número 3 jocs florals.indd

+kVila
El magazine de l’Institut Viladecavalls
Especial
Sant Jordi
Número
Número
3
3
Maig
2011
+kVila
|1
+kVila
Presentació
Taula de continguts
Presentació 6 3
Jocs Florals 2011 6 4
Primer cicle ESO 6 4
Llengua catalana 6 4
Orquestra 1er ESO 6 14
Lengua castellana 6 16
Conjunt instrumenal 2on ESO 6 24
Segon cicle ESO 6 26
Llengua catalana 6 26
Lengua castellana 6 31
Actuació musical 1er Batxillerat Escèniques 6 36
Concurs de fotografia matemàtica 6 38
Penjats per les mates 6 41
Premi Maria Jesús Guerrero 6 45
Concurs “El somriure del gat” 6 46
Concurso de cómics 6 56
Banda de Batxillerat 6 70
Teatre 6 Dones 72
Créditos 6 77
2 | Especial Sant Jordi
+kVila
T
ornem amb aquest número extra de +kVila dedicat a
la diada de Sant Jordi. Fa molt de temps que celebrem
aquesta festa tan nostra, inseparable del llibre i de la rosa.
I vam pensar: Per què no? Per què no fèiem un número
de la revista amb els grans autors, poetes i dibuixants del
nostre institut? Dit i fet: Aquí teniu el vostre complement
perfecte per a un dia de primavera. Trobareu una petita
mostra dels contes, poemes, còmics, música, teatre, premis
de matemàtiques i de ciències dels alumnes del centre, que
us faran passar una bona estona, acompanyats com sempre,
de moltíssimes fotografies.
Alex Martínez Martínez. 2on ESO B
Número 3
+kVila | 3
Jocs Florals 2011
Primer cicle d’ESO
Llengua catalana
Poesia
ENDEVINA ENDEVINALLA
El turó donant voltes
Et va donar la resposta.
Potser no te’n recordes,
Però t’ho deia a totes hores.
La resposta es troba
Al costat de la teva roba,
Al costat dels teus somnis,
I fins i tot en els teus odis.
El millor regal
És poder cantar.
És el que m’agrada,
I el que sempre m’acompanya.
Tinc la necessitat
De rock al meu cor,
De pop al meu llaç,
I penso que ho entendràs.
Qui canta?
Qui balla?
Qui t’acompanya
i mai no s’amaga?
4 | Especial Sant Jordi
La resposta és molt interessant,
Infinita gent ho sap.
És molt concreta,
I és per a les somiatruites discretes.
+kVila
Número 3
+kVila | 5
Jocs florals
Et fa vibrar per on vas,
Et fa plorar al teu costat,
Et fa ballar i parlar,
I de vegades somiar.
Conte
Els teus ulls poden dubtar,
Però ella mai no ho fa,
Perquè sempre està segura,
I quan ho intenta t’ajuda.
a Núria i el Bernat estaven molt contents perquè els seus pares els
havien dit que anirien a la platja.
Quan van arribar a la platja, la Núria es va treure les sabates i va
saltar del cotxe. La sorra s’havia escalfat tant amb el sol que la Núria
va començar a fer salts per no cremar-se els peus. El Bernat, com que
va veure que la Núria s’havia cremat els peus, es va posar les xancletes
i va baixar del cotxe.
De seguida van començar a fer el que més els agradava, fer castells
de sorra. El seu pare, el Josep els va ajudar a fer el castell. Van fer un
castell molt gran, amb sis torres i vuit muralles, era el millor castell
que havien fet mai!. Fins i tot li van posar uns ninots de plàstic petits.
Es van passar dues hores jugant, fins i tot els hi van fer una banyera i
amb una canyeta bufaven per fer bombolles i que semblés que fos un
“jacuzzi”. Van passar tanta estona asseguts jugant amb el castell que,
sense adonar-se’n, el sol els va cremar l’esquena i els braços.
Es van anar a banyar al mar. L’aigua estava molt revolucionada i freda,
però era agradable banyar-se. De cop la Núria va començar a xisclar.
El Bernat li va preguntar què li passava. La Núria li va respondre que
alguna cosa li havia passat entre les cames. El Bernat es va posar les
ulleres de busseig i va mirar què hi havia. Era un peix de color gris plata.
El van agafar i el van posar a la banyera de bombolles del castell.
El Josep els va dir el que no agrada sentir a cap nen, ...“marxem”... La
Núria i el Bernat no volien marxar però entenien que ho havien de
fer.
L’enigma dels castells de sorra
L
Quan estàs trist t’ho fa,
Però mai parlant.
T’ajuda a recuperar,
L’alegria i felicitat.
Potser no ho sabràs,
Però des de petit t’ho està ensenyant,
Et mostra la teva realitat,
I sobretot et fa estimar!
LA MÚSICA.
Cristina López. 1er ESO A
6 | Especial Sant Jordi
+kVila
Número 3
+kVila | 7
Jocs florals
sense casa.
La Núria ho va entendre i es va dedicar a mirar els peixos que
habitaven aquella ciutat de castells de sorra. Hi havia peixos de molts
colors diferents.
Van sortir de l’aigua i van dir als seus pares el que havien vist. El Josep
va dir:
–“Ai, quina imaginació que tenen els nens”.
Però el que el Josep no sabia era que la Núria i el Bernat sabien que
allò no era imaginació. N’estaven segurs.
L’endemà van tornar al mateix lloc on la tarda anterior havien estat
jugant. La Núria va sortir ràpid del cotxe (amb les xancletes posades)
per anar a veure el castell de sorra. La sorpresa dels dos germans va ser
que el castell no hi era.
–Bernat, on és el nostre castell? va cridar la Núria.
–No ho sé ha desaparegut. va respondre el Bernat.
Els ho van dir als seus pares i ells els van explicar que, a la nit, l’aigua
arribava fins a la sorra i destrossava els castells. Els dos germans, tristos,
es van anar a banyar.
El Bernat i la Núria van agafar les ulleres de busseig. Van començar a
seguir a un peix petit de color verd i blau, era preciós.
La Núria va veure una petita muntanyeta dins l’aigua. S’hi va acostar
una mica i quan va passar per sobre de la muntanyeta va veure que hi
havia un castell de sorra... La cara de la Núria va canviar. Tot el fons
del mar era ple de castells. Van veure el castell que la tarda anterior
ells havien fet. Era el més bonic de tots. En acostar-s’hi, van veure que
a cada castell hi vivia una família de peixos, i en el seu hi havia els
peixos més grans, els que semblaven els reis. La Núria volia agafar el
seu castell, però el Bernat va dir que si el treien els reis es quedarien
Marc González Cuixart. 1er ESO C
8 | Especial Sant Jordi
Número 3
+kVila
+kVila | 9
Jocs florals
Instruccions per pujar una escala
deia Elisha Graves Otis. L’ascensor, no és més que una claustrofòbica
caixa de metall roent de u per u per dos, que puja i baixa a tota velocitat
per els pisos, privant a la gent de pujar escales. Els ascensors són
verdaderes trampes del
mal. Per començar, les
portes, és clar, havien
de ser automàtiques,
com es podria permetre
un ésser humà en
perfectes condicions
f ísiques obrir la porta
d’un ascensor. En segon
lloc, l’aire, si el viatge és
curt, no passa rés, però si es pugen més de deu pisos sense que s’obrin
les portes, s’acaba l’oxigen tot i sent una sola persona, cregui. I també
estan els frens; creu que una bestiassa de mitja tona viatjant a més de
dos-cents kilòmetres per hora, es pot aturar amb uns míseres frens
de seguretat? I li podria seguir dictant totes les contres de l’ascensor,
però, ni tinc temps per explicar-li, ni vós el té per escoltar-les.
Hi ha moltes classes diferents d’escales, tantes que no tindria temps
de anomenar-les totes, per tant, li resumiré els meus coneixements.
L’escala mes comuna, i sobre la que va orientada tota la meva explicació,
és la majoritàriament coneguda i aclamada per tothom, l’escala de
graons. Sembla una cosa molt simple, però no ho és, cregui’m. Una
escala de graons sol estar formada per diferents esglaons, cada esglaó
sol fer entre catorze i setze centímetres d’alçada, entre metre i metre
i quart d’amplada i sense sobrepassar els vint-i-cinc centímetres de
profunditat. El nombre d’esglaons varia segons l’alçada del punt al que
es vol arribar respecte el punt d’inici. Una escala de graons pot estar
acompanyada per dreta, per esquerra o per ambdós costats per una
barana, es a dir, un prisma de la mateixa llargada de l’escala que la
acompanya per si el individu que les puja rellisca o necessita un punt
10 | Especial Sant Jordi
Número 3
B
envolgut senyor, tinc el plaer de dirigir-me a vós amb la intenció
d’exposar els meus coneixements sobre tot el que es refereix a les
escales, es a dir: història de l’escala, tipus d’escales i com pujar-la.
En primer lloc, m’agradaria presentar-me. Em dic Joan Miquel Graó, i
sóc escaliòleg, es a dir, sóc especialista en tot el que es refereix a escales.
He fet tres anys d’estudi a la Universitat Escaliogola de Catalunya
a Viladecavalls, vuit hores al dia, sis dies a la setmana, a part d’una
pràctica durant mig any per profunditzar les tècniques conegudes per
aprendre a pujar-les i fer-ho d’una manera segura i correcta.
Una escala, no és només una fàcil forma per arribar a una zona
elevada amb facilitat, si no que es una eina necessitat en la construcció
i estacionament d’un habitatge, o qualsevol edifici mínimament
elevat respecte el nivell del mar, ja que sense la seva ajuda resultaria
relativament dif ícil arribar-hi i/o estacionar-se. Per això m’agradaria
fer honor a l’inventor de l’escala, sigui on sigui i sigui qui sigui, ja que
no tenim constància escrita, o de cap altra mena, de la primera escala
de la història.
Senyor, com vos ja sabreu; les escales, a l’igual que les persones, van
evolucionant, però no sempre van a millor. Un dia, cert escaliòleg, es
va formular una pregunta: “Per què hem de deixar-nos les forces pujant
escales, si algú ho podria fer per nosaltres?”. En principi la idea semblava
estrafolària, ja m’entén; per això no va descansar fins que va treure el
primer prototip d’escala mecànica, però no es va parar aquí, els seus plans
com escaliòleg es van anar enfosquin i va acabar per crear l’ascensor, es
+kVila
+kVila | 11
Jocs florals
on agafar-se. Seguidament, també bastant coneguda, però no tant
utilitzada, tenim l’escala de cargol, també formada per esglaons, però
aquests no son uniformes, es a dir, van tornar-se més estrets a mida
que s’apropen a l’eix de l’escala. Els esglaons d’una escala de cargol,
donen diverses voltes sobre el seu eix abans d’arribar al punt de destí.
També pot estar acompanyada d’una barana (vist anteriorment).
L’escala de cargol sol tenir més esglaons que una escala de graons, ja
que, com ja deu saber, una línia recta és la distància més curta entre
dos punts. A continuació, citaré una altra escala, molt coneguda,
però poc utilitzada; es tracta de l’escala de mà. L’escala de mà és una
escala molt bàsica, quasi tant com la de graons, però, per què és poc
utilitzada? Per la seva gran inestabilitat. L’escala de mà és formada per
dos prismes paral·lels d’alumini units entre si per prismes més curts
col·locats perpendicularment en relació a els dos altres prismes més
llargs. Al l’extrem inferior dels prismes llargs, hi ha col·locats unes
peces de goma, per evitar que rellisqui molt, tot i que a vegades, no
serveixen de gaire. L’escala de mà s’utilitza repenjant les peces de goma
al terra i l’altre extrem dels prismes a la superf ície per la qual es vol
escalar, i no al revés. Hi ha variants de l’escala de mà, com per exemple,
la de corda, que substitueix els prismes d’alumini per tires de corda, o
la de piràmide, que és la unió de dos escales de mà per la part superior,
fent-la així, més estable.
Per començar, les escales es pugen de cara, ja que de costat o
d’esquena resultarien particularment incòmodes. La posició neutral
consisteix en estar-se dret, els braços penjant sense esforç per als
laterals del cos, el cap alçat, tot i que no tant que els ulls deixin de
veure l’esglaó següent al que es trepitja i respirar lenta i regularment.
Per pujar una escala, es comença per aixecar la part del cos situada
a la dreta i avall, normalment recoberta de roba o pell, i que, tret de
poques excepcions cap perfectament en un esglaó. Una vegada hem
posat sobre l’esglaó aquesta part, que per abreviar, a partir d’ara li
direm peu, es recull la part equivalent a l’esquerra (també nombrada
peu, però no s’ha de confondre amb el peu anomenat anteriorment), i
portant-la a l’alçada del peu, se la fa seguir fins col·locar-la en el segon
esglaó. Els primers graons són sempre els més dif ícils, fins adquirir
la coordinació necessària. S’ha d’anar amb compte de no aixecar al
mateix temps el peu i el peu. Arribat a aquest moment, només fa falta
repetir alternadament els moviments fins arribar al final de la escala.
Se’n surt fàcilment, amb un lleuger cop de taló que la fixa en el lloc, del
que no es mourà fins el moment de la baixada.
Dons fins aquí tot el que li he de dir. Sincerament, espero que aquesta
breu introducció als meus extensos coneixements sobre l’escaliologia,
l’ajudin a decidir-se sobre la plaça bacant en el CNE (Consell Nacional
d’Escaliòlegs). Espero amb desig la seva resposta.
Atentament,
Joan Miquel Graó i Pujol.
Viladecavalls, 30 de març de 2011.
12 | Especial Sant Jordi
Número 3
+kVila
Adrià Pérez Puigdellívol. 2on ESO A
+kVila | 13
Jocs florals
Orquestra 1er ESO
14 | Especial Sant Jordi
+kVila
Número 3
+kVila | 15
Jocs florals
Lengua castellana
Cuento
Un día diferente
B
uff… Tengo el presentimiento de que estoy viviendo como en El
día de la marmota...Todos los días lo mismo, me levanto, voy en
bus hasta el instituto, luego muchísimas clases, como siempre, voy al
comedor, más clases y me voy a casa. Hago los deberes voy a patinaje,
ceno y me voy a la cama. Eso todos los días. Igual cada día, exactamente
igual. ¡Estoy harta! Pero qué remedio. He seguido el guión como cada
día y he ido a buscar el bus. Allí me he encontrado a mi amiga Eli,
ella es la única que hace que mis días no sean tan monótonos, es muy
divertida y espontánea y mi mejor amiga, siempre tiene algo interesante
que contarme.
—No te lo podrás creer. ¡Me han entrado a casa a robar! Me han dejado
la casa patas arriba, pero lo peor es que me han robado mi bicicleta, y
sin ella estoy perdida…
Eli, aparte de ser muy divertida, es muy deportiva, va en bici en todas
partes. Sin su bici… ¡está perdida!
—No sé qué voy a hacer… —Se iba lamentando—. ¿Me ayudarás a
encontrarla?
para investigar el caso de la bici robada. Fuimos al lugar de los hechos,
a casa de Eli, estábamos solas, sus padres estaban trabajando y su
hermano estaba de fiesta, como siempre. Bajamos donde tenía que
estar la bicicleta, en el garaje, para ver si los ladrones habían dejado
alguna pista, pero no encontramos nada. Después fuimos a preguntar
a los vecinos si les habían robado, pero todo el mundo dijo que no.
—¿Y si vamos a la policía? Ellos nos podrán ayudar. —Le propuse yo.
—Pues no es mala idea. ¿Vamos?
Nos pusimos en marcha. Preguntamos si les habían dicho algo o si
nos podían ayudar, pero nos dijeron que poco podían hacer. De vuelta
a casa vimos un chico con una bici.
—¡¡¡Eh!!! Esa es mi bici.
Corrimos las dos como nunca, hasta que el chico se paró delante de
nosotras.
—Ehem… me he equivocado, esa no es mi bici. Lo siento mucho es
que me han robado la bici y pensaba que era esa. Lo siento mucho, de
verdad – se disculpó Eli.
Qué vergüenza había pasado y el pobre chico se quedó con la impresión
de que estábamos un poco desesperadas, y es que lo estábamos. A
partir de aquí, ¿que teníamos que hacer? De camino a casa nos dimos
cuenta de que estábamos muertas de hambre, así que fuimos a una
pastelería cerca de dónde estábamos y merendamos. Para aprovechar
que estábamos ahí preguntamos a la dependienta si sabía algo de la
bici pero nos dijo lo mismo que todos los otros vecinos
16 | Especial Sant Jordi
Número 3
—Mmm…supongo que sí —le respondí, no muy convencida de mi
misma - pero te lo digo ahora, será muy dif ícil encontrar una bici
robada… igualmente voy a hacer lo que pueda.
Durante las clases, estuve pensando… podríamos preguntar a alguien
si les robaron también a ellos. Después de las clases Eli y yo quedamos
+kVila
+kVila | 17
—¿Ladrones? —Y se quedó con cara de extrañada.
En casa miramos el reloj y era ya muy tarde me tenía que ir ya a casa.
Como la puerta no funcionaba, tuve que irme por la puerta del garaje.
Cuando llegamos, nos quedamos las dos de piedra, ¡¡¡La bici estaba
ahí!!! Había una nota que decía:
Hola hermanita, ayer cuando nuestros padres y tu fuisteis a la fiesta
de la abuela yo organicé una fiesta con mis amigos, no se lo digas a los
padres por favor. Un amigo mío me invitó a su casa a dormir y como
no tenía con que ir cogí tu bici, espero que no te lo hayas enfadado,
adiós.
Nos sentimos estúpidas, toda la tarde buscando la bici de Eli y al final
la tenía su hermano, ¡Qué irónico!
Hoy, me lo había pasado en grande, había sido un día muy divertido.
Pero por encima de todo hoy había sido un día diferente.
Annia Urpinell Aynés. 1º ESO E
18 | Especial Sant Jordi
+kVila
H
ola, me llamo Cristina y tengo 12 años y me gustaría mucho
contaros algo que no olvidaré nunca.
Hace 6 años, era un día de primavera y decidí ir a visitar a mi
abuela e ir a pasear con ella. Al llegar a su casa, abrió la puerta y allí
me vio, pero no me reconoció, me empezó a preguntar: -¿Quién
eres?-. En ese momento, yo me quedé sin palabras, pero pensé que
como ella siempre es muy bromista, lo hacía en broma, pero no. Yo
decidí aclararle quien era, pero decía que no me conocía de nada,
y le dije que se dejara de bromas. Pero ella seguía sin reconocerme.
Corriendo y llorando me marché a casa a contarle todo esto a mi
mamá. Los dos volvimos a la casa de mi abuela haber que pasaba.
A mi mamá le paso lo mismo y decidimos llevarla al médico del
pueblo, pero ella, al no saber quién éramos no quería venir. Al final,
la convencimos y confió en nosotros. El médico, nos mandó a la
gran ciudad, porque decía que esto había que mirarlo con detalle.
Yo me asusté mucho, pero mi madre me dijo que solo le tenían
que hacer una prueba para asegurarse de que estaba bien.
Nos pasamos todo el día en el hospital, y después de realizarle muchas
pruebas, llegaron a la conclusión de que mi abuela tenía Alzheimer.
Yo no entendí lo que dijo el médico y se lo pregunté a mi madre. Ella
me explicó que el Alzheimer es que no te acuerdas de las cosas, que te
puedes acordar de lo que cenaste ayer, pero cosas de más tiempo no. Me
puse a llorar desesperadamente, y mi madre me consoló diciéndome
que no nos pusiéramos tristes y que lo que teníamos que hacer era
quererla mucho y ayudarla en todo lo que pudiéramos. Mi abuela
acabó mudándose a nuestra casa, y yo me quedaba con mi abuela
cuando mi madre se tenía que ir a trabajar. La primera cosa que se me
acudió para que me recordara, fue coger los álbumes de fotos que ella
tenía guardados en un armario y enseñarle las fotos donde salíamos
Número 3
+kVila | 19
Jocs florals
nosotros dos, mi madre, mi padre, amigos, etc… decidí también salir a
pasear con ella, y caminar por los lugares donde ella solía ir. Entramos
en la tienda donde ella compra la fruta, el vendedor la saludó, pero
ella no se acordaba de quien era. Yo se lo expliqué, pero los días iban
pasando, mi abuela, iba reconociendo a la gente, pero un día sí y otro no.
Yo no perdía la esperanza y seguía luchando día a día.
Poesía
Ya habéis leído mi historia, fue un poco dura, pero poco a poco y con
paciencia, pude conseguir que mi abuela no se olvidara de nosotros.
Georgina Avellaneda Montesinos. 1º ESO E
Aquella noche
Aquella noche no fue una noche.
Durante unos pocos instantes,
llovía pero ¿había agua?
No, eran partículas malignas.
lo atravesaban todo,
condenando a cada objeto,
cada persona, animal
a 24.000 años de plutonio…
De la vida a la muerte,
algunas personas en menos de un día
y otras con la incertidumbre,
de no saber cuándo llegarán
los malignos efectos
de la radioactividad.
Joel Oliver Millán. 2º ESO D
20 | Especial Sant Jordi
+kVila
Número 3
+kVila | 21
Jocs florals
Desamor
Una mirada me alteraba,
Antes ya de nacer mi boca
Te amaba, dos palabras yo
Decía mientras mi corazón
Lloraba y lloraba. Busco una
Sonrisa que no encuentro, busco
Ese final feliz del cuento,
El desespero de mi vida
Es no alcanzar tu sentimiento
Pero ya le apareció el fin,
A la semilla que no llegó
A crecer rosa en su jardín.
Andrea Lao Mata. 2º ESO C
Oscuro y amargo vacío
Sentir, sentir un desprecio.
Hallar, hallar la soledad.
Saltar, saltar a la nada.
Llenar, llenar un espacio.
Noto, yo noto un descenso.
Lleno, yo lleno un vacío.
Rompo, yo rompo un silencio.
Siento, yo siento mi ausencia.
Maria Parera Olm. 2º ESO D
22 | Especial Sant Jordi
+kVila
Número 3
+kVila | 23
Conjunt instrumental 2on ESO
24 | Especial Sant Jordi
+kVila
Número 3
+kVila | 25
Jocs florals
Segon cicle d’ESO
No vull pensar-hi més
perquè m’emociono fàcilment
pensant que tots dos junts acabarem
i jo sé que no ho farem.
Llengua catalana
Poesia
Això ja s’ha acabat
perquè el nostre imant es va girar.
Tu ets aquell passat
que tant mal em va fer passar.
Un amor irreal
Quan tu no hi ets et trobo a faltar,
serà perquè m’he enamorat.
No et puc deixar anar,
perquè tu i jo som com dues gotes del mar.
Cristina Ramírez Cabello. 3er ESO D
De vegades camino pensant
que tu de mi ja t’has oblidat
i mentre el meu cor s’ofega,
jo recordo el nostre passat.
Quan viatjo al meu món
dibuixo cors al voltant del teu nom,
pensant que així em podràs estimar
i vindràs al món dels enamorats.
Escolto música a la ràdio
però només parlen d’amor.
No vull escoltar, baixo el volum,
ara només escolto el meu plor.
26 | Especial Sant Jordi
+kVila
Número 3
+kVila | 27
Jocs florals
Núvols
Conte
Els núvols van i venen,
La Bola del Món
cavalcant sobre el vent,
res no els aturarà,
mentre bufi el vent.
L
a història que ara explicaré us pot semblar impossible, irreal o una
presa de pèl, i no espero que us la cregueu, però és ben certa.
Tot va començar ara fa unes dècades, quan jo encara anava l’ institut
del meu poble, Viladecavalls. La “profe” de socials ens va demanar que
per al dia següent portéssim fet un treball sobre els països del món i
recomanava comprar una bola del món per saber-nos orientar. Per sort
meva, jo no necessitava comprar-ne cap de bola, però no us penseu que
era perquè fos un setciències ni res d’això, al contrari, jo era un gandul a
qui precisament no li agradaven gaire els estudis.
La raó per la qual no necessitava cap bola era perquè al meu soterrani
en tenia una que, segons m’havia explicat la meva mare, era un regal
que el seu pare li havia fet quan va celebrar la seva primera comunió. En
aquell moment, jo encara no sabia que aquella bola tan antiga canviaria
el món.
Vaig arribar a casa i després de jugar una estona amb la meva gossa,
vaig decidir anar al soterrani a buscar la famosa bola del món. Després de
buscar durant gairebé un quart d’hora i embrutar-me de pols, vaig trobar
la bola i vaig anar corrent a fer el treball.
Jo ja em trobava a la meva taula amb tot allò necessari per fer el
treball: un full en blanc, un boli bic, un got d’ aigua (per si tenia set) i
naturalment la bola del món. Quan ja estava a punt de començar, vaig
tombar accidentalment el got ple d’aigua a sobre la bola, concretament a
la zona nord d’ Àfrica.
Uns segons més tard, la meva mare em va dir que anés corrent a veure
Clars o foscos,
tranquils o no,
lleugers o densos,
cavalquen lliurement.
Els núvols no tenen pressa ,
es mouen lentament,
d’ells hauríem d’aprendre,
i viure tan tranquil·lament.
Els núvols negres i densos,
no són núvols dolents,
permeten créixer vida,
mentre es mouen lliurement.
Ningú els encadena,
mentre bufi el vent.
Cavalcant sobre el vent,
els núvols van i venen.
Robert Molina Barrachina. 4rt ESO B
28 | Especial Sant Jordi
+kVila
Número 3
+kVila | 29
Jocs florals
les notícies, i el que vaig veure em va deixar esgarrifat: un tsunami havia
inundat tot el desert del Sàhara.
Al principi no vaig saber com reaccionar, però de seguida se’m va acudir
que potser la meva bola del món hi tenia alguna cosa a veure.
Vaig tornar a la meva habitació on hi havia la bola i la vaig agafar per
observar-la; però sóc tan barroer, que em va caure a terra.
De sobte tot va fer un gran terrabastall. Em pensava que la casa
s’ensorrava. Quan va parar, vaig anar a veure què havia passat.
La televisió no funcionava, a causa segurament del terrabastall, i vaig
haver de posar la ràdio que per sort sí que funcionava. Però el que vaig
sentir encara em va traumatitzar més que el tsunami del Sàhara: es veu
que hi havia hagut un terratrèmol d’ escala 3 a gairebé tot el món, però,
per sort, no hi va haver ni ferits ni morts.
Va ser llavors quan vaig començar a lligar caps i comprendre que la
meva bola del món era la causa de tots aquests fenòmens i del gran perill
que suposava per a la humanitat. Tenia molta por que caigués en males
mans, per això vaig guardar-la dins d’ una capsa feta de cristall, cosa que
va fer que comences l’efecte hivernacle.
En aquell moment jo no sabia que jo seria el causant de l’ efecte hivernacle
però quan vaig intentar aturar-ho ja era massa tard. Ens vam canviar de
casa per feina de la meva mare i la bola es va quedar al soterrani on la
vaig trobar, i curiosament també deixar. Suposo que era el meu destí
trobar la bola i ara és el destí d’ algú altre tornar-la a trobar i espero que
aquest cop se’n faci una utilitat millor per el nostre món, que ja li toca.
Lengua castellana
Poesía
¡Vuela paloma!
¡Vuela paloma! Vuela sin dudas,
siente como el viento acaricia tus plumas.
¡Vuela paloma! Vuela sin miedo,
deja que el viento te lleve hacia el cielo.
¡Vamos paloma! Puedes con esto,
eleva tus alas, puedes hacerlo.
¡Deprisa paloma! La noche se acerca
y tus blancas plumas con la noche se encierran.
¡Vamos paloma! Sigue a la luna,
que viene a buscarte para abrazarte en su cuna.
¡Vuela paloma! No puedes perderla,
agárrate fuerte, la muerte te espera.
Ana Mondéjar González. 4º B
Aleix Diaz Cruells, 4rt ESO D
30 | Especial Sant Jordi
+kVila
Número 3
+kVila | 31
Jocs florals
¡Oh temible oscuridad!
Cuento
Temible Oscuridad, sumisa, en soledad.
La madrastra de la Cenicienta
¿Qué será lo que esconden tus esquinas?
…Silencios indescifrables, llantos inaudibles…
Oh sí, ¡secretos inescrutables! Y miedo, mucho MIEDO.
¡Maldita seas temible Oscuridad!
Me apartaste del dolor y su inmensidad,
y mientras sumida en la ignorancia vivía,
tus presos huyeron y a mi puerta acudieron.
¡Abrí! Me empapé de ti.
Oh, temible Oscuridad… ¡olvídate ya de mí!
Patricia Arilla Díaz. 4º ESO A
T
odos habéis oído hablar alguna vez sobre el cuento de la
Cenicienta, pero siempre desde el punto de vista de mi hijastra,
quedando yo como la mala de la película. Pero lo que no sabéis, es que
los acontecimientos no sucedieron como pensáis.
“Todo empezó una tarde de mayo, mientras mi difunto marido
descansaba sobre su ataúd, el cura nos contaba que los fallecidos nos
contemplan desde el cielo. ¡Qué tontería! ¿Qué sabría él? Seguro que
sólo nos lo decía para que pensáramos que nos estaban espiando en
todo momento. Pero a mí eso me daba igual, la decisión estaba tomada.
No pensaba aguantar más a su hija y sus impertinencias. Tenía que
librarme de ella, fuera como fuera.
Mis dos auténticas hijas y yo siempre habíamos sido una familia
humilde, trabajábamos mucho y no llamábamos la atención. Ellas
siempre limpiaban la casa, hacían la cama, ponían la mesa y me
ayudaban a sacar a mi familia adelante sin que yo se lo pidiera. Sin
embargo, Cenicienta era la niña mimada de su papá, era vaga y hacía lo
que le venía en gana, se pasaba el día tumbada en la cama rascándose la
barriga, solo ensuciaba y molestaba. Era muy malhablada y arrogante,
traía la infelicidad a mi familia. Domarla habría sido la solución, pero
ya era demasiado tarde.
Un día, recibí una invitación del príncipe del palacio, que realizaba
una cena y un baile para elegir a su esposa. Entonces se me ocurrió una
idea. Cenicienta tenía un f ísico fantástico, femenino y un cuerpo esbelto
como las modelos de las revistas del corazón. Su rostro angelical atraía
32 | Especial Sant Jordi
+kVila
Número 3
+kVila | 33
la atención de cualquier mozo. Todos la deseaban y estaba segura que
el príncipe se rendiría ante sus pies. Su belleza era espectacular, pero
su inteligencia mínima. Solo hacía falta vestirla como una muñeca y
llevarla al baile, que en seguida la tendría casada y fuera de casa.
Entre mis dos hijas y yo, colocamos a Cenicienta dentro de un vestido
largo y ajustado con unos zapatos de cristal a juego, la pintamos con
maquillajes caros y le regalamos un collar y unos pendientes de perlas
blancas. Todo, para que tuviera mucho éxito aquella noche. En cambio,
nosotras no nos arreglamos demasiado, para pasar desapercibidas.
Al cabo de unas horas llegamos al palacio. A todos los nobles se les
iba la vista detrás de Cenicienta, deseando tenerla cerca. Y el príncipe
no era una excepción, nada más verla, se le iluminaron los ojos. Mi
plan estaba funcionando.
Animé a mi hijastra a tomarse unas cuantas copas de vino y la fui
acercando poco a poco al heredero. Yo no era una “Celestina” pero
notaba que había atracción f ísica entre ellos. Empezó
a sonar una música lenta y el príncipe tomó la mano
de la Cenicienta para comenzar su primer baile.
La fiesta duró hasta medianoche, cuando de repente,
sonaron las campanadas. El príncipe apareció con un
zapato de cristal en la mano y una expresión triste.
¡Cenicienta había desaparecido como por arte de
magia!
Recogí a mis dos hijas y nos fuimos a casa rápidamente,
y allí estaba, llorando desconsoladamente, mi maldita
hijastra. Nos contó que estaba muy triste por haber
perdido su precioso zapato de cristal, que como era
demasiado grande, se le había caído y no lo encontraba
por ninguna parte. Descalza como estaba, le había dado
mucha vergüenza volver a ver al príncipe, así que había decidido huir.
La ira me invadió cuerpo y alma, tan cerca había estado de conseguir
mi objetivo, pero ella lo había fastidiado todo, como siempre.
Los siguientes días pasaron lentamente, tenía la sensación que no
escaparía nunca de aquella pesadilla. Hasta que una mañana, corrió la
voz de que el príncipe había mandado a uno de sus pajes en busca de la
damisela con la que había bailado la otra noche. Le había entregado el
zapato perdido y había ordenado específicamente que la chica a la que
le cupiera, fuera la elegida. ¡Mira que era inútil el príncipe! ¡Como si no
pudiera haber dos chicas con el mismo tamaño de pie! Estaba claro que
hacía muy buena pareja con mi Cenicienta.
Y, efectivamente, al cabo de un par de días, llamó a la puerta un paje
real. Preguntó por alguna chica de unos dieciocho años. Rápidamente
le presentamos a Cenicienta, y él le hizo probarse el zapato. Por
supuesto, le iba demasiado grande y aunque intentamos convencerle
que ella era la amada del heredero, él estaba dispuesto a marcharse.
Así que lo invité a tomar una copa, bueno, una tras otra hasta que
estuvo tan borracho que no sabía ni dónde se encontraba. Cuando
estaba en ese estado, le pedimos que le volviera a probar el zapatito
a mi hija, y cuando lo hizo, no nos fue dif ícil convencerle de que era
su medida exacta. Así que aquella misma noche la llevó a palacio para
entregársela al heredero.
Pasados unos meses, Cenicienta ya era la esposa del príncipe de
Inglaterra y mis horribles días en los que sufría con su compañía, ya
eran vagos recuerdos.”
Así que ya lo sabéis, no todos los cuentos son como nos los cuentan,
no todas las brujas son malas, ni todos los sueños imposibles.
34 | Especial Sant Jordi
Número 3
+kVila
Laia Domingo Colomer. 3º ESO A
+kVila | 35
Actuació musical
1er Batxillerat Escèniques
36 | Especial Sant Jordi
+kVila
Número 3
+kVila | 37
Concurs
de fotografia
matemàtica
Segon cicle ESO
(fotos premiades)
Primer cicle ESO
“Seqüència”, Núria Verdaguer
38 | Especial Sant Jordi
“Proporcionalitat o infinit”, Sergio Amador
+kVila
Número 3
+kVila | 39
Concurs de fotografia matemàtica
Penjats per les mates
PAS i AMPA
P
enjats per les mates és un concurs de matemàtiques,
que consisteix en fer durant unes setmanes fitxes de
lògica i problemes matemàtics.
A partir d’aquí els que han fet més fitxes bé, van a Terrassa,
a la final. Es celebra un dissabte al matí. Els hi donen una
fitxa i l’han de resoldre. En cas d’empat, es mira el temps que
cadascú ha trigat en fer els problemes de la fitxa i llavors es
fa la classificació.
Només per participar es guanya una llibreta i un bolígraf. La
llibreta està dissenyada pel departament de visual i plàstica,
i en el bolígraf hi ha escrites les paraules que donen nom al
concurs.
Carlos Ramírez Ruiz, Lorena Basallote Delgado. 2on ESO
“El destí de la paràbola”, Mariona Anglada
40 | Especial Sant Jordi
+kVila
Número 3
+kVila | 41
Penjats per les mates
Participants al concurs “Penjats per les mates”:
Paul Buck, alumne de 3er d’ESO, va
quedar en primera posició a la final
de Terrassa.
1er ESO:
Pol Alguerra Serna, Ariadna Caballero Gil, Mariana Dargent
Recharte, Tamara García López, Marc García Ribas, Anna Garrido
Jiménez, Marc González Cuixart, Bernat Grau Pedret, Sergio López
Álvarez, Giol Marcià Amat, Oriol Molero Escudé, Marina Morral
Domínguez, Bernat Pont Anglada, Anna Rosa Quesada Mampei,
Meritxell Rodó Barceló, Pol Rodríguez Cucurella, Martina Salanova
Purull, Bernat Serra Bardés, Marta Valle Cazorla, Victor Vallejo
Expósito, Daniel Vargas Líndez.
2on ESO:
Adrià Pérez Puigdellívol, Alejandro Ruiz Ginés, Martí Pedret Ullés,
Ricard Bautista Sanavia, Anable Carpio Expósito, Mónica Cuevas
Martínez, Alex Martínez Martínez, Óscar Perales López, Ferran
Romero Baró, Ariadna Serra Salvador, Daniel Villegas Requena.
Guanyador del concurs
Paul Buck, 3er ESO A
Altres finalistes molt ben classificats a “Penjat per les mates” van ser:
Martí Pedret, 2on ESO C
Adrià Pérez, 2on ESO A
Alejandro Ruiz, 2on ESO B
Irene Ferrer, Yasmim García. 2on ESO
3er ESO:
Paul Buck Espel, Joan Domingo Güell, Hamza El Kamouni, Nuria
Homs Corbera, Laia Marténez Álvarez, Xavier Olmos Martínez,
Mireia Rajadell Guiu, Cristina Ramírez Cabello, Marta Vicente
Pacual.
4rt ESO:
Robert Molina Barrachina, Joana Pedret Ullés, Enric Alguilar
Monrabà, Ailín Arias Virtus, Iván Bedoya Ruíz, Sandra Clares
Gómez, Maria Claro Brandner, Albert Lázaro Sanz, Carla Pérez
Chica, Albert Sort Martínez.
Finalistes amb millors resultats: Alejandro Ruiz, Adrià Pérez i Martí Pedret.
42 | Especial Sant Jordi
Número 3
+kVila
+kVila | 43
Penjats per les mates
Montserrat i Cristina van presentar els premis de 1er cicle.
Premi
Maria Jesús Guerrero
al millor treball de recerca de ciències
Guanyadors 2010-2011
Belén i Esmeralda van repartir els premis de matemàtiques de 2on cicle.
Javier Rodríguez Herencia
Óscar López Rodríguez
Participants de 2on cicle d’ESO.
Pel seu treball: “El doble pèndol, la màquina del caos”
Tutor del treball: Ramon Serra
44 | Especial Sant Jordi
+kVila
Número 3
+kVila | 45
Concurs
“El somriure del gat”
A
lguns alumnes del nostre institut han participat en aquest
concurs de Terrassa destinat per a alumnes de secundària en que
pots participar en les següents categories: poesia, narrativa, reportatge
periodístic i disseny de cartells.
En l’edició d’enguany, va haver quatre alumnes del nostre institut que
van quedar finalistes:
-Queralt Aguilar (3r ESO C)
-Néstor Arrabal (2n BATX C)
-Nayara Roldán (2n BATX B)
-Carles Morante (2n BATX A)
A continuació publiquem alguns d’aquests treballs.
Ivet Torrents, Xènia Rístol. 2on ESO
No tots els finals són iguals
C
atalunya, 11:30 del matí, orfenat de Rellinars, 1832.
-Senyor Antoni, senyor Antoni! S’acosta el director -va dir en
Roger.
-Gràcies Roger. Asseieu-vos de seguida, ràpid! i feu silenci que ja
sabeu com es el director.
Tots els nens es van asseure de seguida, tenien por del director, era
un home molt estricte, per tant era convenient per tothom mostrar-li
respecte absolut.
-Comenceu a llegir la lliçó de la pàgina noranta-set -va dir el professor
Antoni.
La porta es va obrir i va aparèixer el director, va tancar la porta amb
un cop sec, i li va dir algú a l’orella del professor, que aquest va assentir
amb el cap i es va asseure en una cadira situada al darrera del seu
pupitre. El senyor director es va posar davant de la pissarra, amb una
actitud sèria va dir:
-Jan, aixeca’t, i digue’m que feia la teva boina en el meu despatx.
-Però senyor aquesta boina no...
-No què? no és teva? i per això te l’he vis tants cops? doncs va digue’m
de qui és, o no, millor que m’ho digui el propietari de la boina!Ningú va dir res, no s’escoltava ni un petit soroll, ni es veia cap
moviment.
A Jan, que encara era dret mirant fixament al director, li tremolaven
les cames, unes cames que reflectien pel seu color blanc com la llet.
Se li podia veure clarament en els ulls la por i el sofriment que estava
passant, els ulls li brillaven, es mossegava el llavi, estava nerviós. En
el seu cap només circulaven les idees del que li podia arribar a fer el
director per aquella ximpleria. Jan no havia vist mai aquella boina, però
46 | Especial Sant Jordi
+kVila
Número 3
+kVila | 47
El somriure del gat
sabia que el director no es faria enrere ara que ja l’havia culpat a ell. Se
li posaven els pèls de gallina només de pensà en el que li va passar a en
Ricard per una cosa semblant.
El director es va emportar a Jan. Quan van acabar les classes, Jan
encara no havia aparegut. Els nens van anar a les seves habitacions a
preparar-se per les dutxes d’aigua gelada que tenien un cop a la setmana
si tot anava bé.
Hi havia dos banys on hi havia cinc dutxes en cada un. A les dutxes
hi sortia poca aigua, l’aigua que hi sortia era com a màxim d’uns 15
graus, però els consolava pensar que almenys es podien dutxar. Els
nens que havien ingressat en l’orfenat els últims dos anys pensaven que
al cap dels anys s’acostumarien a l’aigua freda. Al poc menjar vomitiu
que els servien, als matalassos prims que permetien que els molles se’t
clavessin pel cos; a les parets fosques i tètriques, a la pudor que feia el
menjador, la classe i els lavabos, el fred que feia a l’hivern i sobretot a
les nits, als crits que es sentien sovint, als maltractaments psicològics i
f ísics del director... Els que ja hi portaven tota la vida, ja havien perdut
l’esperança de creure que s’acostumarien a tot això. L’únic que tenien
de bo en aquell orfenat era el professor Antoni i la senyora que els
servia el menjar, que resava cada nit perquè aquests nois amb cara
d’àngels poguessin viure en pau, però les pregàries no servien de gaire.
El dimoni tenia vida en aquell orfenat: el director. Semblava que des
que va arribar ell, allò era l’Infern, i que alguns àngels haguessin anat a
parar allà sense saber per què i sense haver fet res per merèixer-ho.
Jan va tornar amb l’ull inflat i sagnant una mica. Va esperar que tots
estiguessin de dutxar-se i seguidament va entrar ell, tremolava del
fred. Quan mirava al terra d’aquelles dutxes, feia el que fos per evitar
el contacte en ell. Es preguntava si algú netejaria algun dia aquelles
dutxes. Quan va acabar, va retornar a l’habitació per vestir-se, i anar a
sopar.
En el menjador es trobaren tots els nens reunits. El director va agafar
l’abric i va afegir:
-Adéu!
-On va? no es queda a menjar?- va preguntar-li Antoni.
-Jo mereixo alguna cosa més que aquestes sobres-. Va contestar ell,
que, seguidament, va tancar la porta de la cuina amb clau per tal que
els nens no poguessin agafar res. I s’en va anar.
Quan en Jan va arribar al menjador, tots el van observar. Amb la
mirada ho deia tot. Tots el van animar, l’Enric li va donar part del seu
menjar.
-Santa verge, pobre noi! què ha fet? ho saps Antoni?- Va dir la monitora
del menjador
-Res, no ha fet res, ni jo tampoc. Va contestar l’Antoni.
-Que vols dir?
-Que m’agradaria fer alguna cosa per a aquest nens. Mira’ls, són
criatures de déu, són tan inocents. No sé descriure el sentiment que
tinc en pensar que no puc fer res al respecte. Em dol molt, em sento
atrapat, contingut. És que em poso en el seu lloc i... Jo això ho he
passat, el meu pare era igual que el director, un amargat. l‘Antoni se li
van començar a posar els ulls llagrimosos i la monitora el va compondre
perfectament. Li va donar una abraçada i el va mirar fixament als ulls,
una mirada de comprensió i amor, just el que Antoni necessitava en
aquell moment.
Va arribar el moment que els nens anessin a les habitacions per posarse a dormir. Compartien una habitació, compartien més que això,
compartien sentiments, compartien soledat, compartien adoració uns
pels altres.
Jan quan estava en el seu llit i les llums ja s’havien apagat es va posar
48 | Especial Sant Jordi
Número 3
+kVila
+kVila | 49
El somriure del gat
a pensar. Ell feia menys d’un any que estava allà. En aquell any només
podia pensar on devia ser la seva família. segur que estaven arribant ja
al cel, o disfrutant del paradís. Jan sempre els portaria dintre el cor. Així
les seves ànimes continuarien desprenent una brillantor completament
celestial.
Al cap d’una estona quan els nens ja dormien, es van començar a
sentir crits. Venien del despatx del director, els crits van arribar a les
orelles d’en Pol. Aquest va despertar a tothom. No eran normal tants
de crits. Van distingir les veus, eren el director i l’Antoni, discutien.
No van aconseguir saber per quin motiu. La curiositat envaïa a tots.
Evidentment ningú volia anar a mirar què passava. De sobte van veure
que Jan s’aixecava del llit i anava direcció a la porta que donava a la
habitació de l’Antoni. Quan va sortir, portava una cosa, era com un
paquet embolicat amb diaris. Jan es va dirigír a la porta que donava al
passadís. Ningú sabia què volia fer.
Al cap d’uns minuts, es va sentir un soroll molt fort, un soroll
inconfusible, el soroll d’una bala sortint disparada d’una pistola. Les
discussions van acabar. Es van sentir corredisses en direcció al bany.
Al cap d’una estona es va sentir el mateix soroll, un tret. Aquest
acompanyat d’un crit.
L’Antoni va mirar a Jan. Estava en un racó del bany subjectant la pistola
que havia contingut la bala que ara es trobava en el cos del director.
També havia contingut la bala que havia estat disparada contra la paret
per cridar l’atenció del director i seguidament disparar-li.
A Jan el van posar en un centre juvenil, però ell ni en un sol segon es
va repentir dels seus actes. Sabia que ara els altres nens estaven més
segurs i que l’Antoni els cuidaria bé. També pensava que havia matat
el diable en persona, i que ara devia estar camí de l’infern, on el devien
esperar amb els braços oberts.
L’única resposta que no sabia és, si es tornaria a reunir amb la seva
família en el cel o estaria a quilometres a sota terra on tothom ha
comès alguna cosa dolenta, on ningú pensa pels altres, on tothom és
avariciós, on tothom enganya i on tothom fa mal.
50 | Especial Sant Jordi
Número 3
+kVila
Un poema
La meva intenció era fer un poema,
es creava així dins meu un dilema.
Volia triar un tema força bonic,
tot això va acabar fent-me un embolic.
D’entrada pensava en l’amor,
però em feia un xic de por.
Un poema que es pogués cantar,
i que a tota la gent arribés a agradar.
A mesura que el llegia,
corregia la meva ortografia,
quasi no semblava poesia.
Finalment, l’havia acabat,
era tal com l’havia somiat,
després de tot m’havia agradat.
Carles Morante Merino, 2on Batxillerat A.
+kVila | 51
El somriure del gat
Un camí turbulent
E
nadons en cotxets, nens que eren massa petits per saber què era la
vida... Ja feia més de seixanta anys que ell no corria per aquells carrers
ra un d’aquells matins
xafogosos
de
jugant a pilota o a fet i amagar. Li agradaria tornar a ser un nen, però
juliol.
feia temps que notava que s’acostava la fi d’aquell turbulent viatge.
L’home suava per tot arreu.
Podia comptar amb els dits d’una mà les persones que li havien llençat
Acabava de sortir del bar,
alguna moneda aquell matí. Això, però, no era cap novetat. La societat
on s’havia gastat totes les
tendia cada cop més a deshumanitzar-se. Fins i tot, hi havia algun
monedes que havia aconseguit
graciós que feia l’acte de llençar una moneda i quan ell ja estava a punt
el dia anterior amb l’objectiu
per sentir el gratificant so del cèntim impactant en el cendrer, l’altre
que l’alcohol aconseguís fer-
retirava la mà i reia amb els seus amics, tot fugint, com si fos una hiena
li oblidar el motiu de la seva
d’aquelles que apareixien als documentals del bar. D’altres, en canvi,
existència. Es va dirigir cap
seien al seu costat i xerraven una mica amb ell, ja que deurien veure’l
a un dels bancs del Carrer
com un vell gos abandonat. Aquell dia no fou una excepció. El primer
Major fent esses. El seu estat
era
realment
personatge que se li acostà fou un empresari d’uns quaranta anys que
lamentable;
els cabells llargs i canosos, la barba sense arreglar, anava descalç i, a
més, duia uns texans ple de forats i una camisa de la qual era dif ícil
endevinar-ne el color original. Si el veiés la seva dona l’escridassaria
de valent i el faria fora de casa. Però ja no tenia ni dona ni casa. Res no
importava.
El vell va treure un cendrer i un gastat cartell que deia: “No tinc
família ni casa. Ajudi’m”. Tot seguit va estirar-se al banc, mirant com
passava la gent. Era una acció relativament entretinguda, ja que veia
multitud de persones ben diferents: joves aïllats del món amb els seus
aparells electrònics, parelles de mitjana edat, vells que no sabien què
fer i es dedicaven a mirar els aparadors, noies massa joves que portaven
52 | Especial Sant Jordi
+kVila
semblava haver sortit d’una reunió. Va allargar-li un bitllet i va seure
al terra, vora el banc. De sobte, va prendre la Damm del captaire i
se la va beure d’un glop. El vell anava a protestar però va emmudir
quan va pensar en el bitllet que li havia donat l’home. Amb allò podria
dinar mitjanament bé. L’home va treure’s l’americana i va començar
a explicar-li que la culpa que ell estigués demanant caritat al carrer
la tenia aquell govern d’esquerres corrupte que no sabia administrar
el capital de l’Estat. El vell es va enfurismar. Si ell estava al carrer era
gràcies al corrupte del seu cap, que havia marxat amb tots els beneficis
de l’empresa a Vanuatu i ara ja no se’n sabia res d’ell. Sempre havia estat
un home d’esquerres i sempre ho seria. Quan es disposava a contestar-li
tot fent-li un discurs sobre les teories marxistes, l’empresari va allargarNúmero 3
+kVila | 53
El somriure del gat
li un altre bitllet, va desitjar-li sort i va marxar a buscar un taxi.
aquells carallots s’havien aturat a riure una estona. Però quatre olives no
Després d’haver-se gastat els dos bitllets en multitud de cerveses i
eren suficients com per recórrer aquella distància en el seu estat f ísic.
unes poques olives, el vell va tornar al banc. No trigà en aparèixer el
Va aturar-se en mig del pas de zebra. Les cerveses que portava a sobre
segon personatge peculiar del dia. Una monja. Era una dona vella, més
no li van permetre veure el semàfor en vermell ni tampoc esquivar el
gran que ell, que va donar-li unes poques monedes i va seure al seu
cotxe que se li llençava al damunt. L’impacte va ser mortal. El seu cos
costat. L’home es va apartar una mica, sempre s’havia sentit ateu. La
es va enlairar, potser per observar des d’una altra perspectiva aquella
vella va dir-li que el món estava ple de maldat i que calia resar més a
ciutat, principi i fi del seu turbulent camí.
Déu. A continuació va començar a explicar-li que ella era una monja de
Barcelona que estava de visita i que li estava agradant molt la ciutat. El
Néstor Arrabal Martínez. 2on Batxillerat C
vell va desconnectar ràpidament. Començà a taral·lejar una vella cançó
del James Brown, el seu músic preferit. Li van venir a la ment escenes
de quan ell escoltava aquelles cançons en el seu tocadiscos, amb un
havà a la boca i una copa de whisky a la mà. Però tot allò eren només
imatges borroses del seu passat. Un passat molt llunyà.
Era tard. S’havia adormit. Les cerveses del dinar i el sermó de la monja
havien estat un somnífer excel·lent. No s’havia adonat de com la vella
el beneïa ni de com uns graciosos li feien fotos per penjar-les a la xarxa.
Tenia molt mal de cap. Amb dificultat va poder veure com un grup de
joves s’acostaven cap a ell. Deurien ser uns cinc o sis i tenir uns setze
anys. Reien molt. Van empènyer un cap endavant. Era el més menut
de tots. Portava un d’aquells horribles pírcings al nas i moltes metxes
grogues al cabell. El vell se’l va quedar mirant fixament. Què voldria
aquell pocasolta? El nen va somriure-li i amb un gest rapidíssim va
prendre-li el cendrer amb les monedes i va engegar a córrer seguit
dels seus amics. El vell captaire va maleir la joventut i va posar-se de
peu pesadament. Aleshores va iniciar la carrera en direcció al Gusi, on
54 | Especial Sant Jordi
+kVila
Número 3
+kVila | 55
Concurso de cómics
Visual y Plástica
P
ara Sant Jordi el departamento de Visual y Plástica ha
previsto hacer un concurso en el que se premiará a los
que han presentado un buen trabajo.
Se podía presentar un cómic hecho durante las clases de
visual y plástica. Para conseguir el premio tenía que ser lo
más original posible. Tenía que presentarse un cómic de entre
dos y cuatro hojas de DINA4, solo en tinta negra. Debía ser
entregado en un sobre grande con pseudónimo y otro sobre
pequeñito con los datos por si ganabas: nombre, curso, edad
y el pseudónimo. A los premiados se les sube la nota en visual
y plástica. Hubo un premio para 1º y 2º de ESO, y otro para
3º y 4º. Los ganadores de este premio fueron:
- Claudia Figueras, José Mena y Marc González, de
primer ciclo de ESO.
- Gerard Serra y Miriam Parrado, de segundo ciclo de
ESO.
A continuación publicamos sus trabajos.
Ricard Codina. 2º ESO
José Mena López, 2º ESO A
56 | Especial Sant Jordi
+kVila
Número 3
+kVila | 57
Claudia Figueras Donate, 2º ESO B
58 | Especial Sant Jordi
+kVila
Número 3
+kVila | 59
Cómic
60 | Especial Sant Jordi
+kVila
Número 3
+kVila | 61
Cómic
Gerard Serra Salvador, 3º ESO D
Marc González Cuixart, 1º ESO C
62 | Especial Sant Jordi
+kVila
Número 3
+kVila | 63
Cómic
64 | Especial Sant Jordi
+kVila
Número 3
+kVila | 65
Cómic
Míriam Parrado Pérez, 4º ESO A
66 | Especial Sant Jordi
+kVila
Número 3
+kVila | 67
Cómic
68 | Especial Sant Jordi
+kVila
Número 3
+kVila | 69
Banda de Batxillerat
70 | Especial Sant Jordi
+kVila
Número 3
+kVila | 71
Teatre
La companyia de teatre de professors de l’institut presenta:
Dones
E
l divendres dia 15 d’abril, vam anar al Centre Cultural
de Terrassa per veure una obra de teatre. La realitzaven
alguns professors del nostre institut i uns altres que no eren
del nostre, però que ho havien estat i encara seguien formant
part del grup de teatre.
Va ser la primera vegada que vam anar tot l’institut junts
perquè normalment, hi anem en dues tandes.
L’obra Dones, és una adaptació dramàtica d’un llibre de
contes de la Isabel Clara-Simó, i estava composta per diferents
escenes on es representava una parella i els seus problemes.
L’obra en sí era entretinguda, però algunes escenes ens
va costar una mica d’entendre de què anaven. Tot i així, va
suposar un dia de Sant Jordi complet.
Andrea Lao i Xènia Ristol. 2on ESO
72 | Especial Sant Jordi
+kVila
Número 3
+kVila | 73
Teatre
74 | Especial Sant Jordi
+kVila
Número 3
+kVila | 75
Teatre
Créditos
Este número ha sido posible gracias a la coordinación entre los departamentos de Lengua catalana, Visual y Plástica,
Matemáticas, Ciencias experimentales y Lengua castellana.
Y, una vez más, gracias a la implicación de muchos profesores y alumnos del centro.
Redacción: Álex Martínez, Lorena Basallote, Carlos Ramírez, Andrea Lao, Xènia Rístol, Ricard Codina, Ivet Torrents,
Irene Ferrer, Yasmim García. (2º ESO)
Fotograf ía: Cristina Ramírez (3º ESO), Patrick Martínez
(1º Bachillerato), Sra. Espel, Carles Martín, PAP.
Coordinación y edición: Pablo Antón Pascual
76 | Especial Sant Jordi
+kVila
Número 3
+kVila | 77
+kVila
78 | Especial Sant Jordi
+kVila