C Q C - Col·legi Oficial de Químics de Catalunya

editorial
TERCERA ÈPOCA
ANY XLIV
NÚM. 458
Primer trimestre 2012
Director:
WEB, FACEBOOK,
TWITTER...
ANTONI PORTELA
Comitè de Redacció:
JOAN ASTOR
MARTA CALVET
JOSEP MANUEL RICART
Edita:
COL·LEGI OFICIAL DE QUÍMICS
DE CATALUNYA
Òrgan de difusió de:
ASSOCIACIÓ DE QUÍMICS
DE CATALUNYA
Redacció:
Av. Portal de l’Àngel, 24, 1r
08002 Barcelona
Tel.: 93 317 92 49
Telefax: 93 317 92 99
e-mail: quimics@quimics.cat
web: quimics.cat
Maquetació i creació arxiu PDF:
Joan Astor
Realització gràfica:
Editorial Estel
Grup EMA - S. L.
Equador, 32-34 ent. 1a, 2a
08029 Barcelona
Tel. 93 419 33 21
Publicitat:
Gecap S. L. - Ricard Piqué
Tel. 93 459 33 30
Dipòsit Legal: B-14.622 -1969
ISSN 1577-4600
Nombre d’exemplars: 4.000
NPQ no es responsabilitza de les
opinions expressades en els
articles signats
ny nou 2012, lloc web nou amb el mateix URL: http://
www.quimics.cat/. Hem començat sense tindre’l completament redissenyat, però quan llegiu aquest editorial esperem que estigui ja a ple rendiment amb zones
exclusives per als col·legiats.
Així mateix, i com ja s’havia anunciat, estem en les xarxes socials amb les adreces següents: http://www.facebook.com/quimics
i https://twitter.com/quimics. La finalitat és aconseguir que les nostres activitats i opinions es coneguin, es visiti amb més freqüència el nostre web i hi hagi un fenomen de col·legiació solidària...
Us recordo que el correu electrònic de les nostres institucions
és quimics@quimics.cat. Critiqeu-nos positivament el lloc web i
les xarxes socials... Què desitjaríeu trobar? Cursos de formació,
borsa de treball, una biblioteca virtual de llibres professionals,
serveis d’informació ambiental, etc. Esperem els vostres suggeriments.
Año nuevo 2012, sitio web nuevo con el mismo URL: http://
www.quimics.cat/. Hemos empezado sin tenerlo completamente
rediseñado, pero cuando leáis este editorial esperamos que esté
ya a pleno rendimiento con zonas exclusivas para los colegiados.
Asimismo, y como ya se había anunciado, estamos en las redes sociales con las siguientes direcciones: http://www.facebook.
com/quimics y https://twitter.com/quimics. La finalidad es conseguir que nuestras actividades y opiniones se conozcan, se visite
con más frecuencia nuestro web y haya un fenómeno de colegiación solidaria...
Os recuerdo que el correo electrónico de nuestras instituciones es quimics@quimics.cat. Criticadnos positivamente el sitio
web y las redes sociales... ¿Qué desearíais encontrar? Cursos
de formación, bolsa de trabajo, una biblioteca virtual de libros profesionales, servicios de información ambiental, etc. Esperamos
vuestras sugerencias.
PORTADA: Llac de Garda.
Fotografia: Muntsa Quintillá.
NPQ 458 • primer trimestre 2012
José Costa
Degà CQC
President AQC
3
juntes i sumari
COL·LEGI DE QUÍMICS
DE CATALUNYA
Degà: José Costa.
Vicedegans: 1r Emilio Tijero.
2n Joan Mata.
3r Aureli Calvet.
Secretari: Agustí Agustí.
Vicesecretari: Jordi Bonet.
Tresorer: Joan Llorens.
Vocals: Xavier Albort, Maria Glòria
Aguilera, Joan Bertrán, Carme Borés,
Francisco José España, Santiago Esplugas,
Enrique Julve, Anna Llobet, Claudi Mans,
Juan Carlos Montoro, Enrique Morillas,
Roger Palau, Antonio Pinto, Pascual
Segura, Alfred Vara, Alfredo Vara, Meritxell
Ventura, Jaume Vilarrasa, Josep M. Viñas,
Àngel Yagüe.
Empreses col·laboradores:
BASELL
BASF Española S.A.
DSM Group Spain 2000 S.L.
ASSOCIACIÓ DE QUÍMICS
DE CATALUNYA
President: José Costa.
Vicepresidents: 1r Alfredo Vara.
2n Emilio Tijero.
3r Joan Mata.
Secretari: Agustí Agustí.
Vicesecretari: Aureli Calvet.
Tresorer: Joan Llorens.
Vocals: Joan Astor, Joan Bertrán, Jordi
Bonet, Carme Borés, Francisco José
España, Marta García, Anna Llobet, Claudi
Mans, Pere Molera, Josep Manuel Ricart,
Pascual Segura, Alfred Vara, Àngel Yagüe.
Assembleistes Electes: M. G. Aguilera, A.
Agustí, J. Astor, J. A. Bas, J. Bonet, C. Borés,
A. Calvet, F. J. España, S. Esplugas, R.
Fusté, M. García, C. González, E. Julve, A.
Llobet, P. Molera, E. Morillas, A. Portela, P.
Segura, A. Tuells, A. Vara.
Assembleistes Nats: José Costa, Emilio
Tijero, Alfredo Vara.
GRUPS DE TREBALL
DEL COL·LEGI I DE L’ASSOCIACIÓ
Borsa de Treball: Antoni Portela.
Escola de Graduats: Rafael Pi.
NPQ: Joan Astor.
COMISSIONS:
• Cultura: Carme Borés.
SECCIONS TÈCNIQUES:
• Corrosió: Enrique Julve.
• Ensenyament: Josep M. FernándezNovell.
• Medi Ambient: Xavier Albort.
• Metal·lúrgia i Ciència dels Materials:
Joan Antoni Bas.
• Patents: Pascual Segura.
• Qualitat: Meritxell Ventura.
• Química Forense: José Costa.
SERVEIS
DEL COL·LEGI I DE L’ASSOCIACIÓ
Escola de Graduats Químics
de Catalunya
EDITORIAL
Web, Facebook, Twitter... .......................................................... 3
• Cursos postgrau.
Borsa de Treball
• Rep i cursa peticions laborals per als
nostres col·legiats.
Borsa de Serveis
COL·LABORACIONS
• Ofereix el servei de col·legiats.
Publicacions
Lliçons d’estar per casa. D’adiabàtic a diabètic ........................ 5
• NPQ.
• Química e Industria.
Els metalls preciosos en joieria ............................................... 12
Serveis Professionals
• Visat de projectes. Certificacions.
Històries per matar l’aranya ..................................................... 14
• Defensa jurídica professional.
• Peritatges legals.
Más curiosidades en matemáticas (III) .................................... 15
Serveis d’Assistència
• Assessoria jurídica i laboral.
ACTIVITATS
• Assistència mèdica. El Col·legi té subscrita una pòlissa amb Mutua Madrileña.
• Assegurances.
Difusió i ensenyament:
una empenta per a la nostra química. IV Jornades
sobre l’ensenyament de la química .................................... 18
Emulsiones sociales: química de la convivencia ..................... 21
– Mutualidad General de Previsión Social
de los Químicos Españoles.
– Eurogestió bcn. El Col·legi disposa dels
serveis d’una corredoria d’assegurances
que pot orientar-vos i subscriure les
pòlisses que desitgeu.
Serveis Financers
LXI Asamblea nacional de la ANQUE ..................................... 29
Sant Albert 2011 ....................................................................... 31
• Proporcionen als col·legiats avantatges
excepcionals en les seves gestions financeres a través de les següents entitats:
– Caixa d’Enginyers.
– Tecnocrèdit - Banc Sabadell.
Fotokímia 2011 ......................................................................... 34
Si voleu més informació truqueu a la
secretaria del Col·legi
4
NPQ 458 • primer trimestre 2012
col·laboracions
D’ADIABÀTIC A DIABÈTIC
Claudi Mans i Teixidó
Departament d’Enginyeria Química
Facultat de Química · Universitat de Barcelona
—Sempre amb els teus jocs de
paraules.
Sempre. Però no sóc l’únic. Entre 1913 i 1939 a Barcelona s’editava un diari d’ideologia republicana-lerrouxista, que era propietat de
Joan Pich i Pon, un personatge cèlebre per les seves equivocacions
lingüístiques. El diari es deia El Día
Gráfico. Al Papitu, una revista satírica, deien que si en lloc d’editar-se
a Barcelona s’edités a Sevilla, El
Día Gráfico s’hauria de dir El Día
Bético.
—Ai, quina gràcia...
Potser no et fa gràcia, però els
humoristes que escrivien al Papitu
eren la flor i la nata dels satírics catalans de començament del segle
XX: Nonell, Feliu Elias, Opisso, Junceda, Castanys, fins i tot Muntanyola. Una vegada la van suspendre «per atemptat contra la moral» i
en va sortir una versió clònica que
es va dir Pakitu...
Però el títol de l’article no és simplement un joc de paraules. És la
història d’un diabètic, és la meva
història, perquè, com saps, sóc diabètic. Vaig explicar-ho en el capítol
10 del llibre La vaca esfèrica que
vaig publicar fa un temps. Aquí en
faig una versió. Aquest és un tema
NPQ 458 • primer trimestre 2012
en que es veu ben clar que el coneixement científic ajuda directament a tenir una millor qualitat de
vida.
ADIABÀTIC
Aquest terme ve del grec a-diabathos, que vol dir no-a través-passa. Que no passa a través.
—Què és el que no passa a través?
La calor. Un procés adiabàtic és
aquell procés en el que la calor no
travessa les parets del recipient. Es
tracta, doncs, d’un procés aïllat tèrmicament. Un termos, per exemple.
O una persona obesa. Es considera que una persona té obesitat, o
adiposi, si té més d’un 25 % de
greix corporal si és home, o més
del 30 % si és dona. El greix corporal s’ubica en tres llocs: sota la
pell, i més exactament entre la pell
i la fascia superficialis; entre la fascia superficialis i el múscul; i entre
les vísceres i al voltant de les vísceres.
embolcall de teixit conjuntiu que és
tot al voltant d’un múscul. El greix
s’acumula sota la pell de tot el cos,
i actua d’aïllant tèrmic. Per això frena el bescanvi de calor entre l’organisme i l’entorn, és a dir que
l’organisme d’un obès està més aïllat tèrmicament que el d’un prim.
Podem dir que un obès s’acosta a
un objecte més aïllat tèrmicament,
un objecte més adiabàtic. D’aquí la
primera part del títol.
Un diabètic té la malaltia de la
diabetis, que més que malaltia és
una síndrome metabòlica, és a dir,
un conjunt de símptomes i signes,
que pot evolucionar cap a formes
molt variades de malalties. En primera aproximació podem dir que la
diabetis es manifesta perquè augmenta la concentració de glucosa a
la sang. Diabetis ve també del grec:
dia-betes, que vol dir a través decórrer. Córrer a través de.
—I què és el que corre a través
de?
L’orina. Un diabètic sol tenir poliúria, que és l’eliminació d’orina en
grans quantitats.
—Si no parles més clar...
Doncs estic parlant de la cel·lulitis, les cartutxeres i la tripa, en
llenguatge directe. La fascia és un
L’obesitat és un dels factors principals per a l’aparició de la diabetis
de l’adult, que es coneix com a diabetis tipus 2. Entens ara el títol de
5
col·laboracions
l’article? D’adiabàtic a diabètic: si
t’engreixes et pots convertir en diabètic.
—Queda clar. Però per què un
obès desenvolupa diabetis?
Bé, m’agradaria poder parlar
d’això, però aquest és un tema mèdic, i jo no sóc ni metge ni sé prou
fisiologia, endocrinologia ni bioquímica per poder-ne parlar de forma
solvent. Tot el que puc fer és explicar-te quin és el model que jo tinc
de la meva malaltia, com me l’explico jo a mi mateix, i quins aspectes
relacionats amb la química em criden l’atenció. Val a dir que el que
aquí escriuré ha passat una certa
revisió professional per part d’un
metge endocrinòleg especialitzat.
No és una explicació completa, i ni
molt menys pretén ser una base terapèutica. Simplement és una explicació de com ho veig.
Diabetes mellitus es el nom que
es dóna a un grup de malalties que
provoquen un nivell elevat de glucosa a la sang, degut a defectes de
la secreció de la insulina (diabetis
tipus 1) o de l’acció d’aquesta hormona al cos (diabetis tipus 2). Els
signes aguts comuns són una producció excessiva d’orina, més set i
un augment de la ingestió de líquids
per compensar, visió borrosa, pèrdua de pes sense motiu aparent,
letàrgia i canvis en el metabolisme
de l’energia.
EL SUCRE A LA SANG
El meu avi Cebrià, l’avi matern,
va morir diabètic. Ell sabia que la
diabetis era tenir sucre a la sang, i
que aquest excés de sucre s’eliminava per l’orina. Per a ell, lògicament, el sucre era el sucre, l’únic
sucre que coneixia, que químicament és un disacàrid denominat sacarosa, C 12 H 22 O 11 . I deixant de
prendre sucre, li baixaria el sucre de
la sang.
L’esquema mental de la diabetis, per al meu avi, que no tenia estudis, es podria representar per la
figura 1. Els aliments amb sucre,
aliment
estómac
budells
su
cr
—I això et passava a tu?
És molt difícil comprendre amb
detall la diabetis, perquè és una síndrome força complexa que engloba
moltes parts de l’organisme. No és
una malaltia diguem-ne elemental,
com podríem dir que és una malaltia vírica. En aquestes, mort el virus, s’acaba la malaltia. En canvi la
diabetis és una alteració metabòlica que involucra diferents sistemes
i diferents òrgans, i no és simple
d’explicar. Però tot sistema complex
sol ser regulable, i la diabetis n’és
un exemple. Si coneixes què és la
diabetis i com funciona, hi pots conviure amb una certa qualitat de vida,
molt millor que si no en coneixes el
funcionament.
e
6
Aquest model elemental té moltes limitacions. No explica per què
els metges, a més del sucre, també
els restringeixen o els dosifiquen les
farines, el pa o les fècules. I a més,
no diu res del per què és dolent tenir sucre a la sang.
LA GLUCOSA A LA SANG
Aquest segon model (figura 2) és
una mica més elaborat, perquè ja hi
introduïm el concepte de substància química i de reacció química, i
per tant necessita un grau superior
d’abstracció. Aquest model ens diu
que el que s’acumula a la sang és
una substància denominada glucosa C6H12O6, un monosacàrid que és
dolç però que no és el sucre quotidià. Això requereix comprendre que
la mateixa paraula sucre té dos valors, un en el context quotidià i un
altre en el context científic. El sucre
domèstic és la sacarosa –un disacàrid–, i en canvi, en el context científic hi ha dotzenes de sucres,
dels que la sacarosa n’és un; però
també hi ha la glucosa, la fructosa,
la galactosa –tots monosacàrids de
la mateixa fórmula química que la
glucosa però de diferent estructura–,
i molts més. O la maltosa o la lactosa, disacàrids de la mateixa fórmula que la sacarosa.
sang
sucre
aigu
(suc a
re)
Tot no. La visió borrosa no la
vaig arribar a tenir, però la resta
sí. I la cosa més sorprenent és
que, havent-hi hagut diabètics a la
meva família, com el meu avi matern, jo no vaig pensar mai en la
malaltia fins que la metge m’ho va
dir. No ho tenia a la memòria ni en
tenia clars els símptomes. Des de
que en vaig ser conscient, em vaig
comprometre amb mi mateix a divulgar-ho. I això és el que estic
fent.
un cop digerits a l’estómac i els budells, porten el sucre a la sang. La
diabetis és tenir massa sucre a la
sang, i el sucre que sobra es separa de la sang pels ronyons, i surt
amb l’orina.
sistema excretor
orina
aigua (sucre)
Figura 1. Un model elemental de la diabetis. El sucre que mengem va a la sang
i el que sobra és expulsat per l’orina.
—Fins aquí hi arribo.
Encara no estem. Cal comprendre dos conceptes més. El primer
es refereix a la formació de la glucosa. La sacarosa es descompon
ràpidament donant glucosa i fructosa. Els midons, les fècules, o les
farines contenen polisacàrids, que
es poden descompondre donant
glucosa i altres monosacàrids. El
temps que tarda en descompondre’s
NPQ 458 • primer trimestre 2012
col·laboracions
—I si el sucre és integral?
estómac, budells
aliment
És igual, la sacarosa que conté
és la mateixa substància química.
És igual que el sucre sigui de canya o de remolatxa, sigui blanc o
integral.
os
am
uc
ila
gl
sa
hidrats carboni → glucosa
a
pàncreas
sang
glucosa
HbA1c
gl
aig
(glu ua
cos
a)
u
ox c o
iH s a
b
cèl·lula
glucosa → CO2 + H2O
sistema excretor
glucosa → lactat
orina
aigua (glucosa)
Figura 2. Un model una mica més complex. Els aliments es descomponen a glucosa, que és l’aliment de les cèl·lules.
sistema respiratori
aliment
cHb → CO2 + Hb
Hb + O2 → oxiHb
estómac, budells
CO2
b
Però aquest segon model segueix encara molt lluny de la complexitat real de l’organisme. Hi hem
de posar més coses, i fer-lo més
complicat.
iH
ox
Hb
cb
a
pàncreas
os
am
uc
ila
gl
sa
hidrats carboni → glucosa
O2
gluca
gó, in
suli
sang
na
hemoglobina Hb
oxihemoglobina oxiHb
fetge
carbamat Hb cHb
sa
gluco
glucosa, bicarbonat
HbA1c
aig
(glu ua
cos
a)
glucosa ↔ glicogen
aminoàcids → glucosa
UN MODEL MÉS COMPLET
gl
u
ox c o
iH s a
b
cH
b
+
H
2O
sistema excretor
cèl·lula
glucosa + oxiHb → cHb + H2O
cicle de l’àcid cítric
glucosa → lactat
orina
aigua (glucosa)
Figura 3. Un model de la diabetis, amb els sistemes de magatzematge de glucosa al
fetge, i de control de glucosa en sang mitjançant la insulina i el glucagó.
una farina o midó en sucres senzills
depèn de molts factors, especialment de la complexitat de les molècules: com més complexa més tarda. La velocitat de descomposició
s’accelera en presència de determinats catalitzadors, com l’enzim amilasa, que desprèn el pàncrees.
Tot això porta a concloure que
si mengem un pastís amb sucre,
NPQ 458 • primer trimestre 2012
Això només explica com es forma glucosa i com va a parar a la
sang. La sang també perd glucosa,
però no només pel sistema excretor amb l’orina, ni molt menys. La
glucosa és el principal aliment de la
cèl·lula. En una visió simple, la
cèl·lula crema la glucosa donant
CO 2 i aigua, molècules que són
eliminades sense que s’aprofitin. El
que la cèl·lula aprofita és l’energia
dels enllaços químics de la glucosa, mitjançant un esquema de reaccions molt complicat en que hi intervenen molts compostos, i que
aquí no comentarem.
aquest es descompondrà ràpidament a glucosa –i altres coses– i que
aquesta glucosa arribarà molt aviat
a la sang. En canvi, si mengem unes
patates o uns macarrons, els midons
i les farines es descompondran també donant glucosa, però amb més
lentitud, i per tant la velocitat de l’increment de concentració de la glucosa a la sang serà més lent que si
mengem el pastís.
En l’esquema més complet de la
figura 3 hi surten dos mecanismes
fonamentals addicionals: el mecanisme de reserva de glucosa, que
té lloc en el fetge; i el mecanisme
de control, que és el segon paper
del pàncrees.
Comencem pel primer. La glucosa es pot «polimeritzar» donant glicogen, també denominat glucogen.
—I per què les cometes?
En sentit estricte no és una polimerització típica, com seria la
polimerització de l’etilè que dóna polietilè, posem per cas, sinó una
reacció més complexa, regulada per
enzims, en la que més de cent mil
molècules de glucosa s’uneixen per
donar una sola molècula de glico-
7
col·laboracions
gen. El glicogen és un polisacàrid,
més o menys com el midó, amb una
estructura molecular molt ramificada. El fetge emmagatzema aquest
glicogen: fins a un 10 % del pes del
fetge pot ser glicogen. I quan les
cèl·lules necessiten glucosa, les
estructures de glicogen es desmunten per tornar a donar la glucosa
original. És una reacció d’equilibri,
cap a la dreta per donar glicogen,
cap a l’esquerra per donar glucosa.
Té lloc a l’interior del fetge, i també
als músculs, on també hi ha fins a
un 1 % de glicogen.
Fixa’t que al fetge també hi ha
una altra reacció: la descomposició
d’aminoàcids per donar més glucosa. Aquest és un mecanisme de reserva que no es sol posar en marxa
mentre hi ha glicogen emmagatzemat. Però si no queda gens de glicogen al fetge i els músculs o el
cervell han de seguir treballant, el
fetge és capaç de descompondre
aminoàcids donant més glucosa, i
altres compostos nitrogenats residuals que no estan pintats a la figura.
—Però, com sap el fetge que falta glucosa a les cames o al cervell,
o que sobra glucosa a la sang?
Bé, aquesta és una pregunta que
va al cor del complicat sistema de
control de tot plegat. El segon mecanisme addicional de la figura 3 que
no era a la figura 2 és el mecanisme
de control. Resulta que hi ha un sistema de mesura constant que determina quanta glucosa hi ha a la
sang. Doncs bé, veus que del pàncrees surt una fletxa que va a parar
a la sang? Si hi ha glucosa en excés
a la sang, el pàncrees hi envia insulina, i aquesta insulina és precisament el catalitzador que fa que la
glucosa passi a glicogen i s’emmagatzemi al fetge. En canvi, si falta
glucosa a la sang, per exemple després d’un esforç perllongat o perquè
has passat moltes hores sense menjar, el pàncrees emet una altra hormona denominada glucagó, que
8
activa la reacció contrària: el glicogen es descompon donant glucosa,
que passa a estar disponible per a
l’esforç de les cèl·lules. Insulina i
glucagó, dues hormones antagòniques.
—I els diabètics s’han de punxar
amb insulina perquè tot això no va?
No tots els diabètics s’han de
punxar amb insulina. Jo, per exemple, no em punxo –encara...–. Cada
cas és diferent. Hi ha diabètics amb
un pàncrees que produeix insulina,
però que no s’aprofita prou perquè
es dilueix en el greix abdominal, i
el que els cal és mobilitzar-la, aprimant-se, caminant i fent exercici.
Hi ha altres diabètics que han d’estimular la producció d’insulina del
pàncrees, mitjançant medicaments.
I hi ha diabètics als que el pàncrees no els produeix gens d’insulina,
o molt poca, i aquests sí que han
de punxar-se dosis d’insulina. De
fet han de fer el mateix que fa el
sistema de control de l’organisme:
mesurar quanta glucosa hi ha a la
sang, i subministrar la dosi d’insulina que faci falta per mantenir el valor per sota del valor de seguretat.
Actualment hi ha aparells que van
mesurant quanta glucosa tens a la
sang i et van injectant la insulina
que et fa falta a cada moment. A
altres diabètics aquest sistema no
els va bé, i han de mesurar diversos cops al dia la glucosa, i després injectar-se la dosi exacta d’insulina que necessiten. Un control
de precisió...
pèrdua del coneixement. Això també pot passar si el diabètic fa un
esforç massa gran sense ingerir aliment de forma adequada. Per això
tots els diabètics porten –portem–
uns sobres de sucre a la bossa, o
demanen una beguda ensucrada
quan senten que estan massa baixos de sucre. I en casos extrems
cal una injecció de l’antagònic de
la insulina, el glucagó.
—O sigui que és dolent estar alt
de glucosa i és dolent estar baix de
glucosa.
Efectivament. Estar alt de glucosa també és dolent, sobre tot si estàs molt però molt alt –valors superiors a 400 o 500 mg/dL–, perquè et
pot provocar un coma diabètic per
hiperglucèmia.
Sense arribar a valors tan alts,
estar sistemàticament alt de glucosa –més de 120 mg/100 mL– també és dolent, perquè aquí hi intervé
una altra reacció química, que per
al meu cas concret és la més important. Parlo d’una reacció de Maillard.
—Ja n’havies parlat, de les reaccions de Maillard. Ara estan molt
de moda a la cuina.
—Però han de vigilar de no passar-se d’insulina, oi?
No és que estiguin de moda a la
cuina. Des de que es couen els aliments, fa molts milers d’anys, que
les reaccions de Maillard tenen lloc
a la cocció. El que passa és que ara
la terminologia culinària usa en certs
casos els termes que la ciència li
subministra, i aquest n’és un dels
casos.
I tant! Aquest és un punt molt
important dels diabètics insulinodependents. Si s’injecten massa
insulina pot passar que hi hagi massa glucosa que es transformi en
glicogen, i que es quedin amb nivells molt baixos de glucosa a la
sang. Valors inferiors a 55 mg/dL
de glucosa a la sang poden provocar un coma hipoglucèmic, amb
Les reaccions de Maillard també
tenen lloc al nostre cos, però a baixa temperatura. Aquestes reaccions
són entre els sucres reductors i certes proteïnes: en aquest cas la glucosa de la sang reacciona amb
l’hemoglobina i dóna un compost
denominat hemoglobina glicada o
glicosilada, que es sol escriure abreviadament HbA1C. Aquest compost
NPQ 458 • primer trimestre 2012
col·laboracions
és molt estable, i la quantitat que
n’hi ha a la sang mesura en certa
manera la quantitat de glucosa que
hi ha hagut a la sang al llarg dels
darrers 2 o 3 mesos, perquè ve a
ser glucosa adherida als hematies,
que no es descompon mentre l’hematies viu, i viu durant uns dos o
tres mesos. N’hi ha d’haver menys
d’un 7 %, i si se’n té més indica una
diabetis mal controlada, amb risc important de conseqüències posteriors. Uns valors alts de HbA1C fan
que la sang sigui més viscosa, i això
pot provocar que la sang circuli amb
més dificultat i amb menys cabal
pels capil·lars de la retina, dels ronyons, al cervell, al cor, als dits dels
peus o de les mans. Només de pensar-hi m’agafen tots els mals... De
fet, les conseqüències d’una diabetis mal controlada es poden manifestar per molts òrgans, i són les
malalties que la diabetis genera:
ceguesa, atacs de cor, danys renals, gangrena...
mg/dL
180
m
et
120
ND
ab
ol
is
m
e
ba
sa
l
60
E
0
3
6
S
D
9
12
15
18
21
24
21
24
mg/dL
D
180
me
tab
oli
sm
eb
as
al
120
DC
E2
E1
D
B
S
LA DIETA
60
—Estàs espantat.
Una mica espantat sí que estic,
i això m’ajuda a fer el possible per
controlar la malaltia, perquè és una
malaltia molt punyetera: no et fa mal
res, no notes res... i és molt difícil
la disciplina de la dieta i de l’exercici quan no et fa mal res ni sents
que milloris pel fet de seguir la disciplina.
Però recorda el que et deia al
començament. Si tens una idea detallada de com va tot plegat, el coneixement et permet una mica més
de llibertat. Mira la figura 4. A la part
superior hi ha un esquema on es
veuen les pujades i baixades de la
concentració de glucosa d’una persona no diabètica, en termes generals: pujades després d’esmorzar,
després de dinar i després de sopar, perquè l’aliment es descompon
a glucosa, i s’acumula a la sang
abans de ser acumulada al fetge en
NPQ 458 • primer trimestre 2012
0
3
6
9
12
15
18
Figura 4. Evolució de la concentració de glucosa en una persona no diabètica (superior), i en un diabètic amb tres i cinc ingestes al dia (inferior)
forma de glicogen. El diabètic té la
mateixa pauta, però com que no li
és tan eficaç la insulina –per la causa que sigui– el valor dels pics és
més alt.
cici físic mobilitza la sang, i part de
la insulina acumulada al teixit adipós pot passar a la sang.
Com fer-ho per evitar que els
pics siguin massa elevats? Doncs
amb dos mecanismes: primer, fent
més ingestes separades i de menys
quantitat cadascuna1, per exemple
cinc. D’aquesta manera s’eviten els
pics de glucosa, i s’allunya el fantasma de la hipoglucèmia. L’altre
mecanisme és procurar fer exercici físic després de les ingestes.
D’aquesta manera els pics no arriben tan amunt, i es forma menys
hemoglobina glicada. A més, l’exer-
I medicaments, per a molts tipus
de diabetis, és clar. Hi ha hagut
molts canvis de criteri sobre quin
medicament és l’idoni, i ara sembla
que hi ha força consens en que la
metformina és el tractament de referència per a diabètics tipus 2.
—I medicaments.
1
Tot i que sembla que en certs casos es
prefereix que el pacient faci les tres ingestes clàssiques i d’aquesta manera es
força el pàncrees a la secreció d’insulina.
Tu, col·lega diabètic, fes cas del metge.
9
col·laboracions
—I com funciona?
Ui, és molt complicat. No es coneix prou bé encara. Recordes que
t’he dit que al fetge també es pot
formar glucosa a partir d’aminoàcids? Aquesta via complementària
de formació de glucosa –que ni ve
de la ingesta ni de la descomposició del glicogen– es diu la gluconeogènesi, i sembla que els diabètics
tipus 2 produïm per aquesta via
molta més glucosa que els no diabètics. Sembla que la metformina
redueix aquesta gluconeogènesi.
Com en molts altres casos, va
ser l’observació popular de que una
planta –la Galega officinalis, que
aquí es diu ruda de cabres, i és
comuna a moltes comarques, més
aviat de secà–, s’usava des de
l’edat mitjana per al tractament de
la diabetis i per estimular la secreció de llet a les mares lactants.
Conté derivats de la guanidina. Des
del 1918 que es va estudiar farmacològicament i se’n van aïllar els
principis actius, i entre ells la metformina. Però quan es va disposar
d’insulina extreta del pàncrees de
porc es va deixar d’usar, i no va
ser fins al 1972 que el Canadà la
va aprovar, i els EUA al 1995, o
sigui que és relativament recent. Jo
tinc la diabetis des de 2004, o sigui que ja vaig ser tractat amb metformina.
—I químicament què és?
Segur que ho vols saber? És la
N,N-dimetilimidodicarbonimidicil diamida: C4H11N5.
—Ah...
CH3
H3C
N
NH
Els noms sistemàtics i la fórmula poca cosa diuen, més enllà de que
hi ha diversos nitrògens a la molècula, com ens diuen aquests imido,
imidil i amida. A la figura 5 en tens
la fórmula desenvolupada.
—Falten ces.
No, home, els carbonis que no
veus estan als punts d’unió de diversos enllaços...
—I la insulina la segueixen traient dels porcs?
Des de 1982 que l’empresa Lilly
fabrica insulina amb tècniques d’enginyeria genètica, sense sacrificar
porcs.
—Insulina transgènica?
Si ho vols dir així... La insulina
és una molècula, el que són transgènics són els bacteris que es fan
servir per fabricar-la. Probablement
molta gent contrària als transgènics
i que són diabètics no s’imagina que
sobreviu amb més qualitat de vida
gràcies a uns bacteris transgènics
que li fan el que el seu pàncrees no
és capaç de fer.
—I la stevia? Hi ha molta gent
que en pren i diu que va bé per als
diabètics.
Ui, quin tema... Està en plena
ebullició. La Stevia rebaudiana és
una planta d’una extensa família
descoberta a Amèrica del Sud per
un botànic i metge valencià del segle XVI que es deia Pere Jaume
Esteve, i per això li podem dir genuïnament estèvia. Les fulles de la
—I no és veritat?
El tema està molt discutit, i
quan aquest article es publiqui ja
haurà canviat la legislació europea
sobre el tema, suposo. Al Japó
està autoritzada des de 1970, i als
Estats Units des de 2008, entre
molts altres països. La major part
d’estats autoritza l’ús de l’extracte
–el rebaudiòsid A– però no la planta. En canvi a la major part d’estats europeus encara no, perquè
diuen diversos investigadors que
s’ha vist en alguns casos uns certs
efectes mutagènics. Tot i això, a
Suïssa es acceptat l’ús de la planta en tisanes sempre que no n’hi
hagi més del 2 %, i a França l’extracte té una autorització provisional que s’acaba a final de 2011.
Aquesta planta ha estat reivindicada com a planta alternativa per
part d’activistes antitransgènics,
que n’han fet bandera. En canvi,
en altres països qui porta el lideratge de l’ús de l’estèvia i dels derivats –els esteviòsids– son empreses com Coca-Cola o PepsiCo. Jo
penso que a la negativa de la UE
a l’autorització com a edulcorant hi
ha també un component de protecció comercial.
—I com a medicament?
H
N
NH2
NH
Figura 5. Metformina.
10
planta són molt dolces, i se’n pot
treure un extracte que és extraordinàriament dolç, unes 200 o 300
vegades més que el sucre. I a més
se li atribueixen diverses propietats
terapèutiques, i entre totes elles,
l’estimulació suau de la producció
d’insulina del pàncrees. O sigui que
si fos veritat, serviria als diabètics
tipus 2 per dues vies: com a edulcorant i com a medicament. També diuen que va bé per al restrenyiment...
Pel que he llegit, encara no hi ha
prou estudis sobre el tema. La gent
que en pren menja les fulles tendres
al matí i al vespre, però el problema
és com tots els productes d’herbolari: no saps la dosi que te’n prens,
NPQ 458 • primer trimestre 2012
col·laboracions
perquè la planta pot tenir més o
menys principi actiu segons el moment en que es cull, el grau d’assecament, la quantitat que te’n prens
o el temps que estàs fent la tisana.
Els preparats farmacèutics són molt
més segurs en aquest sentit, perquè hi ha estudis més exhaustius, i
les dosis són controlades. No em
consta que cap estat hagi autoritzat
cap medicament derivat de l’estèvia.
Suposo que seria un producte apegalosament dolç i impossible de ser
pres oralment.
—Tu n’has pres?
Sí, n’he tastat en pols com a
edulcorant als Estats Units, per tastar-ho només, perquè jo em prenc
el cafè sense endolcir. També n’he
tastat unes gotetes d’extracte, i he
mastegat una fulla tendra. Tot in-
tolerablement dolç, per al meu gust,
i amb un rere gust no massa agradable, com el d’alguns edulcorants
sintètics. No és un producte per a
mi...
BIBLIOGRAFIA
Calvet, J. M.; Baliu, G. (2004,
4ª reimpr.). La dieta del diabético y
su cocina. Herder, Barcelona. 1ª edició de 1985.
***
Conec el cas d’un important escalador català que és diabètic. Fa
expedicions a l’Himàlaia sense problemes, tot i la complexitat d’aquell
món pel damunt dels sis mil metres.
Menja de tot i en quantitats importants, perquè després de la ingesta
ha de fer un exercici d’altíssima despesa energètica. Coneix les seves
pautes, fa les mesures de glucosa,
menja el que ha de menjar, i manté
la diabetis controlada.
Per als diabètics, coneixement
és llibertat...
Figuerola, D. (2003, 4ª ed. revisada). Diabetes. Masson, Barcelona. 1ª edició de 1985.
Mans, C. (2008). La vaca esfèrica. Rubes Editorial, Barcelona.
Rubin, A. L.; Cassan, A. (2005).
Diabetes para dummies. Trad. Granica (Barcelona) de l’original anglès
de 2004.
Stabdel, E. (2004). Diabetes.
Qué es y cómo convivir mejor con
ella. Trad. Herder (Barcelona) de
☯
l’original alemany de 2002.
Els Pessebres del Col·legi
Fidels a la tradició cada any muntem el pessebre al Col·legi, però enguany no ha estat un, sinó dos. L’un és el
tradicional, amb figuretes clàssiques de fang. I l’altre? Molt psicodèlic ell. Endevineu què és?
Us ho explico. Doncs és
la purga per una filera de
polietilentereftalat (PET)
per a la producció del conegut polièster. L’atzar va
voler que sortís aquesta
peça, on amb una mica
d’imaginació (només una
mica), es pot apreciar
Sant Josep en primer terme a l’esquerra, i darrera
seu la Verge Maria amb el
Nen Jesús. Els veieu?
La descobridora de la
peça és la nostra companya Àngela García de
Mendoza, quan treballava
a La Seda de Barcelona, i
ara l’ha cedit al Col·legi.
Moltes gràcies Àngela.
P. G.
NPQ 458 • primer trimestre 2012
11
col·laboracions
ELS METALLS PRECIOSOS EN JOIERIA
Miquel Paraira
Universitat Politècnica de Catalunya
En períodes o èpoques de crisi,
comerços de compra i venda d’or
comencen a sortir com bolets al
bosc, ja que moltes famílies necessiten disposar de diners per poder
cobrir les seves necessitats, degut
a que molts dels seus membres es
troben en atur, i els compradors d’or
saben que aquest és un valor segur, i per això el compren a un preu
més baix tot aprofitant-se de la necessitat de les persones.
En aquest article vull parlar de
qüestions generals lligades amb els
metalls preciosos o nobles emprats en joieria.
La joieria és una activitat artesana i artística que comprèn l’elaboració d’objectes ornamentals portats
per les persones i normalment fets
de gemmes i metalls preciosos.
Aquests metalls són generalment
escassos i resisteixen la corrosió
provocada per agents químics de
tota mena, sobretot dels presents a
l’atmosfera, qualitat que els hi dona
durabilitat.
Els metalls preciosos més comuns emprats en joieria són: or
(Au), plata (Ag), platí (Pt), pal·ladi
(Pd) i rodi (Rh). Tots ells són metalls de transició o metalls del grup
d, situats en el centre de la taula
periòdica (taula 1).
Grup 7
Mn
Tc
Re
8
9
10
11
Fe
Ru
Os
Co
Rh
Ir
Ni
Pd
Pt
Cu
Ag
Au
Taula 1.
12
Aquests metalls gairebé mai
s’utilitzen purs, sinó en forma d’aliatges (dissolucions de dos o més
metalls), en els que també hi trobem
coure, níquel, zinc, ferro...
En aquests aliatges, la riquesa
en metall preciós s’expressa en el
cas de l’or en forma de quirats, i en
el cas de la plata i del platí en mil·lèsimes o parts per mil. L’or pur és de
24 quirats, i la majoria d’aliatges emprats en joieria tenen entre 10 i 22
Or groc
quirats, parlant-se
Or vermell
d’or alt en el de 18
quirats, or mig en el
Or rosat
de 14 quirats i or
Or blanc
baix en el de 10 quirats. La plata de llei
Or gris
es treballa entre 800
Or verd
i 925 mil·lèsimes, i
en el cas del platí
Or blau
entre 900 i 950
mil·lèsimes.
Els aliatges d’or de 18 quirats
més importants són els de la taula 2, anomenats així per les diferents tonalitats que pren l’or. Comunament es parla de l’or negre en
referir-nos al petroli, i fins i tot en
parlar d’algunes varietats de cafè
com ara el d’Etiòpia, però més recentment es parla d’or negre en parlar del mineral coltan que resulta de
la combinació de minerals com la
columbita i la tantalita, material molt
75 % Au
12,5 % Ag 12,5 % Cu
75 % Au
25 % Cu
75 % Au
5 % Ag
20 % Cu
75 % Au
16 % Pd
9 % Ag
75 % Au
15 % Ni
10 % Cu
75 % Au
25 % Ag
75 % Au
25 % Fe
Taula 2.
NPQ 458 • primer trimestre 2012
col·laboracions
Or natiu procedent de Brusson, Vall d’Aosta (Alps italians); plata nativa procedent
de Batopilas, Chihuahua (Mèxic); i platí natiu procedent de Fox Gulch, Goodnews
Bay (Alaska). Fotografies: Joan Astor.
emprat en electrònica i del qual el
80 % de les reserves mundials es
troba a la República Democràtica
del Congo.
Així mateix, en joieria parlem d’or
negre en referir-nos a l’or blanc recobert electrolíticament per galvanitzat d’una capa de 2 µm de gruix de
rodi negre.
En el cas de la plata, els aliatges
més comuns són amb coure. Així
mateix, la plata i l’or blanc poden recobrir-se electrolíticament d’una
capa de rodi blanc d’uns 0,5-2 µm
de gruix, parlant-se aleshores de
plata o bé or rodiat. Tots aquests aliatges es preparen per millorar les
propietats dels metalls, que permeten treballar-los millor en el taller de
joieria, com ara la resistència mecànica, la duresa, el punt de fusió,
la ductilitat, la mal·leabilitat... AltraMETALL
ment, propietats com la densitat i el
comportament enfront dels àcids
minerals permeten distingir aquests
metalls preciosos d’altres possibles
succedanis. Els metalls esmentats
tenen densitats que superen els
10000 kg/m3 (10 g/cm3), com es
mostra en la taula 3 que reflecteix
algunes de les seves propietats.
L’or i el platí resisteixen l’acció
corrosiva dels àcids minerals forts,
però no l’acció de l’aigua règia (dissolució d’àcids clorhídric i nítric) que
els dissol per processos redox i de
complexació. El rodi resisteix fins i
tot l’aigua règia, la plata es atacada
per l’àcid nítric, i lògicament també
per l’aigua règia, i el pal·ladi es dissol en àcid nítric i en àcid sulfúric
concentrat.
En relació al preu d’aquests metalls, aquest es troba lligat a l’es-
DENSITAT
(kg/m3)
DURESA
(Mohs)
PUNT FUSIÓ
(K)
ASPECTE
Or
19300
2,5
1337
Groc metàl·lic
Plata
10490
2,5
1234
Platejat
Platí
21090
3,5
2041
Blanc grisenc
Pal·ladi
12023
4,7
1828
Blanc platejat
Rodi
12450
6,0
2237
Blanc platejat
Taula 3.
NPQ 458 • primer trimestre 2012
cassetat i a la dificultat d’extracció
i concentració a partir dels minerals que els contenen, sent màxim
en el cas del rodi i mínim en el de
la plata. Un possible nivell de preus
(encara que aquest fluctua força)
podria ser en euros per unça
(31,1 g): plata 30, pal·ladi 750, or
1410, platí 1715 i rodi 2280. És a
dir, si prenem el preu de la plata
com a referència, el pal·ladi és 25
cops més car, l’or 45 vegades, el
platí 55 i el rodi 75.
El preu de la plata es preveu
que es realci un 21 % al llarg
d’aquests últims anys, mentre que
els preus dels altres metalls es poden mantenir o pujar lleugerament.
Un altre metall que marca alces a
partir del 2010 és el coure, també
emprat en joieria, encara que les
seves principals aplicacions són en
la conducció elèctrica, els microxips
i les canonades, amb una alça que
el 2010 fou del 27 % i segueix augmentant.
Sud-àfrica és el primer productor mundial de platí, or i pal·ladi,
mentre que Mèxic i Perú són els
capdavanters en el mercat de la plata; així el 80 % del platí mundial
surt de Sud-àfrica i el 35 % de la
producció de plata entre Mèxic i
Perú, sent Xile el principal produc☯
tor de coure.
13
col·laboracions
VERITATS COM A PUNYS
«NO HABLO CATALÁN»
«Mai com ara han calgut les polítiques de discriminació positiva envers la llengua catalana» (Agustí
Bordas *).
Mentre, en matèria lingüística, la
premsa espanyola es dedica a difondre insídies i calúmnies contra
les polítiques de la Generalitat, una
visita a Barcelona és suficient per
esvair qualsevol dels malentesos
escampats pels virtuosos, no-nacionalistes, cosmopolites i, sovint, monolingües prohoms madrilenys. Mai
com ara han calgut les polítiques
de discriminació positiva envers la
llengua catalana.
Malauradament, durant la meva
darrera visita a Barcelona, vaig experimentar el lamentable estat de la
llengua catalana a la capital del país.
Més enllà dels resultats idíl·lics obtinguts en les enquestes d’usos lingüístics de la població catalana, la
veritat és que el català és ignorat per
una part significativa de la població
barcelonina. Més encara, amb totes
les honroses excepcions que vulguin, el català parlat per molts barcelonins suposadament bilingües
–producte, en part, de la precària
immersió lingüística– està esdevenint un catanyol horrorós, mancat de
qualsevol genuïnitat. Tanmateix, és
en l’àmbit turístic en què, sovint, és
impossible ser atès, fins i tot, en el
malastruc catanyol. Els en donaré
tres exemples, mostra del surrealisme patètic patit pels visitants catalanoparlants a Barcelona:
1. Registre a l’hotel Murmuri, al
bell mig de l’Eixample. Mentre esperava el meu torn, vaig sentir com
14
el viatger precedent finalitzava els
tràmits d’ingrés tot comunicant-se
en francès amb el recepcionista. En
arribar el moment d’adreçar-me a
l’empleat, vaig observar com la fesomia se li transformà en una ganyota irreverent, accentuada per les
seves gruixudes ulleres de disseny.
«No hablo catalán» és la resposta
que vaig rebre, pronunciada amb
una condescendència insultant, pròpia de qui sent una demanda en arameu arcaic. Malgrat haver demanat
l’assistència d’un recepcionista alternatiu capaç d’entendre el català,
vaig decidir completar el registre en
francès.
2. Restaurant Tragaluz, entre el
Passeig de Gràcia i la Rambla
Catalunya. Després d’haver fet la
comanda dels plats principals en un
català ben vocalitzat (rebent la resposta del servei en castellà), vaig
demanar un «cafè amb llet» per
acompanyar les postres, ja que prefereixo la combinació igualitària entre ambdós components. Després
d’un retard de 20 minuts, em portaren un cafè amb gel. Davant l’evident confusió del cambrer, vaig
haver d’aclarir la meva particular
preferència pel «cafè amb llet» després dels àpats. Com a resposta inesperada, el cambrer –incapaç fins
llavors d’articular un mot en català–
pretengué alliçonar-me tot dient que
«cafè amb yèt» (sic) sonava igual
que «cafè amb yel» (sic) i que, si
pretenia fer servir el catalán, li havia d’haver demanat «un tayat»
(sic). Malgrat sentir-me emprenyat
com una mona, vaig contenir-me,
donant el cas per perdut tot evitant
explicar-li que els tallats contenen
menys llet que cafè i són servits en
un got petit. Certament, caldria copiar el sistema de propines per bon
servei existent a Nord-amèrica.
3. Vestíbul de l’hotel W, al costat
de la Barceloneta. Mentre esperava l’hora de sopar, se’m va acudir
sortir a la terrassa de l’hotel per fer
un cop d’ull al mutant paisatge litoral. De sobte, un empleat de l’establiment Starwood se m’acostà per
demanar-me, en castellà, que li fes
mostra de la clau de l’habitació per
poder accedir al recinte. En respondre-li que «tot plegat estava passant
l’estona abans de fer l’àpat», l’empleat em va obsequiar amb una
llambregada confusa, pròpia de qui
acaba de sentir la recitació d’un haiku en japonès. Veient la seva confusió després de reiterar la frase
catalana amb precisió logopèdica,
li vaig haver de repetir el missatge
en anglès, tot rebent una càlida demostració d’aprovació.
La llengua catalana no és presa
seriosament i encara no s’ha recuperat de les dècades de prohibició i
posterior marginació imposades per
la dictadura no-nacionalista del
general Franco. Malgrat l’exigència
teòrica de proveir els serveis, com
a mínim, en català, hi ha massa situacions quotidianes que impedeixen aquesta pràctica. Així doncs,
donat l’activisme de la jerarquia judicial ultra-espanyolista i la passivitat d’una part de l’empresariat català, el foment real del multilingüisme
i la possibilitat de viure plenament
en català només seran possibles
quan l’única llengua oficial sigui la
catalana; òbviament, en un estat
propi.
Agustí Bordas
*
Agustí Bordas i Cuscó és un català amb
passaport canadenc; des de fa onze
anys viu a Ottawa, Ontario, on és conseller principal de polítiques del Govern
Federal Canadenc.
NPQ 458 • primer trimestre 2012
col·laboracions
MÁS CURIOSIDADES EN MATEMÁTICAS (III)
Enrique Julve
En dos números anteriores de
NPQ hablaba de algunos problemas
curiosos de matemáticas que se le
habían planteado, muchos años ha,
a un matemático persa en su camino de peregrinación a La Meca, al
que llamaba Beremís Samir («Curiosidades en Matemáticas», NPQ,
n.º 455, 2011 y «Más curiosidades
en Matemáticas», NPQ, n.º 456,
2011).
Voy a seguir relatando las aventuras de este matemático en ese viaje de peregrinación, y lo haré ahora
contando cuatro casos en que solicitaron su opinión y en los que utilizó el sentido común además de su
saber matemático.
En el primero de estos casos, le
preguntaron a Beremís cómo debería proceder un pastor que regresaba a su casa llevando a cuestas un
haz de hierba, una oveja de su rebaño y un lobo –convenientemente
atado–, que acababa de cazar, y
que debía cruzar un río algo caudaloso en un pequeño bote en el que
solo cabía él y el haz de hierba o
bien él y uno de los dos animales. Y
todo ello sin que se produjera ningún percance, es decir, sin que la
oveja se comiera la hierba o que el
lobo devorara la oveja. Beremís, que
ya había oído un relato semejante
con anterioridad, pero en forma de
acertijo, comenzó a reflexionar del
modo siguiente: «Si paso primero el
haz de hierba, luego la oveja y regreso a recoger el lobo, mientras lo
recojo la oveja se comerá la hierba;
si paso primero al lobo, luego a la
oveja y regreso a recoger la hierba,
el lobo devorará a la oveja; si paso
primero la oveja, luego la hierba y
NPQ 458 • primer trimestre 2012
luego al lobo, la oveja se comerá
entretanto la hierba; y si paso primero la oveja, luego al lobo y después la hierba, el lobo entretanto
devorará la oveja». ¿Qué hacer
pues? se preguntó Beremís, y seguidamente dio la solución: «Pasaré primero la oveja a la orilla camino de casa, dejando en la opuesta
al lobo y el haz de hierba, pues seguro que el lobo no se comerá la
hierba; después, volveré a recoger
el lobo y lo dejaré en la orilla camino de casa, pero llevándome conmigo la oveja, a la que dejaré en la
orilla opuesta; seguidamente tomaré el haz de hierba de esta orilla y lo
dejaré en la otra orilla camino de
casa con el lobo, regresando de
vacío a la orilla opuesta; allí, por último, recogeré la oveja y la llevaré
en el bote a la orilla camino de casa,
donde están el lobo y el haz de hierba». Ahora, dijo Beremís, el pastor
ya puede seguir su camino hacia su
casa llevando el haz de hierba, la
oveja y, bien atado, el lobo.
El segundo caso que le plantearon al matemático fue el siguiente:
¿Cómo debería proceder un pajarito que, durante un caluroso día de
estío, quisiera beber de una botella
muy pesada y de cuello delgado
medio llena de agua, pero en la que
no pudiera introducir el pico para
alcanzar el nivel del líquido? Beremís resolvió el problema del pajarito, que le pareció un caso de física
elemental, hablando así: «Si el pajarito vuelca la botella para conseguir el agua, el recipiente se romperá, el agua se derramará y se
perderá y el pajarito no podrá saciar su sed, además de que, al ser
la botella muy pesada, el pajarito no
podrá moverla con sus débiles fuerzas. Ahora bien, si el pajarito va recogiendo piedrecitas con su pico,
que pasen por el cuello de la botella
y las va depositando en su interior,
después de muchos viajes, llegará
un momento en que el nivel del
agua, al ir subiendo ininterrumpidamente, llegará al gollete de la botella y el pajarito podrá entonces beber cómodamente y saciar su sed».
El tercer caso se lo planteó a
Beremís un rico comerciante que
tenía cinco hermosas hijas, y de
ellas, dos tenían los ojos negros y
las otras tres los tenían azules. Las
hijas de ojos negros siempre decían
la verdad, pero las hijas de ojos azules, por el contrario, eran unas mentirosas, es decir, nunca decían la
verdad.
El comerciante mandó traer las
cinco jóvenes a una sala, pero con
el rostro cubierto con un espeso velo
oscuro y con una túnica que las envolvía e impedía distinguir en cualquiera de ellas el menor rasgo fisonómico. El comerciante, entonces,
para poner a prueba el ingenio de
15
col·laboracions
Beremís, le dijo que debía descubrir e indicar, sin el menor error,
cuáles eran las jovencitas de ojos
negros y cuáles las de ojos azules,
siéndole permitido interrogar a tres
de las cinco hijas, pero no pudiendo hacer más de una pregunta a
cada una y debiendo ser estas preguntas de tal naturaleza que solo
pudieran ser contestadas con exactitud por esas hijas. El comerciante
indicó al matemático que el problema debía ser resuelto con las tres
preguntas obtenidas de las tres hijas, justificando la solución con un
razonamiento matemático.
Beremís comenzó la resolución
de este singular problema meditando para sí: «Si solo se me permite
interrogar a tres de las cinco hijas:
¿cómo descubrir, por las respuestas, el color de los ojos de todas
ellas? y, ¿a cuál de las cinco hijas
debería interrogar? y, por último,
¿cómo eliminar las dudas que surgirán del interrogatorio?». Pero pensó que había una indicación valiosa:
las hijas de ojos negros decían siempre la verdad y las otras tres, de ojos
azules, siempre mentían. El matemático siguió meditando. «Supongamos que interrogo a una de estas
jóvenes con una pregunta de tal naturaleza que solo ella pueda contestar; obtenida la respuesta, la duda
continuará: ¿habrá dicho la verdad
la interrogada o habrá mentido? Y
¿cómo llegar a la respuesta si no
conozco la respuesta exacta?».
Pensó que el caso era verdaderamente difícil, pero confió en resolverlo satisfactoriamente. Con tal fin,
puestas las cinco hijas en fila en el
centro de la sala, se aproximó a la
primera, situada en el extremo de
la fila, a la derecha, y le preguntó:
«¿De qué color son tus ojos?». La
hija contestó en idioma chino, incomprensible para los presentes y,
presumiblemente, para Beremís y,
al no entenderla, se consideró la
pregunta perdida para él, quedando solo dos de las tres preguntas
que tenía derecho a formular. Sin
16
desanimarse por este primer fracaso, el matemático preguntó a la segunda hija de la fila: «¿Cuál ha sido
la respuesta que tu compañera acaba de dar?». Ella, que entendía el
chino, respondió concisamente:
«Mis ojos son azules». Esa respuesta nada aclaraba: ¿habrá dicho la
verdad la segunda hija o estará mintiendo? Y, respecto a la primera,
¿quién podía confiar en sus palabras? De todas formas, Beremís
continuó con el interrogatorio y preguntó a la tercera hija, situada en el
centro de la fila, «¿De qué color son
los ojos de esas dos hermanas tuyas que acabo de interrogar?». A
esa última pregunta, esta tercera
hija contestó: «La primera tiene los
ojos negros y la segunda azules».
Beremís pensó: ¿será verdad o habrá mentido?
El matemático, después de una
breve meditación, se acercó al sitial
del rico comerciante y le dijo: «El
problema planteado está resuelto
por completo y su solución puede
ser enunciada con exactitud matemática. La primera hija, la de la derecha, tiene los ojos negros, la segunda azules, la tercera negros, y
las dos últimas tienen los ojos azules. Levantados los velos de las cinco jóvenes y retiradas sus pesadas
túnicas, toda la gente presente comprobó que Beremís había acertado,
con precisión, el color de los ojos
de todas ellas.
El comerciante, admirado, preguntó al matemático cómo había
hallado la solución y éste contestó
así: «Al formular la primera pregunta, ¿cuál es el color de tus ojos?, yo
sabía que la respuesta sería fatalmente la siguiente: mis ojos son
negros. En efecto, si ella tenía los
ojos negros, diría la verdad, es decir, afirmaría: mis ojos son negros.
Si tenía los ojos azules, mentiría y,
al responder, diría también: mis ojos
son negros. Por tanto, la respuesta
de la primera hija era única y bien
determinada: mis ojos son negros.
Hecha esta primera pregunta, espe-
ré la respuesta, que previamente conocía. La hija, al responder en chino,
me ayudó en gran manera, pues yo,
alegando no haber entendido el idioma chino, interrogué a la segunda
hija: ¿cuál fue la respuesta dada por
tu compañera?, y ella contestó: mis
ojos son azules. Esa respuesta venía a demostrar que la segunda hija
mentía, pues esa no podía haber
sido, de ninguna manera, como ya
he dicho, la respuesta de la primera
joven. Ahora bien, si la segunda joven interrogada mentía era porque
tenía los ojos azules, ya que según
había dicho el comerciante todas
sus hijas de ojos azules eran mentirosas. Hasta ahora, de las cinco
hijas, es decir, de las cinco incógnitas, he despejado una: la segunda
hija. Me falta despejar cuatro incógnitas más en el problema, y lo haré
así: en la tercera pregunta formulada a la hija que estaba en el centro
de la fila: ¿de qué color son los ojos
de las dos jóvenes que acabo de
interrogar?, ella contestó: la primera tiene los ojos negros y la segunda
azules. Con respecto a la segunda
hija no tenía duda, como ya he explicado (tiene los ojos azules), pero
la conclusión que saqué de la tercera pregunta fue que la tercera hija
no mentía pues confirmaba que la
segunda hija tenía los ojos azules,
lo que era verdad y al mismo tiempo, si no mentía, tenía los ojos
negros y además confirmaba, si no
mentía, que la primera hija también
los tenía. Estando seguro ahora de
que la primera y la tercera hija tenían los ojos negros, por exclusión
deduje que las dos últimas hijas
tenían los ojos azules, como la segunda hija».
Beremís concluyó esta demostración con estas palabras: «Aunque
en este problema no han aparecido
ni fórmulas, ni ecuaciones, ni símbolos algebraicos, la solución se ha
obtenido por medio de un razonamiento puramente matemático».
El cuarto y último caso se le planteó a Beremís, haciendo alusión a
NPQ 458 • primer trimestre 2012
col·laboracions
una historia en que tres jóvenes se
disputaban la mano de una bella joven, hija de un emir de una región
cercana a Bagdad. Siendo los tres
jóvenes iguales en ingenio, en conocimientos y en destreza en la lucha, el emir solo encontró un medio
que permitiera determinar cuál de
ellos era el más inteligente, cualidad
exigida por la joven. Con tal fin, los
tres pretendientes fueron llevados al
palacio del emir y éste, mostrándoles cinco turbantes de tela, dos de
los cuales eran negros y tres blancos, pero todos del mismo tamaño
y peso y difiriendo solo en el color,
les invitó a descubrir cuál sería el
color del turbante que aleatoriamente les pondrían en la cabeza, sin que
ellos, con los ojos cerrados, pudieran apreciarlo, pues aquel que lo
averiguara sería el que se casaría
con su hija.
Así pues, el emir, después de
vendarles los ojos para impedirles
la visión, les dijo a los tres pretendientes: «De los cinco turbantes, he
tomado tres al azar y cada uno de
ellos lo he colocado en cada una de
vuestras cabezas. A continuación
seréis interrogados uno a uno. Aquel
que descubra el color del turbante
que le cupo en suerte, será declarado vencedor y se casará con mi
hija. El primero de vosotros que sea
interrogado por mí podrá ver los turbantes de los otros dos concursantes; al segundo le será permitido ver
el turbante del último, y este último
deberá formular su respuesta sin ver
turbante alguno. Aquel que formule
la respuesta exacta, para probar que
no fue favorecido por el azar, tendrá que justificarlo por medio de un
razonamiento riguroso, metódico y
simplificado».
Seguidamente, preguntó a los
tres jóvenes, ubicados en la gran
sala del palacio, cuál deseaba ser
el primero en realizar la prueba. Uno
de ellos, llamado Ahmed, solicitó ser
el primero. Entonces, se le retiró la
venda que cubría sus ojos y pudo
ver el color de los turbantes de los
NPQ 458 • primer trimestre 2012
otros dos rivales. Interrogado en
secreto por el emir, éste comunicó
que no había acertado en la respuesta y por tanto, fue declarado
vencido y tuvo que abandonar la
sala. Seguidamente, el emir, con
objeto de que se enteraran los otros
dos jóvenes anunció que el joven
Ahmed acababa de fracasar. Alí,
uno de los dos pretendientes que
quedaban, solicitó ser el segundo en
probar suerte. Desvendados los
ojos, el joven Alí miró la cabeza de
su contrincante y vio el color de su
turbante. Se aproximó al emir y le
comunicó su respuesta. El emir
anunció seguidamente, que el segundo joven también había fracasado y, por tanto, invitado a abandonar
la sala. El tercer joven, llamado Nuredin, una vez conocida la derrota
del segundo pretendiente, anunciada por el emir, y sabiendo también
la derrota del primer pretendiente,
después de una corta reflexión, se
aproximó al emir, con los ojos vendados tal como exigía la regla impuesta, y dijo en voz alta el color
exacto de su turbante, ganando así
el concurso y desposándose con la
hija del emir.
Acabada la historia, se le preguntó a Beremís, si era capaz de deducir la respuesta del joven Nuredin y
de explicar el razonamiento hecho
por él para resolver el problema de
los cinco turbantes.
El matemático, sin intimidarse
ante lo que parecía un difícil problema, habló así: «El joven Nuredin
para hallar la respuesta correcta
debió hacer el siguiente razonamiento: son cuatro las hipótesis que
puedo formular con respecto al color del turbante de Alí, el segundo
pretendiente, y el del mío propio:
primera hipótesis: color negro (Alí)
y color negro (yo), segunda hipótesis: color blanco (Alí) y color negro
(yo), tercera hipótesis: color blanco
(yo) y color negro (Alí) y cuarta hipótesis: color blanco (yo) y color
blanco (Alí). No incluyó en estas hipótesis el color del turbante del pri-
mer pretendiente, por no ser de interés para este razonamiento. Si
admito la primera hipótesis, es decir, si mi turbante fuera de color negro y el de Alí también negro, el
primer pretendiente, Ahmed, no habría errado, pues viendo dos turbantes de color negro, sabría con
absoluta certeza que el color del
suyo era blanco y, por tanto, habría
dado la respuesta correcta. Si fracasó, ello indica que tuvo dudas, y
ello solo es posible porque vio, o
bien un turbante de color negro y
otro de color blanco o bien dos turbantes de color blanco. Por tanto la
hipótesis primera debe descartarse, quedando las hipótesis segunda, tercera y cuarta. Si admito ahora
la segunda hipótesis como válida,
es decir, que el color de mi turbante
fuera blanco y el de Alí negro, este
segundo contrincante, muy inteligente, habría razonado, como yo lo
he hecho, que, como consecuencia
del error de Ahmed, el color de su
turbante y del mío no podían ser
negros y, teniendo en cuenta que
se le había permitido ver el color de
mi turbante, concluiría diciendo que
el color de su turbante era blanco y
hubiera acertado en la respuesta;
por tanto, si Alí erró fue porque tuvo
dudas y esa duda solo podía surgir
del hecho de haber visto en mi cabeza el turbante blanco. Por lo tanto, debo descartar esa segunda
hipótesis, quedando solo dos hipótesis, la tercera y la cuarta. En cualquiera de las dos hipótesis, el color
de mi turbante es, necesariamente,
blanco».
Beremís concluyó: «Ese debió
ser el razonamiento del joven Nuredin que le llevó a acertar el color de
su turbante y a manifestar ese color, con lo ojos vendados, ante el
emir de la historia». Admirados quedaron los que habían querido probar la sapiencia del matemático,
alentándole a que diera solución
razonada a la respuesta del joven
Nuredin, especialmente por sus dotes de raciocinio y deducción tan
☯
extraordinarias.
17
activitats
DIFUSIÓ I ENSENYAMENT:
UNA EMPENTA PER A LA NOSTRA QUÍMICA
IV JORNADES SOBRE L’ENSENYAMENT DE LA QUÍMICA
INTRODUCCIÓ
Ja fa uns quants anys que, des
de la Secció Tècnica d’Ensenyament del nostre Col·legi Oficial de
Químics de Catalunya (CQC), treballem per difondre la importància
que té la química en la nostra vida i
la nostra societat, i contrarestar la
imatge negativa que des d’alguns
sectors de la informació es transmet.
Cal anar recordant periòdicament
que els grans avenços en medicina
que han doblat la nostra esperança
de vida, els nous materials i combustibles que ens permeten arribar
a la Lluna i d’aquí uns anys a Mart,
l’aigua potable o les nanopartícules
no existirien sense la química ni sense tots aquells i aquelles que ens
dediquem al seu ensenyament.
L’any 2011 va ser proclamat
l’Any Internacional de la Química
(AIQ) amb el lema La química: la
nostra vida, el nostre futur. Per això,
des del Col·legi, amb la col·laboració
de l’Asociación Nacional de Químicos de España (ANQUE) i la Universitat de Barcelona (UB), vàrem
decidir, dins d’aquest marc, organitzar a Barcelona les IV Jornades sobre l’Ensenyament de la Química.
De la celebració d’aquestes jornades s’ha donat puntual informació a
tots els col·legiats i també s’han fet
sengles articles i anuncis a la nostra revista, l’NPQ.
Aquestes jornades que s’han
portat a terme durant tres dies, del
10 al 12 del novembre passat, tenien com a lema: «Difusió i impacte
de la química en la nostra societat»,
lema que vol expressar tot l’objectiu que es perseguia:
• Donant a conèixer les últimes
aportacions que des de la investigació educativa es produeixen
en el camp de la química, les innovacions i propostes sobre el
seu ensenyament.
• Propiciant la coordinació entre el
professorat de secundària i l’universitari.
• Donant suport a la participació
d’estudiants de batxillerat interessats en la química, junt als estudiants universitaris d’aquesta
ciència.
Els quatre temes generals, completament oberts, que es van treballar, ja sigui en format de comunicació oral o de pòster varen ser:
1. Didàctica de la química per al
jovent. Química i Bolonya; noves
tecnologies aplicades.
2. Química per al segle XXI. Química per al benestar social; aplicacions de la química a la vida
quotidiana.
3. La química, ciència central i
transversal. Propostes metodològiques; innovació curricular;
formació permanent.
4. Dones i química. Abans de Marie Curie; l’ensenyament de la
química, és un problema de gènere?
DESENVOLUPAMENT DE
LES IV JORNADES
Acte d’inauguració al paranimf de la Universitat de Barcelona.
18
Com ja s’ha dit, les IV Jornades
varen durar tres dies, del 10 al 12
de novembre, tot i que la seva pre-
NPQ 458 • primer trimestre 2012
activitats
paració i la feina que varen presentar tant el professorat com els estudiants participants va començar molt
abans, en el moment de presentar
els resums per a les seves comunicacions orals o en format de pòster.
Així, el dijous dia 10 tot va començar amb l’acreditació dels
participants i l’acte d’inauguració al
paranimf de la Universitat de Barcelona (UB).
La taula presidencial la formaren el Dr. Gaspar Rosselló, vicerector de Política Acadèmica i Qualitat
de la UB, el Dr. Claudi Alsina, secretari general del Consell Interuniversitari de Catalunya, el Dr. Pere
Lluís Cabot, degà de la Facultat de
Química de la UB, el Dr. José Costa, degà del CQC, i el Dr. Josep M.
Fernández-Novell, president del Comitè Organitzador d’aquestes IV Jornades.
L’acte inaugural fou presidit pel
Dr. Gaspar Rosselló que va donar
la benvinguda als assistents. A continuació va donar la paraula al Dr.
Josep M. Fernández-Novell qui presentà els objectius de les jornades
als assistents. Després el Dr. Claudi Mans, delegat del rector, va impartir la conferència Emulsiones
sociales: la química de la convivencia *. Després el president va donar
la paraula al Dr. Claudi Alsina qui
parlà de la importància d’aquests
actes, al Dr. Pere Lluís Cabot que
donà la benvinguda en nom de la
Facultat de Química, lloc on es celebraria la resta de sessions, i, finalment, el Dr. José Costa va ser l’encarregat, amb unes paraules molt
emotives, de cloure l’acte.
En aquell moment varen fer acte
de presència en el paranimf el Molt
Honorable Sr. Artur Mas, president
de la Generalitat de Catalunya,
acompanyat de l’Excel·lentíssim
Senyor Dídac Ramírez, rector de la
UB. Sens dubte, la seva participació en aquest acte d’inauguració va
reflectir una importància institucio-
NPQ 458 • primer trimestre 2012
El comitè organitzador amb el president Mas, brindant per l’èxit de les Jornades.
nal envers la divulgació de la química i que, des del propi Col·legi, agraïm profundament.
El divendres dia 11 es va iniciar amb la col·locació dels 40 pòsters presentats en aquesta IV edició
a l’entrada (hall) de la Facultat de
Química de la UB. Aquests varen
quedar exposats fins a la mateixa
cloenda, per tal que els autors poguéssim contestar i debatre les preguntes o suggeriments proposats
pels assistents. Els pòsters es varen dividir en tres categories: estudiants de secundària i primer curs
d’universitat, altres estudiants universitaris (grau, llicenciatura i doctorat) i, finalment, professorat. A
més, cal remarcar que el comitè organitzador amb l’ajut d’altres professors participants varen fer una
valoració de tots els pòsters per,
després a l’acte de cloenda, repartir tres premis per a cada categoria.
La part més acadèmica del divendres es desenvolupà a l’aula
Fontseré de la facultat i començà
amb una taula rodona sota el tema
Currículum de química. La Dra. Roser Fusté en va ser la moderadora i
hi varen participar el Dr. Ángel Valea, de la Universitat del País Basc,
la Dra. Maria Sarret, cap d’estudis
de química de la UB, el Sr. Mario
Redondo, inspector d’educació de
la Comunitat de Madrid, i la Sra.
Conxita Mayós, representant del departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya.
Després de les presentacions
dels ponents, amb força exemples i
presentació de recursos metodològics, es va obrir un torn de preguntes entre tots els assistents que varen ser àmpliament contestades
pels ponents.
Es va prosseguir, a la mateixa
aula, amb les comunicacions dels
treballs dels participants, set durant
el matí i vuit per la tarda, en les que
cada ponent disposava de quinze
minuts per a l’exposició i per contestar les preguntes plantejades pels
assistents. En la sessió matinal el
Sr. Agustí Vergés va actuar com a
coordinador i en acabar va tenir lloc
la presentació de llibres de text de
química de l’editorial Pearson.
Per la tarda el Sr. Luis Fermin R.
Vázquez va ser el coordinador de
sala.
Aquesta sessió va acabar amb
la conferència Investigación en quí*
El text complet d’aquesta conferència
s’inclou a partir de la pàgina 21.
19
activitats
El Dr. Costa va donar la benvinguda a l’acte i després va donar la
paraula al Dr. Fernández-Novell, qui
va fer un breu resum de les conclusions d’aquestes IV Jornades i va
entregar els premis als tres millors
pòsters de cada categoria, així com
un obsequi per a cada ponent, oferts
per les editorials Pearson i Santillana. Després el Dr. Carlos Negro va
impartir la conferència Química, vida
y futuro. ANQUE y el Año Internacional de la Química.
En acabar, el Dr. José Costa va
ser l’encarregat de cloure l’acte i,
amb ell, les IV Jornades sobre la
l’Ensenyament de la Química.
Treballant en una de les taules rodones.
REFLEXIONS FINALS
La participació final va ser de 218
persones, sent 87, professorat de
secundària (40 %), 78, professorat
universitari (36 %), i els 53 restants
del grup dels estudiants (24 %).
Valorar que 1 de cada 4 inscrits
forma part del grup d’estudiants, del
jovent interessat en la química i que,
per primer cop, tenia les portes obertes per participar en aquest esdeveniment. Aquest jovent és el nostre futur, les seves ganes i empenta
ens fa ser optimistes de cara a
aquest futur.
Acte de cloenda amb els Drs. Fernández-Novell, Costa i Negro.
mica, presentada pel Dr. Fernando
Albericio, director del Parc Científic
de Barcelona (PCB), qui més tard
va dirigir la visita al PCB.
El dissabte dia 12, durant el
matí es presentaren dotze comunicacions dividides en dues sessions
consecutives; el Sr. José Luis
Rodríguez fou el coordinador de la
primera, i el Sr. Emilio Gómez va
ser el coordinador de la segona. Va
acabar la sessió matinal amb la
conferència-show Espectroscopía y
20
espectrómetros en la enseñanza
secundaria, a càrrec del Dr. Adolf
Cortel.
Per la tarda es presentaren cinc
comunicacions, on el Sr. Mario Redondo va actuar com a coordinador.
La sessió va acabar amb l’acte
de cloenda. Aquest acte fou presidit pel Dr. José Costa amb la participació del Dr. Carlos Negro, president d’ANQUE, i del Dr. Josep M.
Fernández-Novell.
A més de les tres conferències
plenàries, la taula rodona i la conferència-show, es presentaren un total de quaranta pòsters i trenta dues
comunicacions orals.
Es va tractar i discutir des de les
qüestions relacionades amb el currículum, el treball en grup o la química en context fins a la química a
l’abast de tothom, passant per l’aplicació de les noves metodologies didàctiques, com el rap del cicle de
Krebs, el curs revolucionari de Bertholet o l’ús del moodle a classe, per
acabar amb el reconeixement del
paper de la dona en la química i el
seu ensenyament, des de Maria la
NPQ 458 • primer trimestre 2012
activitats
Jueva fins a Ada E. Yonath, l’última
dona en rebre el premi Nobel de
química. Totes aquestes presentacions estan recollides en el llibre de
les IV Jornades que es pot descarregar en format pdf del web del nostre Col·legi: www.quimics.cat.
metodologia establerta han estat molt valorats per la major part
dels participants.
• La duració de l’activitat ha resultat adequada tot i que, com en
tots aquests esdeveniments, hi
ha participants que voldrien que
s’allargués un dia més.
VALORACIÓ
Es va fer una enquesta anònima
entre el professorat i estudiants assistents per saber el grau de satisfacció envers les activitats desenvolupades.
Les anàlisis dels resultats indiquen que la direcció i organització
varen obtenir una valoració molt alta
i la valoració global de les IV Jornades ha estat molt positiva ja que:
• S’acompliren els objectius inicials. Els continguts escollits i la
Com a conclusió podem dir que
jornades com aquestes, que ens indiquen el camí cap a on va l’ensenyament de la química i tot el que
s’està fent per difondre-la i millorarla, són esdeveniments importants
per als professionals de la química
en totes les seves vessants. A més,
ha estat la primera vegada que s’ha
potenciat la presència dels estudiants interessats en la química, tant
de secundària com d’universitat,
obtenint una molt bona resposta;
aquest jovent serà el nostre futur i
podem assegurar que després
d’aquestes IV Jornades aquest futur el veiem una mica més clar. Com
diu el títol d’aquest article, esperem
que aquestes IV Jornades hagin
donat una forta empenta a la difusió de la química.
Finalment, els sota signants volem agrair als patrocinadors, col·laboradors, participants i membres
dels comitès la seva contribució, ja
que sense tots ells i elles res no
hauria estat possible. Menció especial volem fer al nostre degà, Dr.
José Costa, que ens ha posat les
màximes facilitats en la realització
de les IV Jornades, així com a
l’Antoni Portela i l’Elvira Portales per
la seva inestimable ajuda i els ànims
que ens han donat en tot moment.
Josep M. Fernández-Novell
Roser Fusté
Miquel Paraira
Secció Tècnica d’Ensenyament CQC
EMULSIONES SOCIALES: QUÍMICA DE LA CONVIVENCIA
Text de la conferència inaugural de les IV Jornades sobre l’Ensenyament de la Química, organitzades per
l’Associació de Químics de Catalunya i l’ANQUE, impartida el 10 de novembre de 2011 al paranimf de la
Universitat de Barcelona pel Dr. Claudi Mans, delegat del rector. Una versió del seu contingut fou publicada a la revista Química e Industria, n. 563 (2006) pàgines 32 a 39.
ANALOGÍAS Y METÁFORAS:
TEORÍA Y UN EJEMPLO
todos los temas, y para todas las
ocasiones.
central. Terminaremos la conferencia con un corto examen.
Suelo utilizar con asiduidad las
analogías y las metáforas para hacer comprender a mis auditorios o
a mis alumnos fenómenos físicos
más o menos difíciles. Se trata, en
síntesis, de utilizar conocimientos
ya asumidos por el sujeto para, a
partir de los mismos, comparar sus
relaciones internas y aplicar estas
relaciones al otro campo científico
que se pretende explicar. Es un recurso de eficacia comprobada,
apto para todos los públicos, para
Quiero hablarles de emulsiones
sociales. He estructurado esta conferencia como una lección académica. Por ello, hablaré primero brevemente de la teoría: analogías y
metáforas como herramientas útiles en cualquier ámbito científico o
social. Después pondré unos cuantos ejemplos del uso de analogías
para la comprensión de fenómenos
o hechos más o menos complejos.
Y por último me referiré a las emulsiones sociales, que es su punto
El principio de analogía se ha
usado y se sigue usando para ciertas aplicaciones científicas y tecnológicas. Este principio afirma que si
dos sistemas físicos se describen
mediante modelos análogos, las
soluciones obtenidas en un sistema
pueden aplicarse al otro sistema,
con los cambios de unidades pertinentes. Veamos el ejemplo.
NPQ 458 • primer trimestre 2012
En química hay dos conceptos
totalmente independientes, que son
21
activitats
Modelo de un examen (visión alumno)
nota
Modelo de un examen (visión profesor)
nota
10
10
A
C
B
D
tiempo
tiempo examen
«Un examen
mide
velocidades»
infinito
Distribución
gaussiana
«A tiempo infinito
todos sacarían 10»
tiempo
tiempo examen
«Un examen
mide
velocidad y
conocimientos»
infinito
Distribución
gaussiana
alrededor de 6
SIEMPRE
Figura 1. Perspectivas cinética y termodinámica de un examen.
la viabilidad de una reacción, y la
velocidad a la que una reacción viable tiene lugar: son dos principios
descritos y analizados por dos ciencias denominadas termodinámica
y cinética, respectivamente. La termodinámica nos dice si es posible
que una reacción ocurra, y la cinética, a qué velocidad ocurrirá. Cuando se mezclan dos sustancias y no
pasa nada, puede ser que no tenga
que pasar nada, porque por razones termodinámicas la reacción sea
imposible. Por ejemplo, el agua no
se descompone espontáneamente
en hidrógeno y oxígeno a la temperatura ambiente. Pero puede ser que
no pase nada, no porque no tenga
que pasar, sino porque la reacción
tenga lugar a velocidad muy lenta.
Por ejemplo, si se mezclan en frío
hidrógeno y oxígeno en ausencia de
una llama, no pasa nada porque la
velocidad de su reacción es extraordinariamente lenta. Pero no acerquen una llama, porque la deflagración es segura. Es importante
distinguir, pues, entre procesos controlados termodinámicamente y procesos controlados cinéticamente.
Estos conceptos, que vistos así son
sencillos, se vuelven algo complejos cuando los profesores los explicamos. Yo suelo remachar estos
conceptos aplicando una analogía
que denomino «Termodinámica y cinética de un examen», y que brevemente explicaré.
Algunas veces, al corregir un
examen escrito, los profesores leemos una ingenua frase final que dice
«... no he tenido tiempo de termi-
22
nar». En ella se contiene el modelo
detallado de lo que el alumno piensa que es un examen. En pocas
palabras, el alumno piensa lo siguiente:
• Sé bastantes cosas. Si tuviera
más tiempo y no estuviera nervioso, probablemente resolvería
completamente este examen.
• Hay gente que sabe más que yo.
Pero mi diferencia con ellos es
la velocidad.
• La nota de un examen con tiempo limitado no mide lo que realmente sé, sino la velocidad a la
que soy capaz de explicarlo. Sé
más que lo que he escrito. Es
injusto.
Su idea del rendimiento de un
examen es, por tanto, básicamente cinética. En términos de reacciones químicas, sería imaginar que
la reacción - examen podría tener
un rendimiento - nota del 100 % si
hubiera habido suficiente tiempo en
el reactor - aula. Las curvas representativas del avance de cada
alumno (figura 1 izquierda) son todas asintóticas hacia el 100 %, pero
en el limitado tiempo del examen
el rendimiento es distinto para
alumnos lentos que para alumnos
rápidos.
La visión del profesor es distinta, y más compleja. En esencia, el
modelo de un examen desde el
punto de vista del profesor es el siguiente:
• Los alumnos presentan diferencias tanto en lo que se refiere
a la cantidad de conceptos que
saben como en la velocidad a
que son capaces de comunicarlo.
• Dando más tiempo habrá alumnos que mejorarían la nota, pero
otros que no.
• Un examen debería medir tanto
la capacidad como la velocidad,
porque ambos aspectos son capacidades que debemos medir
en los alumnos.
En los términos de la analogía
anterior, cada alumno tiene una
constante de equilibrio desplazada
más o menos hacia la derecha, y no
en todos llega al 100 %. Los mejores tienen la reacción - el rendimiento muy desplazada a la derecha,
hacia un buen rendimiento en producto - nota. Hay toda una gama de
constantes de equilibrio, una para
cada alumno, que mide la capacidad absoluta a tiempo infinito. Éste
es el aspecto termodinámico. Pero
existe además el factor cinético, que
hace que la velocidad de aproximación al equilibrio –es decir, al rendimiento– sea más o menos rápida.
Y, en general, no hay una relación
directa entre ambos aspectos. Puede haber alumnos con muchos conocimientos y que sean rápidos y
otros que sean lentos, y alumnos
con pocos conocimientos los unos
rápidos y los otros lentos. Los alumnos muy brillantes (indicados por A
en la figura 1 derecha) responden
rápidamente la mayor parte del examen. Los alumnos bastante buenos,
o bien lo saben todo pero son más
lentos (B) o bien son rápidos pero
no lo saben todo (C). Otros alumnos (D) son más lentos, pero con
tiempo responderían casi lo mismo
que los C. Hay otros alumnos más
mediocres, pero no se han representado en la figura.
El modelo del profesor y el modelo del alumno son incompatibles.
NPQ 458 • primer trimestre 2012
activitats
¿Cuál es la visión correcta? Debe
realizarse experimentación. Nos
podemos plantear dos tipos de experimentos, similares a los que se
llevan a cabo en laboratorio. El primer método consistiría en empezar
el examen, e ir recogiéndolo a intervalos regulares cortos, por ejemplo cada media hora. Se fotocopiaría y se devolvería al alumno, que
seguiría resolviendo el examen hasta el final. Se podría así determinar
la pauta cinética de cada alumno y
se vería si la evolución de las curvas es según la figura 1 izquierda o
la figura 1 derecha. Otra metodología posible, menos completa, pero
más factible, consistiría en realizar
un examen a tiempo infinito y observar la distribución de notas finales obtenidas. Una distribución de
notas claramente inclinada hacia
valores muy altos indicaría un comportamiento cinético, es decir, un
modelo cercano a la visión del alumno. En cambio, una distribución de
notas extendida a lo largo de todos
los valores, como siempre, indicaría que la visión del profesor es más
realista.
En una ocasión –hace treinta
años–, y de acuerdo con los alumnos, en mi departamento realizamos
un examen a tiempo infinito, con libros y con todo el material, para dilucidar de una vez por todas cuál es
el modelo más correcto. Pactamos
que tiempo infinito querría decir el
tiempo que un alumno fuese capaz
de aguantar en el aula, con posibilidad de pausas fisio- y psicológicas.
El examen empezó a las 15 horas y
el último alumno se fue del aula a
las 23, en total ocho horas de examen. La mayor parte habían abandonado a las cuatro horas, duración
habitual de los exámenes.
El resultado fue una distribución
a lo largo de todas las notas posibles, que prácticamente no se distinguía de la distribución de notas
de otros exámenes normales. Ciertamente el alumno de las ocho horas obtuvo matrícula de honor, un
NPQ 458 • primer trimestre 2012
típico comportamiento (B). Pero el
conjunto –hablando en términos
estadísticos– satisfacían el modelo
profesor. Como conclusión, pues,
un examen con tiempo limitado, suficiente pero no excesivo, permite
discriminar y otorgar puntuaciones
que midan una combinación de conocimientos y rapidez. Hasta aquí
el ejemplo.
grasa
Emulsiones
alimentarias
micela de caseína
0,5 μm
Micrografía TEM
de leche homogeneizada
Microestructura esquemática
de un helado de leche
30 μm
Fuente: Aguilera, 1999
Figura 2. Micrografía y esquema de emulsiones alimentarias: leche y helado.
EMULSIONES
El término viene del latín emulsus, que significa ordeñado. El diccionario de la RAE de 1803, primero
en el que aparece la palabra, afirma que es una «Bebida parecida a
la leche, que se extrae de varias simientes, majándolas en un mortero
y echando agua en él poco a poco».
Es decir, se trata de una horchata.
Este significado va evolucionando a
lo largo de los años, hasta llegar al
actual, de 2001, simple pero correcto: «Dispersión de un líquido en otro
no miscible con él».
Leí por primera vez el término
emulsión en un libro de fotografía
de mi padre: citaba las emulsiones
fotográficas, que son realmente suspensiones. A mis 10 años me inculcaron un preconcepto equivocado,
que se sigue usando, desde luego
cada vez menos. Hoy se oye hablar
de emulsiones en los menús de los
restaurantes. Pero los cocineros
usan el verbo emulsionar para indicar las operaciones de batir, remover, mezclar íntimamente, al margen
de que lo que haga sea una emulsión, una suspensión, un gel, una
disolución, un cristal líquido o un liposoma.
En términos generales, una
emulsión es un tipo de sistema disperso constituido por dos fases líquidas mezcladas, en que una de
ellas se encuentra distribuida de forma discontinua en el seno de la otra.
Una de las fases es agua o una disolución acuosa, y la otra una sustancia o disolución orgánica. Una de
las fases es continua, es decir, se
puede acceder de un punto de la
fase continua a cualquier otro punto, sin abandonarla, mientras que
para ir en general de un punto de la
fase dispersa a otro hay que atravesar también porciones de fase
continua. Las emulsiones son sistemas intrínsecamente inestables,
como veremos más adelante.
Puede que recuerden la primera
vez que leyeron u oyeron la palabra
emulsión, pero seguro que no recordarán la primera vez que ingirieron
una: la leche materna. Las leches
son emulsiones O/W, aceite-enagua (figura 2). La segunda imagen
es un esquema de un helado de leche, una mezcla compleja en que
hay una fase continua acuosa con
sales y azúcares disueltos, y dispersos en esta fase continua se presentan cristales de lactosa, gránulos y gotitas de grasa, micelas de
caseína, cristales de hielo de agua
y burbujas de aire. Todo un mundo,
complejo como el mundo real.
Un comentario incidental. La química es una ciencia basada en la
espontaneidad. Se trata siempre de
poner a los reactantes en una situación tal que espontáneamente reaccionen y no tengan más remedio que
producir sustancias u objetos nuevos no existentes previamente. Es
una técnica parecida al judo: aprovechar la fuerza del otro –la fuerza
de la naturaleza– para conseguir la
finalidad deseada, y previamente no
existente. Procuremos, pues, que
ocurra aquello que deseamos que
23
activitats
alemán
ladino
italiano
Figura 3. Los lenguajes dispersos de los
Alpes.
pase, propiciando inteligentemente
las condiciones para ello.
EMULSIONES SOCIALES
Es fácil encontrar en el entorno
social diversos ejemplos de sistemas en los que se dan unas zonas
dispersadas en el seno de otras zonas conexas, geométricamente parecidos a emulsiones. Veamos dos
analogías iniciales.
En ciertas zonas alpinas de Suiza e Italia se hablan distintos idiomas romances actualmente desconectados entre sí (figura 3). El
romanche o rumantsch grischun en
Suiza, unificado por fin en 1980,
cooficial en el cantón de los Grisones. Y el ladino, idioma retorománico hablado en cinco valles de los
Alpes Dolomíticos. En lo que se refiere a su supervivencia el romanche puede tener una cierta viabilidad por tener un estado que lo
soporta, y que es respetuoso con las
minorías, pero el ladino ha llegado
a una fase de islotes independientes y desconectados entre sí, por lo
que su supervivencia es muy dudosa. De acuerdo con el mecanismo
de maduración de Ostwald para la
difusión, que después se comenta,
las gotitas pequeñas de una emulsión, o los agregados cristalinos
muy pequeños, no son viables y se
disuelven.
Un segundo ejemplo. Veamos
el plano de la ciudad de Barcelona, donde podemos observar la
24
Entremos, finalmente, en el tema
más delicado: nuestras sociedades
visualizadas como emulsiones, esto
es, las emulsiones sociales.
Imaginemos que disolvemos un
alcohol de cadena corta en agua.
Obtenemos una disolución que, a
primera vista, es como el disolvente: un líquido transparente. Las moléculas de agua y las de etanol son
ambas pequeñas y polares, y por
ello presentan miscibilidad total. Si
miramos la mezcla con más detalle, veríamos que su índice de refracción, su punto de fusión y de
ebullición son distintos a los del
agua, o a los del etanol. Pero no muy
distintos.
Imaginemos ahora que intentamos disolver un aceite en agua. De
entrada parece imposible, se forman dos capas inmiscibles. Pero,
si analizamos químicamente cada
capa, vemos que realmente se han
disuelto pequeñas cantidades de
aceite en el agua, y pequeñas can-
Campo-en-ciudad
Figura 4. Parques dispersos en un continuo urbanizado.
sedimentación inv.
rumantsch
grischun
ciudad, diversos parques dispersos
por la misma y una parte importante de naturaleza, la montaña de
Collserola (figura 4). Lo que a escala de paseante parece la naturaleza natural no es más que un
parque central de un continuo urbano a otra escala superior. Estamos viviendo en tiempo real la
inversión de una situación ciudaden-campo a una situación campoen-ciudad. La cuenca del Ruhr, Los
Ángeles, Río de Janeiro, Tokio-Yokohama, Ciudad de México, y tantas otras aglomeraciones son
zonas donde este proceso se ha
dado o se está dando. Esta situación tiene implicaciones biológicas
importantes, porque la discontinuidad entre espacios naturales lleva
a una pérdida progresiva del intercambio genético entre amplias poblaciones. De ahí los proyectos de
corredores verdes, de anillos verdes, de pasos de animales por debajo de las autopistas, y conceptos
parecidos.
agitación
Lenguajes
alpinos
tensioactivos
ma
dur
ació
nd
eO
floculación
stw
ald
NANO-EMULSIÓN
MICROEMULSIÓN
coalescencia
sedimentación inversa
coalescencia
coalescencia
sedimentación inversa
Formación
y rotura
de emulsiones
Figura 5. Mecanismos de rotura de
emulsiones.
tidades de agua en el aceite. Cuando agitamos enérgicamente las dos
fases, conseguimos tener una
emulsión, intrínsecamente inestable. El sistema evolucionará más o
menos rápidamente hacia la estabilidad, es decir hacia la separación
de fases, mediante distintos mecanismos (figura 5).
El primer mecanismo es la sedimentación inversa. Por la sola diferencia de densidades la fase menos densa se coloca sobre la más
densa, pero esta separación puede
no ser inmediata. Cuanto más pequeñas sean las gotitas tanto más
tarda en romperse la emulsión. Los
elaboradores comerciales de leche
la homogeneízan para evitar que se
separe en dos fases en los tetrabriks, y el consumidor crea que se
ha echado a perder. Por otra parte,
cuanta mayor sea la viscosidad de
la fase continua, más estable será
la emulsión. Por ello cuesta tanto
separar las microgotas de agua del
petróleo frío.
NPQ 458 • primer trimestre 2012
activitats
El tercer mecanismo es la denominada maduración de Ostwald.
Es el fenómeno de disolución de las
gotas pequeñas hacia el seno de la
fase continua, y la posterior difusión
de sus componentes a su través,
penetrando en gotas mayores. Así
las grandes gotas crecen a costa de
las pequeñas; es un ejemplo de un
mecanismo de tipo general que se
ha venido denominando Principio
de San Mateo1.
El último de los mecanismos de
rotura de emulsiones es la coalescencia, mecanismo por el cual las
gotitas floculadas rompen las interfases entre ellas y se unen irreversiblemente perdiendo su identidad.
Estas gotas mayores sufren con
más claridad el mecanismo de la
sedimentación, y así se favorece la
aparición de las dos fases totalmente separadas. El destino espontáneo
de toda emulsión es, pues, la separación de fases. Este final puede
retrasarse intentando frenar cinéticamente el proceso, bien sea aumentando la viscosidad de la fase
continua, bien aumentando la solidez de las interfases mediante tensioactivos o polímeros, reduciendo
el tamaño de las gotas iniciales, o
bajando la temperatura. Los tensioactivos, en particular, con sus dos
extremos de propiedades distintas
–el grupo polar hidrófilo y la cadena
no polar hidrófoba– son sustancias
muy utilizadas por el hecho de que
envuelven la gota de fase dispersa,
con lo que se la aísla del seno de la
fase continua y, además, dificultan
la floculación y la coalescencia. Destaquemos finalmente que las propie-
NPQ 458 • primer trimestre 2012
dades de la fase continua se ven
más o menos modificadas por la
presencia de la fase discontinua,
especialmente sus propiedades ópticas y de flujo.
asimilación, integración
org
segregación
Un segundo mecanismo de rotura de emulsiones es la floculación o adhesión superficial de
gotitas, sin que lleguen a perder su
identidad. Estos agregados o flóculos sedimentan más fácilmente que
las gotitas individuales, de acuerdo
con el mecanismo anterior. Este fenómeno es reversible, pues los flóculos pueden descomponerse en
sus gotitas iniciales.
ullo
sociedad
multiétnica
étn
sociedad
asimilada,
integrada
ico
sociedad dual
segregación
segregación
pre-ghetto
Se puede lograr también la dispersión prolongada de un aceite en
agua, o viceversa, mediante la formación de nano-emulsiones o de
microemulsiones. Mediante ciertos
tensioactivos se pueden formar
mezclas de tamaño de gota muy
pequeño, estables ya termodinámicamente, y que son casi transparentes, sólo con un ligero color azulado que nos hace intuir que aquello
no es una verdadera disolución.
Nuestras sociedades, como los
sistemas dispersos, son mezclas extraordinariamente complejas y notablemente heterogéneas. Tenemos
muchos grupos sociales que demuestran ser difícilmente miscibles
entre sí, con barreras entre ellos,
con individuos y colectividades de
distinto arraigo, con distintos orígenes, de distintas religiones, de distintas etnias, de distintas costumbres, de distintos status, de distintas
lenguas. ¿Cómo gestionar todo ello,
cómo mantener de forma mínimamente estabilizada toda esta estructura? Las situaciones son muy distintas de un país a otro, y también
son distintas las soluciones aplicadas, porque distintas son también
las visiones de lo que quiere decir
en cada caso sociedad estable.
Para unos las sociedades estables
son aquéllas en las que haya una
miscibilidad total, para otros una
estructura en la que haya una separación total.
Si se trata de una situación en la
que hay unos pocos miembros individualizados de una cierta comunidad, dispersos en el seno de otra
muy mayoritaria, evidentemente se
adaptan, se dispersan y adquieren
–al menos, aparentemente– las características del grupo mayoritario.
Se disuelven en él, desde fuera no
se ven, incluso aunque en el inte-
ghetto
racismo
apartheid
tolerancia
diversidad
mestizaje
multiculturalidad
interculturalidad
Formación
y rotura de
emulsiones sociales
Figura 6. Mecanismos de rotura de
emulsiones sociales.
rior de la familia o del grupo se mantengan costumbres o tradiciones del
grupo minoritario.
Pero cuando la cantidad de la
fase minoritaria empieza a ser significativa, los comportamientos sociales cambian. El hecho es que la
evolución espontánea de una situación de mezcla manifiesta la misma evolución que la evolución espontánea de una emulsión, como
muestra la figura 6. Una sociedad
multiétnica totalmente mezclada
–geográfica y socialmente– no suele darse, sino que debido a mecanismos casi espontáneos, y casi deseados por ambas fases, se suele
dar una segregación –el equivalente a la sedimentación– y una maduración basada muchas veces en
el fomento del orgullo étnico, el orgullo de formar parte de un colectivo. Estos mecanismos que suelen
ser fomentados por líderes políticos, sociales o religiosos, hacen
que los colectivos de las etnias minoritarias –minoritarias en número
o en arraigo social– se agrupen
geográfica y socialmente. Se forman así sociedades duales más o
menos separadas físicamente, y
1
San Mateo (Cafarnaúm, 0? – Etiopía,
50?) en su Evangelio (de dudosa autoría) narra la parábola de los talentos
(Mt, 25, 14-30), en la que un señor da a
tres siervos tres cantidades de dinero.
El que recibe menor cantidad lo guarda
a buen recaudo, mientras los demás negocian con el dinero y consiguen incrementarlo. Al cabo del tiempo el señor,
enojado con el siervo, le quita el dinero
y se lo da al más rico.
25
activitats
seguro que separadas socialmente, que mantienen vivos sus rasgos
más diferenciadores, como religión,
costumbres y hábitos de vestir. Las
circunstancias sociales y la ideología del grupo dominante pueden intensificar la segregación, que cada
vez tiene más de separación física.
Se puede llegar así a situaciones
de pre-ghettos, de ghettos y, finalmente, y con ideologías de intensa
componente racista explícita o implícita, a situaciones de apartheid.
En situaciones de colonización directa se dan los mismos mecanismos y el mismo resultado final, pero
en otro orden.
Las agrupaciones por afinidad
no son privativas de grupos étnicos diferenciados, sino que son
propias de todo tipo de actividades.
Por ejemplo, es típica la agrupación
de comercios del mismo tipo para
favorecer el mercado: el barrio informático, el barrio de actividad
nocturna, o la zona de comercios
de lujo.
Yo creo que, del mismo modo
que en las emulsiones, el proceso
de segregación entre comunidades
es un proceso espontáneo, favorecido por la inercia social, cómodo y
visto como natural por la mayoría
de componentes de ambos grupos.
Sociedades basadas en la inmigración masiva, como podían ser los
Estados Unidos de Norteamérica
del siglo XIX y principios del XX,
así lo manifiestan. Recordemos la
ciudad de New York dividida en barrios étnicos, como los asiáticos de
Chinatown, subdivididos a su vez,
los italianos de Little Italy, los alemanes de Yorkville, los negros afroamericanos de Harlem, los judíos
del East Side, los polacos de Brooklyn, los latinos del Barrio (East
Harlem) o del West Side, los griegos de Queens, los armenios del
Bronx... La aspiración a estabilizar
la situación de segregación va ligada también al deseo de la mejora
de la situación social, pero no por
integración, sino mediante la mejo-
26
ra en el seno del grupo social propio, cuyos líderes pretenden mantenerla absolutamente cerrada y
controlada.
Esta voluntad de no-integración
se puede corroborar en las frecuentes reivindicaciones de mantenimiento de aspectos diferenciales:
agrupación en barrios diferenciados,
petición de escuelas o de gruposclase segregados para comunidades étnicas distintas, petición de
calendarios distintos para religiones
distintas, generación de redes de
comercios independientes, petición
de justicia específica que acepte
valores no propios de las sociedades originales, generación de redes
de comunicación distintas, etc. Lo
vemos cada día, estamos inmersos
en ello, y basta con tomar el metro
para constatarlo. Por parte del grupo mayoritario no se ve con malos
ojos que las comunidades estén diferenciadas y, a poder ser, lejanas.
Recordemos la difícil implantación
de cualquier mezquita en el seno
de una población. No es un fenómeno nuevo. Recordemos en Barcelona los tradicionales asentamientos gitanos de la calle de la Cera o
de Gràcia, muy antiguos, o los de la
Mina, Can Tunis o San Cosme, todos con vida –y con justicia– propias. O el barrio pakistaní de Ciutat
Vella, las comunidades chinas de
Santa Coloma, Badalona o Mataró,
o los subsaharianos del Maresme.
Cada una de estas comunidades se
especializa en actividades económicas precisas, que se distribuyen
a veces con técnicas de corte mafioso.
En resumen, el proceso de segregación y su mantenimiento, que
tiene ventajas claras por la protección social y la seguridad psicológica que otorga al miembro recién llegado, tiene inconvenientes claros a
la larga, porque cristaliza las diferencias culturales y sociales, y especializa excesivamente a sus
miembros, dificultando la progresión
social colectiva. Evidentemente esta
descripción es demasiado simplificadora, pero en trazo general la creo
correcta.
¿Hay alternativa al proceso de
segregación espontáneo? Evidentemente, hay alternativa siempre que
sepamos qué queremos obtener al
final. Y aquí aparecen planteamientos de todo tipo con componentes
sociales, políticos, religiosos e ideológicos contradictorios. ¿Qué queremos fabricar? La respuesta a esta
pregunta no es fácil, en primer lugar por la componente ideológica,
después por el aspecto económico,
y finalmente porque no está sólo en
nuestras manos decidir qué materias primas escoger –estoy hablando, entre otras cosas, del control de
la inmigración, legal o no– y no todo
es técnicamente posible. Pero sí
está en nuestras manos escoger,
dentro de ciertos límites, los tensioactivos, y otras variables del proceso de emulsificación.
Al menos nominalmente, y hasta hace unos años, la mayor parte
de partidos y líderes sociales europeos parece abogar por un diseño
social parecido a una emulsión estabilizada, más decantado hacia el
modelo francés que hacia el modelo anglosajón, si bien es un modelo
en crisis. Modestia aparte, se habló también del modelo catalán, que
es –o fue– un modelo dinámico basado en el mantenimiento e incluso
la preeminencia de los valores de
la sociedad receptora, con comunidades distintas yuxtapuestas o
mezcladas, con estabilidad social,
que permita el mantenimiento de
costumbres y características propias de cada comunidad, la diversidad, favoreciéndose al mismo tiempo el progreso social individual. El
sistema social y educativo común
debería estar basado en la sociedad receptora o mayoritaria, y la
sociedad iría aceptando paulatinamente la inevitable influencia de
costumbres y usos sociales entre
colectivos (Pujol, 2000). El sistema
debería permitir la permeabilidad
NPQ 458 • primer trimestre 2012
activitats
entre comunidades, y el flujo de individuos entre las mismas. Es lo
que se ha venido llamando multiculturalidad, simultáneamente con
componentes de interculturalidad y
mestizaje.
LOS TENSIOACTIVOS
SOCIALES
Fabricar una emulsión social estabilizada es un problema complejo. El cliente es la sociedad en general, el director de la empresa es
el político votado, el formulador es
el técnico social y las materias primas son las propias sociedades
que, al mismo tiempo que votan en
base a determinados programas,
son las receptoras de las políticas
que probablemente las obliguen a
modificar sus propias características. En sentido estricto esto no es
una novedad, sino lo habitual en el
comercio.
Las estrategias para conseguir
implantar un modelo como el indicado son muchas y variadas, y dependen enormemente de las características de cada entorno social.
Veamos una última analogía químico-social más detallada, que visualiza una de las estrategias posibles,
entre muchas otras válidas.
La polimerización en emulsión
(figura 7) es un delicado proceso
que nos permite obtener industrialmente polímeros con las propiedades deseadas, a partir de su monómero. Se prepara una emulsión
de gotitas –micelas– del monómero, dispersas y estabilizadas mediante tensioactivos adecuados.
Estos tensioactivos son sustancias
con un grupo químico afín a la fase
continua y otro grupo afín a la sustancia de la gotita, por lo que se
colocan en la interfase entre ambas sustancias, estabilizando la gotita en el seno de la mezcla. Algunas moléculas individuales del
interior de dichas micelas las abandonan por difusión por el mecanis-
NPQ 458 • primer trimestre 2012
mo de maduración de Ostwald. Estas moléculas, en el seno de la fase
continua, se encuentran con otras
moléculas de monómero, se juntan,
y el conjunto se recubre de tensioactivo: se forma así una nueva micela. Con los promotores de polimerización y los catalizadores de
la masa en disolución se produce
la polimerización. Se van creando
así nuevas micelas de polímero,
que van creciendo mediante las
moléculas de monómero que van
abandonando las micelas grandes
por difusión. El proceso sigue indefinidamente, controlado desde la
fase continua por adición de inhibidores, de catalizadores, y de los
tensioactivos adecuados. Pasamos,
por tanto, de un tipo de micelas de
monómero a otro tipo de micelas,
más pequeñas, compuestas por
polímero, de propiedades notablemente distintas a las otras micelas
de monómero. De la colaboración
entre elementos de la fase continua y elementos de la fase dispersa se puede conseguir un cambio
cualitativo en composición y en propiedades, y ello es posible hacerlo
de forma controlada.
Un tensioactivo social es la
persona o la asociación capaz de
vivir en las interfases sociales. Estos tensioactivos sociales son, por
ejemplo, voluntarios que, por razones religiosas, sociales, ideológicas
o políticas, trabajan para curar, alimentar, educar, integrar a grupos
marginales o marginados de cualquiera de los sistemas sociales que
tenemos dispersos por nuestro territorio. Y son también tensioactivos sociales los mediadores culturales que, quizá procedentes del
grupo minoritario pero educados en
el sistema social mayoritario, son
capaces de ver las dos caras de la
interfacie, es decir, son capaces de
traducir la información que les llega de un lado a conceptos comprensibles para el otro lado, y viceversa. Y tensioactivos sociales son
los miembros de la fase continua
que están en contacto por razones
Polimerización en emulsión
Figura 7. Mecanismos de la polimerización en emulsión.
profesionales con miembros de las
fases dispersas. Pienso en maestros y profesionales sanitarios que,
con esfuerzo cotidiano, intentan
crear o cambiar hábitos higiénicos,
sanitarios, alimentarios o culturales,
para permitir a miembros individuales de los grupos minoritarios poderse integrar o, al menos, poder
cohabitar.
Los objetivos últimos de estos
tensioactivos sociales, objetivos que
deberían ser también los de la sociedad que los genera, son favorecer la estabilización social en todo
momento, procurar que la fase continua pueda mantener buena parte
de sus propiedades sin hacerla inviable, y propiciar cambios culturales a largo plazo en todos los grupos implicados.
La fase continua –la sociedad
receptora– tenía y tiene unos usos,
unas costumbres, unas leyes. Algunos de sus miembros se sienten
con mayor o menor razón agredidos por nuevos valores emergentes, por nuevas costumbres, por
nuevos hábitos sociales. Ello genera incomprensiones, que se incrementan por la percepción, justa o
no, de que es precisamente el grupo propio quien financia en buena
parte todo el sistema. Asegurar, por
tanto, el mantenimiento siquiera
parcial de la estructura de la fase
continua parece de justicia y políticamente prudente.
Los cambios a largo plazo son
los cambios de las estructuras ínti-
27
activitats
Sistema
disperso
Sociedad
Ejemplos
occidentales
Disolución
Integración individual: Elementos individuales de una comunidad minoritaria se dispersan entre otra comunidad ya residente, de
la que toman sus usos y costumbres.
Emigrantes solitarios en
pueblos pequeños.
Microemulsión
Integración masiva: Grupos de una comunidad minoritaria se adaptan social y culturalmente a otra sociedad, sin perder totalmente
sus costumbres y tradiciones.
Exilio catalán a Sudamérica posterior a la
Guerra Civil.
Emulsión
estabilizada
cinéticamente
Interculturalidad: Diversas comunidades, normalmente una originaria y otras sobrevenidas por emigración interaccionan entre sí
modificando comportamientos pero sin perder su personalidad.
Grupos magrebíes en
Francia hasta 1990.
Emulsión
floculada
Multiculturalidad: Diversas comunidades, normalmente una originaria y otras sobrevenidas por emigración, viven en el mismo
espacio, pero sin interacciones suficientes para cambiar su comportamiento y costumbres a corto plazo.
Grupos étnicos de New
York. Nueva emigración
en Barcelona.
Emulsión
con
coalescencia
Ghetto: Dos comunidades de distintas etnias, una dominante y
otra dominada, viven yuxtapuestas sin flujo de personas entre ellas.
Existe flujo de información y de materias a través de las interfases.
Barrios gitanos en distintas ciudades.Barrios
judíos de la Edad Media.
Dos fases
claramente
separadas
Apartheid: Dos etnias, una dominante y otra dominada, viven absolutamente separadas, en espacios y estructuras distintas, sin
prácticamente contacto social entre ellas.
Bantustanes, la Rhodesia o la Sudáfrica del
apartheid.
Tabla 1. Niveles de dispersión entre comunidades yuxtapuestas. Analogía con los sistemas dispersos.
mas –químicas– de los individuos
–las moléculas– de una y otra fase,
cambios generados por contacto
mutuo y por un delicado diseño de
síntesis, que han de saber liderar los
políticos y las organizaciones sociales. Los cambios son posibles, lo
que hay que saber es tener claros
los mecanismos sociales implicados, que no son simples. No son
extraños los cambios globales de la
sociedad, equivalentes a inversiones de una emulsión, de aceite-enagua a agua-en-aceite. La famosa
caída del imperio romano no fue tanto una conquista armada como un
cambio social en que los grupos
sociales mayoritarios pasaron a controlar aquella sociedad en la que ya
tenían prácticamente todos los resortes del poder.
EXAMEN FINAL
La fabricación de emulsiones
estabilizadas con las propiedades
deseadas requiere saber formular,
requiere tensioactivos y también el
28
suministro de energía inicial. Por
mantener la analogía, la consecución de sociedades complejas razonablemente estables y satisfactorias
para todos los miembros de la sociedad requiere un proyecto viable
de sociedad, requiere técnicos sociales especializados y requiere,
obviamente, dinero y tiempo. No
sólo el dinero de nuestros impuestos, claro, sino un plus destinado a
aquella organización que más confianza nos merezca y que actúe en
aquel campo para el que estemos
más sensibilizados. Y tiempo personal, o tiempo de otros comprado con
nuestro dinero.
No vamos a hacer un examen
oral, ni un examen escrito. Vamos
a plantear un examen pensado, es
decir, un examen de conciencia. Un
examen de una sola pregunta. La
pregunta, simplemente, es: «¿Estoy
haciendo lo que digo que hay que
hacer?». Y recuerden que en este
examen no se admite aquella frase
que antes comentábamos: «Es que
no tengo tiempo».
BIBLIOGRAFÍA
Aragón, M. M.; Oliva, J. M.; Mateo,
J. (1999). Las analogías como recurso didáctico en la enseñanza de las
ciencias. Alambique, 22, 109-115.
Bosch, Alfred (2003). Europa
sense embuts: carta a un amic africà. Barcelona: Columna.
Mans, Claudi (2000). Termodinàmica i cinètica d’un examen. Revista de la Societat Catalana de Química, n. 1, 63-64.
Mans, Claudi (2005). Reactores
ligones y otras analogías. Química
e Industria, 560/2005, 34-40.
Pujol, Jordi (2000). Ante el gran
reto de la inmigración. Conferencia
en la Fundación Encuentro, Madrid.
Walter, H. (1994). L’aventure des
langues en Occident. París: Ed.
Robert Laffont.
Claudi Mans
NPQ 458 • primer trimestre 2012
activitats
LXI ASAMBLEA NACIONAL DE LA ANQUE
Una nova Assemblea de la ANQUE, i un any més una representació testimonial de l’Associació de Químics de Catalunya en la figura del seu president, per motius de pressupost.
Un cop més el tema estrella va ser el pressupost presentat a l’assemblea, i que no es va aprovar, amb la
qual cosa s’haurà de refer. El problema de fons és la davallada del nombre d’associats, i en conseqüència
la davallada d’ingressos.
S’han fet diferents accions per pal·liar aquest fenomen, que és general a les diferents associacions, però
no han donat fins ara el resultat desitjat.
ACUERDOS Y RECOMENDACIONES APROBADOS EN LA ASAMBLEA
ACUERDOS
1. Conste en acta el sentir de la
Asamblea de la ANQUE por los
compañeros fallecidos desde la
celebración de la última asamblea y con especial recuerdo a
todos los que a continuación se
citan nombrados por las diferentes asociaciones y agrupaciones: D. Ovidio Laguna Castellanos, de la Asociación de
Químicos de Madrid, D. Ginés
Guzmán, de la Asociación de
Químicos de Murcia, D. Guillermo García Ramos de la Asociación de Químicos de Andalucía,
D. Carlos Zulueta de Haz, D. Rafael Rosell de la Peña y D. Ángel Pahino Vázquez, de la Asociación de Galicia.
2. Se aprueba el acta de la LX
Asamblea de la ANQUE, celebrada en Valencia los días 29 al
31 de octubre de 2010.
3. Se nombran interventores de
acta a D. Antonio Bódalo Santoyo de la Asociación de Químicos
de Murcia y a D. Miguel Ferrero
Fuertes de la Asociación de Químicos del Principado de Asturias.
4. Se aprueba la gestión de la Junta de Gobierno, incluyendo el
NPQ 458 • primer trimestre 2012
balance de situación y cuenta de
resultados del ejercicio 2010.
5. No se aprueba el presupuesto de
gastos estructurales de la Junta
de Gobierno de la ANQUE para
el ejercicio 2012, que se devuelve a la Junta de Gobierno para
su estudio y remodelación en su
caso.
6. Se aprueba el presupuesto de
actividades de la ANQUE para el
ejercicio 2012.
7. Se nombran censores de cuentas a D. Juan Amador y D. Juan
José Álvarez Millán de la Asociación de Químicos de Madrid.
8. La LXII Asamblea tendrá lugar en
Aragón en lugar y fechas que se
anunciarán oportunamente.
9. Que se desarrolle el plan de formación del año 2012, siguiendo
con el convenio de formación del
profesorado firmado con el Ministerio de Educación.
10. La importancia de seguir avanzando hacia la profesionalización
en la gestión de ANQUE pone de
manifiesto la necesidad de que
se elabore un plan de estabilidad
presupuestario que garantice su
funcionamiento con el nivel de
calidad alcanzado actualmente
en el medio y largo plazo. Para
ello la Junta de Gobierno elaborará un plan de estabilidad presupuestaria para el periodo
2013-2016, el cual se presentará en la próxima asamblea.
11. Que las distintas agrupaciones
y asociaciones de ámbito autonómico establezcan las medidas
necesarias para agilizar la prestación de sus servicios a los asociados, mejorando las interfases
entre los mismos y las asociaciones y haciéndolas lo más sencillas y flexibles posible, para los
asociados, especialmente en lo
relativo al proceso de inscripción
y de actualización de cualquier
cambio en la situación del asociado. De todo ello darán cuenta
en sus informes los respectivos
presidentes en la próxima asamblea.
12. Que la ponencia para la asamblea 2012 trate sobre «La ANQUE ante el perfil de los nuevos
egresados universitarios, análisis
de la situación actual y previsiones de demanda de necesidades
de los futuros egresados». La
ponencia estará dividida en varias subponencias en las que con
29
activitats
la misma estructura se analizarán al menos los egresados en
química, ingeniería química y
bioquímica.
RECOMENDACIONES
1. Que todas las secciones técnicas de enseñanza y aquellas
personas interesadas en la educación, compartan sus recursos,
materiales y actividades en el
espacio de la página web de eduquimica.
5. Que se agilice la intercomunicación en el ámbito de nuestras
organizaciones profesionales, a
través de la zona privada de la
web institucional.
6. Que se mantenga el espíritu del
Año Internacional de la Química
2011, reforzando en años sucesivos las actividades con mayor
repercusión social.
7. Que se revisen a la baja las siguientes partidas del presupuesto presentado:
2. Que las distintas agrupaciones y
asociaciones establezcan los
mecanismos necesarios para
estudiar la viabilidad de convertirse en unidades gestoras de los
convenios de cooperación educativa relativos a la nueva regulación de las prácticas académicas externas de los estudiantes
universitarios.
III. Limpieza y comunicación.
3. Que se estudie, en colaboración
con el pleno del Consejo Superior de Colegios, la viabilidad de
implantación en colaboración
con alguna entidad/es pública/s
o privada/s la implantación de un
máster profesionalizante a escala nacional.
X. Revista Química e Industria.
4. Que se continúen y se intensifiquen, cuando sea posible, las
tareas encaminadas a la comunicación institucional, con especial énfasis en las redes sociales.
CQ
C
COL·LEGI
OFICIAL
DE QUÍMICS
DE CATALUNYA
30
V. Gestión contable y asesoría
laboral jurídica.
VII. Que se controle el gasto en
este apartado.
VIII. Subvención a la asistencia/
organización.
Que con el fin de intentar reducir el gasto lo más posible, se
considera que podría ser del orden de un 20 % del total de estas partidas.
8. Que se aplique la partida de
amortización con cargo al presupuesto.
9. Que se incluyan los intereses
financieros como ingresos.
AQ
C
ASSOCIACIÓ
DE QUÍMICS
DE CATALUNYA
10. Sería conveniente que se explicara el estado de las inversiones.
11. Que se incluya en el orden del
día de próximas asambleas, y
dentro del informe de Química e
Industria, la gestión económica
de la misma en su totalidad (ingresos, gastos, etc.).
12. Sería conveniente que se creara una comisión de apoyo para
tratar la gestión económica de
ANQUE, formada al menos por
cuatro tesoreros, que funcionaría sin presupuesto, por vía telemática.
13. Que se cargue al fondo de congresos el gasto de la partida de
EuCheMS.
14. Que se coordinen las actividades sobre la problemática de
olores de las distintas demarcaciones territoriales.
15. Que se tomen en consideración
las reflexiones leídas por el presidente de la Asociación de Químicos de Galicia, en lo relativo
al cambio de enfoque y filosofía
de celebración de la asamblea y
que sea de aplicación a la que
se celebre en el año 2012.
16. Que se estudie la digitalización
de la revista Química e Industria
y, consecuentemente, la posible
disminución de la tirada y distri☯
bución.
a
r
o
b
a
l
·
l
Co
es
l
c
i
t
r
a
us
e
t
s
l
e
amb
NPQ 458 • primer trimestre 2012
activitats
SANT ALBERT 2011
Fidels a les tradicions, hem celebrat un any més el nostre patró amb els festejos de sempre:
• La missa, a la parròquia de Santa Anna, en record dels companys que ens han deixat, seguida d’un
pica-pica al Col·legi.
• El concurs de fotografia Fotokímia, patrocinat per Banc Sabadell amb suculents premis.
• El dinar de sant Albert, amb el lliurament dels ordes de manganès, zirconi , estany i neodimi. Enguany
el lliurament de l’orde del neodimi també s’ha fet en aquest dinar.
En acabar el dinar i els lliuraments, el company Jaume Vilarrasa ens va obsequiar amb unes reflexions
força interessants; acabava d’estar investit amb l’orde del Zr, i és que quaranta anys de professió donen
per fer reflexions. Ell és un gran comunicador, i NPQ li ha demanat en repetides ocasions alguna
col·laboració. Aquí en tenim una mostra.
CELEBRACIONS I
REFLEXIONS
«Aquestes celebracions
són d’aquells típics actes
que emmenen a reflexions
oníriques i inexactes...»
No sobre el Zr (Z = 40, quaranta anys de professió). Encara que
al laboratori fem servir força
ZrCp2Cl2 o diclorur de zirconocè
com a àcid de Lewis (catalitzador
de carbometal·lacions d’alquins) i
ZrCp 2ClH (reactiu de Schwartz)
que s’addiciona a alquens i alquins
i que, especialment si es transmetal·la amb ZnX2, serveix per formar enllaços C–C per catàlisi amb
Pd (reaccions de Negishi). No sobre el Zr.
els canvis d’estat o color...)?
Potser ens encantaven les molècules, quelcom més místic i invisible que les cèl·lules, i ens
agradava veure que es podien
formar i associar de maneres diferents.
• És que endevinàvem que transformar aquella societat mentalment cutre i troglodita de la postguerra era molt difícil, mentre
que transformar la matèria era
factible? No gosàvem ser uns revolucionaris socials, però ens
atrevíem amb els canvis moleculars?
• Va ser culpa d’un professor de
química del batxillerat a qui vam
prendre de model? O ens van
influir, quan encara no havíem fet
la crescuda, un joc de química
màgica (ChemiNova?), els pots
Si som aquí, els que som aquí,
és perquè encara estimem aquella
professió que vam triar quan érem
joves. Entre 1000 oficis, negocis o
activitats i entre 100 professions
universitàries vam triar la química.
Què hi vam veure? Què tenim en
comú si som tan diferents?
• Ens agradava observar les interconversions de la matèria i el
poder de l’energia (les reaccions,
NPQ 458 • primer trimestre 2012
El nostre degà, Dr. José Costa, lliurant unes paraules de benvinguda.
31
activitats
interpretació del món i la vida al nivell molecular, sinó unes tècniques,
és a dir, un ofici. I així aquest senyor gran que us parla, que anava
per a futur professor de mates durant els dies feiners i escaquista
professional i escriptor catalanesc
durant els caps de setmana, va decidir als 16 anys que... químic. Encara no me n’he penedit, tot i haver mig fracassat en gran part del
que volia fer.
Acabo. He apuntat detalls però
reconec que no està resolt del tot
què és el que ens uneix. Si mai ho
arribo a esbrinar prou bé us ho faré
saber. Caldrà temps. Per això, us
proposo un brindis pels i per als presents:
El Sr. Francesc Ventura amb els guanyadors de Fotokímia 2011.
Benvolguts companys,
solvents o insolvents *:
Per molts i molts anys!
Fins als 100 ** elements!
Jaume Vilarrasa
(de l’Orde del Zr del CQC)
Barcelona, 18 de novembre de 2011
*
És a dir, tant si encara tracteu amb dissolvents o sou dissidents.
** Ferms, en bon estat de conservació i
conversació, fins a celebrar Z = 100 (Fermium, Fm).
EMPRESES
COL·LABORADORES
SANT ALBERT 2011
Paulino Leronés, guardonat amb l’Orde del Neodimi.
de mesures de l’àvia o la fabricació casolana de pólvora negra
i fulminants (a base de purpurina d’Al), seguint receptes d’un llibre antic de la biblioteca de la
Mancomunitat?
Hi deu haver de tot una mica.
Molt probablement a tots us han influït coses semblants.
32
El fet és que a molts ens agradaven les mates i la física i química, potser tant o més que la literatura i la filosofia (que havíem
d’aprendre de memòria, absurdament, sense relacionar res, tant
com la biologia). Però amb la química també es feien servir les
mans: no només hi havia teories i
problemes a resoldre, així com una
BANC SABADELL
BASF
COTY PRESTIGE
CRODA IBÉRICA
GAS NATURAL
LABORATORIOS DR. ESTEVE
MONTANA COLOR
NPQ 458 • primer trimestre 2012
activitats
Guardonats amb l’Orde del Manganès.
Guardonats amb l’Orde del Zirconi.
Guardonats amb l’Orde de l’Estany.
NPQ 458 • primer trimestre 2012
33
activitats
FOTOKÍMIA 2011
Un any més ens hem aplegat els
fotògrafs del Col·legi de Químics per
encetar una nova edició de Fotokímia. Un any més la participació ha
estat discreta; no ens en sortim en
l’intent de fer la gran festa de la fotografia.
segurs que un bon nombre de companys fan bones fotos. No acabem
de comprendre, doncs, per què no
us hi apunteu.
• És agradable sortir un diumenge al matí amb la càmera al coll
i els ulls ben oberts cercant les
millors fotos.
• Els premis en metàl·lic són importants.
Voleu més raons per apuntar-vos
a la propera edició de Fotokímia?
Estem segurs que un bon nombre de companys tenen, com a
mínim, una màquina digital. Estem
• No us heu de preocupar en fer
les còpies en paper. Ho fa tot l’organització.
En aquesta darrera edició, amb
el tema obligat Mercats, els guanyadors han estat:
1r Premi: Joan García.
2n Premi: Carme Borés.
3r Premi: José Luis Claver.
Us recordem que cada mes fem
un seminari fotogràfic (hi surt al Programa d’Activitats), està obert a tothom i així entrenem l’ull de fotògraf
que ens ajuda a fer millors fotos.
Us esperem als seminaris, i a la
propera edició de Fotokímia; ja sabeu, 2n o 3r diumenge d’octubre.
Finalment, volem agrair la col·laboració de Banc de Sabadell, que
aporta uns suculents premis en
metàl·lic als guanyadors, i a Montana Color, que col·labora amb importants regals.
P. G.
Primer premi: Joan García.
Segon premi: Carme Borés.
34
Tercer premi: José Luis Claver.
NPQ 458 • primer trimestre 2012