Escola Nova. Se sentiria segura en el tractament de la llengua que tan bé li havien fet conèixer i estimar els seus mestres Pompeu Fabra, Alexandre Galí i Artur Martorell. Se sentiria també segura en la introducció al coneixement vital de la història i la natura. Però també sabia trobar la seguretat per als deixebles en aquells camps en què se sentia no tan segura: dibuix, treball manual, càlcul; en aquest casos buscava solucions en els companys mestres, en els companys llibres, i les obtenia sense que es notés cap diferència. Caldria remarcar, en el seu mestratge, la capacitat per treballar distintament i indistintament amb infants de ciutat vella o nova, i de poble. I sobretot la seva consciència de pertànyer a una generació de mestres en un país: mestra de la Mancomunitat de Catalunya, mestra del Patronat Escolar de l’Ajuntament de Barcelona, mestra del Casal del Mestre, mestra amiga i companya de mestres. 1 Marta Mata. “Àngels Garriga: la seva escola i la seva generació de mestres”. Saifores, fundació Àngels garriga, 1998. Pàg. 29 i 30. I, per acabar, alguns pensaments de la Marta2: No és la ciència, o el mestre, el centre de l’educació i de l’escola, sinó l’infant, al voltant del qual gira l’activitat i el contingut de l’educació. Crec que és bo que els infants sàpiguen que els seus mestres són tan normals que fins i tot tenen la seva pròpia opció política – i religiosa-. I que són tan mestres, que no la inculquen. La pedagogia i la política haurien de ser grans companyes de viatge. De fet, són més que això. Són de la mateixa família de les relacions interpersonals i s’assemblen molt. La Marta creia en la participació i deia que es basa en la confiança, en el treball en grup, el qual permet una actuació coordinada i és un instrument permanent de formació dels participants. Pilar Benejam ens escriu a la revista Perspectiva Escolar3: “La participació i el treball en equip van orientar des del principi el treball de l’escola de Mestres Rosa Sensat. Marta Mata sempre ha volgut sumar a la seva capacitat i el seu esforç les aportacions i les iniciatives dels altres, alhora que ha sabut valorar el millor que hi havia en cada un dels seus col·laboradors per posar-ho al servei de l’educació”. En una de les conferències que va fer “Perspectivas de la educación en el s.XXI” 4, en aquesta ocasió a Albacete, feia algunes reflexions sobre els objectius de l’educació en el segle XX i en el XXI. Ho va escriure en castellà i no ho tradueixo: Al comenzar el siglo XX se veía con claridad que debemos comunicarnos dialogando en la escuela. Es decir, recibir pero también crear. No solamente aprender a leer, sino aprender a escribir. No solamente aprender a escuchar sino aprender a hablar. Y hacerlo y conseguir esta doble dirección de manera diálectica. Y nosotros, las personas de escuela activa, partiendo de una base de la que no partía la escuela tradicional- que es eminentemente verbalista- éramos conscientes de que debíamos partir de la gran capacidad, de toda la capacidad y la actividad del niño para sobre ella construir su capacidad de comunicación; la palabra sobre la actividad, el escrito sobre la palabra... Esta era la carrerilla que los maestros de principios de siglo emprendieron y que culminó en tiempo de la República en forma de escuela activa, pública... Los maestros que somos del siglo XX, estamos dando a los ciudadanos del siglo XXI la idea de la maravilla y de las dificultades que en este momento tenemos para conseguir que este mundo sepa ser plural y equitativo. 2 Marta Mata. “L‟Escola Pública”. Discurs a l‟acte d‟investidura celebrat a la sala d‟actes del rectorat de la Universitat Autònoma de Barcelona el 5 de maig de 1999. Bellaterra. 3 Benejam, Pilar. Article “Marta Mata i Garriga. La tradició d‟una pedagogia basada en la llibertat, la igualtat i el compromís cívic”. A „Perspectiva Escolar núm. 309, novembre de 2006. Barcleona, A.M. Rosa Sensat. Pàg. 29. 4 Marta Mata. “Perspectivas de la educación en el siglo XXI”. Conferència a Albacete, novembre del 2006. Des de el punto de vista metodológico creo que el camino a seguir es que lleguemos a saber utilizar todos los códigos que han ido apareciendo durante el siglo XX, o que heredamos de siglos anteriores, saber utilizarlos, no como compartimentos estancos, sino unidos; no sumándose, sino multiplicándose. La tecnologia de la información no debe limitarse al aula de informática, sino que debe ser algo presente en todas nuestras aulas, en el antiguo servicio de documentación que es la biblioteca, convertida ahora en mediateca. No podemos estar tranquilos hasta haber dado la vuelta a cualquier tema desde el punto de vista de la actividad, la expresión artística, la expresión oral, los medios audiovisuales y los medios informáticos. Debemos atacar cualquier tema con todos los códigos actualmente existentes. Y así los códigos se multiplican. Aprender a hablar ayuda a utilizar mejor los medios audiovisuales. Aprender a escribir ayuda a utilizar mejor las nuevas tecnologias dela educación. Y las nuevas tecnologías de la educación nos ayudan a hablar mejor. No podemos separar: ahí estan los audiovisuales, allá las nuevas técnicas; ahí estan las antiguas técnicas de la escritura y aquí la Escuela Activa, que es la expresión, el teatro... Si se une, se multiplica; si se separa, se resta. Éste es un reto para los maestros en el siglo XXI. Otro reto es el que nos ha planteado el siglo XX a través de la comunicación: la evolución y el dominio del conocimiento. Comenzamos el siglo XX con un conocimiento del mundo en parcelas en forma de ciencias distintas en especialización creciente. Eso ha cambiado totalmente a lo largo del siglo XX. El conocimiento de la historia, de la literatura, de los recursos materiales y energéticos de nuestro mundo ha crecido por separado, pero ha producido consecuencias de conjunto de una manera extraordinaria. En el siglo XX hemos visto como las ciencias que avanzan por separado pueden llegar a volverse locas y a destruir el mundo. Y hemos llegado a ver que las ciencias físicas, naturales y las ciencias sociales tienen que avanzar juntas para hacer el mundo mejor, más habitabl; evolucionando. Y eso es posible. Si las ciencias avanzan por separado vamos a la destrucción. Si las ciencias avanzan en conjunto pueden contribuir a crear un mundo nuevo, en el cual viva el hombre nuevo. Los niños pueden educarse científicamente en el concepto del desarrollo sostenible pero, sobre todo, en el desarrollo creativo, cosa más difícil en el caso de los mayores. La capacidad creativa- y eso en clase se nota- del niño, de los niños en conjunto es extraordinaria. Para dar respuesta a esta capacidad, en escuelas avanzadas como las de Regio Emilia, por ejemplo, hay dos maestros en cada clase: el maestro que ordena los trabajos en grupo de los niños y el que va anotando sus comentarios. Y al final del curso los apuntes de los comentarios de los niños dan pie a que los maestros, el equipo de una escuela, planteen el curso próximo en función de la capacidad de creatividad de la cual los niños han dado testimonio y que los mayores tenemos el gran honor de acoger y de articular para dar el paso siguiente. Es un trabajo extraordinario para los maestros. Uno de los derechos del maestro, que debería recoger la carrera docente, es el de poder escuchar a los niños para dar el paso siguiente en la educación.