Els carbohidrats

Anuncio
Els carbohidrats (I)
Els carbohidrats són polímers constituïts per carboni i hidrogen i oxigen en forma d’aigua. La seva fórmula general és la
següent: CnH2nOn (sent n superior a 3).
En alguns casos, per la seva gran capacitat reductora, els podem trobar associats a altres substrats com el nitrogen, el
fòsfor i el sofre.
La seva importància resideix en el fet que:
1.
Són components importants dels teixits vegetals.
2.
No són essencials, no requereixen unes quantitats mínimes a la dieta. No són essencials en el sentit que
l’organisme els pot sintetitzar. A les plantes, els carbohidrats serveixen per a la síntesi de teixits, transformació
d’energia i la seva reserva i suport estructural.
3.
Juguen un paper molt important dins de l’organisme des del punt de vista energètic i funcional.
a.
Presenten una funció energètica ja que formen part de l’ATP i en la síntesi de greix.
b.
Tenen una certa acció sobre la funcionalitat del tracte digestiu.
Els carbohidrats són el major component dels teixits vegetals. Conformen el 70% o més de la matèria seca dels
forratges. Concentracions superiors, es poden trobar a llavors, sobretot a cereals.
En els teixits animals, a diferència dels altres casos, els carbohidrats conformen només l’1% de la matèria seca. En
aquests cas es troben en forma de glicogen i glucosa. Els animals ingereixen majoritàriament carbohidrats, que són
metabolitzats i emmagatzemats en excés d’energia en forma de greixos.
Com podem veure a la imatge, un dels elements amb major quantitat de carbohidrats és el blat de moro, seguit del
pèsol i l’alfals, la soja, una oleaginosa, i el teixit animal, que com ja hem dit presenta una proporció molt baixa.
5
El contingut de carbohidrats fàcilment digeribles necessaris en l’alimentació de diferents espècies animals, varia segons
el sistema digestiu de l’animal.
-
Els monogàstrics, omnívors, consumeixen gran part de la seva dieta en forma de carbohidrats fàcilment
digeribles en comparació amb els carnívors o als herbívors. En aquest cas la proporció ronda el 40 o 60% de la
dieta.
-
En el cas dels herbívors, ingereixen una gran quantitat de carbohidrats de tipus estructural amb la dieta, també
anomenats fibra. En aquest cas la proporció ronda el 75% de la dieta.
-
Els carnívors estrictes com el gat tenen una dieta amb una composició inferior al 40% pel que fan els
carbohidrats.
Tal i com podem veure al següent gràfic, els carbohidrats després de ser ingerits, digerits i absorbits, passen a unes
proporcions molt més petites a l’organisme. En canvi, augmenta la proporció de proteïna i de greixos, aquest resultat
confirma la teoria de què l’excés d’energia que és ingerit en forma de carbohidrats es metabolitza i transforma en
forma de greixos.
Classificació
-
Segons l’estructura química
-
Segons la localització a l’aliment
-
Segons l’utilització dels carbohidrats per part de l’animal (funcionalitat)
6
Segons l’estructura química
-
Sucres: Carbohidrats amb menys de deu subunitats. Els més senzills són els monosacàrids, dels quals el més
important és la glucosa, els disacàrids, els trisacàrids, els tetrasacàrids, i els oligosacàrids (continuen sent de
mida relativament petita). La nomenclatura ve en funció del número de sucres que formin part de l’estructura.

Monosacàrids: Dins dels monosacàrids trobem: les trioses, tetroses, pentoses, hexoses, i les heptoses en
funció del número d’àtoms de carboni que conté la molècula. Les trioses i tetroses apareixen com
productes intermedis al metabolisme d’altres carbohidrats. Els monosacàrids poden unir-se en grups per
donar lloc a la classificació superior.
7
Els monosacàrids poden presentar diverses conformacions espaials que modifiquen les seves característiques.
Poden contenir grups funcionals de diferents tipus, de manera que es poden anomenar cetoses o aldoses, i en
funció de la seva estructura poden ser formes L o D. Algunes d’elles, a més, poden assumir conformacions
cícliques de tipus α o β (anòmers) en funció de la situació del grup hidroxil del carboni 1.
-
No sucres, són carbohidrats que contenen més de 10 subunitats de sucres, solen ser més complexes. Poden
ser:

Homopolisacàrids.

Heteropolisacàrids.
Monosacàrids
Sucres
C3
Gliceraldehid
Dihidroxiacetona
C4
Eritrosa
C5
Arabinosa
Xilosa
Ribosa
C6
Glucosa, és el més important, presenta una dolços
de 0,74, la sacarina, un additiu artificial presenta
una dolçor 300 o 500 cops superior.
Galactosa (0,32)
Fructosa (1,80)
Manosa (0,30)
C7 – altres, per la seva
Ésters d’àcid fosfòric
gran capacitat
Aminosucres (glucosalina, galactosamina)
reductora poden tenir
Sucres àcids (glucurònic, glucònic)
altres components
Polihidroxialcohols, aquí dins trobem el xilitol i el
sorbitol que són sucres que no aporten energia.
Quan es metabolitzen es converteixen en fructosa,
de manera que no donen problemes als diabètics ni
són fermentables pels bacteris de les dents, no
generen càries.
Glucòsids cianogènics (limarina, vicianina)
Disacàrids
Lactosa (0,4)
Sacarosa (1,0)
Maltosa (α14)
Celobiosa (β14)
Oligosacàrids
(3-10)
Tri-,
Tetrasacàrids
Rafinosa,

estaquiosa
berbascosa;
Aquests
es troben en altes
proporcions
leguminoses
oleaginoses
a
Els oligosacàrids com els tetrasacàrids no presenten
enzims endògens a l’interior de l’intestí prim que
ens permetin digerir-los. Quan arriben a l’intestí
gruixut són fermentats per la flora (ja sigui bona o
dolenta), i és quan es generen les flatulències. Si la
flora és beneficiosa i la fa proliferar es converteix
en un probiòtic. Hi ha pinsos per a gossos que es
venen amb característiques prebiòtiques, es basa
en fructo-oligosacàrids que no es digereixen per
enzims de l’intestí prim, i arriben sencers a l’intestí
gruixut on estimulen la proliferació de flora bona
que augmenta la protecció.
Homopolisacàrids
No sucres
Pentosanes
Arabanes
Xilanes
Glucanes
Midó (amilosa i amilopectina)  Vegetal
Glicogen  Animal
Dextrines
Cel·lulosa
Fructanes
Inulina
8
Levano
Galactanas i Mananes
Heteropolisacàrids
Glucosaminanes
Quitines
Hemicel·luloses
Hexoses + Pentoses + Àcids urònics
Galacturonanes
Pectines
Polisacàrids
Gomes
complexes
Mucílages
Polisacàrids asofrats
Agar
Aminopolisacàrids
Àcid hialurònic
Condroitina
Heparina
Altes sacàrids com els aminopolisacàrids, tenen funcions estructurals. El cas dels proteoglicans com la condroitina, tenen
una elevada capacitat d’hidratació (humeactants).
Dins dels homopolisacàrids hem vist el glicogen i el midó.
-
El midó és la reserva de glucosa d’origen vegetal i està format per dues porcions. Una porció d’amilosa amb
enllaços alfa14 i l’amilopectina, més rígida i vítrea formada per enllaços alfa16. En el cas de l’amilosa
troben enzims que fàcilment la digereixen, és la responsable de la pols dels cereals, contra més amilosa, més
pols serà una farina.
-
El glucogen és la reserva de glucosa dels animals. Els animals, però, no disposem de gaires dipòsits de
carbohidrats, els guardem en forma de greixos.
-
La cel·lulosa es localitza a les parets cel·lulars dels vegetals, està formada per enllaços beta14. En aquest cas,
no trobem cap enzim endogen que permeti diferir aquests enllaços, però si que es pot fermentar parcialment
per alguns microorganismes.
Dins dels heteropolisacàrids trobem:
-
L’hemicel·lulosa, un carbohidrat que té una composició molt complexa.
-
La lignina no és ben bé un carbohidrat. No hi ha cap enzim endogen ni cap microorganisme que sigui capaç de
fermentar-lo ni digerir-lo. En cas d’alguns animals trobem alguna flora que pot aprofitar un màxim del 5%
d’aquest element.
9
Composició de carbohidrats de diferents ingredients
Mono-
Di-
Oligo-
Polisacàrids
Midón
Cel·lulosa
Hemicel·lulosa
73
2
3
55
4
10
67
2
8
Pectines
Lignina
Cereals
Blat de moro
4
Ordi
1
Blat
10
Leguminoses
Soja
5
5
1
7
15
Pèsols
5-7
2
42
6
15
Vegetatius
Fenc d’ufals
5
7
14
7
6
6
Fenc de gramínia
5
7
25
20
3
8-12
43
26
3
7
Palla d’ordi
-
Cereals: no observem pràcticament sucres, només observarem cert grau de dolçor en el cas del blat de moro.
El principal carbohidrat és un homopolisacàrid, el midó.
-
Lleguminoses: Contenen una proporció important d’hemicel·lulosa i d’oligosacàrids.
-
Porcions vegetatives: no trobem sucres ni midó, la major part és cel·lulosa, hemicel·lulosa i lignina. En aquest
cas, la planta presenta una estructura més complexa i més difícil de digerir.
La composició de diferents polisacàrids varia en funció de l’espècie vegetal, però també, entre les diferents estructures
vegetals:
-
Cereals

Vestits


Cascarilla: xilans i lignina.
Despullats

Pericarpi: cel·lulosa i xilans.

Endosperma: midó, β-glucans i arabinoxilans.
Un cereal amb pellofa, a la part més externa presenta carbohidrats més complexes i estructurals, com la lignina, més
internament, al pericarpi trobem altres polisacàrids complexes com la cel·lulosa i els xilans. Finalment, quan arribem a
l’endosperma observem que la major part de CH que hi trobem és el midó, tot i que també podem observar
arabinoxilans i beta glucans. Aquest últim nom vol anomenar a qualsevol CH que presenti enllaços beta14, aquest fet
ens permet saber si són o no fàcilment digestibles, en aquest cas presenten una elevada resistència a la digestió.
-
Leguminosa  Oligosacàrids, galactomanans, arabinogalactans, pectines i cel·lulosa.
11
Segons la localització
Els polisacàrids no amilacis són tots aquells polisacàrids que no són el midó. Els no estructurals al seu torn són solubles,
i els estructurals són insolubles. Encara que tot depèn d’on es troben, i com es troben estructurats. Per exemple: si es
troben anclats a la lignina no es podran acabar de digerir del tot encara que siguin solubles.
Segons l’utilització (funcionalitat)
-
Carbohidrats absorbibles.
-
Carbohidrats digestibles.
-
Fibra dietètica:

Carbohidrats fermentables.

Carbohidrats no fermentables.
Carbohidrats absorbibles
-
Monosacàrids: glucosa, fructosa i galactosa.
-
Alcohols de sucre (sorbitol, manitol i xilitol).
-
No requereixen de digestió enzimàtica.
-
Glucosa i galactosa s’absorbeixen directament mitjançant transportadors de Na-depenents i per difusió.
-
Glucosa: principal metabòlit de la digestió dels CH. Es troben als pinsos dels animals en una proporció mínima.
12
Carbohidrats digestibles
-
Di- i Oligosacàrids: lactosa, maltosa, sacarosa,…
-
Midó: Format per molècules d’amilosa i amilopectina.
-
Les fonts dins dels pinsos: els cereals, les leguminoses, i d’altres ingredients vegetals.
-
Degradats a els seus monòmers mitjançant enzims digestius del ID i absorbits.
-
El midó que per raons físiques, químiques o de processat no es digerit per enzims, i arriba a l’intestí gruixut
s’anomena Midó Resistent. També s’inclouen tots els Di- i
oligosacàrids que per estar en molt elevada quantitat o al estar a un
lloc on no podne ser atacats pels enzims arriben al tracte digestiu
gruixut.
Implicacions
L’índex de glucèmia postpandrial en gossos depèn de:
1.
El % de midó a la dieta.
2.
La Font de midó i de sucres.
Té una importància molt directa en la terapèutica de la diabetis. La glucosa ha d’arribar a un ritme constant i lent a
l’organisme no podem tenir pics sobtats d’aquest aminoàcid a la sang perquè és perillós.
Determinació Analítica
-
Indirectes: Método Weende – estima la proporció d’extractius lliures de
nitrogen (ELN) a partir de la diferència MS (sense humitat, matèria seca) - (Cendres+ PB
+ GB + FB). Ens dóna la quantitat de carbohidrats digestibles que hi ha a un cert aliment.
-
Directes.

Sucres  Colorimetria, HPLC, CG.

Oligosacàrids  HPLC.

Midó  Enzimàtica + Colorimetria o CG.
1. Carbohidrats fermentables. No es poden digerir però són fermentats per la flora bacteriana de manera que es pot
extraure una part de nutrients.
2. Carbohidrats no fermentables. Ni són digerits ni fermentats, cap utilització nutricional. Importants per la part
funcional, quantitat de femtes i trànsit intestinal.
Fibra dietaria
Residu de la paret cel·lular dels vegetals, polisacàrids i lignina, que no són digerits per les secrecions endògenes del
tracte digestiu.
-
Importància en la disponibilitat de l’aliment.
-
Importància per la funcionalitat del tracte digestiu.
Tabla de menys fermentables a més fermentables.
Els oligosacàrids, presenten de 3 o més fins a 10 sucres. Aquests si que es poden digerir, però es possible que una
fracció no es pugui digerir perquè:
1.
No hi ha prous enzims.
2.
No es poden digerir perquè es troben amagats.
13
Aquests formaran part de la fibra dietètica o dels oligosacàrids resistents.
El mateix passa amb el midó, la major part és digerit i absorbit però alguna porció per alguna raó no es pot digerir i és
eliminat. Tots els polisacàrids no amilacis excepte el midó, contenen enllaços beta 14 que no són atacats i passen a
formar part de la fibra dietètica.
Dins de la fibra dietària trobem:
-
Carbohidrats fermentables, o fibra soluble, inclouen tots aquells que poden ser fermentats per la microbiota i
que per tant, se’n pot treure profit. Trobem els oligosacàrids, els midó i alguns components estructurals dels
vegetals
(components
polisacàrids
no
amilacis
solubles,
és
a
DIR,
no
cel
·lulòsics).
-
Carbohidrats no fermentables, o fibra insoluble, on trobem la lignina i altres polisacàrids que no es poden
digerir ni gaire bé fermentar, com la lignina i la cel·lulosa.
Implicacions
* La fibra té un efecte negatiu sobre la digestibilitat dels aliments i sobre la seva utilització.
A mesura que augment el percentatge de fibra dietètica, disminueix el seu % de disponibilitat, és a dir, té un efecte
negatiu sobre la digestibilitat dels aliments.
*Quan donem midó, un carbohidrat altament digestible, arribarà a l’intestí prim on troba enzims endògens suficients
que acaben d’alliberar la glucosa. Aquests seran els carbohidrats que l’animal absorbirà a aquest nivell.
* Si li donem una fibra soluble degradable o fermentable, no pot ser atacat per enzims endògens passarà per l’intestí
prim sense ser digerida, i arribarà al tracte intestinal gruixut. Allà trobem microorganismes que poden atacar la fibra
soluble, fermentable, de manera que es produiran àcids grassos volàtils que podran ser absorbits per l’animal i dels
quals podran treure profit nutricional.
*Si li donem fibra insoluble, no es digerirà ni tampoc serà
fermentada, no traurem cap profit nutricional.
14
Cinètica microbiana en el cec- còlon de porc
La producció de àcids grassos volàtils es produeix sobretot a nivell del cec i del colon.
15
La solubilitat i fermentabilitat de la fibra determina les seves característiques funcionals dins del tracte GI dels animals.
Taula
La fibra soluble es fermentable, provoca viscositat intestinal i provoca una major humitat a les femtes, millora el temps
de trànsit intestinal (l’augmenta). La digesta passa molt més ràpid, a major velocitat, hi ha menys temps perquè actuïn
els enzims i la microbiota. Augmenta la velocitat del transit intestinal pel seu gran volum.
Quan donem fibres insolubles, no es fermenten, no són viscoses però si augmenten la humitat de les femtes i el seu
volum, tens més quantitat de fems.
Una fibra mixta com la pulpa de remolatxa té efectes intermijtos.
No hi ha resultats sempre iguals però podem dir que quan alimentem amb una fibra dietètica, hi ha una certa tendència
a que succeeixin coses:
Fibra soluble
-
Retrassa el buidament gàstric.
-
Augmenta el temps de trànsit intestinal.
-
Disminueix la velocitat d’absorció de la glucosa.
-
Augmenta la secreció fecal de sals biliars.
-
Dificulta l’absorció de colesterol i triglicèrids.
-
Les femtes són més pastoses.
16
Fibra insoluble
-
Redueix el temps de trànsit intestinal.
-
Disminueix l’absorció de glucosa.
-
Retrasa la hidròlisi del midó.
-
Augmenta la massa fecal.
-
Les femtes són més dures.
Determinació
-
Weende no serveix perquè ho intenta a través de la fibra bruta.
-
Determinació de Van Soest (FND, FAD, LAD).
-
Mètodes colorimètrics, altres, AOAC, i mètodes enzimàtics (Pectines)
Mètode de Weende
Mètode de Gravimetria, a la fibra de weende ens surt la cel·lulosa, la hemicel·lulosa i la lignina (en un 50 i 20%) i restes
de proteïna i altres residus que no hauríem de trobar. Contenen una quantitat apreciable de la paret cel·lular que forma
part de la fibra dietètica. En monogàstrics no utilitzem aliments molt fibrosos, però en remugants van molt bé, costen
pocs diners. No surt del tot, sinó parcialment.
Fraccionament de Van Soest de la paret cel·lular
-
Tenim la fibra neutro detergent i àcid detergent.
-
Lignina àcid dependent i diferents congostos per sumes i restes.
-
Tenim tota la fibra infermentable.
17
S’estan desenvolupant altres mètodes per poder-ho identificar.
18
Els carbohidrats (II)
La major part d’aliments estan formant per carbohidrats que després s’emmagatzemen en forma de greixos.
Els monogàstrics estrictes, ingereixen els carbohidrats i a nivell de l’intestí prim es digereixen fins a monosacàrids.
Posteriorment són absorbits,en aquesta mateixa localització, i utilitzats per part dels animals.
Tenen poca població microbiana. Aquesta es situa a nivell del colon. Quan arribem carbohidrats que no es poden digerir
a l’intestí prim, però que en canvi, són fermentables, la flora ho fermentarà i generarà àcids grassos volàtils capaços de
ser absorbits.
Sinó dona temps a que es fermenti, acabaran sent excretats i poc utilitzats. En el cas del conill i el cavall, és diferent, la
producció de monosacàrids a nivell de l’intestí prim és menor que en altres monogàstrics, i en canvi, tenen una
fermentació molt important a nivell del tracte digestiu posterior. Els conills, a més, tenen la capacitat de coprofàgia,
aquestes excretes les tornen a ingerir i digerir, de manera que en fan un doble us.
En els remugants, la fermentació dels carbohidrats es produeix abans de la digestió endògena. Presenten el rumen i
altres compartiments de gran volum amb una població microbiana capaç de fermentar els carbohidrats i de produir
àcids grassos volàtils i altres components abans de que es doni la digestió endògena. Aquests àcids grassos volàtils
poden ser absorbits o utilitzats posteriorment pels microorganismes.
La utilització d’aquests és major en l’últim cas. L’inconvenient dels remugants és que el midó, que podria arribar a
l’intestí prim per poder convertir-se en monosacàrids, no arriba, es consumit pels microorganismes. Les coses fàcilment
utilitzables no arriben, però les coses que tenen un ús més difícil el remugant té la capacitat de fermentar-ho i utilitzarho.
19
Digestió i absorció en monogàstrics
A nivell de boca, la saliva te poca acció d’hidròlisi de carbohidrats. El principal punt de digestió es produeix a nivell de
l’intestí prim i és per acció de l’alfa amilasa que trenca els enllaços α14 del midó. A través de l’enzim, s’hidrolitza fins a
maltosa, maltotriosa i alfa dextrines limit. No tenim enzims o són inactius davant la cel·lulosa, la hemicel·lulosa, les
pectines, els beta glucans i els arabinoxilans, quedaran com a fibra dietètica.
L’absorció es produirà a nivell del duodè i jejú proximal, la hidròlisi es produirà al cantell en raspall on actuen enzims
com la maltasa, la lactosa, la isomaltasa i la sacarasa que hidrolitzen els elements fins a glucosa. Per a què aquesta
glucosa s’absorbeixi es realitza de forma activa associat a la bomba de sodi.
A excepció de l’Alfa amilasa que es troba a la llum intestinal, els altres es troben al cantell en raspall de l’enteròcit.
En alguns moments es produeix lactat, però la base dels sucres que es produeixen és la glucosa.
Tot el que no ha sigut digerit ni utilitzat, la fibra dietètica, intentarà utilitzar-ho la flora microbiana: celul·lases,
hemicel·lulases, pectinases... que s’encarregaran de degradar el que arriba a l’intestí gruixut fins a àcids grassos volàtils
que podran ser reabsorbits i reutilitzats.
Depèn de diferents factors.
Fermentació microbiana
A nivell del colon trobem diferents microorganismes: Bacteroides, Bifidobacterias, Enterococcus, Clostridium,
Escherichia, Lactobacillus, Streptococcus, Fibrobacter.
-
Celulases, hemicelulases i pectinases.
-
Producció i absorció d’àcids grassos volàtils.

Acètic: Energia.

Propionic: en el fetge  Glucosa  Energia.

Butíric: energia (colonocitos).
Aquesta fermentació depèn dels substrats disponibles, del flux de la ingesta, del pH.
20
Metabolisme energètic de la glucosa
La glucosa es pot utilitzar per a la síntesi d’aminoàcids no essencials. És un desgast d’energia no gaire eficient.
En cas del múscul, en situació d’anaerobiosi es pot produir lactat, i es produeixen les típiques agulletes.
Hi ha un control endocrí dels nivells de glucosa en sang regulats per la insulina i el glucagó. Quan hi ha excés de glucosa
actua la insulina, que desvia la glucosa cap al dipòsit en forma de glicogen, en canvi, quan hi ha poca glucosa el glucagó
activa la hidròlisi del glicogen que allibera glucosa.
Els animals amb poca quantitat de insulina no controlen bé els nivells elevats de glucosa. Es important que l’absorció de
glucosa no es produeixi de cop, sinó de forma lenta i progressiva.
Es diferent en presència o deficiència d’oxigen. En presència d’oxigen, la glucosa pot donar lloc a dos molècules de
piruvat. Després de diverses transformacions, obtenim l’oxidació completa de la glucosa a CO2 i aigua, amb 38 ATP com
a rendiment energètic.
Quan hi ha una deficiència en oxigen, aquesta es desviarà a lactat en anaerobiosi i només obtenim dos ATP.
La glucosa absorbida pot anar al fetge, a teixits
glucodependents o pot ser emmagatzemada en forma
de glicogen. L’ideal es que sigui oxidada completament
a través de la glucòlisi i el cicle de Krebs. Si hi ha excés
pot dipositar-se en forma d’àcids grassos, i en una
certa transformació a aminoàcids (poc eficient). En
teixits en els que es produeix anaerobiosi la glucosa es
transforma en lactat que queda acumulat (gràcies al
cicle de Kori pot tornar a convertir-se en glucosa).
21
La glucosa com a font d’energia
La glucosa es el carbohidrat més eficient de tots.
-
La via glucolítica (1 mol de glucosa a 2 mols de piruvat)  8 ATP.
-
1 mol de piruvat a acetil CoA  3 ATP x 2 mol de piruvat  6 ATP.
-
1 mol d’Acetil CoA a CO2 i aigua  12 ATP x 2 mol d’Acetil CoA  24 ATP
TOTAL = 38 ATP
38 ATP x 12,43 (Kcal/mol ATP) = 472 Kcal/mol
Mol glucosa = 686 Kcal
Eficiència 472/686 = 0,69 = 69% Eficiència
La resta (31%), es dissipa en forma de calor, és la ineficiència.
A la pràctica
Porcs
-
Nivell de tolerància del garrí. És limitada.
-
En truges gestants, s’utilitzen fonts de fibra. Per a què no s’engreixin i no tinguin problemes durant el part.
-
Utilització d’enzims exògens. Es trenquen determinats productes glucídics que podrien tacar els ous per la
Aus
viscositat intestinal.
Gossos i gats
-
Característiques de les femtes i patró de defecació.
-
Dietes clíniques:

Carbohidrats i restricció calòrica  Aliments light.

Carbohidrats i diabetis  Índex de glucèmia.

Recolzament dietètic a problemes renals.
22
Digestió de carbohidrats en el porc
A nivell del cec i del colon dels porcs adults, es produeixen àcids grassos volàtils amb tot allò que no ha sigut digerit a
nivell de l’intestí prim. A nivell de l’intestí prim, la digestió que principalment es produeix és enzimàtica.
23
En lactants, des del deslletament i durant el pas al
pinso comercial, hi ha un període de transició,
s’ha d’adaptar al canvi de dieta. Progressivament
anirà augmentant la seva capacitat enzimàtica. El
deslletament comercial dura unes 3 o 4 setmanes.
Això provoca que trobem animals anorèxics. Cal
pensar que la llet no té midó, hi ha poca matèria
seca, molt de greix, proteïna i lactosa. El canvi de
dieta a nivell digestiu provoca una alteració de les
vellositats de l’estómac, la profunditat de les
criptes, la capacitat enzimàtica... En resum,
dificulta la digestió del midó.
Evolució de l’activitat enzimàtica
La activitat de la lactasa es redueix amb l’edat. En
canvi, l’activitat sacarasa, maltasa i amilasa augmenta
amb l’edat. La solució per evitar l’estrès pel canvi de
dieta consisteix en introduir als pinsos derivats lactis i
un midó prèviament pregelatinitzat (mig digerit).
Bienestar animal en Cerdas gestantes
En cerdas gestantes se les restringe el alimento para evitar el engorde, y así problemas durante el parto. Estas
restricciones provocan la aparición de estereotipias que indican un problema de bienestar. Estas se producen porque el
animal tiene hambre o falta de saciedad. Ocurre principalmente porque se le da poco volumen de ingesta y sufre déficit
de energía. Normalmente se desencadena un hambre crónica. A la vez, estas se encuentran atrapadas dentro de jaulas
en las que no pueden desarrollar las conductas normales, cosa que agrava las estereotipias.
Se soluciona incrementando el volumen de la ración, entonces disminuyen estereotipias.
24
Ventajas del uso de dietas altas en fibra en cerdas gestantes
1.
2.
Conseguir una mayor saciedad.

Incremento en el volumen de la ración (Reducción del contenido energético).

Disminuye la velocidad de consumo (20%) y aumenta el tiempo dedicado a comer (x2).

Regulación metabólica.

Menor nivel de glucosa e insulina, pero mayor persistencia de estos.

Mayor concentración de ácidos grasos volátiles.
Reduce las estereotipias (Entre un 7 y un 50%).
Digestión de los carbohidratos en las aves
La digestión de la microbiota en las aves es escasa.
Los piensos de las aves suelen contener muchos cereales (la dieta clásica es maíz, soja). Para no ser dependientes de
producciones del exterior y reducir costes de la formulación se utilizan cereales blancos producidos aquí como la
cebada, la avena, el trigo o el centeno. El problema es que la cebada y la avena son ricas en β–glucanos. Estos
presentan enlaces β 14 a los que tienen difícil acceso los enzimas digestivos, sobretodo en aves. En el caso del trigo y
del centeno, que tienen arabinoxilanos, las aves tampoco los pueden digerir por la ausencia de arabinoxilanosa.
Al consumir estos alimentos, aumenta la viscosidad intestinal provocando heces pastosas (grandes problemas en
granja). Aparte esta viscosidad, disminuye la digestibilidad de otros nutrientes.
Para superar esto se utilizan enzimas exógenas que incorporan en el pienso en forma de aditivos (β-glucanasas y
arabinoxilanasas).
Mejoras de los enzimas exógenos
-
Se reduce la viscosidad y la humedad de las heces.
-
Aumenta la retención de energía y de nitrógeno.
En consecuencia
-
Aumenta el valor nutritivo de los ingredientes y disminuye el índice de conversión.
-
Se puede aumentar los niveles de incorporación del trigo y de la cebada.
25
Fibra dietaria en perros y gatos
Implicaciones en las características de las heces
Dentro de la fibra dietaria encontramos, fibra poco fermentada (celulosa, cascarilla de soja), productos entre medio
(pulpa de remolacha, salvados) y productos muy fermentables (pectinas, lactulosa).
-
Fibra nada fermentable (Celulosa, Cascarilla de soja). Habrá heces secas y duras. Se producen pocos ácidos
grasos volátiles y humedad (agua).
-
Fibras entre fermentables (Pulpa de remolacha, Salvados). Las heces serán blandas pero consistentes.
-
Fibras muy fermentables (Pectinas, Lactulosa). Las heces serán blandas e inconsistentes. Se produce mucha
cantidad de ácidos grasos volátiles y agua, pero esta queda retenida en las heces, como parte de los ácidos
grasos volátiles.
A mayor cantidad de ácidos grasos volátiles mayor absorción de agua. Si se da mucha cantidad de fibra insoluble esta
puede producir diarrea.
Hay una serie de patologías que pueden ser afectadas por un adecuado uso de la fibra dietética: colitis, constipado,
diarrea, megacolon, proliferación bacteriana…
Carbohidratos y restricción calórica en perros y gatos
Para la reducción de peso en un perro adulto se aumentan carbohidratos con importante fibra dietética (sensación de
saciedad) y se disminuye la grasa.
Carbohidratos y diabetes: Índices de glucemia
La tasa de absorción de glucosa aumenta con un exceso de comida o cuando esta lleva carbohidratos altamente
digestibles, y disminuye con fibra, o proteína. La tasa de absorción en las células disminuye cuando los carbohidratos
son ricos en fibra, cuando la cantidad de comida es baja o cuando aumenta la cantidad de proteína de la dieta.
26
Apoyo dietético a problemas renales
La proteína que sintetiza el organismo está establecida genéticamente. Si la que le damos en el alimento es muy similar
a la que sintetiza la eficiencia será muy alta, pero si es distinta, no cubrirá los Aa limitantes y el exceso que no puede
utilizar dará lugar a una ineficiencia metabólica. Esto provocará que se excrete N por orina haciendo trabajar el riñón y
aumentando el riego de lesiones renales.
La población microbiana necesita energía que le proporciona la fermentación de carbohidratos y nitrógeno obtenido de
la dieta. Esto la mantiene y también provoca la muerte por proteólisis que el hospedador podrá digerir en cierta
manera.
Si los carbohidratos son muy fermentables se digieren muy rápido, le dan energía a la población microbiana, y se
muere. Como se produce muy pronto le da tiempo a que se absorba. Entonces aun tiene más sustrato nitrogenado y
más esfuerzo para eliminarlo.
Si es moderadamente fermentable todo irá más lento, el N microbiano se absorberá menos y tendremos más N en
heces y menos en orina (reducimos el esfuerzo del riñón de tener que eliminar N endógeno).
27
Carbohidratos (III)
Clasificación de los herbívoros (Van Soest)
Por sus hábitos alimenticios
-
-
Exquisitos

Rumiantes  Ciervo/Jirafa.

No rumiantes  Conejo.
Intermedios

Ramoneadores


Pastoreadores

-
Rumiantes  Cabra.
Rumiantes  Oveja.
Comedores de forraje



Pasto fresco

Rumiantes  Vaca.

No rumiantes  Hipopótamo.
Forraje general

Rumiantes  Alce.

No rumiantes  Caballo/Cebra.
Zonas secas

Rumiantes  Camello.

No rumiantes  Canguro.
Según su estrategia digestiva
-
-
Fermentadores Pregástricos

No rumiantes  Canguro/Hámster.

Rumiantes  Vacuno/Ovino/Caprino.
Fermentadores en Intestino Grueso (Postgástricos  Monogástricos)

Ciego  Conejo.

Colon  Caballo.
28
Capacidad de digestión de la fibra dietética
29
i. ¡
No van a poder actuar los enzimas endógenos, tienen poco tiempo para ser utilizados por el hospedador. El conejo
tiene su solución, se come las heces blandas.
Los animales herbívoros consumen alimentos con elevada proporción de elementos fibrosos con bastantes
constituyentes de pared celular, hemicelulosa, celulosa y lignina.
Generalmente, se alimentan de productos con bastante fibra degradable. Es muy importante el tiempo de digestión,
cuanto tienen para fermentarlos y cuál es su digestibilidad.
Tal y como vemos en el caso de las verduras, son muy fermentables, se les puede sacar mucho provecho y en poco
tiempo.
Los forrajes de leguminosa se pueden fermentar, una parte de la fibra es muy accesible, por eso se fermenta
relativamente pronto, pero hay otra porción que es indigestible, como la lignina, por más tiempo que pase no se
fermentara, no es degradable.
Los forrajes de gramíneas i las pajas les cuesta mucho fermentarse son de difícil acceso, pero al final llegan a
degradarse más que las leguminosas pero en tiempos distintos.
Que un producto se degrade o no, depende del tipo de carbohidrato, del tiempo de fermentación y de su
digestibilidad.
Las aves tienen un tiempo de transito corto, un sistema digestivo corto y poca fermentación, pocos compartimientos
exceptuando los ciegos. Utilizan verduras, pero sobretodo almidones, es decir, productos no fibrosos.
Los cerdos tienen fermentaciones en el intestino grueso grande, mayor que las aves. Puede utilizar parte de los
productos.
Los caballos tmb pero la estrategia que usa es diferente, comen mucho.
En el caso de los rumiantes, tenemos tiempo de estancias largas, pueden estar 78 horas. Eso significa un elevado
tiempo de fermentación.
Actividad digestiva en el rumiante
El rumen es muy importante, equivale de un 10 a un 8% del peso vivo del animal. Gracias al alimento que infieren, se
produce saliva, cosa que estimula la rumia y la rotura de partículas. Estas son fraccionadas en diferentes medidas, esto
ayuda a que microorganismos puedan fermentar distintos sustratos del rumen. La población microbiana representa de
un 10 a un 30% de la materia seca del rumen. En él, encontramos bacterias a las que se las denomina en función del
sustrato que son capaces de fermentar. También encontramos protozoos flagelados y ciliados, estas poblaciones
cambian dependiendo del alimento, utilizan el almidón y no celulosas y hemicelulosas.
En el rumen se puede llegar a fermentar el 80% de la materia seca de los cereales y el 75% de la materia seca de los
forrajes.
Las fermentaciones dan lugar a la producción de ácidos grasos volátiles, que se generan en el rumen, y representan más
del 50% de la energía que potencialmente se saca de los alimentos. Más del 50% viene dado por la absorción de ácidos
grasos volátiles que se absorben a nivel del rumen. Cuando son muy fibrosos, esa proporción puede llegar hasta el 64%
dependiendo del sustrato.
Una vez pasado el rumen, el alimento llega al intestino delgado, donde se pueden observar los mismos procesos que en
los monogástricos. Podremos observar las mismas hidrólisis, y digestiones. En esta localización se absorberá el 24% del
potencial energético que puede producir el alimento. Aunque no se haya acabado de digerir o absorbido en esta
localización, pasará al intestino gordo donde encontrará otro compartimento de fermentación menor que el rumen,
donde se producirán ácidos grasos volátiles que representan el 12% del potencial energético utilizable del alimento.
30
Hidrólisis y fermentación microbiana
Se produce en dos fases, una extracelular donde se
produce la hidrólisis de carbohidratos de la pared
celular como los que son de depósito, todos se
hidrolizan tengan los enlaces que tengan, hasta
monosacáridos como las hexosas. Solo un 5% de la
lignina, es fermentable. Y no solo eso sino que esta,
ancla otros hidratos de carbono como la celulosa e
impide su utilización. Hay algunos tratamientos con sosa
para paja y otros productos para hacer liberar hidratos
de carbono anclados con la lignina para que puedan ser
hidrolizados. No es tanto para utilizar la lignina si no
para los productos que inutiliza la lignina.
Posteriormente, pasamos a la fase intracelular de fermentación, en la que las hexosas van a pasar a piruvat. A partir de
Acetil Coenzima A pueden pasar a ácidos grasos volátiles. De estos, hay muchos diferentes, pero tres de ellos son
mayoritarios: butírico, propiónico y acetato. A la vez que se transforma en Acetil Coenzima A el piruvato también se
transforma en formiato, que se puede degradar en dióxido de carbono y hidrógeno que al unirse forman metano. Se
producen en paralelo y a la vez, uno conlleva al otro.
Por cada mol de hexosa se producen dos ácidos grasos más CO2 y hidrógeno, por cada mol de hexosa solo se produce
un mol de butírico.
Cuando se produce acético y butírico se produce CO2 y hidrogeno y en cambio con el propiónico no.
La producción de metano, viene asociada con la producción de acético y butírico. Cuando se produce acético y butírico,
se produce metano y no tanto cuando se produce propionico.
Rendimiento energético (Equivalente calórico)
-
Fermentación: (AGV + CH4)/C6 = 93%.
-
Proporción aprovechable por el animal: AGV/C6 = 75%. Parte de ello será utilizado por los microorganismos,
no es un rendimiento neto. No todo se absorberá se la quedará la población microbiana. Por cada mol de
hexosa, los microorganismos obtienen 4 o 5 ATP.
-
Pérdida en forma de gases: CH4/C6= 18%.
-
% Producción C2> C3 > C4 (mayor proporción de acético) si aumento el concentrado, podemos hacer que se
generen mas propionicos, se cambien las proporciones, y cuando se genera más propionico se produce menor
metano, ya que este va asociado con acético y butírico.
31
Metabolismo de los ácidos grasos volátiles
Se van a absorber por difusión pasiva (principalmente en el rumen, más que en el omaso y en el abomaso). La velocidad
de difusión es diferente en los diferentes ácidos grasos volátiles: C4 > C3 > C2.
Entrarán dentro de la circulación sanguínea, donde serán utilizados como fuentes de energía (ATP) y para la síntesis de
grasa y de glucosa.
La glucosa es muy necesaria, porque además de presentar órganos glucodependientes (tejido nervioso), es necesario
para la síntesis de glucosa y glicógeno, para el mantenimiento de la glucemia y como precursor de la lactosa durante la
lactación.
El
propiónico, en la mayor parte de
ocasiones produce lactato. Es el único que
puede ir a la gluconeogénesis.
El acético y el butírico podrán ir a acetilCoA
para oxidarse y obtener energía o hacia la
síntesis de ácidos grasos.
El butírico además puede convertirse en
hidroxiburtirato
y
formar
cuerpos
cetónicos.
Rendimientos energéticos de la fermentación microbiana y la oxidación de sus productos
Consideramos que todo el sustrato que tiene disponible la población microbiana son hexosas, la glucosa, también se
estandarizan los ácidos grasos volátiles que se están produciendo según la comida. Estos pueden variar dependiendo
32
del alimento. Un 75% de la hexosa pasará a piruvato, la otra parte, más o menos el 18% se derivará a la producción de
metano.
El acetato, presenta un rendimiento de 10 ATP., por un mol de piruvato se producen 2 acetatos, por tanto son 20 ATP
por C6.
El que tiene mayor rendimiento energético es el propionico. Si hacemos la media de las proporciones, por término
medio, la hexosa nos va a dar entre 24 y 25 ATPs, frente a los 38, que nos daba la oxidación de la glucosa en la
digestión enzimática normal. En total, el rendimiento es de un 70 a 65% de lo que obteníamos con su oxidación
completa en vez de ser fermentado por los microorganismos.
La población microbiana permite usar sustratos que de otras maneras no utilizarías, como es el caso de la celulosa. Pero
presentan menor eficiencia que la oxidación completa.
La glucosa como fuente de energía
La glucosa es el carbohidrat més eficient de tots.
-
La via glucolítica (1 mol de glucosa a 2 mols de piruvat)  8 ATP.
-
1 mol de piruvat a acetil CoA  3 ATP x 2 mol de piruvat  6 ATP.
-
1 mol d’Acetil CoA a CO2 i aigua  12 ATP x 2 mol d’Acetil CoA  24 ATP
TOTAL = 38 ATP
38 ATP x 12,43 (Kcal/mol ATP) = 472 Kcal/mol
Mol glucosa = 686 Kcal
Eficiència 472/686 = 0,69 = 69% Eficiència
La resta (31%), es dissipa en forma de calor, és la ineficiència.
Producción de metano
-
Consecuencias positivas del rumen: capacita la digestión de material fibroso.
-
Consecuencias negativas: conlleva a una ineficiencia energética importante. La liberación de metano al medioambiente.
33
Digestión de carbohidratos en los équidos
El tiempo de retención del alimento de un caballo en el estómago, es muy inferior al de un rumiante, están de 1 a 5h,
en el intestino delgado de media hora a una hora, y en cambio en el intestino grueso que es el que tiene la capacidad
fermentativa, donde saca aprovechamiento importante, más de 30h.
La actividad alfa amilasa es muy baja en el caballo, menos del 20% de la que presenta el cerdo. Es la encargada de
generar monosacáridos que se absorban. Si sumamos la poca retención de la comida y la poca digestión que presenta
vemos que presentan problemas en la digestión.
En el colon presentan una intensa fermentación que es inferior a la del rumen, también es inferior al tiempo de
permanencia, los sustratos que lleguen serán fermentados y hidrolizados para formar ácidos grasos volátiles que serán
absorbidos, al igual que la proteína microbiana muerta con vitaminas. Es importante, mayor que monogástricos.
El tiempo de retención de la digesta es inferior que en rumiantes, pero tiende a ingerir más alimento, come mucho y lo
compensa. Es su mecanismo de adaptación.
Cuando a los caballos se les dan alimentos con elevadas cantidades de almidón, no se digieren y van a parar al intestino
grueso, al colon, donde el almidón resistente y la fibra dietaria, se fermentarán, y sobre todo el almidón produce ácido
láctico en cantidades importantes, va a bajar el pH y se producirá acidosis metabólica, con mayor absorción de agua.
Esto suele conducir a colitis y diarreas en el animal. Además, si la acidosis continua puede provocar un mayor
catabolismo del nitrógeno, de alguna de las poblaciones microbianas, y este mayor catabolismo producirá aminas y
amoníaco que pasaran a la circulación produciendo alergias, eczemas, infosuras…. También produce la muerte de
bacterias gran negativas y positivas que liberarán endotoxinas desencadenando en endotoxemias, causante de laminitis
en caballos. Hay sustitución de la población bacteriana.
34
35
Digestión de los carbohidratos en el conejo
En el conejo, tenemos un estómago normal. En el ciego, un compartimento fermentativo con menor densidad
microbiana que el rumen, casi no presenta protozoos. Estos se nutren principalmente de almidón. Presenta menor
tiempo de retención y hay una selección por tamaño de partículas. Cuando el alimento llega después de la digestión se
encuentra la valva iliocecal. Las partículas más gruesas y fibrosas, pasarán al colon, son de tránsito más rápido, y no
serán objeto de fermentación bacteriana en el ciego. No son casi atacadas. Sin embargo, las de menor tamaño y
blandas, se depositan en el ciego donde son sustrato de fermentación bacteriana, estas formaran parte de las heces
blandas (cecotrofos), y las más duras que son mas fibrosas y sin fermentar, formarán parte de las heces duras y secas.
Tiene la ventaja de que en la fermentación, se producen ácidos grasos volátiles pero tienen poco tiempo. Parte no se
ha podido absorber y la proteína microbiana que se va muriendo, vitaminas, y puede ser digerida, que se encuentran en
las heces blandas, el animal con un ritmo determinado excreta las heces blandas en horas determinadas del día y lo
consume directamente des del ano. Las heces blandas presentan unos nutrientes con segunda oportunidad de
utilización por parte del animal. El conejo no depende de la fibra pero se le suele dar fibra porque le llega mucho
almidón, se desequilibra la población microbiana y aparecen problemas de pH parecidos al caballo. Los ácidos grasos
volátiles son principalmente el acético, el butírico y el propionico y puede representar un 10 o 30% de la energía de
absorción
por
ácidos
grasos volátiles. Se pide
que
no
haya
mucho
almidón en la dieta.
36
Els lípids (I)
Que són els lípids
Formen part de la matèria orgànica, són principis inmediats dels més abundants, 15-20%.
Els lipids són un grup amb una composición química molt heterogènia. Es troben presents al regne animal i vegetal.
Son polímers d’unitats simples  NO.
Els acids grassos són solubles en dissolvents orgànics (EE//GB). Dins d’aquests trobem dos grans grups:
-
Grups Hidrofílics, lípids polars, presenten algun grup polar, i són moléculas amfipàtiques, la part hidofílica
s’orienta cap a l’aigua i la lipofilica cap a l’oli. Això dóna unes característiques fiísiques determinades i els
procesos de digestió i metabolització.
-
Sense Grups Hidrofílics, no presenten grups polars, tenen nul·la importancia en alimentació animal, són molt
pocs.
Lipis polars
-
Classe I. Hidrosolubilitat limitada, són menys solubles en medi aquós. Compostos lipidics dels menys solubles.
Forman una monocapa estable y fina con el agua. Tiglicéridos, diglicéridos, AGCL, Vitaminas liposolubles.
-
Clase II. Relativamente insolubles. Ayudan en la formación de micelas. FL, MG, jabones ácidos.
-
Clase III. Solubles en agua. Menos solubilidad pero formación de micelas. Sales biliares saponinas, Sales Na-k
de AG
Funcions dels lípids
1.
Fisiològiques.
2.
Alimentaries i tecnologiques.
3.
Nutricionals.
Funcions fisiològiques
Estructural / Aïllant
-
Component de la membrana cel·lular  Determina la fluïdesa celul·lar.
-
Protecció contra Temperatura i pèrdua d’humitat.
Metabòlica
-
Precursor d’eicosanoids.
-
Àcids biliars, hormones esteroidees.
-
Vitamines liposolubles.
Magatzem d’energia (9,3Kcal/g)
-
80 % reserva energètica corporal.
37
-
x 2,5 Energia de Carbohidrats (glucosa; 3,7 kcal / g). Presenta 2,5 vegades, la capacitat energètica dels
carbohidrats. Necessita menys espai per guardar la mateixa quantitat d’energia.
-
Compacitat (Reserva  anhidro )  Efectivitat x 6 glucogen. El grup anhidro té molt poca aigua, amb molt poc
pes, tenim molta energia concentrada.
Funcions Alimentàries-Tecnològiques
-
Augmenta la palatabilitat. Fa que agradi mes i per tant ingeríssin més pinso.
-
Millora el progrès de fabricació.

Major eficiència.

Menor desgast de la maquinària. És lubrificant, fa que les matèries primeres siguin millors i que la
productivitat sigui més elevada.
-

Menys pols.

Millora la formació del grànul (% Baix).
És un excipient additiu, com a micronutrient.
Exemple. Maionesa, si tirem una mica d’oli lliga, si ens passem, és dolent, em d’afegir menys d’un 2-3%.
Funcions nutricionals
-
Li aporta energia, subministrament d’energia (9,3 kcal/g). Menjar greix és més eficient a nivell energètic que
els carbohidrats i les proteïnes. Els processos d’absorció i transformació desprenen menys calor, ja que es perd
menys energia.
-
Menor increment tèrmic.
-
Major digestió i absorció d’altres nutrients liposolubles.
-
Subministrament d’àcids grassos essencials (AGE).
-
Subministrament de vitamines liposolubles.
-
Influència sobre la qualitat del producte final.
Classificació dels lípids
38
Saponificables
Glicerina  Simples
Poden formar sabó, és necessària la presència d’àcids grassosÀcilglicèrids  Glicèrids
39
S’uneixen els tres àcids grassos a la molècula de glicerol mitjançant enllaços ester.
Els més comuns són els triglicèrids, també coneguts com a greixos neutres o triacilglicerol (TG).
Poden ser simples o mixtes. Normalment, el primer i el tercer àcid gras, solen ser àcids grassos saturats, i el de la
posició central insaturat. Aquesta característica es troba determinada genèticament i dóna lloc a diverses implicacions
digestives. Els hidrofòbics presenten menor densitat.
Funcions
-
Alimentària
-
Nutritiva (9,3 Kcal EB/g).
-
Fisiològica (Reserva energètica  Hi ha major % de Triglicèrids mixtes).
Saponificables
Glicerina  Compostos
Glicerofosfolípids  Fosfoglicèrids
Fosfolípids (Greixos polars)
Els primers radicals poden ser saturats i insaturats. El tercer radical es troba substituït per diferents grups com poden
ser: la colina, la etanolamina, la serina o l’inositol. En funció del grup, reben un o altre nom.
Se’ls anomena greixos polars pel seu grup fosfat, aquest li dóna característiques hidrofíliques, són una mica més
solubles. Els grups àcid gras, li donen característiques hidrofòbiques.
Funcions
-
Fisiològica  Estructural/Fluidesa. És el component principal de la membrana cel·lular.
-
Nutricional  Digestió/Absorció  Formació de micel·les.
Glicolípids
40
El primer i segon radicals, es troben formats per àcids grassos insaturats, el tercer es troba substituït per un sucre (si és
una glucosa passarà a anomenar-se glucolípid, i si és una galactosa, passarà a anomenar-se galactolípid).
La seva funció principal és estructural, a nivell del sistema nerviós i cervell.
Són els lípids més abundants als farratges. Ex. Gramínies:
-
3-10% lípids MS.
-
60% són galactolípids.
-
Mono i digalactosilglicèrids (% Baix).
Des de el punt de vista de l’organisme tots els lípids són importants, sobretot els insaponificables. Des del punt de vista
de la nutrició, dels que més es parla és dels saponificables. Dintre d’aquests els més importants són els que presenten
una molècula de glicerol dins.
Àcids grassos
-
Presenten una porció hidrofílica i una porció hidrofòbica.
-
Són els compostos lipídics més abundants
-
Baix % d’AGL.
-
Determinen les característiques del greix brut dins d’un alimen o ingredient.
Classificació
Es fa segons la seva estructura.
-
Segons la cadena carbonada.

Longitud

-

Número de Carbonis Parell/Imparell.

Número de Carbonis.
Cadena Lineal/Ramificada.
Enllaços.

Dobles/Simples.

Configuració (Cis/Trans).
Longitud de la cadena
-
Curta  4-6 Carbonis.
-
Mitja  8-12 Carbonis.
-
Llarga 14-20 Carbonis.
-
Molt Llarga  Més de 22 Carbonis.
*Els àcids grassos volàtils són aquells que presenten de 4 a 10 carbonis.
*Els àcids grassos més abundants són aquells que presenten de 16 a 18 Carbonis.
Cadena hidrocarbonada (Adició de grups Acetat  Imparell o parell).
Els àcids grassos presenten els carbonis numerats en alfa i beta.
A cada un dels carbonis es pot unir un àcid gras:
-
Si se n’uneix un, és un monoglicèrid.
-
Si se n’uneixen dos, són diglicèrids.
-
Si se n’uneixen tres, són triglicèrids.
De forma general trobarem que en la posició 1 i 3, trobarem un àcid gras saturat, mentre que en la posició 2 trobarem
un àcid gras poliinsaturat, regla genèrica.
Excepcions
La manteca de porc presenta un insaturat en comptes d’un saturat als extrems.
Sevo i llet humana a la posició central presenten un àcid gras saturat.
A la naturalesa trobem pocs àcids grassos simples. Aquests són els que presenten el mateix àcid gras en totes les
posicions. El més habitual és que siguin mixtes.
En remugants
Imparells (Àcid gras microorganismes)  Llet i greix.
Ramificats  Aminoàcids ramificats (Síntesi microbiana).
Enllaços simples i dobles
No doble enllaç  Lineal
Doble enllaç  La molècula és comença a doblegar.
A més dobles enllaços, més plegament adquireix la molècula i, per tant, major fluïdesa adquirirà la membrana.
41
42
Configuració dels dobles enllaços
Els hidrògens poden estar en el mateix pla o en diferents plans (cis/trans).
La configuración espaial en trans, es comporta com un àcid saturat. A nivell de digestió o en l’organisme, és igual un
àcid gras saturat que un trans insaturat.
Enllaços conjugats i no conjugats
Els enllaços conjugats normalment es troben separats per un grup metil. Quan
sometem els aliments a processos d’hidrogenació, aquests fan desaparèixer el
grup metil conjugat.
Característiques fisico-químiques
Punt de Fusió
-
Longitud de la cadena. Contra més llarga sigui, més estable i més calor hem d’aportar per desorganitzar-la.
Contra més curtes siguin el punt de fusió serà més baix, caldrà aportar menys energia. El pes molecular (PM)
també va en funció de la longitud de cadena.
-
Grau d’insaturació. Més insaturació, punt de fusió més baix, es troben desorganitzats. Menor amb número
igual d’enllaços.
-
Configuració del doble enllaç. El trans major que el cis, pq trans es comporta com un saturat.
-
Cadena lineal/Ramificada. La cadena Lineal necessita més energia que la ramificada, major punt de fusió, ja
que en el segon cas no es troben ben empaquetats.
43
Exemples de punt de fusió
El fet d’augmentar dos carbonis fa passar el punt de fusió de 62 a 69. La característica que té més força per baixar o
modificar el punt de fusió són els dobles enllaços.
Hidrosolubilitat
-
Longitud de cadena. Quant més llarga, mes hidrofòbica es torna. Es més difícil de disoldre. També es troba
associat directament amb el pes molecular PM.
Oxidació
-
Grau insaturació. Augmenta amb número igual d’enllaços.
44
S’utilitza la notació omega que ens permet parlar de famílies.
En la notació delta, es comença a comptar des del grup carboxil i fins que trobem doble enllac. En la família omega, es
compta al revès, comences a comptar des de l’extrem metílic i quan trobem el primer doble enllaç, no indiquem on
estan els altres.
La síntesi d’àcids grassos, sempre es fa per l’extrem carboxil, per això quan parlem de famílies, com l’allargament es fa
per l’extrem hidroxil, normalment parlem d’un conjunt d’àcids grassos en què el primer doble enllaç es localitza en
posició sis del metil i així successivament.
Àcids grassos esencial, pertanyen a dos famílies, omega 6 i omega 3.
Àcids grassos essencials
n-6 i n-3
Els símptomes de deficiència aparèixen en temps superiors als de les proteïnes.
En medi terrestre l’àcid gras essencial que no pot sintetizar l’organisme o que ho fa en poca quantitat (normalment la
demanda endògena és superior), és l’àcid linoleic. Aquest és l’àcid més important i que hem d’aportar de forma més
significativa amb la dieta. És omega. Els altres dos són importants però la demanda de l’organisme és més baixa.
Trobarem linolènic, 18, 3n3, i l’araquidonic 20,4n6.
En medi Aquàtic, els pexios són poiquiloterms, de sang freda, si tinguessin les mateixes membranes, les seves estarien
solidificades ja que en els peixos la temperatura és de 20 graus, com a màxim de 25. La temperatura ambient és més
baixa i no la controlen, quan fa fred el llard es torna sòlid, si tinguessin els mateixos àcids grassos a les membranes no hI
hauria intercanvi, no hI hauria fluidesa de membrana. Busquen estratègies que els hi permeten mantenir les
membranas fluides, amb possibilitat d’intercanvi. Posen àcids grassos amb punts de fusió baixos, això ho poden fer
escurçant la cadena o augmentant el número de dobles enllaços, cosa més eficient. El linoleic respecte el linolenic, per
la mateixa longitud de cadena, el linolénico hem permet més dobles enllacos, és ric en omega 3, i ells també tenen
necessitats d’omega 3. Trobem diferències entre peixos d’aigua dolça i marins. Les truites mengen algues i larves de
mosquit, molt important, un component important de medi terrestre, omega 6. Mentre que un peix marí, són carnívors
mengen altres peixos on ingereixen omega 3. A part de la fluidesa de membrana és l’origen de la seva alimentació, que
mengen, que poden necessitar i que poden fer .
Els àcids grassos essencials, no tenen importància des del punt de vista energètic. Té una funció important fisiològica a
l’organisme. Els àcids grassos essencials:
-
Omega 6
-
Omega 3
La importància relativa quantitativa varia:
*Medi terrestre: essencials des del punt de vista quantitatiu  Omega 6, àcid Linoleic. A l’omega 3, interessa l’àcid
Linolenic, però des de un punt de vista quantitatiu no és tant important (la seva síntesi és molt lenta). Per últim àcid
araquidònic.
*Medi aquàtic.
45
Síntesi de nou dels àcids grassos
Quan parlem de síntesi de greixos, en mamífers i aus té lloc a nivell de fetge, en porcs i vedells, a nivell del teixit adipós.
46
Els àcids grassos són parells, se’ls van afegint grups acètics, fins arribar a l’àcid gras saturat, palmític (16), si s’afegeix 2
carbonis més passem a tenir esteàric (18C), a partir d’aquí necessitem un enzim per afegir dobles enllaços. Com és el
cas de la Delta-9-desaturasa. Però en canvi, l’organisme no té una delta 12 o delta 15 desaturasa per això són essencials
(hi ha microorganismes que els tenen).
Els àcids grassos provenen de síntesi de nou (via fetge o teixit adipós, o via aliment), via síntesi endògena, només
arribarem al palmític o a l’estàric, i a partir d’aquí, començaríem a desaturar, afegint dobles enllaços i afegint
elongacions. Aquests són els que podem utilitzat a les membranes cel·lulars, no important des del punt de vista
energètic.
Un cop organisme ingereix un àcid gras essencial, afegeix dobles enllaços i allarga, obtenint els components de la
família dels diferents omega.
47
No hi ha possibilitat que un omega 3 passi a un omega 6 o omega 9, no es poden intercanviar.
Aquestes transformacions a àcid graspoliinsaturat són lentes, per tant, a partir del cap de la família omega 6 (Linoleic),
passar a l’àcid araquidònic, és lent, és important, ja que es troba a les membranes per formar prostaglandines però és
lent, per tant en animals de creixement ràpid es pot pensar que és essencial perquè no n’hi ha suficient síntesi.
Hi ha una competència entre les diferents famílies d’àcids grassos per la delta 6 desaturasa, té en ordre creixent: omega
3, omega, 6 i omega, 9, això succeeix perquè la omega 3 té més dobles enllaços. Si posem en un les mateixes quantitats
d’àcids grassos hi haurà competència. L’enzim delta 6 desaturasa és inespecific. Pero serà més afí contra més dobles
enllaços.
Els peixos d’aigua dolça, tenen linoneic i linoleic com a àcids grasos essencials. El peix infereix aquests àcids grassos i es
transforma en araquidonic com a EPA o DHA. El peix mari menjarà i l’altre animal, per tant, tindrà els acids grassos
transformats a la membnrana. La majoria hauran perdut la capacitat de passar a DEPA i DHA.
El que es menja es deposita i té efecte sobre la salut. Cal disminuir la quantitat de greixos a la dieta, i disminuir la
proporcuio d’àcids grassos saturats respecte els insaturats. Hi ha una relació entre el que s’ingereix i el que es diposita, i
tal i com hem dit, té repercussions sobre la salut. Actualment hi ha un canvi en les recomanacions i hàbits alimentaris.
Augmentar àcids grassos poliinsaturats omega 3 i disminuir els saturats, tot i que en general es recomana reduir la
quantitat diària de greix. La major part d’aliment terrestre, la ratio omega 6/omenga 3, és de 4 a 14, però en qüestió
d’allargar la cadena té la seva importància. Recomanacions, baixar la ratio per sota de 4, 1 omega 3 cada 4 omega 6.
Així es preveu patologies cardiovasculars i carcinogèniques.
Fonts d’àcids grassos poliinsaturats Omega 3
A la dieta humana els trobem als peixos, la ratio omega 6 omega 3 en peixos és inferior a 1, la quantitat omega 3
supera als omega 6.
Sardina → 14 % GB
Verat → 16 % GB
Bacallà → 0,7 % GB
El peix blanc com bacalla, és pobre en greix però ric en omega 3.
Nous productes, productes d’origen terrestre, han sigut enriquits en omega 3. Alguns exemples són els ous, la llet, la
carn. S’ha buscat modificar mitjançant la dieta de l’animal, per modificar la ratio, que disminueixi  Augmentin els
omega 3 respecte els omega 6. La única manera que es pot fer és subminitrant a la dieta fonts d’omega 3, com poden
ser: olis vegetals (oli de llinosa), algues marines, i olis i farines de peix. Productes derivats del peix per incorporar omega
3 a les canals.
Modificació de la composició lipídica de l’ou: Qualitat nutricional
S’estan realitzant estudis amb ous i la seva composició. A més quantitat de greixos poliinsaturats al pinso, més
quantitat de poliinsaturats a l’ou. La seva composició es pot modificar.
S’ha demostrat que els Àcids grassos poliinsaturats Omega 3 tenen un efecte beneficios per la salut.
48
Els més improtants des del punt de vista fisiològic són els DHA i els EPA.
Objectiu
Valorar l’enriquiment dels ous amb àcids grassos Omega 3.
-
Fonts vegetals: Precursor (LNA).
-
Fonts marines: Derivat (EPA i DHA).
En un primer estudi es va fer servir l’oli de llinosa ric en
omega 3. Van ficar tres nivells de llinosa al pinso. I es va
observar el % de diposits de diferents % d’àcids grassos
als ous. A més linolenic en el pinso, més linolenic en
l’ou i més DHA a l’ou. Però el que s’acumula
principalment, serà linolenic, és a dir, la transformació
de
linolenic
cap
a
DHA
és
lenta.
S’acumula
principalment el que s’ingereix. Augmenta el número
d’Omega 3 total, sobretot en forma de LNA (linonelic), i
no com a DHA ja que la transformació es troba limitada.
Quan submunistrem el DHA i EPA, en forma d’oli de peix,
veiem que la quantitat de EPA és mes alt que DHA. En
tots dos casos, a més ingestió més dipòsit, hi ha
rediposits diferents. Tases diferents. Un ou enriquit en oli
de peix o oli de llinosa, l’Omega 3 que ingereixes és
diferent, és més important el segon cas.
Augment en n-3 segons font d’àcid gras insaturat
Diferent com enriquiexies.
Àcids grasos poliinsaturats a la dieta.
49
Augment dels àcids grassos poliinsaturats
-
Problemes organolèptics, de més de 20 carbonis. De gust, gust a peix.
-
Estabilitat oxidativa. Es fa mal bé mes ràpidament.
Estratègies per evitar el mal gust i procés de ranciamnet.
-
Evitar problemes associats amb nivells d’insaturacio.

Programes de substitució.

Addició antioxidants.
50
Problemes de susbtitució
Estudi de quatre grups de pollastres durant 5 setmanes. Cada grup de pollastres durant 5 setmanes diferent font
energètica: oli de peixos, oli de llinosa, i llavors, un grup que estava 4 setmanes amb peix, i la última amb llinosa, i un
altre tres setmanes amb oli de peix, i les dues últimes de llinosa. Amb aquestes actuacions enriquim amb Omega 3 de
cadena llarga.
En groc linolenic, i en carbassa els de
cadena llarga. Els que estaven alimentats
amb peix, el que tenien acumulat a la carn
eren àcids grassos de cadena llarga, i una
petita quantitat d’àcid linoleic.
En una setmana podem trobar canvis, de
substitucio.
En
una
setmana
substoitució,
ja
podrem
cobrir
de
les
necessitats mentre que en 2 setmanes no
arribem ni al 20% de recuperació.
Panel sensorial: puntuacions globals
Els valors de la cuixa són més baixos que els del
pit, pq hi ha més greix, notes els canvis més
ràpidament. Es noten abans el gust diferent (1).
El gust tant en un cas com en l’altre, quan tot
era peix, era baix, de menys de 3, a mesura que
s’augmenta la llinosa i disminuim el peix, al final
arribem al nivell 5.
Àcid linolenic conjugat (CLA)
Derivats de l’àcid linoleic. Mescla d’isòmers posicionals i geomètrics del 18:2 n6 (cis-9, cis-12). Entre els carbonis
conjugats els metils han desaparescut.
-
Font natural. cis-9, i trans-11. (normalment en teixits animals. La font natural són els remugants. A la llet i als
teixits en un 85-90%). En remugants, hi ha un procés de biohidrogenació dels àcids grassos poliinsaturats (11Trans Vaccènic). Principalment és d’origen animal:
-

Remugants ( 2,9 – 5,6mg / g GB ).

Monogàstrics ( 0,9 mg / g GB ).

Aus ( 0,6 mg / g GB ).
Fonts sintètiques. Mescla al 50% de la forma semblant a la natural, cis-9 trans-11 i l’altre forma, trans-10 i cis12.
Els prenen com a moduladors de l’obesitat, en el cas dels sintètitcs, es paga per poder tenir un potencial per aprimar.
També s’utiliza en alimentació animal.
Estudis
Ja fa anys a nivell de laboratori es va veure que l’àcid linoleic conjugat tenia moltes funcions, els ratolins s’aprimaven
(antiobesitat), tenia edectes anticarcinogenic, i immunomodulador. En cas de ratolins de laboratori, estudis invitro i
cultius celular. Es van fer 3 tipus d’estudi:
-
Disminució del greix corporal.
-
Benefici directe sobre la salut de l’anomal.
-

Alternativa a antibiòtics.

Resposta a vacunacio.l

Resistencia a malaltia.
Productes enquiquits en CLA  Consum humà.
En animals d’alimentació, absència d’evidències directes, resultats pocs consistens.
Possibles mecanismes d’actuació
-
Metabolisme dels eicosanoids.
-
Producció de citoquines.
-
Expressió gènica.
Mecanismes pocs clars.
51
Lípids (II)
Matèries grasses en alimentació animal
-
Font energètica concentrada, competitiu des del punt de vista econòmic (50 o 70% de greixos bruts).
-
Lípids saponificables, triglicèrids mixtos.
-
Augment de la variabilitat  Tipificació. Es molt dificil estandaritzar les matèries grasses per la seva gran
variabilitat.
-
Principalment àcids grasos de cadena llarga de 16 a 18 carbonis.
Classificació
-
Orgien. Animal o vegetal.
-
Estat físic. Greix o oli.
-
Grau d’insaturació. Saturat, monoinsaturat, poliinsaturat.
Greixos animals
-
Derivats del teixit adipós  90 o 98% Triglicèrids.

Seu.

Llard.

Greix animal (Seu + Llard).

Greix aus.

Oli de peix.
Factors que influencien en la composició. Pot variar segons condicionants.
-
Espècie  Remugants /Monogàstrics
-
Dieta  Monogàstrics (Resíntesi = Dieta).
-
Altres  Clima/Localització anatòmica; Zones més fredes, més saturats.
Monogàstrics
Els més importants.
52
Dietes cada cop amb menys saturats i més insaturats. La composició del greix ve donat en funció de la dieta.
El grau d’insaturació (Llard < au < peix). Els peixos presenten un elevat % d’àcids grassos poliinsaturats Omega 3.
Respostes de l’animal, a mesura que augmenta la quantitat d’insaturats a la dieta, augmenta el nombre d’insaturats al
greix. Quan augmentem els Poliinsaturats, els saturats es troben més estables i es modifiquen els monoinsaturats.
En funció del que menja trobarem variabilitat.
53
Llard del porc
Pur en poques ocasions, perquè és car. És força digestible, sobretot en joves ja que és força saturat. Una gran quantitat
és ric en àcid palmitic, i aquest es troba en posició 2 del monoglicèrid, que afavorirà la seva absorció.
Greix aus
Es fa servir a la resta d’Europa i EEUU. El processat posterior és més important fora d’Espanya. Es molt més ric en àcid
linoleico, un 75% són àcids grassos poliinsaturats. Omega 6, la major part de greixos d’aus es destinen cap a les cases de
pinso d’animals companyia. No es fa servir per l’obturació de dosificació per les plomes.
Oli de Peix
Poca quantitat en àcids grassos de pocs carbonis i rics en cadena llarga. La composició és variable segons l’espècie,
l’època de l’any, la distribució i la dieta.
S’utilitza en pisicultura (90%), animals de pelleteria (per donar brillantor al pelatge) i humans (pastilles per gent amb
colesterol). La problemàtica és la ràpida oxidació del producte i el gust final que adquireix. A més, són aliments
altament insaturats, de cadena llarga, cosa que genera el mal gust i la ràpida oxidació.
Tenim tres peixos de diferent localització del món. En general són pobres en àcids grassos de cadena curta. Depèn del
que vulguis tens un tipus de greix o un altre.
Remugants
Els ovins no s’utilitzen pel regust que li dóna la llana.
S’utilitza principalment el boví. El greix és bastant constant a diferència de les altres espècies. Domina els esteàrics, i el
seus derivats amb un doble enllaç.
La diferència sorgeix de l’existència del remug, on trobarem microorganismes que es dediquen a transformar els àcids
grassos. De forma general un animal regumant ingereix glucolipicds o galactolipids.
Quan l’animal ingereix aliment, es produeix una biohidrogenació ruminal, una transformació que fa que la composició
del greix sigui constant. Quan arriba àcid linoleic, del greix dels farratges amb 18 àtoms de carboni, dobles enllaços,
primer es produeix la isomerització a àcid conjugt, després es forma hidrogen i es produeix una reducció, elmimen el
54
doble enllaç, ens quedem doble enllaç i els anem eliminan, entren àcids grasos instaurats, i en surt un àcid gras saturat,
passarà al tracte digestiu, serà absorbit i serà depositat, és més saturat. El principal és l’estearic, tot i que ingereixen
insaturats.
55
No tot el 100 es transformat, nomeé un 75 i hi ha una part d’àcid linolénico conjugat, es mantè dins del remug on en un
1% serà aborbit i dispositat.
Greixos vegetals
Reserves. Provenen de les llavors dels fruits (contenen l'energia necessària per a que pugui germinar la llavor). Tenen un
98% de triglicèrids.
Fonts
-
Les fonts més conegudes són els olis (oleaginoses). Presenten un elevat % de AGPI i solen ser rics en el 18-2
omega 6 (àcid linoleic). Algun d’ells pot ser més o menys ric en vitamina E, liposolubles.
-
Una altra font són els tropicals (coco i palmiste).Tenen AGS (saturats) de cadenes mitja. 6-12 carbonis, el que fa
que no siguin tan sòlids com els de cadena llarga, els fa relativament digestibles.
Variacions  Espècie.
Classificació dels greixos i olis
56
–
Greixos saturats: De cadena curta (tropicals) i de cadena llarga (seu i llard).
–
Monoinsaturats (rics en omega 9): Oli d'oliva (no en alimentació animal per preu)i oli de colza.
–
Poliinsatturats: Rics en linoleic o ric en linolènic.
La soja i la palma representen el 50% de tot l’oli consumit a nivell mundial.
Palma i Soja són els més utilitzats en alimentació animal pèr disponibilitat i preu.
Composició lipídica dels greixos i olis
Per alimentació animal no s’utilitzarà l’oli d’oliva.
El peix no és ric en linolènic.
[Taula]: Olis i total de AGS, AGMI, AGPI, omega 6, omega 3 de cadena llarga i altres omega 3
Omega 3 de cadena llarga només en fonts aquàtiques.
Oli de coco és altament saturat però de cadena curta, per tant s'absorveix be.
El seu i llard (llard una mica menys saturat, que explica la seva millor digestibilitat)
Els saturats animals estan al voltant de 40% i els vegetals no superen el 15%
O. llinosa té la major quantitat d'omega 3 de cadena llarga
El 50% dels àcids grassos de la llinosa són omega 3, la resta és miserable en els altres casos. Hem de saber que és font
d’Omega 3, que aporten les oleaginosa principalment i també les fonts d’origen animal.
Altres tipus de greixos en Alimentació animal
Solen ser productes de reciclatge.
-
Mescles de greix.
-
Subproductes de la indústria alimentària humana.
-
Subproductes industrials on la matèria primera és el greix.
-
Altres.
1.
Greixos formulats (greixos tècnics). Quantitats que demana el productor, quantitat mínima d’energia i
d’humitat.
2.
Greixos fregits (MacDonalds, problemes d’oxidació en reutilitzacions, tenen usos limitats i són olis que solen
ser mesclats amb seu)  Yellows grease.
3.
Oleïnes.
4.
Greixos protegits (by pass). Com sabons càlcics o greixos hidrolitzats.
Transformació industrial dels olis
Oleïnes
57
La oleïna és un subproducte, el que sobra d’un producte industrial, normalment pensem en fonts vegetals, és el
subproducte derivat d’un oli.
En generar oli refinat, s’intenten treure impureses que no siguin triglicèrids per a què sigui més estable, amb un bon
aroma i color. En el procés de refinat surten dos subproductes, les lecitines de soja (format principalment per
fosfolipids, com fosfatidilcolina i rica en vitamina E, les quantitats no són molt elevades s’utilitza en primeres fases per
ajudar a la digestió dels greixos).
58
Retirant impureses i lecitina separem els àcids grassos lliures. Separem oleïnes, formades en gran part per àcids grassos
lliures (40-60%). La composicio en àcids grassos d’una oleïna de soja serà semblant a la composició d’acids grassos de
soja. Arrossega bastant pigment i veiem que el seu valor energètic i aprofitament digestiu és inferior que el de la soja.
Grasoleina: Oleïnes barrejades amb seu o llard.
Ho aprofiten però amb inferior capacitat que l’oli original.
Greixos inerts (Protegitso by pass)
Un 98% van destinats a remugants. En animals monogàstric la utilizació és molt baixa. L’objectiu d’aquests és disminuir
la solubilitat i evitar la biohidrogenació (remug). Presenten un baix % de greix brut (2-5% de la dieta), té menys 3% de
greixos saturats i menys de 1% de greixos poliinsaturats.
Interès
1.
Aport d’energia extra  No Alteració, efecte mínim del remug.
2.
Elevat % de Greix Brut als productes (Llet).
3.
Canvi en la composició d’àcids grassos dels productes (Llet/carn).
Objectiu
1.
Disminució de la solubilitat.
2.
Evitar la biohidrogenació del remug, arribada d’un % elevat d’àcids grassos poliinsaturats a l’intestí prim.
S’ha de buscar estratègia per eviat problemes de remug. El remug és un medi soluble, líquid, on trobem
microorgansimes, la manera de intervenir és disminuir la solubilitat.
I per tant, al mateix temps, evitar la
biohidrogenació.
La dieta dels remugants té una baixa quantitat en greix. A més si aquest greix és altament insaturat és més perjudicial ja
que altera els microorganismes.
Aquests greixos inerts serveixen per augmentar la quantita de greix en la dieta de remugants en determinats moments
sense alterar el remuc i els microorganismes. La manera de no intervenir es disminuir la solubilitat:
Maneres de disminuir solubilitat
-
Greixos càlcics

Àcids grassos lliures, saponificats amb calci (sabons), al voltant del pH no és soluble, queda retirat del
medi, i els microroganismes no ho poden aprofitar, passa al següent compartiment.

Àcids grassos destil·lals de palma, derivats, saturats, de cadena curta.

Inconvenient: Disminueix la palatabilitat, no agraden, i augmenta el % de calci a la formula. Per unitat
de pes, al tenir calci disminueix la quantitat d’energia que aporta.

-
Disminució del % de GB.
Greixos parcialment hdirogenats

Disminuim el número de dobles enllaços.

Aportem hidrogen, augmenem el grau de saturació, disminuïm la solubilitat. Augmentem el punt de
fusió i per tant disminuïm la solubilitat.

S’utilitzen oleïnes de palma, sèu i de peix.

Dóna més estabilitat i palatabilitat. Són més energètics i no donen problemes de palatabilitat.

Més % de greix brut per unitat de pes.

Menor digestibilitat a nivell de l’intestí prim.
Avantatges
-
Naturalesa sòlida, no necessària la instal·lació de màquines per a líquids a les fàbriques.
-
Ús directe en granja. Pessebre o carro menjador.
Anàlisi de matèries grasses
La variabilitat ve donada per l’origen i per la composició química. S’ha d’estandaritzar. Es fan controls de qualitat per
determinar:
1.
Valor nutritiu.
2.
Origen i tipus de greix.
3.
Estat d’alteració.
4.
Qualitat tecnològica
Per això es fan anàlisi d’estructura i de qualitat.
Trobarem moltes analítiques. Les analítiques estàtiques determinen què hi ha i en quina quantitat.
-
Estructura.
59

Greix total (Extracte eteri o greix brut és un mètode calent, també està el mètode de Folch).

%AG. Cromatografia de greixos (CG) i espectofotometria amb el roig proper (NIRD) (mètode molt
ràpiod però car i molt temps de calibració).
-
Àcid gras  Longitud/Enllaços.

Índex de saponificació (mg KOH/g de greix). Separar AG de la mostra i formar sabons. Determinar
llavors el gas de potassi. Quant més gas de potassi més curta la cadena.

Índex de Iode (g Iode/100g de greix). Tècniques més antigues que determinen la longitud i els enllaços.
Trenca dobles enllaços i iode s'uneix on estaba el doble enllaç. Quant més iode, més saturat.
Es troben en desus.
-
Valor energètic (MIU  Humitat, Imporeses i Insaponificables). Analítica per excelència. El MIU no ha de
superar el 3%.

Humitat. Aigua. Si hi ha aigua no és energia i poden haver-hi reaccions de trencament (fenòlisi) 
Inferior a 1%.

Impureses. Són restes com pels, ceres,... que no són energia. Inferior a 1%.

Insaponificables. Grups de lípids que no presenten AG, per tant no interesa. Entre 0,2-2%.
Anàlisi entre estàtiques i dinàmiques de les matèries grasses. Que hi ha i en quina quantitat i com està i està alterat.
-
-
-
Determinar presència d'AG lliures.

Grau acidesa (% Àcids grassos lliures, àcid oleic).

Índex acidesa (mg KOH/ g GB).
Presència de Trans

% Àcids grassos trans. CG, espectofotòmetre infraroig.

Àcids grassos conjugats. Fase prèvia a isomerització.
Components No Desitjables/Perjudicials (en olis de fregit)

Compostos polars (Monoglicèrids, diglicèrids, Acilglicèrids)  Fritura.

Matèries no Eluïbles (Triglicèrids per cromatografia de greixos).

Dímers i polímers de triglicèrids  Fritura.
Anàlisis dinàmiques de les matèries grasses. Com està, es troba alterat?
Durant el procés d’oxidació, un compost elimina un protó i s’activa. Aquest element activat reacciona amb l’oxigen i
60
forma peròxid (fase en cadena  Oxidació primària). Deprès oxidació secundària que dóna aldehids acetones... que són
els productes tòxics i perillosos de la reacció.
-
Grau oxidació.

Oxidació 1

Índex de peròxids (5,8 meq O2/Kg GB). Analítica que mesura el grau d'oxidació primària.
Només té sentit quan parlem de materies greixoses que no han patit cap procés de
tractament. No aporta una excessiva informació. Es fa a nivell de fàbrica o laboratoris petits.

Oxidació 2

TBA. Àcid tiobarbitúric, teixits i aliments destinats al consum humà.

Índex de p-anisidina. Pinsos i greixos.

Mesuren l’oxidació secundària. Cada un d'ells només mesura un tipus de compost. És una
manera aproximada de valorar l'oxidació secundària. A nivell de laboratori
-
Resistència/Estabilitat a l’oxidació.

Index AOM (oxigen actiu). Es someteix una mostra de greix a oxigen i temperatures. Cada cert temps
s'agafa una mostra i es mesura l'índex de peròxids. Quan més ràpid arribi a un cret nivell de peròxids,
més inestable. Es fa a nivell de fàbrica  Rancimat.
Oxidació lipídica
Prevenció – Retard  Antioxidants
-
Anul·len els prooxidants. Segresten oxigen, quelen metalls.
-
Segresten radicals. Interfereixen en la propagació d’aquests.
61
Antioxidants sintètics i naturals
-
Naturals: Vitamina E (Tocoferols), Carotenoids, Vitamina C.
-
Sintètics: BHT, BHA i etoxiquin.
Els antioxidants naturals només tenen funció in vivo (dins el cos)
Els que farem servir per evitar oxidació de la matèria prima o pinso seran els sintètics. Tenen funció in vitro però NO
tenen funció dins l'organisme. Hi ha un dubte amb entoxiquin que podria tenir funció doble in vitro i in vivo.
62
Lípids (III)
Digestió i absorció de lípids
Punts a recordar: si dono greix a un animal dono principalment TG (poc soluble) i l'intestí és un medi aquós.
En la digestió tenim un procès d’emulsió, un de lipòlisi, un de solubilització micel·lar i un de difusió a la mucosa. Llavors
tindrem els processos d'absorció.
Digestió
-
Emulsificació.
-
Lipòlisi.
-
Solubilització micel·lar.
-
Difusió a la mucosa.
Absorció
-
Resíntesi de triglicèrids.
-
Transport a sang o limfa.
Ingerim aliments i aquests arriben a l'estòmac. L'efecte de l'estòmac és gairabé nul (es parla d'absorció d'AG de cadena
curta). L'únic que pot afectar és el moviment de l'estòmac que pot iniciar el procès d'emulsificació.
Al duodè desemboquen secrecions del fetge que contenen sals biliars i fosfolípids i secreció pancreàtica que aboca
enzims encarregats de digerir els greixos. Es per tant el duodé el punt més important. Tindrem també peristalsis. A
mesura que avança pel sistema digestiu haurà absorció (la major par a la part del jejú). I a la part final de l'ili hi ha una
reabsorció de les sals biliars (recirculació).
63
El Greix: TG, col·lesterol i Fosfolípids. Arriben una mica separats a l’intestí per l'acció de l’estòmac. Posteriorment, es
produeix l’abocament de les sals biliars que estabilitzaran les gotes de greix i augmentaran la superfície per facilitar
l'activació dels enzims. Juntament amb sals biliars, es produeix l'activació de la lipasa que actuarà sobre dels Triglicèrids
trencant entre a la posició 1 i 3. Quedarà un monoglicèrid amb AG en posició 2. El més abundant d'aquesta digestió 
monoglicèrids i AG lliures que estaven en posició 1 i 3. Actuació de fosfolipases. Trobarem també lisofosfolípids de la
dieta i de la bilis.
A mesura que es van digerint els triglicèrids en monoglicèrids i àcids grassos lliures, es formen les micel·les amb les sals
biliars.
Els lisofosfolípids es ficaran entre les micel·les ajudant a estabilitzar-la.
Els Monoglicèrids i els AG altament insaturats pasaran directament a l'interior de la micel·la. Aquests incrementen
l'espai del mig, la part hidrofòbica facilitant que els compostos poc solubles puguin passar a formar part de la micel·la.
Algun d’aquests més importants són el colesterol i les vitamines, les miscel·les faciliten el seu transport i la seva
posterior absorció.
No trobarem mai un TG a l'interior de la micel·la si no és hidrolitzat.
Al medi podem trobar també lisofosfolípids, gliicerol, i AGS de cadena curta o mitja que podran o no entrar dins la
micel·la.
64
Aquests àcids grassos de cadena curta saturats s’han de moure per l’intestí. Un cop arriben a l’epiteli, el pH àcid
desestabilitza la micel·la i deixa lliure els compostos. Arriba depenent de la dieta: una de lisofosfolipids, el glicerol, el
coelsterol, i àcids grassos de cadena curta o mitja, monoglicèrids i acids grassos de cadena mitjana o llarga, seran els
més abundats.
65
Llum intestinal (Jejú); Monogàstrics
Els àcids grassos de cadena curta o mitja, passarien per simple difusió fàcilment a través de membrana, enterocit, i
sistem limfàtic fins al torrent sanguini.
La gran part, els 2 monoglicèrids entrarien dins del citoplasma i els àcids grassos de cadena llarga o mitja. Per la forma
d’entrar habitualment es parla de difusió simple, tot i que últimament existeix una proteïna de citosol de l’enteròcit, la
proteïna que uneix els àcids grassos. Aquesta proteïna actuaria en dos moments, un d’ell quan la concentració d’àcids
grassos al medi és baixa, per facilitar la seva entrada. L’altre es dóna per què sembla a ser que és una proteïna amb
apetència per àcids grassos insaturats més que més que per saturats. Davant de la mateixa concentració d’àcids grassos
tendeixen a entrar més insaturats que saturats.
Dins la cèl·lula, el 2 monoglicèrids passarà al reticle endoplasmàtic llis. Allà, se li tornarà a unir un àcid gras en posició 1 i
en posició 3. S’activen i tornen a sintetitzar els triglicèrids. Un cop tenim el triglicèrid, l’hem de transportar a altres parts
del cos, com aquest és líquid, s’ha de transportar amb altres elements. Una partícula que permet el transport, a aquests
dins l’epiteli, s’uniran a fosfolípids que han sigut ingerits o sintetitzats per la pròpia cèl·lula. A més, se li uniran els esters
de colesterol i apoproteïnes, i es formaran els quilomicrons. D’ aquests, més del 80% es troben formats per triglicèrids.
És la forma essencial de transportat greixos de la dieta pel sistema limfàtic, vena cava i resta del cos.
En aus, el sistema limfàtic es troba poc desenvolupat, la major part passarà al sistema porta,en aquest cas s’anomenen
portomicrons. També es poden formar en menor quantitat en mamífers, partícules de molt baixa densitat, VLDL, amb
un 50 o 60% de triglicèrids en la seva composició.
Factors que intervenen en la disponibiltiat dels lipids dietètics
Ració (Modificables)
El més important és la pròpia composició del greix.
-
Àcids grassos presents.
o
Longitud de cadena. A mesura que augmenta la longitud de cadena, disminueix la seva absorció si
són saturats. Les cadenes llargues tendeixen a ser més hidrofòbiques, necessiten entrar a la micel·la
per ser absorbits. Amb cadenes més curtes, és més fàcil que penetrin.
o
Grau d’insaturació. A mesura que augmenten els dobles enllaços, disminuïm la lipofília, es difon millor
en el medi ja que disminueix el punt de fusió. Cal tenir en compte, que la proteïna que uneix àcids
grassos té més apetència pels insaturats.
Absorció d’àcids grassos en broilers de 8 setmanes.
o
Sinergisme.
Digestiblilitat de matèries grasses
En carbassa, oli de palma, greix vegetal saturat, de cadena llarga, en groc el seu, saturat animal, en verd oli de soja (ric
en 18 2 omega 6) i la llinosa, rica en àcids grassos omega 3 com linolenic. Hi ha diferències d’asborció, els insaturats
s’asborbeixen millor que els saturals, passen a formar part més fàcilment de la miscel·la.
Tenim que influeix la sinèriga, en groc tenim seu i en ver l’oli de soja, si es posa una barreja 50 i 50, trobem que
l’asborsció arriba a ser tant alta com si fos insaturat, hi ha efecte sinergic per afavorir, ajudar a aumentar l’entrada a la
miscel·la. Efecte sinergic dels àcids grassos insaturats.
66
67
Broilers de 35 dies.
-
Posició de l’àcid gras 2 o beta en el triglicèrid. La llard i el seu són saturats, tot i que la llard és menys saturada,
és molt mes digestible del que es podía esperar per la presència de determinats àcids grassos en posició 2.
-
Relació Triglicèrid / Àcids grassos lliures. A la naturalesa no trobem gaires àcids grassos lliures, però tenim les
oleïnes, més del 50% són àcids grassos lliures. La composició de l’oli de soja o oleïna de soja en àcids grassos
lliures és molt semblant. La capacitat de digestió, però, és molt baixa en el cas de l’oleina i l’absorció molt
inferior. L’oli està format principalment de triglicèrids, en canvi, l’oleina té mésdel 50% de la seva composició
en forma d’àcids grassos lliures insaturats. El que facilita l’entrada dels àcids grassos són els monoglicèrids, i
l’oleina gaire bé no en té.
El nivell d’inclusió. (Joves, AGS). En animals joves, sobretot els àcids grassos saturats de cadena llarga disminueixen la
capacitat d’absorció i digestió, en animals joves. Han d’haver-hi nivells d’inclusió baixos i poliinsaturats, de saturats
nivells mínims.
Altres factors.
-
PNA  Viscositat. La presència en la dieta de grans quantitats de beta glucans, polisacàrids no amilacis pot
afectar. Aquests carbohidrats solubles provoquen viscositat intestinal, cosa que fa enlentir el trànsit intestinal,
i així, que puguin proliferar microorganismes. Aquests al seu torn, poden actuar sobre les sals biliars i interferir
en l’absorció, disminuint també l’atac enzimàtic. Costa que els enzims entrin. Normalment s’afegeixen beta
glucanases per disminuir aquesta indigestibilitat.
-
o
Atac enzimàtic Disminueix.
o
Augmenten els microorganismes (sals biliars).
Ions divalents (Ca, Mg)  Sabons AGL (Menys absorció).
Animal (no modificables)
-
Edat (joves).
Digestibiltiat mitja del greix en garrins desmamats
Trobem el deslletament, que pot durar 28 dies. Suposa un canvi important del tipus de greix a la dieta, en la llet són
àcids grassos saturats de cadena mitja, hi ha poc atac enzimatic ja que es formen globuls de greix petit. Amb el pinso
passem a triglièrids, àcids grassos de cadena llarga, i els globlus de greix són més grossos, han d’actuar més enzims i
fragmentar més per poder absorbir i digerir.
En les primeres fases, l’arrencar abans el deslletament fa que lanimal no esitgui prou format i que la quantitat de
lipases secretada pel pàncrees sigui baixa, la quantitat d’absorció i digestió dels greixos varia si és animal, més saturada,
que si és vegetal, més insaturada. El fet de ser poliinsaturat fa que sigui més fàcil que pugui passar a formar part de les
68
miceles,es a mesura que augmenta l’edat de l’animal, la fisiologia de l’animal es va posant a punt, la quantitat de lipasa
aumgenta i tenim un augment de l’absorció dels greixos tant animals com vegetals. En cas de l’animal, hi ha un
increment major, tot i que el vegetal sempre s’absorbeix millor. Hi ha més sals biliars, més lipases i més probabilitat de
què els saturats pugin formar part de la miscela.
-
Altres.
o
Genètica.
o
Salut (colestasi, pancreatitis).
o
Proliferació bacteriana.
EFECTE EXTRACALÒRIC  Enlentiment del trànsit intestinal.
Efecte extracaloric dels greixos, vol dir que quan es miren els diferents nutrients a la dieta i l’energia que ens donarien
cada un dels ingredients, s’obserba que en conjunt, la dieta conjunta, porta més energia que els ingredients per
separat. El greix, enlenteix el trànsit intestinal pel tracte digestiu. Això permet que carbohidrats i proteïnes tinguin
major temps de digestió i absorció que per separat, cosa que fa que es pugui utilitzar més eficientment els aliments.
Digestió i metabolisme dels greixos en remugants
L’aliment es col·locarà al remug, que disposa d’un pH àcid. Uns altres compartiments importants són l’omàs i l’intestí.
En un remugant arriben greixos depenent de la dieta. Si fos una dieta principalment a base de farratge el greix seria oc,
i el tipus seria glicolipids, si s’alimenta amb concentrats i pinsos, trobarem triglicèrids i fosfolípids, no gaires, i algun àcid
gras lliure que no és gaire normal.
69
En el moment que arriba al remug, els àcids grassos lliires tal qual, i els glicèrids, triglicèrids i fosfolípids, seran
hidrolitzats per lipases bacterianes.
Donaran els àcids grassos lliures per una part, i la molècula carbonada, glicerol, per l’altre costat. Ara tenim àcids
grassos lliures i galactosa, ja no tenim dos monoglicèrids, les lipasses trenquen completament els triglicèrids. A partir de
la part hidrocarbonada es donarà fermentació bacteriana donant com a resultat hidrogen, i àcids grassos volàtils com el
propionic, que s’absorbirà per a la síntesi de glucosa. També es té en compte el potencial reductor que es genera a
partir de l’hidrogen. La galactosa també serà femrentada fins a hidrogen amb l’alliberament d’àcids grassos volàtils.
Els àcids grassos lliures, depenent de si són saturats o insaturats, s’utilitzaran en la biohidrogenació dels àcids grassos
insaturats. S’utilitzarà ions hidrogen per poder-los unir al calci, i posteriorment extreure’l al seu absorbit.
Els àcids grassos lliures saturats s’absorbiran directament.
A part, alguns àcids grassos lliures i volàtils formaran part de la dieta dels microorganismes, que utilitzaran per
reproduir-se, no tots seran absorbits. Els microorganismes incorporen part d’aquests àcids grassos, i els transformen a
fosfolípids, que formaran part de la seva membrana. Llavors, amb la seva mort i posterior degradació, l’hoste podrà
utilitzar part d’aquests fosfolípids. Quan el menjar passa del remuc a l’intestí prim, sempre s’emporta microorgnismes
(protozous i bacteris), amb els seus fosfolípids.
Llum intestinal (jejú) en remugants
Es dóna de la mateixa manera que en monogàtrics.
Trobarem les mateixes secrecions a nivell del fetge i del pàncrees. Les fosfolipases i les sals biliars donaran lloc a les
miscel·les. Aquestes estaran formades per sals biliars, lisofosfolípids, part segregats pel fetge i de microorganismes, i els
70
àcids grassos saturats que s’han incorporat. El procés d’absorció serà el mateix, a partir de les micel·les, però en aquest
cas, no trobarem 2 monoglicèrid. Els àcids grassos saturats entraran a l’interior de la miscel·la.
Si arribessin àcids grassos poliinsaturats per què es trobessin amagats entrarien a la miscel·la i facilitarien l’asborció
d’aquesta. Aquesta miscel·la, arriba a la membrana on ha de ser absorbida a través de l’enteròcit. A aquesta, arribaran
lisofosfolípids, algun colesterol (sintetitzat per ells), àcids grassos de cadena llarga i mitja, i àcids grassos de cadena
curta.
Els àcids grassos lliures, per unió amb ATP, donen lloc a acetil CoA, a aquest se li afegeix una zona carbonada a la via del
glicerol 3 fosfat on es produeix la unió dels tres àcids grassos fins a la formació del triglicèrid. A aquests triglicèrids,
se’ls uniran esters de colesterol i fosfolípids per formar VLDL. En aquest cas s’anomenen d’aquesta manera perquè
tenen una proporció més baixa en TG. Aquests atravessaran la membrana basal i passaran al sistema limfàtic.
Tenim l’epiteli amb sistema limfàtic o sanguini, fetge i altres teixits com el teixit adipós. En el cas de monogàstris,
podem observar monoglicèrids, àcids grassos de cadena llarga, mitja o curta. Veiem que una porció dels àcids grassos
de cadena curta i mitja travessen fàcilment fins a arribar al fetge, i en canvi, les altres partícules han de ser unides en
forma de quilomicró per ser transportat a la resta del cos via limfàtica o sanguínia. A nivell de capil·lars sanguinis de
diversos teixits, com el teixit adipós, trobem la lipoprotein lipasa que trenca els triglicèrids, donant lloc a glicerol i àcids
grassos que són absorbits.
Un cop ha trencat els triglicèrids, ens queden els quilomicrons residuals que continuen el circuit fins al fetge, on es
transporten els triglicèrids restants, els fosfolípids i el colesterol. Quan hi ha un excés de greix a l’organisme, els
quilomicrons es transformen en VLDL i tornen a realitzar el mateix circuit pels idferents teixits.
Aquests realitzaran el mateix circuit, tornant al fetge en forma de IDL.
71
Un cop arriben als teixits, els àcids grassos i el glicerol, poden anar destinats a la síntesi de triglicèrids, per a obtenir
energia a partir de la beta oxidació, o si manca, es pot acumular en forma de glicerol fosfat o glucosa per a formar
triglicèrids.
Quan hi ha excés arriba al teixit adipós, on els àcids grassos i el glicerol es tornen a unir per formar triglicèrids. El
glicerol de forma natural no pot introduir-se, s’ha de generar a partir de glucosa (glicerol fosfat). Aquests triglicèrids de
reserva restatan un temps fins que hi hagi demanda, la renovació del teixit adipós és lenta, poden trigar setmanes.
En un moment determinat, l’organisme pot disparar la campana i necessitar energia. Aleshores es comencen a
mobilitzar triglicèrids de reserva donant lloc a glicerol i àcids grassos. El glicerol no es manté dins la cèl·lula, sinó que
passa a sang. Els àcids grassos han de ser transportats des del teixit adipós fins a altres localitzacions en forma lliure
lligat a l’albúmina, es coneix coma NEFa, àcids grassos no esterificats. Aquests seran mobilitzats fins al fetge, on es
trobaran com a àcids grassos lliures. Encara que també poden passar-ho a altres teixits que ho demandin per obtenir
energia.
L’HDL recull el colesterol que sobra per l’organisme.
A nivell del fetge es produeix la resíntesi de triglicèrids, en molta quantitat, si hi ha demanda d’energia serà quan es
degradin.
Sinteside novo d’àcids grassos o triglicèrids
Els llocs de síntesi més important són els hepatòcits (fetge) i el teixit adipós. La importància relativa de cada teixit varia
entre les espècies animals.
En el cas del porc i dels remugants adults, el lloc principal de síntesi és el teixit adipós.
En el cas de l’home i les aus, la síntesi d’àcids grassos es produeix principalment al fetge. En rata i conill, ambdues
localitzacions són importants.
Els triglicèrids són un magatzem d’energia.
72
Els triglicèrids com a font d’energia
Eficiència dels greixos com a magatzem d’energia o com a síntesi.
Catabolisme de triglicèrids
73
Síntesi de triglicèrids
Esfa per molts mecanismes.
Però per posar un exemple simple, tindrem en compte quan pot costar la síntesi d’un triglicèrid, format per tres àcids
palmítics (TRIPALMITINA), a partir d’acetat i glucosa. Per a la síntesi de l’àcid gras es parteix d’acetat, format per dos
carbonis, i es van afegint ingredients.
-
Acetat dins de la miotocondria per degradació d’alguns àcids grassos, ha de ser activada per sortir d’aquesta i
ha de passar a Acetil CoA. Es passa d’un ATP a un AMP. Equival al gast de 2 ATP.
-
Acetil CoA es transformat a Malonil Coa, hi ha 7 grups, hi ha un gast de 7.
-
Aquests s’uneixen entre ells, són 14 NAD, al gast d’una glucosa.
-
Obtenció de glicerol, gast de mitja glucosa, el pas de glucosa a una molècula i fins al glicerol 3p.
74
Eficiencia
Calor de combustió de un triglicèrid / obtenció del triglicèrid = 83%. És a dir,el que a nosaltres ens costa sintetiztar un
àcid gras respecte el que ens pot donar és un 83%, com a font d’energia és la més eficient.
Si hem de treure energia del triglicèrid per obtenir energia utilitzem el catabolisme de triglicèrids.
L’energia continguda en aquest triglicèrid respecte a l’ATP que puc obtenir. Nosaltres esperaríem 18.6 Kg de cada ATP,
però mai s’obtè, quan aquest es trenca, obtenim 12,4. Respecte al que podríem obtenir és una eficiència de 66,7%, una
mica més elevada que els carbohidrats.
Cetosi
Alteració metabolica. Es produeix per la ruptura de lípids.
És una malaltia metabòlica que ve donada per la presència de molts cossos cetònics en sang (acetoacetat, acetona i
beta hidroxibutirat).
La causa és la gran demanda energètica que pateixen les vaques en lactació, per un dèficit de glucosa, de carbohidrats
disponibles (hipoglucèmia).
En monogàstrics la solució al problema ve en donar glucosa a l’animal. En remugants, la glucosa serà fermentada, i per
tant no serveix. Hi ha diferents compostos que estimulen la síntesi de glucosa com el propionic, el propilenglicol, el
lactat, el glicerol o els àcids grassos gluconeogènics.
És una malaltia habitual en remugants com els ovins o bovins.
En cas de boví és més freqüent durant l’inici o el pic de producció de llet . On hi ha una gran demanda de glucosa per
convertir a lactosa.
En oví, és més comú durant la gestació, sobretot de xais múltiples, o al final d’aquesta.
Quan hi ha una elevada demanda de glucosa i aquesta manca, el que es fa és augmentar la degradació de triglicèrids:
-
10% Glicerol  Glucosa.
-
90% Àcids grassos  No metabolització  Cossos cetònics (tòxics per al sistema nerviós central).
Ens sobren acetil CoA, es podría destinar a àcids grassos però no es troba programant, el que queda és la formació de
colesterol o aceotacetat, cossos cetònics. Aquests són transportats a altres teixits on poden ser destinats a donar
enegia. Quan hi ha excés de cossos cetònics, la quantitat de acetotacetat que pot entrar als teixits és mínima i qeuden
acumulats. Solució  donar glucosa o altres compostos que entraran via cicle de krebs
75
Compostos nitrogenats (I)
La producció animal, l’objectiu que presenta és l’obtenció de fonts de proteïnes de cara al consum humà. En el cas de
l’animal, la seva composició en matèria fresca trobem com es troba composat.
76
La proteïna la trobem formant part d’òrgans i teixits tous.
En boví, la meitat del seu pes equival al múscul i aquest un 75 o 80% de proteina brutes en matèria seca.
La proteïna no s’estanca si no que es va mobilitzant per renovar enzims, hi ha un procés constant d’anabolisme, síntesi
de proteïnes i catabolisme de proteïnes. Aquest procés de renovació implica que hi ha pèrdues constant diàries per
excreció, aquests són els nitrògens outputs que s’han de compensar ingerint fonts nitrogenades.
Aquestes fonts nitrogenades s’ingereixen per a la
biosíntesi de compostos nitrogenats i per aportar
aminoàcids essencials.
Es necessita un aport continuat pel manteniment,
creixement, la formació de llets, ous, tenen
necessitats constants de proteïnes. Aquesta
renovació a més de mantenir les fonts internes,
ha de de produir, ha de créixer, per tant parlem
de necessitats importants de proteïnes.
Variació de la composició corporal amb l’edat
Aquesta composició varia al llarg del temps, quan és jove està format per carn tendre amb composició d’aigua elevada,
poc greix i cendres, i elevades proteïnes. A mesura que avança d'edat, el % d’aigua disminueix, pot augmentar el greix, i
produir-se una disminució poc marcada, només tendència, de la concentració de proteïnes.
77
Les necessitats de proteïna en l’animal jove son superiors que en adults. El % de PB de la ració disminueix amb l’edat.
La tasa de renovació és més elevada en primeres fases i va disminuint.
Producció animal
Animals omnívors i herbívors
Criem animals com a font d’energia, la major part d'animals que es crien pel consum humà són o bé herbívors o bé
omnívors, encara que hi a espècies carnívores com els peixos.
Dintre de l’aliment trobem una gran varietat de fonts d’aliment diferents i la composició en proteïna dins dels aliments
pot variar molt.
Veiem en taules de wendee, que en cereals la proteïna no passa del 10% de proteïnes bruta, i en canvi les farines
d’origen animal superen el 50% de proteïna. La variabilitat és elevada l’objectiu de la producció animal és agafar
aliment que pot ser barat i transformar-ho en proteina d’alta qualitat com és l’animal..
L’eficiència de qualsevol font proteica, de passar a una proteïna de major qualitat, depèn de les capacitats de l’animal
d’ingestió, digestió, absorció i aprofitament d’aquestes fonts proteiques. En alimentació animal, s’intenta que fonts
proteiques barates d’origen vegetal, es transformin en proteïnes animals de gran qualitat, i més cares. Hi haurà
diferències entre els dos grans grups: monogàstrics i remugants.
78
*En el cas dels monogàstrics, les proteïnes i aminoàcids s’han d’aportar en forma de proteïna o aminoàcids en la dieta.
*En el cas dels remugants, tenen microbiota capaç de sintetitzar proteïnes a partir de compostos nitrogenats. Els poden
aprofitar.
Compostos nitrogenats
-
-
Nitrogen no proteic (NNP), no són proteines però tenen nitrogen.
o
No aprofitable en animals monogàstrics.
o
Aprofitables en remugants, per microorganismes ruminals.
Proteines.
Contingut en proteina bruta i NNP (%)
Quan parlem de proteïna parlem de % de proteïna bruta (PB) que és el nitrogen · 6,25. Trobarem diferents ingredients
segons la seva proporció de PB: fibrosos, cereals, fencs, farines (suplements proteics) i urea.
79
Si trobem el % de proteïna bruta, la podem desdoblar en dos parts: proteïna verdadera i compostos nitrogenats no
proteics. En cas de la polpa de remolatxa, ho poden aprofitar els monogàstrics ja que es troba al voltant del 80% de PB.
Els cereals no són fonts de proteïnes com a tal, part d’aquesta proteïna es pot aprofitar, però un 10% d’aqquesta no
s’aprofita.
En cas dels fencs, podem arribar a un 35% o 30% d’aquesta NNP, són els aliments més comuns dels remugant.
Les farines de oleaginoses i de carn, tenen un % baix de NNP, no arriba a un 15%.
Podríem pensar que quan parlem de proteina bruta fer un anàlisi per animals monogàstrics, no té massa sentit pel cost
que implica perquè els cereals tenen poca cosa, i a més, bastant constant. Els aliments utilitzats en monogàstrics solen
tenir poca proporció proteica.
Compostos nitrogenats
Nitrogen no proteic (NNP)
-
Aminoàcids lliures (plantes verdes, aminoàcids no essencials, acid glucoronic, acis aspartic, alanina, serina
glicnina, prolina) no és gaire freqüent trobar-los lliures, només en brots recents per acció de les proteases de
la planta, són de tipus essencial i es poden aprofitar.
-
Amines (-NH2)
-
Amides (-CO-NH2)
-
Amoniac (-NH3+)
-
Nitrats (NO3--)
-
Alcaloides
-
Àcid Úric.
-
Vitamines del grup B (Totes contenen nitrogen).
-
Purines (Adenina/Guanina) i Pirimidines (Citosina/Timina/Uracil).
Proteines
NNP d’alguns aliments (% de PB)
Parlem del nitrogen no proteic presents en alguns aliments, trobem diferents tipus d’aliments.
80
En cada un d’ells, la concentració pot variar. Una de les fonts alimentàries més utilitzades són els farratges verds o
fencs, més del 50% d’aquest nitrogen no proteic es troba en forma d’aminoàcids lliures i amines. Els aminoàcids si que
es podran aprofitar.
En cas dels ensitjats, veiem que tmb tenen una gran quanitat d’aminoàcids lliures, però també disposa d’altres
compostos menys interessants.
Compostos NNP
Amines
La majoria procedeixen de la descarboxilacio d’aminoàcids. Provenen de la descomposició i putrefacció dels aminoàcids
per diferents microorganismes, i també per la degradació de certs enzims. Les més comuns són:
1.
Histidina  Hitstamina.
2.
Arginina  Putrescina.
3.
Lisina  Cadaverina.
4.
Colina  Betaïna.
Presenten activitat biológica i poden ser tòxiques.
Tenen un grup –NH2.
L’amina beteina procedeix de la colina. Es considera una amina terciària donadora de grups metil per estalviar
metionina i colina, aminoàcids essencials. Es present en la remolatxa sucrera (coproducte). S’utilitza en truges gestants
per ajudar-les a anar de ventre. Un cop es troba alterada passa a timetilammina, un compost que pot donar gust i olor a
peix. Cal vigilar, ja que en alguns animals com les gallines es troba prohibit, ja que dóna gust als ous.
Anys enradera, s’utilitzaven els promotors de creixement com la beteina. Aquesta estimulava el creixement de l’animal
i disminuïa la quantitat de greix que dipositaven els animals. Feia canals més magres sobretot en porcs, tot i això els
resultats científics no estan del tot clars. Amb aquests estudis es pretèn veure si té efectes afavoridors sobre el
metabolisme lipídic, pel que s’ha vist no té efecte sobre l’oxidació dels àcids grassos lliures. També es pensa que
estimuli la redistribució dels aminoàcids cap als teixits magres.
Amides
Són característiques per tenir un grup NH +co.
-
Asparagina (Àcid Aspàrtic), Glutamina (Àcid Glutàmic). Poden considerar-se aminoàcids. Poden ser utilitzats
per a la síntesi d’aminoàcids no essencials.
-
Urea. Producte final del metabolisme del nitrogen en mamífers (PM=60, N=46,6%).
Amoniac
No és massa freqüent trobar-ho en pinsos. És més comú en ensitjats on baixa el pH i comencen a degradar-se els
aminoàcids.
-
Producte del catabolisme de les proteïnes.
-
Precursor de la urea i de l’àcid úric en l’organisme.
-
Present en farratges i especialment en ensitjats.
Nitrat
Els nitrats, sobretot en farratges, són altament perillossos quan es posen adops nitrogenats als terrenys. Les plantes
s’enriqueixen, i quan passa al remug pot haver-hi biotransformació pel poder reductor. Aquest fa que passi a nitrits
altament tòxics. Sobretot en plantes altament rica en nitrats, com la civada, poden haver problemes d’enverinament.
Alcaloides
Són substàncies altament tòxiques, verinoses. Es formen per algunes plantes i fongs.
-
Nicotina  Tabac.
-
Atropina  Belladona.
-
Cocaïna  Coca.
-
Coníina  Cicuta.
-
Ricinina  Llavors de Ricini.
81
Àcid Úric
-
Producte final del metabolisme de les purines en els homes i en d’altres primats.
-
Es troba en l’orina.
-
A les aus, és el principal producte del catabolisme del nitrogen.
Proteines
82
-
Nitrogen proteic.
-
Compostos orgànics complexes, d’elevat pes molecular que contenen hidrogen, oxigen, carboni i nitrogen i
sofre.
-
Són el component principal de teixits musculars.
-
Importants en el cicle vital cel·lular, en el manteniment, en el creixement i en la producció.
-
Implicades en les funcions vitals.
o
Obtenció energia.
o
Coagulació.
o
Balanç de fluids.
o
Producció hormones, enzims.
o
Visió.
o
Reparació cel·lular.
La composició, la disposició espacial i el pes molecular (PM)  Determinen les propietats quimico-físiques de les
proteïnes. I així, les seves funcions especials i particulars.
Classificació de les proteïnes
Es classifiquen en funció de les seves funcions biològiques
- Enzims.
- Hormones.
- Proteines globulars (Albúmines, Globulines, Gluteïnes i Prolamines).
- Estructurals (Elastina, Queratina, Colagen) – Proteïnes fibroses.
- De transport (Hemoglobina, Mioglobina, LDL, Ceruloplasmina, Transferrina).
- Contràctils (Miosina, Actina).
- Protectores (Anticossos, Fibrinogen, Trombina).
- Toxines (Clostridium botulínic, Verí de Serp).
- Receptors (De la insulina, de les LDL).
- Conjugades:

Glicoproteines (Fructosamina).

Lipoproteines (LDL; HDL).

Fosfoproteïnes (Caseïna, Fosvitina del rovell).
Són seqüències d’aminoàcids determinades pel codi genètic. Es troben formades per una seqüència d’aminoàcids
determinada genèticament. Cada proteïna, el tipus d’aminoàcid, la seva distribució seqüencial i la quantitat d’aquests
conformarà les proteïnes i es troba determinat al codi genètic. Si volem transformar una proteïna de l’aliment a
l’animal, el valor potencial de la proteïna depèn del tipus d’aminoàcid que la formi, les proporcions relatives d’aquests.
El % de digestió, absorció i utilització de cada aminoàcid és important per tal de valorar la proteïna, quina part es
digereix, en quina quantitat, en quina part és absorbida, i quina part utilitzada per la síntesi de proteïnes. Aquesta
valoració serà diferent per monogàstrics i per remugants, pel fet de què un necessita aminoàcids o proteïnes com a tal
i l’altre pot utilitzar nitrògens d’altres compostos no proteics.
Les proteïnes s’han de trencar per hidròlisi, ja sigui enzimàtica o químicament. Cadasqun té una composició diferent
d’aminoàcids.
-
Dipèptid. Poden quedat dos aminoàcids units.
-
Tripèptid. Tres aminoàcids.
-
Oligopèptids. De 3 a 50 aminoàcids.
-
Polipèptids. De 50 a 100 aminoàcids.
-
Proteïnes. Més de 100 aminoàcids.
Els aminoàcids
-
Monòmers que composen la proteïna.
-
Els àcids orgànics; tenen un hidrogen a la cadena carbonada substituït per un grup amino ( –NH2).
Tots els aminoàcids, o la major part d’aquests són alfa aminoàcids. Normalment el grup amino es troba al costat del
grup àcid. La presència del grup amino i del grup COOH-, li dóna les característiques amfòteres per actuar coma àcid o
com a base en funció del pH del medi, és a dir, com a tampó. Serà l’estructura bàsica el que definirà a cadascun dels
aminoàcids, cadascun disposa d’uns radicals específics, simples o complexes, que determinen l’especificitat de cada un
dels aminoàcids que trobem.
Els aminoàcids s’uneixen entre ells mitjançant la formació d’un enllaç peptídic.
Normalment es fa entre el grup COOH- amb l’hidrogen d’un grup amino. A partir d’aquí
l’estructura s’anirà allargant (dipèptid, tripèptid...).
83
-
S’han identificat uns 200 aminoàcids. A la naturalesa no són molt abundants.
-
De 20 a 25 aminoàcids són utilitzats per a la construcció de proteïnes. Són els més abundants.
-
10 aminoàcids són essencials.
-
Per a la síntesi de proteïnes només s’utilitza la forma L (a excepció de la D metionina).
84
Semblant a D-Gliceraldehid.
La nomenclatura D o L fa referència a la posició on té el grup amino en referència al D Gliceraldehid.
Eficàcia dels D-aminoàcids per a la síntesi proteica (% respecte als L-isòmers)
Hi ha aminoàcids com la D Lisina, la D Treonina, i la D Arginina, en rates i en aus, no poden ser utilitzats per la síntesi
proteica (Eficiència 0). En canvi, la D metionina, en tots els animals superiors pot ser utilitzada tant la forma L com la D.
La raó que es faci servir una forma o altre és la facilitat de canvi i incorporació de les diferents isoformes. En el cas del
triftòfan, veiem com varia la seva utilització depenent de les espècies.
En el cas de la Leucina, a les aus es pot utilitzar per a la síntesi de proteïnes, mentre que a la rata no. En mescles
d’aminoàcids sintètics, és comú en alimentació animal barrejar les formes D i L. S’ha de tenir en compte la capacitat
d’utilització de les diferents formes en les diferents espècies animals.
Classificació química
-
-
Monoamino – Monocarboxils. Tenen en compte el tipus de grup amino i carboxils.
o
Neutres  Un grup amino i un grup carboxil, només. S’estabilitzen els grups.
o
Glicina, Serina, Alanina, Treonina, Valina, Leucina, Isoleucina. (Aquests tres últims ramificats).
Aminoàcids amb sofre (Sofrats).
o
-
Monoamino – Dicarboxílics (Àcids).
o
-
Cisteina, Metionina, cistina.
Aspàrtic, Glutàmic.
Diamino – Monocarboxil (Bàsic).
o
-
Aromàtics.
o
-
Histidina, Arginina, Lisina, Hidroxilisina.
Tironina, Diiodotironina, Phe.
Heterocíclics.
o
Prolina, Hidroxipolina, Triftòfan.
Classificació nutricional
-
Aminoàcid essencial/ No essencial.
-
Aminoàcids condicionals (Semiessencials).
-
Aminoàcids Glucogènics.
-
Aminoàcids Cetogènics.
-
Aminoàcids Gluco- i Cetogènics.
-
Aminoàcids limitants  Fem referència a l’aliment, en canvi, quan parlem d’essencialitat fem referència a
l’aminoàcid en si.
Aminoàcid essencial
-
Essencial o indispensable.
o
No poden ser sintetitzats per l’organisme (Estricte Lisina i treonina). Normalment no es pot sintetitzar
l’estructura carbonada.
o
No poden ser sintetitzades en quantitats suficients per cobrir les necessitats metabòliques, s’han
d’incorporar amb la dieta.
*Remugants. En el cas de remugants, inicialment no depèn de l’aport en la dieta, ja que els microorganismes
són capaços de sintetitzar aminoàcids essencials. Els animals d’alta producció, necessitarien un aport extra per
continuar amb les elevades produccions. Principalment parlem de monogàstrics.
-
No essencials.
o
Els pot sintetitzar l’organisme. No és necessari el seu aport exogen. Pot sintetitzar l’estructura
carbonada, i hi afegirà el grup amino. No és necessari un aport extern, però és interessant
aportar-ho.
o
Els animals no poden sintetitzar el grup –NH2.

Transferència del grup amino a determinats compostos intermediaris del metabolisme
dels carbohidrats.

Obtenció d’un dels aminoàcids a partir dels altres  Procés de transaminació.
85
Tipus d’aminoàcid
No essencials: Alanina, Àc. Aspàrtic, Glicina, Serina, Asparagina, Àc. Glutàmic, Prolina, Glutamina, Cisteïna, Tirosina,
Taurina.
Essencials: Histidina, Isoleucina, Leucina, Arginina, Metionina, Fenilalanina, Treonina, Triptòfan, Valina, Lisina, Taurina
(gats).
En espècies altament carnívores, es té en compte un altre aminoàcid, la taurina, que en gats s’ha d’aportar
externament.
86
Taurina
-
Únicament es troba present als teixits animals.
o
Carn (Remugants i monogàstrics).
o
Peix.
o
Marisc.
-
Suplements.
-
Deficiències  Consum d’aliments basats en productes vegetals i cereals.
És un ingredient present en fonts d’origen animal. Els animals carnívors ho ingereixen al seu entorn habitual. Si en
producció animal s’utilitzen fonts vegetals no en tindrem. Els poden sintetitzar, però les espècies molt carnívores han
perdut la capacitat de transformar-ho. Si incorporen matèries primeres vegetals són deficients en carn. És més
important en gat que en gos.
Recomanacions
-
Humit 500 mg/ 1000 Kcal.
-
Sec 250 mg/ 1000 Kcal
Aminoàcids essencials
-
Alguns aminoàcids essencials poden ser convertits en altres aminoàcids no essencials, però no al revés.
-
En ocasions, una deficiència en un no essencial, provoca una deficiència en un essencial perquè es transformen
en aquests primers.
Aminoàcids condicionalment essencials
-
Semi-essencial / condicional.
-
Aminoàcid no essencial, però el seu emmagatzematge i síntesi pot no ser adequat en:
-
o
Situacions crítiques. La taxa de síntesi pot no ser suificient.
o
Diarrea
o
Baix pes en cries
o
Infeccions
o
Cirurgies
o
Elevat creixement
o
Càncer
o
HIV
Aminoàcid semiessencial  No es necessari per a la supervivència, però necessari per un òptim creixement.
Classificació dels aminoàcids condicionals
-
Glutamina, amino derivat d’àcid glutamic. Font d’enegia preferida de la mucosa de l’intestí prim, en enteritis o
alteracions intestinals, la tasa de glutamina per part de lanimal no és suficient. No està del tot clar,
normalment suplement de glutamina en animals malalts.
-
Cisteïna, derivat de metionina. Aus  Queratina i plomes. Tenen un gran creixement, han de sintetitzar
plomes riques en queratina i riques en cisteïna. Per la demanda per la sintesi per a les plomes de queratina és
molt necessari l’aport a la dieta.
-
Tirosina, derivat de fenilalanina. Precursor de la melanina, per acció de la tirosinasa. En el cas dels gats, els
negres havien perdut el color per manca de tirosina. La capacitat de passar un aminoàcid a uns altres pot
trobar-se amb dificultats.
-
Taurina, en gossos. La capacitat de passar la taurina per utilitzar-la en altres funcions a partir de metionina i
cisteïna és possible, però es troba limitada.
Essencialitat dels aminoàcids
Tenim els 10 aminoàcids essencials i altres més importants considerats com a no essencials. Tenim diferents espècies
on trobem la idea d’essencial o no essencial. Aquesta depèn de l’espècie i de la fase. De forma general, en la rata s’ha
vist que dels 10 aminoàcids considerats com a essencials, tots ells ho són excepte l’arginina. De forma similar passaria
en el cas del porc, dels 10 aminoàcids essencials, tant la histidina com la histamina, són considerats essenciats
importants en les primeres fases, i quan és adult deixa de ser-ho.
A les aus de creixement molt ràpid els deu són considerats com essencials.
Depenent de l’espècie observem diferències.
87
88
Aminoàcids gluco i cetogènics
Classificació dels aminoàcids gluco i cetogenics
Es classifiquen segons el destí de l’esquelet carbonat durant el seu catabolisme, un cop eliminem el grup amino per
transaminació.
o
La majoria dels aminoàcids són Gluconeogènics, poden entrar a formar part del piruvat o altres
compostos que poden entrar al cicle de Krebs per formar-hi part. Aquesta pot anar destinada a
formar glucosa o a donar energia mitjançant el cicle de Krebs.
o
Trobem molt pocs aminoàcids que un cop s’ha retirat el grup amino el seu catabolisme doni
únicament cetoàcids com la lisina i la leucina. Aquests són els aminoàcids Cetogènics.
o
Gluco- i Cetogènics. Isoleucina, fenilalanina, Tirosina i triftòfan.
Aminoàcids limitants
Durant el procés de síntesi d’una proteïna, la seqüència única d’aminoàcids establerta genèticament exigeix que tots els
aminoàcids essencials i no essencials estiguin presents en el lloc i moment de la síntesi.
Si hi ha DEFICIÈNCIA en un sol aminoàcid
-
No es podrà realitzar la síntesi proteica i altres processos metabòlics associats.
-
La utilització dels altres aminoàcids quedarà compromesa.
Un aminoàcid limitant és aquell aminoàcid essencial dietari en què la seva absència en la proporció adequada paralitza
o limita el procés de síntesi, fa que s’aturi.
Trobem el bidó amb diferents aminoàcids, si es troben tots en proporcions adequades, el bidó s’omple. En canvi, si
tenim un en menor quantitat, només hi haurà el procès de síntesi i la resta es perderà.
No confondrem aminoàcid limitant d’essencial (animal) i limitant a la dieta.
Tots els aminoàcids limitants són essencials, pero no tots els essencials són limitants.
Farà referència al tipus d’ingredient que es fan servir. Els limitants, són aminoàcids essencials com la metionina, la
treonina, el triftòfan i la lisina.
Per a la síntesi d’ous, llet i proteïnes, es necessiten aminoàcids essencials. Els primers que limitaran la síntesi depenent
de la dieta són els essencials, encara que depèn de les espècies.
Dels aminoàcids més limitants trobem formes comercials sintètiques per aportar-los com a aditius.
Aminoàcids sintètics
Lisina, Metionina, Treonina i Triftòfan
Objectius. Solucionar un desequilibri o una deficiència en aminoàcids. Segons com sigui la deficiència:
-
Lleu  pot ser que l’animal consumeixi més per assolir el nivell d’aminoàcid que necessita. Augmenta el cost.
-
Molt greu  Atur de la ingestió i mort.
Possibles solucions
1.
Pinso amb major número de matèries primeres. Minimitzar els desequilibris.
2.
Augmentar el % de proteines brutes (PB) a la dieta. Dóna lloc a ineficiència energètica i major contaminació
ambiental. Hidrogen al medi.
3.
Aminoàcids sintètics. Disminueix el % de proteïna bruta (PB) de la ració i minimitza la ineficàcia energètica, el
cost, i la contaminació ambiental.
Obtenció. Per fermentació (L-) o per síntesi química (L-/D-).
Assimilació. Formes L-. (A excepció de L i D Metionina i L i D Triftòfan en porcs).
Presentació. Clorhidrat de Lisina (80% de Lisina) o Metionina hidroxianalèg (Assimilable).
Proteïna ideal
Considerant que el codi genètic regula els aminoàcids que s’incorporen a les proteïnes, és raonable pensar que hi
hauran necessitats específiques per a cada aminoàcid essencial, en funció de la seva major o menor presència en
proteïnes sintetitzades.
La proteïna ideal és tota aquella proteïna dietètica que:
-
Presenta un perfil ideal en aminoàcids.
89
-
Presenta una relació en aminoàcids òptima per a la síntesi proteica. Ni faltin si sobrin.
-
La relació entre aminoàcids essencials és similar a la proteïna en el procés de síntesi (Definida per anàlisi o
derivada de la seqüència gènica).
UTÒPIC  Teòric
Expressió
90
Índex proteic
Índex d’una font proteica:
S’agafa un aminoàcid essencial de referència que pot ser el més limitant o no. Es calcula el primer aminoàcid,per
exemple la lisina, i els següents es fan en referència a aminoàcids de referència.
El més general es que la gent ho expressi en base a la lisina, la proteïna que volem sintetitzar. La relació entre
aminoàcids essencials per a la síntesi de la proteïna. Dit això, alhora d’intentar valorar una proteïna podem sentir a
parlar de l’índex proteic. Aquest és la relació que hi ha respecte el % d’aminoàcid més limitant de la proteïna de la
dieta, respecte el % de l’aminoàcid en qüestió de la proteïna ideal.
91
Quan fem formulació intentes descobrir les necessitats i arribar a un nivell de proteïna ideal per obtenir l’òptim de
producció de proteïnes.
Determinacions analitiques
-
Proteina Bruta. (Mètode Weende, N x 6,25).
-
Proteina Verdadera. La proteïna verdadera com a ingredient poques vegades es fa servir. En monogàstrics, el
concentrats proteics tenen un % molt elevat, més del 90%.
-
Anàlisi de urea. Per evitar fraus perquè un 0,355% d’urea equival a un 1% de proteïna (PB). Ens podem trobar
fonts proteiques que no són de massa bona qualitat, si fas weende observes bona proteina, però és fàcil de
detectar amb microscopia.
-
Amoniac. Qualitat ensitjat.
-
Àcid úric.
-
Àcids nuleics i bases nitrogenades.
-
Anàlisi aminoàcids.
o
Cromatografies d’intercanvi iònic.
o
Cromatografia de gasos.
o
Cromatografia líquida.
Aquestes últimes són tècniques molt cares, que no tots els laboratoris tenen capacitat de fer. Les diferents empreses
poden tenir mètodes de preparació diferents, de manera que l’estandarització és difícil. Grans cases venen aminoàcids,
es poden detectar només els limitants.
Valoració de la qualitat de la proteïna en ració
(Monogàstrics)
Valoració química
-
Composició i quantitat.
-
Composició en aminoàcids essencials en referència a una proteïna de referència.
Valoració biològica
-
Capacitat proteica de l’aliment  Proteina corporal.
Mètodes de determinació
-
Augment del PV d’animals en creixement.
-
Retenció de nitrogen; Estudis de balanç.
-
Retenció de nitrogen; Anàlisi corporal.
Serveix per veure l’eficiència de transformació d’una proteïna de l’aliment en proteïna corporal.
Valoració química
-
Contingut en proteina bruta (PB)  N kjeldhal * 6,25 = PB
-
Contingut en aminoàcids essencials.
Es calculen els índex amb avantatges i desventatges per preveure. L’aproximació pot ser més o menys bona.
El chemical score només agafa l’aminoàcid essencial més deficitari. Es compara aquest % respecte a una proteïna
estàndard. Normalment és la proteïna de l’ou la que s’utilitza, ja que pot donar lloc al desenvolupament d’un animal, el
pollet. També existeixen altres fórmules estàndard de la FAE. Ens diria respecte a aquesta proteïna ideal de l’ou, la
relació d’amoniac de més que li falta. Representa el més deficient, és una aproximació. Es pot fer sobre un o més
aminoàcids deficients per intentar-ho solventar.
També hi ha l’index d’aminoàcids essencials. En què s’agafen els aminoàcids estàndard i es fa la mitja geomètrica.
Donaria un valor, dóna una idea més global però. Com més elevat sigui AAE, més pròxima, més s’assembla a la qualitat
estàndard.
Valoració biològica
-
Augment del pes viu d’un animal en creixement
Com respon l’animal. És per l’eficàcia de transformació de la proteïna de l’aliment en proteïna animal. Tenim per cada
gram de proteïna que es consumeix, quants grams de pes engreixa. Serveix en fases joves però no en animals adults. Ja
que els adults, quan augmenten de pes poden posar greix, aigua i altres coses. Aquests PER es compara amb una font
estàndard per veure la seva valoració (Caseïna és el patró amb PER determinada).
92
Proves biològiques
Retenció de nitrogen per mètodes de balanç
Qualitat de la proteïna  Eficiència de la proteïna de l’aliment a ser INGERIDA, a ser incorporada com a proteïna
corporal (+ DIGESTIBILITAT).
Digestibilitat aparent (DPB)
93
Valor biològic d’una proteïna  Eficiència de la proteïna de l’aliment que ha estat absorbida a ser incorporada com a
proteïna corporal. És el que s’ha retingut versus el que s’ha absorbit. És a dir, del que ha passat la barrera intestinal,
quina d’ella formarà part de les proteïnes corporals. Es troba relacionat amb el tipus d’aminoàcid i la proporció
d’aquests. L’ou en pols té un valor de gaire bé 100.
Compostos Nitrogenats (II)
Monogàstrics
Digestió
-
Compostos nitrogenats ingerits  Proteina.
-
Digestió.
o
Hidròlisi enzimàtica. Els enzims han de ser activats perquè funcionin. En la majoria dels casos, els
enzims seran altament específics.
o
Proteina  Aminoàcids.
o
Absorció dels aminoàcids.
-
Atac enzimàtic previ a l’atac de la microflora intestinal.
-
Enzims.
o
Es troben a la mucosa de l’estòmac, intestins i pàncrees.
o
La majoria en forma de zimogen, precursors que s’han d’activar.
o
Alta especificitat.
Digestió de proteines
Per la introducció d’àcid clorhídric es produirà una forta baixada del pH que trencarà
una mica la proteïna. El mateix àcid iniciarà el procés d’activació del zimogen, donarà
lloc a l’enzim pròpiament actiu. A més es produirà una desnaturalització parcial de les
proteïnes.
A nivell de l’estòmac, el pepsinogen passarà a pepsina. Aquesta necessita un pH àcid
per poder actuar (com a màxim de 2), s’inactiva a pH superior a 5 i és una
endopeptidasa, entra dins de la proteïna i actua ben bé al mig. Trencarà la cadena de
la proteïna per llocs concrets d’actuació dels diferents aminoàcids:
-
Aminoàcids carboxílics: Glutamina i Aspàrtic.
-
Aminoàcids aromàtics i heterocíclics: Fenilalanina, Triftòfan, Tirosina i
Leucina.
La baixada de pH també provoca la solubilització dels minerals. Cal tenir en compte que també és una barrera contra
els bacteris.
De l’estòmac surten proteïnes hidrolitzades en forma de polipèptids llargs, parcialment desnaturalitzats. El grau de
digestió, depèn del temps de retenció a l’estòmac, que depèn de la quantitat d’aliment entre d’altres coses.
94
Surt l’aliment de l’estòmac i arriba al duode on trobarem diferents tipus de
secrecions pancreàtiques, tant a nivell de la mucosa (enteropeptidases), com
secrecions pancreàtiques amb un conjunt d’enzims pancreàtics.
Al duodè ens arriba el pH àcid, per tant també se secretarà mucus i bicarbonat per
tamponar el pH. En aquest moment, en què pugi el pH, la pepsina deixarà d’actuar.
Tenim enzims, proenzims i zimògens que s’ativaran i seran abocats.
Proenzims
-
Tripsinogen.
-
Quimotripsinogen.
-
Proelastasa.
-
Procarboxipeptidasa A.
-
Procarboxipeptidasa B.
95
Passaran a enzims actius per acció del tripsinogen, que ha sigut prèviament activat a tripsina. Aquest s’activa per acció
d’una enteropeptidasa que trencarà un fragment d’aquest proenzim.
Enzims
-
Tripsina  Arginina i Lisina. (Endopeptidasa)
-
Quimotripsina  FenilAlanina, Tirosina, Triftòfan. (Endopeptidasa)
-
Elastasa  Alifàtics neutres. (Endopeptidasa)
-
Carboxipeptidasa A  Aromàtic o Ramificat. (Exopeptidasa)
-
Carboxipeptidasa B  Arginina i Lisina. (Exopeptidasa)
Qui activa, normalment és la tripsina, activarà tots els
proenzims a la forma activa, aquesta tripsina s’ha d’activar a
través de la enteropeptidasa de la mucosa intestinal.
D’entrada activa el tripsinogen a tripsina, i aquesta tripsina
actua com a activador del seu propi proenizm i a la resta
d’enzims.
Cada un dels enzims tendeixen a ser específics per tallar en
localitzacions on trobem un determinat grup d’aminoàcids. A
més, uns tallen per dins de l’estructura i d’altres pels
extrems. Del que ha entrat al duodè, i continua a l’intestí,
trobem aminoàcids, oligopèptids, i alguns
Fraccions petites de proteïnes.
dipèptids.
Absorció de proteïnes
Intestí prim
Seguidament, a la següent porció de l’intestí prim, arribaran oligopeptids,
dipeptids, aminoàcids, tripèptids i alguna proteïna sencera en neonats.
A nivell del jejú, es produeix el final de la digestió i l’inici de l’absorció de
proteïnes. Les primeres porcions de l’ili, encara actuen alguns enzims, amb la
proteïna ja fragmentada, que es localitzen a nivell de la mucosa de l’intestí:
proteases entèriques, aminopeptidades, dipeptidases. Un cop arriba a aquest
punt, els aminoàcids que estan lliures, passaran a través de l’epiteli, a l’interior
de l’epiteli de la mucosa de l’enteròcit.
Aminoàcids
Els L-aminoàcids, normalment entren per un sistema de transport actiu depenent de sodi dins de la cèl·lula.
Els D-aminoàcids que normalment no formen part de les proteïnes, passen a través de transport passiu bastant més
lent. La seva absorció és més lenta.
Altres aspectes importants, és que a nivell de l’epiteli intestinal hi ha preferència en funció de la naturalesa dels
aminoàcids. Hi ha diferent ritme d’absorció i fenòmens de competència. Els de cadena ramificada s’absorbeixen primer,
posteriorment els essencials, seguidament dels no essencials, i els que s’absorbeixen més lentament són l’Asparragina i
la Glutamina. Dins dels aminoàcids més importants, la cadena és la següent: Arginina > Lisina > Cisteina.
Dins dels mateixos grups d’aminoàcids, trobem competència, com per exemple entre l’Arginina i la Lisina o la Valina i la
Isoleucina. Això succeeix, perquè utilitzen els mateixos canals.
Di i tripèptids
S’absorbeixen al jejú proximal.
Hi ha un procès d’hidròlisi i absorció simultànies. Moltes vegades, a nivell de l’epiteli dels enteròcits trobem enzims
(peptidases). Tant a nivell del cantell en r aspall com del citosol. És un transport actiu bastant ràpid.
Proteines
Aquestes es transporten per pinocitosi a l’interior de les cèl·lules. La possibilitat de captar proteïnes és molt limitada. A
les 24 o 48 hores es perd aquesta capacitat, l’opció de captar proteïnes senceres queda anul·lada. És molt limitada en el
cas dels peixos. Si la capacitat de pinocitosi es mantè, encara que no sigui en un 100%, es generen problemes
d’alteracions i al·lèrgies. Un cop han entrat dinsd e lepiteli passen cpa al sistema porta, cap a vena i van a parar al fetge.
I normalment via porta.
96
L’intesti gruixut
Arriben compostos nitrogenats no absorbits per l’intestí prim. Té un escàs potencial d’absorció (beneficis limitats).
-
Restes d’aminoàcids i pèptids.
-
Proteïnes desnaturalitzades. L’animal no les pot aprofitar per enllaços que no es poden trencar.
-
Aminosucres. Reacció de Maillard.
-
Mucus.
-
Nitrogen no proteic.
97
Compostos nitrogenats que no han sigut absorbits perquè no han actuat enzims, o perquè no ha donat temps. Aquests
arriben al tracte gruixut on es troba microbiota proteolítica activa. Quan arriba el bolus alimentari, augmenta la seva
activitat.
La funció principal d’aquesta és degradar les restes a compostos com les amines i l’amoniac. L’amoniac serà absorbit i
s’excretarà en forma d’urea. Aquests compostos també poden ser transformats en aminoàcids microbians, que
s’excretaran en femtes, només seran aprofitables en cavalls i conills.
Tot el que arriba a l’intestí gruixut, serà poc aprofitat, tindran una utilització mínima. L’amoniac serà utilitzat i les
amines com la cadaverina no, poden tenir efectes perjudicials.
Factors que poden interferir o afectar en el procès de digestió proteica en monogàstrics
En monogàstrics, l’edat té un efecte important sobre la digestió.
Edat
En cas del porc, es dóna una situació bastant freqüent, trobem que als 21 dies, quan es produeix el deslletament i
comences a donar pinso, li canvies l’alimentació de cop, passant de proteína de la llet, altament digestible, a un pinso
amb estructura diferent, solen aparèixer una sèrie de manifestacions:
-
Disminució del conum.
-
Diarrees més o menys fortes.
-
Digestió de la proteïna baixa considerablement.
-
Es veu afectat tot l’animal, menor creixement.
-
Disminució de l’activitat immunològica.
Normalment l’estòmac, per tenir una bona activitat de la pepsina, necessita baixar a un pH de 2, però com encara no té
les secrecions preparades, només trobarem un pH de 4,55. La digestió proteica tindrà lloc, però poca, no tant eficient ja
que la capacitat de secreció d’enzims tampoc és del 100%. Presenten la capacitat digestiva minvada.
Quan apareixen els problemes, es produeix un canvi morfològic, l’epiteli intestinal disminueix la seva superfície
d’absorció. A més, tota aquella proteïna que no es pugui digerir, farà augmentar el trànsit intestinal i així que proliferi
més flora microbiana , que poden ser patògens, a l’intestí gruixut.
Per evitar-ho, una solució és l’ús de proteïnes altament digestibles, encara que són molt cares, alternatives als
antibiòtics. Una altra de les vies que més comunment s’utilitza, es basa en l’ús de substàncies acidificants amb el pinso.
Algunes d’aquestes substàncies són:
-
Àcid làctic.
-
Àcid màlic.
-
Àcid tartàric.
-
Àcid cítric.
-
Àcid fumàric.
-
Àcid fòrmic.
Aquestes substàncies baixen el pH i ens ajuden a regular el metabolisme per poder solventar els problemes.
Aliment
-
Factors antinutritius.
o
Factors antitrípsics. La majoria inhibeixen la tripsina. Es localitzen a lleguminoses com la soja 
Provoquen el bloqueig d’enzims i la insolubilització de les proteïnes.
o
-
Tanins. Acció antiproteasa. Polifenols en la melca i la colza.
Proteines inaccesibles. Llavors senceres, tecnologia fabricació. Obrim estructures, els fem més digestibles, més
superfície de contacte pels enzims.
-
Proteines insolubles (Zeïna) com el blat de moro, i poc hidrolitzades (Gelatina).
-
Tractaments tèrmics  Excessius desnaturalització de proteïnes.
o
Reaccions de Maillard (Isoleucina) – NH4 ---O=C aldehid (sucre reductor).
o
Unions de radicals (Metil—Aceil--Carboxil).
o
Destrucció aminoàcids (Sofrats). Els aminoàcids sofrats no es troben disponibles pels animals.
Factors antitrípsics de la leguminosa (Soja)
N’hi ha de diferents tipus, però els més importants són els
inhibidors de Kunitz i inhibidors de Bowman Birk.
El primer, una proteïna molt estable, replegada sobre si
mateixa, gràcies a la presència de ponts disulfur que les
fa ser globulars. És bastant específica la tripsina, encara
que es pot unir a la quimiotripsina. Al unir-se la
inhibeixen, per tant no es pot activar cap enzim. Pot
donar greus problemes de digestió proteica.
A nivell del duodè, és on s’uneix pel pH, però és
termosensible. Si escalfem la soja o la torrem, eliminem
els ponts disulfu, unim estructures i perd la seva activitat.
El segon és més petit i estable, més termoestable.
98
Factors antitrípsics; Mecanisme d’actuació
99
Poden haver dos respostes per part de l’animal.
*Una és que sigui jove i no tingui una resposta adequada de sintetitzar més tripsina. Per a què no sigui una relació
inhibidor/Tripsina, 1 a 1, la colecitoquinina demana més tripsina. Si és jove, i presenta la capacitat de síntesi de tripsina
inhibida o la dieta en inhibidor és molt rica, es trobarà anul·lat. No hi haurà digestió, hi haurà una excreció de la
proteïna de la dieta via femtes.
*Si un animal genera una resposta molt elevada, la tripsina és necessària fabricar-la a partir de metionina. Al final tenim
una pèrdua d’aminoàcids de l’organisme, no interessa, hem de torrar la soja per eliminar factors antitrípsics.
Si escalfo poc la soja, em trobaré amb que l’inhibidor no l’hauré eliminat correctament. Ens quedarà factor antitrípsic.
Si l’escalfo massa, el problema vindrà derivat de la producció de reaccions de Maillard, que es fa entre un sucre
reductor i un grup amino. Aquesta unió és una unió molt forta, l’animal no pot trencar-la i no pot aprofitar la Lisina.
Aquesta al ser una diamino presenta una facilitat molt elevada per a donar lloc aquesta reacció.
10
0
Tal i com hem vist, a nivell de l’ili es produeix l’absorció d’aminoàcids. Una part d’aquests resta a l’epiteli, i una altra
part passa al sistema porta cap al fetge. A partir d’aquí, pot seguir tres vies.
1.
Entrar al fetge i passar a circulació general, als diferents teixits per a la síntesi de proteïnes.
2.
A nivell del fetge, seran utilitzats per sintetitzar proteïnes de reserva del fetge, o bé proteïnes plasmàtiques.
Aquestes es mobilitzen ràpidament.
3.
Una petita porció d’aminoàcids, seran desaminats, es retirarà el grup amino, i l’esquelet, depenent si són
glucogènics o cetogènics, aniran a obtenció d’energia, de lípids o a la via gluconeogènica. L’amoniac que se’ns
forma passa al cicle de la urea i s’excretarà a través del ronyó.
La proporció d’aminoàcids que es destinen a les diferents vies, depenen d’una sèrie de factors: l’animal, l’edat, i el grau
de consum de proteïnes. Quant més jove sigui l’animal, més demanda de síntesi tissular hi haurà. Les tres vies es troben
més decantades cap a la síntesi de proteïnes tissulars que cap a la desaminació, en un animal adult és al revés.
Quan es superi la capacitat màxima de síntesi dels aminoàcids, no es mantrindran, sinó que seran desaminats i
eliminats.
En el cas de dejuni, hi ha una degradació per part dels teixits, més que una síntesi. De seguida es posarà en marxa el
fetge i hi haurà una degradació. S’alliberaran àcids Glutàmics i Alanina que es distribuiran als teixits com a font
d’energia.
-
Les proteïnes del fetge són molt làbils.
-
Fluix d’aminoàcids musculars:
o
Glutàmic. Font d’Energia, per l’intestí i el ronyó.
o
Alanina. Font de Glucosa pel fetge. Energia pel múscul.
Simultàniament a la síntesi proteica es produeix un procès degradatiu constant de les proteïnes formades. Es coneix
com a turn over proteic.
TURNOVER Proteic
-
Les proteïnes dels teixits no són estàtiques, simultàniament a la síntesi es produeix una degradació constant de
les proteïnes formades.
-
Per què hi hagi una deposició de proteïnes a l’organisme, la diferència entre la síntesi i degradació ha de ser
positiva.
-
La síntesi de proteïnes és costosa, ens costen ATP, mentre uqe la degradació no ens dóna cap ATP. Aquest
turnover ens diu que hi ha un cost energètic associat.
-
Hi ha un equilibri dinàmic entre el pool d’aminoàcids (únic independent, del seu origen): intercanvi constant
d’aminoàcids entre les proteïnes de l’organisme.
Renovacio de proteines
Per una part, tenim una degradació i una síntesis de proteïnes constant. Una
part de la degradació de proteïnes (catabolisme proteic), i altres aminoàcids
que provenen de la dieta, un 75%, serà aprofitat, un 25% es destinarà a la
formació d’energia.
El TURNOVER proteic, es basa en la redistribució dels aminoàcids per
suportar les funcions metabòliques. No és reserva per a la síntesi proteica.
10
1
S’han fet estudis en què s’intenta veure amb isotops radioactius, el procés de degradació i síntesi, per així conèixer la
vida mitja (Temps en què es renova el 50% de Proteïnes del POOL). S’ha vist que aquest ritme de síntesi i degradació
depèn de diversos factors com:
-
L’èspecie.
-
Edad o estat fisiològic.
-
Teixit.
A causa de la renovació  Tenim ineficiència energètica que porta a la despesa energètica per part de l’animal.
Si ho expressem com a gram de proteïna per Kg de pes viu i dia, i ho comparem entre diferents espècies i edats,
obtindrem les següents taules:
Veiem com la tasa de turnover és bastant més elevada en animals que creixen molt més ràpid. En animals joves és molt
més elevada. En el cas dels humans, observem a diferents edats les tases de turnover, i es pot observar com disminueix
amb l’edat.
Els teixits del cos no tenen la mateixa tasa de turnover. Si observem els ossos o el teixit nerviós, veiem com la tasa és
molt lenta. En canvi, a l’intestí, la renovació es produeix més d’un cop al dia. En el cas del fetge seria d’un 42% al dia.
Quantificació teòrica del TURNOVER proteic
En un porc de 35 Kg de pes, veiem que el guany mig és de 300 g al dia.
De 206 g (100%) de Proteina ingerida  165g (80%) Serà absorbida i un 20% serà eliminat via femtes.
D’aquest 165 grams que s’absorbeixen, només es dipositaran 92g, (45% de la Proteina ingerida i 66% de la Proteïna
absorbida).
D’aquests 92 grams dipositats, uns 66 ho faran al múscul, uns 11 a la pell, uns 5 a les vísceres, i els altres 8 a altres
localitzacions.
Com l’animal en global, ha hagut un poll total de 465 grams de Proteïnes, 165 grams li venien de la dieta i un 373 del
catabolisme proteic. És a dir, la dieta només cobreix un 35% del pool total.
10
2
Per dipositar 1 gram de Proteina es requereix la síntesi de 5 g (465/92) de proteïna per part de l’organisme.
Els altres 4 grams de Proteines es degraden simultàniament.
Això porta a una ineficiència energètica, un 20% de l’energia es troba destinada al manteniment de l’organisme.
És necessari i avantatjós per:
-
Augment de la velocitat de regeneració dels enzims.
-
Compensar desequilibris d’aminoàcids.
-
Compensar el dèficit energètic. Sobretot en cas de dejuni.
-
Corregir errors de la síntesi proteica.
-
Permet utilitzar la síntesi ràpida i massiva de proteïnes en cas de lesions.
10
3
Compostos nitrogenats (III)
Remugants
Digestió-absorció en remugants
Diferències amb monogàstrics
-
Tipus /Proporció de compostos nitrogenats ingerits.
-
Fermentadors anteriors:
o
Existència del REMUC amb població microbiana (m.o).
o
Canvis en compostos nitrogenats ingerits.
Es dóna un procés de fermentació previ al procés de digestió. La població microbiana present al remuc, altera els
compostos, i fa que la qualitat i quantitat dels compostos ingerits, siguin diferents als presents al duodè. En un animal
remguant el que ingereix és completament diferent del que arriba al duodè.
Estòmac dels remugants
Ocupa un volum important, entre un 8 i un 10% del pes viu. Porcions (4 compartiments):
-
-
Remuc (Rumen, Panza)
o
Microorgansimes anaeròbics, pobres en oxigen.
o
Cambra de fermentació a pH 6,7.
o
Degradació del 70 o 80% de la matèria seca digerible (CH i PB).
o
La saliva és molt important, es produeixen de 130 a 180 L/vaca/dia, actua com a tampó.
o
El temps de permanència és de 2 a 4 dies.
Reticulum (Bonete, Redecilla)
o
-
-
Presenta microorganismes.
Omasum (Librillo, Librito)
o
Absorció d’aigua i àcids grassos volàtils (AGV).
o
Reducció de la mida de partícula.
Abomasum (Cuajar, Estòmac vertader)
o
Semblant a l’estòmac dels monogàstrics, amb un pH al voltant del 2,5.
10
4
Tipus i proporció dels compostos nitrogenats ingerits
En remugants les farines de carn i peix estan prohibides. Ells ingereixen: o bé cereals, farina de soja (oleaginosa i
tortons), fenc o palla. La diferència entre uns i altres, és la proporció de NNP. En el cas del fenc i la soja, veiem com la
proporció de PB és més elevada que en els altres. En canvi, respecte als NNP, el fenc i la palla presenten els valors més
elevats. La palla i el fenc, són parts importants de la dieta de remugants. Normalment en concentrats com les farines i
els cereals els NNP es troben en proporcions més baixes.
La quantitat de nitrogen no proteic pot variar:
10
5
El rang de font de nitrogen en forma de nitrogen no proteic, en els diferents casos és bastant elevat. La composició
d’aquests pot variar.
Depenent de la font proteica la quantitat de NNP pot variar. A més de la composició d’aquests.
NNP d’alguns aliments
Existència del remuc amb població microbiana
-
Canvis en compostos nitrogenats ingerits.
o
El grau dels canvis depenen de dos factors:


Degradabilitat de la proteína dietària.

Proteina degradable (Pd).

Proteína no degradable (Pnd).
Sintesi microbiana, activitat nitrogenasa.
Proteines degradables/no degradables
Ens arriba proteína verdadera i nitrogen no proteic.
Aquest entra al remuc i ràpidament es degradat a
amoniac. En el cas de la proteïna, es degradada per
hidròlisi per part dels microorganismes, és el que reb el
nom de proteïna degradable. Una altra part de la
proteïna, no serà degradable, sortirà del remuc sense cap
tipus de modificació, és per això que també se l’anomen
proteïna bypass. Amb la proteína degradable, les
proteases actuen trencant-la en pèptids i aminoàcids.
Aquests aminoàcids poden seguir tres vies diferents. Una
part pot ser absorbida a través de la paret del remuc
(molt petita), una part d’incorpora a formar part de les
proteïnes dels microorganismes però, sobretot, una gran
part, seran fermentats donant lloc a CO2, àcids grassos
volàtils i amoniac. Aquest amoniac pot passar a través
del remuc, o passar a formar part de proteines
microbianes.
Degradabilitat proteica (40 o 80%)
-
Proporció de la proteína de l’aliment que es degradada en el remuc. Depèn de:
o
Ingredient (80% farratges vs 40% de suplements proteics).
o
Activitat microbiana.
o
Temps de permanència en el remuc.
L’ingredient pot tenir més o menys quantitat de proteína susceptible a ser degradada. Al llarg del temps, per més temps
que passi, es van degradant. En el cas de la soja o el peix, l’efecte del temps
pot tenir un cert valor pq hi hagi més o menys proteína degradable.
10
6
Síntesi microbiana
La població microbiana ha de proliferar, créixer, i mantenir-se, però per això necessita energia i nutrients. L’energia
l’obtenen de l’ATP i aquest es genera en processos de fermentació de matèria orgànica per part dels microorganismes,
sobretot de vies metabòliques derivades de carbohidrats.
També necessita nutrients, com vitamines i minerals i una font de nitrogen, disponible al remuc. On trobem:
-
Amoníac. El més abundant. És necessita una mínima concentració per funcionar.
-
Proteïna d’origen dietètic.
-
Pèptids i aminoàcids.
-
Nitrogen endogen, descamacions, escassos.
-
Nitrogen de reciclatge.
-
Nitrogen per lisi de bactèries i protozous.
Aquesta proteïna microbiana incorporada al seu interior, sortirà del remug i anirà al duodè.
Dintre de la població microbiana trobem bacteris i protozous. La major part de l’energia disponible pels
microorganismes s’utilitza en la síntesi d’aminoàcids i proteïna microbiana.
Tenen un elevat contingut en PB, (Nx 6,25 és més del 50%).
Font de nitrogen
-
Amoníac. Pot ajudar a equilibrar, efecte tampó dins del remuc. Juntament amb una
font carbonada, donarà lloc a la síntesi dels propis aminoàcids bacterians.
o
Més del 50 o 70% de nitrogen en bactèries.
o
Més del 30 o 50% de nitrogen en protozous.
-
Aminoàcids i pèptids.
-
Bactèries (Fagocitosi de bactèries per part dels protozous, més del 20% de nitrogen
d’origen bacterià pot cobrir les necessitats).
La major part de bacteris són anaeròbics, hi ha més de 60 espècies, el 40% de les quals és proteolítica.
Síntesi aminoàcids
Dues vies
-
Glucosa + NH3  Glutàmic + CO2 + 3H2
-
Glucosa + NH3 + CO2 + H2  Glutàmic + CO2 + 2H2O
10
7
Eficiència de la síntesi microbiana
El principal nutrient és l’amoníac. Hem de conèixer la
seva concentració mínima per a la màxima síntesi. Les
necessitat d’amoníac dels microorganismes depenen
de la quantitat i velocitat de fermentació dels
carbohidrats, hem de tenir energia disponible. Aquesta
energia l’obtenim dels carbohidrats fermentables. La
velocitat de fermentació dels concentrats són superiors
als de la palla.
Energia. Depèn d’un substrat fermentable. Com els
carbohidrats, per cada mol d’hexosa s’obtenen de 4,5 a
5 ATP. És un factor limitant.
Ha d’haver una sincronització. L’òptim s’aconsegueix qual
la disponibilitat de nitrogen i energia es troben
sincronitzades.
Excés d’amoníac
-
Major producció però menor ritme d’utilització.
-
S’acumula al remuc, s’absorbeix per difusió passiva al sistema porta.
-
A nivell del fetge es converteix en urea.
o
Excreció per orina del 80%, es perd.
o
Torna a l remuc, per la saliva o la part ruminal. Pot ser reutilitzat
pels microorganismes.
10
8
10
9
Dèficit en amoníac
-
Pobres en proteïnes, o poca proporció degradable.
-
Baixada del % de NH3 disponible.
-
Creixement de microorganismes lent.
-
Tindrem molt poca concentració de microorganismes. Alentiment en la degradació de CH.
Trobem el sistema d’amoníac-urea i fetge-remuc, pot servir com a sistema de reutilització, de manera que a nivell de
duodè ens arriba més nitrogen de l’ingerit, la saliva ens aporta part de la urea per poder-ho aprofitar. El % de N de
retorn al remug (urea) pot ser superior al % de N absorbit. Guanyem en N reciclat, i així hi ha més PB disponible per als
microorganismes.
Així, el % PB present al duodè, pot ser superior al % de PB de la dieta.
Utilització de nitrogen no proteic  UREA
Ens permet suplir el dèficit d’amoniac, perquè les fonts proteiques són baixes. Perquè sigui aprofitat:
-
Condicions
o
La concentració d’amoniac al remuc, ha de ser inferior a l’òptima. Poca proteïna, no excedir la
màxima capacitat de síntesi.
o
Els microorganismes han de tenir suficient energia. S’utilitzen CH ràpidament fermentables, a partir
de concentrats.
Urea  Hidròlisi en el remuc molt ràpida.
En períodes llargs i poca quantitat, ha de tenir un període d’adaptació. Perquè l’excés pot passar a sang i generar una
intoxicació.
-
Preferible una absorció lenta i uniforme.
-
Perill intoxicació, per pas a circulació sanguínia (Hiperexcitació, Augment del ritme cardíac, Espasmes tetànics).
o
Màxim un terç del Nitrogen com a Urea.
o
Màxim un 1% a la ració.
o
Menjades freqüents.
o
Altres fonts de Nitrogen no proteic (NNP).
11
0
El Nitrogen no proteic (NNP) s’utilitza:
-
En dietes concentrades (engreix de vedells).
-
Subproductes de fermentació ràpida (melasses).
-
Farratges pobres en Nitrogen.
Correcta utilització del nitrogen dietètic
-
Depèn:
o
De la quantitat i tipus de compostos nitrogenats de la ració.

Si el % de Proteïna dietària:

No supera la capacitat màxima de síntesi (35g/MCal EM)  Nitrogen no proteic
(NNP).

Supera la quantitat màxima de síntesi  Menor eficiència de sintesi en
microorganismes.

o
Si el % de Nitrogen dietari és:

Baix  Millor un elevat % de Proteines dietàries.

Alt  Millor un baix % de Proteines dietàries.
De la Quantitat i Tipus de Carbohidrats potencialment fermentables i disponibles pels
microorganismes.
La síntesi microbiana és proporcional al % de Matèria Orgànica fermentada (A la proporció de CH disponibles).
Eficiència de la síntesi microbiana
A part, a la síntesi de proteïna microbiana, a més del nitrogen i de l’energia hi ha altres factors que influeixen:
1.
Quantitat de protozous. Una part de l’alimentació és la fagocitosi de bactèries.
d’utilització.
Ens baixa l’eficiència
2.
% de greix. Nivells per sobre del 4% alteren el procés de fermentació de carbohidrats, sobretot menys
insaturats, tens menys energia disponible.
3.
Presència aminoàcids ramificats. Seran fermentats al remuc. L’esquelet carbonat és altament atraient per
microorganismes, estimula la presència d’esquelets carbonats que són ràpidament incorporats per
microorganismes cel·lulolítics i que aquests es desenvolupin. Són positius, més fermentació de la cel·lulosa i
més energia.
4.
Sofre i Fòsfor. Actuen de forma positiva alhora d’estimular la síntesi de proteïnes.
Ens interessa que la sortida de microorganismes cap al duodè sigui ràpida, ja que si no ens gastaran els nostres ATPs.
Pot haver-hi una pèrdua energètica, però com menys s’utilitzi pel manteniment i més per la reproducció i creixement,
ens interessa perquè vagi sortint. A major temps de permanència al remuc, més despeses de manteniment de la
població. Ens interessa que surtin per obtenir les seves proteïnes a nivell del duodè i per no gastar ATP en el seu
manteniment.
Eficiència YATP = g m.o sint./mol ATP (o g CH fermentat).
Teòric: 34,5 g / mol ATP
Pràctic: 10-11 g / mol ATP
YATP Màx. (coincidència disponibilitat E i nutrients).
-
Velocitat de creixement m.o. (+).
-
Necessitats de manteniment (mol ATP/g cèl·lula/h) (-)
-
Ineficiència metabòlica (-).
La màxima síntesi neta s’aconsegueix amb energia disponible, una certa velocitat de creixement, i un determinat ritme
de trànsit intestinal.
Hi ha factors que influencien en el ritme de trànsit com per exemple el nivell d’ingestió, com més mengem, major
trànsit intestinal hi haurà.
11
1
La presència de microbiota al remuc ens permet:
1.
Independència de la qualitat de la proteïna bruta de la dieta per a què arribi al duodè proteïna de major
qualitat microbiana.
2.

Augment dels aminoàcids essencials.

Augment de les VB proteïnes bacterianes (71%) i de protozous (80%).
Beneficiar-se de Nitrogen no proteic (NNP).

Quan existeix un dèficit de Nitrogen en la dieta, la concentració de PB al duodè pot ser superior que la
PB ingerida (reciclatge de la urea).
*Microorganismes  10-20% N com a àcids nucleics  Disminució del valor.
Ara bé,
-
Quan la dieta té un excés de Proteïna dietètica, la quantitat de proteïna al duodè pot ser menor a la ingerida.
o
-
Fermentació  Amoniac  Urea  Orina  DESPESA ENERGÈTICA.
Augmenta la degradació de proteïna verdadera, que s’absorbiria al duodè, qualitat superior?. Hi ha una part
del Nitrogen en forma d’àcids nucleics i no són aprofitats pels animals. Depèn de la font que li donis, és
possible que t’empitjori la qualitat de la proteïna verdadera, i no del Nitrogen no proteic (NNP).
11
2
Conills
Fermentador posterior
Tenim un procés de digestió com un animal monogàstric. El bolus arriba a l’intestí prim, on trobem un cec altament
desenvolupat. Aquests mengen petites quantitats al llarg de tot el dia i un cop l’aliment arriba, una part entra al cec
(partícules petites i aigua) i és fermentat, i el més fibros i gran (llarg) passarà de llarg cap a l’itnestí gruixut i serà
excretat.
Hi ha dos tipus de femtes, les normals o dures (que fa durant el dia), i unes altres nocturnes, toves o cecotrofs (per la
nit). Ha de procurar que les toves no caiguin a terra per tornar-les a ingerir. En el cec, es fermenten i per acabar
d’aprofitar la matèria orgànica ho envolta d’una mucositat, surt, i fa la doble ruta. Torna a anar a l’estòmac on continua
el procés de fermentació i s’aprofita bastant més. Les femtes toves i les dures tenen un quantitat proteica diferent. És
una manera de reaprofitar una gran quantitat de proteïna de la dieta.
Eficiència digestiva de diferents fermentadors Posteriors
11
3
El agua
El principal componente de los seres vivos es el agua, más del 50%, en torno al 95%. Es imprescindible para la vida y de
la cual el animal es altamente dependiente:
-
Déficits de un 4-5%, Menos consumo, Menos producción.
-
6-10%, Deshidratación.
-
15-20%, Muerte.
Sin embargo, puede perder prácticamente todo el glucógeno o grasa de depósito y la mitad de proteína sin efectos
letales.
Contenido medio de agua de un animal
En un cerdo adulto es del 53%, en un lechón es superior. El contenido medio es dispar según los tejidos del animal:
-
Tejidos con un bajo contenido en agua, como la grasa (7%) o el hueso (30%).
o
-
El tejido graso es el tejido con menor cantidad de agua. Es prácticamente todo grasa.
Tejido con un alto contenido en agua, como la materia gris (86%), la linfa (95%) y el líquido cefalorraquídeo
(99%).
-
Tejidos con un contenido medio en agua, en hígado (70%), el músculo tiene mucha agua (75%) y la sangre
(82%).
Tenemos que el peso de agua al nacimiento de un animal es de 750g/Kg de animal vivo, y adquiere un peso de 500 g/Kg
de animal vivo en estado adulto. Un animal nace con un 80% de agua en el organismo y cuando es adulto lo pierde, los
valores son más bajos. Con la edad el animal se engrasa, acumula tejido graso, lo que hace que el agua caiga. Con la
edad, se produce un cambio en la composición en agua del organismo.
Cuando queremos estimar las necesidades de un animal que está creciendo. Conforme crece la cantidad de músculo o
tejido graso que acumula es variable. Cuando crece en tejido magro, músculo, la energía que necesita por kg es mucho
menor que la energía de un adulto que está acumulando grasa.
Depósito
En el tejido magro, el músculo, 1kg de proteína va acompañada de 4kg de agua, una quinta parte del tejido magro es
proteína  Engorda 5 kg.
El tejido graso, la grasa, para formar un 1kg de grasa, va acompañado de 0,1 kg de agua  El animal engordará 1,1 kg.
11
4
Engordar 5 kg de proteína, le cuesta 5000 kcal, y engordar 1kg de grasa le cuesta 9000 kcal por kilo, le cuesta más
enegía a un animal acumular grasa que proteína.
Funciones del agua
-
Transporte de nutrientes (sangre y linfa). Actua como solvente para los nutrientes.
-
Vehiculo de excreción de productos de desecho. Equilibrio osmótico, orina.
-
Mantenimiento de la función dinámica digestiva, le da fluidez para que se pueda mover el tracto digestivo,
(saliva, secreciones y funcionalidad ruminal). Producen mucha saliva para mantener la funcionalidad del
rumen.
-
Reacciones enzimáticas, hidrolíticas.
-
Regulación de la temepratura del animal. Puede controlar la temepratura del animal gracias a dos
características del agua.
o
Mayor calor específico. No es lo mismo que temperatura, el agua disipa calor, el agua al tener muchos
puentes de hidrogeno cuesa de mover, para subir un grado la temperatura del agua necesitamos
aplicar más calor que a algunas sustancias. Importante para la temperatura celular. Este calor es
absorbido por el agua, que hace que la temperatura no aumente en la misma proporción. El calor
latente de evaporación es el que pasa de estado líquido a calor.
o
Elevado calor latente de evaporación. Cuando jadea o suda, pasa a vapor el agua. Cada especie da
mayor o menor impotancia al sudor o al jadeo. En el caballo, el hombre y los rumiantes, es el sudor, y
en las aves es el jadeo como en el gato.
-
Funciones de lubricación y amortiguación, como el líquido cefalorraquídeo o articular.
Tabla extraída de libro de fisiología humana, para entender las necesidades de energía o pérdidas de agua en
circulación. El animal produce 10L de saliva al día, pero no quiere decir que necesite 10L de agua ya que recirculará.
Movimiento de agua en el hombre cada 24 horas (en ml.)
11
5
Agua reciclada o recuperada por el organismo, está en movimiento. Se pueden reciclar en parte, alguna porción se
evapora cuando hablamos.
-
Glándulas salivares.
-
Estómago.
-
Pared intestinal.
-
Páncreas.
-
Vesícula biliar.
-
Glándulas linfáticas.
o
El total de agua que se mueve puede llegar a ser de 4 a 10 L.
Pérdidas de agua del organismo. Habrá que reponerla y tiene relación con las necesidades de agua del organismo.
-
Riñón.
-
Colon.
-
Piel (insensible).
-
Glándulas sudoríparas.
-
Glándulas mamarias.
o
Pérdidas totales entre 1 y 7 u 8 L.
Lista de necesidades de agua
Factores que incrementan las necesidades de agua en un animal.
-
Ejercicio. En el caballo que además suda mucho.
-
Dieta.
o
Si es fibra que capta agua, hace que se pierda más agua.
o
Si hay un exceso de sal, necesitaremos eliminar más agua por la orina y por tanto más necesidad.
o
Una dieta con un exceso de proteína sobre sus necesidades, lo que hace es obtener energía la oxida, y
elimina el desecho en forma de urea, cosa que incrementa la excreción de orina. Una dieta para
reducir el consumo de agua, o de menor coste, sería ajustar la sal y la proteína. La fibra se incorpora
más en animales pequeños para evitar estreñimiento.
-
Patologías como diarreas y fiebre.
-
Temperatura. Además de si hace calor hace que el animal tenga que jadear más puede afectar a la ingesta de
alimento. En general, más calor, más necesidades de agua.
Balance de agua
INPUT: Alimento (37%), Agua bebida (54%), y Metabolismo (9%).
OUTPUT: Heces (4%), Orina (53%), Respiración (15%), Piel (28%), Productos (leche, huevos).
11
6
Pérdidas que deben cubrirse, y determinan la cantidad de agua necesaria. La cantidad de agua necesaria, también
puede variar en función del alimento.
Alimento
-
Ensilados.
-
Pastos.
-
Lata (86-78% de agua).
En estos casos se necesita un consumo inferior de agua bebida.
-
Heno (menos de 15% de agua).
-
Cereales.
-
Seco (6-10% de agua).
En estos caso se necesita un mayor consumo de agua bebida.
Consumos por L/kg
-
Vacuno 3-7
-
Ovino 2-5
-
Porcino 3-5
-
Ponedoras 1-4
Sucede porque las heces son muy diferentes. Las aves tienen un ahorro considerable de agua porque la orina es seca.
En el caso del vacuno, se forman heces pastosas y en pequeños rumiantes son secas.
Agua metabólica
El agua metabólica es el agua que puede conseguir el animal por medio de la oxidación de los alimentos que contienen
hidrógeno (generalmente inferior al 10% del input).
11
7
Producimos además de energía, agua. Si nos fijamos en pesos moleculares, en el caso de la glucosa, 180, genera 6
moléculas de agua, 108, es un 0,6. Por cada 100 gramos de glucosa obtenemos 60 gramos de agua. Por cada kg de
pienso de almidón, 600 gramos de agua.
En caso de los lípidos es superior, de 113 gramos de agua por 100 gramos de grasa.
En el caso de las proteínas, es inferior, por cada 100 gramos de proteína obtenemos 42 gramos de agua, además de la
pérdida de agua que se produce por la degeneración del grupo amino, Nitrógeno, en forma de urea.
Durante el proceso metabólico, necesitamos agua para disipar en forma de calor durante la oxidación.
El balance final, es de déficit, por 100 gramos de proteína necesitaremos 1,5L de proteína, por grasas, medio litro, y en
el caso de los carbohidratos necesitaremos 2 L de agua.
Las proteínas tienes efectos importantes sobre las necesidades de agua.
Gramos de agua necesarios para metabolizar 100 g de diferentes alimentos.
Síntomas de un inadecuado consumo de agua
-
Descenso de la ingestión. Puede pasar desaparcebido.
-
Aumento en la densidad en bebederos. Hay que asegurarse que los dispositivos actúan correctamente,
necesitamos un correcto diseño y mantenimiento de estos. En estos casos podemos observar efectos más
graves.
-
Diarreas, ritmo cardíaco elevado, fiebre, aumento de la respiración, muerte.
DÉFICIT CRÓNICO (Consecuencias económicas a largo plazo porque pueden pasar desapercibidos)
-
Insuficiencia de bebederos.
-
Calidad del agua, sales. Puede haber mucha agua, pero contenido en sal elevada, es como si hubiera una
restricción de esta.
-
Diseño de bebederos. Muy altos o bajos, difíciles de acceder.
11
8
DÉFICIT AGUDO
-
Fallo del sumnistro.
-
Bloqueo de bebederos, es difícil de observar si es un solo bebedero, es posible que no tengan un correcto
flujo. Por eso, cada cierto tiempo hay que irlos observando y regulando.
-
Temperaturas bajo cero, en tuberías que se encuentran a temperaturas muy bajas el agua se puede congelar.
-
Baja presión.
Fórmulas para reducir el consumo de agua
-
Diseño de bebederos, suficiente flujo pero no tanto para que haya pérdidas.
-
Posición.
-
Flujo.
-
Controlando la dieta, la sal y la proteína en el alimento.
Calidad del agua
En muchas granjas se utiliza agua de pozo que debe estar controlada por diferentes aspectos:
-
Calidad microbiológica. Salmonella, Coliformes, Protozoos, parásitos. Índice orientativo máximo de 5000
coliformes por cada 100 mL. Sinó hay que clorar y potabilizar.
-
Índice total de sólidos solubles. Mira la cantidad de sal.
o
1g/L  Aceptable en todas las especies.
o
1-3g/L  Aceptable, diarreas en pollos.
o
3-5g/L  No apta para aves. Si para el resto de especies.
o
5-7g/L  Menor productividad durante la lactación y la gestación.
o
7-10g/L  Inaceptable en pollos y cerdos. Riesgo en vacuno de leche, animales jóvenes o sometidos a
estrés.
o
10g/L  No aceptable para ninguna especie.
En medio según sean más o menos sensibles les afectará más o menos, las aves son muy sensibles, en
pocos gramos se pueden producir diarrea. También se puede ver modificado por el estado fisiológico,
como la lactación o la gestación.
-
pH. Puede afectar a la cloración, puede hacer que precipite Antibióticos, sulfamidas… Interacciona con
tratamientos químicos y medicamentos. Debe estar entre 6,5 y 8,5.
-
Dureza. La presencia de cationes de Ca y Mg puede provocar depósitos de Cal y exceso de Calcio en la dieta.
-
Control de sustancias tóxicas. Nitratos, nitritos, sulfatos, pesticidas, insecticidas, metales pesados. Este último
sobre todo por su posibilidad de acumulación en la canal, y como consecuente, intoxicación en humanos en su
posterior consumo.
11
9
Minerales
Contenido y esencialidad de los minerales
-
-
-
Macrominerales. Todos aquellos que están en un porcentaje relevante en el organismo.
o
Calcio
2 % PV  Importante en vacuno de leche y ponedoras.
o
Fósforo
1 % PV
o
K, Na, S, Cl 0,1-0,05 % PV
o
Mg
0,05 % PV
Microminerales. Los ceros se disparan.
o
Fe, Zn, Mo, Cu, F 0,0001-0,009 % PV
o
Mn, I, Si
0,00001-0,0009 % PV
Trazas.
o
Se, Co, V, Cr, As
o
Ni, Sn
<0,00001 % PV
Hay 22 minerales, como minerales esenciales para los seres vivos. 7 de ellos son macrominerales, y 15 son
microminerales y trazas. Aunque existen otros 23 además de los que se plantean. Hay que tener en cuenta la toxicidad
de alguno de ellos (Pb, Cd, Hg).
Que sean esenciales se observó en experimentos antiguos, en ellos daban una dieta pobre en esos minerales.
Criterios de esencialidad
1.
Presentes en tejidos sanos.
2.
Carencia  Síntoma.
3.
Aporte  No síntomas.
Funciones de los minerales
-
Estructurales.
o
Calcio y fósforo en el caso del hueso, el 98,5% del calcio orgánico en el hueso. El 83% del fósforo
orgánico y el 70% del magnesio. Aunque el hueso también puede contener Si, F y S, este último
presente en las proteinas.

La relación de calcio y de fosforo es de 2:1. Este ratio debe cumplirse en las dietas.

Según las especies la flexibilidad del ratio es diferente. En ponedoras, la cáscara del huevo
presenta una relación 10:1. Necesita muchísimo calcio en las dietas, se disparan las
necesidades de calcio.

-
En el caso del fósforo también es importante en fosfolipidos y ATP.
Fisiológica. Electrolitos en líquidos orgánicos.
12
0
o
Regulación ácido-base, presión osmótica, permeabilidad de membrana, irritabilidad tisular, jugos
gástricos (Na, K, Cl, Mg, Ca, P).
-
Catalíticas y reguladoras. Componentes integrales de enzimas, hormonas, vitaminas...
o
Fe (Hemoglobina)
o
Cu (Citocromo oxidasa)
o
Zn(DNA/RNA polimerasa)
o
Mn (Ciclo Ac tricarboxilicos)
o
Mo(Xantinoxidasa)
o
Se (Glutation peroxidasa)
o
I (Tirosina)
o
Cr(Insulina)
o
S (Biotina, Tiamina) metabolismo E
Como circulan los minerales en el animal
INPUT
Alimentos. Diferencias entre ingredientes, es una fuente,
hay una de tipo geológico como el
agua, esta lleva
minerales, hay algunas más ricas que otras en minerales,
normalmente son pobres.
En función del tipo de suelo abonado, la especie, la
variedad, el clima.
El suelo también podría ser fuente natural si los animales
pastorean, comen tierra, o chupan piedras y sutratos
geológicos.
Suplementación, más artificial. Un animal de producción por su selección de niveles de producción seria imposible
cubrir sus totales necesidades des de la alimentación y des de los factores geológicos, hay premezclas de minerales y
vitaminas en los piensos.
OUTPUT
-
Orina
-
Sudor
-
Producción
o
Leche
o
Huevo
o
Gestación.
12
1
-
Heces
Se pierden con las heces, principalmente. Por ellas, sale una pequeña cantidad de minerales endógenos, si estubieran
en exceso, pero sobretodo restos de minerales que no se han absorbido. Si hablamos de animales de granja con
suplementacion mineral, la mayor parte de los microminerales, mas del 90% de lo que aportamos no se aprovecha se
da en las heces.
Biodisponibilidad de los minerales
Que procentage del suplemento mineral es aprovechado por el animal. Es variable dependiendo de diferentes factores:
-
Origen del animal y el tipo de ingrediente.
o
Selenio, en origen animal se utiliza peor que en los de origen vegetal.
o
El fósforo se aprovecha mejor en alimentos de origen animal que vegetal.
o
La forma en que aportemos, mezclas, el mineral también lo determinará:

Magnesio, menor aprovechamiento con carbonatos o silicatos que con oxidos, cloruros y
sulfatos.
o
Formas de suplementación orgànica. Los minerales se encuentran unidos a moléculas organicas, los
hacen más fácilmente asimilables por el organismo, mucho más biodisponibles. Los micromienrales se
pueden asociar con aminoácidos, quelatos (de 2 a 4 aminoácidos), proteinatos, polisacáridos. Facilitan
la absorción. Son más caros.
Contaminan el suelo. Acaba en los purines, algunos minerales son fente de contaminación ambiental. Se puede evitar
utilizando microminerales asociados.
-
Interacciones que dan los diferentes ingredientes o minerales. Se dan con formas inorgánicas, los hacen
precipitar. Interferencias entre el calcio y el fosforo, con vitaminas, con nutrientes con la lactosa, con
fármacos...
o
P-Ácido fítico – (-) Zn, Ca, Cu, Fe.
o
Ca/P (HNS) Zn.
o
Ca (+) Vitamina D y Lactosa.
o
Cu (-) S y Mc.
o
Ca, P, Cu (+) Antibiòticos.
o
Fe, Cu, Mg, Zn (+) Aminoácidos, (-) Taninos.
12
2
Factores que afectan a las necesidades
12
3
Calcio
El calcio de la dieta, llega al tracto gastrointestinal, donde encontramos una proteina que media el transporte. Y un
calcio de origen endógeno que también es expulsado. En localización fecal encontraremos calcio endógeno y la porción
que no ha sido absorbida. La proporción absorbida aumenta con la lactosa y diminuye con el ácido fítico y oxálico.
Cumple una función importante en el crecimiento, en la lactación, en la gestación, en la puesta, y otras más de tipo
fisiológico, como la contracción muscular y la coagulación.
Es importante que se mantenga en un rango en concreto para que las funciones vitales se hagan de forma correcta.
La calcemia se ve afectada por la perdida a través de sudor, por la perdida en orina y por la capacidad de deposición y
moblilización de calcio del tejido oseo.
Se encuentra regulado por la vitamina D, la PTH, y la calcitonina. Si hay una bajada de calcio, se activa la PTH que
produce vit D activa que estimula la proteína que capta calcio en el tracto gastrointestinal.
La otra es contraria, la clacitonina, se puede producir en caso de hipercalcemia.
Deficiencias
-
Raquitismo/Osteomalacia.
-
Fracturas espontanias.
-
Tetania de la leche, fiebre de la leche
-
Rotura de huevos.
Excesos
-
Osteopetrosis, pienso de cahorros en jóvenes y adultos.
-
Osteocondrosis en razas grandes. Problemas durante el crecimiento por depósitos de calcio.
-
Paraqueratosis por deficiencia de Zn en cerdo. Descamaciones en los cerdos.
La fiebre de la leche
12
4
Aparece en vacas lecheras de alta producción después del parto, se produce una hipocalcemia. Fallan los mecanismos
de regulación de la calcemia y se producen síntomas relacionadas con estas como retenciones de placentas, parálisis y
temblores. La fuente habitual de calcio en estos animales son las harinas de carne y huesos, CaCO 3, las conchillas, y los
fosfatos.
Justo antes del siguiente parto, el animal se seca durante 2 meses, come poco, pare, y de golpe empieza a producir
leche alcanzando el pico de producción en dos días, adaptando la ingestión de pienso con su producción. Normalmente
no se puede conseguir todo lo que necesita para producir tanta leche, se produce una depleción de nuteinetes y de
calcio. Este por mucho que aportamos, el intestino solo absorberá un % PEQUEÑO. Por ello durante este período
necesita la movilización de calcio de los huesos. Hasta el 20% de calcio se puede movilizar de los huesos. Si no se
encuentra bien regulado pueden haber problemas.
El fósforo es más dependiente de la dieta.
Hay tratamientos inmediatos con inyecciones de calcio (CaCl, Ca-lactosa) para mantener la calcemia.
Se puede intentar prevenirlo disminuyendo el calcio a nivel de la dieta (entrenar al metabolismo en una ligera bajada
de calcio, para que empieze la movilización de calcio de los huesos) por aporte de vit D, y acidificar las dietas.
Ponedoras
El otro caso crítico es el caso de las ponedoras. Ponen un
huevo al dia, con 2g de calcio. Necesita depositar 2g de
calcio al día. El ciclo de producción mientras pone pasa
varias horas al dia con luz, 16-18h y 16 horas de oscurdiad.
Solo come cuando hay luz, y la cascara se forma por la
noche a oscuras, cuando ya no come, se recomienda que
1/3 o 2/3 del calcio sea introducido en conchitas o granulados con el pienso, para utilizar el apetito específico, puede
autorregularse y consumir lo que necesita, y que la absorción sea lenta para que aunque por la noche no coma, que
sigan suminsitrando calcio al animal mientras se forma la closca.
En verano, por el calor pueden sufrir estrés térmico, cosa que disminuye la ingestión. Para que no haya una deficiencia
de calcio se debe incrementar el % de calcio en la dieta. Auque coma menos pienso consumirá más calcio, ya que estará
más concentrado.
Fósforo
La excreción de fósforo endógeno por intestino es menor que la de calcio, la mayor parte se absorbe. Comparte el
mecanismo de regulación por la vitamina D. la regulación sanguínea del fósforo, en el hueso puede tener un papel
relevante, pero en el caso del fósforo la orina también tiene mucha importancia. Puede controlar bastante bien el nivel
de fósforo en sangre. También se regula por la Paratohormona, es importante en el crecimiento de los huesos. El
fósforo también puede actuar como tampón o formar parte del ATP y de fosfolípidos de membrana o ácidos nucleicos.
Deficiencias
-
Animales con raquisitmo y osteomalacia.
-
Fracturas espontáneas.
-
Perdida de apetito y pica.
-
Canibalismo en aves.
Exceso
-
Hiperparatiroidismo nutricional secundario, osteodistrofia fibrosa. En una ración hay un exceso de fósforo en
relación al calcio. Rompemos la relación adecuada. Si el nivel de calcio es adecuado, pero incrementamos el
fósforo el organismo reacciona como si hubiera un déficit de calcio, se produce una resorción osea para
aumentar la calcemia, se producen deformaciones en la cara en cerdos y caballos.
*Se observa cuando a los animales se les da salvado, rico en fósforo.
12
5
Alimentación en monogástricos
Tiene mucho interés el concepto de fósforo disponible. Hay dos tipos
de fósforos: el fósforo disponible, y el fósforo ligado. Son diferentes
para las diferentes especies.
La mayor parte de ingredientes que se utilizan en alimentación de
monogástricos son de origen vegetal. En estos, gran parte del fósforo
se encuentra en fitatos, moléculas de anillo de inositol que llevan
enganchados 6 ácidos fosfóricos. Pueden interferir con otros
minerales, como el calcio, disminuyendo su absorción. Las enzimas
propias del intestino del animal no puden romper los fitatos y por tanto no se encuentran disponibles. Se puede romper
por fitasas con varios orígenes: microorganismos del rumen, en rumiantes no se habla de fósforo disponible ya que el
fósforo total se encuentra disponible.
En monogástricos no hay rumen, aunque el intestino no tiene fitasas (no es del todo cierto). Las aves tienen una
pequeña cantidad, por eso hay dos columnas para aves y cerdos. En el rumen encontramos fitasas endógenas, que
también pueden liberar parte del fósforo, y luego por último fitasas endógenas que podemos añadir como aditivos en
el pienso, liberan gran parte del fósforo y lo hacen más biodisponible.
P inositol está aparte, no suele añadirse en formulaciones.
Las pequeñas diferencias tienen en cuenta fitasas endógenas de cada ingrediente, en porcino veríamos que el fósforo
disponible es un poco más bajp. El fósforo disponible no existe en los alimentos de origen animal, tienen en cuenta
otras cosas, la diferencia es más pequeña, una regla que se aplica es que más o menos un 30% es disponible.
Utilidad ecológica de las fitasas
Evita el riesgo de contaminación animal. Permite reducir el aporte de fósforo inorgánico. En el crecimiento de broilers
puede equivaler a ahorrar un 50% de la excreción de fósforo al medioambiente.
Nos reduce la necesidad de suplementar las dietas con fósforo.
12
6
Na, K, Cl
El potasio se encuentra en un 90% a nivel intracelular.
El sodio en un 90% en el medio extracelular para
regular el transporte.
Hacen diferentes funciones (IMAGEN).
12
7
Estos electrolitos se recirculan, se reciclan de manera
importante en el tubo digestivo. La regulación
sanguínea se consigue sobretodo a través de la orina.
Excreta más o menos de estos electrolitos segun le
convenga. Se encuentra regulado por dos hormonas:
la hormona antidiurética (ADH), y la aldosterona.
Alrededor de estos electrolitos ha aparecido el concepto de balance electrolítico o DCAC (Dietary Catión Anion
Difference). Expresada en meq por kg. Se puede tener en cuenta a la hora de formular.
En una dieta encontramos que aportan cationes y aniones. Cuando pensamos que los cationes se
absoben como sodio y postasio, se absorben en contra de protones. Sacan ácidos del organismo,
por tanto, los cationes son alcanógenos.
En cambio, el azufre y el cloro, sacan iones bicarbonato. En este caso los aniones son
acidógenos. A excepción del bicarbonato y el fosfato.
Dependiendo de la cantidad de uno u otro la dieta será más alcanógena o acidógena.
En el 78 se hicieron varios esudios en diferentes lotes de pollo en que se utilizaba diferente valor de catión y anión y no
crecían igual.
12
8
Balance electrolítico y peso vivo en pollos de 4 semanas.
Cuando se daban dietas de 250-350 meq/Kg comían más y crecían más. Con estos experimentos se dedujo que el
metabolismo animal tiende a ser acidógeno. Si damos una dieta sobrarán cationes.
Diferentes ingredientes de la dieta pueden tener valores de
cationes-aniones (DCAD) muy dispares, des de -20000 a
800.
Apareciendo
diferentes
ingredientes
utilizados
habitualmente en los alimentos. En los aditivos nos
encontramos los problemas. Hay ingredientes des de los
20.000 a los -12.000. Va a haber una cantidad muy
pequeña, pero pueden desviar mucho el valor final. Hay
que tenerlo en cuenta a la hora de formular piensos.
Prevención de infecciones urinarias en cerdas gestantes
Algunos autores han recomendado suministrar dietas con un menor
DCAD durante 8 o 10 días previos al parto, y durante los dos
siguientes. Para reducir el pH de la orina, que controlaría la aparición
de infecciones urinarias y metritis. El pH baja hasta 6, aunque a la
práctica no se usa.
Sales aniónicas en vacas secas
Para formular dietas en vacas en secado, con un DCAD de -100 a -150 meq/Kg MS. Añadimos una sal anionica al pienso.
Durante 3 o 4 semanas previas al parto se acidifica el organismo. Esto puede favorecer la regulación y movilización del
calcio estabilizando la calcemia y previniendo la fiebre de la leche. Se usa habitualmente.
La acidificación digestiva metabólica 
1.
2.
Mejora la asimilación del calcio.
a.
pH acido intestinal aumenta el transporte pasivo.
b.
Acidosis, aumenta la PTH, transporte activo.
Aumenta la movilización del calcio oseo.
a.
3.
Aumento osteoclastos.
Aumenta en plasma el % de calcio en forma iónica Ca2+.
Lechones
Influencia de la adición de ácido fumárico(2.5%) y bicarbonato Na(2.5%) en lechones recién destetados
Estrés térmico
Contenidos en Na+, K+, y Cl-(g/kg) y Balance Electrolítico
12
9
Vitaminas
Introducción
-
Componentes naturales de los alimentos diferentes a CHO, proteínas, lípidos y agua.
-
Presenten en cantidades mínimas, mg o µg.
-
Esenciales para el normal metabolismo del organismo, micronutirentes que no se pueden sintetizar.
-
Si no se aportan en cantidades suficientes con la dieta o no son propiamente absorbidos o metabolizados
aparecen síntomas de deficiencia.
-
El organismo animal tiene una capacidad de síntesis muy limitada en contraposición a los organismos
vegetales y los microorganismos.
-
En general, han de proporcionarse a partir de fuentes exógenas, alimento, a excepción de C y D.
-
Son orgánicos, no aportan energía ni son estructurales.
-
Estructura y funciones específicas para cada vitamina.
-
En ocasiones provienen de la transformación de precursores o provitaminas.
Las vitaminas son nutrientes orgánicos, esenciales que catalizan y regulan las reacciones mtabólicas requeridas para un
estado de salud y productividad normal de los animales.
El conocimiento de las vitaminas, su papel en el metabolismo y sus interrelacioens con otros nutrientes es esencial para
un completo conocimiento de la nutrición animal.
Clasificación de las vitaminas
-
Liposolubles: A, D, E y la K.
-
Hidrosoluble: Complejo B y vitamina C.
o
B1 Tiamina.
o
B2 Riboflavina.
o
B3 Niacina.
o
B5 Ácido pantoténico.
o
B6 Piridoxina.
o
B12 Cianocobalamina.
o
Biotina o Vitamina H.
o
Colina o vitamina B4.
o
Ácido fólico.
Necesidades y requerimientos de las vitaminas
El nivel de necesidad se encuentra alrededor de 1, por debajo de este, aparece sintomatología clínica. Suele aparecer
en NRC.
13
0
1.
Deficiente o margínal. Niveles por debajo de las necesidades (<NRC).
2.
Sub-óptimo. Son mínimos para prevenir sintomatología de deficiencia.
3.
Óptimo. No presenta deficiencias y magnifica su estado de salud y producción. Mejor defensa infecciones,
mejor reacción ante estrés. Optimiza la salud y la productividad. (Optimum Vitamin Nutrition (OVN)).
4.
Tolerancia. No son tóxicos pero no presentan ventaja alguna. Niveles excesivos desde el punto de vista
económico pero que no provocan toxicidad.
5.
Exceso. Provoca toxicidad. Las vitaminas A y B mayor riesgo de toxicidad, aparecen antes estos niveles.
13
1
Niveles efectivos de vitaminas en la dieta. La gran incógnita
Saber cuantas vitaminas llegan de forma efectiva al animal es difícil.
-
-
Contenido en vitaminas del alimento.
o
En materias primas.
o
Suplementos. Premezclas.
o
Estabilidad. Para saber si desaparecen del alimento con el tiempo.
Biodisponibilidad de las diferentes formas vitamínicas. Normalmente las formas químicas quieren dar mayor
estabilidad a la vitamina pero pueden reducir su biodisponibilidad en determinados organismos.
-
o
Distintos ingredientes, Niacina el 100% en soja, pero en cambio 0% en el trigo.
o
Diferentes formas químicas/físicas en suplementos.
Interrelacion con otros nutrientes o componentes de la dieta.
o
Antagonistas

Tiaminasas, en pescado crudo y en terneros de cabo.

Avidina, se encuentra en la clara cruda, afectan a la absorción de biotina, disminuye.

Dicumarol, antagonsita vitamina K que se encuentran en pastos.
o
Antimicrobianos, alteran la síntesis de vitaminas de origen microbiano, K y B12.
o
Otros nutrientes

El porcentaje de grasa bruta mejora la absorción de vitaminas liposolubles. La proporción de
ácidos grasos poliinsaturados, pueden provocar mayor posibilidad de oxidación. Se
incrementan vitaminas antioxidantes.

Vitamina E y Selénico (se pueden sustituir en complejos enzimáticos), Vitamina D y el Calcio y
el Fósforo.

Colina/Metionina, Niacina/Triftófano.
Niveles de vitaminas en materias primas
-
Existe una gran variabilidad por diferentes causas:
o
De origen vegetal, forma agronómica de tratar y almacenar.
o
De origen animal, dependiente de la dieta y s.t. liposolubles.
-
Analítica compleja.
-
Variación de la biodisponibilidad.
% de variación del contenido en vitaminas de algunos ingredientes en % para poder comparar
La vitamina E puede variar en un 500% en el trigo. De 3 a 15 mg por kg. No se suele calcular la vitamina disponible si no
un margen de seguridad, que suele ser bastante ancho.
Factores que afectan a la estabilidad de vitaminas en premezclas y en piensos compuestos
-
Susceptibilidad a la degradación químico-física (humedad, luz, temperatura).
-
Composición de las premezclas (se suele trabajar con correctores, mezclas menos estables, con mayor
intervalo de seguridad, colina, microminerales).
-
Procesado del pienso (granulado, extrusionado).
-
Formas de presentación que incrementan la estabilidad y la mezcla homogénea de las vitaminas en el pienso
frente agentes externos.
-
o
Esterificación (Vitamina A y E).
o
Adición de antioxidantes.
o
Métodos mecánicos (sapry-dried, recubrimiento con gelatinas).
Tiempo de almacenado del alimento, a la larga puede hacer que se pierdan vitaminas.
Es muy complejo y se ha de tener en cuenta.
13
2
Las hidrosolubles serán sensibles al agua, al aire, oxidación será muy sensible la A, la E y la K. hay diferentes factores
que afectan.
13
3
Factores que afectan sobre la estabilidad de las vitaminas.
% de retención de vitaminas en pienso extrusionado almacenado durante 3 meses
Los rangos van des de vitaminas como K en que queda poco a vitaminas bastante estables como la Niacina que está
igual, hay que tener en cuenta estas cosas para aplicar un corrector.
Margen de seguridad sobre los requerimientos
Dependiendo de:
1.
Criterio de determinación de los requerimientos (mínimo/óptimo).
2.
A quien va dirigido (individuo, raza, edad, sexo). La sensibilidad frente a deficiencias varía.
3.
Fase fisiológica (crecimiento, reproducción, puesta, lactación).
4.
Estado de salud de los animales.
5.
Situación de estrés. Condiciones de alojamiento y manejo.
6.
Calidad del alimento (antioxidantes, procesado, almacenado).
7.
Composición del alimento. Ingredientes utilizados.
8.
Biodisponibilidad de las fuentes utilizadas (formas digestibles o no metabolizables, antagonistas).
Características diferenciales
13
4
Cada uno de los grupos comparten características diferenciales, las liposolubles son absorbidas y excretadas con los
lípidos, el nivel de grasa bruta modifica la capacidad de absorción. Requeridas en las dietas de animales sanos. En
general las liposolubles son requeridas en la dieta, en cambio la K hay una pequeña porción microbiana en el intestino.
Suelen ingerirse de forma inactiva que se debe activar. Tiene capacidad de almacén, por eso mayor riesgo de toxicidad
como en la K.
Principales síntomas de deficiencia
-
A: Problemas visión, oído, piel y huesos.
-
D: Absorción y utilización de Ca y P.
-
E: MS, grasa y reproducción.
-
K: Coagulación sanguínea.
Es muy específica, en el otro caso es mucho menos específico, más difícil de observar a nivel de clínica. Más fácil
alcanzar niveles de toxicidad. En las hidrosolubles no hay tanta dependencia de aporte en a dieta porque la cantidad es
suficiente en la fabricación microbiana intestinal.
La C da sintomatología bastante clara.
Las unidades en que nos encontremos en una tabla de composición es muy variable y depende de las vitaminas.
Unidades
Las necesidades se expresan en U.I (A,D,E), en mg (E, K, gr. B, C) y en µg (B12 y biotina).
Se expresan por animal y día, por kg de peso vivo, por kg de pienso, ppm o en porcentaje (%).
13
5
Vitamina A (Retinol)
-
Origen animal.
-
En los vegetales encontramos provitaminas, precursores. un ejemplo es el betacaroteno, que parece dos
moléculas de retinol unidas. La eficiencia de conversión es muy baja, se necesitan entre 2 y 4 betacarotenos
para obtener un retinol pero depende de las especies. Los gatos no son capaces de hacer está conversión. El
gato necesitará una fuente de retinol. Normalmente las dietas aportan cantidades muy superiores a las que
necesitan. Se pueden dar deficiencias en animales estabulados alimentados a base de cereales.
-
Vitamina muy sensible a oxidación y procesado del pienso. Se da en forma de acetato que lo protege de la
oxidación.
-
En deficiencias, en animales de compañía con dietas caseras, como tortugas que solo comen gambas o
animales de producción, alimentados solo con cereales  Deterioro del rumen.
-
Funciones
o
En especial en la visión, transmisión de impulsos lumínicos.
o
Es importante para el desarrollo, protección y regeneración de la piel y las mucosa.
o
En adultos es un protector de los epitelios.
o
Importante para la fertilidad.
o
Gran importancia para el desarrollo del esqueleto (participa en la síntesis de mucopolisacaridosde los
huesos) En animales jóvenes previene desórdenes en el crecimiento.
o
A dosis altas puede incrementar la formación de anticuerpos. (Inmunidad)
Deficiencias
-
Fallo en la transmisión impulsos lumínicos, ceguera noctura.
-
Síntomas relacionados con alteraciones de piel y mucosas, metaplasia escamosa.
o
Excesiva lacrimación por bloqueo del conducto.
o
Xeroftalmia (sequedad, opacidad corneal), ceguera.
o
Cálculos uretrales.
o
Infertilidad (Endometrio/Tubos seminíferos).
o
Susceptibilidad a neumonías.
o
Hiperparaquetatosis
Toxicidad
-
Una de las vitaminas que presenta mayor toxicidad (entre 10 y 100x requerimientos).
-
Mayor toxicidad en monogástricos que en rumiantes.
-
Malformaciones en los huesos, espondilosis cervical deformante en el gato.
-
Fracturas espontáneas.
-
Anorexia y alteraciones de la coagulación.
Vitamina E o tocoferol
Familia de compuestos con un anillo cromanol y cadena isoprenoide, tiene unidos varios grupos fenilos y varias
conformaciones isoméricas y diferentes esteroisoeros. El que mas se utiliza por su actividad es el alfa tocoferol, de
forma normal es el D alfa tocoferol con mayor biopotenica.
Son muy oxidables les afecta la temperatura y la humedad, y los minerales. Se complementa con el Selenio, son
parcialmente sustituibles pero no del todo. Esta normalmente se encuentra intercalada en la membrana celular como
primera barrera de defensa delante de radicales libres, sino lo hace la glutatión peroxidasa unida al Selenio.
No puede ser sintetizada en animales, abundante en plantas donde encontramos diferentes variaciones. Se suplementa
con preparados sintéticos en forma de DL-alfa tocoferol. La composición en vitamina E de los alimentos es muy variable
y lábil (condiciones de almacenaje).
Funciones
-
Antioxidante intracelular e intercelular. Neutraliza los radicales libres.
-
Contribuye a la estabilidad de las membranas celulares (Evita la destrucción de lípidos).
-
Las necesidades aumentan con un mayor grado de insaturación en las grasas dietéticas.
-
Protege otras sustancias oxidables como la VitA.
-
Influye positivamente en la fertilidad.
-
Mejora la inmunidad y reduce la sensibilidad al estrés (a dosis altas).
Deficiencias
-
Esterilidad, efectos sobre la fertilidad. Es la vitamina de la esterilidad.
-
Distrofia muscular, miopatía, en caso de el corazón, y enfermedad del músculo blanco en musculatura
esquelética, rigidez y posturas anormales. Se produce por deficiencia de Se o Vit E.
-
En pollos encefalomalacia y diátesis exudativa.
-
Mejora la calidad de la carne durante el almacenamiento. Se refuerza al nivel de vitamina E para mejorar la
carne.
Toxicidad. Baja toxicidad.
13
6
Vitamina D (D2Ergocalciferol, D3Colecalciferol)
La vitamina D o D2 ergocalciferol, y el D3 colecalciferol, procede del dehidrocolesterol, es de origen animal y con Uv se
convierte en D3.
Es la vitamina antirraquítica. La D3 es más estable que la D2. Los henos secados al sol son ricos en D2. Existen
preparados comerciales por irradiación de esteroles animales, D3.
Las aves utilizan 7 veces mejor D3 que D2. Forma circulante es el 25-OH-D3. Son más activas, salen del hígado y se
mueven por el organismo, aun no es la forma activa. Se puede utilizar en correctores. Cuando llega al riñón se
transforma en forma activa. Está va al intestino y aumenta la proporción de proteína transportadora del calcio.
Precursor hormona esteroide 1,25-OH-D3.
Funciones
-
Junto con la hormona paratiroidea, regula el metabolismo del Calcio y el Fósforo.
-
Favorece especialmente la absorción de Calcio y Fósforo del intestino.
-
Es especialmente importante cuando el abastecimiento absoluto en calcio y/o fósforo o la relación
calcio/fósforo no es óptima en el pienso.
-
Tiene un papel en la regulación de la inmunidad celular.
Deficiencias
-
Se presentan fundamentalmente en animales coninados, raquitismo.
-
Alteraciones del metabolismo de Ca y P.
-
o
Raquitismo en animales jóvenes. Deficiencias VitD, Ca, P, desequilibrio Ca/P.
o
Osteomalacia en adultos, descalcificación.
o
En las aves picos y huesos blandos.
Problemas en la puesta de las aves.
Toxicidad
-
Junto con la vitamina A una de las más tóxicas (10-100 x necesidades).
-
Hipercalcemia
-
Depósitos minerales en tejidos blandos.
-
Mineralización irregular del hueso (osteopetrosis).
13
7
Vitamina K (K1Filoquinona, K2Menaquinona, K3Menadiona)
Encontramos tres formas.
-
La K1 es de origen vegetal, en plantas verdes.
-
La K2 es de origen microbiano. En las aves está pero es menos importante, son más dependientes de su aporte
en al dieta, sobretodo las que no puedan practicar la coprofagia. Es insuficiente en las aves, sobretodo si no se
puede dar la coprofagia, de manera que se debe aportar con una fuente externa.
-
La K3 en forma de suplementacion artificial.
En la práctica, sufre antagonismo con tratamientos coccidiostáticos como sulfoquinoxalina, Dicumarinas y Warfarinas
(raticidas), en el último caso más por accidentes.
Problemas en micotoxinas.
Funciones
-
Necesaria para la síntesis de proteínas plasmáticas implicadas en la coagulación (Protombina).
Deficiencias
-
Raras en rumiantes y cerdos. Dicumarol presente en trébol dulce.
-
Las aves son mas sensibles.
-
Su deficiencia provoca anemias y retraso del tiempo de coagulación.
Hipervitaminosis
No descrita para k1 y baja para k3 (x1000). Produce anemia y porfinuria entre otros.
13
8
Descargar