Barroco europeo

L'esperit barroc suposa un canvi radical respecte el Renaixement. El Barroc és l'època del desengany, l'home
desperta del somni renaixentista que l'havia seduït amb falses promeses d'esperança i topa amb la cruesa de la
realitat. Les ciutats italianes, dividides, es veuen impotents davant les grans nacions que comencen a emergir a
Europa − França i Anglaterra − i l'Imperi Espanyol entra en una lenta i agònica decadència, observant com els
territoris conquerits a la resta d'Europa s'escolen progressivament entre les seves mans.
El pèndol de l'art es torna a decantar cap el realisme, i l'intelectualisme del Renaixement queda substituït per
una nova sensualitat barroca. Moltes de les pintures barroques encara mostren els mites grecoromans que
havien inspirat l'humanisme, ara, però, notem com el color de la pell s'ha engroguit i les figures perden la
bellesa ideal que les havia caracteritzat per acostar−se a un forma del cos més propera a la realitat (Rubens,
per exemple). La concepció artística dona, també, un gir inquietant cap el pessimisme, potser seguint la seva
voluntat realista, que l'obliga a no deixar de banda els pitjors aspectes de la societat. Ribera, per exemple, ens
mostra moltes figures envellides, encara fortes i robustes, però que comencen a debilitar−se pel pas dels anys;
és, potser, l'enyorança de la força de que havia gaudit l'Imperi Espanyol o la Itàlia de d'inicis del
Renaixement, ara ja nacions velles i decadents.
De la mateixa manera, Velázquez amb Els borratxos i Carreño amb La monstrua ens mostren una degradació
definitiva dels mites grecs, amb figures que tant podríem qualificar d'humanes com de monstruoses. Enmig
d'una gran tensió religiosa i espiritual, l'home comença a dubtar dels valors sobre els quals s'ha aixecat la
societat occidental. Descartes, amb el Discurs del mètode, Shakespeare amb Hamlet o Calderón amb La vida
es sueño qüestionen temes que fins aleshores havien semblat incontestable; sorgeixen noves preguntes i nous
dubtes que ningú mai s'havia plantejat. Aquesta incertesa contagiosa arriba també fins l'art; és precisament en
aquesta època quan la lletjor comença a ser considerada com una altra forma d'expressió artística, tan vàlida
com l'antiga recerca de la bellesa, de la qual, no obstant, encara podem trobar alguns representants importants
com podria ser el mateix Velázquez.
Sovint s'ha dit, també, que el Barroc és un art excessiu i recarregat, una simple degradació de l'art neoclàssic.
Hem de pensar, però, que el segle XVII ens presenta nacions decadents, però també ens mostra potències
emergents en plena esplendor, com poden ser França i Anglaterra i, fins i tot, la mateixa Església, que gaudeix
d'un poder econòmic considerable oposat a la misèria del poble. D'aquesta manera, el recarragament decoratiu
que observem en moltes esglésies espanyoles i palaus francesos és, entre d'altres coses, una mostra d'aquesta
sumptuositat. El Barroc és, de fet, una època que es caracteritza per la diversitat artística; podem trobar, per
tant, recagarrament excessiu en certs aspectes, però hem de recordar que encara hi ha molts artistes, com
Velázquez, que segueixen buscant l'elegància de l'ordre en les seves composicions.
M'agradaria ressaltar una obra, Màrsies i Apol·lo de Ribera, que resumeix aquesta desigualtat entre les nacions
europees del Barroc. Màrsies, postrat, té el rostre convulsionat pel sofriment i l'agonia, és l'encarnació de la
decadència. D'altra banda, Apol·lo l'observa complagut i altiu, mostrant joventut i fortalesa; és el reflex del
triomf. Així com hi ha una Europa patint, també hi ha una Europa jove hi forta que vol triomfar sobre
l'anterior. El clarobscur típic del barroc sembla la síntesi perfecta de la situació política d'Occident, un
paisatge confús dividit entre la llum i les ombres.
L'esperit barroc s'enfronta, per tant, amb un nou patiment per al qual el Renaixement no l'havia preparat, és el
sentiment d'impotència davant el declivi i davant els nous dubtes espirituals que flagel·len tant a artistes com a
pensadors. Artistes espanyols i italians veuen com la decadència s'estén al seu voltant i el poble és consumit
per la degradació; mentrestant, aquells que tenen força suficient per canviar la situació observen complaguts
com les antigues il·lusions es desfan amb el pas del temps i son reemplaçades per un pessimisme forçat per la
misèria que ens mostra la realitat. L'art, per tant, podrà mostrar triomf i bellesa, però també podrà veure's
impregnat per la cruesa i tristesa d'una societat que s'enfonsa en la pobresa i comença a perdre tota esperança
de renaixença.
1
Les ruïnes d'unes esperances desfetes
(Assaig basat en l'esperit del Barroc)
Eric Oliva
Ceret
Història de l'art
Maig de 2002
2