Graus de pèrdua auditiva Interpreta l’audiometria del teu alumne/a És útil per a l’ensenyant saber interpretar les corbes audiomètriques del seu alumne/a sord/a perquè l’ajuda a tenir una idea més clara de les repercussions de la seva pèrdua auditiva en l’aprenentatge i en l’ús de la llengua, i de les dificultats que pot tenir per copsar les informacions que es donen a l’aula. La prova més habitual, de la què el pare o la mare en porten una còpia del resultat a l’escola per incorporar al dossier de l’alumne/a, és l'audiometria tonal. La seva transcripció gràfica s'anomena audiograma. Vejam tot seguit el procediment que es realitza i la seva interpretació: Resum del funcionament de l'audiometria tonal El camp de freqüències que s’explora va des dels 125 Hz (la més greu) fins als 8000 Hz (la més aguda). És a dir només s’examina la part central del camp d’audibilitat humana (que va des dels 16-20 Hz fins als 16.000-20.000 Hz) per considerar que és la zona més necessària per a la comprensió de la parla. Les freqüències que s’exploren són les següents: 125, 250, 500, 1.000, 2.000, 4.000 i 8.000 Hz, i sovint també algunes d’intermèdies com són les de 750, 1.500, 3.000 i 6.000 Hz. L’audiòmetre genera intensitats en salts de 5 en 5 dB. Per això en l’audiograma de l’alumne/a els llindars sempre estan expressats en nombres que són múltiples de 5. La prova es pot realitzar bé amb cascos auriculars, bé en camp lliure sense cascos (els tons sonen dins la cambra). . Per escoltar els tons purs que genera l’audiòmetre, clicar cada botó NO disponible en la versió impresa 125 Hz 250 Hz 500 Hz 1.000 Hz 2.000Hz 4.000 Hz 8.000 Hz Les graelles on es registren els llindars Els resultats obtinguts per cada llindar es registren en graelles com la de l’esquerra, una per a l’orella dreta i una altra per a l’orella esquerra. A l’eix horitzontal es representen les freqüències explorades expressades en Hertz (Hz), i a l’eix vertical les intensitats, expressades en decibels (dB). La línia horitzontal dels 0 dB representa el llindar d’audició, el punt on estadísticament les persones comencen a sentir. És a dir, representa la mínima intensitat sonora audible, obtinguda per a cada freqüència explorant un nombre significatiu de població. Per això cal no confondre 0 dB amb el silenci. El llindar estadístic canvia segons la freqüència, perquè l’orella humana és més sensible a unes que a altres, però l’audiòmetre “coneix” aquesta realitat i compensa automàticament el nivell sonor en seleccionar cada freqüència durant la prova. El llindar obtingut per cada freqüència s’anota a la cruïlla corresponent. Això vol dir que si, per exemple, un/a nen/a comença a tenir sensació auditiva als 500 Hz a una intensitat de 30 dB, es marcarà un senyal en el punt d’intersecció dels dos valors esmentats. Capítol de “Tinc un/a alumne/a sord/a a l’aula” Carles Llombart Elias Una persona amb audició normal obté una corba audiomètrica ajustada a la línia de 0 db (marcada en negre en la gràfica de l’esquerra). El seu camp d’audició ve a ser tota la superfície situada per sota d’aquesta línia, tot i que és normal que en alguns punts la corba del llindar estigui una mica per sota del 0 dB, en altres punts coincideixi, i en altres punts estigui una mica pel damunt. Però les persones amb pèrdua auditiva obtenen corbes situades sempre per sota de la línia del llindar estadístic dels 0 dB, i com més gran és el dèficit d’audició, més avall es situa la corba. En l’exemple del gràfic s’ha notat en la freqüència de 1.000 Hz un llindar de 50 dB: Això significa que la imaginària persona explorada necessita una intensitat addicional 50 dB més forta que una persona amb audició normal per tot just començar a sentir en la freqüència de 1.000 Hz. A 2.000 Hz necessita 65 dB més. I així pel que fa a la resta de corba. Per això el seu camp auditiu és l’ombreja’t en blau, situat per sota la corba. El camp de damunt la corba li és inaudible. El sistema habitual de notació S’acostuma a realitzar les notacions en dues graelles juxtaposades, identificades una d’elles amb el rètol “orella dreta”, o simplement “OD”, en la qual les marques s’escriuen en color vermell, i l’altra amb el rètol “orella esquerra” o les lletres “OE”, en la qual les marques s’escriuen en color blau. Els símbols que s’utilitzen per a les vies aèria i òssia són els de la taula adjunta. Són tan diferenciats que encara que només es disposi d’una fotocòpia en blanc i negre, o estiguin ambdues corbes sobreposades en una sola gràfica, sempre es pot saber si corresponen a l’orella dreta o esquerra, a la via aèria (explorada mitjançant auriculars) o a la via òssia (explorada amb un vibrador aplicat damunt l’os de darrera l’orella). símbol o x < > També poden aparèixer altres símbols: Quan una orella té molta més audició que l’altra cal emmascarar-la amb un soroll continu (que també genera l’audiòmetre). Això és necessari perquè en cas contrari es podria atribuir a l’orella pitjor sensacions auditives que en realitat han estat captades per la millor a causa d’haver-se transmès el so a través dels ossos del crani. Quan hi ha un emmascarament, els símbols són els corresponents a la taula adjunta. Amb la tècnica de l’audiometria tonal també es pot avaluar el guany protètic (dels audiòfons o de l’implant). Es realitza de manera binaural (les dues orelles alhora), i encara que moltes vegades es noti el resultat en una de les graelles corresponent a l’orella dreta o a l’esquerra, no es refereix a cap d’elles en concret sinó a les dues en conjunt. El llindar sense aparell/s es nota amb símbols en forma de “S” de color verd o bé amb triangles de color vermell. El llindar amb aparells es nota símbol llindar notat amb triangles verds. La diferència de llindars S - ▲ Via aèria en camp lliure representa el guany Llindar amb pròtesis ▲ protètic en el cas dels audiòfons. Capítol de “Tinc un/a alumne/a sord/a a l’aula” símbol llindar notat Via aèria de l’orella dreta Via aèria de l’orella esquerra Via òssia de l’orella dreta Via òssia de l’orella esquerra Aquest símbol o l’absència de símbol significa que no hi ha sensació auditiva en la freqüència explorada llindar notat Via òssia amb emmascarament de l’orella dreta Via òssia amb emmascarament de l’orella esquerra Via aèria amb emmascarament de l’orella dreta Via aèria amb emmascarament de l’orella esquerra [ ] Carles Llombart Elias Càlcul del valor de la pèrdua auditiva El valor numèric de la pèrdua auditiva es calcula segons aquest procediment: Es suma la pèrdua auditiva en dB de la via aèria obtinguda a les freqüències de 500 Hz, 1.000 Hz, 2.000 Hz i 4.000 Hz. Si alguna freqüència d’aquest interval no és percebuda s’anota com una pèrdua de 120 dB. Es divideix el valor de la suma per 4. S’arrodoneix la xifra al nombre enter superior. El resultat és el valor de la pèrdua en dB. En cas que les dues orelles tinguin corbes molt diferents, el valor mitjà de l’orella millor es multiplica per 7, i el de l’orella pitjor es multiplica per 3. La suma dels dos valors es divideix per 10. El valor de la pèrdua auditiva quan no es calcula la mitja ponderada entre dues orelles asimètriques, és sempre el de la millor orella, la que obté un nombre més petit en la suma de les pèrdues auditives de 500 a 2.000 Hz. Segons aquests criteris el valor numèric de la pèrdua auditiva de l'exemple de l'esquerra és de 55 dB, ja que correspon al valor mitjà de pèrdua entre les freqüències de 500 a 4000 Hz de la millor orella. Classificació de les sordeses pel Grau de Pèrdua Auditiva El grau de pèrdua auditiva (GPA) permet classificar les sordeses atès el valor numèric de la pèrdua obtinguda segons el procediment anterior. Grau de Pèrdua Auditiva Audició Infranormal Deficiència Auditiva Lleugera Una vegada obtingut el valor numèric cal confrontar-lo amb un barem per tal de conèixer quin grau de sordesa representa. Amb aquesta finalitat s'utilitza l’escala del Grau de Pèrdua Auditiva del BIAP ("Bureau International d'Audiophonologie”), òrgan de referència a l’hora d’adoptar lleis, decrets o reglaments en el camp de l'Audiofonologia en l'àmbit internacional. Aquest barem (veure taula adjunta) va ser promulgat en la "Recomanació 02/1" (1997) de l'esmentat organisme, i distingeix diversos GPA, determinats sempre segons la mitjana de la pèrdua a les freqüències de 500, 1000, 2000 i 4000 Hz de la millor orella. acrònim pèrdua en dB menor o igual a 20 dB DAL entre 21 i 40 dB 1r grau: entre 41 i 55 dB Deficiència Auditiva Mitjana (o Moderada) DAM 2n grau: entre 56 i 70 dB 1r grau: entre 71 i 80 dB Deficiència Auditiva Severa DAS 2n grau: entre 81 i 90 dB 1r grau: entre 91 i 100 dB Deficiència Auditiva Pregona DAP 2n grau: entre 101 i 110 dB 3r grau: entre 111 i 119 dB Cofosi Capítol de “Tinc un/a alumne/a sord/a a l’aula” 120 dB Carles Llombart Elias A cada GPA se li atorga un nom relacionat amb la seva importància (lleugera, mitjana, severa, pregona), i un acrònim. Segons aquests criteris, l'exemple anterior corresponent a una pèrdua de 55 dB, es tracta d'una pèrdua auditiva mitjana (DAM) de 1r grau. Els/les audioprotetistes dels CREDA utilitzen una altra classificació pel que fa només a les sordeses pregones, que és la següent: 1r grau: quan existeixen restes auditives fins a 4.000 Hz 2n grau: ídem fins a 2.000 Hz 3r grau: ídem fins a 1.000 Hz 4t grau: ídem fins a 750 Hz El GPA no es tracta només d’un indicador quantitatiu sinó també qualitatiu ateses les previsibles –tot i que no necessàriament determinants- repercussions en el camp de la comunicació i de l’aprenentatge de la llengua. Segons la mateixa Recomanació 02/1 de la BIAP les repercussions del GPA sobre l’audició són indicativament les següents: 0-20 dB Es tracta eventualment d’una pèrdua tonal lleugera sense incidència social. DAL La parla amb veu normal es percebuda. No obstant es percep difícilment la veu baixa o allunyada. La majoria dels sorolls familiars són percebuts. DAM La parla és percebuda si s’aixeca una mica la veu. El subjecte entén millor si mira quan li parlen. Es perceben encara alguns sorolls familiars. DAS La parla és percebuda amb veu forta prop de l’orella. Els sorolls forts són percebuts. DAP Cap percepció de la paraula. Només els sorolls molt potents són percebuts. Cofosi No es percep res Com es sap si una sordesa és de transmissió o neurosensorial Quan la corba de la via òssia és normal però l’aèria no, es tracta d’una sordesa de transmissió. Quan ni la corba òssia ni l’aèria són normals i estan disposades de manera pràcticament superposada es tracta d’una sordesa neurosensorial. Quan cap de les dues corbes és normal, però la corba de la via òssia és netament superior a l’aèria, es tracta d’una sordesa mixta, de transmissió i neurosensorial. La justificació d’aquestes regles és senzilla: En la prova tonal per via aèria el so surt per l’auricular i travessa primer l’orella mitjana i després la interna. En canvi, quan es realitza la via òssia, el vibrador col·locat damunt l’os mastoides (darrera l’orella) transmet el so per vibració d’aquest os estimulant directament la còclea. És a dir el vibrador “fa el pont” a l’orella mitjana i només explora la interna. Per tant, si “saltantse” l’orella mitjana la corba obtinguda és normal, i “no saltant-se-la” no és normal, cal atribuir la responsabilitat de la pèrdua auditiva a l’orella mitjana. En canvi si tot i “fer el pont” a l’orella mitjana la corba òssia continua no sent normal significa que la pèrdua auditiva prové de l’oïda interna. El gràfic de l’esquerra representa, per tant, una pèrdua de transmissió. El doble gràfic de l’apartat anterior (orella dreta-orella esquerra) representa una sordesa neurosensorial. Capítol de “Tinc un/a alumne/a sord/a a l’aula” Carles Llombart Elias