MONOGRÀFIC / Homenatge a Ricard Salvat. II Articles publicats ten señales elocuentes de que algo sustancialmente nuevo está surgiendo en el ámbito de los «independientes». A veces son lecturas, son aproximaciones. La incursión grotowskiana tiene un aire experimental. De Guadaña al resucitado, magnífica pieza de Gil Novales, sólo se hacen, si no recuerdo mal, dos representaciones. Pero pese a sus precariedades, a la ubicación periférica de sus sesiones, la Eadag se siente como una pieza fundamental para la renovación del arte escénico. Ricard Salvat —que falleció ayer en Barcelona, a los 74 años, a consecuencia de un derrame cerebral sufrido días atrás— tuvo, además, la audacia de montar cuatro temporadas consecutivas en el Romea a modo de desafío de una compañía que no se resignaba a la marginación. En 1963 el grupo había estrenado Primera història d’Esther y dos años después Ronda de mort a Sinera, espectáculos jus- tamente míticos y que quedan ya como el paradigma de la labor teatral de Ricard Salvat. Y en el Romea vuelve Espriu y aparece Bertolt Brecht (La bona persona de Sezuan) con todo su potencial. Y ahí se forja el papel fundamental de Salvat, el que a la vuelta de los años justifica, entre otras cosas, sus muchas distinciones — mereció la Creu de Sant Jordi, el Premi Nacional de Teatre, la Medalla d’Or del Mèrit Artístic del Ayuntamiento barcelonés… El director, el teórico, el historiador del teatro contemporáneo, con estudios que se han hecho clásicos, se alza, en esta época, como la personalidad teatralmente decisiva para el país. Al margen de cualquier controversia, no debiera nunca olvidarse que su aportación ha sido imprescindible, de las que determinan que el rumbo y la dignidad de una disciplina sean los que han sido. Salvat i l’objectivitat necessària El Temps, 31 de març de 2009 Joan-Anton Benach Bufa una mala ventada pel teatre català. Fa uns mesos, s’endugué Gonzalo Pérez de Olaguer, periodista i company de tota la vida. Fa unes setmanes, Pepe Rubianes 116 MONOGRÀFIC / Homenatge a Ricard Salvat. II Articles publicats i Biel Moll, dues personalitats importants en el món de les arts escèniques: l’un, el més aplaudit dalt de l’escenari; l’altre, movent els fils de programes molt ambiciosos. I ara, Ricard Salvat, el mestre. Amb només 74 anys, Ricard Salvat (Tortosa, 1934) se n’ha anat de sobte, sense un adéu. Aquest hivern, a Venècia, va patir un lleu ictus. Traslladat a Barcelona semblava recuperar-se quan, dies enrere, l’accident vascular fou invasiu i irreversible. Els qui l’havien tractat més de prop aventuren que la salut de Salvat va fer una reculada important arran del muntatge d’Un dia, Mirall trencat, que el 5 de setembre de 2008 va estrenar dins de l’Any Rodoreda. No gens extravertit, la passió que Salvat posava en la seva feina de director era sotmesa a una tensió i a una digestió silenciosa, que, aquest cop, qui sap si no li deixarien algun rastre poc saludable. Personatge polèmic, alguns dels seus adversaris el titllaven de «professional de la queixa» atès que privadament i davant d’auditoris més o menys disposats a fer-li costat, es lamentava sistemàticament del menyspreu que des dels anys vuitanta li havien demostrat les institucions públiques del país, que no li confiaren cap responsabilitat significativa en el terreny de les arts escèniques. I la seva raó, és clar, aixecava totes les reaccions que es vulgui dels beneficiaris de la situació. Jo crec que, sigui quin sigui el pes del dol que cadascú suporti damunt seu, la Catalunya ignorant i la rancuniosa s’han d’imposar un mutisme rigorós i practicar un assaig serè d’objectivitat per acceptar que Ricard Salvat, escriptor, historiador i director, ha estat una personalitat absolutament cabdal per al redreçament del teatre català, del qual, amb tots els dèficits que es vulgui, ara mateix gaudim. Un dels fets incontrovertibles és aquest: al capdavant de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, Salvat va representar al llarg de tota la dècada dels seixanta i fins el 1975, el punt de referència del teatre més culte, exigent i modern que oferien els independents. A més, entre tots els grups que operaven en aquest sector, l’Escola va ser la que va trencar amb més coratge i tenacitat la marginació imposada per unes circumstàncies adverses, tot endegant unes temporades normals al Romea a partir del 1967, que van desvetllar unes altres iniciatives i van accelerar la crescuda de molts devers la seva professionalització. Tant o més que evocar, doncs, les grans fites escèniques que se li deuen —l’Esther i la Ronda espriuanes, la introducció de Brecht a Catalunya, etc.—, és oportú de recordar que en els temps més difícils Salvat va ser dels qui més va vetllar per la dignitat del teatre autòcton, preparantnos per als temps més fàcils a venir. 117