Informe sobre el canvi climàtic a Catalunya Resum executiu BIBLIOTECA DE CATALUNYA. DADES CIP: Informe sobre el canvi climàtic a Catalunya : resum executiu Text en català, castellà i anglès ISBN 84-393-6708-2 I. Llebot, Josep Enric, dir. II. Jorge Sánchez, Joan, dir. III. Queralt, Arnau, ed. IV. Rodó, Jordi, ed. V. Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (Catalunya) 1. Canvis climàtics Catalunya 2. Gestió ambiental Catalunya 551.58(467.1) © Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya (CADS) http://www.cat-sostenible.org Direcció de l’estudi: Josep Enric Llebot Rabagliati i Joan Jorge Sánchez. Edició a cura de: Josep Enric Llebot Rabagliati, Arnau Queralt Bassa i Jordi Rodó Rodà. Traducció: Tau Traduccions, SL (versió castellana) i David Belayla (versió anglesa). Aquest estudi ha estat elaborat per encàrrec del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya (CADS), òrgan adscrit al Departament de la Presidència, i del Servei Meteorològic de Catalunya, empresa pública del Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya i ha comptat amb la coordinació de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Tiratge: 1.500 exemplars Disseny i producció gràfica: MTMGRUP Impressió: Gràfiques Oller Dipòsit Legal: B-8912-2005 Aquesta publicació ha estat feta amb paper ecològic estucat semimat de 135g. i les cobertes en cartolina ecològica de 400g. Pròleg En els darrers anys s’ha posat de manifest, amb molt poc marge de dubte, que les activitats antròpiques estan produint canvis en els sistemes que determinen el clima de la Terra. Així doncs, es pot parlar de l’existència d’un canvi climàtic a escala global, lligat a les activitats humanes, que se superposa al canvi que ja experimenten de forma natural les condicions climàtiques del planeta. Essencialment, aquest canvi té el seu origen en una sèrie de gasos amb efecte d’hivernacle (com, per exemple, el metà o el diòxid de carboni) emesos a l’atmosfera com a resultat de les pautes de comportament i consum de les societats del planeta. Davant de la complexitat d’aquest fenomen, el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient i l’Organització Meteorològica Mundial van crear, ja fa setze anys, el Grup intergovernamental d’experts sobre el canvi climàtic (IPCC), el qual periòdicament presenta l’estat del coneixement sobre el canvi del clima. Els seus estudis es basen en prediccions sobre l’evolució de les emissions i els possibles impactes dels futurs canvis climàtics sobre el medi natural i les activitats humanes a escala global. En qualsevol cas, tot i aquest caràcter planetari que té el fenomen del canvi climàtic, els seus impactes potencials i les eventuals accions d’adaptació són diferents per a cada país i cada zona climàtica del planeta, per la qual cosa avui es treballa intensament en l’elaboració d’estudis específics per a cada territori. En aquest sentit destaquen, per exemple, els realitzats a Califòrnia, el Gran Londres i els Alps. En aquesta mateixa línia, el Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya (CADS), òrgan assessor del Govern en l’àmbit del desenvolupament sostenible, ha impulsat i coordinat la realització d’un estudi sobre els possibles efectes del canvi climàtic al nostre país, juntament amb el Servei Meteorològic de Catalunya i amb el suport de l’Institut d’Estudis Catalans. Iniciat el mes d’octubre de 2002, l’estudi ha aplegat prop d’una cinquantena d’experts en diversos àmbits, procedents d’universitats, centres de recerca i empreses ubicades a Catalunya, els quals han analitzat, des d’una perspectiva pluridisciplinar i centrant-se en el nostre país, els indicadors del canvi climàtic, les seves causes i possibles impactes, les accions de mitigació 3 i adaptació i el marc de competències existent a l’hora d’afrontar aquest canvi climàtic d’origen antròpic. L’estudi pretén recollir i analitzar totes les recerques i els treballs elaborats sobre el fenomen del canvi climàtic a Catalunya, emmarcant-los amb els treballs de l’IPCC i valorant la informació existent a escala internacional que sigui aplicable al nostre país, per tal de poder fer una anàlisi prospectiva sobre els possibles efectes del canvi climàtic en els diversos sectors estratègics de Catalunya. Es tracta, doncs, de recollir en un únic document l’estat del coneixement sobre la qüestió del canvi climàtic d’origen antròpic a Catalunya, per tal de posar-lo a disposició del públic i, especialment, d’aquelles persones responsables de la planificació i la gestió pública al nostre país. Aquest document que també conté algunes propostes formulades pels experts que han participat a l’informe voldria contribuir a preparar el nostre país davant dels possibles canvis en les seves condicions climàtiques per tal d’intentar minimitzar-ne els efectes negatius i adaptar-s’hi amb la màxima eficiència. Esperem que així sigui. Gabriel Ferraté i Pascual President Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya 4 Prólogo En los últimos años se ha hecho evidente, con un margen de duda muy reducido, que las actividades antrópicas están produciendo cambios en los sistemas que determinan el clima de la Tierra. Así pues, puede hablarse de la existencia de un cambio climático a escala global, asociado a las actividades humanas, que se superpone al cambio que ya experimentan las condiciones climáticas del planeta de forma natural. Esencialmente, este cambio de origen antrópico tiene su origen en una serie de gases con efecto invernadero (como, por ejemplo, el metano o el dióxido de carbono) emitidos a la atmósfera como resultado de las pautas de comportamiento y consumo de las sociedades del planeta. Ante la complejidad de este fenómeno, el Programa de las Naciones Unidas para el Medio Ambiente y la Organización Meteorológica Mundial crearon, hace dieciséis años, el Grupo intergubernamental de expertos sobre el cambio climático (IPCC), el cual periódicamente presenta el estado del conocimiento sobre el cambio del clima. Sus estudios se basan en predicciones sobre la evolución de las emisiones y los posibles impactos de los futuros cambios climáticos sobre el medio natural y las actividades humanas a escala global. En cualquier caso, a pesar de este carácter planetario que tiene el fenómeno del cambio climático, sus impactos potenciales y las eventuales acciones de adaptación son diferentes para cada país y cada zona climática del planeta, por lo que hoy se trabaja intensamente en la elaboración de estudios específicos para cada territorio. En este sentido destacan, por ejemplo, los realizados para California, la región del Gran Londres y los Alpes. En esta misma línea, el Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya (CADS), órgano asesor del Gobierno en el ámbito del desarrollo sostenible, ha impulsado y coordinado la realización de un estudio sobre los posibles efectos del cambio climático en nuestro país, con la colaboración del Servei Meteorològic de Catalunya y del Institut d’Estudis Catalans. Iniciado el mes de octubre de 2002, el estudio ha reunido cerca de una cincuentena de expertos en diversos ámbitos, procedentes de universidades, centros de investigación y empresas ubicadas en Catalunya, los cuales han analizado, desde una perspectiva pluridisciplinar y centrándose en nuestro país, los indicadores del cambio climático, sus causas y posibles impactos, 5 las acciones de mitigación y adaptación y el marco de competencias existente a la hora de afrontar este cambio climático de origen antrópico. El estudio pretende recoger y analizar todas las investigaciones y los trabajos elaborados sobre el fenómeno del cambio climático en Catalunya, enmarcándolos con los trabajos del IPCC y valorando la información existente a escala internacional que sea aplicable a nuestro país, con el fin de poder hacer un análisis prospectivo sobre los posibles efectos del cambio climático en los diversos sectores estratégicos de Catalunya. Se trata, pues, de recoger en un único documento el estado del conocimiento actual sobre la cuestión del cambio climático de origen antrópico en Catalunya, con el fin de ponerlo a disposición del público y, especialmente, de aquellas personas responsables de la planificación y la gestión pública en nuestro país. Este documento, que también contiene algunas propuestas formuladas por los expertos que han participado en la elaboración del informe, pretende contribuir a preparar nuestro país ante los posibles cambios del clima con el fin de intentar minimizar los efectos negativos y adaptarnos a ellos con la máxima eficiencia. Esperamos que así sea. Gabriel Ferraté Pascual Presidente Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya 6 Preface There is growing evidence that anthropic activity is the culprit for changes in systems determining Earth’s climate. Climate change on the global scale is a reality and is therefore linked to human activity, overlapping natural patterns of Earth’s climatic variability. Essentially, climate change is caused by certain gases with a “greenhouse effect” (such as, for instance, methane or carbon dioxide) emitted to the atmosphere as a result of the behavioural and consumption patterns of human societies. In the face of the complexity of this phenomenon, the United Nations Environmental Programme and the World Meteorological Organization created, sixteen years ago, the Intergovernmental Panel on Climate Change (IPCC), who periodically draw up a summary of the state of the art on climate change. Their studies are based on predictions on the evolution of emissions and possible impacts of future climate change on the natural environment and human activity on the global scale. Despite climate change being a planetary phenomenon, the potential impacts, and subsequent human adaptative action, differ across countries and climatic zones. Today, intensive research is conducted leading to works focusing on particular geographical areas (the work done in. In this line, work done in California, Greater London and the Alps stands out). Along these lines, the Advisory Council for the Sustainable Development of Catonia (CADS), advisory commission for the Catalan Government in sustainable development matters, has promoted and coordinated the undertaking of a study on the possible effects of climate change in our country, with the support of the Meteorological Service of Catalonia and the Institute of Catalan Studies. This study, initiated in October 2002, brings together work by fifty Catalan experts on various fields of knowledge related to this phenomenon. Their pluridisciplinary analyses have especially focused on Catalonia, on climate change indicators, their causes and potential impacts, on mitigation and adaptation possible action, and on the existing legislatively-established powers framework for facing anthropogenic climate change from Catalonia. 7 Here, we have gathered together and analysed climatic change researches produced in Catalonia, inserting them within the frame of IPCC work, and evaluating existing internationally available information sources potentially applicable to our country. The final aim was to deliver an up-to-date prospective analysis of possible climate change effects on the various sectors which are strategic to Catalonia. Thus, we have collected in a single document the state of the art about the issue of climate change of anthropic origin in Catalonia, with an aim to making it available to the public at large and, especially, to public planners and managers. This document also contains a few proposals by the participating experts and thus aims to contribute to preparing our country for potential climate changes. With appropriate information, potentially harmful effects may be minimized and facing changes may be more efficient. We cannot only hope. Gabriel Ferraté i Pascual President Advisory Council for the Sustainable Development of Catalonia 8 Índex INTRODUCCIÓ 15 A. LA CIÈNCIA DEL CANVI CLIMÀTIC 23 1. UNA VISIÓ GENÈRICA DEL CANVI CLIMÀTIC A ESCALA GLOBAL 23 2. UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA DEL CANVI CLIMÀTIC 25 3. FACTORS GEOGRÀFICS, REGIONALITZACIÓ CLIMÀTICA TENDÈNCIES DE LES SÈRIES CLIMÀTIQUES A CATALUNYA 26 4. EL FORÇAMENT ANTROPOGÈNIC I ELS CANVIS EN EL CLIMA 28 5. PROJECCIONS FUTURES SOBRE EL CLIMA A CATALUNYA 29 6. ESTIMACIÓ DE LES EMISSIONS DE GASOS AMB EFECTE D’HIVERNACLE PRODUÏTS A CATALUNYA DURANT EL PERÍODE 1990-2001 B. IMPACTES, VULNERABILITAT, MITIGACIÓ I ADAPTACIÓ 31 33 1. L’ENERGIA 33 2. LES INFRAESTRUCTURES I EL MEDI URBÀ 38 3. EL TRANSPORT 39 4. LA INDÚSTRIA 40 5. L’AGRICULTURA I LA SILVICULTURA 40 6. ELS RESIDUS 44 7. EL TURISME 46 8. ELS RECURSOS HÍDRICS I EL PROVEÏMENT D’AIGUA 48 9. ELS SISTEMES NATURALS: ELS ECOSISTEMES TERRESTRES 53 10. EL SÒL 56 11. LES ZONES COSTANERES I LA DINÀMICA SEDIMENTÀRIA 57 12. LA SALUT 59 C. INSTRUMENTS DE GESTIÓ 63 1. EL MARC INSTITUCIONAL 63 2. ELS INSTRUMENTS ECONÒMICS 66 3. LA PERCEPCIÓ I LA COMUNICACIÓ SOBRE EL CANVI CLIMÀTIC 71 9 Índice INTRODUCCIÓN 83 A. LA CIENCIA DEL CAMBIO CLIMÁTICO 91 1. UNA VISIÓN GENÉRICA DEL CAMBIO CLIMÁTICO A ESCALA GLOBAL 91 2. UNA PERSPECTIVA HISTORICA DEL CAMBIO CLIMÁTICO 93 3. FACTORES GEOGRÁFICOS, REGIONALIZACIÓN CLIMÁTICA Y TENDENCIAS DE LAS SERIES CLIMÁTICAS EN CATALUÑA 94 4. EL FORZAMIENTO ANTROPOGÉNICO Y LOS CAMBIOS EN EL CLIMA 97 5. PROYECCIONES FUTURAS SOBRE EL CLIMA EN CATALUÑA 97 6. ESTIMACIÓN DE LAS EMISIONES DE GASES DE EFECTO INVERNADERO PRODUCIDOS EN CATALUÑA DURANTE EL PERÍODO 1990-2001 B. IMPACTOS, VULNERABILIDAD, MITIGACIÓN Y ADAPTACIÓN 99 103 1. LA ENERGÍA 103 2. LAS INFRAESTRUCTURAS Y EL MEDIO URBANO 108 3. EL TRANSPORTE 109 4. LA INDUSTRIA 110 5. LA AGRICULTURA Y LA SILVICULTURA 111 6. LOS RESIDUOS 114 7. EL TURISMO 117 8. LOS RECURSOS HÍDRICOS Y EL ABASTECIMIENTO DE AGUA 119 9. LOS SISTEMAS NATURALES: LOS ECOSISTEMAS TERRESTRES 124 10. EL SUELO 127 11. LAS ZONAS COSTERAS Y LA DINÁMICA SEDIMENTARIA 129 12. LA SALUD 131 C. INSTRUMENTOS DE GESTIÓN 135 1. EL MARCO INSTITUCIONAL 135 2. LOS INSTRUMENTOS ECONÓMICOS 138 3. LA PERCEPCIÓN Y LA COMUNICACIÓN SOBRE EL CAMBIO CLIMÁTICO 143 10 Index INTRODUCTION 155 A. THE SCIENCE OF CLIMATE CHANGE 163 1. A GENERIC VIEW ON CLIMATE CHANGE GLOBAL 163 2. AN HISTORICAL PERSPECTIVE ON CLIMATE CHANGE 165 3. GEOGRAPHICAL FACTORS, CLIMATIC REGIONALIZATION AND TRENDS IN CLIMATE SERIES OF CATALONIA 166 4. ANTHROPOGENIC FORCING AND CLIMATE CHANGES 168 5. FUTURE PROJECTIONS ON CLIMATE IN CATALONIA 169 6. ESTIMATION OF GREENHOUSE EFFECT GASES PRODUCTION IN CATALONIA DURING 1990-2001 B. IMPACTS, VULNERABILITY, MITIGATION AND ADAPTATION 170 173 1. ENERGY 173 2. INFRASTRUCTURE AND URBAN ENVIRONMENT 178 3. TRANSPORT 179 4. INDUSTRY 180 5. AGRICULTURE AND FORESTRY 180 6. WASTE 183 7. TOURISM 186 8. HYDRIC RESOURCES AND WATER SUPPLY 187 9. NATURAL SYSTEMS: TERRESTRIAL ECOSYSTEMS 192 10. SOIL 195 11. COASTAL AREAS AND SEDIMENTARY DYNAMICS 196 12. HEALTH 198 C. MANAGEMENT TOOLS 201 1. INSTITUTIONAL FRAMEWORK 201 2. ECONOMIC TOOLS 204 3. PERCEPTION AND COMMUNICATION OF CLIMATE CHANGE 208 11 Resum de les conclusions de lʼinforme sobre El canvi climàtic a Catalunya 13 Introducció La creació del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) per part de les Nacions Unides i de l’Organització Meteorològica Mundial, l’any 1988, va permetre disposar d’un ens independent que analitza periòdicament, des d’una perspectiva exclusivament científica i tècnica, l’estat del coneixement sobre el canvi climàtic. En els seus informes l’IPCC també fa recomanacions sobre possibles línies d’actuació dels responsables polítics i socials davant d’aquest fenomen. Fins ara, l’IPCC ha elaborat tres informes globals sobre l’estat de la ciència del Canvi Climàtic, el darrer dels quals va ser publicat el mes de juliol de 1 2001 . En aquest darrer informe es fa constar la necessitat de dur a terme estudis de detall sobre els impactes, les mesures d’adaptació i de mitigació sobre la qüestió del canvi climàtic ja que aquest fenomen no afectarà de la mateixa manera totes les zones de la Terra. Efectivament, el marc del problema del canvi climàtic és global però, en canvi, els impactes i les eventuals accions d’adaptació són diferents per a cada país i cada territori. A Catalunya, el Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya i el Servei Meteorològic de Catalunya han impulsat aquest estudi, amb l’objectiu últim de disposar d’un informe sobre els possibles efectes del canvi climàtic al nostre país. L’estudi ha consistit en recollir tota la informació produïda sobre aquest tema a Catalunya, valorar la informació elaborada arreu que sigui aplicable al nostre país, detectar els buits existents, extreure conclusions sobre la situació actual i les perspectives futures i, finalment, formular propostes sobre les diferents opcions a seguir. Per tant, doncs, el projecte no ha tingut l’objectiu de generar materials estrictament nous, sinó de recollir la informació científica i tècnica existent i disponible al nostre país en un únic document que proporcioni una visió agregada de les conseqüències que pot tenir el canvi climàtic. L’estudi s’ha dividit en tres grans blocs, que són els següents: 1) La ciència del canvi climàtic: la situació i evolució del clima, els indicadors de canvi climàtic a Catalunya, l’inventari d’emissions i projeccions futures sobre el canvi climàtic al nostre país. 1 Vegeu l’edició catalana a: Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (2003): Canvi Climàtic 2001. III Informe del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic. Barcelona: Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya. 15 Introducció 2) Els impactes, la vulnerabilitat, la mitigació i l’adaptació davant els efectes del canvi climàtic (en sectors com el transport, la indústria, l’agricultura, el turisme, la salut o els sistemes naturals). 3) Els instruments de gestió del canvi climàtic: marc de competències de Catalunya per desenvolupar una política de lluita contra el canvi climàtic d’origen antròpic i els seus potencials efectes, instruments econòmics aplicables, la percepció social del canvi climàtic, etc. El document que el lector té a les seves mans és el resum executiu de l’estudi original i, per tant, conté un extracte de les conclusions elaborades pels diferents autors del treball. Naturalment, en una obra d’aquestes característiques, on es posen de manifest les diferents visions de cada disciplina científica sobre un mateix fenomen, és difícil poder arribar a consensos globals i, per tant, els autors són únicament responsables del capítol que han elaborat. També, per la pròpia naturalesa dels treballs desenvolupats, les conclusions que s’incorporen en aquest document tenen unes bases diferents. Mentre que en els aspectes més científics i tècnics les conclusions responen a la constatació de mesures i càlculs, en altres capítols representen les opinions prospectives dels autors. Per això mateix, i atès el caràcter transversal del document, és possible que el sentit d’algunes de les conclusions es repeteixi en diverses parts del text, tot i que s’ha intentat evitar-ho al màxim. La lectura d’un resum necessàriament és esbiaixada i per això, adrecem al lector interessat a la publicació completa en la qual es podran copsar tots els matisos i la complexitat de l’anàlisi del canvi climàtic a Catalunya. A continuació s’inclou l’índex resumit de l’informe, amb els autors que hi han participat: A. LA CIÈNCIA DEL CANVI CLIMÀTIC A1. Una visió genèrica del canvi climàtic a escala global. Josep Enric Llebot. Catedràtic de Física de la Matèria Condensada de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). A2. Una perspectiva històrica del canvi climàtic. Antoni Rosell. Professor de recerca de la Institució Catalana d’Estudis Avançats (ICREA) a l’Institut de Ciència i Tecnologia 16 Introducció Ambientals de la UAB. “Honorary Research Fellow” del Departament de Geografia de la University of Durham. A3. Factors geogràfics, regionalització climàtica i tendències de les sèries climàtiques a Catalunya. Javier Martín Vide. Catedràtic de Geografia Física de la Universitat de Barcelona (UB). A4. El forçament antropogènic i els canvis en el clima. Xavier Rodó. Director del Laboratori de Recerca del Clima del Parc Científic de Barcelona (UB). Professor d’investigació de la ICREA. Miquel-Àngel Rodríguez Arias. Investigador del Laboratori de Recerca del Clima del Parc Científic de Barcelona (UB). A5. Projeccions futures sobre el clima a Catalunya. Josep Calbó. Professor titular del Departament de Física de la Universitat de Girona (UdG). A6. Estimació de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle produïts a Catalunya durant el període 1990 – 2001. José María Baldasano Recio. Catedràtic d’Enginyeria Ambiental de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). René Parra. Doctor en Enginyeria Ambiental. Eugeni López. Tècnic de suport a la recerca al Laboratori de Modelització Ambiental del Departament de Projectes d’Enginyeria de la UPC. B. IMPACTES, VULNERABILITAT, MITIGACIÓ I ADAPTACIÓ B1. L’energia. Joaquim Corominas. Director d’Ecoserveis i d’Ecofys. Professor associat al Departament de Geografia de la UAB. B2. Les infraestructures i el medi urbà. Ricard Pié. Professor titular del Departament d’Urbanisme i Ordenació del Territori de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona de la UPC. Josep Maria Vilanova. Professor associat del Departament d’Urbanisme i Ordenació del Territori de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona de la UPC. Robert Vergés. Professor del Departament d’Infraestructura del Transport i del Territori de la UPC. 17 Introducció Joan Lluís Zamora. Professor del Departament de Construccions Arquitectòniques i de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona de la UPC. B3. El transport. Francesc Robusté. Catedràtic de Transport de la UPC. Director de l’Escola Tècnica Superior de Camins Canals i Ports de Barcelona i del Laboratori d’Anàlisi i Modelizació del Transport (LAMOT) de la UPC. B4. La indústria. Joan Jorge. Professor titular del Departament de Física Aplicada de la UPC. B5. L’agricultura i la silvicultura. Maria Teresa Sebastià. Professora de Botànica a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Agrària de la Universitat de Lleida (UdL). Responsable de l’Àrea d’Ecologia Vegetal i Botànica Forestal del Centre Tecnològic Forestal de Catalunya (CTFC). Pere Casals. Investigador del Centre Tecnològic Forestal de Catalunya. Glòria Domínguez. Responsable de l’Àrea de Política Forestal i Desenvolupament Rural del Centre Tecnològic Forestal de Catalunya. Joan Costa. Professor titular de Fructicultura a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Agrària de la UdL. Lluís Martín. Professor d’Horticultura i coordinador de la Unitat d’Horticultura de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Agrària de la UdL. B6. Els residus. Teresa Vicent. Professora titular d’Enginyeria Química de la UAB. Investigadora de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA) de la UAB. Xavier Gabarrell. Professor titular d’Enginyeria Química de la UAB. Director de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA) de la UAB. B7. El turisme. David Saurí. Professor titular del Departament de Geografia de la UAB. Investigador de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA) de la UAB. 18 Introducció Joan Carles Llurdés. Professor titular del Departament de Geografia de la UAB. Professor de l’Escola Universitària de Turisme i Direcció Hotelera de la UAB. B8. Els recursos hídrics i el proveïment d’aigua. Josep Mas-Pla. Professor titular de l’Àrea de Geodinàmica Externa de la UAB. B9. Els sistemes naturals: els ecosistemes terrestres. Josep Peñuelas. Professor d’Investigació del CSIC. Director de la Unitat d’Ecofisiologia CSIC-CEAB-CREAF (Centre d’Estudis Avançats de Blanes). Iolanda Filella. Científic Titular del CSIC. Unitat d’Ecofisiologia CSIC-CEAB-CREAF (Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals). Santi Sabaté. Professor titular d’ecologia del Departament d’Ecologia de la UB. Investigador del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF). Carlos Gracia. Professor titular d’ecologia del Departament d’Ecologia de la UB. Investigador del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF). B10. El sòl. Josep Maria Alcañiz. Catedràtic d’Edafologia i Química Agrícola de la Universitat Autònoma de Barcelona. Investigador del Centre de Recerca Ecològic i Aplicacions Forestals (CREAF). Jaume Boixadera. Professor associat d’Edafologia i Química Agrícola de l’ETS d’Enginyeria Agrària de la UdL. Maria Teresa Felipó. Catedràtica d’Edafologia i Química Agrícola del Departament de Productes Naturals, Biologia Vegetal i Edafologia de la UB. Oriol Ortiz. Professor d’Edafologia i Química Agrícola de la UAB. Investigador del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF). R.M. Poch. Professora i investigadora de l’ETS d’Enginyeria Agrària de la UdL i del Centre Tecnològic Forestal de Catalunya. Responsable del Laboratori de Micromorfologia de Sòls de la UdL. B11. Les zones costaneres i la dinàmica sedimentària. Agustin Sánchez-Arcilla. Catedràtic de Ports i Costes del Departament d’Enginyeria Hidràulica, Marítima i Ambiental de la UPC. Director 19 Introducció del Laboratori d’Enginyeria Marítima (LIM/UPC) del Departament d’Enginyeria Hidràulica, Marítima i Ambiental de la UPC. José A. Jiménez. Professor titular del Departament d’Enginyeria Hidràulica, Marítima i Ambiental de la UPC. Joan Pau Sierra. Catedràtic d’Escola Universitària i director del Departament d’Enginyeria Hidràulica, Marítima i Ambiental (DEHMA) de la UPC. B12. La salut. Marc Sáez. Catedràtic d’Estadística i Econometria de la UdG. Investigador Principal del Grup de Recerca en Estadística, Economia Aplicada i Salut (GRECS) de la UdG. Aitana Lertxundi-Manterola. Professora associada d’Informàtica i Estadística de la UdG. C. INSTRUMENTS DE GESTIÓ C1. El marc institucional. Isabel Pont. Professora titular de Dret Administratiu de la UAB. Mar Campins. Professora titular de Dret Internacional Públic de la UB. C2. Els instruments econòmics. Flàvia Rosembuj. Professora de Dret Mercantil de la UB. “Visiting Scholar” de la Columbia University. Lluís Esquerra. Soci del Departament de Dret Mercantil del despatx de Barcelona de Garrigues Advocats i Assessors Tributaris. C3. La percepció i la comunicació sobre el canvi climàtic. Joan David Tàbara. Professor associat a la Universitat Pompeu Fabra. Investigador de l’Institut de Ciències i Tecnologia Ambiental (ICTA) de la UAB. 20 A. La ciència del canvi climàtic A1 UNA VISIÓ GENÈRICA DEL CANVI CLIMÀTIC A ESCALA GLOBAL 1. El sistema climàtic ha canviat tant a escala global com a escala regional des del final de l’era preindustrial i alguns dels canvis es poden atribuir a les activitats humanes. La concentració atmosfèrica dels GEH ha crescut des de mitjans del segle XIX com a conseqüència de l’ús dels combustibles fòssils, la gestió de residus i dels canvis produïts en l’agricultura i en els usos del sòl. Cada vegada hi ha més observacions que apunten a un escalfament del planeta terra, el qual, com a conseqüència, experimenta altres canvis en les seves condicions ambientals. A escala global, l’última dècada del segle XX va ser la més càlida des del 1861. Des d’aquesta data, l’any 1998 i el 2002 van ser, en aquest ordre, els dos anys on les temperatures van ser més elevades (+ 0,55ºC i + 0,48ºC respecte a la mitjana 1961-1990, respectivament). A partir de les dades paleoclimàtiques disponibles i de l’ús de diversos models climàtics, s’ha fet evident que l’escalfament dels darrers 50 anys és atribuïble a les activitats antròpiques. Els canvis del nivell del mar, de l’extensió del gel marí, de la coberta de neu i de les precipitacions són consistents amb l’escalfament de la temperatura superficial de l’atmosfera. No obstant això, hi ha indicadors importants del clima que no han canviat: des que es disposa de mesures de l’extensió de gel a l’Antàrtida (any 1978), no s’observa una tendència significativa a la seva reducció i no s’han observat canvis en la intensitat i la freqüència de les tempestes tropicals i extratropicals, ni en la dels tornados. 2. Tots els escenaris de futur elaborats per l’IPCC preveuen que la concentració de CO2 durant el segle XXI segueixi creixent i, per tant, que la temperatura i el nivell del mar segueixin augmentant globalment. Els sis escenaris principals preveuen que la concentració de CO2 augmentarà fins a 540-970 ppm. De la mateixa manera, preveuen també que l’augment de la temperatura mitjana global del període 1990– 2100 oscil·larà dins d’una franja compresa entre els 1,4ºC i els 5,8ºC. En termes generals, la precipitació anual augmentarà, tot i que aquest 23 A. La ciència del canvi climàtic increment presentarà diferències a escala regional. Les geleres seguiran retirant-se i el nivell del mar seguirà augmentant (es preveu que l’ascens sigui d’entre 0,09 i 0,88 m). Aquests canvis de les propietats físiques del sistema climàtic tindran efectes en els sistemes biològics i socials els quals, valorats globalment, podrien ser més negatius que positius. Els possibles impactes dels canvis en el clima afectaran amb més intensitat els sistemes i els sectors econòmics més vulnerables (l’agricultura, la salut, la productivitat ecològica dels sistemes, els sòls, el proveïment d’aigua, etc.). 24 3. S’albira un augment de la variabilitat climàtica en períodes curts de temps. Els models climàtics projecten que els augments en la concentració de GEH a l’atmosfera indueixen a canvis en la freqüència, la intensitat i la durada d’esdeveniments extrems (com les onades de calor, les pluges torrencials, les tempestes tropicals, etc.). Tot i així, fins ara no s’ha detectat experimentalment un senyal clar al respecte. En la mateixa línia, augmenta el risc de canvis sobtats (canvis climàtic ràpids) a causa de la naturalesa no lineal del sistema climàtic. Alguns estudis paleoclimàtics i de modelització mostren que a l’Atlàntic nord, i especialment a Europa, es poden produir canvis bruscs en una o dues dècades a causa de l’escalfament global. 4. La inèrcia en tots els sistemes aconsella establir estratègies d’adaptació als canvis que es produeixen en les condicions climàtiques. L’estabilització de les emissions de CO2 a curt termini no aconseguirà estabilitzar la concentració d’aquest gas a l’atmosfera abans de 100 anys, així com tampoc frenar l’augment del nivell del mar i la disminució de la superfície marina ocupada pels gels. Pels altres GEH es preveuen uns períodes d’estabilització més curts. 5. La taxa i la magnitud de l’escalfament global i d’altres conseqüències que se’n deriven pot reduir-se si es redueixen les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle. Com més importants siguin les reduccions, més petita serà la taxa d’escalfament. La reducció en les emissions de GEH és imprescindible per tal d’estabilitzar el forçament radiatiu. Actualment ja disposem de tecnologies que ens permetrien reduir-ne les emissions. D’altra banda, els boscos, els sòls, els ecosistemes terrestres i els ecosistemes marins plantònics, embornals de diòxid de carboni, ofereixen un bon potencial –encara que no permanent- per absorbir l’excés d’aquest gas present a l’atmosfera, sempre que se’n faci una gestió correcta. És molt difícil el càlcul dels costos de mitigació de les A. La ciència del canvi climàtic emissions. S’han de potenciar els mecanismes de transferència de tecnologia per tal d’aconseguir la més ràpida estabilització al mínim cost. 6. A2 El canvi climàtic d’origen antròpic està directament relacionat amb altres problemes de caràcter ambiental i socioeconòmic i, per tant, les formes d’afrontar-lo moltes vegades seran comunes i sinèrgiques. UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA DEL CANVI CLIMÀTIC 7. Genèricament, el clima de Catalunya respon a canvis naturals globals del sistema climàtic, com serien les glaciacions o la variabilitat a més curt termini (mil·lennis o segles) d’èpoques glacials o interglacials. No es disposa, però, d’estudis paleoclimàtics centrats en el territori català que permetin entendre la variabilitat i la tendència al canvi natural dels climes del nostre país, les seves causes, i la resposta dels sistemes naturals i socials de cara a adaptar-se als canvis. Així doncs, no existeixen registres històrics i paleoclimàtics de l’evolució de la temperatura del mar a la vora del litoral català i hi ha molt poques seqüències climàtiques contínues a terra que abastin més d’uns centenars d’anys (de fet, només n’hi ha una que abasti els darrers 30.000 anys i que hagi estat publicada a revistes internacionals indexades). 8. Al sud d’Europa, les temperatures s’han anat incrementant progressivament durant els darrers 8.000 anys. L’actual clima mediterrani, predominant a grans zones del nostre país, va començar a estendre’s pel territori català, des del sud, fa uns 7.600 anys (és a dir, durant l’holocè, període que comprèn els darrers 10.000 anys). No va ser fins més tard, ara fa entre 4.000 i 5.000 anys, que es varen anar configurant aquestes condicions climàtiques al centre i nord del país. Aquests canvis van provocar que la vegetació decídua present a les zones costaneres anés sent reemplaçada per la de caràcter esclerofil·le i que, des de fa 2.900 anys les sequeres persistents esdevinguessin habituals durant l’estiu. Així doncs, sembla haver-hi una tendència natural cap a una aridesa més important del territori, amb cada cop menys pluges i temperatures més altes. Aquesta tendència contrasta, però, amb la 25 A. La ciència del canvi climàtic davallada de temperatures que es produeix durant l’holocè al nord d’Europa. 9. En el passat, a Catalunya ja s’han produït canvis abruptes en les condicions climàtiques, així com situacions meteorològiques extremes, seguint tendències i freqüències semblants a les d’altres indrets del planeta. Caldria realitzar estudis que permetessin establir quines són les pautes de variabilitat natural del clima a Catalunya, tot determinant, per exemple, la freqüència amb que es presenten situacions climàtiques extremes de forma natural o la variabilitat del règim de pluges als diferents punts del territori. Es desconeix encara fins a quin punt és possible que es donin situacions climàtiques adverses molt més extremes de les que s’han pogut observar des que es tenen registres instrumentals de les variables climàtiques. També caldrà determinar la resposta dels sistemes naturals més vulnerables davant dels canvis ambientals (especialment les zones deltaiques i els ecosistemes d’alta muntanya) o la del clima de Catalunya (entès en un sentit genèric) davant de fenòmens d’abast global com “El Niño” o de possibles canvis sobtats relacionats amb el vulcanisme, la variabilitat solar o la circulació oceànica. FACTORS GEOGRÀFICS, REGIONALITZACIÓ CLIMÀTICA I TENDÈNCIES DE LES SÈRIES CLIMÀTIQUES A CATALUNYA 10. Atesa la dificultat de fer generalitzacions, seria necessari disposar d’un gran nombre de punts d’observació meteorològica per poder comprendre la diversitat climàtica -passada, actual i futura- de Catalunya. La localització climàtica de Catalunya conforma un espai singular amb múltiples influències-subtropicals i temperades, atlàntiques i mediterrànies- sota efectes aerològics diversos. Sense baixar encara a l’escala microclimàtica, s’observa que els grans contrastos d’altitud i exposició de la geografia catalana produeixen un complex mosaic de climes. Les terres catalanes presenten contrastos molt notables de tipus tèrmic, pluviomètric, etc., molt poc comunes en espais que amb prou feines tenen unes poques desenes de milers de quilòmetres quadrats tant pel que fa a l’escala climàtica com per a la meteorològica. 26 A3 A. La ciència del canvi climàtic La necessitat d’obtenir sèries climàtiques de qualitat, llargues i homogènies, obliga a tenir cura dels observatoris meteorològics i dels seus observadors, i a posar èmfasi en els estudis paleoclimàtics, base indispensable per a estudis climàtics futurs. Encara farà falta realitzar molts estudis i investigacions per arribar a comprendre, amb profunditat i a una escala espacial suficientment detallada, el comportament de l’atmosfera i de la resta de components del sistema climàtic al Principat. 11. La complexitat climàtica de Catalunya (passada i present) constitueix una dificultat a l’hora de determinar i avaluar els canvis actuals i, sobretot, preveure els que es puguin produir en el futur. Si la regionalització climàtica actual de Catalunya és certament complexa, difícil de plasmar en un mapa, els llindars i divisòries futures també semblen difícils de preveure. En tot cas, atès el pes que tenen els diversos factors geogràfics del país, a l’hora d’establir aquestes divisòries climàtiques convindria recolzar-se en les unitats fisiogràfiques, tant ara com de cara a escenaris futurs. 12. Convindria investigar els patrons de variabilitat de baixa freqüència pròpiament mediterranis. En el cas de Catalunya, l’índex NAO, el patró de variabilitat de baixa freqüència més important per a l’Europa Occidental, té una influència relativament modesta a causa de la posició a sotavent de la península Ibèrica (a la costa catalana la precipitació hivernal presenta correlació negativa però molt dèbil amb l’índex NAO). L’impacte de l’índex NAO sobre Catalunya es produeix bàsicament a l’hivern i sense retard temporal, la qual cosa limita molt el seu potencial de predicció. 13. La variació de la quantitat de precipitació a Catalunya és, a hores d’ara, incerta. L’estudi de sèries pluviomètriques anuals que abastin un segle o més de durada, no evidencia canvis significatius pel que fa a la quantitat de precipitació. Així doncs, la suposada reducció pluviomètrica de la qual es parla sovint com un dels efectes possibles del canvi climàtic no està avalada per les sèries pluviomètriques seculars. 14. A Catalunya, l’evolució futura de la pluviometria és un dels principals temes a tenir en compte. Al nostre país, el caràcter moderat de les precipitacions i la seva acusada variabilitat fan que la pluviometria sigui un factor decisiu a l’hora de fer previsions sobre l’evolució del clima i els seus possibles efectes socioeconòmics, per davant, fins i tot, de la temperatura. La inseguretat que podria generar una variabilitat 27 A. La ciència del canvi climàtic pluviomètrica més gran pel que fa a les contribucions hídriques seria, probablement, tant o més greu que una reducció moderada dels totals pluviomètrics. 15. Al conjunt de Catalunya, la temperatura ha mostrat un comportament variable, similar al que ha passat a escala global des de l’últim terç del segle XIX fins a l’actualitat i, a més, s’observa de forma clara un escalfament entre els anys 80 i 90 del segle XX. La dècada dels anys 90 ha estat la més càlida des de l’inici dels registres instrumentals i, d’altra banda, és possible que al llarg del segle XX s’hagi produït un augment de la pressió atmosfèrica mitjana anual, així com la dels mesos d’hivern, tal i com ha passat en el conjunt de la conca mediterrània. 16. No s’ha mesurat un canvi en el nombre, la freqüència, la intensitat i/o la persistència dels episodis meteorològics extrems. Fins ara no s’ha pogut demostrar, per exemple, que en els últims lustres s’hagi produït un augment de les pluges amb més volum de precipitació, encara que els efectes d’aquest fenomen meteorològic hagin produït pèrdues econòmiques cada cop més elevades en els darrers anys. Així doncs, es destaca la necessitat de realitzar nous estudis i anàlisis per caracteritzar (en termes de freqüència, intensitat i persistència) i avaluar els riscos derivats de la variabilitat natural del clima i, d’aquesta manera, descobrir les tendències reals que es donen actualment i la seva projecció futura. EL FORÇAMENT ANTROPOGÈNIC I ELS CANVIS EN EL CLIMA 17. El comportament del sistema climàtic davant de l’ENSO (El Niño Southern Oscillation) a Europa o la Mediterrània pot variar d’episodi a episodi, en gran part a causa de les diferències que ja hi ha en origen entre els diferents esdeveniments (de “El Niño”, per exemple). Aquesta característica pot dificultar el seu ús com a variable predictora del clima peninsular, tot i que la seva gran anticipació pot contrarestar aquests efectes negatius. D’altra banda, també s’ha de tenir en compte que aquesta resposta pot estar emmascarada per l’elevada variabilitat interna que presenta l’atmosfera a les nostres latituds. 28 A4 A. La ciència del canvi climàtic 18. En un context de canvi climàtic es preveu, amb un grau de fiabilitat elevat, que en el futur l’índex NAO esdevindrà més profund i variable, tot i que no queda clar en quina mesura la seva influència afectarà el clima de Catalunya (en conjunt) a l’hivern. 19. En el cas de l’ENSO, es creu que pot incrementar la seva variabilitat a escala interanual, a causa de l’escalfament global i del Pacífic tropical en particular. En aquest àmbit es fa palesa, doncs, la necessitat d’incrementar els esforços de recerca, tant a nivell instrumental com analític, amb el desenvolupament de prediccions regionals que ens permetin simular més acuradament el clima d’una àrea geogràfica tan complexa com la Mediterrània. A5 PROJECCIONS FUTURES SOBRE EL CLIMA A CATALUNYA 20. Encara hi ha un grau d’incertesa important amb relació a la modelització del clima a escala global. Les millors prediccions sobre l’evolució futura del clima a escala global s’obtenen de l’aplicació de models numèrics de simulació del clima, en particular dels models tridimensionals acoblats, anomenats AOGCM (Atmospheric Oceanic General Circulation Models). Aquests models acostumen a treballar amb resolucions de l’ordre de 2,5º de latitud i longitud (Catalunya hi està representada per una quadrícula). Els models climàtics emprats per l’IPCC acostumen a reproduir força bé el clima present i els canvis produïts durant els segles XIX i XX, i comença a haver-hi consens sobre la idea que, en termes generals, les condicions climàtiques passades eren radicalment diferents a les actuals. Actualment, doncs, les prediccions són cada cop més fiables. Les incerteses que encara hi ha es posen de manifest quan diversos models que utilitzen el mateix augment de concentració de CO2 i d’aerosols tenen com a resultat prediccions prou diferents. 21. Hi ha prediccions a escala global molt més incertes pel que fa als canvis que es puguin produir en la variabilitat climàtica i en la freqüència i intensitat dels esdeveniments extrems. Concretament, diversos estudis mostren una disminució de dies amb precipitació, la 29 A. La ciència del canvi climàtic qual cosa, en combinació amb un augment de la precipitació total, implicaria un augment de la intensitat de les precipitacions. També es dóna versemblança a les prediccions que indiquen temperatures màximes més altes i més dies calorosos sobre les àrees continentals, un augment de l’índex de xafogor i un increment de l’evaporació durant l’estiu als continents, amb el risc associat que es produeixin sequeres i incendis forestals. 22. Convindria regionalitzar les prediccions sobre el canvi climàtic per l’àmbit específic de Catalunya. Actualment, les prediccions regionals no estan prou desenvolupades i, per tant, encara no tenen la mateixa fiabilitat i solidesa que les projeccions a escala global. De fet, a mesura que es redueix l’escala espacial, la predicció del clima futur per a una àrea determinada es fa altament complicada i incerta. En qualsevol cas, fins ara no s’ha trobat cap estudi de modelització o de downscaling estadístic centrat exclusivament a Catalunya. En realitat, tots els resultats de projeccions futures a Catalunya han estat extrets d’estudis referits a àrees molt més grans. 23. La temperatura de l’aire a prop de la superfície terrestre podria augmentar a tota Catalunya en el decurs del segle XXI, com a conseqüència de l’escalfament global. L’augment exacte és difícil de predir, tot i que hi ha un acord força general sobre el fet que l’augment podria ser superior al de la mitjana del planeta (que seria, aproximadament, de 3,5ºC per a finals del segle XXI). Aquest augment no seria uniforme ni en el temps ni en l’espai, podent-se produir augments més acusats de la temperatura a l’estiu que a l’hivern i més importants a l’interior que a la costa. 24. A Catalunya, la precipitació podria no canviar significativament durant els propers anys. Els diversos resultats regionalitzats presenten prediccions lleugerament diferents, que oscil·len entre disminucions moderades i augments molt lleugers. Amb una mica més de detall, en termes generals hi ha acord a l’hora de predir disminucions entre petites i moderades de la precipitació (fins a un 20%) durant l’estiu i augments petits (fins a un 10%) a l’hivern. No s’han trobat prediccions que apuntin canvis significatius per a la primavera, mentre que de cara a la tardor la disminució de la precipitació podria ser encara més petita que la de l’hivern. L’únic estudi que permet distingir variacions espacials d’aquests canvis –amb l’horitzó fixat a finals del segle XXI- indica disminucions de precipitació a la zona del Pirineu i Pre-pirineu occidental (podria anar lligat a les disminucions estiuenques) i augments a la resta del territori. 30 A. La ciència del canvi climàtic A6 ESTIMACIÓ DE LES EMISSIONS DE GASOS AMB EFECTE D’HIVERNACLE PRODUÏTS A CATALUNYA DURANT EL PERÍODE 1990-2001 25. Seria indispensable disposar d’inventaris d’emissions transparents, documentats i comparables. L’IPCC ha desenvolupat unes guies tècniques que incorporen la metodologia de càlcul i comunicació de resultats que haurien de seguir els estats vinculats pel PK per presentar oficialment les seves dades d’emissions. Cal apuntar la bona qualitat de les guies de l’IPCC, tot i que encara existeixen algunes llacunes metodològiques i diversos aspectes tècnics per resoldre. L’inventari d’emissions calculat segons el mètode de l’IPCC inclou assumpcions certament discutibles com, per exemple, no comptar les emissions dels incendis forestals o suposar que les emissions de metà (CH4) originades en els dipòsits controlats de residus es produeixen totes en el mateix any que aquests es disposen a l’abocador. Amb relació a Catalunya, seria molt recomanable aplicar la metodologia de l’IPCC per tal de poder disposar d’un inventari d’emissions de GEH. 26. En el període 1990-2001, les emissions han augmentat seguint la tendència de l’Estat espanyol. Segons dades oficials de l’Administració 2 espanyola presentades a la Unió Europea , les dades de les emissions corresponents a les instal·lacions ubicades en territori català són, per 9 l’any base (1990-1995), un total de 39.282 Gg (1Gg=10 g) de CO2 equivalent. L’any 2001 aquesta emissió fou de 52.270 Gg, un 33% superior. En termes mitjans, les emissions corresponen en un 72% al consum de combustibles fòssils, en un 9% a les activitats agrícoles, en un 13% a les activitats industrials de producció i en un 5,5% a la gestió de residus. 27. Les emissions de CO2 per càpita a Catalunya durant l’any 2001 han estat de 8,4 tones de CO2 per habitant i any. Aquestes emissions corresponen a un valor mitjà respecte als valors indicats per l’ONU pel que fa als països rics i per als països amb ingressos mitjans. 28. Atès el dinamisme del consum, es complica el compliment dels compromisos de reducció d’emissions que contempla el PK, malgrat les previsions del Pla de l’Energia a Catalunya en l’horitzó de l’any 2010. 2 Decisió 1999/296/EC. 31 B. Impactes, vulnerabilitat, mitigació i adaptació B1 L’ENERGIA 3 29. De totes les conclusions i propostes del Llibre Blanc de l’Energia a Catalunya, es podria ressaltar que moltes continuen sent vàlides actualment, que caldria impulsar l’execució d’aquelles que no s’han dut a terme i que encara són vàlides i, finalment, que algunes d’elles haurien de ser modificades per tal de complir els requeriments de reducció de les emissions de CO2 establerts a escala internacional. 30. És previsible que la transposició de la Directiva sobre límits 4 nacionals d’emissions de determinats contaminants atmosfèrics a l’Estat espanyol comporti problemes importants a l’hora d’aplicarla a Catalunya. Els estats membres tenen la competència d’assignar les quotes d’emissió pactades a escala comunitària entre les diverses regions i sectors productius. El Pla de l’Energia a Catalunya en l’Horitzó de l’any 2010 proposa utilitzar l’indicador d’emissions de GEH per unitat de Valor Afegit Brut (VAB). 31. En l’àmbit energètic, hi ha diverses accions possibles a emprendre per tal de reduir les emissions de CO2: I) L’adopció d’estratègies d’estalvi i eficiència energètica en processos i equips, en edificis i vehicles, i/o per generar un canvi d’hàbits en els consumidors. II) El desplaçament a formes d’energia menys intensives pel que fa a emissions de CO2. Cal tenir present, però, que no hi ha gaire marge d’actuació en aquest sentit ja que la conversió a gas natural ha estat important i l’energia nuclear no és una opció vàlida per complir amb els compromisos de Kyoto a la UE atesos els problemes que comporta el seu ús. L’opció que sembla més 3 4 La política energètica del Govern de la Generalitat de Catalunya ha estat marcada per dos documents: el Llibre Blanc de l’Energia a Catalunya, que cobreix el període comprès entre els anys 1981 i 2000, i el Pla de l’Energia a Catalunya, aprovat el 2002 i que té com a horitzó temporal l’any 2010. Directiva 2001/81/CE, de 23 d’octubre, sobre límits nacionals d’emissions de determinats contaminants atmosfèrics. DO núm. L 309, de 27/11/2001. 33 B. Impactes, vulnerabilitat, mitigació i adaptació recomanable és utilitzar fonts renovables d’energia. A Catalunya hi ha prou recursos renovables, coneixement tècnic i tecnologia com per poder augmentar significativament l’aportació de les fonts renovables d’energia si s’estableixen les condicions oportunes de promoció activa com, en el seu dia, van obtenir totes les altres fonts (moltes d’aquestes condicions estan exposades en El Llibre Blanc de l’Energia a Catalunya). 32. Caldria considerar l’hidrogen en els balanços dels canvis de combustible. L’energia que proporcionen els combustibles es deu majoritàriament a l’oxidació del carboni i de l’hidrogen que contenen, obtenint diòxid de carboni i aigua respectivament (aquesta generalment en forma de vapor). Caldria considerar les emissions i el rendiment energètic en la producció d’hidrogen com a combustible i, atès que el vapor d’aigua contribueix a l’efecte d’hivernacle i intervé en diverses retroaccions, caldria estudiar la seva incorporació en el balanç dels canvis de combustibles i utilitzar les tecnologies que condensin el vapor. 33. Hi ha accions tècniques que poden dur-se a terme per reduir les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle que no han estat proposades en els documents oficials com ara: I) No autoritzar centrals termoelèctriques sense cogeneració. II) Afegir turbina i generador als embassaments existents que no en tenen. Seria necessari impulsar l’assignació dels costos a l’energia elèctrica en funció del seu origen (renovable –incloent tota la hidràulica– i no renovable –fòssils i nuclear). En aquest mateix sentit, caldria vetllar per tal que les grans empreses elèctriques no financin l’electricitat procedent de fonts no renovables, abaratint-ne el preu de venda en lloc d’aconseguir un preu competitiu per al conjunt de fonts renovables. Així mateix, seria especialment important aconseguir acords favorables per a la importació a Catalunya d’energia verda en forma de combustibles, de carburants i d’electricitat, així com adequar els sistemes d’assignació de costos i la fiscalitat als costos reals. Cal tenir present que els costos de reducció de les emissions de CO2 són de l’ordre de les primes que s’assigna a l’electricitat d’origen renovable. 34 B. Impactes, vulnerabilitat, mitigació i adaptació 34. De cara als propers cinc anys caldrà tenir especialment en compte l’existència d’un augment en els costos de l’energia, un increment de la demanda energètica i de les exigències ambientals, un creixement de la competència per l’accés al petroli, la integració generalitzada de criteris energètics en els processos de presa de decisions i, finalment, una generalització de les fonts renovables d’energia. Tots aquests elements clau, es descriuen a continuació: 34.1. Increment de costos. Aquest augment es podria deure, en termes generals, a l’increment dels costos dels combustibles (especialment els d’origen fòssil), a la progressiva internalització de les externalitats i al previsible augment dels costos dels equips i de les instal·lacions energètiques per millorar l’eficiència. 34.2. Increment de la demanda energètica. Les demandes de transport, d’oci i de confort és probable que continuïn creixent en el futur. Això podria repercutir clarament en un increment de les emissions de GEH. La informació sobre les emissions derivades d’aquestes activitats s’ha de proporcionar de forma clara, entenedora i concisa, juntament amb les recomanacions d’invertir en equips més eficients i de reduir les activitats que més contribueixin al consum d’energia. 34.3. Augment de les exigències ambientals. La constatació de l’existència d’un canvi climàtic d’origen antròpic i dels seus possibles efectes hauria de permetre augmentar l’exigència de reduir les emissions de GEH, tot incrementant la pressió per disminuir el consum d’energia (amb mesures d’estalvi i d’eficiència energètica) i l’ús de fonts renovables d’energia i de tecnologies menys contaminants. 34.4. Competència creixent per l’accés al petroli. El fet que el ritme de creixement del consum de petroli sigui més ràpid que el de l’oferta, és a dir, que la disponibilitat de noves reserves condueixi a una situació de més competència per aquest recurs a escala mundial. Les conseqüències socials, econòmiques i polítiques d’aquesta tendència són molt difícils de predir. 34.5. Integració generalitzada de criteris energètics en els processos de presa de decisions. Així com ja ha passat amb els criteris ambientals, de seguretat i de qualitat, els quals s’han anat integrant en les decisions de tot 35 B. Impactes, vulnerabilitat, mitigació i adaptació tipus, els criteris energètics també seguiran aquest procés. Per aconseguir aquest resultat caldria millorar la cultura energètica de la població, però també la informació i el compromís de les persones amb responsabilitat política i tècnica. 34.6. Generalització de les fonts renovables d’energia. Les fonts renovables d’energia s’aniran generalitzant en el futur. En alguns casos, l’ús de determinades fonts renovables d’energia pot traslladar alguns dels seus impactes, com ara el visual, prop dels usuaris, cosa que pot crear una reacció en contra del seu ús. Seria important fer una tasca educativa respecte als impactes del sistema energètic amb la finalitat que es poguessin avaluar correctament els impactes de les diferents fonts i tecnologies. La visibilitat dels impactes hauria de contribuir a una limitació del consum d’energia i de la construcció i ampliació de determinades infraestructures energètiques. 35. Anàlisi clàssica del sistema energètic a Catalunya respecte a les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle. 36 B. Impactes, vulnerabilitat, mitigació i adaptació Punts forts i oportunitats Punts febles i reptes • Importància del gas natural en el consum domèstic i industrial • Dependència elèctrica de l’exterior • Pes de l’energia nuclear en la producció energètica • Poca importància del carbó • Potencial eòlic important sense explotar • Potencial solar per explotar • Recolzament social de l’energia solar • Potencial d’aprofitament de la calor de la generació elèctrica en centrals tèrmiques • Teixit associatiu i social favorable a l’ús de les fonts renovables d’energia • Capacitat tecnològica per reduir les emissions de GEH • Existència d’empreses punta en el sector de les energies renovables i de l’eficiència energètica • Potencial d’impulsar el turisme verd o sostenible • Existència de projectes de la UE per disminuir les emissions de GEH • Reducció de la despesa energètica • Renovació d’equips antiquats • Exportació de coneixements • Exportació de tecnologia • Reciclatge professional de les persones que treballen en aquest àmbit. • Dependència de competències energètiques d’organismes de fora de Catalunya • Proximitat a la saturació del potencial hidroelèctric • Certa oposició a l’energia eòlica • Importància del trànsit de pas en el consum de carburants • Manca d’empreses energètiques catalanes • Poca formació universitària en l’àmbit de les energies renovables • Poca conscienciació social de la necessitat de reduir les emissions de GEH • Introducció de noves centrals sense cogeneració • Increments importants del consum elèctric de noves infraestructures amb gran consum energètic • Decisió del govern central sobre el repartiment de les emissions entre CCAA • Encariment dels combustibles fòssils • Exigència ambiental creixent de la UE • Incoherència entre les iniciatives de les diverses administracions • Increment de la climatització elèctrica dels habitatges • Posada al dia dels programes formatius • Incorporació de l’equip de generació en els embassaments existents sense aprofitament elèctric • Aprofitament del biogàs dels abocadors de RSU sense aprofitament energètic 37 B. Impactes, vulnerabilitat, mitigació i adaptació LES INFRAESTRUCTURES I EL MEDI URBÀ 36. L’actual procés d’urbanització que experimenta Catalunya ha comportat l’extensió del model residencial de baixa densitat, amb un elevat consum de sòl i la demanda de noves infraestructures urbanes que genera un augment de la mobilitat obligada i fa inviable una xarxa de transport públic eficaç. Per afrontar aquests problemes caldria desenvolupar un planejament territorial i urbanístic que frenés aquestes dinàmiques urbanes, a través d’una distribució racional dels usos del sòl i les xarxes de transport públic. D’altra banda, la urbanització del territori també limita la disponibilitat de sòl com a embornal de carboni. 37. Els efectes del canvi climàtic previstos aconsellen la revisió dels criteris de disseny i construcció de les infraestructures. En el cas de les infraestructures de comunicació, aquesta revisió s’hauria de dur a terme davant d’un possible augment de la freqüència de fenòmens meteorològics extrems (com les pluges torrencials), tant pel que pugui suposar de manteniment i ús de les tècniques constructives com pel risc que pugui comportar l’efecte barrera per a la lliure circulació de les aigües superficials. Pel que fa a les xarxes pluvials, que actualment es dimensionen per esdeveniments amb períodes de retorn petit (de l’ordre de deu anys), s’hauria de considerar la possibilitat que es produís un augment considerable del risc d’inundació i que, per tant, calgués ampliar la seva capacitat i condicionar àrees inundables com a sistemes de laminació de grans avingudes. 38. Caldria disposar d’infraestructures de subministrament d’aigua que, en episodis extrems de manca de recursos hídrics, permetessin donar resposta a les demandes. En la situació actual, les simulacions realitzades a la regió metropolitana de Barcelona posen de manifest que ja es produeixen dèficits d’aigua superiors al 10% un de cada deu anys. Si es van repetint amb freqüència períodes de sequera més intensos i continua l’augment de població experimentat els darrers anys, la situació podria empitjorar de forma notable. 39. Els edificis són uns dels principals responsables de la creació de les condicions últimes del microclima urbà. La temperatura, la humitat, la radiació i la ventilació poden ser hàbilment modelades per 38 B2 B. Impactes, vulnerabilitat, mitigació i adaptació l’edificació, creant carrers i places amb millors condicions climàtiques que les mesurables en el clima natural de la zona. Això és així, no tan sols per l’efecte de la pròpia ordenació urbanística (sol-ombra, sobreventsotavent, a cobert–descobert), sinó també pels materials de tancament i revestiment emprats en les cobertes i façanes. Els nous edificis presenten una estructura més lleugera, amb moltes superfícies vidrades i amb materials de conductivitat tèrmica més elevada. Aquesta tipologia constructiva obliga, en termes generals, a incrementar l’ús de tecnologies de climatització artificial dels edificis, tant de sistemes de calefacció com de refrigeració (cada cop més indispensables durant l’estiu). Conseqüentment, caldria avançar en la introducció de criteris climàtics en el disseny dels edificis, per tal de mantenir el confort dels seus habitants i/o usuaris, minimitzar l’ús de tecnologies de climatització artificials i millorar la seva l’eficiència energètica. B3 EL TRANSPORT 40. L’augment de la mobilitat quotidiana de la població i l’increment del transport de mercaderies són dues tendències generals a tot el món. Malgrat l’evolució positiva de l’eficiència energètica dels vehicles, les distàncies recorregudes han augmentat, les ocupacions mitjanes han disminuït i la mobilitat global ha augmentat un 50% per sobre de l’augment del PIB. Per reduir el nivell d’emissions associat a aquest augment de la mobilitat, seria fonamental ampliar la xarxa ferroviària i millorar-ne el servei com a alternativa als altres mitjans de transport més contaminants i, a més, introduir massivament les piles d’hidrogen com a alternativa energètica avantatjosa per a l’automoció a mig termini. 41. El transport és el sector que està creixent més com a consumidor d’energia i productor de gasos amb efecte d’hivernacle a la Unió Europea. Les previsions pel període 1998-2010 apunten un increment del 38% en el transport de mercaderies i del 24% en el de viatgers a l’Europa Occidental. En els darrers anys s’han produït millores en la tecnologia i els carburants, que han tingut com a resultat descensos significatius en les emissions de determinats contaminants. Tot i això la qualitat de l’aire encara és pobre a la major part de ciutats europees. Pel que fa a les mercaderies, les noves pràctiques logístiques de just in time, estoc zero, lliuraments en finestres temporals, etc. valoren la qualitat del servei 39 B. Impactes, vulnerabilitat, mitigació i adaptació per sobre dels costos del transport i, per tant, del seu impacte sobre les emissions. En aquest àmbit, els escenaris de millora no són molt optimistes malgrat els recents passos vers la regulació del transport de mercaderies interurbà per carretera (cànon per ús de carretera) i de l’urbà (control de la càrrega i descàrrega amb temps màxim d’estacionament). LA INDÚSTRIA B4 42. Les indústries catalanes presenten diferents graus de sensibilitat al canvi climàtic en funció de la seva tipologia i, per tant, hauran d’adaptar-s’hi en funció de la seva especialitat i expertesa. 43. Els canvis de clima hauran de ser més evidents abans que les empreses decideixin invertir per adaptar-s’hi i mitigar-ne els efectes. Amb un temps de vida de la maquinària de les plantes industrials que va des dels 10 fins als 40 anys, les empreses estaran en condicions de canviar la maquinària només quan aquesta s’hagi de renovar, no abans. 44. Caldria estudiar l’opció d’establir mecanismes de finançament, bé des de l’Administració, bé des de les federacions d’indústries, per tal d’ajudar a reduir els costos d’adaptació. En els propers anys serà clau mantenir l’aplicació d’eines d’adaptació contínua, tot obligant les empreses a innovar, a repensar processos, que les situïn allà on la societat comença a exigir des del punt de vista ambiental. Està comprovat que aspectes com l’ecoetiquetatge o l’estalvi energètic associat a un producte present en el mercat li fan gaudir d’una major demanda . L’AGRICULTURA I LA SILVICULTURA 45. Els efectes del canvi climàtic sobre l’agricultura són incerts, variats i complexos i presenten interaccions entre ells i amb factors culturals, polítics i socioeconòmics, entre els quals destaquen l’abandonament de les activitats agràries i els canvis en els usos del sòl, els quals poden tenir unes repercussions tan o més grans que el canvi climàtic. La 40 B5 B. Impactes, vulnerabilitat, mitigació i adaptació reducció de la superfície destinada a terres de cultiu i boscos a causa dels processos d’urbanització segueix un ritme molt ràpid arreu del món, principalment a les zones més properes a grans àrees metropolitanes. En àrees més allunyades de la dinàmica metropolitana, l’abandonament i posterior embosquinament de les terres de cultiu té com a conseqüències una pèrdua de biodiversitat, una reducció de la qualitat del paisatge i un augment del risc d’incendis. En canvi, el pas de conreu a bosc podria incrementar l’embornal de carboni. 46. La resposta davant del canvi climàtic varia segons les espècies agrícoles i forestals. Aquest efecte diferencial s’ha observat avaluant l’estrès a les altes temperatures, el grau de resposta sostinguda i d’aclimatació a l’augment del CO2 a l’atmosfera i la vulnerabilitat a l’increment en la concentració d’ozó (O3). 47. L’augment de la temperatura pot conduir a curt termini a la ràpida mineralització de la matèria orgànica dels sòls forestals i agrícoles i, a la llarga, a una disminució de la disponibilitat de nutrients al sòl. Aquest fet es podria aguditzar si es produís un augment de la relació C/N de la matèria que retorna al sòl com a conseqüència d’un augment del CO2 atmosfèric. 48. A Catalunya, una de les principals amenaces per a l’agricultura i la silvicultura és la disminució de la disponibilitat d’aigua amb l’augment de l’evapotranspiració amb les temperatures i la possible reducció de les pluges. Si es garantís el subministrament de reg, les zones de regadiu podrien augmentar llur productivitat. Aquest aspecte, però, presenta certa complexitat i està condicionat a altres factors que poden afectar la productivitat dels conreus (tipus de sòl, etc.). 49. Els canvis en les variables climàtiques podrien afectar la productivitat dels conreus i els riscos meteorològics als quals estan sotmesos. La disminució d’hores de fred podria conduir a una davallada de la producció de cultius llenyosos com la pomera, la perera, el cirerer i el presseguer en zones tradicionalment fruiteres com la Plana de Lleida. Un canvi de varietat en espècies com el presseguer podria solucionar el problema, però en el cas de les pomes i les peres el risc és més gran. Si la pujada de temperatures produeix un avançament de la floració i el risc de gelades es manté, la incertesa en la producció augmentarà. Per contra, si el risc de gelades disminuís es podrien introduir varietats més primerenques de presseguers o albercoquers, de qualitat i producció més baixes, però amb 41 B. Impactes, vulnerabilitat, mitigació i adaptació un preu de venda més alt. També es podria introduir el cultiu del nesprer i ampliar el cultiu de cítrics, amb la possible introducció, si l’augment de temperatures i davallada del risc de gelades ho permet, del mandariner i el llimoner. La reducció del risc de gelades hivernals també afavoriria d’altres conreus llenyosos de secà com l’olivera, amb la reducció del risc de pèrdua de collita i una necessitat més baixa de reposició dels arbres. 50. La reducció de la disponibilitat hídrica podria ser crítica en les zones de secà, tot reduint la productivitat de cultius com l’olivera, l’ametller, l’avellaner o la vinya. L’efecte del canvi climàtic sobre la vinya, però, probablement dependrà d’efectes microclimàtics particulars. L’augment de l’estrès hídric també podria ser molt important per a d’altres cultius de secà com els cereals, en zones ara ja relativament àrides. En canvi, el seu cultiu podria estendre’s en àrees de secà actualment més humides, com el Berguedà. 51. Les conseqüències per als petits productors podrien ser més importants que per als grans, atès que els primers tenen menys capacitat de canviar els seus conreus amb varietats alternatives i d’afrontar amb èxit possibles rebutjos temporals del mercat, on una petita tara en els productes podria fer-los invendibles. 52. S’estima un increment de la vulnerabilitat dels conreus i el bestiar a les plagues i les malalties (actualment de distribució limitada per les baixes temperatures i el risc de gelades). L’impacte sobre les males herbes dependrà de les espècies concretes i del cultiu i les característiques ecofisiològiques i competitives d’aquests. L’increment de CO2 a l’atmosfera podria fer augmentar la resistència dels vegetals per increment de la producció de productes secundaris, però l’augment de la relació C/N del material vegetal resultant podria estimular-ne el consum i empitjorar la qualitat de la matèria orgànica al sòl, amenaçant la disponibilitat de nutrients. 53. Els prats d’alta muntanya i els boscos de muntanya són ecosistemes molt amenaçats pels canvis en les condicions climàtiques. Els prats i els boscos constitueixen un reservori de biodiversitat i proporcionen una font de productes diversos i externalitats. El maneig extensiu tradicional de les pastures ha modelat el seu valor ecològic, paisatgístic i cultural. L’escalfament podria tenir un efecte positiu sobre llur productivitat, però l’amenaça d’extinció d’algunes espècies i de pèrdua de la qualitat de la biodiversitat és real. Els boscos i les pastures presenten un valor afegit 42 B. Impactes, vulnerabilitat, mitigació i adaptació en la mitigació del canvi climàtic gràcies a llur funció com a embornals de carboni al sòl. Caldria saber més, però, sobre la relació entre la gestió d’aquests ecosistemes i el seu efecte d’embornal. El principal valor dels boscos de Catalunya rau en els productes que no tenen un valor directe de mercat i les externalitats, com ara són la biodiversitat, la protecció i la regulació hídrica. A més, els nostres boscos són extraordinàriament multifuncionals en el seus productes de mercat. Actualment els productes no fusters són poc competitius en els mercats internacionals, i les perspectives sota el canvi apunten a un empitjorament d’aquesta situació. Els productes no fusters proporcionen un volum econòmic no menyspreable, però llur aprofitament és heterogeni i està poc regulat. Amb el canvi climàtic podria produir-se una disminució en la producció de bolets però una millora en la qualitat de plantes medicinals i aromàtiques, així com en la producció de mel i d’altres productes apícoles. 54. A llarg termini podria produir-se un canvi en la distribució de la vegetació dels boscos de Catalunya. Les zones baixes i meridionals es podrien enriquir en plantes de matollar, el bosc mediterrani podria pujar de cota en les zones de muntanya i els boscos de muntanya tendirien a enrarir-se. Les comunitats silvícoles tenen més resiliència davant dels canvis que altres comunitats vegetals més efímeres, però aquesta capacitat de tamponar els canvis podria desaparèixer si el bosc fos destruït per pertorbacions a gran escala (com els grans incendis ocorreguts els darrers anys). En aquest cas, les diferències en la capacitat de regeneració de les diferents espècies i llur vulnerabilitat relativa en front a l’estrès hídric poden determinar canvis importants en la composició i el funcionalisme dels nostres boscos. 55. El canvi climàtic podria comportar un augment del risc d’incendi a les zones mediterrànies i una ampliació de les zones d’alt risc cap a territoris on ara és més baix. El principal risc natural per als boscos del nostre país és el foc, risc que sovint es veu incrementat per la pressió antròpica. La seva vulnerabilitat podria veure augmentar per una major freqüència i magnitud dels episodis de sequera, l’abandonament de les zones rurals -que podria incrementar-se en les zones de secà si disminuís la productivitat i la competitivitat dels productes agrícoles-, l’evolució dels sistemes forestals cap a boscos joves i densos i la disminució de la gestió forestal a causa d’una davallada de la rendibilitat dels aprofitaments de la fusta. 43 B. Impactes, vulnerabilitat, mitigació i adaptació ELS RESIDUS 56. Els residus que més aportacions fan a les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (diòxid de carboni i metà) són els residus sòlids urbans que es gestionen a través d’abocador (75% de les emissions totals dels residus sòlids urbans), seguits dels que es destinen a d’incineració (23%) i les aigües residuals tractades en les EDARs (2%). Bona part d’aquestes emissions són produïdes a partir de matèria orgànica no fòssil continguda en aquests tipus de residus. A Catalunya la producció de RSU ha augmentat un 50% durant l’última dècada. Actualment la disposició controlada dels residus municipals és la via més utilitzada per aquest tipus de residu, que l’any 2000 va representar el 65,3% del total de residus municipals generats. En aquest sentit, cal apuntar que hi ha més de 32 dipòsits en funcionament al llarg de la geografia catalana. 57. L’aprofitament del biogàs produït en el procés de digestió anaeròbia té un paper cabdal en la reducció de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle, ja sigui perquè es duu a terme en els abocadors, ja sigui perquè és un dels tractaments proposat per valoritzar la matèria orgànica. Mitjançant aquest procés es pot tractar un gran nombre de residus: agrícoles i ramaders, industrials orgànics, aigües residuals urbanes i industrials, fangs d’estacions depuradores i la fracció orgànica dels residus sòlids urbans. El biogàs, que té un alt contingut en energia i pot ser utilitzat de moltes maneres amb un elevat rendiment energètic (per produir electricitat, cuinar, etc.), és un combustible que genera energia amb efectes neutres des del punt de vista d’emissions de CO2. 58. La normativa europea i catalana en matèria de residus i el Pla de Gestió de Residus Municipals de Catalunya per al període 2001-2006 (PROGREMIC) poden contribuir a reduir les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle de cara al futur. Les mesures de mitigació proposades (disminuir l’aportació de la matèria orgànica a abocadors, implantar la recollida selectiva, recollir el biogàs dels abocadors, aprofitament del biogàs, etc.) són més fàcils d’implantar en els abocadors de nova creació, però caldria fer un esforç suplementari per implantar-les en els abocadors més antics i als que tenen pocs anys de vida útil. És especialment significativa l’opció d’aprofitar energèticament el biogàs, ja que el seu aprofitament contribuiria a reduir l’ús d’altres combustibles que generen emissions de GEH. No obstant això, es detecta com a punt feble l’efectivitat de les xarxes de recollida o captació del biogàs 44 B6 B. Impactes, vulnerabilitat, mitigació i adaptació en el vas de l’abocador. Caldria fer un seguiment acurat dels abocadors que s’han anat tancant en aquests darrers anys i que no disposaven de sistemes de recuperació d’aquest gas. 59. En els propers anys es podrien reduir en un percentatge elevat les emissions de diòxid de carboni equivalent generades pels processos de tractament dels residus respecte a l’any 2000, atès que el punt de partida era el pitjor dels escenaris possibles: el 65% dels residus urbans l’any 2000 anaven a abocador i, de la resta, una part molt important anava a incineració. Si es compleix la planificació del PROGREMIC, de cara a l’any 2006 un 55% de la matèria orgànica s’ha de valoritzar mitjançant metanització (les emissions tenen efectes positius ja que substitueixen d’altres emissions per obtenir energia) i compostatge (redueixen els efectes de les emissions respecte a l’abocador unes 10 vegades, ja que no es genera el CH4). Malgrat l’assoliment de l’objectiu establert al PROGREMIC, encara quedaria una part important de matèria orgànica que aniria destinada a abocadors. Caldria, doncs, vetllar pel disseny i funcionament correctes dels abocadors (especialment pel que fa a la captació i aprofitament energètic del biogàs) per tal que puguin reduir les seves emissions a l’atmosfera. 60. Les principals reduccions es podrien produir a partir de l’any 2006, atès el període de temps que es requereix per implantar noves instal·lacions i millorar les actuals. La planificació del PROGREMIC és adequada per reduir les emissions, encara que podria plantejar objectius més ambiciosos pel que fa a instal·lacions que permetessin recuperar el biogàs. 61. Les aigües residuals tractades a les estacions depuradores d’aigües residuals tenen una contribució petita (2%) al total d’emissions generades pels residus a Catalunya. Durant els propers anys es preveu un increment d’aquestes emissions respecte a l’any 2000, com a conseqüència de l’execució de noves actuacions ja planificades que són absolutament necessàries per a una bona gestió de les aigües residuals. Es podria destacar la posada en funcionament de l’EDAR del Baix Llobregat, que tractarà un volum d’aigües residuals molt important però que, al seu torn, farà augmentar entre un 10 i un 15% les emissions de GEH, i els canvis adoptats en el funcionament de nombroses EDAR’s per a l’eliminació de nutrients, que faran augmentar lleugerament les emissions d’òxids de nitrogen (NOx). 45 B. Impactes, vulnerabilitat, mitigació i adaptació 62. La planificació de la gestió dels purins hauria d’incorporar les emissions generades per aquest tipus de residus com a criteri per a la presa de decisions. A partir de les dades de producció de purins es podria estimar la producció màxima de biogàs a Catalunya. Les previsions fetes per a l’any 2010 comporten una producció inferior al 10% del total del biogàs que potencialment es podria aprofitar. L’escenari energètic del 2010 previst per l’ICAEN reflecteix un increment en les emissions de CO2 i CH4 generades pels purins excedents que no podran ser abocats al sòl i que, per tant, hauran de ser tractats en plantes d’assecatge tèrmic (generant noves emissions de CO2 i COVs), basses, depuradores amb eliminació de nutrients, etc. EL TURISME 63. El turisme és una de les activitats econòmiques principals de Catalunya. Es tracta d’un sector molt diversificat que comprèn el turisme de masses (sol i platja), el turisme d’hivern (esquí) i formes emergents de turisme alternatiu, com les vinculades a la natura i l’aventura, al patrimoni cultural i urbà, a la pràctica de certs esports com el golf o la nàutica, i als parcs temàtics, etc. L’anomenat “turisme de sol i platja” encara és la modalitat dominant, seguit pel turisme de l’esquí (amb una presència important del mercat domèstic). Tanmateix, bona part de les diverses formes de turisme anomenat alternatiu (potser menys dependents del clima però sí dels possibles efectes del canvi climàtic sobre certs ecosistemes) mostra un notable dinamisme que probablement s’intensificarà de cara al futur. 64. El clima és un factor clau per a gran part de l’oferta turística de Catalunya. Per tant, qualsevol canvi en les condicions climàtiques podria comportar impactes molt significatius en el turisme. El fet que aquests efectes siguin positius o negatius dependrà de cada subsector i de les estratègies d’adaptació/mitigació que s’adoptin. No obstant això, en aquest sentit es percep poca conscienciació per part del sector turístic català en relació amb l’existència del canvi climàtic i els seus efectes potencials sobre el turisme. 65. Hi ha una hipòtesi plausible sobre l’augment de la freqüentació de visitants per l’allargament de la temporada i la disminució de 46 B7 B. Impactes, vulnerabilitat, mitigació i adaptació l’estacionalitat en el turisme de sol i platja. Addicionalment, l’increment més elevat de les temperatures en destinacions competidores també podria influir positivament en aquest subsector. L’augment de la freqüència dels fenòmens extrems i l’increment del nivell del mar –altres possibles efectes del canvi climàtic- podria suposar una amenaça per a un recurs tan bàsic per al turisme com són les pròpies platges. Si aquests canvis es confirmessin, caldria estudiar molt bé les vies per intentar minimitzar aquests efectes, que podrien passar per la construcció d’obres de protecció del litoral i/o la reordenació de l’espai construït a primera línia de costa. En un altre ordre de coses, el canvi climàtic podria tenir un efecte sobre aquesta modalitat de turisme en la mesura que pugui afectar la disponibilitat futura de recursos hídrics. 66. Els impactes més importants del canvi climàtic sobre el sector turístic de Catalunya probablement recaurien sobre el turisme d’hivern, tot i que variarien en funció de la ubicació de les estacions d’esquí. La innivació artificial (és a dir, l’ús de canons de neu) podria intensificar-se en el futur, especialment a les estacions més orientals del Pirineu català, com a resposta a aquesta variabilitat climàtica. Això contribuiria al fet que l’esquí pogués mantenir-se per sobre dels 2.000 metres però, al mateix temps, això implicaria que es podria arribar a produir l’abandonament de part de les instal·lacions actuals situades per sota d’aquesta cota. Finalment, també cal tenir present que tot i que la innivació artificial ha permès l’adaptació d’aquest sector turístic a la variabilitat del clima, presenta clares limitacions de caire ambiental. 67. Els impactes sobre l’anomenat turisme alternatiu variaran en funció de cada modalitat concreta d’activitat. D’antuvi no sembla que el turisme cultural i urbà s’hagin de veure massa afectats, mentre que l’anomenat ecoturisme i el turisme rural ho podrien estar en la mesura que el patrimoni natural que els sustenta evolucioni com a conseqüència del canvi climàtic. 68. La diversificació de l’oferta turística i la integració de productes contribuiria a augmentar la capacitat d’afrontar els possibles impactes del canvi climàtic. El sector turístic català es troba en un procés d’adaptació a les noves tendències en el món del turisme, especialment orientades cap a la diversificació i integració de “productes” i “paquets”, així com a la millora de la qualitat (incloent-hi de 47 B. Impactes, vulnerabilitat, mitigació i adaptació manera molt significativa la millora en el rendiment ambiental d’empreses i destinacions turístiques). En reduir el risc de dependència d’un sol àmbit, el sector també estaria més ben preparat per afrontar els possibles impactes del canvi climàtic. No obstant això, caldrà seguir amb atenció l’evolució d’aquesta tendència per comprovar si es consolida durant els propers anys. ELS RECURSOS HÍDRICS I EL PROVEÏMENT D’AIGUA 69. A Catalunya, els efectes del canvi climàtic sobre els recursos hídrics cal estimar-los considerant les possibles tendències que experimentarà la meteorologia a la conca mediterrània: augment de les temperatures, manteniment o lleugera disminució de la precipitació i increment dels episodis extrems (aiguats). La repercussió d’aquests canvis sobre la dinàmica hidrològica és complexa, però a grans trets podria comportar un augment important de l’evapotranspiració, una disminució de la recàrrega dels aqüífers i, exceptuant els episodis extrems, una reducció del cabal dels rius. La variabilitat intra i interanual observada des de 1960 al riu Fluvià pot ser indicadora de canvis en la dinàmica hidrològica. A la costa, el possible augment del nivell del mar, juntament amb les repercussions esmentades anteriorment, podria afavorir la intrusió de la falca salina en els aqüífers litorals i, conseqüentment, això reduiria la seva capacitat d’explotació. 70. Les variacions en la demanda d’aigua i les transformacions produïdes en els usos del territori podrien produir, a curt i mig termini, afectacions més importants pel que fa als recursos hídrics que no pas les influències globals derivades del canvi climàtic. Concretament, els canvis d’ús del sòl (abandonament de pastures i conreus) a la conca de l’Ebre pot haver influïtenciat significativament en els cabals recents del mateix riu. Durant els propers anys serà clau la definició d’una política hidrològica que contempli específicament reduccions potencials en la disponibilitat de recursos i, alhora, garanteixi la satisfacció de la demanda. Caldria formular propostes de gestió on apareguin explícitament les limitacions que la influència del canvi ambiental (el qual inclou les causes climàtiques i les antròpiques) tindran sobre l’abastament humà i la disponibilitat d’aigua per als ecosistemes. 48 B8 B. Impactes, vulnerabilitat, mitigació i adaptació Actualment, la demanda a les conques internes és de l’ordre d’un 80% dels recursos, la qual cosa requereix una gestió molt afinada en la qual les iniciatives d’estalvi, control de l’ús i possibles limitacions al desenvolupament territorial esdevindran imprescindibles. 71. Actualment es disposa d’un coneixement acceptable sobre els recursos superficials, mentre que el coneixement sobre els recursos subterranis és encara aproximat. S’hauria de millorar el coneixement dels diferents components del cicle hidrològic, entès com a tal, mitjançant el seguiment de cabals i nivells de qualitat, així com elaborar estudis i mapes de vulnerabilitat, estudis de repercussió socioeconòmica i per a la prevenció de la incertesa en l’oferta de recursos hídrics en el context de les variacions climàtiques. Amb l’argument d’adaptació al canvi climàtic, caldria adaptar-se als canvis d’usos i, sobretot, d’organització del territori que influencia la dinàmica hidrològica; és a dir, promoure un ús conjunt dels recursos superficials i subterranis d’acord amb les disponibilitats locals. 72. En l’àmbit de la hidrologia no s’identifiquen accions concretes per tractar d’influir en el canvi climàtic, però, d’altra banda, sí que hi ha accions que incideixen en els seus possibles efectes sobre la disponibilitat de recursos i en la dinàmica hidrològica. Aquestes accions, que passarien per una planificació adequada i una educació ambiental efectiva, haurien de promoure l’estalvi dels recursos locals. 73. Les tendències climàtiques no afavoririen la recuperació de les deficiències actuals en la disponibilitat de recursos hídrics. Concretament, la recuperació del nivell hidràulic en els aqüífers intensament explotats, la millora de la qualitat en àrees amb contaminació d’aigües superficials o subterrànies o la salinització d’aqüífers litorals, i la major disponibilitat d’aigua per a zones humides i de ribera esdevindrien menys probables, atesos els canvis que aquests fenòmens suposarien en la dinàmica hidrològica. L’augment del risc d’avingudes és un factor molt important en el context de Catalunya. 74. Tot i la preocupació existent pels impactes potencials del canvi climàtic sobre l’abastament humà, caldria estendre aquesta preocupació a l’àmbit dels sistemes ecològics. La dinàmica ecosistèmica depèn en molts casos de la disponibilitat hídrica. Atès que la natura no n’és un consumidor més, sinó el primer, caldria determinar quin percentatge de recursos li pertoquen i quins estem disposats, com 49 B. Impactes, vulnerabilitat, mitigació i adaptació a gestors, a cedir-li. És obvi que des de la perspectiva antròpica es tracta d’un pacte a la baixa, però cal entendre que un bon funcionament hidrològic garanteix alhora la protecció del medi i la disponibilitat de recursos. 75. L’educació ambiental és una eina bàsica per a una bona gestió dels recursos hídrics. Les accions per adaptar-se als possibles efectes del canvi climàtic no són només responsabilitat de les administracions públiques, sinó que impliquen al conjunt de la societat. És bastant evident que gran part de la ciutadania és conscient del fet que cal implicar-se en la protecció dels recursos hídrics, però no està tant clar que sàpiga fer-ho de forma eficient (malgrat que aquesta sigui la seva voluntat). És aquí on l’educació, promoguda per l’Administració amb l’ajut d’educadors, associacions i voluntaris, hauria de servir per ampliar l’abast de la conscienciació i difondre formes correctes d’actuació. 76. Hi ha múltiples opcions d’adaptació al canvi climàtic pel que fa als recursos i a la demanda hídrica. És conegut que els efectes del canvi climàtic d’origen antròpic només podran ser absorbits si existeix una planificació finalista avançada als seus efectes. Aquesta planificació s’ha de considerar tant des del vessant de l’oferta com del de la demanda. La taula següent sintetitza i valora algunes d’aquestes opcions: 50 B. Impactes, vulnerabilitat, mitigació i adaptació Oferta Opció Comentaris 1. Abastament domèstic 1.1. Construcció de noves infraestructures d’embassament i regulació. Queden poques opcions de construir nous embassaments en el territori català. Forta oposició social. Impacte ambiental notable. 1.2. Increment de la derivació des de rius i les captacions en aqüífers. La majoria dels rius presenten cabals per sota dels mínims desitjables, amb importants trams secs a l’estiu o durant períodes més amplis. La possibilitat d’explotar aigües subterrànies encara és factible en algunes localitats, especialment en zones de muntanya i àrees urbanes. 1.3. Transvasament de cabals i/o increment dels ja transvasats. Costós, oposició social, impacte ambiental. 1.4. Dessalinització. Potenciació tecnològica dels tractaments potabilitzadors. L’ús de l’aigua salina és una opció viable, socialment acceptada. Costosa, però sensiblement inferior al preu del transvasament. Podria suposar una reducció important de recursos en àrees litorals. La millora dels tractaments permet l’ús de recursos desestimats anteriorment por raons de qualitat (ex. Besòs). 1.5. Reutilització. Limitacions d’ús pel què fa a la qualitat. Apta per al reg (golf) i usos públics. 2. Ús agrícola 2.1. Increment de les infraestructures d’embassament i regulació. Costós, impacte ambiental i social notable. Escasses possibilitats de crear-ne de noves per limitacions territorials. 3. Ús industrial (refrigeració) 3.1. Ús d’aigua de menys qualitat i/o reutilització. Viable. 4. Plantes hidroelèctriques 4.1. Increment de la capacitat dels embassaments. Costós, impacte ambiental notable. 4.2. Previsió d’entrades per simulació. Poca viabilitat davant la incertesa de la magnitud del canvi climàtic. 5. Control de la contaminació 5.1. Increment de la capacitat de tractament. Costós. 6. Gestió d’avingudes 6.1. Construcció de motes i represes de contenció. Costós, impacte ambiental en l’àmbit de ribera. Limiten l’ús del territori afectat. 6.2. Construcció d’elements a la capçalera per reduir el pic d’avinguda. Només és efectiu en conques petites. Requereix un manteniment periòdic. 51 B. Impactes, vulnerabilitat, mitigació i adaptació Demanda Opció Comentaris 1. Abastament domèstic 1.1. Incentius d’estalvi (política de preus). Limitacions en la seva aplicació. Requereix iniciativa institucional i un pacte social. 1.2. Increment del reciclatge i l’ús d’aigües residuals. Viable, localment costós per duplicació de la xarxa de distribució. Millora de la qualitat dels efluents abocats en lleres on pràcticament no hi ha dilució per falta de cabal natural. 2. Ús agrícola 2.1. Increment de l’eficiència. Mitjançant l’ús de tecnologia o d’una política de preus. 2.2. Canvi en cultius amb uns requeriments d’irrigació més petits. Difícilment aplicable a causa de l’especialització de determinades àrees en certs productes i a les limitacions de mercat i legislatives de la CE (a través de la política agrària comuna). 3. Ús industrial (refrigeració) 3.1. Foment de la reutilització. Depèn del procés industrial. 3.2. Increment de l’eficiència. Requereix inversió en millores tecnològiques. 4. Plantes hidroelèctriques 4.1. Increment de l’eficiència de les turbines. Requereix inversió en millores tecnològiques. 5. Control de la contaminació 5.1. Reducció del volum dels efluents a tractar. Requereix inversions en millores tecnològiques i/o l’establiment d’impostos sobre els cabals abocats. 5.2. Gestió dels abocaments en l’àmbit de conca. Equilibri territorial en la producció/eliminació de residus. Especialment pels abocaments difusos (purins). 6. Gestió d’avingudes 52 6.1. Millora dels sistemes de prevenció i protecció. Molt limitada en conques petites amb un temps de resposta curt, com és propi dels rius catalans (amb l’excepció de l’Ebre). 6.2. Influència en el desenvolupament territorial, tot limitant l’ús de les àrees inundables. Connotacions polítiques i econòmiques. Es requereix un treball específic sobre les actuacions urbanes i industrials existents des de fa anys en aquestes àrees. B. Impactes, vulnerabilitat, mitigació i adaptació B9 ELS SISTEMES NATURALS: ELS ECOSISTEMES TERRESTRES 77. El canvi climàtic ve a afegir-se a les moltes pressions a les quals actualment estan sotmesos els ecosistemes terrestres en general i, és clar, també els catalans: canvis en els usos del sòl, elevades demandes de recursos, sobreexplotació o abandonament, deposició de nutrients i contaminants, etc. Tot plegat pot produir-los transformacions i, fins i tot, posar-los en perill, així com als béns i serveis que proporcionen. L’impacte del canvi climàtic serà influït per la gestió que se’n faci i per les interaccions amb aquestes altres pressions. 78. A Catalunya, com passa arreu del planeta, ja hi ha ara una quantitat substancial d’evidències observacionals i experimentals sobre el lligam entre el canvi climàtic i els processos biològics i físics dels ecosistemes. L’arribada de la primavera s’ha avançat i la de l’hivern s’ha retardat, tot provocant que el període vegetatiu s’hagi allargat, com a terme mig, uns 5 dies per dècada durant els darrers cinquanta anys. 79. Han variat les habilitats competitives entre les espècies, atès que els canvis han estat diferents per a cadascuna d’elles, i es pot esperar que se’n derivin canvis en la composició de les comunitats i desplaçaments en la distribució de les espècies. De fet, ja se n’han descrit al massís del Montseny, on alzines i faigs semblen desplaçar-se cap a majors altituds impel·lits pels canvis d’usos del territori i pel progressiu escalfament de les temperatures. 80. És més probable que es moguin les espècies que no pas els ecosistemes complets, ateses les diferents respostes que presenten les diverses espècies i la possible arribada d’espècies invasores. En els casos més extrems, les poblacions d’algunes espècies estarien en perill per la sinergia entre l’estrès produït pel canvi climàtic, que fa inadequats els hàbitats en els qualse vivien, i per la fragmentació del territori, que en dificulta la migració cap a hàbitats amb condicions més adients per a la seva supervivència. 81. La disponibilitat hídrica juga un paper cabdal en la composició de la vegetació i en la distribució de les espècies en els ecosistemes terrestres, majoritàriament mediterranis. Un progressiu increment 53 B. Impactes, vulnerabilitat, mitigació i adaptació de l’aridesa, com el viscut darrerament a Catalunya i el que es preveu per a les properes dècades podria tenir conseqüències importants per a la fisiologia, la fenologia, el creixement, la reproducció, l’establiment i, finalment, la distribució dels éssers vius i, per tant, l’estructura i el funcionament dels ecosistemes. 82. Diversos estudis experimentals mostren com unes espècies són més afectades que altres per l’escalfament i els episodis de sequera, amb la qual cosa s’altera la seva habilitat competitiva i s’acaba alterant la composició de la comunitat. S’ha observat, per exemple, una disminució de la diversitat dels nostres matollars. A més d’aquests canvis estructurals també s’han trobat canvis funcionals, com per exemple la disminució de l’absorció de CO2 produïda per les sequeres o una pèrdua més elevada de nutrients en els lixiviats després de les pluges a causa de l’escalfament. S’han observat molts altres canvis en les darreres dècades com a resposta al canvi climàtic: secades del bosc més freqüents, més freqüència de situacions de risc d’incendi, emissions més elevades de compostos orgànics volàtils biogènics des dels nostres ecosistemes. L’increment previsible de l’aridesa tindrà com a conseqüència un augment dels riscos de degradació dels sòls per processos que ja són importants al nostre país com l’erosió, la salinització i les pèrdues de matèria orgànica. 83. Els canvis afecten i afectaran els múltiples serveis proporcionats pels ecosistemes terrestres, tant els productius (subministrament de béns naturals renovables com ara aliments, medecines, productes fusters, caça, bolets, pastures, etc.) com els ambientals (manteniment de la biodiversitat, regulació de la composició atmosfèrica i el clima, conservació dels sòl i l’aigua, emmagatzematge de carboni, etc.) i socials (usos recreatius, educatius i de lleure, valors tradicionals culturals, turisme i excursionisme, etc.). 84. Les respostes al canvi climàtic i altres factors del canvi global alteraran l’emmagatzematge de carboni als boscos, però l’extensió i la direcció del canvi no estan clars. L’augment de CO2 atmosfèric pot augmentar el creixement d’arbres i matolls, així com la fullaraca i les arrels i, per tant, la producció primària neta. No obstant això, els darrers experiments de fumigació amb CO2 a l’aire lliure i els duts a terme en les fonts naturals de CO2, és a dir, en condicions naturals i/o a llarg termini, ens indiquen que aquests efectes del CO2 poden saturar-se perquè els boscos estan arribant a la seva màxima capacitat i les plantes es poden aclimatar a aquest augment de CO2. 54 B. Impactes, vulnerabilitat, mitigació i adaptació 85. L’augment de temperatura pot tenir tant efectes positius com negatius sobre el balanç de carboni, en gran part en funció de com evolucioni la disponibilitat d’aigua. Als ecosistemes mediterranis, on el canvi climàtic podria fer disminuir la humitat del sòl i la productivitat –i, per tant, també l’absorció de CO2- fàcilment podria decréixer. A més, la productivitat de l’ecosistema, que inclou la mortalitat dels organismes i la dinàmica del carboni del sòl, i la productivitat del bioma, que inclou pertorbacions com els incendis, és menys probable que sigui positiva. 2 86. Els models preveuen una producció neta mitjana d’uns 60 g C m -1 any pel conjunt dels ecosistemes forestals de Catalunya, tant ara com a mitjan segle XXI, tot i que en aquest darrer cas resulta d’una producció primària bruta i una respiració total quasi 60% més grans que actualment, com a resultat d’un increment de la concentració de CO2 atmosfèric (d’un 1% anual) i de la temperatura (0,04°C anuals), així com d’una disminució anual de la pluja del 0,03%. A més, tot això disminuirà encara més la reserva hídrica dels sòls, de manera que el paper de molts dels nostres ecosistemes terrestres com a embornals de carboni podria veure’s compromès seriosament durant les properes dècades. 87. Sovint, el balanç del carboni està més influït per canvis en els usos del sòl que no pas per l’augment de CO2 o pel canvi climàtic. 88. Caldria seguir duent a terme estudis per conèixer millor en quin grau el canvi climàtic pot alterar –ara i de cara al futur- el funcionament i l’estructura dels ecosistemes mediterranis. Les condicions experimentals d’aquests estudis s’haurien d’apropar tant com fos possible a les naturals i aprofitar els avenços tecnològics per aplicarlos a les diferents escales temporals i espacials que ens donin idea de l’abast de l’alteració dels processos. Aquests estudis haurien d’abastar des dels períodes més remots als del futur més immediat, tot passant per les darreres dècades fins a l’actualitat, i des dels estudis descriptius als experimentals, tot passant per la modelització en l’espai i el temps. 89. En els propers anys, les polítiques de forestació d’espais agrícoles abandonats i de reforestació de zones pertorbades haurien de tenir en compte les condicions que s’estan projectant per al futur immediat per pal·liar l’augment de CO2 atmosfèric. Entre aquestes destaca una disponibilitat hídrica decreixent, conseqüència tant de la disminució de les precipitacions i/o l’augment de l’evapotranspiració potencial com d’una demanda més elevada per part d’uns ecosistemes més actius. 55 B. Impactes, vulnerabilitat, mitigació i adaptació 90. La gestió dels espais forestals, i dels naturals en general, hauria d’incorporar una escala de paisatge, on s’inclogués una planificació a gran escala que considerés la combinació d’espais de tipus divers, així com el seu múltiple ús i l’efecte de les pertorbacions (com, per exemple, els incendis forestals). EL SÒL 91. S’haurien de completar els inventaris de sòls de Catalunya per poder calcular unes taxes d’emissió de GEH i un potencial de segrest de carboni més ajustats a la realitat. Igualment, atès que les mesures de mitigació haurien d’estar basades en les possibilitats de cada sòl, és imprescindible completar el coneixement sobre aquest recurs natural. Caldria promoure estudis de base dels sòls de Catalunya per millorar el grau de comprensió i poder quantificar els processos edàfics que podrien estar afectats o són agents del canvi climàtic. La utilització de dades generades per estudis de sòls d’Europa Central o d’altres àrees del món té una utilitat limitada i fa que els models de simulació de processos edàfics que utilitzen aquesta informació portin associada una gran incertesa en les prediccions. 92. Els sòls de Catalunya tenen, en conjunt, un potencial de segrest de carboni elevat, encara que la manca d’aigua en limita les entrades i la seva estabilització en forma d’humus dins el sòl. El reg és una de les pràctiques més efectives per augmentar les reserves de carboni al sòl, de manera que els sòls de les noves àrees regables es poden convertir en bons embornals. La limitació de les reserves d’aigua podria, però, hipotecar aquesta potencialitat. 93. La gestió dels fertilitzants nitrogenats pot ser molt més efectiva i viable que altres mesures en la mitigació dels efectes del canvi climàtic, ja que els òxids de nitrogen suposen una contribució específica del 89% en les emissions de GEH generades a partir dels sòls (dades europees). Caldria aprofundir especialment en aquest tema i fer complir les mesures agroambientals i bones pràctiques agrícoles establertes a la legislació. És necessari desenvolupar i aplicar pràctiques agràries en els aspectes relacionats amb l’ús eficient dels fertilitzants nitrogenats, el reciclatge dels residus orgànics ramaders i urbans, en combinació amb tècniques de conreu adequades per facilitar la integració i manteniment 56 B10 B. Impactes, vulnerabilitat, mitigació i adaptació del carboni orgànic en el propi sòl. En aquest sentit, les tècniques de conreu mínim, cultius ecològics o de no conreu semblen les més adients. Per poder implementar aquestes tècniques davant de l’agricultura convencional, seria necessari establir incentius pels agricultors. Igualment, s’hauria de controlar millor l’aplicació generalitzada de fangs residuals al sòl, utilitzant aquells que hagin sofert un procés d’estabilització que asseguri la permanència de la matèria orgànica i del nitrogen al sòl. 94. Seria important establir i mantenir una xarxa de seguiment (monitoratge) en parcel·les experimentals, adequada a les característiques dels principals sistemes agraris, on es quantifiquessin els canvis, es mesuressin els processos i es posessin a punt les tecnologies. Igualment, s’hauria de donar continuïtat a microconques i parcel·les forestals que monitoritzessin propietats importants en relació amb el canvi climàtic. Caldria que aquestes àrees pilot s’integressin en les xarxes estatals i europees de seguiment. És important també utilitzar els instruments de política agrària i ambiental per assegurar el segrest del carboni i fer una correcta gestió del sòl, tot afavorint aquelles pràctiques que permetin reduir la concentració de GEH a l’atmosfera. 95. L’educació ambiental dirigida als agricultors pot ser una pràctica molt útil a l’hora d’implementar el Codi de Bones Pràctiques agràries. Igualment, seria necessari sensibilitzar la població en general de la necessitat de consolidar la recollida selectiva de RSU per tal que puguin ser aprofitats, previ tractament, com a adobs per incrementar el contingut orgànic del sòl i reduir així les necessitats d’altres fonts de nitrogen. B11 LES ZONES COSTANERES I LA DINÀMICA SEDIMENTÀRIA 96. A mig termini, el canvi climàtic pot contribuir a modelar l’aspecte de la costa catalana. Els principals agents d’aquesta transformació serien: 57 B. Impactes, vulnerabilitat, mitigació i adaptació I) L’ascens relatiu del nivell mitjà del mar. II) L’augment en la persistència de les tempestes i un lleuger increment en la seva intensitat. Aquest creixement de la persistència augmenta els processos d’erosió i inundació, ja que no permet la recuperació natural del cos sedimentari. III) L’augment en la freqüència d’inundacions (disminució del seu període de retorn), amb la consegqüent disminució de la capacitat de recuperació natural dels trams afectats. IV) La disminució del volum sedimentari disponible a les nostres costes sorrenques, que és deguda a l’erosió amplificada per l’ascens relatiu del nivell mitjà del mar i per la disminució de l’aportació sedimentaria dels rius. Aquesta disminució, independentment d’altres factors, està associada des del punt de vista del canvi climatològic a un increment de la torrencialitat dels règims fluvials i l’augment de les pèrdues de sorra cap a la plataforma continental. 97. La morfologia de la costa determina la seva vulnerabilitat als efectes del canvi climàtic, motiu pel qual les costes sedimentàries baixes presenten una vulnerabilitat més acusada. Els canvis en les condicions climàtiques poden accelerar els processos d’erosió actuals i incrementar la freqüència i magnitud de les inundacions, per la qual cosa representen una amenaça directa per als deltes i aiguamolls que trobem al litoral català (delta de la Tordera, del Llobregat, de l’Ebre, Aiguamolls de l’Empordà, etc.). 98. A Catalunya la zona costanera es troba en un equilibri molt fràgil i presenta un alt valor natural, per la qual cosa s’hauria de començar a actuar amb suficient antelació a fi d’anticipar-se al possible canvi climàtic, ja que no serà factible defensar totes les costes baixes de Catalunya simultàniament i en un període de pocs anys. Per tot això és recomanable començar des d’ara la planificació de les estratègies de resposta per apoder disposar d’una a dues dècades de marge en la seva execució, tal com realitzen països més directament amenaçats. 99. Les estratègies de resposta que s’adoptin haurien de considerar la geomorfologia, l’ecologia i l’economia de cadascun dels trams costaners, juntament amb les infraestructures existents i la percepció social i valors culturals de les comunitats que viuen i/o 58 B. Impactes, vulnerabilitat, mitigació i adaptació fan un ús del litoral. La valoració de les funcions naturals i econòmiques justificaran o limitaran la inversió per adaptar-se als efectes del canvi climàtic a escala local. Qualsevol actuació sobre la costa haurà de poderse integrar en una planificació global del tram, entenent com a tal la unitat fisiogràfica, ecològica i socioeconòmica corresponent. Les estratègies de resposta seran essencialment de dos tipus: 1) De retrocés. En aquest cas les actuacions han de valorar acuradament les implicacions de la pèrdua de territori i la disponibilitat d’espai a la franja costanera. 2) De defensa i/o protecció. Les actuacions d’aquest tipus han de valorar acuradament els costos de construcció i manteniment de les infraestructures, juntament amb els impactes d’aquestes sobre la costa. En ambdós casos s’hauran de realitzar les valoracions corresponents amb un horitzó temporal únic i consistent amb la velocitat de canvi previst per a la climatologia. Aquesta anàlisi caldrà realitzar-la en el marc d’una gestió integral de la zona costanera que tingui molt present el seu caràcter dinàmic i la impossibilitat de mantenir la línia de costa exactament en la seva posició actual. B12 LA SALUT 100. A escala global, el canvi climàtic podria tenir efectes importants sobre la salut. Encara que la salut pot estar afectada tant per variacions en el clima com per canvis en la meteorologia és, de fet, l’associació entre la salut i la variabilitat climàtica (desviacions del clima mitjà d’una regió en un període que pot abastar des de setmanes fins a anys) el que ens permetrà inferir els possibles efectes del canvi climàtic sobre la salut, en el cas que n’hi hagi. La variabilitat climàtica (antropogènica) pot afectar la salut a través de nombroses vies. La magnitud dels efectes, a més, depèn en part de l’habilitat per anticipar-los, així com i de l’educació i de la planificació de les respostes d’emergència, que podrien reduir els impactes. Així doncs, l’impacte últim en la salut pública, en general, dependrà de si pesen més les tensions que la variabilitat climàtica provoca sobre la salut o, per contra, són més importants les mesures d’adaptació dissenyades per protegir la població d’aquestes tensions. 59 B. Impactes, vulnerabilitat, mitigació i adaptació 101. El temps i la variabilitat climàtica poden afectar la salut a través de mecanismes directes, que inclouen bàsicament impactes físics que causen un estrès fisiològic (la temperatura, per exemple) o un dany físic sobre les persones (les tempestes i les riuades, per exemple). Els efectes més importants i evidents de la variabilitat climàtica sobre la salut dels catalans són els directes i, en aquest sentit, els impactes principals podrien estar associats a augments de les temperatures. Encara que és difícil de generalitzar, els fets que alguns estudis hagin trobat un rang de temperatures de confort bastant ample per a l’Estat espanyol, així com el fet que aquestes temperatures de confort disminueixen quan s’introdueixen altres variables com per exemple la contaminació atmosfèrica, suggereixen que certs augments de la temperatura poden tenir un efecte sobre la salut, encara que estiguin fora del rang de situacions tan extremes com pot ser una onada de calor. En segon terme, seria important no menysprear els efectes que poden tenir les riuades sobre la salut i el benestar, fins i tot en països desenvolupats com Catalunya. 102. El canvi climàtic també pot afectar la salut a través de mecanismes indirectes en modificar els nivells de contaminació atmosfèrica, tant la d’origen antropogènic com biogènic (pol·len). L’efecte més important podria estar provocat per l’ozó troposfèric, atès el previsible augment de les seves concentracions com a conseqüència del canvi climàtic. La població en situació de risc podria augmentar, incorporant totes aquelles persones que pateixen malalties respiratòries (com l’asma, per exemple), així com les persones que viuen en àrees on les concentracions d’ozó troposfèric podrien ser més elevades. D’altra banda, l’impacte d’alguns dels contaminants sobre la salut és més evident durant l’estiu o en períodes amb temperatures elevades. El problema és que la majoria d’estudis –llevat d’algunes iniciatives recents- han investigat el possible efecte independent de la temperatura i/o la contaminació atmosfèrica sobre la salut, però no les interaccions entre aquestes variables. 103. La complexitat i els múltiples factors que determinen la transmissió de les malalties fan molt difícil generalitzar sobre els mecanismes que la fan possible i molt menys predir la direcció dels possibles canvis que es produeixin a Catalunya. Segons l’informe del grup de treball conjunt de l’Organització Mundial de la Salut, de l’Organització Mundial de Meteorologia i del Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient, titulat Climate Change and Human Health, la incidència de les malalties infeccioses augmentarà com a conseqüència de l’escalfament global. La supervivència i la reproducció d’alguns virus estan determinats 60 B. Impactes, vulnerabilitat, mitigació i adaptació per condicions climàtiques com la temperatura ambiental i la pluja. En aquest sentit, doncs, encara que l’augment de la temperatura de l’aigua i altres factors climàtics podria fer augmentar el nombre de bacteris viables en el medi aquàtic i en els peixos, les condicions higièniques existents al nostre país i el tractament permanent que es fa de les aigües (tant les potables com les residuals) podrien impedir la generació i propagació de grans brots de còlera a Catalunya (a diferència del que passa a determinats punts de l’Amèrica del Sud o del Sud-est asiàtic, on els brots infecciosos esporàdics acaben transformant-se en epidèmies). 61 C. Instruments de gestió C1 EL MARC INSTITUCIONAL 104. L’adopció del Conveni Marc sobre el Canvi Climàtic (1992) i del Protocol de Kyoto (1997) constitueixen els passos més importants que ha fet la comunitat internacional per lluitar contra el canvi climàtic d’origen antròpic. Aquests instruments jurídics expliciten els compromisos dels Estats pel que fa a la prevenció i la reducció de les emissions de GEH i la cooperació científica, tècnica i tecnològica. De la mateixa manera, s’estableix el marc institucional que servirà per a l’execució de les seves disposicions i es determinen els diferents mecanismes de control de l’aplicació. Per a la delimitació d’aquests compromisos, tant el CMCC com el PK fan una distinció bàsica i preliminar entre els estats desenvolupats o amb economies en transició, separant-los dels que es troben en vies de desenvolupament, sobre la base del principi de les responsabilitats comunes però diferenciades. D’altra banda, per tal de facilitar l’assoliment d’aquests objectius, ambdós textos contemplen, com a contrapartida als estats desenvolupats que han assumit l’obligació de reduir les emissions de GEH, tres instruments que estan pensats únicament per flexibilitzar l’assoliment de les fites establertes: l’Aplicació Conjunta i el Mecanisme de Desenvolupament Net (ambdós considerats com a mecanismes de projecte) i l’articulació d’un sistema de permisos negociables (comerç d’emissions). 105. La Comunitat Europea i els seus Estats membres han ratificat el Conveni Marc sobre el Canvi Climàtic i el Protocol de Kyoto, tot assumint un compromís concret de limitació i reducció de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle. Aquest compromís s’articula a través de l’establiment d’uns objectius quantitatius conjunts que posteriorment es distribueixen entre els Estats membres en funció de la seva capacitat econòmica i el seu grau de desenvolupament. Això és, en definitiva, el que es coneix com a “bombolla europea”. Les mesures de caràcter normatiu adoptades per les institucions comunitàries són l’establiment de l’Inventari Europeu d’Emissions Contaminants (2000), 5 en virtut de la Directiva 96/61/CE, de 24 de juny 1996 , i l’adopció de la Directiva 2003/87/CE, que estableix un règim per al comerç de drets 5 Directiva 96/61/CE, del Consell de 24 de setembre de 1996, relativa a la prevenció i al control integrat de la contaminació (DO L 257, de 10.10.96). 63 C. Instruments de gestió 6 d’emissió de GEH a la Comunitat Europea , que funciona des del dia 7 1 de gener de 2005; la Decisió 280/2004/CE, d’11 de febrer de 2004 , relativa al mecanisme de seguiment de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle a la comunitat; i la Directiva 2004/101/CE, de 27 8 d’octubre de 2004 , per la que s’estableix un sistema d’intercanvi de quotes d’emissió de GEH dins de la Comunitat Europea en el marc dels mecanismes de projecte del Protocol de Kyoto. El reglament sobre gasos 9 fluorinats, que també caldrà tenir en compte de cara al futur encara està en fase de proposta. 106. La distribució de poder públic que hi ha entre els diversos nivells territorials de l’Estat espanyol fa que sigui necessari determinar de quines competències disposa el Govern Central per tal de lluitar contra el canvi climàtic i els seus efectes i quines estan reservades a les Comunitats Autònomes. L’Estat gaudeix de competències en planificació general de l’activitat econòmica, medi ambient, aprofitaments hidràulics, transports, aprofitaments forestals i vies ramaderes; règim miner i energètic, etc. No obstant això, en determinats sectors únicament té reservada la competència exclusiva per emetre la legislació bàsica, per dictar-ne les bases, o bé per concedir autoritzacions singulars. Hi ha altres aspectes que no estan reservats exclusivament a l’Estat i que, per tant, poden restar sota l’única competència de les Comunitats Autònomes. 107. El respecte a l’exercici legítim de les seves competències per part de cadascuna de les diverses administracions obliga a integrar les Comunitats Autònomes en el procés de presa de decisions en relació amb les matèries que estan sota la seva competència i sobre les que després elles mateixes hauran d’exercir funcions normatives o executives. Aquest plantejament general hauria de reflectir-se en la presa de les grans decisions d’àmbit polític intraestatal que encara cal adoptar sobre el canvi climàtic. 6 7 8 9 64 Directiva 2003/87/CE del Parlament Europeu i del Consell de 13 de octubre de 2003 per la qual s’estableix un règim pel comerç de drets d’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle a la Comunitat i per la qual es modifica la Directiva 96/61/CE del Consell (DO L 275, de 25.10.2003, p.32). Decisió 280/2004/CE, publicada al DO L 49/8, de 19.2.2004. Directiva 2004/101/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 27 d’octubre de 2004, per la qual es modifica la Directiva 2003/87/CE, per la qual s’estableix un règim pel comerç de drets d’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle a la Comunitat pel que fa als mecanismes de projecte del Protocol de Kyoto (DO L 338/18 de 13.11.2004). COM (2003) 492, adoptada per la Comissió Europea el dia 11 d’agost de 2003. C. Instruments de gestió 108. En aquesta línia, hi ha tota una sèrie d’actuacions concretes encara pendents de completar per part de l’Estat: 1) El desenvolupament, la promoció i la difusió de tecnologies per al control, la reducció i la prevenció de les emissions de GEH. 2) L’adopció de mesures d’adaptació als possibles impactes del canvi climàtic en el context de les polítiques públiques d’àmbit estatal. 3) L’assoliment dels objectius quantificats establerts a l’annex B del Protocol de Kyoto i en el marc de la bombolla europea de cara al primer període de compromís (2008/2012). 109. Catalunya disposa d’un marc de competències que li permet el desenvolupament d’una política pròpia en matèria de canvi climàtic. El Govern de Catalunya disposa de competències legislatives i executives en multiplicitat de sectors, com són, entre altres, l’agricultura, el medi ambient, la recerca, les forests i els serveis forestals i el règim miner i energètic. 110. Encara que el Consell Nacional del Clima ja hagi incorporat una representació de les Comunitats Autònomes, caldria vetllar per la participació dels governs autonòmics en els òrgans amb poder decisori real en relació amb el canvi climàtic. És convenient impulsar instruments que garanteixin el manteniment dels respectius espais de competències, com poden ser les conferències sectorials, els convenis de col·laboració o els plans i programes conjunts. També cal que les posicions que el Govern central defensa en l’àmbit internacional i europeu siguin participades, atesa la influència que les decisions adoptades a escala internacional tindran en l’àmbit autonòmic. 111. Hi ha una sèrie de possibles actuacions d’interès per la Generalitat de Catalunya en l’àmbit del canvi climàtic: 1) La implementació de l’Estratègia Catalana de Lluita contra el canvi climàtic i el disseny i aplicació dels plans específics que la desenvolupin. 2) La determinació dels òrgans responsables de la política del Govern de Catalunya sobre el canvi climàtic i l’atribució de funcions entre ells. 65 C. Instruments de gestió 3) La definició de la tasca d’intervenció o de control de la Generalitat de Catalunya en matèria de canvi climàtic per tal de garantir el compliment dels compromisos esmentats. 4) L’adequació de la tasca de foment duta a terme per la Generalitat en els diversos sectors implicats a la problemàtica del canvi climàtic. 5) L’anàlisi de les possibilitats d’actuació paral·lela amb altres Comunitats Autònomes pel que fa a polítiques públiques, mesures concretes, i l’ús de mecanismes flexibles. ELS INSTRUMENTS ECONÒMICS 112. El Protocol de Kyoto permet flexibilitat en l’ús dels mecanismes per assolir els objectius de reducció d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle, reflectint una tendència existent a escala internacional cap a la integració de l’anàlisi econòmica en les polítiques ambientals. El PK ofereix les alternatives als països industrialitzats per reduir les seves emissions de GEH de forma més eficient i racional, és a dir, amb un cost més petit per els emissors i uns resultats ambientals similars. El PK és el primer instrument de dret internacional que avança en el debat sobre els instruments econòmics per a la protecció del medi ambient, deixant de banda la discussió sobre la conveniència o no d’utilitzar-los i posant l’accent en la forma com han de ser aplicats. 113. El comerç d’emissions és un instrument econòmic que permet la lliure transmissibilitat d’uns drets d’emissió prèviament assignats als emissors d’aquests gasos. El sistema de comerç d’emissions parteix sempre de l’establiment d’un límit global màxim imperatiu d’emissions, que és inferior al nivell d’emissions actual i que actua com a objectiu ambiental a assolir. Els drets són distribuïts entre els diferents emissors participants en el sistema de comerç en forma de fraccions. Aquells participants que aconsegueixen reduir les seves emissions per sota de les unitats assignades poden vendre l’excedent a altres participants que les necessitin, bé per haver-ne rebut menys de les que necessitaven, bé per augments en les seves produccions. L’eficiència del sistema de comerç d’emissions es basa en dues premisses: 66 C2 C. Instruments de gestió I) Els participats amb uns costos de reducció més petits tendiran a disminuir el seu nivell d’emissions. II) El preu pagat pel comprador dels drets serà més petit que el cost de reducció directe de les emissions. El preu de la unitat d’emissió reflectirà, doncs, el cost estàndard de reducció. 114. D’acord amb el què estableix la Directiva 2003/87/CE, el dia 1 de gener de 2005 es posa en funcionament el mercat de drets d’emissions de CO2 a la Unió Europea, amb la participació de 15.000 instal.lacions industrials de més de 25 estats. El mercat europeu inclou únicament les reduccions directes de CO2 de les instal.lacions de producció d’energia elèctrica i les indústries més consumidores d’energia, com són la siderúrgia, la refineria d’hidrocarburs, el ciment i la calç, els productes ceràmics, el vidre, el paper i la pasta de paper. El primer període de compliment és el 2005-2007 i, a partir d’aleshores, els següents períodes de compliment seran quinquenals. 115. Per tal de posar en funcionament el mercat de la Unió Europea, els drets han estat objecte d’assignació gratuïta a cada instal.lació 10 per l’autoritat competent estatal . El Pla Nacional d’Assignació ha establert els límits màxims pel mercat estatal corresponents al període 2005-2007, i les assignacions a cada un dels sectors inclosos a la Directiva, així com les emissions que corresponen a la resta de sectors no inclosos en aquest text legal. L’atribució de drets a cada instal.lació es farà de forma individualitzada d’acord amb la petició que facin les mateixes instal.lacions. 116. Les obligacions legals de les instal.lacions especificades al Pla Nacional d’Assignació de drets d’emissió de l’Estat espanyol consisteixen en lliurar amb caràcter anual un número de drets equivalents a les seves emissions verificades per les administracions competents. 117. Les opcions per donar compliment a les obligacions són les següents: (a) reducció de les emissions; (b) compra bilateral de drets d’emissió fora de mercat; (c) adhesió a una plataforma de negociació alternativa i compra de drets al mercat o (d) conversió d’unitats resultants de mecanismes flexibles en drets d’emissió. La compra bilateral pot resultar més econòmica, però requereix la cobertura de risc de contrapart i una negociació bilateral dels contractes de compravenda. En canvi, l’adhesió a mercats existents és més senzilla de gestionar, tot i 10 Real Decret 1866/2004 de 6 de setembre per el qual s’aprova el Pla Nacional d’Assignació 2005-2007. BOE 7-9-2004. 67 C. Instruments de gestió que els preus dels drets poden ser més elevats. Les instal.lacions també podran convertir drets resultants de mecanismes flexibles del PK en drets d’emissió europeus. 118. L’objectiu dels mecanismes de projecte (el mecanisme de desenvolupament net o MDN i el mecanisme d’aplicació conjunta o AC) és el d’ajudar els països d’acollida dels projectes a reduir les emissions potencials, mitjançant la transferència de tecnologies netes i de recursos financers per a projectes específics per part dels països industrialitzats que són els obligats a reduir les emissions de GEH. En el nostre àmbit de competències, l’obligat subjecte de dret internacional serà l’Estat espanyol, que té assignades unes quantitats totals d’emissions antropogèniques de GEH per a un període de compliment determinat (el primer període està comprès entre els anys 2008 i 2012). Sense perjudici de l’obligatorietat del subjecte de dret internacional públic, serà el sector privat qui haurà d’estar implicat necessàriament i de manera principal en l’ús dels mecanismes de flexibilitat, tant en els mecanismes de projecte com en el mercat de drets d’emissió. En parlar dels actors econòmics del sector privat, entenem en sentit ampli aquelles entitats emissores directes o indirectes de GEH (generadores d’energia elèctrica, grans consumidores d’energia elèctrica, gestores d’abocaments, etc.), aquelles entitats susceptibles de reduir les emissions de GEH (promotores d’energia renovable, investigació i desenvolupament de tecnologia neta, estalvi energètic, millores en ús de la terra, etc. ) i tots els subjectes del mercat financer (entitats financeres -finançadores de projectes, gestores de fons d’inversió-, entitats intermediadores, societats gestores de mercats organitzats, etc.). 119. S’haurien de fer conèixer les alternatives disponibles als actors econòmics locals per tal que puguin valorar els costos i beneficis i puguin modificar les seves eleccions i comportaments de manera favorable per al medi ambient. Tenint en compte això, i atès que el territori català reuneix els elements i factors de competitivitat necessaris per a la consolidació d’aquests mecanismes de mercat, Catalunya concentra un gran potencial d’actuació en el marc dels mecanismes de projecte del PK basat en l’excel·lència de la investigació i el desenvolupament de tecnologies netes, en el sector del foment de les energies renovables, de l’eficiència i de l’estalvi energètic, com també en la riquesa del teixit financer. Des de l’Administració s’hauria de facilitar als diferents sectors assistència tècnica per tal de reduir els costos de transacció un cop que els actors en tinguin coneixement. 68 C. Instruments de gestió 120. S’haurien de fomentar les inversions directes d’empreses locals en països en vies de desenvolupament, a l’empara del MDN, o en països amb economies en transició, amb el mecanisme d’aplicació conjunta com a eina bilateral. Aquesta activitat de foment ha de contribuir a una veritable transferència de tecnologies, que pot abastar, entre d’altres, el foment d’energies renovables, l’eficiència energètica o, fins i tot, el segrest de carboni mitjançant embornals. És fonamental que les empreses catalanes elaborin estratègies per contribuir al desenvolupament dels països en vies de desenvolupament aprofitant les noves regles de joc dissenyades pel PK. Aquestes estratègies han d’adreçar-se cap al treball amb potencials participants en el mercat, per augmentar la seva capacitat i transmetre’ls coneixements profunds de les modalitats del MDN i d’AC i una comprensió clara dels conceptes d’addicionalitat i línia de base. Les diferents possibilitats d’actuació de Catalunya en aquest àmbit poden passar per l’edició de material sobre els mecanismes de projecte, la posada en marxa de missions inverses en regions per fomentar l’intercanvi de coneixement i la coordinació amb programes de la UE o de les Nacions Unides, per tal d’ajudar els actors potencials en la interpretació de regles complexes i a navegar pel procés previ a l’aprovació. 121. S’hauria de facilitar la creació d’intangibles per augmentar el fons de comerç de les empreses catalanes. Catalunya podria jugar un paper important a l’hora de facilitar que els actors econòmics defineixin i desenvolupin mètodes pràctics per tal de determinar les línies de base –sobretot en projectes a petita escala, que són els que tendiran a desenvolupar els actors catalans; en la creació d’instruments per monitoritzar les dades rellevants i per calcular les reduccions d’emissions; i, finalment, en la definició de procediments per validar i verificar les reduccions d’emissions. És a dir, es tracta que les empreses locals puguin crear un bé immaterial, un intangible, que és font de coneixement i en conseqüència de riquesa i que pot arribar a transformar-se en dret de propietat, és a dir, en unitat de carboni verificada de qualitat. Les empreses catalanes, amb el suport del Govern català, poden esdevenir posseïdores d’un coneixement que acabarà sent un intangible – en una idea entesa com a resultat d’un procés creatiu, encara que sigui elemental, que es materialitza en coses o elements: la unitat de reducció verificada-. 122. Catalunya podria facilitar i aglutinar interessos de les empreses actives en els diferents estadis esmentats en el desenvolupament d’un mecanisme de projecte: empreses locals capaces de definir línies 69 C. Instruments de gestió de base estàndard per a projectes a petita escala, de crear instruments per avaluar dades i calcular reduccions d’emissions i de verificar-les i validar-les. Es pot crear un grup de treball multidisciplinari que doni suport a les empreses locals dels diferents sectors amb un cert impacte en l’escalfament global en el disseny, posada en marxa, verificació i obtenció d’una unitat de carboni resultant d’un projecte MDN o AC. Un cop que s’hagi organitzat una assistència tècnica – mitjançant el que no deixa de ser una col·laboració entre el sector públic i el sector privat – es poden aprofitar iniciatives existents relatives al foment i a la promoció d’ofertes i demandes tecnològiques d’empreses catalanes en l’àmbit internacional per fomentar els acords o projectes de transferència de tecnologia transnacional. 123. Les empreses de Catalunya haurien de poder aconseguir unitats de carboni de qualitat. L’objectiu principal és que les empreses catalanes aconsegueixin, com a resultat dels projectes, una unitat de carboni de qualitat – que ha de garantir guanys més importants dels projectes. Aquesta unitat de carboni verificada de qualitat podria servir per donar compliment a les obligacions del PK (si els mecanismes de projecte es consideren com a instruments bilaterals que requereixen l’acord de l’Estat d’origen del projecte i de l’Estat d’acollida), o com a objecte de contractes de compravenda o altres fórmules financeres derivades. Situant les empreses catalanes com a propietàries d’una unitat de carboni, Catalunya possibilita a les empreses locals l’obtenció de beneficis suplementaris en inversions en projectes que tinguin en compte aspectes d’escalfament global o, fins i tot, pot facilitar l’accés a finançament addicional en projectes de reducció d’emissions. La unitat de carboni és un dret subjectiu pel seu titular, un actiu. Justament, la possible obtenció de finançament addicional – amb la garantia d’una unitat de carboni de qualitat – pot sorgir al voltant de la creació d’un ens multilateral català on es pugui diversificar el risc de diferents projectes específics i que gestioni i processi la certificació d’unitats de carboni: un fons de carboni català. És a dir, Catalunya té una oportunitat per ajudar a definir en el país quines són les unitats de carboni de qualitat que tindran preus competitius en mercats internacionals de carboni, i promoure inversions tecnològiques en països en desenvolupament. 70 C. Instruments de gestió C3 LA PERCEPCIÓ I LA COMUNICACIÓ SOBRE EL CANVI CLIMÀTIC 124. El canvi climàtic, tant en les seves causes com en les seves conseqüències, no és únicament un problema científic o tècnic, sinó que sobretot té un conjunt de dimensions polítiques i socials les propostes de les quals demanen el recurs a un marc deliberatiu i participatiu molt més ampli que no es limiti a una exploració, més o menys aprofundida, rigorosa, o integrada, procedent del treball aportat per una sola recerca, disciplina científica o conjunt de disciplines. Segons dades quantitatives, el canvi climàtic no ha constituït ni a mitjans dels noranta ni en l’actualitat el principal problema de preocupació ambiental global dels catalans. No obstant això, és possible que s’estigui generant una major preocupació pels problemes ambientals globals en general i, per tant, lligada a altres processos de canvi ambiental global, com és ara el cas de l’aprimament de la capa d’ozó. 125. Un procés deliberatiu dirigit a l’aprenentatge sobre l’escalfament global de la terra entre la població en general podria donar lloc a: I) Un increment del reconeixement de la incertesa sobre la seva existència o inexistència últimes; II) Un augment del sentiment de la necessitat d’actuar; III) Una major acceptació de la necessitat d’aplicar mesures econòmiques i legals al respecte (les quals eren força rebutjades a l’inici del procés); IV) Una major consciència sobre la necessitat de reduir, en part, el consum. Els sectors on es creu més adequat actuar són l’energètic, el transport, i els residus, juntament amb la planificació del territori. No obstant això, i en general, es seguiria mantenint encara la percepció que les decisions relatives al canvi climàtic no haurien de seguir principalment criteris econòmics, i que les prohibicions i mesures legals o econòmiques són menys preferibles a les educatives o voluntàries; i que, dins de les possibles alternatives que s’identifiquen per combatre el canvi climàtic, també seria preferible trobar fonts d’energia alternatives, reduir els residus i trobar noves formes de transport abans que reduir el propi consum. 71 C. Instruments de gestió 126. La informació sobre el canvi climàtic publicada a la premsa de Catalunya ha estat molt baixa al llarg de tot el període 1990-2002, i, en tot cas, molt subjecte a cicles i a esdeveniments i conferències internacional claus, com va ser la negociació del PK. Amb tot, la informació apareguda a la premsa a Catalunya ha experimentat un cert increment al llarg de tot aquest període, la qual cosa probablement hagi tingut un efecte sobre l’opinió pública, atesa la complexitat i la dependència informativa a la qual estan subjectes aquestes qüestions. 72 Glossari aplicació conjunta Mecanisme de Kyoto que permet que els països desenvolupats (o companyies procedents d’aquests països) cooperin en projectes per reduir les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle i comparteixin les unitats de reducció d’emissions. carboni equivalent Mesura mètrica utilitzada per comparar les emissions dels diversos gasos amb efecte d’hivernacle basada en els respectius potencials d’escalfament global. cistella de Kyoto Conjunt de sis gasos amb efecte d’hivernacle –diòxid de carboni, metà, òxid nitrós, HCFs, PFC’s i SF6– les emissions dels quals han de ser controlades per les Parts al Protocol de Kyoto. comerç d’emissions Mecanisme de mercat que permet que aquells actors (estats, empreses, etc.) que han reduït les seves emissions de gasos amb efecte d’hivernacle per sota els nivells màxims requerits puguin utilitzar o comercialitzar els seus excedents d’emissions (la part que han reduït en excés) per tal que es puguin reduir les emissions en altres fonts de contaminació ubicades dins o fora d’un determinant país. En termes generals, el comerç pot tenir lloc tant a escala local com internacional, així com en el si d’una mateixa empresa amb diversos centres productius. embornals de carboni Sistemes naturals o artificials que absorbeixen diòxid de carboni procedent de l’atmosfera i l’emmagatzemen (per exemple, els arbres, les plantes i els oceans). emissions de referència Emissions de gasos amb efecte d’hivernacle que es produirien en cas que no s’adoptessin actuacions per a reduir-les. Les estimacions del nivell de referència són necessàries per determinar l’efectivitat dels programes de reducció d’emissions (sovint anomenats estratègies de mitigació). forçament radiatiu Canvi en l’equilibri entre la radiació solar que entra a l’atmosfera terrestre i la radiació infraroja i d’ona curta que és emesa des de la Terra. Sense forçament radiatiu, la radiació solar absorbida per la Terra seria aproximadament igual a la radiació infraroja emesa pel planeta. En canvi, l’increment en la concentració de gasos amb efecte d’hivernacle a l’atmosfera condueix a un increment en l’absorció de la fracció infraroja per part de l’atmosfera, que la irradia de nou cap a la Terra i contribueix, d’aquesta manera, a l’escalfament global del Planeta. índex NAO L’índex NAO (Oscil·lació de l’Atlàntic Nord) habitualment es defineix com la diferència de la pressió al nivell del mar entre dues estacions meteorològiques situades sobre Islàndia i Portugal. 75 Glossari L’Oscil·lació de l’Atlàntic Nord és un mode de variabilitat climàtica de gran escala que s’associa amb grans impactes meteorològics i climàtics a l’Atlàntic Nord i a països propers a aquesta zona. a cobrir els costos administratius i a crear uns fons d’adaptació per ajudar a emprendre accions en aquells països en desenvolupament que són particularment vulnerables als efectes adversos del canvi climàtic. inventari d’emissions Inventari d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle que els estats han d’elaborar i sotmetre regularment a la Conferència de les Parts (del Conveni Marc sobre el Canvi Climàtic). L’IPCC ha elaborat directrius per estimar i elaborar els informes sobre les emissions antròpiques de gasos amb efecte d’hivernacle (i les reduccions corresponents), utilitzant un format tabular estandarditzat per a sis sectors principals: energia, processos industrials, solvents i altres productes, canvis en els usos del sòl, silvicultura i residus. mecanismes de Kyoto Procediments que permeten a les Parts de l’Annex I assolir els compromisos contrets en el Protocol de Kyoto i que es basen en actuacions fora de les seves fronteres. Inclouen l’Aplicació Conjunta i el Mecanisme de Desenvolupament Net. mecanisme de desenvolupament net (MDN) Mecanisme definit a l’article 12 del Protocol de Kyoto que estableix el marc per al desenvolupament, en països en vies de desenvolupament, de projectes que han de permetre donar resposta a les necessitats de desenvolupament sostenible del país receptor i generar crèdits d’emissions que puguin ser utilitzats per satisfer els compromisos de les Parts de l’Annex I i, d’aquesta manera, incrementar la flexibilitat de les parts per tal que puguin complir els seus compromisos de reducció. Els projectes que limiten o redueixen les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle poden aconseguir els crèdits de l’inversor (governs o indústries) si així ho aprova la Junta executiva del MDN. Una part dels ingressos generats per les activitats del projecte es destina 1 76 Coneguts anteriorment com mecanismes de flexibilitat. 1 model de circulació general Model computacional tridimensional, amb un caràcter global, que pot utilitzarse per simular els canvis produïts en el sistema climàtic com a conseqüència de les activitats antròpiques. països de l’Annex I Països inclosos a l’annex I del Conveni de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (UNFCCC) i, més concretament, tots els països que pertanyien a l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) l’any 1990, a més de països amb economies de transició, Europa de l’est i central (excloent l’antiga Iugoslàvia i Albania). D’acord amb el que estableix l’article 4.2 del Conveni, els països de l’Annex I es comprometen específicament a retornar, individualment o de forma conjunta, als nivells d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle de l’any 1990 de cara a l’any 2000. països de l’Annex II Països inclosos a l’annex II del Conveni de les Nacions Unides sobre el Canvi Glossari Climàtic (UNFCCC), entre els quals tots els que formaven part de l’OCDE l’any 1990. D’acord amb l’article 4.2 del Conveni, s’espera que aquests països facilitin recursos econòmics per ajudar els països en vies de desenvolupament a complir amb les seves obligacions (com, per exemple, la preparació d’informes estatals). Aquests països haurien de promoure la transferència de tecnologies respectuoses amb el medi ambient cap als països en vies de desenvolupament. països de l’Annex B Països inclosos a l’annex B del Protocol de Kyoto, el qual inclou aquells països desenvolupats (de l’OCDE, Europa de l’est i central i la Federació Russa) que s’han compromès a controlar les seves emissions de gasos amb efecte d’hivernacle en el període 2008-2012. gas i petroli exhaurits, filons de carbó i aqüífers salins). unitat de reducció d’emissions Volum concret i especificat d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle que ha estat reduït a través d’un projecte d’aplicació conjunta o com a unitat comercialitzable en un sistema de comerç d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle. unitat de reducció d’emissions certificada Volum concret i especificat d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle que ha estat reduït mitjançant un projecte de Mecanisme de Desenvolupament Net. potencial d’escalfament global Índex utilitzat per traduir el nivell d’emissions de diversos gasos amb efecte d’hivernacle en una mesura comuna que permeti comparar el forçament radiatiu relatiu de diferents gasos sense haver de calcular directament els canvis produïts en les seves concentracions atmosfèriques. reservori Component o components del sistema climàtic on es troba emmagatzemat un gas amb efecte d’hivernacle o un dels seus precursors (per exemple, els oceans, el sòl i els boscos). segrest de carboni Emmagatzematge a llarg termini de carboni o diòxid de carboni en boscos, oceans, sòl o subsòl (en jaciments de 77 Abreviacions AC: aplicació conjunta AOGCM: Atmospheric Oceanic General Circulation Model CCAA: comunitats autònomes CE: Comunitat Europea CMCC: Conveni Marc sobre el Canvi Climàtic COVs: compostos orgànics volàtils EDAR: estació depuradora d’aigües residuals GEH: gasos amb efecte d’hivernacle ICAEN: Institut Català d’Energia IPCC: Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic MDN: mecanisme de desenvolupament net ONU: Organització de les Nacions Unides PIB: Producte Interior Brut PK: Protocol de Kyoto PROGREMIC: Pla de gestió de residus municipals de Catalunya RSU: residus sòlids urbans tCO2e: tona de CO2 equivalent UE: Unió Europea 78 Resumen de las conclusiones del informe sobre El cambio climático en Cataluña 81 Introducción La creación del Grupo Intergubernamental de Expertos sobre el Cambio Climático (IPCC) por parte de las Naciones Unidas y de la Organización Meteorológica Mundial, en 1988 permitió disponer de un ente independiente que analiza periódicamente, desde una perspectiva exclusivamente científica y técnica, el estado del conocimiento sobre el cambio climático. En sus informes el IPCC también hace recomendaciones respecto a posibles líneas de actuación de los responsables políticos y sociales ante este fenómeno. Hasta ahora, el IPCC ha elaborado tres informes globales sobre el estado de la ciencia del cambio climático, el último de los cuales fue publicado en julio 1 de 2001 . En este último informe se hace constar la necesidad de llevar a cabo estudios de detalle sobre los impactos, las medidas de adaptación y de mitigación sobre la cuestión del cambio climático, puesto que este fenómeno no afectará de la misma manera a todas las zonas de la Tierra. Efectivamente, el marco del problema del cambio climático es global pero, en cambio, los impactos y las eventuales acciones de adaptación son diferentes para cada país y cada territorio. En Cataluña, el Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya ha impulsado este estudio, con el objetivo último de disponer de un informe sobre los posibles efectos del cambio climático en nuestro país. El estudio ha consistido en recoger toda la información producida acerca este tema en Cataluña, valorar la información de cualquier procedencia que fuera aplicable a nuestro país, detectar los vacíos existentes, extraer conclusiones sobre la situación actual y las perspectivas futuras y, por último, formular propuestas sobre las diferentes opciones a seguir. Así pues, el proyecto no ha tenido como objetivo generar materiales estrictamente nuevos, sino recoger la información científica y técnica existente y disponible en Cataluña en un único documento que proporcione una visión agregada de las consecuencias que puede tener el cambio climático. El estudio se ha dividido en tres grandes bloques, que son los siguientes: 1) La ciencia del cambio climático: la situación y evolución del clima, los indicadores de cambio climático en Cataluña, el 1 Véase la edición catalana en: Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (2003): Canvi Climàtic 2001. III Informe del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic. Barcelona: Consell Assessor per al Desenvolupament de Catalunya. 83 Introducción inventario de emisiones y proyecciones futuras sobre el cambio climático en Cataluña. 2) Los impactos, la vulnerabilidad, la mitigación y la adaptación ante los efectos del cambio climático (en sectores como el transporte, la industria, la agricultura, el turismo, la salud o los sistemas naturales). 3) Los instrumentos de gestión del cambio climático: marco de competencias de Cataluña para desarrollar una política de lucha contra el cambio climático de origen antrópico y sus potenciales efectos, instrumentos económicos aplicables, la percepción social del cambio climático, etc. El documento que el lector tiene en sus manos es un resumen ejecutivo del estudio original y, por tanto, contiene un extracto de las conclusiones elaboradas por los diferentes autores del trabajo. Naturalmente, en una obra de estas características, en la que se ponen de manifiesto las diferentes visiones de cada disciplina científica sobre un mismo fenómeno, es difícil llegar a consensos globales y, por tanto, los autores son únicamente responsables del capítulo que han elaborado. Asimismo, por la propia naturaleza de los trabajos desarrollados, las conclusiones que se incorporan en este documento tienen bases distintas. Mientras que en los aspectos más científicos y técnicos las conclusiones responden a la constatación de medidas y cálculos, en otros capítulos representan las opiniones prospectivas de los autores. Precisamente por esta razón, y dado el carácter transversal del documento, es posible que el sentido de algunas de las conclusiones se repite en diversas partes del texto, pese a que se ha intentado evitar en lo posible. La lectura de un resumen resulta necesariamente sesgada, y por ello remitimos al lector interesado a la publicación completa, en la que podra apreciar todos los matices y la complejidad del análisis del cambio climático en Cataluña. A continuación se incluye el índice resumido del informe, con los autores que han participado en su elaboración: A. LA CIENCIA DEL CAMBIO CLIMÁTICO A1. Una visión genérica del cambio climático a escala global. Josep Enric Llebot. Catedrático de Física de la Materia Condensada de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). 84 Introducción A2. Una perspectiva histórica del cambio climático. Antoni Rosell. Profesor de investigación de la Institució Catalana d’Estudis Avançats (ICREA) en el Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la UAB. “Honorary Research Fellow” del Departamento de Geografía de la University of Durham. A3. Factores geográficos, regionalización climática y tendencies de las series climáticas en Cataluña. Javier Martín Vide. Catedrático de Geografía Física de la Universitat de Barcelona (UB). A4. El forzamiento antropogénico y los cambios en el clima. Xavier Rodó. Director del Laboratori de Recerca del Clima del Parc Científic de Barcelona (UB). Profesor de investigación de la ICREA. Miquel-Àngel Rodríguez Arias. Investigador del Laboratori de Recerca del Clima del Parc Científic de Barcelona (UB). A5. Proyecciones futuras sobre el clima en Cataluña. Josep Calbó. Profesor titular del Departamento de Física de la Universitat de Girona (UdG). A6. Estimación de las emisiones de gases de efecto invernadero producidos en Cataluña durante el periodo 1990 – 2001. José María Baldasano Recio. Catedrático de Ingeniería Ambiental de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). René Parra. Doctor en Ingeniería Ambiental. Eugeni López. Tècnico de soporte a la investigación en el Laboratori de Modelització Ambiental del Departamento de Proyectos de Ingeñiería de la UPC. B. IMPACTOS, VULNERABILIDAD, MITIGACIÓN Y ADAPTACIÓN B1. La energía. Joaquim Corominas. Director de Ecoserveis y de Ecofys. Profesor asociado al Departamento de Geografía de la UAB. B2. Las infraestructures y el medio urbano. Ricard Pié. Profesor titular del Departamento de Urbanismo y Ordenación del Territorio de la Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona de la UPC. Josep Maria Vilanova. Profesor asociado del Departamento 85 Introducción de Urbanismo y Ordenación del Territorio de la Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona de la UPC. Robert Vergés. Profesor del Departamento de Infraestructura del Transporte y del Territorio de la UPC. Joan Lluís Zamora. Profesor del Departamento de Construcciones Arquitectónicas de la Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona de la UPC. B3. El transporte. Francesc Robusté. Catedrático de Transporte de la UPC. Director de la Escola Tècnica Superior de Camins Canals i Ports de Barcelona y del Laboratori d’Anàlisi i Modelizació del Transport (LAMOT) de la UPC. B4. La industria. Joan Jorge. Profesor titular del Departamento de Física Aplicada de la UPC. B5. La agricultura y la silvicultura. Maria Teresa Sebastià. Profesora de Botánica en la Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Agrària de la Universitat de Lleida (UdL). Responsable del Área de Ecología Vegetal y Botánica Forestal del Centre Tecnològic Forestal de Catalunya (CTFC). Pere Casals. Investigador del Centre Tecnològic Forestal de Catalunya. Glòria Domínguez. Responsable del Área de Política Forestal y Desarrollo Rural del Centre Tecnològic Forestal de Catalunya. Joan Costa. Profesor titular de Fruticultura a la Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Agrària de la UdL. Lluís Martín. Profesor de Horticultura y coordinador de la Unidad de Horticultura de la Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Agrària de la UdL. B6. Los residuos. Teresa Vicent. Profesora titular del Departamento de Ingeniería Química de la UAB. Investigadora del Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA) de la UAB. Xavier Gabarrell. Profesor titular del Departamento de Ingeniería Química de la UAB. Director del Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA) de la UAB. 86 Introducción B7. El turismo. David Saurí. Profesor titular del Departamento de Geografia de la UAB. Investigador del Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA) de la UAB. Joan Carles Llurdés. Profesor titular del Departamento de Geografía de la UAB. Profesor de la Escola Universitària de Turisme i Direcció Hotelera de la UAB. B8. Los recursos hídricos y el abastecimiento de agua. Josep Mas-Pla. Profesor titular del Área de Geodinámica Externa de la UAB. B9. Los sistemas naturales: los ecosistemes terrestres. Josep Peñuelas. Profesor de Investigació del CSIC. Director de la Unitad de Ecofisiología CSIC-CEAB-CREAF (Centre d’Estudis Avançats de Blanes). Iolanda Filella. Científico Titular del CSIC. Unitad de Ecofisiología CSIC-CEAB-CREAF (Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals). Santi Sabaté. Profesor titular de ecología del Departamento de Ecología de la UB. Investigador del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF). Carlos Gracia. Profesor titular de ecología del Departamento de Ecología de la UB. Investigador del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF). B10. El suelo. Josep Maria Alcañiz. Catedrático de Edafología y Química Agrícola de la Universitat Autònoma de Barcelona. Investigador del Centre de Recerca Ecològic i Aplicacions Forestals (CREAF). Jaume Boixadera. Profesor asociado de Edafología y Química Agrícola de la ETS d’Enginyeria Agrària de la UdL. Maria Teresa Felipó. Catedrática de Edafología y Química Agrícola del Departamento de Productos Naturales, Biología Vegetal y Edafología de la UB. Oriol Ortiz. Profesor de Edafología y Química Agrícola de la UAB. Investigador del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF). R.M. Poch. Profesora e investigadora de la ETS d’Enginyeria Agrària de la UdL y del Centre Tecnològic Forestal de Catalunya. Responsable del Laboratori de Micromorfologia de Sòls de la UdL. 87 Introducción B11. Las zonas costeras y la dinámica sedimentaria. Agustin Sánchez-Arcilla. Catedrático de Puertos y Costas del Departamento de Ingeniería Hidráulica, Marítima y Ambiental de la UPC. Director del Laboratori d’Enginyeria Marítima (LIM/UPC) del Departamento de Ingeniería Hidráulica, Marítima y Ambiental de la UPC. José A. Jiménez. Profesor titular del Departamento de Ingeniería Hidráulica, Marítima y Ambiental de la UPC. Joan Pau Sierra. Catedrático de Escuela Universitària y director del Departamento de Ingeniería Hidráulica, Marítima y Ambiental de la UPC. B12. La salud. Marc Sáez. Catedrático de Estadística y Econometría de la UdG. Investigador Principal del Grup de Recerca en Estadística, Economia Aplicada i Salut (GRECS) de la UdG. Aitana Lertxundi-Manterola. Profesora asociada de Informàtica y Estadística de la UdG. C. INSTRUMENTOS DE GESTIÓN C1. El marco institucional. Isabel Pont. Profesora titular de Derecho Administrativo de la UAB. Mar Campins. Profesora titular de Derecho Internacional Público de la UB. C2. Los instrumentos económicos. Flàvia Rosembuj. Profesora de Derecho Mercantil de la UB. “Visiting Scholar” de la Columbia University. Lluís Esquerra. Socio del Departamento de Derecho Mercantil del despacho de Barcelona de Garrigues Advocats i Assessors Tributaris. C3. La percepción y la comunicación sobre el cambio climático. Joan David Tàbara. Profesor asociado a la Universitat Pompeu Fabra. Investigador del Institut de Ciències i Tecnologia Ambiental (ICTA) de la UAB. 88 A. La ciencia del cambio climático A1 UNA VISIÓN GENÉRICA DEL CAMBIO CLIMÁTICO A ESCALA GLOBAL 1. El sistema climático ha cambiado tanto a escala global como a escala regional desde el fin de la era preindustrial y algunos de estos cambios pueden atribuirse a las actividades humanas. La concentración atmosférica de los gases de efecto invernadero (GEI) ha crecido desde medios del siglo XIX como consecuencia del uso de los combustibles fósiles, de la gestión de residuos y de los cambios que se han producido en la agricultura y en los usos del suelo. Cada vez hay más observaciones que apuntan hacia un calentamiento del planeta que, como consecuencia, experimenta otros cambios en sus condiciones ambientales. A escala global, la última década del siglo XX fue la más cálida desde 1861. Desde esta fecha, 1998 y 2002 fueron, en este orden, los dos años en los que las temperaturas fueron más elevadas (+0,55ºC y +0,48ºC respecto a la media 1961-1990, respectivamente). A partir de los datos paleoclimáticos disponibles y del uso de diversos modelos climáticos, se ha evidenciado que el calentamiento de los últimos cincuenta años es atribuible a las actividades antrópicas. Los cambios del nivel del mar, de la extensión del hielo marino, de la cubierta de nieve y de las precipitaciones son consecuencia del calentamiento de la temperatura superficial de la atmósfera. Sin embargo, existen indicadores importantes del clima que no han cambiado: desde que se dispone de mediciones de la extensión de hielo en la Antártida (año 1978), no se observa una tendencia significativa a su reducción y no se han observado cambios en la intensidad y frecuencia de las tormentas tropicales y extratropicales, ni en la de los tornados. 2. Todos los escenarios de futuro elaborados por el IPCC prevén que la concentración de CO2 durante el siglo XXI siga creciendo y, por lo tanto, que la temperatura y el nivel del mar sigan aumentando globalmente. Los seis escenarios principales prevén que la concentración de CO2 aumente hasta 540-970 ppm. Del mismo modo, prevén también 91 A. La ciencia del cambio climático que el aumento de la temperatura media global del período 1990–2100 oscilará dentro de una franja comprendida entre los 1,4ºC y los 5,8ºC. En términos generales, la precipitación anual aumentará, aunque este incremento presentará diferencias a escala regional. Los glaciares seguirán retirándose y el nivel del mar seguirá subiendo (se prevé que el ascenso sea de entre 0,09 y 0,88 m). Estos cambios de las propiedades físicas del sistema climático tendrán efectos en los sistemas biológicos y sociales que, valorados globalmente, podrían ser más negativos que positivos. Los posibles impactos de los cambios en el clima afectarán con más intensidad a los sistemas y sectores económicos más vulnerables (la agricultura, la salud, la productividad ecológica de los sistemas, los suelos, el abastecimiento de agua, etc.). 92 3. Se prevé un aumento de la variabilidad climática en períodos cortos de tiempo. Los modelos climáticos indican que los incrementos de concentración de GEI en la atmósfera inducen a cambios en la frecuencia, la intensidad y la duración de acontecimientos extremos (como oleadas de calor, lluvias torrenciales, tormentas tropicales, etc.). Con todo, hasta ahora no se ha detectado experimentalmente un indicador claro al respecto. En la misma línea, aumenta el riesgo de cambios repentinos (cambios climático rápidos) a causa de la naturaleza no lineal del sistema climático. Algunos estudios paleoclimáticos y de modelización muestran que en el Atlántico Norte, y especialmente en Europa, se pueden producir cambios bruscos en una o dos décadas debido al calentamiento global. 4. La inercia en todos los sistemas aconseja establecer estrategias de adaptación a los cambios que se producen en las condiciones climáticas. La reducción de las emisiones de CO2 a corto plazo no conseguirá estabilizar la concentración de este gas en la atmósfera antes de cien años, así como tampoco frenar el aumento del nivel del mar y la disminución de la superficie marina ocupada por el hielo. Para los otros GEI se prevén unos períodos de estabilización más cortos. 5. La tasa y la magnitud del calentamiento global y de otras consecuencias que se derivan de él pueden reducirse si se reducen las emisiones de gases de efecto invernadero. Cuanto más importantes sean las reducciones, más pequeña será la tasa de calentamiento. La reducción en las emisiones de GEI es imprescindible para estabilizar el forzamiento radiativo. Actualmente ya disponemos de tecnologías que nos permitirían reducir las emisiones de estos gases. Por otro lado, los bosques, los suelos, los ecosistemas terrestres y los A. La ciencia del cambio climático ecosistemas marinos planctónicos, sumideros de dióxido de carbono, ofrecen un buen potencial –aunque no permanente- para absorber el exceso de este gas presente en la atmósfera, siempre que se lleve a cabo una gestión correcta del mismo. Es muy difícil calcular los costes de mitigación de las emisiones. Deben potenciarse los mecanismos de transferencia de tecnología a fin de conseguir la estabilización más rápida con el mínimo coste. 6. A2 El cambio climático de origen antrópico está directamente relacionado con otros problemas de carácter ambiental y socioeconómico y, en consecuencia, las formas de afrontarlo muchas veces serán comunes y sinérgicas. UNA PERSPECTIVA HISTÓRICA DEL CAMBIO CLIMÁTICO 7. Genéricamente, el clima de Cataluña responde a cambios naturales globales del sistema climático, como serían las glaciaciones o la variabilidad a más corto plazo (milenios o siglos) de épocas glaciales o interglaciales. Sin embargo, no se dispone de estudios paleoclimáticos centrados en el territorio catalán que permitan entender la variabilidad y la tendencia al cambio natural de los climas de nuestro país, sus causas y la respuesta de los sistemas naturales y sociales de cara a adaptarse a los cambios. Así pues, no existen registros paleoclimáticos de la evolución de la temperatura del mar cerca del litoral catalán y hay muy pocas secuencias climáticas en tierra que abarquen más de unos centenares de años (de hecho, sólo hay una que abarque los últimos 30.000 años y que haya sido publicada en revistas internacionales indexadas). 8. En el sur de Europa, las temperaturas se han ido incrementando progresivamente durante los últimos 8.000 años. El actual clima mediterráneo, predominante en grandes zonas de Cataluña, comenzó a extenderse por el territorio catalán, desde el sur, hace unos 7.600 años (es decir, durante el Holoceno, período que comprende los últimos 10.000 años). No fue hasta más tarde, hace entre 4.000 y 5.000 años, cuando se fueron configurando estas condiciones climáticas en el centro y norte del país. 93 A. La ciencia del cambio climático Estos cambios provocaron que la vegetación decidua presente en las zonas costeras fuese siendo reemplazada, por la de carácter esclerófilo y que desde hace 2.900 años las sequías persistentes se volvieran habituales durante el verano. Así pues, parece haber una tendencia natural a una aridez más importante del territorio, con cada vez menos lluvias y temperaturas más altas. Sin embargo, esta tendencia contrasta con el importante descenso de temperaturas que se produce durante el Holoceno en el norte de Europa. 9. En el pasado, en Cataluña ya se han producido cambios abruptos en las condiciones climáticas, así como situaciones meteorológicas extremas, siguiendo tendencias y frecuencias parecidas a las de otros lugares del planeta. Habría que realizar estudios que permitieran establecer cuáles son las pautas de variabilidad natural del clima en Cataluña, determinando, por ejemplo, la frecuencia con que se presentan situaciones climáticas extremas de forma natural o la variabilidad del régimen de lluvias en los diferentes puntos del territorio. Se desconoce todavía hasta qué punto es posible que se den situaciones climáticas adversas mucho más extremas que las que se han podido observar desde que se cuenta con registros instrumentales de las variables climáticas. También habrá que determinar la respuesta de los sistemas naturales más vulnerables ante los cambios ambientales (especialmente las zonas deltaicas y los ecosistemas de alta montaña) o la del clima de Cataluña (entendido en un sentido genérico) ante fenómenos de alcance global como “El Niño” o posibles cambios repentinos relacionados con el vulcanismo, la variabilidad solar o la circulación oceánica. FACTORES GEOGRÁFICOS, REGIONALIZACIÓN CLIMÁTICA Y TENDENCIAS DE LAS SERIES CLIMÁTICAS EN CATALUÑA 10. Dada la dificultad de hacer generalizaciones, sería necesario disponer de un gran número de puntos de observación meteorológica para poder comprender la diversidad climática -pasada, actual y futurade Cataluña. La localización climática de Cataluña conforma un espacio 94 A3 A. La ciencia del cambio climático singular con múltiples influencias -subtropicales y templadas, atlánticas y mediterráneas- bajo efectos aerológicos diversos. Sin descender aún a la escala microclimática, se observa que los grandes contrastes de altitud y exposición de la geografía catalana producen un complejo mosaico de climas. Las tierras catalanas presentan contrastes muy notables de tipo térmico, pluviométrico, etc., muy poco comunes en espacios que a duras penas tienen unas pocas decenas de miles de kilómetros cuadrados, tanto en lo referente a la escala climática como a la meteorológica. La necesidad de obtener series climáticas de calidad, largas y homogéneas, obliga a cuidar de los observatorios meteorológicos y de sus observadores, y prestar especial atención a los estudios paleoclimáticos, base indispensable para estudios climáticos futuros. Será necesario realizar aún muchos estudios e investigaciones para llegar a comprender, en profundidad y a una escala espacial suficientemente detallada, el comportamiento de la atmósfera y del resto de componentes del sistema climático en Cataluña. 11. La complejidad climática de Cataluña (pasada y presente) constituye una dificultad a la hora de determinar y evaluar los cambios actuales y, sobre todo, prever los que se puedan producir en el futuro. Si la regionalización climática actual de Cataluña es ciertamente compleja, difícil de plasmar en un mapa, los umbrales y divisorias futuras también parecen difíciles de prever. En cualquier caso, dado el peso que tienen los diversos factores geográficos del país, a la hora de establecer estas divisorias climáticas sería conveniente basarse en las unidades fisiográficas, tanto ahora como de cara a escenarios futuros. 12. Sería conveniente investigar los patrones de variabilidad de baja frecuencia propiamente mediterráneos. En el caso de Cataluña, el índice NAO, el patrón de variabilidad de baja frecuencia más importante para Europa occidental, tiene una influencia relativamente modesta debido a la posición a sotavento de la península Ibérica (en la costa catalana la precipitación invernal presenta correlación negativa pero muy débil con el índice NAO). El impacto del índice NAO sobre Cataluña se produce básicamente en invierno y sin retraso temporal, lo que limita mucho su potencial de predicción. 13. La variación de la cantidad de precipitación en Cataluña es, en estos momentos, incierta. El estudio de series pluviométricas anuales que abarquen un siglo o más de duración no evidencia cambios significativos 95 A. La ciencia del cambio climático en cuanto a la cantidad de precipitación. Así pues, la supuesta reducción pluviométrica de la que se habla a menudo como un de los efectos posibles del cambio climático no está avalada por las series pluviométricas seculares. 14. En Cataluña, la evolución futura de la pluviometría es uno de los principales temas a tener en cuenta. En nuestro país, el carácter moderado de las precipitaciones y su acusada variabilidad hacen que la pluviometría sea un factor decisivo a la hora de realizar previsiones sobre la evolución del clima y sus posibles efectos socioeconómicos, por delante, incluso, de la temperatura. La inseguridad que podría generar una mayor variabilidad pluviométrica en lo referente a las contribuciones hídricas sería, probablemente, tanto o más grave que una reducción moderada de los totales pluviométricos. 15. En el conjunto de Cataluña, la temperatura ha mostrado un comportamiento variable, similar a lo que ha sucedido a escala global desde el último tercio del siglo XIX hasta la actualidad y, además, se observa de forma clara un calentamiento entre los años ochenta y noventa del siglo XX. La década de los años noventa ha sido la más cálida desde el inicio de los registros instrumentales y, por otro lado, es posible que a lo largo del siglo XX se haya producido un aumento de la presión atmosférica media anual, así como la de los meses de invierno, tal como ha ocurrido en el conjunto de la cuenca mediterránea. 16. No se ha registrado un cambio en el número, la frecuencia, la intensidad y/o la persistencia de los episodios meteorológicos extremos. Hasta ahora no se ha podido demostrar, por ejemplo, que en los últimos lustros se haya producido un aumento de las lluvias con más cantidad de precipitación, aunque los efectos de este fenómeno meteorológico hayan producido pérdidas económicas más elevadas en los últimos años. Por lo tanto, se destaca la necesidad de realizar nuevos estudios y análisis para caracterizar (en términos de frecuencia, intensidad y persistencia) y evaluar los riesgos derivados de la variabilidad natural del clima y, de este modo, descubrir las tendencias reales que se dan actualmente y su proyección futura. 96 A. La ciencia del cambio climático A4 EL FORZAMIENTO ANTROPOGÉNICO Y LOS CAMBIOS EN EL CLIMA 17. El comportamiento del sistema climático ante la ENSO (El Niño Southern Oscillation) en Europa o el Mediterráneo puede variar de episodio en episodio, en gran parte debido a las diferencias que ya existen en origen entre los diferentes acontecimientos (de “El Niño”, por ejemplo). Esta característica puede dificultar su uso como variable predictora del clima peninsular, pese a que su gran anticipación puede contrarrestar estos efectos negativos. Por otro lado, también hay que tener en cuenta que esta respuesta puede estar enmascarada por la elevada variabilidad interna que presenta la atmósfera en nuestras latitudes. 18. En un contexto de cambio climático se prevé, con un grado de fiabilidad elevado, que en el futuro el índice NAO se vuelva más profundo y variable, aunque no queda claro en qué medida su influencia afectará (en conjunto) al clima de Cataluña en invierno. 19. En el caso de la ENSO, se cree que su variabilidad puede incrementar a escala interanual, debido al calentamiento global y del Pacífico tropical en particular. Por tanto, en este ámbito se hace evidente la necesidad de incrementar los esfuerzos de investigación, tanto a nivel instrumental como analítico, con el desarrollo de predicciones regionales que nos permitan simular más detalladamente, el clima de un área geográfica tan compleja como la mediterránea. A5 PROYECCIONES FUTURAS SOBRE EL CLIMA EN CATALUÑA 20. Todavía hay un grado de incertidumbre importante en relación con la modelización del clima a escala global. Las mejores predicciones sobre la futura evolución del clima a escala global se obtienen de la aplicación de modelos numéricos de simulación del clima, en particular de los modelos tridimensionales acoplados, llamados AOGCM (Atmospheric Oceanic General Circulation Models). Estos modelos acostumbran a 97 A. La ciencia del cambio climático trabajar con resoluciones del orden de 2,5º de latitud y longitud (Cataluña está representada por una cuadrícula). Los modelos climáticos utilizados por el IPCC acostumbran a reproducir bastante bien el clima presente y los cambios acontecidos durante los siglos XIX y XX, y empieza a haber consenso sobre la idea de que, en términos generales, las condiciones climáticas pasadas eran radicalmente diferentes a las actuales. Por tanto, actualmente las predicciones son cada vez más fiables. Las incertidumbres que aún existen se ponen de manifiesto, por ejemplo, cuando diversos modelos que utilizan el mismo aumento de concentración de CO2 y de aerosoles tienen como resultado predicciones bastante diferentes. 21. Existen predicciones a escala global mucho más inciertas en cuanto a los cambios que se puedan producir en la variabilidad climática y en la frecuencia e intensidad de los acontecimientos extremos. En particular, diversos estudios muestran una disminución de días con precipitación, lo que, en combinación con un aumento de la precipitación total, implicaría un aumento de la intensidad de las precipitaciones. También se da verosimilitud a las predicciones que indican temperaturas máximas más altas y más días calurosos sobre las áreas continentales, un aumento del índice de bochorno y un incremento de la evaporación durante el verano en los continentes, con el riesgo asociado que se produzcan sequías e incendios forestales. 22. Sería conveniente regionalizar las predicciones sobre el cambio climático para el ámbito específico de Cataluña. Actualmente, las predicciones regionales no están lo bastante desarrolladas y, por lo tanto, aún no tienen la misma fiabilidad y solidez que las proyecciones a escala global. De hecho, a medida que se reduce la escala espacial la predicción del clima futuro para un área se hace altamente complicada e incierta. En cualquier caso, hasta ahora no se ha encontrado ningún estudio de modelización o de downscaling estadístico centrado exclusivamente en Cataluña. En realidad, todos los resultados de proyecciones futuras en Cataluña han sido extraídos de estudios referidos a áreas mucho mayores. 23. La temperatura del aire cerca de la superficie terrestre podría aumentar en toda Cataluña en el transcurso del siglo XXI, como consecuencia del calentamiento global. El aumento exacto es difícil de predecir, pese a que hay un acuerdo bastante general sobre el hecho de 98 A. La ciencia del cambio climático que el aumento podría ser superior al de la media del planeta (que sería, aproximadamente, de 3,5ºC para finales del siglo XXI). Este aumento no sería uniforme ni en el tiempo ni en el espacio, pudiéndose producir aumentos más acusados de la temperatura en verano que en invierno y más importantes en el interior que en la costa. 24. En Cataluña, la precipitación podría no cambiar significativamente durante los próximos años. Los diversos resultados regionalizados presentan predicciones ligeramente diferentes, que oscilan entre disminuciones moderadas y aumentos muy ligeros. Mas detalladamente, en términos generales, existe acuerdo a la hora de predecir disminuciones entre pequeñas y moderadas (hasta un 20%) durante el verano y aumentos pequeños (hasta un 10%) en invierno. No se han encontrado predicciones que indiquen cambios significativos para la primavera, mientras que de cara al otoño la disminución de la precipitación podría ser aún menor que la de invierno. El único estudio que permite distinguir variaciones espaciales de estos cambios –con el horizonte fijado a finales del siglo XXI- indica disminuciones de las precipitaciones en la zona del Pirineo y Prepirineo occidental (podría ir ligado a las disminuciones veraniegas) y aumentos en el resto del territorio. A6 ESTIMACIÓN DE LAS EMISIONES DE GASES DE EFECTO INVERNADERO PRODUCIDOS EN CATALUÑA DURANTE EL PERÍODO 1990-2001 25. Sería indispensable disponer de inventarios de emisiones transparentes, documentado y comparables. EL IPCC ha desarrollado unas guías técnicas que incorporan la metodología de cálculo y comunicación de resultados que tendrían que seguir los Estados vinculados por PK para presentar oficialmente sus datos de emisiones. Hay que destacar la buena calidad de las guías del IPCC, pese a que aún existen algunas lagunas metodológicas y diversos aspectos técnicos por resolver. El inventario de emisiones calculado según el método del IPCC incluye asunciones ciertamente discutibles como, por ejemplo, no contar las emisiones de los incendios forestales o suponer que las emisiones de metano (CH4) originadas en los depósitos controlados de residuos 99 A. La ciencia del cambio climático se producen todas en el mismo año que éstos llegan al vertedero. En relación con Cataluña, sería muy recomendable aplicar la metodología del IPCC a fin de poder disponer de un inventario de emisiones de GEI. 26. En el período 1990-2001 las emisiones han aumentado siguiendo la tendencia del Estado español. Según datos oficiales de la Administración 2 española presentados a la Unión Europea , los datos de las emisiones correspondientes a las instalaciones ubicadas en territorio catalán son, 9 para el año base (1990-1995), un total de 39.282 Gg (1Gg=10 g) de CO2 equivalente. En el año 2001 esta emisión fue de 52.270 Gg, un 33% superior. En términos medios, las emisiones corresponden en un 72% al consumo de combustibles fósiles, un 9% a las actividades agrícolas, un 13% a las actividades industriales de producción y un 5,5% a la gestión de residuos. 27. Las emisiones de CO2 per cápita en Cataluña durante el año 2001 fueron de 8,4 toneladas de CO2 por habitante y año. Estas emisiones corresponden a un valor medio respecto a los valores indicados por la ONU para los países ricos y para los países con ingresos medios. 28. Dado el dinamismo del consumo, se complica el cumplimiento de los compromisos de reducción de emisiones que contempla el PK, a pesar de las previsiones del Pla de l’Energia a Catalunya en l’Horitzó de l’Any 2010 (Plan de la Energía en Cataluña en el Horizonte del Año 2010). 2 100 Decisión 1999/296/EC. B. Impactos, vulnerabilidad, mitigación y adaptación B1 LA ENERGÍA 3 29. De todas las conclusiones y propuestas del Llibre Blanc de l’Energia a Catalunya (Libro Blanco de la Energía en Cataluña), podría destacar que muchas siguen siendo válidas actualmente, que habría que impulsar la ejecución de aquéllas que no se han llevado a cabo y que aún son válidas y, por último, que algunas de ellas deberían ser modificadas a fin de cumplir los requerimientos de reducción de las emisiones de CO2 establecidos a escala internacional. 30. Es previsible que la transposición de la Directiva sobre límites nacionales de emisiones de determinados contaminantes 4 atmosféricos en España comporte problemas importantes a la hora de aplicarla a Cataluña. Los Estados miembros tienen la competencia de asignar las cuotas de emisión pactadas a escala comunitaria entre las diversas regiones y sectores productivos. El Pla de l’Energia a Catalunya en l’Horitzó de l’any 2010 propone utilizar el indicador de emisiones de GEI por unidad de Valor Añadido Bruto (VAB). El reparto de las cuotas de emisión de GEI entre las CCAA del Estado español será una cuestión muy importante. Es conveniente preparar a fondo las bases de negociación. 31. En el ámbito energético, hay diversas acciones posibles a emprender para reducir las emisiones de CO2: I) La adopción de estrategias de ahorro y eficiencia energética en procesos y equipos, en edificios y vehículos, y/o para generar un cambio de hábitos en los consumidores. II) El desplazamiento a formas de energía menos emisoras de CO2. Hay que tener presente, sin embargo, que no existe demasiado margen de actuación en este sentido, ya que la conversión a gas 3 4 La política energética del Gobierno de la Generalidad de Cataluña ha venido enmarcada por dos documentos: el Libro Blanco de la Energia en Cataluña, que cubre el periodo comprendido entre los años 1981 y 2000, y el Plan de la Energía en Cataluña, aprobado el 2002 y que tiene como horizonte temporal el año 2010. Directiva 2001/81/CE, de 23 de octubre, sobre límites nacionales de emisión de determinados contaminantes atmosféricos. DO núm. L 309, de 27/11/2001. 103 B. Impactos, vulnerabilidad, mitigación y adaptación natural ha sido importante y la energía nuclear no es una opción válida para cumplir con los compromisos de Kyoto en la UE, dados los problemas que comporta su uso. La opción que parece más recomendable es utilizar fuentes renovables de energía. En Cataluña existen suficientes recursos renovables, conocimientos técnicos y tecnología como para poder aumentar significativamente la aportación de las fuentes renovables de energía si se establecen las condiciones oportunas de promoción activa como, en su día, obtuvieron todas las otras fuentes (muchas de estas condiciones están expuestas en El Llibre Blanc de l’Energia a Catalunya). 32. Habría que considerar el hidrógeno en los balances de los cambios de combustible. La energía que proporcionan los combustibles se debe mayoritariamente a la oxidación del carbono y del hidrógeno que éstos contienen, obteniendose dióxido de carbono y agua respectivamente (ésta generalmente en forma de vapor). Habría que considerar las emisiones y el rendimiento energético en la producción de hidrógeno como combustible y, dado que el vapor de agua contribuye al efecto invernadero e interviene en diversas retroacciones, habría que estudiar su incorporación en el balance de los cambios de combustibles y utilizar las tecnologías que condensen el vapor. 33. Existen actuaciones técnicas que pueden llevarse a cabo para reducir las emisiones de gases con efecto invernadero que no han sido propuestas en los documentos oficiales, como, por ejemplo: I) No autorizar centrales termoeléctricas sin cogeneración. II) Añadir turbina y generador a los embalses existentes que no dispongan de ellos. Sería necesario impulsar la asignación de los costes a la energía eléctrica en función de su origen (renovable –incluyendo toda la hidráulica– y no renovable –fósiles y nuclear-). En este mismo sentido, habría que velar para que las grandes empresas eléctricas no financien la electricidad procedente de fuentes no renovables abaratando su precio de venta en lugar de conseguir un precio competitivo para el conjunto de fuentes renovables. Asimismo, sería especialmente importante conseguir acuerdos favorables para la importación a Cataluña de energía verde en forma de combustibles, de carburantes y de electricidad, así como adecuar los sistemas de asignación de costes y la fiscalidad a los costes 104 B. Impactos, vulnerabilidad, mitigación y adaptación reales. Hay que tener presente que los costes de reducción de las emisiones de CO2 son aproximadamente correspondientes a las primas que se asignan a la electricidad de origen renovable. 34. De cara los próximos cinco años habrá que tener especialmente en cuenta la existencia de un aumento en los costes de la energía, un incremento de la demanda energética y de las exigencias ambientales, un crecimiento de la competencia para el acceso al petróleo, la integración generalizada de criterios energéticos en los procesos de toma de decisiones y, por último, una generalización de las fuentes renovables de energía. Todos estos elementos clave se describen a continuación: 34.1. Incremento de costes. Este aumento podría deberse, en términos generales, al incremento de los costes de los combustibles (especialmente los de origen fósil), a la progresiva internalización de las externalidades y al previsible aumento de los costes de los equipos y de las instalaciones energéticas para mejorar la eficiencia. 34.2. Incremento de la demanda energética. Es probable que las demandas de transporte, de ocio y de confort continúen creciendo en el futuro. Ello podría repercutir claramente en un incremento de las emisiones de GEI. La información sobre las emisiones derivadas de estas actividades debe proporcionarse de forma clara, comprensible y concisa, junto con la recomendación de invertir en equipos más eficientes y de reducir las actividades que más contribuyen al consumo de energía. 34.3. Aumento de las exigencias ambientales. La constatación de la existencia de un cambio climático de origen antrópico y de sus posibles efectos debería permitir aumentar la exigencia de reducir las emisiones de GEI, incrementando la presión para disminuir el consumo de energía (con medidas de ahorro y de eficiencia energética) y el uso de fuentes renovables de energía y de tecnologías menos contaminantes. 34.4. Competencia creciente por el acceso al petróleo. El hecho de que el ritmo de crecimiento del consumo de petróleo sea más rápido que el de la oferta, o, lo que es lo 105 B. Impactos, vulnerabilidad, mitigación y adaptación mismo, que la disponibilidad de nuevas reservas, conduce a una situación de más competencia por este recurso a escala mundial. Las consecuencias sociales, económicas y políticas de esta tendencia son muy difíciles de predecir. 34.5. Integración generalizada de criterios energéticos en los procesos de toma de decisiones. Así como ya ha sucedido con los criterios ambientales, de seguridad y de calidad, que se han ido integrando en la toma de decisiones de todo tipo, los criterios energéticos también seguirán este proceso. Para conseguir este resultado habría que mejorar la cultura energética de la población, pero también la información y el compromiso de las personas con responsabilidad política y técnica. 34.6. Generalización de las fuentes renovables de energía. Las fuentes renovables de energía se irán generalizando en el futuro. En algunos casos, el uso de determinadas fuentes renovables de energía puede trasladar algunos de sus impactos, como el visual, cerca de los usuarios, lo que puede crear una reacción en contra de su uso. Sería importante hacer una labor educativa respecto a los impactos del sistema energético con el fin de que pudieran evaluarse correctamente los impactos de las diferentes fuentes y tecnologías. La visibilidad de los impactos debería contribuir a una limitación del consumo de energía y de la construcción y ampliación de determinadas infraestructuras energéticas. 35. Análisis clásico del sistema energético en Cataluña respecto a las emisiones de gases de efecto invernadero. 106 B. Impactos, vulnerabilidad, mitigación y adaptación Puntos fuertes y oportunidades Puntos débiles y retos • Importancia del gas natural en el consumo doméstico e industrial • Dependencia eléctrica del exterior • Peso de la energía nuclear en la producción energética • Poca importancia del carbón • Potencial eólico importante sin explotar • Potencial solar por explotar • Apoyo social a la energía solar • Potencial de aprovechamiento del calor de la generación eléctrica en centrales térmicas • Tejido asociativo y social favorable al uso de las fuentes renovables de energía • Capacidad tecnológica para reducir las emisiones de GEI • Existencia de empresas punta en el sector de las energías renovables y de la eficiencia energética • Potencial de impulsar el turismo verde o sostenible • Existencia de proyectos de la UE para disminuir las emisiones de GEI • Reducción del gasto energético • Renovación de equipos anticuados • Exportación de conocimientos • Exportación de tecnología • Reciclaje profesional de las personas que trabajan en este ámbito. • Actualización de los programas formativos • Dependencia de competencias energéticas de organismos de fuera de Cataluña • Proximidad a la saturación del potencial hidroeléctrico • Cierta oposición a la energía eólica • Importancia del tráfico de paso en el consumo de carburantes • Falta de empresas energéticas catalanas • Poca formación universitaria en el ámbito de las energías renovables • Poca concienciación social de la necesidad de reducir las emisiones de GEI. • Introducción de nuevas centrales sin cogeneración • Incrementos importantes del consumo eléctrico de nuevas infraestructuras con gran consumo energético • Decisión del Gobierno central sobre el reparto de las emisiones entre CCAA • Encarecimiento de los combustibles fósiles • Exigencia ambiental creciente de la UE • Incoherencia entre las iniciativas de las diversas administraciones • Incremento de la climatización eléctrica de las viviendas • Incorporación del equipo de generación en los embalses existentes sin aprovechamiento eléctrico • Aprovechamiento del biogàs de los vertederos de RSU sin aprovechamiento energético 107 B. Impactos, vulnerabilidad, mitigación y adaptación LAS INFRAESTRUCTURAS Y EL MEDIO URBANO 36. El actual proceso de urbanización que experimenta Cataluña ha comportado la extensión del modelo residencial de baja densidad, con un elevado consumo de suelo y la demanda de nuevas infraestructuras urbanas, que genera un aumento de la movilidad obligada y hace inviable una red de transporte público eficaz. Para hacer frente a estos problemas, se debería desarrollar un planeamiento territorial y urbanístico que frenara estas dinámicas urbanas a través de una distribución racional de los usos del suelo y las redes de transporte público. Por otro lado, la urbanización del territorio también limita la disponibilidad del suelo como sumidero de carbono. 37. Los efectos del cambio climático previstos aconsejan la revisión de los criterios de diseño y construcción de las infraestructuras. En el caso de las infraestructuras de comunicación, dicha revisión debería llevarse a cabo ante un posible aumento de la frecuencia de fenómenos meteorológicos extremos (como las lluvias torrenciales), tanto por lo que pueda suponer de mantenimiento y uso de las técnicas constructivas como por el riesgo que pueda comportar el efecto barrera para la libre circulación de las aguas superficiales. En lo referente a las redes pluviales, que actualmente se dimensionan por acontecimientos con periodos de retorno pequeño (del orden de diez años), debería considerarse la posibilidad de que se produjese un aumento considerable del riesgo de inundación y que, por lo tanto, fuese necesario ampliar su capacidad y acondicionar áreas inundables como sistemas de laminación de grandes avenidas. 38. Habría que disponer de infraestructuras de suministro de agua que, en episodios extremos de falta de recursos hídricos, permitieran dar respuesta a las demandas. En la situación actual, las simulaciones realizadas en la región metropolitana de Barcelona ponen de manifiesto que ya se producen déficits de agua superiores al 10% uno de cada diez años. Si se van repitiendo con frecuencia periodos de sequía más intensos y continúa el aumento de población experimentado en los últimos años, la situación podría empeorar de forma notable. 39. Los edificios son unos de los principales responsables de la creación de las condiciones últimas del microclima urbano. La temperatura, la 108 B2 B. Impactos, vulnerabilidad, mitigación y adaptación humedad, la radiación y la ventilación pueden ser hábilmente modeladas por la edificación, creando calles y plazas con mejores condiciones climáticas que las naturales de la zona. Esto es así, no sólo por el efecto de la propia ordenación urbanística (sol-sombra, barlovento-sotavento, a cubierto–a descubierto), sino también por los materiales de cerramiento y revestimiento utilizados en las cubiertas y fachadas. Los nuevos edificios presentan una estructura más ligera, con muchas superficies vidriadas y con materiales de conductividad térmica más elevada. Esta tipología constructiva obliga, en términos generales, a incrementar el uso de tecnologías de climatización artificial de los edificios, tanto de sistemas de calefacción como de refrigeración (cada vez más indispensables durante el verano). Consecuentemente, habría que avanzar en la introducción de criterios climáticos en el diseño de los edificios, a fin de mantener el confort de sus habitantes y/o usuarios, minimizando el uso de tecnologías de climatización artificiales y mejorando su eficiencia energética. B3 EL TRANSPORTE 40. El aumento de la movilidad cotidiana de la población y el incremento del transporte de mercancías son dos tendencias generales en todo el mundo. Pese a la evolución positiva de la eficiencia energética de los vehículos, las distancias recorridas han aumentado, la ocupación media ha disminuido y la movilidad global ha aumentado un 50% por encima del crecimiento del PIB. Para reducir el nivel de emisiones asociado a este aumento de la movilidad, sería fundamental ampliar la red ferroviaria y mejorar el servicio como alternativa a los otros medios de transporte más contaminantes y, además, introducir masivamente las pilas de hidrógeno como principal alternativa energética ventajosa para la automoción a medio plazo. 41. El transporte es el sector que está creciendo más como consumidor de energía y productor de gases de efecto invernadero en la Unión Europea. Las previsiones para el periodo 1998-2010 apuntan hacia un incremento del 38% en el transporte de mercancías y del 24% en el de viajeros en la Europa Occidental. En los últimos años se han producido mejoras en la tecnología y los carburantes, que han tenido como 109 B. Impactos, vulnerabilidad, mitigación y adaptación resultado descensos significativos en las emisiones de determinados contaminantes. Pese a ello la calidad del aire todavía es pobre en la mayor parte de ciudades europeas. En cuanto a las mercancías, las nuevas prácticas logísticas (just in time, stock cero, entregas en ventanas temporales, etc.) valoran la calidad del servicio por encima de los costes del transporte y, por tanto, de su impacto sobre las emisiones. En este ámbito, los escenarios de mejora no son muy optimistas pese a los recientes pasos dados hacia la regularización del transporte de mercancías interurbano por carretera (canon por uso de carretera) y del urbano (control de la carga y descarga con tiempo máximo de estacionamiento). LA INDUSTRIA 42. Las industrias catalanas presentan diferentes grados de sensibilidad al cambio climático en función de su tipología y, por lo tanto, deberán adaptarse a ello en función de su especialidad y experiencia. 43. Los cambios de clima tendrán que ser más evidentes antes de que las empresas decidan invertir para adaptarse a ellos y mitigar sus efectos. Con un tiempo de vida de la maquinaria de las plantas industriales que va desde los 10 hasta los 40 años, las empresas estarán en condiciones de cambiar la maquinaria sólo cuando ésta tenga que renovarse, y no antes. 44. Habría que estudiar la opción de establecer mecanismos de financiación, bien desde la Administración, bien desde las federaciones de industrias, a fin de contribuir a reducir los costes de adaptación. En los próximos años será clave mantener la aplicación de herramientas de adaptación continua, obligando las empresas a innovar, a rediseñar procesos que las sitúen allí donde la sociedad empieza a exigir desde el punto de vista ambiental. Está comprobado que aspectos como el ecoetiquetado o el ahorro energético asociado a un producto presente en el mercado hacen que éste disfrute de una mayor demanda. 110 B4 B. Impactos, vulnerabilidad, mitigación y adaptación B5 LA AGRICULTURA Y LA SILVICULTURA 45. Los efectos del cambio climático sobre la agricultura son inciertos, variados y complejos y presentan interacciones entre ellos y con factores culturales, políticos y socioeconómicos, entre los cuales destacan el abandono de las actividades agrarias y los cambios en los usos del suelo, los cuales pueden tener unas repercusiones tan grandes o más que el cambio climático. La reducción de la superficie destinada a tierras de cultivo y bosques debido a los procesos de urbanización sigue un ritmo muy rápido en todo el mundo, principalmente en las zonas más próximas a grandes áreas metropolitanas. En áreas más alejadas de la dinámica metropolitana, el abandono y posterior crecimiento del bosque en tierras explotadas anteriormente por la agricultura tiene como consecuencias una pérdida de biodiversidad, una reducción de la calidad del paisaje y un aumento del riesgo de incendios. En cambio, el paso de cultivo a bosque podría incrementar su potencial como sumidero de carbono. 46. La respuesta ante el cambio climático varía según las especies agrícolas y forestales. Este efecto diferencial se ha observado evaluando el estrés en las altas temperaturas, el grado de respuesta sostenida y de aclimatación al aumento del CO2 en la atmósfera y la vulnerabilidad al incremento en la concentración de ozono (O3). 47. El aumento de la temperatura puede conducir a corto plazo a la rápida mineralización de la materia orgánica de los suelos forestales y agrícolas y, a la larga, a una disminución de la disponibilidad de nutrientes en el suelo. Este hecho podría agudizarse si se produjera un aumento de la relación C/N de la materia que vuelve al suelo como consecuencia de un aumento del CO2 atmosférico. 48. En Cataluña, una de las principales amenazas para la agricultura y la silvicultura es la disminución de la disponibilidad de agua con el aumento de la evapotranspiración con las temperaturas y la posible reducción de las lluvias. Si se garantizara el suministro de riego, las zonas de regadío podrían aumentar su productividad. Este aspecto, sin embargo, presenta cierta complejidad y está condicionado a otros factores que pueden afectar a la productividad de los cultivos (tipo del suelo, etc.). 111 B. Impactos, vulnerabilidad, mitigación y adaptación 49. Los cambios en las variables climáticas podrían afectar a la productividad de los cultivos y a los riesgos meteorológicos a los que están sometidos. La disminución de horas de frío podría conducir a un descenso de la producción de cultivos leñosos como el manzano, el peral, el cerezo y el melocotonero en zonas tradicionalmente fruteras como la Plana de Lleida. Un cambio de variedad en especies como el melocotonero podría solucionar el problema, pero en el caso de las manzanas y las peras el riesgo es mayor. Si la subida de temperaturas produce un adelantamiento de la floración y el riesgo de heladas se mantiene, la incertidumbre en la producción aumentará. Por el contrario, si el riesgo de heladas disminuyera, podrían introducirse variedades más tempranas de melocotoneros o albaricoqueros, de calidad y producción más bajas, pero con un precio de venta más alto. También podría introducirse el cultivo del níspero y ampliar el cultivo de cítricos, con la posible introducción, si el aumento de temperaturas y descenso del riesgo de heladas lo permite, del mandarino y el limonero. La reducción del riesgo de heladas invernales también favorecería otros cultivos leñosos de secano como el olivo, con la reducción del riesgo de pérdida de cosecha y una menor necesidad de reposición de los árboles. 50. La reducción de la disponibilidad hídrica podría ser crítica en las zonas de secano, reduciendo la productividad de cultivos como el olivo, el almendro, el avellano o la viña. El efecto del cambio climático sobre la viña, sin embargo, dependerá probablemente de efectos microclimáticos particulares. El aumento del estrés hídrico también podría ser muy importante para otros cultivos de secano como los cereales en zonas ahora ya relativamente áridas. En cambio, su cultivo podría extenderse en áreas de secano actualmente más húmedas, como la comarca del Berguedà. 51. Las consecuencias para los pequeños productores podrían ser más importantes que para los grandes, dado que los primeros tienen menos capacidad de cambiar sus cultivos con variedades alternativas y de afrontar con éxito posibles rechazos temporales del mercado, donde una pequeña tara en los productos podría hacerlos invendibles. 52. Se estima un incremento de la vulnerabilidad de los cultivos y el ganado a las plagas y las enfermedades (actualmente de distribución limitada por las bajas temperaturas y el riesgo de heladas). El impacto sobre las malas hierbas dependerá de las especies concretas y del cultivo así como de las características ecofisiológicas y competitivas de 112 B. Impactos, vulnerabilidad, mitigación y adaptación éstos. El incremento de CO2 en la atmósfera podría hacer aumentar la resistencia del vegetales por incremento de la producción de productos secundarios, pero el aumento de la relación C/N del material vegetal resultante podría estimular su consumo y empeorar la calidad de la materia orgánica del suelo, amenazando la disponibilidad de nutrientes. 53. Los prados de alta montaña y los bosques de montaña son ecosistemas muy amenazados por los cambios en las condiciones climáticas. Los prados y los bosques constituyen un reservorio de biodiversidad y proporcionan una fuente de productos diversos y externalidades. El manejo extensivo tradicional de los pastos ha configurado su valor ecológico, paisajístico y cultural. El calentamiento podría tener un efecto positivo sobre su productividad, pero la amenaza de extinción de algunas especies y de pérdida de la calidad de la biodiversidad es real. Los bosques y los pastos presentan un valor añadido en la mitigación del cambio climático gracias a su función como sumideros de carbono en el suelo. Sin embargo, habría que saber más acerca de la relación entre la gestión de estos ecosistemas y su efecto de sumidero. El principal valor de los bosques de Cataluña radica en los productos que no tienen un valor directo de mercado y las externalidades, como por ejemplo son la biodiversidad, la protección y la regulación hídrica. Además, nuestros bosques son extraordinariamente multifuncionales en sus productos de mercado. Actualmente, los productos madereros son poco competitivos en los mercados internacionales, y las perspectivas bajo el cambio apuntan hacia un empeoramiento de esta situación. Los productos no madereros proporcionan un volumen económico nada desdeñable, pero su aprovechamiento es heterogéneo y está poco regulado. Con el cambio climático podría producirse una disminución en la producción de setas, pero una mejora en la calidad de plantas medicinales y aromáticas, así como en la producción de miel y de otros productos apícolas. 54. A largo plazo podría producirse un cambio en la distribución de la vegetación de los bosques de Cataluña. Las zonas bajas y meridionales podrían enriquecerse en plantas de matorral, el bosque mediterráneo podría subir de cota en las zonas de montaña y los bosques de montaña tenderían a escasear. Las comunidades silvícolas tienen más resiliencia ante los cambios que otras comunidades vegetales más efímeras, pero, esta capacidad de tamponar los cambios podría desaparecer si el bosque fuera destruido por perturbaciones a gran escala (como los grandes incendios ocurridos en los últimos años). En este caso, las 113 B. Impactos, vulnerabilidad, mitigación y adaptación diferencias en la capacidad de regeneración de las diferentes especies y su vulnerabilidad relativa en frente al estrés hídrico y otros pueden determinar cambios importantes en la composición y funcionalismo de nuestros bosques. 55. El cambio climático podría comportar un aumento del riesgo de incendio en las zonas mediterráneas y una ampliación de las zonas de alto riesgo hacia territorios donde ahora es más bajo. El principal riesgo natural para los bosques de nuestro país es el fuego, riesgo que a menudo se ve incrementado por la presión antrópica. Su vulnerabilidad podría verse aumentada por una mayor frecuencia y magnitud de los episodios de sequía, el abandono de las zonas rurales -que podría incrementarse en las zonas de secano si disminuyera la productividad y la competitividad de los productos agrícolas-, la evolución de los sistemas forestales hacia bosques jóvenes y densos y la disminución de la gestión forestal debido a un descenso de la rentabilidad de los aprovechamientos de la madera. LOS RESIDUOS 56. Los residuos que más aportaciones hacen a las emisiones de gases de efecto invernadero (dióxido de carbono y metano) son los residuos sólidos urbanos que se gestionan a través de vertedero (75% de las emisiones totales de los residuos sólidos urbanos), seguidos de los que se destinan a incineración (23%) y las aguas residuales tratadas en EDAR (2%). Gran parte de estas emisiones son producidas a partir de materia orgánica no fósil contenida en estos tipos de residuos. En Cataluña la producción de residuos sólidos urbanos (RSU) ha aumentado un 50% durante la última década. Actualmente, la disposición controlada de los residuos municipales es la vía más utilizada por este tipo de residuo, que en el año 2000 representó el 65,3% del total de residuos municipales generados. En este sentido, hay que señalar que existen más de 32 depósitos en funcionamiento distribuidos por la geografía catalana. 57. El aprovechamiento del biogás producido en el proceso de digestión anaerobia desempeña un papel capital en la reducción de las emisiones de gases de efecto invernadero, ya sea porque se lleva a cabo en los vertederos, ya sea porque es uno de los tratamientos 114 B6 B. Impactos, vulnerabilidad, mitigación y adaptación propuestos para valorizar la materia orgánica. Mediante este proceso puede tratarse un gran número de residuos: agrícolas y ganaderos, industriales orgánicos, aguas residuales urbanas e industriales, fangos de estaciones depuradoras y la fracción orgánica de los residuos sólidos urbanos. El biogás, que posee un alto contenido en energía y puede ser utilizado de muchas maneras con un elevado rendimiento energético (para producir electricidad, cocinar, etc.), es un combustible que genera energía neutral desde el punto de vista de las emisiones de CO2. 58. La normativa europea y catalana en materia de residuos y el Plan de Gestión de Residuos Municipales de Cataluña para el período 2001-2006 (PROGREMIC) pueden contribuir a reducir las emisiones de gases de efecto invernadero de cara al futuro. La implantación de las medidas de mitigación propuestas (disminuir la aportación de la materia orgánica a vertederos, implantar la recogida selectiva, recoger el biogás de los vertederos, aprovechamiento del biogás, etc.) resulta más fácil en los vertederos de nueva creación. Sin embargo, haría falta hacer un esfuerzo suplementario para implantarlas en los vertederos más antiguos y en los que tienen pocos años de vida útil. Es especialmente significativa la opción de aprovechar energéticamente el biogás, ya que su aprovechamiento contribuiría a reducir el uso de otros combustibles que generan emisiones de GEI. No obstante, se detecta como punto débil la efectividad de las redes de recogida o captación del biogás en el vaso del vertedero. Habría que llevar a cabo un minucioso un seguimiento de los vertederos que se han ido cerrando en estos últimos años y que no disponían de sistemas de recuperación de este gas. 59. En los próximos años se podrían reducir en un porcentaje elevado las emisiones de dióxido de carbono equivalente generadas por los procesos de tratamiento de los residuos con respecto al año 2000, dado que el punto de partida no podría ser peor: el 65% de los residuos urbanos del año 2000 iban a vertedero y, del resto, una parte muy importante iba a incineración. Si se cumple la planificación del PROGREMIC, de cara al año 2006 un 55% de la materia orgánica se tendrá que valorizar mediante metanización (las emisiones tienen efectos positivos ya que sustituyen otras emisiones para obtener energía) y compostaje (reducen los efectos de las emisiones respecto al vertedero unas diez veces, dado que no se genera CH4). Aunque se lograse cumplir con el objetivo establecido en el PROGREMIC, todavía quedaría una parte importante de materia orgánica que iría destinada a vertederos. Así pues, habría que velar por el diseño y funcionamiento correctos de los 115 B. Impactos, vulnerabilidad, mitigación y adaptación vertederos (especialmente en lo que a la captación y aprovechamiento energético del biogás se refiere) a fin de que puedan reducirse sus emisiones a la atmósfera. 60. Las principales reducciones podrían producirse a partir del año 2006, dado el periodo de tiempo que se requiere para implantar nuevas instalaciones y mejorar las actuales. La planificación del PROGREMIC es adecuada para reducir las emisiones, aunque podría plantear objetivos más ambiciosos en lo referente a instalaciones que permitieran recuperar el biogás. 61. Las aguas residuales tratadas en las estaciones depuradoras de aguas residuales representan una contribución pequeña (2%) al total de emisiones generadas por los residuos en Cataluña. Durante los próximos años se prevé un incremento de dichas emisiones respecto al año 2000, como consecuencia de la ejecución de nuevas actuaciones ya planificadas que son absolutamente necesarias para una buena gestión de las aguas residuales. Podría destacarse la puesta en funcionamiento de la EDAR del Baix Llobregat, que tratará un volumen de aguas residuales muy importante, pero que, a su vez, hará aumentar entre un 10 y un 15% las emisiones de GEI, y los cambios adoptados en el funcionamiento de numerosas EDAR para la eliminación de nutrientes, que harán aumentar ligeramente las emisiones de óxidos de nitrógeno (NOx). 62. La planificación de la gestión de los purines debería incorporar las emisiones generadas por este tipo de residuos como criterio de decisiones. A partir de los datos de producción de purines se podría estimar la producción máxima de biogás en Cataluña. Las previsiones realizadas para el año 2010 comportan una producción inferior al 10% del total del biogás que potencialmente podría aprovecharse. El escenario energético de 2010 previsto por el ICAEN refleja un incremento en las emisiones de CO2 y metano (CH4) generadas por los purines excedentes que no podrán ser vertidos al suelo y que, por lo tanto, deberán ser tratados en plantas de secado térmico (generando nuevas emisiones de CO2 y COVs), balsas, depuradoras con eliminación de nutrientes, etc. 116 B. Impactos, vulnerabilidad, mitigación y adaptación B7 EL TURISMO 63. El turismo es una de las actividades económicas principales de Cataluña. Se trata de un sector muy diversificado que comprende el turismo de masas (sol y playa), el turismo de invierno (esquí) y formas emergentes de turismo alternativo, como las vinculadas a la naturaleza y la aventura, al patrimonio cultural y urbano, a la práctica de ciertos deportes como el golf o la náutica, a la creación de parques temáticos, etc. El llamado “turismo de sol y playa” todavía es la modalidad dominante, seguido por el turismo del esquí, con una presencia importante del mercado doméstico. Sin embargo, buena parte de las diversas formas de turismo llamado alternativo (quizás menos dependientes del clima, pero sí de los posibles efectos del cambio climático sobre ciertos ecosistemas) muestra un notable dinamismo que probablemente se intensificará de cara al futuro. 64. El clima es un factor clave para gran parte de la oferta turística de Cataluña. Por tanto, cualquier cambio en las condiciones climáticas podría comportar impactos muy significativos en el turismo. El hecho de que estos efectos sean positivos o negativos dependerá de cada subsector y de las estrategias de adaptación o de mitigación que se adopten. No obstante, en este sentido se percibe poca concienciación por parte del sector turístico catalán en relación con la existencia del cambio climático y sus efectos potenciales sobre el turismo. 65. Existe una hipótesis plausible sobre el aumento de la frecuentación de visitantes por el alargamiento de la temporada y la disminución de la estacionalidad en el turismo de sol y playa. Adicionalmente, el incremento más elevado de las temperaturas en destinos competidores también podría influir positivamente en este subsector. El aumento de la frecuencia de los fenómenos extremos y el incremento del nivel del mar -otros posibles efectos del cambio climático- podrían suponer una amenaza para un recurso tan básico para el turismo como son las propias playas. Si estos cambios se confirmaran, habría que estudiar exhaustivamente las vías para intentar minimizar dichos efectos, que podrían pasar por la construcción de obras de protección del litoral y/o la reordenación del espacio construido en primera línea de costa. En otro orden de cosas, el cambio climático podría tener un efecto sobre esta modalidad de turismo en la medida en que pueda afectar a la disponibilidad futura de recursos hídricos. 117 B. Impactos, vulnerabilidad, mitigación y adaptación 66. Los impactos más importantes del cambio climático sobre el sector turístico de Cataluña recaerían probablemente sobre el turismo de invierno, aunque variarían en función de la ubicación de las estaciones de esquí. La innivación artificial (es decir, el uso de cañones de nieve) podría intensificarse en el futuro, especialmente en las estaciones más orientales del Pirineo catalán, como respuesta a esta variabilidad climática. Ello contribuiría al hecho de que el esquí pudiera mantenerse por encima de los 2.000 metros, pero, al mismo tiempo, eso implicaría que se podría llegar a producir el abandono de parte de las instalaciones actuales situadas por debajo de esta cota. Finalmente, también hay que tener presente que pese a que la innivación artificial ha permitido la adaptación de este sector turístico a la variabilidad del clima, presenta claras limitaciones de tipo ambiental. 67. Los impactos sobre el llamado turismo alternativo variarán en función de cada modalidad concreta de actividad. A primera vista no parece que el turismo cultural y urbano tengan que verse demasiado afectados, mientras que el ecoturismo y el turismo rural podrían estarlo en la medida en que el patrimonio natural que los sustenta evolucione como consecuencia del cambio climático. 68. La diversificación de la oferta turística y la integración de productos contribuiría a aumentar la capacidad de hacer frente a los posibles impactos del cambio climático. El sector turístico catalán se halla en un proceso de adaptación a las nuevas tendencias en el mundo del turismo, especialmente orientadas hacia la diversificación e integración de “productos” y “paquetes”, así como a la mejora de la calidad (incluyendo de forma muy significativa la mejora en el rendimiento ambiental de empresas y destinos turísticos). Al reducir el riesgo de dependencia de un solo ámbito, el sector también estaría mejor preparado para afrontar los posibles impactos del cambio climático. Con todo, habrá que seguir con atención la evolución de esta tendencia para comprobar si se consolida durante los próximos años. 118 B. Impactos, vulnerabilidad, mitigación y adaptación B8 LOS RECURSOS HÍDRICOS Y EL ABASTECIMIENTO DE AGUA 69. En Cataluña, los efectos del cambio climático sobre los recursos hídricos deben estimarse considerando las posibles tendencias que experimentará la meteorología en la cuenca mediterránea: aumento de las temperaturas, mantenimiento o ligera disminución de la precipitación e incremento de los episodios extremos (lluvias torrenciales). La repercusión de estos cambios sobre la dinámica hidrológica es compleja, pero, a grandes rasgos, podría comportar un aumento importante de la evapotranspiración, una disminución de la recarga de los acuíferos y, exceptuando los episodios extremos, una reducción del caudal de los ríos. La variabilidad intra e interanual observada desde 1960 en el río Fluvià puede ser indicadora de cambios en la dinámica hidrológica. En la costa, el posible aumento del nivel del mar, junto con las repercusiones antes mencionadas, podría favorecer la intrusión de la cuña salina en los acuíferos litorales y, consecuentemente, ello reduciría su capacidad de explotación. 70. Las variaciones en la demanda de agua y las transformaciones acontecidas en los usos del territorio podrían producir, a corto y medio plazo, afectaciones más importantes en lo referente a los recursos hídricos que las influencias globales derivadas del cambio climático. Concretamente, los cambios de uso del suelo (abandono de pastos y cultivos) en la cuenca del Ebro puede haber influido significativamente en los caudales recientes del río. Durante los próximos años será clave la definición de una política hidrológica que contemple específicamente reducciones potenciales en la disponibilidad de recursos y, a la vez, garantice la satisfacción de la demanda. Habría que formular propuestas de gestión en las que aparezcan explícitamente las limitaciones que la influencia del cambio ambiental (que incluye las causas climáticas y las antrópicas) tendrá sobre el abastecimiento humano y la disponibilidad de agua para los ecosistemas. Actualmente, la demanda en las cuencas internas es del orden de un 80% de los recursos, lo que requiere una gestión muy precisa en la que las iniciativas de ahorro, control del uso y posibles limitaciones al desarrollo territorial resultarán imprescindibles. 71. Actualmente se dispone de un conocimiento aceptable de los recursos superficiales, mientras que el conocimiento sobre los recursos 119 B. Impactos, vulnerabilidad, mitigación y adaptación subterráneos es aún aproximado. Debería mejorarse el conocimiento de los diferentes componentes del ciclo hidrológico, entendido como tal, mediante el seguimiento de caudales y niveles de calidad, y también deberían eleborarse estudios y mapas de vulnerabilidad, estudios de repercusión socioeconómica y para la prevención de la incertidumbre en la oferta de recursos hídricos en el contexto de las variaciones climáticas. Con el argumento de la adaptación al cambio climático, sería necesario adaptarse a los cambios de usos y, sobre todo, de organización del territorio que influye en la dinámica hidrológica; es decir, habría que promover un uso conjunto de los recursos superficiales y subterráneos de acuerdo con las disponibilidades locales. 72. En el ámbito de la hidrología no se identifican acciones concretas para tratar de influir en el cambio climático, pero, en cambio, sí que hay acciones que inciden en sus posibles efectos sobre la disponibilidad de recursos y en la dinámica hidrológica. Estas acciones, que pasarían por una planificación adecuada y una educación ambiental efectiva, deberían promover el ahorro de los recursos locales. 73. Las tendencias climáticas no favorecerían la recuperación de las deficiencias actuales en la disponibilidad de recursos hídricos. Concretamente, la recuperación del nivel hidráulico en los acuíferos intensamente explotados, la mejora de la calidad en áreas con contaminación de aguas superficiales o subterráneas, o la salinización de acuíferos litorales, así como la mayor disponibilidad de agua para zonas húmedas y de ribera resultarían menos probables dados los cambios que estos fenómenos supondrían en la dinámica hidrológica. El aumento del riesgo de avenidas es un factor muy importante en el contexto de Cataluña. 74. A pesar de la preocupación existente con respecto a los impactos potenciales del cambio climático sobre el abastecimiento humano, habría que hacer extensiva esta preocupación al ámbito de los sistemas ecológicos. La dinámica ecosistémica depende en muchos casos de la disponibilidad hídrica. Puesto que la naturaleza no es, un consumidor más, sino el primero, haría que determinar qué porcentaje de recursos le corresponden y cuáles estamos dispuestos, como gestores, a cederle. Es obvio que desde la perspectiva antrópica se trata de un pacto a la baja, pero hay que entender que un buen funcionamiento hidrológico garantiza al mismo tiempo la protección del medio y la disponibilidad de recursos. 120 B. Impactos, vulnerabilidad, mitigación y adaptación 75. La educación ambiental es una herramienta básica para una buena gestión de los recursos hídricos en Cataluña. Las acciones para adaptarse a los posibles efectos del cambio climático no son sólo responsabilidad de las administraciones públicas, sino que implican al conjunto de la sociedad. Es bastante evidente que gran parte de la ciudadanía es consciente del hecho que hace falta implicarse en la protección de los recursos hídricos, etc. Sin embargo no está tan claro que sepa hacerlo de forma eficiente (pese a que esa sea su voluntad). Es aquí donde la educación, promovida por la Administración con la ayuda de educadores, asociaciones y voluntarios, debería servir para ampliar el alcance de la concienciación y difundir formas correctas de actuación. 76. Hay múltiples opciones de adaptación al cambio climático en lo que a los recursos y a la demanda hídrica se refiere. Se sabe que los efectos del cambio climático de origen antrópico sólo podrán ser absorbidos si existe una planificación finalista que se adelante a sus posibles efectos. Esta planificación, debe considerarse tanto desde la vertiente de la oferta como desde la demanda. La tabla siguiente sintetiza y valora algunas de estas opciones: 121 B. Impactos, vulnerabilidad, mitigación y adaptación Oferta Opción Comentarios 1. Abastecimiento doméstico 1.1. Construcción de nuevas infraestructuras de embalse y regulación. Quedan pocas opciones de construir nuevos embalses en el territorio catalán. Fuerte oposición social. Impacto ambiental notable. 1.2. Incremento de la derivación desde ríos y las captaciones en acuíferos. La mayoría de los ríos presentan caudales por debajo de los mínimos deseables, con importantes tramos secos en el verano (o periodos más amplios). La posibilidad de explotar aguas subterráneas es todavía factible en algunas localidades, especialmente en zonas de montaña y áreas urbanas. 1.3. Transvase de caudales y/o incremento de los ya trasvasados. Costoso, oposición social, impacto ambiental. 1.4. Desalinización. Potenciación tecnológica de los tratamientos potabilizadores. El uso de agua salina es una opción viable, socialmente aceptada. Costosa, pero sensiblemente inferior al precio del transvase. Podría suponer una reducción importante de recursos en áreas litorales. La mejora de los tratamientos permite el uso de recursos anteriormente desestimados por razones de calidad (por ejemplo, el Besòs). 1.5. Reutilización. Limitaciones de uso en lo referente a la calidad. Apta para el riego (golf) y usos públicos. 2. Uso agrícola 2.1. Incremento de las infraestructuras de embalse y regulación. Costoso, impacto ambiental y social notable. Escasas posibilidades de crear nuevas por limitaciones territoriales. 3. Uso industrial (refrigeración) 3.1. Uso de agua de menor calidad y/o reutilización. Viable. 4. Plantas hidroeléctricas 4.1. Incremento de la capacidad de los embalses. Costoso, impacto ambiental notable. 4.2. Previsión de entradas por simulación. Poca viabilidad ante la incertidumbre de la magnitud del cambio climático. 5. Control de la contaminación 5.1. Incremento de la capacidad de tratamiento. Costoso. 6. Gestión de avenidas 122 6.1. Construcción de motas y bermas de contención. Costoso, impacto ambiental en el ámbito de ribera. Limitan el uso del territorio afectado. 6.2. Construcción de elementos en la cabecera para reducir la intensidad de las avenidas. Sólo resulta efectivo en cuencas pequeñas. Requiere un mantenimiento periódico. B. Impactos, vulnerabilidad, mitigación y adaptación Demanda Opción Comentarios 1. Abastecimiento doméstico 1.1. Incentivos de ahorro (política de precios). Limitaciones en su aplicación. Requiere iniciativa institucional y un pacto social. 1.2. Incremento del uso de aguas residuales. Viable, localmente costoso por duplicación de la red de distribución. Mejora de la calidad de los efluentes vertidos en cauces en los que prácticamente no hay dilución por falta de caudal natural. 2. Uso agrícola 2.1. Incremento de la eficiencia. Mediante el uso de tecnología o de una política de precios. 2.2. Cambio en cultivos con unos requerimientos de irrigación menores. Difícilmente aplicable a causa de la especialización de determinadas áreas en ciertos productos y a las limitaciones de mercado y legislativas de la CE (a través de la política agraria común). 3. Uso industrial (refrigeración) 3.1. Fomento de la reutilización. Depende del proceso industrial. 3.2. Incremento de la eficiencia. Requiere inversión en mejoras tecnológicas. 4. Plantas hidroeléctricas 4.1. Incremento de la eficiencia de las turbinas. Requiere inversión en mejoras tecnológicas. 5. Control de la contaminación 5.1. Reducción del volumen de los efluentes a tratar. Requiere Inversiones en mejoras tecnológicas y/o el establecimiento de impuestos sobre los caudales vertidos. 5.2. Gestión de los vertidos a nivel de cuenca. Equilibrio territorial en la producción/eliminación de residuos. Especialmente por los vertidos difusos (purines). 6. Gestión de avenidas 6.1. Mejora de los sistemas de prevención y protección. Muy limitada en cuencas pequeñas con un tiempo de respuesta corto, como es propio de los ríos catalanes (a excepción del Ebro). 6.2. Influencia en el desarrollo territorial, limitando el uso de las áreas inundables. Connotaciones políticas y económicas. Se requiere un trabajo específico sobre las actuaciones urbanas e industriales existentes desde hace años en estas áreas. 123 B. Impactos, vulnerabilidad, mitigación y adaptación LOS SISTEMAS NATURALES: LOS ECOSISTEMAS TERRESTRES 77. El cambio climático viene a sumarse a las muchas presiones a las que actualmente están sometidos los ecosistemas terrestres a escala general y, por consiguiente, también los de Cataluña: cambios en los usos del suelo, elevadas demandas de recursos, sobreexplotación o abandono del suelo, deposición de nutrientes y contaminantes, etc. Todo ello puede producir transformaciones en los mismos e, incluso, ponerlos en peligro, así como a los bienes y servicios que proporcionan. El impacto del cambio climático estará condicionado por la gestión que se haga y por las interacciones con estas otras presiones. 78. En Cataluña, cómo ocurre en todo el planeta, ahora ya se dispone de una cantidad sustancial de evidencias observacionales y experimentales sobre el vínculo existente entre el cambio climático y los procesos biológicos y físicos de los ecosistemas. La llegada de la primavera se ha adelantado y la de invierno se ha retrasado, provocando que el periodo vegetativo se haya alargado, como término medio, unos cinco días por década durante los últimos cincuenta años. 79. Han variado las habilidades competitivas entre las especies, dado que los cambios han sido diferentes para cada una de ellas. Puede esperarse que se produzcan cambios en la composición de las comunidades y desplazamientos en la distribución de las especies. De hecho, ya se han descrito en el macizo del Montseny, donde encinas y hayas parecen desplazarse hacia mayores altitudes impelidas por los cambios de uso del territorio y por el progresivo calentamiento de las temperaturas. 80. Es más probable que se muevan las especies que no los ecosistemas completos, debido a las diferentes respuestas que presentan las diversas especies y la posible llegada de especies invasoras. En los casos más extremos, las poblaciones de algunas especies estarían en peligro por la sinergia entre el estrés producido por el cambio climático, que hace inadecuados los hábitats en los que vivían, y la fragmentación del territorio, que dificulta la migración hacia hábitats con condiciones más adecuadas para su supervivencia. 124 B9 B. Impactos, vulnerabilidad, mitigación y adaptación 81. La disponibilidad hídrica desempeña un papel esencial en la composición de la vegetación y en la distribución de las especies en los ecosistemas terrestres de Cataluña, mayoritariamente mediterráneos. Un progresivo incremento de la aridez como el vivido últimamente en Cataluña y el que se prevé para las próximas décadas, podría tener consecuencias importantes para la fisiología, la fenología, el crecimiento, la reproducción, el establecimiento y, finalmente, la distribución de los seres vivos y, por lo tanto, la estructura y el funcionamiento de los ecosistemas. 82. Diversos estudios experimentales muestran cómo unas especies se ven más afectadas que otras por el calentamiento y los episodios de sequía, con lo que se altera su habilidad competitiva y se acaba alterando la composición de la comunidad. Se ha observado, por ejemplo, una disminución de la diversidad de nuestros matorrales. Además de estos cambios estructurales también se han detectado cambios funcionales como, por ejemplo, la disminución de la absorción de CO2 producida por las sequías o una mayor pérdida de nutrientes en los lixiviados después de las lluvias a causa del calentamiento. Se han observado muchos otros cambios en las últimas décadas como respuesta al cambio climático: sequías más frecuentes, más frecuencia de situaciones de riesgo de incendio, emisiones más elevadas de compuestos orgánicos volátiles biogénicos desde nuestros ecosistemas. El incremento previsible de la aridez tendrá como consecuencia un aumento de los riesgos de degradación de los suelos por procesos que ya son importantes en nuestro país, como la erosión, la salinización y las pérdidas de materia orgánica. 83. Los cambios afectan y afectarán a los múltiples servicios proporcionados por los ecosistemas terrestres, tanto los productivos (suministro de bienes naturales renovables como alimentos, medicinas, productos madereros, caza, setas, pastos, etc.) como los ambientales (mantenimiento de la biodiversidad, regulación de la composición atmosférica y el clima, conservación de los suelo y el agua, almacenamiento de carbono, etc.) y los sociales (usos recreativos, educativos y de ocio, valores tradicionales culturales, turismo y excursionismo, etc.). 84. Las respuestas al cambio climático y otros factores del cambio global alterarán el almacenamiento de carbono en los bosques, pero la extensión y la dirección del cambio no están claros. El aumento de CO2 atmosférico puede aumentar el crecimiento de árboles y matorrales, 125 B. Impactos, vulnerabilidad, mitigación y adaptación así como la hojarasca y las raíces y, por lo tanto, la producción primaria neta. Sin embargo, los últimos experimentos de fumigación con CO2 al aire libre y los llevados a cabo con las fuentes naturales de CO2, es decir, en condiciones naturales y/o a largo plazo, nos indican que estos efectos del CO2 pueden saturarse porque los bosques están llegando a su máxima capacidad y las plantas se pueden aclimatar a este aumento de CO2. 85. El aumento de temperatura puede tener efectos tanto positivos como negativos sobre el balance de carbono, en gran parte en función de cómo evolucione la disponibilidad de agua. En los ecosistemas mediterráneos, donde el cambio climático podría hacer disminuir la humedad del suelo y la productividad –y por lo tanto también la absorción de CO2- fácilmente podría decrecer. Además, la productividad del ecosistema, que incluye la mortalidad de los organismos y la dinámica del carbono del suelo, y la productividad del bioma, que incluye perturbaciones como los incendios, es menos probable que sean positivas. 2 86. Los modelos prevén una producción neta media de unos 60 g cm -1 año para el conjunto de los ecosistemas forestales de Cataluña, tanto ahora como a mediados de siglo XXI, pese a que en este último caso resulta de una producción primaria bruta y una respiración total casi un 60% mayores que en la actualidad, como resultado de un incremento de la concentración de CO2 atmosférico (de un 1% anual) y de la temperatura (0,04°C anuales), así como de una disminución anual de la lluvia del 0,03%. Además, todo eso disminuirá aún más la reserva hídrica de los suelos, de manera que el papel de muchos de nuestros ecosistemas terrestres como sumideros de carbono podría verse seriamente comprometido durante las próximas décadas. 87. A menudo, el balance del carbono está más influido por cambios en los usos del suelo que por el aumento de CO2 o por el cambio climático. 88. Habría que seguir llevando a cabo estudios para reconocer mejor en qué grado el cambio climático puede alterar –ahora y de cara al futuroel funcionamiento y la estructura de los ecosistemas mediterráneos. Las condiciones experimentales de estos estudios deberían acercarse lo máximo posible a las naturales y aprovechar los adelantos tecnológicos para aplicarlos a las diferentes escalas temporales y espaciales que nos den idea del alcance de la alteración de los procesos. Estos estudios 126 B. Impactos, vulnerabilidad, mitigación y adaptación deberían abarcar desde los periodos más remotos hasta los del futuro más inmediato, pasando por las últimas décadas hasta la actualidad, y desde los estudios descriptivos a los experimentales pasando por la modelización en el espacio y el tiempo. 89. En los próximos años, las políticas de forestación de espacios agrícolas abandonados y de reforestación de zonas perturbadas deberían tener en cuenta las condiciones que se están proyectando para el futuro inmediato encaminadas a paliar el aumento de CO2 atmosférico. Entre éstas destaca una disponibilidad hídrica decreciente, consecuencia tanto de la disminución de las precipitaciones y/o el aumento de la evapotranspiración potencial como de una mayor demanda por parte de unos ecosistemas más activos. 90. La gestión de los espacios forestales, y de los naturales en general, tendría que incorporar una escala de paisaje, en la que se incluyera una planificación a gran escala que considerase la combinación de espacios de tipo diverso, así como su múltiple uso y el efecto de las perturbaciones (como, por ejemplo, los incendios forestales). B10 EL SUELO 91. Deberían completarse los inventarios de suelos de Cataluña para poder calcular unas tasas de emisión de GEI y un potencial de secuestro de carbono más ajustados a la realidad. Igualmente, dado que las medidas de mitigación tendrían que estar basadas en las posibilidades de cada tipo de suelo, es imprescindible completar el conocimiento sobre este recurso natural. Habría que promover estudios de base de los suelos de Cataluña para mejorar el grado de comprensión que tenemos sobre él y poder cuantificar los procesos edáficos que se podrían ven afectados o que son agentes del cambio climático. La utilización de datos generados por estudios de suelos de Europa Central o de otras áreas del mundo tiene una utilidad limitada y hace que los modelos de simulación de procesos edáficos que utilizan esta información tengan asociada una gran incertidumbre en las predicciones. 92. Los suelos de Cataluña poseen, en conjunto, un elevado potencial de secuestro de carbono, aunque la falta de agua limita sus entradas y 127 B. Impactos, vulnerabilidad, mitigación y adaptación su estabilización en forma de humus dentro del suelo. El riego es una de las prácticas más efectivas para aumentar las reservas de carbono en el suelo, de manera que los suelos de las nuevas áreas regables pueden convertirse en buenos sumideros. Sin embargo, la limitación de las reservas de agua podría hipotecar esta potencialidad. 93. La gestión de los fertilizantes nitrogenados puede ser mucho más efectiva y viable que otras medidas en la mitigación de los efectos del cambio climático, ya que los óxidos de nitrógeno suponen una contribución específica del 89% en las emisiones de GEI generadas a partir de los suelos (datos europeos). Habría que profundizar especialmente en este tema y hacer cumplir las medidas agroambientales y las buenas prácticas agrícolas establecidas en la legislación. Es necesario desarrollar y aplicar estas buenas prácticas en lo que se refiere al uso eficiente de los fertilizantes nitrogenados y con el reciclaje de los residuos orgánicos ganaderos y urbanos, en combinación con técnicas de cultivo adecuadas para facilitar la integración y mantenimiento del carbono orgánico en el propio suelo. En este sentido, las técnicas de cultivo mínimo, cultivos ecológicos o de no cultivo parecen las más adecuadas. Para poder implementar estas técnicas frente la agricultura convencional, sería necesario establecer incentivos para los agricultores. Finalmente, debería controlarse mejor la aplicación generalizada de fangos residuales al suelo, utilizando aquéllos que hayan sufrido un proceso de estabilización que asegure la permanencia de la materia orgánica y del nitrógeno al suelo. 94. Sería importante establecer y mantener una red de seguimiento (monitorización) en parcelas experimentales, adecuada a las características de los principales sistemas agrarios, en la que se cuantificasen los cambios, se midiesen los procesos y se pusiesen a punto las tecnologías. Igualmente, debería darse continuidad a microcuencas y parcelas forestales que monitorizasen propiedades importantes en relación en el cambio climático. Sería necesario que estas áreas piloto se integrasen en las redes estatales y europeas de seguimiento. Es importante también utilizar los instrumentos de política agraria y ambiental para asegurar el secuestro del carbono y llevar a cabo una correcta gestión del suelo, favoreciendo aquellas prácticas que permitan reducir la concentración de GEI en la atmósfera. 95. La educación ambiental dirigida a los agricultores puede ser una práctica muy útil a la hora de implementar el Código de Buenas 128 B. Impactos, vulnerabilidad, mitigación y adaptación Prácticas agrarias. Igualmente, sería necesario sensibilizar a la población en general de la necesidad de consolidar la recogida selectiva de RSU a fin de que puedan ser aprovechados, previo tratamiento, como abono para incrementar el contenido orgánico de los suelos y reducir de este modo las necesidades de otras fuentes de nitrógeno. B11 LAS ZONAS COSTERAS Y LA DINÁMICA SEDIMENTARIA 96. A medio plazo, el cambio climático puede contribuir a modelar el aspecto de la costa catalana. Los principales agentes de esta transformación serían: I) El ascenso relativo del nivel medio del mar. II) El aumento en la persistencia de las tormentas y un ligero incremento en su intensidad. Este crecimiento de la persistencia aumenta los procesos de erosión e inundación, puesto que no permite la recuperación natural del cuerpo sedimentario. III) El aumento en la frecuencia de inundaciones (disminución de su período de retorno), con la consecuente disminución de la capacidad de recuperación natural de los tramos afectados. IV) La disminución del volumen sedimentario disponible en nuestras costas arenosas, que se debe a la erosión amplificada por el ascenso relativo del nivel medio del mar y por la disminución de la aportación sedimentaría de los ríos. Esta disminución, independientemente de otros factores, está asociada desde el punto de vista del cambio climático a un incremento del carácter torrencial de los regímenes fluviales y al aumento de las pérdidas de arena en la plataforma continental. 97. La morfología de la costa determina su vulnerabilidad a los efectos del cambio climático y, por tanto, las costas sedimentarias bajas presentan una vulnerabilidad más acusada. Los cambios en las condiciones climáticas pueden acelerar los actuales procesos de erosión e incrementar la frecuencia y magnitud de las inundaciones, por lo que representan una amenaza directa para los deltas y marismas del litoral 129 B. Impactos, vulnerabilidad, mitigación y adaptación catalán (delta de la Tordera, del Llobregat, del Ebro, Aiguamolls de l’Empordà, etc.). 98. En Cataluña la zona costera se encuentra en un equilibrio muy frágil y presenta un alto valor natural, por lo que se debería empezar a actuar con suficiente antelación a fin de anticiparse al posible cambio climático, ya que no será factible defender todas las costas bajas de Cataluña simultáneamente y en un período de pocos años. Por todo ello, es recomendable empezar desde ahora la planificación de las estrategias de respuesta para poder disponer de una a dos décadas de margen en su ejecución, tal como hacen países más directamente amenazados. 99. Las estrategias de respuesta que se adopten deberían considerar la geomorfología, la ecología y la economía de cada uno de los tramos costeros, junto con las infraestructuras existentes y la percepción social y los valores culturales de las comunidades que viven en el litoral y/o hacen un uso de él. La valoración de las funciones naturales y económicas justificará o limitará la inversión para adaptarse a los efectos del cambio climático a escala local. Cualquier actuación sobre la costa deberá poder integrarse en una planificación integral del tramo, entendiendo como tal la unidad fisiográfica, ecológica y socioeconómica correspondiente. Las estrategias de respuesta serán esencialmente de dos tipos: 1) De retroceso. En este caso las actuaciones deben valorar minuciosamente las implicaciones de la pérdida de territorio y la disponibilidad de espacio en la franja costera. 2) De defensa y/o protección. Las actuaciones de este tipo deben valorar detalladamente los costes de construcción y mantenimiento de las infraestructuras, junto con los impactos de éstas sobre la costa. En ambos casos tendrán que efectuarse las valoraciones correspondientes con un horizonte temporal único y acorde con la velocidad de cambio previsto para la climatología. Este análisis deberá realizarla en el marco de una gestión integral de la zona costera que tenga muy presente su carácter dinámico y la imposibilidad de mantener la línea de costa exactamente en su posición actual. 130 B. Impactos, vulnerabilidad, mitigación y adaptación B12 LA SALUD 100. A escala global, el cambio climático podría tener efectos importantes sobre la salud. Aunque la salud puede estar afectada tanto por variaciones en el clima como por cambios en la meteorología es, de hecho, la asociación entre la salud y la variabilidad climática (desviaciones del clima medio de una región en un periodo que puede abarcar desde semanas hasta años) lo que nos permitirá inferir los posibles efectos del cambio climático sobre la salud, en caso de que los haya. La variabilidad climática (antropogénica) puede afectar a la salud a través de numerosas vías. La magnitud de los efectos, además, depende en parte de la habilidad para anticiparlos y de la educación y de la planificación de las respuestas de emergencia, que podrían reducir los impactos. Así pues, el impacto último en la salud pública, en general, dependerá de si pesan más las tensiones que la variabilidad climática provoca sobre la salud o, por el contrario, son más importantes las medidas de adaptación diseñadas para proteger a la población de dichas tensiones. 101. El tiempo y la variabilidad climática pueden afectar a la salud a través de mecanismos directos, que incluyen básicamente impactos físicos que causan un estrés fisiológico (la temperatura, por ejemplo) o un daño físico sobre las personas (las tormentas y las riadas, por ejemplo). Los efectos más importantes y evidentes de la variabilidad climática sobre la salud de los catalanes son los directos y, en este sentido, los impactos principales podrían estar asociados a aumentos de las temperaturas. Aunque es difícil generalizar, el hecho de que algunos estudios hayan encontrado un rango de temperaturas de confort bastante amplio para el Estado español, así como el hecho que estas temperaturas de confort disminuyan cuando se introducen otras variables como, por ejemplo, la contaminación atmosférica, sugieren que ciertos aumentos de la temperatura pueden tener un efecto sobre la salud, aunque estén fuera del rango de situaciones tan extremas como puede ser una oleada de calor. En segundo lugar, sería importante no menospreciar los efectos que pueden tener las riadas sobre la salud y el bienestar, incluso en países desarrollados como Cataluña. 102. El cambio climático también puede afectar a la salud a través de mecanismos indirectos al modificar los niveles de contaminación atmosférica, tanto la de origen antropogénico como biogénico (polen). El efecto más importante podría estar provocado por el ozono troposférico, dado el previsible aumento de sus concentraciones como 131 B. Impactos, vulnerabilidad, mitigación y adaptación consecuencia del cambio climático. La población en situación de riesgo podría aumentar e incluir a todas aquellas personas que sufren enfermedades respiratorias (como el asma, por ejemplo), así como a las personas que viven en áreas en las que las concentraciones de ozono podrían ser más elevadas. Por otro lado, el impacto de algunos de los contaminantes sobre la salud es más evidente durante verano o en períodos con temperaturas elevadas. El problema es que la mayoría de estudios –salvo algunas iniciativas recientes- han investigado el posible efecto independiente de la temperatura y/o la contaminación atmosférica sobre la salud, pero no las interacciones entre estas variables. 103. La complejidad y los múltiples factores que determinan la transmisión de las enfermedades hacen muy difícil generalizar respecto a los mecanismos que la favorecen y mucho menos predecir la dirección de los posibles cambios que se produzcan en Cataluña. Según el informe del grupo de trabajo conjunto de la Organización Mundial de la Salud, de la Organización Mundial de Meteorología y del Programa de las Naciones Unidas para el Medio Ambiente, titulado Climate Change and Human Health, la incidencia de las enfermedades infecciosas aumentará como consecuencia del calentamiento global. La supervivencia y la reproducción de algunos virus están determinadas por condiciones climáticas como la temperatura ambiental y la lluvia. Así pues, en este sentido, aunque el aumento de la temperatura del agua y otros factores climáticos podrían hacer aumentar el número de bacterias viables en el medio acuático y en los peces, las condiciones higiénicas existentes en nuestro país y el tratamiento permanente que se efectúa de las aguas (tanto potables como residuales) podrían impedir la generación y propagación de grandes brotes de cólera en Cataluña (a diferencia de lo que sucede en determinados puntos de América del Sur o del Sureste asiático, donde los brotes infecciosos esporádicos acaban transformándose en epidemias). 132 C. Instrumentos de gestión C1 EL MARCO INSTITUCIONAL 104. La adopción del Convenio Marco sobre el Cambio Climático (1992) y del Protocolo de Kyoto (1997) constituyen los pasos más importantes que ha dado la comunidad internacional para luchar contra el cambio climático de origen antrópico. Estos instrumentos jurídicos explicitan los compromisos de los Estados en lo referente a la prevención y reducción de emisiones de GEI y la cooperación científica, técnica y tecnológica. Del mismo modo se establece el marco institucional que servirá para la ejecución de sus disposiciones y se determinan los diferentes mecanismos de control de la aplicación. Para la delimitación de estos compromisos, tanto el CMCC como el PK establecen una distinción básica y preliminar entre los Estados desarrollados o con economías en transición, separándolos de los que se encuentran en vías de desarrollo, sobre la base del principio de las responsabilidades comunes pero diferenciadas. Por otra parte, a fin de facilitar la consecución de estos objetivos, ambos textos contemplan, como contrapartida para los Estados desarrollados que han asumido la obligación de reducir las emisiones de GEI, tres instrumentos que están pensados únicamente para flexibilizar la consecución de los objectivos establecidos: la Aplicación Conjunta y el Mecanismo de Desarrollo Limpio (ambos considerados como mecanismos de proyecto) y la articulación de un sistema de permisos negociables (comercio de emisiones). 105. La Comunidad Europea y sus Estados miembros han ratificado el Convenio Marco sobre el Cambio Climático y el Protocolo de Kyoto, asumiendo un compromiso concreto de limitación y reducción de las emisiones de gases con efecto de invernadero. Este compromiso se articula a través del establecimiento de unos objetivos cuantitativos conjuntos que posteriormente se distribuyen entre los Estados miembros, en función de su capacidad económica y su grado de desarrollo. Esto es, en definitiva, lo que se conoce como “burbuja europea”. Las medidas de carácter normativo adoptadas por las instituciones comunitarias son el establecimiento del Inventario Europeo de Emisiones Contaminantes 135 C. Instrumentos de gestión 5 (2000), en virtud de la Directiva 96/61/CE, de 24 de junio 1996 , y la adopción de la Directiva 2003/87/CE, que establece un régimen para el 6 comercio de derechos de emisión de GEI en la Comunidad Europea , que funciona desde el 1 de enero de 2005; la Decisión 280/2004/CE d’11 de 7 febrer de 2004 , relativa al mecanismo de seguimiento de las emisiones de gases con efecto invernadero a la comunidad; y la Directiva 2004/ 8 101/CE de 27 de octubre de 2004 por la que se establece un sistema de intercambio de cuotas de emisión de GEI dentro de la Comunidad Europea en el marco de los mecanismos de proyecto del Protocolo de 9 Kyoto. El reglamento sobre gases fluorinados , que también deberá ser tomado en consideración en el futuro, esta en fase de propuesta. 106. La distribución de poder público que existe entre los diversos niveles territoriales del Estado español hace que sea necesario determinar de qué competencias dispone el Gobierno Central con el fin de luchar contra el cambio climático y sus efectos y cuáles están reservadas a las Comunidades Autónomas. El Estado disfruta de competencias en planificación general de la actividad económica, medio ambiente, aprovechamientos hidráulicos, transportes, aprovechamientos forestales y vías pecuarias, régimen minero y energético, etc. No obstante, en determinados sectores únicamente tiene reservada la competencia exclusiva para emitir la legislación básica para dictar sus bases, o bien para conceder autorizaciones singulares. Hay otros aspectos que no están reservados exclusivamente al Estado y que, por lo tanto, pueden quedar bajo la única competencia de las Comunidades Autónomas. 107. El respeto al ejercicio legítimo de sus competencias por parte de las diversas administraciones obliga a integrar a las Comunidades Autónomas en el proceso de toma de decisiones en relación con las materias que están bajo su competencia y sobre las que 5 6 7 8 9 136 Directiva 96/61/CE del Consejo, de 24 de septiembre de 1996, relativa a la prevención y al control integrados de la contaminación (DO L 257, de 10.10.96). Directiva 2003/87/CE del Parlamento Europeu y del Consejo de 13 de octubre de 2003 por la que se establece un régimen para el comercio de derechos de emisión de gases de efecto invernadero en la Comunidad y por la que se modifica la Directiva 96/61/CE del Consejo (DO L 275, de 25.10.2003, p.32). Decisión 280/2004/CE, publicada al DO L 49/8, de 19.2.2004. Directiva 2004/101/CE del Parlamento Europeo y del Consejo, de 27 de octubre de 2004, por la que se modifica la Directiva 2003/87/CE, por la que se establece un régimen para el comercio de derechos de emisión de gases con efecto invernadero en la Comunidad con respecto a los mecanismos de proyecto del Protocolo de Kyoto (DO L 338/18 de 13.11.2004). COM (2003) 492, adoptada por la Comisión Europea el dia 11 de agosto de 2003. C. Instrumentos de gestión después ellas mismas tendrán que ejercer funciones normativas o ejecutivas. Este planteamiento general tendría que reflejarse en la toma de las grandes decisiones de ámbito político intraestatal que aún hay que adoptar sobre el cambio climático. 108. En esta línea, existe toda una serie de actuaciones concretas todavía pendientes de completar por el Estado: 1) El desarrollo, la promoción y la difusión de tecnologías para el control, la reducción y la prevención de las emisiones de gases con efecto invernadero. 2) La adopción de medidas de adaptación a los posibles impactos del cambio climático en el contexto de las políticas públicas de ámbito estatal. 3) La consecución de los objetivos cuantificados establecidos en el anexo B del Protocolo de Kyoto y en el marco de la burbuja europea de cara al primer periodo de compromiso (2008/2012). 109. Cataluña dispone de un marco de competencias que le permite el desarrollo de una política propia en materia de cambio climático. El Gobierno de Cataluña dispone de competencias legislativas y ejecutivas en multiplicidad de sectores, como son, entre otros, la agricultura, el medio ambiente, la investigación, montes y servicios forestales y el régimen minero y energético. 110. Aunque el Consejo Nacional del Clima ya haya incorporado una representación de las Comunidades Autónomas, habría que velar por la participación de los gobiernos autonómicos en los órganos con poder decisorio real en relación con el cambio climático. Es conveniente impulsar instrumentos que garanticen el mantenimiento de los respectivos espacios de competencias, como pueden ser las conferencias sectoriales, los convenios de colaboración o los planes y programas conjuntos. También es necesario que las posiciones que el Gobierno central defiende en el ámbito internacional y europeo fuesen participadas, dada la influencia que las decisiones adoptadas a escala internacional tendrán en el ámbito autonómico. 111. Hay una serie de posibles actuaciones de interés para la Generalitat de Cataluña en el ámbito del cambio climático: 137 C. Instrumentos de gestión 1) La implementación de la Estrategia Catalana de Lucha contra el Cambio Climático y el diseño y aplicación de planes específicos que la desarrollen. 2) La determinación del órgano u órganos responsables de la política del Gobierno de Cataluña sobre el cambio climático y la atribución de funciones entre ellos. 3) La definición de la función de intervención o de control de la Generalitat de Cataluña en materia de cambio climático a fin de garantizar el cumplimiento de los compromisos citados. 4) La adecuación a la problemática del cambio climático de la tarea de fomento llevada a cabo por la Generalitat en los diversos sectores implicados. 5) El análisis de las posibilidades de colaboración con otras Comunidades Autónomas en relación a políticas públicas, medidas concretas, y el uso de mecanismos flexibles. LOS INSTRUMENTOS ECONÓMICOS 112. El Protocolo de Kyoto permite cierta flexibilidad en el uso de los mecanismos para alcanzar los objetivos de reducción de emisiones de gases de efecto invernadero, reflejando una tendencia existente a escala internacional hacia la integración del análisis económico en las políticas ambientales. El PK concede a los países industrializados las alternativas de usar medios que permitan disminuir la demanda global de actividades emisoras de forma más efectiva y con un coste económico más reducido (por ejemplo, a través de la creación de un mercado de derechos de emisión). Las virtudes teóricas del comercio de derechos de emisión ya han sido reconocidas desde hace diversas décadas, pero el PK es el primer instrumento de derecho internacional que avanza en el debate sobre los instrumentos económicos para la protección del medio ambiente, dejando a un lado la discusión sobre la conveniencia o no de utilizarlos y poniendo hincapié en la forma en que deben aplicarse. 138 C2 C. Instrumentos de gestión 113. El comercio de emisiones es un instrumento económico que permite la libre transmisibilidad de unos derechos de emisión previamente asignados a los emisores de estos gases. El sistema de comercio de emisiones parte siempre del establecimiento de un límite global máximo imperativo de emisiones, que actúa como objetivo ambiental a alcanzar y que es distribuido entre los diferentes participantes en el sistema de comercio en forma de unidades de emisión. Aquellos participantes que consiguen reducir sus emisiones por debajo de las unidades asignadas pueden vender las unidades excedentes a otros participantes que las necesiten, ya sea por haber recibido menos de las que necesitaban, ya sea por incrementos de sus producciones. La eficiencia del sistema de comercio de emisiones se basa en dos premisas: I) Los participantes con unos menores costes de reducción tenderán a disminuir su nivel de emisiones. II) El precio pagado por el comprador de los derechos será inferior al coste de reducción directa de las emisiones. El precio de la unidad de emisión reflejará, pues, el coste estándar de reducción. 114. De acuerdo con lo que establece la Directiva 2003/87/CE, el día 1 de enero de 2005 se pone en funcionamieno el mercado de derechos de emisiones de CO2 en la Unión Europea, con la participación de 15.000 instalaciones industriales de más de 25 estados. El mercado europeo incluye únicamente las reducciones directas de CO2 de las instalaciones de producción de energía eléctrica y las industrias más consumidoras de energía, como son la siderurgia, la refinería de hidrocarburos, el cemento y la cal, los productos cerámicos, el vidrio, el papel y la pasta de papel. El primer período de cumplimiento es el 2005-2007 y, a partir de entonces, los siguientes períodos de cumplimiento serán quinquenales. 115. A fin de poner en funcionamiento el mercado de la Unión Europea, los derechos han sido objeto de asignación gratuita a cada 10 instalación por la autoridad competente estatal . El Plan Nacional de Asignación ha establecido los límites máximos para el mercado estatal correspondiente al período 2005-2007, y las asignaciones a cada uno de los sectores incluidos en la Directiva, así como las emisiones que corresponden al resto de sectores no incluidos en este texto legal. La atribución de derechos a cada instalación se realizará de forma individualizada de acuerdo con la petición que realicen las propias instalaciones. 10 Real Decreto 1866/2004 de 6 de septiembre por el que se aprueba el Plan Nacional de Asignación 2005-2007. BOE 7-9-2004. 139 C. Instrumentos de gestión 116. Las obligaciones legales de las instalaciones especificadas en el Plan Nacional de Asignación de derechos de emisión del Estado español consisten en entregar con carácter anual un número de derechos equivalentes a sus emisiones verificadas por las administraciones competentes. 117. Las opciones para dar cumplimiento a las obligaciones son las siguientes: (a) reducción de las emisiones; (b) compra bilateral de derechos de emisión fuera de mercado; (c) adhesión a una plataforma de negociación alternativa y compra de derechos en el mercado, o (d) conversión de unidades resultantes de mecanismos flexibles en derechos de emisión. La compra bilateral puede resultar más económica, pero requiere la cobertura de riesgo de contraparte y una negociación bilateral de los contratos de compraventa. En cambio, la adhesión a mercados existentes es de gestión más sencilla, aunque los precios de los derechos pueden ser más elevados. Las instalaciones también podrán convertir derechos resultantes de mecanismos flexibles del PK en derechos de emisión europeos. 118. El objetivo de los mecanismos de proyecto (el Mecanismo de Desarrollo Limpio, o MDL, y la Aplicación Conjunta, o AC) es ayudar a los países de acogida de los proyectos a reducir las emisiones potenciales, mediante la transferencia de tecnologías limpias y de recursos financieros para proyectos específicos por parte de los países industrializados, que son los obligados a reducir las emisiones de GEI. En nuestro ámbito de competencias, el obligado sujeto de derecho internacional será el Estado español, que tiene asignadas unas cantidades totales de emisiones antropogénicas de GEI para un periodo de cumplimiento determinado (el primer período está comprendido entre los años 2008 y 2012). Sin perjuicio de la obligatoriedad del sujeto de derecho internacional público, será el sector privado el que deberá estar necesariamente implicado y de manera principal en el uso de los mecanismos de flexibilidad, tanto en los mecanismos de proyecto como en el mercado de derechos de emisión. Al hablar de los actores económicos del sector privado, entendemos en sentido amplio aquellas entidades emisoras directas o indirectas de GEI (generadoras de energía eléctrica, grandes consumidoras de energía eléctrica, gestoras de vertidos, etc.), aquellas entidades susceptibles de reducir las emisiones de GEI (promotoras de energía renovable, investigación y desarrollo de tecnología limpia, ahorro energético, mejoras en uso de la tierra, etc.) y todos los sujetos del 140 C. Instrumentos de gestión mercado financiero (entidades financieras -financiadoras de proyectos, gestoras de fondo de inversión-, entidades intermediadoras, sociedades gestoras de mercados organizados, etc.). 119. Deberían darse a conocer las alternativas disponibles a los actores económicos locales a fin de que valoren los costes y beneficios y modifiquen sus elecciones y comportamientos de manera favorable para la protección del medio ambiente. Teniendo esto en cuenta, y dado que el territorio catalán reúne los elementos y factores de competitividad necesarios para la consolidación de estos mecanismos de mercado, Cataluña concentra un gran potencial de actuación en el marco de los mecanismos de proyecto del PK basado en la excelencia de la investigación y el desarrollo de tecnologías limpias, en el sector del fomento de las energías renovables, de la eficiencia y del ahorro energético, así como en la riqueza del tejido financiero. Desde la Administración debería facilitarse asistencia técnica a los diferentes sectores a fin de reducir los costes de transacción una vez que los actores tengan conocimiento de ello. 120. Deberían fomentarse las inversiones de empresas locales en países en vías de desarrollo al amparo del Mecanismo de Desarrollo Limpio (MDL) o en países con economías en transición con el mecanismo de Aplicación Conjunta como herramienta bilateral. Esta actividad de fomento tiene que contribuir a una verdadera transferencia tecnológica, que puede abarcar, entre otros, el fomento de energías renovables, la eficiencia energética e incluso el secuestro de carbono mediante sumideros. Es fundamental que las empresas catalanas elaboren estrategias para contribuir al desarrollo de los países en vías de desarrollo, aprovechando las nuevas reglas de juego diseñadas por el PK. Dichas estrategias deben orientarse hacia el trabajo con los potenciales participantes en el mercado para aumentar su capacidad y para transmitirles conocimientos profundos de las modalidades del MDL y de AC y una comprensión clara de los conceptos de adicionalidad y línea de base. Las diferentes posibilidades de actuación de Cataluña en este ámbito pueden pasar por la edición de material informativo sobre los mecanismos de proyecto, la puesta en marcha de misiones inversas en regiones para fomentar intercambio de conocimiento y la coordinación con programas de la UE o de Naciones Unidas, a fin de ayudar a los actores potenciales en la interpretación de reglas complejas y a navegar por el proceso previo a la aprobación. 141 C. Instrumentos de gestión 121. Debería facilitarse la creación de intangibles para aumentar el fondo de comercio de las empresas catalanas. Cataluña podría desempeñar un papel importante a la hora de facilitar que los actores económicos definan y desarrollen métodos prácticos a fin de determinar las líneas de base –sobre todo proyectos a pequeña escala (que son los que tenderán a desarrollar los actores catalanes) con la creación de instrumentos para monitorizar los datos relevantes y para calcular las reducciones de emisiones, y finalmente, en la definición de procedimientos para validar y verificar las reducciones de emisiones. Es decir, se trata de que las empresas locales puedan crear un bien inmaterial, un intangible que es fuente de conocimiento y en consecuencia de riqueza y que puede transformarse, o no, en derecho de propiedad, es decir, en unidad de carbono verificada de calidad. Las empresas catalanas pueden ser, con el apoyo del Gobierno catalán, poseedoras de un conocimiento que da como resultado un intangible –en una idea entendida como resultado de un proceso creativo, aunque sea elemental, que se materializa en cosas o elementos: la unidad de reducción verificada. 122. Catalunya podría favorecer los intereses de las empresas activas en los diferentes estadios mencionados en el desarrollo de un mecanismo de proyecto y actuar como aglutinante de los mismos: empresas locales capaces de definir líneas de base estándar para proyectos a pequeña escala, de crear instrumentos para evaluar datos y calcular reducciones y de verificar y validar dichas reducciones. Se puede crear un grupo de trabajo multidisciplinario que dé apoyo a las empresas locales de los diferentes sectores con un cierto impacto en el calentamiento global en el diseño, puesta en marcha, verificación y obtención de una unidad de carbono resultante de un proyecto MDL o AC. Una vez que se haya organizado una asistencia técnica –mediante lo que no deja de ser una colaboración entre el sector público y el sector privado–, se pueden aprovechar iniciativas existentes relativas al fomento y a la promoción de ofertas y demandas tecnológicas de empresas catalanas en el ámbito internacional para fomentar los acuerdos o proyectos de transferencia de tecnología transnacional. 123. Las empresas de Cataluña deberían poder conseguir unidades de carbono de calidad. El objetivo es que las empresas catalanas consigan como resultado de los proyectos una unidad de carbono de calidad, que tiene que garantizar mayores ganancias de los proyectos. Esta unidad de carbono verificada de calidad podría servir, bien para dar cumplimiento a las obligaciones del PK (si los mecanismos de proyecto se consideran 142 C. Instrumentos de gestión como instrumentos bilaterales que requieren el acuerdo del Estado de origen del proyecto y del Estado de acogida), o bien como objeto de contratos de compraventa u otras fórmulas financieras derivadas. Situando a las empresas catalanas como propietarias de una unidad de carbono, Cataluña posibilita a las empresas locales la obtención de beneficios suplementarios en inversiones en proyectos que tengan en cuenta aspectos de calentamiento global e, incluso, puede facilitar el acceso a financiación adicional en proyectos de reducción de emisiones. Esta unidad de carbono aspira a ser una materia prima susceptible de ser negociada en un mercado de futuros. Precisamente, la posible obtención de financiación adicional – con la garantía de una unidad de carbono de calidad – puede surgir en torno a la creación de un ente multilateral catalán en el que se pueda diversificar el riesgo de diferentes proyectos específicos y que gestione y procese la certificación de unidades de carbono: un fondo de carbono catalán. Es decir, Cataluña tiene una oportunidad para ayudar a definir en el país cuáles son las unidades de carbono de calidad que tendrán precios competitivos en mercados internacionales de carbono, y promover inversiones tecnológicas en países en desarrollo. C3 LA PERCEPCIÓN Y LA COMUNICACIÓN SOBRE EL CAMBIO CLIMÁTICO 124. El cambio climático, tanto en sus causas como en sus consecuencias, no es únicamente un problema científico o técnico, sino que sobre todo tiene un conjunto de dimensiones políticas y sociales cuyas propuestas requieren recurrir a un marco de deliberación y participación mucho más amplio, que no se limite a una exploración, más o menos profunda, rigurosa, o integrada, procedente del trabajo aportado por una sola investigación, disciplina científica o conjunto de disciplinas. Según datos cuantitativos, el cambio climático no ha constituido, ni a mediados de los noventa ni en la actualidad, el principal problema de preocupación ambiental global de la población de Catalunya. No obstante, es posible que se esté generando una mayor preocupación por los problemas ambientales globales en general y, por tanto, ligada a otros procesos de cambio ambiental global, como por ejemplo el caso del deterioro de la capa de ozono. 143 C. Instrumentos de gestión 125. Un proceso deliberativo dirigido al aprendizaje sobre el calentamiento global de la Tierra entre la población en general podría dar lugar a: I) Un incremento del reconocimiento de la incertidumbre sobre su existencia o inexistencia últimas. II) Un aumento del sentimiento de la necesidad de actuar. III) Una mayor aceptación de la necesidad de aplicar medidas económicas y legales al respecto (que eran bastante rechazadas al inicio del proceso). IV) Una mayor conciencia sobre la necesidad de reducir, en parte, el consumo. Los sectores en los que se cree más adecuado actuar son el energético, el de transporte y el de los residuos, junto con la planificación del territorio. No obstante, y en general, se seguiría manteniendo todavía la percepción de que las decisiones relativas al cambio climático no deberían seguir principalmente criterios económicos y que las prohibiciones y medidas legales o económicas son menos preferibles a las educativas o voluntarias, y también que, dentro de las posibles alternativas que se identifican para combatir el cambio climático, sería preferible encontrar fuentes de energía alternativas, reducir los residuos y encontrar nuevas formas de transporte antes que reducir el propio consumo. 126. La información sobre el cambio climático publicada en la prensa de Cataluña ha sido escasa a lo largo de todo el período 1990-2002 y, en cualquier caso, ha estado muy sujeta a ciclos, acontecimientos y a conferencias internacional clave, como fue la negociación del PK. Con todo, la información aparecida en la prensa en Cataluña ha experimentado un cierto incremento a lo largo de todo este período, lo que probablemente, haya tenido un efecto sobre la opinión pública, dada la complejidad y la dependencia informativa a la que están sujetas estas cuestiones. 144 Glosario aplicación conjunta Mecanismo de Kioto que permite que los países desarrollados (o compañías procedentes de estos países) cooperen en proyectos para reducir las emisiones de gases de efecto invernadero y compartan las unidades de reducción de emisiones. carbono equivalente Medida métrica utilizada para comparar las emisiones de los diversos gases de efecto invernadero basada en los respectivos potenciales de calentamiento global. cesta de Kioto Conjunto de seis gases con efecto invernadero –dióxido de carbono, metano, óxido nitroso, HCFs, PFCs y SF6 – cuyas emisiones deben ser controladas por las Partes en Protocolo de Kioto. comercio de emisiones Mecanismo de mercado que permite que aquellos actores (Estados, empresas, etc.) que hayan reducido sus emisiones de gases de efecto invernadero por debajo de los niveles máximos requeridos puedan utilizar o comercializar sus excedentes de emisiones (la parte que han reducido en exceso) a fin de que se puedan reducir las emisiones en otras fuentes de contaminación ubicadas dentro o fuera de un determinado país. En términos generales, el comercio puede tener lugar tanto a escala local como internacional, así como en el seno de una misma empresa con diversos centros productivos. emisiones de referencia Emisiones de gases de efecto invernadero que se producirían en caso de que no se adoptaran actuaciones para reducirlas. Las estimaciones del nivel de referencia son necesarias para determinar la efectividad de los programas de reducción de emisiones (a menudo denominados, estrategias de mitigación). forzamiento radiativo Cambio en el equilibrio entre la radiación solar que entra en la atmósfera terrestre y la radiación infrarroja y de onda corta que es emitida desde la Tierra. Sin forzamiento radiativo, la radiación solar absorbida por la Tierra sería aproximadamente igual a la radiación infrarroja emitida por el planeta. En cambio, el incremento en la concentración de gases de efecto invernadero en la atmósfera conduce a un incremento en la absorción de la fracción infrarroja por parte de la atmósfera, que la irradia hacia la Tierra y contribuye, de esta forma, al calentamiento global del planeta. índice NAO El índice NAO (Oscilación del Atlántico Norte) habitualmente se define como la diferencia de la presión a nivel del mar entre dos estaciones meteorológicas situadas sobre Islandia y Portugal. La Oscilación del Atlántico Norte es un modo de variabilidad climática de 147 Glosario gran escala que se asocia con grandes impactos meteorológicos y climáticos al Atlántico Norte y en países cercanos a esta zona. inventario de emisiones Inventario de emisiones de gases de efecto invernadero que los Estados tienen que elaborar y someter regularmente a la Conferencia de las Partes del Convenio Marco sobre el Cambio Climático. El IPCC ha elaborado directrices para evaluar y elaborar los informes sobre las emisiones antrópicas de gases de efecto invernadero (y las reducciones correspondientes), utilizando un formato tabular estandarizado para seis sectores principales: energía, procesos industriales, solventes y otros productos, cambios en los usos del territorio, silvicultura y residuos. mecanismo de desarrollo limpio (MDL) Mecanismo definido en el artículo 12 del Protocolo de Kioto que establece el marco para la implantación, en países en vías de desarrollo, de proyectos que permitan dar respuesta a las necesidades de desarrollo sostenible del país receptor y generar créditos de emisiones que puedan utilizarse para satisfacer los compromisos de las Partes del Anexo I y, así, incrementar la flexibilidad de las Partes a fin de que puedan cumplir sus compromisos de reducción. Los proyectos que limiten o reduzcan las emisiones de gases de efecto invernadero pueden obtener los créditos del inversor (gobiernos o industrias) si así lo aprueba la Junta ejecutiva del MDL. Una parte de los ingresos generados por las actividades del proyecto se destina a cubrir los costes administrativos y a crear unos 1 148 Conocidos anteriormente como mecanismos de flexibilidad. fondos de adaptación para ayudar a emprender acciones en aquellos países en desarrollo que son particularmente vulnerables a los efectos adversos del cambio climático. 1 mecanismos de Kioto Procedimientos que permiten a les Partes de l’Anexo I alcanzar los compromisos contraidos en el Protocolo de Kioto y que se basan en actuaciones fuera de sus fronteras. Incluyen la Aplicación Conjunta y el Mecanismo de Desarrollo Limpio. modelo de circulación general Modelo computacional tridimensional, con un carácter global, que puede utilizarse para simular los cambios producidos en el sistema climático como consecuencia de las actividades antrópicas. países del Anexo I Países incluidos en el anexo I del Convenio de las Naciones Unidas sobre el Cambio Climático (UNFCCC) y, más concretamente, todos los países que pertenecían a la Organización para la Cooperación y el Desarrollo Económico (OCDE) en 1990, así como los países con economías en transición de Europa del Este y Central (excluyendo a la antigua Yugoslavia y a Albania). De acuerdo con lo establecido en el artículo 4.2 del Convenio, los países del Anexo I se comprometen específicamente a volver, individualmente o de forma conjunta, a los niveles de emisiones de gases de efecto invernadero del año 1990 de cara al año 2000. países del Anexo II Países incluidos en el anexo II del Glosario Convenio de las Naciones Unidas sobre el Cambio Climático (UNFCCC), entre los que figuran todos los que formaban parte de la OCDE en 1990. De acuerdo con el articulo 4.2 del Convenio, se espera que estos países faciliten recursos económicos para ayudar a los países en vías de desarrollo a cumplir con sus obligaciones (como, por ejemplo, la preparación de informes estatales). Estos países deberían promover la transferencia de tecnologías respetuosas con el medio ambiente hacia los países en vías de desarrollo. países del Anexo B Países incluidos en el anexo B del Protocolo de Kioto, que incluye aquellos países desarrollados (de la OCDE, Europa del este y central y la Federación Rusa) que se han comprometido a controlar sus emisiones de gases de efecto invernadero en el período 20082012. potencial de calentamiento global Índice utilizado para traducir el nivel de emisiones de varios gases con efecto invernadero en una medida comuna que permita comparar el forzamiento radiativo relativo de diferentes gases sin tener que calcular directamente los cambios producidos en sus concentraciones atmosféricas. secuestro de carbono Almacenamiento a largo plazo de carbono o dióxido de carbono en bosques, océanos, suelo o subsuelo (en yacimientos de gas y petróleo agotados, filones de carbón y acuíferos salinos). sumideros de carbono Sistemas naturales o artificiales que absorben dióxido de carbono procedente de la atmósfera y lo almacenan (por ejemplo, los árboles, las plantas y los océanos). unidad de reducción de emisiones Volumen concreto y especificado de emisiones de gases de efecto invernadero que ha sido reducido a través de un proyecto de aplicación conjunta o como unidad comercializable en un sistema de comercio de emisiones de gases de efecto invernadero. unidad de reducción de emisiones certificada Volumen concreto y especificado de emisiones de gases de efecto invernadero que ha sido reducido mediante un proyecto de Mecanismo de Desarrollo Limpio. reservorio Componente o componentes del sistema climático en los que se encuentra almacenado un gas de efecto invernadero o alguno de sus precursores (por ejemplo, los océanos, el suelo y los bosques). 149 Abreviaciones AC: Aplicación Conjunta AOGCM: Atmospheric Oceanic General Circulation Model CCAA: comunidades autónomas CE: Comunidad Europea CMCC: Convenio Marco sobre el Cambio Climático COVs: compuestos orgánicos volátiles EDAR: estación depuradora de aguas residuales GEI: gases de efecto invernadero ICAEN: Institut Català d’Energia IPCC: Grupo Intergubernamental de Expertos sobre el Cambio Climático MDN: Mecanismo de Desarrollo Limpio ONU: Organización de las Naciones Unidas PIB: Producto Interior Bruto PK: Protocolo de Kioto PROGREMIC: Plan de Gestión de Residuos Municipales de Cataluña RSU: residuos sólidos urbanos tCO2e: tonelada de CO2 equivalente UE: Unió Europea 150 Executive summary of the report on Climate change in Catalonia 153 Introduction The Intergovernmental Panel on Climate Change (IPCC), created by the United Nations and the World Meteorological Organization in 1988, is an independent institution delivering regular up-to-date reports from scientific and technical perspective with state-of-the-art knowledge on climate change. In these reports, the IPCC also gives advice on possible courses of action to political and social representatives when facing climate change. Until now, the IPCC has published three global reports on the state of climate 1 change science, the latest published in July 2001 . In this report, the need is stated for conducting detailed, specific studies on impacts, and adaptation and mitigation measures against the harmful effects of climate change, as this phenomenon will impact different geographical areas on the planet in different ways and with different intensities. Indeed the problem of climate change is global, but, in contrast, impacts and subsequent adaptative action may differ across countries and regions. In Catalonia, the Advisory Council for the Sustainable Development of Catalunya and the Meteorological Service of Catalonia has promoted the present report, with the ultimate aim of gathering together state-of-the-art information on potential climate effects on our country. During this study, locally-generated information about climate change impinging on Catalonia has been gleaned, and information collected elsewhere has been assessed which is applicable to Catalonia, detecting existing gaps of knowledge, and extracting conclusions about the present situation and future perspectives. Finally, proposals are made about the various possible courses of action. Hence, the project has not strictly pursued the production of new material, but aimed to deliver a scientific and technical state-of-the-art digest of information presently available in Catalonia, providing an overview of the potential local consequences of climate change. The report is structured around the three following broad sections: 1) The Science of Climate Change: present-day state and predicted climate evolution, climate change indicators and Catalonia, emissions inventories and future local climate change projections. 1 Catalan edition: Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (2003): Canvi Climàtic 2001. III Informe del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic. Barcelona: Consell Assessor per al Desenvolupament de Catalunya. 155 Introduction 2) Impacts, vulnerability, mitigation and adaptation to climate change effects in sectors, i.e. transport, industry, agriculture, tourism, public health and natural systems. 3) Climate change management tools: framework for a scheme of reserved powers for Catalonia developing policies for fighting against climate change and its potential harmful effects, implementing economic tools. Social perception of climate change, etc. The present report extracts main conclusions reached by each participating author. Clearly overall consensus on the various issues could not be attained and, therefore, authors only express their own views in respective chapters. Also, due to the different sort of approaches followed in the elaboration of the report, in the scientific and technical chapters conclusions are the result of measurements and quantitative analysis whereas other chapters include a prospective analysis. Similarly, the inter-disciplinary nature of the climate change issue has lead to conclusions appearing more than once in different sections. Although this has been avoided where possible, some of these repetitions have been maintained because these points are raised in the context of different sector or activity analyses. Inevitably, the single perspective from any one report will lead to biases and, therefore, the interested reader should read the complete published work. There, one will be able to grasp the multiple facets and rich complexity of climate change analysis in Catalonia. Next, a summary index for the report is included, with the names of participating authors, A. THE SCIENCE OF CLIMATE CHANGE A1. A generic view on climate change global. Josep Enric Llebot. Professor of Condensed Matter Physics at the Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). A2. An historic perspective on climate change. Antoni Rosell. Research Professor of the Institució Catalana d’Estudis Avançats (ICREA) in the Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals of the UAB. “Honorary Research Fellow” in the Department of Geography at the University of Durham. 156 Introduction A3. Geographical factors, climatic regionalization and trends in climate series of Catalonia. Javier Martín Vide. Professor of Physical Geography at the Universitat de Barcelona (UB). A4. Anthropogenic forcing and climate changes. Xavier Rodó. ICREA. Director of the Laboratori de Recerca del Clima. Parc Científic de Barcelona (UB). Miquel-Àngel Rodríguez Arias. Researcher at the Laboratori de Recerca del Clima. Parc Científic de Barcelona (UB). A5. Future projections on climate in Catalonia. Josep Calbó. Director of the Institut de Medi Ambient. Universitat de Girona (UdG). A6. Estimation of greenhouse effect gases production in Catalonia during 1990-2001. José María Baldasano Recio. Professor of Environmental Engineering at the Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). René Parra. Ph.D. in Environmental Engineering. Eugeni López. Research assistant at the Laboratori de Modelització Ambiental, belonging to the Department of Engineering Projects (UPC). B. IMPACTS, VULNERABILITY, MITIGATION AND ADAPTATION B1. Energy. Joaquim Corominas. Director of Ecoserveis and Ecofys. Associated Professor at the Department of Geography. Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). B2. Infrastructure and urban environment. Ricard Pié. Professor at the Department of Urban and Regional Planning in the Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona. Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Josep Maria Vilanova. Associated Professor at the Department of Urban and Regional Planning in the Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona. Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Robert Vergés. Professor at the Deparment of Transport and Highway Engineering. Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). 157 Introduction Joan Lluís Zamora. Professor at the Department of Architectural Technology (I) in the Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona. Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). B3. Transport. Francesc Robusté. Professor at the Deparment of Transport and Highway Engineering. Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). B4. Industry. Joan Jorge. Professor at the Department of Applied Physics. Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). B5. Agriculture and forestry. Maria Teresa Sebastià. Professor of Botanics at the Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Agrària. Universitat de Lleida (UdL). In charge of the Section of Plant Ecology and Forest Botanics at the Centre Tecnològic Forestal de Catalunya (CTFC). Pere Casals. Researcher at the Centre Tecnològic Forestal de Catalunya. Glòria Domínguez. Responsible for the Area of Forestry Policy and Rural Development at the Centre Tecnològic Forestal de Catalunya (CTFC). Joan Costa. Professor of Fruticulture at the Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Agrària. Universitat de Lleida (UdL). Lluís Martín. Professor of Horticulture and Coordinator of the Horticulture Unit at the Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Agrària. Universitat de Lleida (UdL). B6. Waste. Teresa Vicent. Professor of the Department of Chemical Engineering. Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Researcher at the Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA). Xavier Gabarrell. Professor of the Department of Chemical Engineering. Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Director of the Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA). B7. Tourism. David Saurí. Professor at the Department of Geography (UAB). Researcher at the Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA). Joan Carles Llurdés. Professor at the Department of Geography (UAB) and at the Escola Universitària de Turisme i Direcció Hotelera (UAB). 158 Introduction B8. Hydric resources and water supply. Josep Mas-Pla. Professor of Hydrogeology at the Area of External Geodynamics. Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). B9. Natural systems: terrestrial ecosystems. Josep Peñuelas. Research Professor at the Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC). Director of the Ecophysiology Unit CSIC-CEAB-CREAF (Centre d’Estudis Avançats de Blanes). Iolanda Filella. Scientist of the Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC). Ecophysiology Unit CSIC-CEAB-CREAF (Centre d’Estudis Avançats de Blanes). Santi Sabaté. Professor of Ecology at the Department of Ecology. Universitat de Barcelona (UB). Researcher at the Centre de Recerques i Aplicacions Forestals (CREAF). Carlos Gracia. Professor of Ecology at the Department of Ecology. Universitat de Barcelona (UB). Researcher at the Centre de Recerques i Aplicacions Forestals (CREAF). B10. Soil. Josep Maria Alcañiz. Professor of Edaphology and Agricultural Chemistry at the Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Researcher at the Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF). Jaume Boixadera. Associated Professor of Edaphology and Agricultural Chemistry at the Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Agrària of the Universitat de Lleida (UdL). Maria Teresa Felipó. Professor of Edaphology and Agricultrual Chemistry at the Department of Naturals Products, Plant Biology and Edaphology of the Universitat de Barcelona (UB). Oriol Ortiz. Professor of Edaphology and Agricultural Chemistry at the Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Researcher at the Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF). R.M. Poch. Professor and researcher at the Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Agrària, belonging to the Universitat de Lleida (UdL) and at the Centre Tecnològic Forestal de Catalunya (CTFC). B11. Coastal areas and sedimentary dynamics. Agustin Sánchez-Arcilla. Professor of Harbours and the Coastal Zone at the Hydraulic, Maritime and Environmental Engineering Department at the Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Director of the Laboratori d’Enginyeria Marítima (LIM / UPC). José A. Jiménez. Professor at the Hydraulic, Maritime and Environmental Engineering Department. Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). 159 Introduction Joan Pau Sierra. Director of the Hydraulic, Maritime and Environmental Engineering Department. Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). B12. Health. Marc Sáez. Professor of Statistics and Econometry at the Universitat de Girona (UdG). Chair of the Research Group on Statistics, Applied Economy and Health (GRECS). Universitat de Girona (UdG). Aitana Lertxundi-Manterola. Associated Professor of Computer Science and Statistics at the Universitat de Girona (UdG). C. MANAGEMENT TOOLS C1. Institutional framework. Isabel Pont. Professor of Administrative Law at the Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Mar Campins. Professor of International Public Law at the Universitat of Barcelona (UB). C2. Economic Tools. Flàvia Rosembuj. Professor of Mercantile Law at the Universitat de Barcelona (UB). Visiting Scholar at the Columbia University. Lluís Esquerra. Partner of the Mercantile Law Department of the Barcelona-based Office of the firm Garrigues Advocats i Assessors Tributaris. C3. Perception and communication of climate change. Joan David Tàbara. Associated Professor at the Universitat Pompeu Fabra (UPF). Researcher at the Institut de Ciència i Tecnologia Ambiental (ICTA), belonging to the UAB. 160 A. The science of climate change A1 A GENERIC VIEW ON CLIMATE CHANGE GLOBAL 1. The climatic system has changed, both at global scale and at regional scales, since the end of the pre-industrial era, and some of the changes can be attributed to human activity. The atmospheric concentration of gases responsible for the greenhouse effect (GEG) has risen since the mid-nineteenth century, as a consequence of the use of fossil fuels, waste management and changes in agricultural practices and land use. Increasingly evidence suggests warming up of the globe and, in consequence, also indicates other environmental changes. Globally, the 2 last decade in the 20th century has been the warmest since 1861 , the year 1998 has been the hottest (+ 0.55°C as compared to the average of the period 1961-1990), and the year 2002, the second hottest (+ 0.48°C), since 1861. There is increasing evidence, from paleoclimatic data and from the use of climatic models, that the warming experienced over the past 50 years is caused by human activity. Changes in sea-level, marine ice and snow cover, and precipitation, are consistent with the hypothesis of warming up of the lower atmosphere. However, there are relevant climate indicators which have not changed: from available records of ice cover in Antarctica, starting in 1978, no significant trend is observed for a reduction. Also, no changes have been observed in the intensity and frequency of tropical and extra-tropical storms, nor in that of tornadoes. 2. 2 All future scenarios forecast by the IPCC predict that CO2 concentration st during the 21 century will continue to increase and, hence, global temperature and sea-level will continue increasing, too. The six main scenarios predict that the CO2 concentration will rise to 540-970 ppm. Also, they predict that the rise in global average temperature during the period 1990-2100 will be in the range of 1.4°C to 5.8°C. Annual rainfall Year 1861 is the beginning of the last International Period. 163 A. The science of climate change will change globally, although at regional scales, behaviour may differ. Glaciers will continue to retreat, and sea-level will continue to rise. The sea-level is projected to rise by 0.09 to 0.88 m. These changes in physical properties of the climatic system will lead to both positive and negative changes on biological and social systems, although it is thought that effects will be negative rather than positive on the global scale. Possible impacts of climate change will affect more severely more vulnerable systems. Impacts are predicted on agriculture, public health, ecological productivity of systems, soils, water supply, and so on. 164 3. An increase is predicted in climatic short-term variability. Climatic models project that increases in the atmospheric concentration of GHG will induce changes in the frequency, intensity and duration of extreme events, such as heat waves, torrential rains, tropical storms, etc. However, up until now no clear signal has been detected in this respect in an experimental way. Similarly, the risk of sudden changes increases (rapid climatic changes) because of the non-linear nature of the climatic system. Paleoclimatic and modelling studies have shown that in the North Atlantic, and particularly in Europe, sudden changes may occur in one or two decades caused by global warming. 4. Inertia in all systems advises establishing strategies to adapt to climate changes. The short-term stabilization of CO2 emissions will not manage to stabilize the atmosphere content before 100 years, neither will it manage to stop the rise in sea levels nor the decrease in ice-covered sea surface. For other GHG, shorter stabilization periods are predicted. 5. The rate and magnitude of global warming and other derived consequences can be reduced by lowering GHG emissions. The larger these reductions in emissions, the slower the rate of warming. Reductions in emissions are essential for stabilizing the radiative forcing. Nowadays, technologies are available which could achieve this reduction in emissions. Forests, soils and terrestrial ecosystems, and the marine planktonic ecosystems, offer a good potential for absorbing the excess carbon dioxide in the atmosphere, as long as appropriate use is made, and although this potential is not perennial. The calculation of the emission mitigation costs is fraught with difficulty. Technology transfer mechanisms should be enhanced in order to achieve the most rapid stabilization at the minimum cost. A. The science of climate change 6. A2 Anthropogenic climate change naturally is related to other environmental and socio-economic problems. Hence, the ways of facing these problems often will be common and act in synergy. AN HISTORICAL PERSPECTIVE ON CLIMATE CHANGE 7. The climate in Catalonia, generically responds to natural changes in the global climate system, such as glaciations or the shorterterm variability (milennia or centuries) of glacial and interglacial periods. However, paleoclimatic studies are scarce in Catalonia which help to understand the variability and trends of natural change of Catalan climates, their causes, and the adaptation response of natural and social systems to these changes. In fact, no historic/paleoclimatic records exist of the evolution of sea temperature near the Catalan coastal zone, and there are very few land-based continuous climatic sequences ranging back to more than a few hundred years. In fact, there is only one which ranges back the past 30,000 years and is published in indexed international journals. 8. Temperatures in Southern Europe have increased progressively over the past 8,000 years. The extant Mediterranean climate, predominant in large areas of Catalonia, spread from the south during the holocene (the past 10,000 years). Thus, while these conditions occurred in the SouthEast of the Iberian peninsula more than 10,000 years ago, in Catalonia, conditions as found today, began in the south about 7,600 years ago, and only reached the centre and North of Catalonia about 4,000 to 5,000 years ago. In those times, deciduous vegetation in coastal zones was progressively replaced by sclerophilous, and from about 2,900 years ago, persistent droughts were usual during summer. Apparently, there is a natural tendency towards aridification of the country, with less and less rainfall and higher temperatures. This tendency is in contrast with the drop in temperatures occurring during the Holocene in Northern Europe. 9. Abrupt climatic changes and extreme weather have occurred in Catalonia in the past, following similar trends and frequencies to those 165 A. The science of climate change in other parts of the planet. Studies are needed which permit us to establish which are the natural trends of climatic variability in Catalonia, determining, for instance, the natural frequency of extreme climatic situations, or the variability of rainfall regimes in different areas of the country. Until now, it is not known where adverse climatic situations may occur which are much more extreme than those possibly registered since instrumental records of climatic variables are available. Also, we still have to determine the responses to changes of the most vulnerable natural systems of Catalonia, such as coastal areas and, especially, deltaic zones, or alpine ecosystems, or how does climate in Catalonia respond in a generic way to global phenomena such as El Niño, or to potencial sudden changes related to vulcanism, solar variability or oceanic circulation. GEOGRAPHICAL FACTORS, CLIMATIC REGIONALIZATION AND TRENDS IN CLIMATE SERIES OF CATALONIA 10. Generalizations are difficult and, consequently, a great number of weather stations are needed to understand the past, present and future climatic diversity of Catalonia. The climatic situation of Catalonia shapes a unique setting with multiple influences, subtropical and temperate, Atlantic and Mediterranean, under varied aerologic effects. The great contrasts in altitude and exposition of Catalonia generate, without having to descend to the microclimate scale, to a complex mosaic of climes. (Remarkable contrasts in temperature, pluviometry, etc. can be found across such a small country, hardly a few tens of thousands square kilometers, both at the climatic and meteorological scale.) The need for long and homogeneous quality climate series, calls for care for weather observatories and their observers, and for large emphasis on paleoclimatic studies, essential base for future climate studies. More studies and researches are still needed for a deeper, spatially resolute understanding of atmospheric behaviour and of the rest of components of the climatic system in Catalonia. 11. Climatic complexity in Catalonia, past and present, hinders the determination and assessment of present changes and, especially, 166 A3 A. The science of climate change the establishment of predictions for the future. While the present climatic regionalization of Catalonia is certainly complex, i.e. difficult to capture on a map, the future limits and divisions apparently will also be of complicated forecast. Nevertheless, it is convenient to rely, today and in future scenarios, on physiographic units when establishing climatic boundaries, due to the relevance of geographical units in Catalonia. 12. Research is needed on the typically Mediterranean low-frequency patterns of variability. The NAO, i.e. the main low-frequency pattern of variability in Western Europe, has a relatively modest influence on Catalonia, because of the leeward orientation of the Iberian Peninsula (in the Catalan coast, winter rainfall is negatively correlated, albeit very weakly, to the NAO index). Research into the typically Mediterranean lowfrequency patterns of variability, which help understand the autonomous behaviour of the Mediterranean basin and, through the analysis of trends, project future results for the Western Mediterranean and for the Iberian Peninsula, are seen as a necessary and promising line of research. 13. The variation in rainfall count in Catalonia is still uncertain. No significant changes in amount of rainfall are evident from looking at series of yearly rainfall going back a century or more. The putative rainfall reduction finds no evidence in secular series of rainfall. In contrast, there is a significant trend for a drop in the annual rainfall of the whole of Catalonia during the period 1961-1990. Increasing uncertainty in water supplies generated by the larger pluviometric variability in Catalonia will likely be more relevant than a moderate reduction in total rainfall. 14. In Catalonia, the future evolution of pluviometry is one of the main themes, which should be taken into account. Because of the moderate amount of rainfall, and the sharp variability in rainfall in Catalonia, this climatic element will be decisive when projecting previsions about future climate and its socio-economic effects on the country, beyond temperature. The uncertainty in hydric supplies deriving from the greater pluviometric variability would probably be, in Catalonia, as serious or more than a moderate reduction of total amounts of rainfall. 15. Temperature across Catalonia shows similar variations and trends to those global from the last third of the nineteenth century until present, and warming is conspicuous from the 1980s and 1990s. The decade of the 90s has been the warmest since instrumental records are available. It is possible that an increase has occurred in atmospheric 167 A. The science of climate change pressure through the twentieth century, both annual and during winter months, with a similar behaviour to that of the Mediterranean basin as a whole. 16. A change in the number, frequency, intensity and/or persistence of extreme weather episodes has not been ascertained. Until present, the presumed increase in volume of rainfall, has not been demonstrated, although the effects of this meterological phenomen risk have lead to larger economic losses in the past years. This emphasizes the need for new studies and analyses of climatic risks in order to identify the real present tendencies, and their future projection, considering their natural origin, and characterizing their frequency, intensity and persistence. ANTHROPOGENIC FORCING AND CLIMATE CHANGES 17. The response to ENSO (El Niño Southern Oscillation) in remote regions such as Europe or the Mediterranean, can vary from episode to episode, due in large part to the great differences between the different episodes (different “El Niño” events, for example). This feature may hinder its use as a climate predictor for the Iberian Peninsula. However, the large delay in its effects may compensate for this. On the other hand, this response may also be masked by the high internal atmospheric variability at our latitudes. 18. In a context of climatic change, it is thought with high certainty that the NAO will become deeper and more variable in the future, although it is still not clear to what extent will its winter influence impinge on the climate of Catalonia. 19. Interannual variability of ENSO can rise due to global warming and to tropical Pacific warming. As still there is no clear relation between ENSO and Mediterranean climate, more efforts should be devoted to research to get near instrumental data and to develop better regional simulations for the Mediterranean area. 168 A4 A. The science of climate change A5 FUTURE PROJECTIONS ON CLIMATE IN CATALONIA 20. Uncertainties still exist in the modelling of global climate. The best global predictions for future climate are obtained from the use of numeric models for climate simulation, in particular from the use of coupled 3D models, called AOGCM (Atmospheric Oceanic General Circulation Models (AOGCM). These models usually work with resolutions of the order of 2,5º latitude and longitude (Catalonia is represented by one single cell). The climatic models used by the IPCC usually reproduce present climate and changes during the nineteenth and twentieth centuries quite well, and there is a widespread consensus on general past climatic conditions being dramatically different those at present. Therefore, future predictions are increasingly reliable. Uncertainties are revealed by the different climate predictions provided by different models with equal inputs of CO2 and aerosol concentration increase. 21. There are various global predictions which are much more uncertain about changes in variability and the occurrence of extreme events. In particular, various studies suggest a reduction in rainfall days, which, combined with an increase in total precipitation, implies an increase in the intensity of precipitation. Predictions are also believed pointing towards higher maximum temperatures and more hot days over continental areas, increases in the sultriness index, and increases in evaporation during summer in the continents, with the ensuing risk of droughts and forest fires. 22. A regionalization of climate change predictions specifically for Catalonia is needed. The issue is not sufficiently developed, such that regional predictions lack the reliability and solidity of global projections. In fact, the definition itself of climate involves intrinsically an increase in the difficulty of its prediction as we reduce the spatial scale. In particular, the prediction of future climate for a small area such as Catalonia will be highly complicated and uncertain. No modelling study has been found, nor statistical downscaling study, which is exclusively focused on Catalonia. Indeed, all future projections in Catalonia have been gleaned from studies applying to much larger areas. 169 A. The science of climate change 23. Near-surface air temperature in Catalonia may increase across the country during the twenty-first century, as a consequence of global warming. The exact magnitude of the increase is difficult to predict, given the large number of uncertainties associated and the very complexity of the climatic system. A largely general consensus exists, however, about the increase being higher than the average for the planet (~3,5ºC by the end of the twenty-first century). This increase would not be uniform in time nor space, and increases would be more noticeable during summer than winter, and larger inland than on the coast. 24. Precipitation in Catalonia during the next years may not vary substantially. The various regionalized results give slightly different predictions, between moderate reductions and very slight increases. In slightly more detail, there is a nearly general agreement in predictions of small to moderate (up to 20%) decreases in precipitation during summer; and small increases (up to 10%) during winter. No predictions of significant changes during spring have been found, while for autumn, the reduction in rainfall could be even smaller than that during winter. The only study which allows to separate spatial variations in these changes predicts less rainfall in the Pyrynees and Western Pre-Pyrynees by the end of the twenty-first century, possibly due to summer decreases, and increases throughout the rest of the country. ESTIMATION OF GREENHOUSE EFFECT GASES PRODUCTION IN CATALONIA DURING 1990-2001 25. It is essential to have transparent, documented and comparable inventories. The IPCC has developed technical guides including a methodology for calculations and results reporting which must be followed by parties during the official presentation of their emission data. The present methods scheme of the IPCC is good, although some gaps and unresolved technical aspects remain. The inventory of calculated emissions includes arguable assumptions, such as not accounting for emissions from forest fires, or assuming that CH4 emissions from controlled waste dumps are produced completely and the same year when waste is dumped. It would be convenient to apply this methodology in Catalonia. 170 A6 A. The science of climate change 26. During the period 1990-2001, emissions have increased in line with the trend for the rest of Spain. In year 1990, a total emission of 39.282 Gg (1 Gg = 109 g) of CO2 equivalents was produced. The year 2001, this emission was of 52.270 Gg, a 33% larger. On average, emissions are 72% from consumption of fossil fuels, 9% from agricultural practices, 13% from industrial production activity, and 5,5% from waste management. 27. The per capita CO2 emissions in Catalonia during the year 2001 have been of 8,4 tons of CO2 per inhabitant and year. These emissions are whithin the average of values indicated by the UN for the rich countries and for States with average income. 28. Given the dynamism of consumption, the fulfilment of the emission reduction commitments under the Kyoto protocol is becoming complicated, despite the forecasts on the energy programme. 171 B. Impacts, vulnerability, mitigation and adaptation B1 ENERGY 3 29. Many proposals in the Llibre Blanc de l’Energia a Catalunya (“Energy White Paper for Catalunya”) are still valid today. The implementation of those still pending should be promoted. On the other hand, a few need revising to adapt to internationally-established CO2 emission reduction requirements. 30. It is likely that the transposition to Spain of the European Directive 4 providing emission caps for certain atmospheric contaminants will involve important difficulties for fulfilment in Catalonia. The member States have the powers for distributing internally to regions and sectors, the national emission quotas agreed upon at the Community level. The Pla de l’Energia a Catalunya en l’Horitzó de l’any 2010 suggests using the emission indicator GHG per unit of Gross Value Added (GVA). (The distribution of GHG emission quotas among the Autonomous regions in Spain will be an important issue in the future. It is important to prepare thoroughly the bases for negotiation.) 31. There are various possible actions in the two main energy fronts for curtailing CO2 emissions: I) The adoption of strategies for energy savings and energy efficiency in processes and equipment, in buildings and vehicles, and/or to lead to changes in consumer habits. II) The change to forms of energy lower intensities of CO2 emissions. However, we must realize that there is little room for this type of action, given the widespread conversion to natural gas. On the other, atomic energy is not a valid option for achieving Kyoto commitments within the EU, given the problems its use may involve. The most advisable option is to use renewable energy 3 4 Energy policies by the Government of Catalonia are based on two documents, i.e., the Llibre Blanc de l’Energia a Catalunya (White Energy Paper in Catalonia), covering the period 1981 i 2000, and the Pla de l’Energia a Catalunya en l’Horitzó de l’Any 2010 (Energy Plan for Catalonia in the Horizon of the year 2010), approved in 2002 and with the horizon of year 2010. Directive 2001/81/CE of the European Parliament and of the Council of 23 d’octubre 2001 on national emission ceilings for certain atmospheric pollutants. OJ L 309, 27/11/2001.atmosfèrics. DO núm. L 309, de 27/11/2001. 173 B. Impacts, vulnerability, mitigation and adaption sources (RE). In Catalonia, there are enough renewable resources, and sufficient knowledge and technology to significantly increase the contribution of RE sources if the appropriate conditions are established for their active promotion, similarly to those given to other energy sources in the past. Many of these conditions are clearly set out in the Llibre Blanc de l’Energia a Catalunya. 32. Hydrogen must be considered in energy balances resulting from fuel change scenarios. The energy supplied by fuels is primarily due to the oxidation of the carbon and hydrogen they contain, producing carbon dioxide and water, respectively, the latter generally in the form of vapour. The emissions and energy yield from the production of hydrogen fuel must be considered. Because water vapour is a greenhouse effect gas and is linked to important feedback mechanisms, we ought to study its introduction into fuel change balances and use the technology of vapour condensation. 33. There are technical actions for reducing emissions of GHG which have not been proposed in official documents, such as: I) not authorizing thermoelectrical plants without co-generation, or II) adding turbine and generator to existing reservoirs without them. It is necessary to promote the assignment of costs to the different types of electricity (renewable, including hydraulic; and non-renewable, fossil fuel and atomic), avoiding the funding of non-renewable electricity by the hydraulic, which cheapens the selling price instead of achieving price competitivity for renewable sources. Also, it is essential to reach agreements for the importing of green energy, in the form of fuels and electricity, and to adapt the systems of cost assignment and taxation to real costs. We must take into account that the costs of reducing CO2 emissions are in the order of magnitude of bonuses assigned to renewable-source electricity. 34. During the next five years we should take into account increases in energy costs, energy demand and environmental demands, the growth of competence for access to petroleum, generalized integration of energy criteria in decision-making processes and, finally, the generalization of renewable energy sources. These key elements are described next: 174 B. Impacts, vulnerability, mitigation and adaption 34.1. Costs increases This increase could be due generally to fuel costs increases (especially those of fossil origin), and to the progressive internalization of externalities and the predicted increase in costs of equipment and energy installation for improving energy efficiency. 34.2. Demand increases It is likely that the demand of transport, leisure, comfort and modern household appliances continues to increase. Clearly, this will lead to increases in GHG emissions. Information about emissions derived from these activities should be given in a clear, reader-friendly and succinct way, together with advice on investment in more efficient equipment and on the reduction of activities which may contribute to energy consumption. 34.3. Environmental demands increases Increasing awareness of the potential consequences of climate change will increase public demands for reducing GHG emissions, increasing the pressure for reducing energy consumption and increasing measures promoting energy savings and efficiency and the need for increasing the participation of sources and technologies with a smaller contribution to climate change. It is best to inform about the need to initiate corrective actions, than to impose the measures when they become necessary. 34.4. Increased competition for access to petroleum A larger increase rate of petroleum consumption than availability of new reserves leads to stronger competition. The consequences of world-wide competition for a basic resource such as petroleum are difficult to predict. Education and information should open up new energy sources with a smaller change cost. 34.5. Integration of energy criteria into decision-making In the same way, introduction of safety, environmental and quality criteria into decision-making, energy criteria will also follow in this process. To achieve this, it is necessary to greatly improve both the “energy culture” of the public. Also, policymakers and technical staff must be adequately informed and committed. 34.6. Generalization of the use of renewable energy sources Renewable sources of energy will become widespread, driven 175 B. Impacts, vulnerability, mitigation and adaption by institutional promotion, and caused by their need. The use of renewable source energies frequently transfers some of its impacts, such as visual impact, to the end-users, driving a reaction against their introduction. It is important to educate the public about the impacts of the energy system in order to correctly assess impacts of different sources and technologies. The visibility of impacts should contribute to limit energy infrastructures and energy consumption. 35. Classical analysis of the energy system in Catalonia with respect to greenhouse effect gases emissions. 176 B. Impacts, vulnerability, mitigation and adaption Strong points and opportunities Weak points and challenges • Large consumption of Natural Gas • Considerable importation of electricity • Weight of atomic energy in energy production • Coal is of small importance • Unexploited potential of wind energy • Dependence on the energy jurisdiction of organisms outside Catalonia • Near-saturation of the hydroelectric potential • Unexploited potential of solar energy • Certain opposition to wind energy • Social support for solar energy • Importance for fuel consumption of through-transit • Potential use of heat produced during electricity generation in thermal power plants • Associations and society at large are in favour of using renewable energy sources • Technology is available for reducing emissions • Existence of “cutting-edge” firms in the renewable and energy efficiency sector • Potential for promoting green or sustainable tourism activities • Existence of EU projects for reducing GHG emissions • Reduction of the energy expenditure • Renewal of obsolete equipment • Knowledge export • Technology export • Professional updating • Lack of energy local firms • Little university education • Little public awareness of the need to reduce GHG emissions • Introduction of new plants lacking co-generation • Important increases in electric consumption due to the building of new infrastructures with great energy demands • Decision of the central government about the distribution of emissions among autonomous regions • Fossil fuel price rises • Increasing environmental demands from the EU • Inconsistent initiatives by different administrations • Increase in the electrical climatization of homes • Updating of education programmes • Introduction of generation equipment in existing reservoirs not being presently used for electricity generation • Use of biogas from urban waste dumps not presently used for electricity generation 177 B. Impacts, vulnerability, mitigation and adaption INFRASTRUCTURE AND URBAN ENVIRONMENT 36. The present urbanising process in Catalonia has involved the expansion of the low-density residential model, with intense land consumption and an increase in the demand for new urban infrastructure. This generates obliged mobility and leads to an inefficient network of public transport. To face these problems, we need to develop land and urban planning which stops this type of growth, avoiding an unjustified use of land and reduced mobility -having repercussions on GHG emissions to the atmosphere- through a rational distribution of land uses and networks of public transport. Urbanization also limits land which is available to act as a carbon sink. 37. The predicted effects of climate change advise the revision of infrastructure design and construction criteria. In the case of communication infrastructures, this revision must be done taking into account the possible increased occurrence of torrential rains; both from the point of view of maintenance and use of appropriate construction techniques, and from the point of view of potential risks associated to the “barrier effect” for the free circulation of surface waters. Sewarage systems are presently designed for small return periods, of the order of ten years. We must either accept a potentially large increase in flooding risks compared to those today, or enlarge the capacity of our systems and plan flooding areas that act as flood lamination systems during the heaviest rains. 38. Adaptable infrastructures are needed in the face of future scarcity in water resources and to be able to deal with extreme events. Under present conditions, simulations for the urban area of Barcelona show that deficits in excess of 10% can already occur once in every ten years. Evidently, if dry periods become more intense and frequent, and population increases continue as lately, the situation will tend to worsen notably. To overcome these difficulties, we must inter-connect networks and search for new supply sources; moreover, we may have to search for these alternative supply sources in different climatic zones lacking these same problems. 178 B2 B. Impacts, vulnerability, mitigation and adaption 39. Buildings are one of the main causes for the generation of the ultimate conditions making up the urban microclimate: temperature, humidity, radiation and ventilation can be skilfully modelled by buildings, creating streets and squares with better environmental conditions than those expected for the area’s climate. This is so not only because of urban planning itself (sun-shade, windward-leeward, covered-uncovered), but also because of the envelope and cladding materials used for roofs and façades. New buildings are apparently lighter, have larger glassed surfaces and incorporate, increasingly, materials with higher thermal conductivity. An artificial heating system can readily provide a comfortable winter. In this way, however, thermal inertia is also reduced and summer heat is notably increased inside buildings. While artificial heating systems have been predominant in our area, now climatization systems are starting to be widespread, too. All this implies an increase in energy consumption in detriment of passive systems of thermal comfort. B3 TRANSPORT 40. The huge increase in daily mobility of population and the increase in goods transport are occurring worldwide. Besides the positive evolution of the energetic efficiency of vehicles, the distances covered grow, the mean occupancies of the vehicles diminish and global mobility increases around 50% over the GDP. To reduce the emissions caused by this increased mobility, it is essential to promote and extend the railway system as an alternative to other, more polluting means of transport. An alternative option is the generalized promotion of hydrogen cells as the best technological option for terrestrial vehicles in medium term. 41. The transport sector is the fastest growing sector as energy consumer and producer of GHG in the European Union. Forecasts from the European Union for the period 1998-2010 in Western Europe are 38% increase in goods, and 24% increase in passenger transport. Technological improvements and better fuels have lead to significant reductions in the emissions of certain pollutants. However, air quality is still poor in most European cities. New practises for goods, as just on time and zero stock have priority over transport costs and however over 179 B. Impacts, vulnerability, mitigation and adaption the emissions impact. In that case, the scenarios in the mean time are not very optimistic even the recent actions carried out about goods transport in interurban areas (taxes for using roads) and in urban areas (control over charge and discharge and parking time). INDUSTRY B4 42. Catalan industries are sensitive to climate change in different degrees according to the type of industry, and therefore must adapt according to their specialization and expertise. 43. Changes in climate will become more evident before firms decide to invest to adapt and mitigate change. With the operating life of industrial machinery being between 10 and 40 years, industrialists are in a position to change machines only when renewal becomes necessary, and not before. 44. The possibility must be studied of establishing funding mechanisms either from the public sector, or from industry federations, to help coping with adaptation costs. In the next years, it is essential that tools for continuous adaptation are given support, forcing firms to innovate, to rethink processes, and situating industry at the level of environmental awareness society is beginning to demand. It has been demonstrated that eco-labelling and energy savings associated to a marketed product, among other aspects, may increase product demand. AGRICULTURE AND FORESTRY 45. The effects of climate change on agriculture are uncertain, diverse and complex, and interact with each other and with cultural, political and socio-economic factors. The main factors are the abandonment of agriculture and changes in land use. These factors may have repercussions as serious or more as climate change itself. The reduction of crop land and forests because of urbanization is very strong in some areas, mainly near the largest urban areas. The abandonment of land in other areas may 180 B5 B. Impacts, vulnerability, mitigation and adaption lead to the loss of biodiversity, to a reduction in landscape quality, and to an increase in the risk of forest fires. In contrast, the conversion of crops to forests could increase the carbon sink. 46. The response to climate change varies according to agricultural and forest species. This differential effect has been observed for high-temperature stress, for the degree of sustained response and acclimatisation to CO2 increases in the atmosphere and for vulnerability to O3 concentration increases. 47. Temperature increases can lead to the rapid mineralization of organic matter in agricultural and forest soils in the short term, and in the long term, to a reduction in soil nutrient availability. The latter may worsen if an increase occurs in the C/N ratio of matter returning to soils, due to an increase in atmospheric CO2. 48. The greatest threat to Catalan agriculture and forestry is reduced water availability due to the increase, with temperature, of evapotranspiration and the possible reduction in rainfall. If water supply to irrigated areas is secured, these areas could increase their productivity. This issue, however, is complex and is under the influence of multiple factors impinging on crop productivity, such as soil type, and so on. 49. Changes in the climatic variables will affect productivity and crop risks. The reduction in cold-hours could lead to a drop in the production of woody crops, such as apples, pears, cherries and peaches in traditionally fruit-producing areas such as the Plana de Lleida. A change in the variety which is cultivated could solve the problem for species like the peach, but for apples and pears the risc es higher. If the increase in temperatures advances the flowering period, or the risk of frost damage is maintained, the degree of uncertainty in production will increase. If the risk of frost damage is reduced, earlier-blooming peach or apricot varities could be introduced, of lower quality and less productive, but of higher sales price. Also, the growing of medlar could be introduced, and citrus crops extended, possibly introducing, if the increase in temperatures and reduced frost-damage risk was substantial enough, tangarines and lemons. The reduction in the number of frosty winter days would also favour other unirrigated woody crops, such as olives, with a reduction in the risk of crop loss and a lower need for replacement. 181 B. Impacts, vulnerability, mitigation and adaption 50. The reduced water availability will be criticial for unirrigated areas, reducing the productivity of crops, such as olives, almonds, hazelnuts or grape. The effect of climate change over vinyeards would probably depend on particular microclimatic effects. Also, the increase in hydric stress will have an important effect on other unirrigated crops, such as cereals, in areas which are already relatively dry. In contrast, they may be cultivated more extensively in unirrigated areas which nowadays are more humid, such as the Berguedà. 51. Consequences to small producers can be important. The difficulty in adapting to alternative crops and their limited capacity to survive temporary market rejection, where a small flaw may render the product unsaleable. 52. Increases are predicted in invasibility, pest occurrence, and crop and cattle diseases. Nowadays, restrictions to distribution are primarily due to low temperatures and frost risk. The impact on weeds will depend on the particular species and, specifically, on the cultivation mode and specific ecophysiology and competitiveness. The atmospheric CO2 increase could increase the resistance of vegetables due to the increase in production of secondary compounds, although a C/N ratio increase in resulting plant matter could stimulate consumption and worsen the quality of soil organic matter, subsequently having negative impacts on nutrient availability. 53. Alpine meadows, similarly to mountain forests, are highly threatened ecosystems under conditions of climate change. Our meadows and forests are a biodiversity reservoir and a source for diverse products and externalities. The traditional extensive management of pastures has modelled their ecological, landscape and cultural values. Warming may have a positive effect over productivity, but there is a real threat of species extinction and biodiversity loss. Forests and pastures have an added value in that they may help to mitigate climate change thanks to the function of forest soils as carbon sink. More knowledge is needed, though, on the relationship between the management of these ecosystems and their sink function. The main value of forests in Catalonia is in products without direct market value and in externalities, such as biodiversity, and hydric protection and regulation. Also, our forests are extraordinarily multifunctional in their market products. Today, non-wood forest products are not very 182 B. Impacts, vulnerability, mitigation and adaption competitive in international markets, and climate change will worsen that. Non-wood products amount to a substantial economic volume, but their use is heterogeneous and scarcely regulated. Climate change may lead to a reduction in mushroom production, but to an improvement in the quality of medicinal and aromatic plants, and to an increase in honey production and other bee-hive products. 54. On the long term a change could occur in the distribution of forest vegetation in Catalonia. Lowland and southern areas would become richer in bushy plants and the typically Mediterranean forest would be found higher up in mountaineous areas. Montane forests would become more rare. Forest communities are more resilient in the face of change than other, more ephemeral plant communities, but this capacity of buffering changes could disappear if the forest is destroyed by largescale perturbations, such as the large forest fires which have occurred over the past years. In this case, differences in the ability to regenerate of different species and their respective vulnerability to hydric stress and other could determine important changes in the composition and function of our forests. 55. Climate change will involve an increase in forest fire risk in the Mediterranean zone and an extension of high-risk areas to areas where present risk is lower. The primary natural risk in forests of our country is fire. This risk is often increased by anthropic pressure. Vulnerability would increase due to drought, abandonment of rural areas, potentially increasing in unirrigated crop areas with decreases in the productivity and competitivity of agricultural products, succession towards young and over-dense forests, and less intensive forest management because of the reduced cost-effectiveness of wood products and uses. B6 WASTE 56. Waste with largest contributions to GHG emissions (CO2 and CH4) is that of urban origin. This waste is disposed of in dumps (75% of total waste production), incinerated (23%), or is treated in sewage treatment plants (2%). A large part of this waste is generated from non-fossil organic matter. Waste production has increased in Catalonia by 50% during the 183 B. Impacts, vulnerability, mitigation and adaption past decade. Nowadays, controlled disposal of urban waste is the most used option for this type of waste. Controlled disposal made up for 65,3% of generated urban waste by year 2000. There are over 32 dump sites in operation in Catalonia at present. 57. Biogas use is key in reducing emissions produced during anaerobious digestion of organic matter, both in waste dumps, or as a recycling treatment of organic matter for energy production. By this process, a large part of waste can be treated: agricultural, cattle, industrial organic, urban and industrial waste water, sewage treatment plant (STP) sludge and the organic fraction of urban waste. Biogas is a fuel which generates neutral energy from the point of view of CO2 emissions. Biogas has a high energy content and can be used in various ways with high performance, especially for electricity production, to cook, heat, dry, etc. 58. European and Catalan legislation and the PROGREMIC planning (Local plan for the management of urban waste in Catalonia 20012006) will help to reduce emissions. The proposed mitigation measures (reduction of organic matter supplied to dumps, implementation of collection at source, collection of biogas in waste dumps, use of biogas, etc.) will be readily implemented in new waste dumps, but an added effort will be needed to implement these measures in dumps at the end of their service life or in old dumps. A close monitoring of recently closed waste dumps will be needed. The most significant change of measures proposed as regards mitigation is the energetic use of biogas. Its not sufficient with simply collecting it. Energy must be obtained from it, as this is how it may substitute other emissions. Another problem may be the effectiveness of the collection or capture networks of biogas in waste dumps; all too often one is too optimistic and low efficiencies must be expected. In the next years, carbon dioxide equivalent emissions generated by waste treatment processes could be reduced as compared to those in year 2000. The initial situation was among the worst possible scenarios, i.e., 65% or urban waste in year 2000 was dumped. A substantial part of the rest was incinerated. With views to 2006 (if the PROGREMIC plan is followed), 55% of organic matter will be recycled by methanization and composting. Emissions during methanization are good because they replace other, harmful, emissions in order to obtain energy. Composting may reduce emissions by a factor of 10 as compared to waste dumps, because CH4 is not generated. Both processes will mean considerable global reductions. 184 B. Impacts, vulnerability, mitigation and adaption 59. It will be necessary to look for adequate design and operation of the dumps because an important part of the organic matter (OM) remaining, though, will be dumped. For methanization and, particularly, for composting processes to function correctly it is very important to separate sufficiently the organic fraction during collection at source. For this, adequate planning and participation by the public at large are crucial. Also, to reduce emissions from waste dumps, a correct design and functioning is needed, and very especially the recovery and collection (capture and energetic use) of biogas. 60. Main reductions will occur starting from year 2006, because of the time needed to build the new installations and improve present installations. PROGREMIC planning is adequate to reduce emissions, although it could have been more ambitious as regards biogas recovery installations for the future. 61. Waste water treated in sewage treatment plants presently contributes little to global waste production (2%). During the next years in Catalonia, an increase is expected in these emissions compared to year 2000, because of actions planned. These are absolutely necessary for appropriate waste water management. For example, the beginning of operations of the STP of Baix Llobregat. This plant will mean a 10-15% emissions increase, made up by the substantial represent increase in the volume of waters which are now treated. Also, the upgrading of numerous STPs for nutrient removal, will also increase slightly nitrogen oxide (NOx) emissions. 62. Pig slurry management would need to incorporate emissions from this waste as a planning criterion. From data on production of potential waste for obtaining biogas, the “maximum potential biogas production” from these substrates in Catalonia could be estimated. Predictions for 2010 show biogas production may represent less than 10% of the total obtainable. The ICAEN energy scenario for 2010 shows CO2 and methane emission increases, generated by the excedent pig slurries which cannot be landfilled. Hence, these excedents will need to be treated either in thermal drying plants, generating CO2 and COV gases, in lagoons, or in sewage treatment plants for nutrient removal, etc. 185 B. Impacts, vulnerability, mitigation and adaption TOURISM 63. Tourism is one of the main economic activities in Catalonia. It is a very diversified sector, comprising mass-tourism (sun&beach), winter tourism (skyiing) and emerging forms of alternative tourism such as those related to nature and adventure, cultural and urban heritage, to the practice of certain sports such as golf or nautics, theme parks, etc. The so-called “sun and beach tourism” is still dominant, followed by sky tourism (largely dominated by the domestic market). Also, a large part of the various forms of alternative tourism, maybe less dependent on climate but dependent on the potential effects of climate change over certain ecosystems, show remarkable dynamism, which will probably increase in the future. 64. Climate is essential for a great part of the Catalan touristical offer. Therefore, any change in the offer could lead to very significant impacts on tourism; however, whether these changes are positive or not will depend on each subsector and on the adaptation/mitigation strategies which are taken. There is a lack of awareness among the Catalan tourism sector on the potential impacts of climate change. 65. There is a plausible hypothesis stating an increase could occur in people influx due to the lengthening of the touristical season and the reduction in seasonality of sun&beach tourism in Catalonia. In addition, higher temperatures in competing destinations could also positively influence this subsector. Some of the impacts deriving from climate change, such as increased frequency of extreme phenomena, and sea-level rises, could have negative consequences for sun&beach tourism, because of threats to the basic resource, beaches themselves. If these changes are confirmed, then decisions should be taken as regards construction of defense works or replanning of the whole length of the main coastline. Both alternatives have potentially very high costs. On the other hand, climate change may impact this type of tourism through impacts on future water availability. 66. The main impacts of climate change would probably affect first the winter tourism in Catalonia, although impacts would vary considerably depending on the location of sky resorts. In any case, the response to climatic variability in the form of snow cannons could intensify in the future, especially in the easternmost resorts of the Catalan Pyrynees. 186 B7 B. Impacts, vulnerability, mitigation and adaption Artificial snow is a common adaptation to climatic variability, although it also has clear environmental limitations. Sky sport will probably be able to maintain itself above 2,000 m altitude thanks to snow cannons. This would imply, however, the abandonment of part of present installations below this altitude. 67. Impacts over alternative tourism in Catalonia will vary depending on the specific type of activity. Cultural and urban tourism would not seem, a priori, to be impacted by climate change. In contrast, so-called ecotourism and rural tourism could suffer impacts in the measure that natural heritage sustaining them evolves in response to climate change. 68. The orientation of the tourism sector towards diversification and integration of products and packages would tend to increase its capacity to face possible impacts of climate change. Catalan tourism has already initiated a process of adaptation to new tendencies in the sector, especially those orientated towards diversification and integration of “products” and “packages”, as well as quality improvement, including significant changes in the environmental performance of firms and touristical destinations. As the risk of depending on a single sphere of activity is reduced, the sector would be better prepared to face possible impacts of climate change. It remains to be seen, however, whether this tendency is realized in the next few years. B8 HYDRIC RESOURCES AND WATER SUPPLY 69. In Catalonia, effects of climate change over hydrological resources should be estimated taking into account the widespread tendency in the Mediterranean area: temperature increases, maintenance or slight reduction in precipitation and increased occurrence of extreme episodes (e.g. torrential rains). Repercussions on the hydrological dynamics are complex, but, broadly speaking, a substantial increase in evapotranspiration, a slower aquifer recharge and, except during extreme episodes, smaller fluvial discharges would all occur. The variability within and between years observed since 1960 in the river Fluvià could be an indicator of changes occurring in hydrological dynamics. In the coastal 187 B. Impacts, vulnerability, mitigation and adaption strip, the possible rise in sea-level, together with the abovementioned repercussions, could favour the intrusion of a saline wedge and, hence, reduce exploitation. 70. Variations in demand and land-use changes in Catalonia will probably lead to the major short and medium-term modifications to hydrological resources, rather than global influences. Specifically, land-use changes (abandonment of pastures and crops) in the Ebre basin could have influenced significantly the recent discharges of the river itself. During the next years, it is crucial that hydrological policies are defined which specifically contemplate potential reductions in resource availability while simultaneously guaranteing water supplies. Management proposals are needed in which limitations due to the influence of environmental change, including climatic and anthropic causes, over human supply, and the equally-important water availability for ecosystems, are explicitly included. At present, the demand from internal basins makes up for about 80% of resources. This requires a finer management, in which savings initiatives, uses control, and, possibly, limits to land development will become essential. 71. Presently, knowledge is acceptable about surface water resources, and approximate about underground resources. We must improve our knowledge about the different components of the hydrological cycle, through the monitoring of discharges and levels, and water quality, through studies and maps about change vulnerability, through studies of socio-economic repercussions, and through the prevention of uncertainty in water supplies in a context of variability. To adapt to climate change, the main challenge is to adapt to changes in uses and, especially, to changes in land organization influencing hydrological dynamics; i.e., to promote a combined use of surface and underground resources according to local availability. 72. No proposals for fighting climate change are given from the field of hydrology, although there is scope for action bearing on the potential effects of climate change on water availability and hydrological dynamics. These actions, through adequate planning and solid environmental education, should promote the effective utilization and savings of local hydric resources. 73. Climatic tendencies will not favour the recovery of present deficiencies in resource availability. Specifically, the recovery of 188 B. Impacts, vulnerability, mitigation and adaption groundwater levels in intensely exploited aquifers, quality improvements in areas with polluted surface or underground waters, or the salinization of coastal aquifers, and greater water availability for wetlands and riparian areas would become less likely, given the changes in hydrological dynamics implied. The risk of flash-floods in Catalonia is real. 74. In balance with the concern for securing human supplies, environmental concerns should be included, too. Ecosystem dynamics depend, from many points of view, on adequate water availability. Nature is not just another consumer, but the main consumer. We must “negotiate” what percentage of resources belong to Nature, and which are we prepared, in the role of water managers, to hand over. Clearly, from the anthropic perspective, it is a deal favouring human needs; but we should realize that good hydrological functioning guarantees environmental protection and resource availability. 75. Environmental education is a basic tool for the good management of hydric resources in Catalonia. Actions involve the whole of Society. We cannot simply call it a government problem, and think it can be solved by simply passing laws. It is quite clear that a large part of citizenship is aware of the need for involvement in the protection of water resources, etc. What remains unclear is whether citizens will know how to involve in an efficient manner, although the will to do so exists; here is where education, promoted from the government, and with the invaluable aid of numerous associations, must widen awareness and knowledge about the apropriate forms of action. 76. Options of adaptation to climate change as regards resources and hydric demand. It is known that the effects of anthropogenic climate change can only be absorbed through finalist planning which is in advance of its effects. This planning must be considered from both the points of view of supply and demand. The following table summarizes and assesses some of these options. 189 B. Impacts, vulnerability, mitigation and adaption Resources Option Remarks 1. Domestic supply 1.1. Increase regulation and reservoir infrastructures There are few options of building reservoirs in Catalonia. Strong social opposition. Substantial environmental impact. 1.2. Increase derivation from rivers and abstraction from aquifers. Most rivers have discharges below the desirable minimum, and long dry reaches during summer (or longer periods). The possibility of exploiting groundwaters is still feasible in a few localities, especially in mountain and urban areas. 1.3. Diversions, or increase of diverted water discharges. Costly, high social opposition, strong environmental impact (to the point of being unfeasible) in any river in Catalonia. 1.4. Desalinization. Promotion of new technologies for potabilization treatments. The use of saline water is a viable option, and socially accepted. Costly, though price is sensibly inferior to that of diversion. It can mean a considerable reduction in resources of coastal areas. Improvements in treatments allows the use of resources previously rejected for reasons of bad quality (e.g., water from the the river Besós). 1.5. Re-utilization. Limitations to use because of quality. Suitable for irrigation (golf) and public use. 2. Agricultural uses 2.1. Increase regulation and reservoir infrastructures. Costly, large environmental and social impacts. Scarce possibilities of creating new works because of land scarcity. 3. Industrial uses (refrigeration) 3.1. Use of poorer quality water and/or water re-utilization. Viable. 4. Hydroelectrical plants 4.1. Increase capacity of reservoirs. Costly, high environmental impact. 4.2. Simulation prediction of inputs. Little reliability in the face of uncertainty about the magnitude of climate change. 5. Pollution control 5.1. Increase treatment capacity. Costly. 6. Flash-flood management. 190 6.1. Construction of contention dams. Costly, environmental impact on the riparian area. Limited use of the affected area. 6.2. Headwater elements to reduce flashflood peaks. It is only effective in small catchments. Regular management is required. B. Impacts, vulnerability, mitigation and adaption Demanda Option Remarks 1. Domestic suply 1.1. Incentives for savings (price policy). Limits to applicability. The iniciative of institutions and a social contract are needed. 1.2. Increase of wastewater recycling. Viable, locally costly due to the duplication of distribution networks. Improve the quality of sewage discharged to channels with little dilution because of the scarcity of natural discharges. 1.3. Reduction of water losses in the distribution network. Costly in the oldest installations. 2. Agricultural uses 2.1. Increases in efficiency. Through technology use or a price policy. 2.2. Change to crops with less irrigation demands. Difficult to apply due to the specialization of certain areas to a few products and due to market and EU legislation limitations enacted through its agricultural policies. 3. Industrial uses (refrigeration) 3.1. Promote water reutilization. Depends on the particular industrial process. 3.2. Efficency process. Investment in technological improvement is needed. 4. Hydroelectrical plants. 4.1. Increase in turbine efficiency. Investment in technological improvement is needed. 5. Pollution control. 5.1. Reduction of effluent volumes to be treated. Investments or technology, or imposition of taxes to discharge flows. 5.2. Management of discharges at the watershed scale. Land-use planning with respect to waste production/ disposal. Especially diffuse discharges (pig slurries). 6. Flash-flood management. 6.1. To improve prevention and protection systems. Of limited use in small basins, i.e. with a short response time, typical of Catalan rivers, with the exception of the Ebre river. 6.2. To regulate land development by limiting use of floodable areas. Political and economic connotations. Improvements would be required of urban and old industrial works in these areas. 191 B. Impacts, vulnerability, mitigation and adaption NATURAL SYSTEMS: TERRESTRIAL ECOSYSTEMS 77. Climate change adds to multiple pressures presently acting on terrestrial ecosystems in general, and obviously over ecosystems in Catalonia, too: land-use change, high resource demands and overexploitation in some cases, abandonment in others, nutrient and pollution deposition, etc. All these factors may impinge on terrestrial ecosystems or endanger them, and similarly on the goods and services they provide. The impact of climate change will be modified by the type of management adopted and by interactions with those other pressures. 78. In Catalonia, similarly to the rest of the planet, at present there is substantial evidence, both observational and experimental, about the links between climate change and ecosystem biological and physical processes. The beginning of spring has moved forward, and the onset of winter is delayed, such that the vegetative period has been protracted by about 5 days per decade on average during the past fifty years. 79. Competitive abilities between species have varied, though changes have been different for each species, and derived changes can be expected in community composition and in species distributions. In fact, in the Montseny, Quercus and beech trees are apparently growing at higher altitudes, driven by land-use changes and progressive climate warming. 80. It is more likely that species are displaced than whole ecosystems, given the different response of each species and the possible introduction of invasive species. In the most extreme cases, the populations of some species are endangered by the synergy between climate change-induced stress, changing their habitats to inadequate for their survival, and land fragmentation, hindering their migration to habitats more adequate for survival. 81. Water availability plays a key role in determining the composition of vegetation and species distributions in Catalan terrestrial ecosystems, primarily those Mediterranean. The progressive aridification experienced in the past years (i.e. climate warming and increased potential evapotranspiration with no corresponding increases 192 B9 B. Impacts, vulnerability, mitigation and adaption in precipitation), and that predicted for the next decades (warming and, in addition, a reduction in water availability) will have large consequences on physiology, phenology, growth, reproduction, species establishment and, finally, on the distribution of biota, and therefore, on the structure and functioning of ecosystems. 82. Experimental studies about climate warming and drought have shown how some species are more affected than others. Thus, competitive abilities of species are altered, effects eventually leading to changes in the composition of biological communities. For instance, a reduction has been observed in the diversity of our scrublands. In addition to these structural changes, functional changes have also been observed, such as the reduction in CO2 absorption caused by drought and by the greater nutrient loss in leachates following rains, caused by climate warming. Many other changes have also been observed during the past decades in response to climate change, i.e. more frequent forest droughts, higher forest fire risks, larger emissions of biogenic volatile organic compounds from our ecosystems. The expected aridity increase will lead to an increase in the risk of soil degradation through processes which are already in operation in our country, such as soil erosion, salinization and organic matter loss. 83. Changes affect, and will continue to affect, the multiple resources and services provided by terrestrial ecosystems (supply of natural renewable resources, such as foods, drugs, wood products, game, mushrooms, pastures, etc.), such as environmental resources (biodiversity maintenance, regulation of air composition and climate, land and water conservation, carbon reservoir, etc.) and social (recreational and educational uses, traditional values such as culture, tourism and trekking, etc.). 84. Responses to climate change and other factors involved in global change will alter the carbon reservoir capacity of forests, but the magnitude and direction of changes remain unclear. The increase in atmospheric CO2 concentration could lead to an increase in tree and bush growth, as well as the amount of fallen leaves and root growth and, hence, net primary production. However, the last open-air fumigation experiments with CO2, and those conducted near natural CO2 sources, i.e. under natural conditions and/or in the long term, suggest that these effects of CO2 may saturate because forests are reaching their maximum absorptive capacity and plants may climatize to this CO2 increase. 193 B. Impacts, vulnerability, mitigation and adaption 85. The temperature increase may have both positive and negative effects on the carbon balance, largely as a function of the evolution of water availability. In Mediterranean ecosystems, where climate change can readily reduce soil humidity, productivity may decrease rapidly and, subsequently, also carbon absorption. In addition, ecosystem productivity, including organism mortality and soil carbon dynamics, as well as biome productivity, including perturbations such as forest fires, are less likely to be positive. 2 -1 86. Models predict an average net production of about 60 g C m year for forest ecosystems in Catalonia, currently and by mid-21st century, although, by then, this net production will result from a circa 60% higher than today gross primary production and total respiration, as a result of the annual 1% increment in atmospheric CO2, annual increment of 0.04ºC in temperature, and 0.03% annual reduction in precipitation; all average predicted values from the IPCC (2001). Also, these changes will decrease further the soil water reserve, thus seriously compromising the role of many of our terrestrial ecosystems as carbon sinks in the next decades. 87. We should take into account that the carbon balance is seriously influenced by land-use change, often more than by climate change, or by the CO2 concentration increase. 88. We must continue conducting studies for improving our knowledge about the present and future extent of changes to the functioning and structure of Mediterranean ecosystems. Experimental conditions of these studies must approximate as much as possible natural conditions. We must use technological advances and apply them to the different time and spatial scales providing a picture of the scale of alteration of processes. These studies must comprise from the most remote periods to those in the near-future, passing through the past decades, to present, and from descriptive to experimental studies, as well as modelling studies across space and time scales. 89. The foresting policies of abandoned agricultural areas and of perturbed areas, in the next years will have to take into account those conditions predicted for the immediate future, in order to alleviate effects of both climate change and atmospheric CO2 increases. Among these, reduced water availability, consequence of both rainfall decreases and/or increases in potential evapotranspiration, and of the higher demand of the more active ecosystems. 194 B. Impacts, vulnerability, mitigation and adaption 90. The management of forests and generally all areas of natural interest, should incorporate the landscape scale, including large-scale planning which considers the combination of areas of various types, as well as the multiple use and effect of perturbations, such as forest fires. B10 SOIL 91. The soil maps and databases for Catalonia must be completed, to aid in the calculation of better estimates of GHG emission rates and the carbon sequestering potential. Equally, mitigation measures should be based on the potential of each soil type, therefore it is essential to increase our knowledge about this natural resource. We must promote baseline studies about soils in Catalonia to improve our understanding and to allow quantification of below ground soil processes which are affected, or are agents, of climatic change. The use of data generated from soil studies in Central Europe and across the planet have limited use. This has lead to large associated uncertainty in predictions obtained from simulation models of belowground soil processes which make use of this information. 92. Soils in Catalonia have, overall, high carbon sequestering potential, although water scarcity limits inputs and stabilization in the form of soil humus. Irrigation is one of the most effective practices for increasing carbon reserves in soils; thus, new irrigated areas may become good carbon sinks. Limited water reserves may set restrictions to these forecasts. 93. The management of nitrogen fertilizers can be much more effective and feasible than other measures in mitigating effects of climatic change, because nitrogen oxides specifically contribute 89% to soil GHG emissions (European data). This issue merits further study, agroenvironmental measures must be enforced and agricultural good practices codes, established. It is necessary to develop and apply agricultural practices in those aspects related to the efficient use of nitrogen fertilizers, recycling of agricultural and urban organic waste, in combination with the appropriate growing techniques which help to integrate and maintain organic carbon in soils. Thus, techniques of minimum cultivation, ecological growing and no cultivation are apparently the most adequate for those types of crops where they are applicable. 195 B. Impacts, vulnerability, mitigation and adaption In order to implement these technologies rather than conventional agriculture, necessary incentives will need to be established. The generalized application of residual sludge should be better controlled. Stabilized STP sludge should be used, allowing to permanently fix the organic matter and nitrogen into the soil. 94. It is important to establish and maintain a monitoring network with experimental plots, adapted to the characteristics of the main agricultural systems in Catalonia, in which changes are quantified, processes are measured, and technologies are tested. Equally, continuity must be given to microbasins and forest plots monitoring relevant properties related to climatic change. These pilot areas should integrate into State and European monitoring networks. It is also important to use agricultural and environmental policy tools to secure carbon sequestering and to implement appropriate soil management, favouring practices with the strongest effects on climatic change. 95. Environmental education focused on agricultural workers to implement the Code of Good Practice. This code, which should be completed, developed and applied, will be a very useful measure. Equally, awareness must be raised among the public in general about the need for consolidating the collection at source of urban waste for them to be utilized, prior to treatment, as fertilizers for increasing the organic content of soils and thus reducing the need for other nitrogen sources. COASTAL AREAS AND SEDIMENTARY DYNAMICS 96. On the medium term, climate change may contribute to the modelling of Catalan coastal areas. The main transformation agents could be the following: I) relative increase in average sea level, II) increase in storm persistence and slight increase in storm intensity. The increase in storm persistence would lead to increases in erosion processes and flooding, as natural recovery of the sedimentary body would be hindered, 196 B11 B. Impacts, vulnerability, mitigation and adaption III) increase in flood probability (i.e. a decrease in its return period), with ensuing decreases in the ability to recover naturally of affected areas, and IV) reduction in the sedimentary volume available in the sandy coastal strip due to the reduction in sedimentary input from rivers. This reduction, independently from other factors, is associated, from the climatic-change point of view, to the increase in intensity of rainfall regimes and to the larger sediment losses to the continental platform. 97. The response of the coast to these modelling factors depends on the shape of the coast. Therefore, the low-lying sedimentary coasts will be the most vulnerable. Changes in climatic conditions may accelerate erosion processes and increase the frequency and magnitude of floods, directly threatening deltas and coastal wetlands in Catalonia (e.g. delta of rivers Ebre, Tordera, Llobregat, Aiguamolls de l’Empordà, etc.). 98. The Catalan coastal zone is in a fragile equilibrium and has a high natural value. Thus, action should be taken in sufficient advance of potential climate change. It will not be feasible to defend all low-lying coastal areas in Catalonia simultaneously and within a period of few years. Planning of response strategies should begin now, so we have a margin of possibly one or two decades for implementation, in a similar way to how other, more directly threatened, countries have done. 99. The possible response strategies must consider geomorphology, ecology and economy of each coastal stretch, together with existing infrastructure and social perception and cultural values of those communities “utilizing” these stretches. The assessment of natural and economic functions will justify or limit investment in order to face local climate changes. Any coastal works will have to form part of the integrated planning of the coastal stretch, defined as the corresponding physiographic, ecological and socioeconomic unit. The response strategies will be essentially of two types: 1) Retreactive. Actions must accurately assess the implications of land loss and land availability in the coastal strip. 2) Protective and/or defensive. This action must also assess accurately the costs of initial construction and maintenance together with impacts on the coast of these works. 197 B. Impacts, vulnerability, mitigation and adaption In both cases, assessments must be done within a single time-frame which is consistent with the predicted speed of climatic change. This analysis must be performed within the framework of integrated coastal management, taking into account the coast’s dynamism and the impossibility to maintain (sustain) a coastline “fixed” in its present position. HEALTH 100. Climate change could have, globally, important effects over health. Although health may be affected both by climate variations and weather changes, it is, in fact, the relationships between climatic variability (deviations from the average regional climate within a period between a few weeks and a few years) and health which will allow us to infer the possible effects of climate change over public health, if there are any effects. Climatic variability (anthropogenic) can affect health through numerous pathways. The magnitude of effects, also, will partly depend on the ability to anticipate them and on the education and planning of emergency responses potentially reducing the impacts. Therefore, the ultimate impact on public health, in general, will depend on whether health tensions caused by climatic variability or, on the other hand, adaptation measures designed to protect the populations against these tensions, have the larger weight. 101. Weather and climatic variability may affect health through direct and indirect mechanisms. Direct effects include primarily physical impacts which cause physiological stress (for example, temperature), or physical damage to people (for example, storms or flash-floods). The most important and evident effects of climatic variability over the health of Catalan people are direct effects. We believe that the main effects will be linked to temperature increases. Some studies have found for Spain a considerably wide range for comfort temperature. Also, comfort temperature decreases when other variables are taken into account, such as air pollution. Although it is difficult to generalize, these results suggest that temperature increases, not necessarily in the range of extreme situations such as heat waves, can cause an effect on public health. On the other hand, we think 198 B12 B. Impacts, vulnerability, mitigation and adaption that effects of flash-floods on health and welfare cannot be ignored, even in developed countries such as Catalonia. 102. With respect to indirect effects, firstly, climate change may affect public health by modifying primarily levels of air pollution (anthropogenic), but also pollen levels (biogenic). The main effect, given the anticipated increase in concentrations due to climate change, wil be cause by ozone. Increasingly, the population will be at risk, especially persons with respiratory diseases, for instance asthma, as well as people living in areas with potentially greatest ozone levels. On the other hand, the impact on health of some of the contaminants is more evident during summer or with high temperatures. The problem is that most studies have investigated the possible independent effect of temperature and/or air pollution over public health, but not the interactions between these variables, although recently a few iniciatives have been taken towards approaching this aspect. 103. The complexity and multiple factors determining the spread of diseases makes it very difficult to generalize about the mechanisms, and even less so, about the direction of changes in Catalonia. According to the report Climate Change and Human Health produced by the working group bringing together the World Health Organisation, the World Meterological Organisation and the Environmental Programme of the United Nations, the incidence of infectious diseases will increase as a consequence of global warming. Although the increase in water temperatures and other climatic factors may increase the number of viable bacteria in water and in fish, the maintenance of water treatment infrastructures, both for potable and waste water, will prevent the occurrence of large cholera outbreaks in Catalonia. A few climatic factors (air temperature and rain) affect the survival and reproductive rates of bacteria and viruses in the environment. In Catalonia, hygiene conditions and water treatment, both of potable and waste water, will prevent sporadic outbreaks from becoming epidemic, such as now occurs in South America or in South-East Asia. 199 C. Management tools C1 INSTITUTIONAL FRAMEWORK 104. The adoption of the United Nations Framework Convention on Climate Change (1992) and the Kyoto Protocol (1997) are the main steps taken by the international community towards fighting against the phenomenon of climatic change. In these legal tools, commitments of States are explicitly stated regarding both the prevention and reduction of greenhouse-effect gases, and the co-operation in scientific, technical and technology matters. At the same time, legislation has been passed for implementing its legal dispositions, and the various control mechanisms of their application have been established. To delimit these commitments, both the Convention and the Protocol make a basic and preliminary distinction between developed countries, or with transition economies, and developing countries, on the principle of common but differentiated responsibilities. In addition, to help achieve these objectives, both texts contemplate, as compensation for developing countries which have committed to reducing emission of greenhouse-effect gases, three tools designed to relax the fulfilment of the established targets: two mechanisms are considered “in project”, i.e. the Joint Implementation and the Clean Development Mechanism, while the third is the articulation of a system of negotiable emission permits (emission trading). 105. The European Community and its member States have ratified the Framework Convention and the Protocol. They have committed to fulfill the obligation to reduce and limit emissions of greenhouseeffect gases. This is done through the establishment of joint quantitative targets. These are subsequently distributed internally, between member States, according to their economic capacity and degree of economic development. This has become known as the European bubble. The Community institutions have taken two main legislative measures, i.e. the establishment of the European Inventary on Pollutant Emissions 5 (2000) by virtue of the Directive 96/61/EC, 24 June 1996 , Directive 2003/ 87/EC establishing a regime for emission right trading of greenhouse- 5 Council Directiva 96/61/EC, of 24 September 1996, concerning integrated pollution prevention and control (OJ L 257, 10.10.96). 201 C. Management tools 6 effect gases within the Community which entered in force on 1rs’ Januari 2005; Decisión 280/2004/EC of the European Parliament and of the 7 Council of 11 February 2004 , concerning a mechanism for monitoring Community greenhouse gas emissions and for unplementing the Kyoto Protocol; and Directive 2004/101/EC of the European Parliament and of the council of the 27 October 2004, establishing a scheme for greenhouse 8 gas emissions allowance trading within the EC . The regulation on certain fluorinated greenhouse gases, which should be considered in future, is 9 only a proposal . 106. The peculiar distribution of public powers across the various administrative levels in Spain makes it necessary to determine which powers are available to the central government for fighting against climate change and its effects, and which are reserved to the Autonomous regions. The Spanish Government has powers in multiple sectors, such as, inter alia, agriculture, environment, research, forestry and forest services, cattle paths, and in the mining and energy sectors. However, in certain sectors, powers are reserved only for passing basic legislation, i.e. for laying the legal foundations, or for giving special authorisations. There are other aspects which are not exclusive competence of the State and therefore could be in the powers of Autonomous regions. 107. Respect to the legitimate exercise of powers by all levels of administration obliges to integrate Autonomous regions into the decision-making process concerning matters under their jurisdiction, and concerning matters over which they may have to exert legislative or executive functions. This general approach should be followed when taking the important internal decisions still to be taken about climate change. 6 7 8 9 202 Directive 2003/87/EC of the European Parliament and of the Council of 13 October 2003 establishing a scheme for greenhouse gas emission allowance trading within the Community and amending Council Directive 96/61/EC. (OJ L 275/32, 25.10.2003). Decision 280/2004/EC, (OJ L 49/8, 19.2.2004). Directive 2004/101/EC of the European Parliament and of the Council of 27 October 2004 amending Directive 2003/ 87/EC establishing a scheme for greenhouse gas emission allowance trading within the Community un respect of the Kyoto Protocol’s project (OJ L 338/18, 13.11.2004). COM (2003) 492, adopted by the European Comission on 11th August 2003. C. Management tools 108. There are a number of specific actions still to be taken by the Spanish Government: 1) The development, promotion and dissemination GHG emission technologies for control, reduction and prevention. 2) The adoption of measures to adapt to possible impacts of climatic change in the context of the State’s public policy. 3) The achievement of quantified targets established in Annex B of the KP and within the framework of the European bubble, by the first commitment period (2008/2012). 109. Catalonia has its own framework for a scheme of reserved powers, allowing to develop own policy in climatic change matters. The Government of Catalonia has legislative and executive powers in multiple sectors, such as, inter alia, agriculture, environment, research, forestry and forest services, and the mining and energy regime. 110. Although regional representatives have been incorporated to the Consejo Nacional del Clima, we must also advocate for a representation in the real decision-making organisms. It would be convenient to promote tools which guarantee regional powers, such as sector conferences, cooperation agreements or joint plans and programmes. In addition, internal decisions, i.e. those left to the discretion of Member States by International treaties, must involve regions in Spain. Regions need to participate when defending State positions in climate change matters in Europe and overseas, given the particular relevance to regions that decisions will have later. 111. In the context of climatic change, the Catalan Government could be interested in the following actions: 1) Implementation of the Catalan Fighting Strategy against Climatic Change and design and application of specific plans developing it. 2) Identification of organisms which will be held accountable for those policies enacted by the Government of Catalonia and allocation of functions among them. 3) Definition of the task of intervention or enforcement to be implemented by the Generalitat Goverment of Catalonia in climatic change matters with the aim to guarantee commitments fulfillment. 203 C. Management tools 4) Adaptation in the context of climatic change of the task of promotion carried out by the Generalitat in the various sectors involved. 5) Analysis of potential lines of concert action with other Autonomous regions. ECONOMIC TOOLS 112. The Kyoto Protocol allows flexibility in the use of mechanisms for fulfilling greenhouse gas emissions reduction targets, a reflection of the tendency at the international scale towards integrating economic analysis in environmental policy. The KP gives alternatives to industrialized countries for reducing their GEG emissions in the most effective and rational way, that is, at the lowest economic cost for emissors and similar environmental results. The kyoto Protocol is the first international law instrument which advances in the debate about the use of economic tools in environmental protection, aside from arguments as to the convenience of their use, and stressing the importance of finding best ways for their implementation. 113. Emissions trading is an economic instrument that allows free transfer of previously assigned rights to GEG emissors. The emissions trading system is based on an imperative to limit global maximum emissions, which is lower than the present emissions level, the tights are distributed among the different emissors participants in the trading system as fractions. Participants which achieve reductions in their emissions below the units assigned, can sell their surplus to other participants in need of them. Need can arise from having received less units than initially required, or because of subsequent increases in their production system and ensuing emissions. The efficiency of the emissions trading system is based on two premises, i.e.: I) Participants with lower costs of reductions will tend to reduce their emissions, and II) The price paid by buyers of rights is cheaper than the cost of directly reducing emissions. The price of an emission unit is therefore an expression of the standard reduction cost. 204 C2 C. Management tools 114. In accordance with the provisions of Directive 2003/87/EC, on 1 January 2005 the CO2 emissions trading market will come into operation in the European Union, with the participation of 15,000 industrial facilities in over 25 states. The European market includes only the direct reductions in CO2 of electricity generating facilities and industries that are high energy consumers, such as iron and steel manufacture, hydrocarbon refining, cement and lime, ceramic products, glass, paper and paper pulp. The first perior of fulfilment is 2005-2007 and the subsequent periods will have a duration of five years. 115. In order to set up the market of the Europena Union, the rights have been freely allocated to each facility by the competent national 10 authority . The National Allocation Plan establishes the maximum limits for the national market corresponding to the period 2005-2007 and the allocations to each of the sectors included in the Directive, in addition to the emissions corresponding to the sectors not included in this legal text. The rights will be allocated to each facility individually in accordance with the applications made by the latter. 116. The legal obligation of the facilities specified in the National Allocation Plan for emission rights of the Spanish State consist in handing over annually a number of rights equivalent to their emissions as verified by the competent authorities. 117. The following options are available for fulfilling the obligations: (a) a reduction in the emissions; (b) bilateral purchase of emission rights outside the market; (c) joining an alternative platform of negotiation and purchase of rights on the market; or (d) conversion of the units resulting from flexible mechanisms into emission rights. Bilateral purchase may be cheaper, but it requires the coverage of the counterparty risk and bilateral negotiation of the sales contracts. Using the existing markets is simpler to manage, but the prices of the rights can be higher. The facilities may also convert the rights resulting from the flexible mechanisms of the Kyoto Protocol into European emission rights. 118. The aim of the project mechanisms (the Clean Development Mechanism, or CDM, and the Join Implementation Mechanism, or JI) is to direct involved countries towards the path of reducing their potential emissions, through clean-technology transferral and financial resources for specific projects from industrialized countries, 10 Royal Decree 1866/2004 of 6th September approving the National Allocation Plan for 2005-2007. (BOE 7-9-2004). 205 C. Management tools who are those obliged to reduce GEG emissions. Within our powers, the subject obliged by international law will be the Spanish State, which has been allocated total anthorophogenic GEG emission amounts for a given fulfilment period (the first period is from 2008 to 2012). Without prejudice to the binding to the public international legislation, the private sector will necessarily involve, especially in the use of flexibility mechanisms, both in project mechanisms and those concerning the emission rights market. When referring to the private sector economic actors, both direct and indirect GEG emitters (electrical companies, large electricity consumers, waste management firms, etc.), entities which are susceptible to reducing GEG emissions (renewable energy promoters, research and development of clean technologies, energy savings, improvements in land use, and so on) and all the financial market subjects (financial institutions funding projects, investment funds societies, intermediary institutions, organized-market management societies, etc.) are included. 119. Local economic actors should be informed about available alternatives so they can evaluate costs and benefits and can modify their choices and behaviours in favour of the environment. Catalonia has those competitivity elements and factors needed for consolidating these market mechanisms, and concentrates great potential for action in the framework of KP project mechanisms, based on its research excellence and development of clean technologies, in its promotion of the sector of renewable energy, energy savings and efficiency, and a wealth of financial institutions. Technical assistance should be provided from the Administration to the different sectors to reduce transaction costs to informed actors. 120. Direct investment in developing countries from local firms should be promoted, under the auspices of the CDM, or in transition economies, with the aid of the joint implementation mechanism as a bilateral tool. Promotion should contribute to real technology transfer, including, among others, promotion of renewable energy, of energy efficiency, or even of the carbon sequestering by sinks. It is essential that Catalan firms draw up strategies for contributing to the development of poor countries, taking advantage of the new rules of the game designed by the KP. These strategies must be directed towards working together with potential market parties in order to increase market capacity and for the transfer of in-depth knowledge about CDM and JIM modes and a clear understanding of the concepts of additionality and baseline. 206 C. Management tools The different possibilities for action in Catalonia could include material publication about project mechanisms, the initiation of inverse missions in regions for promoting knowledge exchange and coordination with EU or UN programmes, to help potential actors to interpret complex rules and to navigate through the process prior to approval. 121. The creation of intangibles should be given support to increase goodwill of Catalan firms. Catalonia could play a main role in facilitating that economic actors can define and develop practical methods for determining baselines -especially for small-scale projects, i.e. those Catalan actors are likely to develop in the creation of monitoring tools for relevant data and for calculating emissions reductions, and finally, in the definition of procedures for validating and verifying emissions reductions. That is, it is a question of allowing local firms to create immaterial goods, intangibles, which are sources of knowledge and, hence, of wealth, and which can, or can not, be transformed into rights of property, i.e., into a verified quality carbon unit. Catalan firms can be, with the support from the Catalan government, owners of knowledge that can become in an intangible -an idea in the sense of product from a creative process, albeit elementary, which is embodied in things or elements: the verified reduction unit. 122. Catalonia could promote and bring together interests from firms active in the above stages of development of a project mechanism, i.e. local firms capable of defining standar baselines for small-scale projects, of creating instruments for evaluating data and calculating emission reductions, and of verifying and validating them. A multidisciplinary workgroup could be created giving support to different sector local firms having substantial impacts on global warming, during the design, implementation, verification and obtention of a carbon unit resulting from a CDM or JIM project. Once technical assistance is organized -through cooperation between the public and private sectors- existing initiatives could be used promoting technological offer and demand between Catalan firms and those abroad, to encourage international agreements and technology transfer projects. 123. Catalan firms should be able to obtain quality carbon units. The primary aim is that Catalan firms obtain, as a result of projects, a quality carbon unit -which should secure more important benefits deriving from 207 C. Management tools projects. The verified quality carbon unit could help fulfill KP commitments (if project mechanisms are considered bilateral instruments requiring both the agreement of the State-of-origin and of the State hosting the project), or as objects for buying and selling contracts or in other types of financial contract. By making Catalan firms owners of a carbon unit, Catalonia makes it possible that local firms can obtain additional benefits from project investments which take into account aspects of global warming or may even give access to additional funds for emission reduction projects. Carbon unit is a subjective right, an asset, for its holder. Precisely, additional funding could be obtained -with the guarantee of a quality carbon unit- around a new Catalan multilateral institution which can diversify risk across diverse specific projects, and managing and processing the certification of carbon units, i.e. a Catalan carbon Fund. Thus, Catalonia has the opportunity for helping to define for the country, which are the quality carbon units, having competitive prices in international carbon markets, and to promote technology investments in developing countries. PERCEPTION AND COMMUNICATION OF CLIMATE CHANGE 124. Climatic change, both its causes and consequences, is not only a scientific or technical problem, but, especially, also has a set of political and social facets. These suggest that a much wider debate and wider participatory spaces are still needed, not limited to the exploration, however in-depth, rigorous or integrated, from work contributed by research emanating from single scientific disciplines or group of disciplines. Quantitative data shows climatic change has not been a main cause for environmental concern for Catalans, both in the mid-nineties and presently. However, it appears that concern is growing about global environmental problems and links to other global processes such as the ozone layer thinning. 125. A learning-focused debate about global warming on Planet Earth among the public at large could help in, 208 C3 C. Management tools I) Increasing awareness about uncertainties over the ultimate existence or non-existence of global climatic change; II) Increasing the feeling that action is necessary; III) Producing greater acceptance for the need to apply economic and legislative measures (which were substantially rejected at the outset); IV) Leading to greater awareness of the need for reducing consumption. Main sectors requiring action are: energy, transport, and waste, together with land planning. Nevertheless, the general perception is maintained that decisions relative to climatic change should not follow primarily economic criteria, and that prohibitions and legal and economic measures are less preferable than education or voluntarilyadopted measures; and that, within the possible alternatives identified for fighting against climatic change, it would also be preferable to find alternative energy sources, reducing waste and finding new transport means, than reducing own consumption. 126. Press coverage of climatic change has been small in Catalan press during the period 1990-2002. In any case, cover has been cyclic and has increased considerably during key international events and conferences, such as during the KP negotiation. Still, Catalan press releases have increased during the period, and have probably exerted a substantial effect over public opinion concerning climatic change, given the complexity of issues and hence the information dependence of public at large in these matters. 209 Glossary Annex I Countries Countries listed into the Annex I to the United Nations Framework Convention on Climate Change (UNFCCC). This list includes all the countries in the Organization of Economic Cooperation and Development (OECD) in 1990, plus countries with economies in transition, Central and Eastern Europe (excluding the former Yugoslavia and Albania). Under article 4.2 of the UNFCCC, these countries commit themselves to return individually or jointly to their 1990 levels of greenhouse gas emissions by the year 2000. Annex II Countries Countries listed into the Annex II to the United Nations Framework Convention on Climate Change (UNFCCC). This lists includes all countries in the OECD in 1990. Under Article 4.2 of the UNFCCC, these countries are expected to provide financial resources to developing countries in order that they comply with the obligations of the Convention (such as preparing national reports) These countries are also expected to promote the transfer of environmentally sound technologies to developing countries. Annex B Countries Countries listed into the Annex B to the Kyoto Protocol, which include the developed countries that have commited to control their greenhouse gas emissions in the period 2008–12, including those in the OECD, Central and Eastern Europe and the Russian Federation. Baseline Emissions Emissions that would occur without policy intervention (in a business-asusual scenario). Carbon Equivalent (CE) Metric measure used to compare the emissions of the different greenhouse gases based upon their global warming potential (GWP). Carbon Sequestration The long-term storage of carbon or carbon dioxide in the forests, soils, ocean, or underground in depleted oil and gas reservoirs, coal seams and saline aquifers. Carbon Sinks Natural or man-made systems that absorb carbon dioxide from the atmosphere and store them (for instance, trees, plants and the oceans). Certified (CER) Specified emissions a Clean project. Emission Reduction Unit amount of greenhouse gas reduction achieved through Development Mechanism Clean Development Mechanism (CDM) Mechanism defined in Article 12 of the Kyoto Protocol, which sets the framework for the development of projects in developing countries with de following two objectives: (1) to address the sustainable development needs of 211 Glossary the host country; and (2) to generate emissions credits that can be used to satisfy commitments on Annex 1 Parties and thus increase flexibility in where government Parties meet their reduction commitments. Projects that limit or reduce greenhouse gas emissions can earn the investor (government or industry) credits if approved by the CDM Executive Board. A share of the proceeds from the project activities is to be used to cover administration costs, and to create an adaptation fund which will assist developing countries that are particularly vulnerable to the adverse effects from climate change to take action to adapt. Emissions Reduction Unit (ERU) Specified amount of greenhouse gas emissions reductions achieved through a Joint Implementation project or as the unit of trade in greenhouse gas emissions trading systems. Emissions Trading A market-based approach to achieving environmental objectives that allows those reducing GHG emissions below what is required to use or trade the excess reductions to offset emissions at another source inside or outside the country. In general, trading can occur at the domestic, international and intracompany levels. General Circulation Model (GCM) A global, three-dimensional computer model of the climate system which can be used to simulate human-induced climate change. Global Warming Potential (GWP) Index used to translate the level of 1 212 Formerly known as Flexibility Mechanisms. emissions of various gases into a common measure in order to compare the relative radiative forcing of different gases without directly calculating the changes in atmospheric concentrations. GWPs are calculated as the ratio of the radiative forcing that would result from the emissions of one kilogram of a greenhouse gas to that from emission of one kilogram of carbon dioxide over a period of time (usually 100 years). Inventory of greenhouse gases emissions Inventory of the greenhouse gases emissions that countries must submit regularly. The IPCC has provided guidance on how to estimate and report on anthropogenic GHG emissions and removals, using a standardized tabular reporting format for six major sectors: energy, industrial processes, solvents and other product use, agriculture, landuse change and forestry, and waste. Joint Implementation Kyoto mechanism that allows developed countries (or companies from those countries) to cooperate on projects to reduce greenhouse gas emissions and share the emissions reduction units (ERUs). Kyoto ‘Basket’ Group of six greenhouse gases -carbon dioxide, methane, nitrous oxide, HFCs, PFCs and SF6– whose emissions have to be controled by the Parties to the Kyoto Protocol. 1 Kyoto Mechanisms Procedures that allow Annex 1 Parties to the Kyoto Protocol to meet their commitments under this protocol based Glossary on actions outside their own borders. They include Joint Implementation (Article 6), the Clean Development Mechanisms (Article 12) and Emissions Trading (Article 17). North Atlantic Oscillation index The difference of sea level pressure between two meteorological stations situated over Iceland and Portugal. It is a large-scale mode of natural climate variability having large impacts on weather and climate in the North Atlantic region and surrounding countries. Radiative Forcing A change in the balance between incoming solar radiation and outgoing infra-red and short-wave radiation. Without any radiative forcing, solar radiation absorbed by the earth would continue to be approximately equal to the infra-red radiation emitted from the earth. The addition of greenhouse gases absorbs an increased fraction of the infra-red radiation in the atmosphere, reradiating it and creating a warming influence. Reservoir Component or components of the climate system where a greenhouse gas or a precursor of a greenhouse gas is stored (for instance, oceans, soils and forests). 213 Abreviations AOGCM: Atmospheric Oceanic General Circulation Model CDM: clean development mechanism UNFCCC: Framework Convention on Climate Change EC: European Community EDAR: wastewater treatment plant EU: European Union GEG: greenhouse effect gases ICAEN: Institut Català d’Energia (Catalan Institute for Energy) IPCC: Intergovernmental Panel on Climate Change JI: joint implementation KP: Kyoto Protocol PROGREMIC: Local plan for the management of urban waste in Catalonia RSU: Urban Solid Wastes VOCs: volatile organic compounds UN: United Nations 214