Política | José María Naharro-Calderon | Actualitzat el 30/11/2011 a les 00:01 El retorn dels Indignats Internacionals El passat 23 d'octubre, en el lloc situat entre la part alta de la Moncloa i el Puente de los Franceses, el rector de la Universidad Complutense de Madrid, José Carrillo, fill de l'antic dirigent comunista, va inaugurar un monument a les Brigades Internacionals en el setanta-cinquè aniversari del decret del govern de la Segona República pel qual se'ls hi donava una pseudocarta de naturalesa com a División Orgánica de Albacete amb un comité d'organització encarregat dels voluntaris estrangers i que estaria al comandament del fidel secretari de la Tercera Internacional, l'estalinista del Partit Comunista de França, André Marty. Aquella geografia que aleshores volia acollir en la seva periferia als moderns edificis racionalistes de la llavors anomenada Universidad Central, es va convertir en un front de combat de la Guerra Civil durant 29 mesos, tal com en són testimoni les ferides de bala que guarden alguns llibres de la seva biblioteca, utilitzats aleshores com a parapet contra la barbàrie. Pocs dies després de l'acte rememoratiu, aquest monument format per unes planxes d'acer amb l'estrella de les tres puntes de les Brigades, i creat per professors i alumnes de la Facultat de Belles Arts, fou vandalitzat amb una taca que regalimava i una inscripció feta amb tinta vermella: «Asesinos». L'esmentat acte certifica que els anomenats espais de memòria que ha defensat l'historiador francès Pierre Nora son clarament problemàtics per a «alguns» quan es commemora el ja distant ma non troppo conflicte civil -per exemple, existeix un monument respectat a la Rambla del Carmel de Barcelona, la ciutat que va acomiadar multitudinariàment als Brigadistes el 28 d'octubre de 1938-. Però aquesta agressió inaceptable també senyala perifèricament, com recorda Tzvetan Todorov a Les abus de mémoire (1995) (compte amb la data de la seva tardana traducció Los abusos de la memoria (2008)), que, de vegades els afanys rememoratius poden tapar algunes veritats i contradiccions de la història, la visibilitat de les quals no hagués evitat, em temo, aquest tipus d'agressió. Em refereixo al fet que a causa de titular el monument pel continent i no pel contingut, o en fixar sobre d'ell la famosa cita de Dolores Ibárruri, «La Pasionaria», «Sou la història, sou la llegenda, sou l'exemple heroïc de la solidaritat i de la universalitat de la democràcia», els seus gestors, probablement, hagin incorregut en un ben intencionat, però, evident exercici de retòrica de la banalització, de l'ocultament i de l'oblit, que també pot irritar, amb certa raó històrica, a altres que no militen necessàriament en l'ideologia dels empastifadors neopollockians monumentals. Però tornem per un moment a la història que paradoxalment tapa el monument en questió i que haurà molestat a quants? Escassíssims protagonistes supervivents i observadors escepticament «més ben» informats. Aquells que hagin tingut algun interès per aquella despiatada història, se'n recordaran que el decret del govern de Largo Caballero no parlava de Brigades Internacionals, que aquelles foren, en realitat, una iniciativa frontpopulista del Komitern, la qual finalment va rebre el suport d'Stalin per a «reclutar voluntaris amb experiència militar entre els treballadors de tots els països amb el propòsit d'enviar-los a Espanya» (Antonio Elorza i Marta Bizcarrondo, Queridos camaradas. La Internacional Comunista y España, 1999, 303); que aquells estrangers no eren tots -junts sí, però no barrejats-, comunistes, sinó que hi havia entre ells, moltes víctimes sense partidisme del capitalisme financer dels anys trenta, o bèsties de l'estalinisme com molts jueus paradoxalment conscients del també imparable antsemitisme del feixisme i del nazisme, o anarcosindicalistes i trotskistes que Marty i els seus es va encarregar paranoicament d'identificar, perseguir i assessinar amb sanguinari acarnissament (consultis, per exemple, els testimonis en els arxius de la Abraham Lincoln Brigade o les memories de Gustave Regler); que entre els altres estrangers que van lluitar a l'Espanya republicana i van haver voluntaris que van combatre fora de les Brigades Internacionals, particularment a les ineficaces milícies anarcosindicalistes i del POUM (per exemple un lúcid novel·lista anomenat Orwell, que va anticipar l'adormiment planetari polític-econòmic del Big Brother) -d'aquella pols, venen aquests fangs-; que aquestes http://www.naciodigital.cat/opinio/2655/retorn/dels/indignats/internacionals Pàgina 1 de 7 serien militaritzades velis/nolis sota un clima de sospita i traició a l'hivern i la primavera de 1937 amb la creació de l'Exèrcit Popular sota impuls comunista- vegin les imatges de Joris Ivens a Spanish Earth (1937) en la qual la narració d'Ernest Hemingway esborra curosament qualsevol esment de la veritable ideologia que organitzava llavors el basament militar de l'Espanya republicana o la tramposa versió de Land and Freedom (1995) de Ken Loach per a turistes d'allotjaments edulcorats de la revolució, el qual també va tapar curosament el seu plagi dels testimonis de Mary Low o Juan Breá, o en el «colmo» de l'ignorancia va fer cantar a aquells defenestrats militants del POUM, El ejército del Ebro/Viva la XV Brigada, emblemàtica tonada comunista per a aquella última ofensiva fracassada, molts mesos després de quan Andreu Nin i els seus havien estat hostes de les checas i del no res-; que en part per a aquells aquelarres, els últims estrangers que van venir a unir-se a l'exércit de la República ho van fer ja fora de les Brigades Internacionals, o que aquestes van rebre al final als reclutes espanyols que anaven eixugant la gran quantitat de comunicats de baixes d'unes unitats de xoc que varen ser utilitzades, tantes vegades, com a carn de canó desorganitzada amb execucions sumaríssimes per als covards; que milers de joves internacionals van perdre la vida o la salut, de vegades, per la incapacitat, hipocresia, inexperiència, interessos o traició dels seus propis comandaments, mentre que els ferits en els hospitals de la reraguardia cantaven no les alegres melodies épiques de les trinxeres sinó les quintacolumnistes peticions de «I want to go home». Per això, és evident que, efectivament, molts dels que van venir a aquella assetjada Espanya del feixisme per quedar-hi definitivament enterrats, ho van fer per defensar amb la seva indignació ideals d'humanitat, de solidaritat i de democràcia, però l'estructura monumental que els va enquadrar perseguia uns altres fins bastant diferents i les paraules de «La Pasionaria» reproduïdes avui en l'esmentat monument, amagaven no solament a un personatge ombrívol sinó, per damunt de tot, una ideologia totalitària, entre d'altres. Un d'aquests tants casos d'aquesta cantarella de la «memòria històrica» d'aquells anys que esborra totes les seves contradiccions malsonants -ni una gota de crítica o referència als seus horrors en els discursos inaugurals del 23 d'octubre-. Així, vegin les oclusions de La maleta mexicana (2011) de Trisha Ziff, a les pantalles a l'espera d'un Òscar de Hollywood, on aquesta indignada desconeixedora de molts entrellats d'aquella història però armada amb l'exempció del clixé mediàtic de la Brigada Genocida ParaGarzoniana de manera m/paternalista fragmenta aquella narrativa en debilitat postmoderna d'acord amb el realtivisme discursiu i aspira a redimir a tots els africans «tras os montes», que ignoren aquesta panacea enmiralladora de l'anti punt i final argentí incitat pels foscos interessos polítics del culte a la personalitat de la societat familiar Kirchner, naturalment, equivalent al de la Guerra Civil -«tanto monta, monta tanto»-. Com si la història del 1936 no fos una de terror publicitat de crims de lesa humanitat en diversos graus i quantitats per ambdós bàndols, però, és clar, no de genocidi ocult i planificat per part d'un victoriós estat totalitari que, d'haver estat així no hauría deixat canya dreta, el qual va proseguir, com va poder, la resistència guerrillera, obrera, sindical, universitària, etc...; com si es pogués desenterrar i empaquetar aquelles memòries en un macroamalgama neosantayanesc (mirar més avall) que no discrimina entre els protagonistes que crien malves i els seus implicats, interessats (per exemple, Francesc Torres) o altres i les del nombre creixent allunyat de tot allò i que simplement aspira a què no el desnonin a fí de mes, a cobrar una misèria, si per casualitat treballa, majoritàriamnt aquests joves educats i aturats per saeculae saecolorum, entre els quals alguns, amb memòria però sense història, s'aferren a reivindicar el protagonisme de la tragèdia d'uns avis o besavis que tampoc els aportarà una ocupació laboral a fi de mes. Més o menys com si les víctimes del crack de 1930 haguèssin recuperat la memòria ante/i capitalista de les fosses comunes de les guerres carlistes o de la Guerra Civil nord-americana sense plantar cara a la història de la Depressió. I gràcies a tota aquesta cerimonia de la confusió, a l'Espanya de la cortina de fum de la memòria històrica de les exhumacions de fosses sense aclarir el seu passat i de les seves víctimes (massa poc, massa tard) es va guanyar temps, vots, es van aconseguir pactes i prebendes, es van omplir portades, es van atorgar subvencions per a nombrosos projectes al servei de la memòria de la compassió, a càrrec de persones desconeixedores de les vastes contradiccions de tot plegat, que han construït narratives unívoques, mentre es consentien des de la cuina del poder polític, s'ignoraven o es beneficiaven amb el «tot val» el major desfalc financier global, una inmigració impulsora dels beneficis amb un atur sistemàtic mai vist o el pillatge al servei partidista de les caixes d'estalvis de http://www.naciodigital.cat/opinio/2655/retorn/dels/indignats/internacionals Pàgina 2 de 7 les quals es va erradicar la seva suposada obra social per convertir-les en bancs. No hem assistit a l'espectacle de la banalitat del mal sinó al del mal de la banalitat (Javier Rodrigo Sánchez, «El mal de la banalitat. L'era de la memòria (i els seus abusos a l'Espanya del segle XXI). Exercicis de memòria, 2011). Allò escrit abans em permet portar a col.lació la noticia de la publicació d'un notable i monumental llibre, Por el bien del imperio (2011) del no menys celebrat historiador, Josep Fontana, el qual recorda del seu mestre Vicens Vives que «la Historia servia per ajudar al fet que les coses funcionessin», en homenatge científic a aquell famòs aforisme, tan fal·laç com efectista de Jorge Agustín Nicolás Ruiz de Santayana i Borrás (1863-1952): «Those who cannot remember the past are condemned to repeat it»; sí, aquell filòsof naturalista liberal del 98 que va acabar reconegut als EUA amb el nom de Georges i ignorat en la seva terra d'origen de la que sempre guardava la nacionalitat. El que el llibre de Fontana mostra amb precisió històrica es que ni tan sols el feixisme internacional, el qual teòricament va sortir derrotat després de la Segona Guerra Mundial, va arribar a les quotes d'explotació, de desfalc o d'immunitat criminal a la qual estem assistim. S'ha votat a Espanya el 20 de novembre, en l'aniversari de la mort d'un ignorant i cruel dictadoret, pusil·lànime César, criminal de guerra i de postguerra, oblidat a les urnes com a evidència de l'enfonsament d'aquelles memòries, que tenen una longevitat limitada per la continuïtat i el poder de les seves víctimes, seguidors i/o interessos. La memòria no solament és individual, subjectiva, intransferible, profunda i selecta, sinó gremialment interessada, partidista, manipuladora, reduccionista, estigui adscrita als drets humans o la cofradia del sant adveniment. És vàlid, ara, que el patrimoni dels rapinyaires descendents de la família Franco sigui una gota d'aigua davant de les fortunes planetàries dels nous sàtrapes de les finances. I s'ha votat pensant que la solució a l'actual crisi pot estar en mans de la majoria d'uns polítics al servei d'aquests interessos planetaris, incapaços de respondre a una apagada sistemàtica, que segons l'economista Niño Becerra, et al, es prolongarà més d'una dècada, destruirà els fonaments del miratge del benestar, obligarà a molts a tornar a l'escassedat de la depressió dels anys 1930, però sota el comandament dels interessos del Casino-Gulag regnant. Mentrestant, a moltes ciutats del món, grups de voluntaris d'indignats internacionals es reuneixen físicament i virtual des d'aquella primera vegada a Madrid el maig de 2011. Aparentment, no semblaven recordar als de la Guerra Civil- els dijous apareixia una Plataforma senior contra la Impunitat del Franquisme, ignorada llavors pels hostes d'aquella àgora, allunyats d'aquella memòria enterrada i intransferible i bastant més atiats per altres urgències-. Col·lectius que intenten plantejar certs principis de democràcia directa, de veritable representació, de reforma del model econòmic, de redistribució de la riquesa. Alguns apel·len a models de la Declaració Universal dels Drets Humans conjuntament amb esquemes d'economia sostenible, altres a opcions de col·lectivització, socialització o estatalització. Però, en general, existeix, més enllà de la importància numèrica del moviment del 99%, una certa confusió d'objectius, una aparent incapacitat pràctica per aplicar estratègies que poden incidir directament en la realitat política i econòmica, en un canvi a les urnes que impliqui un viratge radical en el sistema. Només destaca l'efecte boomerang en l'ascens d'Izquierda Unida, ICV-EuiA, la qual, paradoxalment ha facilitat el daltabaix del PSOE en els seus feus d'Andalusia i Catalunya, però que estarà limitada parlamentàriament a bordar davant del programa d'hiperajustament de la majoria del PP després del treball de fontaneria preliminar del PSOE o dels diversos governs autonòmics (PP/CiU). Governarà la dreta executiva, l'única que pot calmar els mercats (imagineu-vos on estaria la prima de risc si la majoria hagués votat, per exemple a Izquierda Anticapitalista per tal que paguin els riquíssims!) I tot amb el suport de CiU, la beneficiada per la Llei d'Hon(d)t(e) (vergonya en francès), per molt que els encobridors del senyor Millet aparentin esgrimir la papereta de la independència o del pacte fiscal- a aquestes hores amb aquestes pintes- (tot inviable, dixit Niño Becerra), i a l'espera que el carrer no s'arremolini molt davant del fet irremeiable de l'amputació social. Perquè fins ara, el sistema productiu-financer amb la seva redistribució de la força laboral a paradisos esclavistes (per exemple, Xina) i els seus beneficis estratosfèrics (exempcions impositives y paradisos fiscals) sembla invulnerable mentre que el volum de la riquesa de l'1% creix exponencialment en front de l'empobriment de la resta del món, i alguns estats com Espanya son atacats financerament incapaços de defensar la seva independència monetària i pressupostària: una espècie de pervers http://www.naciodigital.cat/opinio/2655/retorn/dels/indignats/internacionals Pàgina 3 de 7 neofeudalisme globalitzat que aniria destruint tos els fonaments del benestar (educació, sanitat, protecció social) del model d'aspiracions consumistes en crisi absoluta i del capitalisme de petita o mitjana empresa familiar, base per a la creació de llocs de treball, desguarnits per aquest vendaval. I davant d'aquest allau, desguarnits, incompetents o servils la majoria dels polítics, s'aixequen aquests grups de resistents en front d'una nova ofensiva planetària que nega tota esperança de futur als que son més i davant la qual Fontana planteja una resistència epistemològica activa, per tal que els axiomes de Santayana o Vives no sonin a cantarella, a gest rememoratiu buit de dialèctica, per tal que el retorn d'aquests indignats internacionals del contingut no acabi amagat sota un altre mausoleu de la institució, del poder, del continent, en una nova derrota monumental empastifada de la història. El retorno de los Indignados Internacionales El pasado 23 de octubre, en terrenos entre el alto de la Moncloa y el Puente de los Franceses, el rector de la Universidad Complutense de Madrid, José Carrillo, hijo del antiguo dirigente comunista, inauguró un monumento a las Brigadas Internacionales en el setenta y cinco aniversario del decreto del gobierno de la Segunda República por el que se les daba una pseudo carta de naturaleza División Orgánica de Albacetecon un Comité de Organización encargado de los voluntarios extranjeros y que estaría al mando del fiel secretario de la Tercera Internacional, el estalinista del Partido Comunista de Francia, André Marty. Aquella geografía que entonces quería acoger en su periferia a los modernos edificios racionalistas de la entonces llamada Universidad Central, se convirtió en frente de combate de la Guerra Civil durante 29 meses, como lo atestiguan las heridas de bala que guardan algunos libros de su biblioteca, utilizados entonces como parapetos contra la barbarie. Pocos días después del acto rememorativo, dicho monumento, compuesto por unas planchas de acero con la estrella de tres puntas de las Brigadas, y creado por profesores y alumnos de la Facultad de Bellas Artes, fue vandalizado con una mancha goteante y una inscripción en tinta roja: Asesinos. Dicho acto certifica que los llamados espacios de memoria que ha defendido el historiador francés Pierre Nora son claramente problemáticos para algunos cuando se conmemora el ya distante ma non troppo conflicto civil, -- existe, por ejemplo, un monumento respetado en la Rambla del Carmel en Barcelona, la ciudad que despidió multitudinariamente a los Brigadistas el 28 de octubre de 1938 --. Pero esta agresión inaceptable también señala periféricamente, como recuerda Tzvetan Todorov en Les abus de mémoire (1995)/ [ojo al dato de su tardía traducción Los abusos de la memoria (2008)], que a veces los afanes rememorativos pueden tapar algunas verdades y contradicciones de la historia, cuya visibilidad no hubiera evitado, me temo, este tipo de agresión. Me refiero al hecho de que al titular el monumento por el continente y no por el contenido, o al fijar en él la famosa cita de Dolores Ibárruri, La Pasionaria, «Sois la historia, sois la leyenda, sois el ejemplo heroico de la solidaridad y de la universalidad de la democracia», sus gestores probablemente hayan incurrido en un bien intencionado pero evidente ejercicio de retórica de la banalización, del ocultamiento y del olvido, que también pueden irritar, con cierta razón histórica, a otros que no militan necesariamente en la ideología de los emborronadores neopollockianos monumentales. Pero volvamos un momento a la historia que paradójicamente tapa el monumento en cuestión y que habrá molestado a ¿cuántos? escasísimos protagonistas sobrevivientes u observadores escépticamente mejor informados. Aquéllos que hayan tenido algún interés por aquella cainita historia recordarán que el decreto del gobierno de Largo Caballero no hablaba de Brigadas Internacionales, que aquéllas fueron, en realidad una iniciativa frentepopulista de la Komintern, la cual finalmente recibió el apoyo de Stalin para «reclutar voluntarios con experiencia militar entre los trabajadores de todos los países con el propósito de enviarlos a España» (Antonio Elorza y Marta Bizcarrondo, Queridos camaradas. La Internacional Comunista y España 1999, 303); que aquellos extranjeros no eran todos, -- juntos sí pero no revueltos --, comunistas, sino que entre ellos había muchas víctimas sin partidismo del capitalismo financiero de los años treinta, o bestias del estalinismo como muchos judíos paradójicamente conscientes del también imparable http://www.naciodigital.cat/opinio/2655/retorn/dels/indignats/internacionals Pàgina 4 de 7 antisemitismo del fascismo y nazismo, o anarcosindicalistas y trostkystas que Marty y los suyos se encargaron paranoicamente de identificar, perseguir y asesinar con sanguinaria saña (consúltense por ejemplo, los testimonios en los archivos de la Abraham Lincoln Brigade o las memorias de Gustav Regler); que entre los otros extranjeros que lucharon en la España republicana hubo voluntarios que combatieron fuera de las Brigadas Internacionales, particularmente en las ineficaces milicias anarcosindicalistas y del POUM (por ejemplo un lúcido novelista llamado Orwell, el cual anticipó el adormecimiento planetario político-económico del Big Brother -- de aquellos barros, estos lodos --); que las milicias serían militarizadas velis/nolis bajo un clima de sospecha y traición en el invierno y primavera de 1937 con la creación del Ejército Popular bajo impulso comunista, -- véanse las imágenes de Joris Ivens en Spanish Earth (1937) en la que la narración de Ernest Hemingway borra cuidadosamente cualquier mención de la verdadera ideología que organizaba entonces los mimbres militares de la España republicana o la tramposa versión de Land and Freedom (1995) de Ken Loach para turistas de alojamientos edulcorados de la revolución, el cual también tapó cuidadosamente su plagio de los testimonios de Mary Low o Juan Breá, o para el colmo de la ignorancia, hizo cantar a aquellos defenestrados militantes del POUM, El ejército del Ebro/Viva la XV Brigada, emblemática tonada comunista para aquella última ofensiva fracasada, muchos meses después de cuando Andreu Nin y los suyos habían sido huéspedes de las checas y de la nada --; que, en parte, por aquellos akelarres, los últimos extranjeros que vinieron a unirse al ejército de la República lo hicieron ya fuera de las Brigadas Internacionales, o que éstas recibieron al final a los reclutas españoles que iban enjugando el enorme parte de bajas de unas unidades de choque que fueron utilizadas, tantas veces, como carne de cañón desorganizada con ejecuciones sumarísimas para los cobardes; que miles de jóvenes internacionales perdieron la vida o la salud, a veces, por la incapacidad, hipocresía, inexperiencia, intereses o traición de sus propios mandos, mientras los heridos en los hospitales de retaguardia cantaban no las alegres melodías épicas de las trincheras sino las quintacolumnistas peticiones de «I want to go home». Por ello, es evidente que efectivamente, muchos de los que vinieron a aquella asediada España del fascismo para quedar definitivamente enterrados en ella, lo hicieron para defender con su indignación ideales de humanidad, de solidaridad y de democracia, pero que la estructura monumental que los encuadró perseguía otros fines bastante diferentes y que las palabras de La Pasionaria reproducidas hoy en dicho monumento, escondían no sólo a un personaje sombrío sino, sobre todo, una ideología totalitaria, entre otras. Uno de esos tantos casos de este sonsonete de la memoria histórica de aquellos años que borra todas sus contradicciones malsonantes - ni una gota de crítica o referencia a sus horrores en los discursos inaugurales del 23 de octubre--. Así, véase las oclusiones de La maleta mexicana (2011) de Trisha Ziff, en las pantallas a la espera de un Oscar de Hollywood, en donde esta indignada desconocedora de muchos entresijos de aquella historia pero armada con la exención del clisé mediático de la Brigada Genocida ParaGarzoniana, m/paternalistamente fragmenta aquella narrativa en debilidad postmoderna acorde con el relativismo discursivo y aspira a redimir a todos los africanos tras os montes, que ignoran esa panacea espejeante del antipuntofinal argentino, jaleado por los oscuros intereses políticos del culto a la personalidad de la sociedad familiar Kirchner, naturalmente equivalente al de la Guerra Civil - tanto monta, monta tanto --. Como si la historia de 1936 + no fuera una de terror publicitado de crímenes de lesa humanidad en diversos grados y cantidades por ambos bandos, pero desde luego no de genocidio oculto y planificado por parte de un victorioso estado totalitario que de haber sido así no habría dejado títere con cabeza, el cual prosiguió, como pudo, la resistencia guerrillera, obrera, sindical, universitaria, etc …; como si se pudiera desenterrar y empaquetar aquellas memorias en un macroamalgama neosantayanesco (véase más abajo) que no discrimina entre las de protagonistas que crían malvas y sus implicados, interesados (por ejemplo, Francesc Torres) u otros y las del creciente número ajeno a todo aquello que simplemente aspira a que no le desahucien a final de mes, a cobrar una miseria, si por casualidad trabaja, mayoritariamente esos jóvenes educados y desempleados per saeculae saecolorum, entre los que algunos, con memoria pero sin historia, se agarran a reivindicar el protagonismo de la tragedia de unos abuelos o bisabuelos que tampoco les aportará una ocupación laboral a fin de mes. Más o menos como si las víctimas del crack de 1930 hubieran recuperado la memoria ante/icapitalista de las fosas comunes de las guerras carlistas o de la http://www.naciodigital.cat/opinio/2655/retorn/dels/indignats/internacionals Pàgina 5 de 7 Guerra Civil estadounidense sin plantarle cara a la historia de la Depresión. Y gracias a toda esta ceremonia de la confusión, en la España de la cortina de humo de la memoria histórica de las exhumaciones de fosas sin aclaración de su pasado y de sus víctimas, (demasiado poco, demasiado tarde), se ganó tiempo, votos, se lograron pactos y prebendas, se llenaron portadas, se otorgaron subvenciones para innumerables proyectos al servicio de la memoria de la compasión a cargo de personas desconocedoras de las vastas contradicciones de todo aquello, que han construido narrativas unívocas, mientras en las cocinas del poder político se consentían, se ignoraban o se beneficiaban con el todo vale el mayor desfalco financiero global, una inmigración impulsora de los beneficios con un paro sistémico nunca visto o el pillaje al servicio partidista de las cajas de ahorro de las que se erradicó su supuesta obra social para convertirlas en bancos. No hemos asistido al espectáculo de la banalidad del mal sino al del mal de la banalidad (Javier Rodrigo Sánchez, «El mal de la banalitat. L'era de la memòria (i el seus abusos a l'Espanya del segle XXI)» Exercicis de memoria, 2011). Lo anterior me permite traer a colación la noticia de la publicación de un notable y monumental libro, Por el bien del imperio (2011) del no menos celebrado historiador, Josep Fontana, el cual recuerda de su maestro Vicens Vives que «la Historia servía para ayudar a que las cosas funcionaran", en homenaje científico a aquel famoso aforismo, tan falaz como efectista de Jorge Agustín Nicolás Ruiz de Santayana y Borrás (1863-1952): "Those who cannot remember the past are condemned to repeat it"; sí, aquel filósofo naturalista liberal del 98 que acabó reconocido en los EE. UU. con el nombre de Georges e ignorado en su tierra de origen de la que siempre guardó la nacionalidad. Lo que el libro de Fontana muestra con precisión histórica es que ni siquiera el fascismo internacional, el cual teóricamente salió derrotado tras la Guerra Mundial Segunda, llegó a las cuotas de explotación, de desfalco o de inmunidad criminal al que estamos asistiendo. El 20 de noviembre se ha votado en España en el aniversario de la muerte de un ignorante, cruel y ladino dictadorzuelo, pusilánime César, criminal de guerra y de postguerra, olvidado por las urnas como evidencia del hundimiento de aquellas memorias, que tienen una longevidad limitada por la continuidad y el poder de sus víctimas, seguidores y/o intereses. La memoria no sólo es individual, subjetiva, intransferible, profunda y selecta, sino que gremialmente es interesada, partidista, manipuladora, reduccionista, esté adscrita a los derechos humanos o a la cofradía del santo advenimiento. Valga ahora que el patrimonio de los descendientes rapiñadores de la familia Franco sea una gota de agua ante las fortunas planetarias de los nuevos sátrapas de las finanzas. Y se ha votado pensando que la solución a la actual crisis puede estar en manos de la mayoría de unos políticos al servicio de estos intereses planetarios, incapaces de responder a un apagón sistémico, que según el economista Niño Becerra et al, se prolongará más de una década, destruirá los cimientos del espejismo del bienestar, obligará a muchos a regresar a la escasez de la depresión de los años 1930, pero bajo el mando de los intereses del Casino-Gulag reinante. Mientras tanto, en muchas ciudades del mundo, grupos de voluntarios de indignados internacionales se reúnen física y virtualmente desde aquella primera vez en Madrid en mayo de 2011. Aparentemente, no parecían recordar a los de la Guerra Civil, -- los jueves comparecía una Plataforma senior contra la Impunidad del Franquismo, ignorada entonces por los huéspedes de aquel ágora, ajenos a aquella memoria enterrada e intransmitida y bastante más achuchados por otras urgencias --. Colectivos que intentan plantear ciertos principios de democracia directa, de verdadera representación, de reforma del modelo económico, de redistribución de la riqueza. Algunos apelan a modelos de la Declaración Universal de los Derechos Humanos junto con esquemas de economía sostenible, otros a opciones de colectivización, socialización o estatalización. Pero por lo general, existe, más allá de la importancia numérica del movimiento del 99%, una cierta confusión de objetivos, una aparente incapacidad práctica para aplicar estrategias que puedan incidir directamente en la realidad política y económica, en un cambio en las urnas que implique un viraje radical en el sistema. Sólo destaca el efecto boomerang en el ascenso de Izquierda Unida/IC, la cual paradójicamente también ha facilitado el descalabro del PSOE en sus feudos de Andalucía y Cataluña, pero que estará limitada parlamentariamente a ladrar ante el programa de hiperajuste de la mayoría del PP tras el trabajo de fontanería preliminar del PSOE o de los diversos gobiernos autonómicos (PP/CiU). Gobernará la derecha ejecutiva, la única que http://www.naciodigital.cat/opinio/2655/retorn/dels/indignats/internacionals Pàgina 6 de 7 puede calmar a los mercados, (¡imagínense donde estaría la prima de riesgo si la mayoría hubiera votado, por ej. a Izquierda Anticapitalista para que paguen los riquísimos!). Y todo con el apoyo de CIU, la beneficiada por la ley d'Hon[d]t[e] [vergüenza en francés], por mucho que los encubridores del Sr. Millet aparenten esgrimir la papeleta de la independencia o del pacto fiscal, -a estas horas con estas pintas -- (todo inviable, dixit Niño Becerra), y en espera de que la calle no se arremoline mucho ante lo irremediable de la amputación social. Porque hasta ahora, el sistema productivo-financiero con su redistribución de la fuerza laboral en paraísos esclavistas (por ej. China) y sus beneficios estratosféricos (exenciones impositivas y paraísos fiscales), parece invulnerable mientras el volumen de la riqueza del 1% crece exponencialmente frente al empobrecimiento del resto del mundo, y algunos estados como España son atacados financieramente incapaces de defender su independencia monetaria o presupuestaria: una especie de perverso neofeudalismo globalizado que iría destruyendo todos los cimientos del bienestar (educación, salud, protección social), del modelo de aspiraciones consumistas en crisis absoluta y del capitalismo de pequeña o mediana empresa familiar, base para la creación de empleo, desarbolados por este vendaval. Y ante esta avalancha, desbordados, incompetentes o serviles la mayoría de los políticos, se erigen estos grupos de resistentes frente a una nueva ofensiva planetaria que niega toda esperanza de futuro a los más y ante la cual Fontana plantea una resistencia epistemológica activa, para que los axiomas de Santayana o Vives no suenen a sonsonete, a gesto rememorativo vaciado de dialéctica, para que el retorno de estos indignados internacionales del contenido no acabe oculto bajo otro mausoleo de la institución, del poder, del continente, en una nueva derrota monumental pintarrajeada de la historia. http://www.naciodigital.cat/opinio/2655/retorn/dels/indignats/internacionals Pàgina 7 de 7