`El florido pensil`, però des del punt de vista de les nenes

la penúltima 55
SÁBADO
30 Enero 2016
E
ACTRIZ
entrevista
Lloll Bertran
Edad: 58 años
La actriz catalana estrena junto a
Isabel Rocatti, Roser Batalla,
Victòria Pagès y Mireia Portas
‘El Florido Pensil’ nenes, en el
Poliorama el 11 de febrero.
Àngels Fàbregues
Barcelona
“La postguerra robó muchas ilusiones”
¿Dónde está Vanessa?
En mi casa. Vive conmigo siempre
y me hace ilusión saber que está en
algún rincón de mucha gente.
¿Qué significó este personaje?
Un momento muy especial porque
fue un personaje que conectó
enseguida con el público. La gente
se lo apropió y le cogió mucho
cariño. Tenía mucha ternura, era
muy entrañable. Fue una manera
de poder entrar en el corazón de
mucha gente.
¿Costó desprenderte de este
personaje?
Tengo la sensación de que no me
he desprendido de él. Me encanta
hacer personajes nuevos, pero yo
nunca mato a mis personajes.
Haces teatro de texto, pero
también musicales
Me encanta cantar, me fascina.
Cuando escuchas la música parece
que se conecte todo.
¿El ‘boom’ de los musicales es
bueno para el teatro?
Ha sido una estrategia maravillosa
porque ha captado a mucha gente
que igual pensaba que el teatro era
algo más intelectual. Los musicales
tienen un gran poder de atracción.
La música seduce rápidamente, el
teatro también, pero la música es
especial, fascinadora. Si tuviera que
elegir creo que elegiría el musical.
más madera
pere mas
El 11 de febrero estrenáis ‘El
Florido Pensil’ Nenes (Niñas)
¿Qué encontraremos?
Hay una parte que te obliga a
pensar mucho porque es lo que
pasaba en la escuela franquista.
Una época que fue muy dura
pero que filtrada a través de los
ojos de un niño hay veces que es
muy divertida… siempre con un
trasfondo de crítica y reflexión.
¿Reírse de los malos rollos del
pasado es una buena terapia?
Sí, es una catarsis, expulsamos
fantasmas. Yo no viví la escuela
franquista pero cuando te
informas te das cuenta de que
era aberrante, incomprensible,
irracional.
valentí enrich
El entrecot
de la vida son
otras cosas,
pero el fútbol
es la salsa
Se hicieron barbaridades
Si, y tampoco hace tantos años.
Un doctor como Vallejo Nájera
escribió cosas como, “A la mujer se
le atrofia la inteligencia como las
alas a las mariposas de Kerguelen,
ya que su misión en el mundo no es
la de luchar en la vida, sino acunar
la descendencia de quien tiene que
luchar por ella”. Imagínate.
¿Qué robó la postguerra?
Muchas ilusiones. Aunque
pienso que el ser humano es
muy sorprendente. Explican
cosas que vivieron en campos
de concentración o durante la
guerra que parece imposible que
lo superaran, y lo hicieron. Les
robaron mucha parte de vida,
Y una de las vías de escape era
el fútbol…
(Risas) Sabemos que la esencia
de la vida, o sea, el entrecot, son
otras cosas, pero después la salsa
que le ponemos son aspectos más
divertidos como el fútbol. Yo no
sé de fútbol pero soy muy culé y
cuando en un partido del Barça
Lloll Bertran nos
atendió en la
sala de ensayos
del Poliorama
donde preparan
la obra ‘El
Florido Pensil’,
una crítica
a la escuela
franquista vista
con ojos de niña
los dos equipos juegan bien es
fascinante, un espectáculo puro.
Es una vía de escape maravillosa.
¿Haces deporte?
Soy de las que me gusta el deporte
constante pero racional. En el
gimnasio pasé por una clase
donde había una abuela y una
embarazada y dije: esta es la mía.
Lo tuve clarísimo.
¿Cómo es la vida al lado de
un poeta (Celdoni Fonoll, su
marido)?
¡Muy bien rimada y ritmada!
El misterioso viaje de Neymar a Madrid
▄ “Siempre hay debate con todo, estoy muy feliz
aquí en Barcelona, tengo prácticamente de todo: felicidad, salud, es una ciudad muy buena, un club espectacular, hay jugadores de otro planeta...”. El autor de
estas palabras es ni más ni menos que Neymar. Las dijo en beIN Sports respondiendo a los rumores que rodean a su renovación. “¿Tiene que sufrir la gente?”, le
repreguntaron. “Que se queden tranquilos”, añadió.
El eventual fichaje por el Madrid pone cachondos a los
de la Central Lechera y por eso se agarraron a otra frase del brasileño “pero... tenemos que ver todo”. ‘Los
Manolos’ en Cuatro se preguntaban “¿A qué juega
Neymar?, podría haber sido claro pero no”.
Pedrerol en ‘Jugones’ avisaba “¡Ojo a las declaraciones, ya tenemos lío, hay nervios en el Barça!” y
añadía otro misterio: “¿Estuvo el jugador el jueves en
Madrid? ¿Cenó a escasos metros del Bernabéu?”. Los
“escasos metros” ya eran casi 3 kilómetros del estadio
en Cuatro, o sea, prácticamente cualquier restaurante
de Madrid. Así siguieron mareando la perdiz a pesar de
saber que si Ney estuvo en la capital fue por motivos
publicitarios. El asunto de la cena era una “primicia” de
Manolo Lama que nadie ha confirmado y tal es el cabreo de Ney que se le ocurrió colgar un vídeo descalificándolo “recado para el periodista que habla mierda”.
Mal, muy mal. Insultando se pierde la razón.
T
+ estrenes
EL FLORIDO PENSIL (NENES)
Ha arribat l’hora de tornar a l’escola! Però no pas a una d’aquestes
escoles modernes que vés a saber
quina mena d’idees progressistes
et fiquen al cap, sinó una de les
d’abans; una escola franquista
com Déu mana, respectuosa tant
amb els ‘principios fundamentales
del Movimiento’ com amb la moral cristiana inseparable d’aquests
principis. I una escola de la qual
una nena com cal pugui sortir ben
preparada per transformar-se en
l’esposa devota i mare de família
exemplar que la societat espera
d’ella; més tard, ja s’encarregarà
la Sección Femenina d’acabar de
polir els detalls. Dues dècades
després que la versió vestida de
blau d’‘El florido pensil’ –la versió
del tema protagonitzada per
nens– es convertís en un enorme
èxit popular, ens arriba ara la
versió vestida de rosa (i tothom
sap com ajudaven aquests colors
identificadors a no fer-se embolics
en el tema de la identitat sexual!),
en què les nenes hi diuen la seva.
Esperem que el grup escollit com
a representatiu estigui integrat
per nenes ben educades. Però, del
que estem segurs, de moment,
és que està integrat per actrius
molt competents que, fins i tot si
es mostren en alguns moments
una mica maleducades, ens faran
riure força gràcies a (o per culpa
de) un sistema educatiu que, de
fet, no tenia cap mena de gràcia.
Però que, això sí, ensenyava molt
bé a delimitar la diferència que
existeix entre una dona ‘decent’
i una de les altres. I això s’ha
perdut, senyoretes! A PARTIR
DEL LLIBRE D’ANDRÉS SOPEÑA.
ADAPTACIÓ: KIKE DÍAZ DE RADA.
932 181 512. FINS AL 20/3. PREU:
12-20€. HORARI: DJ., 18 I 21H; DV.
I DS., 21H; DG., 20H.
• Jtregina.com
Victòria Pagès, poc atenta a classe i pensant en les seves coses de nena. FOTO: JOSEP AZNAR/DANIEL ESCALÉ
VERSIÓ CATALANA: GUILLEM-JORDI GRAELLS. DIR.: FERNANDO
BERNUÉS I MIREIA GABILONDO.
INT.: ROSER BATALLA, LLOLL
BERTRAN, VICTÒRIA PAGÈS,
MIREIA PORTAS, ISABEL ROCATTI.
LLOC: TEATRE POLIORAMA.
LA RAMBLA, 115. METRO:
CATALUNYA (L3). TEL.: 933 177
599. SENSE DATA DE COMIAT.
PREU: 20-29€. HORARI: DE DC. A
DV., 21H; DS., 18 I 21H; DG., 21H.
• Teatrepoliorama.com
AMPARO MORENO:
RECURSO DE AMPARO
Aquí la tenim, un altre cop entre
nosaltres, després d’una llarga
absència! Tan llarga que, fins i tot,
pot haver-hi entre vosaltres qui
hagi sentit a parlar sovint d’ella o
l’hagi vist al cinema més d’un cop
(ficada, per exemple, en alguna
pel·lícula de Ventura Pons; ella ha
sopars
estat una de les seves actrius fetitxe), però no hagi tingut mai ocasió
de gaudir de la seva presència a
l’escenari. L’Amparo, segur que ho
sabeu, va ser la més atípica –per
físic– però també una de les més
populars vedets d’aquell mític El
Molino dels anys vuitanta. Com
també –i això s’acostuma a
oblidar massa sovint quan es parla
d’ella– la protagonista d’espectacles tan dramàtics com ara ‘Marat
Sade’, ‘Qui té por de Virginia
Woolf?’ o el llegendari ‘Roberto
Zucco’ dirigit per Lluís Pasqual.
Guardonada amb el premi a la
millor actriu pel monòleg ‘Shirley
Valentine’, l’Amparo s’ha deixat
caure també per sèries televisives
tan diverses com ‘Farmacia de
guardia’, ‘Majoria absoluta’, ‘El
comisario’ i ‘El cor de la ciutat’. I
ara se’ns presenta en solitari, amb
més ganes de petar la xerrada
Lírics
7 Portes
19 de febrer
Soprano
Hora: 20:30 h
Preu: 45 €
Piano
esmorzar
ciència
21 de febrer
QUÈFEM 19/02/2016
16
al
7 Portes
Irene Mas
Josep Buforn
Direcció i presentació artística
al
de
que de posar-se formal, amb un
espectacle unipersonal corrent.
El que ella vol és parlar-nos una
mica de tot: de la seva carrera,
de la seva parella, amb la qual ha
viscut molts anys de complicitat,
de la nova línia que ha adquirit
gràcies a una dieta mediterrània
que l’ha deixat amb un aspecte
ben diferent del que lluïa quan
presumia al Molino dels seus bons
cent quilos, de la disbauxa política
general, de la catalanitat entesa a
l’estil Moreno i, fins i tot, dels mai
prou enyorats Reis Catòlics. I de
ben segur que ho farà demostrant
un cop més que els animals
escènics poden perdre pes, però
mai no perden el seu carisma. DE
GUILLERMO BENITO. DIR.: ENRIC
BOIXADERA. CIA. HISTRIONIC, SL.
INT.: AMPARO MORENO. LLOC:
JOVE TEATRE REGINA. SÈNECA, 22.
METRO: DIAGONAL (L3, L5). TEL.:
ET PLANTO
Després d’haver-nos ofert la
comèdia romàntica més científica
i original de la temporada passada
(‘Tortugues o la desacceleració de
les partícules’) i d’haver guanyat
gràcies a aquesta un grapat de
premis, ara Clàudia Cedó ens
presenta una nova comèdia que
comença justament en aquell
punt en què sembla haver-se
acabat el romanticisme. Si us heu
fixat en el títol d’aquesta peça
estrenada al Festival Temporada
Alta, ja deveu haver deduït que
aquí hi ha algú (en aquest cas, la
Júlia) disposat a deixar algú altre
(en aquest cas, el Miquel). Però
potser tampoc se us ha escapat
que, amb un títol així, també la
botànica està destinada a tenir
un paper important en aquesta
història d’amors i desamors que
l’autora ha creat en gran mesura
partint de les improvisacions
dels seus intèrprets. Afegiu a les
plantes i al romanticisme d’anada
i tornada una música composta
especialment per a l’espectacle i
la projecció d’unes molt animades
animacions creades per Andrea
Zayas, i ja teniu una proposta prou
atractiva per no deixar-la passar.
DRAMATÚRGIA I DIR.: CLÀUDIA
CEDÓ. INT.: GENÍS CASALS, EDUARD SERRA, ARNAU NADAL, JÚLIA
FALGÀS. TEATRE TANTARANTANA.
C/ DE LES FLORS, 22. METRO:
PARAL·LEL (L2, L3). TEL.: 934 417
022. FINS AL 28/2. PREU: 16-21€.
HORARI: DE DC. A DS., 21H; DG.,
19H. • Tantarantana.com
Roger Alier
Entrada esmorzar
de 9:00 a 10:00 h
Tertúlia
de 10:30 a 12:00 h
Preu: 25 €
Joan Gómez Urgellés
Matemàtic i professor de la UPC. Autor del llibre: Matemáticos,
espías y piratas informáticos: Codificación y criptografía
Jordi Puiggalí Allepuz
Chief Security Officer i Senior Vice President for Research and
Security de SCYTL, Secure Electronic Voting
Xavier Gatius
Director General del CESICAT
Ciberdelicte, ciberseguretat:
seguretat en el mon virtual d'internet
Més informació, reserves i
compra de tiquets a:
RESTAURANT 7 PORTES
Passeig Isabel II, 14 I Barcelona
www.7portes.com
93 319 30 33
www.facebook.com/7portes
@7portes
DILLUNS, 15 FEBRER 2016
LA VANGUARDIA 37
CULTURA
CRÍTICA D E C L ÀSS ICA
Absències
OBC
Intèrprets: Lorenzo Viotti, direc­
tor, Juan Manuel Cañizares,
guitarra
Lloc i data: L’Auditori (12­14/
II/2016)
JORGE DE PERSIA
.
Les cinc actrius que donen vida a aquesta revisió femenina d’El florido pensil
La Lloll porta el Poliorama ‘Nenes’, un
repàs còmic a l’educació franquista
Bernués torna a dirigir ‘El florido pensil’, però des del punt de vista de les nenes
JUSTO BARRANCO
Barcelona
Fa vint anys va aconseguir un
èxit enorme al teatre barceloní:
ni més ni menys que 100.000 es­
pectadors. I ara torna, però des
d’una perspectiva diferent. Tor­
na l’adaptació teatral del llibre El
florido pensil, d’Andrés Sopeña,
un repàs de la delirant equació
nacionalcatòlica que va triomfar
a les llibreries i més tard als esce­
naris de tot Espanya gràcies a
Fernando Bernués, de Tanttaka
Teatroa, que ha dirigit l’obra ni
més ni menys que en castellà, ca­
talà, eusquera i gallec. I que ara,
anys més tard, hi torna, però des
de l’altre costat, des de l’educa­
ció que van rebre les nenes, per
la qual cosa part del muntatge ha
canviat per reflectir la seva edu­
cació diferent sobre la llar, en el
temps de lleure, en la gimnàstica
o fins i tot en els exemples de ma­
temàtiques. És El florido pensil:
nenes, que comença funcions al
teatre Poliorama amb un reparti­
ment de grans nenes: Lloll Ber­
tran, Victòria Pagès –totes dues
acaben de triomfar a Molt soroll
per no res–, Isabel Rocatti, Roser
Batalla i Mireia Portas. Per a
Bernués, abordar el tema de la
dona en aquella educació conti­
nua sent molt actual. Segons la
seva opinió, les situacions terri­
bles de violència de gènere a què
ens enfrontem cada dia encara
estan afectades per l’educació
nacionalcatòlica, “pel tracta­
ment de la dona en el franquis­
me”. I diu que si, d’aleshores re­
cordem la violència més evident
i física, “la violència que es va
exercir sobre la dona no va ser
menor”. “Se la va segrestar de la
vida pública, social, cultural,
amb una educació dirigida al fet
que tingués un paper de dona re­
signada al servei del patriarcat. I
ara rescatem aquella memòria.
Hi ha comportaments als quals
assistim encara, ancorats en
aquella concepció ideològica”,
assenyala, i remarca que els es­
pectadors assistiran a un Florido
pensil comú amb què va pujar als
escenaris fa anys i a un altre de
completament nou. Una comè­
dia, “però de les que dius ‘no sé
de què estic rient’; o en què rius
per no plorar”, ironitza.
Lloll Bertran afirma: “Hem fet
un viatge, un retorn al passat
molt passat de voltes i que sem­
bla que encara no acaba de pas­
sar del tot”. “El que s’inculcava
era demencial, es deia que les do­
nes tenien la intel∙ligència atrofi­
ada, que havien de ser discretes...
Situacions tràgiques que aquí
passen pels ulls d’unes nenes i es
veuen des d’una altra perspecti­
va, una dimensió més còmica”. I
recorda que encarna una nena
Bernúes afirma que
l’actual xacra de la
violència de gènere
té les seves arrels en
el nacionalcatolicisme
rural que no s’assabenta gaire de
res i a qui li afecta molt tot però
que és feliç amb les amigues i és
molt tendra. I alhora, com que
totes també interpreten papers
d’adultes, és Doña Gimena, “una
professora de gimnàstica filla de
militar molt rígida i severa, bas­
tant patètica, una falangix dominatrix de pensament únic”, riu.
Per Mireia Portas, que encarna
una nena pija –“no sé per què
m’han donat aquest paper”, som­
riu– i una inspectora falangista
“superdolentíssima”, “massa bé
està aquella generació de dones
havent rebut cada dia aquella
educació bestial. Costa de creure
que a prop que va estar aquest
temps de nosaltres, ens va anar
de poc”. Roser Batalla, que a
l’obra és la filla d’un roig exiliat i
com a adulta dóna vida a una
monja “que no entén gaire bé el
que està explicant però reparteix
llenya si algú no ho repeteix bé”,
diu que és una educació que in­
tenta suprimir el lliure albitri, no
donar tota la informació perquè
la gent pugui saber qui és i què
volen.
El productor, Toni Albaladejo,
d’Anexa, explica que han esgotat
les funcions escolars de l’espec­
tacle en una setmana. I creu que
és un bon senyal de l’èxit que pot
tornar a tenir l’obra. Fa vint anys
va aconseguir, recorda, dos­
cents bolos per tot Catalunya,
quan ara només n’hi sol haver
una trentena. “Serem al Poliora­
ma fins al 2032”, conclou.
“Doncs no sé si podrem fer de
nenes”, somriu la Lloll.!
Possiblement a l’OBC han pro­
gramat aquest cap de setmana el
Concert d’Aranjuez de Joaquín
Rodrigo perquè fa tot just uns
mesos es van fer 75 anys de l’es­
trena absoluta al Palau, interpre­
tada per Regino Sáinz de la Maza
i dirigit per César Mendoza Lasa­
lle. És una de les obres més difo­
ses del repertori espanyol al món
i representa un retorn al “casti­
cisme”: melodia popular domi­
nant de superfície i un acompa­
nyament amb unes quantes dis­
sonàncies, i molt ben escrit, sens
dubte. Per això, pel que vaig po­
der escoltar per la retransmissió
que fa Catalunya Música, no fa
falta que un guitarrista hi afegeixi
els florejos flamencs, però sí que
no falli passatges; és obra adusta
de trets potents en expressió.
El director va ser un jove que
també fa els seus primers passos,
però sisplau, que els faci amb les
orquestres menors que hi ha al
món. Perquè pel que vaig escoltar
–no li vaig poder veure el gest– no
va treballar a fons gaires detalls, i
quan va rematar la seva feina amb
l’Heroica de Beethoven, ho va fer
d’entrada amb un tempo inexpli­
cable que va destruir l’arquitec­
tura magistral de l’obra, entre al­
tres coses no respectant l’accen­
tuació del compositor, i amb una
idea pobra de les tensions. Em­
penta innecessària on hi ha d’ha­
ver profunditat. No se per què do­
nen patent de cors a aquests di­
rectors que encara n’hand
d’aprendre molt. Que ho facin...
però no aquí. L’interès de la ses­
sió va estar en Absència, obra
d’Héctor Parra, que va ser escrita
precisament per al concurs de di­
recció de Cadaqués que va gua­
nyar aquest jove Viotti. Moltes
coincidències, però obra benvin­
guda perquè parla de la gran sen­
sibilitat, del lirisme íntim del llen­
guatge de Parra que sap treballar
l’orquestra en funció de l’expres­
sió. Parra va lamentar al comen­
çament la mort del gran composi­
tor català David Padrós. Se li hau­
ria d’haver dedicat formalment el
concert.!
32
DILLUNS, 15 DE FEBRER DEL 2016
cultura
ara
LITERATURA
La “revolució interior” de Roc Casagran
L’escriptor es qüestiona a ‘L’amor fora de mapa’ les maneres d’estimar i relacionar-se
novel·la. Durant la presentació del
llibre a la premsa van mostrar un videoclip, enregistrat a València, amb
una de les cançons. Entre els “figurants” es podien veure David Fernàndez i Empar Marco.
SÍLVIA MARIMON
BARCELONA
La primera imatge de L’amor fora de
mapa (Sembra Llibres) és un vàter.
“Són les torres d’ivori d’avui dia”,
escriu Roc Casagran (Sabadell,
1980). L’escriptor i poeta continua
fent una reflexió sobre la impossibilitat de viure en una reclusió infinita, perquè els poetes també s’han
de guanyar la vida i perquè “sense el
món no hi ha poemes”. El personatge principal del llibre tampoc aspira a viure amagat sota una closca.
De fet, es diu Llull en homenatge a
Ramon Llull: “M’agrada jugar amb
els noms, és una reivindicació de la
nostra cultura i arrels, però també
he escollit el nom de Llull perquè
ell va abandonar la família per conèixer altres realitats, volia aprendre preguntant als altres”, assegura l’escriptor. Qüestionar-ho tot és
precisament el que fa el Llull de Roc
Casagran, amb qui l’autor comparteix edat –té trenta-i-pocs anys– i
passió per la poesia.
L’amor fora de mapa comença en
un lavabo, en un hotel de tres estrelles d’Alacant, i amb una ruptura: el
Llull, un poeta amb una feina grisa, deixa la seva relació amb la Clàudia, una activista social, i comença
a replantejar-se les relacions amoroses, els amics i la família. A la novel·la té una gran importància un
segon personatge, l’amic de l’ànima
del Llull, l’Elgar, un guitarrista
d’origen bosnià que es guanya la vida en una funerària. “Una vegada
Llibre, poesia i música
“Quan vaig començar a idear la novel·la vaig somiar a poder fer-ho, això, incloure poesies i cançons –recorda Casagran–. Fa temps que defenso que la poesia agrada però no
arriba a la gent. Incloure poesia en
una novel·la és un bon mecanisme
per introduir-hi les persones que
tenen aversió a agafar un llibre de
poesia”.
Més connexions amb Llull
trenca la seva relació amb la Clàudia, el Llull s’ho replanteja tot, com
viure sense reproduir pautes del
passat”, explica l’autor sabadellenc. “Es va traient capes de prejudicis i busca altres maneres d’estimar, sense importar-li si estan ben
vistes o no”, afegeix. Aquesta “revolució interior”, repensar com
ens relacionem amb els altres, és,
segons l’escriptor, la manera de començar qualsevol revolució social
des de baix. “Plantejar-nos com establim les relacions personals és
important perquè, si no, les vivim
per pura inèrcia”, diu l’autor de
L’amor fora de mapa.
Roc Casagran
a la llibreria
Documenta de
Barcelona, on
es va presentar
el seu nou
llibre,
L’amor fora de
mapa, editat
per Sembra
Llibres.
PERE TORDERA
L’escriptor i poeta ha escollit fer
servir la primera persona. “Ho he
fet perquè volia intentar que el lector es posés en la pell del protagonista”, argumenta. Casagran prefereix no parlar de novel·la generacional. “És un posicionament vital,
parlo d’allò que conec, i fer-ho a
través de personatges de trenta-ipocs anys és una manera de retratar el món”, explica.
L’amor fora de mapa no es limita a la narrativa. Cada capítol conté dos poemes, i Borja Penalba i Mireia Vives han convertit els versos
en cançons que formen part d’un
nou disc amb el mateix nom que la
Sembla que l’ombra de Llull persegueixi Casagran. Mentre escrivia
L’amor fora de mapa li va arribar
l’encàrrec de Sembra Llibres d’escriure una versió moderna d’El llibre de les bèsties del savi mallorquí.
El llibre, il·lustrat per Aitana Carrasco en blanc i negre, ja va per la
tercera edició, segons explica Joan
Carles Girbés, l’editor de Sembra
Llibres, l’editorial valenciana que
arribarà aquest març als dos anys
de vida. El nom del protagonista no
és l’únic que Casagran ha “manllevat” de Llull. Com El llibre de les
bèsties, L’amor fora de mapa es divideix en set capítols.
Casagran és autor, entre d’altres,
del llibre de poesia L’ombra queixalada (Pagès, 2010) i de les novel·les
Austràlia (Columna, 2007) i Ara que
estem junts (Columna, 2012).e
TEATRE
Les ‘nenes’ ocupen els
pupitres d’‘El Florido Pensil’
NÚRIA TARRAGÓ
BARCELONA
Coincidint amb el vintè aniversari
de l’estrena de l’adaptació teatral
d’El florido pensil, el Teatre Poliorama recupera aquell retrat de l’escola nacionalcatòlica que va fer Andrés Sopeña el 1994, però ho fa des
del punt de vista de les nenes. En
aquesta ocasió, l’espectacle estarà
protagonitzat per Roser Batalla,
Lloll Bertran, Victòria Pagès, Mireia Portas i Isabel Rocatti, i codirigit per Fernando Bernués i Mireia
Gabilondo.
El florido pensil recollia amb enginy diverses cites de llibres de text
de l’època franquista, comentades
per un nen narrador amb un toc
d’humor, per escenificar el sistema
educatiu de l’escola de la postguerra. Lloll Bertran veu l’obra com “un
viatge a un passat molt passat de
voltes i que encara no ha acabat
de passar”. L’espectacle mostra
l’adoctrinament de la dictadura
franquista a partir del dia a dia de
cinc nenes d’uns 9 o 10 anys: una filla d’un roig que està exiliat, una filla de comerciants benestants, una
altra nena que ve d’un entorn rural,
etc. El text parteix de la premissa
que l’escola és el reflex de la societat
i de la seva ideologia dominant, que
establia que la dona estava naturalment destinada al matrimoni i a les
feines domèstiques. Aquest sistema, que “més que educació era antieducació, dogmatisme i rentat de
cervell”, segons Isabel Rocatti, va
marcar la vida de les nenes de la
postguerra i la seva concepció del
món i del seu rol a la societat.
Una herència pesada
La dictadura va establir una educació diferenciada entre nens i nenes,
d’acord amb la inferioritat intel·lectual i creativa de la dona que defensava el règim: una bestialitat. Fer-
Roser Batalla, Lloll Bertran, Victòria Pagès, Isabel
Rocatti i Mireia Portas a la Granja Viader. EFE
Violència
“Més que
educació era
rentat de
cervell”, diu
Isabel Rocatti
nando Bernués recorda que “les dones van patir les injustícies més evidents i violentes”. Tant el director
com les actrius consideren que el
muntatge estableix paral·lelismes
amb l’actualitat, ja que “l’herència
de la ideologia masclista en el terreny domèstic encara s’arrossega
avui dia”, diu Victòria Pagès. “És
una herència que costa molt treure’s de sobre”, afegeix Rocatti.
Les cinc actrius coincideixen en
l’opinió que interpretar aquestes si-
tuacions dramàtiques i tràgiques
des d’una mirada infantil i innocent
permet donar “una dimensió més
crítica i còmica” a la història. Alhora, com explica Lloll Bertran, les actrius també interpreten uns personatges adults a qui poden “caracteritzar a partir del record” que en tenen. Mireia Portas recorda que
l’espectacle està dirigit a tots els públics, tant a la generació que va viure aquella època i “ho veurà com un
remember” –i que alhora va ser “molt
sàvia per no transmetre aquests valors a les generacions següents”–,
com a les més joves, que han de saber
que això no els queda tan lluny.
L’adaptació teatral, de Kike Díaz de Rada, es va representar per
primer cop el 1996. Un any després,
Guillem-Jordi Graells va fer-ne la
versió catalana, que es va convertir
en un èxit a la cartellera, amb
100.000 espectadors. L’obra es va
representar als teatres Victòria i Poliorama, després se’n va fer una gira
de 200 funcions arreu de Catalunya
i l’any 2001 encara va tornar al Teatre Borràs. També se’n va fer una
pel·lícula el 2002. Ara torna al Poliorama, en versió femenina, fins al
6 de març.e
30 ELPAÍS
Jueves 18 de febrero de 2016
CULTURA
TEATRO
Aitana Sánchez Gijón y Mario Gas
abaten la cuarta pared en La Abadía
El director y la actriz reivindican el teatro como una pulsión y un misterio indescriptible
RUBÉN AMÓN
Hubo luz de Gas anoche en el teatro de La Abadía de Madrid. No
en sentido peyorativo ni claustrofóbico, sino porque la penumbra del teatro madrileño en una
tarde de fútbol predispuso la desinhibición de Mario Gas, ameno,
bohemio y entrañable en su papel
de contador de historias, algunas
tan insólitas como aquellas gacetillas de ultramar que lo confundían con un comediante uruguayo y negro, aunque bien es cierto
que Gas nació en Montevideo. Como es cierto que Aitana SánchezGijón nació en Roma. El mismo
año —1968— en que Mario Gas
dirigió El adefesio de Rafael Alberti. Los padres de la actriz le pusieron el nombre de la hija del poeta
como un homenaje al autor de
Marinero en tierra o como un
agradecimiento al candor con
que éste recibía a los exiliados.
Ya se ocupó el periodista de este diario Jacinto Antón, moderador de la charla del ciclo organizado por La Abadía y EL PAÍS, de
entretejer sus coincidencias, ninguna tan evidente como sus trabajos comunes —Las criadas, La gata sobre el tejado de zinc—, ninguna tan atractiva como esa dimensión itinerante que hace de Gas y
Sánchez-Gijón epígonos de los cómicos de la legua, actores de ba-
Aitana Sánchez Gijón y Mario Gas, ayer, en La Abadía. / LUIS SEVILLANO
rraca y gira en autobús que pisaron con el tiempo las mejores alfombras. Y que profesan respeto a
Shakespeare en su lucidez y en su
oscuridad, y en su universalidad
de dramaturgo intemporal. Mario Gas sólo hizo un Otelo. Aitana
no se ha estrenado todavía, pero
le atraería invocar el espectro de
Lady Macbeth desde el dolor y el
poder de quien ya ha interpretado a Medea, reivindicando así el
embrión cultural del teatro griego. Ahí se encuentra el origen del
“misterio”, del vientre del iceberg,
del pacto de credulidad con que
Gas y Aitana definieron su oficio
de médiums, de sacerdotes profanos, conscientes y seguros de poder de la palabra. “En el cine, una
imagen vale más que mil palabras. En el teatro, una palabra vale más que mil imágenes”, proclamaba Gas sin petulancia.
“El teatro es una pulsión. Somos los chamanes de la tribu y
formamos parte de ella”, explicaba la musa. Y confesaba en alusión implícita a la fisonomía del
brujo que sus dos ojos son diferentes de los demás. Uno es el de la
técnica, que mira hacia fuera. El
otro es el de dentro, que mira hacia dentro y que conduce visceralmente a la esencia del papel
“siempre y cuando no se proponga sabotearte”.
Técnica, inteligencia, emoción, aunque ya matizaba Gas
que los actores deben prevenirse
de las patologías introspectivas,
eludir la tentación de sacrificarse
en el papel, abjurar de las doctrinas que requieren el precio de
atormentarse todas las tardes.
“El actor ha de ser un atleta
afectivo”, confiaba Gas con esa
voz de barítono mediterráneo, significando así una suerte de equilibrio entre el cuerpo y el alma: “recomiendo a mis actores que siempre se dejen el personaje en casa”.
Viaje astral
Medea no lo pone demasiado fácil, el trance de interpretarlo es
un “viaje astral”, señalaba Aitana
Sánchez-Gijón desde la somatización, pero admitiendo al mismo
tiempo que el desafío de un personaje doloroso, desgarrado, arrollador, le ha proporcionado siempre
la experiencia compensatoria de
una catarsis.
Especialmente cuando el público se introduce en la gran ceremonia, participa del ritual pagano.
“El actor nota el estado de ánimo
de público y el público nota el estado de ánimo del actor”, convenían los protagonistas de la charla. “Hay siempre una interacción,
una concelebración. Por eso la
cuarta pared no existe”.
Si existiera, concluía Gas, no
se hubiera producido aquella situación de una función de Diez
negritos interrumpida por una estruendosa ventosidad. La obra
continuó. O no tanto, pues el texto de Agatha Christie proseguía
con una pregunta que se percibió,
entre carcajadas, como un proceso inquisitorial: ¿Quién ha sido?
La educación
era el problema
Lloll Bertran y Victòria Pagès protagonizan
en el teatro Poliorama una adaptación de
‘El Florido Pensil’ sobre la escolarización
de las niñas durante el franquismo
MERCÈ PÉREZ, Barcelona
Los crucifijos en las aulas, la fotografía del Caudillo presidiendo
los pupitres y las férreas clases
de labores impuestas a las niñas
durante el franquismo regresan
del pasado para instalarse en el
Poliorama. El teatro rescata, coincidiendo con el 20º aniversario
de su estreno, la obra El Florido
Pensil, adaptación de la novela
homónima de Andrés Sopeña
que tanto éxito tuvo en la década
de los noventa de la mano de la
compañía vasca Tanttaka Teatroa. El montaje, en cartel hasta
el 8 de marzo, retrata la educación en la inmediata posguerra,
o más bien la “(des)educación”,
en palabras de Fernando Bernués, director del montaje junto
a Mireia Gabilondo.
En esta ocasión, la adaptación
salta al otro lado del patio y refleja la escolarización de las niñas.
Las actrices Roser Batalla, Lloll
Bertran, Victòria Pagès, Mireia
Portas e Isabel Rocatti se convierten en escolares para dar vida a
cinco alumnas de entre 9 y 10
años. Ellas son Pujades, hija de
una familia roja y proletaria con
problemas con el régimen; Arnús, la niña rica y consentida de
la clase; o Roure, nacida en una
masía. “Vive en la luna de Valencia, es feliz, frágil. Nunca sabe
nada. Me hace gracia porque es
la más alta pero a la vez la más
vulnerable… recibe muchas collejas”, explica Bertran sobre su personaje, Roure.
El montaje (en catalán y castellano) arranca cuando el grupo de
amigas se reencuentra siendo ya
adultas. Con la conversación afloran las reprimendas, los sermones y los tirones de orejas vividos
por cinco niñas sometidas “a la
absurda e ideológica brutalidad”,
define Bernués, del sistema educativo del nacionalcatolicismo.
La clave es que lo hacen desde
un prisma infantil, lo que provoca situaciones muy cómicas y a la
vez críticas con la dictadura. “Es
delicioso poder hacer de niña, mirar el mundo a través de la ino-
Las cinco actrices de la obra, ataviadas con uniforme escolar.
cencia e ingenuidad”, reflexiona
Bertran. Las mujeres regresan a
la niñez para acordarse de la Madre Angustias, que tenía una regla con el lema “tranquila corazón” grabado y les pegaba. Entre
bailes y canciones, además, aparece el capellán libidinoso Baltasar, así como Simoniña, una criada que habla sin tapujos de los
placeres carnales de la vida, y
también Doña Jacinta, una solterona un poco alcohólica cuya misión “es hacer creer a las mujeres
que deben ser sumisas al marido”, opina Bertran.
Las actrices se desdoblan e interpretan a estos personajes que
les inculcaban Cocina, Labores
del Hogar, Corte y Confección… y
a todos los responsables de que
en la época las mujeres solo tuvieran un camino; el de casarse, tener hijos y ser amas de casa.
“Hay gente que se quedó colgada a la sintonía del NO-DO. Por
suerte gran parte de la generación que vivió esto, por instinto,
supo cortar y no transmitirlo a
sus hijas”, reflexiona Bertran. Pero aún quedan vestigios. Lo demuestran las recurrentes víctimas por violencia doméstica. Al
final del montaje, las actrices lo
ejemplifican comentando una noticia de actualidad.
Bertran recomienda la obra
tanto a los espectadores que vivieron la época “para desprenderse
de los fantasmas” como a los jóvenes “para saber de dónde venimos y crear un futuro mejor”.
|
34 Cultura i Espectacles
|
EL PUNT AVUI
DIJOUS, 18 DE FEBRER DEL 2016
L’educació
femenina al
franquisme
El grup d’Aiguafreda es
torna a imposar en els
premis Enderrock
Un altre ‘big
bang’ per a
Els Catarres
Redacció
BARCELONA
Els Catarres, tal com ja va
passar ara fa dos anys, es
van erigir ahir en guanyadors dels premis Enderrock per votació popular,
que es concediran –conjuntament amb els que
atorga la crítica– el 3 de
març al Teatre Municipal
de Girona. El grup d’Aiguafreda va ser reconegut
en les categories de millor
disc de pop-rock (Big
Bang), millor lletra (En
peu de guerra) i millor
portada gràcies a les votacions de 17.540 usuaris
registrats al web d’Enderrock, un 9% més que l’any
passat. Aspencat (millor
cançó de pop-rock i millor
videoclip) i Ebri Knight
(millors disc i cançó de
folk) van endur-se dos
guardons, i Blaumut van
ser honorats amb el premi
a “millor artista de l’any”.
Els premis Enderrock,
en una de les seves edicions més repartides, van
distingir també músics
com ara Txarango (en la
categoria de directe), Els
Amics de les Arts (DVD
musical), Gemma Humet
(disc de cançó), Roger
Mas (cançó), Joan Rovira
(artista revelació), Toni
‘Enderrock’
premia Els Pets
pels seus 30
anys i Sopa de
Cabra pels 25
de ‘Ben endins’
Un nou muntatge
d‘El florido pensil’
constata les arrels
del masclisme d’avui
J.B.
BARCELONA
Jan Riera, d’Els Catarres, en un concert a La Planeta,
de Girona ■ LLUÍS SERRAT
Solà (disc de jazz), Jordi
Savall i Le Concert des
Nations (disc de clàssica),el CD Arkandú del
Club Super3 (disc infantil) i l’Apolo de Barcelona
(sala de concerts).
La gala, el 3 de març
Carles Xuriguera i Fel Faixedas presentaran la gala
de la divuitena edició dels
premis, durant la qual actuaran Blaumut, Aspencat, Obeses i Animal (a
més de dues altres actuacions “sorpresa”) i es lliuraran premis a Els Pets,
amb motiu dels seus trenta anys de trajectòria, i a
Sopa de Cabra, pels 25
anys de Ben endins (l’àlbum més venut de la història del rock català, amb
110.000 còpies), així com
el XIV Premi Joan Trayter
al productor Tomàs Robisco. Enderrock també reconeixerà els segells BCore,
Música Global i Ventilador; els festivals Acampada Jove i Pop Arb; l’oficina
de producció Batall; la revista Ruta 66; la xarxa de
Cases de la Música, i la sala
Heliogàbal de Gràcia. ■
El Teatre Poliorama fa un
acte de justícia ensenyant
la versió femenina d’El florido pensil, 20 anys després de l’èxit d’aquella
obra que il·lustrava, en
clau d’àcida comèdia, la
particular educació durant la dictadura franquista. El director Fernando
Bernués constata que en
aquesta nova versió es poden trobar les raons per
les quals el masclisme
avui està tan instaurat.
Sense que el franquisme
instaurés el domini de
l’home sobre la dona (que
ve de molts anys enrere)
va permetre que es retrocedís bona part dels alliberaments de la dona durant la República.
Aquestes nenes, com
els seus companys que entraven per la porta del costat d’aquella Escuela Nacional Católica, també estudien Catecisme, geografia i fan problemes surrea-
Un instant de ‘Florido’, ara
en clau femenina ■ J. AZNAR
listes de matemàtiques
però, a més, fan classes de
costura i s’escapen a la
classe de costura d’una
serventa que els explica
secrets sobre el sexe i comparteix una cigarreta amb
elles, els dijous a la tarda.
Roser Batalla, Lloll Bertran, Victòria Pagès, Mireia Portas i Isabel Rocatti
són les cinc alumnes. Elles
doblen papers per fer de
mestres que imposen una
educació com a futures
mares servils. ■
La mort d’un cineasta apassionat
Un càncer posa fi a
la vida del director
polonès Andrzej
Zulawski
X.R.
BARCELONA
Excessiu, desmesurat, polèmic, visceral... són alguns dels adjectius que es
poden aplicar al realitzador polonès Andrzej Zulawski, que va morir ahir a
Varsòvia als 76 anys a causa d’un càncer. Lo importante es amar i La posesión van ser algunes de les
pel·lícules més conegudes
i de més èxit de Zulawski.
Coetani de compatriotes seus com ara Krzysztof Kieslowski i més jove
que Andrzej Wajda (de qui
va ser ajudant en diverses
pel·lícules) i Roman Polanski, Zulawski va escriure assajos sobre cinema i
poesia abans de debutar el
1971 amb Trzecia czesc
nocy (tercera part de la
nit). Els problemes amb la
censura que va tenir amb
Diabel van fer que marxés
a treballar a França.
Allà, el 1974 va dirigir
Lo importante es amar,
una història d’amour fou
basada en la novel·la de
Christopher Frank La nit
americana que va obtenir
un gran ressò internacional. Protagonitzada per
Romy Schneider (definitivament allunyada de la
imatge ensucrada de Sissí) en el paper d’una actriu
porno, Fabio Testi i Jacques Dutronc, la pel·lícula
sintetitza alguns dels més
Andrzej Zulawski, amb l’actriu Sophie Marceau, que va ser la seva dona ■ F. COLOMBIER / AFP
característics trets de Zulawski, com ara la càrrega
sexual i violenta de les seves històries. Una altra de
les seves pel·lícules de més
ressò és la fantàstica La
posesión (1981), que va
fer merèixer a Isabelle Adjani el premi a la millor actriu al festival de Canes.
D’altres films seus van
ser La mujer pública
(1984), L’amour braque
(1985) –on va dirigir Sophie Marceau, que es convertiria en la seva dona–,
Mes nuits cont plues belles
que vos jours (1989), Boris Godunov (1989), La fidelidad (2000) i la que esdevindria la seva darrera
pel·lícula, Cosmos (2015),
amb què va guanyar el premi al millor director en el
festival de Locarno. ■
Teatre
'NƂQTKFQRGPUKN
PGPGU
Treplev
Per Andreu Gomila
Teatre Poliorama.
Fins al 13 de març.
La densitat
'NƂQTKFQRGPUKN mostra ja
símptomes de la seva
dependència de la memòria de
l’àvia, que l’altra nit, al
Poliorama, feia de traductora
simultània de la seva néta
perquè la jove entengués la
magnitud de la tragèdia de
l’educació franquista,
especialment per a les nenes
sotmeses al compliment estricte
de la secció femenina de Falange
i el catequisme de la Santa Mare
Església. Als de vint anys
aquestes historietes els sonen a
conte llunyà, però no els importa
no agafar tots els detalls de la
ironia del text d’Andrés Sopeña
perquè gaudeixen igual que els
MÉS DE TRES HORES
El teatre no és com la literatura:
els editors sempre diuen que es
venen més els totxos que els llibres
de 130 pàgines, com si el lector,
a l’hora de comprar, mesurés les
hores de joia que li proporcionarà
el volum adquirit. En teatre, la
norma diu que les obres no han
de durar més d’hora i mitja. Què
passa, però, quan la cosa supera
les tres hores? A molta gent, diuen,
li espanta. Tenen por que sigui un
pal. Però la realitat ens diu que si
les obres són bones, ningú no té
por de les tres hores. Ha passat
amb ‘El rei Lear’ i està passant
amb ‘El professor Bernhardi’.
seus pares i avis amD el magníƁc
treball del quintet d’actrius
(Roser Batalla, Lloll Bertran,
Victòria Pagès, Mireia Portas i
Isabel Rocatti), lliurat a la
mesura justa de la caricatura de
mitjons caiguts, bata i cues.
–J.C.O.
NOTA AL PEU La vida a les
escoles franquistes.
CONVENCIONS
Al cine hi ha la convenció que
les obres mestres duren almenys
150 minuts. Amb el teatre passa
el mateix, ja que no hi ha cap
obra de Shakespeare –és a dir,
el cànon– que puguis fer bé en
menys de dues hores. Si la posada
en escena funciona, no hi ha
dubte que una obra llarga quedarà
a la teva memòria per sempre.
Penso en els ‘2666’ i ‘Rock’n’roll’
de Rigola, en ‘La casa de la fuerza’
de Liddell, en les ‘Tragèdies
romanes’ i ‘The fountainhead’ d’Ivo
van Hove, en el ‘Tirant lo Blanc’ de
Calixto Bieito, en el ‘Kotakhof’ de
Pina Bausch. Densitat deliciosa.
Teatre
Compra entrades i reserva taula a www.timeout.cat 37
TEATRE 401.indd 37
22/2/16 19:51