INTRODUCCIÓ:

INTRODUCCIÓ:
El gòtic es l'art desenvolupat entre el període anomenat romànic i el Renaixement (ss XIII−XIV en uns països
i XIII−XV en uns altres). Geogràficament ocupà tota l'Europa del nord, la central i l'occidental, i arribà fins al
Pròxim Orient i, molt més tard, fins a l'Amèrica hispana. La denominació de gòtic com a sinònim de
barbaritzant i equivalent a un estil no subjecte a cànons fou deguda als acadèmics, que no saberen veure més
enllà d'allò que les regles clàssiques els indicaven. El seu enlairament a estil de primera línia dins els períodes
artístics és degut als moviments vuitcentistes pre−rafaelita i neogòtic. Des del començament de Saint−Denis
(1144) fins al desenvolupament del gòtic perpendicular a Anglaterra (~1350), que arriba fins a la darreria del s
XV, i fins al començament de la catedral de Segòvia (1525).
Les arts figuratives, com la pintura, l'escultura, l'orfebreria, els vitralls, la tapisseria, etc, hom pot parlar d'un
coneixement progressiu de les lleis de la perspectiva i de l'anatomia, el qual, bo i naixent d'un esquematisme
lineal (reminiscències romàniques), arriba a un grau en què la figura humana, els objectes i les arquitectures
passen d'ocupar plans juxtaposats a relacionar−se entre ells. Els períodes italogòtic, internacional i flamenc, en
què hom sol dividir el desenvolupament de les arts plàstiques d'aquesta època, indiquen, en el nom mateix, els
centres des d'on s'estengué llur influència sobre la resta d'Europa. Així, al s XIII és de clara superioritat
italiana.
En el període següent es constitueixen, al voltant de les corts de París i de Borgonya, dues escoles que, per la
qualitat i el nombre d'obres, influeixen amb llurs models sobre les corts europees durant el darrer quart del s
XIV i el primer del s XV.
Als Països Baixos, des dels primers anys del s XV s'imposa en la pintura tot un canvi, tant pel que fa a la
temàtica (amb la qual cosa fan la pintura més humana) com pel que fa a la tècnica (amb la utilització de l'oli
com a aglutinant, particularitat que descobreix unes noves possibilitats, aviat experimentades).
Nom que hom ha donat a l'estil gòtic propi dels Països Catalans, especialment en el camp de l'arquitectura.
Les manifestacions d'art gòtic als Països Catalans (ss XIII−XV), tot i anar lligades als diferents corrents de la
resta d'Europa, especialment de França, d'Itàlia i de Flandes, assoliren una originalitat ben precisa. Aquest
estil coincidí amb un dels moments de més potència creadora i més activitat artística. En arquitectura, els
ordes del Cister, primer, i dels mendicants, després, introduïren una nova distribució de l'espai, la tècnica
constructiva i nous elements arquitectònics, com l'ogiva, el contrafort, etc. D'ençà de mitjan s XIV, les grans
catedrals catalanes (Barcelona, Girona, Mallorca) fixen la fórmula original del gòtic català sota la norma de la
funcionalitat estructural i de la simplicitat decorativa. El camí de l'escultura cap a la plenitud començà,
simultàniament, entorn del 1350 (Jaume Cascalls, Aloi de Montbrai), després de desprendre's de la tradició
romànica i de les influències directes de provinença italiana i francesa. El lligam amb l'arquitectura i el
caràcter auster d'aquesta feren que l'escultura no cobrís l'espai exterior dels temples, ans obtingué el seu camp
d'aplicació en obres funeràries (Poblet), en retaules (Tarragona) i en imatges que encomanà la reialesa i la
burgesia de mercaders i de negociants. La pintura, potser la manifestació menys original, seguí molt de prop
les tendències europees, això és, els anomenats estils francogòtic, italogòtic, internacional i flamenc.
ARQUITECTURA:
Se succeeixen en l'arquitectura una sèrie de variants amb dues característiques comunes, l'arc i la volta
d'ogiva, que comporten una evolució estructural des del sentit de masses romànic a una visió etèria de l'espai,
distribuït mitjançant un esquelet de pedra on cada part és perfectament diferenciada amb vista a l'acompliment
de la seva funció; el resultat que se'n deriva està, però, d'acord amb la geografia de cada país i la mentalitat de
la gent. Pierre de Montereau i Jean des Champs, entre altres innombrables mestres anònims (com l'autor de la
catedral d'Amiens), a França, el mestre Mateo, a Compostel·la, i Guillem Sagrera, als Països Catalans, són
1
arquitectes clau d'aquest període.
La construcció de catedrals està vinculada al renaixament de les ciutats a partir del segle XII. Aquesta
renaixença fou possible gràcies a les transformacions que patí el sector agrícola, que procurava quantiosos
excedents per comerciar−hi. La ciutat es va convertir en un focus d'atracció per a la gent: pagesos, artesans,
mercaders, senyors i clergues. En la persona del rei gravitaven tots els esforços per enriquir la vida humana,
tant en l'aspecte polític com en el mercantili el cultural. Aquesta nova realitat desenvolupada a l'illa de França
va irradiar des d'allí a la resta d'Europa.
Els canvis originats en l'aspecte material suscitaren també una nova sensibilitat i obriren camins per a la
investigació religiosa i intel·lectual: l'art gòtic expressat en la construcció de les catedrals serà un art serè que
unirà l'aspecte temporal amb l'aspecte no−temporal, els éssers humans amb Déu, en una barreja del que és
profà i diví. Com deia l'abat Suger, la llum serà l'element cohesiu d'ambdues realitats. Així dons, a partir de la
nova experiència religiosa i de l'estudi matemàtic, l'arquitecte dissenyava un edifici l'essència del qual era la
unitat i l'harmonia de l'univers físic. La catedral, que necessitava un enorme esforç econòmic i humà per a ser
construïda, era el símbol de l'espai urbà al mateix temps que el magnificava. Les seves altres torres acabades
en agulles dominaven físicament, estèticament i espiritualment la ciutat i els voltants.
Podem destacar els següents edificis:
• Catedral de Chartres ( segles XII−XIII ) a França.
− Abadia de Saint−Denis a París, França.
− Nôtre−Dame a París, França.
− Palazzo Pubblico de Siena ( 1289−1309 ) a Itàlia.
• Palazzo Ducale de Venècia ( 1309−1424 ) a Itàlia.
− Catedral de Lleó ( s.XIII )a Espanya.
• Catedral de Segòvia (1525−s.XVII ) a Espanya.
ESCULTURA:
L'escultor gòtic utilitzava per fer les seves obres tant la tradicional escultura exempta com l'exterior de les
catedrals ( timpà, arquivoltes i brancals ). Originalment presentaven una viva policromia en cabells i vestits.
La temàtica és bàsicament religiosa. S'inicia la humanització de les imatges perquè resultin més veraces, com
passava a l'època clàssica.
La immobilitat de l'època anterior es substitueix per una major corporeïtat que serveix per a donar una imatge
més tangible i més propera. A l'època de les catedrals el tema de la Mare de Déu i el nen va tenir gran difusió
com a símbol d'un món més humanitzat. Ella era la mitjancera entre els fidels i Déu.
L'expansió de l'escultura en aquesta època transmet un cert aire poètic semblant al que se sent a l'interior de
les catedrals. La seva funció didàctica impulsava la gent a pensar en un món diví, menys apocalíptic i més
amable.
Podem destacar les següents obres:
• Portada de les catedrals de Notre−Dame de París, Chartres, Amiens i Reims ( França ).
2
Portada catedral Notre−Dame de París
• Pulpit del baptisteri de Pisa de Nicola Pisano, Pulpit de la catedral de Pisa de Giovanni Pisano,
primeres portes del baptisteri de Florència d'Andrea Pisano ( Itàlia ).
Pulpit catedral de Pisa
• Monument funerari del Príncep Negre a Canterbury, relleus en alabastre dels altars de Nottingham (
Anglaterra )
Monument funerari del Príncep Negre ( Canterbury)
• Relleus i Mare de Déu Blanca de la catedral de Lleó, Façana de la catedral de Burgos, Porta del
Perdón i Porta del Reloj de la catedral de Toledo, portada principal de la catedral de Santa Maria de
Vitòria.( Corona de Castella )
• Portada principal de la catedral de Tarragona. Estàtua de Sant Carlemany, Àngel de la Llotja de la
Ciutat de Mallorca, Sepulcres Reials de Poblet i Santes Creus ( obres de Jaume Cascalls, Corona d'
Aragó )
Sant Jordi ( Palau de la Generalitat de Barcelona ), Sepulcre d'Elisenda de Montcada ( Monestir de Pedralbes
de Barcelona), Retaule de la Capella dels Sastres ( Catedral de Tarragona ) Obres de Pere Joan Corona
d'Aragó.
PINTURA:
El retaule serà el suport principal de la pintura gòtica a causa de la desaparició de la decoració mural
romànica. Se situava darrera de l'altar o adossat a la paret. Pintat o esculpit, representa un conjunt d'escenes
bíbliques o de la vida dels sants, emmarcades per explicar una història.
La pintura s'allunya de la rigidesa bizantina i dóna a les figures un cert moviment, encara que mesurat i
contingut. Els rostres i gestos mostren els sentiments de sorpresa o d'agraïment davant del fet que es produeix,
es comença a representar un espai tridimensional en una superfície de dues dimensions. Es dóna forma
corpòria a les figures a través del volum que s'aconsegueix amb el modelat de la roba.
El resultat es una pintura viva, capaç de fer−nos partícips de l'escena per la plasmació il·lusòria de la realitat.
Les escoles florentina i flamenca renoven la pintura gòtica i inicien el llarg camí cap a la pintura moderna, a la
recerca de la representació de la individualitat, el volum i la perspectiva en les arts plàstiques.
Podem destacar les següents obres:
• Pintura mural de la sala capitular de Sixena ( Osca ), retaule de Sant Domènec ( Tamarit de Llitera ),
Frontal de Sant Miquel de Soriguerola, pintures murals de la capella de Sant Miquel del Monestir de
Pedralbes, retaule de Sant Marc de la Seu de Manresa de la Corona d'Aragó.
• Frescs de les Històries de Sant Francesc d'Assís obra de Giotto di Bondone, Madonna Rucellai de
Duccio di Buoninsegna , Cristos de Giunta Pisano (Itàlia).
• Mare de Déu del Canceller Rolin de Jan van Eyck, Taules de Santa Bàrbara i Esposalles de la Mare de
Déu de Mestre de Flémalle (Flandes).
VITRALLS:
3
El conjunt de tècniques emprades en l'arquitectura gòtica permet la desaparició del mur tradicional i la seva
substitució per un parament semitransparent fins al punt que les obertures arriben a predominar sobre
l'estructura massissa. Aquests finestrals polícroms deixen entrar la llum alhora que la tamisen i així
acoloreixen l'espai interior.
La valoració estètica dels vitralls, que tingueren una presència esporàdica en els edificis romànics, és signe
d'una nova sensibilitat religiosa més humanitzada. La tradicional metàfora de Déu com a llum del món es
manifesta ara a través de la llum natural.
El vitrall compila alhora una doble comesa: suport de contingut iconogràfic simbòlic d'un espai lluminós. Les
seves imatges exercien un enorme poder sobre l'esperit de les persones de la baixa edat mitjana. Els vitralls,
que resguarden de les inclemències del temps com són el fred, la pluja o el vent, i permeten el pas de la llum,
s'identifiquen plenament amb el contingut de les Sagrades Escriptures, que protegeixen els fidels del mal i els
il·luminen en tot moment. La llum simbolitza la idea de la immaterialitat, ja que en travessar el vidre sense
alterar−lo servia per desenvolupar metafòricament la idea de l'omnipresència i proximitat del Creador. Déu és
més tangible, humà i radiant a través de l'art dels vitralls.
Un magnífic exemple en són els vitralls de la Sainte−Chapelle de París (s.XIII).
CONCLUSIONS:
L'expressió art gòtic es presta a algunes imprecisions i requereix una definició més exacta.
La presència d'alguns trets constants, les diverses àrees geograficoculturals elaboren formes pròpies que no
coincideixen perfectament en el pla temporal. Amb tot, podem veure algunes connotacions distintives del
gòtic. Amb primer lloc, l'abandó progressiu dels aspectes més grotescs en favor del naturalisme.
La Mare de Déu intercedeix a favor dels homes davant Déu per mitjà del seu fill diví.
Les ciutats van definint la seva estructura urbana, basada en carrers estrets que menen a un centre constituït
per l'església mare i per l'ajuntament.
OPINIÓ PERSONAL:
Aquest ha estat un treball molt interessant i n'he après moltes coses.
Fins ara no m'havia adonat de l' importància de l'art gòtic a Europa ni de la gran quantitat de variants que ha
tingut aquest art en diferents llocs al llarg del temps.
Personalment m'ha servit per aprendre moltes més coses de l'art gòtic i sobretot de l'Església de Santa Maria
del Mar.
ÍNDEX:
INTRODUCCIÓ . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
ART GÒTIC CATALÀ. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
ARQUITECTURA. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . ESCULTURA. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
..................
PINTURA. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
4
VITRALLS. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
CONCLUSIONS I OPINIÓ PERSONAL. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
BIBLIOGRAFIA. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
BIBLIOGRAFIA:
• Enciclopèdia Catalana volum VIII
• Enciclopèdia Catalana volum XIII
• Proa Enciclopèdia Catalana Temàtica, Llenguatge i Cultura, volum VIII
• Història de l'Art ( Ed. Teide)
• 1 día en Segovia ( Ed. Aldeasa)
• Guia de Castilla y León ( Ed. Evergráficas SA)
• Enciclopèdia Compacta
L'ART GÒTIC
5
6