ciutat, patrimoni, memòria núm. 45 / Olot, novembre 2010 Coordinació: Antoni Mayans i Xavier Puigvert • Edició: Institut de Cultura de la Ciutat d’Olot i Arxiu Comarcal de la Garrotxa MARAGALL I OLOT / “CASA XARLÓ DEL PARQUE” O EL TEDI Margarida Casacuberta Alexandre Cuéllar, que sentia una gran fascinació per la figura de Joan Maragall, sabia, per una carta que aquest va escriure a Antoni Roura el 10 de gener de 1890, que el poeta havia sojornat a Olot poc abans d’aquesta data. Quan l’escriu, Maragall està convalescent d’una grip que feia estralls a Europa i es mostra trist i abatut –potser també un xic enyorat– davant de l’amic que s’acaba d’instal·lar a les Filipines, on ha anat a prendre possessió d’una plaça de notari. El poeta li pinta una Barcelona fúnebre, on hi ha dies que “se’n moren vuitanta o més”, on “sempre se sent tocar a morts, i es veu passar lo combregar i es fan hospitals provisionals”, on “se mor molta gent coneguda, les ‘penyes’ i tertúlies se desorganitzen i qui sap fins quan me faran quedar a casa els vespres jugant a dòmino o al burro, com quan érem a Olot, que m’emprenyava tant.” La referència que tant intrigava Cuéllar va sortir no fa gaire a la llum amb l’exhumació que va fer Glòria Casals d’una part de la correspondència de l’escriptor no recollida a les obres completes. Són les cartes que Maragall va enviar a un altre amic d’universitat, Josep M. Lloret, entre 1882 i 1895, publicades sota el títol de Com si entrés en una pàtria (2007). Les de l’estiu de 1889 són especialment interessants, no només perquè documenten la que segurament va ser la primera estada de Maragall a Olot, sinó perquè reflecteixen el peculiar estat d’ànim d’un “jove” a punt de fer els trenta anys, que ha acabat la carrera de Dret, que no se sent a gust ni amb si mateix ni amb el món, que veu com els amics festegen i es casen, i que sent la imperiosa necessitat de la dona: “La mujer se impone a nuestra edad y acaba por ser una verdadera obsesión; para sustraerse a ella, cuando no se es un tronera, hay que casarse. De esto hablaremos largamente a nuestra vista. Escríbeme pronto y recibe un fuerte abrazo de tu amigo.” Abans d’aquesta constatació, Maragall convida Lloret a passar uns dies amb la família Maragall Gorina, que aquell estiu té previst passar un mes o mes i mig a Olot. El fet que, per algun motiu, Lloret no acceptés la invitació de l’amic ens permet conèixer les primeres impressions olotines d’un personatge desencaixat, que s’autocomplau en la construcció d’una imatge literària de si mateix indestriable de la representació decadentista d’Olot com la ciutat morta, la ciutat del tedi. Escrita des de “Casa Xarló del Parque” el 10 d’agost de 1889, la carta fa així: “Aquí me paso la vida sin hacer nada, absolutamente nada. Ya de intento no traje conmigo libro alguno, y tampoco leo periódicos; me levanto y fumo cigarrillos sentado en una mecedora hasta las once y media; luego me voy a la fuente de San Roque y allí estoy media hora escuchando el rumor del viento y del agua; regreso y tomo vermouth en los pórticos de la manzana de casas en que habito; como, tomo café en el mismo sitio; voy, a veces, al casino a conversar un rato con un abogado de esta población; vuelvo a casa a mecerme un rato más en el balcón contemplando el paisaje; nos reunimos con la familia Cortada (de ésta) y nos acompañan a alguna fuente; vuelvo, ceno, salgo a veces a dar una corta vuelta y me voy a la cama. Los dos o tres primeros días esa vida me enervaba y me atormentaba el aburrimiento; ahora creo que me voy acostumbrando y deseo tan sólo que me dejen vegetar en paz.”