Yvonne, princesa de Borgonya fitxa pedagògica Yvonne, princesa de Borgonya: fitxa pedagògica L'autor Witold Gombrowicz Małoszyce, Polònia, 1904 - Vence, França, 1969 Neix al si d'una família benestant de la noblesa polonesa. Estudia dret a la universitat de Varsòvia del 1926 al 1932. Durant els seus estudis s'endinsa a la vida cultural de la capital, participant a les animades tertúlies intel·lectuals dels cafès Zodiak i Ziemianska. El 1933, publica un grapat d'històries breus sota el títol Memòries de l'època immadura, que no obté bones crítiques. Escriu Yvonne, princesa de Borgonya el 1935. L'èxit arriba el 1938 amb la novel·la Ferdydurke, que critica feroçment el món nacionalista d'una part de la societat de Varsòvia. En esclatar la II guerra mundial, viatja a Argentina convidat amb d'altres escriptors polonesos. Alemanya envaeix Polònia en aquells dies de 1939 i Gombrowicz decideix allargar la seva estada a Buenos Aires. Passa per una època d'extrema pobresa. A través d'alguns compatriotes, obté feina a la sucursal argentina del Banc Polonès. A estones, en el seu avorrit lloc de treball, escriu Transatlàntic el 1953. El 1958 i continua vivint a Argentina fins el 1964, treballant de periodista, traductor, professor de filosofia alhora que concentra al seu voltant un grup d'acòlits. Una traducció colectiva de Ferdydurke al castellà l'amistança amb Ernesto Sábato. Després d'una invitació de la Fundació Ford a Berlín, s'estableix a Royaumont, prop de París, el 1964. Contracta a Rita Labrosse, canadenca, com a secretària personal. Es casen a mitjans dels 60 i s'instal·len a Vence, prop de Niça. Mor el 1969. La repercussió de l'obra de Gombrowicz comença a finals dels anys 50 amb Transatlàntic, representada a París amb un notable èxit de crítica. També en aquesta època es comencen a publicar els extensos Diaris, on reflexiona sobre Argentina i deixa entreveure la seva homosexualitat. Mentrestant, les seves novel·les i peces teatrals són censurades a la Polònia comunista fins molt avançats els anys 70, encara que el seu amic Giedroyc publica a París les obres en llengua polonesa a l'editorial Kultura des del 1950. Yvonne, princesa de Borgonya: fitxa pedagògica 2 Witold Gombrowicz, una semblanza Per Eduardo Berti (Revista Lea, Buenos Aires, febrer de 2002) El 21 de agosto de 1939, un trasatlántico de bandera polaca llegaba a Buenos Aires. Era el Chrobry, que hacía su viaje inaugural, con una comitiva de personalidades. La noticia de su arribo mereció un breve recuadro en La Nación. Se informaba allí que había tres escritores entre los viajeros; uno de ellos, "Witol (sic) Gombrowicz, un humorista moderno, de vasta cultura". Witold Gombrowicz tenía en aquel tiempo 35 años. Nacido en la nobleza rural, educado en un colegio católico de Varsovia, recibido más tarde de abogado, llevaba publicados tres libros: un volumen de cuentos (1933), la pieza de teatro Yvonne, princesa de Borgoña (1935) y la novela Ferdydurke (1938), "libro inclasificable" al decir de Bruno Schulz, otro brillante escritor de su generación. Aunque incipiente en apariencia, la literatura de Gombrowicz estaba por entonces delineada. En los relatos y en la novela (para muchos, su obra maestra) se encontraba ya plasmada una de sus ideas centrales: que el hombre vive atrapado "entre Dios y la inmadurez", entre lo acabado (la "forma") y lo imperfecto; que cuanto más se siente amenazado por la muerte, más nostalgia le inspira "el movimiento ascendente de la juventud". Lejos estaba de imaginar Gombrowicz, cuando su barco zarpó del puerto de Gdynia, que en pleno viaje estallaría la Segunda Guerra y que él resolvería quedarse en la Argentina. El país le impresionó como una especie de "torre de Babel", dado el múltiple aporte inmigratorio. De la sociedad porteña le llamó la atención esa "cultura burguesa tan poderosa que la hace parecer más cercana a París o a Roma que Polonia". Pero los primeros tiempos fueron duros, como lo revela esa sátira semiautobiográfica que es su segunda novela Trasatlántico (1953). Gombrowicz se alojó primero en Flores, en la calle Bacacay; luego habitó diversas pensiones, entre ellas una en Tacuarí 242. Poco a poco se fue vinculando con los artistas locales: Roger Pla, Antonio Berni, Leonides Barletta. Escribió en revistas como El Hogar o Aquí está, y en La Nación, gracias a Arturo Capdevila y Eduardo Mallea. Hasta llegó a colaborar, bajo el seudónimo de Mariano Lenogiry, en una revista católica llamada Criterio. Cuando la guerra terminó y quedó establecido en Polonia un gobierno comunista, Gombrowicz comprendió que el exilio iba ser largo. Corría 1945 y tomó dos decisiones capitales: alquilar una habitación; conseguir que Ferdydurke se tradujese al español. La habitación de la casa de Venezuela 615 fue la misma que ocupó hasta el fin de su estancia porteña. La traducción de la novela, financiada por su amiga Cecilia Debenedetti y a cargo de un comité colectivo presidido por los cubanos Virgilio Piñera y Humberto Rodríguez Tomeu, se llevó a cabo en el primer piso de la confitería Gran Rex, donde funcionaba desde 1941 una sala de ajedrez regenteada por el también polaco Paulino Frydman. La Yvonne, princesa de Borgonya: fitxa pedagògica 3 versión fue sometida al veredicto de Ernesto Sábato, a quien le desconcertaron ciertos giros: que dijera, por ejemplo, "carro" en vez de "coche". La revista Sur, que tanto influía sobre los gustos literarios, ignoró olímpicamente Ferdydurke. "No nos gustó, lo descubrimos más tarde", diría Silvina Ocampo. El desencuentro fue mutuo, porque a Gombrowicz nunca le entusiasmaron mucho las ficciones de Borges, cuya metafísica le parecía "compleja, esteril, aburrida y poco original". "No es Borges quien me irrita", se explayaría en 1962, "son los borgianos, ese batallón de estetas". Opiniones como estas cimentaron su fama de polemista, que él mismo alimentaba en las tertulias de los cafés La Fragata, El Palomar o El Querandí. El sofista polaco que se presentaba como conde y resumía su ideología en "la simple negación de todo lo que afirma mi interlocutor", acabó reuniendo un séquito de jóvenes seguidores, tanto en Buenos Aires como en Tandil, ciudad a la viajó varias veces entre el '57 y el '60. Eran ferdydurkistas el filósofo Alejandro Rússovich, el físico y matemático Juan Carlos Gómez, el escritor Jorge Di Paola, el periodista y poeta Miguel Grinberg o el dibujante Mariano Betelú. Los años que pasó como empleado del Banco Polaco de Buenos Aires (1948/55) fueron acaso los más prolíficos de su exilio. Aunque una ex compañera admitió que "nadie en el Banco creía en él ni leía los libros", por esos años Gombrowicz comenzó la novela Cosmos y escribió la obra teatral El casamiento (elogiada en su oportunidad por Camus y Martin Buber) y la novela Trasatlántico, cuyo personaje/narrador vive aventuras homosexuales en la estación Retiro, de las cuales muchos aún discuten si reproducen o no su experiencia personal. Fue gracias a una beca que Gombrowicz pudo regresar a Europa, en 1963. Pasó por Alemania y luego viajó a Francia. No volvió a pisar Polonia, ni tampoco la Argentina, a pesar de que las cartas enviadas a Buenos Aires (y firmadas Toldo, Witoldo o W.) proclamaban su regreso. Graves problemas de salud se lo impidieron. Conoció entonces a quien sería su mujer, Rita. Se estableció en Vence y contempló la llegada "un poco tardía" de su consagración mundial: premio Formentor '67 (Borges lo había obtenido años atrás), obras teatrales estrenadas en París y en Estocolmo (en los años noventa el mismísimo Ingmar Bergman montó Yvonne en Suecia), dos últimas novelas (La pornografía o La seducción; Cosmos) ampliamente traducidas. El escritor Dominique De Roux le propuso realizar un libro de reportajes donde Gombrowicz se proclamó "existencialista" antes que Sartre y "estructuralista antes que todos los demás". Luego de su muerte, en 1969, salieron a la luz obras inéditas: diarios personales, un curso informal de filosofía y la novela inconclusa Los hechizados, a la que Thomas Bernhard rindió recatado homenaje en su libro Trastorno, donde un personaje secundario (el jardinero) se llama precisamente Gombrowicz. No es el único caso: Rayuela de Cortázar, Respiración artificial de Piglia y hasta los escritos sobre la novela de Milan Kundera mencionan o rinden merecido tributo a su literatura tan inspiradora. Yvonne, princesa de Borgonya: fitxa pedagògica 4 Gombrowicz a Argentina: Per Witold Gombrowicz Vaig anar a l'Argentina un mes abans que esclatés la guerra i allà em vaig passar els següents vint-i-tres anys. Tot va ser casualitat. Casualitat? Un dia al cafè Zodiak, a Varsòvia, vaig conèixer un escriptor de la meva quinta, Czeslaw Straszewicz. Em va dir: "viatjo a Sudamèrica". "Com?" "En un mes, el nou transatlàntic polonès Chorbry surt cap a Buenos Aires. En viatge inaugural. Hi he estat convidat com escriptor, per tal que escrigui algunes columnes pels diaris". "Creus que m'hi convidarien?" "Prova-ho. Ja diré qui ets. Qui sap, potser funcioni. La travessa seria més divertida si som dos." I va anar bé. Sovint llegeixo als diaris que vaig anar a Argentina per fugir de la guerra. Res d'això! Em vaig preparar pel viatge sense pensar-hi gaire i va ser tan sols per casualitat (casualitat?) que no em vaig quedar a Polònia. El dia abans de partir ho tenia tot preparat, els papers en ordre i vaig passar pel cafè. "Tens el permís de les autoritats militars, no?" em va dir un. "Tinc el meu passaport. Vaig presentar tots els certificats militars que tenia, sinó, no el tindria". "No n'hi ha prou! Necessites un permís especial de les autoritats militars. És només un formalisme, però no et permetran pujar al barco sense ell." Vaig mirar el meu rellotge. Tres quarts de set menys cinc minuts. Les oficines de l'exèrcit tanquen a les set. Vaig ficar-me a un taxi i vaig pujar al quart pis. Massa tard. Les portes estaven tancades. Passaven tres minuts de les set. Igualment vaig picar a la porta. Va aparèixer el porter. "L'oficina està tancada. Si us plau, pari de fer soroll". La porta es va tornar a tancar. Adéu Amèrica! Vaig començar a baixar les escales entristit: tot d'una, a baix, molt de soroll. Era l'equip de futbol que anava a un partit internacional a Dinamarca. També havien arribat tard. Vam picar altre cop la porta. Aquest cop, el porter, ens va deixar entrar-hi i com a favor especial ens van segellar els permisos. Ja ho veuen, els meus vint-i-tres anys a Argentina van dependre d'uns minuts... Com haurà estat aquesta forma de marxar... fou com si una mà gegantina m'hagués agafat del coll de la camisa per fer-me fora de Polònia i abocar-me a aquesta terra perduda enmig de l'oceà -perduda, però europea... tot just un mes abans de la guerra. Em pregunto perquè aquella mà no em va posar a l'Europa occidental. Perquè, suposo, hagués acabat a París. Si no hagués deixat enrera Europa hagués viscut a París després de la guerra, quasi del cert. Però la mà no va semblar que així ho volgués perquè, a la llarga, París m'hagués convertit en un parisenc. I em veia en el deure de ser anti-parisenc. Es que, aleshores, no estava prou immunitzat. El meu destí era passar molt més llargs anys als confins d'Europa, Yvonne, princesa de Borgonya: fitxa pedagògica 5 lluny de les capitals i lluny dels grans aparells literaris, escrivint, com diuen avui a Polònia, "pels calaixos d'escriptori". Mirin el mapa. Seria difícil escollir un millor lloc que Buenos Aires. L'Argentina és un país europeu. Un descobreix allà la presència d'Europa, de manera més forta encara que a la mateixa Europa, però al mateix temps que saps que ets fora d'Europa - i a més a més, en aquell país ramader, no hi ha estima per la literatura. Màgia. Una quasi preconcebuda forma de vida. Quan més ens allunyem de la Forma, més ens sotmetem al seu poder. Misterioses contradiccions, contrastos... Vàrem desembarcar a Buenos Aires el 22 d'agost (el 2 és el meu número) de 1939 (la suma dels dígits és també 22), després d'una tranquil·la travessia que va durar tres setmanes. La situació internacional semblava que millorava. Però al dia següent d'arribar els telegrames de Moscou i Berlín anunciant el pacte Nazi-Soviètic van caure com un raig damunt de tot el món. Guerra! Una setmana més tard les primeres bombes alemanyes queien a Varsòvia. [...] Del capítol IV de W.Gombrowicz - "A kind of testament" (1973). Calder & Boyars, London [traducció J. Ferron] Yvonne, de què va? La història podria ser un clàssic: un príncep es sent captivat per una noia que, suposadament, no te cap mena de gràcia i que, a més a més, no és pas de sang blava. Però aleshores, el públic, descobreix que la història no en te pas res, de clàssica. I així es descobreix el bo i millor de la capacitat creativa de Gombrowicz. Des del primer moment, el príncep Felip no pot tolerar la presència d'Yvonne i fa riota del seu aspecte; però al mateix temps, no pot sofrir el fet de veure-s'hi tan atret com obligat a menysprear-la. I tot d'una, en un desafiament inaudit, es compromet a casar-se amb ella. Introduïda a la cort real com a núvia del príncep, la jove Yvonne, simple i absolutament silent, provoca tota una xarxa de passions, d'inquietuds i d'enigmes en la cort del rei. La presència muda i atemorida d'Yvonne, princesa de Borgonya, incita i excita, tornant bojos als cortesans i els erotitza, i els irrita, i els reuneix per acabar cometent un crim. Yvonne, princesa de Borgonya: fitxa pedagògica 6 Propostes didàctiques A continuació es proposen diferents temes per tal que els professors triïn els més adients: convidem a treballar àrees diverses com la historiografia, el cinema, els llenguatges artístics o l'espai. Les activitats estan recomanades pels dos cursos de Batxillerat. Activitat 1 – La II guerra mundial: exilis L'exili és una part més de tota guerra. Va de la mà de la guerra civil espanyola i en el cas que ens ocupa, també de la II guerra mundial. Gombrowicz es veu obligat a establir-se fora del seu país a partir de la invasió de Polònia per part d'Alemanya. Com ja hem vist, per una carambola del destí, l'escriptor es troba fora del seu país quan, els alemanys, provoquen l'inici del que avui coneixem com a II guerra mundial. Des del 1939 fins al 1945, milers de persones van haver de fugir dels seus països d'origen. Molts d'ells són militants compromesos amb les causes més progressistes, d'altres, els cervells més creatius i privilegiats d'Alemanya, Àustria, Txecoslovàquia, Polònia, Bèlgica, Noruega, França, ... L'ocupació nazi s'estén arreu d'Europa. I els europeus exportaran els seus talents a terres americanes. Busca talents com el de Gombrowicz i troba altres intel·lectuals que van exiliar-se a països americans (del nord, del centre o del sud) de les següents disciplines artístiques. Fes-ne una breu biografia de cadascun. • Cinema • Pintura • Literatura • Teatre • Música Yvonne, princesa de Borgonya: fitxa pedagògica 7 Activitat 2 – Monarquia o República? Vivim en un estat de Monarquia Constitucional. Això vol dir que una família real aixopluga la nostra democràcia. Ens representa, però en un país on la mateixa constitució diu que tots som iguals, provoca que algú neixi amb uns drets superiors a un altre. Són representants de per vida. I sovint descobrim que hi ha preguntes que ningú no respon entorn un tema que ens afecta directament. Per què tenim reis? Per què d’altres països no en tenen? Per suposat, és una forma d’organitzar-nos, però n’hi ha d’altres. L’Estat Espanyol ha provat en dues ocasions de tirar endavant una república. I ha fracassat. També Catalunya va tenir una I República Catalana... Busca informació al voltant del tema de la República i de la Transició Democràtica dels anys 70-80 a Espanya. I defensa després la tesi d’un estat monàrquic o un estat republicà en un parell de fulls. Aquí tens alguns links on trobar informació. I pots consultar qualsevol enciclopèdia que tinguis a mà. Per saber de la I República Espanyola: http://www.historia-es.com/spain/c_05_in.php Per saber de la II República Espanyola: http://ca.wikipedia.org/wiki/Segona_Rep%C3%BAblica_Espanyola Per saber de la República Catalana: http://www10.gencat.net/gencat/AppJava/cat/generalitat/generalitat/origens/moderna.jsp Per entendre l’avui de l’Estat Espanyol: http://www.salman-psl.com/la-transicion/indexcast.html www.la-moncloa.es/web/pdf/constitucion.pdf Yvonne, princesa de Borgonya: fitxa pedagògica 8 Activitat 3 – El teatre de l'absurd i l'existencialisme polonès “No, jo no sóc existencialista", va dir Albert Camus el 1945, en el transcurs d'una entrevista a Jeannine Delpech. Una definició enciclopèdica al voltant de les obres de Gombrowicz sempre barreja els següents conceptes: l'anàlisi psicològica profunda, un cert sentit de paradoxa i l'absurd i un to antinacionalista. El teatre de l'absurd endinsa les seves arrels en l'existencialisme. A l'època que li va tocar viure a Gombrowicz, tothom l'englobava en aquest vessant filosòfic. Per a l'existencialisme, l'home no és la seva pròpia finalitat, sinó que només existeix en la seva capacitat de projectar-se fora de d’ell mateix (allò que tothom anomena Transcendència). Com que les posicions són molt diferents davant el que s'anomena existencialisme, ara et toca a tu treballar el concepte: • Blaise Pascal, filòsof del segle XVII, va avançar les principals inquietuds de l'existencialisme modern. Cerca informació de Pascal i descriu què va aportar de nou a la història del pensament. • Busca el significat de les paraules següents: individualisme moral, subjectivitat, compromís, angoixa, transcendència. Totes elles responen a temes comuns dels escriptors existencialistes. En la mateixa recerca, digues qui és el principal autor representant del teatre existencialista a Catalunya. • Probablement, ara t'és més fàcil explicar què és això de l'existencialisme i dir si encara està a l'ordre del dia. Yvonne, princesa de Borgonya: fitxa pedagògica 9