antecedents de fet fonaments de dret

Roj: SAP L 215/2016 - ECLI:ES:APL:2016:215
Id Cendoj: 25120370022016100107
Órgano: Audiencia Provincial
Sede: Lleida
Sección: 2
Nº de Recurso: 368/2015
Nº de Resolución: 124/2016
Procedimiento: Recurso de Apelación
Ponente: ALBERTO GUILAÑA FOIX
Tipo de Resolución: Sentencia
AUDIÈNCIA PROVINCIAL
DE LLEIDA
Secció Segona
Rotlle d'apel·lació núm. 368/2015 Recurs d'apel·lació
NIG : 25009 - 42 - 1 - 2014 - 8174834
SENTÈNCIA NÚM. 124/2016
Lleida, a nou de març de dos mil setze
La Secció Segona de l'Audiència Provincial de Lleida, constituïda per mi, en tribunal unipersonal, Albert
Guilanyà Foix, Magistrat President de la Secció Segona he vist, en grau d'apel·lació, les actuacions de Judici
verbal núm.: 307/2014 del Jutjat Primera Instància 1 Vielha i del qual dimana el rotlle de sala núm.: 368/2015.
Han estat parts, en qualitat d'apel·lant, Valeriano , representat pel procurador DAMIAN CUCURULL HANSEN
i defensat pel lletrat ANGEL BUERBA MUR , i en qualitat d'apel·lats LINEA DIRECTA ASEGURADORA,SA I
Juan Manuel , representats pel procurador ISIDRO GENESCA LLENES i defensats per la lletrada ANTONIA
LLOBERA ROSINACH.
ANTECEDENTS DE FET
PRIMER. El Jutjat Primera Instància 1 Vielha va dictar sentència que, en la seva part dispositiva,
establia:
"Que estimandoíntegramente la demanda interpuesta por la Procuradora Doña MARÍA JOSÉ
FERNÁNDEZ-VALLMAYOR CARRASCO en nombre y representación de D. Juan Manuel y LINEA DIRECTA
ASEGURADORA, contra D. Valeriano , debo condenar y condeno al demandado a pagar a D. Juan Manuel
la cantidad de 4.411,24 euros y LÍNEA DIRECTA ASEGURADORA la suma de 731,81 euros, con el interés
legal desde la interpelación judicial y las costas procesales. [...]"
SEGON. Contra la sentència esmentada es va interposar recurs d'apel·lació mitjançant un escrit, del
qual es va donar trasllat a les parts contràries per tal que s'hi oposessin o impugnessin la sentència.
TERCER. Seguidament es van elevar les actuacions a aquesta Audiència Provincial Secció Segona,
que va acordar formar rotlle i designar un magistrat per conèixer del recurs, al qual es van passar les actuacions
per dictar la resolució corresponent. Es va assenyalar el dia 9 de març de 2016 per la decisió del recurs.
FONAMENTS DE DRET
PRIMER. Discuteix l'apel·lant la seva responsabilitat pels danys causats al demandant, qui va topar
amb un cavall propietat d'aquell i que es trobava llepant la sal de la calçada per la que circulava l'actor i tot
per entendre que el jutge a quo ha valorat incorrectament la prova i no ha tingut en compte una sèrie d'indicis.
Resulta però que oblida la recorrent quan planteja aquest motiu d'apel·lació que ens trobem davant un règim
de responsabilitat de caràcter objectiu ( art. 1905 del C.c .), per la qual cosa n'hi ha prou amb que l'animal
hagi causat un dany per a que neixi l'obligació d'indemnitzar de part del seu posseïdor, sense que calgui
que concorri cap mena de culpa o negligència seva, atès que l'esmentat precepte estableix una presumpció
1
de culpa del posseïdor de l'animal. Aquesta responsabilitat existeix encara que l'animal s'escapi, tal i com
disposa de forma expressa l'art. 1905, sent aquest el supòsit que concorre en aquest cas, doncs el cavall no
estava en un recinte tancat sinó lliure i, per tant, va poder introduir-se a voluntat al bell mig de la calçada,
escapant del control del seu propietari i creant una clara situació de perill per al trànsit. El caràcter objectiu
d'aquesta responsabilitat fa que l'ara apel·lant només pugui eludir la seva responsabilitat en cas que concorri
un supòsit de força major, que aquí no existeix ni s'al·lega, o que hagi culpa exclusiva de la víctima, amb el ben
entès que la càrrega de la prova correspon al posseïdor de l'animal. Per tant, és la recorrent qui ha de provar
completament i sense dubtes, que la culpa del dany és íntegrament atribuïble al mateix perjudicat, cosa que
aquí no ha aconseguit, atès que només aporta meres hipòtesis o proves de referència, doncs només especula
però sense acredita-ho ni aportar cap prova, que el demandant estigués circulant per sobre de la velocitat
permesa o distret. També li corresponia provar complidament que el cavall no va envair la calçada de forma
sorpressiva, com de fet afirma l'atestat del mossos, i encara que així no fos i atès que el cavall es trobava
clarament a la calçada quan es va produir la topada exigiria, a més, acreditar que ho hagués fet sense posar
en perill el transit, cosa que tampoc ha provat.
Així resulta amb tota claredat de la STS de 4-3-09 , quan estableix que: " Dice el artículo 1905 del Código
Civil que "El poseedor de un animal, o el que se sirve de él, es responsable de los perjuicios que causare,
aunque se le escape o extravíe. Sólo cesará esta responsabilidad en el caso de que el daño proviniera de
fuerza mayor o de culpa del que lo hubiese exigido". La jurisprudencia ha destacado el carácter objetivo de
esta responsabilidad, basada en el riesgo consustancial a la tenencia o a la utilización en propio provecho de
los animales, la cual exige tan sólo una casualidad material, estableciendo la presunción de culpabilidad del
poseedor del animal o de quien se sirve del mismo por su mera tenencia o utilización, con la única exoneración
de los casos de fuerza mayor o de culpa del perjudicado ( STS 20 de diciembre de 2007 , y las que se citan
en ella) " .
Per la seva banda, la STS de 20-12-07 indica: " La jurisprudencia ha destacado el carácter objetivo de
esta responsabilidad, basada en el riesgo consustancial a la tenencia o a la utilización en propio provecho
de los animales, la cual exige tan sólo una casualidad material, estableciendo la presunción de culpabilidad
del poseedor del animal o de quien se sirve del mismo por su mera tenencia o utilización, con la única
exoneración de los casos de fuerza mayor o de culpa del perjudicado. La Sentencia de 29 de mayo de 2003
expresa la doctrina, a su vez recogida en la de fecha 12 de abril de 2000, en los siguientes términos: "Con
precedentes romanos (actio de pauperie), nuestro Derecho Histórico se preocupó de la cuestión en forma
bien precisada, y así el Fuero Real (Libro IV, Título IV, Ley XX) obligaba al dueño de animales mansos
(que incluía a los caballos domésticos) a indemnizar los daños causados. La Partida VII, Título XV, Leyes
XXI a XXIII, imponía a los propietarios de los animales feroces el deber de tenerlos bien guardados, y
la indemnización incluía el lucro cesante. El Código Civil español no distingue la clase de animales, y su
artículo 1905 , como tiene establecido la jurisprudencia de esta Sala, constituye uno de los escasos supuestos
claros de responsabilidad objetiva admitidos en nuestro Ordenamiento Jurídico ( Ss de 3-4-1957 , 26-1-1972 ,
15-3-1982 , 31-12- 1992 y 10-7-1996 ), al proceder del comportamiento agresivo del animal que se traduce en
la causación de efectivos daños, exigiendo el precepto sólo causalidad material". Esta imputación objetiva de
la responsabilidad, derivada de la posesión o utilización del animal, desplaza hacia quien quiere exonerase
de ella la carga de acreditar que el curso causal se vio interferido por la culpa del perjudicado, que se erige
de ese modo en causa eficiente y adecuada del resultado lesivo producido, eliminado la atribución de éste,
conforme a criterios objetivos de imputación, al poseedor del animal o a quien se sirve de él. La presencia
de la culpa de la víctima sitúa la cuestión de la atribución de la responsabilidad en el marco de la causalidad
jurídica, presupuesto previo al de la imputación subjetiva, que exige la constatación de una actividad con
relevancia causal en la producción del daño, apreciada con arreglo a criterios de adecuación o de eficiencia, e
implica realizar un juicio de valor para determinar si el resultado dañoso producido es objetivamente atribuible
al agente como consecuencia de su conducta o actividad, en función de las obligaciones correspondientes al
mismo, contractuales o extracontractuales, y de la previsibilidad del resultado lesivo con arreglo a las reglas de
la experiencia, entre otros criterios de imputabilidad admitidos, como los relacionados con el riesgo permitido,
riesgos de la vida, competencia de la víctima, o ámbito de protección de la norma ( Sentencia de 7 de junio
de 2006 , que cita las de 21 de octubre de 2005 , 2 y 5 de enero , y 9 de marzo de 2006 ) " .
SEGON . La desestimació del recurs ha de comportar la imposició de les costes d'aquesta alçada a la
part apel·lant atès el que estableix l' article 394 en relació al 398 de la LEC .
DECISIÓ
2
DESESTIMO el recurs d'apel·lació interposat pel procurador Cucurull contra la sentència de data 29 de
gener de 2015 del Jutjat de primera instància i instrucció de Vielha que CONFIRMO en tots els seus extrems
i amb imposició a la part apel·lant de les costes causades en la present instància.
Torneu les actuacions al Jutjat de procedència amb una certificació de la sentència als efectes que
escaiguin.
Aquesta és la meva sentència, que pronuncio, mano i signo.
PUBLICACIÓ. En el dia de la data i en audiència pública, el/la magistrat/ada ponent Sr. Albert Guilanyà
Foix ha llegit i ha publicat la sentència anterior. En dono fe.
3