XVIII Mostra d’Art Públic per a Joves Creadors Octubre de 2015 La barraca de la iaia ja no està Núria Moreno Campello La barraca de la iaia ja no està és un projecte que parla sobre la memòria de l’oblidat. Les barraques a València eren antigament xicotetes vivendes construïdes principalment de canyes i fang, habitades pels llauradors a les hortes. Aquests edificis s’han anat substituint amb el pas del temps per uns altres més moderns, fins el punt d’haver desaparegut pràcticament i que els anem oblidant. Fins el segle XX, la zona de la Carrasca, on actualment està la Universitat de València, era una zona molt poc poblada, on predominaven l’horta i algunes xicotetes cases o barraques, llars de gent humil que treballava allí. Per a parlar del fet de «fer memòria», és a dir, recordar alguna cosa que per a nosaltres estava oblidada, es requereix que tinguem en compte el pas del temps. El temps és el que alimenta els records i sense ell no hi hauria res a recordar. Però més enllà del temps, és gràcies a l’elaboració cognitiva dels humans que recordem moments del nostre passat, de fa setmanes, mesos i dècades. La responsable de tot això és la memòria, lloc on emmagatzemem la informació. Però eixe mateix temps de què parlàvem, a més de ser un generador de records, també va desdibuixant-ne molts altres, cosa que fa que no es recorden totalment les coses o que arriben a esvair-se per complet. En aquest projecte, el record i l’oblit van de la mà, ja que es pretén retornar a la vida aquelles xicotetes construccions, fent-les tornar de nou al present per a crear una interacció entre l’espectador i l’obra, fent-li sentir que és el protagonista dins d’ella i que així puga imaginar com era la vida a la zona de la Carrasca antigament. Una casa és un continent, al cap i a la fi, amb pensaments, records, emocions, la vida de tota una família, que la podem comparar amb la nostra ment, espai on habiten els nostres records i que amb el temps van envellint i deteriorant-se. S’utilitzen per tant les barraques per a parlar de la memòria, i de com els ha afectat que passe el temps. Igual que memòria i oblit van de la mà, també ho fan el visible i el no visible, ja que allò que conforma l’obra és un dibuix de línia blanca discontínua de gran potència visual. En ell es reprodueix un plànol en planta d’una petita comunitat de tres barraques, amb arbres que podrien trobar-se als voltants. La línia discontínua en un plànol de tipus arquitectònic s’utilitza per a representar alguna cosa que està però que no veiem en eixe moment, en eixa vista en qüestió. Tot i ser un dibuix de gran potència visual, ens parla d’una cosa que no està realment, d’una cosa que s’ha anat perdent i que sembla enterrada davall les rajoles del terra de la plaça. Es pretén amb això crear una interacció directa amb l’espectador, caminar pels traços del dibuix i preguntar-se què són eixes línies, de què ens parlen. Què és el que realment hi havia allí abans? L’espectador és el protagonista de l’obra, ja que és la seua presència, habitant i recorrent el plànol dibuixat en el terra, encara que només siga per uns instants, la que farà que tornen a la vida aquestes antigues barraques. XVIII Mostra d’Art Públic per a Joves Creadors Octubre de 2015 La barraca de la yaya ya no está Núria Moreno Campello La barraca de la yaya ya no está es un proyecto que habla sobre la memoria de lo olvidado. Las barracas en Valencia eran antiguamente pequeñas viviendas construidas principalmente de cañas y barro, habitadas por los labradores en las huertas. Estos edificios se han ido sustituyendo con el paso del tiempo por otros más modernos, hasta el punto de prácticamente desaparecer y que los vayamos olvidando. Hasta el siglo XX, la zona de la Carrasca, donde actualmente está la Universidad de Valencia, era una zona muy poco poblada, donde predominaba la huerta y algunas pequeñas casas o barracas, hogares de gente humilde que trabajaba allí. Para hablar del hecho de «hacer memoria», es decir, recordar algo que para nosotros estaba olvidado, se requiere que tengamos en cuenta el paso del tiempo. Ese tiempo es lo que va nutriendo los recuerdos y sin él no habría nada que recordar. Pero más allá de ese tiempo, es gracias a la elaboración cognitiva de los humanos que recordamos momentos en nuestro pasado, de hace semanas, meses y décadas. La responsable de todo esto es la memoria, lugar donde almacenamos la información. Pero ese mismo tiempo del que hablábamos, además de ser un generador de recuerdos, también va desdibujando muchos otros, haciendo que no se recuerden totalmente las cosas o lleguen a desvanecerse por completo. En este proyecto, el recuerdo y el olvido van de la mano, ya que se pretende devolver a la vida aquellas pequeñas construcciones, haciéndolas volver de nuevo al presente y crear una interacción entre el espectador y la obra, haciéndole sentir que es el protagonista dentro de ella y así pueda imaginar cómo era la vida en la zona de la Carrasca antiguamente. Una casa es un continente al fin y al cabo con pensamientos, recuerdos, emociones, la vida de toda una familia, que la podemos comparar con nuestra mente, espacio en el que habitan nuestros recuerdos y que con el tiempo van envejeciendo y deteriorándose. Se utilizan por lo tanto las barracas para hablar de la memoria, y de cómo les ha afectado que pase el tiempo. Al igual que memoria y olvido van de la mano, también lo hacen lo visible y lo no visible, ya que lo que conforma la obra es un dibujo de línea blanca discontinua de gran potencia visual. En él se reproduce un plano en planta de una pequeña comunidad de tres barracas, con árboles que podrían encontrarse en los alrededores. La línea discontinua en un plano de tipo arquitectónico se utiliza para representar algo que está pero que no vemos en ese momento, en esa vista en cuestión. A pesar de ser un dibujo de gran potencia visual, nos habla de algo que no está realmente, de algo que se ha ido perdiendo y parece estar enterrado bajo los ladrillos del suelo de la plaza. Se pretende con ello crear una interacción directa con el espectador, andar por los trazos del dibujo y preguntarse qué son esas líneas, de qué nos están hablando. ¿Qué es lo que realmente había allí antes? El espectador es el protagonista de la obra, ya que es su presencia, habitando y recorriendo el plano dibujado en el suelo, aunque solo sea por unos instantes, lo que va a hacer que vuelvan a la vida estas antiguas barracas.