Embardissada-2015 - Centre Excursionista d`Olot

Text:
Alba Danés Boix
Xavier Viñas i Teixidor
Xavier Puigvert i Gurt
Mike Lockwood
Josep Vilar i Vergés
Llorenç Planagumà
Mapa i perfil : Ramon Bartrina i Albi
Il·lustracions : Nicolau Gironès i Casanovas
Panoràmica : Joan Tresserras Pou
Fotografies : Alba Danés Boix
Ramon Bartrina i Albi
Xavier Viñas
Llorenç Planagumà
Fotografies dels ocells sota llicènca CC
Maquetació: Alba Danés Boix
Edició digital a març de 2015
El document que us disposeu a consultar conté diverses informacions,
per una banda hi trobareu la descripció de l’itinerari de la XXXVIII
Embardissada del 19 d’abril de 2015, també hi trobreu articles on es
parla de fauna, flora i geologia epecífica de la zona que visitem i, com
a novetat, hi trobareu activitats de camp per a tots els nens i nenes
que vulguin aprendre abans, després o durant l’Embardissada.
Al llarg dels articles podreu descobrir enllaços que us portaran a
continguts digitals, recomanem utilitzar aquest document com a una
eina interactiva amb la que podreu aprendre a través de multitud de
continguts ja siguin textuals, visuals, sonors o audiovisuals.
També us volem fer saber que aquest llibret pot ser imprès seguint
la tradició que fa 38 anys va començar des del Centre Excursionista
d’Olot, només cal que us descarregueu l’arxiu i el porteu a imprimir,
així doncs, el podrem afegir a la nostra col·lecció.
Equip de l’Embardissada
XXXVIII
EMBARDISSADA
A LA GARROTXA
Ja són tres les vegades que ens trobem a Tortellà per iniciar
l’Embardissada, recordem l’any 1981 i el 2003, sortint d’aquesta
vila. Avui tots reunits al parc de Can Santaló començarem a enfilar
per la carretera direcció a Sales de Llierca, ens espera poc més d’un
quilòmetre d’asfalt fins arribar a l’Església de Sant Martí de Sales de
Llierca, un temple dels segles XVII i XVIII amb façana barroca. Durant
aquest trajecte podem aprofitar per girar-nos i contemplar a la nostra
esquerra les muntanyes que ens disposem a trepitjar. Val la pena
gaudir, si el dia ens acompanya i hem estat caminaires matiners, de la
sortida del sol que s’enlaira davant nostre.
Sortida a primera hora del matí des del Parc de Can Santaló a Tortellà
Seguim caminant per la pista i més endavant identificarem a la nostra
esquerra una senyalització d’Itinerànnia on hi veurem la marca de la
Trepitja Garrotxa, nova ruta creada pel CEO, avui però no farem cas de
la seva indicació i seguirem per la pista quan, just abans de creuar el
Riu Borró agafarem el camí que va paral·lel al riu.
Ara ens trobem al punt més baix del recorregut, estem a 225m sobre
el nivell del mar, malgrat això ens trobem en un bon lloc per aixecar
el cap i descobrir el Cingle de Les Hores. Aquest camí és una humida
obaga on la molsa cobreix els boixos a tot el nostre volt.
Esglèsia de Sant Martí de Sales de Llierca
Passat Sant Martí continuem fins arribar al trencant on coincideixen
les quatre carreteres, nosaltres seguirem la mateixa pista per la que
veníem que ara gira direcció a la dreta. És al llarg d’aquesta pista
envoltada de conreus que, a la nostra esquerra, ens trobem amb el
monumental Roure de Can Tomet.
Vols saber quan medeix el Roure de Can Tomet?
1- Agafa un branquilló, pal o llapis, estira al màxim
el braç i camina endavant o endarrera fins “encaixar”
visualment el pal amb l’arbre.
2- Gira el pal (amb el braç estirat) fins a posar-lo horitzontal de manera que un extrem estigui al peu de
l’arbre.
3- Demana a algú que es col·loqui al costat de l’arbre i que camini en direcció a la punta del llapis demana
que s’aturi quan hi arribi.
4- Quan la posició de la persona coincideixi visualment amb la punta del llapis la distància entre el peu de
l’arbre i la persona serà equivalent a l’altura de l’arbre.
Clica aquí per saber-ne més!
Es tracta d’un tram que no s’allarga massa, uns 900m. No és cap secret
que el camí que ara seguim durant l’època d’estiu està freqüentat per
banyistes cridats per les fredes aigües que corren pels gorgs. A la
propera clariana i acostant-nos amb precaució cap al Borró, que ens
queda a mà dreta, descobrirem una de les gorgues. Com que el temps
encara no ens convida a remullar-nos seguirem caminant fins a sortir
a la pista que ens condueix a travessar el Riu Borró.
Veurem, pocs metres més endavant i a la nostra dreta, un camp
d’oliveres de cultiu ecològic, és Can Simon, si en aquest punt alcem la
mirada podrem veure de nou el Cingle de Les Hores i aquest cop amb
més amplitud també podrem observar Coll Goió, el Puig d’En Roure
i si tenim bona vista també endevinarem la punta del campanar de
Sant Miquel de Coma de Roure.
Seguim la pista que ara fa una lleugera pujada, si observem bé a dreta
i esquerra veurem que està envoltada de trencalls que són pistes de
desemboscar, també podem fixar-nos amb el Marfull que tenim arreu
i que creix en grans dimensions.
muntanyes va perdre tota la seva utilitat. Malgrat les vegades que el
CEO l’ha desembardissat en la major part del seu trajecte es trobava
completament tapat i perdut. És doncs, i seguint un dels principals
objectius de la cita d’avui, el camí recuperat i netejat per aquesta
XXXVIII Embardissada.
Però sobretot, hi trobarem una de les plantes aromàtiques que ens
acompanyarà durant molta part de l’itinerari d’avui: el romaní.
Seguint la direcció que portàvem ens topem amb la pista de Can Bosch
que surt a la nostra esquerra, nosaltres continuem uns 50 metres més
per la pista, que si seguíssim ens portaria fins a Sant Miquel de Coma
de Roure, però arribats aquí ens toca agafar el camí senyalitzat en
groc que surt cap a la nostra esquerra. Caminem amb el Coll Goió
davant i no tardem a veure les runes de la cabanya de Can Servosa
del Racó que queden a la nostra dreta.
És a partir d’aquí on entrem al Camí Ral recuperat a Lliurona i que
anirem seguint durant les properes hores. El Camí Ral d’Argelaguer
a Lliurona, passant per Tortellà i Sales, va ser una de les principals
vies de comunicació de l’Alta Garrotxa, però amb l’abandó d’aquestes
{
}
L’any 1981 i amb l’interès de recuperar camins,
l’Embardissada va passar per primera vegada per
aquest recorregut. L’any 2003 hi vàrem tornar a
passar i malgrat semblava que l’havíem recuperat
definitivament, ens trobem que 12 anys més tard
el camí ha tornat a caure en l’oblit. Des de principis
d’any diversos equips de membres del CEO i
Itinerànnia amb Terra Aspra, han estat netejant i
senyalitzant bona part del recorregut que fem avui.
Estem trepitjant el camí que va descriure César August Torras
a «El Pirineu Català. La Garrotxa» l'any 1918.
El camí puja, travessem una primera vegada la pista de Can Bosch per
tornar a agafar el camí a l’altre costat de la mateixa pista i continuem
l’ascenció. Ara el camí és més rocós, nombroses són les pedres que van
caure al camí quan es va obrir la pista de Can Bosch, però la dificultat
d’anar saltant pedres es veu recompensada amb la panoràmica que
descobrim en una balconada oberta a la nostra esquerra: des de
Rocacorba, a llevant, fins a Puig d’Estela a Ponent.
«Tenim davant nostre els paratges oberts de Sales de Llierca, una
panoràmica de la plana. Enlairat a la nostra esquerra el coll Goió, a
l’altra banda de la vall del Fluvià veurem Rocacorba, Finestres i Sant
Julià del Mont. Més enllà, Santa Magdalena, el Puigsacalm, puig
Miralles, puig Cubell i la Serra de Freixeneda. Amb una mirada més
propera podem descobrir el Santuari del Cos i encara més aprop, en
primer terme, les masies de Sales de Llierca.» Kim Agustí, 1981.
Acabem de llegir la descripció de la panoràmica que feia Kim Agustí
al llibret de l’Embardissada de l’any 1981 d’aquest mateix punt on ens
trobem ara.
Després d’enlairar-nos amb aquestes vistes podem tornar de peus
a terra i fixar-nos amb les grans pedres que anem saltant; si estem
atents podrem descobrir-hi unes “circumferències sense centre” molt
peculiars, tot seguit Xevi Viñas ens ajuda a conèixer-les.
{
}
Aquí hi trobarem grans blocs de calcàries caiguts i, si ens hi fixem,
podem veure i seguir el creixement dels líquens arrapats a les
seves cares més o menys inclinades: a partir d’un punt inicial, el
liquen va creixent en totes direccions fins a adoptar una forma
circular. Però, a mesura creix, les parts més velles, situades,
precisament, al centre del cercle, van morint-se i desapareixent,
de manera que, al final, els líquens van adoptant una disposició
de “circumferència-sense-centre”. Xevi Viñas
A l’article “Aspectes interessants sobre vegetació, flora i geologia”
escrit per Xevi Viñas d’aquest mateix dossier podreu descobrir més
detalls d’aquests líquens.
Seguint pel camí, arribarem al caire, on ens haurem de fixar amb una
alzina que surt d’una gran roca a la nostra dreta, just abans del rebolt.
El motiu de l’aturada no és l’arbre sinó la gran roca que té a sota on,
amagada, hi podem descobrir una petita creu marcada a la roca i
coneguda com a La Creu d’en Servosa.
Un cop descoberta la creu podrem seguir el camí i en breu ens trobarem
de nou la pista, aquest cop caldrà pujar-la no més de 700 metres que
coincideixen amb el camí ral que estem resseguint, un tram que anys
enllà anomenaven Pla de Fenc. Des d’aquí podem aprofitar per girarnos i observar el triangle invertit que dibuixen les penyes que el Riu
Borró ha anat erosionant amb el temps i la impresionant filera de
cingleres que el ressegueixen.
Passats aquests metres de pista fixem-nos amb l’indicador que ens
senyala el camí de la nostra esquerra, ens hi endinsarem tot esperant
un continu enllaç de baixades, clots i pujades que ens faran gaudir de
diferents profunditats del paisatge.
Seguint el camí, de seguida que la visibilitat ens ho permet, podrem
veure el Cingle de Can Rata davant nostre, on s’hi troba la Bauma de
Can Rata. Magdalena Tubert, nascuda a Can Bosch recorda que:
“
Aquell temps hi havia gent que no tenia casa i Can Rata
els hi servia de resguard, quan jo no volia menjar la mare em deia:
Et portaré 8 dies a Can Rata! ”
Mira l’entrevista a la Magdalena Tubert
Val la pena descobrir com, poc a poc, anirà apareixent nova vegetació:
uns tímids pins acompanyaràn a alzines i boixos. Just abans d’enfonsarnos cap al primer clot podem observar a la nostra dreta els cingles
que majestuosos coronen el Borró.
Ara sí, descendim cap al Clot Fosc que, fent honor al seu nom, és un
tram humit i atapeït d’alzinars. Com que, tard o d’hora, sempre apareix
un bri de llum entre els arbres, en una de les esperades clarianes del
tram podrem veure com encara tenim la cinglera de Can Rata davant
nostre, això ens indica que seguim pel bon camí.
Finalment arribem al Clot Fosc, travessem el torrent i ens disposem a
pujar de nou entre rocs.
Tot pujant farem un parell de llaçades i ens trobarem amb l’antic
Escaler de Can Bosch. El primer escaló de fusta de ginebra no passa
desaparcebut però cal estar atent; el segon arriba a pocs metres i tot
seguit un tercer estampit entre dues pedres. Seguim pujant amunt per
trobar-nos amb el cinqué i serà entre els dos escalons següents quan
podrem observar la paret entre penyes que aguanta amb fermesa el
camí. És emocionant pensar que ja al 1918 fèien servir aquest escaler
de la mateixa manera com ens l’hem trobat i trepitjat avui.
« L'ESCALER publicat a «l'Olotí», núm. 324, 24-X-1985.
El mot 'escaler' no es troba en el diccionari normatiu. A l'Alcover-Moll el
trobem com a català antic amb l'accepció d'escala. I això, precisament,
és el que en interessa: que els anomenats escalers són escales construïdes
a l'antigor per a superar les dificultats del terreny en tocoms encinglerats,
amb lleixes de poca alçada que eren, però, un obstacle infranquejable.
És curiós de comprovar com, per guardar un penya-segat, l'enginy
dels homes de muntanya els portava a fer una paret seca amb pedres
ben ajustades, que servia de mur de contenció al pedruscall i terra que
acumulaven entre el cingle i la paret, de manera que formés un rost que
salvés el desnivell que l'espadat ocasionava. Com que aquests materials
haurien rossolat amb el trepig o les pluges, per sobre calia posar-hi pedres
de força pes i planeres tot formant escalons fortament acoblats amb
pedregam, terra, morter de calç i, més endavant, amb alguna paletada
de ciment. Per aquests escalers hi circulaven homes i atzembles, que
s'evitaven marrades prou llargues.
Ramon Llongarriu»
L’Escaler de Can Bosch
Un cop al cim de l’escaler podem gaudir de la panoràmica dels
encinglerats del Borró i de Monteia: Si mirem a la nostra esquerra
podem distingir La Roca Gallinera. Un xic avall i per sota, just abans
de Monteia, hi ha les curioses Baumes de Can Centé. Més avall podem
descobrir les runes de Bellús de la Font i tornant la mirada amunt i cap
a la dreta gaudirem de les vistes als cingles del Borró.
Al llarg de la pujada trobem diversos punts oberts des d’on podem
espiar els Cingles de Monteia però més tard el bosc es tapa i els alzinars
madurs amb prou feines deixen entrar la llum. A la nostra dreta i en un
planer, hi trobarem una antiga carbonera, una mica difícil d’endevinar
perquè la terra no és ennegrida del tot.
Seguim el camí i pocs metres enllà, a la nostra dreta i sota una penya,
hi trobarem la Bauma del Birol que l’any 1918, César August Torras a
«Pirineu Català. Guia Itnierari. La Garrotxa», describia així:
«Bauma del Birol, en el sot y a damun del camí. La imposant
massa de la penya queda avençada en fora, formant una
gran y extensa cavitat descoberta, ab llis sostre de roca y ab
un gran resalt al repeu que constitueix un bell pedris, molt
just y apropósit pera reposar-hi»
La Bauma del Birol
Passada la bauma seguim el
nostre camí fins trobar-nos amb
un torrent i un fil de pastor que
ens anuncia l’entrada al terme
municipal d’Albanyà i a la finca de
Can Bosch. Seguirem pujant pel
camí perfectament netejat fa pocs
mesos i que ara ens dibuixa mitja
dotzena de llaçades que faran més
dolça i entretinguda l’ascenció.
Una primera cap a mà dreta i una
segona cap a mà esquerra on hi
destaquem una paret singular que
ens fa pensar amb un reposador de
càrregues. Seguim amb la tercera
llaçada cap a la dreta i pugem
per un tram més enrocat fins a la
sisena i última que ens porta a la
pista que coincideix amb el Coll
Sespera, «en un cap de serradet.
Bell efecte de grans cingleres»
confirmava C.A.Torres.
Aquest tram de pista s’ha menjat
l’antic camí ral que avui estem
recuperant.
Can Bosch vist des de Coll Sespera
Només en farem 200 metres i per tant no tardarem a veure la senyal
de Lliurona en groc que ens indica que hem de seguir cap a la nostra
esquerra.
El camí de baixada s’inicia amb un roure majestuós que si ens hi fixem
bé emmarca la masia de Can Bosch que veiem a la llunyania.
La baixada, on ja despunten de nou els pins, ens porta fins al Torrent
de Can Bosch. Un cop arribats al clot travessem el torrent pujant la
paret per seguir el nostre camí. Poc més enllà i a la nostra esquerra hi
trobarem la Fontica, amb el seuobi i la conducció de fusta però sense
gota d’aigua.
“
Aquestes fonts s’havien de caçar de tant en tant perquè
sinò es perdien. El meu pare sempre hi anava i les netejava un xic. M.T
”
La Fontica
Passada La Fontica, segueix caminant però estigues atent i busca l’arbre
centenari a la teva dreta, just a 10 metres del camí!
Sortim de la font per enfilar torrent amunt fins que creurem una petita
pista i de seguida veiem a la nostra esquerra les feixes de Can Bosch
amb les respectives oliveres. Així de net, tal i com ho han deixat els
mateixos propietaris, fa goig de veure! Pocs metres més endavant,
amunt i a la dreta descobrirem una de les parets de Can Bosch, que
actualment funciona com a casa de turisme rural. Seguim pujant fent
un tomb a la dreta i arribem al Collet de Can Bosch, una esplanada
agradable que hem de travessar en direcció la senyal on tenim
marcada la continuïtat del nostre itinerari.
Un cop a l’altra banda del prat deixarem el camí ral a Lliurona i
seguirem cap al camí que surt a mà esquerra enfonsant-nos cap a una
pineda fins arribar a una pista de desemboscar que dura pocs metres,
seguim endavant sense perdre la direcció agafada.
El camí que transcorre enmig del pinar ens portarà cap als paratges
de La Clau, un indret que dona nom a la Font de la Clau, el Roure de
La Clau i també al Cingle de La Clau (conegut com L’Estadi). En primer
lloc ens trobarem amb la Font de la Clau, un cop aquí cal estar al cas
de les següents indicacions: sortint de la font cal girar de seguida cap
a la nostra esquerra, i seguir avall tot reseguint el torrent. Aquí caldrà
parar atenció a la bifurcació del camí que ens trobem i agafar la pista
de mà dreta que seguirem durant pocs metres fixant-nos finalment
en el primer trencall de camí que surt de la nostra dreta.
Passades aquestes indicacions específiques continuem caminant
però haurem de seguir atents, avui no podem despistar-nos: amagat
a mà dreta i a uns 10 metres del camí hi trobarem el Roure de La Clau,
no és fàcil de veure. Seguim baixant cap al Torrent dels Trulls. Arribats
a baix el travessem i contiuem el nostre camí que es dibuixa paral·lel
al mateix torrent fins al punt on es creua amb la llera del Riu Borró.
En aquesta cruïlla proposem visitar el Cingle de la Clau conegut com
a l’Estadi que es troba a uns 3 minuts de caminada tot seguint el llit
del Borró cap a sud.
Cingle de La Clau o L’Estadi
{
}
El cingle de la Clau o de l’Estadi és una paret rocosa colossal
originada pel xoc continuat de l’aigua del riu Borró a la seva
base. Però, a més, té la particularitat que, en ser la mateixa
base feta de margues disposades en capes relativament
gruixudes, la corba que la paret obliga a descriure al riu és
esculpida en forma de graderia escalonada, cosa que recorda
molt la disposició dels seients en un estadi esportiu. Sobre la
graderia de margues, una paret imponent de calcàries molt
gruixudes acaba de configurar aquest racó esplèndid, mentre
que, al llit fluvial, a la part interior de la corba, s’hi apilonen les
sorres sedimentades que han esculpit i llimat el llit rocós fins a
originar olles i laberints de gran bellesa. X.V.
Després de conèixer aquest espectacular cingle desfem el tram anant
fins a la cruïlla i entrant al terme municipal de Sales de Llierca. Seguim
el camí del Bac de Canes que s’enfila cap a l’esquerra i que ens augura
una bona pujada. Acompanyats per les alzines i els boixos passarem
per una placeta carbonera, la reconeixerem perquè el camí planeja
força. Tornarem a enfilar corriol amunt fins que arribarem al Collet de
Santa Maria o Coll del Bac de Canes on el camí s’aplana lleugerament
a la nostra dreta. Abans de seguir cap a l’Era d’en Marcé recomanem
gaudir del mirador sobre el Borró: Per trobar el mirador caldrà dirigirnos uns 6 metres cap a la cinglera on, amb precaució, ens podrem asseure i prendre consciència del tram que hem fet i del que ens queda
per fer.
Contemplant des d’aquí descobrirem a primer terme el Cingle de La
Clau, la Casa de Can Bosch, el fondal del riu Borró, la Collada d’Espinau,
el Cim del Malveí, Castellets i el caire que baixa fins la Creu d’en Servosa. Tornem cap al camí per seguir pujant, és interessant fixar-se amb
les diverses carboneres que trobem en aquest tram, la majoria situades a la nostra dreta. Imaginem-nos una pilonada de llenya apunt
per ser cremada i en qualsevol d’aquestes raconades la barraca del
carboner, una petita construcció on l’encarregat de vigilar hi sojornava mentre durava la cuita de les piles.
Aquest tram no és gens de mal caminar i la vida del bosc ens ofereix
petits regals com l’esquelet d’un roure ajegut a la nostra esquerra. Poc
a poc podrem adonar-nos que passem d’uns alzinars humits cap a uns
de nous i més secs, senyal que falta poc per arribar a l’Era d’en Marcé.
Arribarem finalment a l’Era d’en Marcé d’es d’on, si ens girem, podrem
veure el cim del Bassegoda, l’era desemboca a una pista que haurem
de seguir direcció la nostra esquerra durant 600 metres. No tardarem
en adonar-nos que tenim una nova panoràmica que ens recorda el
camí que hem resseguit, veurem també com la Tossa d’Espinau, el
Mont i el Malveí ens han estat vigilant durant la nostra caminada. La
mateixa pista ens porta cap als paratges de Monteia des d’on podrem
seguir contemplant unes fantàstiques vistes.
Racons històrics de Monteia
Monteia fou una de les masies més importants de l’Alta Garrotxa, la
trobem situada en un emplaçament particular ja que els seus conreus
s’extenien fins a la cinglera per una banda i fins a la clotada per l’altra. En
aquesta extensió, però en una zona molt propera a la casa hi ha un arbre
històric i també un safareig, t’animes a buscar-los?
Seguim la pista per on hem arribat a la masia però de seguida en
trobem una altra a mà dreta, la seguirem uns 50m i veurem un caminet que s’enfila sortint de la nostra esquerra, és el camí que va cap a
Sant Miquel de Monteia, el nostre pròxim punt d’interès.
« Sant Miquel de Monteia
Temple d’una nau, amb volta apuntada, de finals del segle XII o
començament del següent. Les restes de dos hastials, de pedra menys
treballada, i d’una coberta de llosa, abaixada de nivell en la construcció
arribada als nostres dies, constaten l’existència d’un temple anterior que
pot considerar-se del segle XI. A migdia, porta d’entrada amb arc de mig
punt i llum rectangular, així com una finestra de cornisa i un rengle de
nínxols adossats en el seu extrem sud. Al nord, cornisa. A més de la pica
baptismal d’immersió, de gran senzillesa, destaca a l’interior del templela
cornisa que recorre els murs i els seients de pedra adossats als laterals,
així com la volta de l’àbsida, de quart de llevanti, per sobre l’arc triomfal.»
Fragment de Josep Murlà i Giralt publicat
a “Guia del romànic de La Garrotxa”
Sant Miquel de Monteia il·lustrada per Nicolau Gironès i Casanovas
Continuarem pel camí que surt per la cara nord-oest de l’església i
que ens pujarà primer al Pla de la Calma i poc després al Cim de la
Calma (1053m), el punt més alt d’aquesta Embardissada i des d’on
podrem gaudir d’unes magnífiques vistes. Però no ens adalantem als
fets i gaudim d’aquest camí actualment ple de pins i alzines però que,
com moltes de les terres que trepitjem avui, anys enrere era un pla de
pastura sense bosc.
A mida que anem agafant alçada les vistes es van obrint fins que
finalment podem veure perfectament el Bassegoda, Puig Escaleró,
Puig Neulós o Lliurona entre d’altres. Seguim pujant amunt fins que
arribem al plaent Pla de La Calma, travessem el pla tot fent un zig zag
per finalment agafar la última pujada que ens porta a descobrir el Cim
de La Calma.
Panoràmica publicada al llibretó de la IV Embardissada l’any 1981
Prem aquí per veure-la més gran
Podeu trobar àmplia informació de
l’església i la seva història a l’article “Sant
Grau d’Entreperes” escrit per Josep Vilar i
Vergés d’aquest mateix llibret.
Després de gaudir i identificar aquestes magnífiques vistes que ens
ha regalat estar a 1053m. tornem a baixar per la cara nord fent un
camí prou dret fins arribar al Coll de Jou on agafarem el tram que
marxa a l’oest, la nostra esquerra. Podem recordar en aquest punt que
la IV Embardissada va passar pels camins que tenim sobre nostre fins
arribar a Coll Sabassa, aquest any però, anant en la direcció oposada
hem cregut convenient recuperar aquest tram que ens portarà a Sant
Grau d’Entreperes, un temple romànic del segle XII que us convidem
a visitar.
Tornem al nostre camí i a l’arribar a una cruïlla de pistes, que és on
podem veure l’antiga masia de Can Diumenjó, actualment enrunada,
farem un canvi de sentit tot trencant a la nostra esquerra. Seguirem
la senyalització, ara d’Itinerànnia, que durant uns 800 metres ens
porta per la pista que ve de Sant Andreu de Guitarriu i arriba fins a
La Quintana. Podem veure que la pista està envoltada d’antigues
feixes actualment ben emboscades i que ens donen pistes de com
de treballada estaven aquestes terres anys enrere. Fixem-nos amb
la senyalització en un arbre de la nostra esquerra perquè és aquí on
iniciarem el descens pel Camí dels Valencians.
L’any 1904 la família Cufí de Figueres va decidir explotar forestalment
la seva gran finca Polí a Sales de Llierca. Per fer possible el nou negoci
a la seva propietat va ser necessària la construcció d’uns accessos
que permetien arribar a les zones arbrades més llunyanes de Tortellà
com éren aquests terrenys de Sant Grau d’Entreperes. Van encarregar
l’ambiciós projecte a una companyia del País Valencià, qui va dur a
terme la construcció del camí per poder transportar la fusta i també
el treball a la mateixa explotació. Els treballadors van donar nom al
camí; éren valencians, que un cop construïda la carretera també feien
el transport dels pins amb unes carretes llargues i estretes. El Camí
dels Valencians té una llargada de 4,2 km molt ben conservats i amb
una continuïtat de murs de pedra seca que anivellen el trajecte per tal
de fer un transport més fàcil fins a la Pedrera dels Comuns, el desnivell
total és de 277 metres. El que en el seu dia va ser una estratègia per
fer mès fàcil el transport forestal tirat per tracció animal avui fa que el
nostre camí sigui planer.
Caminant pel Camí dels Valencians
Potser sereu pocs, però pels qui no heu passat mai pel Camí dels
Valencians, us assegurem que és un dels trams que destil·len història
de les nostres contrades; potser és per les aventures que n’hem sentit,
però al trepitjar-lo pots imaginar-te primer com a constructors i més
tard els mateixos valencians anant amb els matxos carregats de fusta
cap a can Catiu de Tortellà i tornant amunt per carregar. Seguint-lo
arribem fins a la Font Espanyola, en Kim Agustí ens recordava fa uns
anys que “sense tenir-ne certesa científica no té massa bon nom: Es
diu que carrega les cames, potser per la duresa de l’aigua però cert
és que hi ha qui n’ha begut moltes vegades i no n’ha notat molèstia”.
Seguirem el nostre camí que ara baixa més pronunciadament per
culpa de l’erosió natural que ha fet perdre el desnivell ideat pels
constructors del Camí. Durant aquest tram de camí caldrà estar alerta
perquè en un nou clot a la nostra esquerra i mig amagades per la
molsa veurem una gran pedra on s’hi troben Les Tres Creus. Malgrat
les llegendes expliquen que Les Tres Creus són en record de tres
lladres, potser bandolers, morts en aquest lloc, cert és que podria
tractar-se de delimitacions d’antigues propietats.
Has trobat les Tres Creus?
Observa la fotografia, les dues persones qui hi surten ja han
trobat Les Tres Creus. Intenta identificar la fotografia a l’entorn
on et trobes, segur que les descobriràs!
Si hem passat per alt Les Tres Creus tenim una pista que ens pot ajudar:
a partir d’aquí ens trobarem amb les termes de «Monte Público», just
al costat de les creus hi ha la «MP 59» al llarg del camí en trobarem
unes quantes més.
Durant la baixada podrem notar que sortim de l’obaga i entrem a un
nou terreny on les alzines substitueixen els pins. És al passar del bac
a la soleia, on suposadament s’hi troba la Creu de la Ripolla però que
ningú fins ara no ha pogut veure mai, en aquest punt entrem al terme
municipal de Tortellà.
Seguirem pel nou entorn, envoltats d’herbes aromàtiques i remeieres
com el romaní, el llentiscle, la farigola i algun espígol. A partir d’aquí
cada raconada té el seu nom: El camí va baixant tot passant per Els
Campells, en aquest punt descobrim que ja tenim vistes de Montagut,
seguim pel Clot de l’Infern fins que descobrim la vila de Tortellà,
passarem per les Terres Blanques amb el Clot de Malgrà a sota.
Un pi valent sortint d’entremig de les pedres del camí ens anuncia la
nostra gens tardana arribada a Tortellà.
Passada la Pedrera dels Comuns per la cara sud agafarem un camí
que surt cap a la dreta i que ens baixa per anar a trobar la pista.
Un cop arribats a la pista de grava trencarem a l’esquerra i a pocs
metres enllà entrarem al camí que surt de la nostra dreta, només
falten dos quilòmetres per la nostra arribada. Sense deixar la direcció
que portem començarem a trobar-nos amb els primers masos de
Tortellà. Continuem per un petit tram d’asfalt fins que davant nostre
hi trobarem una bifurcació, agafem la que es desvia cap a la dreta i
que és un camí de terra senyalitzat que ens portarà fins al centre de
la vila. Arribats aquí és un plaer girar la mirada cap a les muntanyes
d’on venim, plenes d’històries i a partir d’ara, també de la història de
la XXXVIII Embardissada.
Entrem a Tortellà passant pel costat del Casino, seguint pel carrer
de França que ens porta fins a la Plaça de l’Esglèsia, just davant de
l’esglèsia surt el carrer que ens acostarà fins el Parc de Santaló, el nostre
punt d’inici. Esperem que hàgiu gaudit d’una bona Embardissada, fins
l’any vinent!
Text i Fotografies d’Alba Danés
Amb l’ajuda de Ramon Bartrina, Anna Planella, Joan Fàbrega i tot l’equip de l’Embardissada
Just a l’arribada a Tortellà podem girar-nos i contemplar les terres d’on venim
BAC DE CANES
un
TOPÒNIM RECUPERAT
Xavier Puigvert i Gurt
L’any 1918, el conegut impulsor de l’excursionisme català Cèsar
August Torras (1852-1923) va rememorar una excursió que temps
enrere havia fet de Tortellà a Albanyà, passant per les Canals del
Carig. En tenia un bon record, aquell barceloní fill adoptiu de la vila
de Camprodon, perquè va qualificar l’itinerari de quatre hores i mitja
com una “excursió molt recomanable” i va voler evocar especialment el
paisatge de l’entorn de la riera de Borró, que tant l’havia impressionat.
Des del collet de Can Bosc, a Lliurona, destacava que “se frueix d’un
esplèndid punt de vista sobre’l seguit formidable de cingleres y
balsos de penya que enclou el sót de Borró. Els respatllers de la serra
d’Entreperes y de Sant Miquel de Monteia y els espadats de bosc
de Canes formen un gegantesc estimball en l’aspre pas del riveral”.
Fortament impressionat, com es pot comprovar, per aquell “bosc de
Canes”, Torras va cercar una explicació acceptable per al topònim i la
va trobar en la possibilitat que signifiqués “bosc de penyas o roques”,
la qual cosa, trobava, “no pot estar mellor aplicat a la configuració y
topografía de lloc tan desolat, gairebé inaccesible”.1
Però la invitació per escrit de l’excursionista a comprovar la bellesa
de les vistes topa amb un greu entrebanc. I és un entrebanc de pes:
a còpia de malentesos i distraccions, els mapes actuals de referència
o bé no recullen el “bosc de Canes” o bé dubten a l’hora de situarlo en un punt determinat sobre el Borró, en el límit municipal actual
entre Sales de Llierca i Albanyà. En els mapes de l’Editorial Alpina dels
anys setanta del segle XX, no apareixia ubicat enlloc. Va ser a partir de
l’edició de 1985 que els cartògrafs van començar a situar un “bosc de
Canes” al costat d’un “collet de Santa Maria”, damunt la confluència
del Borró i el Clot de la Mariana. També va aparèixer la mateixa
parella en el mapa elaborat expressament per a la VIII Embardissada,
transcorreguda l’abril de 1985. Amb posterioritat i força recentment,
el Nomenclàtor Oficial de Toponímia de Catalunya ha liquidat del tot
el topònim que va referenciar Cèsar August Torras i només dóna per
bo en el seu lloc el “collet de Santa Maria”.
Malauradament, una dada desballesta completament aquest
panorama cartogràfic acuradament dibuixat en els darrers anys i, a
més, sembla desautoritzar les observacions de Cèsar August Torras. La
dada novedosa és la descripció de la finca que consta en la inscripció
del mas Monteia al Registre de la Propietat d’Olot, la qual proporciona
una nova versió del feréstec nom de lloc. Diu el registre que, pel nord,
les terres de la propietat limiten “con un xorrec que discurre en tiempo
de lluvia y parte con tierras del señor Trulls y atravesando el punto
Bodegats, siguiendo el aguavertiente en dirección al collet del Bac
de Canas y en línea recta al Campo o Pla de Nuria, en dirección al río
Borró, también con tierras del manso Bosc y termina en tierras del
Manso Vellurs”.2 Per si fos poc, una consulta personal feta pel Centre
Excursionista d’Olot al darrer estadant de la masia, el conegut Pep
de Monteia –nascut allí mateix el 1935– va confirmar que “el Bac de
Canes” era el veritable nom del collet i que no en coneixia cap altre.
Em sembla que bona part de la qüestió rau en el fet que el nostre
intrèpid excursionista del principi del segle XX no va encertar del tot el
nom del lloc. És possible que tot plegat fos fruit d’un malentès. Situats
d’esquena a Lliurona, els seus informants van pendre com a referència
el topònim més proper, el Bac de Canes, per anomenar l’imponent
massís cobert de boscúria que domina el Borró. La confusió entre el
bac que ell no veia per enlloc i el bosc que se li oferia a la vista ja devia
ser cosa seva, quan va voler posar per escrit les emocions viscudes
durant l’excursió. Tant si aquesta és l’explicació com si l’error es deu a
una altra raó, el cert és que el nostre topònim ha estat a punt de fer-se
passar per un altre per culpa de les dificultats per documentar-lo en
les converses veïnals i en els papers oficials.
Ni l’esforçat notari de Besalú Joaquim Matas Arovitx no en va trobar
cap mena de rastre en les escriptures de les terres de l’antiga baronia
de Sales que va poder consultar!3 No ens ha d’estranyar, de totes
maneres. Es tracta d’un microtopònim situat en una zona que domina
una via de pas força transitada antigament, però que no era pas a
peu de camí. La poca població present a la zona, a més, no ajudava
al manteniment i la difusió del nom de lloc. Ja sabem que un dels
efectes perversos de la despoblació d’un indret és aquesta pèrdua
irremeiable del microcosmos nominal: els pagesos que se’n van
s’enduen amb ells el coneixement dels topònims petits. El veïnat de
Monteia –administrativament de Sales de Llierca; eclesiàsticament
vinculat a Tortellà des del final dels temps medievals– sempre ha sigut
poca cosa. El formaven vuit masies molt antigues, reduïdes a dues
l’any 1448… i que continuaven essent les úniques en el segle XVII: els
masos de Monteia i Orri. A més, un altre factor que ha contribuït a fer
molt esquerp el nom del collet és, curiosament, que la propietat on
es troba s’ha mantingut inalterada durant segles. La finca pertanyia
als barons de Sales i, des del segle XVIII, l’arrendava un procurador,
establert a Barcelona, dels Cotoner de Llupià, marquesos d’Ariany,
domiciliats a Palma de Mallorca. Des de la distància, els amos es
limitaven a buscar masovers per quatre anys sense haver de detallar
i, per tant, de posar per escrit– els límits d’aquella explotació agrària
d’on obtenien la renda.4
El nom ara recuperat, Bac de Canes, per damunt de tot, es basa en
una lògica implacable, per significat i per ubicació. És evident que
la interpretació de Cèsar August Torras, que creia veure en el nom
una descripció molt ajustada dels cingles aixecats sobre el riu, ha de
ser rebutjada del tot. La paraula “bosc” no forma part del topònim i
“canes” no ha volgut dir mai allò que ell es pensava. La descripció va
per una altra banda. El llatí canna ha evolucionat en català de dues
maneres paral·leles. Sobretot ha originat mots amb -ny- i un so palatal,
com ara canya i canyet, però també és a la base de moltes paraules
amb una pronúncia afeblida i representada per una sola -n-. En són
exemples clars i arcaics la mida antiga cana, els col·lectius vegetals
canet i canadell i el nom de recipient canat. A la Garrotxa i voltants,
precisament, el record d’aquesta evolució lingüística manté una forta
presència en topònims semblants a l’existent damunt del Borró: Canet
i Canadell (amb les variants Canedell i Candell) són arreu on cal indicar
una clotada bona perquè s’hi faci la canya. Però si hem de buscar un
paral·lel exacte, cal assenyalar sense pensar-s’ho dos cops cap al Coll
de Canes, entre les valls de Ridaura i Vallfogona. Aquest canyar es va
saber posicionar molt millor, a la vora d’un important camí ramader i
el seu nom encara presideix el coll. I tornant al topònim de Sales, res
millor que una obaga ombrívola i humida per facilitar l’abundància de
canyes i fer sentir, si més no als pagesos de la contrada, la necessitat
d’elevar aquest fet a la categoria de nom de lloc casolà.
1 Cèsar August Torras, Pireneu Català. Guía itinerari. Garrotxa, Barcelona: Companyía Espanyola
d’Arts Gràfiques, 1918, p. 139-140 (itinerari núm. 40).
2 Registre de la Propietat d’Olot, tom 910, llibre 6, f. 16, finca 65, 27 setembre 1979.
3 Joaquim Matas, Castillo de Salas y sus términos (antiguo condado de Besalú), Olot: Juan Bonet,
1905.
4 Arrendament per quatre anys del mas Monteia a Josep Gratacós, pagès de la baronia de Sales
(ACGAX, Ofici d’Hipoteques de Besalú, v. 14, f. 20v, 2 gener 1778). Arrendament per quatre anys
del mateix mas a Julià Vergés, pagès de la parròquia de Sous (ACGAX, Ofici d’Hipoteques de
Besalú, v. 23, f. 24v-25r, 5 gener 1788).
ELS OCELLS
de
L’EMBARDISSADA
Mike Lockwood
La ruta de la XXXVIII Embardissada passa sobretot per zones de bosc
mediterrani, de pins i d’alzines, on queden pocs espais oberts. Així,
doncs, els ocells que es veuran i que se sentiran seran sobretot ocells
de bosc. Associats als boscos d’aquest sector de l’Alta Garrotxa hi ha
altres ambients com els prats, les bardisses, les rieres i cingleres, que
també acullen les seves pròpies comunitats d’ocells.
Però, una cosa que tots tenen en comú és que a mitjans d’abril, és a
dir, en l’època de l’Embardissada, tot just comencen a aparellar-se i,
sobretot els mascles, estan molt actius cantant per atreure les femelles
i per defensar els seus territoris.
Així doncs, la identificació dels ocells presents al llarg del recorregut
dependrà tant de l’observació visual: quina mida? quin color?, quina
forma? Com de la facilitat que tinguem per tal de reconèixer els seus
cants.
Totes les fotografies dels ocells s’han extret de la Wikipèdia
i es troben sota llicència CreativeCommons
Descobreix el cant dels ocells clicant els diversos enllaços que trobaràs
als peus de cada fotografia un cop en ruta, intenta endevinar-los!
Els ocells
de
BOSC
Els ocells de bosc són dels més difícils de veure perquè passen gran
part del temps a les capçaleres dels arbres. Els veurem amb més facilitat si anem a pinedes, sobretot les més obertes com les del Pla de La
Calma, ja que els alzinars són molt més atapeïts.
Escolta la Mallerenga Blava
Escolta la Mallerenga Carbonera
Escolta la Mallerenga Emplomallada
Mallerengues
En podrem trobar fins a cinc espècies diferents: l’emplomallada,
la petita, la blava, la carbonera i la cuallarga. Són ocells petits, es
desplacen per les branques altes i cal conèixer els seus cants per
assegurar-ne la identificació. L’emplomallada és de les més maques,
amb la seva cresta característica. El seu cant és senzill, sovint amb
petits ‘prrrs prrs, prrs’, gairebé com un gat que ronca. La petita està
molt lligada a les pinedes i té un reclam característic: ‘fúnzig, fúnzig,
fúnzig’, que repeteix moltes vegades.
Escolta la Mallerenga Cuallarga
Mallerenga Petita
Bruel
Un dels nostres ocells més petits i difícils de localitzar, només visible
a les capçaleres dels arbres. Té un cant i reclam molt agut que només
se sent des de prop.
Picot garser gros
És un ocell blanc-i-negre que, a
més a més del seu conegut tamborineig, emet una seguit de
crits inconfusibles, incloent-hi un
‘cluck’ fort com el d’una gallina.
Escolta el Picot garser gros
Mosquiter pàl·lid
És el menys conegut d’entre els nostres ocells de bosc. Arriba des
d’Àfrica a mitjans d’abril i s’instal·la als boscos per criar fins a finals
d’estiu, moment que torna a migrar cap al sud. De color groc verdós,
la millor manera de detectar-lo és pel seu cant, una curta successió
de notes que sonen com una sonalla a les capçaleres dels arbres.
Escolta el Bruel
Escolta el Mosquiter pàl·lid
Raspinell
És un ocell clàssic a qualsevol tipus de bosc. Busca aliment als troncs
dels arbres, pujant des de baix cap a dalt i després anant al següent
arbre per tornar a començar des de baix. El cant és una breu però
clara successió de notes que accelera cap al final de la seqüència.
Escolta el Raspinell comú
Els ocells
de les
BARDISSES
Als marges dels camps i boscos hi creixen grans bancs de vegetació
com per exemple els esbarzers, aquestes zones són bons refugis per
a molts ocells.
Pit-roig
És un dels més familiars entre els
nostres ocells i a l’hivern el podem
trobar a gairebé qualsevol lloc. Quan
comença a criar sovinteja bardisses
humides i marges de camps. El seu
cant és característic: una successió de
notes melòdiques, cantades de forma
mandrosa.
Escolta el Pit-roig
Cargolet
És el més petit dels nostres ocells, però amb
un cant que sorprèn per la seva potència i
estridència!.
Escolta el Cargolet
Mascle de Tallarol Capnegre
Tallarol capnegre i de casquet
Són dues espècies de la mateix família que trobem als mateixos
indrets malgrat que en hàbitats subtilment. El capnegre és amant
de les bardisses i arbustos a les zones més humides. El mascle té un
‘casquet’ negre, i la femella un de marró. El cant del mascle és d’una
varietat melòdica amb diferents notes.
El de casquet es pot trobar a bardisses i matollars baixos més secs, el
reconeixem amb el seu cant d’alarma: un aspre seguit de notes ‘tratra-tra-tra-tra’ que emet des de dins d’una mata plena de punxes.
Gratapalles
Els ocells
dels
ESPAIS OBERTS
Aquests ocells són més presents al primer tram de l’Embardissada,
entre Tortellà i Sales, on hi trobem camps, pastures i d’altres zones
obertes.
Picot verd
A diferència del picot garser gros, aquest
picot és dels camps oberts on s’alimenta
de les formigues que extreu amb les seva
llengua llarga dels formiguers i fusta morta.
El seu crit és inconfusible: una llarga i forta
rialla.
Escolta el Picot verd
Aligots
És una de les rapinyaires més comunes de
la comarca, el podem detectar pel marges
dels boscos als voltants de Sales de Llierca.
Remunta sobre els boscos, tot sovint
emetent uns crits alts ‘mieoooo’, ‘mieoooo’.
És un dels ocells més atractius que ens podem trobar; el mascle té el
cap marcat per ratlles horitzontals de color groc i verd. Emet un cant
que consisteix en successió de notes com una sonalla, sovint des de
dalt d’un arbre, un arbust o un paller. El cant recorda el del mosquiter
pàl·lid, però molt rarament les dues espècies coincideixen al mateix
hàbitat.
Els ocells
de les
CINGLERES
A la zona del Borró no hi falten les grans cingleres, certes aus aprofiten
per fer-hi el niu.
Corb
És un dels més grans i evidents ocells
a la zona és el corb, dels quals unes
quantes parelles nidifiquen a la zona.
Sovint se’l sent abans de veure’l ja que
el seu ‘croac, croac’és molt característic.
Escolta el Corb
Roquerol
Aquesta ‘oreneta’ difereix de les orenetes comunes i cuablanques
en ser una espècie resident que no marxa a l’Àfrica un cop passat
l’estiu. A l’hivern se’n veuen grans grups a algunes ciutats i pobles
de la comarca com Olot o Besalú, però a l‘estiu el trobem prop de les
cingleres on fa el seu niu.
Voltor comú
Aquesta gran au rapinyaire no cria als voltants de Tortellà, però sí se’n
veuen de tant en tant durant els desplaçament que efectua des de
la seva zona de nidificació a la vall d’Hortmoier per cercar aliment.
Descobriu-lo al cel sobre les penyes que protegeixen el curs alt del
riu Borró.
Aspectes interessants
sobre
VEGETACIÓ, FLORA I GEOLOGIA
Xavier Viñas i Teixidor
Vista de la pineda de pi blanc del camí de can Simó. S’hi veu que la brolla de romaní i bruc
d’hivern amb estrat arbori de pi blanc comença a evolucionar cap a alzinar de terra baixa.
Des del punt de vista de la Vegetació i el paisatge, el recorregut de
l’Embardissada d’enguany és molt semblant al de l’Embardissada del
2003 (XXVI ena). Tornarem a sortir de Tortellà, a uns 300 m d’altitud
i, com en aquella ocasió, tampoc no assolirem els cims més alts de
l’Alta Garrotxa, sinó que ens quedarem a una altitud màxima modesta
(els 1000 del cim de la Calma). Enguany, no obstant, passarem pels
dos costats del riu Borró, i travessarem d’un costat a l’altre de riu a
l’imponent cingle de la Clau, anomenat, també, cingle de l’Estadi.
La sortida des de Tortellà en direcció a Sales, es fa per entremig
de camps, en un paisatge eminentment pla i agrícola. És el Sector
Sudoriental o de plana de l’Alta Garrotxa, que comprèn la part plana
més propera als cursos baixos dels rius Llierca i Fluvià i que, seguint
el Fluvià, entronca amb la plana de l’Alt Empordà. Aquesta part del
territori no és inclosa en el PEIN Alta Garrotxa, que comença a la cota
altitudinal de 400 m, però conté alguns elements botànics singulars
en aquest marc predominantment agrícola i d’alt valor paisatgístic
que la farien mereixedora d’inclusió.
Estem en el domini potencial de l’alzinar de terra baixa amb marfull
(el Quercetum ilicis galloprovinciale dels botànics), però tot i això, de
boscos d’alzina ben formats no n’hi ha gaires en aquests verals.
Per una part, l’home s’ha ensenyorit de les zones més adeqüades
per ser treballades i hi ha instal·lat els seus conreus; per altra part, les
proximitats de les zones humanitzades sempre han rebut un impacte
intens, i per això, les zones menys aptes per al conreu eren aprofitades
com a font de llenya i fusta, de manera que el bosc sempre hi ha estat
esclarissat. És per això que, de moment, l’arbre predominant és el pi
blanc (Pinus halepensis), perquè creix més
de pressa que l’alzina i té un rendiment
més ràpid. Si ens hi fixem, veurem que el
pi blanc es presenta acompanyat d’una
munió d’arbustos, com ara el romaní
(Rosmarinus officinalis), el bruc d’hivern
(Erica multiflora), l’argelaga (Genista
scorpius), la farigola (Thymus vulgaris),
l’escutxarda o escruciata (Globularia
alypum) com la de la fotografia.
l’Staehelina dubia i d’altres, que són arbustos aimants de la llum del
Sol (“heliòfils”, en paraules de botànic) de manera que els agrada estar
sense arbres o bé només amb una coberta arbòria de pi blanc, que
esmorteeix relativament poc els rajos del sol.
Aquestes pinedes més o menys esclarissades constitueixen una
comunitat arbustiva anomenada brolla de romaní i bruc d’hivern
amb pi blanc (Rosmarino-Lithospermetum) i, estrictament, des
del punt de vista dels botànics, no constitueixen pas un “bosc” sinó
una formació diferent, ja que, tant si hi ha pins com si no n’hi ha, els
arbustos són pràcticament els mateixos, i, per tant, la coberta de pi
blanc no modifica gaire les condicions ambientals a sota seu com per
permetre la vida de plantes que, sense els arbres, no podrien resistir
les condicions ambientals.
És per això que els botànics no concedeixen la categoria de bosc a
aquestes formacions arbustives amb pins, perquè prefereixen reservar
la denominació de “bosc” per a aquells conjunts de plantes que sí que
viuen dependents de les modificacions ambientals que fan en el seu
interior els arbres que els cobreixen. Tot i això, l’anomenada “successió
vegetal” és un fet ecològic que ens mostra que, deixades evolucionar
al seu aire, les brolles donen pas a l’alzinar.
D’això en veurem un bon exemple prop de can Simó, després de deixar
el riu Borró i d`haver pujat fins els 400 m d’altitud (precisament, en
el límit declarat de l’Espai PEIN Alta Garrotxa): de pins petits creixent
en la brolla ja n’hi ha pocs o cap i, en canvi, el marfull (Viburnum
tinus), alguna alzina (Quercus ilex) petita, l’arboç (Arbutus unedo), i
el llentiscle (Pistacia lentiscus), que són plantes típiques de l’alzinar
de terra baixa, comencen a jugar un paper important en el conjunt. A
més, en alguns indrets encara ara s’hi veuen parets de feixa, que són
una bona mostra de la intensa acció de l’home sobre aquesta part del
territori.
Feixes als alzinars en recuperació a la terra baixa, prop de can Simó
Aspecte de les margues del camí prop de can Simó
Poc més amunt, deixarem una estona el camí per passar per un corriol.
Aquí hi trobarem grans blocs de calcàries caiguts i, si ens hi fixem,
podem veure i seguir el creixement dels líquens arrapats a les seves
cares més o menys inclinades: a partir d’un punt inicial, el liquen va
creixent en totes direccions fins a adoptar una forma circular.
Però, a mesura que va creixent, les parts més velles, situades,
precisament, al centre del cercle, van morint-se i desapareixent,
de manera que, al final, els líquens van adoptant una disposició de
“circumferència-sense-centre”. En aquest tram del nostre recorregut,
en podrem veure bells exemples, i també alguns exemples de molses,
que, més rarament, també viuen prou temps per adoptar aquesta
disposició de creixement.
Tres estadis de desenvolupament d’un liquen en una roca calcària
A partir d’aquí, i seguint el nostre itinerari, ens endinsarem en el Sector
Central de l’Alta Garrotxa, ja plenament inclosa en l’Espai declarat
d’Interès Natural. De moment, la roca predominant és la marga, una
roca trencadissa, que fàcilment es desintegra en trossets relativament
allargats i prims i que, per tant, és fàcilment erosionable i afavoreix
l’encaix dels rius en barrancs profunds i la formació de muntanyes
més o menys elevades però sense grans desnivells verticals.
Poc més amunt, deixarem una estona el camí per passar per un corriol.
Aquí hi trobarem grans blocs de calcàries caiguts i, si ens hi fixem,
podem veure i seguir el creixement dels líquens arrapats a les seves
cares més o menys inclinades: a partir d’un punt inicial, el liquen va
creixent en totes direccions fins a adoptar una forma circular.
Més endavant, tornem al camí ample a la Creu d’en Cervosa. Aquí
s’acaba el pi blanc, perquè aquest és, pràcticament, el límit altitudinal
de l’arbre en aquests verals.
Tot i això, per fer-nos el comiat, n’hi podem veure algun de talla
considerable, quasi monumental. Llavors, deixem el costat de solell
de la muntanya i passem al costa de bac, i és aquí on el caràcter del
bosc canvia i passem a un alzinar de terra baixa amb marfull dens i
ben desenvolupat.
Aquí ja podem parlar amb propietat de “bosc” i, si ens hi fixem bé,
veurem que a l’estrat arbori hi ha alzina i pi roig (Pinus sylvestris), però
veurem que també han canviat les altres plantes.
Ara som en una de les variants més humides de l’alzinar de terra baixa
amb marfull (Quercetum ilicis galloprovinciale), que se’ns presenta
ben conservat: hi dominen el marfull (Viburnum tinus), l’aladern
(Rhamnus alaternus), l’esparraguera (Asparagus acutifolius), l’herba
fetgera (Hepatica nobilis), l’aríjol (Smilax aspera), el lloreret (Daphne
laureola), el galzeran (Ruscus aculeatus), el boix (Buxus sempervirens),
la Coronilla emerus i, sobretot, les espècies herbàcies característiques
de l’alzinar (viola –Viola alba-, falzia negre –Asplenium onopteris-,
rogeta –Rubia peregrina-, camedris –Teucrium chamaedrys- etc)
s’hi fan presents i abundants, i també la maduixera (Fragaria vesca),
l’herba desinflamatòria (Prunella grandiflora) i d’altres espècies dels
llocs humits (com el grèvol, Ilex aquifolium) que donen un caràcter
de bosc tendre a aquest alzinar i que no podrien viure (o viurien amb
moltes dificultats) en l’ambient obert de la brolla de romaní i bruc
d’hivern.
L'alzinar de rebroll de prop de l'escaler d'en Bosc
El Marfull, amb les seves flors blanques de primavera. Després, els fruits tenen un color
blau amb una lluentor metàl·lica molt característica
Sobre l’escaler de can Bosc, es pot apreciar amb molta claredat que
l’alzinar hi és de rebroll: les alzines presenten un port baix, i surten uns
quants tanys d’una soca més o menys gruixuda i ampla. Aquestes són
les reminiscències d’una tradició d’explotació antiga, el carboneig. És
per això, també, que trobarem les restes d’algunes places carboneres
que, de fet, són el testimoni d’aquesta antiga i intensa explotació que
va durar fins ben entrat el Segle XX. De ben segur que llavors l’aspecte
d’aquestes muntanyes devia ser molt diferent del que presenten
ara... si ens hi fixem, podrem veure moltes altres places carboneres
al llarg del recorregut, i això ens donarà una idea de l’extensió i de la
magnitud del canvi. En arribar a les baumes del Birol, però, l’alzinar
deixa de ser de rebroll, i els arbres, crescuts de gla, surten aïllats els
uns dels altres... val la pena fixar-se en la diferència d’estructura que
té aquí el bosc, que és notable. I hi veurem, també, algun arboç de
dimensions considerables.
Més amunt del coll Sespera, a partir d’un breu retorn a la pista,
entrem en territori de l’alzinar muntanyenc. Concretament, es
tracta d’un alzinar muntanyenc amb moixera de pastor (Quercetum
mediterraneo-montanum torminalo-ligustretosum).
Estem a una altitud encara modesta (només uns 550 m), però a
l’obaga, algunes plantes com l’esparreguera, l’aríjol o el llentiscle, que
no suporten gens el fred perllongat, ens deixaran; d’altres, com el
marfull, es van fent escadusseres (perquè no hi acaben de viure bé en
les condicions relativament més fredes de l’obaga), i a l’alzinar hi passa
a dominar la resta d’espècies, sobretot el boix (Buxus semervirens), la
Coronilla emerus, la falzia negre (Asplenium onopteris) i el camedris
(Teucrium chamaedrys), cosa que canvia el caràcter del bosc.
De fet, ja fa estona que no veiem ni romaní ni escutxarda (o escruciata)
ni aríjol ni pi blanc, i això, que només és degut a un canvi de
temperatura, ja marca diferències. Quan aquest bosc és tallat, se sol
obtenir directament una pastura seca, anomenada pastura de jonça
(Plantago-Aphyllanthetum monspeliensis), que és un prat sec i arranat
que fa de bon pasturar per al bestiar oví. Hi dominen les herbes i petites
mates mediterrànies, com la jonça (Aphyllanthes monspeliensis), la
Coronilla minima, el Teucrium polium, l’Argyrolobium zannonii, el
barballó o espígol comú (Lavandula latifolia) i moltes altres que fan
una pastura densa però força rasa. I a principis de primavera, quan
encara el conjunt té un color brunenc, hi sol fer acte de presència el
narcís (Narcissus assoanus), que escampa arreu les seves particulars
flors grogues i petites. Aquest prat és extraordinàriament estès a tota
l’Alta Garrotxa, des dels 150 als 1400 o 1500 m d’altitud, i el podem
veure pels entorns de can Bosc, de Monteia i Sant Miquel o de Sant
Grau d’Entreperes. Es fa, sobretot, als dominis de l’alzinar muntanyenc
i de la roureda de roure martinenc, i podríem dir que, fora dels indrets
més humits o més elevats i freds, és “el prat” per excel·lència a l’Alta
Garrotxa, de manera que el trobem arreu, i algunes vegades fent
conjunts d’una bellesa i una sobrietat extraordinàries.
Vista de l’oliverar recuperat de can Bosc
En arribar a can Bosc, però, a uns 600 m d’altitud i en un vessant
orientat a solell, veurem que fa poc hi han netejat, per recuperar-la,
una extensió notable de feixes cobertes d’oliveres. L’olivera és una
d’aquestes plantes que pateixen el fred, i molt probablement és per
això que l’aspecte i la vitalitat dels arbres hi és força migrada... aquest
solell orientat al sud i, per tant escalfat un xic més pel sol que no
pas l’obaga, deu ser un dels darrers reductes d’aquesta part de l’Alta
Garrotxa on l’olivera (Olea europaea subsp. europaea) encara hi pot
viure, si bé amb dificultats ben paleses.
L’alzinar muntanyenc de l’obaga de can Bosc, amb un estrat arbori de pi roig
A l’obaga de can Bosc, al baixant fins a la font, és notable l’estrat arbori
de pi roig (Pinus sylvestris),que porta l’alzinar muntanyenc. El pi roig
hi domina clarament, de manera que l’alzinar se’ns presenta amb
una fisonomia de pineda de pi roig que ens podria fer dubtar que
es tracta d’un alzinar si només ens fixéssim en els arbres... però totes
les plantes que acompanyen el pi roig són les que hem esmentat
abans per a l’alzinar muntanyenc i, per tant, hem de concloure que
aquestes pinedes de pi roig són, de fet, alzinars muntanyencs amb
coberta de pi roig. El pi roig fent la coberta de l’alzinar muntanyenc
és particularment abundant a les parts altes d’aquí i dels massissos
calcaris propers, de manera que les pinedes extenses arriben fins a coll
de Faja, el Treu Gros, Lliurona i l’Orri, però s’estenen també llargament
a l’altre cantó del Borró pel que passarem d’aquí a unes hores, des
de Monteia al cim de la Calma, coll de Jou, coll sa Bassa i Sant Grau
d’Entreperes.
Tot i això, en els afraus dels dos vessants del Borró l’alzinar muntanyenc
es manté amb la seva coberta d’alzines original, i ho podrem comprovar
tot seguit en avall de la font de la Clau i en amunt des del Borró fins a
Monteia.
Aquestes pinedes de pi roig les hem de veure, de fet, com a pinedes
“secundàries” que s’han establert després d’una alteració -potser en
temps molt reculats- de l’alzinar muntanyenc.
El pi roig és un element més de l’estrat arbori de l’alzinar, i viu molt bé
en el territori de l’alzinar muntanyenc calcari de l’Alta Garrotxa. Té un
creixement més ràpid que l’alzina i això li dóna un gran avantatge en
la colonització de terrenys sense bosc.
A més, té un gran interès per a la producció fustanera, i per això
probablement ha estat afavorit. D’aquí ve la importància que assoleix
en alguns llocs determinats.
Abans de baixar cap al Borró, passarem per la font de la Clau, i aquí val
la pena de fixar-se en les falgueres i les molses que viuen agafades a
la part externa del bassi que recull l’aigua.
Es tracta d’unes falgueres fines i delicades, les falzies o falgueres de pou
(Adiantum capillus-veneris), i d’unes molses que, més o menys, són
dures, sobretot a la base, perquè queden impregnades de carbonat
càlcic en conjunt fan una comunitat vegetal que és molt freqüent als
degotalls i regalims d’aigua de totes les zones calcàries del país i que
rep el nom científic d’Eucladio-Adiantetum. L’aigua regalima per les
parets del bassi. És una aigua carregada de bicarbonat càlcic, i aquest
bicarbonat prové de la dissolució del carbonat càlcic de què està feta
la roca (la calcària és carbonat càlcic al 100%, mentre que la marga en
conté al voltant d’un 50% de la seva composició).
Però la dissolució del carbonat càlcic per part de l’aigua de pluja és un
fet estrany, ja que el carbonat càlcic és insoluble en aigua, i, per això,
l’aigua de pluja necessita la col·laboració d’un element imprescindible
que ella troba en el seu camí de caiguda des del núvol: el CO2 (diòxid
de carboni). L’aigua de pluja i el CO2 reaccionen entre ells i donen
àcid carbònic, i és aquest àcid carbònic el que sí que pot atacar la
roca i anar-la dissolent, ja que el producte de la reacció entre l’àcid
carbònic i la roca calcària és el bicarbonat càlcic, que és soluble i que
va carregant les aigües que circulen per l’Alta Garrotxa... tot plegat
(no podria ser d’altra manera) els químics ho solen representar amb
reaccions químiques, i són les següents:
Dos aspectes dels regalims de la
Font de la Clau
1) H2O (pluja) + CO2 (atmosfera) : CO3H2 (àcid carbònic) [cau sobre la
roca]
2) CO3H2 (àcid carbònic) + CaCO3 (roca calcària i marga) : Ca(CO3H)2
Com a resultat de les reaccions 1 i 2, la roca calcària, de mica en mica,
va desapareixent, i al seu interior s’hi formen cavitats que, de vegades,
poden ser enormes, mentre que la seva superfície sol quedar “marcada”
per línies que semblen esgarrapades a la roca o que hi formen solcs
profunds que, en conjunt, reben el nom de rasclers.
La velocitat del procés és extraordinàriament lenta, perquè la quantitat
de CO2 que hi ha a l’atmosfera és petitíssima i, per tant, la quantitat
d’àcid carbònic que hi ha a l’aigua de pluja també és petitíssima, de
manera que es tarda milers o centenars de milers d’anys a esculpir un
paisatge com aquest, que els geòlegs anomenen paisatge càrstic, en
un indret on hi afloren roques calcàries... però hi ha llocs on l’aigua
regalima a poc a poc, cosa que, en temps sec, afavoreix l’evaporació
d’una part d’aquesta aigua, i l’evaporació fa anar les reaccions anteriors
en sentit contrari, perquè fa augmentar localment la concentració
de bicarbonat a l’aigua, i tot plegat fa que es torni a formar de nou
carbonat càlcic. La reacció és la següent:
3) Ca(CO3H)2 : CaCO3 (carbonat càlcic) + CO3H2 (àcid carbònic)
[en massa concentració per evaporació de part de l’aigua]
D’aquesta manera, el carbonat càlcic format de nou precipita (és a dir,
es diposita i s’enganxa) als llocs per on regalima l’aigua i, naturalment,
a sobre de les plantes que humiteja i que amara aquesta aigua, que, en
aquest cas, són les molses i les parts baixes de les tiges i les arrels de les
falgueres que, per tant, van quedant dures, “petrificades” i recobertes
de carbonat càlcic a la base... però, adaptades com són a viure en
aquestes condicions, tant les falgueres com les molses sobreviuen i,
en el cas de les molses, van creixent per la part superior, cosa que
fa que, de mica en mica, la base petrificada es vagi engruixint, de
manera que es poden arribar a formar gruixos considerables d’aquesta
“tosca” calcària enganxats a sobre dels regalims de l’aigua. Aquesta és
l’explicació de la “crosta” marronosa que recobreix les parets del bassi
i també la llera pètria del torrent d’aquesta clotada de la Clau.
Anirem baixant des de la font per un alzinar muntanyenc molt
ben estructurat, i seguint un corriol que baixa, amb un traçat molt
intel·ligent, fins al llit del Borró en l’indret conegut com el cingle de la
Clau o de l’Estadi.
Aspecte de l’alzinar muntanyenc de la baixada al cingle de la Clau o de l’Estadi
El cingle de la Clau o de l’Estadi és una paret rocosa colossal originada
pel xoc continuat de l’aigua del riu Borró a la seva base. Però, a
més, té la particularitat que, en ser la mateixa base feta de margues
disposades en capes relativament gruixudes, la corba que la paret
obliga a descriure al riu és esculpida en forma de graderia escalonada,
cosa que recorda molt la disposició dels seients en un estadi esportiu.
Sobre la graderia de margues, una paret imponent de calcàries molt
gruixudes acaba de configurar aquest racó esplèndid, mentre que,
al llit fluvial, a la part interior de la corba, s’hi apilonen les sorres
sedimentades que han esculpit i llimat el llit rocós fins a originar olles
i laberints de gran bellesa.
Tot el que hem explicat sobre la distribució dels alzinars i les pinedes
de pi roig ho podrem copsar des del mirador del collet de Santa Maria.
En arribar a Sant Grau d’Entreperes (a uns 800 m d’altitud) retornarem
al domini de l’alzinar de terra baixa, perquè en aquest vessant de
muntanya orientat al solell el domini de l’alzinar de terra baixa s’enfila
fins a aquesta altitud, de manera que corresponen a aquesta formació
els boscos d’alzina que trobarem en anar baixant tot seguint el camí
dels valencians fins que, a les envistes de Tortellà retrobarem la
franja de pinedes de pi blanc amb brolla per on hem iniciat la nostra
caminada d’enguany.
Dues vistes del Cingle de la Clau o Cingle de l’Estadi
SANT GRAU
D’ENTREPERES
Josep Vilar i Vergés
Entreperes és un petit veïnat situat al nord-oest de Sadernes, en els
primers replecs de l’Alta Garrotxa, dins el terme de Sales de Llierca.
Està format per una dotzena de masos esparsos: Can Pentinet, La
Quintana, Argelers, La Rovira, Can Diumenjó, La Rectoria, Can Roca,
Can Comú, Grauet, La Canova, Les Comes i Can Benet, la majoria dels
quals es troben en ruïnes. Al mig del veïnat s’alça l’església de Sant
Grau. El nom d’ Entreperes, d’arrel llatina, vol dir entre pedres, entre
muntanyes pedregoses. I així es confirma, es troba enclavat en una
coma entre la serra de Banyadors i la muntanya del Comuns.
Pascual Madoz en el seu “Diccionario geográfico-estadístico-histórico
de España” editat l’ any 1847, descriu el poblet d’Entreperes com:
“Aldea de población 60 almas dependiente del lugar de Sadernas, en
la provincia y diocesis de Gerona (a 8 horas a pie), partido de Olot (a 4
1⁄2 horas ) y a 28 horas de Barcelona. Tiene varias casas y un santuario
dedicado a San Gerardo (Sant Grau) donde tiene obligación de decir
misa todos los domingos el cura de la iglesia parroquial de Sadernas.
este santuario es de los mas ricos del pais, en el dia 13 de octubre que
se celebra la fiesta del Santo titular concurren todos los labradores
a ofrecer sus bueyes y es costumbre dar generalmente de limosna 2
reales por cada uno”.
L’APLEC
Temps era temps que en lloc d’Entreperes per la diada de Sant Grau,
el 13 d’octubre; s’hi celebrava un concorregut aplec, el més massiu i
popular de l’Alta Garrotxa. La raó de l’important afluència la tenia el
patronatge de Sant Grau sobre el bestiar boví. Bous i vaques eren pels
pobres pagesos essencials per viure i per treballar, per llaurar o estirar
carretes. I pobre del pagès pobre que se li posés malalt el bou o com
deien se li “encuirés”. I molt pitjor si se li moria, passava de la pobresa
acostumada de cada any a la més fonda de les misèries. Per això molts
pagesos s’encomanaven al Sant que protegís de mals i desgràcies els
preuats animals i per la diada de Sant Grau anaven en romeria cap a l’
ermita d’Entreperes.
Venien de tota l’Alta Garrotxa, de Ribelles, Bassegoda, Oix, Talaixà,
Lliurona i de molts pobles de la plana del Fluvià, farcida de pagesos,
de Tortellà, Argelaguer, Sales, Besalú, Beuda, Sant Ferriol, Maià, fins i
tot s’hi arribaven de Cabanelles, Vilademires i Crespià. Tots enfilaven
el vell camí de Sant Grau que s’ agafa al nord del poble de Tortellà.
Camí que, a principis del 1900, una empresa de talladors valenciana
va aixamplar pel pas de carretes per treure’n la fusta de la ufanosa
pineda del Bac de Sant Grau i va passar a anomenar-se la ”Carretera
dels Valencians”. A l’actualitat torna a ser un camí propi de l’Alta
Garrotxa, estret, cantellut i embardissat. La gent de Montagut, Palau
de Montagut i Els Angles s’hi arribaven pel Pont de Llierca, Malleu i
per la muntanya i oratori de Montsipòsit fins a enllaçar, ja força amunt,
amb el camí dels Valencians. L’església de Sant Grau per aquella diada
s’omplia a vessar de gent per assistir a missa. Dia excepcional i únic
que s’obria de bat a bat la porta nova que dóna al porxo, a ponent. A
les dues entrades i sota la porxada s’hi apilonaven els arressegats.
Era conegut popularment com l’ aplec de les banyes, en referència als
animals, bé als animals de quatre potes, quedi clar. Era tradició que
la gent, a l’entrada de la capella, comprés tantes candeles com bous
i vaques tenia. Candeles que eren enceses i beneïdes durant la missa
i que es portaven a casa i es cremaven en els respectius estables.
Alguns pagesos agraïts o que havien fet prometença oferien un jou o
part del guarniment del bou al Sant.
A la sortida de missa era costum vella, l’encantament d’uns grossos
tortells de pa decorats en sanefes i figures. Alguns masos de més rem
d’Entreperes: Can Pentinet, Can Diumenjó i La Quintana, de forma
correlativa cada any donaven un quartà de blat per l’elaboració dels
tortells en un forn de Tortellà i que es pujaven a l’esquena enfilats en
un bastó.
Tot seguit, en un prat de sota l’església, encerclat d’aulines i anomenat
Plaça de Sant Grau, es tocaven i ballaven sardanes. Al voltant hi havia
parades de begudes, de dolços amb rosquilles i ous de colom, parades
de castanyes i algun joc de la birolla per acabar d’escurar els pocs
cèntims dels magres pagesos. Al migdia dinar i a la tarda, ben aviat,
ball de violí i acordió. La tarda a l’octubre és curta i s’havia de fer el
camí de tornada.
En temps més reculats, a mitjans segle XIX, els pagesos portaven els
bous i vaques pels voltants de l’ ermita i el mossèn des del peu de la
porta i a la vista del bestiar, celebrava la missa dels bous. També era
costum que l’ermità de Sant Grau llogués uns bous de terrissa al preu
de dos rals. Les figures es posaven un temps a l’altar per demanar-ne
el guariment de la bèstia que tenien “encuirada”.
Els més vells contaven la història d’un pagès que quan tornava cap a
llur casa, a entrada de fosc amb el bou, l’ animal va fer-li un mal pas i
va caure per una clotada. L’home espantat va senyar-se i va demanar
al gloriós Sant Grau que protegís el bou de mals i trencadures i si
així s’acomplia en faria una ofrena de dos sacs de blat. La bèstia va
sortir del clot amb quatre esgarrinxades. El pagès va estar ben agraït
al Sant d’un fet tan miraculós, però desmemoriat o no, l’home no va
fer la donació dels sacs de blat. Al cap d’un temps, el bou va tornar
ensopegar i va desplomar-se al fons d’un barranc. El pagès, més
confiat, va fer el mateix, va senyar-se i encomanar-se a Sant Grau que
protegís l’animal i si s’acomplia faria una ofrena a la capella d’aquells
dos sacs de blat i de dos sacs més. El bou, després de bramular un bon
temps, va morir despenyat.
primigeni i veritable de la capella és de Santa Maria d’Entreperes.
A l’altar principal hi ha hagut sempre la imatge de la Verge, també
coneguda per l’ Assumpta o Mare de Déu d’Agost. La imatge de Sant
Grau sempre havia ocupat un altar lateral de la paret nord, junt amb la
Verge del Roser i la Verge dels Dolors, instal·lades en dos petits altars
de la paret sud. Fou a partir dels segles XVII-XVIII, amb l’augment de la
pagesia i la major utilització dels bous per treballar, que Sant Grau va
adquirir gran popularitat, fins el punt de manllevar el nom de l’ermita.
L’ESGLÉSIA
Un altre document del 1568 ens confirma que en aquests temps ja
s’hi celebrava aplec de Sant Grau: “Santa Maria d’Entreperas es unida
ab la parrochia de Sadernes.S’hi fa una caritat lo dia de Sanct Garau”.
Tot i així, el primer document que fa referència a l’altar del Sant i per
tant la seva imatge és de l’any 1680.
L’ església de Sant Grau és d’estil romànic del segle XII, consta d’un
edifici d’una sola nau coberta amb una volta de canó apuntada,
presenta la típica orientació est –oest de la majoria de capelles
romàniques amb l’absis semicircular a llevant i la porta d’entrada a
migjorn formada per tres arcs en gradació.
La capella en segles posteriors va sofrir dues importants ampliacions
cap a la banda de ponent. La primera reforma, vers els segles XVIIXVIII amb l’ allargament de la nau, alçament del teulat i construcció
d’un campanar de planta quadrada amb obertures als quatre costats
i també l’obertura d’una porta al mur de ponent, protegida per una
primera porxada que es trobava sota el campanar. La segona ampliació
fou a mitjans del segle XIX amb el tancament del primer porxo i un
nou allargament de la nau, la construcció d’una nova porta a ponent,
datada a l’any 1857 i la construcció un nou porxo adossat.
Tot i ser coneguda popularment per l’església de Sant Grau, el nom
El primer document que fa referència a l’església de “Sancte Marie de
Intraperis” és de l’any 1228. Va ser parròquia fins l’any 1476, en dates
posteriors va passar a ser sufragania de la Parròquia de Sadernes.
La Rectoria es va construir a partir del 1722, a conseqüència d’una
visita pastoral del Bisbe de Girona a Entreperes a aquell any, que va
manar-ne la seva construcció i l’obligació al rector de Sadernes a tenirhi un vicari.
A l’ any 1936, a principis de la guerra civil, l’església fou cremada i
els sants destruïts pels elements revolucionaris, no obstant, la seva
estructura no va quedar gaire afectada.
Fou a partir dels anys 50-60 amb el despoblament de Sant Grau i
de l’Alta Garrotxa, en general, que la capella va sofrir un important
estat d’abandó amb el posterior esfondrament d’una part de la volta i
teulada, curiosament va cedir la part més moderna, la volta romànica
aguanta impertèrrita.
L’any 2001 es va restaurar part de l’església amb la consolidació de
la teulada i campanar. El 2004, en una segona fase d’obres, es va
reconstruir l’entrada i el porxo, i va quedar acabada.
L’APLEC, UN RECORD
Un dia em va contar l’ avi Sot de Maià (1901-2003), que va viure més de
cent-dos anys i amb prodigiosa memòria, que de petit quan tenia no
més de set o vuit anys i vivia a Tortellà, va anar amb els pares a l’aplec
de Sant Grau. Se’n recorda de la gentada que enfilava la Carretera dels
Valencians, acabada de construir i de les parets de gent a l’església i
voltants. Però hi ha un record de l’aplec que li va quedar gravat i cisellat
més que cap altre. “Era a mitja tarda, a l’hora del ball, tres homenassos
vermells de cara, carregats de vi i licors, van fer de les seves. Devia
ser una juguesca. L’un es va anar treguent la roba fins quedar ben
conill de pèl a pèl, es va aixancallar i es va corbar una mica endavant.
El segon homenàs es va estirar a terra panxa enlaire entre les cames
del despullat amb el cap sota l’ engonal. El tercer home va arreplegar
una ampolla d’aiguardent i la fer rajar a consciència a l’ esquena del
primer. El licor regalimava, enganxifós, esquena avall i es canalitzava
en el regueró que tots tenim darrera, ben aromatitzat i ple de pèls, fins
que queia en petits rajolins a la cara i a la boca, ben oberta, del que
estava estirat a sota. Va ser molt sonat. Per mi devia ser una juguesca.”
Al final he fet referència de l’anècdota, una mica escatològica, perquè
crec que també forma part del nostre patrimoni més humà i terrenal,
o no?
Josep Vilar i Vergés.
Aquest treball va ser publicat al núm. 4 de “El Brull”, la revista de Montagut,
Oix i Sadernes, el novembre de 2002.
Coneixem
el que
TREPITGEM?
Llorenç Planagumà
L’Alta Garrotxa és un excel·lent exponent de geomorfologia càrstica
representada per cingles, gorges, dolines, coves i avencs, amb diversitat
de materials afectats per una tectònica compressiva observada pels
plegaments, falles, encavalcaments...
Els materials geològics de la zona són sedimentaris, principalment
calcàries, margues i gresos eocènics (sedimentats fa uns 45 m.a).
També existeixen terrenys de granits i esquistos que arriben a ser
localment importants molt més antics. Tots aquests materials han
estat fortament plegats i fallats.
En aquest espai natural predominen les roques calcàries aixecades
formant relleus molt vigorosos i vistosos. Al sector oest, on es troben
margues i gresos que són roques més toves i erosionables, domina
el paisatge suau sense protagonisme de penya-segats (valls del Bac,
de Bolòs i de Salarsa i zona del Puig del Comanegra). El sector est que
és el que trepitjarem en aquesta embardissada per contra dominen
les roques calcàries originant cingleres espectaculars com els que
envolten el riu Borró.
Aquest relleu tant escarpat és el resultat de la tectònica de compressió
que va començar fa uns 62 m.a. i va acabar fa uns 35 m.a, una
compressió que es coneix com a orogènia alpina i que va formar els
Pirineus.
Les roques calcàries que podem trobar en la vall del Borró i el Llierca
formen un carst, és una forma de modelat terrestre causat per l’aigua
a través de processos d’erosió per meteorització química (dissolució
de la roca) i mecànica. És propi de zones amb presència de roques
calcàries o d’altres roques solubles a l’aigua. Aquesta dissolució és
afavorida per l’abundància d’aigua, el contingut de CO2 a l’aigua, el
de procedència atmosfèrica augmenta amb la pressió, la temperatura
baixa, com més freda és l’aigua, més CO2 pot contenir, els éssers vius
que generen CO2 durant la respiració, la natura de la roca, la seva
composició de carbonats, la presència de fractures..., el temps de
contacte de la roca amb l’aigua.
El procés de carstificació va evolucionant creant una xarxa de circulació
més o menys horitzontal que forma uns conductes subterranis
de circulació de l’aigua tot evitant que no es produeixi circulació
superficial en el massís.
La carstificació origina una sèrie de formes de relleu molt
característiques. Hi ha diverses formes càrstiques que es poden
produir en superfície (exocàrstiques) o per contra són formes que
apareixen en cavitats subterrànies (endocàrstiques).
Les exocàrstiques són les que podrem observar bé durant el camí i
es diuen “Rascler o Lapiaz”. Es correspon al relleu que s’observa sobre
la superfície del terreny, és a dir les irregularitats superficials de les
roques calcàries.
Són canals de circulació de l’aigua que presenten unes formes
característiques de solcs o cavitats d’unes dimensions de 1 a 1,5 cm
separat per envans més o menys aguts amb el fons arrodonit degut a
la dissolució provocada per l’aigua. No sempre són paral·lels, sinó que
normalment agafen línies convergents en un punt segons la direcció
de l’escorrentia d’aigua.
REGLAMENT DE LA XXXVIII EMBARDISSADA
COL·LABORADORS DE LA XXXVIII EMBARDISSADA
Des del CEO desitgem una Embardissada segura i és per això que us demanem
caminar dins l’horari que us presentem i lliurar el tiquet a cada control de pas al llarg
dels 23km que recorre la ruta.
ESPUÑA
CAN BOSCH TURISME RURAL
SACOPA
POLTANK
LA FAGEDA
COMERCIAL MASOLIVER
VINS i CAVES OLIVERES
EMBOTITS VILANOVA
FRUITES CAPDEVILA
CAN COLLELL
EL FLEQUER DEL CARME
Sortida : Serà donada a Tortellà a partir de les 7 el matí i fins les 8 del matí.
Arribada : Abans de les 6 de la tarda a Tortellà.
Controls : A més del de sortida i d’arribada, hi haurà controls de pas al llarg de la
ruta que anotaran el pas dels participants. Aquests controls tenen una hora de
tancament, no passar per aquests controls o passar-hi un cop ja estigui tancat és
motiu de desqualificació.
Desqualificacions :
1- No lliurar el tiquet als controls.
2- Efectuar anotacions o esmenes al tiquet que desvirtuïn la seva finalitat.
3- No passar per tots els controls i segons l’ordre establert per l’organització o arribarhi quan aquest ja estigui tancat.
4- Canviar de lloc o amagar les marques existents en el recorregut.
Abandonament : En cas d’abandonament s’ha de notificar al control més proper o a
un altre participant perquè aquest avisi a la organització. En els llocs adients hi haurà
vehicles de l’organització a fi de recollir els qui no puguin continuar amb la marxa.
Altres disposicions :
1 – El mal temps no serà obstacle per la celebració de l’Embardissada, la qual, no
obsant, podrà ser alterada per l’entitat organitzadora si alguna circumstància ho
aconsella.
2- El CEO no es fa responsable dels accidents que puguin esdevenir en el transcurs de
l’Embardissada. Caldrà disposar d’una assegurança que cobreixi les activitats pròpies
de l’excursionisme.
Recomanacions :
– Portar aigua i menjar per tot el recorregut segons les necessitats de cadascú.
– Anar amb calçat i roba adient per l’esport i les temperatures previstes pel dia 19
d’abril
– La organització de l’Embardissada permet que el recorregut es pugui fer corrents.
Recomanem però que els corredors surtin a primera hora, a les 7 del matí, per evitar
molèsties als caminaires.
– Es permet portar gos si el propietari/a se’n fa responsable i si aquest no interromp
la marxa dels caminaires.
– L’esmorzar que tindrà lloc a Monteia serà a base de pa amb tomata i embotits, la
resta d’avituallaments són amb aliments variats.
INSTAL·LACIONS VIÑETA, BICIS TARRÉS, TALLER REYES, CARBÒNIQUES OLOT,
ASCENSORS SERRA, SERRAMOTO, ITINERÀNNIA, AJUNTAMENT D’OLOT, AJUNTAMENT
DE TORTELLÀ, AJUNTAMENT DE SALES DE LLIERCA, DIPUTACIÓ DE GIRONA, CONSELL
CATALÀ DE L’ESPORT, CONSELL COMARCAL DE LA GARROTXA, CONSORCI DE L’ALTA
GARROTXA, LA CAIXA.
{
}
RECORDA AQUESTA DATA
17 D’ABRIL DE 2016
XXXIX EMBARDISSADA