ANTOLOGIA DEL MÒDUL 3 – POESIA (2015) BERTA CABRÉ Sonet del ruc L’udol en la nit, qui sap si un lladruc desvetlla el meu son que sabia feixuc. Tot jo que em redreço i m’alço poruc, m’espolso la terra on em creia cuc. No em vaga reptar, no en sé treure el suc i em poso a redós del temible aüc. L’udol que no calla i explica xaruc la meva nissaga que no és d’arxiduc. Si em mires les anques, si em veus el maluc, si em toques la panxa i et sembla nubuc, tindràs la resposta d’aquest vell caduc. Poeta jo en sóc, d’enyor visc com puc; malgrat que em delaten orelles de ruc, tinc l’ànima vella del pentateüc. MARTA GIOL Transparència El temps del rossinyol perdut en la memòria. Els somnis esborrats li lliscaren dels dits. Ja no es mira les mans buides, plenes d'esquerdes. Passes fredes ressonen, corren rius d'ombres grises que es fonen pels carrers deixant rastres de boira. I es queda a la vorera, oblit entre deixalles. Els segons Els segons llisquen busques avall. Aliens a l'or del món, s'enfilen pel rellotge de paret i, animats pel compàs del pèndol, s'empenyen i busquen l'angle més adient per lliurar-se al buit. Sovint, es senten juganers i es llencen des dels noranta graus totalment entregats a l'eslàlom del temps. És quan les hores s'escolen rabent, sense adonar-se que no saben per on han passat, ni què han vist, ni a qui han trobat. També hi ha moments en què prefereixen lliscar suaument per l'hora de la mandra, i s'entretenen pels racons dels badalls. Llavors les hores s'allarguen, les mosques aprofiten per fer-se més pesades i els nens no poden estar per la pissarra. Només de tant en tant, ens toquen amb la gràcia d'acompanyar-nos amb el batec del cor a les mans; aleshores, la màgia de l'instant els fa eterns en la memòria. És inútil, però, intentar atrapar-los a grapats o retenir-los fent cassoleta. Sempre s'esmunyen, implacables. Èxode Tres, eren tres, els qui van obrir la caixa dels vents. Peus llagats que resten immòbils davant murs de ciment encara fresc. Ulls perduts que clamen al món que ja no els queden llàgrimes. L’ahir es fon allà on moren les flors sota les bombes. Travessen el desert i no miren enrere. Duen l’horror arrapat com una ombra i només pols a les butxaques. Han arrencat les antigues arrels d’una terra que els crema l’aire, per cercar-ne una altra que els és estranya. I la incertesa els pesa a les entranyes. Un, només un, demana perdó. Els altres callen. SANTI MORENO SENSACIÓN DE NO ESTAR Homenaje a José Corredor-Matheos Sensación de no estar mientras caminas bajo la bóveda del Panteón de Roma, el cielo en la cúpula acuna estrellas en mi cuerpo vacío. Sensación de no estar en esta misma lluvia que llena mi cuenco, donde las ondas flotan en silencio, y redondean el aire con medias burbujas. YA NO VALE LA PENA Ya no vale la pena escribir bello ni ser mejor, ni saber demasiado. Ya no vale la pena vivir fuera, seguir el espejo, aprobado, externo. Erato me conmueve seductora, con sigilo y susurros, los anhelos. Quiero despertarme y crear de nuevo. ¿Cuántos caminos más para el silencio? Vuelco el contenido, rasgo las formas, vacío letras, sonidos en el néctar, ebria al olerlo y degustarlo fresco. La felicidad del sabroso instante, la lujuria encendida en mi poema, cadencia y flamas de un verso al viento. SOSIEGO Renacer en cálidas sensaciones, en un paisaje sin nubes ni identidad, en un vientre tranquilo donde respiro contemplando y viendo lo sagrado en todo lo pequeño. El agua cae en cascada sobre la piel, desnuda los hombros, la nuca, y el alma; sus sonidos la balancean y saquean las puertas y los árboles mentales. En las alturas van cuatro gaviotas, alineadas, una hilera de silencio blanco. Soy como su estela, efímera.