la renda bàsica

LA RENDA BÀSICA. Daniel Raventós Pañella
Patronat Flor de Maig. Diputació de Barcelona
LA RENDA BÀSICA1
Daniel Raventós Pañella
Doctor en Ciències Econòmiques
Professor a la UB i a la UAB
ravento@eco.ub.es
1. Què és la renda bàsica i amb què no s’ha de confondre
2. El debat a Europa (i més enllà)
3. El substrat de la proposta de la renda bàsica
4. El treball amb remuneració en el mercat és l’únic treball?
5. Els dos obstacles que ha de superar tota proposta social
6. Com supera la renda bàsica l’obstacle normatiu?
6.1 La justificació libertariana
6.2 La justificació republicana
7. Com supera la renda bàsica l’obstacle tècnic?
7.1 Quantitat
7.2 Àmbit
7.3 Un exemple de finançament
8. Com resol la renda bàsica les trampes de la pobresa i de l’atur, i la
simplicitat administrativa?
9. Les objeccions més habituals
9.1 Les crítiques ètiques
9.2 Les crítiques tècniques
10. Sufragi universal i renda bàsica
11. Referències
1
Aquest text és una versió ampliada del que ha sortit publicat a la revista Síntesi, número 1, febrer 2001.
1
LA RENDA BÀSICA. Daniel Raventós Pañella
Patronat Flor de Maig. Diputació de Barcelona
2
LA RENDA BÀSICA. Daniel Raventós Pañella
Patronat Flor de Maig. Diputació de Barcelona
«[… ] sinó que el veritable demòcrata ha de procurar que el poble no sigui massa pobre,
perquè aquesta és la causa que la democràcia sigui dolenta. Per tant, cal discórrer els mitjans de donar al
poble una posició acomodada permanent.» (Aristòtil: Pol. 1320a)
«I believe the greatest challenge is winning minds and hearts to the idea of Basic Income…
in the context of the injustices and absurdities of the status quo.» (Sally Lerner)
1. Què és la renda bàsica i amb què no s’ha de confondre
La definició de la renda bàsica és clara i senzilla: és un ingrés pagat per l’estat a cada membre
de ple dret de la societat, fins i tot si no vol treballar de manera remunerada, sense prendre en
consideració si és ric o pobre o, dit d’una altra manera, independentment de quines puguin ser
les altres possibles fonts de renda, i sense que importi amb qui convisqui. L’organització
internacional creada el 1986 per a la promoció de les idees relacionades amb la renda bàsica, el
BIEN (Basic Income European Network), defineix la renda bàsica amb altres paraules, però
amb un contingut idèntic: A basic income is an income unconditionally granted to all on an
individual basis, without means test or work requirement.
S’han d’evitar dos tipus de confusions. El primer l’ha provocat el fet que, sota diferents
denominacions, diversos autors han volgut referir-se al mateix. El segon tipus de confusió és
precisament el contrari: sota la mateixa denominació sovint s’ha volgut expressar conceptes
molt diferents. Explicaré més detalladament totes dues confusions. La denominació de renda
bàsica no és acceptada unànimement per tots aquells que han donat suport a aquesta proposta
social, l’han criticada o l’han discutida. En els llibres i articles que han tractat d’aquest tema –i
des de principi dels anys noranta la producció acadèmica és molt abundant– es poden trobar
diverses maneres de referir-se a la mateixa proposta. Només per esmentar-ne algunes: subsidi
universal garantit, dividend social, renda de ciutadania, ingrés garantit. En anglès, l’expressió
més emprada és basic income i, en francès, les dues que tenen una circulació més gran són
revenue universelle i revenue de citoyenneté.
Posaré un exemple del segon tipus de confusió. El 1997, a la Comunitat Autònoma Basca es va
iniciar una recollida de signatures per poder presentar al Parlament (on va ser admesa a tràmit a
la fi de 1997) una proposta legislativa popular que portava per nom Carta dels drets socials.
Posteriorment, també es va repetir el procés a la Comunitat Autònoma de Navarra. La petició
3
LA RENDA BÀSICA. Daniel Raventós Pañella
Patronat Flor de Maig. Diputació de Barcelona
intentava aconseguir la concessió de la «renda bàsica», entesa com una cosa molt diferent de la
renda bàsica segons la definició que he apuntat més amunt. L’objectiu d’aquesta proposta de llei
és que els ciutadans de la Comunitat Autònoma Basca puguin disposar dels ingressos econòmics
«per portar una vida digna, accedir a la cultura, a l’habitatge, al treball i a una renda bàsica». Per
a la Carta dels drets socials, amb la proposta de la renda bàsica es pretenia, entre altres
objectius: el reconeixement del dret ciutadà a un salari social individualitzat per a tots els que
busquessin ocupació, per una quantitat equivalent al salari mínim interprofessional, i pel temps
que duri la condició d’aturades de les persones subjectes a dret. Les persones perceptores
estarien obligades per l’Administració a fer una activitat social. Aquesta ILP descriu per renda
bàsica un subsidi molt generós, però sens dubte condicionat. En qualsevol cas, però, no es tracta
de la renda bàsica que s’ha definit més amunt.
La renda bàsica, segons la definició estricta de l’inici d’aquest informe, tampoc no s’ha de
confondre amb els subsidis condicionats del tipus de les rendes mínimes d’inserció que
ofereixen la majoria de les comunitats autònomes, ni amb els diversos subsidis de tipus
condicionat propis de l’estat del benestar que coneixem. Més endavant es dedicarà un apartat
específic a la comparació de la renda bàsica amb aquests subsidis condicionats.
2. El debat a Europa (i més enllà)
El 1983 Paul-Marie Boulanger, Philippe Defeyt i Philippe Van Parijs, tots professors de la
Universitat Catòlica de Lovaina, van començar a interessar-se seriosament per la renda bàsica
(allocation universelle, com l’anomenaven ells). Tres anys després es va organitzar una reunió
internacional a Lovaina a la qual van assistir, entre altres, Gunnar Adler-Karlsson, Yoland
Bresson, Ian Gough, Edwin Morley-Fletcher, Claus Offe, Ricardo Petrella, Guy Standing,
Robert Van der Veen. És on va néixer el Basic Income European Network (BIEN). Des d’aquell
1986 el BIEN ha organitzat una conferència internacional cada dos anys: 1988 (Universitaire
Faculteiten St. Ignatius, a Antwerp, Bèlgica); 1990 (European University Institute, a Florència,
Itàlia); 1992 (Université de Paris-Val-de-Marne, a París, França); 1994 (Goldsmith College, a
Londres, Regne Unit); 1996 (United Nations Centre, a Viena, Àustria); 1998 (Universiteit van
Ámsterdam, a Amsterdam, Holanda); 2000 (Wissenschaftszentrum Berlin, a Berlín, Alemanya).
El BIEN ha aconseguit que alguns premi Nobel d’economia (James Tobin, Herbert Simon)
s’hagin interessat per la renda bàsica. Cal apuntar que el Consell Assessor de l’últim congrés del
4
LA RENDA BÀSICA. Daniel Raventós Pañella
Patronat Flor de Maig. Diputació de Barcelona
BIEN, celebrat, com ja s’ha dit, a Berlín l’octubre de l’any 2000, pot donar una mostra de la
importància de l’esdeveniment: A. Atkinson, Lord Ralf Dahrendorf, Lord Maghnad Desai,
André Gorz, Michel Hansenne, Ruth Lister, Lord Raymond Plant, l’antic primer ministre
Michel Rocard, Fritz Scharpf, Herbert Simon, Eduardo Suplicy, James Tobin i Salvatore Veca.
La referència al BIEN en qualsevol estudi de la renda bàsica és imprescindible (vegeu al final
l’adreça de la seva pàgina web). Al llarg d’aquests catorze anys s’han editat 35 butlletins del
BIEN –Newsletter of the Basic Income European Network–, on puntualment s’ha informat de
totes les activitats més rellevants sobre la renda bàsica que s’han anat fent, i també s’ha informat
d’articles, llibres i debats sobre la renda bàsica.
Un dels articles que es troben gairebé a l’origen de la proposta de la renda bàsica i que va tenir
més repercussió va ser el de dos prestigiosos teòrics socials, Philippe Van Parijs i Robert J. Van
der Veen, que van publicar el 1986 a la revista Theory and Society. El títol que van triar va ser
pertorbador: «Una via capitalista al comunisme». Similituds amb la proposta de la renda bàsica
es poden rastrejar al llarg dels segles XIX i XX, i fins i tot abans. Per exemple, el revolucionari
d’origen anglès i membre de la Convenció Nacional francesa, Thomas Paine, que va morir el
1809, és un dels antecedents més sonats. Però el grau d’elaboració i el debat acadèmic i social
posterior són deguts en un alt grau a l’esmentat article. «Una via capitalista al comunisme» era
un article molt breu, només ocupava unes vint pàgines de la revista citada, però va causar una
gran sensació en alguns mitjans acadèmics.
Fer un inventari de les activitats que en els diversos paï sos europeus s’han fet durant aquests
catorze anys seria llarg i potser inútil, però sí que pot ser interessant fer un breu resum d’alguns
dels esdeveniments més destacats.
A Irlanda hi ha hagut debats parlamentaris importants en què els partits s’han hagut de definir
sobre la proposta d’una renda bàsica presentada per la Comissió de Justícia de l’Església
Catòlica d’Irlanda (per a la proposta i algun detall del procés vegeu Reynolds i Healy, 1995).
A Anglaterra, hi ha una important organització (Citizen’s Income) dedicada a l’extensió de la
renda bàsica que ha fet treballs econòmics de referència destacats (vegeu al final l’adreça de la
seva pàgina web).
A Bèlgica es va crear fa pocs anys un partit polític (Vivant) que té com a eix de la seva actuació
política la instauració d’una renda bàsica per als ciutadans d’aquell estat. Ha promogut des de la
5
LA RENDA BÀSICA. Daniel Raventós Pañella
Patronat Flor de Maig. Diputació de Barcelona
seva creació alguns debats interessants a la premsa de més difusió. Es pot assegurar que Bèlgica
és l’estat en què el debat acadèmic i social sobre la renda bàsica està més estès.
A Portugal, a principi del 2000, van tenir lloc importants debats sobre la política social a
Europa, on la proposta de la renda bàsica va ocupar un lloc central. Portugal presidia llavors la
Unió Europea, i el ministre de Treball d’aquell país va promoure unes conferències sobre
l’Europa social en què van participar especialistes de la renda bàsica com ara Philippe Van
Parijs. Aquest fet va tenir molta repercussió en la premsa d’aquell país.
A França, la renda bàsica va interessar coneguts intel·lectuals des del començament, al final dels
anys vuitanta. Alguns teòrics socials destacats com ara André Gorz i Jean-Marc Ferry han
participat activament en el debat francès sobre la renda bàsica. I és significatiu el canvi d’opinió
progressiu del primer dels autors esmentats. Des d’una posició completament contrària a l’inici
de la discussió, André Gorz ha passat a ser-ne potser un dels més coneguts defensors a França.
Val la pena destacar, entre els darrers esdeveniments referits a la renda bàsica en aquest estat
veí, que el partit verd Les Verts ha promogut també una important discussió pública sobre
aquesta proposta social.
En altres paï sos com ara Suècia, Dinamarca, Itàlia, Holanda i Àustria, la renda bàsica també ha
ocupat en determinats moments dels dos o tres darrers anys l’atenció de la premsa de més
difusió. Alguns dels debats han tingut relació directa amb la reforma de l’estat del benestar. La
incursió de la renda bàsica en aquestes polèmiques en què han estat implicats els principals
partits polítics d’aquests paï sos ha obligat a tenir-la en compte.
Per acabar aquest ajustat resum de la situació de la renda bàsica en alguns paï sos d’Europa,
potser val la pena fer també un breu inventari de la història de la renda bàsica a l’Estat espanyol.
El 1988, la revista Zona Abierta va editar un número doble (el 46/47) sobre la renda bàsica, que
era la traducció de Theory and Society, en què col·laboraven alguns teòrics socials molt
destacats com ara Erik Ollin Wright, Jon Elster, Alec Nove, Adam Przeworski, etc. No va tenir
gaire repercussió. Alguns anys després, entre 1994 i 1998, algunes revistes (Viento Sur, Papeles
de la FIM i Mientras Tanto) van editar un modest nombre d’articles sobre la renda bàsica, fet
que tampoc no va tenir gaires conseqüències. És a partir de 1999 quan, amb l’edició d’algun
llibre dedicat íntegrament a la qüestió, la proposta social de la renda bàsica comença a tenir una
certa repercussió pública. Alguns diaris de gran tirada (El País, El Mundo, La Gaceta de los
Negocios, a més d’alguns diaris locals), i també alguna prestigiosa revista de molta difusió
(Claves de la Razón Práctica), dediquen alguns articles i entrevistes a la renda bàsica. Un
nombre modest de diputats (de diferents partits) han mostrat interès per aquesta proposta.
6
LA RENDA BÀSICA. Daniel Raventós Pañella
Patronat Flor de Maig. Diputació de Barcelona
També els sindicats (i algunes de les seves publicacions) han manifestat la seva curiositat per la
renda bàsica. Així mateix, hi ha associacions d’estudiants que han promogut molts actes per
debatre-la. Alguns grups dispersos es dediquen a defensar-la. Cáritas Diocesana i Arrels,
associacions dedicades a l’atenció de la pobresa, estan mostrant un interès creixent per la renda
bàsica i es pot dir, per posar-ne un simple exemple, que han organitzat algun acte públic dedicat
a debatre i contrastar la proposta. L’atenció acadèmica també s’ha accelerat el darrer any. Fins i
tot alguns importantíssims simposis o congressos acadèmics dediquen un espai, encara que sigui
petit, a debatre la renda bàsica. Són casos destacats del que hem afirmat el Simposi
Iberoamericà Republicà, el XI Congrés de l’Associació Espanyola d’Ètica i Filosofia Política i
la I Trobada entre Humanitats i Ciències Socials. Es tracta de tres importants esdeveniments
acadèmics que han tingut lloc l’any 2000 i que han mostrat un interès per la renda bàsica que era
completament impensable fa només un parell d’anys.
No hi ha cap dubte que la renda bàsica és una proposta social que recorre Europa d’una manera
cada vegada més accelerada. I més enllà d’Europa. Durant l’any 2000 ha tingut lloc un debat en
la molt prestigiosa revista electrònica dels Estats Units Boston Review, en què han participat,
entre altres, Fred Block (Universitat de Califòrnia), Anne Alstott (Yale Law School), William
Galston (Universitat de Maryland), el premi Nobel d’economia de 1978 Herbert Simon, Emma
Rothschild (King’s College de Cambridge), Edmund Phelps (Universitat de Colúmbia), Brian
Barry (Universitat de Colúmbia), Elizabeth Anderson (Universitat de Michigan) i, no cal dir-ho,
Philippe Van Parijs.
També al Canadà el debat sobre la renda bàsica ha assolit cotes importants. Ha accelerat aquesta
extensió l’edició el 1999 del llibre Basic Income. Economic Security for All Canadians, de Sally
Lerner, Charles Clark i Robert Needham, de les universitats de Waterloo i Nova York.
Argentina, Brasil, Nova Zelanda i Austràlia també són paï sos que han estat escenari d’algunes
polèmiques i aportacions interessants sobre la renda bàsica (vegeu al final les adreces d’algunes
pàgines web en què estan recollides algunes d’aquestes aportacions).
3. El substrat de la proposta de la renda bàsica
Encara que els termes filosòfics, econòmics i sociològics d’aquesta proposta social s’han anat
depurant i sofisticant molt des de l’aparició d’aquell article de Van Parijs i Van der Veen, es pot
resumir el substrat de la proposta de la renda bàsica com segueix.
7
LA RENDA BÀSICA. Daniel Raventós Pañella
Patronat Flor de Maig. Diputació de Barcelona
Les societats més opulentes i les que no ho són gens generen en un extrem persones
extremament riques i, en l’altre, pobres de solemnitat. Aquest fet, que l’Informe sobre el
desenvolupament mundial 2000/2001: lluita contra la pobresa del Banc Mundial constata, no és
conseqüència de cap llei o certesa natural a la qual no seria raonable oposar resistència (de la
mateixa manera que seria desenraonat resistir-se a l’evidència de la llei de la gravetat, o a la
seguretat que compartim un percentatge major de DNA amb els goril·les que amb els anèl·lids).
La pobresa és una opció social, és el resultat agregat –unes vegades molt mediat i indirecte i
unes altres no tant– de decisions que prenen persones –de vegades, molt poques– de carn i
ossos, com ara fabricar armes, assegurar a un grup determinat el salari per a tota la vida,
condemnar altres grups a la més absoluta inseguretat laboral, permetre a uns quants que
acumulin fortunes fantàstiques o assignar una partida dels pressupostos generals a la Casa Reial.
Justificables o infames, aquests exemples són opcions socials.
La meitat de la població mundial, és a dir, uns tres mil milions de persones, malviu
paupèrrimament amb menys de 15 dòlars el mes. Hi ha pobres en els paï sos pobres i hi ha
pobres en els paï sos rics. Allà més i aquí menys, però sempre són molts. La Unió Europea
defineix la persona pobra com aquella que rep uns ingressos inferiors a la meitat de la renda
mitjana de l’àrea geogràfica de referència. De la població del Regne d’Espanya, més d’un 20%,
és a dir, al voltant de 8 milions de persones, està per sota del llindar o línia de la pobresa. Això
vol dir que se sostenen amb menys de 50.000 pessetes el mes, quantitat arrodonida que delimita
el llindar de la pobresa. No són pocs, 8 milions. En el cas de la població catalana, el percentatge
de població considerada pobra, segons l’indicador de la Unió Europea, és una mica inferior, del
15%, és a dir, unes 900.000 persones.
Els remeis dissenyats per afrontar la pobresa han estat molt diversos. Una distinció que pot ser
útil per posar ordre a les diferents propostes és dividir-les en mesures tradicionals indirectes i
directes contra la pobresa. Anomeno mesures tradicionals indirectes contra la pobresa: el
creixement econòmic (i la plena ocupació), la flexibilització del mercat de treball i la reducció
de la jornada. Amb mesures tradicionals directes contra la pobresa em refereixo als subsidis
condicionats que coneixem. Potser cal fer un aclariment. L’atur és el principal factor de pobresa
en les nostres societats que s’ha assenyalat més repetidament. No és l’únic, però sí el principal.
Ateses les condicions de molts contractes laborals, cada vegada pitjors, a la Unió Europea
certament pot arribar a passar una cosa que ja es coneix als Estats Units: la pobresa amb treball
assalariat. Per això crec que queda justificat el fet d’anomenar mesures indirectes contra la
pobresa els tres remeis assenyalats. No és el moment d’analitzar totes aquestes mesures
tradicionals (per a una anàlisi més detallada, vegeu Raventós, 1999), tot i que més endavant sí
8
LA RENDA BÀSICA. Daniel Raventós Pañella
Patronat Flor de Maig. Diputació de Barcelona
que dedicaré un espai als subsidis condicionats com la mesura tradicional directa contra la
pobresa.
La proposta de la renda bàsica no es limita a ser una «bona proposta contra la pobresa», cosa
que, val la pena subratllar-ho, ja podria ser una raó suficient a favor seu. No solament estem en
unes societats en què l’atur és important (encara que passem una de les millors fases en
comparació amb els darrers quatre o cinc lustres), sinó que la precarietat laboral és molt elevada
i el descontentament amb el treball remunerat també està molt estès (causa, com és ben sabut i
com remarquen molts autors, de grans ineficàcies laborals i econòmiques). Aquestes tres
realitats –pobresa, precarietat i descontentament laboral– formen el substrat de la proposta de la
renda bàsica.
4. El treball amb remuneració en el mercat és l’únic
treball?
El treball ha estat considerat fins els anys seixanta equivalent a treball assalariat o remunerat en
el mercat. En altres paraules, el treball relacionat amb la producció de mercaderies.
El treball assalariat és un subconjunt del treball remunerat en el mercat. Hi ha altres treballs
remunerats en el mercat que no entren en el grup del treball assalariat, el que fan els autònoms,
per exemple. Però encara que no fos així, és a dir, encara que tot el treball remunerat en el
mercat fos assalariat, no avançaríem gaire. El treball assalariat és una forma de treball. Molt
important, certament, però només una forma de treball. El fet de considerar que el treball
assalariat és l’única forma de treball significa estipular que altres activitats, com per exemple el
treball domèstic o el treball voluntari no remunerat, no ho són. En realitat, si el treball assalariat
o per compte d’altri fos l’única activitat que estigués inclosa exclusivament en la definició de
treball, això comportaria la injustificada afirmació segons la qual en l’espai econòmic espanyol
hi hauria actualment entre un 35 i un 40% de persones «treballant». D’aquí es podria continuar
inferint sense gaire pudor que el 60 o 65% restant «no treballa». La valoració social dels treballs
no remunerats en el mercat està augmentant els darrers anys. El fet que la Mesa del Parlament
de Catalunya admetés a tràmit, el març de 1997, una proposta no de llei sobre la mesura i la
valoració quantitativa del treball no assalariat de les dones i dels homes a Catalunya (Butlletí
Oficial del Parlament de Catalunya, 10-3-1997) n’és un indici. Aquesta proposició no de llei va
9
LA RENDA BÀSICA. Daniel Raventós Pañella
Patronat Flor de Maig. Diputació de Barcelona
ser adoptada per la Comissió Política Social d’aquest Parlament el 14 d’abril de 1997, que va
resoldre que el Parlament de Catalunya instés el Govern a:
«Continuar la participació en els fòrums i les institucions permanents per prosseguir l’adopció de
metodologies específiques de mesura quantitativa i de valoració econòmica del treball no assalariat a Catalunya.
»Continuar efectuant la producció i el seguiment periòdic de la informació i promoure l’elaboració
d’estudis per a la valoració efectiva del treball no assalariat a partir de les dades resultants de l’aplicació de les
metodologies existents i de les que es puguin adoptar, per poder tenir-les en compte en la planificació de polítiques
generals orientades a la consecució de la igualtat d’oportunitats entre els homes i les dones.» (Butlletí Oficial del
Parlament de Catalunya, 28-4-1997).
Crec que hi ha bones raons per defensar la tipologia següent: 1) treball amb remuneració en el
mercat; 2) treball domèstic, i 3) treball voluntari.
El treball amb remuneració en el mercat rep de vegades el nom d’ocupació. Més enllà de les
paraules, es vol abastar l’activitat que permet accedir a una font de renda, que serà: un salari, si
el perceptor és una persona amb ocupació dependent d’una altra; un benefici, si el rep una
persona propietària de mitjans de producció; i una pensió, si la persona ja s’ha retirat de
l’activitat laboral remunerada.
Ara és el torn del segon tipus de treball, el domèstic. Aquesta mena de treball, també anomenat
reproductiu o de cura dels altres, té moltes definicions. Malgrat tot, hi ha unes constants en totes
les definicions que podem trobar que al·ludeixen a l’activitat feta a la llar, a les tasques
d’atenció i cura dels menors i dels ancians de la casa, etc. De totes aquestes, és possible
sintetitzar una definició com ara la següent: el treball domèstic és el desenvolupament en la llar
per a l’atenció dels altres i la pròpia; comprèn activitats com ara la neteja, la preparació
d’aliments, la compra, l’atenció dels menors i dels ancians, i també dels malalts de la família o
unitat de convivència.
Més detingudament, és interessant apuntar les característiques següents del treball domèstic: 1)
Utilitza mercaderies, adquirides al mercat o als serveis oferts per les administracions públiques,
per produir uns béns i uns serveis destinats al consum (autoconsum) de la llar, no a l’intercanvi.
2) No té retribució monetària. 3) L’objectiu fonamental és la reproducció de la força del treball
(una conseqüència immediata és la reducció dels costos de subsistència). 4) Es produeix en
condicions en què la persona que fa aquest treball estableix un cert control sobre els ritmes i els
horaris.
10
LA RENDA BÀSICA. Daniel Raventós Pañella
Patronat Flor de Maig. Diputació de Barcelona
Queda un altre tipus de treball, el voluntari. Per treball voluntari s’ha d’entendre l’ocupació del
temps propi en activitats dedicades als altres sense remuneració i que no formen part del treball
domèstic. El treball voluntari abasta camps tan diversos com ara els serveis socials, l’assistència
sanitària, l’educació, la solidaritat amb la població pobra, la reinserció laboral de presos,
l’assessorament a dones maltractades i l’atenció de malalts de sida, entre altres. La motivació
per fer un treball voluntari pot ser doble. En primer lloc, la satisfacció personal en l’execució o
el desenvolupament de l’activitat. Aquest seria pròpiament un cas d’activitat autotèlica. En
segon lloc, la motivació pot ser deguda a la benevolència, entesa com la identificació amb el
benestar de la persona o persones que es beneficien del treball voluntari.
Pel tipus de participació, per la dedicació dels seus membres, es poden distingir tres grans grups
de voluntariat que es repeteixen en les diverses organitzacions que donen cabuda a aquest tipus
de treball: 1) el grup format per aquelles persones que treballen permanentment; 2) el grup
format per les persones que hi participen ocasionalment, i 3) els socis de l’entitat que són socis
passius. Alhora, els moviments o les associacions de voluntaris poden estar formats per diverses
vies: 1) les relacions d’amistat o de família i que pressuposen una sensibilitat cap a alguna
problemàtica social; 2) la captació directa per part d’algunes entitats, i 3) la captació
programada del sector públic.
5. Els dos obstacles que ha de superar tota proposta social
Quan algú tempteja per primera vegada, amb una certa seriositat, la proposta de la renda bàsica
sol patir dues resistències intel·lectuals. La primera és de naturalesa ètica o normativa i es pot
expressar amb aquesta pregunta: qui no vulgui treballar de manera remunerada en el mercat, té
dret a percebre una assignació incondicional? I la segona és una resistència intel·lectual
exclusivament tècnica, segons la qual es podria tractar d’una bonica idea però completament
irrealitzable, i també pot ser exposada interrogativament: la renda bàsica és una quimera?
Vèncer la primera resistència no suposa superar la segona. Ara bé, si no se supera la primera
resistència, ja no val la pena passar a la següent. Dit d’una altra manera: si no hi ha una bona
fonamentació normativa (o ètica, si es vol), ja no cal superar l’estudi tècnic de la seva viabilitat.
Parteixo de la convicció següent: el que és políticament viable depèn en gran manera del que
s’ha demostrat que té una justificació ètica. Hi ha un exemple que valdrà. La proposta segons la
qual el treball remunerat només hauria d’estar reservat als homes més grans de 30 anys és una
possibilitat tècnica possible. La seva justificació ètica fa aigües per totes bandes, tal com la
immensa majoria dels ciutadans de les nostres societats no tindria cap dubte a assegurar. Per
11
LA RENDA BÀSICA. Daniel Raventós Pañella
Patronat Flor de Maig. Diputació de Barcelona
tant, ja no val la pena passar a l’estudi tècnic. Si una proposta social no supera el sedàs normatiu
o ètic, no té cap sentit fer l’estudi tècnic de la viabilitat. La renda bàsica supera totes dues
barreres: pot ser justificada normativament i pot ser implantada econòmicament.
6. Com supera la renda bàsica l’obstacle normatiu?
El fet que una proposta social tingui un ampli suport social no implica necessàriament que
s’acabi aconseguint. Efectivament, hi ha moltes propostes de reformes socials que tenen una
forta acceptació popular, però que no es fan efectives perquè les mateixes persones que hi estan
interessades no estan disposades a sacrificar temps, esforç o diners per aconseguir-les. Dit això,
no és menys cert que per fer possible una àmplia acceptació social de la renda bàsica, aquesta
proposta ha de superar ineludiblement almenys un obstacle: el d’aportar bons arguments
normatius. Amb una acceptació social majoritària l’èxit no està garantit, però sense aquesta
acceptació el fracàs està assegurat.
Hi ha diferents estratègies de fonamentació normativa de la renda bàsica. L’objecció més potent
que es podria fer a la renda bàsica no és que materialment fos impossible finançar-la, sinó que
fos injusta.
Caldrà fer un cert camí –no més llarg del necessari– per respondre a la pregunta següent: És
justa la renda bàsica? Una de les divisions que es poden fer entre les teories de la justícia és
aquella que les separa en perfeccionistes i liberals. Les teories de la justícia perfeccionistes es
recolzen sobre una concepció particular de la vida bona, és a dir, d’allò que es troba en l’interès
veritable de cada un. En canvi, les teories de la justícia liberals són neutres respecte a les
diverses concepcions de la bona vida que hi pugui haver. Un cop feta aquesta important divisió,
addicionalment, les teories de la justícia liberals es poden dividir en propietaristes i solidàries o
igualitàries. Les primeres defineixen una societat justa com aquella societat que no permet
treure a cap individu allò que li pertany en un sentit predefinit. En canvi, per a les teories
liberals solidàries o igualitàries, una societat justa és una societat organitzada de manera que no
tracta els seus membres solament amb un respecte igual sinó a més a més amb la mateixa
sol·licitud. Les teories liberals solidàries o igualitàries difereixen, per la seva part, en l’elecció
d’allò que s’ha de distribuir (per exemple, els resultats o les oportunitats) i del criteri que ha de
guiar el que s’hagi de distribuir.
12
LA RENDA BÀSICA. Daniel Raventós Pañella
Patronat Flor de Maig. Diputació de Barcelona
Una altra divisió que s’ha practicat entre les diferents teories de la justícia és entre teories
liberals, populistes i republicanes. Les diferències principals estarien en el fet que per a les
primeres la llibertat s’ha d’entendre com a no-interferència; per a les teories populistes la
participació democràtica seria una de les formes més elevades del bé; finalment, i com més
endavant detallaré una mica més, per a les teories de la justícia republicanes, la llibertat ha de
ser entesa com a no-dominació, entenent que algú domina un altre si pot interferir arbitràriament
en determinades eleccions d’aquest últim. Si bé és cert que algunes teories populistes i liberals
d’esquerra poden estar més pròximes entre si sobre les disposicions pràctiques a fer que entre
les liberals d’esquerra i les de dreta, per posar un exemple, és aconsellable diferenciar-les,
perquè les bases de partida són diferents.
Tota teoria normativa igualitària, liberal o no, es compromet amb alguna espècie d’igualtat i,
consegüentment, discrimina altres igualtats. El premi Nobel d’economia de 1998, Amartya Sen,
ha escrit: «Les teories ètiques sobre ordre social més rellevants són unànimes en el seu suport a
la igualtat en termes d’alguna variable d’enfocament, encara que les variables seleccionades
variï n sovint d’una teoria a una altra.» Per tant, quan parlem d’igualtat també ho hem de fer del
tipus d’igualtat que defensem. Més breument, igualtat, de què? Proclamar la voluntat de més
igualtat, sense més ni més, és molt poc informatiu. Si no s’especifica clarament quin tipus
d’igualtat es considera bona, justa o desitjable, ens movem en les tenebres de la vaguetat. Els
autors que així ho han entès divergeixen en l’elecció del criteri de la igualtat, és a dir,
divergeixen en la variable elegida. Entre els grans de la filosofia política contemporània ens
trobem qui elegeix com a variable la igualtat en el gaudi dels béns primaris (John Rawls), o qui
prefereix la igualtat en la possessió de recursos (Ronald Dworkin), o qui encara s’inclina per la
igualtat de les capacitats bàsiques, com és el cas del ja esmentat premi Nobel d’economia. Fins i
tot teories normatives que són considerades, segurament amb bon criteri, molt poc igualitàries,
com seria el cas destacat de la deguda a Robert Nozick, han de ser considerades igualitàries en
alguna cosa. Efectivament, per a aquest defensor del libertarisme, la variable igualitària elegida
és la que comprèn els drets individuals de propietat. Qualsevol igualtat que vulneri o ataqui
aquesta igualtat fonamental no és justa. Si per voler, poso per exemple, redistribuir els recursos
no respectem els drets de propietat individual, ens diu Nozick, estem cometent una injustícia.
Així doncs, una teoria pot acceptar que es donin moltes desigualtats en altres àmbits o variables,
sempre que es respecti la igualtat en allò que es considera principal. Desviar-se d’aquest criteri,
i ja s’ha dit que el criteri dependrà de la teoria que estiguem analitzant, farà que una societat no
sigui justa.
«Igualtat de tot» és una proclama absurda. Si la nostra elecció és la igualtat de recursos, estarem
defensant que altres variables (el benestar subjectiu, per exemple) no siguin respectades amb el
13
LA RENDA BÀSICA. Daniel Raventós Pañella
Patronat Flor de Maig. Diputació de Barcelona
mateix grau d’importància. En paraules de Sen: «Si es demana la igualtat en termes d’una
variable, resulta impossible, de fet i no només teòricament, buscar la igualtat en termes d’una
altra.»
Mostraré un parell d’exemples de fonamentació normativa de la renda bàsica. Hi ha altres
possibilitats, però si aquí trio aquestes dues és per la seva marcada diferència entre si: 1) una
teoria liberal propietarista, la libertariana, i 2) la teoria republicana.
6.1 La justificació libertariana
La filosofia política libertariana és una de les més importants dels tres últims decennis. El
libertarisme assegura que els individus tenen uns drets inviolables i que aquests poden ser
reduï ts als de propietat. Per a aquesta teoria, tota societat que satisfaci determinats principis és
justa. Aquests principis són: 1) el respecte als drets de propietat; 2) el respecte, segons la
«clàusula de Locke», de l’apropiació originària dels recursos externs; i 3) el respecte dels
resultats que ocasionin els intercanvis lliurement consentits de serveis i béns. Si ens trobem en
una societat que no ha respectat una o més d’aquestes constriccions, llavors, segons Nozick,
s’ha de: 4) procedir a les reparacions que rectifiquin les violacions, al llarg de la història, de què
hagin estat objecte els postulats de la teoria. Això vol dir, en altres paraules, que s’ha de
retrocedir temporalment per rastrejar les transferències successives fins a poder afirmar o negar
si l’adquisició inicial era legítima.
Vegem el nucli d’aquesta teoria de la justícia una mica més de prop. Hi ha tres principis
fonamentals en la teoria liberal propietarista de Nozick. El primer principi és el de les
transferències segons el qual qualsevol cosa que hagi estat justament adquirida pot ser
transferida lliurement. El segon és el principi d’adquisició inicial justa, és a dir, una explicació
sobre com les persones han arribat des de l’inici a tenir totes les coses que poden ser transmeses
d’acord amb el primer principi. Finalment, el tercer principi es refereix a la rectificació de la
justícia, i proporciona el criteri per actuar sobre el que s’hagi posseï t per mitjà d’una adquisició
o transferència injusta.
Aquesta teoria de la justícia rebutjaria, considerant amb molt de compte els tres principis que
acabem d’apuntar, la rectificació de les circumstàncies que motiven desigualtats de partida. Una
de les raons d’aquest rebuig és la coneguda com l’objecció del «pendent relliscós». Segons
aquesta argumentació, no hi ha dubte que hi ha desigualtats (encara que els autors partidaris
14
LA RENDA BÀSICA. Daniel Raventós Pañella
Patronat Flor de Maig. Diputació de Barcelona
d’aquesta teoria solen preferir la paraula desavantatges a desigualtats) socials motivades per
diferents circumstàncies. També, segueix l’argumentació, és possible constatar que hi ha
nombrosos desavantatges naturals. Hi ha gent molt més intel·ligent que una altra, gent que
domina el tracte social, gent que té grans atractius sexuals, etc. Doncs bé, començant per l’intent
de rectificació d’alguns dels segurament injustificables desavantatges socials, es continuaria
rectificant altres desavantatges o desigualtats potser més justificables i es podria acabar
intervenint en les desigualtats naturals de manera completament abusiva. L’objecció del
«pendent relliscós» continua amb un final terrible: l’adveniment de la planificació centralitzada
o d’una intervenció social completament abusiva. El teòric que potser ha argumentat de manera
més eloqüent aquesta línia antirectificadora dels desavantatges socials ha estat F. von Hayek a
mitjan segle. L’objecció del «pendent relliscós» és una variant de la tesi del risc estipulada per
Hirschman, definida d’aquesta manera: «El canvi proposat, encara que pugui ser possiblement
desitjat, implica costos o conseqüències inacceptables.» On s’ha de posar, al·leguen els
libertarians, el límit que no ens faci (segons l’objecció del «pendent relliscós») anar a parar a
escenaris completament indesitjables? L’objecció del «pendent relliscós» és una objecció
seriosa contra la intervenció rectificadora de l’Estat.
Ara no ens interessa una discussió sobre els principis en què es recolza la influent teoria liberal
propietarista de Nozick, sinó la seva justificació de la renda bàsica. En aparença, pot resultar
xocant que una teoria normativa tan contrària a les rectificacions de les circumstàncies socials
pugui aportar alguna justificació a la renda bàsica; però H. Steiner, un destacat libertarià, ho ha
fet. Steiner (1992) parteix de la propietat original comuna del planeta Terra. Aquest autor diu
que els fruits del treball no han de ser carregats amb impostos, però els de la naturalesa sí. I ho
són perquè els recursos naturals no són inicialment propietat de ningú. Un impost just extreu a
les persones el que no tenen un dret just de posseir. Cada persona té un dret absolut, segons el
libertarisme, de fer allò que vulgui d’ell mateix i dels béns dels quals és propietari legítim. Els
recursos naturals no són en principi propietat de ningú. És més, totes les persones en tenen un
dret igual. Cada persona és el propietari dels béns que legítimament hagi adquirit i no es poden
imposar impostos per intentar fer-ne, per exemple, una redistribució. Ara bé, els béns contenen
recursos naturals sobre els quals, tal com defineix Steiner, tota persona té un dret moral igual. El
fet que es redistribueixi entre tots igualitàriament la part de la renda global que sigui deguda al
valor que resulti de la incorporació dels recursos naturals està perfectament d’acord amb els
principis llibertaris. Per tant, aquest impost sobre els recursos és just. Encara hi ha dos altres
impostos justos per a un libertarià: sobre les herències i sobre la dotació genètica. Steiner
equipara aquestes dues darreres als recursos naturals i han de ser objecte, en conseqüència, de
redistribució. Independentment de les dificultats pràctiques per poder taxar, per exemple, la
dotació genètica, disposem d’una justificació libertariana de la renda bàsica. És evident que no
15
LA RENDA BÀSICA. Daniel Raventós Pañella
Patronat Flor de Maig. Diputació de Barcelona
es pot redistribuir la naturalesa entre totes les persones, però es pot fer una aproximació que
substitueixi aquest impossible repartiment natural. Aquí entra la justificació libertariana de la
renda bàsica. Com que no es poden repartir entre totes les persones els rèdits de la distribució
dels recursos naturals, s’ha de substituir per una renda. En paraules de Steiner: «Una renda
bàsica compatible amb els principis libertarians ha de ser universal.» Paraules contundents com
a colofó a la justificació libertariana de la renda bàsica.
6.2 La justificació republicana
Durant els darrers anys s’està estenent la filosofia política del republicanisme (vegeu, per
exemple, Domènech 1989 i 1999; Pettit, 1999; Giner, 1999; De Francisco, 1999 i Raventós,
2000). En tenim una bona mostra en el Simposi Republicà de Còrdova celebrat durant els dies
10, 11 i 12 de desembre de 2000. La filosofia política del republicanisme té antecedents que es
remunten a Aristòtil, Ciceró, Maquiavel (el dels Discursos), i molts teòrics de la república i la
Commonwealth en l’Anglaterra, l’Amèrica del Nord i la França del segle XVIII. Aquí no es
tracta de fer ni tan sols un resum de les bases del republicanisme sinó de l’interès que té per a la
renda bàsica. Però s’ha de deixar ben establert el següent: 1) el republicanisme consisteix en una
teoria normativa de la llibertat i de la neutralitat de l’estat democràtic, una teoria normativa rival
de la concepció liberal negativa de la llibertat i antagònica de la concepció liberal de la
neutralitat de l’estat com a pur respecte de l’statu quo, i 2) la proposta de la renda bàsica
consisteix en un mitjà per poder elaborar diferents concepcions de la justícia. Intentaré apuntar
alguns punts de trobada entre la teoria normativa republicana i la proposta social de la renda
bàsica.
El republicanisme, com el liberalisme, és divers. Malgrat aquesta diversitat, però, els
republicanismes tenen un denominador comú: el seu ideal de llibertat definit per oposició a la
tirania. Es tracta d’una defensa de la llibertat com a autogovern i com a absència de dominació i
alienació. La llibertat entesa com a no-dominació és el que diferencia aquesta filosofia política
de qualsevol variant del liberalisme. Tota dominació representa interferència arbitrària, però no
tota interferència (precisament el grup de les no arbitràries) representa dominació. La llibertat
republicana entén que Josep Maria domina Guifré si i només si té un cert poder sobre Guifré i,
en particular, un poder d’interferència arbitràriament fundat. Més concretament, segons Pettit,
Josep Maria té poder de dominació sobre Guifré en la mesura que: 1) té capacitat d’interferir, 2)
d’una manera arbitrària, i 3) en determinades eleccions que Guifré pugui fer. No tota
interferència és necessàriament arbitrària. El republicanisme només s’oposa a aquesta segona.
16
LA RENDA BÀSICA. Daniel Raventós Pañella
Patronat Flor de Maig. Diputació de Barcelona
Una interferència arbitrària ho és sempre que estigui controlada per la voluntat de qui
interfereix, sense que aquest es vegi forçat a atendre els judicis, les preferències o els interessos
de les persones que pateixen la interferència. Encara que Josep Maria no interfereixi mai en
Guifré (perquè aquell és molt benèvol, o perquè Guifré és molt hàbil en l’adulació o per
qualsevol altre motiu), hi ha dominació si Josep Maria pot interferir a voluntat. Un amo
d’esclaus podia no interferir en la vida d’un determinat esclau pel fet, posem per cas, de ser molt
bondadós; però tenia el poder de fer-ho: hi havia, doncs, dominació. La dominació no ha de ser
necessàriament absoluta. Josep Maria pot dominar Guifré en un o en diversos àmbits: pot
dominar-lo només en la llar, o en el treball, o en l’escola. En canvi, la interferència no arbitrària
pressuposa una parigualtat de base entre Josep Maria i Guifré.
La no-dominació, al contrari, és la posició de què gaudeix una persona quan viu en presència
d’altres persones i, en virtut d’un disseny social, no n’hi ha cap que la domini. La dominació és
independent de la benevolència, de la capacitat d’estratègia del dominat o de qualsevol altra
habilitat que desemboqui en la no-interferència del dominador. La no-dominació és un ideal
social molt exigent, ja que requereix que aquelles persones capaces d’interferir arbitràriament en
la vida d’una altra persona no ho puguin fer. El que interessa ara de la teoria republicana és en
què pot veure afavorides les seves exigències normatives una implantació de la renda bàsica, els
«punts de trobada» als quals em referia unes línies més amunt. El republicanisme, conseqüent
amb el seu ideal de llibertat com a no-dominació, està interessat en la independència
socioeconòmica de tots els ciutadans. Independent, és a dir, sense dependència de la
beneficència o la caritat. Per això, diu Pettit: «Si un estat republicà està compromès amb el
progrés de la causa de la llibertat com a no-dominació entre els seus ciutadans, no pot deixar
d’adoptar una política que promogui la independència socioeconòmica.» Efectivament, sense
independència socioeconòmica, les meves possibilitats de gaudir de la llibertat com a nodominació disminueixen, tant pel que fa a l’abast com a la intensitat. La instauració d’una renda
bàsica suposaria una independència socioeconòmica molt més gran que l’actual per a una bona
part dels ciutadans, precisament per als sectors més passibles de dominació en les societats
actuals (treballadors assalariats, pobres en general, aturats, dones, etc.).
Amb la instauració de la renda bàsica, la llibertat republicana, llibertat com a no-dominació,
eixamplaria les seves possibilitats. En abast: més àmbits de llibertat vetats fins a la mencionada
implantació; en intensitat: els àmbits que ja són gaudits es reforçarien. Un cop dit això, s’ha
d’afegir per evitar alguna confusió innecessària que el republicanisme estableix uns criteris
normatius i, per tant, és conceptualment discriminant (en cas contrari no seria una teoria
normativa informativa: una teoria social normativa és informativa si exclou mons possibles com
a eticosocialment indesitjables; com més n’exclogui, més informativa serà); però no comporta
17
LA RENDA BÀSICA. Daniel Raventós Pañella
Patronat Flor de Maig. Diputació de Barcelona
un receptari de polítiques específiques. Com diu Pettit: «Les decisions sobre les polítiques que
cal seguir s’han de determinar segons consideracions empíriques, no menys que filosòfiques.»
Podem anar una mica més lluny. L’ideal republicà procurarà que les polítiques específiques que
proveeixin els ciutadans de determinades necessitats ho facin a través de drets, no a partir de la
discrecionalitat d’un govern o d’un grup de funcionaris, posem per cas. Perquè es tracta d’evitar
l’establiment d’una altra mena de dominació en la forma de tractar les necessitats ciutadanes. En
unes altres paraules: es tracta d’establir alguna garantia constitucional de la provisió d’aquestes
necessitats socioeconòmiques. L’existència d’una renda bàsica, garantida constitucionalment,
proveiria d’un dret d’existència que afegiria abast i intensitat a la llibertat com a no-dominació.
Un cop exposades de forma resumida dues maneres força diferents de resoldre l’obstacle
normatiu , passem a l’obstacle tècnic.
7. Com supera la renda bàsica l’obstacle tècnic?
Al llarg de l’última dècada s’han fet diferents propostes d’implantació d’una renda bàsica. La
varietat de propostes és molt gran i afecta tant la quantitat com l’àmbit, i també el finançament.
Perquè l’exposició sigui més clara, s’establirà una diferenciació entre cada un d’aquests tres
aspectes.
7.1 Quantitat
El criteri per establir la quantitat pot ser: tota la població considerada rebrà la mateixa quantitat,
o tindrà alguna diferència segons l’edat (fins a la majoria d’edat, la meitat de la quantitat de
renda bàsica assignada als adults, per exemple). La quantitat establerta també pot variar molt
segons el criteri seleccionat: el llindar de la pobresa, el salari mínim interprofessional o la
pensió mitjana, per posar només tres possibles referències. Hi ha propostes que, de manera
provisional, proposen quantitats inferiors a aquests criteris. Crec que la quantitat mínima,
almenys per a la població adulta, en qualsevol cas hauria d’estar per damunt del llindar o línia
de la pobresa, en la definició establerta per la Unió Europea. En cas contrari, una bona part de
les virtuts atribuï des a la renda bàsica, algunes de les quals ja han estat apuntades aquí,
quedarien mutilades si no completament anul·lades.
18
LA RENDA BÀSICA. Daniel Raventós Pañella
Patronat Flor de Maig. Diputació de Barcelona
7.2 Àmbit
Hi ha propostes de finançament per a diferents paï sos i també per a àrees que comprenen un
compost de tots ells. Hi ha investigacions publicades i en curs d’almenys les zones o estats
següents: el conjunt de la Unió Europea, França, Argentina, Nova Zelanda, Irlanda, Canadà, el
Regne Unit, Bèlgica, Brasil, Austràlia i el Regne d’Espanya.
No és ni de bon tros exacte que la renda bàsica només està pensada per a zones o paï sos rics,
com ara la Unió Europea. Si bé els desenvolupaments tècnicament més sofisticats s’ubiquen en
alguns paï sos rics de la Unió Europea, hi ha propostes que no es poden englobar entre els paï sos
rics. És significativa l’explicació que dóna un autor argentí, Lo Vuolo, de la proposta de la
renda bàsica no ja per a l’Argentina sinó per a tota l’Amèrica Llatina: «La nostra opinió és que
la discussió de la proposta de l’ingrés ciutadà [com aquest autor anomena la renda bàsica] també
és pertinent a Amèrica Llatina per les raons següents: 1) la distribució de la riquesa sol ser més
regressiva que en els paï sos centrals, 2) la reacció contra la ciutadania social i el
desmantellament del tradicional estat del benestar és molt més potent i compta amb un suport
més gran que en aquells paï sos, 3) són més evidents els problemes d’exclusió social i els seus
efectes en matèria de desocupació i pobresa.»
7.3 Un exemple de finançament
Dos dels darrers estudis elaborats sobre el finançament d’una renda bàsica són per al conjunt del
Regne d’Espanya i per al Canadà (Noguera, 2000 i Lerner et al., 1999). Reprodueixo de manera
esquemàtica només el cas espanyol. Hi ha altres estudis en curs (per a Catalunya i per al territori
del conjunt de l’Estat, entre altres, que es publicaran al llarg dels anys 2001 i 2002) que prometen
refinar més les propostes. De totes maneres, s’ha de fer una advertència en què, amb més o menys
contundència, gairebé tots els estudis insisteixen sobre finançament d’una renda bàsica: el caràcter
simplement il·lustratiu de les propostes. Tota gran reforma implica un cert grau d’incertesa, però
aquesta incertesa no és una bona raó per no actuar. Si la incertesa fos una raó suficient, la
conclusió seria terrible: no ens moguem mai d’on som.
[Reproduï t de Noguera, 2000]
19
LA RENDA BÀSICA. Daniel Raventós Pañella
Patronat Flor de Maig. Diputació de Barcelona
UNA PROPUESTA DE FINANCIACIÓN
PARA EL REINO DE ESPAÑA
Tabla 1
Financiación potencial de la RB en España (supuesto I)
Concepto
Cuantía
% del PIB
(millones de pesetas)
1999
Fuente
1. Prestaciones públicas en dinero
Pensiones contributivas
7.745.654
9,04
Informe CES (1998)
Pensiones no contributivas y asistenciales
229.745
0,26
Noguera
Prestaciones de desempleo contributivas
615.406
0,71
Proyecto de
Presupuestos 2000
Subsidio de desempleo
287.917
0,33
Ídem
Subsidio agrario del PER
128.961
0,15
Ídem
32.179
0,03
Aguilar, Gaviria y
Rentas mínimas de inserción CC.AA.
Laparra
Incapacidad laboral transitoria (ILT)
539.441
0,63
Proyecto de
Presupuestos 2000
Indemnizaciones por despido (SEEPROS)
495.754
0,60
Garde
Asignaciones familiares
127.998
0,14
Barrada
Becas MEC
115.670
0,13
Calero y Bonal
Clases pasivas (pensiones funcionarios)
955.251
1,11
Proyecto de
Presupuestos 2000
Renta activa parados larga duración
50.000
0,05
Ídem
Subida pensiones mínimas 1999
61.000
0,07
Ídem
Total 1
11.384.976
13,25
2. Otras partidas de gasto público
Políticas activas de empleo
707.415
0,82
Proyecto de
Presupuestos 2000
2
Formación laboral
303.404
0,35
Ídem
Servicios sociales
736.380
0,86
Barea
Administración de protección social
501.654
0,58
Barrada
Subvenciones a enseñanza privada
382.956
0,44
Calero y Bonal
Subvenciones a la contratación laboral
404.005
0,47
Proyecto de
(SEEPROS)
2
Inclou: formació d’ocupats, formació de desocupats, escoles taller de l’INEM i altres mesures de foment
de l’ocupació.
20
LA RENDA BÀSICA. Daniel Raventós Pañella
Patronat Flor de Maig. Diputació de Barcelona
(bonificaciones cuotas SS y ayudas a la
Presupuestos 2000
contratación)
Otras subvenciones a empresas
2.178.776
2,54
Iglesias
325.000
0,37
El País
25% de ayudas agrícolas de la UE
160.548
0,18
El País, 6-12-99
25% del gasto farmacéutico (genéricos,
260.261
0,30
El País, 7-3-00
1.837.551
2,14
El Viejo Topo, nº 123
Compensación a empresas eléctricas
3
control precios y beneficios, etc.)
Gasto militar total
Total 2
7.797.950
9,05
3. Otros fondos
Excedentes de la Seguridad Social
145.563
0,17
Proyecto de
Presupuestos 2000
Deuda de empresas con la SS
Incremento de ingresos de la SS por
1.398.000
1,63
El País, 3-2-99
58.000
0,06
Presupuestos 2000 y
CC.OO.
unificación de topes de cotización y
4
acercamiento bases-salarios reales
Excedentes del INEM
Posible ahorro en salarios de empleados
260.000
0,30
Díaz Chavero
1.036.926
1,21
De Pablos y Valiño
25.000
0,03
Estimación
518.000
0,60
Antón
5
públicos (10%)
Posible ahorro en lucha contra la
delincuencia, justicia, cárceles, etc.
Reducción del 10% en intereses deuda
pública
Total 3
3.441.489
4,00
4. Ingresos fiscales
Gastos fiscales (deducciones,
5.885.398
6,36
desgravaciones, exenciones, etc.)
Proyecto de
Presupuestos 2000
Fraude fiscal
4.000.000
4,67
El País, 16-2-00
Iglesias
Incremento de ingresos por emergencia de
100.000
0,11
Estimación
6
economía sumergida
3
No inclou ajudes al sector del cotó.
Segons els càlculs de CCOO (en el document intern Cuantificación de las medidas del Pacto de Toledo,
1995), el 1999 la unificació dels límits de cotització suposaria un increment d’ingressos del 0,17%,
mentre que l’apropament de les bases de cotització als salaris reals suposaria un augment del 0,41%, cosa
que resulta en un 0,58% d’ingressos addicionals respecte de 1998, és a dir, uns 58.000 milions de
pessetes.
5
Segons De Pablos i Valiño, la despesa en salaris del personal de les administracions públiques
representava el 1992 el 12,11% del PIB; si suposem que aquesta proporció és constant, la despesa per a
1999 pujaria a 10.369.269 milions de pessetes.
6
L’informe de la Fundación Foessa per a 1995 estimava –basant-se en una enquesta– una taxa d’ocupació
irregular del 16% per a l’any 1993 (p. 1372), és a dir, generalitzant els resultats, uns
4
21
LA RENDA BÀSICA. Daniel Raventós Pañella
Patronat Flor de Maig. Diputació de Barcelona
Total 4
9.985.398
11,14
4bis. Nuevos impuestos
Impuesto del 1% sobre transacciones en
600.000
0,70
7
los mercados financieros
Estimación a partir de
Inverco y anuarios de
El País y La
Vanguardia (1999)
Impuestos ecológicos varios
453.816
0,53
Labandeira
IVA: subida de un punto8
677.940
0,79
Estimación a partir de
Informe Económico
del BBV (1998)
Impuesto del 5% sobre las grandes
50.000
0,05
Estimación
273.830
0,31
Estimación a partir de
fortunas
Impuesto del 1% sobre beneficios
9
empresariales y plusvalías varias
Informe Económico
del BBV (1998)
Impuesto del 5% sobre fondos de
365.000
0,42
INVERCO
98.925
0,11
Estimación a partir de
pensiones privadas
Impuesto del 15% sobre gasto en
Noguera
prejubilaciones de grandes empresas con
10
beneficios
100.000
Impuesto sobre empresas privatizadas
0,11
11
Estimación (El País,
16-2-00)
(windfall tax)
Impuesto del 10% sobre consumo de
167.795
0,19
alcohol y tabaco
Anuario El País 1999
EPF, 1995
Impuesto del 10% sobre gasto en juego
359.923
0,42
Anuario El País 1999
Impuesto 10% sobre gasto en prostitución
100.000
0,11
El Viejo Topo, nº 124
Total 4bis
3.247.229
3,74
2.225.000 treballadors irregulars. Tot i que suposéssim salaris baixos, no resulta gaire optimista estimar
uns ingressos fiscals de 100.000 milions només si un 50% o 60% d’aquesta ocupació es regularitzés (una
mesura de 90.000 ptes. l’any per treballador entre impostos i possibles cotitzacions).
7
El volum global de contractació en les borses espanyoles el 1998 va ser de 33,4 bilions de pessetes; el
1999 pot haver pujat a gairebé 60 bilions, i s’estima que per a l’any 2000 podria superar els 100 bilions
(Inverco / Anuario de Economía y Finanzas de El País, 1999).
8
Calculat sobre el consum nacional (públic i privat) per a 1999, i fent la simplificació que tots els tipus
d’IVA pugin un punt.
9
Calculat a partir de l’excedent net d’explotació abans d’impostos, estimat per a 1999.
10
Es calcula que per a l’any 2000 Telefónica destinarà 459.500 milions de pessetes a prejubilacions i el
BSCH uns 100.000. Si estimem en uns altres 100.000 milions els destinats per totes les altres grans
empreses i bancs conjuntament (una estimació més que prudent), la base sobre la qual s’hauria d’aplicar
la taxa seria de 659.500 milions.
11
El windfall tax és un impost sobre els beneficis de les empreses de serveis públics (energies,
telecomunicacions, etc.) privatitzades introduï t pel Govern laborista anglès el 1997, pel qual cada
empresa abona un 23% sobre la diferència entre el seu valor en sortir a borsa i el valor calculat durant els
anys següents a la privatització.
22
LA RENDA BÀSICA. Daniel Raventós Pañella
Patronat Flor de Maig. Diputació de Barcelona
Total
35.857.042
41,87
Cálculo de la RB en supuesto I (optimista):
Población española menor de 18 años estimada para 1999 (INE): 7.512.234.
Población con 18 o más años: 32.287.766.
RB en supuesto de 50% para menores: 82.901 ptas./mes
RB en supuesto de 33% para menores: 85.884 ptas./mes
Tabla 2
Financiación potencial de la RB en España (supuesto II)
Concepto
%
Cuantía
% del PIB
amortizado
(millones de pesetas)
1999
1. Prestaciones públicas en dinero
Pensiones contributivas
50
3.872.827
4,52
Pensiones no contributivas y asistenciales
100
229.745
0,26
Prestaciones de desempleo contributivas
50
307.703
0,36
Subsidio de desempleo
100
287.917
0,33
Subsidio agrario del PER
100
128.961
0,15
Rentas mínimas de inserción CC.AA.
100
32.179
0,03
Incapacidad laboral transitoria (ILT)
50
269.720
0,31
Indemnizaciones por despido (SEEPROS)
50
247.877
0,30
Asignaciones familiares
100
127.998
0,14
Becas MEC
100
115.670
0,13
Clases pasivas (pensiones funcionarios)
50
477.625
0,56
Renta activa parados larga duración
100
50.000
0,05
Subida pensiones mínimas
100
61.000
0,07
(FGS y otras)
Total 1
6.209.222
7,21
2. Otras partidas de gasto público
Políticas activas de empleo
50
353.707
0,41
Formación laboral
50
151.702
0,18
Servicios sociales
50
150.535
0,17
Administración de protección social
50
250.827
0,29
(SEEPROS)
23
LA RENDA BÀSICA. Daniel Raventós Pañella
Patronat Flor de Maig. Diputació de Barcelona
Subvenciones a enseñanza privada
25
95.739
0,11
Subvenciones a la contratación laboral
100
404.005
0,47
Otras subvenciones a empresas
50
1.089.388
1,27
Compensación a empresas eléctricas
75
243.750
0,28
25% de ayudas agrícolas de la UE
100
160.548
0,18
25 % del gasto farmacéutico (genéricos,
100
237.425
0,27
50
918.775
1,07
(bonificaciones cuotas SS y ayudas a la
contratación)
control precios y beneficios, etc.)
Gasto militar total
Total 2
4.056.401
4,70
3. Otros fondos
Excedentes de la Seguridad Social
100
145.563
0,17
Deuda de empresas con la SS
50
699.000
0,81
Incremento de ingresos de la SS por
100
58.000
0,06
Excedentes del INEM
100
260.000
0,30
Posible ahorro en salarios de empleados
25
259.231
0,30
0
0
50
259.000
unificación de topes de cotización y
acercamiento bases-salarios reales
públicos
Posible ahorro en lucha contra la
0
delincuencia
Reducción 10% intereses deuda pública
Total 3
1.680.794
0,30
1,94
4. Ingresos fiscales
Gastos fiscales (deducciones,
100
5.885.398
6,36
Fraude fiscal
50
2.000.000
2,33
Incremento de ingresos por emergencia de
100
100.000
0,11
desgravaciones, exenciones, etc.)
economía sumergida
Total 4
7.985.398
8,80
4bis. Nuevos impuestos
Impuesto del 1% sobre transacciones en
100
600.000
0,70
Impuestos ecológicos varios
100
453.816
0,53
IVA: subida de medio punto
50
338.970
0,39
Impuesto del 5% sobre las grandes
100
50.000
0,05
100
273.830
0,31
los mercados financieros
fortunas
Impuesto del 1% sobre beneficios
24
LA RENDA BÀSICA. Daniel Raventós Pañella
Patronat Flor de Maig. Diputació de Barcelona
empresariales y plusvalías varias
Impuesto sobre empresas privatizadas
100
100.000
0,11
100
365.000
0,42
100
98.925
0,11
(windfall tax)
Impuesto del 5% sobre fondos de
pensiones privadas
Impuesto del 15% sobre gasto en
prejubilaciones de grandes empresas con
beneficios
Impuesto del 10% sobre consumo de
0
0
0
Impuesto del 10% sobre gasto en juego
0
0
0
Impuesto 10% sobre gasto en prostitución
0
0
0
alcohol y tabaco
Total 4bis
2.280.541
Total
2,62
22.212.356
25,94
Cálculo de la RB en supuesto II (moderado):
RB en supuesto de 50% para menores: 51.354 ptas./mes
RB en supuesto de 33% para menores: 53.202 ptas./mes
7. Com resol la renda bàsica les trampes de la pobresa i de
l’atur, i la simplicitat administrativa?
Els sistemes públics de subsidis condicionats dels estats del benestar moderns garanteixen un
nivell d’ingressos a les persones que no tenen la possibilitat d’entrar al mercat laboral, ja sigui
de manera transitòria o de manera permanent. Aquesta impossibilitat pot ser deguda a diferents
circumstàncies: edat, invalidesa (física o psíquica), qualificació, demanda, etc. El subsidi
condicionat és el darrer recurs monetari de la persona quan no té la possibilitat del treball
remunerat.
Per poder accedir a un subsidi que, a diferència de la renda bàsica, sigui condicionat, s’ha de fer
un test de recursos, que suposa, en alguns casos, un procés humiliant. Val la pena, per fer
gràfica l’afirmació anterior, apuntar algunes de les condicions per poder percebre un subsidi
directament relacionat amb la pobresa, la renda mínima d’inserció (RMI), que és una renda que
diverses comunitats autònomes del Regne d’Espanya han posat en pràctica per combatre la
25
LA RENDA BÀSICA. Daniel Raventós Pañella
Patronat Flor de Maig. Diputació de Barcelona
pobresa. Aquestes condicions són: residència continuada i efectiva, formar part d’una llar
independent, no disposar de mitjans econòmics per atendre les necessitats bàsiques, el
compromís de participar en el pla d’inserció individual (una cosa semblant a un programa
particular per a la reinserció laboral), no tenir dret a altres prestacions públiques superiors a
l’RMI, no haver causat baixa voluntària en el treball, no disposar de béns mobles o immobles
que indiquin suficiència econòmica, el consentiment de no interposar reclamació judicial de
pensió alimentària i que no hi hagi altres titulars de l’RMI en el nucli de convivència familiar.
Tot això per aconseguir entre unes 45.000 pessetes el mes, en cas de ser un sol membre, i unes
80.000, si són nou membres els que conviuen!
El subsidi condicionat sempre es percep ex post, una vegada s’ha pogut demostrar que la
quantitat de recursos és inferior a la fixada per tenir dret a rebre’l. Un cop arribats a una certa
quantitat, els ingressos condicionats han tocat sostre, no es pot percebre cap renda addicional
perquè en cas que es disposi d’algun altre tipus de renda es perd tot el subsidi o bé una part. En
canvi, la renda bàsica: 1) no requereix un test de recursos perquè, tal com diu la definició, és
universal; 2) es percep ex ante; i 3) no té sostre perquè es pot acumular a qualsevol altre ingrés.
La renda bàsica afecta, d’una manera molt diferent a com ho fan els subsidis condicionats, dos
problemes coneguts: la trampa de la pobresa (poverty trap) i la trampa de l’atur (unemployment
trap). La primera trampa es defineix de la manera següent: la penalització que comporta que el
beneficiari d’un subsidi condicionat accepti un treball remunerat. La penalització és la pèrdua
del subsidi condicionat. És fàcil entendre els diversos elements que cal tenir en compte i que fan
caure en la trampa de la pobresa. En posaré un exemple: Percival és una persona que rep un
subsidi condicionat. Si Percival té l’oportunitat de desenvolupar un treball remunerat que se li
ha ofert haurà d’analitzar si és convenient o no que l’accepti perquè, si augmenten els ingressos,
tindrà una reducció substancial del subsidi o fins i tot el podrà perdre completament. Percival
només farà un treball remunerat que se li pugui oferir sempre que impliqui uns ingressos que
permetin superar aquesta trampa, és a dir, que aporti uns ingressos nets superiors als que perd.
També és cert que hi intervindran altres factors addicionals a l’anàlisi estricta cost-benefici
monetari. Puc enumerar entre aquests factors: l’esforç que suposa fer un determinat treball
remunerat, l’autoestima, les característiques del treball en qüestió, etc. Un efecte col·lateral
d’aquesta trampa és el frau. Si el mateix Percival d’abans pot fer algun treball sense registre, o
sigui treball negre, resultarà que seguirà rebent el mateix subsidi d’abans i augmentarà els
ingressos amb el que li reporti el treball negre. Aquest mateix treball, en cas de registrar-se (que
aquí vol dir simplement legalitzar-se), significarà una pèrdua substancial d’ingressos. Que els
subsidis condicionats puguin animar el frau en el sentit especificat és una cosa tan comuna i que
s’ha posat en evidència tan repetidament que no cal afegir res més.
26
LA RENDA BÀSICA. Daniel Raventós Pañella
Patronat Flor de Maig. Diputació de Barcelona
La segona trampa que he esmentat, la de l’atur, és un cas especial de la trampa de la pobresa.
Per poder rebre el subsidi d’atur, fins i tot tenint present que les modalitats i les condicions
d’accés varien substancialment d’un país a un altre, en general la persona beneficiària no pot fer
cap modalitat de treball remunerat. Es desincentiva la recerca d’un treball remunerat que no
compensi el que s’està percebent en concepte de subsidi d’atur. Desincentiva també el treball a
temps parcial i, d’una manera evident, estimula el frau en forma de treball negre. Es pot
observar la profunda diferència entre un subsidi d’atur i la renda bàsica pel que fa a l’incentiu
per a la recerca de treballs remunerats addicionals. Seguint amb el nostre Percival de l’exemple,
si ara rep una quantitat determinada perquè hi ha la renda bàsica, qualsevol treball remunerat
que pugui desenvolupar es traduirà en la suma d’uns ingressos per afegir a aquesta renda. La
trampa de l’atur té una altra dimensió poques vegades ben subratllada. Aquesta dimensió es pot
resumir ràpidament així: el canvi de la regularitat dels pagaments que suposa el subsidi o
l’assegurança de l’atur per la incertesa dels pagaments del nou treball. També cal incloure en
aquesta dimensió la por per la inseguretat de satisfer el demandant de treball.
Una altra característica dels subsidis condicionats els diferencia també de la renda bàsica. Els
primers assenyalen els seus possibles beneficiaris, els fan posseï dors d’aquesta càrrega que
algun autor ha anomenat estigma de la pobresa.
La simplicitat administrativa que suposaria la substitució de molts subsidis condicionats per la
renda bàsica va a favor d’aquesta última. Un subsidi condicionat comporta molts més controls
administratius amb la finalitat d’evitar possibles fraus de persones que no reuneixin les
condicions per posseir la condició de beneficiaris, o per verificar que els que l’estan rebent no
estiguin fent alguna activitat incompatible amb el subsidi. Entre comitès de seguiment, comitès
interdepartamentals, òrgans tècnics administratius, equips d’assessorament tècnic previstos en
els tràmits i gestió de les ajudes condicionades contra la pobresa, una bona part dels recursos
són captats en els tràmits burocràtics.
9. Les objeccions més habituals
[Segueixo parcialment Raventós, 1999.]
27
LA RENDA BÀSICA. Daniel Raventós Pañella
Patronat Flor de Maig. Diputació de Barcelona
L’extensa producció acadèmica entorn de la renda bàsica ha motivat que s’hagin fet moltes
objeccions. Algunes són simplement insostenibles; unes altres són molt fluixes i, finalment, n’hi
ha un grup que podríem qualificar d’interessants. A les primeres i les segones no val la pena de
dedicar-los espai. Però sí a les interessants. Algunes d’elles ja han estat contestades directament
o indirectament al llarg del text, però altres no. És el moment de fer-ho.
1) La renda bàsica incentivarà la mandra i el parasitisme.
2) La renda bàsica provocarà que hi hagi alguns treballs remunerats que no vulgui fer ningú.
Només el recurs a la mà d’obra barata provinent de la immigració dels paï sos pobres podria
cobrir-los.
3) Com que la renda bàsica deslliga la percepció d’una renda de la realització d’un treball
remunerat en el mercat, permet que els individus participin de les virtuts del treball assalariat.
Aquesta crítica té una variant: la renda bàsica s’oposa al dret al treball (assalariat).
4) La renda bàsica suposa uns costos de finançament que la fan impossible.
5) Si la quantitat de la renda bàsica és molt petita, moltes de les virtuts que se li atribueixen no
es podran assolir.
6) La renda bàsica generarà situacions imprevisibles.
Com es pot observar, les tres primeres crítiques són de tipus normatiu o ètic. En canvi, les tres
últimes són de tipus tècnic.
9.1 Les crítiques ètiques
1
La primera crítica –recordem-ho: la renda bàsica incentivarà la mandra i el parasitisme– pot ser
dividida, segons qui la profereixi, entre aquells que equiparen tot treball a treball remunerat en
el mercat i aquells que, tot i que reconeixen que el treball és una realitat més àmplia que la
descrita pel treball remunerat en el mercat, consideren que el parasitisme i la mandra
s’estendrien a tots els àmbits del treball, és a dir, a més del remunerat, el domèstic i el voluntari.
Per parasitisme entenc una cosa tan concreta com aquell estat segons el qual qui hi cau obté un
benefici, però deriva parcialment o totalment el cost cap a una altra persona. La primera part en
què he dividit la crítica suposa quelcom inadmissible i, per això mateix, la seva objecció està
seriosament mutilada ja d’entrada. La renda bàsica, pel fet d’evitar les trampes de la pobresa i
de l’atur, no solament no incentivaria la mandra, sinó que no hi hauria motius per no voler
treballar remuneradament relacionats amb la pèrdua d’un subsidi condicionat. La segona part en
28
LA RENDA BÀSICA. Daniel Raventós Pañella
Patronat Flor de Maig. Diputació de Barcelona
què he dividit la primera crítica encara és més feble, si això fos possible, que l’anterior.
Alliberar temps d’un tipus de treball, el remunerat, pot facilitar que s’inverteixi en els altres, el
voluntari i el domèstic. Pensar que, al contrari, aquest temps alliberat seria emprat
parasitàriament per la majoria social o per una àmplia minoria, és tenir una opinió poc
fonamentada de la psicologia de la nostra espècie. Hi ha tres tipus diferents de necessitats: les de
confort individual, les de confort social i les d’estímul. Si no satisfem les terceres, que no són de
seguretat sinó necessitats d’estímul, podem arribar a avorrir-nos mortalment, per molt confort i
seguretat que puguem tenir. Suposar que una renda bàsica estimularia la mandra i el parasitisme
és donar per establerta una psicologia humana sense necessitats d’estímul. A més, poc té a veure
amb el que puguem observar en la nostra vida quotidiana. Molta gent que té certes necessitats
cobertes dedica temps al treball de formació, de solidaritat i d’atenció als seus. Però, un cop s’ha
afirmat el que hem exposat anteriorment, s’ha d’admetre que l’afirmació que la renda bàsica
obre la possibilitat al parasitisme i a la mandra és més dèbil que la discutida fins aquí (permetre
és més suau que incentivar). És una porta oberta a qualsevol, certament. Ara només la té una
petitíssima fracció dels ciutadans: els que poden viure sense necessitat de treballar
remuneradament. Que ho facin efectivament o no dependrà d’altres coses, però tenen
l’oportunitat de fer-ho.
2
L’objecció que he enumerat en segon lloc i per a la qual els treballs remunerats que ningú que
percebés una renda bàsica voldria fer serien ocupats per la mà d’obra barata que prové de
l’emigració dels paï sos pobres, no és correcta. La lògica de l’argumentació és realment lúgubre.
Dita d’una altra manera i sense el menor subterfugi, es pot reformular així: intentar acabar per
mitjà de la renda bàsica amb la pobresa dels paï sos rics motivarà que vinguin més immigrants
del Tercer Món. Doncs bé, les reformes socials que valgui la pena de posar en pràctica en els
paï sos rics poden tenir arguments favorables o contraris, però té una coherència dubtosa dir
«com que els habitants dels paï sos pobres no la tenen...», no s’ha de posar en pràctica. Un
exemple, les dones de l’Afganistan actual viuen en unes condicions gens envejables. ¿Seria
raonable posar en qüestió alguna mesura diguem favorable a les dones de la Unió Europea amb
l’argument que les dones de l’Afganistan estan francament malament i que la distància entre
ambdues realitats femenines serà encara més gran? Costa d’imaginar. Desitjar i lluitar per
accions i reformes públiques que es considerin oportunes per millorar l’existència dels habitants
dels paï sos rics –i la renda bàsica és una proposta per afavorir, encara que no únicament, els més
pobres d’aquests ciutadans– no implica que hagi de redundar necessàriament en detriment dels
habitants dels paï sos pobres. En cap d’aquestes demandes socials en els paï sos rics s’està
29
LA RENDA BÀSICA. Daniel Raventós Pañella
Patronat Flor de Maig. Diputació de Barcelona
pendent de com pugui repercutir entre la població dels paï sos pobres. I és molt raonable pensar i
actuar d’aquesta manera. Finalment, cal afegir alguna altra cosa i és que les legislacions sobre la
immigració provinent dels paï sos pobres, sigui favorable o no l’opinió que es tingui sobre
aquestes normatives, depèn d’altres mecanismes que els de la implantació de la renda bàsica.
Com ha quedat patent en molts casos desgraciats, els emigrants dels paï sos pobres no tenen
gaire coneixement, si és que en tenen algun, de la legislació sobre immigració dels paï sos rics.
Quan algú emigra per necessitat, i són molts els testimonis que ho corroboren, ho han deixat tot
enrere.
Però encara es pot mantenir l’objecció si es modifica una mica. Qui voldria fer els treballs
especialment desagradables i penosos amb una renda bàsica? És raonable augurar que hi hauria
treballs els salaris dels quals tindrien una pressió a l’alça. Dit en l’argot econòmic convencional:
es necessitarien més estímuls monetaris per incentivar l’acceptació de determinats treballs. En
canvi, els salaris d’altres treballs (més gratificants, de prestigi o simplement autotèlics, és a dir,
que la seva mateixa realització comporta la recompensa) patirien una pressió a la baixa. E. O.
Wright, segurament el teòric viu de les classes socials que té més prestigi, sosté que si un
treballador té garantida una renda bàsica serà més car subornar-lo perquè accepti un treball
desagradable i que, en canvi, per acceptar treballs d’índole més gratificant, no es necessitarien
gaires estímuls salarials. I sentencia: «No s’ha de motivar massa professors de sociologia, per
exemple, perquè treballin, ja que el seu treball és intrínsecament agradable.» Wright és
professor de sociologia a Wisconsin.
3
Com es recordarà, la crítica número 3 deia: com que la renda bàsica deslliga la percepció d’una
renda de la realització d’un treball remunerat en el mercat, impedeix que els individus participin
de les virtuts del treball assalariat. Encara que aquesta objecció pugui estar compresa dins d’una
visió més general entorn del que es coneix per centralitat social del treball, intentaré distanciarme d’aquest aspecte tan important en la mesura del que sigui possible. Aquesta crítica suposa
que el treball assalariat té unes virtuts molt especials. Participació social, integració, fet vital
central, etc., són algunes d’aquestes bondats que s’atribueixen al treball assalariat. Aquestes
virtuts del treball assalariat solen ser remarcades per professors universitaris. Poques vegades
són vistes així per la majoria dels mateixos assalariats. I això no resulta estrany atès que
l’atribució al treball assalariat d’aquestes suposades virtuts és, vist de prop i amb deteniment,
una bestiesa. «Per quina raó s’haurien d’enfilar totes les activitats útils que els éssers humans
30
LA RENDA BÀSICA. Daniel Raventós Pañella
Patronat Flor de Maig. Diputació de Barcelona
són capaços de fer a través del forat de l’agulla d’un contracte laboral?», es preguntava Offe ja
fa més de vint anys.
Vegem més sistemàticament els arguments que oposen a la renda bàsica els partidaris de les
virtuts del treball assalariat. Els arguments més utilitzats són: 1) La inserció per mitjà del treball
assalariat ha de ser la pedra angular de tota lluita contra l’exclusió social. 2) Més enllà d’un dret
a la renda hi ha un dret a la utilitat social. 3) El dret de viure del propi treball és irrenunciable.
4) El treball assalariat és part indissociable del reconeixement social. Analitzaré cada un dels
quatre arguments.
1. Hi ha alguna cosa incongruent en aquesta afirmació. Per fer-la evident es pot
descompondre l’afirmació en aquestes altres: a) s’ha de lluitar contra l’exclusió social; b) el
treball assalariat és l’instrument principal (o únic, en la versió més dura) per aconseguir a). Per
tant, b) és un instrument per aconseguir la supressió de l’exclusió social. Estar d’acord amb a)
no significa evidentment haver d’estar-ho amb b). Si el treball assalariat no està disponible per a
tota persona que vulgui aconseguir-ne un, mai, sent fidels a l’argumentació apuntada,
s’aconseguirà l’objectiu de suprimir o pal·liar en un alt grau l’exclusió social. Des d’una
perspectiva empírica, s’ha de poder respondre a la senzilla pregunta: hi ha o no treball assalariat
per a tota persona que en vulgui un? És una pregunta fàcil de respondre: no, ni de bon tros. I si
preguntem: l’adequat per a cada u?, el no encara és més rotund.
2. El segon argument, encara que sovint utilitzat pels crítics de la renda bàsica, no se sap ben
bé a què treu cap. La utilitat social no necessàriament ni principalment ha de provenir del treball
assalariat. La Júlia es pot sentir molt més útil socialment treballant sense salari en el moviment
feminista que treballant assalariadament en unes oficines d’un banc. Si treu temps de la primera
activitat a causa de la seva dedicació a la segona és perquè està obligada a treballar
assalariadament per viure.
3. El tercer argument, segons el qual el dret a viure del propi treball és irrenunciable, fa
sospitar que ens trobem davant un problema mal plantejat. La proposta de la renda bàsica no
s’oposa en cap cas a la possibilitat que la gent que vulgui treballar assalariadament ho pugui fer.
El que fa és justament ampliar el conjunt d’oportunitats respecte a això.
4. Encara queda el quart argument d’entre els més repetits que oposen els partidaris de les
virtuts del treball assalariat a la renda bàsica, el que assegura que el treball assalariat és part
indissociable del reconeixement social. Aquest argument, encara que segurament molt potent fa
pocs llustres, cada vegada perd més força. El treball assalariat és percebut de manera creixent
31
LA RENDA BÀSICA. Daniel Raventós Pañella
Patronat Flor de Maig. Diputació de Barcelona
com a menys important en la vida de la majoria de persones. Per exemple, en una enquesta de
1997 als treballadors belgues, el 48% preferia més el temps lliure que els diners. Si l’argument
«el treball és part indissociable del reconeixement social» es transforma en «la pèrdua del lloc
de treball i les conseqüències que es deriven d’aquesta situació repercuteixen en una disminució
del reconeixement social», no hi ha problema per acceptar-lo. Però llavors, el problema
principal no és la pèrdua del treball sinó les conseqüències associades a aquesta pèrdua.
Continuar afirmant, com fan molts autors, que «el treball és també una forma de realització
personal, de reafirmació de la pròpia personalitat i fins i tot un mecanisme d’interrelació amb
altres persones», són ganes d’extremar les coses. La tercera d’aquestes tres afirmacions –que el
treball és un mecanisme d’interrelació entre les persones– no té gaire discussió (per la seva
trivialitat) i un interès molt secundari en la meva argumentació principal. Per cert, també és un
mecanisme d’interrelació entre les persones el fet de practicar el ioga en un centre del barri,
d’anar al bar a fer una partida de dòmino, formar part d’un centre excursionista, militar en el
moviment feminista, pertànyer a un grup de castellers i un llarg etcètera. Però les altres dues
afirmacions sí que tenen interès. Discutim-les juntes. Realment el treball assalariat, és una forma
de realització personal, de reafirmació de la pròpia personalitat? Per a la immensa majoria de
treballs amb remuneració en el mercat, no, ni de bon tros. La majoria de treballs assalariats són
poc interessants, repetitius, sense cap al·licient, avorrits, si bé és cert que hi ha una petita fracció
de treballs remunerats, els autotèlics, que compensen per si mateixos qui els du a terme i que
proporcionen inestimables retribucions internes als qui els executen. Però, dintre de les
relacions laborals, són treballs rars. La majoria de treballs assalariats no són autotèlics. És clar
que hi ha treballs voluntaris altament gratificants per a qui els fa, però llavors ja sortim del marc
del treball assalariat.
Així doncs, aquesta crítica pot ser desmuntada sense gaire esforç.
9.2 Les crítiques tècniques
Ja hem arribat al segon grup de crítiques a la renda bàsica. Aquestes crítiques són diferents de
les anteriors ja que, tot i considerar la renda bàsica normativament desitjable, l’avaluen inviable.
4
32
LA RENDA BÀSICA. Daniel Raventós Pañella
Patronat Flor de Maig. Diputació de Barcelona
La primera d’aquest grup, la número 4, deia, recordem-ho: la renda bàsica suposa uns costos de
finançament que la fan inviable. Efectivament, aquesta és una de les crítiques impossibles de
contestar d’una manera concloent. No hi ha evidències empíriques perquè no hi ha hagut cap
experiència de renda bàsica tal com ha estat definida en aquest text, en cap lloc del món, per
treure’n conclusions. Ni a favor ni en contra. Hi ha moltes variables que cal tenir en compte en
tot projecte de finançament de la renda bàsica. Fins i tot aplicant el millor coneixement
disponible i la tècnica més desenvolupada, hi ha respostes que no es poden donar amb seguretat.
Malgrat aquestes ineludibles precaucions, crec que hi ha indicis per suposar que un finançament
de la renda bàsica no s’inclou en el conjunt dels desvaris.
La complexitat del finançament de la renda bàsica no és una característica exclusiva d’aquesta
proposta social, atès que en realitat alguns aspectes serien molt més simples que altres mesures
de tipus condicionat. Però, segons les diverses propostes de finançament o indicis que s’han vist
més amunt, el finançament de la renda bàsica entra dins de les possibilitats raonables. Sigui
modificant la composició de la despesa pública, sigui amb la creació de nous impostos, sigui
amb una combinació de totes dues coses, algunes propostes de finançament mostren que no es
tracta d’una quimera. Així doncs, no es pot respondre a qui exigeixi saber detalls de totes les
conseqüències possibles d’una implantació de la renda bàsica, però ni de la renda bàsica ni de
cap altra mesura futura.
5
La segona de les crítiques que, tot i considerar la renda bàsica normativament desitjable,
l’avaluen com a inviable, la que he numerat amb el 5, i que diu que si la quantitat de la renda
bàsica és molt petita, moltes de les virtuts que se li atribueixen no seran assolides, és una crítica
correcta. No pot ser contestada o, almenys, jo no ho sé fer. Amb una renda bàsica molt baixa,
inferior a la línia de la pobresa, moltes de les virtuts que s’han anat desgranant al llarg del text o
bé no serien assolides o bé ho serien en un grau molt menor que el desitjable. El poder
contractual dels individus davant de l’empresari, la dedicació d’una part més gran de temps a
treballs voluntaris o les condicions per a una millor formació de les preferències, una vida
pública més participativa o una independència econòmica més gran de moltes dones que
actualment no en tenen cap, són algunes d’aquestes conseqüències bones que la renda bàsica
podria contribuir a assolir. Però si fos d’una quantitat molt reduï da, aquests objectius no es
podrien aconseguir, almenys com es pot presumir amb quantitats de renda bàsica més grans. A
favor d’una implantació d’una renda bàsica de quantitat reduï da es pot argumentar en aquest
punt que pot ser un primer pas cap a una renda bàsica més substanciosa. I pot ser veritat, però la
33
LA RENDA BÀSICA. Daniel Raventós Pañella
Patronat Flor de Maig. Diputació de Barcelona
força de l’objecció número 5 no disminueix mentre duri la transició d’una renda bàsica escassa
a una de més generosa. També es por al·legar a favor d’una renda bàsica baixa que millora la
situació d’una part molt pobra de la població. I també pot ser veritat, però l’objecció de què
tractem no discuteix directament aquesta darrera defensa sinó que les virtuts que la renda bàsica
diu poder ajudar a aconseguir no s’aconseguirien.
6
Ara faré referència a l’últim dels retrets apuntats, que diu: la renda bàsica generarà situacions
imprevisibles. En el sentit més trivial de la informació això és incontrovertible. Tota reforma
social de certa importància –i la renda bàsica ho és– comporta situacions imprevisibles. Però
segurament aquesta objecció a la renda bàsica vol tenir un sentit menys trivial i pretén afirmar
que aquesta mesura provocaria situacions imprevisibles indesitjables. Això és més controvertit.
Si la situació és imprevisible, ara no podem saber si serà bona o dolenta atès que si ho sabéssim
ja no es tractaria d’una situació imprevisible. Però la crítica número 6 encara pot pretendre
assolir un sentit prescriptiu: com que no coneixem les situacions que la mesura de la renda
bàsica pot comportar, no s’ha de posar en pràctica. I això és inadmissible. Entre les
conseqüències no conegudes i la necessitat d’actuar per intentar solucionar determinades
situacions sempre hi haurà tensions. No actuar també és prendre una decisió les conseqüències
futures de la qual tampoc no coneixem. Entre dues alternatives en tensió s’ha de triar a partir de
la informació disponible. La implantació de la renda bàsica té una certesa: els més pobres (i ja
s’ha dit repetidament: però no només ells) millorarien la seva situació. A falta d’una major
informació és una raó suficient i adequada per intervenir en la nostra realitat social.
10. Sufragi universal i renda bàsica
I ja és el moment d’acabar aquest repàs general de la renda bàsica. I per fer-ho valdrà una breu
reflexió general entorn de quelcom que sembla tan establert, tan permanent, tan inqüestionable
que equivocadament es podria suposar que sempre va ser considerat d’aquesta manera. Em
refereixo al sufragi universal. La idea del sufragi universal, la idea de concedir el vot a tothom,
independentment del nivell de renda, de la instrucció, o del gènere, va tenir il·lustres i
respectables enemics en la dreta (per raons de principi) i en l’esquerra (per consideracions
d’oportunitat política). Aquesta oposició que tan raonable semblava va ser lenta però
vigorosament escombrada de l’opinió pública per una idea senzilla i èticament irresistible. No es
34
LA RENDA BÀSICA. Daniel Raventós Pañella
Patronat Flor de Maig. Diputació de Barcelona
pot entendre avui la democràcia i la llibertat sense el triomf definitiu del sufragi universal.
Tampoc no s’entendrà en el futur –o, almenys, aquesta és la meva conjectura– la democràcia i la
llibertat sense la renda bàsica, sense la renda ciutadana universal, és a dir, sense la garantia
política del dret d’existència econòmica i social a tots els ciutadans pel simple fet de ser-ho. La
idea de garantir políticament una subsistència digna als ciutadans d’un país democràtic, pel sol
fet de ser ciutadans, és una idea que té una força normativa tan gran que acabarà escombrant
totes les consideracions d’oportunitat que se li puguin oposar.
11. Referències
De tipus general
El derecho a la existencia. La propuesta del Subsidio Universal Garantizado. Barcelona: Ariel,
1999.
Autor: Daniel Raventós
«Basic Income: A Simple and Powerful idea for the 21st century». Ponència presentada en el 8
Congrés Internacional sobre la Renda Bàsica, Berlín, 6-7 octubre de 2000.
Autor: Philippe Van Parijs
«A Capitalist Road to Communism», Theory and Society, vol. 15 (traduï t a Zona Abierta,
núm. 46-47, 1988).
Autors: P. Van Parijs i R. Van der Veen
La situació de la renda bàsica a Europa
La millor referència és consultar la pàgina web del BIEN (ressenyada més avall), i també les
múltiples referències a les quals s’adreça aquesta mateixa pàgina, renovada d’una manera
permanent.
De justificació normativa
«SUG», Viento Sur, núm. 50 (2000).
Autor: Daniel Raventós
35
LA RENDA BÀSICA. Daniel Raventós Pañella
Patronat Flor de Maig. Diputació de Barcelona
«Three just taxes», a Van Parijs, P. (ed.), Arguing for Basic Income. Londres: Verso, 1992.
Autor: Hillel Steiner.
Libertad real para todos. Barcelona: Paidós, 1996.
Autor: Philippe Van Parijs
De republicanisme
De la ética a la política (de la razón erótica a la razón inerte). Barcelona: Crítica, 1989.
Autor: Antoni Domènech
«Cristianismo y libertad republicana. Un poco de historia sacra y un poco de historia profana», La
Balsa de la Medusa, núm. 51/52 (1999).
Autor: Antoni Domènech
«Nuevo republicanismo y modernidad», Claves de la Razón Práctica, núm. 95 (1999).
Autor: Andrés de Francisco
«De hinojos, altivos liberales», Claves de la Razón Práctica, núm. 95 (1999).
Autor: Salvador Giner
Republicanismo. Una teoría sobre la libertad y el gobierno. Barcelona: Paidós, 1999.
Autor: Philip Pettit
«El salario de toda la ciudadanía», Claves de la Razón Práctica, núm. 106 (2000)
Autor: Daniel Raventós
De finançament
«Diferents simulacions economètriques d’un projecte de finançament i quantifiació de la Renda
Bàsica a Catalunya i al Regne d’Espanya» (en projecte).
Autors: Jordi Arcarons i Daniel Raventós
«La RB y el estado del Bienestar. Una aplicación al caso español», Revista Internacional de
Sociología, (2000), en premsa.
36
LA RENDA BÀSICA. Daniel Raventós Pañella
Patronat Flor de Maig. Diputació de Barcelona
Autor: J. A. Noguera
Basic Income. Economic Security for All Canadians. Toronto: Between the Lines, 1999.
Autors: S. Lerner, C. M. A. Clark i W. R. Needham
«An Adequate Income Guarantee for All», a Healy, S. i Reynolds, B. (ed.) An Adequate Income
Guarantee for All, Dublín: CORI, 1995.
Autors: B. Reynolds i S. Healy
Pàgines web
A l’Estat espanyol hi ha una pàgina web que pretén ser un instrument per a totes aquelles
persones i grups interessats en la difusió, la fonamentació i la defensa de la renda bàsica, per
mitjà de l’oferta d’alguns articles i la informació de diversos esdeveniments relacionats amb
aquesta proposta social: http://www.humano.ya.com/ademetrio.
Des de mitjan octubre de l’any 2000, un grup de persones interessades en diversos aspectes
relacionats amb la renda bàsica van crear una llista electrònica en què poden incloure’s totes
aquelles persones que ho vulguin. Per fer-ho només s’han d’adreçar i apuntar-se a
http://www.rediris.es/list/info/rentabasica.html.
Basic Income European Network (BIEN). The Basic Income European Network (BIEN) aims to
serve as a link between individuals and groups committed to, or interested in, basic income, and
to foster informed discussion on this topic throughout Europe:
http://www.econ.ucl.ac.be./etes/bien/bien.html
El Seminari Ètica, Economia i Societat, organitzat pel Grup de Recerca en Ètica
Economicosocial i Epistemologia de les Ciències Socials (GREECS), del Departament de
Teoria Sociològica, Filosofia del Dret i Metodologia de les Ciències Socials de la Universitat de
Barcelona, ha fet diverses aportacions a la fonamentació de la renda bàsica i a la teoria
normativa republicana: http://www.ub.es/dptscs/seminaris.html.
Citizen’s Income Study Centre (CISC):
http://www.citizensincome.org
Basic Income/Canada (BI/Canada):
37
LA RENDA BÀSICA. Daniel Raventós Pañella
Patronat Flor de Maig. Diputació de Barcelona
http://www.fes.uwaterloo.ca/Research/FW
Organisation advocating support income in Australia (OASIS):
http://www.satcom.net.au/supportincome
Universal Basic Income New Zealand (UBINZ):
http://www.geocities.com/~ubinz
Vereniging Basinkomen:
http://www.basisinkomen.nl
United States Basic Income Guarantee Network (USBIG):
http://www.widerquist.com/usbig/index.html
[Agraeixo els comentaris que l’Albert Demetrio ha tingut l’amabilitat de fer a un esborrany
d’aquest text.]
38