Autor Kris W. B. Scheerlinck Referències 1 G. Matta-Clark, Gordon. Splitting the Humphrey Street Building, Entrevista de Liza Bear al Maig de 1974, publicat al catàleg de l'exposició Gordon Matta-Clark Exhibition, Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia, Madrid, 2006, p.165-180 (cita p.166) Publicat originalment a Avalanche, Desembre 1974, p.34-37 2 N.J. Habraken, The Structure of the Ordinary MIT Press Cambridge 1998 — Plaça de les Glòries Catalanes Buits metafòrics i paisatges seccionats — — Plaza de Las Glòries Catalanes Vacíos metafóricos y paisajes seccionados — — Plaça de les Glòries Catalanes Metaphoric voids and sliced landscapes — PQuè és un buit metafòric? RMetafòric en el sentit que el seu interès o valor no depèn de l'ús que se’n pot fer... P Vol dir que li interessaven aquests espais des d'un punt de vista no funcional? R O des d’un punt de vista funcional tan absurd que ridiculitzava la idea de funció. Per exemple, el lloc on t’atures a lligar-te els cordons de les sabates, llocs que només són interrupcions dels teus moviments quotidians. Aquests llocs també són significatius des del punt de vista perceptiu perquè fan referència a l’espai de moviment. [...] Quan vaig comprar aquestes propietats […] el que em va entusiasmar més de la descripció que se’n feia va ser que eren “inaccessibles” [...] Bàsicament, el que volia era designar espais que no es podrien contemplar ni, certament, ocupar. Comprarlos va ser la meva pròpia assumpció de com en són d'estranyes les línies de demarcació de les propietats existents. La propietat és tan omnipresent... El concepte de propietat que té cadascú està determinat pel factor ús [...].1 P ¿Qué es un vacío metafórico? RMetafórico en el sentido de que su interés o valor no depende del uso que se le dé... P ¿Quiere decir que le interesaban estos espacios desde un punto de vista no funcional? R O desde un punto de vista funcional tan absurdo que ridiculizaba la idea de función. Por ejemplo, el lugar donde te detienes a atarte los cordones de los zapatos, lugares que sólo son interrupciones de tus movimientos cotidianos. Estos lugares también son significativos desde el punto de vista perceptivo porque son una referencia al espacio de movimiento. [...] Cuando compré estas propiedades […] lo que me entusiasmó más de la descripción que se hacía de ellas fue que eran “inaccesibles” [...] Básicamente, lo que quería era designar espacios que no podrían contemplarse ni, ciertamente, ocuparse. Comprarlos fue mi propia asunción de la rareza de los lindes de las propiedades existentes. La propiedad está tan omnipresente... El concepto de propiedad que tiene cada uno viene determinado por el factor uso [...].1 QWhat is a metaphoric void? AMetaphoric in the sense that its interest or value lies not in its possible use... QDo you mean you were interested in these spaces on some non-functional level? A Or on a functional level that was so absurd as to ridicule the idea of function. For example, the places where you stop to tie your shoelaces, places that are just interruptions in your daily movements. These places are also perceptually significant because they are a reference to movement space. [...] When I bought those properties […] the description of them that excited me the most was “inaccessible” [...] What I basically wanted to do was to designate spaces that would not be seen and certainly not occupied. Buying them was my own take on the strangeness of existing property demarcation lines. Property is so all-pervasive. Everyone’s notion of ownership is determined by the use factor [...].” En aquesta entrevista, Gordon MattaClark descrivia el seu projecte Splitting the Humphrey Street Building (Divisió de l’edifici del carrer Humphrey) i explicava la seva idea de buit metafòric: un buit que no s’ha d’omplir necessàriament, un buit que es pot veure com una interrupció vàlida dels simples moviments quotidians. La seva idea de no-arquitectura ("l’arquitectura també és entorn") es centrava en llocs no urbanitzats, buits, interrupcions, llocs dividits i inaccessibles, en comptes de centrar-se en la funcionalitat arquitectònica o les "actituds que determinen la compartimentació de l’espai utilitzable". Acabava de comprar a Queens, a la ciutat de Nova York, 15 microparcel·les, "propietats inaccessibles", sobrants dels plànols d'un arquitecte. I va comprar tots aquells trossos de terreny ridículament estrets o propietats triangulars, d'unes quantes polzades d'ample, sense cap valor econòmic, per tal de poder fer una afirmació: 46 En esta entrevista, Gordon Matta-Clark describía su proyecto Splitting the Humphrey Street Building (División del edificio de la calle Humphrey) y explicaba su idea de vacío metafórico: un vacío que no tiene que llenarse necesariamente, un vacío que puede verse como una interrupción válida de los simples movimientos cotidianos. Su idea de no arquitectura ("la arquitectura también es entorno") se centraba en lugares no urbanizados, vacíos, interrupciones, lugares divididos e inaccesibles, en vez de centrarse en la funcionalidad arquitectónica o las "actitudes que determinan la compartimentación del espacio utilizable". Acababa de comprar en Queens, en la ciudad de Nueva York, 15 microparcelas, "propiedades inaccesibles", sobrantes de los planos de un arquitecto. Y compró todos aquellos trozos de terreno ridículamente estrechos o propiedades In this interview, Gordon Matta-Clark described his Splitting the Humphrey Street Building project and explained his idea of metaphoric void: a void that does not necessarily need to be filled in, seen as a valid interruption of simple daily movements. His idea of nonarchitecture (“architecture is environment too”) focused on undeveloped places, gaps, interruptions, split and inaccessible spaces, rather than on architectural functionality or “attitudes that determine containerization of usable space”. He had just bought 15 micro-parcels, “inaccessible properties” in Queens, New York City, that were leftover from an architect’s drawing. These ridiculously narrow plots or triangular properties, a few inches wide, with no economic value, were bought by the artist to make a statement: ownership, use and geometry do not always have to join forces to produce value. Walking around the Glòries site a few days ago, it occurred to me: independently of the recently proposed urban transformation, the la propietat, l’ús i la geometria no sempre han d’unir les seves forces per produir valor. Caminant per les Glòries no fa gaires dies se’m va acudir que, amb independència de la recent proposta de transformació urbana, el valor real d’aquesta zona és, precisament, més metafòric que funcional, cosmètic, polític o especulatiu. De fet, aquest lloc és un "espai de moviment", ja que sempre s’hi passa conduint, per sota o per sobre del tan qüestionat dònut elevat, que ofereix una seqüència urbana sorprenent. La plaça de les Glòries es redueix a moviment, a passar-hi... És el resultat del disseny de Cerdà, que va mirar de desplaçar la centralitat estenent-la massivament, molt ben sustentada en tres grans artèries que es creuen a les Glòries: la Gran Via, la Diagonal i la Meridiana. La pregunta que sorgeix a continuació és: aquest espai de trànsit s’hauria de convertir o es podria convertir en un lloc per estar-s’hi, en el sentit més literal de l’expressió? A més d’aquesta referència al moviment, Gordon Matta-Clark va revisar les conseqüències de les excentricitats geomètriques i va qüestionar les estratègies immobiliàries per a la divisió del sòl imposades unilateralment, que sovint es redueixen a l’optimització de les condicions geomètriques. Aleshores, quin valor té un diminut espai triangular sobrer? Una lectura excessivament jeràrquica de l’espai urbà que categoritza, divideix i després obligatòriament omple, provoca unes rareses geomètriques sorprenents: aquí, a les Glòries, la imposició de tres eixos principals va produir una sèrie de geometries sobreres que són especialment interessants perquè tenen una qualitat geomètrica bastant metafòrica. Alguns d’aquests espais no es poden omplir per raó de les peculiars característiques geomètriques que presenten. Però potser aquests espais d’aparcament improvisats, àrees asfaltades no utilitzades, voreres desproporcionades i zones de separació vergonyosament verdes són la veritable virtut de la plaça de les Glòries. Certament, hi garanteixen la flexibilitat necessària. Aquests espais intermitents, que esperen ser omplerts i utilitzats les vint-i-quatre hores del dia els set dies de la setmana, que esperen ser "integrats", "connectats" o "cosits" com una part important del celebrat vocabulari de disseny urbà de Barcelona, es podrien quedar senzillament tal com estan per complir el seu deure socialment sostenible. La bellesa d’aquest espai fragmentat, vist com un conglomerat d’àrees inaccessibles, envoltades de tanques, o de murs, o amagades darrere d’irregularitats topogràfiques o d’edificis immensos, queda garantida per l’"estructura de la normalitat", com ho anomenaria John Habraken. Les Glòries sempre ha estat un lloc en transformació constant, basat en la improvisació i la negociació gairebé diària, en mans de visitants i residents, venedors i compradors, turistes i ciutadans que van a la feina. Una lectura no jeràrquica d’aquest espai urbà, que donaria com a resultat l’acceptació d’una configuració oberta d’edificis, infraestructures, activitats i persones, defineix un horitzó alternatiu. L’espai al voltant de la plaça de les Glòries Catalanes, una plaça que no és una plaça, constitueix un paisatge peculiar. Una lectura coherent ofereix 360º de vistes tallades: 47 triangulares, de unas pocas pulgadas de ancho, sin valor económico alguno, para poder efectuar una afirmación: la propiedad, el uso y la geometría no siempre tienen que unir sus fuerzas para producir valor. Caminando por Les Glòries no hace muchos días se me ocurrió que, con independencia de la reciente propuesta de transformación urbana, el valor real de esta zona es, precisamente, más metafórico que funcional, cosmético, político o especulativo. De hecho, este lugar es un "espacio de movimiento", puesto que siempre se pasa por él conduciendo, por debajo o por encima del tan cuestionado donut elevado, que ofrece una secuencia urbana sorprendente. La plaza de Les Glòries se reduce a movimiento, a pasar por ella… Es el resultado del diseño de Cerdà, que intentó desplazar la centralidad extendiéndola masivamente, muy bien sustentada en tres grandes arterias que se cruzan en Les Glòries: la Gran Via, la Diagonal y la Meridiana. La pregunta que surge a continuación es: ¿este espacio de tránsito se tendría que convertir o se podría convertir en un lugar donde estar, en el sentido más literal de la expresión? Además de esta referencia al movimiento, Gordon Matta-Clark revisó las consecuencias de las excentricidades geométricas y cuestionó las estrategias inmobiliarias de división del suelo impuestas unilateralmente, que a menudo se reducen a la optimización de las condiciones geométricas. Entonces, ¿qué valor tiene un diminuto espacio triangular sobrante? Una lectura excesivamente jerárquica del espacio urbano que categoriza, divide y después obligatoriamente rellena, provoca unas rarezas geométricas sorprendentes: aquí, en Les Glòries, la imposición de tres ejes principales produjo una serie de geometrías sobrantes que son especialmente interesantes porque tienen una calidad geométrica bastante metafórica. Algunos de estos espacios no se pueden llenar debido a sus peculiares características geométricas. Pero quizá estos espacios de aparcamiento improvisados, áreas asfaltadas no utilizadas, aceras desproporcionadas y zonas de separación vergonzantemente verdes son la verdadera virtud de la plaza de Les Glòries. Ciertamente, garantizan la flexibilidad necesaria. Estos espacios intermitentes, que esperan ser llenados y utilizados las veinticuatro horas del día los siete días de la semana, que esperan ser "integrados", "conectados" o "cosidos" como una parte importante del celebrado vocabulario de diseño urbano de Barcelona, podrían quedar sencillamente tal como están para cumplir su deber socialmente sostenible. La belleza de este espacio fragmentado, visto como un conglomerado de áreas inaccesibles, rodeadas de vallas, o de muros, o escondidas detrás de irregularidades topográficas o edificios inmensos, queda garantizada por la "estructura de la normalidad", como la denominaría John Habraken. Les Glòries siempre ha sido un lugar en transformación constante, basado en la improvisación y la negociación casi diaria, en manos de visitantes y residentes, vendedores y compradores, turistas y ciudadanos que van al trabajo. Una lectura no jerárquica de este espacio urbano, que daría como resultado la aceptación real value of this area is, precisely, metaphorical rather than functional, cosmetic, political or speculative. In fact, the site is one of “movement space” as you drive through it, below or over the muchquestioned flying donut, offering a surprising urban sequence. Glòries is all about movement, about passing through. This is a result of Cerdà’s layout, which tried to displace the city’s centrality through its massive extension, carefully backed up by crossing three main arteries at the Glòries site: Gran Via, Diagonal and Meridiana. The following question arises: should or could this transit space become a place-to-be, in its most literal sense? In addition to this reference to movement, Gordon Matta-Clark re-evaluated the consequences of geometric eccentricities and questioned top-down real-estate strategies of land division that are often reduced to the optimization of geometric conditions. What is, then, the value of a tiny triangular leftover space? An excessively hierarchical reading of urban space that categorizes, divides and later obligatorily fills up leads to unexpected geometric rarities: here, at the Glòries site, the imposition of three main axes produced a series of leftover geometries that are particularly interesting, since they possess a rather metaphorical quality. Some of these spaces cannot be filled in because of their strange geometric characteristics. However, perhaps these improvised parking spaces, unused tarmacked areas, disproportionate pavements and shameful green buffer areas are the real virtue of the Plaça de les Glòries. They certainly guarantee the necessary flexibility. These intermittent spaces, waiting to be filled in and used 24/7, to be “integrated”, “connected” or “stitched” as a substantial part of Barcelona’s celebrated urban design vocabulary, might simply remain as they are to fulfil their socially sustainable duty. The beauty of this fragmented site, seen as a conglomerate of inaccessible areas, fenced off, walled off or hidden behind huge buildings or topographic irregularities, is assured by the “structure of the ordinary”, as John Habraken might call it. The Glòries site has always been in constant transformation, based on almost daily negotiation and improvisation, at the hands of visitors and residents, sellers and buyers, tourists and working citizens. A non-hierarchical reading of this urban space, which would result in acceptance of an open-ended configuration of buildings, infrastructure, activities and people, defines an alternative horizon. The site around the Plaça de les Glòries Catalanes, a plaza without being a plaza, does constitute a peculiar landscape: a coherent reading offers 360º of cut-off views: the Agbar Tower cut in two by the giant flyover; the new Design Museum, reduced to disconnected pieces of façade by the infrastructures that embrace it; residential buildings unanchored from the ground... The site as it is now, with its incomplete infrastructure, buildings under construction and flea market to be dismantled and moved, presents us with a generously urban, sliced landscape—a tribute to Gordon Matta-Clark, in fact. Autor Kris W. B. Scheerlinck Referències 1 G. Matta-Clark, Gordon. Splitting the Humphrey Street Building, Entrevista de Liza Bear al Maig de 1974, publicat al catàleg de l'exposició Gordon Matta-Clark Exhibition, Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia, Madrid, 2006, p.165-180 (cita p.166) Publicat originalment a Avalanche, Desembre 1974, p.34-37 2 N.J. Habraken, The Structure of the Ordinary MIT Press Cambridge 1998 — Plaça de les Glòries Catalanes Buits metafòrics i paisatges seccionats — — Plaza de Las Glòries Catalanes Vacíos metafóricos y paisajes seccionados — — Plaça de les Glòries Catalanes Metaphoric voids and sliced landscapes — PQuè és un buit metafòric? RMetafòric en el sentit que el seu interès o valor no depèn de l'ús que se’n pot fer... P Vol dir que li interessaven aquests espais des d'un punt de vista no funcional? R O des d’un punt de vista funcional tan absurd que ridiculitzava la idea de funció. Per exemple, el lloc on t’atures a lligar-te els cordons de les sabates, llocs que només són interrupcions dels teus moviments quotidians. Aquests llocs també són significatius des del punt de vista perceptiu perquè fan referència a l’espai de moviment. [...] Quan vaig comprar aquestes propietats […] el que em va entusiasmar més de la descripció que se’n feia va ser que eren “inaccessibles” [...] Bàsicament, el que volia era designar espais que no es podrien contemplar ni, certament, ocupar. Comprarlos va ser la meva pròpia assumpció de com en són d'estranyes les línies de demarcació de les propietats existents. La propietat és tan omnipresent... El concepte de propietat que té cadascú està determinat pel factor ús [...].1 P ¿Qué es un vacío metafórico? RMetafórico en el sentido de que su interés o valor no depende del uso que se le dé... P ¿Quiere decir que le interesaban estos espacios desde un punto de vista no funcional? R O desde un punto de vista funcional tan absurdo que ridiculizaba la idea de función. Por ejemplo, el lugar donde te detienes a atarte los cordones de los zapatos, lugares que sólo son interrupciones de tus movimientos cotidianos. Estos lugares también son significativos desde el punto de vista perceptivo porque son una referencia al espacio de movimiento. [...] Cuando compré estas propiedades […] lo que me entusiasmó más de la descripción que se hacía de ellas fue que eran “inaccesibles” [...] Básicamente, lo que quería era designar espacios que no podrían contemplarse ni, ciertamente, ocuparse. Comprarlos fue mi propia asunción de la rareza de los lindes de las propiedades existentes. La propiedad está tan omnipresente... El concepto de propiedad que tiene cada uno viene determinado por el factor uso [...].1 QWhat is a metaphoric void? AMetaphoric in the sense that its interest or value lies not in its possible use... QDo you mean you were interested in these spaces on some non-functional level? A Or on a functional level that was so absurd as to ridicule the idea of function. For example, the places where you stop to tie your shoelaces, places that are just interruptions in your daily movements. These places are also perceptually significant because they are a reference to movement space. [...] When I bought those properties […] the description of them that excited me the most was “inaccessible” [...] What I basically wanted to do was to designate spaces that would not be seen and certainly not occupied. Buying them was my own take on the strangeness of existing property demarcation lines. Property is so all-pervasive. Everyone’s notion of ownership is determined by the use factor [...].” En aquesta entrevista, Gordon MattaClark descrivia el seu projecte Splitting the Humphrey Street Building (Divisió de l’edifici del carrer Humphrey) i explicava la seva idea de buit metafòric: un buit que no s’ha d’omplir necessàriament, un buit que es pot veure com una interrupció vàlida dels simples moviments quotidians. La seva idea de no-arquitectura ("l’arquitectura també és entorn") es centrava en llocs no urbanitzats, buits, interrupcions, llocs dividits i inaccessibles, en comptes de centrar-se en la funcionalitat arquitectònica o les "actituds que determinen la compartimentació de l’espai utilitzable". Acabava de comprar a Queens, a la ciutat de Nova York, 15 microparcel·les, "propietats inaccessibles", sobrants dels plànols d'un arquitecte. I va comprar tots aquells trossos de terreny ridículament estrets o propietats triangulars, d'unes quantes polzades d'ample, sense cap valor econòmic, per tal de poder fer una afirmació: 46 En esta entrevista, Gordon Matta-Clark describía su proyecto Splitting the Humphrey Street Building (División del edificio de la calle Humphrey) y explicaba su idea de vacío metafórico: un vacío que no tiene que llenarse necesariamente, un vacío que puede verse como una interrupción válida de los simples movimientos cotidianos. Su idea de no arquitectura ("la arquitectura también es entorno") se centraba en lugares no urbanizados, vacíos, interrupciones, lugares divididos e inaccesibles, en vez de centrarse en la funcionalidad arquitectónica o las "actitudes que determinan la compartimentación del espacio utilizable". Acababa de comprar en Queens, en la ciudad de Nueva York, 15 microparcelas, "propiedades inaccesibles", sobrantes de los planos de un arquitecto. Y compró todos aquellos trozos de terreno ridículamente estrechos o propiedades In this interview, Gordon Matta-Clark described his Splitting the Humphrey Street Building project and explained his idea of metaphoric void: a void that does not necessarily need to be filled in, seen as a valid interruption of simple daily movements. His idea of nonarchitecture (“architecture is environment too”) focused on undeveloped places, gaps, interruptions, split and inaccessible spaces, rather than on architectural functionality or “attitudes that determine containerization of usable space”. He had just bought 15 micro-parcels, “inaccessible properties” in Queens, New York City, that were leftover from an architect’s drawing. These ridiculously narrow plots or triangular properties, a few inches wide, with no economic value, were bought by the artist to make a statement: ownership, use and geometry do not always have to join forces to produce value. Walking around the Glòries site a few days ago, it occurred to me: independently of the recently proposed urban transformation, the la propietat, l’ús i la geometria no sempre han d’unir les seves forces per produir valor. Caminant per les Glòries no fa gaires dies se’m va acudir que, amb independència de la recent proposta de transformació urbana, el valor real d’aquesta zona és, precisament, més metafòric que funcional, cosmètic, polític o especulatiu. De fet, aquest lloc és un "espai de moviment", ja que sempre s’hi passa conduint, per sota o per sobre del tan qüestionat dònut elevat, que ofereix una seqüència urbana sorprenent. La plaça de les Glòries es redueix a moviment, a passar-hi... És el resultat del disseny de Cerdà, que va mirar de desplaçar la centralitat estenent-la massivament, molt ben sustentada en tres grans artèries que es creuen a les Glòries: la Gran Via, la Diagonal i la Meridiana. La pregunta que sorgeix a continuació és: aquest espai de trànsit s’hauria de convertir o es podria convertir en un lloc per estar-s’hi, en el sentit més literal de l’expressió? A més d’aquesta referència al moviment, Gordon Matta-Clark va revisar les conseqüències de les excentricitats geomètriques i va qüestionar les estratègies immobiliàries per a la divisió del sòl imposades unilateralment, que sovint es redueixen a l’optimització de les condicions geomètriques. Aleshores, quin valor té un diminut espai triangular sobrer? Una lectura excessivament jeràrquica de l’espai urbà que categoritza, divideix i després obligatòriament omple, provoca unes rareses geomètriques sorprenents: aquí, a les Glòries, la imposició de tres eixos principals va produir una sèrie de geometries sobreres que són especialment interessants perquè tenen una qualitat geomètrica bastant metafòrica. Alguns d’aquests espais no es poden omplir per raó de les peculiars característiques geomètriques que presenten. Però potser aquests espais d’aparcament improvisats, àrees asfaltades no utilitzades, voreres desproporcionades i zones de separació vergonyosament verdes són la veritable virtut de la plaça de les Glòries. Certament, hi garanteixen la flexibilitat necessària. Aquests espais intermitents, que esperen ser omplerts i utilitzats les vint-i-quatre hores del dia els set dies de la setmana, que esperen ser "integrats", "connectats" o "cosits" com una part important del celebrat vocabulari de disseny urbà de Barcelona, es podrien quedar senzillament tal com estan per complir el seu deure socialment sostenible. La bellesa d’aquest espai fragmentat, vist com un conglomerat d’àrees inaccessibles, envoltades de tanques, o de murs, o amagades darrere d’irregularitats topogràfiques o d’edificis immensos, queda garantida per l’"estructura de la normalitat", com ho anomenaria John Habraken. Les Glòries sempre ha estat un lloc en transformació constant, basat en la improvisació i la negociació gairebé diària, en mans de visitants i residents, venedors i compradors, turistes i ciutadans que van a la feina. Una lectura no jeràrquica d’aquest espai urbà, que donaria com a resultat l’acceptació d’una configuració oberta d’edificis, infraestructures, activitats i persones, defineix un horitzó alternatiu. L’espai al voltant de la plaça de les Glòries Catalanes, una plaça que no és una plaça, constitueix un paisatge peculiar. Una lectura coherent ofereix 360º de vistes tallades: 47 triangulares, de unas pocas pulgadas de ancho, sin valor económico alguno, para poder efectuar una afirmación: la propiedad, el uso y la geometría no siempre tienen que unir sus fuerzas para producir valor. Caminando por Les Glòries no hace muchos días se me ocurrió que, con independencia de la reciente propuesta de transformación urbana, el valor real de esta zona es, precisamente, más metafórico que funcional, cosmético, político o especulativo. De hecho, este lugar es un "espacio de movimiento", puesto que siempre se pasa por él conduciendo, por debajo o por encima del tan cuestionado donut elevado, que ofrece una secuencia urbana sorprendente. La plaza de Les Glòries se reduce a movimiento, a pasar por ella… Es el resultado del diseño de Cerdà, que intentó desplazar la centralidad extendiéndola masivamente, muy bien sustentada en tres grandes arterias que se cruzan en Les Glòries: la Gran Via, la Diagonal y la Meridiana. La pregunta que surge a continuación es: ¿este espacio de tránsito se tendría que convertir o se podría convertir en un lugar donde estar, en el sentido más literal de la expresión? Además de esta referencia al movimiento, Gordon Matta-Clark revisó las consecuencias de las excentricidades geométricas y cuestionó las estrategias inmobiliarias de división del suelo impuestas unilateralmente, que a menudo se reducen a la optimización de las condiciones geométricas. Entonces, ¿qué valor tiene un diminuto espacio triangular sobrante? Una lectura excesivamente jerárquica del espacio urbano que categoriza, divide y después obligatoriamente rellena, provoca unas rarezas geométricas sorprendentes: aquí, en Les Glòries, la imposición de tres ejes principales produjo una serie de geometrías sobrantes que son especialmente interesantes porque tienen una calidad geométrica bastante metafórica. Algunos de estos espacios no se pueden llenar debido a sus peculiares características geométricas. Pero quizá estos espacios de aparcamiento improvisados, áreas asfaltadas no utilizadas, aceras desproporcionadas y zonas de separación vergonzantemente verdes son la verdadera virtud de la plaza de Les Glòries. Ciertamente, garantizan la flexibilidad necesaria. Estos espacios intermitentes, que esperan ser llenados y utilizados las veinticuatro horas del día los siete días de la semana, que esperan ser "integrados", "conectados" o "cosidos" como una parte importante del celebrado vocabulario de diseño urbano de Barcelona, podrían quedar sencillamente tal como están para cumplir su deber socialmente sostenible. La belleza de este espacio fragmentado, visto como un conglomerado de áreas inaccesibles, rodeadas de vallas, o de muros, o escondidas detrás de irregularidades topográficas o edificios inmensos, queda garantizada por la "estructura de la normalidad", como la denominaría John Habraken. Les Glòries siempre ha sido un lugar en transformación constante, basado en la improvisación y la negociación casi diaria, en manos de visitantes y residentes, vendedores y compradores, turistas y ciudadanos que van al trabajo. Una lectura no jerárquica de este espacio urbano, que daría como resultado la aceptación real value of this area is, precisely, metaphorical rather than functional, cosmetic, political or speculative. In fact, the site is one of “movement space” as you drive through it, below or over the muchquestioned flying donut, offering a surprising urban sequence. Glòries is all about movement, about passing through. This is a result of Cerdà’s layout, which tried to displace the city’s centrality through its massive extension, carefully backed up by crossing three main arteries at the Glòries site: Gran Via, Diagonal and Meridiana. The following question arises: should or could this transit space become a place-to-be, in its most literal sense? In addition to this reference to movement, Gordon Matta-Clark re-evaluated the consequences of geometric eccentricities and questioned top-down real-estate strategies of land division that are often reduced to the optimization of geometric conditions. What is, then, the value of a tiny triangular leftover space? An excessively hierarchical reading of urban space that categorizes, divides and later obligatorily fills up leads to unexpected geometric rarities: here, at the Glòries site, the imposition of three main axes produced a series of leftover geometries that are particularly interesting, since they possess a rather metaphorical quality. Some of these spaces cannot be filled in because of their strange geometric characteristics. However, perhaps these improvised parking spaces, unused tarmacked areas, disproportionate pavements and shameful green buffer areas are the real virtue of the Plaça de les Glòries. They certainly guarantee the necessary flexibility. These intermittent spaces, waiting to be filled in and used 24/7, to be “integrated”, “connected” or “stitched” as a substantial part of Barcelona’s celebrated urban design vocabulary, might simply remain as they are to fulfil their socially sustainable duty. The beauty of this fragmented site, seen as a conglomerate of inaccessible areas, fenced off, walled off or hidden behind huge buildings or topographic irregularities, is assured by the “structure of the ordinary”, as John Habraken might call it. The Glòries site has always been in constant transformation, based on almost daily negotiation and improvisation, at the hands of visitors and residents, sellers and buyers, tourists and working citizens. A non-hierarchical reading of this urban space, which would result in acceptance of an open-ended configuration of buildings, infrastructure, activities and people, defines an alternative horizon. The site around the Plaça de les Glòries Catalanes, a plaza without being a plaza, does constitute a peculiar landscape: a coherent reading offers 360º of cut-off views: the Agbar Tower cut in two by the giant flyover; the new Design Museum, reduced to disconnected pieces of façade by the infrastructures that embrace it; residential buildings unanchored from the ground... The site as it is now, with its incomplete infrastructure, buildings under construction and flea market to be dismantled and moved, presents us with a generously urban, sliced landscape—a tribute to Gordon Matta-Clark, in fact. la Torre Agbar tallada en dos per l’anell elevat gegant; el nou Museu del Disseny reduït a trossos de façana inconnexos per les infraestructures que l’envolten; els edificis residencials que no toquen a terra... El lloc tal com és ara, amb la seva infraestructura inacabada, edificis en construcció i el mercat dels Encants que s’ha de desmantellar i traslladar, ens ofereix un paisatge seccionat, generosament urbà. De fet, tot un homenatge a Gordon Matta-Clark. de una configuración abierta de edificios, infraestructuras, actividades y personas, define un horizonte alternativo. El espacio alrededor de la plaza de Les Glòries Catalanes, una plaza que no es una plaza, constituye un paisaje peculiar. Una lectura coherente ofrece 360º de vistas cortadas: la Torre Agbar cortada en dos por el anillo elevado gigante; el nuevo Museo del Diseño reducido a trozos de fachada inconexos por las infraestructuras que lo rodean; los edificios residenciales desprendidos del suelo... El lugar tal como es ahora, con su infraestructura inacabada, edificios en construcción y el mercado de Els Encants que se tiene que desmantelar y trasladar, nos ofrece un paisaje seccionado, generosamente urbano. De hecho, todo un homenaje a Gordon Matta-Clark. Buit metafòrics: cartografia d'espacios intermitents, zones inaccesibles i límits actuals dels edificis de la plaça de les Glòries Catalanes, Barcelona. 7 Vacíos metafóricos: cartografía de espacios intermitentes, zonas inaccesibles y límites actuales de los edificios de la plaza de Les Glòries Catalanes, Barcelona. 5 6 4 1 Metaphoric voids: mapping of intermittent spaces, unaccessible areas and present active building limits on the Plaça de les Glòries Catalanes site, Barcelona. 3 8 2 1 2 3 4 5 6 7 8 Paisatges fragmentats: espais intermitents, zones inaccessibles i límits actuals dels edificis de la plaça de les Glòries Catalanes, Barcelona 48 Paisajes fragmentados: espacios intermitentes, zonas inaccesibles y límites actuales de los edificios de la plaza de Les Glòries Catalanes, Barcelona Sliced landscapes: intermittent spaces, unaccessible areas and present active building limits on the Plaça de les Glòries Catalanes site, Barcelona Autor Maria Rubert Fotografia Alex Giménez Maria Rubert — Glòries, volta al "ruedo" — — Glòries, vuelta al ruedo — — Glòries, another round — Baixo a la parada Glòries de la línia 1 del metro de Barcelona a dos quarts d'onze d'un diumenge de març. L'estació és un espai ampli, enrajolat, gris, ben organitzat, amb triple andana. La sortida del metro em condueix al centre de l'antiga plaça parc, un espai verd, frondós, precintat per una reixa guerxa. Intento seguir el cercle però no m'hi sento còmoda i em dirigeixo cap al Museu del Disseny. En uns contenidors es presenta una exposició sobre Barcelona que mostra les obres properes i recents, i que ens introdueix al soterrani de l'edifici en forma de pinça sobre el viaducte. Veient el que hi ha al voltant i el que queda per venir, em sembla enginyós. Continuo donant la volta al cercle i penso en les altres places rodones de Barcelona: Espanya, Cerdà i Francesc Macià, el centre de les quals és inaccessible al vianant. I en altres, les acabades d'estrenar Lesseps i Europa: que difícil conciliar les rasants i quines ferides deixen els soterraments! Quan s'acaben els semàfors comença la perifèria, però quan les vies es desenganxen de les voreres, també. Tant si s'eleven com si es deprimeixen. Bajo en la parada Glòries de la línea 1 del metro de Barcelona a las diez y media de un domingo de marzo. La estación es un espacio amplio, alicatado, gris, bien organizado, con triple andén. La salida del metro me conduce al centro de la antigua plaza-parque, un espacio verde, frondoso, precintado por una reja alabeada. Intento seguir el círculo pero no me siento cómoda y me dirijo hacia el Museo del Diseño. En unos contenedores se presenta una exposición sobre Barcelona que muestra las obras próximas y recientes, y que nos introduce en el subterráneo del edificio en forma de pinza sobre el viaducto. Visto lo que hay alrededor y lo que queda por venir, me parece ingenioso. Sigo dando la vuelta al círculo y pienso en las demás plazas redondas de Barcelona: Espanya, Cerdà y Francesc Macià, cuyo centro es inaccesible al peatón. Y en otras, las recién estrenadas Lesseps y Europa: ¡qué difícil acomodar las rasantes y qué heridas dejan los soterramientos! Cuando se acaban los semáforos empieza la periferia, pero cuando las vías se despegan de las aceras, también. Tanto si se elevan como si se deprimen. La plaça rodona és un invent bo per circular. Es van projectar per ordenar les cruïlles de les avingudes als parcs i boscos des del segle xvii. Al començament del segle xx aquesta idea es va exportar per regular els nous trànsits de les ciutats. Ara la idea s'ha traslladat al territori. Potser és això el centre modern d'una ciutat: una cruïlla extraordinària, com la intersecció que dibuixa Tony Garnier entre els tres pols de la cité industrielle. Continuo la volta al "ruedo" d'aquesta plaça engruixida pels trens i el metro, busco l'eix de la Diagonal, és difícil. Més enllà, la Meridiana tampoc ho té fàcil. Són avingudes amb vocació territorial, seria bo que no s'interrompessin aquí. Gran Via amb una secció semisoterrada que ja es va allunyar fa alguns anys del centre cap al sud, cap als afores. La plaza redonda es un invento bueno para circular. Se proyectaron para ordenar los cruces de las avenidas en los parques y bosques desde el siglo xvii. A principios del siglo xx se exportó esa idea para regular los nuevos tráficos de las ciudades. Ahora se ha trasladado la idea al territorio. Quizás es eso el centro moderno de una ciudad: un extraordinario cruce, como la intersección que dibuja Tony Garnier entre los tres polos de la cité industrielle. Continúo la vuelta al ruedo de esta plaza abultada por los trenes y el metro, busco el eje de la Diagonal, está difícil. Más allá tampoco lo tiene fácil la Meridiana. Son avenidas con vocación territorial, sería bueno que no se interrumpieran aquí. Gran Via con una sección semisoterrada que ya se alejó hace algunos años del centro hacia el sur, hacia el extrarradio. I get off at Glòries on line 1 of Barcelona’s Metro at ten thirty on a Sunday morning in March. The station is spacious, tiled, grey, well organized; it has a triple platform. The exit leads me to the centre of the old plazacum-park, a green, leafy space, enclosed by a curved railing. I try to follow the circle, but I feel uncomfortable and head to the site of the future Design Museum instead. An exhibition about Barcelona has been set up inside a couple of containers, showing recent and future planning projects, drawing us into the basement of this peg-shaped building above the viaduct. Considering what is already there and what is yet to come, it seems clever. I continue to walk around the circle and think about the other circular plazas in Barcelona: Espanya, Cerdà and Francesc Macià, with a centre that is inaccessible to pedestrians. The recently opened Lesseps and Europa plazas also come to mind: how difficult it is to accommodate different levels, and how deep the gashes of burying them underground! The disappearance of traffic lights marks the start of the periphery, but so does the point where roads, whether raised or lowered, are stripped of pavements. Tot el que acostumem a anomenar arquitectura queda lluny, els edificis s'enganxen els uns als altres de manera inquietant: l'elegant obús de Nouvel submergit en una vorera impossible, un hotel, el centre comercial, un edifici llarguíssim. Hi ha una escola en un edifici antic industrial i un centre comercial en un de modern. Costa d'ima49 Todo lo que acostumbramos a llamar arquitectura queda lejos, los edificios se pegan unos a otros de manera inquietante: el elegante obús de Nouvel sumergido en una acera imposible, un hotel, el centro comercial, un edificio larguísimo. Hay una escuela en un edificio antiguo indus- The circular plaza is a good invention for handling traffic. Originally designed to organize the junction of avenues in 17th century parks, in the early 20th century, the idea of the plaza was exported to regulate the new traffic flows in cities. Now, it is being transferred to the scale of territory. Perhaps this is the modern centre of a city: an extraordinary junction, like the intersection drawn out by Tony Garnier between the three zones of his Cité Industrielle. I continue walking around the ring of the plaza taken up by trains and the Metro, looking for the axis of the Diagonal; it’s no easy feat. Finding Meridiana isn’t either. These are avenues with a territorial vocation; it would be good if they weren’t interrupted here. Gran Via, with a semi-undergrounded section, started moving away from the centre some years ago, heading south, towards the outskirts. Everything we usually call architecture seems faraway. Here buildings are awkwardly stuck together: Nouvel’s elegant shell submerged in