Olot, 4 de j u n y de 1911 Any III Nombre 100 D o n a t i u • ' . Karr.rj:. M o r e i *~^- +JU3JJZ. '4 — - PREUS DE SUSCRIPCIÓ Olot Catalunya y demés nacions ibèriques Extranger , . . : . . Nombre solt . . . . . . — 5 ptes. 5 » 10 » O'IO — REDACCIÓ Y ADMISTRACIÓ — Hostatge social del C. N. R. Carrer de la Presó Vella, n-' & Setmanari polític y defensor dels interessos de Ja comarca adherit a la UNIÓ FEDERAL NACIONALISTA REPUBLICANA No's tornen els originals, encara que no's publiquin ANUNCIS, REMITITS Y ESQUELES MORTUÒRIES A PREUS CONYENCIONALS DEL MESTRE RUBIÓ Y ORS Ha muerto en Rarrejnnn à la pdad de 80 afios don Joaquín Rubió y Ors, uno de los màs esclarecidos poetas de Catalufia. Al morir era catedràtico de Historia Universal, rector de la Universidad, hombre universalmente respetado y querido. Alto puesto tenia y tendra en los anales de la literatura. Fué el que inicio el renacimiento de la poesia catalana. El afio 1839 publico anònima y timidamente en catalàn poesías que llamaron la atención de los nombres cultos por la belleza de la forma, la delicadeza de los sentimientos y el entusiasmo con que se recordaba las glorias y las antiguas costumbres de los catalanes. Viéndolas aplaudidas, publico otras con su firma, y à los dos afios con el titulo de Lo Gayter del Llobregat las recogió en un libro del que se ha hecho varias ediciones. No oculto su intento. Propúsose con estàs poesías hacer revivir el amor à la pàtria, la lengua y la literatura catalanas. No lo consiguió tan prontamente como deseaba, y se condolfa no pocas veces de que siguiesen escribiendo en castellano compatricios suyos eminentes en las letras. No preveia el influjo que había de ejercer màs tarde en la literatura y aun en la política de su pueblo. De él deriva ese catalanismo que tanto hoy acongoja y asusta à nuestros hombres de Estado. Sin él es muy posible que no hubiese jamàs contado Catalufia los numerosos y eminentes poetas que desde entonces acà la han honrado y la honran. En la poesia castellana, ècómo cuàntos catalanes habían logrado subir à la cumbre del Parnaso? No han tenido nunca los catalanes en Castilla hombres como Verdaguer, como Soler, como Apeles Mestres, como Guimerà, como Oller, como tantos otros que en este momento no recordamos. EI mismo Balaguer, por sus Tragedias y sus Pirineos en catalàn, màs que por sus innumerables obras castellanas, figurarà en la historia de las letras espafiolas. Como Uevamos dicho allà por los afios 39 y 40 Diputació de Girona — Servei de Biblioteques lamentàbase Rubió de hallarse solo encamino que tan gallardamente había emprendido; al despertar de tantos otros poetas había ya colgado su lira y ne sintió deseos-de descoloria. Dcspués del afio 1842, en que dió à luz su Ruidor de Llobregat, poema épico en tres cantos, no sabemos que haya escrito en catalàn ni en prosa ni en verso. iSe espantaria de su obra? No pudo à la verdad prever sus consecuencias. «-Temeria decaer y empefiar las glorias de su juventud? Es muy posible. Por los cargos oficiales que ha ejercido, étemeria que se le confundiera con los que sin razón se acusa de separatistas? Lo diran otros que le hayan tratado màs que nosotros. Nosotros saludamos aquí al amigo y al poeta. F. Pi Y MARGALL. D'El N'nevo Règimen—1899. OLOL-CIUTAT Mercès a no se sab quines valioses gestions, que ni la pena valen d'esser esbrinades, un dia'ns vingué la nova de que la vila d'Olot, de cop sobte havia ascendit a la cetegoría de ciutat. Per les esferes oficials això no representa altra cosa que l'expedició d'un reial decret, potser ab l'intent d'exprémer encara més la taronja quan el suc escassegi; per l'empleomanía fer nova provisió de glòria vana, car no es lo mateix ésser funcionari d'una vila que d'una ciutat, y renovar segells, impresos y rètols, y pera'l poble, la democràcia no representa res. Y hauria d'esser ben al revés. Pera la burocràcia hauria de significar un grau més d'humiltat, ja que passen a ésser dependents d'uns ciutadans més concients que abans, y pera'l poble una gran cosa, puix l'ascens en la vida ciutadana equival a posseir un major grau de cultura, digne d'admirarse pels forans que visitin la població agraciada. Ciutat es el nostre ideal. Mes la ciutat d'Olot continua siguent, no sols Olot-Vila, sinó Olot-Poble. La mateixa gent, els mateixos pecats. O, millor dit, els mateixos olotins, les mateixes costums. Nosaltres somniem, ab el Mestre Alomar, en una ciutat ciutadana, sabedora dels seus drets y dels seus deures, gelosa de la seva cultura y del seu bon nom. Nosaltres voldríem que Olot-Ciutat fos l'estoig de la noblesa, de la civilisació y del bon comportament. Voldríem que ja hagués oblidat els resavis de poble y el regust de vila. Y perquè volem això y per això laborem se'ns moteja y se'ns vilipendia cínicament; com si l'afanyarse pera fer adquirir a un poble, a un conjunt de cases, a un estol gran d'homes, de ciutadans, l'aspecte intern y extern de poble mondial, cosmopolita, fos un anhel vituperable, perniciós, nociu. Molts conciutadans nostres preconisen un dia y altre la suprema raó de l'estaca; a qui no vulgui seguir el nostre camí cal esperarlo en una cantonada y ferlo entrar a la raó a garrotada seca. Sortosament no passa d'intent aquesta manera de convèncer, mes es la recepta recomanada diàriament. Els sobrenoms abunden, com si cada cosay cada persona no's nomenés naturalment; en molts cassos se lleva un nom pera adjetivarli una mala paraula, lletja y vergonyosa; home hi ha que ha arribat a oblidar llur nom de casa. El concedirse'l Teatre Principal a una companyia de drama o de sarsuela, es convertit per certs elements en qüestió política; detesten el drama català, encara que no ben comprenguin altre idioma y's daleixen per la sarsuela encara que no sàpiguen de quantes ratlles se compon el pentagrama. Al seu modo, qui prefereix drama català es un carií, un fetròdec; qui sarsuela es un avensat, un lliberal. Tal manca de cultura s'experimenta, que mentreB se deixen buids els salons ont un personatge científic hi desenrotlla una conferencia profitosa, s'omplena fins a vessar el music-hall en quin hi dansen estúpidament ballarines sicalíptiques, essent aclamad.es.ab un frenesí digne de major causa. '.'",'' Y reneguen molts d'una institució venerable qui 's desvetlla protegint els pacífics animalets contra les males intencions dels homes; maleeixen les disposicions justes y lloables de la primera autoritat provincial proibint un concurs d'aucelfsorbs, y ab la seva perfídia logren que l'Arcalde, ciutadà olotí, passant per sobre les disposicions del seu superior, autorisi el concurs si's fa a l'interior d'un cafè, encara que's deixi lliure l'entrada, com si fos a mitg Firal. Y's passegen triomfalment pels carrers, lluint sobre les respectives gavies els pre-