aspectes psicopatològics dels comportaments violents. el crim

SABADELL
S2 MENT, CERVELL I
SOCIETAT
30 de juny i 1 de juliol
Aspectes psicopatològics dels comportaments
violents. El crim paranoic i els comportaments
psicopàtics
Josep Moya, coordinador de l’Observatori de
Salut Mental de Catalunya
ASPECTES PSICOPATOLÒGICS DELS
COMPORTAMENTS VIOLENTS. EL
CRIM PARANOIC I ELS
COMPORTAMENTS PSICOPÀTICS
DR. JOSEP MOYA
COORDINADOR OSAMCAT
COORDINADOR CIENTÍFIC DEL
SERVEI DE SALUT MENTAL
PSICOPATOLOGIA DE LA
CONDUCTA VIOLENTA (1)
• Conducta agressiva que produeix dany.
• Pot ser intencional o no.
• Comporta la ruptura de l’equilibri entre
impulsos i mecanismes de control.
• Rarament apareix de manera espontània.
• És la culminació d’un llarg
desenvolupament.
PSICOPATOLOGIA DE LA
CONDUCTA VIOLENTA (2)
• Es pot trobar com tret essencial a:
– T. Explosiu intermitent
– T. Límit de la personalitat
– Sadisme sexual
PSICOPATOLOGIA DE LA
CONDUCTA VIOLENTA (3)
• Com tret Associat a:
– Abús de substàncies
– Retard Mental
– TDAH
– T. Psicòtic breu
– Esquizofrènia
– Paranoia
– T. Bipolar
– T. Estrès postraumàtic
PSICOPATOLOGIA DE LA
CONDUCTA VIOLENTA (4)
• En trastorns orgànics:
– T. Cranials
– T. Cerebrals
– Deliriums
– M. Alzheimer
– Infeccions (meningitis)
PSICOPATOLOGIA DE LA
CONDUCTA VIOLENTA (5)
• La violència té una dimensió
interindividual
• Hi ha un binomi: agressor – agredit
• Encara que es tracti d’acte violents
multitudinaris.
PSICOPATOLOGIA DE LA
CONDUCTA VIOLENTA (6)
• Segons la intencionalitat de l’agressor podem
distingir tres tipus de violència:
– Violència política- revolucionària- terrorista.
– Violència personalitzada entre agressor i víctima
– Violència utilitària
TRES TIPUS DE MAL (1)
• La violència en les pel·lícules del salvatge oest,
des de John Ford a Clint Eastwood.
• No hi cap dubte de què en totes elles apareix la
violència i l’agressió de manera molt clara.
• La violència en: Terminators, Robocops, soldats
universals, etc.
• La pregunta és quin és el text, la trama
argumental de l’acte violent. I aquí comencem a
entreveure el nus de la qüestió: la banalització
del mal.
TRES TIPUS DE MAL (2)
• Norbert Bilbeny, a L’idiota moral, analitza de
manera molt precisa el problema del mal. Tres
tipus de mal:
– el mal satànic, es caracteritza per què en ell es cerca
el mal per si mateix, com font de plaer. És un tipus de
mal que desconeix la pietat i que obté plaer a partir
del patiment de la víctima.
– El mal messiànic. És el mal que es pren com medi
per a una suposada causa bona. Un exemple:
l’assassinat de Trostki, per Ramon Mercader. Sabem
que Mercader estava convençut de què matant
Trostki feia un bé per a la causa marxista.
– El mal banal.
TRES TIPUS DE MAL (3)
• Es tracta d’un tipus de mal en el qual la manca de
sentiment de culpa no és el resultat d’una renúncia, és a
dir, d’un acte mental que comporta una reflexió i una
decisió raonada, sinó que és la mostra d’un estat
invariable per a tots aquells que abans, i en el fons, han
prescindit de l’ús del pensament.
• Es tracta d’un estat al qual s’hi arriba a partir de la
simple falta d’exercici del pensament. El que succeeix
és, simplement, que no fan ús del pensament.
• El seu idiotisme és moral, és fruït d’un acte d’inhibició
intel·lectual.
• NO PENSAR, aquest sembla que és el missatge, la
consigna a seguir. Actuar sense pensar, ja que aquesta
segona acció, la del pensament, comporta esforç i, en
ocasions, dolor.
TRES TIPUS DE MAL (4)
•
•
La frivolitat del temps.
Convé recordar una trista notícia publicada fa unes setmanes: l’obertura
d’una discoteca en el magatzem de roba i cabells dels presoners del camp
d’Auschwitz. Poc després, Miguel García –Posada escrivia un article en el
diari El País 1, en el qual afirmava que la “levedad y la frivolidad son signos
de los tiempos. Adorno, que decretaba la muerte de la poesía porque ni era
decente ni poético encontrar expresión adecuada para representar un
universo dominado por la ignominia, no habría sabido qué decir, que más
decir ante la reconversión de tan sórdido almacén de la muerte en una
discoteca...La discoteca de Auschwitz es una bofetada a la conciencia
universal, una enorme defecación en la memoria de las víctimas. Pero la
desmemoria que ha permitido diseñar el antro musical es, como mínimo,
igualmente culpable. Esa desmemoria que da hoy alas a tantos individuos
para ir por el mundo haciendo de su capa un sayo y conculcando día a día,
de un modo u otro, los derechos humanos....No, no es posible borrar con la
televisión, el teléfono móvil, internet, el cochecito, la blanca plenitud de los
electrodomésticos y el bien cuidado pisito”.
•
1 Miguel García-Posada: Una discoteca en Auschwitz. El País, 30 de
setembre de 2000. Pag: 14
LES PSICOSIS.
CONCEPTE
• L’OMS va definir la psicosis com:
• El Trastorn Mental en el que el deteriorament de la
funció mental ha adquirit un gray tal que interfereix
marcadament en l’ introspecció i la capacitat per
enfrontar algunes demandes ordinàries de la vida o per
mantenir un adequat contacte amb la realitat. No és un
twemw ben definit.
• En el DSM IV-TR no apareix el terme psicosi i sí, en
canvi, apareix el terme “psicòtic”.
• “Psicótic” és definit com idees delirants o al·lucinacions
prominents sense consciència de la seva naturalesa
patològica.
LES PSICOSIS
CONCEPTE (II)
•
•
Una possible resposta sigui:
Psicosi és aquell procés en virtut del qual el subjecte que el pateix
presenta en algun sector de la seva percepció i del seu dir una
certesa total.
LAS PSICOSIS. CONCEPTO (III)
LA CERTEZA
CREENCIA
CERTEZA
El sujeto creyente es en esencia
alguien que no sabe y busca
afirmarse mediante las creencias
en cierto saber.
En la certeza sí hay un saber, que
no necesita afirmarse.
Quien cree se esfuerza en
convencer
El psicótico no es un escéptico,
nadie logrará convencerlo de la
irrealidad.
Por eso, los creyentes se asocian
y hacen proselitismo
El psicótico no hace proselitismo,
no se asocia.
LA PARANOIA (1)
•
El Terme “paranoia” es troba en un cert perill d’extinció.
•
•
El que apareix és el terme de Trastorn Delirant (DSM IV-TR)
Segons Castilla del Pino (1980): Las psicosis paranoides se
caracterizan por la irrupción, aguda o crónica, de un sistema
delirante, en ocasiones con la presencia de denotaciones anómalas
(alucinaciones), desestructurado en los cuadros agudos, más
estructurado temáticamente, hasta constituir un sistema delirante,
en los subagudos y crónicos, y que respetan la personalidad del
paciente, y no provocan, cualquiera que sea su duración, un
deterioro de ésta. Fuera del episodio agudo, el contacto con el
paciente es posible, y no presentan la modificación autista, de forma
que su síndrome delirante trata de imponserse a la realidad externa
del sujeto”.
LA PARANOIA
CRITERIS DIAGNÒSTICS (DSM IV-TR)
• A: Idees delirants no estranyes (por ej: que impliquen
situacions que succeeixen en la vida real, com ser
perseguits, enverinat, infectat) de durada mínima d’un
mes.
• B: Mai s’ha complert el criteri A d’esquizofrènia
• C: Excepte per l’ impacte directe de les idees delirants o
les seves ramificacions, l’activitat psicosocial no està
deteriorada de forma significativa i el comportament no és
rar ni estrany.
• D: Si s’ han produït episodis afectius simultàniament a les
idees delirants, la seva durada total ha estat breu en
relació amb la durada dels episodis delirants.
• E: L’ alteració no és deguda als efectes fisiològics directes
d’alguna substància.
LA CRITICA DE LACAN A
KRAEPELIN
•
Lacan, en el capítulo II de su seminario, que titula: La
significación del delirio, hace una crítica del concepto
kraepeliniano de paranoia.
• Kraepelin, en la quinta edición de su tratado, definió la
paranoia en los siguientes términos:
• La paranoia se distingue de las demás psicosis
porque se caracteriza por el desarrollo insidioso de
causas internas, y, según una evolución continua,
de un sistema delirante, duradero e imposible de
quebrantar, que se instala con una conservación
completa de la claridad y el orden en el
pensamiento, la volición y la acción.
LA CRITICA DE LACAN A
KRAEPELIN (2)
• El desarrollo de todo proceso paranoico no es insidioso,
sino que ce caracteriza por la existencia de brotes,
fases. Siempre hay un momento de ruptura, que marca
el inicio del brote o de la recaída.
• Además, no es cierto que se deba a causas internas ya
que siempre se puede poner de manifiesto, a condición
de que se busque, y se busque de manera adecuada, la
existencia de un elemento emocional en la vida del
sujeto, una crisis vital que tiene que ver con sus
relaciones externas.
• Lacan añadió que sería muy sorprendente que no fuera
así tratándose de un delirio que se caracteriza
esencialmente como delirio de relación, aclarando,
además, que este término – delirio de relación- no se
debe a Kretschmer sino a Wernicke.
LA CRITICA DE LACAN A
KRAEPELIN (3)
• Tampoco es cierto que el proceso tenga una
evolución continua y que el delirio sea imposible
de quebrantar ya que se producen variaciones
que son debidas a que el sujeto paranoico no
deja de tomar en cuenta las intervenciones
externas, las perturbaciones de cierto orden en
el mundo que le rodea.
• Cualquier clínico acostumbrado a tratar con
psicóticos sabe que se producen estas
variaciones.
AURORA-HILDEGART (1)
• EL caso Arasais/Hildegart constituye una de las páginas
más célebres de la psiquiatría forense española.
“Arasais” es un neologismo constituído por “Ara”
contracción de Aurora, y que significa altar, y, “sais”, que
significa diosa de la verdad. Este fue el nombre que
Aurora Rodríguez, nombre real de la paciente, eligió
para ingresar en una sociedad secreta política. Hildegart
fue la hija que Aurora concibió según un plan
metódicamente elaborado siguiendo una lógica
totalmente delirante. En la madrugada del 9 de junio de
1933, Hildegart fue asesinada por su madre mientras
dormía.
AURORA-HILDEGART (2)
• La historia de estas dos mujeres, madre e hija,
constituye el relato dramático de, como señaló Eduardo
de Guzmán (1977) en el prólogo del libro La rebeldía
sexual de la juventud – escrito por Hildegart – una
variante moderna del mito de Pigmalión. Según la
mitología griega, Pigmalión esculpió una figura femenina
tan bella y perfecta que acabó enamorándose locamente
de ella. Quería, deseaba, necesitaba que la estatua de
la mujer correspondiera a su amor; su pasión llegó a tal
extremo que en un momento de ofuscación, Pigmalión la
destruyó al advertir que su obra, no obstante ser tan
perfecta, tenía la imperfección de la falta de vida.
AURORA-HILDEGART (3)
•
•
•
•
•
•
De manera similar, Aurora Rodríguez concibió a
Hildegart según el siguiente ideal delirante:
Hildegart, que significa jardín de sabiduría, debía redimir
a las mujeres del mundo.
Aurora Rodríguez consideraba absolutamente
inaceptables las condiciones sociales de las mujeres, de
hecho, para ella el mundo era injusto y era preciso llevar
a cabo una obra que estableciera un nuevo orden,
utópico y anarquista.
Para ello se planteó dos posibilidades:
O ensayar una colonia anarquista
o engendrar una criatura en las más óptimas
condiciones eugénicas con arreglo a su criterio
meramente personal.
AURORA-HILDEGART (4)
• Eligió la segunda opción, pero, para ello, evitó a
toda costa que la procreación de su hija – tenía
la certeza de que nacería una niña – se llevara
a cabo con el concurso del goce sexual.
• Practicó el acto sexual con un hombre
perteneciente al círculo de sus amistades,
aunque ello lo realizó con asco y repugnancia.
• Una vez convencida de su embarazo rompió
toda relación con el padre biológico, negándole
cualquier derecho sobre la hija.
AURORAHILDEGART (5)
• Hildegart no solamente fue deseada como simple
prolongación de Aurora, sino que debía mostrarse
totalmente carente de impulsos, deseos, o ambiciones
propias.
• En todo momento debía actuar tal como su madre había
previsto, con “obediencia de cadáver” (Guzmán, 1977).
• Arasais intentó por todos los medios posibles adueñarse
de la mente de su hija, convertirla en un simple robot
que cumpliera a raja tabla todas sus órdenes y deseos.
• Por su parte, Hildegart soportó pacientemente esta
situación hasta los 18 años, período en el que empezó a
mostrar su propia rebeldía, enfrentándose con su
madre.
AURORA-HILDEGART (6)
• A lo largo de todos aquellos años, Aurora vivió
una vida llena de certezas: si un operario acudía
a arreglar el teléfono ello indicaba claramente
que era espiada.
• Una certeza, sin embargo, iba a tener unos
efectos trágicos: Aurora pensaba que había
personas interesadas en apartar a su hija de la
misión que ella le había encomendado.
• El Servicio de Inteligencia Británico estaría
detrás de ello.
AURORA-HILDEGART (7)
• El día antes del asesinato, Hildegart recibió un
ejemplar de una revista británica, The Adelphi,
en la cual el sexólogo Havelock-Ellis publicaba
un artículo titulado “La Virgen Roja”, dedicado a
Hildegart, con quien mantenía una relación
epistolar desde hacía tiempo.
• Arasais interpretó que el propio Havellock-Ellis
estaba implicado en el complot para separar a
madre e hija.
• La madrugada siguiente, mientras Hildegart
dormía, Arasais le disparó un tiro en la cabeza.
AURORA- HILDEGART (8)
• Aurora Rodríguez fue juzgada y declarada no
imputable debido al padecimiento de una
psicosis paranoica aunque, como suele suceder
en estos casos, ella se mostró indignada ante la
atribución de un desequilibrio mental que le
supuso la eximente completa.
• Fue internada en el Hospital Psiquiátrico de
Ciempozuelos y falleció unos años después a
causa de una dolencia cancerosa.
LES PSICOPATIES
EVOLUCIÓ DEL CONCEPTE (I)
• Per trobar antecedents del concepte de psicopatia cal
retrocedir al segle XVI, concretament a la Universitat de
Pavia, on trobem la figura de Girolano Cardamo (15011596),
• El qual, arran de que el seu fill enverinès la seva dona,
va escriure l’obra De utilitate de adversis capiendi, en la
que descriu una forma de malaltia mental que va
denominar “improvitat”,
• Que no arribava a la insània ja que els que la patien
mantenien l’aptitut per a dirigir la seva voluntat.
EVOLUCIÓ DEL CONCEPTE (II)
•
•
•
En el segle XIX, Philippe Pinel, va descriure les manies sense deliri,
per referir-se a un patró de comportament caracteritzat per la manca
de remordiment i per l’absència completa de restriccions.
L’any 1835, J.C. Pritchard va descriure la moral insanity, al dir que
apareix quan els principis actius i morals de la ment s’han depravat
o pervertit; el poder d’autogovern s’ha perdut i l’individu és incapaç
de comportar-se amb decència i propietat en la vida.
Als inicis del segle XX, Emil Kraepelin, en la seva setena edició de
la classificació de les malalties mentals, introdueix el terme
Personalitats Psicopàtiques (classe 16), terme que encara és
emprat en l’actualitat tot i que en àmbits no clínics.
EVOLUCIÓ DEL CONCEPTE (III)
KURT SCHNEIDER
• L’any 1923, K.S. va introduir el concepte de
personalitats anormals definint-les com desviacions d’un
terme mitjà de personalitats. Es tracta de la norma del
terme mig i no una norma de valor. Les personalitats
anormals efectuen transicions fins les situacions que
podrien considerar-se normals, sense que es pugui
assenyalar un límit que separi unes de les altres.
• Les personalitats psicopàtiques són un subtipus de P.A.
i es caracteritzen per què pateixen per la seva
anormalitat o bé fan patir la societat.
EVOLUCIÓ DEL CONCEPTE (IV)
KURT SCHNEIDER
• Per a K.S, les personalitats anormals no són algo
morbòs. No s’han d’atribuir a malalties. El seu correlat
somàtic cal pensar-lo únicament com una anormalitat
quantitativa d’estructura o de funció.
• En la majoria dels cassos la classificació es fa establint
tipus d’acord amb les propietats que destaquen, que
dominen en elles en cada cas.
• Classificació: hipertímics, depressius, insegurs, fanàtics,
necessitats d’estima, làbils d’ànim, explossius,
desalmats, abúlics i astènics.
EVOLUCIÓ DEL CONCEPTE (V)
KURT SCHNEIDER
• HIPERTÍMICS: Estat d’ànim alegre, temperament viu i
cert activisme. Són persones disposades a ajudar els
altres, competents, eficaços, però no tenen profunditat ni
rigurositat, són poc fiables, no tenen sentit crític, són
imprudents i fàcilment influenciables. Són optimistes
orientats cap l’immediat i real. No solen guardar
distàncies i tenen un comportament desenfadat.
• DEPRESSIUS: Son tranquils, estat d’ànim oprimit, tenen
una concepció escèptica de la vida. Els manca
seguretat, confiança, no tenen la capacitat de disfrutar
de l’alegria espontània. Solen estar preocupats i
s’analitzen contínuament. Es pregunten pel sentit de
l’existència.
EVOLUCIÓ DEL CONCEPTE (VI)
KURT SCHNEIDER
• ELS INSEGURS DE SI MATEIXOS: Tenen manca de
confiança en si mateixos. Quan les coses els surten
malament busquen la culpa en sí mateixos. Són
escrupulosos ètics. Kretschmer els va nomenar
“sensitius”. Són subjectes que viuen en permanent
angoixa d’haver omès alguna cosa o d’haver fet alguna
cosa malament. També tenen el temor de què passarà
alguna cosa. En ocasions, no saben què passarà però
tenen el pressentiment de què succeirà alguna cosa
dolenta.
EVOLUCIÓ DEL CONCEPTE (VII)
KURT SCHNEIDER
•
•
•
ELS FANÀTICS: Viuen dominats per pensaments sobrevalorats.
Lluiten pels seus drets o pels seus programes. Però també poden
ser pacífics, silenciosos. En alguns casos poden donar-se
desenvolupaments paranoides.
ELS NECESSITATS D’ESTIMA: Intenten aparentar més del que
són. Poden mostrar-se excèntrics o fanfarrons. Poden inventar-se
històries sobre si mateixos . És la seudologia fantàstica.
ELS LÀBILS D’ÀNIM: Presenten canvis d’humor bruscos. Resulta
difícil saber si tenen una motivació psíquica. En dies especials
poden reaccionar depressivament. Poden tenir reaccions
impulsives: fuites, ingestes d’alcohol.
EVOLUCIÓ DEL CONCEPTE (VIII)
KURT SCHNEIDER
•
•
•
•
ELS EXPLOSSIUS: Són irritables, excitables, esclaten al menor
pretext. Qualsevol paraula els pot ferir i poden reaccionar de
manera violenta abans d’haver captat correctament el significat de
l’esmentada paraula.
ELS DESALMATS: No tenen compassió, vergonya, sentit de
l’honor, remordiments ni consciència moral. Són freds, i es mostren
impulsius i brutals. Són incorregibles, no educables.
ELS ABÚLICS: Són subjectes incapaços de resistir cap mena
d’influències. També són sensibles a les influències bones. La seva
imatge social és la inestabilitat.
ELS ASTÈNICS: Es distingeixen dues formes: a) Aquells que tenen
el sentiment de ser psíquicament insuficients. Es queixen de manca
de rendiment, d’incapacitat de concentrar-se, de disminució de la
memòria. B) Els que dirigeixen la seva atenció al seu cos. Es
queixen de cansament, d’insomni, de cefalàlgies, d’alteracions del
cor, de la menstruació.
LA PERSONALITAT DEL
PSICÒPATA (1)
• Seguint Hare (1995)
–
–
–
–
–
–
Una imatge de persona preocupada per sí mateixa
Cruel
Sense remordiments
Carència profunda d’empatia
I de la capacitat per formar relacions càlides amb els altres
Es comporta sense les restriccions de la consciència.
LA PERSONALITAT DEL
PSICÒPATA (2)
• Segons Cleckley.
• Mostra una absoluta indiferència davant els valors
morals
• No és capaç d’interesar-se el més mínim per qüestions
abordades per la literatura o l’art.
• La bondat, la maldat, l’amor, l’horror no tenen un sentit
real, no constitueixen cap motivació per ell.
• És incapaç d’apreciar què és el que motiva a les altres
persones.
PSICÒPATES CRIMINALS
•
•
•
•
L’expressió més violenta de la psicopatia és la conducta criminal i
els delictes més cruels són comesos, moltes vegades, per
psicòpates.
Ara bé, la major part d’ells no són delinqüents.
Sinó que, gràcies als seus encants, poden enganyar, manipular, i
arruïnar les finances i les vides de moltes persones.
Els psicòpates constitueixen una contribució important als:
–
–
–
–
–
–
–
–
–
Homicides
Violadors
Lladres
Estafadors
Polítics corruptes
Maltractadors
Terroristes
Professionals deslleials
Empresaris sense escrúpuls
EICHMANN: UN CRIMINAL
DE GUERRA (1)
• L’any 1942, en la conferència de Wannsee, es va decidir
la “solució final”.
• El responsable fou Adolf Eichmann.
• Va intentar pactar amb els aliats un intercanvi: un milió
de jueus a canvi de 10.000 camions.
• Eichmann va deportar els jueus a Auschwitz.
EICHMANN (2)
• H. Arendt el va descriure com un individu “banal”.
• Completa incapacitat per a contemplar alguna cosa des
del punt de vista dels altres.
• Absoluta falta d’empatia.
• Dificultat per apreciar la perspectiva de les coses des del
punt de vista del que es troba al seu costat.
• Els jutges van descriure la seva declaració com una
parla buida.
• “Quan un més l’escoltava, més obvi era que la seva
incapacitat per a parlar estava fermament relacionada
amb la seva incapacitat per a pensar” (H. Arendt).
EICHMANN (3)
• “Excepto por su extraordinaria diligencia
para mirar por su propio beneficio,
Eichmann no tenía ningún motivo para
hacer lo que hizo. Y esta diligencia, en sí
misma, no tenía nada de criminal: por
ejemplo, él nunca hubiera asesinado a un
superior para obtener su puesto. El,
meramente nunca llegó a comprender lo
que estaba haciendo” (H. Arendt).