T] [atre més enllà de l’escenari Teatre i vida Per Maria Colomer En aquest apartat normalment parlem d’experiències i pràctiques que es duen a terme en àmbits socials, educatius, de salut, i no estrictament teatrals, en els que el teatre és una eina fonamental per al desenvolupament de l’activitat plantejada. Allí el teatre col·labora en processos d’integració social, de creiximent personal, de reconeixement i exploració personal, de dinamització social, entre altres coses. Como tenim rondant el Dia Mundial del Teatre, ens agradaria recordar d’una manera especial el misstage que llançà a tothom Augusto Boal en 2009, poc abans de morir. Ara que la memòria sembla que no ha de Augusto Boal 38 ser allò prioritari segons alguns, potser estiga bé recordar i no oblidar. Al seu manifest, Boal acabava dient que “el Teatre no pot ser tan sols un event, és forma de vida!”. Que gran veritat la seua quan som capaços d’en- Programa Educarte tendre que la cultura no és sols consum, plusvàlua, en una societat de l’espectacle que transforma i confon allò essencial de la identitat d’un poble amb un event ocasional; quan, a diferència d’Alícia, ens veiem abocats a un fals i pervers País de les Meravelles en el que la paradoxa es veu transformada en engany; quan allò real i allò imaginari se’ns amalgama en un Matrix i en un Big Brother que no anul·len. El teatre no és, no pot i no hauria de ser sols un event. El teatre com essencial a la vida quotidiana. El teatre com arma de futur. “Veient el món, a més de les aparences, veiem a opresors i oprimits en totes les societats, ètnies, gèneres, classes i castes, veiem el món injust i cruel. Tenim l’obligació d’inventar un altre món perquè sabem que un altre món és possible. Però ens incumbeix a nosaltres construir-lo amb les nostres mans entrant en escena, en l ‘escenari i en la vida”. John Malkovich al seu misstage d’aquest any també insisteix d’alguna manera en això Suzanne Lebeau mateix, quan ens proposa que com actors i actrius ens preguntem “Com vivim?”, ja que per a ell el teatre també és una eina fonamental que ens ajuda a “reflexionar sobre la questió del que significa l’ésser humà”. No podem separar la vida, la real, del teatre, de la ficció. Suzanne Lebeau també incideix en això mateix des d’un altre lloc, quan en el seu missatge del Dia Mundial del Teatre per a la Infància i la Joventut d’aquest any ens planteja un altra pregunta interesant: “qui parla millor, més afectuosament, a l’home sobre l’home? La realitat o la ficció?”. Necessitem del Teatre per poder entendre’ns, per poder saber de nosaltres, per poder refer-nos? Per retrobar junts un altre llenguatge plagat de silencis, de mirades, de gestos, de noves paraules, de vegades? Teatre com a passatemps o teatre com a lloc de trobada, d’intercanvi, com a lloc on el temps no sols és Kronos sino també Kairós? Espai en el que deixem la nostra ment en John Malkovich 39 T] [atre més enllà de l’escenari blanc sobre el que ocorre al carrer, oblidem els problemes i anem a gaudir d’un entreteniment? O potser espai on el diàleg, l’intercanvi, és l’essència? Augusto Boal ens diu que el Teatre de l’Oprimit té dos principis fonamentals “transformar l’espectador –ser passiu, receptiu, depositari- en protagonista d’una acció dramàtica, subjecte, creador, transformador; i tractar de no contentar-se amb reflexionar sobre el passat, sinó de preparar el futur”. Quin futur tenim ja, ací al costat, quan, gràcies a la crisi econòmica (gran fal·làcia), es retalla tant i tant que a penes queda aire que respirar? Des d’aquestes pàgines s’ha parlat de projectes en els que l’art, el teatre era una eina fonamental per a la mediació social, projectes que actualment no existeixen, han estat els primers en caure davant la necessitat d’ajustar els pressupostos. Altres, per sort i gràcies a l’esforç de les persones que treballen en ells, continuen endavant. Programa Educarte 40 Malos tiempos para la lírica. Malgrat això, el teatre continua sent necessari, imprescindible, els éssers que ens autodenominem humans necessitem seguir autoobservantnos, necessitem formular-nos milers de preguntes, recordar-nos, re-trobar-nos, imaginarnos i reinventar-nos, just en els moments en els que el gat mai va ser llebre a pessar del maquillatge. Trobar espais, persones, maneres de continuar oferint no sols entreteniment, de continuar demananat mig pa i un llibre, com deia Lorca. Acabe amb unes paraules d’Augusto Boal: “el teatre ha de dur felicitat, ha d’ajudar-nos a conéixer millor el nostre temps i a nosaltres mateixos. El nostre desig és conéixer millor el món en el que vivim per poder transformar-lo de la millor manera. El teatre és una forma de coneixement i ha de ser també un mitjà per transformar la societat. Pot ajudar-nos a construir el futur, en compte d’esperar passivament que arribe”. Opinión Un voto de confianza para el ministro Wert Por Laura Hormigón Como mujer involucrada en el mundo de la cultura y ciudadana que se interesa por la realidad política y social de nuestro país -pues a todos nos incumbe, evidentemente,he seguido con interés el nombramiento de los nuevos responsables de las directrices culturales en el Gobierno central durante estos próximos cuatro años. No tengo el gusto de conocer todavía al ministro José Ignacio Wert en persona, pero quería aprovechar estas líneas para desearle los mayores éxitos en su andadura y transmitir mi sensación de que son muchas las cuestiones aún pendientes en nuestro sector que se habrá encontrado sobre la mesa nada más tomar posesión del cargo. Durante los días previos al anuncio del equipo ministerial fue bastante extendida la polémica sobre si el nuevo presidente del Gobierno, Mariano Rajoy, debía mantener el Ministerio de Cultura a toda costa o, en aras a las estrecheces presupuestarias que nos conciernen en estos tiempos difíciles, estaría justificada su supresión. Creo, humildemente, que el debate tenía más de simbólico que de práctico o real. Wert es desde el pasado 21 de diciembre el nuevo titular de la cartera de Cultura, con independencia de que a su cargo sume también las responsabilidades sobre Educación y Deportes. Pero la estructura ministerial –con José María Lassalle, Secretario de Estado, al frente– se mantiene a todos los efectos, por lo que Wert tendrá las mismas oportunidades que 42 sus antecesores y antecesoras para hacer un trabajo apreciable de cara al sector de la creación. Puede que el partido ahora en el Ejecutivo haya visto tradicionalmente a los creadores culturales como un sector poco afín y ubicado en otros espacios del espectro ideológico. Yo pienso, en cambio, que las generalizaciones siempre son peligrosas. Y, sobre todo, considero que la cultura es asunto de todos. Nos conviene. Nos hace más libres y mejores personas. Da trabajo a muchos miles de familias españolas. Genera riqueza y prestigio internacional. Cada cual es muy libre de profesar sus opciones ideológicas y de hacerlas o no explícitas, pero creo, sinceramente, que la cultura es un campo propi- Laura Hormigón cio para encontrarnos todos y hacer causa común. Porque muchos españoles estamos ya algo cansados de esa visión excluyente de la realidad, en la que hay que ser clásico o moderno, del Real Madrid o del Barcelona, de color rojo o azul. Prefiero que nos aceptemos todos como ciudadanos singulares, respetables y razonablemente inteligentes. Por eso quiero confiar, de entrada, en el buen hacer de José Ignacio Wert al frente de las políticas de nuestro sector y en su capacidad para que el papel de los creadores alcance un reconocimiento merecido. No pedimos tratos de favor, ayudas más ventajosas que a otros ámbitos productivos, privilegios sectoriales ni nada que se le parezca. Esperamos, eso sí, una apuesta nítida por la cultura española, la disponibilidad de una red pública de espacios escénicos donde dar a conocer nuestro trabajo, la regulación sensata de ese maremágnum en el que se ha convertido Internet. Deseamos pasear con orgullo el fruto de nuestro esfuerzo en unos foros internacionales donde muchos ven a España con envidia y admiración. Ah, y yo confío también, inevitablemente, en que Wert se acuerde también de nosotros, los profesionales de la danza, que tantas y tantas veces nos hemos sentido relegados a la condición de patitos feos por las administraciones de uno y otro signo, de unas y otras geografías. 43