Cal llegir... - Diputació de Girona — Servei de Biblioteques

Cal llegir...
SIGNES, LLENGUA i CULTURA
Sebastiá Serrano
Edicions 62
Benvolgut company:
Durant dues tardes caloroses d'estiu he passejat de la má del teu Ilibre
"Signes, Mengua i cultura". He aprés
moltes coses, he rigut, he somniat i.
sobretot, he pensat. De vegades, pressentim 8n estel enmig de la tarda, he
acceierat el meu pas i m'he trobat
dintre d'un bosc verge, on ciencia i
poesia estaven tan Iligades que era
impossible desfer llur resultat; i no
temo ser agosarada si dic que tu mateix ets el conflent de ciencia i poesia. Et proposes reflexionar sobre la
nostra cultura, sobre tot alió que forma una cultura - e l gest, el tacte, la
mirada, els costums, el menjar, . .— i
ho aconsegueixes plenament perqué
ho fas amb el mateix afecte de la teva veu i deis teus ulls; és per aixó que
puc dir que el teu ilibre traspua sinceritat. Has estat vaient, Sebastiá, escrivint un ilibre de ciencia amb la
poesia deis teus ulls gronxant-se en
els estéis —cal ser vaient per dir que
un científic s'ha passejat en les nits
de lluna plena, ara, al 1980—.
Ens dius que vols descobrir l'art de
fer novel.les: el descobrirás. Perqué
quan cal saps aturar-te i, sobretot,
perqué posseeixes la senziilesa que
només coneixen els grans homes. Endavant!
Fins aviat.
LAURA
;ERES TU ACASO'^
Rl: FLEXIONES
¥:
Una luz de púrpura
envuelve con misticismo
el ambiente casi extraño
de mi claustro cotidiano.
Cierro los ojos. De súbito
recorren mi mente sutiles
imágenes etéreas,
brisas fragantes,
olores de incienso,
melodías fantasmales,
cegador sueño. La vida:
impotencia ante un juego,
un azar imaginario
que se presta a desconcierto.
Con raro asombro descubro
que aquella sutil imagen,
aquella envolvente brisa,
aquel perfume salvaje
y aquella melodía
sólo son mi ceguera
indiferencia ignorada
. . . mi sordera.
Ilógico afán que ciega
por unir cada eslabón,
absurdo morir dudando,
"eterna contradicción"!
Verónica
¥:
Es el viento que mueve las hojas del árbol
Es el trigo que crece en medio del campo
Son las nubes caminantes allá en lo alto
Es la sierra que se yergue orgullosa en mi canto
Son las flores tan bellas que cultiva mi amo
Son aquellos senderos recorridos de cuando en cuando
Es la fría nieve del corazón de un amado
Es el bosque oscuro rodeado de prados
Es la luz triste del Sol en su ocaso
En fin, eres tu, para qué negarlo.
Carlos.
TRADUCCIO de la poesia dedicada a Edgar Alian Poe
ANEM
•)(•
-)(-^
A¿.
^
^
\L
v/
^
v/
v/
Anem a enterrar una fada:
anem, a un querubi manca sepultura. . .
encara que viu de nou de forma etéria
entre la gent que la porten al cor.
Anem a tornar-la a la mare,
anem a coronar-la amb la ponsella;
quan, suaument, la posarem al fons de la tamba
pensarem que no n 'hi haurá una altra com ella.
Anem a tirar-li flors;
per entre la térra li arribará la pluja;
mai mes cap dolor
fará llarg el pas de les hores.
Anem. . .
Si tu hi ets convidat
desitja-li el descans sant;
deixa que la pietat pagui amb un petó,
i plora amb nosaltres, en silenci, la pérdua.
J.P.S.
Desembre, 79
Agost/RUFACA 31/23
Diputació de Girona — Servei de Biblioteques