Ludmila Fantelli, 4t B Laura Monjón, 4t A Bruno Mulevicius, 1r B Belén Castillo, 1r C Aina Bujosa, 4t C Yolanda Hornos, 3r A SUMARI Editorial 4 Gent de paraula 17 Festa mediambiental 5 Sant Jordi 29 Comerç just 8 Projecte Comenius a Grècia 31 Festa solidària 9 Projecte Comenius a Turquia 33 Sortida a la Fundació March 12 Seccions europees 35 Sortida del taller de música 15 Àlbum de fotos dels cursos 38 Olimpíada de química 16 Teatre 45 Torneigs esportius 16 Crèdits: Montse Bió, M. José Bolinches i Àngels Romero Dipòsit legal: PM-1.346-2.007 2 -3- EDITORIAL “M’interessa el futur perquè és el lloc on passaré la resta de la més important del món. En Salvador, que cada vegada que ens meva vida” (Woody Allen). fa un discurs ens treu una mica la llàgrima recordant temps passats. En Jaume i n’Andreu, que ens deixen una aula Des que vaig arribar a Son Rullan l’any 1997, any rere any estic específica per a la posteritat, després de tota una vida més convençut que no em vull moure del lloc de feina i que dedicada a l’ensenyament. Na Bàrbara, que després de passar cada curs m’hi trobo millor. Què més puc esperar del meu per la Conselleria ens aconsegueix banys nous. En Paco de futur professional i personal? religió amb les seves sortides anuals al monestir de Lluc, que s’han fet una tradició. Na Pilar, que com a directora ens resulta L’any 1997, que ja em sembla molt llunyà, vaig arribar per ja quasi imprescindible. En Miquel Palou amb els seus impartir primer cicle de ciències naturals i tecnologia. Eren 25 experiments de laboratori ens descobreix la ciència als sessions setmanals de classes, però no ens queixàvem massa. nouvinguts. Na Carme i na Rosa a secretaria ens arreglen tota No teníem ordinadors, llevat dels de la sala d’informàtica i el la paperassa amb la supervisió d’en Guillermo, que no amolla de les oficines. És clar que en aquells anys no depeníem tant ni un euro. N’Ester, que ens tracta entre cotons des de la d’internet com ara. Les classes es desenvolupaven sense les prefectura d’estudis. Na Juncal amb el seu perillós clic de la TIC (noves tecnologies) i als alumnes no els sonava el mòbil. màquina fotogràfica. N’Helena, a qui agrada tant Son Rullan que en va ésser alumna i ara professora. Na Mercè amb les Bé, però no us penseu que les sigles i els sobrenoms no seves competicions al pati ens fa més dolç el descans. En Tolo i agradassin als gestors educatius. Així, teníem el programa en Biel, que continuen essent la música del nostre centre. Na MERCURIO i el projecte ATENEA, un dedicat a les tecnologies Catherine... oh la, la! ens fa estimar més els nostres veïnats i la audiovisuals i l’altre a les tecnologies informàtiques. Per ser un seva llengua. Na Cata, que ha tornat amb força com a cap professor d’allò més cool tocava vídeo i ordinador. d’estudis. Na Isabel, en Tomeu; na Bàrbara i en Xavi, en Sergi; en Marcos, en Martí, na Xesca, Na Núria i Na Victòria, n’Ivo, i Esperàvem el futur... Segur que en el futur tots tindríem N’Abiu, i na Marina, en Guillem... I no puc afegir-ne més internet a les aules amb altíssimes velocitats i aparells ultra- perquè no tinc espai a la revista i no vull semblar Almodóvar a mega-super-moderns, televisors i aparells de vídeo a cada la recollida dels Òscar recordant tot el santoral. classe i un ordinador per a cada alumne. Tot això amb classes de no més de 20 alumnes per aula i amb l’ajuda de professorat Molta, moltíssima de gent que ha passat per Son Rullan i s’hi de suport per als alumnes amb necessitats educatives ha anat afegint, i que fan que aquesta família del “sonru” sigui especials. I amb un centre remodelat amb molts més espais. El cada vegada més gran. Alguns ens han deixat una mica més nostre centre era considerablement petit. Impartíem classes sols, com na Mari Carmen de matemàtiques, amb el seu a l’edifici de primària a unes aules prestades per fer primer i caràcter aparentment dur, però en el fons terriblement segon d’ESO. Era un continu anar i tornar d’alumnes i tendre. O na Rosa del bar amb el seu optimisme: “Com professors entre l’escola de primària i l’institut. estàs? Una monada de bé!”. I en Guille, que tots vàrem plorar. Què pensàvem els meus companys i jo i d’aquesta situació? I ara aquests darrers anys ens ve a visitar una nova companya, Doncs que en el FUTUR canviaria. I va canviar. A poc a poc les la qual esperem que no ens deixi tants records, la crisi, que ens mancances d’espai i les condicions laborals varen millorar. Els està deixant retallades, retallades i més retallades i sobretot alumnes varen passar tots a l’institut, encara que una mica un ambient desanimador. Així que, companys, alumnes i tot estrets. En Camilo, com a cap d’estudis, solucionava els el personal que estem a Son Rullan, lluitem per recuperar tots problemes d’espai i altres problemes amb mà de ferro i sense els drets perduts i per aconseguir un ensenyament públic de discussió. Els anys van anar passant i el futur es va anar fent qualitat i visquem aquest PRESENT gaudint dels moments present. A poc a poc es varen anar solucionant els petits i grans agradables de cada dia. problemes amb la col·laboració i amb la feina de tots. La revista “La pàgina” anava per les seves primeres edicions i “No penso mai en el futur perquè arriba molt prest” (Albert arrencaven les primeres festes solidàries al mes de desembre. Einstein). Eren altres temps... Roque Gago Però hi ha coses que al Son Rullan no han canviat gaire. En Camilo pels passadissos controlant les classes que tenen els alumnes i... professors! , i dient que les matemàtiques són el -4- FESTA MEDIAMBIENTAL Aquesta festa, que es realitza cada any a l'IES Son Rullan, és un esdeveniment que es basa a recaptar diners per destinar-los a alguna ONG que es dediqui a ajudar el medi ambient. L'institut recapta aquests diners gràcies a la participació de tots els cursos, que s'organitzen en diferents paradetes al pati. Cada classe ven una cosa diferent a la seva paradeta, sempre sota la supervisió del tutor del grup. Aquest dia, que sol ser a final de curs, tothom es passeja per tot l'institut, mirant les mercaderies dels altres cursos i comprant tot allò que veu i li agrada. Hi havia una paradeta molt peculiar en la qual es venien coses molt originals: arbres, plantetes aromàtiques, etc... Molta gent va comprar plantes i se'ls veia molt feliços amb els cossiols als braços. Va ser una festa molt especial en la qual tothom s'ho va passar genial. Sonia Martínez Félix, 3r ESO A Lixu Ye 3B -5- FESTA MEDIAMBIENTAL PRECICLAR En 1989, el Ayuntamiento de Berkeley, en California, inició una campaña para animar a los consumidores a comprar alimentos envueltos en materiales biodegradables o reciclables, que llamaron PRECICLAJE. Preciclar mientras compramos es la manera más fácil de ayudar a la Tierra. Simplemente, al escoger bien, podemos evitar que multitud de materiales inapropiados pasen a formar parte de las basuras. PRECICLAR es un término maravilloso para algo que podemos practicar; solamente tenemos que seguir el sencillo lema de REDUCIR LOS RESIDUOS ANTES DE COMPRAR para evitar que lleguen a casa. Es más económico y ecológico que reciclar. Este tipo de compra puede requerir algo más de tiempo, pero además de ser más respetuosa con el medio ambiente, suele resultar también más sana y tener mayor calidad. Estos son algunos consejos para preciclar: Dibuix: Laura Ruiz, 3rA ? Comprar productos frescos y a granel en lugar de los ya preparados. ? Preparar los zumos con fruta fresca en lugar de comprar envasados. ? Comprar huevos en hueveras de cartón y no de poliestireno expandido. ? Para los alimentos envasados, optar por aquellos productos con menos envoltorios. ? Cuando sea comida duradera, elegir los formatos grandes y tamaños familiares. ? No coger los productos envasados en las bandejas blancas plastificadas. ? El cristal es más fácil de reciclar que el tetrabrick o las latas. ? Evitar los envases de plástico, sobre todo los flexibles, ya que están fabricados con diversos tipos de plástico en varias capas y no son biodegradables. ? Llevar nuestra propia bolsa o cesta de casa y no utilizar bolsas de plástico. ? Enseñar a PRECICLAR a los demás. Preciclar, Reducir, Reciclar y Reutilizar sería la secuencia realmente efectiva para solucionar los problemas actuales de contaminación global. -6- FESTA MEDIAMBIENTAL -7- COMERÇ JUST Dibuix: Clara González, 3r B El Comerç Just és un tipus de comerç alternatiu al comerç internacional que coneixem. La seva producció, distribució i comercialització és d’una forma diferent a l’actual. Té uns criteris ètics i uns aspectes mediambientals que s’han de respectar. Això significa contribuir que els països més pobres del Sud puguin desenvolupar la seva economia. El Comerç Just es basa en uns criteris bàsics com pagar un preu just als productors per poder cobrir els costs de producció i evitar o reduir els intermediaris. També ha de garantir unes condicions laborals dignes per als treballadors. Això no es compleix en alguns països com la Xina, que té mà d’obra barata i exploten els seus treballadors de la forma més inhumana, a canvi d’un salari ridícul. Aquest tipus de comerç vol promoure la justícia de preus i salaris per als treballadors així com la igualtat entre dones i homes. A més vol protegir els drets humans i rebutja l’explotació infantil. Els seus productes han de respectar el medi ambient i garantir la seva qualitat; això permet oferir més oportunitats als petits productors i treballadors marginats dels països com Àsia, Àfrica i Amèrica del Sud. Amb el Comerç Just assegurem la justícia dels preus i salaris, la protecció dels drets laborals i humans, així com dels recursos naturals i del medi ambient. Quant als productes alimentaris que podem trobar està el cafè, el cacau, els cereals, la xocolata, el te, l’arròs, el sucre, la mel, etc. També comercialitzen productes d’artesania i tèxtils. Les organitzacions que respecten el Comerç Just duen un segell internacional de garantia. Si vols ajudar els països més desfavorits pots comprar productes del Comerç Just i amb la teva aportació aconseguiràs més justícia i equitat entre els països rics del Nord i els pobres del Sud. Tots podem contribuir a eradicar la pobresa mundial, jo penso fer-ho, i tu? Iván Soria, 4t ESO D -8- FESTA SOLIDÀRIA Dibuix: Malena Bastida, 3r A El passat 20 de desembre a l’IES Son Rullan va tenir lloc la festa solidària. És una festa que organitzam tots els anys amb el propòsit d’obtenir doblers que cada any van destinats a fundacions diferents. Enguany, per exemple, els doblers han anat destinats al Banc d’Aliments. L’any passat varen anar destinats a la fundació ABAIMAR, que ajuda les persones amb malalties estranyes. La peculiaritat d’aquesta festa és que no es paga amb doblers, sinó amb uns bitllets que tenen un valor de 25 cèntims cada un, anomenats “solis”. Aquest any la festa ha estat un èxit: hem recaptat aproximadament uns 1.500€. Hi va haver paradetes de moltes classes: de menjar, d’objectes de segona mà, de llepolies, de crispetes… I a més a més hi va haver un concurs de talents i una discoteca. A nosaltres les paradetes que ens van parèixer més originals van ser la de l’intent de reproduir el programa de televisió “Uno para ganar” de Cuatro, i també la paradeta dels pinxos de llepolies. Encara que la paradeta més sorprenent va ser una que estava organitzada pels alumnes del cicle formatiu. Tenien una corda enganxada a dos arbres ben tensa, i havies d’anar d’una part a l’altra sense caure. Era molt divertida, ja que quasi ningú ho aconseguia. Esperem que la festa solidària de l’any que ve sigui igual o millor que aquesta, amb més sorpreses i més concursos. Adéu i fins a la pròxima! Irina Requena, Bea Marín, Laura Ruiz i Àlex Jiménez, 3r A -9- FESTA SOLIDÀRIA En nuestro país, 1 de cada 4 personas no tiene trabajo y en 4,4 millones de hogares todos sus miembros están en paro, por eso, organizaciones como Banco de Alimentos centran sus esfuerzos, desde hace años, en dar de comer a numerosas familias. Gracias a esta tarea, dicha organización acaba de recibir el Príncipe de Asturias de la Concordia 2012. Integrada por 54 bancos, en ella trabajan 2.000 voluntarios que, el año pasado, repartieron ¡104 millones de kilos de alimentos a más de un millón de personas! Buscar alimentos allí donde los den gratis y repartirlos entre los que los necesitan, también gratis. Así de sencilla es la filosofía en torno a la que se desarrolla el funcionamiento de los Bancos de Alimentos. -10- FESTA SOLIDÀRIA Nadal 2012 Dibuix de Paula Cladera, 3r ESO A Dibuix de Sanae Ayouch, 3r ESO B -11- SORTIDA A LA FUNDACIÓ MARCH L’altre dia vàrem anar a la fundació Joan March i vàrem recórrer cada una de les sales amb els ulls molt oberts per veure bé totes les obres d’art. Ens varen explicar pràcticament tot el que necessitàvem per poder entendre aquells quadres d’art modern, que anys enrere no enteníem. Saber la història que hi havia darrere de cada quadre va despertar la meva admiració. La tècnica del dripping, entre altres, em va impressionar, i vàrem veure diverses obres que havien estat pintades amb tristesa i fúria que es veien reflectides amb el color negre… Això sí que és art. Després d’aquesta excursió he tret aquesta reflexió entre altres. Jo destacaria el quadre de Joan Miró “Tall i dona” perquè em pareix molt curiós com destaca la importància de la vida, i em pareix al·lucinant tot el que reflecteix en tres formes. Margalida Segovia, 3r A A mi particularment em va cridar molt l’atenció un dels primers quadres que vàrem veure, “Composición”, de Salvador Dalí. És un quadre surrealista de l’any 1946 que en teoria era el retrat d’una dona, però al final va acabar sent una mena de resum de la seva vida. I això és el que més em va agradar, la manera amb què es pot expressar tota una vida en un quadre, i veure com coses estranyes van tenint sentit, com un cérvol enmig del desert o un ou al costat de la seva firma. Són maneres de conèixer un poc més l’estrambòtic Dalí. Clara Gómez, 3r A -12- SORTIDA A LA FUNDACIÓ MARCH …Dalí pintava els seus somnis per desxifrar el subconscient. Miró pintava com un nin per retornar a la seva infància, “l’essència de l’ànima”. Altres deixaven fluir les fortes emocions que sentien descontrolant el pinzell, fent inconscientment un dibuix que descrivia la situació, i encara podem endevinar quins eren els seus sentiments (molt subjectivament). Per finalitzar la visita anàrem a un taller del museu on jugàrem a uns jocs creats pels autors surrealistes, que consistia en la creació i invenció col·lectiva d’un cos dibuixat per parts per moltes persones ignorant els dibuixos dels altres (“cadàver exquisit”) o combinant paraules aleatòries, per tal que tinguessin un sentit per a nosaltres. Aquesta activitat fou molt interessant, i crec que en general a tothom ens va servir per comprendre millor la creativitat dels pintors i escultors. Malena Bastida, 3r A -13- SORTIDA A LA FUNDACIÓ MARCH El quadre que més em va agradar va ser el d’en Luís Gordillo, titulat “3(5x5-1)”. El quadre es va pintar l’any 1981. Està format per tres parts; això s’anomena tríptic. Cada part del tríptic està format per 24 quadres petits pintats amb colors vius. El significat de cada quadre no està ben definit i no tenen res en comú, però alguns quadres petits s’ajunten intencionadament per alguna línia. El que em va cridar l’atenció d’aquest quadre va ser els colors vius que l’autor empra; també em va cridar l’atenció que com no tenen un significat ben definit, cada persona pot imaginar el significat que a ell li suggeresqui. Per finalitzar em va provocar molta curiositat saber per què faltava un quadre a cada part del tríptic i ens varen explicar que ho va fer a propòsit i que el quadre que falta fa referència al -1 del títol. Irina Requena, 3r A -14- MÚSICA "Sterlin interpreta Leonard Cohen: cançons d'amor i odi" Partíamos de nuestro centro a 2a hora, porque en la clase de taller de música nos tocaba excursión. Cuando bajamos nos abrió la puerta un señor que no conocíamos. Pensábamos que la excursión se había suspendido porque no nos abrió la puerta nuestro profesor, pero nos calmamos al ver llegar a Vicent a los dos minutos. Partimos del centro nuestra clase y otra clase de segundo. Tomamos el bus hacia plaza España y caminamos unas cuantas calles. Al llegar al teatro merendamos en un parque que había justo enfrente del teatro del mar. Cuando entramos al teatro vimos a los artistas ya preparados para tocar, pero todavía no era la hora. Antes teníamos que prestar atención a la narración que estaba haciendo la cantante del grupo sobre la vida de Leonard Cohen. Tras comenzar el tributo a Leonard cantando canciones conocidas en catalán, el guitarrista tuvo unos contratiempos con la afinación de su guitarra, pero todo salió al pie de la letra y mi clase y yo desfrutamos del tributo merecido a Leonard. Aplaudimos tanto que volvieron a salir y cantaron la canción que a mi clase y a mí más nos gustó, Aleluya, el tema quizá más conocido de Leonard Cohen. Cantaron una versión abreviada, pero era tan bonita como sin abreviar. Tras acabar salimos del teatro, fuimos directos a la parada y volvimos a nuestro querido instituto. Dimecres 17/10/12 Santiago Esquier Galeano,, 2n d'ESO B Dibuix: Paula Noguera, 3rB -15- OLIMPÍADA DE QUÍMICA El passat 26 de març, l’alumnat de 2n de batxillerat de la modalitat de ciències i tecnologia del nostre institut que ha participat a la XXV Olimpíada de Química durant aquest curs 2012/13, assistí a l’acte de lliurament de premis i obsequis que, com cada any, es dugué a terme al Centre de Cultura de “Sa Nostra”, al carrer Concepció de Palma. Cristian Sánchez, Kilian Crespí, Óscar Garau i Xisco Comas integraren l’equip del nostre institut que participà a l’esdeveniment. La nostra enhorabona a tots ells. CAMPIONATS ESPORTIUS SEGON TRIMESTRE TORNEIG DE TENNIS TAULA ALUMNES 1r classificat: Salvador Martínez, AFD B 2n classificat: Michael Blacio 1r ESO D PROFESSORS 1r classificat: Joan Aguiló 2n classificat: Toni Català LLIGA DE FUTBET 1r premi: Equip Osama Bil Laden Raúl Ruiz, 3r ESO B Javi Pancho, 3r ESO D Dani Carrasco, 3r ESO B Jonathan Chele, 3r ESO C Houssam Aid, 2n ESO C Harry Tabe, 3r ESO D 2n premi: Equip Pito Vilanova SL (GRUP AFD B) Said Garovaovi Iván Candela Alejandro Robles Juan Miguel López Pere Servera Xisco Pascual -16- GENT DE PARAULA Carles. Deixa-ho córrer. — Però, hi puc entrar? — No! —va dir alçant massa el to. Puc recordar aquell dia amb absoluta Després, amb veu dolça va afegir —No hi nitidesa, perquè realment va ser un dels més pensis més, de veres. Vés a saber què hi pot importants a la meva vida. haver: aranyes, rates... Per no xerrar de la Tenia quinze anys. El pare, la meva brutor. No tornis a treure el tema. germana Clàudia i jo vivíem a una casa bastant — Que la mare morís no vol dir que tu gran, al centre de Palma, sense passar pena pels puguis comandar-me com un nin petit. doblers gràcies als sòlids negocis de mon pare. La veritat és que no havia volgut dir Na Clàudia no em va despertar aquell això, però era veritat. Sempre ho feia. Em deia dematí, i jo tenia escola, així que anava escapat què havia de fer, com comportar-me... de la pressa que tenia. Mig vestit, vaig córrer Insuportable. per les escales mirant d’embotonar-me la La vaig deixar allà plantada, amb la camisa, quan, de sobte, vaig travelar amb un boca oberta, sense poder creure el que li havia graó. Vaig rodolar per l’escala fins a estampardit. Vaig sortir de casa enrabiat, pegant una me a la paret del replà. Marejadíssim, segur que portada que va fer tremolar les parets de la casa. en poc temps tendria un parell de cops blaus, em Ara estava segur que no ho podia deixar vaig asseure al córrer, i no estaria replà, i vaig acabar tranquil fins que no de col·locar-me bé estripàs el misteri la roba. De sobte, que envoltava allà assegut, vaig aquella cambra a la reparar en aquella qual mai no havia porta al sòtil que entrat. Aquell m’havia tengut interès creixia quan intrigat tant de més m’adonava que temps, i la no era per les quatre presència de la qual rates que hi pogués ja havia oblidat. haver, que no em Mai no deixaven entrar-hi. havia entrat a l’àtic Vaig estar tot el de la casa perquè, matí pensant en Dibuix: Aldana Mercau, 3r ESO B des que jo era un aquelles golfes, nin, m’havien com quan era petit. repetit cinc-centes vegades que estava prohibit Vaig sortir una hora abans de l’institut mostrant entrar-hi. una nota falsificada en la qual mon pare em Abans d’anar-me’n, vaig veure la meva justificava per anar al metge. D’aquesta germana a la saleta, que es preparava per sortir, manera, arribaria a casa i no hi hauria ningú. La tota mudada. Era molt més gran que jo, i sempre seriositat amb què m’havia pres l’assumpte m’havia tractat com un infant. No per m’espantava fins i tot a mi, però només hi havia ridiculitzar-me, sinó amb aquella tendresa tan una manera d’acabar amb aquella cabòria constant que sempre m’havia exasperat. Quan meva. Pel camí a casa, anava imaginant es girà i em veié, va somriure i es disculpà per hipòtesis excèntriques del que podia amagar no haver-me despertat. Jo, que ja m’havia l’habitació. oblidat d’allò, vaig agrair que ningú m’hagués En arribar, vaig tirar- ho tot, la motxilla i vist caure tan maldestrament. l’abric, i vaig pujar com un llamp les escales — Clàudia —vaig dir posant la meva cap a l’habitació de mon pare. Ell sempre tenia veu de nin innocent— tu has pujat qualque aquella petita capsa per a les claus damunt la vegada a les golfes? taula. No em va caldre ni obrir-la per saber que La seva expressió canvià i va arrufar les la clau que jo cercava no hi era, allà. celles, sense saber la raó d’aquella pregunta. Ho vaig girar tot: vaig mirar davall el — I tu què tens ara amb les golfes? No matalàs (on vaig trobar també dues mil peles), són més que un caramull de trastos vells, als calaixos i dedins del gran armari de roure. El secret -17- GENT DE PARAULA I res. Just quan anava a donar-me per vençut ho vaig veure. A un racó s’amagava una tauleta fràgil, amb dibuixos molt elaborats a la fusta. Al damunt, hi descansava un petit cofre en el qual la mare guarda (guardava) les seves joies. Quan vaig ser just devora la taula, vaig allargar una mà que tremolava nerviosament, i vaig obrir el cofre. No podia creure que tengués tanta sort. Al fons, entre les perles i els anells, podia distingir-se una clau molt vella. Vaig sortir d’allà quasi corrent, amb la clau a la mà i el cor a la boca. L’entrada a les golfes era una porta del sostre del passadís, de la qual suposava que baixaria una escala. Ràpidament, em vaig procurar una cadira i amb un bot vaig ser just davall l’entrada. Tenia la sensació que en un moment o altre sentiria la veu de mon pare, que m’escridassava. Em vaig calmar un poc, i vaig ficar la clau al pany de la porta, que es va obrir amb un renou que semblava un moix moribund, i baixà —com jo suposava— una escala de fusta un poc corcada. Després d’allò, respirar amb normalitat se’m va fer difícil. Supòs que pensava que en el fons no trobaria la clau, o que la porta no s’obriria o que senzillament m’enxamparien abans de poder fer res. Però allà estava l’escala, convidant-me a entrar dins la foscor d’un lloc desconegut. A un extrem d’un graonet hi havia un interruptor arcaic i vaig encendre el llum, un llum dèbil i polsós. La curiositat podia més que la por a allò que hi pogués haver, i suaument vaig entrar en aquelles golfes quasi en penombra. Mig tancada la porta, observava interessat el que m’envoltava. En un principi, allò em va decebre una mica, si sóc sincer. M’esperava trobar un esquelet, o un quadre com el de Dorian Grey. I tot el que hi havia eren mobles horteres, miralls romputs i estanteries amb llibres antics i coberts amb una capa de dos dits de pols. Potser sí que havia dit la veritat na Clàudia, i el més terrorífic que hi trobaria serien dues rates més grans que un ca, però vaig continuar tafanejant. Després de mitja hora, el més interessant que havia trobat era un àlbum de fotografies, un joc d’escacs per a tres i una carpeta amb dibuixos meus. L’àlbum datava de l’abril de 1967, un mes abans del meu naixement. A quasi totes les imatges sortia mon pare amb els padrins, però ni rastre de ma mare. La vaig cercar encuriosit a totes les pàgines per Dibuix: Paula Cladera, 3r ESO A poder veure com estaria de graciosa amb la seva panxa. Res. De sobte, en girar la penúltima pàgina em vaig topar amb la cara de ma mare. Estava devora mon pare, fent cara de preocupació. Però això no era ni de molt el que em va deixar de pedra. El que m’inquietà era que, quan hauria d’estar de vuit mesos, mostrava un ventre totalment pla. Tot em començà a fer voltes, i un sentiment estrany va néixer a l’estómac. Com era possible? Segurament la data era errònia. Vaig obrir la carpeta dels meus dibuixos i records, intentant oblidar el que havia vist. Davall del primer dibuix (una caseta amb sol radiant) vaig trobar el Llibre de família. Mai no l’havia vist, perquè tot allò dels documents ho manejava mon pare en privat. No hi érem tots. La mare, el pare, na Clàudia..., però no jo. Vaig sentir un calfred per tot el cos. Estava llegint malament? Em vaig fer netes les ulleres. I llavors aparegué el segon Llibre. El cap de la meva germana guaità per l’entrada. — Què hi fas aquí?! —va xisclar horroritzada, mentre trepitjava furiosa els graons. El llavi inferior em ballava, però per fi ho vaig dir: — Tu... és veritat que ets la meva mare? — Carles... —va inspirar, intentant pensar en una resposta— Jo era molt jove, i... — Per què mai ho vàreu dir? —vaig esclatar. — Jo només tenia disset anys —va dir, fent sanglots—. El jove amb el qui estava va marxar, i em deixà embarassada. No podia fer -18- GENT DE PARAULA que els pares afrontassin aquella vergonya. Vam passar una temporada a Barcelona, on no ens coneixia ningú, i quan tornàrem diguérem que la mare t’havia tengut. — Però no m’ho contàreu mai... — No ho haguessis entès! Fins i tot ara, em jutges. —plorava i es tapava la cara amb les mans—. Em sap moltíssim de greu, Carles. Em vaig acostar, assimilant-ho. A la ment m’afloraven imatges de na Clàudia i jo jugant als pares i les mares, ella fent de mare i jo de fill malalt; d’ella, que em repetia que m’estimava més que a ningú, amb aquella tendresa que no era més que l’afecte d’una mare. Sense pronunciar una sola paraula, la vaig abraçar i ens quedàrem una estona així, escoltant com el vent colpejava les finestres. Crec poder dir amb seguretat que és un dels records més bells que conserv a la memòria. Aquell dia vaig entendre el vertader significat de moltes coses que havien succeït, vaig aprendre que de vegades els secrets són necessaris per garantir un cert ordre, però que són també un tumor obscur que ens emmalalteix sense saber-ho. Mª Magdalena Bastida Antich, 3r A El moment de la meva àvia Dibuix: John Tangarife, 3r B Era un diumenge càlid, com tots els diumenges d'estiu a Algaida. Això no és estrany, perquè tots el diumenges anava amb els meus pares i els meus avis (per part de pare) a la casa de camp que tenien, la qual va ser construïda quan el meu avi tenia 30 anys aproximadament. Però vaig deixar d'anar-hi quan varen vendre el camp, ple de tarongers i llimoners, amb terres fèrtils que tenien plantades patates, tomàtigues, melons... sense dubtar-ho, ja que m'estimava molt i faria qualsevol cosa per mi. No va trigar molt a treure de les profunditats de la meva boca aquest maleït caramel, però a mi se'm va fer etern, com qualsevol acte dolorós, de por o de perill. El va tirar a terra i jo continuava plorant sense parar. La meva mare i la meva àvia em van abraçar i jo, a poc a poc, vaig deixar de plorar. Jo tenia uns 4 o 5 anys com a molt quan va succeir això que contaré ara. Teníem una veïna, na Cati, mallorquina com ella sola, d'uns 60 anys, amb una casa de la mateixa grandària que la nostra o potser una mica més petita i amb un camp també més petit que el nostre. Era molt amable i simpàtica, amb un somriure impressionant. Anàvem a veurela la meva mare, la meva àvia i jo (cal reconèixer que la meva àvia i la meva mare s'estimaven moltíssim, no com altres sogres). Aquesta dona em donava caramels amb les millors intencions del món, tot i que eren molt grossos i hi havia perill que em passàs alguna desgràcia. Cada diumenge que anava a veure-la no li tenia por, però als seus caramels sí. Ja fossin grossos o petits, no els volia per res del món, però per si de cas sabia que allà estava la meva àvia per a qualsevol cosa que em passés. A part de ser una heroïna, va fer que aquell moment no el deixés de recordar mai com un moment d'alegria, ja que m'havia salvat la vida. És veritat que també es podria veure com un moment de tristesa, perquè podria haver mort o haver acabat a l'hospital, però jo em quedo amb la part positiva. Estic molt orgullós d'ella, que en pau descansi, i d'aquell moment que em va canviar la vida per a millor, és clar. Aquesta desgràcia va haver de passar: em vaig ennuegar amb un caramel. Em vaig posar a plorar i a tossir. La meva àvia em va ficar la mà a la boca Ivan Romera Caballero, 3r A -19- GENT DE PARAULA La millor casualitat Aquell dia jo estava molt nerviosa, era un dia fred i gris de novembre. Havia tornat de l’escola, com sempre sense moltes ganes de tornar-hi l’endemà. La meva mare em va preguntar que tal el dia, com feia habitualment, i jo deixant les coses al saló vaig començar a parlar contant-li que havia estat amb na Laura i alguns detalls més del meu dia. Vaig seure i quan la vaig mirar tenia un somriure estrany i els seus ulls em miraven intensament. Em va dir que tenia una sorpresa per a mi, però que per saber quina l’havia d’acompanyar al cotxe. Vàrem baixar les dues a l’aparcament i quan vaig pujar al cotxe em va envair un sentiment de curiositat i nervis descontrolats. Aquell dia jo estava molt nerviosa. La mare no havia aturat d’anar d’un costat a l’altre bordant i posant ordre entre els meus germans. A vegades, ser la més petita de cinc germans d’una mescla entre schnauzer i rater no era cosa fàcil, i a més no ajudava el fet que jo era l’única femella de la ventrada. La mare ens havia dit que aquell dia era molt important per a nosaltres cinc i jo em moria de ganes de saber quina era la sorpresa que ens havia promès. Encara no m´ ho podia creure. Anàvem al refugi per a animals de Son Reus. Això només volia dir una cosa: per fi tendria un gos! Sempre ho havia desitjat i aquell dia es compliria el meu preuat somni. Quan vam arribar ens varen atendre molt bé i ens van explicar que podíem triar diferents animals. Ràpidament vaig expressar el meu desig de tenir un gos, així que la mare i jo vàrem començar a passejar-nos pels espais que hi havia entre les cel·les dels gossos. Tots pareixien dir amb els seus rostres tristos: tria’m a mi, tria’m a mi! Jo estava eclipsada amb tantes possibilitats, però al final em vaig decidir per un terrier molt petit i bufó. Encara no m’ho podia creure, anàvem a separar-nos de la nostra mare i acabaríem tots en el refugi d’animals, el meu pitjor somni. Ja sabia que mai sortiria d’allà. Jo no era com els meus germans. Ells eren castanys, grans, d’ulls color de la mel i molt forts; jo en canvi pareixia una bolla tota negra, petita i dèbil, cap humà em triaria a mi com a millor amiga ideal. Sandra Cáceres, 1rC una mascota per a mi. Jo anava amb la cara trista. De sobte un cotxe negre es va aturar davant nosaltres i en va sortir una dona amb una caixa que tenia cinc cadells. En aquell moment el vaig veure: era un cadell tot negre com el carbó que em va semblar preciós. Resulta que la mare coneixia aquella dona, una vella amiga de feina que va preguntar si havíem tengut sort, i jo vaig respondre que no sense deixar de mirar aquell cadell. La mare quan va veure la meva mirada va demanar a la seva amiga si ens en podíem endur un i ella va respondre que sí. La vaig veure per casualitat, vaig veure com venia cap a nosaltres, com em mirava fixament i amb una intensitat increïble. Sabia que no em triaria a mi però aquella mirada em va deixar glaçada, per això quan em va triar a mi no m´ ho podia creure, va ser increïble. Per fi tenia una família i encara que tenia una mica de por, em vaig prometre a mi mateixa que seria la gossa més perfecta del món per no decebre la meva nova mestressa i futura millor amiga. Em vaig sentir molt orgullosa de la meva mare per haver salvat un cadell d’anar a un lloc tan horrible com pot ser a vegades un refugi per a animals. Aquell dia va ser el millor de la meva vida. Em vaig sentir molt orgullosa de saber que no tots els humans són iguals i que n’hi ha que són capaços de treure el millor de tu mateix i de fer que tenguis més confiança en tu mateix. Aquell dia va ser el millor de la meva vida. La vaig trobar per casualitat, perquè al final va resultar que aquell terrier ja l’havia demanat una altra família, i la meva mare i jo ja sortíem sense cap esperança de trobar Aloma Riera, 3r ESO A -20- GENT DE PARAULA PODER DIR LA VERITAT ÉS TENIR VALOR Divendres el saló d’actes estava ple. Va pujar el nostre professor a l’escenari i tothom va callar. Va donar les gràcies a tots els participants. Després varen pujar els finalistes. Quan ja estaven tots damunt l’escenari, el professor ens va anunciar el que tots volíem escoltar: el guanyador del concurs. El guanyador va ser... na Carol? Com podia ser ella? Si molta imaginació no té. Bé, de totes maneres m’agradava que fos ella la guanyadora. Com va ser la guanyadora, va haver de llegir el relat davant tothom. Va començar a llegir. El relat m’era familiar. Vaig escoltar amb atenció i... era el meu relat! No m’ho podia creure! Era dijous. El professor ens va voler explicar alguna cosa que no vàrem escoltar. Fins que escoltàrem la paraula concurs. Quan va dir això, començàrem a posar atenció. Ens va dir que teníem la possibilitat de participar en un concurs d’escriptura juvenil. Després de dir-nos com havia de ser el relat, ens va donar uns minuts per començar-lo. A mi m’encanta escriure relats, així que en un segon ja estava inspirada. Vaig començar a escriure i els meus companys varen fer el mateix. Va passar una estona i na Carol, una companya meva, va voler veure el meu relat. Em va dir que estava genial. Segons ella, jo sóc tota una professional i ells no tenen cap possibilitat de guanyar si jo concurs. Quan va acabar de llegir, el professor va pujar a l’escenari amb un trofeu. Era molt bonic i enorme. Vaig veure na Carol que tremolava un poc. I just abans que li donés el premi va cridar: “No puc permetre-ho! Aquest premi no ha de ser meu! Aquest relat no és meu... és de na Lluna.” Vaig pujar a l’escenari i li vaig donar una abraçada. Ella em va voler donar el premi a mi, però no la vaig deixar. Em va copiar el relat, però havia tingut el valor de dir davant tothom el que havia fet, n’estava orgullosa. Ella es mereixia el premi. Quan vaig arribar a casa no feia més que pensar en el que m’havia dit na Carol. Jo sóc molt bona escrivint històries, encara que no tant com per dir que sóc tota una professional. Però potser ella tenia raó. Potser no hauria de participar-hi. Sempre guany jo aquestes coses, i ells es mereixen una oportunitat. Vaig decidir no participar-hi. Al dia següent varen entregar tots els relats. El professor ens va anunciar que prest estarien els finalistes del concurs. Arànzazu Lepe Oyaga, 2n ESO A Varen passar 3 dies. El profe va entrar a classe amb un munt de papers desordenats. Així que els va ordenar un poc, ens va dir que ja estaven decidits els finalistes, i que eren 5, estre els quals hi havia na Carol. Em va estranyar, ja que ella no sol ser molt original escrivint relats. També ens va anunciar que el divendres, en el s a l ó d ’a c t e s , anunciarien el guanyador del concurs. Jo no concursava, però vaig decidir anarDibuix: Irina Requena, 3r ESO A hi. -21- GENT DE PARAULA Durant l’actuació vaig sentir moltes coses. Quan caminava cap al tapís, només volia sortir corrent. Quan vaig estar al centre per començar el meu muntatge, vaig pensar que ja no podia tornar enrere, i no podia sortir corrent, només em quedava fer-ho el millor que sabia, i m’ho deia a mi mateixa. UN SOMNI FET REALITAT Em va costar molt trobar el que més m’agradava fer. Vaig provar d’anar a dibuix, a ball de bot, que m’agradava molt, a patinatge.... Però el primer dia que vaig començar la gimnàstica rítmica ho vaig saber. La gimnàstica era el que havia estat cercant des de feia molt de temps. Quan vaig sentir el xiulet de començament, vaig deixar de pensar. Es va fer un silenci al meu cap, com si una altra persona fes el muntatge per mi, i en aquell moment vaig començar a passar-m’ho bé. En acabar estava molt contenta, més del que em pensava. Tot em sortia com si sempre ho hagués fet. L’entrenadora em mirava i a poc a poc s’anava apropant a mi per observar-me millor. Em va començar a demanar coses, el meu nom , quin any vaig néixer . Quan li vaig dir que mai no havia Dibuix: Natalia Atilano, 3r ESO A fet gimnàstica, es va quedar callada, sorpresa. Quan va acabar la classe la meva mare m’esperava al pati, i la meva entrenadora li va proposar que jo passés a un club federat per competir. Ella també estava bocabadada i molt feliç. Em vaig posar molt contenta . Al dia següent ja vaig començar a entrenar. Les meves companyes m’acolliren tot d’una i fins i tot en coneixia algunes de l’escola. Al cap de tres mesos ja competia a nivell escolar. Competir era una experiència especial, una emoció fantàstica. Vaig pujar a les grades amb les meves amigues i allà vaig sentir les puntuacions. De sobte la mare d’una amiga meva em va dir que havia quedat primera! No m’ho podia creure! Però em van dir que sí, que era veritat, i vaig córrer cap a la meva mare que havia corroborat les puntuacions ja que ella tampoc s’ho creia. La meva família estava entusiasmada i em varen dir que molt, molt orgullosos de mi. Després de recollir les medalles, la meva entrenadora em va felicitar, també estava molt feliç. Em vaig sentir realment orgullosa del treball que havia fet i a més m’ho havia passat genial. Era la millor experiència del món; i ho ha estat fins ara, que la meva entrenadora m’ha dit per anar al campionat Nacional d’Espanya. Esper com a mínim passar-m’ho igual de bé, perquè allò d’aquell dia va ser un meravellós somni. Al mes de maig es va fer la Competició Escolar de Mallorca, i jo estava molt nerviosa. Deien que era una competició molt difícil ja que hi anaven totes les comarques i clubs de Mallorca. Competíem de dues en dues, la majoria teníem la mateixa música, i era molt difícil no tenir la temptació de mirar l’altra. Aina Marina Guasp Far, 2n ESO A -22- GENT DE PARAULA La verdad de Marta Lucía se levantó a las 8:55h, ya volvía a llegar tarde al instituto, como de costumbre. Se vistió lo más rápido que pudo, cogió una manzana para el camino, su mochila roja y se fue. Abajo la esperaba Marta, su mejor amiga desde que era pequeña. Se podría decir que eran todo lo contrario, refiriéndose al físico: Lucía era alta, delgada, sus ojos eran negros como el carbón, al igual que su melena rizada. Tenía unos labios muy finos y sus dientes eran blancos y brillantes como perlas. En cambio, Marta era baja y, aunque también estuviese delgada, sus ojos eran color turquesa como el mar, era pelirroja y su cabello era liso. Y toda su cara estaba cubierta por pecas. A pesar de sus diferencias físicas, Lucía y Marta no eran tan diferentes: las dos adoraban el deporte, la fruta y leer. Eran muy inteligentes, dos bellísimas personas, simpáticas, y, aunque de vez en cuando se les cruzaban los cables y no había quién las soportara, tenían unos geniales amigos que las querían a pesar de sus pequeños defectos. Marta les dio dos besos y empezaron a caminar hacia el instituto. Se encontraron a Javi, el niño más guapo de la clase, que cogió a Lucía por la espalda y se unió a la conversación. Cuando por fin llegaron al instituto, tuvieron que suplicar mucho a María, la conserje, para que les dejara subir a clase con normalidad. La conserje, al final de tanta discusión, se cansó y les dejó subir. Llegaban con 20 minutos de retraso. Tocaron a la puerta de clase, abrieron y pidieron permiso a Martín, el profesor de biología para entrar en clase, el cual les dijo: -Sí, podéis pasar, pero que sea la última vez que llegáis tarde, ¿de acuerdo? -Sí- contestaron los tres, a la vez que entraban y se sentaban en las sillas. Pasaron las clases volando, tanto, que ya era última hora. Les tocaba educación física, y la profesora no había venido. Entonces Lidia, la delegada, y Marta, la subdelegada, fueron a hablar con el profesor de guardia para que les diera un balón y poder jugar a fútbol. A lo que este contestó: -No, no me apetece daros el balón, o sea que os tendréis que aguantar- dijo en plan chulo. A lo que Marta no se pudo callar la boca y contestó: -23- GENT DE PARAULA -Aún no me explico qué hace gente tan chula e imbécil como tú por el mundo. -Marta, ¿ qué estás diciendo?- le susurró Lidia, preocupada mientras observaba cómo el profesor ponía mala cara y cogía a Marta por el brazo para llevársela de allí antes de que la liara más. -¡No! ¡Déjame, Lidia! Que yo no estoy obligada a aguantar las tonterías de este tío. -Señorita, no me ha gustado nada esta actitud. Acompáñeme a dirección, a ver qué le parece a Carlos, el director. Una vez Lidia se hubo ido, para no meterse en líos, Adrian, que así se llamaba el profesor, Grup del taller d’artesania acompañó a Marta a dirección. Le pusieron una incidencia y debido a la acumulación de anteriores, la expulsaron varias semanas. Iba de camino a su casa, muy preocupada, pensando en cómo le contaría toda la historia a sus padres. Y pensando y pensando, sólo se le ocurrió que no les diría nada. Al llegar a su casa sus padres le preguntaron: -24- GENT DE PARAULA -¿Qué tal ha ido el día, cielo? -Genial,porque como no ha venido la de educación física, hemos estado jugando un partido de fútbol entre amigos y¡he metido un gol! La verdad es que no mintió nada mal a sus padres, porque durante semanas, por la mañana se vestía, desayunaba, cogía sus cosas y se iba. La pregunta es: ¿dónde se iba? Pues muy fácil, se le ocurrió, que para no aburrirse y para que todo pareciese más real, se iba a casa de Miguel, un amigo y compañero de clase, que también estaba expulsado. Estuvo haciéndolo así un par de semanas. Pero un día cuando llegó a su casa después de estar en casa de Miguel, sus padres se habían enterado de todo, ya que alguien de la clase de Marta les había contado toda la verdad. Después de una tremenda bronca los padres la castigaron, dos semanas por la expulsión y otras dos por haber mentido. En el fondo, Marta había aprendido una cosa, y es que los padres se enteran de todo, no se sabe cómo, pero se enteran, y que por haber mentido estuvo más tiempo castigada que si no lo hubiese hecho. Y desde aquel día, todas las veces que la han expulsado en su vida, se lo ha dicho a sus padres enseguida. Inma Celeste, 1r ESO A Marina Bonet 1ESO A -25- GENT DE PARAULA UN DÍA SIN PROFES En la escuela-crucero ya hacía tres días que no aparecían profes: ni la de mates, ni la de castellano, ni el de música, ¡ni siquiera el de francés! Cuando esto ocurría, salían a la playa en la que se encontraban y hacían “investigaciones” para la clase de naturales, así todo resultaba más divertido y refrescante en verano, ya que también podían bucear… ¡y tres días calurosos de verano sin profesores resultaban maravillosos! Tanto que, después de dos horas del primer día, los alumnos ya se habían olvidado de que estaban allí porque no había profesores, todo el mundo se lo pasaba tan bien que parecía que estuvieran de vacaciones… Pero en realidad no todo el mundo se había olvidado. Nicolás y Laia, que eran dos hermanos muy observadores e inteligentes, sí que se habían dado cuenta, incluso estaban empezando a tener ideas estúpidas sobre lo que les podría haber pasado, ya que todo había empezado a ocurrir justo después de llegar de aquella isla tan rara que parecía una selva y estaba llena de monos con cara de asesinos. Los dos lo daban por imposible, ya que sería demasiada coincidencia, pero cuando pasaron tres días más, la idea no les empezó a parecer tan estúpida, así que decidieron coger una barca hinchable y unos remos e ir a ver qué ocurría. Al cabo de quinces minutos, ya habían llegado. Por suerte el capitán, que era la única persona adulta que había en el barco, había decidido que nos quedaríamos allí durante todo un mes para así poder revisar toda la sala de máquinas. Nicolás y Laia habían empezado a caminar ya hacía un rato y no había nadie, ni siquiera esos monos con cara de enfado. Estaban asustados, pero ya no podían volver. Querían ver por qué no había ni monos en la selva ni profesores en el barco. Iban caminando y Laia, que era algo patosa, se tropezó y justo cuando Nicolás le iba a preguntar si se había hecho daño Laia dijo: -Nico, no te lo vas a creer, esta vez para variar no ha sido mi torpeza la que me ha hecho caer , ¡esta vez han sido unas vías! -¿Cómo quieres que haya unas vías en mitad de la selva?, ¿seguro que el golpe no te lo has dado en la cabeza? -Sí, estoy segura y, si no, compruébalo tú mismo… -Aaah ¡pero si es verdad, hay vías! ¿Sabes que significa esto? –No, ¿qué significa?-preguntó Laia. Esto significa que estas vías llegan a algún sitio donde habrá más gente que tal vez nos pueda ayudar a buscar a los profesores. Laia no puso cara de tener muchas ganas pero aún así escuchó a su hermano y empezaron a caminar. A la hora ya estaban exhaustos, pero al fin llegaron al sitio donde comenzaban las vías. Era un sitio muy raro con casas feas pintadas de colores muy vivos. -¡Qué horteras!... dijo Laia. Pero Nicolás estaba embobado así que ella justo cuando le iba a preguntar qué le pasaba miró hacia donde él miraba y… ¡No puede ser, eran los profesores trabajando y los monos les vigilaban! -¡Qué horror, pobres profes! ¡Tenemos que hacer algo!-dijo Nico. -De acuerdo, pues vamos para allá-dijo Laia. Y así hicieron. Fueron caminando sigilosamente pero uno de los monos les vio y en vez de ponerse a chillar, les cogió de la camiseta y les condujo hasta lo más alto de la casa más grande donde les esperaba un hombre muy raro que afirmaba saber que Nicolás y Laia irían porque no paraba de decir que les estaba esperando. Los dos niños estaban muy asustados, al saber lo que quería aquel hombre de ellos… Pero aunque no lo pareciera, aquel hombre sólo tenían buenas intenciones: había raptado a aquellos profesores para atraer a algún alumno en su búsqueda para concederle el honor de quedarse con toda la isla, ya que era de su propiedad y él se estaba haciendo muy mayor. Al escuchar esa noticia, los niños se alegraron mucho, evidentemente, aceptaron, así que el hombre dejó a los profesores libres de nuevo y concedió el honor de poseer la isla a Laia y a Nicolás. Era día dieciséis de septiembre, primer día de clase. Nicolás se despertó en su modesta habitación pensando que seguía en su isla, cuando su madre apareció por la puerta para despertarle. Él, extrañado, le preguntó que qué hacía en su isla y ella simplemente contestó: “Anda, deja de hacer tonterías que… bueno no hagas que me enfade… ¡vístete!” -Ooh oh… ¡no puede ser todo ha sido un sueño!, -dijo Nicolás a punto de llorar. Yo quería mi iiislaaaaa y ahora… Jo que rollo, bueno pues… al cole… Marina Bonet, 1r ESO A -26- GENT DE PARAULA La niña desaparecida Un día mi madre me contó que diez años antes de que yo naciera, tuvo una hija. Mi supuesta hermana se llamaba Helena, y desapareció con siete años. Mamá me dijo que era rubia, con los ojos verdes y una gran personalidad, pero prácticamente la definió como “una niña muy guapa, única”. Siempre recalcó que Helena era única, siempre. Me dijo que de pequeña nunca dormía, que era un torbellino de energía y nunca paraba, pero que era muy cariñosa y tenía encantada a toda la familia. Cuando cumplió cinco años se empezó a interesar por la música, y le encantaba cantar. Según mi madre tenía una voz melodiosa, daba un gusto realmente exquisito escucharla y era un prodigio de la canción. Un cazatalentos la descubrió cuando Helena tenía seis años, y aunque mamá no quería que su hija se hiciera famosa en el mundo de la música, sabía que era una gran oportunidad para ella y que no la podía dejar escapar. Un año después de aquello, mi madre recibió una extraña llamada de teléfono desde un número oculto. La voz distorsionada de un hombre dijo: “He oído a su hija cantar. Quiero hacer que se abra camino con su gran talento y yo puedo abrirle las puertas que necesita para conseguirlo, soy representante. Cuando Helena tenga por lo menos diez años, vuelva a llamarme”. Aquel hombre colgó sin más después de esas palabras. Mi madre no quería que su hija se hiciera famosa en aquel terreno, no quería. Lo que no sabía era que había alguien vigilándola. La persona que realizó aquella llamada estaba espiándola a través de la ventana, y nada más ver la reacción de mi madre moviendo la cabeza de lado a lado, comprendió que no recibiría la llamada esperada tres años después, así que decidió terminar con el asunto antes de que alguien se le adelantara. Al día siguiente, mi madre se fue a trabajar temprano, dejando a su hija en casa sola, cosa que sé que siempre se arrepentirá de haber hecho. Con Helena completamente desprotegida, el hombre de la voz distorsionada entró en la casa, y raptó a la indefensa niña. Cuando mi madre volvió a casa y no encontró allí a su hija no se podía creer lo que había pasado. Absolutamente desesperada, cogió el teléfono y llamó a la policía, aunque no dejaba de buscar a Helena por todos los rincones y recovecos de la casa. Cuando los de la ley le dijeron que no se preocupara y que iban enseguida hacia allí, mi madre comenzó a pensar. Se había quedado de piedra, con el corazón encogido en un puño y se acordó de la llamada del día anterior. Estaba segura de que había sido él. Tenía aquel número de teléfono apuntado en un papel junto a su mesita de noche, pero al ir corriendo hasta su habitación se dio cuenta de que ya no estaba. Aquel insensible había pensado en todo. Se había llevado la hoja de papel con el número apuntado, y a su hija. Simplemente podía llorar y esperar a la policía, que no tardó ni cinco minutos en estar allí. Mi madre les explicó toda la historia, mientras uno de los policías de los tres que vinieron intentaba calmarla. Mi madre se tranquilizó un segundo, pero nada más volver a pensar que su niña había desparecido, volvió al llanto. Nadie pudo hacer nada con ella, comprendieron que era demasiado duro para una madre perder a su hija de aquella manera. Pasaron dos semanas, y nada. Pasó un mes, y nada. Pasó un año, dos, tres, y nada. Así, hasta día de hoy. Dentro de unos meses hará quince años que mi hermana desapareció, y después de todo lo que me ha contado mi madre y lo mal que lo debe de haber pasado, pienso encontrar a Helena, a esa hermana tan única e Dibuix: Lixu Ye, 3r B injustamente secuestrada que nunca tuve. Caridad Mascuñán, 1r ESO A -27- GENT DE PARAULA Querida Marta, Es curioso cómo la vida nos ha pasado ante los ojos, y ni siquiera nos hemos dado cuenta. Aún recuerdo cuando íbamos los dos caminando a la escuela de la mano. Debíamos de tener a lo sumo nueve o diez años. Un día me solté y te dije que en adelante iríamos así, porque mis amigos se habían reído. De niño, el grupo te acobarda siempre, y yo no fui valiente. Si cierro los ojos puedo verte llorando en silencio, puedo verme avergonzado y triste. No, no estábamos enamorados, éramos demasiado críos, lo sabes tan bien como yo, pero nunca he podido olvidarlo porque incluso ahora me gustaría tener tu mano entre las mías. Volver a hablar de nada y contárnoslo todo. Tu tía Laura me regaló hace unos años una fotografía. Salimos los dos en el portal de casa, riéndonos. A veces la saco y me quedo mirándola un rato. Me parece de una naturalidad encantadora. Y una risa tan verdadera… de esas carcajadas de felicidad que te ahogan y te hacen llorar. Me pregunto si he vuelto a reír así o si volveré a hacerlo. Quizás vivimos entonces los momentos más felices de nuestra vida, y ni siquiera nos dimos cuenta. Quizás incluso lleguemos a olvidarlos. Y hace unos días, cuando me enteré por una amiga de que ibas a casarte, quise alegrarme y no pude. Siempre te quise, pero nunca te amé, me lo repito a mí mismo una y otra vez. Y no puedo explicarme por eso la tristeza terca que me ha llegado desde que supe la noticia desoladora de que ibas a casarte con otro. El corazón tiene cosas extrañas. Sé feliz. Sé más feliz que yo. Luis Foto y texto: Malena Bastida 3ESO A -28- SANT JORDI Dia del llibre llibres llibres llibres llibres llibres llibres llibres conferències punts de llibre -29- SANT JORDI Dia del llibre teatre teatre teatre teatre teatre teatre teatre teatre literatura música -30- PROJECTE COMENIUS: GRÈCIA Platja de Kalogria El Comenius Project és un programa en el qual participa l´institut IES Son Rullan junt amb dues escoles més, una grega i una turca. Aquest projecte consisteix a estudiar les tres costes que pertanyen al Mediterrani, però no només això, també conèixer nous costums i cultures i, el més important, aprendre a conviure amb els nins i nines dels altres països i les seves famílies mentre parlam en anglès. participants del programa, gent que per a nosaltres és única. Convius amb ells i les seves famílies i vius moments que recordaràs per sempre. També s’ha de tenir en compte que estàs sense la teva família, el que fa unir-te més a ells. Nosaltres en una setmana vàrem arribar a conèixer-los i a estimar-los tant com als nostres amics de tota la vida. I record perfectament les paraules que va dir la mare de la meva partner el darrer dia, que varen definir perfectament la nostra amistat: “ Heu trigat poc a fer-vos amics, però ho sereu per sempre”. Cada un dels participants del programa teníem un partner, que era la persona que va venir a ca nostra a sopar i amb la qual aniríem després nosaltres. Tot pareix perfecte, però no és així. El projecte ha tingut la seva part negativa: l’acomiadament. Després de només una setmana vàrem plorar molt perquè no tornaríem a veure’ls en molt de temps. Ara només queda completar la darrera fase on altres alumnes dels tres països es trobaran a Turquia. Mentre ells esperen impacients, nosaltres continuam treballant dur en el programa i planejant vacances per poder tornar a veure’ns amb ells una altra vegada. La primera i segona fase del programa ja estan finalitzades. En la primera ens vàrem trobar tots, espanyols, grecs i turcs, a Espanya. I a la segona ens vàrem trobar a Grècia. Si crec que és una bona experiència? Crec que és una de les millors que pot tenir un estudiant. En intercanvis així les excursions són importants i interessants, però la convivència amb els nostres amics va ser sens dubte el millor. No només coneixes el teu partner sinó a tots els Kamelia Dechkova, 4t D -31- PROJECTE COMENIUS: GRÈCIA Foto de grup a l’entrada del centre d’interpretació del parc natural de Kotychi-Strofylia Museu arqueològic de Patras Grecs i mallorquins davant l’estàtua de Lord Byron, a Messologhi -32- COMENIUS PROJECT: GEBZE In our week in Turkey we did a lot of things: we went to see some exciting museums, monuments and places. In my opinion, the best excursion was Istanbul because it is an important big city in the world and we saw a lot of things there. In this exchange I was lucky because my partner was very nice with me and she understood me when I spoke English. Her name is Yaren and we spent a good time together. We went to a big mall called “Gebze Center”, we played games with her family, we went karting... I had so much fun! For me, it was a very good week because I learned about other cultures and had the chance to go to other places and practise English. My Turkish family was really nice. They gave me all they had and they made everything for me because they wanted to see me comfortable. And they gave me a lot of presents for me and my family. I'm not going to forget them! The worse part of the exchange was saying goodbye to all the Turkish students because we aren’t going to see them again and that make me very sad. The week in Turkey was incredible! Marga Segovia -33- COMENIUS PROJECT: GEBZE From my point of view this has been a very interesting project in many different ways, from practising English to learning about other cultures. Is true that we have worked hard during these two years, but after all we have been rewarded by having the possibility of travelling to another country and meeting new friends. With my classmates, and with a group of Greek students, I have spent a week in Turkey. The Turkish and the Spanish cultures are very different but I love learning new things, so that has not been a problem. I enjoyed very much trying typical Turkish food, everything was very spicy but it tasted delicious. Every evening, at dinner time, my partner’s mum cooked something different, once she even cocked the typical kebab from her village to show me it tasted. At my partner’s house I met a lot of people from her family and they were all very kind to me. In the family, only my partner could speak English well, so she was always translating from Turkish into English for me and from English into Turkish for her family. She also taught me some words in her language to help me understand what they were talking about; it was hard for me to learn them, because the pronunciation was very difficult. One day, we went to her aunt’s house for dinner. There I learned Turkish games with her cousins and they showed me traditional Turkish dances. I think I have been very lucky being Çagla’s partner, we have had a lot of fun together. Getting back to the group activities, they have been very useful for me to help me understand the history of Turkey and how did and how does it work now. Some examples are attending the 23rd April National Sovereignty and Children’s Day Ceremony, the visit to Eskihisar Village, Hannibal’s Tomb, the city of Istanbul and Izmit Sewage Plant (I think it is very interesting the way they make electricity by incinerating waste and using the biodegradable waste as compost covering it with soil making little hills where to plant trees and other plants). I have enjoyed being in touch with nature going to Ballikayalar Nature Park and Faruk Yalçin Zoo. Paula Cladera Pocoví, 3r A 34 SECCIONS EUROPEES Intercanvi lingüístic amb el Collège Jean Mermoz de Saint Laurent de la Salanque Saint-Laurent de la Salanque Para mí ya era el segundo intercambio, pero yo seguía igual estando nerviosa. A diferencia del año pasado, esta vez me tocaba ir con una chica, colombiana. Aunque en su casa habláramos español, he aprendido mucho más francés que el año pasado. En general este intercambio ha sido mucho mejor que el del año pasado en cuanto a la relación con nuestros correspondants ya que eran de unos pequeños pueblos del sur, y las personas sureñas o de pueblos, suelen ser más abiertas. Lo que también estuvo muy bien, fue asistir un día entero a clases normales, porque así hemos podido ver y estar en contacto con el sistema educativo francés y utilizar nuestras competencias lingüísticas, además, todas las excursiones las hicimos juntos, cosa que nos hizo hacer más piña. El único problema que hubo fue una mala comunicación antes de ir a Francia que causó un par de malentendidos a la hora de hacer las parejas. Raquel Palomino Torres, 4D -35- SECCIONS EUROPEES Collioure Ha estat una experiència molt bonica. M’havien dit que els francesos eren molt seus, un poc tancats, però la majoria eren ben simpàtics. I em va cridar molt l’atenció el fet que els francesos van corrent a tots els llocs, sempre anàvem darrera d’ells. I el que més m’ha agradat és l’hospitalitat de les famílies, era com si estigués a ca meva, des del primer moment em varen dir “fes com tu vulguis, com a ca teva”. Per això m’he sentit molt a gust, ha estat genial. Laura Ruiz Asenjo 3rA Aquest intercanvi amb els francesos ha estat una experiència inoblidable, ja que és el meu primer intercanvi. L'experiència de viure la vida quotidiana de les famílies franceses ha fet que m' adonàs de les diferències que hi ha entre Espanya i França, com per exemple en els horaris que tenen per dinar i per sopar, que tenen seperada la dutxa de la resta del bany; també que caminen molt ràpid pel carrer i amb cares serioses... Irina Requena Mas 3A El viatge a França va ser una bonica experiència d'intercanvi lingüístic en què vam tenir l'oportunitat d'aprendre més la llengua i de veure les diferències entre els dos països i cultures. Una de les diferències que es veien més a primera vista era el bany que estava dividit en "Salle de bains", que era on estava la dutxa i el lavabo i el "Toilette", que és on hi havia el vàter. La gent va ser molt simpàtica amb mi i amb tots els espanyols que vam anar-hi. Vam visitar el "Carcassone", la tomba d'Antonio Machado... Ells per la seva banda ens van portar al làser i si feien alguna activitat extraescolar també els acompanyàvem. Ara, quan ells vinguin, també els rebrem amb els braços oberts perquè se sentin tan bé com ho vam fer nosaltres. Mario Jimeno 3rA Al viatge vàrem aprendre molt de francès. Al principi costava, però a poc a poc anàvem guanyant confiança, tant que fins i tot quan vaig tornar a Espanya em sortia alguna paraula en francès. Va ser una bona bona setmana, cada dia realitzàvem moltes excursions de les quals apreníem molt. Marga Segovia, 3r A -36- SECCIONS EUROPEES El dia següent de la nostra arribada anàrem al seu institut i les meves classes les vaig trobar molt fàcils, sobretot la de física i química . El professor va fer una pregunta , que jo ja sabia des que anava a primària: “ Què du l'aire?” És clar, el més llest de la classe va contestar diòxid de carboni, però el que jo no podia entendre era per què ningú deia l’oxigen! Rient vaig apuntar-ne a un paperet el símbol i la meva correspondant ho mirar. Ella no sabia si estava bé o malament, fins que el professor, en veure que ningú contestava, respongué la pregunta. La meva correspondant , sorpresa, em deia que era molt llesta. També una de les coses que em va impressionar més varen ser les diferències , el respecte al professor, el silenci, les prohibicions i sobretot la manera de viure. Rosa Portell, 3r A Aquest intercanvi escolar realitzat del 20 al 27 de març va tenir lloc al sud de França, passant la frontera que separa França d'Espanya. Carcassonne Aquest intercanvi a Perpignan ha estat la millor experiència que he viscut. Mai hagués imaginat que amb una setmana es podia agafar tanta confiança amb una persona i arribar a enyorar-la tant. Al principi no tens aquella confiança per ser tu mateixa, però a poc a poc ja vas perdent la vergonya i arribes a fer bogeries que mai pensaries que faries. Crec que tot el que vàrem fer allà va ser positiu, no canviaria cap moment. Les excursions amb tots van ser increïbles, tot el dia estaves fent bromes, que si fotos amb tothom... i arribaves a contar-li els teus problemes als mateixos francesos. Un parell de nines sempre estàvem els horabaixes juntes i tot era riure, contar-nos les coses. La paraula “avorrir-se” estava prohibida allà. Sempre rèiem molt, érem unes “loques” amollades per St Laurent. El pitjor de tot va ser l’acomiadament, ningú se’n volia anar. Jo vaig optar per fermar-me a una farola que hi havia allà, no suportava que les abraçades, els petons... fossin d’acomiadament, encara no m’ho creia. Les nines amb les quals havia estat una semana no les veuria en dos mesos, se’m feia impossible. Al final vaig pujar a l’autocar amb una cara ben llarga... Vam sortir d’aquell poble que sempre estimaré i mai oblidaré. L’únic que canviaria d’aquest intercanvi és que no fos una setmana, sinó quatre. Vàrem iniciar el viatge el dia 20 a les 5:00 a l’aeroport, tots ja nerviosos per conèixer els nostres companys francesos i passar aquella setmana amb ells. Durant aquesta setmana vàrem viure experiències noves i inoblidables. Vàrem anar d’excursió a llocs com Carcasson, al seu institut, a museus, castells, a Perpignan... Però el principal objectiu del viatge era xerrar completament en francès tota la setmana, la qual cosa es va complir, ja que vàrem viure com a francesos de bon de veres tota aquella setmana. Finalment, ens vàrem acomiadar com el final dramàtic d’una pel·lícula de Bambi, deixant les nostres llàgrimes a França. Alex Jiménez Alorda 3r A Carcassonne Aina Garcia, 4t C -37- ÀLBUM FOTOGRÀFIC 1r ESO A 1r ESO B 1r ESO C 1r ESO D PIE -38- ÀLBUM FOTOGRÀFIC 2n ESO A 2n ESO B 2n ESO C 2n ESO D -39- ÀLBUM FOTOGRÀFIC 3r ESO A 3r ESO B 3r ESO C 3r ESO D 3r ESO DIVERS. -40- ÀLBUM FOTOGRÀFIC 4t ESO A 4t ESO B 4t ESO C 4t ESO D 4t ESO DIVERS. -41- ÀLBUM FOTOGRÀFIC 1r BATX A 1r BATX B 2n BATX A 2n BATX B -42- ÀLBUM FOTOGRÀFIC AFD21 A AFD21 B AFD21 C -43- ÀLBUM FOTOGRÀFIC AFD31 1r AFD31 2n -44- TEATRE OPTATIVA DE TEATRE DE 3r ESQUETXOS Aquest any he començat menys avergonyida perquè ja coneixia tots els meus companys. Ens ho hem passat d’allò més bé als assaigs i també hem fet molta de feina i trob que ens ha sortit bastant bé. Estic contenta perquè la nostra professora està molt orgullosa de la nostra feina i del nostre progrés com a actors i actrius. La sensació de pujar a un escenari i entretenir un públic és agradable i meravellosa. Aquesta sensació, però, no m’ha estat desconeguda perquè ja vaig fer teatre a 1r d’ESO. Estic satisfeta amb mi mateixa perquè quan vaig pujar a classe després d’haver actuat, molts de companys em van donar l’enhorabona per haver-ho fet bé i haverme ficat totalment dins del meu personatge. Marina Barceló, 3r ESO B -45- TEATRE TEATRE OPTATIVA DE 1r ESO Per a mi, haver escollit teatre com a optativa ha estat una bona elecció, perquè m'ho he passat genial. Encara que al principi semblava que no funcionava massa bé, al final va sortir tot perfecte. El primer dia va ser una mica estrany, perquè alguns ens coneixíem i alguns no, però gràcies als jocs que servien per treure'ns la vergonya i agafar confiança, aviat ens vam conèixer tots millor. Més tard vam començar a preparar les actuacions: la dels pirates al principi no sortia gaire bé, però al final li vam posar tot el nostre esforç i ganes i aconseguírem que semblés fins real; la del joc dels miralls també va estar genial, al principi ens costava fer exactament el mateix que la persona que teníem davant però a poc a poc li vam agafar el truc; i la de tot Déu al cinema sincerament és la que més m'ha agradat, encara que va ser l'última que vam començar a assajar i no teníem molt de temps, però crec que al final va sortir perfecta. Durant tot el primer trimestre entre els 15 o 16 alumnes que som hi ha una gran complicitat i estic molt contenta. Tot això no hagués estat possible sense la nostra professora Xisca, que s'ha portat genial i ha tingut molta paciència amb nosaltres. No em penedeixo d'haver-me apuntat a teatre, i espero que l'obra del segon trimestre surti bé, i estic segura que si entre tots li posem esforç i ganes, ho aconseguirem. Caridad Mascuñán, 1r A -46- Keren Lara, 4t divers. Jonathan Barragan, 4t divers. David Rapeanu, 4t B Mar Mullor, 4t C Dibuix: Irina Requena, 3r ESO A IES SON RULLAN C/. Arquebisbe Miquel Roca, 10 07009 (Palma) Illes Balears Tel.: 971 47 22 43 Fax: 971 47 63 72 www.sonrullan.com E-mail: iessonrullan@educacio.caib.es