Històries del bus i del metro 10è Concurs de Relats Curts Online de TMB Edició 2016 Històries del bus i del metro recull les millors narracions presentades a la 9a edició del Concurs de Relats Curts Online de TMB, realitzada al 2015 i convocada per Transports M etropolitans de Barcelona. A través d’aquest llibre digital, oferim als ciutadans una lectura creada pels usuaris del transport públic de Barcelona, la qual cosa demostra que viatjar en metro i en bus, a més de ser còmode i sostenible, és una experiència enriquidora. El Concurs de Relats Curts Online de TMB i aquest llibre són una invitació perquè, entre tots, fem una ciutat més sostenible i culturalment activa. www.relatscurts.tmb.cat Índex Categoria Lliure Més enllà dels pactes Refugi Àrea d'intercanvi TMB, tota una vida Els minuts fugissers Un olvidado viaje La disolución de los semblantes Nos encontraremos en casa Substància Previsión meteorológica 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 Categoria Sant Jordi Tweet Fals heroi Políticamente correcte Príncep a la garjola Dubte sobre accés al metro Reinventar-se ¿Dónde estás, Rosa? Posats a imaginar herois de llegenda... Exclusiva! Deixa'm, princesa Es busca drac 17 17 18 18 18 18 19 19 19 19 Categoria InstaRelat Fly me to the moon... (tarararà-tarararà) L'amor de les ànimes pures Laberints subterranis Cada dia, quan els llibres han sortit del metro... Línies de metro i fuga Dragonpupilas Todos somos uno Desitjos La magia de TMB Recordando al 44 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 Índex Categoria Diàleg Whatsapp Joc brut El cavaller català Qui em digui que sí San Jorge Ausente La solució reial La llegenda tunejada SOS amb una mica de marge Reproches Els temps canvien Colors 32 33 35 36 37 38 39 41 42 43 Categoria Treballadors de TMB Flores para Elisa Digues adéu Regla de tres, transport públic i una vida La majestat de la vellesa Mi nombre es Jack 45 46 47 49 50 The Reader Bus fugit 52 Premi a la participació Una estona 54 Categoria Lliure Històries del bus i del metro Categoria Lliure 6 Més enllà dels pactes Hima Primer premi Se sent feliç i ens regala un somriure que no pot deixar anar. Avui, a banda de ser Sant Jordi, serà el primer dia que farà sol, sense supervisió, tot el trajecte de casa a la feina. Sol també farà el transbordament de la Sagrera. Està radiant, se’l veu segur. Nosaltres indubtablement estem contents de la seva felicitat, però un munt de pors ens inunden: sabrà arribar a la feina sense perdre’s? I, si es perd, sabrà demanar ajuda? I entre tanta rosa i llibre, algú l’ajudarà? Només tenim una paraula per calmar les nostres pors: confiar. Efectivament, en Kiko ha arribat puntual a la feina amb més maduresa i seguretat que mai. Al taller on treballa, explica la seva nova conquesta cap a l’autonomia i tots, educadors i companys, el feliciten. Avui s’ha tornat un superheroi, avui és l’admiració i l’alegria de tots, avui en Kiko creu que pot amb tot! Durant l’esbarjo de després de dinar, se li acosta la Conxi, encuriosida de com ha aconseguit la seva proesa. Ell, des del seu 83% de discapacitat psíquica, li explica, i ella, des del seu 78%, l’escolta. La comunicació flueix més enllà de les paraules. Durant la llarga estona de conversa, sembla que algun pacte que només ells dos coneixen els ha unit, el mateix pacte que farà que, fins ben entrada la nit, cap dels dos no torni a les seves respectives cases. Mirades plenes de preocupació omplen l’espai buit de l’absència d’en Kiko… És tard i encara no ha arribat. Sense pensar-nos ho gaire, truquem als Mossos d’Esquadra, que ens diuen que no poden fer-hi res si no fa més de 24 hores de la seva desaparició. Novament mirades, però ens parlen d’un missatge clar i contundent: no ens quedarem amb els braços creuats. Així que ens disposem a saber on és el meu germà i comencem la recerca fent un seguit de trucades a companys i educadors, que ens donen a conèixer diferents detalls: en sortir del taller, veuen en Kiko i la seva amiga i companya Conxi agafar plegats el metro de Congrés en direcció a la Sagrera. Ens assabentem que la Conxi tampoc no ha arribat a casa seva. La preocupació augmenta i truquem a TMB per avisar-los que segurament dos adults d’uns trenta-cinc anys amb síndrome de Down estan perduts per les seves instal·lacions. Ens fan saber que de moment no en tenen constància, ens prenen les dades i ens diuen que ja ens avisaran si hi ha cap novetat. L’espera es fa feixugament llarga i, finalment, rebem la trucada: els han trobat a l’última parada de l’Hospitalet: han fet diferents trajectes d’anada i de tornada de tota la línia vermella, amunt i avall. Demanem si els poden acompanyar fins a Sant Andreu i, molt amablement, no ens posen cap problema. Juntament amb la família de la Conxi, els esperem a la sortida del metro. Quan el Kiko ens veu, fa un somriure lleugerament diferent al d’aquest matí i, de manera senzilla, ens dóna l’explicació de tot plegat: la Conxi volia que li ensenyés a anar amb metro i ell, encantat, va acceptar el repte de ser-ne el mestre. Però des del primer instant que van entrar al vagó, van oblidar l’objectiu que els portava a emprendre junts el trajecte: l’alegria que irradiava la gent que anava i venia, tot aquell flux de persones amb roses, llibres, petons i abraçades per aquí; roses, llibres, petons i abraçades per allà... no podien més que contemplar l’estampa canviant i perdre’s en el fluir de l’amor fins al moment en què els treballadors del metro van donar per acabada la seva aventura de descoberta i contemplació en la meravella d’amor humà. Històries del bus i del metro Categoria Lliure 7 Refugi Natana Segon premi «Per això, ara, t’ho conto a tu, que vius escapat de la guerra i de l’ona.» Montserrat Roig, El cant de la joventut. Seu al banc de l’andana amb el diari sota el braç. Vol que la nena segui al seu costat, però aquest belluguet de rínxols pèl-rojos, mitges de color vi i samarreta blanca no té cap intenció de perdre’s l’aventura d’explorar un entorn nou. Avui està més enjogassada que mai: és el primer dia d’escola i el primer que s’adona que el metro és ple d’enigmes. Un pessigolleig d’aventura li posa formigues a l’estómac mentre els ulls volen del túnel tenebrós als anuncis acolorits de les parets. La nena estira i estira i, de cop, la mà petita se li escapa com un peix. Corre fins a la màquina de begudes, s’atura, s’hi acosta amb el nas girat enlaire. Després, tot d’una molt seriosa, el busca amb la mirada per assegurarse que encara és allà per protegir-la. El veu, riu i torna saltironejant. Només un moment, perquè hi ha tantes coses per investigar! Ell la deixa fer, amb un ull al diari i l’altre pendent de les seves anades i vingudes, mentre es pregunta per què encara el sorprèn que la seva vida giri al voltant d’algú de qui ni tan sols hauria pogut imaginar l’existència gairebé quatre anys enrere. I, de sobte, ho veu. Sí, són les imatges que ahir la seva mare va recuperar de la memòria. Mai n’hi havia parlat, potser de tan doloroses la ment se’n defensava tot el que podia, però ara que ja passa dels noranta i que el present se li fon entre els dits, han tornat a pujar a la superfície com bombolles d’aire que es trenquen. I ho veu. Veu la gernació baixant a grapats pels graons que porten a l’andana, criatures, homes amb matalassos lligats damunt de l’espatlla, dones amb cistells i nadons penjats del coll, vells derrotats que intueixen que ja no tornaran a viure en pau. Van entrant i ocupen tots els racons, estenen les màrfegues a terra, alguns es barallen pels llocs més arrecerats, d’altres demanen un rosegó de pa als veïns o un glop d’aigua. Hi ha qui prova de posar ordre, però ningú escolta. Els nens petits ploren, perquè els han arrabassat de qualsevol manera del bressol on dormien i encara duen la son arrapada a les pestanyes. A l’exterior, la sirena continua bramant i l’udol aterridor s’obre pas fins a les vies per on fugen les rates. Encara no ha acabat d’entrar la gent a cops d’empenta que comencen a sentir-se les detonacions, tot tremola, cauen cortines de terra i trossos de ciment del sostre, i les rajoles plouen de les parets. Els braços adults protegeixen els caps de les criatures, la pols envaeix tots els forats. Les bombetes comencen a titubejar i cent boques criden quan al capdavall se les empassa la fosca. Entre explosió i explosió, l’andana aguanta l’alè, pensant en la dita que corre pel barri: que si sents el xiulet del projectil, és que no va per tu. Avui la nit serà llarga, els avions tornaran a tongades i la claror es farà esperar fins al matí. L’aire s’anirà espessint amb l’olor de suor i de pixums, amb la fumera dels llums de petroli, amb la por solidificada. «Papaaaa!». La nena li tiba la màniga una vegada i una altra, empipada perquè no li fa cas, i això el retorna a un món sense alarmes ni bombes, on tothom pot entrar i sortir del metro lliurement. Ell se la mira en silenci, l’alça, la seu damunt dels genolls, li passa la mà pels cabells arrissats, acosta la galta a la seva. Damunt del banc ha quedat obert el diari, per la pàgina que mostra les últimes imatges desoladores dels bombardejos a Síria. Històries del bus i del metro Categoria Lliure 8 Àrea d’intercanvi Tonntis Finalista Joan. Assegut a la penúltima fila, miro aquesta finestra que és com un mostrador d’escenaris de la ciutat, un món que rellisca pels costats de l’autobús. Avui és dia de roses i de llibres, i a mi em toca escriure una carta de comiat. Em sento una mica prehistòric, amb la meva llibreta i bolígraf, mirant al meu voltant les cares enganxades a les pantalles de smartphones i llibres electrònics. Dues senyores grans destaquen d’entre la resta de passatgers pel simple fet que parlen entre elles fent servir la veu i no un aparell electrònic. Bé, no em vull distreure. Busco la primera pàgina en blanc i començo: «Ens vam prometre sinceritat, i ara t’escric aquesta carta per dir-te que el fil que ens ha unit durant aquests quatre anys s’ha trencat, que he conegut algú i que espero que em puguis perdonar.» Aixeco la vista, tanco la llibreta, fi de trajecte. Ningú em mira, no veuen la culpabilitat que segur que porto escrita a la cara. Per sentir-me una mica millor, m’aixeco i deixo el seient a la noia del mocador vermell, que em dóna una mica de consol amb el seu somriure agraït. Montse. Avui estic molt reflexiva, deu ser el fulard nou que m’he comprat. Arribem a l’àrea d’intercanvi de Marina i penso en aquest sistema ortogonal de línies de bus. Abans el trajecte era una ziga-zaga contínua. Ara arribo abans, canviant de bus i de línia. I ho comparo amb la meva vida sentimental. Abans, amb ell, em sentia més segura malgrat els girs a dreta i esquerra de la nostra relació. Sabia que més tard o més d’hora arribaríem al destí sense canviar de cadira. Sense presses ni emocions. Ara cada relació és un viatge més curt i incert. No sé mai quan arribaré a la propera «àrea d’intercanvi», o si l’espera se’m farà llarga o curta. Però quan arriba el nou company de viatge, la sensació és una barreja de primer amor i d’aventura. El trajecte és més senzill, més recte, i quan s’acaba, tant se val si el camí fet no és el previst, perquè no hi ha expectatives. Mira, aquí arriba un nou transbord en forma de xiulet del WhatsApp. A veure... Xavi. Des que em va dir que l’avorria el nostre «viatge amb pilot automàtic», que no es podia imaginar envellint al meu costat, vaig començar a pensar que potser jo ja hi era en aquella vellesa que ella tant temia. I, de sobte, un dijous al matí, a l’estació de metro, explota una mena de Big Bang en forma d’ulls verds. Primer noto el copet a l’esquena, i em giro alhora que sento: «Perdona, em podries deixar fer una trucada amb el teu mòbil?» No sóc dels que creuen en l’amor a primera vista, però hauria respost igualment que sí a la pregunta: «Perdona, vols ser el meu esclau per a tota la vida?». No sé si em surten paraules de la boca o si només vaig movent el cap en vertical de manera espasmòdica mentre exploro la butxaca pregant que no s’hagi acabat la bateria. Laia. Vaig corrent cap a l’estació de metro. Gairebé torno a casa quan m’he adonat que m’havia oblidat el telèfon. El cordó umbilical que em lliga amb la resta del món s’ha quedat a la tauleta de nit. Baixo l’escala cap a l’andana renegant de la mala sort d’aquest dijous. Tinc milions de coses per preparar. Demà és el nostre quart aniversari. Fa temps que li vull regalar un smartphone, a veure si el modernitzo una mica. Qualsevol dia m’enviarà una postal o una carta, o un pergamí com els antics egipcis. Esperant el tren, veig les roses a les mans de la gent i m’adono del dia que és avui. Em va dir un llibre que li feia il·lusió... Quin era? Miro al meu voltant, necessito un mòbil, ja! Històries del bus i del metro Categoria Lliure 9 TMB, tota una vida Ricard Arderiu Finalista Baixo les escales que s’endinsen per la boca del metro agafat de la mà de la mare per no caure. Desconec què m’espera, però se’m fa estrany pensar que viatjarem sota terra. Es veu una llum al fons del túnel, cada cop més intensa, més propera, i arriba el tren. Entro en un dels vagons del metro de la línia verda i m’assec per primer cop a la vida en un seient tocant a la finestra. Els meus ulls no se separaran en tot el trajecte de les parets fosques dels túnels, que avancen a gran velocitat. Marxo a treballar i, com tinc per costum, m’assec a la cadira del costat de la finestra. Ja fa dies, però, que els meus ulls no miren les parets fosques del túnel, sinó que miren els ulls de la noia que s’asseu dues fileres més enllà i que, quan la miro, aparta la mirada amb un somriure, mentre les galtes li agafen un color vermellós. Ja fa dies que torno a mirar per la finestra en el trajecte cap a la feina. Em relaxa moltíssim, de la mateixa manera que em relaxa que la mà de l’Elisenda descansi damunt la meva durant el trajecte. Ja fa temps que el joc de mirades va donar els seus fruits i ella va canviar de seient per estar al meu costat, en aquest tren i en el tren de la vida. Fa mesos que torno a agafar el metro tot sol. Des que l’Arnau va arribar al món, l’Elisenda no m’acompanya en aquests trajectes matiners. Cada cop més gent utilitza el transport públic i no sempre em puc asseure. És una sensació ben estranya viatjar dempeus... Els darrers mesos m’ha estat més fàcil seure a la meva cadira. La gent que em veu s‘aixeca i em cedeix el seu seient, sembla un premi a tota una vida passejant amunt i avall per aquests foscos túnels que travessen la ciutat de Barcelona. Pujo les escales per sortir al carrer agafat de la mà de l’Arnau, que m’ajuda a no caure. Històries del bus i del metro Categoria Lliure 10 Els minuts fugissers Luguca Finalista Lleva’t a tres quarts de set; renta’t la cara i posa’t crema hidratant gairebé sense veure el teu reflex al mirall. Treu-te el pijama –blau, sempre blau– i els peücs i agafa, a les palpentes, els pantalons abandonats sobre la cadira, la samarreta, el jersei amb coll de cigne i els sostenidors. La finestra oberta, el llit estripat, les sabatilles de quadrets sota la tauleta de nit i, a la cuina, la lluentor fluorescent i un rellotge que marca un quart i cinc de vuit. Mentre s’escalfa la llet, mossegues una llesca de pa amb mantega; glup!, glup!, i una altra andròmina que t’espera a dintre de l’aigüera. Torna cap al dormitori i fes el llit; col·loca els pijames destrament plegats sota els coixins i digues adéu al buit, acompanyant-ho amb una volta de clau. El metro –dos quarts de vuit– arriba carregat de cares conegudes de gent desconeguda. Flaire de cafè, loció d’afaitar, llet i suc de taronja barrejats amb titulars de diaris. Dones que parlen de fills; fills que parlen de mestres; mestres que parlen de directors, i tots parlant de diners. Les vuit menys cinc minuts quan surts al carrer, encara humit de nit i de progrés. Semàfors intermitents que aquí et diuen, passa!, i, més amunt, atura’t! El quiosc encara amb fardells de diaris desordenats, les botigues tancades... L’aire porta vuit campanades, vuit, just al moment en què una targeta amb el teu nom marca, acompanyada d’un sec tonc!, el començament d’un dia laboral. T’adones que són dos quarts de deu quan el sol t’acarona des dels finestrals; de les onze, a causa de la naturalesa —feble i sempre puntual—, que t’obliga a fer un tomb cap als urinaris. A les dues, torna a marcar, torna a córrer, torna a agafar el metro –amb dones llegint revistes del cor. Les ulleres calades: t’espera una nova novel·la. Te n’oblides. Dotze pàgines i el dinar per fer. Para taula, escombra i treu la roba de la rentadora. Notícies a les tres i metro a dos quarts de quatre. Torna a fer el viatge, travessant cases, clavegueres, aparcaments, mitja ciutat. Al carrer costerut, dos anoracs verds –la mamà i la nena de cada dia— miren l’aparador de la papereria, assenyalant el llapis i les joguines. La maquineta del rellotge marca d’un cop blau les 3:59:55. Arribaran les set enfosquint finestres i tornaràs a les profunditats del suburbà, amb homes d’ungles mossegades i pell solcada d’arrugues cobertes de guix. Parlen i, dels seus llavis, en surten monosíl·labs i estossecs de conyac i de tabac. Dos quarts de vuit quan arribes a casa. La cuina plena de plats bruts, un munt de roba tristament arrugada i un silenci que trenca l’ou batut que s’escola cada nit pel celobert. Demà faràs... què? Exactament el mateix, potser amb millor humor o potser arrossegant pessimisme. En algun lloc has llegit que el dia té vint-i-quatre hores. I, què en fem, dels minuts fugissers? Històries del bus i del metro Categoria Lliure 11 Un olvidado viaje Indalo Finalista Bajé los escalones de entrada lo suficientemente rápido para no perder el metro, pero una vez allí, observé que pasaba demasiado rápido como para detenerse para mí. Así que, una vez más, me senté en el andén y esperé durante unos tres minutos a que llegara el siguiente. Cuando me subí, me volví a sentar en el interior del vagón: estaba cansada y era demasiado temprano para pensar con claridad, así que me dediqué a observar a la gente de mi alrededor. Había dos personas entusiasmadas hablando de un partido de futbol, una chica con una carpeta de camino a la universidad, una pareja de turistas ojeando el mapa de Barcelona, una niña pequeña jugando con un muñeco junto con la que debía ser su madre y un chico, bastante mono, en ese momento incómodo en el que tienes que mantener el equilibrio porque no hay sitio para agarrarse. Delante de mí observé también a una anciana con la mirada perdida, vestida con una blusa vieja, unos vaqueros y el pelo algo desaliñado, como si esa fuera su ropa habitual y esa mañana se la hubiera puesto de forma automática. Me resultó curioso observar que no llevaba ningún tipo de bolso o mochila, y simplemente tenía una especie de libreta vieja entre sus manos. Parecía triste y, no sé por qué, pero no podía parar de mirarla… ¡BOOOM! ¡ZAAAS! OSCURIDAD… Un momento, ¿qué ha pasado? Las luces del vagón parpadean, la gente de mi alrededor se ha desvanecido, ¿hacia dónde han ido? ¿Qué está pasando? Mi pulso se acelera cada vez más, me cuesta respirar y no puedo ver con claridad… Me quedo bloqueada en mi asiento y, de repente, una serie de letras e imágenes aparecen en el espejo del vagón: «7 de julio de 1970: este es mi regalo de cumpleaños, a partir de ahora lo llevaré siempre conmigo para recordar… 10 de agosto de 1980... 12 de setiembre de 1981… 17 de noviembre de 1981… 20 de diciembre de 1995… 8 de febrero de 2000... 4 de julio del 2003... 23 de abril de 2013…». Observo diferentes imágenes en cada una de las fechas: una niña de ojos verdes jugando con un niño en un parque de atracciones, una reunión familiar en Sitges, una fiesta de amigos, árboles de navidad, un enorme colegio, la misma niña más mayor realizando un examen para acceder a la universidad, mucha gente, una entrevista de trabajo, una maestra y unos niños de excursión en el Aquàrium de Barcelona, un viaje a Roma, una boda, un viaje a Nueva York, un velatorio, una comida de amigos, diferentes escenas rutinarias, una casa… Y, de golpe, una visita al médico, una lista de la compra, diferentes etiquetas con nombres, notas en cada rincón de una casa, ejercicios de estimulación cognitiva, un papel con una dirección y un número de teléfono en el bolsillo de una chaqueta, una mujer que ayuda a una anciana... No sé qué está pasando, de repente siento tristeza, incertidumbre, ganas de llorar, me siento sola, ¿qué ocurre? ¡BOOOOM!, ¡ZAAAS! Ha vuelto la luz y el vagón vuelve a estar lleno… Me veo reflejada en el espejo… Un momento, ¿qué es eso que tengo sobre mis manos? Parece una libreta… Una mujer viene corriendo hacia mí, me resulta familiar pero no la conozco; me coge de la mano y me saca del vagón, empieza a hablar con dos hombres uniformados con una placa que pone TMB, la mujer está asustada, no sé qué ocurre, solo la escucho hablar rápidamente y señalándome, repite la palabra «Alzheimer»… Històries del bus i del metro Categoria Lliure 12 La disolución de los semblantes Marcial Finalista 6.17 AM. «Hay mañanas que admiten, por así decirlo, pequeñas digresiones. Se distinguen de las otras porque en el aire forman hendiduras que entreabren al peatón la posibilidad de la hondura y de lo plural. Una epojé que del día conserva para sí cierto discurrir de lo infrecuente y la mirada de alguien, que hasta ese momento no existía. Un universo, posiblemente verde, inhabitado, donde todo está por verse. Nuevísimo, tanto que el silencio todavía no se adhirió a las cosas, pues es la costumbre la que aún no ha comenzado. Y si uno osa (yo nunca lo hago) se va de excursión hasta la noche de otros días, y al regresar luego a recoger todo aquello de nosotros que hemos olvidado, descubrimos que, en verdad, no hemos viajado; que la quietud aún más quieta se ha quedado; que no estuvimos allí, ni en ningún lado». Esperaba sentado en la estación Paral·lel el metro y las muchas otras cosas que normalmente aguardo al comenzar el día. De un lado, una señora sentada; del otro, un papel doblado en dos que juzgué resultado de algún reciente olvido. Lo cogí sin más. Una chica de azul y su adolescencia fueron testigos de la pequeña escena, pero inmediatamente (supongo que por las urgencias mismas de nuestras propias determinaciones), ambos nos restamos importancia. Después busqué, sin éxito, al ratoncito que en ocasiones suele dejarse ver por las vías oscuras, haciendo no sé qué cosas entre tren y tren y, cuando llegó el mío, simplemente subí. Durante el viaje, avancé también sobre el contenido del papel. Este fragmento de azar que el relato puso ahora en mis manos –pienso– no pudo sino haber nacido de la infortunada relación entre un anhelo y un impedimento, algo así como la melancólica indicación de un posible desvío en el curso habitual de las cosas, pero que no acabará nunca por suceder. Al fin y al cabo, una nueva evocación de lo perdido. Pero me doy cuenta de que es muy temprano, que estoy medio dormido aún y que las ideas en mi cabeza no tienen mayor desarrollo, que tan solo son ensoñaciones heredadas de una noche que aún resiste, oscura, en algún lugar del día. Regreso al texto nuevamente e inmediatamente después inicio un recorrido visual de todos los rostros de quienes están conmigo en el vagón con el vano propósito de encontrarle uno al escrito; pero todos los rostros son uno y ninguno a la vez, y al cabo de unos segundos me doy por vencido. Últimamente noto que me doy por vencido muy enseguida. A todo esto: ¿qué diablos querrá decir «epojé»? En Objetos Perdidos me dicen, con una lógica inapelable, que lo perdido en este caso parece ser un escritor y que, en consecuencia, lamentan no poder ayudarme. «Quizá el autor fingió un olvido para que alguien interesado en la historia iniciara su búsqueda», digo sin mucha convicción. «Quizá», repite compasivamente la empleada. Y ahora el respeto adquiere en ella la forma del silencio. Soy consciente de que hay algo desmedido en mi forma de actuar, mientras camino nuevamente en dirección a mí mismo y mientras, del fondo del pasillo, me llega una melodía de acordeón que simula una felicidad que no tiene. En según qué circunstancias, pienso, las primeras víctimas son los semblantes: se nos van. No sé por qué esa idea me vuelve. Ahora estoy en la línea roja, hacia el nuevo trabajo, y noto que el mundo se ha reorganizado en su variante habitual. En Mercat Nou la luz se abre paso en la oscuridad del tiempo fragmentado que separa las morosas estaciones, y es una prueba cabal de que el día existe. Històries del bus i del metro Categoria Lliure 13 Nos encontraremos en casa Nuriona Finalista Estaba agotada. El trabajo había sido duro. Encerrada en una habitación, los miembros de la junta directiva hablábamos y hablábamos, sabiendo que los demás nunca aceptarían hacer lo que yo pensaba conveniente. Dejábamos puntos del día pendientes para la siguiente reunión, con el deseo de que se resolviera todo más fácilmente. Sabía que no era así, pero el cansancio de la discusión me hacía tener esperanza en el mañana, para que el esfuerzo no resultara, en realidad, totalmente inútil. En el avión de vuelta a casa empecé a leer el periódico, pero el sueño me venció, sin darme cuenta. Estaba haciendo cola en el mostrador de reclamaciones de equipaje del aeropuerto. Una azafata extrañamente amable me informó de que, efectivamente, mi maleta no había llegado, pero que me la mandarían a casa. No tuve más opción que confiar en ella. Decidí salir del aeropuerto. Estaba nublado, pero no hacía frío. Me dirigí a la parada de taxis y, con la suerte que estaba teniendo, estaban de huelga. Me sorprendió que afectara también a los autobuses y los trenes… Nunca sabes lo importante que es el transporte hasta que te falta. El sueñecito del avión parecía haber sido reparador. Decidí ir a casa a pie, alegrándome de no tener que llevar pesos. Tenía realmente ganas de llegar y descansar al fin hasta la mañana siguiente. Al fondo, se veía la sombra de mi ciudad, edificios grises de viviendas altas, como las que debe haber en las áreas periféricas de tantas ciudades. Estaba oscureciendo. La situación del transporte había afectado a muchos, porque yo caminaba junto a otros en la misma dirección, aunque no al mismo ritmo, lo que creaba desestructuradas trenzas de personas. Me gusta caminar sola. Prefiero los paseos en la playa a primera hora de la mañana, cuando los niños aún no han pedido ni siquiera el desayuno. Son algunos minutos deliciosos y privados para pensar, reflexionar, planificar. Esta caminata no tenía en absoluto esa luz y, aunque gris, también me gustaba; seguía siendo un momento para pensar, o quizás solo observar, y en el que mi único plan era llegar a casa. De repente, en el camino encontré a Fernando. Hacía años que no le veía. Mi trabajo me había obligado a no frecuentar algunos amigos. ¡Estaba igual! Le saludé con mucha alegría. Él me miró fijamente, como si no me reconociera. Pasaron unos eternos segundos de total silencio. Mi cara de perplejidad debía ser evidente. Quizás por eso finalmente me dijo «No soy Fernando, soy su padre». ¡El parecido era asombroso! Me despedí pensando que tenía que llamar cualquier día de estos a mi querido amigo. Continué mi camino, recordando a tantas personas que había dejado de ver y las cosas que había dejado de hacer, solo por hacer lo que debía hacer. El futuro me permitiría tener más tiempo. Veía cada vez más cerca los edificios. Seguía caminando. «Un poco más de esfuerzo y nos encontraremos todos en casa», pensé. La casualidad quiso que me topara con Carmen, mi amiga de infancia de cabellos rizados, a la que también hacía mucho que no veía. Recordé los veranos pasados en su casa con su madre preparándonos bocadillos, que nos manchaban los dedos de chocolate. Le di un afectuoso abrazo, que fue correspondido. «¡Cuánto tiempo, Carmen! No sabes lo contenta que estoy de verte, tenemos que organizarnos para charlar» le dije apresuradamente, sin que tuviera tiempo de responder. Sonrió solo levemente, para decirme «Nuria, yo no soy Carmen, soy su madre. Carmen no está todavía aquí. Ella aún vive». Històries del bus i del metro Categoria Lliure 14 Substància Francesc Ferragut Finalista Substància, dilluns, llençols, mandra, despertador, malestar, sequedat, lavabo, micció, descans, patiment, lavabo, dutxa, tremolor, esmorzar, pa, mantega, melmelada, ganivet, oli, llonganissa, felicitat, satisfacció, hora, mandra, descompost, lavabo, desagradable, infeliç, patiment, neteja, hora, pressa, neteja, colònia, ascensor, pressa, maleta, apunts, mòbil, clau, pany, infeliç, pressa, carrer, autobús, parada, perfecte, targeta, gent, molèsties, carrer, ascensor, conserge, oficina, enemics, maldecaps, ordinador, papers, maldecaps, tristor, dia, treball, pressa, nervis, arraconat, crits, maldades, fugida, carrer, autobús, casa, sopeta, iogurt, televisió, migranya, tristor, llit, cansament, aflicció, malenconia, dormida, silenci, dimarts, despertador, llençols, esmorzar, galetetes, mantega, melmelada, ganivet, te, maldecap, pressa, ordinador, clau, pany, carrer, autobús, pèrdua, córrer, ascensor, conserge, oficina, cadira, ordinador, companys, malparits, ineficàcia, crits, bronques, plors, ensopiment, dia, casa, cansat, aixafat, destrossat, mirall, horrible, tremolor, abatut, sopeta, iogurt, televisió, migranya, tristor, llit, somni, viatge, fugida, protecció, por, tremolor, soledat, dimecres, despertador, dutxa, neteja, tranquil, reposat, esmorzar, pa, tomàquet, xoriço, torrades, mantega, melmelada, ganivet, cafè, licor, clau, pany, carrer, passeig, gossets, lloros, arbres, ascensor, conserge, tard, bronca, enemics, contraris, egoistes, futur, eficàcia, cansat, abaltit, avorrit, paret, plor, engany, vexació, rialles, carrer, lentitud, desesperació, sorolls, olors, putrefacció, casa, sopeta, iogurt, televisió, migranya, tristor, paracetamol, llençols, dolor, aïllament, dijous, despertador, cefalea, adormit, dutxa, descomposició, dolor, lentitud, dutxa, neteja, aigua, paracetamol, cuina, pressa, te, calent, torrades, ganivet, melmelada, descomposició, brutícia, dutxa, neteja, ordinador, mòbil, clau, pany, carrer, senyors, autobús, pèrdua, lentitud, correguda, ascensor, conserge, xiuxiueig, malparits, paper, advertència, descompte, acomiadament, crits, cadira, papers, treball, ennuegament, tos, singlot, rialles, mirades, aigua, descomposició, brutícia, neteja, paper, lavabo, vergonya, rialles, malvolença, dia, casa, destrossat, sopeta, iogurt, televisió, migranya, paracetamol, llençols, somnis, desesperació, divendres, despertador, ensurt, emprenyada, setmana, felicitat, desgana, fugida, desgraciat, envelliment, dutxa, afaitada, tisores, retallada, pels, radio, música, ball, diversió, riure, pobre, pa, mantega, melmelada, ganivet, formatge, cafè, conyac, ordinador, clau, pany, carrer, olors, ventada, ganivet, autobús, bitllet, caducat, caminada, sol, ventet, iaios, petanca, somriure, coloms, lloros, diversió, alliberament, ànimes, moviment, castigat, ascensor, conserge, malparit, planta, enemics, contraris, desorientat, ganivet, brut, desvirgat, cansat, mirades, lluny, silenci, passos, tard, tercera, final, acomiadament, crits, discussió, ganivet, força, lluita, ferida, sang, caiguda, desaparició, venjança, penediment, solitud, crits, enemics, venjança, ganivet, llest, sorolls, alegre, feliç, iaios, petanca, metro, descans, pensatiu, trist, incomprès, bitllet, caducat, compra, bitllet, nou, passadís, andana, comboi, lluny, metro, tren, tranquil·litat, lluny, lluny. Bitllet. Caducat. Fi. Històries del bus i del metro Categoria Lliure 15 Previsión meteorológica Lavínia Westinghouse Finalista «Tiempo desapacible y tormentoso en Cataluña. Las temperaturas continuarán descendiendo en las próximas horas…» Ahora ya se siente a salvo dentro del autobús. Mojado, eso sí, tras haber pisado un charco cuando corría hacia la parada de Cardenal Reig. Mira el reloj, se pone nervioso. Seguramente no llegará a tiempo. Le avergüenza ir al cine con los pantalones empapados. ¿Será por eso que a pesar de que el bus va lleno, nadie se sienta a su lado? Pero esta vez no puede dar marcha atrás, basta de excusas para no encontrarse con sus amigos. –Perdone, ¿usted va a ver El séptimo sello? –le aborda una chica vestida con una gabardina oscura, de ojos negros, redondos–, es que veo que tiene la programación de la Filmoteca –él se queda anonadado por un instante. Yo también voy de camino. –Ah… sí. La llevaba en el bolsillo, pero la cogí porque pensé que estaría mojada. ¿Quieres verla? –él mira a los lados y ve que, sentado en otra fila, un chico les observa. Se ruboriza pensando que la chica no debiera estar acompañándole. Ella abre el programa y lo lee rápidamente. Antes de devolverle el papel, exclama un «muchas gracias» con la voz baja. Él siente un escalofrío. «Será la ropa mojada», piensa. De pronto, la chica se sienta a su lado. No dice una sola palabra durante todo el trayecto. Él se da cuenta de que ella sigue al chico con la mirada. Hasta que este se incorpora y baja. Ella gira la cabeza hacia la ventanilla y comenta: –Ya casi estamos ¿Emocionante, verdad? Hace mucho que no voy a la Filmoteca… Él no sabe qué decir. No está acostumbrado a que una mujer le hable con naturalidad. Pero se siente diferente con esta chica, como si la conociera de antes. Ella no habla mucho, pero cuando lo hace es muy agradable. Además, no le exige mucho. Con mover la cabeza y ofrecer una ligera sonrisa tiene suficiente. Incluso se atreve a responderle: –Sí, muy emocionante. Ella se gira y vuelve a mirarle fijamente. Le toca la mano, lo que para él supone una descarga de mil voltios. Le sonríe, diciendo: –Tus pantalones ya están secos. El rubor en su cara delata su vergüenza. No está acostumbrado a que le hablen así, a que le toquen, a que le miren así a los ojos. Pero, curiosamente, ve que sus pantalones realmente están secos. Llegan a la Filmoteca y decide invitarla a sentarse con él, no todos los días se presenta una oportunidad así. Lo pasa de muerte. La chica le resulta encantadora, ¡hasta se ríe de sus chistes! Sus amigos quedan asombrados ante la alegría de ese hombre antes tan tímido. Él se siente a gusto, seguro que están envidiándole. Unas horas después, los dos vuelven juntos en bus, continúan hablando del guión, del director, de los actores. Pierden la noción del tiempo, se quedan solos con el conductor, acaban bajando en la última parada. Él es pura felicidad. Mira hacia el cielo y, en un arranque de coraje, respira hondo y la besa. De pronto ve su vida pasar por delante de sus ojos, como si se tratara de una película en blanco y negro. «Rachas de viento de hasta 100 km/h y fuertes lluvias nos acompañarán toda la semana. Esta madrugada un hombre ha fallecido tras haber sido alcanzado por un rayo en Barcelona. Un testigo, conductor de autobús metropolitano, declaró que le había visto hablar solo durante todo el trayecto y que continuó haciéndolo tras haber descendido en la calle de Cardenal Reig». Categoria Sant Jordi Tweet Històries del bus i del metro Categoria Sant Jordi Tweet 17 Fals heroi Subtil Primer premi Qui m’ha deixat una princesa inconscient a la porta de la cova aquesta nit? Si jo només menjo verd. Políticament correcte Escrivent Segon premi Verds, animalistes, monàrquics i catòlics van revisar la llegenda. Sense sang, aviat va caure en l’oblit. Històries del bus i del metro Categoria Sant Jordi Tweet 18 Príncep a la garjola Morgana Finalista Els de les protectores d’animals van denunciar el príncep. L’amor no justificava l’homicidi. Dubte sobre accés al metro @SantJordi Finalista @tmb_barcelona, el 23 d’abril puc entrar al metro amb un cavall i una espasa? He de salvar una princesa. Reinventar-se Jana Cooper Finalista Estic fart de princeses i de cavallers amb malles. Vull comprar un llibre i enamorar-me. El drac. ¿Dónde estás, Rosa? Plumadefénix Finalista -Oye, Jordi. ¿Dónde está Rosa? - En el último dragón, digo vagón. Històries del bus i del metro Categoria Sant Jordi Tweet Posats a imaginar herois de llegenda... Clms Finalista Amb el dia que has tingut, tu ara descansa, que jo netejo l’espasa i en un moment faig el sopar, princesa. Exclusiva! Racci Finalista La princesa i el drac busquen productor per crear una nova llegenda. Volem ser-ne els herois —han declarat. Deixa’m, princesa La ballarina de Nietzsche Finalista Deixa’m llegir-te el llibre que ens escriuran. Quan hi digui que moro, pren les roses de la meva sang. Es busca drac Kemita Finalista Es busca drac per a contracte temporal. Valent, que cursi arts marcials, amb experiència gestionant cavallers. 19 Categoria InstaRelat Històries del bus i del metro Categoria InstaRelat Fly me to the moon... (tarararà-tarararà) Alan Shore Primer premi 21 Històries del bus i del metro Categoria InstaRelat L’amor de les ànimes pures Vix Segon premi 22 Històries del bus i del metro Categoria InstaRelat Laberints subterranis Tobcnwithlove Finalista 23 Històries del bus i del metro Categoria InstaRelat Cada dia, quan els llibres han sortit del metro... nur_iet Finalista 24 Històries del bus i del metro Categoria InstaRelat Línies de metro i fuga Tatimoret Finalista 25 Històries del bus i del metro Categoria InstaRelat Dragonpupilas Alvarini Finalista 26 Històries del bus i del metro Categoria InstaRelat Todos somos uno Mariam Finalista 27 Històries del bus i del metro Categoria InstaRelat Desitjos Mabel Finalista 28 Històries del bus i del metro Categoria InstaRelat La magia de TMB Mariam Finalista 29 Històries del bus i del metro Categoria InstaRelat Recordando al 44 Azul Finalista 30 Categoria Diàleg Whatsapp 32 Històries del bus i del metro Categoria Diàleg Whatsapp Joc brut Joan Planadevall Primer premi Rei M'ha arribat la notícia que hi ha un boig que vol venir a matar-te Rei Tu no eres res sense mi, jo t'he donat tot el que tens! Rei A qui aniràs? Als guàrdies? Aquests són dels meus Drac Drac Tinc proves de la nostra trobada, les vaig amagar al roser que hi havia en la nostra primera trobada... Drac Vas assegurar-me que si em ficava en aquesta merda em protegiries Rei Què vols que hi faci? Ja estic amb l'aigua al coll. Tinc la gent en peu de guerra pels casos Mètode 2 i Castell Rei No vull un nou cas Draac Rei Rei Bé... Potser m'he sulfurat una mica... Rei Esperem si arriba aquest cavaller, en cas que ho faci, ja m'encarregaré que no tingui cap opció contra tu Drac La meva vida era prou tranquil·la, la meva dieta celíaco-vegana em donava tot el que necessitava Drac Si moro... Drac Això d'utilitzar-me per controlar la població cada vegada ho veig menys clar... Rei 33 Històries del bus i del metro Categoria Diàleg Whatsapp El cavaller català Quim Segon premi Jordi E. Mirallet, mirallet d'encís. Qui és el català de l'any i de tot el país? Jordi E. A qui? A la princesa? A tu què et sembla? No estic tan malament! Jordi E. I no es diu Lucía! Mirallet Mira que ets pesat, Jordi! Jordi E. Crisi primavera! Jordi E. M'ho dius o no? Mirallet Caram, Lucía. No has mirat les notícies?? Jordi E. Sóc en Jordi, Mirallet. Mirallet Ah, sí? Doncs no ho sembla. Jordi E. Que sí! Jordi E. I qui és la Lucía? Mirallet Noi, sí que estàs fotut. No la recordes? Mirallet Princesa? Però què et passa?! És monja! La vas entrevistar? Jordi E. Entrevistar una monja un cavaller com jo?? No saps amb qui parles! Mirallet Ja deia jo. Mirallet No, no ho sé. Qui ets? Jordi E. Jordi Elsant Cavaller Mirallet Carai, tio! A bona hora apareixes! M'havies espantat! Pensava que eres l'Évole! Jordi E. Évole? Quin Évole? Històries del bus i del metro Categoria Diàleg Whatsapp El cavaller català Quim Segon premi Mirallet Re, no he dit re Mirallet Com van les topades amb el Drac? Jordi E. Na fent. Però digues, encara sóc el català de l'any? Mirallet Torna-hi! Que no! que és la monja! La Lucía, Caram! 34 35 Històries del bus i del metro Categoria Diàleg Whatsapp Que em digui que sí Gogol Finalista Personatge 1 Estic molt nerviós!! Personatge 2 Tranquil, Jordi Personatge 1 Com un flam, de veritat Personatge 2 Home, però quin paper volies? El de princesa? Personatge 1 Mmm... Personatge 2 On ets, ara? Personatge 1 AI metro, ja estic de camí Personatge 2 Posar veu de nena és més fotut! Personatge 1 Hahaha Personatge 2 Ho faràs molt bé. Personatge 1 Vols dir? Personatge 2 D'aquí a Hollywood. Ja ho veuràs. Personatge 1 Però qui vol un drac a Hollywood? Personatge 2 En Spielberg! Personatge 1 És clar, és clar...ja em podien haver donat un altre paper. No dic res en tota l'obra! Personatge 2 Així es comença. El dia de demà quan et facin entrevistes als diaris, ho podràs explicar Personatge 1 I tu vindries amb mi a Hollywood? 36 Històries del bus i del metro Categoria Diàleg Whatsapp San Jorge Ausente Celivir Finalista San Jorge Hola, estoy enfadado contigo Princesa ¿Por qué? San Jorge Tú ya sabes por qué Princesa Ah, vale, espérate, se me olvidaba que soy adivina, sacaré mi bola de cristal y las cartas Princesa Por cierto, que te quiero, pero como amigos Princesa No, o sea que tu y yo, ambos juntos San Jorge Tu y yo comemos amigos? Princesa No...jaja, que tú y yo seamos amigos San Jorge ¿Y no podemos comer entonces? Princesa Anda..., y que te coma el dragón 37 Històries del bus i del metro Categoria Diàleg Whatsapp La solució reial Sabre86 Finalista Drac Ei, que m'estan regirant el cau! Rei rosa? Drac cosa, collons, cosa!! Rei Què? Quí? Drac Hisenda, han arribat seguint la teva filla Rei I què collons fan allà? Rei Tu tranquil i no fotis merder Rei Ara veiem què fem Drac Que no foti merder, dius??!! Drac Mira, s’ho estan emportant tot. TOT. Rei Calma't que això té solució Drac més et val fer alguna rosa i ràpid!! Rei Mira, t'envio en Jordi, el nano aquest se les empesca totes Rei Tu no facis cap bogeria i deixa’l treballar si vols que tot acabi bé. Drac T’ho dic un cop només, si jo caic, tu vens amb mi. Paraula Rei No facis melodrames ara, de pitjors n’hem sortit tu i jo. Fes-me cas i deixa fer al noi, que és oli en un llum per aquestes històries. Drac Ok, que espavili doncs, després et truco... 38 Històries del bus i del metro Categoria Diàleg Whatsapp La llegenda tunejada Borrissol estabornit Finalista Sant Jordi Bon diaa, princesa!! Princesa Bon dia, amooor!! Sant Jordi Saps a qui he trobat a l'andana de Passeig de Gràcia de la línia groga? Princesa Mmm... una pista... Sant Jordi Alt com un sant Pau i verd com un camp d'ordi... Princesa Has vist el drac? Sant Jordi Premi!! Princesa Has aprofitat per parlar amb ell? Sant Jordi Ho he intentat. És molt cabut!! Només pensa a lluitar tot el dia... Princesa No entra en raons? Sant Jordi No hi ha manera, és parlar i de seguida s'encén... Em crema aquesta situació. Princesa I què has fet? Sant Jordi Li he dit que tenia pressa i he agafat el transbordament cap a la línia verda. Princesa El drac hi cap per aquell passadís? Sant Jordi No, l'he deixat amb la paraula a la boca. Tinc vint trucades perdudes i no en vull saber res d'ell. L'he bloquejat al WhatsApp!!! 39 Històries del bus i del metro Categoria Diàleg Whatsapp SOS amb una mica de marge Iiciva Finalista Princesa Jordi! Princesa Estimat meu! Sant Jordi Ja vinc Sant Jordi Has fet quelcom amb el drac? Sant Jordi Princesa! Sant Jordi Què passa? Princesa Què vols? Princesa Em pots passar a buscar? Princesa Véns? Sant Jordi On ets? Princesa Estic a casa del drac... Sant Jordi Si, has fet quelcom amb el drac? Princesa Si no em véns a buscar el meu pare s'enfadarà Princesa No Sant Jordi I què m'importa això a mi? Princesa Doncs que si vols li explico el que va passar l'altra nit a casa teva Sant Jordi D'acord, d'acord Sant Jordi No fa falta posar-se així! Princesa Véns o què? Sant Jordi Si Sant Jordi 10 minuts Sant Jordi Què fa ara? 40 Històries del bus i del metro Categoria Diàleg Whatsapp SOS amb una mica de marge Iiciva Finalista Princesa Ha fet un cercle de foc al meu voltant i diu que em menjarà Princesa Vine, si us plau! Sant Jordi Ja vinc, ja vinc, dóna-li allargs Sant Jordi Estic arribant Princesa Merci Sant Jordi Estira't al terra que saltaré per sobre teu Princesa D'acord. Fins ara Sant Jordi Tranquil·la Sant Jordi I, princesa. Princesa Si? Sant Jordi Per si no arribem a demà: T'estimo Princesa I jo a tu, Jordi Històries del bus i del metro Categoria Diàleg Whatsapp Reproches Horacio Oliveira Finalista Ebook Otro Sant Jordi más viajando en metro a las Ramblas entre las manos de mi dueño. Ebook No lo entiendo, transcurren los años y no me libro de ti. Libro No empieces. Ebook ¿Cómo que no empiece? Ebook Eres incapaz de pasar página. Ebook ¿Por qué no aprendes de tu amiga, la máquina de escribir? Libro Mira quién fue a hablar. Libro Tú sí que eres incapaz de pasar página. 41 42 Històries del bus i del metro Categoria Diàleg Whatsapp Els temps canvien MetroYAlgo Finalista Pere ??? Pere T'has assabentat d'allò del drac ? Jordi Com que ja no he de matar al drac, la princesa m'exigirà altres proves: Jordi Ja... Pere Ha mort Jordi De vell tu. Qui ho havia de pensar. Feia bona cara Pere Estàs content? Jordi Jo? Ni molt menys! Pere Però nen, t'estalvies la lluita! Pere Hosti, tu, vist així.... Jordi S'ha acabat de viatjar amb transport públic , que ella és molt fineta, ja ho saps. Jordi Hauré d'aconseguir un carruatge, i estan pels núvols Jordi I? Pere Què vols dir? Jordi Jordi voldrà que m'enrecordi dels aniversaris , que tingui detalls amb ella , que pagui jo els sopars ... Pere Estàs ben fotut, noi Jordi Que fàcils eren les coses abans, però que fàcils.... Històries del bus i del metro Categoria Diàleg Whatsapp Colors Anionce Finalista Maria Elisenda Has sentit això del drac? Caterina Sí. Sembla que allà on va morir, hi va créixer una rosa. Maria Elisenda Però... era blanca i daurada o blava i negra? 43 Categoria Treballadors TMB Històries del bus i del metro Categoria Treballadors TMB 45 Flores para Elisa Mauser Primer premi Durante toda su vida, Elisa siempre lo había visto todo en blanco y negro. No como metáfora o como forma de hablar. Realmente, ella era incapaz de distinguir los colores. Su percepción, a diferencia del resto de seres humanos, se basaba en distinguir entre diversos tonos de grises. En ocasiones, algo podía ser absolutamente negro como la tinta de una estilográfica o blanco como la sábana más nívea, pero, en general, todas las prendas de ropa eran más o menos grises y todos los cielos de todos los días eran de un gris más o menos oscuro. Había una única excepción: las flores. Por algún extraño motivo, el color de las flores se le revelaba en todo su esplendor. En su monocromático universo, al contemplar una flor o un ramo, ella veía un azul intenso, un rojo brillante o un amarillo chillón. Le costaba más con el verde. El césped, por mucho que se fijara y mucho interés que pusiese, era incapaz de verlo ni siquiera de un tenue verde. Era tan gris como el resto del insulso entorno que la rodeaba. Aun así, esos destellos de color que le aportaban las flores hacían que su visión del mundo fuese un tanto mágica. Para ella, el hecho de ver en blanco y negro no significaba ningún tipo de problema. Nunca había sido capaz de atisbar el más mínimo matiz de color más allá del mundo de las flores. Así que cuando alguien se compadecía de ella por su falta de agudeza cromática al no poder apreciar los bonitos colores de un atardecer otoñal, ella simplemente se encogía de hombros y soltaba un «Ya, pero ¿qué le vamos a hacer?». Casi nunca se maquillaba, a no ser que una amiga le aconsejara directamente sobre un pintalabios o un colorete, y raramente era capaz de combinar acertadamente el color de las prendas que llevaba. Así era su vida, un día tras otro, con un gris tras otro. Pero había un día que era realmente especial: el 23 de abril. Ella vivía fuera de Barcelona, pero ese día le gustaba desplazarse a la ciudad para vivir de manera especial la jornada. Acudía en transporte público, claro. En la zona de plaza de Cataluña y en la Rambla se producían grandes aglomeraciones de gente y sabía que lo más cómodo era desplazarse en metro. Solo el viaje ya merecía la pena. Siempre veía a alguien con una rosa en el brazo y ese punto de color entre tanto gris destacaba de una manera especial. Pero el verdadero momento maravilloso era cuando se cruzaba con decenas, centenares de personas que llevaban un libro y una rosa. La gente, sin ser consciente de ello, suele llevar la rosa a la altura del pecho, justo donde tenemos el corazón y, para Elisa, en cada uno de aquellos transeúntes lo que veía no eran simplemente flores, sino miles de corazones latiendo en un mundo monocolor. Històries del bus i del metro Categoria Treballadors TMB 46 Digues adéu Trànsit Segon premi No estiguis trista, que jo segueixo el meu camí. Primer tenia compassió pels que havien passat el mateix tràngol; després, por al desconegut, i ara que veig el final del trànsit, només puc riure de felicitat. Em sento tan tranquil, tan ple de joia, que no puc recordar ni les penes ni els mals que deixo enrere. Sé que no em vols deixar marxar, però jo estaré bé, molt millor que en aquest món. Em vénen al cap molts noms en aquests moments, però només d’aquells que m’han aportat pau d’esperit i m’han donat bons consells. Ja no tinc records per als qui em van ferir, ni tan sols puc pensar en tot el que no vaig fer com cal. Ara vull ser amic de tothom, no importen els motius pels quals m’hagis acompanyat. Ja m’he penedit del que podia haver fet d’una altra manera i ara només m’emporto la saviesa de la vida. No guardaré cap rancúnia, no conec res més que el perdó. Vull tenir molts, molts amics. Sé que és difícil el que et demano, però ara deixa’m anar, la teva escalfor encara em reté aquí. Sí, això està passant, no busquis explicacions, no hi ha pas perquès. Quan paris tan sols un segon d’estrènyer-me la mà, emprendré el meu viatge, que tot just comença. Mentre em recordis durant moments quotidians, amb petites anècdotes, o romangui algú que evoqui la meva llum, jo tornaré com una brisa suau que t’envoltarà. Seguiré amb tu, no m’apagaré: tot just s’esvaeix el meu cos i el comiat és tendre. No t’esgotis enrabiada per aquest canvi humà. Accepta-ho, jo ja ho he fet i segueixo feliç com quan érem tots plegats. Però ara deixa’m fer això sol, perquè, si no, em tornen els temors. Abandona l’escepticisme, ha començat el procés i saps que no necessito seguir aquí. No hi ha culpables, si us plau, digues adéu. Sé que necessitaràs un temps, però no t’angoixis, aquests moments són bells per a mi. Ho faig de bon grat, creu-me, entén que el meu tren ja arriba. La meva energia es dissipa cap a la propera estació. Abandono tots els patiments, perquè aquest viatge no fa mal. Sé que et sents perduda, però és la voluntat de la meva ànima. Reflexiona, és el millor que pots fer per ajudar-me en la meva marxa, mira amb ulls nous això, que no és un comiat. Sóc conscient d’allà on vaig i no tinc gens de por, perquè em va guiant el mateix trajecte, m’envaeix la temprança. Amb cada llàgrima teva, faig passes enrere, i llavors em sento molt malament. Em desoriento intentant lluitar contra una marea que em condueix endavant. Si em quedo en la foscor, no hi trobaré descans. Les meves forces segueixen la claror i sento que deus estar cega sense poder contemplar-la. Les teves fantasies per evitar-ho em retenen al passat. Tu cuida’t, aprèn, comparteix i celebra la meva memòria, així estarem junts per sempre. Arriba el meu tren: que el teu amor no l‘aturi i em permeti fluir. No t’enfadis, ara veig resolt el misteri de la vida i, amics, és ben dolç. Històries del bus i del metro Categoria Treballadors TMB 47 Regla de tres, transport públic i una vida Jegado Finalista Sempre obria l’aixeta; comptava fins a vint-i-u; comprovava la temperatura de l’aigua amb els capcirons dels dits i hi endinsava les mans fins als canells quinze segons exactament. Després recollia la pastilla de sabó entre els palmells i els fregava amb força fins que l’escuma li cobria del tot les mans. En acabar, recomençava: fins a tres cops. L’última era bona per ensabonar-se bé la cara. Som-hi! Ara ja podia continuar. Vestir-se! Mitjons, calçotets, samarreta! Camisa, pantalons, sabates! Lligar-se-les ara, subjectar-se els pantalons, acomodar-se la corbata! L’esmorzar. Carla, què hi ha per esmorzar? Està fet l’esmorzar? Torrades, melmelada d’aranyons o maduixes i galetes de gingebre, cafè amb llet amb tres cullerades de sucre. Al seu costat, la Carla i els dos nens: el Jordi i el Sergi, bessons. Poca conversa: murmuris de son, de mandra, petons a l’aire. Sobre la taula, una làmpada amb tres llums, tan baixa que il·luminava la teca i les panxes dels comensals, però en deixava en la penombra els rostres. Es podria dir que aquella llum resultaria òptima per a una partida de pòquer o per a qualsevol altre joc en què la dissimulació fos una part essencial del seu desenvolupament. Les notícies. Calia estar ben informat. Què li plaïa més: potser la televisió, la ràdio, la tauleta? Tal vegada totes tres alhora?: Iraq, Afganistan, Israel; la corrupció, la crisi, les retallades; la borsa, l’economia, l’empresa; la societat, els esports, els successos; sobretot els successos. Ara, això sí —pensava—, els nois de la premsa sempre anaven una passa per darrere, com els voltors, ensumant carronya. Tanmateix, avui era 23/04: les portades, les capçaleres i les piulades parlaven de llibres, de signatures, de premis i de roses; és a dir, res del que el seduïa realment. —Voleu callar, nens, que no sento el que diuen a la tele?— deia d’esma, com cada matí, per poc renou que fessin, per poc que importés. Les 8.01. No podia perdre ni un moment més. Calia comprovar encara que tot fos en ordre. Ja duia les claus, el mòbil, la cartera? Jaqueta, bufanda, americana. Les cigarretes, l’encenedor, la pipa? Sí, és clar! Mai no es deixava res. Tres petons glacials —dos dels bessons i un de la Carla— cloïen el ritual. Hi havia quinze passes des del passadís fins a la porta; quinze més, fins a l’ascensor, i quaranta-cinc des de la sortida fins al pàrquing… - Home, Manel! Les 8.16 del matí. Cap sorpresa, oi? Sempre tan puntual, tòpic, previsible. Així m’agrada! Deixa totes les teves coses damunt del seient davanter del vehicle i posa’t dins del maleter! Vés amb compte amb el que fas amb les mans! Deixa-les amunt, on jo les pugui veure! Ràpid, que no tenim tot el dia! Tres trets esmorteïts amb silenciador haurien sonat de cop a les 8.19. Un estol de coloms esporuguits precedirien la fuga de dues ombres, des d’un pàrquing, que saltarien com si duguessin un coet al darrere, cadascuna en direcció oposada a l’altra. Així estava previst que havia de ser. Històries del bus i del metro Categoria Treballadors TMB 48 Regla de tres, transport públic i una vida Jegado Finalista Però aquest Sant Jordi seria diferent: avui en Manel se sent inspirat per la primavera i en comptes d’agafar el cotxe, surt per la porta del darrere, la que toca al jardí, i es decideix —en un rampell— pel transport públic. A la via Júlia espera el 51 fins a Llucmajor. Allà puja a la línia 4 fins a l’enllaç amb la línia 1. Tot seguit camina sis minuts més fins als jutjats, on el Manel hi farà de jutge en el cas contra el mafiós més important de la ciutat. Sis minuts, ves per on! Tota una vida! Històries del bus i del metro Categoria Treballadors TMB 49 La majestat de la vellesa Origami Finalista Dins la meva immobilitat passatgera veig passar el temps darrere una finestra. Temps i moviment. Ombres que es belluguen amb destins diversos, temps que transcorren a diferents velocitats. Veig passar la vida davant dels meus ulls, però tot em resulta aliè. No sé quant de temps fa que estic asseguda en aquest vagó, ni quantes vegades han canviat els rostres que m’envolten. Gent que entra, gent que surt. Jo resto asseguda fent d’aquesta línia de tren el meu destí. El ritme frenètic que m’envolta em transporta a temps passats i em recorda que, tot i que vaig ser-hi, no hi tornaré mai. Un estat passat. El moviment perpetu, avui, el busco en el que m’envolta, fora de mi, perquè la lentitud ara forma part de mi. Busco el dinamisme i l’enrenou en les vides dels altres. Asseguda, perduda entre l’essència del que un dia vaig ser, una essència que encara forma part de mi, però que sembla que ja no em pertany. Per això m’encanta asseure’m aquí, al vagó del mig, i veure com la vida continua, com la gent embogeix i com de ràpides poden arribar a ser les passes que van amunt i avall. Gent que puja, gent que baixa. Crits, riures, mirades còmplices. Tot passa al meu voltant. Una realitat plena de velocitat, intensa. Una vida que no em veu, no em nota; una vida exultant i reservada que no percep la meva mirada. Una vida que segueix el seu ritme i no veu res més que allò que segueix el seu pas. La megafonia m’avisa, a la propera estació he de baixar. A poc a poc m’aixeco, m’agafo a la barra metàl·lica i em recolzo al meu bastó. Són poques passes, però he de fer-les amb cura. De sobte, tot s’atura, la gent m’ha vist aixecar-me, paren les converses i a poc a poc la majestat que té la vellesa s’obre pas entre les cares de respecte. Algú m’agafa pel braç i m’ajuda a apropar-me a la porta. El tren s’atura. Un nen prem el botó i m’obre la porta i, dignament, amb tranquil·litat, baixo del tren i somric satisfeta, plaent, perquè sé que deixo enrere un silenci ple d‘admiració. Agafada al meu bastó, pas a pas, continuo endavant un dia més. Històries del bus i del metro Categoria Treballadors TMB 50 Mi nombre es Jack Disfracitos Finalista Otra jornada dura de trabajo se avecina. Leo la prensa mientras espero mi turno. Nada que resaltar, hace días que no se habla de mí, ni una sola mención en la página de sucesos. Detesto caer en el olvido, pero tengo que parar un tiempo, no puedo arriesgarme ahora. Me buscan, pero no me encontrarán. Se ha hablado tanto, tan larga es la lista de sospechosos... desde un príncipe hasta un policía, pasando por un escritor famoso, médico, peluquero polaco y acabando en una mujer. ¡Qué equivocados están! Mi disfraz es pasar inadvertido para el resto de la gente, tengo un trabajo modesto con un salario que me da para vivir. He tenido una infancia normal, una familia estructurada, conservo bastantes amigos de la juventud y en el amor tampoco me puedo quejar, tengo mis citas y suelo ser bastante amable y galante con ellas. Una de mis pasiones es la medicina, en especial la cirugía, tengo toda una habitación llena de libros de esa temática. Sueño con un mundo mejor, detesto el sexo fácil y las mujeres fáciles, aún queda mucho por limpiar para conseguir ese objetivo. Esto ya ha empezado y ya no hay marcha atrás, tengo que acabar mi misión. Me gusta jugar con la policía, me gusta hacerles ver su incompetencia, hasta me atreví a enviarles una carta firmada por el alias por el que se me conoce. Está a punto de empezar mi turno como maquinista en el metro de Londres, así que guardaré esta carta bien escondida, mientras calmo a la bestia que está deseando volver a salir a la luz. Mi nombre es Jack... ¡el galante, amable y famoso destripador! The Reader Històries del bus i del metro The Reader Bus fugit chamorromj Premiat Vet aquí un tuit. Vet aquí un drac. El nostre bus ha marxat. 52 Premi a la participació Històries del bus i del metro Premi a la participació 54 Una estona Franc68 Premiat Baixo les escales ràpidament i, vaja!, se n’acaba d’anar el tren. Estic temptat de mirar el temps d’espera però sé que, sigui quin sigui, se’m farà etern. M’assec i em ve al pensament el dia que ens vam conèixer. No ens havíem vist abans, bé, només unes fotos no gaire clares i una mica antigues. Ens vam caure bé de seguida, un primer petó a la galta i un tallat en una terrassa. Em vas parlar de la teva petita malaltia, la teva feina, la família... Jo també et vaig parlar de mi, del que m’agradava fer durant les estones lliures, de la meva feina. En aquest moment arriba el metro. No va gaire ple. La música que sona a l’altre vagó em distreu uns moments. Recordo el passeig pels carrerons estrets del Born, tu xerrant, jo observant i, és clar, els teus llavis. Jo t’escoltava amb interès perquè, sí, m’interessaves. Els teus ulls em somreien... El tren s’atura i baixo per canviar de línia. Més escales i passadissos que no s’acaben mai. Un altre cop esperant. Una nena amb el cabell rinxolat parla amb el seu pare i em diverteix la seva veu. Arriba el metro i pujo al vagó. Ja falta menys. Em ve al cap quan, després de caminar una estona prop del mar, vam tornar a seure en un banc. Vam seguir xerrant dels nostres gustos, dels nostres somnis. Ens havia passat l’estona volant i tots dos havíem de marxar. Per fi ja estic, sembla que triga una barbaritat en aturar-se! Pujo les escales de dos en dos. Quan surto al carrer, veig la cara del tramvia que s’apropa, però encara hi sóc a temps. Miro a dreta i esquerra, travesso el carrer i arribem alhora. Just quan estic creuant la porta, un home em pregunta si aquesta línia va cap a Sant Just. Li contesto sincerament que no ho sé. No l’agafo gaire el tramvia, jo. Però sempre hi ha algú a l’aguait que li diu que no, que ha d’agafar una altra línia. Abans de separar-nos sabíem que ens tornaríem a veure i ens vam fer un petó, curt, intens, als llavis. Et vaig agafar la mà amb força i ens vam mirar al ulls. A poc a poc ens vam deixar anar. Ens diguérem adéu amb recança. Des del vagó veig l’edifici de la clínica i em vénen ganes de saltar en marxa. Ja sóc fora i estic neguitós perquè sé que et veuré. En un tres i no-res he arribat a la recepció. L’ascensor és a punt, bé! Habitació 215. El passadís és ample, però l’he de recórrer quasi fins al final. Pico suaument i obro la porta a poc a poc. Sembla que no hi ha ningú. Només veig els peus del llit i m’hi acosto. Estàs una mica incorporada, amb els ulls tancats i els tubs penjant dels teus braços. Tot i així, et veig preciosa. T’agafo la mà però estàs tan adormida que ni ho has notat. Durant uns instants et miro i t’imagino ja recuperada del tot, tornant a caminar plegats, banyant-nos a la platja o gaudint dels nostres cossos, nus, l’un contra l’altre. Et faig un petó a la galta i somrius. No ens diem res, estàs sedada i esgotada. No he deixat d’acariciar-te i el temps ha passat sense adonar-me’n. Abans de marxar et torno a besar. No sé si ho has sentit però tant se val. Quan surto decideixo tornar a peu, encara que els núvols cobreixen el cel. Ha estat un moment, uns minuts, però com dirien Els Pets, una estona de cel. Col·laboren